Les dos cares de la moneda

La Sra. Català va introduir en els pressupostos municipals de 2025 una sèrie de reformes d’impostos on l’element més destacable era la rebaixa del 20% en l’IBI que va beneficiar, fonamentalment, als propietaris que tenen rebuts més alts per les seues vivendes, locals comercials o oficines. Això suposa que, per exemple, per als rebuts majors de 3.000 euros l’estalvi mitjà és de 5.600 euros (sense considerar als multi propietaris on els beneficis de la rebaixa fiscal òbviament també es multipliquen), mentre que per als propietaris amb un rebut entre 0 i 350 euros els suposa estalviar-se una mitjana de només 43 euros. Queda palès que quan s’afirma que la dreta vol que els diners es queden “en el bolsillo de los valencianos” realment no s’està referint a tots els valencians, només els que més tenen es queden els diners en la seua butxaca. La majoria de la població (al voltant de les dos terceres parts), així com els comerços i oficines xicotetes, no es queden amb els diners, es queden només amb la calderilla.

La Intervenció Municipal va advertir de forma clara en el seu informe que l’Ajuntament de València incompleix la regla del gasto per «la disminució dels ingressos tributaris per modificacions de les ordenances municipals, quantificada en 52,44 milions d'euros». Què vol dir açò? Molt senzill: per complir la legislació actual l’Ajuntament haurà de redactar un pla econòmic-financer per tapar el forat que ells mateixos han generat. Molt ens temem que, a més de rebaixar la despesa en alguns serveis, com ara vorem, la solució serà pujar impostos indiscriminats a la tota ciutadania amb increments en la taxa del fem i l'impost d'obres i serveis, castigant a totes les famílies i a les xicotetes empreses. Els de sempre guanyen a costa de pagar més tots.

Però l’altra cara de la moneda de la baixada d’impostos de la dreta és encara més fosca. Fa uns dies podíem llegir com el Síndic de Greuges retreia a l'Ajuntament de València per la seua mala gestió en matèria de dependència després que una dona morira sense rebre l'ajuda que li corresponia. Efectivament la gestió municipal és molt deficient en el tema d’ajudes a les persones dependents: s’ha multiplicat per cinc la llista d’espera en només dos anys de govern de la dreta, arribant a 9.783 persones. D’elles 2.000 estan en una “llista B”, amagada i sense drets reconeguts. S’han eliminat 16 professionals de la valoració de la dependència a València, fet que evidencia el desmantellament dels serveis socials per part del govern del PP i Vox. Fa dos anys que no es convoca el Consell Local d'Inclusió i Drets Socials de València, òrgan amb l'objectiu de fomentar la inclusió social i defensar els drets socials a la ciutat. Sembla evident que cal una major inversió en recursos humans per atendre adequadament les persones en situació de dependència.

Si mirem un altre aspecte escandalós dels serveis socials municipals el podem trobar en les polítiques destinades a persones sense llar. Fa un any que la senyora Catalá va tancar el centre d'atenció a persones sense llar «Casal d’Esplai» que atenia a 47 famílies. Des d’aleshores, l’Ajuntament no ha plantejat cap nou recurs per a compensar esta pèrdua de places. Ara es vol tancar l’alberg per a persones sense llar del Carme que oferia deu places, sense oblidar el tancament del Hogar Pérez de Alba de Benimàmet, un altra retallada en els recursos per a l’atenció a les persones sense llar.  Per tapar esta manca de política s’ha eliminat el grup de treball sobre “les persones sense llar” del Consell Local d’Inclusió i s’vetat la participació de la Plataforma de Sense Llar, demostrant la voluntat municipal d’amagar este problema. Però els problemes estan en el carrer encara que la senyora Catalá vulga amagar-los. Si algú ho dubta, li recomane un passeig pel llit del Túria on podrà vore com creix el nombre de tendes de campanya de persones que no tenen un altre lloc on anar malgrat que intenten invisibilitzar-les i desallotjar-les.

Podem continuar amb altres temes. Per exemple, un que afecta a tots els valencians. L’enquesta municipal posa de manifest un empitjorament considerable de la percepció ciutadana de l’estat de neteja de la ciutat. La millora de la neteja era un dels objectius proclamats a bombo i plateret per l’alcaldessa Catalá, i l’única excusa que se li ha ocorregut per a justificar esta mala valoració de la seua gestió ha estat atribuir-ho a les conseqüències de la Dana. Malauradament oblida la Sra. Catalá un “xicotet detall”: les dades de l'enquesta es van prendre abans del dia fatídic de la Dana. És impossible, per tant, que la mala gestió de la neteja que diu l’enquesta tinga res a vore amb la Dana, que encara no havia ocorregut.

En definitiva, cal tindre clar que si volem uns bons serveis públics els ajuntaments han de disposar d’uns recursos suficients per a executar-los. No es pot fer màgia, estos recursos venen dels impostos. Qui defensa la política egoista de que els diners es queden en la butxaca de la ciutadania està defensant dos coses a la vegada: que hi haja menys serveis públics i que els diners es queden fonamentalment en la butxaca dels poderosos. En qualsevol cas, un mal negoci per a la majoria de la població.

Però no és només qüestió de manca de diners. També hi ha una clara falta de voluntat i inoperància per a fer front als problemes. Pensem en el tema de l’habitatge, per cert, una de les primeres preocupacions dels valencians: segons les dades d'execució pressupostària, en 2024 la senyora Catalá tan sols va executar un ridícul 4,9% del pressupost destinat a vivenda, i en el que portem de 2025, a data del 28 de febrer, la xifra és directament del 0%. Sobren comentaris per vore com afronta el govern PP-Vox el problema.