Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Ábalos se resiste a dejar el acta y se enfrenta a la ruptura con el PSOE
El Poder Judicial rechaza sancionar al juez que llamó "psicópata" a Sánchez
Opinión - Mejor irse antes de que te echen. Por Esther Palomera
Sobre este blog

Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari. 

Amb Vicent Ventura, sempre

Doro Balaguer, Ventura, Manuel Broseta i Vicent Ruiz Monrabal, en una caricatura de la Transició.

0

El 26 d'abril farà cent del naixement a Castelló de la Plana de Vicent Ventura, periodista i polític. I persona excel·lent, solidària i abnegada. Va nàixer a unes desenes de metres del Fadrí i de Santa Maria. Prop d'on es reunia la Societat Castellonenca de Cultura i on el 1932 se signaren les Normes de Castelló i d'on vivien Lluís Revest i Josep Pascual Tirado.

Ell se'n recordava. A primera vista, pensaries que havia nascut a l'Horta o a la Ribera. Impressió falsa. Encara que havia adoptat maneres de parlar i manifestar-se que l'explicaven, de seguida comprovaves que per davall hi havia un home que havia arribat al món a Castelló de la Plana i que volia recordar-ho.

Fill d'un sastre instal·lat allí, però provinent de Villahermosa del Río, i d'una dona d'Almassora, el 1939 es traslladà a València i allí morí el dia de Nadal de 1998.

Fou aprenent a la Unión Naval de Levante, mando del Frente de Juventudes, falangista no valeroso —o sí?—, redactor en un diari del Movimiento quan ja havia estat expulsat de Falange, però també d'un butlletí ciclostilat per als exportadors de cítrics. I prestà aval polític, fingint que no sabia el que cobria, al Teatro Español Universitario (TEU), de Josep Maria Morera, o a la revista La Caña Gris, de Jacobo Muñoz. Sense ser universitari, dirigí Claustro, on col·laboraren Tomás y Valiente, Broseta i tutti quanti.

Un viatge arriscat

No puc assegurar-ho, però diria que el nostre home no havia eixit d'Espanya fins que el 1962, amb passaport, marxà a Munic formant part del petit contingent de seguidors de Dionisio Ridruejo que participà al IV Congrés del Moviment Europeu. Només altres dos valencians residents a Espanya anaren: Ignacio Duato, de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), i José VIdal-Beneyo, socialista sense partit, que tingué un gran paper en l'organització de la trobada.

El 2012, una comissió mixta de les Corts Espanyoles —amb representacions del Senat i del Congrés de Diputats— signà una declaració que es pot llegir al Boletín Oficial de las Cortes Generales del dia 29. Allí es diu, entre altres declaracions:

«se cumple el 50 aniversario de lo que el régimen franquista denominó despectivamente como “Contubernio de Múnich”. En junio de 1962 la oposición española asistió en Múnich al IV Congreso del Movimiento Europeo convocado bajo el lema “Más democracia para Europa”. Múnich constituyó la primera oportunidad de reunir después de la Guerra Civil a los opositores al régimen de Franco tanto del interior como de fuera de España.

El Congreso europeo de Múnich [...] aprobó una declaración que constituye todavía hoy un referente político como impulso a la constitución de un régimen de libertades en nuestro país. En este manifiesto se pedía para España: 1.- La instauración de instituciones auténticamente representativas y democráticas que garanticen que el gobierno se basa en el consentimiento de los gobernados. 2.- La efectiva garantía de todos los derechos de la persona, en especial los de libertad personal y de expresión, con supresión de la censura gobernativa. 3.- El reconocimiento de la personalidad de las distintas comunidades naturales. 4.- El ejercicio de las libertades sindicales sobre bases democráticas y de defensa de los trabajadores de sus derechos fundamentales, entre otros medios por el de la huelga, y 5.- La posibilidad de organización de corrientes de opinión y de partidos políticos con el reconocimiento de los derechos de oposición.

La importancia política del “Contubernio de Múnich” se encuentra en que sus aspiraciones pasaban por la reconciliación de los españoles, la recuperación de la democracia y el restablecimiento de los vínculos con Europa. Se trató de un hito en el camino hacia la transición democrática, que culminaría con la aprobación por los españoles de la Constitución de 1978 y el ingreso de nuestro país en la Comunidad Económica Europea en 1986.

Las Cortes Generales, a través de su Comisión Mixta para la Unión Europea, en la que están representados todos los grupos parlamentarios, quiere [...] rendir homenaje a aquellos españoles que, con su altura de miras, supieron superar las diferencias que les separaban, contribuyendo a instaurar el sistema de libertades que actualmente disfrutamos. En este sentido quisiéramos destacar también la enorme valentía de su lucha democrática, recordando las dificultades y persecuciones que sufrieron todos los participantes en Múnich».

Al final de la declaració, hi ha una llista de participants, coneguts en la política des d'abans de 1939 o després, en el règim democràtic actual. Poca gent, de totes les forces de l'oposició, excepte el PCE, que no fou convidat.

I no fa molt, el 2022, ABC destacava aquestes frases, en l'aniversari del Congrés: «Hoy hace 60 años la oposición a Franco en el interior y en el exilio se reunió en Múnich para pactar un programa para restablecer las libertades. El Régimen reaccionó de forma brutal, confinando y expulsando a parte de los asistentes a la cita».

El IV Congrés del Moviment Europeu marcà certament un tall en l'evolució del franquisme. No el feu evolucionar ni millorar, perquè el franquisme era un sistema que actuava dins d'una bambolla que només s'obria per admetre oxigen exterior molt de tant en tant. Si s'obria massa, es desinflava o esclatava. Dins, es produïen sacsejos i moviments interns, lluites aferrissades pel poder entre civils que aspiraven al favor dels militars. Per això, llançaren sobre la població indefensa, privada d'informació, una campanya vil en què es parlava d'el Contubernio de Múnich i es publicaven sense possibilitat de retrucar-hi tota mena d'infàmies. A continuació, els implicats, hagueren de triar entre l'exili o el confinament a Fuerteventura.

Dels qui acudiren des d'Espanya, Gil Robles, l'antic Jefe de la CEDA fou el gran nom. L'exili estigué representat per liberals com Salvador de Madariaga, però també amb un relleu notable per dos valencians: Rodolfo Llopis, secretari general del PSOE, i Julián Gómez, Gorkin. Aquest, per la quota dels comunistes que havien trencat amb l'estalinisme i havien estat perseguits pel seu sistema policial. 

Després de Munic

Quan acabà allò, Ventura retardà el retorn a València, però s'enyorava irresistiblement. Marina Peris, la seua dona, que mentrestant havia rebut amistats i assistències morals i materials de Joaquín Maldonado Almenar i altres amics de Ventura, s'instal·là amb ell a París, on treballà com a secretària a la Unesco, possiblement per intermediació de Domenach. Fuster i altres amics de Ventura l'anaren a veure. No remouré ara papers, però crec que en cotxe i passant, en tornar, per Lourdes.

De nou a València, Ventura escrigué a Ridruejo dient-li, si fa no fa, que ell era socialista, però també valencianista. Va entrar al Partit Socialista Valencià, que no deixava de ser una colla de persones amb poc més de vint anys i va desaparèixer pocs anys després. Poc hi podia fer. Ara, a través de les relacions amb el Congrés per la Llibertat de la Cultura, anà moltes vegades a sessions de treball a Madrid, a Toledo o altres llocs on dialogaven —dir que conspiraven seria exagerar—, pensant en el futur d'Espanya, Aranguren, Castellet, Maravall (pare), Jordi Carbonell, Marià Manent, Ernest Lluch, i d'altres.

Duato i Vidal-Beneyto eren persones sense problemes econòmics. Ventura havia estat un periodista molt reconegut als periòdics locals del Movimiento i a Radio Nacional, havia guanyat el Premio Valencia de Literatura amb una novel·la, però fou represaliat i va perdre la faena. Estigué a punt de quedar sense l'assistència sanitària perquè algú el volgué expulsar de l'Associació de la Premsa i hagué de viure uns mesos obligatòriament allunyat del domicili per decisió ministerial —l'acollí a sa casa de Jesús Pobre un gran amic i eclesiàstic, Josep Espasa. Calia viure i, amb altres que abans o després s'hi sumaren, muntaren una agència de publicitat, Publipress: Andreu Alfaro, Josep Garcia Richart, Francesc Jarque, José La Roca... Era una empresa innovadora, que aconseguí fer-se forta en un mercat molt competitiu, que just començava. Cada matí, era el primer o un dels primers a arribar a l'agència. Viatjava buscant i consolidant empreses clients, es movia amb una febre inacabable —no diré com una anguila, perquè era molt corpulent: bola de sebo li digué un cap superior de policia, abans d'amenaçar-lo amb un accident mortal. I continuà publicant articles. Al principi amb pseudònims, perquè el seu nom no podia aparèixer en la premsa autoritzada. Després, signant-los. Milers d'articles, que ara recopila per simple interès professional Nel·lo Pellisser. Anna, la neboda de Ventura que li era una filla, el recorda des de menuda davant la màquina d'escriure.

1962 és també l'any que començà el Concili Vaticà II. Ventura, que havia patit el catolicisme ritual i obsessiu d'un pare carlí que de vegades el feia anar dues vegades al dia a missa, s'embrancà amb una sincera il·lusió a favor d'aquella idea, no sé si inesperada, de Joan XXIII. Fou una mena de cristià de base i donà suport —al costat de persones de dreta— a les campanyes per introduir el valencià en la litúrgia. Hi ha una controvèrsia epistolar, entre ell i l'arquebisbe Marcelino Olaechea, que aclareix posicions i psicologies.

Mentrestant, mantingué la relació amb els amics i les reunions amb polítics antifranquistes de totes les tendències, incloent-hi el PCE —Doro Balaguer, en primer terme, però també Elías Mouriño Castro del PSOE, l'arquitecte Juan J. Estellés... I participà en la reunió clandestina en què es crearen a València les Comissions Obreres, el desembre de 1966. Com altres que hi eren, fou detingut i empresonat.

Era lògic. Ventura no era el Che Guevara. Ni, ja, un militant de la Revolución pendiente. Era un socialdemòcrata. Ací no n'hi havia, però aquest és un altre problema. Eixint d'algunes reunions solia dir: «A mi em pot passar per l'esquerra, qui vulga». Potser de l'estada a París i de les lectures durant anys de Le Monde i altres periòdics francesos, li quedà una admiració per Pierre Mendès-France.

Si podíem fer una enquesta entre protagonistes de l'antifranquisme local abans de la Transició, o de gent que participava en les idees democràtiques, hi trobaríem un alt grau coincidència sobre la hipòtesi que Ventura seria el primer president de la Generalitat recuperada.

Després de la Transició, Ventura travessà marors polítiques en què va perdre diners, salut i paciència. Continuà a la seua. Muntà grups d'opinió, continuà escrivint a la premsa i, de la mà de la Unitat del Poble Valencià, en una candidatura per a eleccions europees, Esquerra dels Pobles, encapçalada per Juan Mari Bandrés, fou elegit diputat el 1989.

Seure en un escó al Parlament d'Estrasburg hauria estat per a ell una manera exaltant, i històricament ben justa, de tancar el cicle que Munic inicià en la seua vida. Era impossible. La mort de Marina Peris el 1988 el va enfonsar en una depressió que es repetia. Els problemes de salut cada vegada més greus, li ho impediren.

Sobre este blog

Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari. 

Etiquetas
stats