Amb Ignasi Villalonga, polític frustrat i empresari vigorós

Ara fa cinquanta anys va morir Ignasi Villalonga Villalba a Benicàssim. En articles molt oportuns ens ho han recordat el periodista Manuel Lillo i el filòleg Rafael Roca. Resulta ben curiós que en la vida pública valenciana el fet haja passat desapercebut. Empresaris sumptuosos, polítics de dreta que presumeixen de liberals i que no passen en el millor dels casos de liberals-conservadors o de conservadors-liberals –per emprar etiquetes antigues–, experts que no ho són tant i altres espècimens no hi havien caigut. El provincianisme de València ha travessat indemne els segles més recents i sobreviurà cada vegada més fort i triomfador fins que la porció més rica d'aquesta lamentable Humanitat s'instal·larà en un altre planeta buscant aire fresc, aigua neta i altres capritxos. Afortunadament no ho veuré sinó des del Purgatori, si a tant arriba la meua sort pòstuma.

Per una concatenació de fets que no puc detenir-me a establir, Villalonga escapava a aquest provincianisme en què pesa tant la ruralitat. No diré que fora un home absolutament modern per al seu temps, en tots els aspectes, si pense en els paràmetres de les societats europees més avançades, però em faria fort afirmant-ho, quan observe la València en què va actuar. I, ja posat a interpretar, avançaria la idea que el fet d'haver estudiat amb els Jesuïtes, a Deusto –com el després lehendakari Aguirre, per exemple–  i la seua llarga relació amb l'entorn de Francesc Cambó, la Lliga de Catalunya i elements semblants foren factors que el degueren ajudar i estimular en aquest sentit desprovincianitzador. En què fracassà al país on havia nascut.

En la vida activa de Villalonga, hi hagué dues etapes. En la primera, que durà fins al 1936, hi coexistiren la política i les iniciatives financeres. En el segon període, que s’allargà fins al 1969, quan una malaltia l’obligà a retirar-se a Benicàssim ―on va morir el 1973―, les finances hi tingueren la preeminència. I no per voluntat d’ell. La Guerra Civil i el règim imposat a continuació el forçaren a perdre una part de les aspiracions ―“a pesar de mi vocación (diria el 1956), de mi pasión política, el resultado, por causas ajenas a mi voluntad, fue decepcionante”. Així, hagué de ser, sobretot, banquer. El millor de l’Espanya del seu temps, segons l’economista Joan Sardà.

Va nàixer a València el 1895, en una família de bona posició econòmica. Es va doctorar en dret. De seguida obrí despatx d’advocat i començà a treballar en els negocis familiars. Extremament prim i amb una salut relativa, auster, ordenat, gens partidari de la vida social. Catòlic molt devot. Enèrgic i exigent, posseïa una gran seguretat en si mateix i defensava els valors del sentit comú. Sabia crear bons equips de treball i defensava l’estalvi personal i familiar. Amb aquesta descripció podríem tenir la d’un dels prototipus de financer de l’època. Tant si triomfaven com si no. Ell va triomfar.

El del financer partidari de la llibertat de comerç. Quan el 1956 creà una fundació, la dedicà a publicar una biblioteca que s’ocuparia, de “las doctrinas económicas que ofrecen como base la empresa privada, la iniciativa individual y el mercado libre de trabas frente a las tesis propugnadas por los teóricos de las soluciones socialistas y planificadoras”.

Era un tir per elevació. La fracassada política del franquisme ―abans del Pla d’Estabilització del 1957― quedava implícitament acusada en el programa de Villalonga.

Com a demòcrata conservador, era contrari al manteniment de la dictadura, després del 1945. Franco li oferí la cartera d’Hisenda i un títol nobiliari, que Villalonga rebutjà igualment; pensava que només la corona, representada per Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII, que es mantenia expectant a Estoril, podia concedir-los. Fou membre del Consell Privat d'aquell pretendent. El 1946 havia estat castigat pel franquisme rellevant-lo de la presidència de les cambres de propietat d'Espanya per haver donat suport a un projecte frustrat d’immediata restauració de la monarquia, poc després que caiguessen Hitler, Mussolini i altres criminals, i quan hi havia l'esperança de tornar a l'statu quo anterior a la dictadura de Primo de Rivera.

Orador clar, no solia silenciar les seues opinions ni tan sols en assemblees bancàries, durant el franquisme, encara que pogueren dissentir de la versió oficial ―sobre la necessitat de la integració espanyola en la Comunitat Europea, o la política monetària del Règim.

Inicià la carrera política fundant i dirigint la Unió Regionalista Regional (UVR). El seu programa era el de l’autonomia: “una Asamblea, soberana en sus asuntos, y con un poder Ejecutivo responsable ante ella, debiendo el Estado español reintegrarle aquellas funciones propias del organismo regional y que hoy injustamente detenta, y sobre todo una Hacienda propia y bien dotada. Junto con eso, la expresión del espiritu propio y la oficialidad del valenciano en aquellos pueblos que lo hablan”. Fa més de cent anys, d'això. I encara estem com estem.

Villalonga proposà una reivindicació valencianista. No sempre li fou reconegut com calia. Alfons Cucó, en la seua tesi doctoral El valencianisme polític. 1874-1936, mantenia una visió potser massa crítica —per a un historiador, no per a un polític— del partit de Villalonga. Crec que Cucó, amb el qual vaig tenir sempre una relació de simpatia mútua, travessava una etapa d'esquerranisme juvenil. Una vegada em posà un excel·lent en l'examen d'una assignatura de primer d'Històries —ell era auxiliar d'Emili Giralt—, en què jo, sense saber molt bé què respondre, em vaig esplaiar comentant una lectura recent de no sé quin pamflet de Lenin. Des de cantons relativament distints, Adolf Pizcueta i Emili Gómez Nadal em digueren després que no els havia acabat d'agradar el llibre de Cucó. I era per aquest comprensible i passatger sectarisme contra unes aventures del passat que, d'altra banda, no podien retornar. No podien retornar de cap manera. El valencianisme de Villalonga, Reig, Aguirre i altres burgesos o petits burgesos de primeries del XX —en part procedent per herència modernitzada de la Renaixença: Aguirre, Reig— ja el voldria per als dies de festa tota, absolutament tota, la dreta que eventualment governa el trist territori en què vivim. Ni ressuscità quan, mort Franco, la Unió Democràtica del País Valencià tractà d'arrossegar un electorat suficient.

La recuperació de la llengua preocupà sempre Ignasi Villalonga. El 1930, va aportar, amb Joaquim Reig, els fons per a posar en marxa l’editorial l’Estel. Tots dos sufragaren (1932-1934) el setmanari El Camí. El 1932, Villalonga signà les Normes de Castelló, que adaptaven als usos valencians l’ortografia catalana que Pompeu Fabra havia fixat i era norma de l'Institut d'Estudis Catalans.

Arribada la República, comprovà que el seu partit no tenia força electoral. A les eleccions municipals del 1931, que portaren la República, Reig isqué regidor de València per la Unió Valencianista i formà una minoria amb els dos elegits per l'Agrupació Valencianista Republicana, Francesc Soto Mas i Enric Duran i Tortajada.  El 1933, Villalonga va abandonar la UVR per a ingressar en la Dreta Regional Valenciana ―membre de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), dirigida per José María Gil Robles―comunicà aquest pas en una carta pública, en què feia constar, sobretot, el desig de contrarestar des d'una opció política potent l'orientació laïcista del nou règim, recollida en la Constitució aprovada el 1931 i que, entre altres conseqüències, comportà la prohibició d'actuar de la Companyia de Jesús. En les eleccions generals posteriors fou diputat. Ho seria novament el 1936, quan van guanyar les candidatures del Front Popular. Poc abans,  quan l’Estatut de Catalunya estigué suspés, a conseqüència del pronunciament de Lluís Companys, el 1934, contra el govern dretà de Lerroux i Gil Robles, el polític valencià fou governador general i president de la Generalitat de Catalunya durant un breu període el 1935.

Paral·lelament havia començat a situar-se en el món institucional i dels negocis. El 1927, Vicent Noguera el va cridar a formar part del consell d’administració del Banc de Valencia ―que Villalonga presidiria entre 1954 i 1964―, en una operació d’un grup d’empresaris valencians que modificaria positivament el rumb de l’entitat. L'inspirador d'aquell moviment havia estat el mateix Villalonga, en una conferència en què defensava la necessitat de comptar amb institucions financeres autòctones que evitassen la gestió de capitals generats ací per bancs de la resta de l'Estat, o de fora. Dos anys després, impulsà la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians.

El 1936 fou nomenat president de la Companyia Espanyola de Petrolis. Això li permeté durant la Guerra Civil, iniciada el mateix any, subministrar carburants a les forces militars rebels, que serien poc després comandades, com l'estat, pel dictador Francisco Franco.

En els inics del conflicte foren assassinats diversos membres de la seua família. Amb la victòria franquista, interrompuda l'activitat dels partits democràtics, s'abocà de manera exclusiva ja a l’activitat financera i, el 1940, entrà al Consell d’Administració del Banc Central. Tres anys després n’era president, càrrec que mantingué fins a la mort. Sembla que els vengueren, a ell i a altres empresaris valencians, una mercaderia més que dubtosa, però Ignasi Villalonga convertí el Central en una potència financera, a partir de l’absorció d’altres bancs. Bancs menuts: Franco era partidari de la banca, no cal dir-ho, i del capitalisme i de l'enriquiment personal sense mesura —bona part de la família Franco continua la tendència gràcies a una mena d'amnistia que ningú no ha discutit mai—, però a condició que fora controlable. Res de fusions entre grans entitats. De la mateixa manera, era absolutament partidari del seu Glorioso Ejército, però vigilava com un obsès  qualsevol opinió d'un o altre general que pogués derivar en rebel·lió. O en simple cuartelada, d'acord amb les tradicions militars espanyols més recents. Ja fora Agustín Muñoz Grandes o Juan Bautista Sánchez.

El 1965 el Banc Central i l’Hispano Americano consideraren oportú fusionar-se. Ja havia passat l'autarquia. Els presidents visitaren Franco per exposar-li el projecte. No van aconseguir un pronunciament clar del dictador, que mesos després preguntava a algú, com si tot allò no tinguera res a veure amb ell: “¿Qué pasó con aquellos bancos que se querían fusionar?”.

El general continuava tancat en les fantasioses teories econòmiques que li permetien la precària formació intel·lectual i l'excés de petulància alimentada per la guerra colonial i, després, per la massacre de conciutadans.

Mentrestant, Villalonga tenia la seua manera de créixer. Des del Central, s’havia situat en llocs decisius relacionats amb la producció d’energia elèctrica, la mineria, obres públiques, construcció de maquinària de transport ferroviari i marítim. Això el feu molt ric, però continuà deixant-lo al marge de la política. Ja no hi podria tornar.

Potser la gran desgràcia de Villalonga, després de 1939, fou el sumptuós casament de la seua filla Carmen, el 1946, amb Julio Muñoz Ramonet, empresari que basà la fortuna en l'especulació i la corrupció econòmica alimentada pel règim de Franco. El 1966, es dissolgué l'enllaç. Això, que ara mateix seria matèria de maledicències i grolleries en el que podríem anomenar programes televisius o informacions periodístiques de bidet, era llavors un gran escàndol en la societat dirigent espanyola i sens dubte motiu d'un dolor enorme per a un home honest i tan íntegrament catòlic com Villalonga.