Amb Josep La-Roca, pensant en les muntanyes

El vaig conèixer a la tertúlia de Joan Fuster i Vicent Ventura, a primeries de la dècada de 1970. Devia ser, per tant, un dilluns, cap a les set de la vesprada, i potser jo hi anava des de Sueca, amb Fuster, després d'haver treballat unes hores per a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. De seguida vam simpatitzar. I em parlà com si em conegués des de sempre, cosa que als meus vint-i-tants anys tímids era molt d'agrair. Enmig de la singularitat de cadascun dels assistents més assidus, destacava la de Josep La-Roca, en qui vaig trobar —així ho recorde ara amb nitidesa— unes qualitats que el distingien entre tots, dels quals es podia afirmar, un per un i amb la frase popular, que era “fill de son pare i de sa mare”. La primera d'aquelles qualitats de La-Roca era la serenitat, la calma natural amb què parlava. Per irritant que fora el tema —i en la situació política no en faltaven— ell n'opinava amb un humor que en l'època hauríem qualificat de britànic i sense pujar-se per les parets. Unes altres, l'equanimitat, l'exactitud en la frase, una educació clarament urbana i, per no allargar-me ara, una capacitat admirable d'escoltar sense interrompre l'interlocutor i esperar el moment d'opinar quan li tocava.

Crec que no fou fins uns pocs anys més tard que en alguna sessió de la tertúlia vaig comentar incidentalment una excursió que jo havia fet el cap de setmana anterior. La curiositat se li va despertar de seguida i vam trobar, amb l'alegria natural, una altra afinitat: l'excursionisme. Ell va ser un gran afeccionat a la muntanya. Abans de la guerra ja ho era i tingué alguna relació amb la Colla El Sol, germen del Centre Excursionista de València. Aviat, un poc per casualitat, va descobrir el Pirineu, del qual es mantindria sempre enamorat. Especialment de la Valh d’Aran, on anà per primera vegada, en solitari, en la dècada de 1940 quan encara calia salconduit i estar alerta per por dels maquis. Després, les vacances d’estiu les passava al Pirineu, acampant i fent ascensions amb el Centre Excursionista de Catalunya, del qual va ser soci fins al final dels seus dies. El viatge de noces el passaren ell i la muller acampats junt a un dels estanys de Gerber —per entendre'ns, prop del port de la Bonaigua, dels Encantats i d'Aran mateix. Aitana —al molí de Benimantell tenien cases els seus amics Carlos Mira i Isolda Esplà— va ser una de les serres valencianes que preferia. La llàstima és que no poguérem fer cap eixida junts a la muntanya, perquè anar amb ell hauria estat divertit i instructiu. L'exercici físic no li feu por mai. Ja jubilat, cada dia anava caminant des de casa, prop de la plaça del Xúquer, de València, fins algun poble de l'Horta Nord, seguint l'antiga via del tren. Això produïa una gran admiració a Ventura, que sempre parlava de La-Roca amb entusiasme.

Josep La-Roca Gilabert va néixer al carrer de Ciril Amorós de València el 27 de febrer de 1916, fill primogènit de Francisco La-Roca Zanón i Pilar Gilabert Soler. En 1919 va néixer l'única germana, Maruja. Formaven una família de classe mitjana urbana. El pare era representant de comerç i la mare s’ocupava de la llar. El gust per la literatura i la pintura formaven part de l’ambient familiar. El pare era assidu del Cercle de Belles Arts i tenia amics pintors com Fillol o Segrelles.

La-Roca va aprendre les primeres lletres amb les monges del Sagrat Cor, al carrer del Mur de Santa Anna de València, abans de ser escolaritzat al col·legi dels Maristes, de la plaça de Mirasol. El 1932, a la mort de son pare a causa d’una pneumònia va haver d’abandonar els estudis per fer-se càrrec de la família , auxiliat pel seu oncle matern José Gilabert Soler, que era militar.

Afiliat a les JONS el 1934, va ser detingut per l’abril de 1936 a València, en una batuda d’activistes d’extrema dreta en diferents províncies. Després d’unes setmanes a la Presó Cel·lular va ser posat en llibertat. El 18 de juliol de 1936, estava a Barcelona amb l'oncle militar. Com que allí la rebel·lió fracassà, prengueren un vaixell de línia per tornar a València, on va estar amagat a diferents llocs i finalment a la pròpia casa de Ciril Amorós, fins al 30 de novembre de 1938. Militants de la FAI i la policia varen regirar la casa en un parell d’ocasions, i el jove La-Roca hagué de fugir a casa dels veïns, botant pel balcó o la terrassa, fins que passés el perill. Quan entraren les tropes d'ocupació, el 1939, pogué eixir al carrer. En un apart de la tertúlia, una vegada em contà aquesta fugida pels desllunats, com una cosa divertida. Em digué també que, de jove, havia treballat al diari El Liberal, de València.

Al final de la guerra va començar de nou a guanyar-se la vida. Ara en ocupacions relacionades amb la nova administració, com ara la Secretaría de Educación y Propaganda, mentre compaginava la funció de cap de família amb la vida de fadrí.

Decebut per la política del Règim nou, que no corresponia a les expectatives suposadament revolucionàries del nacionalsindicalisme, va anar allunyant-se de Falange y de las Jons, com es deia aquell tinglado, i apropant-se a l’activisme d’Acció Catòlica i després a les idees democràtiques. En aquest ambient va conèixer Maria Cervigón Marcos, amb qui es casà el 1953 i amb la qual va criar quatre fills: Lydia (1954), Neus (1955), Francesc (1956) i Núria (1961). El jove matrimoni es va instal·lar en un àtic del carrer de Císcar. Allà es reunien amb els amics. Si feia fred, vora la llar decorada amb un fresc de Manolo Gil. En nàixer el tercer fill compraren un pis ample al carrer del Vinalopó. Aquell nou barri de Sant Josep estava rodejat d’horta i anar a València era una excursió. Pràcticament no hi havia transport públic. Ara, des de casa veien la mar i la gran extensió conreada de l'Horta. I prop vivia gent amiga: Manolo i Jacinta Gil, Alfredo Collado i Carmen Adam, Carmen Albiñana i, no molt lluny, Ventura i Marina Peris, Luis Torres i Consuelo.

La seua vida laboral fins a la jubilació al desembre de 1984, va ser molt diversa. El 1941, va aprovar oposicions d’auxiliar administratiu del ministeri de l’Aire —n'havia estat mecanògraf. Ja tenia un sou fix, però, com tanta gent de l'època, havia de complementar-lo. Se’n deia el pluriempleo i la gent de la meua edat ho va conèixer a les famílies. Així, fou comercial de sabateria, visitador mèdic o venedor d’enciclopèdies. Als anys setanta va treballar a Publipress i al taller de marroquineria de Xavier Marco, tan present en la vida de Ventura, García Richart i els altres de la colla.

Entre novembre de 1949 i febrer de 1954, va treballar a Ràdio Nacional d'Espanya, a València, on fou director de programes fins que el cessaren de manera fulminant per haver denunciat a la superioritat irregularitats en la gestió de l’emissora, dirigida per Bartolomé Beneyto Pérez, fundador de les JONS. Beneyto havia substituït Andrés Moret Agustí, casat amb una neboda de Franco, filla de la seua germana Pilar. Alguns d'aquests Franco tenien vinculació amb València des d'abans de la guerra, Nicolás, que en els primers temps després de la rebel·lió de juliol del 1936 jugà un paper decisiu en l'elevació al poder del germà convertit en Generalísimo, havia tingut un alt càrrec tècnic en la construcció naval, al Grau. Era del Rotary Club, com Juan Peset Aleixandre. Però, no cal dir-ho, quan l'exrector de la Universitat fou condemnat a mort, desatengué per complet les demandes de la dona i el fill perquè aconseguís l'indult i el salvés.

Pràcticament autodidacta des que, als 16 anys, va deixar l’escola, on va rebre formació elemental de peritatge mercantil, JLR era un home curiós i molt afeccionat a la lectura i als llibres. Al llarg de la seua vida va reunir una variada biblioteca d’uns cinc-mil volums. En morir el pare havia treballat de mosso en una llibreria de València. Probablement la de Miguel Juan, al carrer de Pascual i Genís, on hi havia dues tertúlies, una de dretes i una altra d'esquerres. Li agradava escoltar els uns i els altres. Després de la guerra participava en les tertúlies que es feien a la rebotiga de la llibreria de Juan García Rigal, al carrer de Félix Pizcueta, on coincidiria amb Gil-Albert, Adolf Pizcueta i altres. Des de finals de la dècada de 1960, anava a la tertúlia que començava cada dilluns al quiosc de Dávila, al passatge de la Sang, on el vaig conèixer.

De seguida que vaig conèixer La-Roca, Ventura m'informà, com solia fer, sobre la personalitat del nou contacte, que m'havia acollit com un autèntic amic. Entre altres coses, em parlà amb entusiasme de la seua habilitat per aprendre i dominar oficis artesans o artístics, com ara la pintura a l’oli i a la cera, els esmalts sobre coure, la fotografia i els treballs de revelat al laboratori, la marroquineria, la producció d’arguisaioles i escultures mòbils, l’enquadernació, o la confecció de joguines per als seus fills. Des que el comandament del Tercer Sector Aeri va ser traslladat a Saragossa als anys setanta, l'ocupació principal com a administratiu del Ministeri de l’Aire no l'ofegava com abans i La-Roca quedà autoritzat per a altres dedicacions. Deia Ventura, sense exagerar, com vaig comprovar, que La-Roca s'especialitzava en cada nova afició fins que se l'havia fet pròpia. Després, s'endinsava en una altra amb la mateixa dedicació.

El 1964, acomboiat per Miguel Marqués, va fer construir una casa de vacances a la Virgen de la Vega, a la serra de Gúdar, que ell mateix projectà amb l’ajut tècnic de Carlos Mira. Allí rebé visites freqüents dels amics. A més dels anomenats, Andreu Alfaro, Ricard  Pérez Casado, Francesc Jarque, Trini Simó i Joaquín Maldonado Chiarri, Juan José Estellés, Paco Mensua i molts altres. Els fills de La-Roca recorden quan, als anys seixanta i setanta rebien la visita de professors seus del Col·legi Alemany amb les seues famílies.

Al desembre de 2001 va enviudar. Fins aproximadament un any abans de la seua mort, quan la seua salut es va ressentir de manera irreversible, va viure sol i amb plena autonomia, dedicat a les aficions. Va morir el 26 d’abril de l’any 2008 als noranta dos anys.

Josep La-Roca gaudia de la muntanya, la naturalesa i també de la lectura, la pintura i la música. L'activitat manual creadora li causava gran satisfacció i en aquest sentit pot dir-se que va ser una persona raonablement feliç. Fou un home divertit i enginyós. Així m'ho diuen els seus fills, als quals dec la major part de les notícies d'aquesta nota. Com les fotos. Cada vegada que parlem apareix la profunda simpatia que mantenen per a ell i per a la mare. És un sentiment emocionant per als qui el veiem des de fora. Però també un testimoni del record inesborrable que deixa un personatge tan sencer i tan digne, però també tan cordial i afectuós. D'una vida tan plena, optimista, acollidora i generosa.