Fa uns anys, més de quinze, Xavier Serra em demanà noms per a una sèrie d'entrevistes que pensava fer i que aparegueren després, en diversos volums, publicades per Afers, l'excel·lent editorial que porta amb encert poc freqüent Vicent Olmos, amb la col·laboració de Ramon Ramon. Li'n vaig suggerir uns quants, que acceptà —Doro Balaguer, Josep Iborra, Josep Antoni Comes— i que representaven, dins de la relativitat d'aquestes seleccions, activitats i maneres de ser molt distintes, encara que pertanyien a sectors ideològics d'una certa afinitat. Més per la manera de ser de cadascun que per coincidències marcades d'entrada. Afinitats selectives, podríem dir-ne. Serra volia algú de la cosa empresarial. Pensava en un nom que vaig tractar de llevar-li del cap, perquè no arribaria a entrevistar-lo. A canvi, li vaig aconsellar amb convicció que parlara amb Josep Maria Soriano Bessó. Per molts motius, entre els quals un, per a mi decisori: el fet de conèixer des de molts angles, per no dir tots, els trencacolls i les virtuts del cooperativisme, ja que feia molt de temps que hi estava implicat a fons. Tan a fons com és capaç d'implicar-se Soriano Bessó.
Ara mateix, recordant el que en sé, he arribat a una conclusió més que evident, però que se m'havia escapat fins ara. El fet que Soriano siga el que és, que haja fet en el cooperativisme valencià tot el que ha construït, no es deu a una vocació inicial seguida fins a la jubilació, sinó que delata una mancança infinita de la societat en què va nàixer i on s'ha mogut: la de crear i mantenir mitjans de comunicació forts i propis. No diré que siga un defecte connatural —fins al 1936 es crearen i mantingueren, sense eixir del periodisme escrit, capçaleres d'una certa influència i importància— sinó que, des del moment en què, durant una segona etapa del franquisme, es permeté obrir periòdics nous, i després, des de l'anomenada Transició, el peix ja estava venut i totes les iniciatives fortes arribaven de fora. Aquests dies, furgant en la vida de Vicent Ventura, se m'ha refermat aquesta idea.
Si aquesta mancança no hagués existit, Soriano Bessó hauria estat, sense cap mena de dubte, un periodista agut i agosarat, un informador fidel i meticulós. A més, els seus dots empresarials, la seua tossuderia i el seu caràcter despert l'haurien dut probablement a muntar i dirigir periòdics que haurien contribuït notablement a rebaixar l'alt grau de provincianisme en què s'ha mogut el país i que ara ha retornat amb una força asfixiant. Potser definitivament letal.
Quan ell començà a col·laborar en periòdics de fora —La Vanguardia, Tele/Xpress, Destino, Oriflama—, quan per consell de Vicent Ventura dirigí Gorg —una de les tantes obres de mecenatge sostingudes per Joan Senent Anaya, tan menyspreat per alguns dels qui se n'aprofitaven—, començaven a aparèixer al país periodistes joves que, estava, clar, innovarien el panorama. Moltes i molts d'ells farien forat. Però no tots tenien la seua formació ni, la majoria, no tindrien oportunitat de desenvolupar la capacitat per a organitzar i dirigir equips, per a crear empreses, que Soriano mostrà en el cooperativisme.
El 1974, en prologar-li el recull País Valencià pels camins del retrobament, Ventura deia que l'autor feia un periodisme reflexiu —a més del d'actualitat—, «per al qual es necessiten ganes, paciència i unes condicions especials que ell coneix i practica. [...] és jove encara, no s'irrita amb facilitat i és capaç de parlar hores i hores amb qualsevol per a extraure en resum una entrevista interessant. Sap què ha de deixar i ha de llevar, sap el que té interès i el que no en té del que [li] diuen. [...] quan parla d'algun tema, s'informa pacientment i els seus treballs tenen bases sòlides. Ens trobem davant un professional excel·lent [...] amb unes condicions fora del que és habitual».
En realitat, aquestes qualitats són les que Soriano aplicà després a la gestió de cooperatives. I, en qualsevol cas, encara que tot ha estat faena d'un col·lectiu divers, es pot assegurar que la seua experiència comunicadora li haurà estat útil per representar els equips en què treballava amb una eficàcia particular. Això no vol dir, ni de bon tros, que siga un simple i hàbil relacions públiques, sinó una persona que combina una solidesa d'idees ben travades —en les quals la solidaritat humana juga una funció essencial, com a fonament i element conjugador d'aquestes idees— amb una gens freqüent capacitat per a exposar-les. Sobre el paper o en la conversa amb un interlocutor o altre. No un client: un interlocutor.
Li ve això —només— de la pràctica periodística inicial? No ho crec.
Cooperar per crèixer
Vaig conèixer Soriano en l'ambient reduït de la incipient i aviat desapareguda Unió Democràtica del Poble Valencià, cap al 1964. Me'l presentà probablement Vicent Miquel i Diego, que també em feu conèixer Joan Fuster i Vicent Ventura. Jo feia el batxillerat i Soriano estudiava dret, carrera que va acabar, com els cursos de l'Escola de Periodisme de l'Església. Alguna vegada el vaig anar a veure a la papereria que la família tenia al carrer Garrigues, de València. Sempre el trobaves amb un llibre a les mans.
Després el vaig perdre de vista uns anys. Jo diria que fins al 1974. I ja el vaig veure en un despatx que recorde modest, un simple lloc de treball —per Russafa, potser al carrer de Cadis—, on s'ocupava en una cooperativa d'habitatges. Mentrestant, jo havia llegit amb interès i regularitat les informacions que enviava a diaris o revistes barcelonins del màxim interès, llavors, on de vegades va fer tàndem amb Ferran Vidal —signant Vidal Soriano, si la memòria em respon. Tenia notícies d'ell, a través d'amics. Encara que hem tingut un tracte molt discontinu, mai no he deixat de seguir-li la pista. Per això, cap al 2008, vaig poder assegurar a Xavier Sierra que era un informador de primer ordre sobre un element fonamental de l'economia valenciana.
Ell també devia saber de mi de tant en tant. Cap al 1986 o 1987, algú, tal vegada Josep Lluís Pitarch, li degué dir que, a l'empresa on treballava des del 1974, jo estava patint un procés d'assetjament laboral escandalós. Amb un altre company seu, que jo no coneixia, em citaren al Chez Lyon de Francisco Mateu, restaurant inoblidable, i durant el dinar m'invitaren a anar-me'n a alguna cooperativa de les que portaven, com a periodista. Ho vaig agrair molt, però no vaig acceptar l'oferta i la vaig passar a un periodista més jove que després es faria molt conegut com a presentador a Canal 9.
Mentrestant, al llarg dels anys, jo anava veient com determinades empreses cooperatives valencianes entraven en escena i creixien fins a fer-se un lloc capdavanter. «Darrere d'això està Soriano» —jo pensava. «I darrere d'allò altre, també». «I d'això d'ara, igualment». Alhora que s'afonaven tantes iniciatives, fins i tot jo, que soc la persona més desinformada del món en qüestions econòmiques, podia percebre aquell creixement constant, sovint sense esclat ni aldarull, d'empreses cooperatives en què no era difícil d'endevinar la mà de Soriano. De Soriano, o de tant gent que no he conegut, i que les han impulsades.
Després, ens hem vist més vegades, ni que fora per a xarrar d'açò i d'allò. Em donà molta informació sobre la vida interna de Gorg, quan vaig una nota sobre la revista per a una edició digitalitzada de l'editorial Faximil. Vaig fer-li una entrevista per a un banc de testimonis audiovisuals, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I darrerament, embrancat en recerques sobre Vicent Ventura, que tots dos respectem en la major mesura, m'ha proporcionat records i dades que només ell podria tenir. I retenir en la memòria.
En tot això, hi ha un component ètic. És el que ha dut Soriano i altres companys seus, junts a altres empresaris i ciutadans d'a peu de la seua comarca, a treballar per la justícia social a través del cooperativisme. Que no és la Revolució, ni la negació absoluta de l'anomenada economia de mercat, sinó una via alternativa de creixement econòmic, en què la decisió individual esdevé col·lectiva en un procés d'unificació d'esforços que agrupa voluntats personals. En el fons d'aquesta manera d'actuar hi ha l'associacionisme catòlic en la seua comarca, durant les dècades de postguerra, les de 1950 i 1960, com a més pròximes. I l'impuls de mossén Josep Alba —biografiat per Rafael Roca—; el moviment de joves rurals d’Acció Catòlica anomenat JARC —estudiat per Òscar Pérez Silvestre—, en què coincidiren Francesc Pons i Albert Delhom de Beniparrell, Vicent Diego de Catarroja , Vicent Ruiz de Sedaví, Arturo Vázquez, Pepe Ferrís, Josep Tordera i Jaume Santonja de Torrent, Vicent Ferrer i Soriano d’Alaquàs, o Antoni Llopis d’ Aldaia, com enumerava Soriano Bessó fa uns anys en una entrevista a la revista Saó, que ell havia contribuït a fundar el 1976.
I a la base d'això hi ha també una prudència i una cautela, calculant guanys i esforços, sospesant riscs empresarials, que té una arrel en la llarga tradició de famílies llauradores que hi ha darrere de la gent que posà en marxa i feu pujar les cooperatives en què Soriano ha estat implicat dia i nit, tants anys. Per la seua banda, ell va fer un exercici molt detallat de memòria furgant en els antecedents familiars, en l'extens article —unes deu pàgines amb fotografies d'època— «Els Blaiets», publicat el 2000 als Quaderns d'Investigació d'Alaquàs —revista que també contribuí a crear—, que fa referència al nom o malnom —el motiu, per ser més exactes, ja que en el seu cas no és ofensiu— hereditari pel qual eren popularment coneguts al seu poble, on nasqué. No és casual que la primera oficina de Caixa Popular s'obrís a Alaquàs.
Soriano Bessó ha estat director gerent i president de Caixa Popular, creada el 1978, una cooperativa en què integra com a associades altres empreses igualment de capital cooperatiu i no privat ni públic. Així, en Caixa Popular participen les cooperatives més importants dels diferents sectors econòmics valencians: consum, moble, tèxtil, vidre, serveis, ensenyament, habitatges o ceràmica. Té una xarxa potent d'oficines distribuïdes per les comarques de l'Horta, el Camp de Túria, la Ribera, la Costera, la Safor, la Vall d'Albaida, la Marina, l'Alcoià, el Camp de Morvedre i altres llocs. Això, mentre les caixes tradicionals, nascudes d'un impuls social no molt distint, eren devastades fins a la destrucció per polítics de la dreta.
Però l'actiu personatge també participà en els processos fundacionals de Consum, del centre d'estudis La Florida (1977) i de l'Escola Comarcal (1978). A més ha intervingut en la creació de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Horta Sud (1982) sota la presidència de Josep Ferrís, que havia liderat en 1978 grans canvis en la Caixa d’Estalvis de Torrent, i de l'actual Fundació Horta Sud. Perquè la comarca, la part de l'Horta situada al Sud del caixer vell i nou del Túria, fou l'origen i focus d'irradiació de la major part dels episodis professionals que apareixen en aquesta nota.
0