Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Ábalos se resiste a dejar el acta y se enfrenta a la ruptura con el PSOE
El Poder Judicial rechaza sancionar al juez que llamó "psicópata" a Sánchez
Opinión - Mejor irse antes de que te echen. Por Esther Palomera
Sobre este blog

Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari. 

Amb Vicent Palacios, a Torrent

Vicent Palacios.

1

Devia ser a principis del 1989 que ens vam conèixer. Fou Xavier Albiol, inoblidable amic, qui ens va posar en contacte. Des d'aquell moment, fa més de trenta-cinc anys, no hem deixat de parlar personalment o per telèfon —ara per Whatsapp—, d'escriure'ns. Mai no hem tingut la menor discrepància, malgrat que durant uns anys jo no vaig ser de tracte fàcil amb la gent, si no la coneixia de molt arrere. Aquest acord en opinions s'ha estès a tota mena de qüestions i això ha consolidat una amistat molt forta. El fet que siga un any més jove i que tinguem experiències distintes, però coincidents en allò que anomenen “valors”, ha facilitat amb tota probabilitat aquesta relació ininterrompuda i afectuosa.

Vam començar a tractar-nos uns mesos després que ell arribés a la Caixa d'Estalvis de València, a finals del 1988, cridat per Emili Tortosa per a fer-se càrrec de la fusió amb la Caja de Ahorros de Segorbe (1989) i després amb la Caixa d'Estalvis de Castelló (1991), la de Sagunt (1993) i la de Carlet (2001). Vicent Palacios Bellver, ara amb els dos cognoms, procedia de la Caixa de Torrent, on havia entrat a treballar el 1966, als disset anys, com a botones, i on ascendí després fins a ocupar càrrecs d'alta responsabilitat, l’últim dels quals el de cap d’Auditoria, després d'estat vocal del Consell d’Administració i de la Comissió Executiva en representació dels empleats, a partir de la primera renovació democràtica del òrgans de govern (1978-1981). En els dos volums de memòries personals que ha publicat —després hi entraré— ha donat molts detalls sobre i aquestes peripècies de la seua trajectòria inicial.

En la Caixa d’Estalvis de València, a la qual ingressà sent president Salvador Fernández Calabuig, també desenvolupà un treball molt intens. El 1993 fou nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins a la jubilació en 2012. Val a dir que, en la renovació dels òrgans de govern de 1998, quan la majoria passà a ser controlada pel PP —abans ho havia fet el PSPV-PSOE— les funcions de la Secretaria General foren retallades: les tasques de relacions públiques i la connexió amb els mitjans de comunicació passaren a dependre directament de Presidència. Però, és clar, la Secretaria General continuà tenint les competències mes importants. Com ara la secretaria d’Òrgans de Govern, les relacions institucionals, l’Obra Social, la cura i l'increment del patrimoni artístic de l'entitat, que en aquell temps adquirí una gran importància, i d'altres.

Com a coordinador de l’obra social i cultural impulsà, com actuacions més destacades: la creació del Centre Valencià del Voluntariat, que funcionà molt bé fins que el PP el va desnaturalitzar, i la cooperació internacional, que entre altres activitats dotà d'ajudes universitats d'El Salvador, Nicaragua, Cuba, Colòmbia i Ecuador. En aquesta faceta del seu treball, comptà sempre amb l’excel·lent assessorament de Joaquim Garcia Roca, home especialment preparat en aquestes matèries i amb una coneguda voluntat solidària amb els desfavorits, però també amb la col·laboració de Miguel Ángel Utrillas, que regia l'Obra Cultural.

Gràcies a la seua intervenció, i a la d'algun altre alt responsable de Bancaixa, intervingué decididament en el patrocini del joc de pilota valenciana. Els aficionats i els observadors d'aquest esport saben perfectament, en l'etapa contemporània, que el joc de pilota ha conegut un període en què es podia pensar que estava abocat a una decadència més o menys fatal i, a continuació, un altre —ara potser amenaçada— d'expansió i enfortiment amb premis, competicions importants i altres recursos imprescindibles. Aquest segon període es degué sobretot a l'aportació de Bancaixa i a la influència de Vicent Palàcios. I, des de la Caixa Popular, de Josep Soriano Bessó.

Pel que fa al patrimoni artístic de Bancaixa, Palacios desplegà la seua dedicació, sempre entusiasta, però també ben assessorada, en quatre àmbits: recuperació d’obres d’autors valencians clàssics, actualització de la col·lecció d’autors valencians contemporanis, inici de la col·lecció d’autors internacionals. En aquest sentit, fou decisiva la política que permeté crear i  augmentar constantment les peces d’obra gràfica de Picasso.

Tant a la Caixa de Torrent com a la de València, i després a Bancaixa, Palacios actuà per implantar el valencià en els usos habituals de les entitats. Això no s'havia fet mai, al País Valencià. A Torrent, de manera voluntària i més enllà de les seues funcions professionals, aconseguí l'edició bilingüe de les llibretes d'estalvis, els xecs i la memòria anual. Fou la primera caixa valenciana a fer-ho. Igualment propicià des de l’Obra Social torrentina una de les moltes i utilíssimes edicions dels vocabularis valencià-castellà i castellà-valencià de Francesc Ferrer Pastor, una de les obres que més contribuïren a consolidar l'aprenentatge del valencià i l'interès per la llengua, ja durant el franquisme, al costat de La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, la Gramàtica valenciana, de Carles Salvador, i diverses obres d'Enric Valor.  A més, feu que es programaren ajudes al foment del valencià, a través del patrocini de premis literaris, les publicacions i altres mitjans.

També a Bancaixa, ara ja des de responsabilitats més decisòries, s’encarregà d’introduir el valencià de manera més extensa en els impresos d’operatòria amb els clients, pantalles dels caixers automàtics, publicitat, convocatòries dels òrgans de govern, memòries, patrocinis esportius, catàlegs i publicacions de l’obra cultural. La mateixa política va fer adoptar quan l'entitat s'estengué a Catalunya, amb la particularitat que hi feu mantenir la variant valenciana de la llengua catalana, amb un clar propòsit normalitzador.

En altres àmbits, Palacios ha estat vocal del Consell de l’OAM Auditori de Torrent entre 2002 i 2007, patró de la Fundació Bancaixa (2012-2019), membre del grup organitzador del Foro d’Opinió de Torrent (2003-2020), vicepresident del Comité Territorial de Torrent de Casa Caritat (des de 2010). Fins no fa molt, després de les eleccions municipals que l'any passat donaren l'alcaldia de Torrent al PP, fou membre del Consell Municipal de Cultura (des de 2015) i del Consell Municipal d’Inclusió i Drets Socials (des de 2018).

Aquestes dades ajuden a reconstruir, per a qui no el conega, trets essencials de la personalitat de Palacios -d'entrada, un sentit social molt acusat, un valencianisme de pedra picada i una preocupació constant per la cultura en molts sentits, amb les arts plàstiques potser en primer pla. Cal afegir-hi una pulcra i atenta manera de tractar les persones, una discreció que sens dubte va ser molt valorada quan se li encarregaren algunes de les delicades funcions professionals a què m'he referit i, last but not least, la dedicació més cordial a la família i a les amistats.

I, si parlem d'amistats, caldria situar en lloc ben elevat la figura d'Emili Tortosa, amb qui compartia tots aquests valors morals i civils. A la Caixa de València i a Bancaixa, mentre Tortosa hi tingué poder executiu, pogueren exercir-los amb efectes innegablement positius per a la institució i per a la societat en què treballava.

Una vida nova

Vaig començar a tractar Palacios per una connexió professional. Quasi el primer dia vam veure que compartíem formes d'entendre la nostra situació de ciutadans. Si no hagués estat així, després ens hauríem limitat a trobar-nos afablement, felicitar-nos el Nadal i les Pasqües i, en definitiva, mantenir una relació més distant.

No ha estat així, i li ho agraesc profundament. Si fa anys em cridava per parlar de treball, o dels canvis de Bancaixa i Bankia, tan importants i finalment tan espantosament letals, després hem continuat parlant de coses vives. Algunes de bones, unes altres no tant.

Com ara la seua dedicació a escriure, ja jubilat. Ha tingut la gran amabilitat de compartir amb mi els dubtes i vacil·lacions que escriure produeix sempre. Si no li he estat més útil, és perquè no ho he sabut o pogut. I ho sent, perquè en aquesta nova empresa personal, Palàcios ha demostrat la sensatesa i la capacitat que abans havia exercitat en les institucions d'estalvi i financeres en les quals havia destacat.

Així, vaig tindre l'alegria de llegir abans que arribaren a la impremta els originals dels dos volums de memòries que fins ara ha publicat: El carrer de Sant Onofre (2016) i Quan ho teníem tot per fer (2021). El primer és un d'aquells llibres que una simple perspectiva de coneixement del país reclamaria per a cada poble, cada deu o onze anys. Palàcios hi feia memòria del Torrent en què va nàixer, en un carrer estret, paral·lel als de Sant Josep i Santa Llúcia i transversal del carrer del Santíssim Crist. He posat aquests noms perquè de seguida es veu que corresponen a una toponímia urbana antiga i tradicional, on la vida rural encara tenia vint anys després del final de la Guerra Civil un ritme que en part provenia del passat i en part estava sotmès als canvis socials i econòmics a què Torrent es veuria abocat, en el seu creixement. Les dades recordades i reconstruïdes per l'autor són un exercici minuciós i no enyoradís sobre la seua família, les idees religioses —o no tant— en què fou format i cresqué, els costums i els hàbits de vida. També sobre els constrenyiments econòmics, els sistemes educatius rutinaris, i, quasi en sordina com era obligat, entorn del xoc inevitable entre la política de llibertat que la República semblava portar i que alguns enyoraven, enfront del poder local franquista, no més enginyós que el d'altres tants pobles i ciutats espanyols de l'època.  

Era un xiquet que anava creixent. En el segon volum és ja un jove que mira de trobar eixides per créixer i fer-se home en un ambient sotmès a molts canvis de tota mena, entre la dècada de 1960 i la Transició democràtica. Troba faena, llegeix, pregunta, es pregunta, sol o en companyia d'una colla d'amics, tan desorientats com ell. Troba respostes sobre l'estrany país en què ha arribat al món, la llengua familiar i amagada, les lectures que no sempre diuen el que busca, els viatges il·lusionats amb quatre cèntims, les relacions sexuals. Un seguit de problemes, al capdavall, en el qual Palàcios va trobar dreceres i atzucacs, dificultats i noves preguntes.

Fa un temps, insatisfet amb aquells escrits de recerca sobre el propi passat, ja una mica remot, que havia mirat de posar sobre el paper perquè els nets puguen comprendre d'on venen —sense saber què els espera— Palàcios va escriure una novel·la d'ambient històric. Es diu Germanies, temps de revolta, i va obtenir el guardó de narrativa juvenil en els XXI Premis Literaris Ciutat de Torrent. La publicarà Tabarca i, en realitat, respon a un propòsit no molt distint del que guià els volums de memòries. El narrador ja no parla del Torrent que ha conegut de xiquet o de jove, sinó del que busca i troba en la historiografia i presenta, amb l'atractiu de la literatura novel·lística, perquè la gent d'ara el conega.

Abans de llegir l'original —Palàcios sap que fou així—, quan em parlà del projecte, vaig tractar de dissuadir-lo. La Germania ha atret molts narradors. Començant per Vicent Boix, en El encubierto de Valencia, que jo llegia d'adolescent a casa de l'àvia paterna, en uns patracols salvats dels escorcolls malorientats del SIM en la guerra, i acabant, per no anar més lluny, en la magnífica novel·la Crim de germania, de Josep Lozano.  Palàcios es mantingué en la idea i va aconseguir un llibre molt ben traçat i emotiu, sense grandiloqüències, sobre personatges menors d'una gran tragèdia. D'ací a pocs mesos arribarà a les llibreries. Ja voldria jo tenir-lo a les mans. Davant dels ulls.

Sobre este blog

Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari. 

Etiquetas
stats