Nascut el 1970 a Catarroja, a l'Horta Sud, Ramon Ramon Raga va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València i ha fet una discreta vida d'escriptor i ciutadà que jo ara voldria posar en relleu. No perquè tinga autoritat moral per fer-ho, sinó per transmetre la satisfacció de donar una notícia bona enmig de tantes d’amarguíssimes. I la notícia és aquesta: ací hi ha un escriptor que, parlant d'ell en primera persona, parla també de vostè i de mi. I en moltes ocasions, per mi.
Ens hem vist poques vegades perquè vivim a llocs distints i som persones poc donades a la vida social i, menys encara, a la convivència organitzada dels clubs, els clans i les organitzacions gremials. Ens veiem molt poc, però de vegades ens escrivim, sobretot per coses de faena o per intercanviar observacions sobre temes que ens interessen. Soc lector seu i, com explicaré més avall, admirador de la seua activitat professional d'editor de textos. I alhora, lector sempre atent de les opinions que de tant en tant manifesta en la secció valenciana d'aquest elDiario.es sobre qüestions polítiques o socials. I encara, last but not least, per enunciar d'entrada els eixos d'aquesta nota, em va atraure el 2014 un dietari seu en què recollia vivències i reflexions. Com m'ha atret l'últim, L'any dels cinquanta. Dietari 2020, aparegut el 2025, que he consumit amb una avidesa plenament justificada.
Una escriptura decidida
Confessaré, abans de continuar, dues mancances meues, malgrat les quals m'he decidit a escriure a aquesta nota, coneixent només una part no molt gran de l'obra de Ramon Ramon. No ha d'estranyar ningú, perquè fa molts anys que pasture en camps allunyats de la literatura catalana i quasi sempre en èpoques relativament allunyades de la nostra: algunes dècades si més no.
Diré, per tant, que L'any dels cinquanta és el quart dietari que publica Ramon Ramon. El van antecedir Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) (2014), Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) (2018) i No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021). Jo només coneixia el primer, que ell m'envià quan jo vivia lluny de casa. Em va agradar molt, probablement vaig decidir dir-li-ho, vaig voler escriure alguna nota sobre el llibre però, fetes ara les comprovacions que tinc a l'abast, lamente dir que no deguí fer res de tot això.
Segona confessió: Ramon Ramon es donà a conèixer el 1991, amb vint-i-un anys, amb un poemari titulat A tall d'incendi. Després vingueren altres volums: Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), Cor desmoblat (2004), Simfonia per a un estat de coma (2011) i Els temps interromputs (2016). Fins ara jo no n'havia llegit cap. Mentre feia anotacions per perpetrar aquest article, HvL ha tret de la seua biblioteca, més completa per aquest cantó que la meua, Contra el desig. Publicat quan l'autor ja tenia vora trenta anys, recull poemes, probablement revisats en major o menor mesura, però escrits entre març de 1993 i agost de 1995. Em detinc en aquest fet, que el llibre declara i que permet imaginar la minuciosa tasca del poeta enfront dels seus versos inèdits, repassant-los, repensant-los, abans de decidir-se a donar-los a la impremta. Sempre fatídica i decisiva: imprès el llibre no es pot tornar enrere, sinó destruint-lo, i passà de seguida al judici del lector. Aquesta autoexigència del poeta era més destacable perquè es produïa en una etapa inaugural, en què editar en català, fins i tot al País Valencià, començava a ser relativament fàcil per als joves desconeguts. Cada any ja, les llibreries s'omplien de novetats, en bona part efímeres, que modificaven del tot un mercat literari que els ja molt adults havíem conegut paupèrrim i eixut. Així, aquest tercer volum de versos de Ramon Ramon presenta una poesia, si més no al meu parer indocte, molt madura. Molt exigent. Molt treballada. Gens espontània ni fàcil, tot i que defuig les boires pretensioses i sistemàtiques amb què un altre poeta hauria amagat indecisions i ignoràncies.
Des de demà buscaré els altres poemaris fabricats i els dos dietaris que fins ara jo ignorava. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. No perdré cap anell dient que no faria el mateix amb molts altres escriptors que continuaran sense atraure'm. Ja em disculparan: a la meua edat...
No registraré ací els premis que poemes i proses han portat al currículum de l'autor, en bona part dels seus llibres. Amb jurats molt diversos i sense que ell, tal com el conec, tinga una habilitat destacable —si és que hagués caigut en la temptació d'intentar-ho, cosa que m'estranyaria— de navegar les marjals dubtoses de la política de guardons, favors i bombos mutus en què tants han fet carrera.
Cada dia, mes rere mes, any rere any
De dietaris, n'hi ha molts patrons, o models. Sense eixir de casa, mirant algunes lleixes o fent memòria de coses llegides, m'apareixien llibres que seguien l'ordenació diària de les anotacions amb autors tan distints com ara André Gide, Franz Kafka, Thomas Mann, Anaïs Nin, Virginia Wolf, Katherine Mansfield, Julien Green, Cesare Pavese, Rafael Chirbes, Witold Gombrowicz, Amiel, Paul Léautaud, Ernst Jünger, James Boswell, Bertolt Brecht, Max Frisch, Robert Musil, Montaigne, Samuel Pepys o, en la nostra llengua, Josep Pla, Maurici Serrahima, Marià Manent, Joan Fuster o Feliu Formosa.
Els temes que Ramon Ramon incorpora a les anotacions diàries i després publica pertanyen, en general, a l'experiència compartida de qualsevol persona de les seues circumstàncies geogràfiques, econòmiques i socials. Explica la vida que fa i, durant moltes hores, és com la de tantes persones que ell mateix s'encreua pel carrer o que nosaltres veiem, anònimes i obsessionades per un problema que desconeixem, o rient i xarrant —si de cas, se'n distingeix plenament en un detall fonamental: mai no el veureu entotsolat amb el mòbil, perquè no en té. No en vol tenir. En aquestes anotacions, dia per dia, apareixen pocs llibres i pocs noms d'autors. Hi ha una lectura regular i sistemàtica dels diaris, el registre dels fenòmens meteorològics, les malalties de gent pròxima, les obligacions domèstiques, les ocupacions i preocupacions d'un ciutadà corrent.
És un ciutadà, això sí, que el 2020 va fer cinquanta anys. Fet memorable. I, sobretot, que en aquell es va veure de sobte submergit en el drama general creat per la COVID, amb el confinament forçat per la pandèmia. El dietari és, sobre això, un document vivíssim i plenament fiable sobre una experiència quasi incomprensible però tràgica. L'autor no va fer com els personatges del segle XIV que, fugint de la pesta, buscaren una o altra distracció mentre el mal escampava. Boccaccio en tragué un profit inoblidable. Ell es quedà i anotà el que passava.
Per als qui viuen a Catarroja, o a moltes altres poblacions de l'Horta Sud i altres comarques valencianes, aquell drama del 2020 quedà probablement esborrat després, quan hagueren d'enfrontar-se a una tragèdia més immediatament patida per ells només quatre anys després, la devastació en molts casos letal produïda per les inundacions del 2024. Quatre anys de distància, només! Quan te n'adones se't fa més esfereïdor el dolor repetit. Tractes d'imaginar quina repercussió deu haver tingut en tanta i tanta gent, com reapareixerà en els seus malsons, potser ja per sempre.
S'escriu amb paraules
Ramon Ramon es guanya la vida des del 1993, des de jove per tant, com a editor de textos a l'Editorial Afers, que en tot aquest temps ha guanyat el màxim prestigi en la publicació, sobretot, d'investigacions historiogràfiques. En l'article d'aquest serial «Amb Vicent Olmos, pensant en Afers» em vaig ocupar de l'ànima i el cervell d'aquesta empresa, que per damunt de les dimensions del seu organigrama —el que compta són els resultats— ha assolit una gran i admirable repercussió científica, ja que no econòmica. El coneixement del nostre passat, ho dic amb la màxima objectivitat de què soc capaç, seria molt més incomplet sense el treball d'aquesta editorial.
L'estructura empresarial consta només de quatre persones; el director al·ludit, de tant en tant amb algun pseudònim en altres funcions; el seu germà Josep Olmos i Marta Rodrigo en l'administració; i Ramon Ramon, que enllesteix els textos i els vigila, amb els autors, fins que, impresos i relligats, arriben a qui els llegeix o estudia.
Per una d'aquelles casualitats, bona part de la meua vida laboral ha estat relacionada amb l'edició o la redacció de textos. Des que, gràcies a José María Desantes, vaig començar amb vint anys a fer de corrector al Fondo para la Investigación Económica y Social de la Confederación Española de Cajas de Ahorro, a Madrid. Vaig passar després per editorials privades i públiques. Els dinou anys anteriors a la jubilació, els vaig consumir en la publicació de textos universitaris de filologia catalana, fent-me estúpidament més savi que ric quan, al voltant, lligaven els gossos amb llonganisses.
Tot plegat, em proporcionà experiència i una certa capacitat d'observació sobre les dificultats de la feina que em permet valorar la tasca dels qui serien ara els meus col·legues, malgrat que no han conegut la correcció de galerades tretes de composicions de linotípia i altres avanços tècnics de la impremta al segle XIX.
Una anècdota meua recent explicarà potser la deformació professional a què això pot conduir. Dimecres passat, 21 de gener, passejava jo per Gandia amb Enric Ferrer Solivares, Josep Palacios i Josep Medina. En un moment donat els vaig dir: «Mireu: una falta!». Dues plaques ceràmiques enfrontades uns pocs metres enunciaven el nom d'un carrer a la part antiga de la ciutat. L'una deia Carrer de l'arquebisbe Polou; l'altra, Carrer de l'aquebisbe Polou. Aquesta deformació et converteix en un lector anòmal, que davant el llibre més excels de la literatura universal es veu assaltat pel dubte fatal de si en un paràgraf o un altre no caldria afegir una coma.
No hi ha dubte que Ramon Ramon ha esquivat aquesta obsessió destructiva que jo patesc i és un lector i —no sé si escriure: «i en conseqüència,»— un escriptor que l'encerta sempre, respectant les normes però en definitiva, i és el que cal, per damunt d'elles. Saber llegir és molt difícil i jo crec que no es pot ensenyar. No diguem saber escriure. Repassant ara els dos dietaris de Ramon Ramon crec endevinar el costós procés d'aprenentatge constant que hi ha darrere. És una lluita amb les paraules i les frases. Però això al capdavall és, com dirien alguns, la forma. Que és inseparable del que diu l'escriptor. I, en aquest cas, està dit amb una sinceritat també costosa i difícil, amb la deliberada voluntat de posar sobre el paper el que pensa i el que veu, sense que li importen les conseqüències. En el dietari del 2020 hi ha la narració d'un fet que fa evident aquest propòsit, en què apareix la personalitat real de l'autor. Ja passada la pandèmia, es mantenien de manera oficial rigors i exigències que la lògica immediata, en determinades circumstàncies, hauria d'haver immediatament rebaixat. Ramon Ramon entrà un bon dia, el 9 de juny, al mercat de Catarroja —no els diré què passà— i s'enfrontà decididament a aquest décalage entre la necessitat de rebaixar les alarmes i les rutines que les mantenien. A primera vista, ell pareix un individu tímid. El que conta demostra que no ho és gens.
El darrer dietari aparegut de Ramon Ramon és una coedició d'Afers i Lleonard Muntaner, de Palma de Mallorca, on es va estampar. Quan parlem, no tan sovint com ens agradaria, Ramon Ramon i jo coincidim en moltes opinions i discrepem en unes altres, no sé dir si moltes o poques, però estem absolutament d'acord en una: és fonamental per al futur de la llengua reconstruir l'estructura de circulació de les publicacions per tota la geografia del català. En això, estem molt pitjor que cinquanta anys enrere. La desconnexió és enorme i estúpidament suïcida. Ramon Ramon va decidir donar l'original a una editorial mallorquina i Vicent Olmos volgué que el segell d'Afers hi estigués també. Sàvies decisions.
Ja sé que algú dirà: «Ah!: això és catalanisme». Ja ho sé. De moment no està prohibit ni fora de la llei. Si bé, al pas que anem, Todo se andará. L'altre dia, a l'Escola Pia de Gandia, Ferrer Solivares ens ensenyà una col·lecció de retalls de premsa elaborada pacientment per ell sobre la campanya contra la unitat lingüística a València —dic: a València. El primer retall era del 1973. Jo sempre havia dit que la cosa havia començat un any després, però m'enganyava. El 1973. Més de mig segle d'intoxicació potent i ininterrompuda.
Aquest dietari del 2020, el 8 d'octubre, recull una llarga i dura reflexió de Ramon Ramon sobre algunes d'aquestes qüestions. No faré citacions. Els convide a llegir-la, com tot el llibre. Hi ha noms i cognoms. Fets.
En els sis anys posteriors, el panorama s'ha agreujat. El futur de la llengua catalana està greument compromès. Algun remei caldrà posar-hi. Ramon Ramon ho fa amb el seu treball professional i amb els seus dietaris, registrant els símptomes del mal, al costat d'altres molts fets.
Jo no ho veuré, però estic convençut que d'ací a uns anys eixirà de premses un volum molt gros amb les anotacions diàries de Ramon Ramon. Les que ara ja coneixem i les que vindran. No podré donar-ne la notícia, però si estic al cel com Ernest Sena pronostica, des d'allí me n'alegraré.
0