Escric aquesta nota sense poder de moment consultar-ne d'altres, antigues, que m'haurien servit de referència. M'he de refiar de la memòria, vacil·lant, insegura i cada vegada més plena de forats. Negres o blancs, no ho sabria afirmar. De color, no ho són.
Degué ser el 1973 que Joan Fuster m'encarregà un catàleg de llibres i fullets impresos en català al País Valencià des del 1939 fins a aquell moment. El vaig fer, amb ajudes memorables, i es va publicar. Després, vaig investigar i escriure sobre la mateixa qüestió durant les dècades anteriors del segle XIX, sobre l'editorial Sicània, de don Nicolau Primitiu Gómez Serrano, l'editorial 3i4, la premsa periòdica en valencià fins al 1939, la impremta valenciana del segle passat —invitat per Ricard Blasco, Josep Palàcios i Jesús Huguet, per a una gran exposició realitzada a la Llotja de València— i altres fets del mateix caire.
Explique tot això per poder afirmar a continuació amb una certa base, si no amb autoritat, que l'aventura editorial que ha mantingut ací Vicent Olmos des del 1984, amb el segell d'Afers, no té precedents ni tindrà ningú que puga emprendre-la en el futur amb el mateix rigor ni la mateixa força de continuïtat. Des de l'esfera privada, convé afegir-ho, i no amb l'esquena sempre coberta que representa dependre dels pressupostos assegurats d'una o altra institució pública.
Un historiador convertit en editor
No puc reconstruir ara de manera fidedigna, amb notes a la mà, quan vaig conèixer Vicent Olmos Tamarit, que nasqué el 1954 a Catarroja, a l'Horta, i va estudiar Història a la Universitat de València. Fou membre organitzador de les Primeres i de les Segones Jornades de Joves Historiadors i del I Simposi d'Història de l'Horta-Albufera celebrat a Silla el 1981, i dels congressos d'Història de l'Horta Sud celebrats fins ara. A més, ha publicat molts papers sobre història local o reflexions sobre historiografia que cal llegir amb atenció.
Entre els anys 1989 i 1997 fou tècnic d'educació i cultura i director de publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, on posà en marxa l'Escola Municipal de Teatre, dirigí el Butlletí d'Informació Municipal i fou editor, entre altres, de la col·lecció “Josep Servés, de documentació i recerca”, centrada en la història de Catarroja i de l'Horta Sud.
Tot podria haver continuat així si unes eleccions municipals no haguessen posat la gestió municipal de la cultura a Catarroja en mans d'Unió Valenciana, aquell invent reeixit però temporal de la política conservadora postfranquista al País Valencià. Hagué de ressituar-se professionalment i passà a treballar en les publicacions commemoratives d'un aniversari singular de la seua Universitat, on tot seguit fou incardinat al Servei de Publicacions. Hi estigué del 1998 al 2017, en què es va jubilar.
En qualsevol cas, enmig d'aquella trajectòria havia nascut una línia paral·lela de treball editorial que s'ha mantingut durant els quaranta anys —i es diu en un sospir, però són mitja vida— que l'editorial Afers ha acumulat en publicacions, per damunt de moltes dificultats.
Aquesta és una línia que justificaria tots els elogis i tots els premis i que, en qualsevol cas, ha suscitat la meua admiració permanent, com la de tantes altres persones que la coneixen més de prop. O més de lluny, perquè en aquestes coses una certa perspectiva allunyada permet una valoració de conjunt potser més afinada.
Olmos s'implicà en Afers des del principi i podrà reconstruir, alguna nit d'insomni, les dificultats de què ha estat testimoni personal i immediat. Entre les quals, la desaparició de Sebastià Garcia Martínez el 1986, just quan el projecte començava a caminar, o la de Manuel Ardit el 2013, quan s'havia consolidat. Foren dos historiadors de gran vàlua, alumnes de Joan Reglà a la Universitat de València, que s'implicaren amb passió i desinterès en aquella iniciativa arriscada que Olmos havia posat en marxa amb ells però des d'un terme inferior.
La història interna i externa de l'Editorial Afers havia demostrat l'encert dels qui l'engegaren, tretze anys després del Primer Congrés d'Història del País Valencià i quan aquella trobada transcendental i sense continuïtat mostrà el camí a seguir renovellant en part, però ja per a sempre, els estudis historiogràfics entre nosaltres.
La revista Afers, modestament subtitulada Fulls de recerca i pensament, fou la nau insígnia d'aquella navegació. L'any que ve apareixerà el número 100, com l'altre dia m'explicava Olmos, tot afegint que a continuació passaria la capçalera i el testimoni a un grup de joves.
“Ja has fet massa”, vaig pensar jo, tot recordant com pesa una responsabilitat semblant. És a dir, l'angoixa de fer el projecte de sumari per a cada número pròxim, comunicar-se amb els autors, esperar i sovint reclamar més d'una vegada els originals, corregir-los i adaptar-los a la normativa d'una publicació científica. Després, vigilar la impremta, corregir proves i, al capdavall, sotmetre's a un mecanisme inexorable que vaig conèixer en l'època remota de les linotípies, les galerades tretes de les formes de plom i altres delícies de la tipografia, abans de la composició per a maquinària d'offset, que representà un intermedi fins als sistemes actuals.
En aquest procés, Olmos ha estat director i manobre, promotor comercial i recaptador de subvencions —quan n'hi havia—, figura visible i fonament que s'endevina, home-orquestra, en definitiva, vetlant sempre perquè la màquina no es detingués, amb una voluntat tossuda, oculta sota unes maneres suaus d'actuar i amb una aparença enganyosa d'impertorbabilitat.
El segell d'Afers ha cobert al llarg dels anys una diversitat de col·leccions de monografies i de capçaleres de revistes, pròpies o en coedició, que permeten afirmar sense por a exagerar que estem parlant d'una realitat editorial privada a la qual no serà fàcil trobar equivalents en algunes cultures pròximes a la nostra.
En aquesta aventura no ha estat sol, ni de bon tros. Quan el 2015 va agrair el Premi Vicent Ventura, Olmos recordà al vell edifici de la seua Universitat, al carrer de la Nau, el paper fonamental de Sebastià Garcia Martínez i de Manuel Ardit, però també el de Vicent Salavert, “que no només esdevingué un puntal de la revista, sinó que a més, amb els anys de treball en comú, esdevingué un dels meus millors amics. O com Alfons Cucó, Josep Termes, Miquel Barceló o Francesco Manconi”. Foren historiadors que treballaren als consells de redacció o al d’assessors d'Afers, com a directors de col·leccions, o que col·laboraren amb articles o llibres. Amb ells, un Olmos emocionat rememorà els noms de “Joan Iborra, Agustí Colomines, James Casey o Núria Sales des dels primers temps i Ferran Archilés, Vicent Flor, Òscar Jané o Xavier Serra”. I esmentà també, és clar, el treball quotidià i insubstituïble del sòlid poeta i col·laborador en la secció d'Opinió d'aquestes pàgines Ramon Ramon, que cada dia, als locals de Catarroja, es posa davant l'ordinador o davant els originals impresos que esdevindran fulls de llibre o de revistes i els encaixa en la realitat viva d'Afers.
El parlament d'Olmos a la Nau, el 2015, no sé si inèdit, té un gran interès. En ell declarava: “Em vaig fer editor per una conjunció de qüestions... Jo pertany a una generació molt polititzada que havia viscut encara el franquisme i que encara arribà a temps de participar en els moviments polítics que acabaren amb el règim i que va viure la Transició en plena joventut (quan va morir Franco jo tenia vint-i-un anys, i feia el servei militar). Una joventut polititzada i amb una consciència nacional en procés de revisió que bullia en certs ambients culturals en els quals em vaig bellugar i, fonamentalment, a la Universitat”.
També el va empènyer la convicció que “la història, la reflexió política, la cultura, era important per avançar en la democràcia i en la construcció nacional dels valencians en particular i dels catalans en general, i que s’havia de divulgar. No es podia deixar relegada la seua lectura i la discussió estrictament als àmbits diguem-ne acadèmics. Calia donar a conèixer fora de les aules el que es produïa a les facultats d’història, de sociologia, de geografia”. I, encara, constatava: “Es imprescindible crear un espai cultural comú: l’espai de la cultura catalana. Per tal que la informació, la discussió i la reflexió no queden amagades en nínxols incomunicats, en territoris que, malgrat la cultura comuna, no acaben de conformar un espai de comunicació, un mercat o un imaginari comú que abrace l’univers de la nostra cultura i de la cultura universal”.
Persona sensible, culta, abnegada i discreta, d'idees fermes i generosament servides al llarg dels anys, Olmos m'ha fet pensar moltes vegades en figures del passat com ara Josep Maria de Casacuberta.
Com Casacuberta, Olmos ha creat una plataforma editorial exemplar. La selecció rigorosament qualitativa dels continguts i la tria de les persones que els han tractats en les publicacions d'Afers és només un aspecte dels mèrits d'ell i dels qui han estat al seu costat. N'hi ha un altre que el públic no pot conèixer en detall. És el mecanisme implacable de l'edició, un ofici i un procés soterrats que, si es fan amb honestedat, poden consumir, entre altres facultats humanes potser més importants, la vista i la paciència.
Admire la tasca d'Afers des dels moments inicials. Dir-ho públicament en una noteta als primers números del setmanari El Temps, que jo dirigia, em costà un comentari revelador de Rosa Raga Gil, esposa d'Eliseu Climent: “Jo no faig una revista per a parlar de les editorials dels altres”. Vaig intuir llavors, a mitges, per a què havien servit els diners que uns milers de persones havien posat a fons perdut i sense dret de control ni reclamació en l'empresa, perquè la parella en qüestió en fora propietària i beneficiària de cara a les desconegudes anotacions del Registre de la Propietat. Per la mateixa època, Olmos tingué una experiència igualment il·lustrativa quan s'entrevistà amb el recent nomenat conseller de Cultura Joaquim Ferrer, també historiador, per demanar-li algun suport per a les iniciatives d'Afers en aquells inicis difícils. “I això ja ho sap Eliseu Climent?”, li digué d'entrada l'il·lustre conseller de Convergència, el partit de Jordi Pujol.
Em pareix que Olmos encara estarà rumiant aquella i altres experiències.
0