La desigualtat és un tema recurrent a les nostres illes. Ara bé, aquesta desigualtat no es distribueix de manera homogènia en el territori. Hi ha barris o pobles que concentren població més benestant i barris o pobles de població amb més dificultats. Les rendes no ens condicionen sols individualment, sinó que dibuixen també els espais de l’illa; la delimiten. Així, hi ha segregació per renda a Mallorca? Aquesta segregació, ha augmentat o baixat amb la crisi de la COVID? Quines són les zones més vulnerables? I quines les més benestants? En definitiva, un infinit de preguntes encara per respondre. Ara per ara, aquí en farem una primera aproximació.

Abans de passar al miler de preguntes cal que ens en fem una de prèvia: per què és important saber on viu la gent en funció de la seva renda? Hom podria pensar que és indiferent: les polítiques socials a les nostres illes ajuden a tothom visqui on visqui. Així, si una persona es troba en situació de vulnerabilitat, té accés a unes ajudes (més o menys adequades). I els rics? Bé, doncs que paguin els seus imposts, no? Segons aquesta lògica social, per acabar amb la segregació, bastaria discutir les ajudes que es tenen i la fiscalitat... i ja ho tindríem llest. Per desgràcia no és tan senzill. Cert és que un estat del benestar fort ajuda. Ara bé, estudi rere estudi s’ha afirmat l’existència del que es coneix com a “efecte barri”. És a dir, que les persones que viuen en barris amb nivells elevats de vulnerabilitat urbana, amb indiferència de les seves capacitats o rerefons, tenen menys oportunitat de progrés o d'ascens social que les que no hi viuen. Un bon recordatori per qui defensa el mite de la meritocràcia, no trobeu?

Per altra banda, hi ha qui diria que això és una qüestió d'extrems: hi ha barris rics i barris pobres. Tota la vida ha estat així, es podria dir. Ara bé, no ens hem d'equivocar. La segregació fragmenta la ciutat per causes diverses que sempre tenen més d'una cara. Així, no és que hi hagi zona de rics, de pobres i la resta. Al contrari, hi ha un sistema (històric i estructural) que ens condiciona a tots a tenir accés o a ser privat del dret a la ciutat. I que, a més, és canviant depenent de les decisions col·lectives que prenem. Quin model de tinença d'habitatge tenim, quin model econòmic desenvolupam o qui es beneficia d'uns recursos reestructura les nostres oportunitats al territori. És des d'aquestes dues prèvies que cal analitzar les dades que exposarem: la segregació ens interpel·la a tots i condiciona el futur en igualtat de la nostra societat.

I quines són aquestes dades? El mes passat l'Atles de les Rendes de l'Institut Nacional d'Estadística ens oferia les rendes medianes de les llars de Mallorca del 2021 de cada secció censal. Així, amb aquestes dades de rendes podem determinar uns llindars de vulnerabilitat i de riquesa seguint el treball de “Barris i Crisi” de Barcelona, coordinat per Oriol Nel·lo i Ismael Blanco. Amb aquests llindars (que també anomenarem Índex Sintètic de Segregació Residencial o ISSR) obtindrem les seccions més vulnerables i més benestants de l'illa. Alhora, gràcies a la disponibilitat de les dades d’altres anys, podem comparar la situació des del 2015. 

I què ens diu aquesta anàlisi? De primeres, que hi ha unes 30 seccions censals vulnerables i unes 50 de benestants. De la mateixa manera que, mentre que les primeres tenen una mitjana de renda entre els 10.000 i els 11.000; les segones les dupliquen en renda mitjana. Atenint-nos a com ha augmentat entre els anys, la diferència entre si ets d’un barri benestant i un ric no és significativa estadísticament. En unes paraules més planeres: entre el 2015 i el 2021 no s'ha mogut molt la situació en aquests primers resultats. Ni s'han disparat les rendes dels territoris més rics ni s'han multiplicat els barris més vulnerables.

Però entre 2015 i 2021 hi ha molts d'anys... i una pandèmia. De fet, l'any 2015 començava la recuperació econòmica de les Illes de la crisi immobiliària. Així, és legítim demanar-se si aquests anys de recuperació van ser desiguals entre els territoris d'un barri vulnerable o un benestant. Veiem al gràfic que no especialment. És a dir, tot i que els barris benestants (segregació superior) estan molt per sobre dels barris vulnerables (o de segregació inferior), amb el pas dels anys no es distancien els uns dels altres. Pugen els dos. De tota manera, això pot tenir una segona lectura no tan positiva. Tot i no tenir dades a les Illes, a Catalunya o Madrid estudis han destacat com en els anys de la crisi sí hi ha un efecte d'intensificació de la vulnerabilitat. Així, una segona resposta podria ser que els barris més vulnerables no es varen recuperar més que els benestants, reduint la distància perduda durant la recessió. Per falta de dades, queda en hipòtesi molt probable.

I amb la crisi de la COVID? Quin és l'efecte? Bé, idò, tant el gràfic com una anàlisi de “diferències de la diferència” ens han indicat que no té incidència sobre la segregació. És a dir, el 2020 i el 2021 no canvien els patrons entre els barris més benestants i més vulnerables. Per tant, amb la COVID no hi varen guanyar ni perdre especialment ni els barris més rics ni els més pobres. Això té sentit si atenem que la COVID, en el seu primer any de vida almenys, va ser una crisi més “democràtica”. Va tancar tot. I tot és tot... i per tothom. Ara bé, no hem d'oblidar que hi ha una caiguda significativa de les rendes i que viure amb 25.000 € en lloc d'amb 28.000 € no suposa molt, però passar de tenir 15.000€ a 12.000€ és viure amb l'ai al cor. La mateixa caiguda, efectes diferents. La hipòtesi que ens queda aquí és veure què passa al 2022 quan es reobri la vida habitual. Aquí, qui se'n beneficia?

I ara la gran pregunta: quines són les zones benestants i vulnerables? Mirant-les al mapa, molts noms sorprendran poc. Les zones més vulnerables són l'est de Ciutat (Son Gotleu, la Soledat, etc.) així com el que durant anys s'ha anomenat Corea. Per altra banda, al centre i a l'oest (Sa Teulera, Son Vida...) tenim els més benestants. De tota manera, fem una lectura més general del mapa. La primera és la constatació de la segregació: les zones especialment vulnerables s'estenen més enllà de la línia municipal de Palma, fent tot el contínuum urbà. El mateix en les zones benestants, que arriben als espais suburbans de Marratxí, Bunyola, etc.

Què vol dir això? La segregació no entén de límits polítics i, per tant, cal una fer-li front en la dimensió metropolitana. Ara bé, encara hem d'anar més enllà, perquè fora de l'entorn metropolità estricte trobem Inca i Manacor, que també tenen espais vulnerables. No és casualitat que, en una xarxa de pobles i ciutats que diem “illa”, sigui en els tres pols urbans nodals on es concentrin els efectes de la segregació del conjunt. Si em permeteu la frase densa: som un node de connexions socials on els entorns urbans escenifiquen els extrems de tot un sistema anomenat Mallorca. I, així i tot, tot i els anys que democràcia que portem a l’esquena, no hem discutit mai quin model de ciutat(s) volem. Respondre a aquest debat amb obertura, policentrisme i mirada estratègica és, segurament, la millor manera d'atacar les desigualtats de la nostra terra.

I ara anem a l'elefant a l'habitació: el turisme, què? Perquè veiem espais molt turistificats, com Magaluf i s'Arenal, com a clarament vulnerables. Ara bé, el contrari es pot dir del centre de ciutat: és tant turistificat com benestant. De la mateixa manera que Son Gotleu no es podria catalogar com una destinació turística. Així, a més turisme (o manca d’ell) no hi ha més vulnerabilitat ni benestar en el territori immediat. Això ens obliga a concloure dues afirmacions. La primera és senzilla d'explicar. L'aigua de les ciutats ve de les muntanyes, però difícilment trobarem totes les ciutats a les muntanyes. El mateix amb el turisme i la segregació: el turisme és el motor econòmic de com hem desenvolupat la nostra ciutat i, per tant, el causant que tinguem uns espais més segregats que altres. Ara bé, això necessàriament no vol dir que turisme i segregació sempre s'hagin de trobar al mateix lloc. Al final, creuem dues variables (població flotant i població resident) que s'intenten separar en els usos dels espais.

Però, i quan es troben? Idò aquí anem a la segona qüestió. La cosa aniria una mica en “digues quin turisme tens i et diré quina renda em dones”. Així, els territoris dels antics enclavaments turístics, de les zones d’hotels pantalla que ara diríem “de turisme madur”, necessiten, en el seu dia a dia, una mà d'obra dels serveis poc qualificada al costat. No és casualitat, idò, que trobem que aquest model turístic coincideixi en el territori amb rendes significativament més baixes. A més, l'entorn físic presenta menys infraestructures públiques i, excepte a l’estiu, de transport, alimentant la dinàmica de la vulnerabilitat i la segregació. Per altra banda, el turisme que es construeix a partir de l’especulació i la inversió en rendes del sòl (remodelacions per hotels de luxe, apartaments turístics i segones residències) se sol relacionar amb l'expulsió dels veïns i, per tant, inicien processos de gentrificació. Passat un temps, com en determinats barris del centre de Palma, es passa de la vulnerabilitat a una nova segregació superior, de rendes elevades.

I tot plegat com ho solucionem? Primer, podem actuar sobre els efectes. Sabent que hi ha uns barris vulnerables i que cada un d'ells té un determinat repte (turistificació, connectivitat, habitatge digne...), treballem en polítiques equilibradores del territori. Des de l'acció comunitària i amb els recursos comuns de tots els territoris de l'illa, passem a fer una “política de barris” integral. De fet, des del 2009 tenim una llei de rehabilitació de barris que podríem revisar per bastir un marc comú per fer possible una nova aproximació a la vulnerabilitat urbana. Ara bé, no hi ha millor atac que una bona defensa. Així, tot i que és imperiosa la necessitat d'una acció als barris, aquesta no es pot deslligar d'una actuació sobre les causes de la segregació. En unes altres paraules, frenar l'expulsió dels nostres veïns i veïnes amb topalls al lloguer, foment d'HPO, prohibir la venda a no residents o repensar els límits del turisme especulatiu, entre altres. Queda feina per fer. Ens hi posem?