Ja tenim tot Montaigne

Vicent Alonso, en Camins que el temps no esborra, un dietari dels anys 2006-2008 (Afers), ens deixa un testimoni molt interessant de la història de la traducció dins de la literatura catalana. En aquest dietari —a part la seua inqüestionable qualitat literària— assistim a la relació de complicitat —de passió, respecte i dubitacions— entre un traductor i un autor clàssic que el temps converteix en històrica, en concret entre el poeta Vicent Alonso i el pater familias de l’assaig Michel de Montaigne. Les primeres traduccions d’Alonso de Montaigne veuen la llum el 1992, en una selecció dels Assaigs feta per a la desapareguda editorial Albatros. Fins al 2025, en què Alonso publica en Adesiara el diari de viatge —una reedició de la publicada el 2012 en La Mansarda—, les cartes i les anotacions a l’Ephemeris Historica, són més de trenta anys de “convivència” literària amb Montaigne. En Camins que el temps no esborra —l’escriptura del qual coincideix amb els anys que Alonso tradueix i publica en Proa els tres volums dels Assaigs— comprovem els martiris i els goigs d’un traductor. Per exemple, en una anotació del 2006, Alonso revela certa inseguretat: “Hauria de retirar-me per a ser capaç d’enllestir el meu Montaigne”. Però, un mes després, se li ha alçat l’ànim i diu: “Treballe amb tant d’entusiasme que ja no sé si deriva de la màgia dels Essais o d’una disciplina quasi monacal”. Un any després, traduïts els Assaigs i a punt de sortir-ne el volum tercer, Alonso se sent descansat: “Deixar Montaigne i ser jo no serà cap problema”. O sí, perquè un any després, el 2008, apunta: “Montaigne no s’ha acabat encara, vull editar-ne el Journal de voyage i les cartes”. Però amb la publicació de Diari de viatge. Cartes Vicent Alonso ja pot afirmar que Montaigne se li ha acabat com a parella de fet. I nosaltres —i la literatura catalana— podem confirmar, orgullosament, que gràcies a Alonso ja tenim tot Montaigne.

Deixant a part les cartes (en destacaria les que escriu a son pare sobre la mort del seu gran amic Étienne de La Boétie i les que envia al rei de França i de Navarra), el més rellevant és el viatge que Montaigne emprèn cap a Roma tot serpentejant, entre altres llocs, per Basilea, Múnic, el Tirol, Verona, Pàdua, Venècia, Bolonya o Florència. Com ens recorda Vicent Alonso, per als humanistes del segle XVI, anar a Roma era un viatge quasi obligat. Ara bé, per què Montaigne, després de deu anys reclòs en la seua torre, als 47 anys, decideix marxar a l’estranger? Stefan Zweig, en el seu Montaigne (Quaderns Crema), n’afirma rotundament el perquè: el 22 de juny del 1580, quan abandona el seu castell, Montaigne inicia una cavalcada cap a la llibertat. Zweig exagera, però tenia motius per fer-ho, uns motius personals i històrics de molt de pes. Siga com siga, la personalitat de Montaigne —la que intuïm llegint els seus Assaigs— ens dona moltes pistes de la seua decisió. D’entrada, cal dir que Montaigne era un peripatètic, un peripatètic a cavall (“odie qualsevol altre mitjà de transport”, diu en “Sobre els cotxes”), i moure’s era sinònim de pensar i de plaer (“el moviment em plau”, diu en “Sobre la vanitat”). Però és l’“humor àvid de coses noves i desconegudes” el que alimenta el seu desig de viatjar. En “Sobre la vanitat” ho explicita amb èmfasi: gràcies al viatge es poden conèixer els costums d’altres indrets; viatjar és un “exercici profitós” perquè “l’ànima hi troba una exercitació constant a remarcar les coses desconegudes i noves”. I “només la varietat em satisfà, i la possessió de la diversitat”. ¿Què en podíem esperar, si no, d’algú que s’havia cultivat en l’exercici de la raó dels antics grecs i romans, d’algú que es qüestionava cada unça del seu pensament, que detestava els dogmes, que apostava pel diàleg entre religions, que mitjançava entre faccions monàrquiques, que havia fet seua la idea de dignitat de La servitud voluntària del seu amic La Boétie, d’algú que, surant en el corrent d’un segle convuls, va optar per l’humanisme i va procurar que totes les seues actituds davant la vida desembocaren, com deia Zweig, en la tolerància?

En el Diari de viatge no trobarem el Montaigne fascinant dels Assaigs: el pensador, el moralista, l’erudit hi és “superat” per l’exterior, per les natures i les cultures dels pobles i ciutats per on passa. A més, fins que no arriba a Roma, és el seu secretari qui redacta el diari. I això es nota: tot hi és esquemàtic, expeditiu, com un apunt per a una posterior redacció. Però de seguida que Montaigne agafa els ramals de l’escriptura —al principi en llengua italiana— el diari s’il·lumina amb descripcions i reflexions. Com diu Vicent Alonso: “es tracta d’una crònica quasi en directe del seu comportament i de les seues opinions”, que podem contrastar amb “l’anàlisi exhaustiva i acurada” del jo dels Assaigs. Alonso remata la seua lectura amb una metàfora potent: “la idea del pensament com a promenade per copsar l’essència de l’assaig”. Montaigne, observador perspicaç, recull els trets més característics o típics de la geografia que trepitja: els hàbits de cada lloc, què s’hi menja, com s’hi treballa, què s’hi cultiva, com s’hi construeixen les cases, les llegendes, les supersticions i les anècdotes més sucoses, com ara un exorcisme. I visita esglésies, sinagogues, biblioteques, banys. Ara bé, Montaigne s’acosta a tot des d’una mirada utilitarista. La seua perspectiva és la de la utilitat, una mica la de l’homo economicus. Montaigne es fixa en les realitats més pràctiques, les que fan moure la vida quotidiana, al marge de panoràmiques i realitzacions artístiques: un realisme que a voltes voreja la prosa testificadora d’un funcionari, potser el del futur alcalde de Bordeus, un càrrec que, precisament, se li comunica mentre és a Roma.

Li podríem retraure a Montaigne aquesta visió “antiartística”, sobretot l’ús excessiu o provisional del mot “bell” per a retratar uns monuments que la història de l’art i de la cultura qualifica d’esplendorosos. Del duomode Florència —on nosaltres no tenim prou mans ni paraules per a fotografiar-lo i expressar-lo— Montaigne simplement en diu que “és una església molt gran”. O a Bolonya, a la Piazza del Nettuno, de l’escultura de Giambologna —aquella de la qual Josep Pla, a Cartes d’Itàlia, va dir que posseïa “una morbidesa, una matisació i una suavitat admirables”— Montaigne només li ve de gust dir que és “una font molt bella”. Era Montaigne insensible a l’art? No ho crec. Però a Montaigne el que li interessa és endinsar-se en l’ànima de les coses, que no sempre és artística. Parlant de Roma, per exemple, va al gra, al gra més polític: “és la ciutat més cosmopolita del món, i on l’estrangeria i la diferència de nació es té menys en compte”. O quan parla de la populosa Milà, la ciutat més poblada d’Itàlia, impressionat per l’abundor d’artesans i mercaderies, assevera que no es distingeix gaire de París. Ara bé, quan dona notícia de paisatges humanitzats, com ara sembrats o vinyes, o valls destinades a l’agricultura, Montaigne assoleix una plasticitat i una exactitud planianes, del millor Josep Pla —un exemple n’és l’exacta i exhaustiva descripció que fa de la vil·la d’Este. Potser el problema el tenim nosaltres, els supermoderns, que mirem les meravelles del món amb els ulls lleganyosos pel verdet de la Història i, pitjor encara, per l’engrut del turisme. Stefan Zweig, en un moment en què es relaxa de l’angoixa que l’aclapara i desplega la seua subtil ironia, afirma que Montaigne té un avantatge sobre el Goethe del Viatge a Itàlia, i és que no coneixia —no podia conèixer— J. J. Winckelmann, que va imposar a tots els viatgers de la seua època convertir el viatge a Itàlia en un estudi d’història de l’art.

Un dels aspectes menys literaris del Diari de viatge, però molt valuós per a accedir a la intimitat de Montaigne, és que s’hi relata, amb pèls i senyals, la situació dolorosa de la seua malaltia, la que el va torturar els últims anys de vida: els còlics nefrítics. Montaigne anota cada còlic —n’he comptat un mínim de catorze—, cada pedra que tira, la seua grandària, la seua textura, el seu color, i especifica si ha pixat sang, si ha tingut una bona digestió, si ha cagat com toca... El detallisme de Montaigne és tan obsessiu —com ara quan explica una tècnica per a traure’s més de pressa una pedra pel penis— que el diari esdevé un document impagable per a un historiador de les malalties renals. A més, Montaigne ens du de bracet per alguns dels balnearis més famosos de l’Europa d’aleshores —en el camí de Bordeus a Roma—, on ell i el seu seguici s’aturen a beure o prendre aigua —quantitats ingents d’aigua. Montaigne radiografia la seua malaltia i els millors procediments per a minorar-la, per a la qual cosa confia més en l’experiència pròpia que no en la medicina —“quant a la salut corporal, ningú no pot proporcionar una experiència més útil que jo”, dirà en “Sobre l’experiència”. En aquest sentit, el Diari de viatge és una mena de guia “turística” de les postes i els hostals de l’època: on es dorm millor, on es menja millor, quins establiments tenen el millor servei o la millor coberteria... Perquè Montaigne, tot i que era molt mirat amb les despeses dels viatges —i potser una mica garrepa—, no renunciava gens a la comoditat, com reconeix en “Sobre la vanitat”: “Vull ser allotjat en un lloc que em siga ben apropiat, sense soroll, no brut, o fumat, o ofegat”. Per tots els déus, temperem l’estoïcisme de Sèneca!

Ja he dit abans que Stefan Zweig tenia motius per a exagerar les ànsies de llibertat de Montaigne. Zweig escriu el seu Montaigne —que deixa inacabat— mesos abans de suïcidar-se a Petrópolis. El vienès sentia una germanor de destí amb el perigordià: tots dos havien patit un període de foscors —“he passat més de la meitat de la meua vida entre la ruïna del meu país”, diu Montaigne a “Sobre la fisonomia”— i tots dos s’havien buscat en si mateixos per a salvar-se’n —en el cas de Zweig, fugint del nazisme, ja no es pogué trobar. Zweig estimava en Montaigne, sobretot, la fidelitat al seu jo íntim, “el seu pensament lliure i impertorbable”, la seua constància a conservar-se i descriure’s a si mateix, que per a Zweig era l’art més elevat de tots. Zweig confessa que, als 20 anys, quan llegeix Montaigne per primera volta, no el comprèn bé i el desconcerta. Cap al 1900, diu Zweig, tothom pensava que la llibertat estava garantida, que l’esclavitud havia desaparegut per sempre, que la humanitat s’havia emancipat gràcies a les lleis i el costum. Quan, pocs anys després, Europa s’agenolla davant la Fosca, la lectura de Montaigne és, per a Zweig, tota una il·luminació. Una llum que se li va apagar abans d’arribar a la riba. A Zweig ja se l’havia xuclat l’esperit del seu temps i ja no se sentia en disposició d’interpretar el que Montaigne deia en “Sobre el penediment”: “No pinte l’ésser. Pinte el trànsit”. Tinguem ben en compte aquesta màxima. Perquè, en la tercera dècada del segle XXI, quan mig planeta s’està fanatitzant al voltant de l’“ésser”, el que necessitem —tan urgentment com traure’s una pedra del ronyó— és conèixer el “trànsit”. Aprofitem que —gràcies al saber i la tenacitat de Vicent Alonso— ja disposem de tot Montaigne.