Quan crema l’arrossar, també estem cuidant l’Albufera

Estos dies, qui passe prop de l’Albufera tornarà a veure una imatge que forma part de la tardor valenciana des de fa generacions: camps d’arròs cremant després de la sega i columnes de fum alçant-se sobre la marjal. És una imatge que genera molèsties i que, comprensiblement, també genera preguntes. Per què continuem cremant la palla de l’arròs en ple 2026? No hi ha una alternativa millor? No estem contaminant?

La resposta no és tan senzilla com pot paréixer.

Fa dos anys ja vaig intentar explicar a les xarxes socials què passa amb la palla quan acaba la campanya de l’arròs. Hui tenim encara més informació, hem passat una de les pitjors campanyes de piricularia que recordem, enguany hem tornat a detectar problemes amb el cucat i també hem vist què pot passar quan enormes quantitats de palla es descomponen dins d’un aiguamoll inundat.

Per això crec que val la pena tornar a contar-ho amb pèls i senyals, sobretot davant de tots els articles, notícies i reportatges que, com cada any, inundaran els mitjans de comunicació estos dies parlant de la crema de la palla.

La palla no desapareix quan acaba la sega

El parc natural de l’Albufera compta amb aproximadament 15.040 hectàrees dedicades al cultiu de l’arròs. Cada campanya, esta superfície genera entre 50.000 i 60.000 tones de palla que, d’una manera o d’una altra, hem de gestionar quan acaba la sega.

Una part d’eixa palla es pot retirar i aprofitar per a ramaderia, compostatge, construcció o altres usos. I no estem parlant d’una alternativa que acabem de descobrir.

L’Ajuntament de València, per exemple, va començar ja l’any 2001, amb suport de la Comissió Europea, projectes per estudiar la recollida, l’empacat i diferents possibilitats de reutilització de la palla de l’arròs. Més de vint anys després, el Consell Agrari continua oferint un servei gratuït de recollida i empacat als agricultors del terme municipal. Eixa és una via que hem de continuar potenciant.

Però més de vint anys d’experiència també ens han ensenyat els seus límits. La possibilitat d’entrar a retirar la palla depén de la humitat del terreny, de l’estat de la mateixa palla i, sobretot, de si la maquinària pot accedir a la parcel·la sense quedar enfangada.

Per tant, retirem i aprofitem tota la palla que siga possible. Però pensar que podem solucionar la gestió de 50.000 o 60.000 tones de palla simplement entrant amb una empacadora és desconéixer les condicions reals de la marjal.

La palla que no podem retirar té dos destins principals: incorporar-la al terreny o cremar-la de manera controlada.

I és ací on la realitat es torna molt més complexa que afirmar simplement que «cremar contamina».

Què passa quan deixem la palla sota l’aigua?

L’arròs té una particularitat que canvia completament l’equació: es cultiva en un terreny que passa una part important de l’any inundat.

Quan incorporem grans quantitats de palla i posteriorment inundem els camps, la matèria orgànica comença a descompondre’s en un ambient amb molt poc oxigen, canvien els processos microbians que dominen la descomposició i entren en joc microorganismes anaerobis, entre ells els metanògens. El resultat és, entre altres coses, la producció de metà.

Ací tenim una dada especialment interessant perquè no procedix d’un arrossar asiàtic ni d’una simulació feta a milers de quilòmetres, procedix de Sueca.

Un assaig realitzat a l’estació experimental de l’IVIA va comparar diferents sistemes de gestió de la palla i va mesurar 557,5 quilos de metà per hectàrea quan la palla s’incorporava al terreny. Quan la palla havia sigut cremada, les emissions posteriors de metà baixaven a 319,2 kg/ha i, quan es retirava, a 249,9 kg/ha.

La diferència és considerable.

Mitja tona de metà no és mitja tona de CO₂, ací apareix una de les confusions habituals.

Podem pensar que emetre uns centenars de quilos de metà és poca cosa comparat amb les tones de CO₂ que genera una combustió. Però els dos gasos no tenen la mateixa capacitat d’escalfar l’atmosfera. Segons els valors actuals de l’IPCC, una tona de metà d’origen biogènic té, considerada durant cent anys, un potencial d’escalfament aproximadament 27 vegades superior al d’una tona de CO₂. Per tant, els 557,5 kg de CH₄ mesurats a Sueca equivaldrien aproximadament a 15 tones de CO₂ equivalent per hectàrea en un horitzó de cent anys.

Si mirem els primers vint anys, la diferència encara és major: el potencial d’escalfament del metà s’acosta a 80 vegades el del CO₂, però açò no significa que cremar palla siga innocu, ni de bon tros.

La combustió genera partícules, monòxid de carboni, òxids de nitrogen i altres contaminants que afecten la qualitat de l’aire. Per això les cremes han d’estar limitades, ordenades i condicionades per la meteorologia, però sí que ens obliga a diferenciar dos coses que massa vegades mesclem: qualitat de l’aire i canvi climàtic no són exactament el mateix problema.

A més, una part molt important del CO₂ alliberat en cremar palla és carboni biogènic: carboni que la mateixa planta havia retirat de l’atmosfera durant els mesos anteriors mitjançant la fotosíntesi. No és equivalent, des del punt de vista del cicle del carboni, a extraure petroli, gas o carbó del subsol i incorporar carboni fòssil nou a l’atmosfera.

De fet, en l’assaig realitzat a Sueca, quan es va calcular el balanç total de gasos d’efecte hivernacle, la incorporació de la palla al terreny va presentar un impacte un 18% superior al tractament amb crema.

Una dada que, com a mínim, ens obliga a fugir de les explicacions massa simples.

I no tot és CO₂ i metà

El problema de deixar grans quantitats de palla dins d’un sistema inundat va molt més enllà del canvi climàtic. Ho hem comprovat recentment a la mateixa Albufera.

Durant la descomposició de la palla es consumix oxigen. Quan les condicions són molt reductores poden proliferar processos microbians anaerobis, produir-se compostos com el sulfur d’hidrogen i aparéixer els coneguts episodis d’aigües negres.

Després de la campanya de 2025 es van documentar episodis d’hipòxia i mortaldat de peixos relacionats amb la descomposició massiva de matèria orgànica. En les zones estudiades es van arribar a registrar concentracions d’oxigen pròximes als 2 mg/litre. Per tant, quan parlem de què fem amb la palla no estem decidint simplement entre «cremar o no contaminar». Estem gestionant entre 50.000 i 60.000 tones de matèria vegetal dins d’un dels aiguamolls més importants del Mediterrani.

I totes les opcions tenen conseqüències.

La palla també pot guardar els problemes d’una campanya per a la següent

I després de les últimes campanyes hi ha una altra qüestió que no podem ignorar: la sanitat de l’arrossar.

Els que cultivem arròs sabem perfectament què ha significat la piricularia estos últims anys. La campanya de 2025 va ser especialment dura, amb una reducció global de la collita de l’Albufera estimada entre un 15 i un 20% i amb varietats i parcel·les on les pèrdues van ser molt majors. Però la piricularia no desapareix quan entra la segadora.

El fong pot quedar en les restes de plantes infectades que deixem al camp i convertir-les en una font d’inòcul per a la campanya següent. De fet, hi ha estudis que han comprovat que pot continuar produint espores en restes d’arròs deixades sobre la superfície fins 18 mesos després, i això, després d’un any amb molta pressió de la malaltia, és una cosa que no podem passar per alt.

Encara menys quan enguany s’han detectat en poblacions valencianes de piricularia resistències a una de les famílies de fungicides que utilitzem per controlar-la. Si cada vegada tenim menys ferramentes disponibles o algunes perden eficàcia, encara té més sentit intentar començar la campanya següent amb la menor quantitat possible de material infectat al camp.

La crema no acabarà amb la piricularia ni és l’única solució. Les espores poden vindre d’altres camps i hi ha molts altres factors que determinen si tindrem o no malaltia, però si tenim davant una palla fortament afectada, eliminar-la també significa eliminar una possible font d’infecció.

I això també és fer sanitat vegetal.

I amb el cucat passa una cosa encara més fàcil d’entendre

Tenim també el cucat de l’arròs, el Chilo suppressalis, una plaga que enguany ens ha tornat a donar problemes després d’anys de molt bon control, gràcies, sobretot, a la confusió sexual amb feromones.

Quan arriba l’hivern, una part important de les larves no se’n va enlloc: es queda dins dels mateixos restolls de l’arròs. És literalment allí on passa els mesos entre una campanya i l’altra.

Un estudi va comprovar que aproximadament el 65% de les larves hivernants es trobaven en els primers deu centímetres de la tija, justament en la part que queda sobre el camp després de segar. Per això, el que fem amb eixos restolls importa.

En un altre assaig, la crema posterior a la collita va arribar a eliminar el 84,5% dels barrinadors que estaven passant l’hivern. És una dada obtinguda fora de l’Albufera i, evidentment, no significa que totes les cremes nostres tinguen exactament eixe resultat, però sí que demostra una cosa molt senzilla: si destruïm el lloc on el cucat passa l’hivern, reduïm també una part de la població que pot arrancar la campanya següent.

I açò tampoc és una teoria nova. Ja fa anys que la mateixa Sanitat Vegetal valenciana relaciona la gestió dels restolls amb problemes com la piricularia i el Chilo a l’Albufera.

Això no lleva importància a la confusió sexual, ni significa que haguem de cremar per sistema. Al contrari: necessitem totes les ferramentes disponibles i utilitzar cadascuna allí on toca.

Però després d’una campanya amb piricularia i amb un repunt del cucat, deixar al camp tot el material vegetal infectat o infestat sense valorar què pot passar després tampoc és una decisió neutra. Encara que quan entra la segadora parega que tot ha acabat, la campanya de l’any que ve ja ha començat.

No es tracta de cremar-ho tot

Defendre la utilitat de la crema en determinades circumstàncies no significa defensar que tota la palla haja de cremar-se, tot el contrari.

La retirada és una alternativa que fa més de dos dècades que s’estudia i s’aplica a l’Albufera i hem de continuar avançant en ella. Si podem retirar palla i donar-li una segona vida, fem-ho, si podem desenvolupar sistemes de compostatge, ramaderia, biomaterials o altres aprofitaments que siguen tècnicament i econòmicament viables, apostem per ells. Els mateixos llauradors estem treballant perquè això siga possible.

Des de LA UNIÓ hem participat en el projecte STRAW4FOOTWEAR, en el qual arribàrem a adaptar una màquina llevaneu perquè poguera entrar als arrossars i retirar la palla fins i tot amb el camp banyat, enfangat o inundat, unes condicions en què la maquinària convencional té enormes dificultats per treballar. L’objectiu no era només extraure-la, sinó també estudiar-ne l’aprofitament posterior i convertir un residu agrícola en una matèria primera.

Ara continuem avançant amb STRAWMAT, un projecte en el qual treballem en un sistema acoblat a la mateixa segadora que permeta recollir la palla després de la sega, envasar-la al buit i facilitar-ne posteriorment l’extracció, conservació i aprofitament per transformar-la en nous materials, no ens resignem a cremar perquè sí.

Continuem investigant alternatives i tenim projectes en marxa per desenvolupar màquines i sistemes que, dins d’un entorn i un terreny tan especials com els nostres, ens permeten retirar i aprofitar cada vegada més palla. Però desplegar una alternativa capaç de treballar sobre més de 15.000 hectàrees d’un terreny inundable, enfangat i tan particular com l’Albufera no es resol d’un dia per a un altre.

Per això la solució probablement no serà una única ferramenta, sinó una combinació de totes elles: retirar quan siga possible, reutilitzar sempre que siga viable, continuar investigant noves solucions i mantindre la crema controlada com una ferramenta més quan les circumstàncies agronòmiques, ambientals o fitosanitàries ho justifiquen.

Eliminar-la sense tindre en compte totes estes conseqüències seria simplement traslladar el problema d’un lloc a un altre.

Uns dies de paciència per mantindre un paisatge tot l’any

I per això voldria acabar dirigint-me especialment a la gent que viu als pobles i ciutats que envolten l’Albufera.

Durant estos dies veureu fum, en alguns moments el notareu i, segurament, també vos molestarà, és comprensible, als que estem dins dels camps tampoc cregueu que ens agrada respirar-lo.

Precisament per això tenim uns horaris de crema i unes condicions determinades, buscant generalment els moments en què bufa vent de ponent i el fum es desplaça cap a la mar. Amb les cremes controlades intentem concentrar esta faena en el menor temps possible i fer-la només quan les condicions meteorològiques són adequades.

L’objectiu és precisament eixe: molestar el menys possible a la població i reduir al màxim l’impacte de la crema, però vos demane també un poc de paciència i comprensió.

Quan mireu l’Albufera i veieu eixa enorme extensió verda a l’estiu, daurada durant la sega, negra després del fangueig i convertida en un immens espill durant la perellonà, esteu contemplant un paisatge que no ha aparegut per casualitat. És un paisatge construït i mantingut durant generacions per l’activitat agrícola.

L’arrossar no és un decorat del parc natural. És una part essencial del parc natural.

Els llauradors sembrem, reguem, mantenim séquies i marges, gestionem els nivells d’aigua, cuidem el territori i, quan acaba la campanya, hem de gestionar també tot allò que queda darrere de la segadora. Gràcies a eixa activitat existix bona part del paisatge, dels hàbitats i de la biodiversitat que hui tots volem protegir.

No demanem carta blanca per cremar, demanem que s’entenga per què ho fem.

Continuem investigant alternatives. Estem treballant en projectes i en nova maquinària adaptada a les particularitats del nostre terreny perquè en el futur puguem retirar i aprofitar molta més palla de la que podem retirar hui, mentrestant, hem d’aprofitar tota la que siga possible, reduir al mínim les molèsties i procurar que cada crema que es faça estiga justificada i controlada.

També demanem que les decisions sobre l’Albufera es prenguen entenent com funciona realment un arrossar i escoltant les persones que el treballen cada dia. Conservar l’Albufera no consistix només a protegir una fotografia bonica.

Conservar l’Albufera també significa cuidar l’arrossar i fer possible que demà continue havent-hi algú disposat a cultivar-lo.