Amb Antoni Carrasquer, a Sueca (on si no?)

No puc dir amb exactitud quan vaig conèixer Carrasquer. Diria que al juliol del 2005, quan la Biblioteca Valenciana em va encomanar una ordenació d'urgència del maltractat arxiu de Joan Fuster. Maltractat, primer per les bombes criminals de setembre de 1981, després per una descurança absoluta quan es van fer les obres de readaptació de l'edifici on havia viscut l'escriptor. Regia la Biblioteca a Sant Miquel dels Reis Vicente Navarro de Luján i em feu l'encàrrec Romà Seguí, que em proporcionà també l'ajuda experta del documentalista Juan Morales. Fou un treball estimulant i molt satisfactori. Vaig demanar a la Universitat de València permís d'un mes sense sou i amb Morales vam fer una primera distribució de la paperassa, riquíssima de continguts i materialment immensa, que Fuster havia conservat.

Llavors vaig conèixer Carrasquer, si no abans, en unes instal·lacions que també pareixien d'urgència, a la més que primitiva biblioteca pública de Sueca que ell dirigia amb una il·lusió admirable. Allò era poc més que una sala de lectura en un pis urbà.

Des d'aquell moment, no hem deixat de veure'ns, de parlar i de coincidir. Dic coincidir perquè em sembla el terme més ajustat. Ens hem trobat en llocs i treballs, jo seguint les seues passes. Hem coincidit en opinions i en algunes desgràcies. I sobretot en la voluntat de construir nous esglaons en l'escala sempre inacabada de la cultura. He llegit els seus treballs, d'una erudició impecable, i d'altres, d'un humor excel·lent.

Ens tractàrem més sovint quan, entre l'abril de 2011 i l'octubre de 2015, Carrasquer dirigí la Casa Joan Fuster, on va organitzar el Museu i ordenà els altres serveis ara públics i llavors tancats de l'Espai que du el nom de l'escriptor. Ell recorda que el vaig ajudar a elaborar el text de cessió del llegat de Fuster a l’Ajuntament de Sueca que Josep Palàcios signà, i els reglaments de funcionament de l'Espai.

El 2015, la salut de Carrasquer es va ressentir d'uns i altres esforços que ningú li reconeixerà, entre els quals la construcció d'una nova Biblioteca Municipal en l'edifici simbòlic i alhora eficient, gràcies a la visió de Carrasquer, d'un antic molí fariner suecà. Al nou establiment incorporà la Biblioteca Suecana, creada per ell. El nom del fons és modest, perquè en realitat recull tota mena de documents i testimonis sobre la ciutat riberenca, dels treballs de la seua gent, dins o fora del terme, i del que s'ha estudiat i dit sobre ella. És a dir, unes 160.000 unitats documentals, en qualsevol tipus de suport.

Diria que fou un 10 o 13 d'octubre d'aquell 2015 —jo anava feliç amb el net pel carrer,plovia a bots i barrals a València: temps era temps!— quan em telefonà per dir-me que havia de tenir cura de la salut i el vaig substituir en l'Espai Joan Fuster. Al gener del 2017 vaig passar la vergonya de dirigir la inauguració d'un àmbit cultural moderníssim que ell havia contribuït poderosament a bastir, mentre el bon amic discretament mirava, entre el públic. Després anàrem a dinar, contents de la faena feta, amb Brígida Alapont, que tant havia fet pel Museu, i no sé si algú més. Crec que és l'única vegada que vaig aconseguir amorrar-lo a acceptar que jo pagara el dinar.

El passat 9 d'Octubre, l'alcaldessa de Castelló de la Plana, senyora Begoña Carrasco, lliurà a Carrasquer el títol de Valencià de l'Any, atorgat per la Fundació Huguet. En les paraules d'agraïment, el guardonat digué: “El meu pas per la Casa Fuster no va ser tant fructífer com haguera pogut ser, allò que jo desitjava que fora, ni sobretot allò que aquell fons documental i artístic es mereixia. Però, estic orgullós d’haver contribuït al seu desbloqueig, dèsset anys després de la mort del nostre escriptor, on fins aleshores no s’havia fet més que donar pals de cec a causa de tants actors com hi havia, tots volent imposar la seua voluntat, tots volent traure rèdit i, el que és pitjor, tots intentant patrimonialitzar, d’una manera o d’altra, la memòria de Joan Fuster”.

Fos com fos, Carrasquer fou capaç de superar tants obstacles estúpids, en bona part gràcies a la seua excel·lent relació personal i plenament desinteressada i cordial amb Josep Palàcios, hereu de l'assagista.

En qualsevol cas, allò que es relaciona amb Fuster és una mínima part del que Carrasquer ha fet fins ara, i del que encara —n'estic segur— farà.

Carrasquer és un gran especialista, l'especialista per antonomàsia en Josep Bernat i Baldoví. Sense estendre'ns en aquesta dedicació, convé dir que ell mateix és un tipus d'un sentit de l'humor finíssim —o si convé una mica més carregat de pebre—, que apareix en algunes de les converses freqüents que mantenim, ni que siga a distància, i en moltes altres manifestacions de la seua activitat quotidiana. Qui vulga conèixer Sueca a fons, s'ha de fer acompanyar per ell. I qui desitge conèixer la millor gent del poble, també ho ha de fer en la seua companyia, si pot ser anant ací i allà pels carrers, on a cada pas s'atura a xarrar amb algú, preferentment senyores, o algú el deté per comentar-li ves a saber què. En part, són habilitats de qui ha fet de jove, per guanyar-se uns quinzets, de guia turístic. En la vida professional d'aquest amic, figura que feu de guia i assistent de turistes durant les temporades de 1981 i 1982, bàsicament a Itàlia, però també, de manera ocasional, a Galícia, Portugal, París, Brussel·les i Mònaco-Montecarlo. Resultat d'aquelles peripècies fou un llibre divertidíssim, Memòries viatgeres d’anar per casa (2016), que tres anys després va eixir en castellà com Aquellos circuitos turísticos en autocar de los años 80... (2019). Quan el vaig llegir trobí que podia ser la base d'una sèrie televisiva d'èxit assegurat, però l'autor, en dir-li-ho, es limità a somriure. Simplement, no li agraden els escarafalls. Ell s'ho va perdre, perquè hauria estat un èxit de públic assegurat i fins i tot a casa ens hauríem decidit a tornar a tenir un televisor.

La literatura d'aquest magnífic investigador i més que notable divulgador del seu saber no té, en general, aquest caire humorístic. Amb l’aparició del Diccionari suecà de frases fetes i locucions adverbials l’any 1991, va encetar una rica producció impresa com autor, editor o col·laborador. A ella pertanyen, per exemple, Recull de malnoms suecans (2003, amb Esther Campillo) o Endevinalles i jocs de paraules que algun dia vaig escoltar als meus majors (2007). També les bibliografies d'alguns autors suecans, a més d'altres més generals—Bibliografia temàtica sobre Sueca (1997) i Bibliografia suecana (2005).

Com a investigador, ha publicat El nom de les places i els carrers de Sueca (2000, en col·laboració amb son pare, Antonio Carrasquer García), Entre el record i l’oblit. Diccionari biogràfic de personatges històrics suecans (2001), Apunts per a una història de la cultura a Sueca (2006), El Virgo de Visanteta. Revisió del context històric i estudi comparatiu de la versió original manuscrita de 1832 amb el text imprés de 1845 (2011), Més de vint anys parlant de Sueca (2014), Primeres autoritats municipals de Sueca. Repertori cronològic 1254-2014 (2015), Miquetes de la nostra història (Sueca, ss. XVIII-XX) (2020) i Llibres, fulls volants, pintures i escultures als domicilis suecans del segle XVIII (2022). En aquest mateix àmbit, ha escrit un capítol del llibre El molí del Passiego (2018), dos d’El convent dels Franciscans (2019) i dos més en La nostra barriada (2020).

Va treballar igualment en l'edició de llibres tan diversos per la temàtica com El cementeri de Canta-Cucos (1996), Obra completa (1997, 8 toms) i Epigramas de Cuaresma (1998), tots tres de Josep Bernat i Baldoví; Abans que el sol no creme... (ed. de 1996 i 2007) i El pas de l’any (1999), de Joan Fuster; Cartografia històrica suecana d’Antonio Carrasquer García (2002); El Perelló. Una mirada nostàlgica (2004; 2a ed.: 2014).

Vaig veure alguna vegada son pare, Antonio Carrasquer García, a l'Arxiu o la Biblioteca del poble, regirant papers i reconstruint la topografia urbana antiga. Pare i fill feren el mapa Sueca. Paisatge, cultura i medi ambient. Mapa i guia excursionista. Terme municipal (2011). Després, el fill editaria l’opuscle Antonio Carrasquer García. En memòria (2021).

Idea brillant i exclusiva d'Antoni Carrasquer va ser l'elaboració del volum col·lectiu Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic (2015; coordinat per S. Ortells Miralles), al qual li vaig demanar que aportés els utilíssims annexos “Índex cronològic de les primeres edicions” i “Índex orientatiu de títols editats”.

Carrasquer és un col·leccionista sagaç i, cosa d'idèntica importància en aquests casos, també pertinaç i atent, com els caçadors antics a la joca, a tot el que apareix. La seua biblioteca particular recull fins ara més de 3.200 exemplars, on predominen la historiografia i les bibliografies. És igualment un tipus d'una gran generositat, no sols en la vida particular, sinó també de cara a la gent, al comú de la gent. I no és, posat a descriure'l, el típic investigador que sospita de tot el qui es mou al seu voltant, ni guarda les seues troballes per a ús, gaudi o explotació privada. Per això, fa anys començà a cedir per a la investigació pública part de les seues col·leccions. Sense gelosia ni enyorança. Revistes, documents notarials antics o documentació fotogràfica exclusiva són així consultables per qui ho vujga.

Sabent això, és freqüent, estan amb ell, que algú el telefone o el detinga enmig del carrer per dir-li que no sap què fer amb uns llibres, una revistes, unes partitures o unes postals que hi havia per casa de la família i que no vol ningú “ni valen res”. Els escolta sempre, li desperten sempre una curiositat no formulària.

Fan bé de dir-ho a ell, perquè sens dubte sabrà de seguida el valor informatiu o indiciari que tenen aquelles restes d'un o altre naufragi. Tant si estan ben conservades com si porten damunt una miqueta de tarquim o unes capes de pols, després d'haver passat anys en qualsevol racó oblidat. Carrasquer sap sempre què volen dir. Què li diuen a ell, sobretot entorn de la història del seu poble, i que ens diuen a tots nosaltres, que en alguna mesura també som d'aquell poble. O voldríem ser-ho.