Les llengües de demà

Hi ha llibres de Toni Mollà que no he llegit, en concret els seus papers sobre esport, sobre futbol, sobre pilota valenciana. La reflexió sobre l’esport sempre m’ha fet recular, potser perquè és un camp d’estudi que s’exposa molt a la banalitat. Però el meu prejudici és indefensable i, en el cas de Toni Mollà, un error. Tota manifestació popular de la vida moderna atrau l'atenció de Toni Mollà, des de l’excursionisme fins a la cuina, des del Cant al Ras de Massalfassar fins al jazz. Només cal llegir els seus dietaris per convèncer-nos que un sociolingüista no pot descuidar cap expressió cultural de masses, perquè ací és on tenen lloc les batalles del llenguatge, els amors i els dolors de les llengües, la creació o la destrucció d’idees i cosmovisions que són tombants d’època. Quant als dietaris de Mollà, tots excel·lents —des d’Espill d’insolències fins a El tercer toc—, també podem ser presos dels prejudicis lectors. Vull dir llegir-los —com jo els he llegit— com si fossen els d’un mer escriptor de dietaris, i a fe que és així com els gaudirem de ple. Però fins al seu últim assaig, Les llengües de demà. Entre el negoci i els algoritmes (Bromera), no m’he adonat —un lector pot viure en la inòpia molts anys— que els dietaris de Mollà són una mena de taller de l’artista, un atelier literari on interactuen les seues experiències vitals —els instruments d’anàlisi que s’aprenen en l’escola de la vida— sense les quals no s’explica la seua concepció de la sociolingüística. Per exemple, sovint hi apareixen els llocs i els temps que l’han marcat com a sociolingüista: els seus viatges de feina i oci, la seua relació amb Euskadi i amb els Estats Units (fonamentals en la seua carrera), els amics i referents intel·lectuals com ara Joan Fuster, Rafael Ninyoles, Vicent Pitarch, Lluís Vicent Aracil (el que Mollà anomena «pioners» de la sociolingüística), el seu pas per Canal 9, la seua etapa com a docent, etc.

Aquesta interconnexió de gèneres literaris és, precisament, el que caracteritza Toni Mollà com a investigador social. I ho reafirma en Les llengües de demà. Tot i que es declara deixeble dels media studies i de l’economia de la cultura, Mollà diu que és “incapaç d’entendre l’avanç del coneixement —inclosa la investigació més sistemàtica— deslligat de la tradició assagística”. En efecte, en Les llengües de demà sura, de tant en tant, el to memorialístic, el del dietarista, el de l’articulista de diaris, el de l’assagista eclèctic, el de l’home il·lustrat que, a la manera de Montaigne, revisa quan cal el discurs propi. I és que Les llengües de demà és molt més que un estudi de sociolingüística. Jo diria que és un testament intel·lectual, el compendi de tota una vida de reflexió, la síntesi de qui ha pensat molt la seua societat, el seu país, des de dins i des de fora. En el fons, Les llengües de demà és un assaig sobre la societat contemporània en general, la del segle XX i la del XXI, un assaig que, és clar, situa les seues arrels en el fet lingüístic. Si l’hagués escrit un nord-americà, o un anglès, o un francès, ja l’hauríem traduït —ja l’hauríem d’haver traduït— com un llibre de referència del pensament actual. (Per què no dediquem més esforços i diners a traduir els nostres millors assajos a les llengües hegemòniques? Encara no s’ha entès que un assagista o un pensador és un ambaixador cultural tant o més important que un poeta o un novel·lista?)

D’entrada, en Les llengües de demà trobem tots els punts cardinals de la trajectòria investigadora de Toni Mollà: la importància de l’audiovisual per a conservar una llengua amenaçada (Quina televisió pública?, 2009), la dinàmica mercantil sense la qual no pot sobreviure cap llengua moderna (La llengua de la plaça, 2017), la preferència pels elements cívics més que no pels simbòlics en la concepció de la nació i la convicció que el futur encara no ha estat escrit (La utopia necessària, 1994), la defensa de la ciutadania davant l’abús del poder polític (La desconnexió valenciana, 2014)... Tots els “manuals de sociolingüística” de Mollà estan resumits, condensats, en Les llengües de demà. I també les seues idees capitals, com ara aquesta: en “una societat de lògica darwinista”, hem d’insistir en els valors utilitaris de la llengua més que no en els identitaris. En la resistència de les llengües minoritàries o minoritzades, la visió tradicional ha fet fallida: en les “tendències economicocomunicatives de llarg abast, la resistència lingüística i no-lingüística estrictament local no té massa possibilitats d’èxit” i “les polítiques lingüístiques positives haurien de tenir més a veure amb les innovacions (...) que no amb la restauració d’usos lingüístics lligats a formes tradicionals més o menys caducades”. Ens cal una visió global i alhora específica, des del tot cap a les parts. Aquesta mirada innovadora —que beu en els estudis més avantguardistes de la sociolingüística angloamericana—, una mirada crítica que pretén combatre les inèrcies eixorques procedents del segle passat, ha fet de Toni Mollà un intel·lectual incòmode per al poder —vull dir per als governs progressistes; als altres, als conservadors o reaccionaris, tant els en fot.

En Les llengües de demà Toni Mollà recorda que la sociolingüística catalana, que es desenvolupa “en el cor negre del franquisme”, a l’hora d’interpretar el conflicte lingüístic va posar l’èmfasi en els “factors polítics”. Allò que era lògic i comprensible aleshores s’ha convertit en un llast. “Les petites reformes aconseguides gràcies a la institucionalització de les polítiques lingüístiques postfranquistes són del tot insuficients”. L’obsessió “per les lleis, pels decrets, els reglaments i, en resum, per les normes formals” no ha donat els fruits que esperàvem. Una obsessió que, a més, evidencia que som una societat basada “en la desconfiança en les normes culturals com a mecanisme de regulació suficient de la vida social”.

Però el que ha fet de Toni Mollà un inoportú, un dissident, per als partits polítics progressistes valencians —també per als valencianistes— és que ha expressat, sense embuts, el fracàs de la política lingüística valenciana. Una política esquifida, duta a terme amb poc convenciment i amb pocs recursos, i al capdavall erràtica. Una política tradicional, quasi folklòrica, com si encara fóssem una societat agrària —hi ha hagut campanyes de normalització lingüística que m’han semblat adreçades als llauradors petaners d’un sainet de Bernat i Baldoví—, una política reduccionista que no ha apostat fermament per l’audiovisual —¿el Govern del Botànic es va creure realment À Punt?— i que ha carregat tot el pes sobre les espatlles de l’escola —pobres mestres, quantes missions heroiques els hem encomanat! Toni Mollà, a més, no s’ha mossegat la llengua a l’hora de denunciar que “la desconnexió cultural —i especialment audiovisual— del País Valencià respecte de Catalunya que va mantenir el Govern del Botànic encara afebleix més i més la possibilitat d’un mercat conjunt”. “La separació del País Valencià respecte de la resta de la comunitat lingüística catalana ha estat una política conscient i explícita de tots els governs valencians de l’època postfranquista —progressistes i conservadors”. Ho subratlle, per si hi ha cap navegant embadalit amb cants de sirenes: “de tots els governs”.

Ara bé, l’esperit crític de Toni Mollà va més enllà del País Valencià o dels Països Catalans. Les llengües de demà és un avís cosmopolita: som “en una cruïlla històrica excepcional en què el món conegut es dissol” i on sembla que moltes llengües desapareixeran. Cal replantejar-se radicalment la política lingüística a tot el món. Cal una reformulació de conceptes, perquè alguns d’aquests conceptes, històricament determinants i encara usats a bastament pels lingüistes, són obsolets o poc eficients, com ara, com destaca Mollà, el de “normalització lingüística”. Potser no ens hauríem de centrar tant en els factors polítics, ni obsedir-nos a aconseguir que una llengua siga hegemònica en un territori. Com diu Mollà, “la modernització actual és un projecte territorial i no-territorial, espacial i virtual, online i offline”. S’ha acabat el bròquil de la tradició. La prioritat pels usos lingüístics instrumentals per davant dels identitaris és un camí que cal assajar de manera urgent. Prioritzar el factor polític és un reduccionisme: “la batalla pel futur és, en primer lloc, una batalla cognitiva: de construcció de nous sistemes d’idees i els seus respectius marcs mentals i conceptuals. Una revolució cultural, no solament política.” Una revolució cultural... Això sona a segle passat: sona a barbes llargues, sona a Gramsci, sona a “utopia necessària”. Que ningú s’espante, però. La “revolució cultural” de què parla Toni Mollà és una palpitació del Temps, per dir-ho com Eugeni d’Ors, perquè es fonamenta en l’avantguarda dels estudis lingüístics, sociolingüístics, filosòfics i científics.

I ací acaba Toni Mollà. Però continue jo. La política cultural i lingüística del Govern del Botànic (de tot el govern: no reduïm el problema a la Conselleria de Cultura) va ser pobra, deficitària, i en segons quines coses testimonial (no recorde bé quants fulls ocupava l’apartat de cultura en el segon pacte del Botànic, un o mig?). Molt bones intencions, però poc pressupost. Molt de còctel, però poca reflexió i planificació. A més, aquesta política cultural es va envescar d’una plaga molt estesa a tot arreu avui dia: el sectarisme dels partits, la desconfiança cap a tot allò que no siga controlat per l’aparell —per dir-ho amb l’estil del segle passat— i la poca o gens consideració dels agents, dels actius o de les propostes culturals externes a aquesta partitocràcia. Jo tinc la sensació —i en alguns casos la constatació— que es va fer el buit a més d’un intel·lectual o artista que hauria pogut aportar molt de “valor afegit” —un buit més o menys conscient o inconscient: no acuse ningú. Espere que això siga rectificat en un pròxim govern progressista, sobretot si hi és notable el perfil valencianista. Menys comissaris politicoculturals, menys buròcrates de la cultura, i més sensibilitat cap a la gent que en sap: la gent que sap de sociolingüística, de cinema o teatre, de crítica literària o de música de cambra —tant fa de què. No ens podem permetre prescindir dels escriptors que, com Toni Mollà, ens ajuden a entendre’ns com a individus i com a societat. Les llengües de demà és un llibre que ja té pes propi en el nostre demà. Si és que en tenim, de demà: si és que en volem tindre.