Un apunt sobre la islamofòbia

A Europa s’ha generalitzat la xenofòbia contra els musulmans. És una islamofòbia banal, a voltes més latent que explícita, que ve de lluny, de fa dècades, dels anys seixanta del segle passat, dels temps que Europa començava a superar la postguerra i necessitava mà d’obra estrangera, i barata: els turcs a Alemanya o Suïssa, els marroquins i algerians a França, musulmans de tot arreu a Bèlgica, Holanda o Itàlia. Si llegim Postwar. A History of Europe since 1945 de Tony Judt entendrem bé que Europa ix derruïda de la Segona Guerra Mundial, feta parracs, amb la demografia delmada. Era qüestió de temps que un buit demogràfic —tant se val quines en foren les raons— atraguera població de fora del continent, una onada humana que va veure la possibilitat de millorar el seu nivell de vida. L’emigració massiva de musulmans —l’inici d’allò que els neofeixistes anomenen la «substitució» de l’Europa blanca— va ser una conseqüència més o menys natural, inevitable, d’una Europa on tornava a rutllar l’economia. Alguns no esperaven, és clar, que les comunitats musulmanes s’hi obriren pas, hi arrelaren, s’hi multiplicaren generació rere generació. Què havien de fer, si no, tornar a la misèria dels seus països d’origen?

Malgrat la guetització, malgrat el fracàs d’un multiculturalisme hipòcrita, malgrat la poca o insuficient integració, malgrat la manca de vasos comunicants entre ells i «nosaltres», els musulmans formen part d’Europa —i en formaran part per molts anys, agrade o no— de ple dret, com qualsevol papa de Roma o qualsevol net de Carlemany. Si Europa no els ha convençut amb els «valors europeus», si d’Europa només han percebut els baluards d’una religió davant una altra religió —un terreny, el religiós, on el cristianisme té les de perdre—, si no han comprès el laïcisme europeu, potser perquè és superficial o poc útil per a la vida social, és Europa qui ha fallat: és Europa qui no ha plantejat bé els «valors europeus», o no els ha explicat bé, o ves a saber si no els ha definit mai del tot. Europa també és Turquia, ens diuen des del Bòsfor. I a Turquia hi ha minarets.

Però ara aquesta islamofòbia banal s’ha tornat perillosa. I, com l’antisemitisme, es pot convertir en un gran error històric. Atiada per la ultradreta, que ha fet de la xenofòbia contra els musulmans el principal cavall de batalla, la islamofòbia comença a tindre ramificacions socials violentes. La violència contra els musulmans ja no és anecdòtica. Ho hem vist fa poc en la crisi humanitària de Ceuta, i ho veiem en la proliferació d’agressions a musulmans en pobles i ciutats d’Europa, des de Londres fins a Tavernes de la Valldigna. Els discursos d’odi generats pels líders d’ultradreta i també de dreta —blanquejats per la premsa conservadora i expandits a l’engròs en les xarxes socials— ja tenen concreció: la «caça de l’emigrant», que ara com ara és la «caça del musulmà».

Ser musulmà a Europa és un estigma roent. I no hi ha estigma que no sagne. Que ningú dubte, però, que la sang no serà només musulmana. ¿Algú pensa que un agredit no es refà contra l’agressor de seguida que pot? La islamofòbia abanderada per la ultradreta, que ja impregna capes àmplies de la societat europea, és gasolina a doll per al terrorisme islàmic. I això és, potser, el que més desitja la ultradreta a Europa: un atemptat terrorista islàmic, un bon muntó de morts «blancs» per a justificar la guerra, la croada. Europa sembla estar en mans de senyors de la guerra. Dels «valors europeus», els de la Il·lustració i l’Humanisme, avui ja no en parlen ni els més progres de la Unió Europea, que semblen perduts entre discursos bonistes i lleis que es compleixen poc o gens. Ser musulmà fa por. Ser enemic de musulmà fa por. Ser europeu fa pena.