Abans que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847–1915) arribés a Mallorca, l’illa formava part de les rutes del Mediterrani occidental, però encara no existia un relat capaç de construir una interpretació compartida. La bellesa del paisatge i la riquesa de la seva cultura encara no s’havien traduït en categories intel·ligibles per a l’observador europeu. Faltava una mediació capaç d’ordenar aquella realitat i fer-la comunicable.

I aquest mediador va ser s’Arxiduc —així el van batejar els mallorquins—, una figura que sembla sortida d’una novel·la: aristòcrata bohemi, erudit, políglota i dotat d’una curiositat insaciable. Esperit inquiet i sense arrels fixes, la seva figura s’inscriu en la tradició d’aquells viatgers romàntics i elitistes del segle XIX que recorrien el món impulsats per una recerca íntima, gairebé inabastable, més propera al desig que a la realitat. Sense pàtria fixa, va trobar, però, a Mallorca —i especialment a la Serra de Tramuntana— un territori amb el qual acabaria profundament vinculat.

“A principis del segle XIX ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena”, afirma el professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Sastre.

A principis del segle XIX, ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena

Francisco Sastre — Professor de la UIB

El 1867, s’Arxiduc va recalar per primera vegada a Eivissa i a Mallorca a bord del vapor correu Rey Don Jaime. L’arribada per mar va fixar una primera impressió decisiva. En entrar a la badia de Palma, la ciutat se li va presentar com una de les imatges més belles del Mediterrani. No va arribar com un turista —una categoria que encara no existia—, sinó com un viatger amb la disposició d’observar i reconèixer una realitat verge oberta a ser interpretada. Va recórrer l’illa amb mètode científic: prenia notes, estudiava, dibuixava i també va adquirir finques a la Serra de Tramuntana, entre les quals Miramar i Son Marroig. A partir d’aquell moment, la seva relació amb l’illa va canviar: ja no es limitava a mirar, sinó que hi intervenia, obria camins, aixecava miradors i restaurava espais.

La invenció de l'imaginari

Aquest vincle va cristal·litzar en la seva obra major, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (“Les Balears descrites en paraules i imatges”), un treball d’ambició enciclopèdica en què va combinar rigor científic i sensibilitat descriptiva. Mitjançant textos i gravats, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va construir un retrat minuciós de les illes i de la seva societat en el trànsit entre els segles XIX i XX, deixant un testimoni que encara avui continua essent una referència d'etnografia imprescindible.

Entre 1869 i 1891, va publicar aquesta obra monumental. Sastre recorda que “al llarg de la seva vida va realitzar nombroses publicacions, de les quals 21 fan referència a les Balears; però la més important per al coneixement de l’arxipèlag va ser ‘Die Balearen’, un magnífic treball que oferia una àmplia visió de cadascuna de les illes i en permetia el coneixement i la divulgació”.

Més que un llibre de viatges, era un sistema de coneixement en què geografia, flora, fauna, arquitectura, economia, costums i formes de vida van quedar registrats, ordenats i classificats. Les illes van deixar de presentar-se com una realitat fragmentària per configurar-se com un conjunt bell i coherent per a l’observador europeu.

Mallorca va passar de ser un territori visible en els mapes a convertir-se en una realitat intel·ligible per a Europa

La Mallorca que descriu i dibuixa s’Arxiduc és una construcció pensada per ser llegida des de fora, en sintonia amb les expectatives d’una Europa que projecta la seva mirada cap a territoris on creu reconèixer formes de vida exòtiques. En aquest procés, l’arxiduc va fixar la imatge d’una Mallorca preindustrial, harmònica i accessible, on paisatge i vida quotidiana apareixien com un oasi d’un món anterior a la industrialització que s’estenia al galop per Europa. D’aquesta manera, les illes van començar a funcionar com a objecte cultural que podia ser llegit, comparat i comprès.

Tot i que el seu impacte en el moment va ser limitat, com explica José Carlos Llop: “El va tenir entre les corts centreuropees del seu temps i els artistes i científics als quals va convocar per a la seva magna obra sobre les Illes Balears, però en aquell moment no va inventar res: el seu ressó va quedar en les elits locals i alguns parents austrohongaresos”.

Llop també assenyala que “aquest model va ser i és per als happy few, les elits d’abans, els cercadors del desconegut”. I afegeix que l’observació científica, la sensibilitat estètica i una certa ètica de conservació “podríem contemplar-les com a part del seu llegat”. “Pel camí es van perdre moltes coses bones i se’n van guanyar d’altres basades en allò material i el confort”, afegeix.

Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.

José Carlos Llop — Escriptor

L’actriu mallorquina Catalina Solivellas, que va encarnar als escenaris Catalina Homar, amant de l’arxiduc, situa Lluís Salvador com a mediador cultural: “Mallorca és una illa beneïda en un lloc no massa recòndit, així que era qüestió de temps que fos descoberta. Però, efectivament, ell, com a aristòcrata outsider, va presentar l’illa a altres figures com la seva cosina Sisi —Isabel de Baviera, emperadriu d’Àustria i reina consort d’Hongria—, que era famosíssima a Europa, i amb sensibilitat per apreciar tot allò que a ell el va enlluernar i que els havia de resultar tan exòtic i verge”.

Segons apunta Antònia Morey, professora de la UIB, “va oferir al viatger europeu d’alt nivell intel·lectual i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial, però alhora ben comunicada amb l’exterior i amb la possibilitat d’accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat”.

Va oferir al viatger europeu d’alt nivell i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial i accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat

Antònia Morey — Professora de la UIB

D’aquesta manera, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera van començar a existir per a una elit minoritària, ja que Die Balearen va convertir Mallorca en una destinació que podia ser compresa i, amb el temps, desitjada.

El mite del “pare del turisme”

La lectura més estesa situa l’arxiduc com a precursor del turisme a Mallorca. Se li atribueix un “efecte crida”, una suposada capacitat d’activar l’interès europeu per l’illa i d’obrir el camí cap a la seva conversió en destinació. Aquesta interpretació s’ha repetit fins a consolidar-se com a lloc comú. Tanmateix, les evidències obliguen a matisar-la.

José Carlos Llop assenyala que “és un error mirar-lo com un promotor del turisme; mai no va ser la seva intenció”: “Una altra cosa serien Chopin i George Sand, que sí que van impactar a Europa des del principi i el seu nom —i obra— es va associar a l’illa. Però l’aportació de l’arxiduc al redescobriment de Mallorca és posterior al seu temps: sorgeix a partir del darrer quart del segle XX, no abans”.

L’associació entre l’arxiduc i el desenvolupament turístic és, en gran part, retrospectiva. Es construeix des del present, projectant cap al segle XIX un efecte que no es va produir en el seu temps. Allò que sí va fer l’arxiduc va ser definir per què desplaçar-se cap a l’illa i com mirar-la. En la seva obra, allò quotidià deixa de ser només experiència i passa a convertir-se en registre. José Carlos Llop situa aquí una part essencial del seu llegat i recorda que “Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.”.

A més, va teixir una xarxa cultural basada en el mecenatge, l’intercanvi intel·lectual i la circulació de sabers. S’Arxiduc es va convertir en una mena de petit rei humanista i capritxós. Fascinat pel món dels Mèdici, va convertir Miramar en un espai per a l’alta cultura i hi va reunir poetes i escriptors com Rubén Darío, Pons i Gallarza, Alcàntara Penya, Joan Alcover o Jacint Verdaguer; erudits lul·listes com Mateu Obrador; pintors, escultors i gravadors com Giulio Monteverde, Cristòfol Pizà, Joan Fuster, Erwin Hubert i científics com Édouard-Alfred Martel, entre molts altres.

Catalina Solivellas subratlla que aquesta relació incloïa també una atenció especial al català de Mallorca, en recordar que “li interessava molt la cultura popular que es transmet amb la llengua. Va recopilar rondalles, es va interessar per les cançons i tonades populars que li proporcionava Catalina Homar. La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar”.

En el seu temps, l’impacte en l’atracció de visitants va ser limitat. Tanmateix, l’estructura intel·lectual que va construir sí que va tenir una clara capacitat de projecció en les generacions futures. La imatge de Mallorca que va fixar en la seva obra no es va esgotar en el seu temps: va romandre, va circular i va quedar disponible com a marc interpretatiu des del qual el turisme podria desenvolupar-se més endavant. Quan van canviar les condicions —transport, economia, invenció del turisme—, aquesta imatge troba el seu moment i s’activa.

La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar

Catalina Solivellas — Actriu

Si s’Arxiduc tornés avui a les illes, “sens dubte es quedaria sorprès”. “La població de Mallorca a principis del segle XX era d’uns 310.000 habitants, amb la major part de la població vivint en zones rurals, i actualment és d’uns 1,25 milions”, afirma Sastre. Antònia Morey afegeix que “atès el potencial que ell mateix havia vist a les illes, no li sorprendria en absolut el desenvolupament turístic i el canvi de model econòmic, encara que, per descomptat, estaria en total desacord amb la manera com s’ha dut a terme”. Solivellas assenyala que “no li agradaria ni la quantitat ni la qualitat dels visitants”. “Apreciava la profunditat de la riquesa cultural construïda durant segles pels habitants de les illes. Ara hauria de gratar més per trobar-la, però la trobaria, perquè existeix i continuarà existint”, afegeix. I, tal com conclou José Carlos Llop, “podria patir una gran decepció: les illes i la resta del Mediterrani s’han convertit en un palco amb bones vistes des d’on observar la fi del món tal com l’hem conegut”.

Antes de que el archiduque Luis Salvador de Austria (1847–1915) llegara a Mallorca, la isla formaba parte de las rutas del Mediterráneo occidental, pero aún no existía un relato capaz de construir una interpretación compartida. La belleza del paisaje y la riqueza de su cultura todavía no se habían traducido en categorías inteligibles para el observador europeo. Faltaba una mediación capaz de ordenar esa realidad y hacerla comunicable.

Y ese mediador fue s’Arxiduc —así le bautizaron los mallorquines—, una figura que parece salida de una novela: aristócrata bohemio, erudito, políglota y dotado de una curiosidad insaciable. Espíritu inquieto y sin anclajes, su figura se inscribe en la tradición de aquellos viajeros románticos y elitistas del siglo XIX que recorrían el mundo impulsados por una búsqueda íntima, casi inasible, más cercana al deseo que a la realidad. Sin patria fija, encontró, sin embargo, en Mallorca —y especialmente en la Serra de Tramuntana— un territorio al que acabó vinculado de manera profunda.

“A principios del siglo XIX ya había algunos viajeros que dieron a conocer Mallorca al mundo –Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin–, pero sin duda una de las figuras que más contribuyeron al conocimiento de Balears fue el archiduque Luis Salvador de Habsburgo-Lorena”, afirma el profesor emérito de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Sastre.

A principios del siglo XIX, ya había algunos viajeros que dieron a conocer Mallorca al mundo –Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin–, pero sin duda una de las figuras que más contribuyeron al conocimiento de Baleares fue el archiduque Luis Salvador de Habsburgo-Lorena

Francisco Sastre — Profesor de la UIB

En 1867, s’Arxiduc recaló por primera vez en Eivissa y en Mallorca a bordo del vapor correo Rey Don Jaime. La llegada por mar fijó una primera impresión decisiva. Al entrar en la bahía de Palma, la ciudad se le presentó como una de las imágenes más bellas del Mediterráneo. No llegó como un turista —una categoría que aún no existía—, sino como un viajero con la disposición de observar y reconocer una realidad virgen abierta a ser interpretada. Recorrió la isla con método científico. Tomaba notas, estudiaba, dibujaba y también adquirió fincas en la Serra de Tramuntana, entre ellas Miramar y Son Marroig. A partir de ese momento, su relación con la isla cambia: ya no se limita a mirar, también interviene, abre caminos, levanta miradores y restaura espacios.

La invención del imaginario

Ese vínculo cristalizó en su obra mayor, “Die Balearen in Wort und Bild geschildert” (“Las Baleares descritas en palabras e imágenes”), un trabajo de ambición enciclopédica en el que combinó rigor científico y sensibilidad descriptiva. A través de textos y grabados, el archiduque Luis Salvador de Austria construyó un retrato minucioso de las islas y de su sociedad en el tránsito entre los siglos XIX y XX, dejando un testimonio que aún hoy sigue siendo una referencia imprescindible.

Entre 1869 y 1891, publicó esta obra monumental. Sastre recuerda que “a lo largo de su vida realizó numerosas publicaciones, de las que 21 hacen referencia a Baleares; pero la más importante para el conocimiento del archipiélago fue ‘Die Balearen’, un magnífico trabajo que daba una amplia visión de cada una de las islas permitiendo su conocimiento y divulgación”.

Más que un libro de viajes, era un sistema de conocimiento donde geografía, flora, fauna, arquitectura, economía, costumbres y formas de vida quedaron registrados, ordenados y clasificados, y las islas dejaron de presentarse como una realidad fragmentaria y pasaron a configurarse como un conjunto bello y coherente para el observador europeo.

Mallorca pasó de ser un territorio visible en los mapas a convertirse en una realidad inteligible para Europa

La Mallorca que describe y dibuja s’Arxiduc es una construcción pensada para ser leída desde fuera, en sintonía con las expectativas de una Europa que proyecta su mirada hacia territorios donde cree reconocer formas de vida exóticas. En ese proceso, el archiduque fijó la imagen de una Mallorca preindustrial, armónica y accesible, donde paisaje y vida cotidiana aparecían como un oasis de un mundo anterior a la industrialización que se extendía al galope por Europa. De esta forma, las islas comenzaron a funcionar como objeto cultural que podía ser leído, comparado y comprendido.

Aunque su impacto en el momento fue limitado, como explica el escritor José Carlos Llop: “Lo tuvo entre las cortes centroeuropeas de su tiempo y los artistas y científicos a los que convocó para su magna obra sobre las Islas Baleares, pero en aquel momento no inventó nada: su eco quedó en las élites locales y algunos parientes austrohúngaros”.

Llop también señala que “este modelo fue y es para los Happy Few, las élites de antes, los buscadores de lo desconocido”. Y añade que la observación científica, la sensibilidad estética y una cierta ética de conservación “podríamos contemplarlos como parte de su herencia”. “Por el camino se perdieron muchas cosas buenas y se ganaron otras basadas en lo material y el confort”, añade.

Luis Salvador fue esencial para el conocimiento y valoración de las islas por parte de los nativos, sistematizando su etnografía, cultura, geografía, etc.

José Carlos Llop — Escritor

La actriz mallorquina Catalina Solivellas, que encarnó sobre los escenarios a Catalina Homar, amante del archiduque, sitúa a Luis Salvador como mediador cultural: “Mallorca es una isla bendecida en un lugar no demasiado recóndito, así que era cuestión de tiempo que se la descubriera. Pero, efectivamente, él, como royalty outsider, presentó la isla a otras celebrities como su prima Sisi –Isabel de Baviera emperatriz de Austria y reina consorte de Hungría–, que era famosísima en Europa, y con sensibilidad para apreciar todo aquello que a él le deslumbró y que les debía resultar tan exótico y virgen”.

Según apunta Antònia Morey, profesora de la UIB, “ofreció al viajero europeo de alto nivel intelectual y con espíritu aventurero del Norte de Europa la certeza de que en las islas podría contemplar todavía una sociedad preindustrial, pero a la vez bien comunicada con el exterior y con la posibilidad de acceder a los lugares más recónditos de la isla sin temer por su seguridad”.

Ofreció al viajero europeo de alto nivel y con espíritu aventurero del Norte de Europa la certeza de que en las islas podría contemplar todavía una sociedad preindustrial y acceder a los lugares más recónditos de la isla sin temer por su seguridad

Antònia Morey — Profesora de la UIB

De esta forma Mallorca, Menorca, Eivissa y Formentera empezaron a existir para una élite minoritaria, ya que Die Balearen convirtió a Mallorca en un destino que puede ser comprendido y, con el tiempo, deseado.

El mito del “padre del turismo”

La lectura más extendida sitúa al archiduque como precursor del turismo en Mallorca. Se le atribuye un “efecto llamada”, una supuesta capacidad de activar el interés europeo por la isla y de abrir el camino hacia su conversión en destino. Esa interpretación se ha repetido hasta consolidarse como lugar común. Sin embargo, las evidencias obligan a matizarla.

José Carlos Llop señala que “es un error mirarlo como un promotor del turismo; nunca fue su intención”: “Otra cosa serían Chopin y George Sand, que sí impactaron en Europa desde el principio y se asoció su nombre —y obra— a la isla. Pero la aportación del archiduque al redescubrimiento de Mallorca es posterior a su tiempo: surge a partir del último cuarto del siglo XX, no antes”.

La asociación entre el archiduque y el desarrollo turístico es, en gran medida, retrospectiva. Se construye desde el presente, proyectando hacia el siglo XIX un efecto que no se produjo en su tiempo. A lo que sí contribuyó el archiduque fue a definir por qué desplazarse hacia la isla y cómo mirarla. En su obra, lo cotidiano deja de ser solo experiencia y pasa a convertirse en registro. José Carlos Llop sitúa ahí una parte esencial de su legado y recuerda que “Luis Salvador fue esencial para el conocimiento y valoración de las islas por parte de los nativos, sistematizando su etnografía, cultura, geografía, etc.”.

Además, tejió una red cultural basada en el mecenazgo, el intercambio intelectual y la circulación de saberes. S’Arxiduc se convirtió en pequeño rey humanista y caprichoso. Fascinado por el mundo de los Medici, el archiduque Luis Salvador de Austria convirtió Miramar en un espacio para la alta cultura y reunió a su alrededor a poetas y escritores como Jacint Verdaguer, Pons i Gallarza, Alcàntara Penya, Joan Alcover o Rubén Darío; eruditos lulistas como Mateu Obrador; pintores, escultores y grabadores como Giulio Monteverde, Cristòfol Pizà, Joan Fuster, Erwin Hubert y científicos como Édouard-Alfred Martel, entre otros muchos.

Solivellas subraya que esa relación incluía también una atención especial al catalán de Mallorca, al recordar que “le interesaba mucho la cultura popular que se transmite con el lenguaje. Recopiló ‘rondalles’, se interesó por las canciones y tonadas populares que le proporcionaba Catalina Homar. La lengua propia es parte indisociable de la estética y la ética de la conservación que nombra. Eso se puede abrazar o rechazar. Me gusta pensar que él lo abrazó”.

En su tiempo, el impacto en la atracción de visitantes fue limitado. Sin embargo, la estructura intelectual que construyó sí tuvo una clara capacidad de proyección en las generaciones futuras. La imagen de Mallorca que fijó en su obra no se agotó en su época: permaneció, circuló y quedó disponible como marco interpretativo desde el que el turismo podría desarrollarse más adelante. Cuando cambiaron las condiciones —transporte, economía, invención del turismo—, esa imagen encuentra su momento y se activa.

La lengua propia es parte indisociable de la estética y la ética de la conservación que nombra. Eso se puede abrazar o rechazar. Me gusta pensar que él lo abrazó

Catalina Solivellas — Actriz

Si el archiduque regresara hoy a las islas, “sin lugar a dudas se sorprendería”. “La población de Mallorca a principios del siglo XX era de unos 310.000 habitantes, con la mayor parte de la población viviendo en zonas rurales y en la actualidad es de unos 1,25 millones”, afirma Sastre. Morey añade que “dado el potencial que él mismo había visto en las islas, no le sorprendería en absoluto el desarrollo turístico y el cambio de modelo económico, aunque, por supuesto, estaría en total desacuerdo con la forma en que se ha llevado a cabo”. Solivellas señala que “no le gustaría ni la cantidad ni la calidad de los visitantes”. “Apreciaba la profundidad de la riqueza cultural construida durante siglos por los habitantes de las islas. Ahora tendría que escarbar más para encontrarla, pero la encontraría, porque existe y lo seguirá haciendo”, añade. Y, tal y como concluye José Carlos Llop, “podría sufrir una gran decepción: las islas y el resto del Mediterráneo se han convertido en un palco con buenas vistas desde el que observar el fin del mundo tal como lo hemos conocido”.

A les carreteres secundàries de Mallorca, la bicicleta obliga a abaixar el ritme, a sostenir la mirada uns segons més del que és habitual i a parar atenció a allò que sovint queda fora de camp quan es travessa el territori amb cotxo. A aquesta velocitat, el paisatge deixa de ser un decorat de postal turística i comença a mostrar-se com un sistema ecològic ferit.

Ana Santidrián i Edurne Caballero avancen amb les seves bicicletes carregades amb alforges. S’aturen davant una parcel·la acabada de llaurar, nua en ple hivern, i després davant una altra coberta de vegetació espontània. La diferència no és només estètica, sinó que remet a dues maneres diferents d’entendre què és la terra i, sobretot, de què depèn la seva fertilitat.

Santidrián, doctora en Enginyeria Química i Medi Ambient i amb arrels dins el món agrícola, cerca una resposta pràctica a una pregunta concreta: com fer viable una altra manera de conrear. Caballero, biòloga especialitzada en agroecologia, necessitava sortir de les pantalles i dels informes per contrastar sobre el terreny allò que coneixia en teoria amb el que realment passa a les finques. D’aquest encreuament neix Biela y Tierra, una manera d’investigar el territori i les noves formes de fer agricultura.

Des de 2019 han recorregut més de 8.000 quilòmetres en bicicleta i han visitat més de 400 iniciatives agroecològiques arreu d’Espanya. Documenten pràctiques, identifiquen patrons i construeixen un relat que no parteix de la teoria, sinó dels projectes que ja funcionen i serveixen d’exemple.

Durant dos mesos han recorregut Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, visitant desenes d’iniciatives, moltes d’elles fora dels circuits visibles. A Mallorca, finques com Sa Cabreta combinen ramaderia, transformació i venda directa, tancant cicles i reduint dependències. A Menorca, projectes com Santa Cecília integren agricultura i ramaderia en models diversificats que sostenen la producció en el temps. A Eivissa, iniciatives del Comando Agroforestal assagen sistemes basats en processos ecològics complexos, allunyats de l’esquema convencional d’insums. I, en paral·lel, eines com el Banc de Terres d’Eivissa o el Fons de Terres a Formentera intenten resoldre un dels principals colls d’ampolla: l’accés a la terra.

A aquesta escala, els detalls deixen de ser anecdòtics. El tipus de sòl, la humitat retinguda, la presència o absència de matèria orgànica, la gestió de les restes vegetals o la relació entre conreus i ramaderia dibuixen models diferents d’explotació agrícola i ramadera. La majoria requereixen entrades constants de subministraments que venen de fora per mantenir-se. Altres, els que cerquen Ana i Edurne, intenten reorganitzar-se a partir dels propis recursos del territori.

Resiliència insular en un sistema dependent

Una illa és un sistema tancat per definició que depèn d’allò que hi entra i del que és capaç de produir. A Balears, aquest equilibri està profundament descompensat. “Només entre un 10% i un 15% dels aliments que es consumeixen es produeixen localment”, assenyala el geògraf Macià Blázquez-Salom, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Des de l’experiència de camp, el diagnòstic és encara més directe. “A les illes es viu un sense sentit alimentari des de fa molt de temps”, apunta Edurne Caballero. No es tracta només de dependència, sinó d’una desconnexió profunda entre producció, territori i consum. Ana Santidrián hi afegeix un altre matís clau: “No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra”.

No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra

Ana Santidrián — Doctora en Enginyeria Química i Medi Ambient

I, tanmateix, aquesta fragilitat gairebé no forma part del debat públic. La baixa resiliència insular —la capacitat de sostenir la vida davant interrupcions externes— continua sense traduir-se en polítiques estructurals. “El problema no és l’absència d’alternatives, és la seva manca de pes dins el sistema”, apunten des de Santidrián.

Tot i això, les alternatives existeixen i s’articulen a diferents nivells. A Menorca, la Custòdia Agrària ha permès connectar conservació i producció, mantenint activitat agrària en finques que d’altra manera haurien quedat fora del sistema. Xarxes com l’Aliança per una Menorca Agroecològica treballen en aquesta mateixa direcció, intentant reordenar la relació entre territori, producció i consum des d’una lògica més integrada.

Des de la bicicleta, aquest desajust es percep amb més claredat. És present en els sòls que han canviat d’ús, en els conreus que han desaparegut i han estat substituïts per xalets amb piscina, i en la distància creixent entre allò que es produeix i allò que es consumeix. Com afirma Caballero, “la clau és tornar mirar el territori de cara, entendre què el sosté i què el debilita”.

Balears importa entre el 85% i el 90% dels aliments que consumeix i depèn d’un flux constant de mercaderies per via marítima, fet que converteix l’alimentació en una qüestió directament lligada a l’energia i a la logística

La base energètica d’allò que menjam

Durant dècades, el sistema alimentari de Balears ha funcionat com si l’energia fos infinita. Fertilitzants sintètics, maquinària dependent de combustibles fòssils, transport global i refrigeració constant. Cada un d’aquests elements afegeix una capa invisible que no es percep en el paisatge, però que ho condiciona tot. L’aliment deixa de ser únicament biològic i passa a ser, sobretot, un producte energètic.

Davant aquest model, aquesta ruta en bicicleta revela una lògica alternativa. A les finques que han visitat, la fertilitat no es compra, es construeix. La matèria orgànica torna a la terra i els processos circulars substitueixen els aportaments externs.

Aquesta lògica es fa especialment visible en espais d’experimentació on s’assagen models d’agricultura sintròpica que combinen espècies, temps i funcions ecològiques per regenerar el sòl. Iniciatives vinculades al Comando Agroforestal —una xarxa de tècnics i pagesos que adapta noves tècniques de cultiu a les condicions de la Mediterrània— treballen en aquesta mateixa línia i desenvolupen sistemes productius que no depenen d’aportacions constants, sinó de l’activació de processos naturals.

Quatre illes, un mateix límit

A mesura que avancen els quilòmetres, el mapa es completa com un patró que es repeteix amb variacions. Allò que canvia d’una illa a una altra no és el problema, sinó la manera com es manifesta.

A Menorca, la tensió no és en la producció, sinó en el seu encaix dins el sistema alimentari. “Hi ha demanda alimentària, però el territori no està orientat a cobrir-la de manera eficient”, explica Jara Febrer, coordinadora de l’Aliança per una Menorca Agroecològica. No és una crisi d’activitat agrària, sinó un desajust estructural entre allò que es produeix, com es distribueix i qui hi té accés. Iniciatives com la Custòdia Agrària menorquina han permès sostenir part del teixit productiu, però no han aconseguit revertir aquest desajust de fons.

A Eivissa, el conflicte es desplaça cap a l’ús del sòl. El territori és molt limitat i està intensament disputat. L’agricultura recula davant un model que concentra valor en l’especulació urbanística i el turisme. “Quina capacitat de càrrega té aquest territori?”, es demana Ana Santidrián. La qüestió no és només quant es produeix, sinó quin lloc ocupa la producció dins un model econòmic que prioritza usos que esgoten els recursos. En aquest context, eines com el Banc de Terres impulsat per APAEF intenten recuperar superfície productiva, facilitant l’accés a parcel·les que d’altra manera quedarien fora del circuit agrari.

Mallorca introdueix un matís més complex. Per una banda, existeixen iniciatives agroecològiques que han aconseguit tancar el cercle de la comercialització. “En els projectes agroecològics que hem visitat tota la producció està venuda”, assenyala Santidrián, en molts casos a través de canals curts i amb preus dignes. Xarxes com APAEMA han estat clau per articular aquesta comercialització i connectar producció i consum. Però aquesta imatge conviu amb debilitats estructurals clares. La pressió del turisme i del mercat immobiliari encareix la terra i arracona l’activitat agrària. L’accés a l’aigua es tensiona i es desvia cap a usos no productius. L’agricultura local continua essent minoritària davant el volum importat i, tot i que hi ha xarxa, manca escala. Els projectes funcionen, però queden encapsulats dins circuits concrets i no alteren la lògica dominant.

A Mallorca som dins aquest ‘vall de la mort’ típic de la innovació: hi ha iniciatives que funcionen, però no arriben a una escala suficient per transformar el sistema

Julio Batle — Professor d'Economia de l'Empresa de la UIB

A Formentera, l’escala redueix qualsevol marge. El sistema no falla quan produeix menys, sinó quan deixa de rebre. “La nostra vulnerabilitat és total. Quan es tanca el port, deixam de rebre subministraments”, adverteix Belén Palerm, consellera de Sector Primari del Consell de Formentera. “Hem arribat a estar fins a tres dies sense rebre camions de productes”. Basta un temporal o una interrupció logística perquè la cadena es rompi. No hi ha coixí ni alternativa immediata, fet que obliga a ser previsors. En aquest context, el Fons de Terres impulsat des del Consell apareix com una de les poques eines per reforçar la capacitat productiva local, tot i que el seu abast continua essent molt limitat.

Turisme i agricultura, òrgans d'un mateix metabolisme

El model de les illes funciona com un monocultiu econòmic en què el turisme condiciona la resta d’activitats. “No és un sector més, actua com a eix estructurador del territori”, apunta Caballero. “El turisme concentra l’ús del sòl, eleva el preu de la terra i desplaça les activitats menys rendibles. A partir d’aquí, redefineix les prioritats del territori”, hi afegeix Santidrián.

El turisme no és un sector més, actua com a eix estructurador del territori

Edurne Caballero — Bióloga especialitzada en agroecologia

“La sobirania alimentària ha deixat de ser una idea romàntica. Els projectes que veim avui són el resultat d’un compromís profund amb el territori. El gran repte ara és escalar”, assenyala Batle. “Falta fer el bot cap als nivells de decisió política per implicar empreses i potenciar el consum massiu”. I hi afegeix una condició clau: “Si no arribam almanco a un 30% de consum ecològic i local —amb la implicació d’institucions, corporacions i sistema educatiu—, no hi haurà un vertader canvi sistèmic que millori la resiliència i la sobirania alimentària de les illes”. Des de fora, l’equilibri sembla possible: camp i turisme coexistint dins una mateixa imatge de postal. Però des de dins, la relació és més tensa: dos òrgans d’un mateix metabolisme competeixen per uns recursos finits.

El problema no és l’absència d’alternatives, sinó que les que existeixen no tenen prou pes per alterar la lògica dominant del sistema

Reduir la dependència

Aquest enfocament no elimina els límits, els fa visibles. Obliga a adaptar la producció a la disponibilitat real d’aigua, a les característiques del sòl i a les condicions de l’entorn i del clima. En lloc de forçar el sistema, estableix una relació d’ajust continu amb el territori.

Pot semblar menys eficient en termes productius, però respon a una lògica que reforça la resiliència i la sobirania alimentària, ja que l’èxit no es mesura en maximitzar la producció, sinó en sostenir-la en el temps sense dependre d’allò que arriba de fora.

Segons expliquen Ana i Edurne, les iniciatives que han visitat “funcionen, produeixen i venen”: “Demostren que no es tracta d’utopies ni d’experiments fallits, sinó de models viables que ja operen en condicions reals”. Tot i això, aquest funcionament encara no es tradueix en una transformació sistèmica.

“El gran repte ja no és demostrar que funciona, sinó escalar. Som en aquest punt intermedi en què allò que funciona no aconsegueix expandir-se”, resumeix Batle. L’obstacle no és en les seves pràctiques, sinó en l’estructura que les envolta. Les normes i la burocràcia que regulen la producció i la transformació agrària estan dissenyades per produir volum, no per sostenir el territori. Exigeixen processos i requisits que encaixen amb models intensius, però dificulten la viabilitat d’explotacions petites o mitjanes.

La distribució reprodueix aquesta mateixa lògica. Funciona a través de cadenes llargues, amb múltiples intermediaris i preus definits lluny del territori, cosa que redueix el marge del productor i trenca el vincle del consumidor amb l’origen dels aliments.

No es tracta d’una manca de coneixement ni de voluntat individual, sinó d’una fricció entre dos sistemes que operen amb lògiques incompatibles. Un està optimitzat per créixer en volum, sostingut per energia externa i per xarxes globals que permeten expandir-se amb rapidesa. L’altre s’adapta al territori, està condicionat pels recursos locals i es basa en equilibris més lents que requereixen temps i consciència per consolidar-se.

Els límits físics del sistema

A mesura que avança el recorregut de Biela y Tierra, el sistema deixa de ser abstracte. Ja no es tracta només de com s’organitza la producció, sinó de què la fa possible i, sobretot, de què la limita.

El primer límit és l’aigua. “Sense aigua no hi ha agricultura viable: la terra útil és la que hi té accés”, subratlla el biòleg i consultor ambiental Antoni Font. En un territori insular, no és una qüestió tècnica, és estructural. La disponibilitat hídrica no depèn únicament de la pluja, sinó de la seva gestió, de la seva distribució i de les prioritats que fixa el sistema econòmic. Cada decisió sobre l’ús de l’aigua redefineix el territori.

El segon límit és el sòl. No només com a superfície, sinó com a capacitat productiva real. Està lligat a processos de fertilitat, estructura i acumulació de matèria orgànica que requereixen temps i que no es poden accelerar ni substituir sense cost. Aquesta dimensió, sovint invisible, determina què es pot conrear i en quines condicions.

El tercer límit és a la mar. “Només un 15% del peix que consumim prové de les nostres aigües”, assenyala Elisa Martínez, coordinadora de l’Aliança Calant Xarxes. La resta, com passa amb els aliments terrestres, depèn de l’exterior. “Per avançar en sobirania alimentària en l’àmbit de la pesca, cal diversificar el consum cap a espècies menys conegudes i amb menor vulnerabilitat, com el gerret, la vacoreta o la càntara. Això redueix la pressió sobre espècies sobreexplotades i reforça el sector pesquer local”.

Aigua, sòl i mar delimiten el camp del possible a les illes. Quan es fan visibles, obliguen a replantejar no només com es produeix, sinó fins on es pot sostenir un sistema que depèn de recursos finits. El que revela aquesta ruta en bicicleta de Biela y Tierra és una altra manera de llegir el territori. Davall l’aparença de bonança, el sistema econòmic de Balears es sosté damunt condicions que no controla. La pregunta que deixen en l’aire Ana Santidrián i Edurne Caballero en acomiadar-se és què passarà quan aquest flux s’aturi.

En las carreteras secundarias de Mallorca, la bicicleta obliga a bajar el ritmo, a sostener la mirada unos segundos más de lo habitual y a prestar atención a lo que suele quedar fuera de campo cuando se atraviesa el territorio en coche. A esa velocidad, el paisaje deja de ser un decorado de postal turística y empieza a mostrarse como un sistema ecológico herido.

Ana Santidrián y Edurne Caballero avanzan con sus bicicletas cargadas con alforjas. Se detienen ante una parcela recién labrada, desnuda en pleno invierno, y después ante otra cubierta de vegetación espontánea. La diferencia no es solo estética, sino que remite a dos formas distintas de entender qué es la tierra y, sobre todo, de qué depende su fertilidad.

Santidrián, doctora en Ingeniería Química y Medio Ambiente y con raíces en el mundo agrícola, busca una respuesta práctica a una pregunta concreta: cómo hacer viable otra forma de cultivar. Caballero, bióloga especializada en agroecología, necesitaba salir de las pantallas y los informes para contrastar sobre el terreno lo que conocía en teoría con lo que realmente ocurre en las fincas. De este cruce nace Biela y Tierra, una forma de investigar el territorio y las nuevas formas de hacer agricultura.

Desde 2019 han recorrido más de 8.000 kilómetros en bicicleta y visitado más de 400 iniciativas agroecológicas en toda España. Documentan prácticas, identifican patrones y construyen un relato que no parte de la teoría, sino de los proyectos que ya están funcionando y sirven de ejemplo.

Durante dos meses han recorrido Mallorca, Menorca, Eivissa y Formentera, visitando decenas de iniciativas, muchas de ellas fuera de los circuitos visibles. En Mallorca, fincas como Sa Cabreta combinan ganadería, transformación y venta directa, cerrando ciclos y reduciendo dependencias. En Menorca, proyectos como Santa Cecília integran agricultura y ganadería en modelos diversificados que sostienen la producción en el tiempo. En Eivissa, iniciativas del Comando Agroforestal ensayan sistemas basados en procesos ecológicos complejos, alejados del esquema convencional de insumos. Y, en paralelo, herramientas como el Banco de Tierras de Ibiza o el Fondo de Tierras en Formentera intentan resolver uno de los principales cuellos de botella: el acceso a la tierra.

A esa escala, los detalles dejan de ser anecdóticos. El tipo de suelo, la humedad retenida, la presencia o ausencia de materia orgánica, la gestión de los restos vegetales o la relación entre cultivos y ganadería dibujan modelos distintos de explotación agrícola y ganadera. La mayoría requieren entradas constantes de suministros que vienen de fuera para mantenerse. Otros, los que buscan Ana y Edurne, intentan reorganizarse a partir de los propios recursos del territorio.

Resiliencia insular en un sistema dependiente

Una isla es un sistema cerrado por definición que depende de lo que entra y de lo que es capaz de producir. En Balears, ese equilibrio está profundamente descompensado. “Solo entre un 10% y un 15% de los alimentos que se consumen se producen localmente”, señala el geógrafo Macià Blázquez-Salom, catedrático de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Desde la experiencia de campo, el diagnóstico es aún más directo. “En las islas se vive un sinsentido alimentario desde hace mucho tiempo”, señala Edurne Caballero. No se trata solo de dependencia, sino de una desconexión profunda entre producción, territorio y consumo. Ana Santidrián introduce otro matiz clave: “No podemos sostener nuestra alimentación sobre una industria petroquímica que es sinónimo de guerra”.

No podemos sostener nuestra alimentación sobre una industria petroquímica que es sinónimo de guerra

Ana Santidrián — Doctora en Ingeniería Química y Medio Ambiente

Y, sin embargo, esa fragilidad apenas forma parte del debate público. La escasa resiliencia insular —la capacidad de sostener la vida ante interrupciones externas— sigue sin traducirse en políticas estructurales. “El problema no es la ausencia de alternativas, es su falta de peso dentro del sistema”, apuntan Santidrián.

Sin embargo, las alternativas existen y se articulan en distintos niveles. En Menorca, la Custodia Agraria ha permitido conectar conservación y producción, manteniendo actividad agraria en fincas que de otro modo habrían quedado fuera del sistema. Redes como la Alianza por una Menorca Agroecológica trabajan en esa misma dirección, intentando reordenar la relación entre territorio, producción y consumo desde una lógica más integrada.

Desde la bicicleta, ese desajuste se percibe con más claridad. Está en los suelos que cambiaron de uso, en los cultivos que desaparecieron y se sustituyeron por chalets con piscina y en la distancia creciente entre lo que se produce y lo que se consume. Como afirma Caballero, “la clave está en volver a mirar el territorio de frente, entender qué lo sostiene y qué lo debilita”.

Balears importa entre el 85% y el 90% de los alimentos que consume y depende de un flujo constante de mercancías por vía marítima, lo que convierte la alimentación en una cuestión directamente ligada a la energía y la logística

La base energética de lo que comemos

Durante décadas, el sistema alimentario de Balears ha operado como si la energía fuera infinita. Fertilizantes sintéticos, maquinaria dependiente de combustibles fósiles, transporte global y refrigeración constante. Cada uno de estos elementos añade una capa invisible que no se percibe en el paisaje, pero que lo condiciona todo. El alimento deja de ser únicamente biológico y pasa a ser, sobre todo, un producto energético.

Frente a ese modelo, esta ruta en bicicleta revela una lógica alternativa. En las fincas que han visitado, la fertilidad no se compra, se construye. La materia orgánica vuelve al suelo y los procesos circulares sustituyen a los aportes externos. 

Esa lógica se hace especialmente visible en espacios de experimentación donde se ensayan modelos de agricultura sintrópica que combinan especies, tiempos y funciones ecológicas para regenerar el suelo. Iniciativas vinculadas al Comando Agroforestal —una red de técnicos y agricultores que adapta nuevas técnicas de cultivo a las condiciones del Mediterráneo— trabajan en esa misma línea y desarrollan sistemas productivos que no dependen de aportes constantes, sino de la activación de procesos naturales.

Cuatro islas, un mismo límite

A medida que avanzan los kilómetros, el mapa se completa como un patrón que se repite con variaciones. Lo que cambia de una isla a otra no es el problema, sino la forma en que se manifiesta.

En Menorca, la tensión no está en la producción, sino en su encaje dentro del sistema alimentario. “Hay demanda alimentaria, pero el territorio no está orientado a cubrirla de forma eficiente”, explica Jara Febrer, coordinadora de la Alianza por una Menorca Agroecológica. No es una crisis de actividad agraria, sino un desajuste estructural entre lo que se produce, cómo se distribuye y quién accede a ello. Iniciativas como la Custodia Agraria menorquina han permitido sostener parte del tejido productivo, pero no han conseguido revertir ese desajuste de fondo.

En Eivissa, el conflicto se desplaza hacia el uso del suelo. El territorio es muy limitado y está intensamente disputado. La agricultura retrocede frente a un modelo que concentra valor en la especulación urbanística y el turismo. “¿Qué capacidad de carga tiene este territorio?”, se pregunta Ana Santidrián. La cuestión no es sólo cuánto se produce, sino qué lugar ocupa la producción dentro de un modelo económico que prioriza usos que agotan los recursos. En ese contexto, herramientas como el Banco de Tierras impulsado por APAEF intentan recuperar superficie productiva, facilitando el acceso a parcelas que de otro modo quedarían fuera del circuito agrario.

Mallorca introduce un matiz más complejo. Por un lado, existen iniciativas agroecológicas que han conseguido cerrar el círculo de la comercialización. “En los proyectos agroecológicos que hemos visitado toda la producción está vendida”, señala Santidrián, en muchos casos a través de canales cortos y con precios dignos. Redes como APAEMA han sido clave para articular esa comercialización y conectar producción y consumo. Pero esa imagen convive con debilidades estructurales claras. La presión del turismo y del mercado inmobiliario encarece la tierra y arrincona la actividad agraria. El acceso al agua se tensiona y se desvía hacia usos no productivos. La agricultura local sigue siendo minoritaria frente al volumen importado y, aunque existe red, falta escala. Los proyectos funcionan, pero quedan encapsulados en circuitos concretos y no alteran la lógica dominante.

“En Mallorca estamos en ese ‘valle de la muerte’ típico de la innovación: hay iniciativas que funcionan, pero no alcanzan escala suficiente para transformar el sistema”, explica Julio Batle, profesor de Economía de la Empresa de la UIB.

En Mallorca estamos en ese ‘valle de la muerte’ típico de la innovación: hay iniciativas que funcionan, pero no alcanzan escala suficiente para transformar el sistema

Julio Batle — Profesor de Economía de la Empresa de la UIB

En Formentera, la escala reduce cualquier margen. El sistema no falla cuando produce menos, sino cuando deja de recibir. “Nuestra vulnerabilidad es total. Cuando se cierra el puerto, dejamos de recibir suministros”, advierte Belén Palerm, consellera de Sector Primario del Consell de Formentera. “Hemos llegado a estar hasta tres días sin recibir camiones de productos”. Basta un temporal o una interrupción logística para que la cadena se rompa. No hay colchón ni alternativa inmediata, lo que obliga a ser previsores. En este contexto, el Fondo de Tierras impulsado desde el Consell aparece como una de las pocas herramientas para reforzar la capacidad productiva local, aunque su alcance sigue siendo muy limitado.

Turismo y agricultura, órganos de un mismo metabolismo

El modelo de las islas funciona como un monocultivo económico en el que el turismo condiciona al resto de actividades. “No es un sector más, actúa como eje estructurador del territorio”, apunta Caballero. “El turismo concentra el uso del suelo, eleva el precio de la tierra y desplaza las actividades menos rentables. A partir de ahí, redefine las prioridades del territorio”, apostilla Santidrián.

El turismo no es un sector más, actúa como eje estructurador del territorio

Edurne Caballero — Bióloga especializada en agroecología

“La soberanía alimentaria ha dejado de ser una idea romántica. Los proyectos que vemos hoy son el resultado de un compromiso profundo con el territorio. El gran reto ahora es escalar”, señala Batle. “Falta dar el salto hacia los niveles de decisión política para implicar a empresas y potenciar el consumo masivo”. Y añade una condición clave: “Si no alcanzamos al menos un 30% de consumo ecológico y local —con la implicación de instituciones, corporaciones y sistema educativo—, no habrá un verdadero cambio sistémico que mejore la resiliencia y la soberanía alimentaria de las islas”. Desde fuera, el equilibrio parece posible: campo y turismo coexistiendo en una misma imagen de postal. Pero desde dentro, la relación es más tensa: dos órganos de un mismo metabolismo compiten por recursos finitos.

El problema no es la ausencia de alternativas, es que las que existen no tienen suficiente peso para alterar la lógica dominante del sistema

Reducir la dependencia

Este enfoque no elimina los límites, los hace visibles. Obliga a adaptar la producción a la disponibilidad real de agua, a las características del suelo y a las condiciones del entorno y el clima. En lugar de forzar el sistema, establece una relación de ajuste continuo con el territorio.

Puede parecer menos eficiente en términos, pero responden a una lógica que refuerza la resiliencia y la soberanía alimentaria ya que el éxito no se mide en maximizar la producción, sino en sostenerla en el tiempo sin depender de lo que llega desde fuera.

Según explican Ana y Edurne, las iniciativas que han visitado “funcionan, producen y venden”: “Demuestran que no se trata de utopías ni de experimentos fallidos, sino de modelos viables que ya operan en condiciones reales”. Sin embargo, ese funcionamiento aún no se traduce en una transformación sistémica.

“El gran reto ya no es demostrar que funciona, sino escalar. Estamos en ese punto intermedio en el que lo que funciona no consigue expandirse”, resume Batle. El obstáculo no está en sus prácticas, sino en la estructura que las rodea. Las normas y la burocracia que regulan la producción y la transformación agraria están diseñadas para producir volumen, no para sostener el territorio. Exigen procesos y requisitos que encajan con modelos intensivos, pero dificultan la viabilidad de explotaciones pequeñas o medianas.

La distribución reproduce esa misma lógica. Funciona a través de cadenas largas, con múltiples intermediarios y precios definidos lejos del territorio, lo que reduce el margen del productor y rompe el vínculo del consumidor con el origen de los alimentos.

No se trata de una falta de conocimiento ni de voluntad individual, sino de una fricción entre dos sistemas que operan con lógicas incompatibles. Uno está optimizado para crecer en volumen, apoyado en energía externa y en redes globales que permiten expandirse con rapidez. El otro se adapta al territorio, está condicionado por recursos locales y se basa en equilibrios más lentos que requieren tiempo y concienciación para consolidarse.

Los límites físicos del sistema

A medida que avanza el recorrido de Biela y Tierra, el sistema deja de ser abstracto. Ya no se trata solo de cómo se organiza la producción, sino de qué la hace posible y, sobre todo, de qué la limita.

El primer límite es el agua. “Sin agua no hay agricultura viable: la tierra útil es la que tiene acceso a ella”, subraya el biólogo y consultor ambiental Antoni Font. En un territorio insular, no es una cuestión técnica, es estructural. La disponibilidad hídrica no depende únicamente de la lluvia, sino de su gestión, de su distribución y de las prioridades que fija el sistema económico. Cada decisión sobre el uso del agua redefine el territorio.

El segundo límite es el suelo. No solo como superficie, sino como capacidad productiva real. Está ligado a procesos de fertilidad, estructura y acumulación de materia orgánica que requieren tiempo y no pueden acelerarse ni sustituirse sin coste. Esa dimensión, muchas veces invisible, determina qué puede cultivarse y en qué condiciones.

El tercer límite está en el mar. “Solo un 15% del pescado que consumimos procede de nuestras aguas”, señala Elisa Martínez, coordinadora de la Alianza Calant Xarxes. El resto, como ocurre con los alimentos terrestres, depende del exterior. “Para avanzar en soberanía alimentaria en el ámbito de la pesca, hay que diversificar el consumo hacia especies menos conocidas y con menor vulnerabilidad, como el gerret, la vacoreta o la cántera. Esto reduce la presión sobre especies sobreexplotadas y refuerza el sector pesquero local”.

Agua, suelo y mar delimitan el campo de lo posible en las islas. Cuando se hacen visibles obligan a replantear no solo cómo se produce, sino hasta dónde puede sostenerse un sistema que depende de recursos finitos. Lo que revela esta ruta en bicicleta de Biela y Tierra es otra forma de leer el territorio. Bajo la apariencia de bonanza, el sistema económico de Balears se sostiene sobre condiciones que no controla. La pregunta que dejan en el aire Ana Santidrián y Edurne Caballero al despedirse es qué ocurrirá cuando ese flujo se detenga.

L’any 1999, Masanobu Fukuoka (1913–2008) arribà a Mallorca en el tram final de la seva vida, quan el seu pensament ja havia travessat continents, disciplines i polèmiques. Semblava sortit de l’univers de l’Studio Ghibli. Vestia el vestit tradicional de cotó blau dels pagesos japonesos, es recolzava en un gaiato de fusta gastada i avançava amb pas lent, però amb una presència de sensei —mestre— que imposava respecte.

Va arribar sense cap voluntat d’agradar ni d’adaptar-se al discurs local. Des del primer contacte amb la premsa anà directe al xoc. «No entenc com als turistes els pot agradar un lloc que molt aviat serà un desert». Per a Fukuoka, Mallorca ja representava, a finals del segle passat, un exemple primerenc del que —assegurava— passa quan es trenca la relació entre bosc, sòl, aigua i cultura. «El desert avança», advertia, «i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc».

El paisatge com a símptoma

La seva lectura del paisatge mediterrani fou contundent. Observà vessants erosionats, camps nus durant bona part de l’any, monocultius resistents però exhausts i una greu pèrdua de diversitat vegetal. Assenyalà l’olivera com a símbol de resistència extrema, gairebé de supervivència, però també com a indicador d’empobriment ecològic. «És l’arbre que més pot aguantar en aquest clima», deia, «un arbre quasi de desert». Allà on abans hi havia hagut boscos i complexitat biològica, Fukuoka hi detectava erosió del sòl. I advertia que «sense una restauració profunda del territori, el deteriorament ecològic acabaria arrossegant la cultura. I sense cultura no hi ha civilització».

El desert avança i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès, al seu pas per Mallorca

Durant la seva estada a l’illa —prop d’un mes i mig— visità finques, caminà damunt el terreny i tocà la terra amb les mans. Juntament amb els dissenyadors Sybilla Sorondo i Guillem Ferrer, i el permacultor Julio Cantos, impulsà experiències de regeneració i reforestació que traslladaven el seu pensament a la pràctica. Especialment significativa fou la seva intervenció a la finca de Sa Pedrissa, a Mancor de la Vall, on dissenyà personalment un bosc comestible que encara prospera com a laboratori viu de la seva agricultura natural i del wu wei —el no fer— adaptat a les condicions mediterrànies.

Promogué la sembra amb nendo dango, bolletes d’argila carregades de llavors diverses, llançades damunt un sòl degradat per sembrar boscos de manera natural. «Per reverdir només fan falta llavors, argila i un grup d’amics», afirmava. No prometia resultats immediats ni èxits espectaculars. Cercava iniciar processos. Per a Fukuoka, l’acte de sembrar no consistia a imposar un disseny, sinó a retornar a la natura la possibilitat de decidir. «Nosaltres no cultivam el menjar; la natura cultiva el menjar».

Xoc amb l'acadèmia

El pas per Mallorca del considerat “padrí” de l’agricultura natural també generà polèmica. La conferència que impartí a la Universitat de les Illes Balears (UIB) evidencià un xoc de mirades. Part del professorat i dels tècnics ambientals reconegueren la bona intenció de la seva proposta i el seu valor pedagògic per implicar la ciutadania en la restauració del paisatge. Tanmateix, expressaren reserves sobre l’abast i l’aplicabilitat de les seves metodologies. La regeneració d’ecosistemes —argumentaven— no pot basar-se únicament en gestos simbòlics ni en l’extrapolació d’experiències desenvolupades en altres contextos climàtics, i advertiren del risc de simplificar processos ecològics complexos.

El fet és que, quan se li demanava quines llavors s’havien de sembrar i quines no, la seva resposta desconcertava molts. Per a ell, el debat sobre la introducció d’espècies havia quedat superat per la urgència del moment. «Ja no es tracta d’introduir o no introduir espècies no autòctones», deia. «Es tracta de supervivència». «En territoris profundament degradats —sostenia— la prioritat no era conservar una imatge idealitzada del passat, sinó retornar al sòl la capacitat de sostenir vida».

Ja no es tracta d'introduir o no espècies no autòctones. Es tracta de supervivència

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

L'origen d'una 'ruptura' personal

Les arrels d’aquesta mirada es remunten als anys trenta del segle XX. Amb tot just vint-i-cinc anys, una pneumònia greu obligà Fukuoka a aturar-se i a travessar una crisi vital. Durant la convalescència visqué una experiència que descrigué com a *satori* —una intuïció profunda d’unitat—. «Vaig sentir la natura com una sola realitat interconnectada. En lloc de mirar-la, ara hi era dins», confessaria després.

Poc temps després renuncià al seu lloc com a fitopatòleg al Departament de Duanes de Yokohama i es retirà a la granja familiar de Kōchi, a l’illa japonesa de Shikoku. Allà inicià un procés d’experimentació radicalment invers a l’habitual. En lloc d’introduir noves tècniques, començà a eliminar pràctiques. «Hi ha poques pràctiques agrícoles realment necessàries», concloïa.

Reduí sistemàticament la intervenció humana fins a l’essencial. Eliminà el llaurat, renuncià als fertilitzants químics i abandonà la poda sistemàtica. Segons defensà durant dècades, els seus conreus assolien rendiments iguals o superiors als de les explotacions industrials japoneses, sense degradar el sòl, sense contaminar l’aigua i augmentant any rere any la fertilitat de la terra, cosa que desconcertà els agrònoms més escèptics.

Repetia a qui l’acompanyava que el pagès havia «d’aprendre a retirar-se, a intervenir només quan fos estrictament necessari i a confiar en la intel·ligència silenciosa del territori». «El “no fer” no vol dir no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que feim és innecessari».

El 'no fer' no significa no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que fem és innecessari

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

Microbiòleg de formació, pagès per elecció i pensador per necessitat, Fukuoka és considerat un autor visionari en la manera com obrí el camí a l’agricultura ecològica i la permacultura. El punt d’inflexió arribà als anys setanta amb la publicació de La revolució d’un bri de palla (1975), en plena crisi del petroli. Fou l’obra fundacional de l’agricultura natural i un text clau del pensament ecològic del segle XX. Després de dècades d’anonimat, començà a ser convidat a recórrer el món. Mai no fundà una escola ni proposà receptes universals. Deixà quelcom molt més difícil d’imitar: una manera de mirar la natura.

La seva aparença humil contrastava amb la contundència de les seves paraules. Quan parlava, ho feia amb una energia inesperada per la seva edat. No adoptava el to de l’expert que ve a ensenyar, sinó el del testimoni que ha vist la guerra contra la natura i no pot callar.

El “no fer” com a principi de disseny“

«No m’agrada la paraula feina», afirmava. «Els éssers humans som els únics animals que hem de fer feina, i això és el més ridícul del món».

Per a Fukuoka, l’obsessió moderna per la feina, la productivitat i el control era un símptoma clar de desconnexió amb els ritmes naturals. El wu wei al qual apel·lava no significava passivitat ni abandó, sinó alineació amb la vida: actuar només quan és necessari; retirar-se quan la intervenció humana romp més del que repara. Sovint invertia l’ordre habitual de les conferències: preguntava abans de respondre, observava el públic, deixava silencis incòmodes. No cercava convèncer, sinó desmuntar la idea que l’ésser humà està per damunt de la natura.

Al llarg de la seva vida, Fukuoka fou un observador i investigador incansable dels processos naturals. D’aquesta observació sostinguda en va extreure una hipòtesi tan senzilla com subversiva: «Com menys interferim, més pot la natura desplegar la seva saviesa».

El propòsit final de l'agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l'ésser humà

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

La clau no era la inacció, sinó l’acció assenyada. Fukuoka sembrava quan el cicle natural ho indicava, protegia el sòl amb coberta vegetal i confiava en l’equilibri entre espècies. «Les males herbes no existeixen», recordava, «només són plantes que compleixen una funció». Allà on l’agricultura moderna veia enemics a eliminar, ell hi veia relacions a comprendre. Aquesta experiència convertia el seu discurs en quelcom difícil de rebatre: Fukuoka no parlava des de la teoria ni des del laboratori, sinó des d’una pràctica sostinguda durant més de quaranta anys en una finca productiva.

Durant els darrers trenta anys de la seva vida concentrà els seus esforços a combatre la desertització en regions àrides d’Àsia, d’Àfrica i de la Mediterrània. A Grècia coordinà grans sembres col·lectives amb nendo dango. Aquelles experiències quedaren recollides en el llibre Sembrando en el desierto (1996), considerat el seu testament intel·lectual, on insisteix en la lluita contra la desertització. El seu missatge final fou sobri i exigent: «Cuidar la terra i purificar l’esperit humà són un mateix procés».

No proposava tornar al passat, sinó abandonar la il·lusió de control. Sembrar boscos, per a Fukuoka, era mantenir l’esperança: «El propòsit final de l’agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l’ésser humà».

En 1999, Masanobu Fukuoka (1913-2008) recaló en Mallorca en el tramo final de su vida, cuando su pensamiento ya había atravesado continentes, disciplinas y polémicas. Parecía salido del universo del Studio Ghibli. Vestía el tradicional traje de algodón azul de los agricultores japoneses, se apoyaba en un cayado de madera gastada y avanzaba con paso lento, pero con una presencia de sensei —maestro— que imponía respeto.

Llegó sin voluntad de agradar ni de adaptarse al discurso local. Desde su primer contacto con la prensa fue directo al choque. “No entiendo cómo a los turistas les puede gustar un sitio que muy pronto será un desierto”. Para Fukuoka, Mallorca ya representaba a finales del siglo pasado un ejemplo temprano de lo que, aseveraba, ocurre cuando se rompe la relación entre bosque, suelo, agua y cultura. “El desierto avanza”, advertía, “y la causa principal es la desaparición de la cultura ligada al bosque”.

El paisaje como síntoma

Su lectura del paisaje mediterráneo fue contundente. Observó laderas erosionadas, campos desnudos durante buena parte del año, monocultivos resistentes pero exhaustos y una grave pérdida de diversidad vegetal. Señaló el olivo como símbolo de resistencia extrema, casi de supervivencia, pero también como indicador de empobrecimiento ecológico. “Es el árbol que más puede aguantar en este clima”, decía, “un árbol casi de desierto”. Donde antes había habido bosques y complejidad biológica, Fukuoka detectaba erosión del suelo. Y advertía que “sin una restauración profunda del territorio, el deterioro ecológico acabaría arrastrando a la cultura. Y sin cultura no hay civilización”.

El desierto avanza y la causa principal es la desaparición de la cultura ligada al bosque

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés, a su paso por Mallorca

Durante su estancia en la isla —cercana al mes y medio— visitó fincas, caminó sobre el terreno y tocó el suelo. Junto a los diseñadores Sybilla Sorondo y Guillem Ferrer, y el permacultor Julio Cantos, impulsó experiencias de regeneración y reforestación que trasladaban su pensamiento a la práctica. Especialmente significativa fue su intervención en la finca de Sa Pedrissa, en Mancor de la Vall, donde diseñó personalmente un bosque comestible que aún prospera como laboratorio vivo de su agricultura natural –que defiende evitar el uso productos y herramientas industriales para cultivar la tierra– y del wu wei —no hacer– adaptado a las condiciones mediterráneas.

Promovió la siembra con nendo dango, bolitas de arcilla cargadas de semillas diversas, lanzadas sobre un suelo degradado para sembrar bosques de forma natural. “Para reverdecer sólo hacen falta semillas, arcilla y un grupo de amigos”, afirmaba. No prometía resultados inmediatos ni éxitos espectaculares. Buscaba iniciar procesos. Para Fukuoka, el acto de sembrar no consistía en imponer un diseño, sino en devolver a la naturaleza la posibilidad de decidir. “Nosotros no cultivamos la comida; la naturaleza cultiva la comida”.

Choque con la academia

El paso por Mallorca del considerado 'abuelo de la agricultura natural' también generó polémica. La conferencia que impartió en la Universitat de les Illes Balears (UIB) evidenció un choque de miradas. Parte del profesorado y de los técnicos ambientales reconocieron la buena intención de su propuesta y su valor pedagógico para implicar a la ciudadanía en la restauración del paisaje. Sin embargo, expresaron reservas sobre el alcance y la aplicabilidad de sus metodologías. La regeneración de ecosistemas —argumentaban— no puede basarse únicamente en gestos simbólicos ni en la extrapolación de experiencias desarrolladas en otros contextos climáticos, y advirtieron del riesgo de simplificar procesos ecológicos complejos.

El hecho es que, cuando se le preguntaba qué tipo de semillas debían sembrarse y cuáles no, su respuesta desconcertaba a muchos. Para él, el debate sobre la introducción de especies había quedado superado por la urgencia del momento. “Ya no se trata de introducir o no introducir especies no autóctonas”, decía. “Se trata de supervivencia”. “En territorios profundamente degradados —sostenía— la prioridad no era conservar una imagen idealizada del pasado, sino devolver al suelo la capacidad de sostener vida”.

Ya no se trata de introducir o no especies no autóctonas. Se trata de supervivencia

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

El origen de una 'ruptura' personal

Las raíces de esa mirada se remontan a los años treinta del siglo XX. Con apenas veinticinco años, una neumonía grave obligó a Fukuoka a detenerse y atravesar una crisis vital. Durante la convalecencia vivió una experiencia que describió como satori –una intuición profunda de unidad–. “Sentí la naturaleza como una sola realidad interconectada. En lugar de mirarla, ahora estaba dentro de ella”, confesaría después.

Al poco tiempo renunció a su puesto como fitopatólogo en el Departamento de Aduanas de Yokohama y se retiró a la granja familiar de Kochi, en la isla japonesa de Shikoku. Allí inició un proceso de experimentación radicalmente inverso al habitual. En lugar de introducir nuevas técnicas, comenzó a eliminar prácticas. “Hay pocas prácticas agrícolas realmente necesarias”, concluía.

Redujo sistemáticamente la intervención humana hasta lo esencial. Eliminó el arado, renunció a los fertilizantes químicos y abandonó la poda sistemática. Según defendió durante décadas, sus cultivos alcanzaban rendimientos iguales o superiores a los de las explotaciones industriales japonesas, sin degradar el suelo, sin contaminar el agua y aumentando año tras año la fertilidad de la tierra, lo que desconcertó a los agrónomos más escépticos:

Repetía a quienes lo acompañaban que el agricultor debía “aprender a retirarse, a intervenir solo cuando fuera estrictamente necesario y a confiar en la inteligencia silenciosa del territorio”. “El 'no hacer' no significa no hacer nada, sino dejar de hacer lo innecesario. Y la mayoría de lo que hacemos es innecesario”.

El 'no hacer' no significa no hacer nada, sino dejar de hacer lo innecesario. Y la mayoría de lo que hacemos es innecesario

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

Microbiólogo de formación, agricultor por elección y pensador por necesidad, Fukuoka es considerado un autor visionario en el modo en que abrió el camino a la agricultura ecológica y la permacultura. El punto de inflexión llegó en los años setenta con la publicación de La revolución de una brizna de paja (1975), en plena crisis del petróleo. Fue la obra fundacional de la agricultura natural y un texto clave del pensamiento ecológico del siglo XX. Tras décadas de anonimato, comenzó a ser invitado a recorrer el mundo. Nunca fundó una escuela ni propuso recetas universales. Dejó algo más difícil de imitar: una forma de mirar a la naturaleza.

Su apariencia humilde contrastaba con la contundencia de sus palabras. Cuando hablaba, lo hacía con una energía inesperada para su edad. No adoptaba el tono del experto que viene a enseñar, sino el del testigo que ha visto la guerra contra la naturaleza y no puede callarlo.

El “no hacer” como principio de diseño

“No me gusta la palabra trabajo”, afirmaba. “Los seres humanos son los únicos animales que tienen que trabajar, y eso es lo más ridículo del mundo”.

Para Fukuoka, la obsesión moderna por el trabajo, la productividad y el control era un síntoma de desconexión con los ritmos naturales. El wu wei al que apelaba no significaba pasividad ni abandono, sino alineación con la vida. Actuar solo cuando es necesario. Retirarse cuando la intervención humana rompe más de lo que repara. A menudo invertía el orden habitual de las conferencias: preguntaba antes de responder, observaba al público, dejaba silencios incómodos. No buscaba convencer, sino desarmar la idea de que el ser humano está por encima de la naturaleza.

A lo largo de su vida, Fukuoka fue un observador e investigador incansable de los procesos naturales. De esa observación prolongada extrajo una hipótesis tan simple como subversiva: “Cuanto menos interferimos, más puede la naturaleza desplegar su sabiduría”.

El propósito final de la agricultura no es la cosecha, sino el cultivo del ser humano

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

La clave no estaba en la inacción, sino en la acción sabia. Fukuoka sembraba cuando el ciclo natural lo indicaba, protegía el suelo con cobertura vegetal y confiaba en el equilibrio entre especies. “Las malas hierbas no existen”, recordaba, “solo son plantas que cumplen una función”. Donde la agricultura moderna veía enemigos que eliminar, él veía relaciones que comprender. Esa experiencia convirtió su discurso en algo difícil de refutar. Fukuoka no hablaba desde la teoría ni desde el laboratorio, sino desde una práctica sostenida durante más de cuarenta años en una granja productiva.

Durante los últimos treinta años de su vida concentró sus esfuerzos en combatir la desertificación en regiones áridas de Asia, África y el Mediterráneo. En Grecia coordinó grandes siembras colectivas con nendo dango. Aquellas experiencias quedaron recogidas en el libro Sembrando en el desierto (1996), considerado su testamento intelectual y en el que insiste en la lucha contra la desertificación. Su mensaje final fue sobrio y exigente: “Curar la tierra y purificar al espíritu humano son un mismo proceso”. No propuso regresar al pasado, sino abandonar la ilusión de control. Sembrar bosques, para Fukuoka, era mantener la esperanza: “El propósito final de la agricultura no es la cosecha, sino el cultivo del ser humano”.

El ple celebrat aquest dimarts a Santa Eugènia, un poble petit de Mallorca, ha evidenciat la profunda crisi oberta arran de la investigació realitzada per elDiario.es, que ha destapat el desplegament d’una xarxa de càmeres de videovigilància sense autorització ni custòdia policial. La sala de plens, habitualment deserta de públic, s’omplí aquesta vegada de càrrecs del PSOE, a més de veïns inquietats, policies locals preocupats i càmeres de televisió.

Les preguntes plantejades per l’oposició assenyalaren les possibles conseqüències legals del desplegament d’un sistema de seguretat opac i sense garanties. En un clima de tensió i de rostres seriosos, la sessió plenària derivà cap a les responsabilitats econòmiques que podria afrontar l’Ajuntament i cap a la petició reiterada de dimissió del batle, Pep Lluís Urraca (PSIB-PSOE), per la desproporció i la manca de transparència en la gestió de les càmeres de videovigilància.

Arran del rebombori generat per l’escàndol aquestes darreres setmanes, el batle ordenà el desmantellament immediat, una decisió que confirmà la magnitud del sistema desplegat sense control ni transparència. Segons reconegué el mateix batle en el ple, al municipi s’hi havien instal·lat com a mínim quaranta-dues càmeres, de les quals, a dia d’avui, després de la intervenció dels operaris municipals, només nou continuen operatives al Punt Verd.

Aquest moviment improvisat deixà en evidència l’absència de documentació tècnica i administrativa sobre els dispositius, així com la manca d’un inventari detallat que permeti conèixer-ne la quantitat exacta, el model i les prestacions, la ubicació, la finalitat concreta i el control d’accessos a les imatges.

El portaveu del PP, Pep Bonnín, sostingué que, si es confirmen les irregularitats detectades, la instal·lació i la gestió de la xarxa de videovigilància “podrien derivar en responsabilitats penals, cíviques, administratives, disciplinàries i polítiques”. L’oposició subratllà que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades podria “imposar sancions elevades”, una multa que, segons Bonnín, “acabaria pagant la ciutadania de Santa Eugènia”, motiu pel qual sol·licità al batle que dimitís per no perjudicar encara més la imatge del poble després de l’alarma social generada per l’escàndol. En qualsevol cas, advertí que el Partit Popular prendrà totes les mesures necessàries per aclarir els fets.

Urraca respongué amb un escarit “no” a la petició de dimissió i es presentà com l’encarregat de “solucionar” una situació que, durant el seu mandat, s’ha ampliat fins a convertir-se en un debat d’abast estatal. El batle defensà que el desmantellament de la xarxa que ordenà divendres constitueix “la primera pedra” per encarrilar el cas i recuperar la normalitat institucional.

Reconeixé que la crisi ha generat un conflicte polític evident, encara que sostingué que la seva responsabilitat principal és “resoldre un problema que té solució”. Es limità a demanar disculpes als ciutadans “per la part” que li “toca” i atribuï la situació a “l’herència rebuda” de legislatures anteriors.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades, en la seva resposta a aquest diari, assenyala que no pot valorar actuacions de manera prèvia, ja que aquestes situacions s’han d’analitzar en el marc d’un expedient amb tots els elements disponibles. La normativa exigeix que, abans de presentar una reclamació, es demani l’exercici dels drets davant l’entitat responsable, en aquest cas l’Ajuntament de Santa Eugènia. Si no s’obté una resposta adequada, el ciutadà pot adreçar-se a l’AEPD, que disposa de models específics per facilitar el tràmit.

Una herència discutida

Quan se li preguntà pel finançament de la compra i instal·lació de les desenes de dispositius, Urraca explicà que es varen sufragar mitjançant una subvenció del Govern balear destinada a millorar la seguretat local. També assenyalà que la contractació es va articular mitjançant contractes menors inferiors a 15.000 euros, cosa que permeté adjudicar els subministraments sense concurs públic i fragmentar la despesa en diversos encàrrecs successius. L’empresa responsable de les instal·lacions fou Seguridad y Limpieza, S. A., que subministrà càmeres, accessoris i sistemes de gravació i que, segons ha pogut saber aquest diari, també ha instal·lat càmeres en diversos municipis de Mallorca, com Maria de la Salut o Sineu, entre d’altres. Urraca també esmentà que els sistemes de gestió de les imatges captades estan distribuïts en diferents dependències municipals.

La reconstrucció de l’origen del sistema de videovigilància continua envoltada d’una notable manca de claredat. L’oposició sosté que, quan el PSIB assumí la batlia en coalició amb Feim-Santa Eugènia (2019), el municipi comptava amb tretze càmeres, ubicades als punts d’aportació de residus, la nau de la brigada municipal, els edificis de l’antic i el nou ajuntament i el parc del carrer Bartomeu Coll Bibiloni.

El batle defensà, en canvi, que n’heretà vint-i-quatre, però reconegué que no disposa d’informació tècnica completa, fet que impedeix aclarir amb precisió el funcionament d’una part del desplegament. El mateix batle reconegué en el ple que, després d’ordenar el desmantellament del sistema, es varen comptabilitzar com a mínim quaranta-dues càmeres, de les quals només nou romanen actives al Punt Verd. Aquella retirada precipitada confirmà la magnitud del desplegament i, alhora, deixà sense resoldre l’origen exacte d’una part de les instal·lacions, ja que ni l’inventari previ ni l’actual permeten reconstruir amb claredat què s’instal·là, quan i sota quins criteris.

La distància amb la normativa vigent

Les respostes del batle evidenciaren una bretxa entre el que ha ocorregut a Santa Eugènia i el que exigeix la llei. Un dels moments més tensos es produí quan el portaveu del PP demanà si algun polític havia accedit al panell de control. Urraca respongué “no”, negant qualsevol visualització d’imatges per part de càrrecs públics. Tanmateix, diverses fonts coneixedores del sistema han confirmat a aquest diari que el batle hauria accedit al panell fins al mes de setembre.

La segona contradicció sorgí en abordar els informes obligatoris sobre necessitat i proporcionalitat. L’oposició demanà els documents que justifiquen la instal·lació de càmeres en espais públics i que la normativa considera preceptius. Urraca afirmà que “no existeix cap normativa” que obligui a elaborar-los, malgrat que el marc legal vigent estableix el contrari: la Llei Orgànica 4/1997, la Instrucció 1/2006 de l’AEPD, el RGPD i la Llei Orgànica 3/2018 exigeixen autorització prèvia del Delegat del Govern, informes tècnics i jurídics, plànols d’ubicació i una Avaluació d’Impacte en Protecció de Dades en desplegaments extensos com el de Santa Eugènia.

L’oposició també demanà pel registre obligatori d’accessos a les imatges, destinat a documentar qui entra en el sistema, quan i amb quin motiu. Urraca indicà que l’empresa responsable de protecció de dades els havia informat que no era necessari. A l’hora de justificar la senyalització insuficient del sistema —ja que diverses càmeres no disposaven dels cartells informatius que la normativa considera imprescindibles per advertir la població que es troba en una zona videovigilada— al·legà que “arranquen els cartells”.

Mentrestant, Santa Eugènia debat si ha d’haver-hi càmeres o no, però la normativa és inequívoca: si un municipi vol instal·lar dispositius de videovigilància a la via pública, ha de justificar-ne la necessitat i la proporcionalitat, sol·licitar autorització prèvia al Delegat del Govern i garantir una custòdia policial estricta de les imatges. Són requisits dissenyats per protegir drets fonamentals i assegurar que l’ús de tecnologies de vigilància es sotmet a controls democràtics i legals adequats.

El pleno celebrado este martes en Santa Eugènia, un pequeño pueblo de Mallorca, ha evidenciado la profunda crisis abierta por la investigación realizada por elDiario.es, que ha desvelado el despliegue de una red de cámaras de videovigilancia sin autorización ni custodia policial. La sala de plenos, habitualmente desierta de público, se llenó esta vez de cargos del PSOE, además de vecinos inquietos, policías locales preocupados y cámaras de televisión.

Las preguntas planteadas por la oposición señalaron las posibles consecuencias legales del despliegue de un sistema de seguridad opaco y sin garantías. En un clima de tensión y rostros serios, la sesión plenaria derivó hacia las responsabilidades económicas que podría afrontar el Ayuntamiento y hacia la petición reiterada de dimisión del alcalde, Pep Lluís Urraca (PSIB-PSOE), por la desproporción y la falta de transparencia en la gestión de las cámaras de videovigilancia.

Tras el revuelo generado por el escándalo en las últimas semanas, el primer edil ordenó el desmantelamiento inmediato, circunstancia que confirmó la magnitud del sistema desplegado sin control ni transparencia. Según reconoció el propio alcalde en el pleno, en el municipio había instaladas al menos cuarenta y dos cámaras, de las cuales, a día de hoy, tras la actuación de los operarios municipales, solo nueve permanecen operativas en el Punto Verde.

Este movimiento improvisado dejó en evidencia la ausencia de documentación técnica y administrativa sobre los dispositivos, así como la falta de un inventario detallado que permita conocer su cantidad exacta, su modelo y prestaciones, su ubicación, su finalidad concreta y el control de accesos a las imágenes.

El portavoz del PP, Pep Bonnín, sostuvo que, si se confirman las irregularidades detectadas, la instalación y gestión de la red de videovigilancia “podría derivar en responsabilidades penales, civiles, administrativas, disciplinarias y políticas”. La oposición subrayó que la Agencia Española de Protección de Datos podría “imponer elevadas sanciones”, una multa que, según señaló Bonnín, “acabaría pagando la ciudadanía de Santa Eugènia”, motivo por el cual solicitó al alcalde que dimitiera para no perjudicar más la imagen del pueblo tras la alarma social generada por el escándalo. En todo caso, advirtió que el Partido Popular tomará todas las medidas necesarias para aclarar los hechos.

Urraca respondió con un escueto “no” a la petición de dimisión y se presentó como el encargado de “solucionar” una situación que, durante su mandato, se amplió hasta convertirse en un debate nacional. El primer edil defendió que el desmantelamiento de la red que ordenó el viernes constituye “la primera piedra” para encauzar el caso y recuperar la normalidad institucional.

Reconoció que la crisis ha generado un conflicto político evidente, aunque sostuvo que su responsabilidad principal es “resolver un problema que tiene solución”. Se limitó a pedir disculpas a los ciudadanos “por la parte” que le “toca” y atribuyó la situación a la “herencia recibida” de legislaturas anteriores.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

La Agencia Española de Protección de Datos, en su respuesta a este diario, señala que no puede valorar actuaciones de forma previa porque estas situaciones deben analizarse en el marco de un expediente con todos los elementos disponibles. La normativa exige que, antes de presentar una reclamación, se solicite el ejercicio de los derechos ante la entidad responsable, en este caso el Ayuntamiento de Santa Eugènia. Si no se obtiene una respuesta adecuada, el ciudadano puede dirigirse a la AEPD, que dispone de modelos específicos para facilitar el trámite.

Una herencia discutida

Al ser preguntado por la financiación de la compra e instalación de las decenas de dispositivos, Urraca explicó que se sufragaron mediante una subvención del Govern balear destinada a mejorar la seguridad local. También señaló que la contratación se articuló mediante contratos menores inferiores a 15.000 euros, lo que permitió adjudicar los suministros sin concurso público y fragmentar el gasto en varios encargos sucesivos. La empresa responsable de las instalaciones fue Seguridad y Limpieza, S. A., que suministró cámaras, accesorios y sistemas de grabación y que, según ha podido saber este diario, también ha instalado cámaras en varios municipios de Mallorca como Maria de la Salut o Sineu, entre otros. Urraca también mencionó que los sistemas de gestión de las imágenes captadas están distribuidos en distintas dependencias municipales.

La reconstrucción del origen del sistema de videovigilancia sigue envuelta en una notable falta de claridad. La oposición sostiene que, cuando el PSIB asumió la alcaldía en coalición con Feim-Santa Eugènia (2019), el municipio contaba con trece cámaras, ubicadas en los puntos de aportación de residuos, la nave de la brigada municipal, los edificios del antiguo y del nuevo ayuntamiento y el parque de la calle Bartomeu Coll Bibiloni.

El alcalde defendió, en cambio, que heredó veinticuatro cámaras, pero reconoció que no dispone de información técnica completa, lo que impide aclarar con precisión el funcionamiento de parte del despliegue. El propio alcalde reconoció en el pleno que, tras ordenar el desmantelamiento del sistema, se contabilizaron al menos cuarenta y dos cámaras, de las cuales solo nueve permanecen activas en el Punto Verde. Esa retirada apresurada confirmó la magnitud del despliegue y, al mismo tiempo, dejó sin resolver el origen exacto de parte de las instalaciones, ya que ni el inventario previo ni el actual permiten reconstruir con claridad qué se instaló, cuándo y bajo qué criterios.

La distancia con la normativa vigente

Las respuestas del alcalde evidenciaron una brecha entre lo ocurrido en Santa Eugènia y lo que exige la ley. Uno de los momentos más tensos se produjo cuando el portavoz del PP preguntó si algún político había accedido al panel de control. Urraca respondió “no”, negando cualquier visualización de imágenes por parte de cargos públicos. Sin embargo, varias fuentes conocedoras del sistema han confirmado a este diario que el alcalde habría accedido al panel hasta septiembre.

La segunda contradicción surgió al abordar los informes obligatorios sobre necesidad y proporcionalidad. La oposición pidió los documentos que justifican la instalación de cámaras en espacios públicos y que la normativa considera preceptivos. Urraca afirmó que “no existe ninguna normativa” que obligue a elaborarlos, pese a que el marco legal vigente establece lo contrario: la Ley Orgánica 4/1997, la Instrucción 1/2006 de la AEPD, el RGPD y la Ley Orgánica 3/2018 exigen autorización previa del Delegado del Gobierno, informes técnicos y jurídicos, planos de ubicación y una Evaluación de Impacto en Protección de Datos en despliegues extensos como el de Santa Eugènia.

La oposición también preguntó por el registro obligatorio de accesos a las imágenes, destinado a documentar quién entra en el sistema, cuándo y con qué motivo. Urraca indicó que la empresa responsable de protección de datos les informó que no era necesario. A la hora de justificar la señalización insuficiente del sistema, ya que varias cámaras carecían de los carteles informativos que la normativa considera imprescindibles para advertir a la población de que se encuentra en un área videovigilada, alegó que “arrancan los carteles” .

Mientras Santa Eugènia debate sobre si debe haber cámaras o no, la normativa es inequívoca. Si un municipio quiere instalar dispositivos de videovigilancia en la vía pública, debe justificar su necesidad y proporcionalidad, solicitar autorización previa al Delegado del Gobierno y garantizar una custodia policial estricta de las imágenes. Son requisitos diseñados para proteger derechos fundamentales y asegurar que el uso de tecnologías de vigilancia se somete a controles democráticos y legales adecuados.

El matí d’aquest divendres ha començat amb renou a Santa Eugènia. Tot just una setmana després que elDiario.es destapàs la proliferació de càmeres de videovigilància instal·lades al municipi, els operaris municipals han començat a retirar-les, desencaixant dispositius de façanes i fanals. Al llarg d’aquests dies, aquest poble de l’interior de Mallorca, amb tot just 1.800 habitants, s’ha vist immers en un debat inesperat: mentre alguns veïnats posaven en dubte la transparència, la ubicació i la proporcionalitat dels aparells, d’altres apel·laven a la necessitat de garantir la seguretat d’un poble que només té dos agents municipals.

Tot i que la retirada sobtada de les càmeres incrementa els dubtes jurídics sobre la situació prèvia dels equips i sobre l’existència o no d’un expedient formal davant la Delegació del Govern, el batle, Pep Lluís Urraca, assegurava aquest migdia a elDiario.es que totes les càmeres “estaven desactivades des d’agost i pendents d’autorització”. Uns minuts després, però, ha donat l’ordre de retirar-les. Dos operaris han recorregut el poble amb un camió grua per desinstal·lar-les una per una. El gir sobtat ha sorprès els residents, que en la seva majoria desconeixien l’existència d’un sistema tan extens.

La normativa exigeix que qualsevol sistema de videovigilància instal·lat per una administració compleixi els criteris de proporcionalitat, finalitat legítima i avaluació d’impacte, i compti amb autorització expressa si afecta espais públics o itineraris sensibles. Si bé aquests dies el primer edil justificava que es tractava d’una mesura dissuasòria i que només la Policia Local tenia accés a les càmeres, el moviment d’última hora per part de l’Ajuntament obre un nou escenari: la retirada visible dels dispositius contradiu el seu missatge inicial i planteja interrogants sobre l’estat real de les càmeres aquests darrers mesos. El consistori sosté que estaven apagades des d’agost, però la seqüència erràtica d’aquest dijous convida a revisar la traçabilitat completa del sistema.

L'oposició demana informació i explicacions

En aquest context, el portaveu de l’oposició (PP), Pep Bonnín, ha demanat formalment a Urraca informació sobre qui ha tengut accés a les imatges i si existeix un registre d’accessos, tal com exigeix la normativa. La petició dels populars inclou també tots els acords municipals, els informes de la Policia Local, els contractes amb l’empresa instal·ladora i el cost total del sistema des del juny de 2019.

El consistori haurà d’aclarir quins dispositius estaven instal·lats, quins registres es generaren i quina documentació es va remetre a la Delegació del Govern. La transparència en aquest punt és clau per restituir la confiança institucional i garantir que qualsevol ús de tecnologia a l’espai públic s’ajusti a la legalitat. El debat sobre la videovigilància pública queda obert.

El paper de la Delegació del Govern

La normativa estatal obliga que qualsevol sistema fix de videovigilància amb finalitats de seguretat ciutadana compti amb autorització prèvia del delegat del Govern, acompanyada d’informes policials, plànols d’ubicació, descripció tècnica dels equips i un pla de senyalització visible per advertir la població. Sense aquest procediment, les instal·lacions es consideren no vàlides i s’han de regularitzar o retirar. Això darrer és el que finalment s’ha decidit fer a Santa Eugènia.

Per la seva banda, la Delegació del Govern ha explicat a aquest diari que, a través de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB), ha emès un requeriment a tots els municipis que tenguin càmeres sense regularitzar perquè sol·licitin l’autorització corresponent. Afegixen que actuaran en conseqüència davant qualsevol instal·lació que no s’ajusti a la legalitat vigent dins el termini establert.

El PSIB ha justificat els motius de la xarxa de càmeres, però no s’ha pronunciat sobre la desproporció del nombre de dispositius desplegats en un municipi de dos mil habitants, ni sobre la manca de senyalització obligatòria en diversos punts, ni sobre l’obligació anual de renovar les autoritzacions, ni sobre el fet que diverses fonts coneixedores del sistema han confirmat a aquest diari que el batle hauria visualitzat les imatges al seu ordinador.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades afirma que no es pot pronunciar sense un procediment formal que permeti analitzar el cas amb tota la documentació necessària. En la seva resposta a aquest diari, assenyala que no pot valorar actuacions de manera prèvia perquè aquestes situacions s’han d’analitzar en el marc d’un expedient amb tots els elements disponibles.

La normativa exigeix que, abans de presentar una reclamació, se sol·liciti l’exercici dels drets davant l’entitat responsable, en aquest cas l’Ajuntament de Santa Eugènia. Si no s’obté una resposta adequada, es pot acudir a l’AEPD, que disposa de models específics per facilitar el tràmit.

La mañana de este viernes ha comenzado con revuelo en Santa Eugènia. Apenas una semana después de que elDiario.es desvelara la proliferación de cámaras de videovigilancia instaladas en el municipio, los operarios municipales han comenzado a retirarlas, desatornillando dispositivos de fachadas y farolas. A lo largo de estos días, este municipio del interior de Mallorca y apenas 1.800 habitantes se ha visto sorprendido por un debate inesperado: mientras unos vecinos ponían en cuestionamiento la transparencia, la ubicación y la proporcionalidad de los artilugios, otros apelaban a la necesidad de garantizar la seguridad de un pueblo con tan solo dos agentes municipales.

Aunque la retirada súbita de las cámaras incrementa las dudas jurídicas acerca de la situación previa de los equipos y sobre la existencia o no de un expediente formal ante la Delegación del Gobierno, el alcalde, Pep Lluís Urraca, señalaba este mediodía a elDiario.es que todas las cámaras “estaban desactivadas desde agosto y pendientes de autorización”. Minutos después, sin embargo, ha dado la orden de retirarlas. Dos operarios han recorrido el pueblo con un camión grúa para desinstalarlas una por una. El giro repentino ha sorprendido a los residentes, que en su mayoría desconocían la existencia de un sistema tan extenso.

La normativa exige que cualquier sistema de videovigilancia instalado por una administración cumpla con los criterios de proporcionalidad, finalidad legítima y evaluación de impacto, y cuente con autorización expresa si afecta a espacios públicos o itinerarios sensibles. Si bien el primer edil justificaba estos días que se trata de una medida disuasoria y que solo la Policía Local tenía acceso a las cámaras, el movimiento de última hora por parte del Ayuntamiento abre un nuevo escenario: la retirada visible de los dispositivos contradice su mensaje inicial y plantea interrogantes sobre el estado real de las cámaras en los últimos meses. El Consistorio sostiene que estaban apagadas desde agosto, pero la secuencia errática de este jueves invita a revisar la trazabilidad completa del sistema.

La oposición pide información y explicaciones

En este contexto, el portavoz de la oposición (PP), Pep Bonnín, ha pedido formalmente a Urraca información sobre quiénes han tenido acceso a las imágenes y si existe un registro de accesos, tal como exige la normativa. La solicitud de los populares incluye también todos los acuerdos municipales, los informes de la Policía Local, los contratos con la empresa instaladora y el coste total del sistema desde junio de 2019.

El consistorio deberá aclarar qué dispositivos estaban instalados, qué registros se generaron y qué documentación se remitió a la Delegación del Gobierno. La transparencia en este punto es clave para restituir la confianza institucional y garantizar que cualquier uso de tecnología en el espacio público se ajuste a la legalidad. El debate sobre la videovigilancia pública está abierto. 

El papel de la Delegación del Gobierno

La normativa estatal obliga a que cualquier sistema fijo de videovigilancia con fines de seguridad ciudadana cuente con autorización previa del delegado del Gobierno, acompañada de informes policiales, planos de ubicación, descripción técnica de los equipos y un plan de señalización visible para advertir a la población. Sin este procedimiento, las instalaciones se consideran no válidas y deben ser regularizadas o retiradas. Esto último es lo que finalmente se ha decidido hacer en Santa Eugènia.

Por su parte, la Delegación del Gobierno ha explicado a este diario que, a través de la Federación de Entidades Locales de les Illes Balears (FELIB), ha emitido un requerimiento a todos los municipios que tengan cámaras sin regularizar para que soliciten la autorización correspondiente. Añaden que se actuará en consecuencia ante toda instalación que no se ajuste a la legalidad vigente en el plazo establecido.

El PSIB ha justificado los motivos de la red de cámaras pero no se ha pronunciado sobre la desproporción del número de dispositivos desplegados en un municipio de dos mil habitantes, ni sobre la falta de señalización obligatoria en diversos puntos, ni sobre la obligación anual de renovar las autorizaciones, ni sobre el hecho de que varias fuentes conocedoras del sistema han confirmado a este diario que el alcalde habría visualizado las imágenes en su ordenador.

La Agencia Española de Protección de Datos afirma que no puede pronunciarse sin un procedimiento formal que permita analizar el caso con toda la documentación necesaria. En su respuesta a este diario señala que no puede valorar actuaciones de forma previa porque estas situaciones deben analizarse en el marco de un expediente con todos los elementos disponibles.

La normativa exige que, antes de presentar una reclamación, se solicite el ejercicio de los derechos ante la entidad responsable, en este caso el Ayuntamiento de Santa Eugènia. Si no se obtiene una respuesta adecuada, puede dirigirse a la AEPD, que dispone de modelos específicos para facilitar el trámite.

Santa Eugènia és un petit municipi de l’interior de Mallorca amb poc més de dos mil habitants, envoltat de camps de vinyes i camins rurals. Viu al marge del turisme, cosa poc habitual a l’illa. Aquesta aparença tranquil·la contrasta amb una realitat inquietant: en recórrer el centre del poble, és possible observar desenes de dispositius de videovigilància instal·lats a baixa altura a fanals, pals d’enllumenat i façanes, orientats cap a carrers, places i, fins i tot, terrasses de bars.

Han estat els mateixos treballadors i veïns del poble qui, els darrers anys, han alertat de la proliferació de càmeres. elDiario.es ha pogut localitzar sobre el terreny més de mig centenar de dispositius actius i visibles, molts d’ells sense senyalització, que conformen un sistema de vigilància sense precedents en un municipi d’aquestes dimensions. El desplegament s’hauria duit a terme de manera paulatina i sense constar en expedients públics, cosa que suggereix una expansió silenciosa i sense control administratiu.

Sorprèn que tots els carrers i accessos a Santa Eugènia estiguin sota vigilància constant, segons ha pogut comprovar elDiario.es després del seu recorregut pel municipi. Aquesta cobertura garanteix que rostres i matrícules puguin ser identificats pràcticament en qualsevol desplaçament dins o cap al nucli urbà. Un altre detall significatiu és que les terrasses dels tres bars del poble —Can Topa, S’Estació i L’Escargot— també es troben videovigilades, amb càmeres que apunten directament a les taules i zones de reunió. En només quatre carrers —carrer Major, carrer Bisbe Sastre, carrer de s’Aljub, carrer de ses Escoles i carrer de l’Església— hi ha 25 càmeres.

Els dispositius s’alimenten directament de la xarxa d’enllumenat públic. D’altra banda, molts d’ells manquen de qualsevol cartell de senyalització que advertesqui de la seva presència i els pocs que en tenen resulten estar completament obsolets: remeten a lleis derogades, ometen la identificació de la Policia Local com a destinatària de les imatges i no especifiquen el termini de conservació, entre altres informacions rellevants.

El batle i la seva 'finestra indiscreta'

Segons fonts solvents i coneixedores del sistema, el batle tindria accés directe a les gravacions des del seu ordinador personal, un extrem que el primer edil no ha volgut confirmar ni negar. Aquestes mateixes veus apunten que la infraestructura permetria la visualització multipantalla en temps real, encara que només una anàlisi forense dels seus equips podria determinar si aquesta funció està activa i si també s’ha habilitat la captació d’àudio. De confirmar-se, els terminals que permeten visualitzar les imatges no estarien sota la custòdia exclusiva de la Policia Local, com exigeix la llei.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Tot apunta que la xarxa de videovigilància desplegada al cor de Mallorca opera de manera clarament desproporcionada, fins al punt d’haver convertit aquest petit municipi en un dels llocs més vigilats d’Europa. Segons les comparatives disponibles, la densitat de càmeres en aquesta localitat és excepcional fins i tot a escala internacional. Amb un mínim de 50 terminals per poc més de 2.000 habitants, el municipi arriba a una ràtio aproximada de 21 per cada mil veïns. A Madrid la xifra ronda les 4,4; a Londres, 13; a Moscou, 19; i a Seül, 24, segons l'estudi The World’s Most Surveilled Cities, publicat per Comparitech el 2023.

Delegació del Govern no les ha autoritzat

El Consell de Mallorca ha aclarit a elDiario.es que aquesta institució no té cap càmera dins el casc urbà del poble. Per la seva banda, Delegació del Govern ha confirmat a aquest mitjà que no consta cap autorització ni supervisió sobre el sistema de videovigilància de Santa Eugènia en els darrers vuit anys. “No hem tingut cap sol·licitud de renovació ni d’instal·lació de càmeres de l’Ajuntament”, assenyalen des de l’organisme.

La Llei Orgànica 4/1997, que regula l’ús de videocàmeres per part de les Forces i Cossos de Seguretat en espais públics, estableix que la instal·lació de càmeres fixes requereix autorització de Delegació del Govern. La validació depèn de l’informe previ de la Comissió de Garanties, presidida pel president del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears i formada pel fiscal superior, l’Advocacia de l’Estat i un representant del Ministeri de l’Interior. Els ajuntaments han de presentar la sol·licitud amb informes policials que justifiquin la necessitat; la comissió avalua i el delegat del Govern resol.

L’aprovació el 2021 d’una nova llei de prevenció d’infraccions penals va obrir el debat sobre si aquesta norma deixava sense efecte la regulació de 1997. En territoris com Balears, la interpretació jurídica fou que la llei de 2021 substituïa l’anterior, cosa que traslladava la competència als ajuntaments. “El judici de proporcionalitat corresponia al Consistori i no era necessari passar per Delegació”, expliquen les mateixes fonts.

El febrer de 2025, l’Advocacia de l’Estat aclareix en un informe que la llei de 1997 continua vigent i que la instal·lació de càmeres fixes segueix depenent de la validació de Delegació del Govern. Després d’aquesta conclusió, l’organisme a les Illes Balears comunica l’agost als ajuntaments que totes les càmeres instal·lades entre 2021 i 2025 s’han de regularitzar. “Quan s’aprova en ple o per decret de batlia la instal·lació de càmeres, l’autorització dura un any. En vèncer aquest termini, han de demanar renovació”, recorden des de Delegació.

Un mes després, l’Ajuntament de Santa Eugènia envià un correu electrònic per demanar com podien adequar les càmeres. “Digueren que remetrien un informe, però el que arriba és una nota informativa. És un document que cita normatives i llista ubicacions amb una justificació mínima. Els explicàrem que això no pot sostenir la renovació de càmeres fixes i detallàrem com han de procedir, amb exemples d’altres ajuntaments. Des de llavors, no hem rebut més comunicacions ni han presentat res al registre”, assenyalen les mateixes fonts.

L’Ajuntament, dirigit pel socialista Pep Lluís Urraca, rebutja fer declaracions i remet qualsevol resposta a l’empresa GrupoX3, amb la qual té contractat el servei de delegat de protecció de dades. La companyia, consultada per elDiario.es, es limita a citar la Llei 19/2013 de transparència, que fixa un termini mínim d’un mes per respondre, malgrat que la consulta realitzada no s’ajusta a una petició d’informació sotmesa a aquest procediment.

Sense concurs públic

El sistema de videovigilància municipal està format per una desena de zones de gravació, amb diversos dispositius per emplaçament, cosa que elevaria el total a més de cinquanta terminals connectades a un panell de control presumptament allotjat als ordinadors de l’Ajuntament. Tot i que l’accés hauria d’estar restringit als equips de la Policia Local, en aquest cas també s’hauria habilitat accés des de l’ordinador personal del batle, segons sostenen aquestes tres fonts de solvència.

La contractació de l’empresa encarregada de la instal·lació de les càmeres s’ha fet sense que consti concurs públic. Al Portal de Transparència municipal no hi figura cap referència a licitacions, contractes o resolucions relacionades amb la xarxa de videovigilància ni amb els seus costos d’instal·lació o manteniment. Tot i que no s’han fet públics els costos oficials, fonts del sector estimen que cada dispositiu tendria un preu aproximat de 1.600 euros, en funció del proveïdor i de les característiques tècniques del model.

En aquest cas, només consta un acord oficial —aprovat el 8 de gener de 2020 en el ple municipal— relatiu a la instal·lació de tres càmeres de trànsit amb finalitats de control d’accés i seguretat viària. Des de llavors no s’ha registrat cap menció a l’ampliació del sistema. Tampoc figuren contractes ni adjudicacions en el Portal de Transparència que justifiquin l’expansió de la xarxa.

Les actes del ple no recullen debats sobre la instal·lació, supervisió o ampliació del model municipal de control audiovisual, ni informes tècnics o jurídics que avalin el seu funcionament. Aquesta absència de deliberació política i administrativa contrasta amb la dimensió del desplegament, que s’estén pràcticament per tot el nucli urbà.

“No és un xec en blanc”

La legislació espanyola en matèria de captació d’imatges per part de les administracions públiques és clara i restrictiva. Qualsevol ajuntament que vulgui col·locar càmeres a la via pública ha d’obtenir autorització prèvia del delegat del Govern. La norma obliga a justificar la necessitat del sistema, la seva proporcionalitat i el seu impacte sobre els drets fonamentals. Cap punt de vigilància es pot activar sense aquest permís exprés i amb una finalitat degudament acreditada.

El procediment legal exigeix, a més, diversos passos previs: l’elaboració d’un informe tècnic per part de la Policia Local, un dictamen jurídic municipal que avali la legalitat del tractament d’imatges i l’avaluació de la Comissió de Garanties de Videovigilància de Balears, encarregada de verificar que el projecte respecta la intimitat de les persones i els principis del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Només després de completar aquestes fases es pot emetre l’autorització administrativa i procedir a la instal·lació.

Elena Gil, advocada de dret digital i fundadora de Data Guardians Advocats, aclareix que, fins i tot en aquelles càmeres en què no hi ha gravació i només es permet el visionat en temps real, els dispositius estan sotmesos a la normativa de protecció de dades. “L’autorització de Delegació del Govern té una durada d’un any i es va renovant, no és un xec en blanc”, afegeix. L’advocada explica que aquestes càmeres han d’estar instal·lades en espais públics i que no estan pensades per “gravar sons”.

Una vegada instal·lades, els ajuntaments han de complir amb certes obligacions documentals, en les quals han d’“analitzar” i “deixar per escrit quin és el risc que es pretén cobrir i quin és l’impacte”. “Les càmeres al carrer solen tractar dades a gran escala i ser una observació sistemàtica. Això fa que siguin especialment sensibles i, per això, han d’estar especialment justificats els motius pels quals tu vols omplir un lloc de càmeres. A més, les zones videovigilades han d’estar senyalitzades”, explica Gil.

Què passa després amb aquesta gravació? Segons l’experta, les imatges s’han de suprimir en el termini d’un mes, llevat que les autoritats tinguin constància que existeix un fet concret que necessiti ser vigilat o supervisat. En aquest cas, és possible augmentar-ne la duració, però “amb l’única finalitat de la vigilància i únicament per a l’enviament a les Forces i Cossos de Seguretat o als jutges i tribunals”.

Poder polític i control digital

Pep Lluís Urraca (Madrid, 1969) representa una nova generació de batles socialistes a la Part Forana de Mallorca. El 2015 s’incorporà a l’Ajuntament de Santa Eugènia com a regidor del PSOE i, quatre anys després, es convertí en el primer batle socialista del municipi gràcies a un pacte amb l’agrupació local FEIM-Santa Eugènia.

El 2023 aconseguí majoria absoluta —amb sis regidors davant tres del PP— i fou investit batle per segona vegada, ja sense necessitat de pactes. Des del març de 2025 compagina la batlia amb la Secretaria de Política Municipal del PSIB-PSOE, un càrrec que el situa a la direcció autonòmica del partit, molt pròxim a l’entorn de Francina Armengol.

“És una xarxa desproporcionada”

El manteniment d’aquesta macroxarxa de càmeres està vigent sota el mandat d’Urraca, malgrat que el batle nega tenir cap tipus d’informació al respecte. A partir de la informació publicada per elDiario.es, l’advocada Gil observa “una desproporció” al poble i apunta que “no s’han seguit els mecanismes per autoritzar les càmeres i considerar que són proporcionals i justes”. A més, assenyala que els dispositius han d’estar senyalitzats i que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) té models de cartells.

Més enllà del cas concret d’aquest municipi, Gil lamenta que els ciutadans puguin arribar a acceptar una “vigilància massiva”: “És un problema que es va agreujant a poc a poc. Comencem a normalitzar el fet d’estar vigilats en diferents àmbits, tant per empreses com per l’Estat, cosa que atempta contra tot tipus de principis. Hem de tenir moltíssim de compte amb generalitzar aquest tipus de pràctiques”.

Mentrestant, la vida a Santa Eugènia discorre amb la calma de sempre, entre camps de vinyes, carrers estrets, places assolellades i rutines que amb prou feines canvien. Però, sota aquesta aparença de quietud, un poble sencer podria estar sent observat des d’un despatx municipal, a través d’un sistema de videovigilància inèdit a Espanya.

Santa Eugènia es un pequeño municipio del interior de Mallorca con algo más de dos mil habitantes, rodeado de campos de viñedos y caminos rurales. Vive al margen del turismo, algo poco habitual en la isla. Esa apariencia tranquila contrasta con una realidad inquietante: al recorrer el centro del pueblo, es posible observar decenas de dispositivos de videovigilancia instalados a baja altura en farolas, postes de alumbrado y fachadas, orientados hacia calles, plazas e, incluso, terrazas de bares.

Han sido los propios trabajadores y vecinos del pueblo quienes, en los últimos años, han alertado de la proliferación de cámaras. elDiario.es ha podido localizar sobre el terreno más de medio centenar de dispositivos activos y visibles, muchos de ellos sin señalización, que conforman un sistema de vigilancia sin precedentes en un municipio de estas dimensiones. El despliegue se habría llevado a cabo de forma paulatina y sin constar en expedientes públicos, lo que sugiere una expansión silenciosa y sin control administrativo.

Sorprende que todas las calles y accesos a Santa Eugènia estén bajo vigilancia constante, según ha podido comprobar elDiario.es tras su recorrido por el municipio. Otro detalle significativo es que las terrazas de los tres bares del pueblo —Can Topa, S'Estació i L'Escargot— también se encuentran videovigiladas, con cámaras apuntando directamente a las mesas y zonas de reunión. En apenas cuatro calles —carrer Major, carrer Bisbe Sastre, carrer de S’Aljub, carrer de Ses Escoles y carrer de l’Església— hay 25 cámaras.

Los dispositivos se alimentan directamente de la red de alumbrado público. Por otra parte, muchos de ellos carecen de cualquier cartel de señalización que advierta de su presencia y los pocos que lo exhiben resultan estar completamente obsoletos: remiten a leyes derogadas, omiten la identificación de la Policía Local como destinataria de las imágenes y no especifican el plazo de conservación, entre otras informaciones relevantes.

El alcalde y su 'ventana indiscreta'

Según fuentes solventes y conocedoras del sistema, el alcalde tendría acceso directo a las grabaciones desde su ordenador personal, un extremo que el primer edil ha negado tajantemente. Esas mismas voces apuntan que la infraestructura permitiría la visualización multipantalla en tiempo real, aunque solo un análisis forense de sus equipos podría determinar si esta función está activa y si también se ha habilitado la captación de audio. De confirmarse, los terminales que permiten visualizar las imágenes no estarían bajo la custodia exclusiva de la Policía Local, como exige la ley.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Todo apunta a que la red de videovigilancia desplegada en el corazón de Mallorca opera de forma claramente desproporcionada, hasta el punto de haber convertido este pequeño municipio en uno de los lugares más vigilados de Europa. Según las comparaciones disponibles, la densidad de cámaras en esta localidad es excepcional incluso a escala internacional. Con un mínimo 50 terminales para poco más de 2.000 habitantes, el municipio alcanza una ratio aproximada de 21 por cada mil vecinos. En Madrid la cifra ronda las 4,4, en Londres, 13, en Moscú, 19 y en Seúl, 24, según el estudio The World’s Most Surveilled Cities, publicado por Comparitech en 2023.

El Ayuntamiento: “Las cámaras están fuera de servicio”

El Ayuntamiento, dirigido por el socialista Pep Lluís Urraca, rechazó en un primer momento hacer declaraciones y remitió cualquier respuesta a la empresa GrupoX3, con la que tiene contratado el servicio de delegado de protección de datos. Tras la publicación del artículo, Urraca ha afirmado a elDiario.es que solo la Policía Local tiene acceso a las cámaras y que él sólo las visualiza en el caso de que tenga que firmar informes donde, por ejemplo, se afirme que en el Punto Verde “se han tirado residuos donde no toca”. El primer edil asegura que son una medida disuasoria en un municipio que solo cuenta con dos agentes de Policía Local y que los ciudadanos “pueden estar tranquilos” porque las imágenes se borran periódicamente.

Urraca afirma que, cuando llegó al Consistorio tras el gobierno del PP, había más de una veintena de cámaras instaladas, que todas actualmente están fuera de servicio, que “siempre se ponen a petición de Policía Local” y que, en el caso de que apunten a bares, están pixeladas. Añade que la inmensa mayoría de dispositivos son de tráfico y que otros están en zonas donde hay aglomeraciones y flujo de gente por fiestas o tardeos. Asimismo, aclara que han sido pagados con una subvención del Govern, es decir, que no han costado dinero público del Consistorio.

Delegación del Gobierno no las ha autorizado

El Consell de Mallorca ha aclarado a elDiario.es que esta institución no tiene ninguna cámara en el casco urbano del pueblo. Por su parte, Delegación del Gobierno ha confirmado a este medio que no consta ninguna autorización ni supervisión sobre el sistema de videovigilancia de Santa Eugènia en los últimos ocho años. “No hemos tenido ninguna solicitud de renovación ni de instalación de cámaras del Ayuntamiento”, señalan desde el organismo.

La Ley Orgánica 4/1997, que regula el uso de videocámaras por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad en espacios públicos, establece que la instalación de cámaras fijas requiere autorización de Delegación del Gobierno. La validación depende del informe previo de la Comisión de Garantías, presidida por el presidente del Tribunal Superior de Justicia de las Illes Balears y compuesta por el fiscal superior, la Abogacía del Estado y un representante del Ministerio del Interior. Los ayuntamientos deben presentar la solicitud con informes policiales que justifiquen la necesidad; la comisión evalúa y el delegado del Gobierno resuelve.

La aprobación en 2021 de una nueva ley de prevención de infracciones penales abrió el debate sobre si esta norma dejaba sin efecto la regulación de 1997. En territorios como Balears, la interpretación jurídica fue que la ley de 2021 sustituía a la anterior, lo que trasladó la competencia a los ayuntamientos. “El juicio de proporcionalidad correspondía al Consistorio y no era necesario pasar por Delegación”, explican las mismas fuentes.

En febrero de 2025, la Abogacía del Estado aclara en un informe que la ley de 1997 sigue vigente y que la instalación de cámaras fijas continúa dependiendo de la validación de Delegación del Gobierno. Tras esa conclusión, el organismo en las Illes Balears comunica en agosto a los ayuntamientos que todas las cámaras instaladas entre 2021 y 2025 deben ser regularizadas. “Cuando se aprueba en pleno o por decreto de alcaldía la instalación de cámaras, la autorización dura un año. Al vencer ese plazo, tienen que pedir renovación”, recuerdan desde Delegación.

Un mes después, el Ayuntamiento de Santa Eugènia envió un correo electrónico para preguntar cómo podían adecuar las cámaras. “Dijeron que remitirían un informe, pero lo que llega es una nota informativa. Es un documento que cita normativas y lista ubicaciones con una justificación mínima. Les explicamos que eso no puede sostener la renovación de cámaras fijas y detallamos cómo deben proceder, con ejemplos de otros ayuntamientos. Desde entonces, no hemos recibido más comunicaciones ni han presentado nada al registro”, señalan las mismas fuentes.

Urraca confirma este extremo: “Enviamos un informe a Delegación del Gobierno y nos respondieron que teníamos que matizar ciertos aspectos del documento que no eran correctos. Desde agosto las cámaras están paradas. La Policía Local ha hecho un informe interno”. Sin embargo, el alcalde no puede especificar cuántas cámaras están instaladas en el municipio. Sobre la falta de peticiones de renovación a Delegación de Gobierno antes de 2021 –las cámaras tienen que ser renovadas cada año–, el primer edil afirma que no tiene “conocimiento ni argumentos”.

Sin concurso público

La contratación de la empresa encargada de la instalación de las cámaras ha sido realizada sin que conste concurso público. En el Portal de Transparencia municipal no figura ninguna referencia a licitaciones, contratos o resoluciones relacionadas con la red de videovigilancia ni con sus costes de instalación o mantenimiento. Aunque no se han hecho públicos los costes oficiales, fuentes del sector estiman que cada dispositivo tendría un precio aproximado de 1.600 euros, en función del proveedor y las características técnicas del modelo.

En este caso, solo consta un acuerdo oficial —aprobado el 8 de enero de 2020 en el pleno municipal— relativo a la instalación de tres cámaras de tráfico con fines de control de acceso y seguridad vial. Desde entonces no se ha registrado ninguna mención a la ampliación del sistema. Tampoco figuran contratos ni adjudicaciones en el Portal de Transparencia que justifiquen la expansión de la red.

Las actas del pleno no recogen debates sobre la instalación, supervisión o ampliación del modelo municipal de control audiovisual, ni informes técnicos o jurídicos que avalen su funcionamiento. Esta ausencia de deliberación política y administrativa contrasta con la dimensión del despliegue, que se extiende por prácticamente todo el núcleo urbano. Sobre la falta de contratos en el Portal de Transparencia, Urraca señala: “Cuando ha hecho falta una cámara, se ha hecho un informe de necesidad y se ha comprado”.

“No es un cheque en blanco”

La legislación española en materia de captación de imágenes por parte de las administraciones públicas es clara y restrictiva. Cualquier ayuntamiento que desee colocar cámaras en la vía pública debe obtener autorización previa del delegado del Gobierno. La norma obliga a justificar la necesidad del sistema, su proporcionalidad y su impacto sobre los derechos fundamentales. Ningún punto de vigilancia puede activarse sin ese permiso expreso y con un fin debidamente acreditado.

El procedimiento legal exige, además, varios pasos previos: la elaboración de un informe técnico por parte de la Policía Local, un dictamen jurídico municipal que respalde la legalidad del tratamiento de imágenes y la evaluación de la Comisión de Garantías de Videovigilancia de Balears, encargada de verificar que el proyecto respeta la intimidad de las personas y los principios del Reglamento General de Protección de Datos (RGPD). Solo tras completar esas fases puede emitirse la autorización administrativa y proceder a la instalación.

Elena Gil, abogada de derecho digital, fundadora de Data Guardians abogados, aclara que, incluso en aquellas cámaras en las que no existe grabación y solo se permite el visionado en tiempo real, los dispositivos están sometidos a la normativa de protección de datos. “La autorización de Delegación del Gobierno tiene una duración de un año y se va renovando, no es un cheque en blanco”, añade. La abogada aclara que estas cámaras deben estar instaladas en espacios públicos y que no están pensadas para “grabar sonidos”.

Una vez instaladas, los ayuntamientos deben contar con ciertas obligaciones documentales, en las cuales deben “analizar” y “dejar por escrito cuál es el riesgo que se pretende cubrir y cuál es el impacto”. “Las cámaras en la calle suelen tratar datos a gran escala y ser una observación sistemática. Esto hace que sean especialmente sensibles y, por ello, tienen que estar especialmente justificados los motivos por los que tú quieres llenar un sitio de cámaras. Además, las zonas videovigiladas tienen que estar marcadas”, explica Gil.

¿Qué pasa después con esta grabación? Según la experta, las imágenes deben ser suprimidas en el plazo de un mes, salvo que las autoridades tengan constancia de que existe un hecho en concreto que necesite ser vigilado o supervisado. En este caso, es posible aumentar la duración, pero “con la única finalidad de la vigilancia y únicamente para el envío a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad o a jueces y tribunales”.

Poder político y control digital

Pep Lluís Urraca (Madrid, 1969) representa a una nueva generación de alcaldes socialistas en la Part Forana de Mallorca. En 2015 se incorporó al Ayuntamiento de Santa Eugènia como concejal del PSOE y, cuatro años después, se convirtió en el primer alcalde socialista del municipio gracias a un pacto con la agrupación local FEIM-Santa Eugènia.

En 2023 obtuvo mayoría absoluta —con seis regidores frente a tres del PP— y fue investido alcalde por segunda vez, ya sin necesidad de pactos. Desde marzo de 2025 compagina la alcaldía con la Secretaría de Política Municipal del PSIB-PSOE, un cargo que lo sitúa en la dirección autonómica del partido, muy próximo al entorno de Francina Armengol.

“Es una red desproporcionada”

En base a la información publicada por elDiario.es, la abogada Gil observa “una desproporción” en el pueblo y apunta que “no se han seguido los mecanismos para autorizar las cámaras y considerar que son proporcionales y justas”. Además, apunta que los dispositivos tienen que estar señalizados y que la Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) tiene modelos de carteles.

Más allá del caso concreto de este municipio, Gil lamenta que los ciudadanos puedan llegan a aceptar una “vigilancia masiva”: “Es un problema que se va agravando poco a poco. Empezamos a normalizar estar vigilados en distintos ámbitos, tanto por empresas como por el Estado, lo cual atenta a todo tipo de principios. Debemos tener muchísimo cuidado con generalizar este tipo de prácticas”.

Tras la muerte de Ramon Llull, a principios del siglo XIV, comenzaron a circular por Europa códices firmados con su nombre, en los que se entremezclaban fórmulas secretas, símbolos esotéricos y promesas de transmutaciones imposibles. En esos grimorios se hablaba de piedras filosofales, quintas esencias y lenguajes herméticos. Sin embargo, los historiadores insisten en que el mallorquín nunca trabajó en un laboratorio alquímico ni persiguió quimeras entre hornos y crisoles.

Al parecer, aquellos tratados no eran obra suya; sin embargo, alguien se amparó en su prestigio como garantía de autoridad y los firmó con su nombre. Según la academia, textos venerados por los alquimistas durante siglos —como el Testamentum, el Codicillus o el Liber de secretis naturae—, pese a llevar su nombre, no salieron de su pluma, aunque circularon como si fueran auténticos.

Los tratados alquímicos atribuidos a Llull no tienen una datación precisa, ya que no fueron impresos en vida, sino que se transmitieron en forma de manuscritos entre los siglos XIV y XVII.

Todos estos textos son considerados apócrifos por la filología moderna, aunque durante siglos fueron leídos y copiados como si fueran obras genuinas de Llull. Su atribución al filósofo mallorquín responde más a una estrategia de legitimación por parte de alquimistas posteriores que a un vínculo real con su pensamiento original.

Este fenómeno —conocido como pseudo-lulismo alquímico— condicionó profundamente su legado. El divulgador científico César Tomé subraya la paradoja: “Ramon Llull, el siervo de Dios… no fue alquimista. De hecho, condenó las prácticas asociadas a la alquimia. Pero su nombre consta como autor de varios textos alquímicos que aparecieron tras su muerte”. Su figura fue absorbida por el imaginario hermético y proyectada como maestro esotérico más allá de lo que él mismo propuso.

Existe una afinidad profunda que ayuda a entender esta confusión. Tanto la alquimia como el Ars Magna comparten el impulso de desvelar la estructura secreta del universo. Ambas tradiciones recurren a diagramas, alfabetos operativos, símbolos y principios combinatorios. Esa cercanía conceptual permitió que los alquimistas renacentistas se apropiaran del nombre y del método de Llull con naturalidad, como si su lógica pudiera abrir también las puertas del misterio de la transmutación de los metales.

Incluso la literatura ha contribuido a esta aura ambigua. Miguel de Unamuno hablaba de un “encendido orientalismo”, una espiritualidad fronteriza que desbordaba las categorías de Occidente. Ese espíritu evocaba el cruce de culturas que marcó su vida, pero también el mestizaje entre razón y símbolo, entre lógica y misterio.

El Mediterráneo alquímico del siglo XIII

En el Mediterráneo medieval, la alquimia no era una rareza marginal, sino un saber prestigioso que ocupaba un lugar central en el universo intelectual. Sus raíces se hundían en la tradición hermética egipcia —asociada a Hermes Trismegisto— y en la filosofía natural griega. Pero fue en el mundo islámico, con el que Llull convivió estrechamente, donde esa herencia alcanzó su máxima sofisticación.

Sabios árabes como Jabir ibn Hayyan (Geber) y Al-Razi (Rhazes) escribieron extensos tratados que entrelazaban observación empírica, simbolismo alegórico y especulación metafísica. Para ellos, la alquimia era una ciencia sagrada. No se limitaba a transformar metales, sino que aspiraba también a purificar el alma e imitar el orden divino. El laboratorio era un microcosmos, y cada operación —destilar, sublimar, disolver— reproducía un proceso espiritual.

Estos textos, redactados en árabe, llegaron al Occidente cristiano a través de la Península Ibérica, especialmente gracias a la Escuela de Traductores de Toledo. Desde el siglo XII, equipos multiculturales formados por cristianos, judíos y musulmanes colaboraron para traducir al latín centenares de manuscritos árabes, entre ellos tratados alquímicos, médicos, filosóficos y astronómicos. Esta labor no solo abrió nuevas vías de conocimiento, sino que transformó la cosmovisión del Occidente medieval y preparó el terreno para el Humanismo y el Renacimiento.

Llull mantuvo contacto con figuras clave del saber médico y esotérico de su tiempo, como Arnau de Vilanova, médico de reyes y destacado alquimista. Ambos compartieron la inquietud por integrar ciencia, filosofía y espiritualidad. Existió entre ellos una sintonía intelectual marcada por el intento de reconciliar fe y conocimiento, y por el uso del catalán como lengua culta y de pensamiento.

Tal vez Llull no fue un alquimista operativo, pero su pensamiento nació del mismo universo simbólico. Su Ars Magna comparte con la alquimia la ambición de desentrañar estructuras universales, correspondencias ocultas y principios comunes a todas las cosas. Así como el alquimista perseguía la quintaesencia que unificara la materia, Llull aspiraba a un lenguaje común que armonizara la verdad revelada con la razón lógica.

Y quizá por eso, siglos después, su nombre terminaría asociado a la alquimia. No por lo que hizo, sino por lo que representaba. Porque en él —como en la alquimia— convivían el afán de comprender el universo y el deseo profundo de transformarlo.

El pseudo-Llull alquimista

Para la Europa bajomedieval y renacentista, la imagen de Llull como maestro alquimista resultaba irresistible. Alquimistas anónimos que buscaban legitimidad se amparaban en la autoridad de un sabio cristiano que había dialogado con árabes y judíos. Su nombre se convirtió en una llave de prestigio, una marca de autenticidad que garantizaba la circulación de manuscritos por universidades, cortes y monasterios.

Para la academia actual, la llamada alquimia luliana no pertenece al Llull histórico. Durante los siglos XIV y XV circularon por Europa numerosas obras alquímicas atribuidas a su nombre, pero la filología ha demostrado que se trata de textos apócrifos. En su tiempo, sin embargo, no se trazaba una distinción clara entre lo auténtico y lo falso. Para muchos, Llull era, sin discusión, un gran maestro de los secretos herméticos.

Su nombre, arrebatado por sus admiradores, terminó vinculado al crisol alquímico. Quizá no fuera alquimista, pero su obra alimentó sin quererlo una tradición esotérica que hablaba su mismo idioma

Si el autor del Ars Magna no fue alquimista, existe “otro” Llull, construido con habilidad por autores anónimos de los siglos XIV y XV, al que se atribuyeron obras sobre la consecución de la piedra filosofal.

Así nació un segundo Llull, paralelo y apócrifo. Un pseudo-Llull transformado en alquimista de laboratorio. Durante siglos, ese otro Llull convivió con el verdadero, como anverso y reverso de una misma figura, y juntos alimentaron una de las leyendas más persistentes y fascinantes de la cultura europea.

El pseudo-lulismo alquímico condicionó profundamente su legado. Un segundo Llull, paralelo y apócrifo, convivió durante siglos con el verdadero

Sospechas y condenas

El “otro Llull”, el alquimista apócrifo y maestro secreto de la piedra filosofal, terminó por contaminar la memoria del verdadero. Aquel pensador que dedicó su vida a conciliar fe y razón, y a tender puentes entre cristianos, judíos y musulmanes, pasó a ser, para ciertos sectores de la Iglesia, una figura ambigua, incómoda y difícil de clasificar.

Su apuesta por el diálogo interreligioso, su método lógico de raíz combinatoria y la proliferación de tratados esotéricos falsamente firmados con su nombre lo convirtieron en un personaje sospechoso a los ojos de Roma. No fue acusado de herejía de forma directa, pero sus ideas rozaban los límites doctrinales, y eso bastaba para despertar recelos.

La censura eclesiástica no se hizo esperar. En 1376, apenas sesenta años después de su muerte, el papa Gregorio XI emitió una bula condenando varias de sus doctrinas, en particular su interpretación del dogma trinitario y su defensa de la razón como herramienta para alcanzar la verdad revelada. Dos siglos más tarde, en 1559, el papa Pablo IV incluyó varias obras lulianas en el primer Índice de Libros Prohibidos, confirmando que la sospecha sobre su legado seguía viva.

La exclusión de Llull como Padre de la Iglesia no fue únicamente una cuestión teológica. Formaba parte de una purga ideológica más amplia, destinada a erradicar todo vestigio de ambigüedad, sincretismo o pensamiento libre. La alquimia, con sus símbolos oscuros y su lenguaje cifrado, representaba una amenaza para la ortodoxia. Y Llull, aunque nunca practicó la alquimia —al menos en sentido literal—, quedó inevitablemente vinculado a ella.

Durante siglos, su figura habitó una doble tensión. En Mallorca se le veneraba como un santo popular, defensor de la fe y mártir de la palabra. En Roma, en cambio, revisaban su perfil con cautela, fue un pensador demasiado racionalista, demasiado matemático, demasiado abierto al mundo árabe como para ser canonizado sin reservas.

Demasiado laico para el altar, demasiado libre para la ortodoxia, Ramon Llull quedó suspendido en ese filo delgado que separa al visionario del hereje, al pionero del sospechoso, al genio del marginal. Y en ese espacio intermedio —tierra de nadie entre la luz y la sombra— su pensamiento sigue presente hasta hoy.

Demasiado lógico para el altar, demasiado libre para la ortodoxia, Ramon Llull quedó suspendido en ese filo delgado que separa al visionario del hereje

El espejo de Newton

El destino de Ramon Llull guarda un paralelismo tan curioso como inverso con el del físico inglés Isaac Newton. Ambos fueron consagrados como pilares del pensamiento racional: Llull, artífice de una lógica combinatoria al servicio de la teología y el saber; Newton, padre de la física moderna y emblema indiscutible de la ciencia ilustrada. Sin embargo, ambos arrastraron una sombra alquímica que la historia —cada una a su modo— prefirió relegar.

Newton se dedicó intensamente a la alquimia, aunque esa faceta fue silenciada por sus biógrafos durante siglos. Solo en el siglo XX comenzó a salir a la luz la magnitud de ese legado oculto. Tras su muerte, sus manuscritos pasaron de mano en mano hasta que fueron subastados en 1936. Entre ellos aparecieron miles de páginas dedicadas al Opus Magnum, plagadas de símbolos crípticos, recetas herméticas y experimentos de laboratorio. El primero en reconocer su importancia fue el economista John Maynard Keynes, quien adquirió parte del archivo y concluyó, con asombro: “Newton no fue el primer hombre de la era de la razón, sino el último de los magos”.

Solo tras décadas de investigación —especialmente a partir de los años setenta, cuando sus textos fueron catalogados por el Newton Project de Oxford— se aceptó que Newton escribió más sobre alquimia que sobre óptica, cálculo o astronomía. Una autopsia realizada en 1979 reveló niveles elevados de mercurio en su organismo, prueba inequívoca de una exposición prolongada a sustancias alquímicas y de una vida secreta entregada al crisol.

Así como a Newton, también a Llull se le construyó una doble imagen: la del sabio racional y la del iniciado oculto

Los académicos insisten en que Llull jamás coqueteó con hornos ni alambiques, pero la posteridad lo envolvió en la leyenda hermética. A Newton, en cambio, se le amputó una dimensión esencial de su pensamiento. A uno se le añadió una alquimia imaginaria; al otro se le ocultó la verdadera. Ambos casos demuestran que la historia no solo se construye con hechos, sino también con omisiones, proyecciones y secretos.

Porque la alquimia, más allá del mito, representaba —en ambos casos— la ambición de acceder a un saber absoluto, una vía simbólica de transformación interior y de revelación universal. Y, desde ese ángulo más profundo, no cabe duda de que tanto Llull como Newton fueron, cada uno a su manera, grandes alquimistas del conocimiento y la tradición.

L’escriptor i editor Agustín Pániker, director de l’Editorial Kairós –que enguany fa 60 anys– i un dels principals especialistes en pensament asiàtic, visita Mallorca per fer una conferència sobre la matriu espiritual de l’Índia. Autor d’Índica (2005), on proposa una “teràpia intel·lectual” per descolonitzar la nostra mirada sobre altres cultures, Pániker reflexiona en aquesta entrevista sobre la vigència de les tradicions índiques, el seu diàleg amb Occident i conceptes clau com la meditació, l’alliberament, la il·lusió (maya) o el ioga, reivindicant el seu autèntic sentit transformador davant la banalització contemporània.

Què l’ha duit a Mallorca?

Venc a oferir una conferència on faig un repàs històric, tot i que no és una xerrada d’història convencional. M’interessa mostrar com fa uns 2.500 anys es va gestar al nord de l’Índia una matriu espiritual que va donar lloc a l’hinduisme, el budisme, el jainisme i les seves múltiples escoles. Encara que cada tradició tengui diferències, comparteixen un denominador comú: una visió sobre la condició humana, la necessitat de superar la fissura interior i oferir camins d’alliberament. Aquest patró continua sent molt vigent avui, com demostra la popularitat del ioga, la meditació o l’interès per les filosofies orientals.

Aquest període coincideix amb el que Karl Jaspers va anomenar “l’Era Axial”. És un concepte que encara considerau útil?

Sí, encara que alguns acadèmics el discuteixen, em sembla una noció vàlida per generalitzar. En diferents parts del món —la Xina, l’Índia, Grècia, el Llevant mediterrani, Pèrsia— l’ésser humà va prendre consciència d’una separació amb la totalitat, amb la natura, amb el diví. D’aquesta fissura neix la filosofia, l’humanisme i l’espiritualitat com a coses diferents de la religió ritual. En aquell brou de cultiu van emergir el taoisme, el confucianisme, les Upanishads, el ioga, el budisme, el jainisme o els filòsofs presocràtics. D’aquí sorgeix, en bona mesura, l’individu modern.

Fins a quin punt hi havia, en aquella època, connexió entre aquestes cultures aparentment aïllades?

El món sempre ha estat interconnectat, encara que abans tot fos més lent. La ruta de la seda va permetre intercanvis constants. La filosofia grega va influir en l’Índia, i l’Índia va influir en Grècia. Escoles escèptiques hel·lenes com la de Pirró deuen molt als pensadors indis que va conèixer després de la campanya d’Alexandre. L’astrologia índica reconeix arrels gregues. I el monaquisme cristià, tan fonamental en la tradició occidental, té antecedents clars en el budisme i el jainisme.

El món ha estat sempre interconnectat: fa 2500 anys, Grècia va influir a l'Índia i l'Índia va influir a Grècia

Existeix un tronc comú, una religiositat índica?

Sí. Igual que parlam d’una religiositat abraàmica, propos mirar també una religiositat índica. No és propietat exclusiva de ningú: ni de l’hinduisme, ni del budisme, ni del jainisme. Totes aquestes tradicions neixen d’una mateixa matriu espiritual que s’arrela a la civilització de l’Indus, fa uns 5.000 anys. L’Índia pot presumir d’una continuïtat cultural mil·lenària.

Existeix una religiositat índica, igual que parlem d'una religiositat abraàmica

A Occident la filosofia sol ser especulativa. A l’Índia, en canvi, destacau que és eminentment pràctica. En quin sentit?

A l’Índia, si una veritat no allibera del sofriment, no val la pena. No es cerca una veritat abstracta, sinó una que sigui alliberadora. Les tradicions asiàtiques no s’organitzen al voltant de dogmes rígids, sinó d’una ortopràctica: pràctiques comunes —ètiques, meditatives, rituals— que transformen la vida. A partir d’aquí es construeixen els sistemes metafísics. Per exemple, la no-violència: es practica perquè és alliberadora, i després s’elabora la reflexió filosòfica sobre què significa. Aquesta és la gran diferència: la primacia de la pràctica.

Heu mencionat la paraula “alliberament”. Què vol dir realment “alliberar-se”?

No es tracta d’anar-se’n a un altre món, sinó d’estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics. Això també ho van entendre els estoics. La tradició índica parla de viveka, la discriminació, la saviesa que permet veure des de la distància el jo. En realitat és desvelar una cosa que ja hi és: un ja està alliberat, només falta adonar-se’n.

No es tracta d'anar-se a un altre món, sinó d'estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics

Avui la ciència parla de simulacions i realitats virtuals. A l’Índia existeix des de fa segles el concepte de maya, el fet que vivim dins una il·lusió.

Maya és el vel que cobreix allò real. El Vedanta, i també moltes escoles budistes, entenen que la ment construeix la realitat que habitam. Però aquesta no és la realitat última, sinó una representació útil per sobreviure. Les pràctiques espirituals serveixen per deconstruir: per veure com construïm no només el jo, sinó també el món que habitam.

Com es descriu una persona alliberada?

Els textos la retraten amb un tret fascinant: l’espontaneïtat absoluta. Una resposta natural, sense filtres intel·lectuals, emocionals o lingüístics. Els budistes ho anomenen naturalesa búdica; l’hinduisme parla de l’Atman. En qualsevol cas, la idea comuna és que allò real ja és dins nosaltres: la feina és desvelar-ho.

El ioga i el mindfulness s’han popularitzat a Occident, però també s’han convertit en productes de mercat. Què en pensau d’aquesta banalització?

Té dues cares. D’una banda, m’alegra que milions de persones es beneficiïn de la meditació o del ioga. De l’altra, em preocupa que tot es redueixi a una gimnàstica o a una tècnica de relaxació. El mindfulness, en essència, és meditació budista secularitzada. No cal ser budista per practicar-la, però si se’n desarrela el context ètic —la compassió, la no-violència, la saviesa—, perd gran part del seu potencial. El mateix passa amb el ioga. Si només s’entén com a pilates, queda empobrit. Però si es viu com una pràctica integral de cos, ment i emocions, recupera el seu veritable poder transformador.

A Índica parlau de la necessitat de descolonització intel·lectual per entendre l’Índia. Què significa això?

El que propos és una teràpia col·lectiva. Moltes de les categories que utilitzam —història, ciència, religió, espiritualitat— no són neutres, tenen una càrrega cultural occidental. La paraula “subcontinent”, per exemple: per què l’Índia és un subcontinent i altres llocs no? Europa és un continent amb una frontera geogràfica molt difusa. Cada terme amaga un biaix.

Això és el que anomenam visió eurocèntrica.

Exactament. Occident es considera la norma en política, en medicina, en ciència. Allò que se n’aparta es percep com a exòtic, primitiu o irracional. Però la realitat és molt més complexa. Revisar aquestes categories és un exercici intel·lectual molt saludable.

L’Índia d’avui ja no pot considerar-se un país exòtic; cada vegada té un paper més rellevant en la geopolítica global.

L’Índia té un potencial enorme, encara que l’escenari global és molt inestable. La Xina i l’Índia són civilitzacions, autèntics continents. Després del parèntesi colonial, tornen al centre del tauler.

La Xina ja és un eix econòmic mundial; l’Índia, amb gairebé una cinquena part de la humanitat i una societat molt jove, és un actor polític de primer ordre. La seva política exterior és flexible: juga diverses cartes alhora —la russa, l’occidental, fins i tot la xinesa—. Aquesta habilitat diplomàtica forma part de la seva tradició i continuarà marcant el seu futur.

L'Índia i la Xina no són països, són civilitzacions senceres que tornen al centre del tauler mundial després de parèntesi colonial

Com a editor, heu publicat gegants del pensament: Eliade, Campbell, Wilber, Raimon Panikkar... Quin lloc ocupa Kairós avui?

Kairós fa 60 anys enguany, estam de celebració. L’editorial la va fundar mon pare, Salvador, germà de Raimon Panikkar, amb la idea de fer ponts entre Orient i Occident. Avui continuam amb la mateixa vocació: assaig, filosofia, psicologia, ciència, societat i espiritualitat. El nostre ADN és aquest diàleg entre cultures i sabers.

Què vos ha aportat personalment aquest diàleg amb la espiritualitat índica?

No som budista ni hindú, però no seria qui som sense aquestes tradicions. Intent posar en pràctica allò que aprenc. M’he enduit qualque decepció amb autors que escrivien meravelles però vivien en contradicció amb allò que predicaven. Jo procur evitar-ho

No soc budista ni hindú, però no seria qui soc sense aquestes tradicions

No em consider un gran meditador, però aplic a la meva vida la no-violència (ahimsa), el discerniment i pràctiques de quietud i respiració. Intent que aquests valors impregnin també l’editorial, les meves relacions familiars i la meva vida quotidiana. Tots tenim contradiccions, però cerc una certa coherència.

El escritor y editor Agustín Pániker (Barcelona, 1959), director de la Editorial Kairós –que este año cumple 60 años– y uno de los principales especialistas en pensamiento asiático, ha visitado Mallorca para impartir una conferencia sobre la matriz espiritual de la India.

Autor de Índica, donde propone una “terapia intelectual” para descolonizar nuestra mirada sobre otras culturas, Pániker reflexiona en esta entrevista sobre la vigencia de las tradiciones indias, su diálogo con Occidente y conceptos clave como la meditación, la liberación, la ilusión (maya) o el yoga, reivindicando su auténtico sentido transformador frente a la trivialización contemporánea.

¿Qué le ha traído a Mallorca?

Vengo a ofrecer una conferencia en la que hago un repaso histórico, aunque no es una charla de historia al uso. Me interesa mostrar cómo hace unos 2.500 años se gestó en el norte de la India una matriz espiritual que dio origen al hinduismo, el budismo, el jainismo y sus múltiples corrientes. Aunque cada tradición tiene diferencias, comparten un denominador común: una visión sobre la condición humana, la necesidad de superar la fisura interior y ofrecer vías de liberación. Ese patrón sigue siendo muy vigente hoy, como lo demuestra la popularidad del yoga, la meditación o el interés por filosofías orientales.

Ese periodo coincide con lo que Karl Jaspers llamó “la Era Axial”. ¿Es un concepto que aún considera útil?

Sí, aunque algunos académicos lo discuten, me parece una noción válida para generalizar. Cinco siglos antes de Cristo, en distintos lugares del mundo —China, India, Grecia, el Levante mediterráneo, Persia— el ser humano tomó conciencia de una separación con la totalidad, con la naturaleza, con lo divino. De esa fisura nació la filosofía, el humanismo y la espiritualidad como algo distinto de la mera religión ritual. En ese caldo de cultivo emergieron el taoísmo, el confucianismo, las Upanishads, el yoga, el budismo, el jainismo o los filósofos presocráticos. De allí surge, en buena medida, el individuo moderno.

¿Hasta qué punto había, en esa época, conexión entre esas culturas aparentemente aisladas?

El mundo ha estado siempre interconectado, aunque antes todo fuera más lento. La Ruta de la Seda permitió intercambios constantes. La filosofía griega influyó en India e India influyó en Grecia. Escuelas escépticas helenas como la de Pirrón deben mucho a pensadores indios que conoció tras la campaña de Alejandro. La astrología india reconoce raíces griegas. Y el monaquismo cristiano, tan fundamental en la tradición occidental, tiene antecedentes claros en el budismo y el jainismo.

El mundo ha estado siempre interconectado: hace 2500 años, Grecia influyó en India e India influyó en Grecia

¿Existe un tronco común, una religiosidad índica?

Sí. Igual que hablamos de una religiosidad abrahámica, propongo pensar en una religiosidad índica. No es propiedad exclusiva de nadie: ni del hinduismo, ni del budismo, ni del jainismo. Todas esas tradiciones nacen de una misma matriz espiritual, que hunde sus raíces en la civilización del Indo, hace unos 5.000 años. India puede presumir de una continuidad cultural milenaria.

Existe una religiosidad índica, igual que hablamos de una religiosidad abrahámica

En Occidente la filosofía suele ser especulativa. En India, en cambio, subraya que es eminentemente práctica. ¿En qué sentido?

En la India, si una verdad no libera del sufrimiento, no merece la pena. No se busca una verdad abstracta, sino una verdad que sea liberadora. Las tradiciones asiáticas no se organizan en torno a dogmas rígidos, sino a ortopraxis: prácticas comunes —éticas, meditativas, rituales— que transforman la vida. A partir de ahí se construyen los sistemas metafísicos. Por ejemplo, la no violencia: se practica porque es liberadora, y después se elabora la reflexión filosófica sobre lo que significa. Esa es la gran diferencia: la primacía de la práctica.

Ha mencionado la palabra “liberación”. ¿Qué significa realmente “liberarse”?

No se trata de irse a otro mundo, sino de estar liberado en este. Vivir en la realidad, pero sin estar condicionado por nuestros impulsos egoicos. Eso lo entendieron también los estoicos. La tradición india habla de viveka, la discriminación, la sabiduría que permite ver desde la distancia el yo. En realidad es desvelar algo que ya está ahí. Uno ya está liberado, solo falta darse cuenta.

No se trata de irse a otro mundo, sino de estar liberado en este. Vivir en la realidad, pero sin estar condicionado por nuestros impulsos egoicos

Hoy la ciencia habla de simulaciones y realidades virtuales. En la India existe desde hace siglos el concepto de maya, el hecho de que vivimos en una ilusión.

Maya es el velo que cubre lo real. El Vedanta, y también muchas corrientes budistas, entienden que la mente construye la realidad que habitamos. Pero esa no es la realidad última, sino una representación útil para sobrevivir. Las prácticas espirituales sirven para deconstruir; para ver cómo construimos no solo el yo, sino también el mundo que habitamos.

¿Cómo se describe a una persona liberada?

Los textos la retratan con un rasgo fascinante: la espontaneidad absoluta. Una respuesta natural, sin filtros intelectuales, emocionales o lingüísticos. Los budistas lo llaman naturaleza búdica; el hinduismo habla de Atman. En cualquier caso, la idea común es que lo real ya está en nosotros, el trabajo es desvelarlo.

Yoga y mindfulness se han popularizado en Occidente, pero también se han convertido en productos del mercado. ¿Qué opina de esta banalización?

Tiene dos caras. Por un lado, me alegra que millones de personas se beneficien de la meditación o del yoga. Por otro, me preocupa que se reduzca todo a una gimnasia o a una técnica de relajación. El mindfulness, en esencia, es meditación budista secularizada. No hace falta ser budista para practicarlo, pero si se arranca de su contexto ético —compasión, no violencia, sabiduría— pierde gran parte de su potencial. Lo mismo ocurre con el yoga. Si se entiende solo como pilates, queda empobrecido. Pero si se vive como una práctica integral de cuerpo, mente y emociones, recupera su auténtico poder transformador.

En Índica habla de la necesidad de descolonización intelectual para entender a la India. ¿Qué significa?

Lo que propongo es una terapia colectiva. Muchas categorías que usamos —historia, ciencia, religión, espiritualidad— no son neutras, tienen una carga cultural occidental. La palabra “subcontinente”, por ejemplo: ¿por qué la India es un subcontinente y otros lugares no? Europa es un continente con una frontera geográfica muy difusa. Cada término encierra un sesgo.

Eso es lo que llamamos visión eurocéntrica.

Exactamente. Occidente se considera la norma en política, en medicina, en ciencia. Lo que se aparta se percibe como exótico, primitivo o irracional. Pero la realidad es mucho más compleja. Revisar esas categorías es un ejercicio intelectual muy saludable.

La India de hoy ya no puede despacharse como un país exótico, cada vez juega un papel más importante en la geopolítica global.

India tiene un potencial enorme, aunque el escenario global es muy inestable. China e India son civilizaciones, auténticos continentes. Tras el paréntesis colonial, regresan al centro del tablero.

China ya es el eje económico mundial; India, con casi una quinta parte de la humanidad y una sociedad muy joven, es un actor político de primer orden. Su política exterior es flexible; siempre juega varias cartas a la vez —la rusa, la occidental, incluso la china—. Esa habilidad diplomática forma parte de su tradición y seguirá marcando su futuro.

India y China no son países, son civilizaciones enteras que regresan al centro del tablero mundial después de paréntesis colonial

Como editor ha publicado a gigantes del pensamiento: Eliade, Campbell, Wilber, Raimon Panikkar… ¿Qué lugar ocupa Kairós hoy?

Kairós cumple 60 años este año, estamos de celebración. La editorial la fundó mi padre, Salvador, hermano de Raimon Panikkar, con la idea de tender puentes entre Oriente y Occidente. Hoy seguimos con la misma vocación, a través del ensayo, filosofía, psicología, ciencia, sociedad y espiritualidad. Nuestro ADN es ese diálogo entre culturas y saberes.

¿Qué le ha aportado a usted personalmente este diálogo con la espiritualidad india?

No soy budista ni hindú, pero no sería quien soy sin esas tradiciones. Intento llevar a la práctica lo que aprendo. Me he llevado alguna decepción con autores que escribían maravillas, pero vivían en contradicción con lo que predicaban. Yo procuro evitarlo.

No soy budista ni hindú, pero no sería quien soy sin esas tradiciones

No me considero un gran meditador, pero aplico en mi vida la no violencia (ahimsa), el discernimiento y prácticas de sosiego y respiración. Intento que esos valores impregnen también la editorial, mis relaciones familiares y mi vida cotidiana. Todos tenemos contradicciones, pero busco una cierta coherencia.

En ple segle XIII, sota el domini ferri del poder eclesiàstic i feudal, un laic mallorquí, obstinat i visionari, va trencar motlles; estava convençut que la raó i la paraula podien —i havien de— reemplaçar l’espasa com a instruments de conversió, diàleg i transformació del món. Ramon Llull no es va limitar a imaginar allò impossible. Tenia un pla molt ambiciós i una voluntat immune al desànim. Aquest motor inesgotable, alimentat per l’audàcia intel·lectual d’un geni i el fervor espiritual d’un sant, va impulsar cada passa d’una vida extraordinària.

La seva mirada fou radicalment innovadora, multidisciplinària i sistèmica en una època de compartiments estancs. Combinà teologia i lògica, filosofia i ciència, poesia i mística, convençut que el coneixement havia de ser un teixit de connexions i relacions. Va ser dels primers a comprendre que la realitat s’explica millor quan es creuen sabers, i que el pensament només s’expandeix si es combinen disciplines que altres consideren incompatibles.

«Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar», va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell un dels primers europeus que intentaren formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber travessà tota la seva obra i la seva vida.

'Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar', va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell a un dels primers europeus que va intentar formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber va travessar tota la seva obra i la seva vida

Revolucionà la manera de comunicar. Cap a 1311 dictà la seva Vita coetanea, una de les primeres autobiografies europees, convençut que la seva vida havia d’esdevenir missatge i exemple. Transformà la seva obra en un relat visual i didàctic, enriquit amb diagrames, arbres lògics i rodes mòbils per explicar idees complexes a públics diversos. L’ús de recursos gràfics com a eines pedagògiques i el disseny de sistemes visuals de coneixement anticiparen els mapes conceptuals moderns per diversos segles.

Va anticipar els principis de la divulgació moderna

Amb una claredat insòlita per al seu temps, sabé adaptar el missatge a cada interlocutor. Obrí una via inèdita emprant el català com a llengua de pensament filosòfic i científic. En un món dominat pel llatí, s’atreví a formular qüestions de lògica, metafísica i teologia en una llengua romànica i també en àrab. Per primera vegada algú segmentava el seu públic. Escrivia en llatí per als savis i universitaris, en àrab per als erudits musulmans del Magrib, i en català per a qui només podia accedir al saber en la seva llengua materna. Així anticipà els principis de la divulgació moderna i de la comunicació estratègica adaptada a públics diversos.

També amplià els límits dels gèneres literaris. Mesclà el diàleg filosòfic, la novel·la cavalleresca i l’al·legoria mística per fer accessibles idees profundes. Obres com Blanquerna (1283) i El llibre d’amic i amat (1290) anticipen l’ús de la narrativa com a eina espiritual. Per la seva part, L’arbre de la ciència (1295) representa un primer model d’estructuració enciclopèdica del saber.

A més, impulsà l’aprenentatge de llengües orientals i elaborà plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb la convicció que comprendre l’altre era el primer pas cap a una trobada veritable.

Llull va impulsar l'aprenentatge de llengües orientals i va elaborar plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb el convenciment que comprendre a l'altre era el primer pas cap a una veritable trobada

Conjugà també contemplació i lògica. Afirmava que l’experiència mística s’havia d’estructurar amb mètode, avançant-se així a corrents de mística racional. La seva afirmació que “Déu és en les relacions” i la seva visió d’un univers interconnectat el converteixen en un precursor d’una cosmovisió relacional i ecològica que avui pren renovat sentit.

Fins i tot el seu llegat visual deixà empremta més enllà de la seva mort. La seva vida fou narrada en dotze vinyetes al Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum (1325), manuscrit il·lustrat pel seu deixeble Thomas Le Myésier, que convertí la seva biografia en allò que molts consideren el primer còmic de la història.

Un somni universal basat en la lògica i l’amor

Ramon Llull viatjà moltíssim, tot i que no ho féu ni per curiositat ni per negocis. El movia una idea molt més ambiciosa. Les seves passes per París, Roma, Tunis, Nàpols o Montpeller responien a un propòsit diferent. El seu objectiu era obrir espais de diàleg en una Mediterrània esquinçada per guerres, croades i incomprensió. Convertit en un savi errant de voluntat incansable, transformà cada itinerari en una missió per fomentar l’entesa entre cultures i religions.

Tot i ser autodidacte, ensenyà a la Sorbona de París i debaté amb els doctors de l’Església a Roma. Cercava suport per al seu mètode, l’Ars Magna. Es reuní amb papes i reis, estrenyé llaços amb professors i comerciants a Montpeller i Gènova, i s’atreví a predicar a Tunis i Bugia, en ple cor de l’islam magribí. Segons Maribel Ripoll, directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears, “la seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar allà on li havien tancat les portes”. Afegeix que “la seva sort depenia de l’interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible”.

La seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar on li havien tancat les portes. La seva sort depenia de l'interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible

Maribel Ripoll — Directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears

A París s’enfrontà a l’escepticisme de la Sorbona, que en un principi rebutjà l’Ars Magna per considerar-lo un mètode extravagant. Tanmateix, l’any 1310 aconseguí l’aprovació de mestres i alumnes, i trobà deixebles com Thomas Le Myésier. Aquest darrer recopilà i difongué els seus escrits a la cort francesa, assegurant així que la seva obra no morís amb ell. “Llull sabé crear aliances amb aquells que compartien el seu ideal d’un cristianisme raonat”, apunta Ripoll, remarcant la seva capacitat per connectar amb esperits afins en contextos molt diversos.

Amb tot, els fracassos foren freqüents. El projecte de l’Escola de Miramar a Mallorca, fundada el 1276 amb el suport de Jaume II, quedà truncat. Les seves peticions per establir càtedres d’àrab trobaren resistències. Les seves missions en terres musulmanes acabaren en arrestos o expulsions. Aquesta acumulació de frustracions cristal·litzà en una obra singular. A La Desconhort (1295), Llull dona veu al seu desencís i plasma amb cruesa el desgast espiritual i emocional d’un visionari que topava una vegada i una altra amb la incomprensió del seu temps. Ripoll afirma que “cada fracàs era per a ell una oportunitat de tornar-ho a intentar”. Allò que per a molts hauria estat una derrota definitiva, per ell era només un nou començament.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell la creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir la violència. Així es forjà la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sostingut en la lògica, l’amor i la poesia.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell el creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir a la violència. Així es va forjar la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sustentat en la lògica, l'amor i la poesia

L’arquitecte del saber

Ramon Llull no fou només un viatger incansable. També fou un constructor d’idees. La seva obra, vasta i ambiciosa, aspirava a ordenar el coneixement del seu temps i convertir-lo en una eina de diàleg i transformació.

Proposà que les veritats del món podien descobrir-se mitjançant un mètode lògic i combinatori. Així va néixer l’Ars Magna (1274), considerat avui com la primera màquina de pensar de la història.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab —que abracen teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística— es convertí en un veritable arquitecte del saber. Estava convençut que la paraula i la raó no només podien apropar l’ésser humà a allò diví, sinó també als altres.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab, que abasten teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística, [Ramon Llull] es va convertir en un veritable arquitecte del saber

Sense proposar-s’ho, assentà les bases de la ciència combinatòria que, segles més tard, donaria lloc a la informàtica i la intel·ligència artificial. L’Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures. Empra lletres per representar atributs com la bondat o la saviesa, rodes mòbils per combinar-les i taules per creuar conceptes. Anticipà la lògica formal i els llenguatges computacionals. Des de la solitud i amb tinta damunt pergamins, un mallorquí del segle XIII concebí el primer algorisme modern i amb ell, el germen del programari.

Sense proposar-s'ho, va establir les bases de la ciència combinatòria que segles més tard donaria origen a la informàtica i la intel·ligència artificial. L'Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures

La seva influència s’estengué durant segles i deixà una empremta profunda en el pensament europeu. Giordano Bruno, filòsof, astrònom i poeta del Renaixement, el va anomenar “l’home meravellós” i trobà en el seu sistema combinatori una clau per imaginar una cosmologia plural i infinita. Prengué les rodes lul·lianes com a base per concebre un univers en expansió, ple de mons habitats, i desafia la cosmovisió geocèntrica dominant. Per això fou condemnat i cremat a la foguera el 1600. L’època encara no estava preparada per acceptar un pensament sense límits. Tal com ell escrigué: “La llum divina és sempre dins l’home, presentant-se als sentits i a la comprensió, però l’home la rebutja”.

René Descartes, considerat el pare de la filosofia moderna, veié en Llull una llavor primerenca del seu mètode analític. Trobà en l’estructura lògica de l’Ars Magna una afinitat amb el seu ideal de claredat, ordre i evidència racional. La idea de descompondre allò complex en parts simples i reconstruir-ho amb coherència ja estava implícita en l’obra del mallorquí.

Gottfried Wilhelm Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, fou qui més obertament reconegué el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva recerca d’una characteristica universalis, un llenguatge simbòlic capaç d’expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, trobà en Llull un precursor directe. Afirmà que, per comprendre el seu propi sistema, calia començar per ell: “Si poguéssim trobar signes adequats per expressar tots els nostres pensaments amb tanta claredat i precisió com l’aritmètica expressa els nombres o la geometria les línies, podríem fer el mateix en tots els àmbits del coneixement”.

Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, va ser qui més obertament va reconèixer el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva cerca d'una 'characteristica universalis', un llenguatge simbòlic capaç d'expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, va trobar en Llull un precursor directe

L’empremta infinita de Llull

Avui les intel·ligències artificials calculen, classifiquen i prediuen a gran velocitat. Tanmateix, la intel·ligència més radical no és la que acumula més dades, sinó la que s’atreveix a demanar-se per a què es pensa i al servei de qui. Llull, amb les seves rodes de fusta i les seves taules combinatòries, deixà una màxima al respecte: la raó només té sentit quan s’alia amb l’amor i es posa al servei d’un món més just, més humà i més vertader.

En plena crisi ecològica, la seva intuïció que Déu habita en les relacions esdevé brúixola per reconnectar amb un món fràgil i interdependent.

A Mallorca, la seva terra natal, continua viu com a símbol d’identitat i d’obertura al món. El seu nom el duen carrers, universitats, instituts i centres d’investigació. Se’l reconeix com el pare del català filosòfic i científic, un pioner en divulgar coneixement en llengua vernacla i una figura que transcendeix credos, fronteres i ideologies.

Per tot això, Ramon Llull no pertany només a l’edat mitjana. És una presència que interpel·la el nostre present. Ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, una idea pot transformar-ho tot si troba algú disposat a encarnar-la amb passió. Així com ell ho féu.

En pleno siglo XIII, bajo el dominio férreo del poder eclesiástico y feudal, un laico mallorquín, obstinado y visionario, rompió moldes; estaba convencido de que la razón y la palabra podían —y debían— reemplazar a la espada como instrumentos de conversión, diálogo y transformación del mundo. Ramon Llull no se limitó a imaginar lo imposible. Tenía un plan muy ambicioso y una voluntad inmune al desaliento. Ese motor inagotable, alimentado por la audacia intelectual de un genio y el fervor espiritual de un santo, impulsó cada paso de una vida extraordinaria.

Su mirada fue radicalmente innovadora, multidisciplinar y sistémica en una época de compartimentos estancos. Combinó teología y lógica, filosofía y ciencia, poesía y mística, convencido de que el conocimiento debía ser un tejido de conexiones y relaciones. Fue de los primeros en comprender que la realidad se explica mejor cuando se cruzan saberes y que el pensamiento solo se expande si combinan disciplinas que otros consideran incompatibles.

“Para Llull, conocer era relacionar, y pensar era combinar”, escribió Umberto Eco, reconociendo en él a uno de los primeros europeos que intentó formalizar el pensamiento humano. Esa concepción relacional del saber atravesó toda su obra y su vida.

'Para Llull, conocer era relacionar, y pensar era combinar', escribió Umberto Eco, reconociendo en él a uno de los primeros europeos que intentó formalizar el pensamiento humano. Esa concepción relacional del saber atravesó toda su obra y su vida

Revolucionó la forma de comunicar. Hacia 1311 dictó su Vita coetanea, una de las primeras autobiografías europeas, convencido de que su vida debía convertirse en mensaje y ejemplo. Transformó su obra en un relato visual y didáctico, enriquecido con diagramas, árboles lógicos y ruedas móviles para explicar ideas complejas a públicos diversos. Su uso de recursos gráficos como herramientas pedagógicas y su diseño de sistemas visuales de conocimiento anticiparon los mapas conceptuales modernos por varios siglos.

Anticipó los principios de la divulgación moderna

Con una claridad insólita para su tiempo, supo adaptar el mensaje a cada interlocutor. Abrió una vía inédita al emplear el catalán como lengua de pensamiento filosófico y científico. En un mundo dominado por el latín, se atrevió a formular cuestiones de lógica, metafísica y teología en una lengua romance y también en árabe. Por primera vez alguien segmentó su audiencia. Escribía en latín para los sabios y universitarios, en árabe para los eruditos musulmanes del Magreb, y en catalán para quienes solo podían acceder al saber en su lengua materna. Así anticipó los principios de la divulgación moderna y la comunicación estratégica adaptada a públicos diversos.

También amplió los límites de los géneros literarios. Mezcló el diálogo filosófico, la novela caballeresca y la alegoría mística para hacer accesibles ideas profundas. Obras como Blanquerna (1283) y El libro de amigo y amado (1290) anticipan el uso de la narrativa como herramienta espiritual. Por su parte, El árbol de la ciencia (1295) representa un temprano modelo de estructuración enciclopédica del saber.

Además, impulsó el aprendizaje de lenguas orientales y elaboró planes de formación para misioneros y mediadores culturales con el convencimiento de que comprender al otro era el primer paso hacia un verdadero encuentro.

Llull impulsó el aprendizaje de lenguas orientales y elaboró planes de formación para misioneros y mediadores culturales con el convencimiento de que comprender al otro era el primer paso hacia un verdadero encuentro

Conjugó también contemplación y lógica. Afirmaba que la experiencia mística debía estructurarse con método, adelantándose así a corrientes de mística racional. Su afirmación de que “Dios está en las relaciones” y su visión de un universo interconectado lo convierten en un precursor de una cosmovisión relacional y ecológica que hoy cobra renovado sentido.

Incluso su legado visual dejó huella más allá de su muerte. Su vida fue narrada en doce viñetas en el Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum (1325), manuscrito ilustrado por su discípulo Thomas Le Myésier, que convirtió su biografía en lo que muchos consideran el primer cómic de la historia.

Un sueño universal basado en la lógica y el amor

Ramon Llull viajó muchísimo, aunque no lo hizo ni por curiosidad ni por negocios. Lo movía una idea mucho más ambiciosa. Sus pasos por París, Roma, Túnez, Nápoles o Montpellier respondían a un propósito distinto. Su objetivo era abrir espacios de diálogo en un Mediterráneo desgarrado por guerras, cruzadas e incomprensión. Convertido en un sabio errante de voluntad incansable, transformó cada itinerario en una misión para fomentar el entendimiento entre culturas y religiones.

Aunque autodidacta, enseñó en la Sorbona de París y debatió con los doctores de la Iglesia en Roma. Buscaba respaldo para su método, el Ars Magna. Se reunió con papas y reyes, estrechó lazos con profesores y comerciantes en Montpellier y Génova, y se atrevió a predicar en Túnez y Bugía, en pleno corazón del islam magrebí. Según Maribel Ripoll, directora de la Cátedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears (UIB), “su tenacidad superaba el miedo y el rechazo, siempre estaba dispuesto a volver donde le habían cerrado las puertas”. Añade que “su suerte dependía del interlocutor y del contexto, pero su convicción era inquebrantable”.

Su tenacidad superaba el miedo y el rechazo, siempre estaba dispuesto a volver donde le habían cerrado las puertas. Su suerte dependía del interlocutor y del contexto, pero su convicción era inquebrantable

Maribel Ripoll — Directora de la Cátedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears

En París se enfrentó al escepticismo de la Sorbona, que en un principio rechazó su Ars Magna por considerarlo un método extravagante. Sin embargo, en 1310 logró la aprobación de maestros y alumnos y encontró discípulos como Thomas Le Myésier. Este último recopilaría y difundiría sus escritos en la corte francesa, asegurando así que su obra no muriera con él. “Llull supo crear alianzas con quienes compartían su ideal de un cristianismo razonado”, apunta Ripoll, subrayando su capacidad para conectar con espíritus afines en contextos muy diversos.

No obstante, los fracasos fueron frecuentes. El proyecto de la Escuela de Miramar en Mallorca, fundada en 1276 con el apoyo de Jaume II, quedó truncado. Sus peticiones para establecer cátedras de árabe encontraron resistencia. Sus misiones en tierras musulmanas acabaron en arrestos o expulsiones. Esa acumulación de frustraciones cristalizó en una obra singular. En La Desconhort (1295), Llull da voz a su desencanto y plasma con crudeza el desgaste espiritual y emocional de un visionario que tropezaba una y otra vez con la incomprensión de su época. Ripoll afirma que “cada fracaso era para él una oportunidad de volver a intentarlo”. Lo que para muchos habría sido una derrota definitiva, para él era solo un nuevo comienzo.

Mientras el mar transportaba ejércitos y mercancías, él lo cruzaba armado únicamente con manuscritos y su fe en la palabra. Con cada travesía reforzaba su convicción de que la razón debía sustituir a la violencia. Así se forjó la figura del sabio errante que en cada puerto dejaba una semilla de su sueño universal, sustentado en la lógica, el amor y la poesía.

Mientras el mar transportaba ejércitos y mercancías, él lo cruzaba armado únicamente con manuscritos y su fe en la palabra. Con cada travesía reforzaba su convicción de que la razón debía sustituir a la violencia. Así se forjó la figura del sabio errante que en cada puerto dejaba una semilla de su sueño universal, sustentado en la lógica, el amor y la poesía

El arquitecto del saber

Ramon Llull no fue solo un viajero incansable. También fue un constructor de ideas. Su obra, vasta y ambiciosa, aspiró a ordenar el conocimiento de su tiempo y convertirlo en una herramienta de diálogo y transformación.

Propuso que las verdades del mundo podían descubrirse mediante un método lógico y combinatorio. Así nació el Ars Magna (1274), considerado hoy como la primera máquina de pensar de la historia.

Con más de 280 títulos en latín, catalán y árabe, que abarcan teología, lógica, filosofía, ciencia, poesía, medicina, derecho y mística, se convirtió en un verdadero arquitecto del saber. Estaba convencido de que la palabra y la razón no solo podían acercar al ser humano a lo divino, sino también a los demás.

Con más de 280 títulos en latín, catalán y árabe, que abarcan teología, lógica, filosofía, ciencia, poesía, medicina, derecho y mística, [Ramon Llull] se convirtió en un verdadero arquitecto del saber

Sin proponérselo, sentó las bases de la ciencia combinatoria que siglos más tarde daría origen a la informática y la inteligencia artificial. El Ars Magna formalizaba el pensamiento mediante un lenguaje simbólico accesible a todas las culturas. Usaba letras para representar atributos como la bondad o la sabiduría, ruedas móviles para combinarlas y tablas para cruzar conceptos. Anticipó la lógica formal y los lenguajes computacionales. Desde la soledad y con tinta sobre pergaminos, un mallorquín del siglo XIII concibió el primer algoritmo moderno y con él el germen del software.

Sin proponérselo, sentó las bases de la ciencia combinatoria que siglos más tarde daría origen a la informática y la inteligencia artificial. El Ars Magna formalizaba el pensamiento mediante un lenguaje simbólico accesible a todas las culturas

Su influencia se extendió por siglos y dejó una huella profunda en el pensamiento europeo. Giordano Bruno, filósofo, astrónomo y poeta del Renacimiento, lo llamó “el hombre maravilloso” y encontró en su sistema combinatorio una clave para imaginar una cosmología plural e infinita. Tomó las ruedas lulianas como base para concebir un universo en expansión, lleno de mundos habitados, y desafió la cosmovisión geocéntrica dominante. Por ello fue condenado y quemado en la hoguera en 1600. La época aún no estaba preparada para aceptar un pensamiento sin límites. Como escribiría: “La luz divina está siempre en el hombre, presentándose a los sentidos y a la comprensión, pero el hombre la rechaza”.

René Descartes, considerado el padre de la filosofía moderna, vio en Llull una semilla temprana de su método analítico. Encontró en la estructura lógica del Ars Magna una afinidad con su ideal de claridad, orden y evidencia racional. La idea de descomponer lo complejo en partes simples y reconstruirlo con coherencia ya estaba implícita en la obra del mallorquín.

Gottfried Wilhelm Leibniz, filósofo, lógico y matemático, fue quien más abiertamente reconoció su deuda intelectual con Llull. En su búsqueda de una characteristica universalis, un lenguaje simbólico capaz de expresar todas las verdades del conocimiento humano y resolver disputas mediante cálculos, halló en Llull un precursor directo. Afirmó que para comprender su propio sistema había que empezar por él. “Si pudiéramos encontrar signos adecuados para expresar todos nuestros pensamientos con tanta claridad y precisión como la aritmética expresa los números o la geometría las líneas, podríamos hacer lo mismo en todos los ámbitos del conocimiento”.

Leibniz, filósofo, lógico y matemático, fue quien más abiertamente reconoció su deuda intelectual con Llull. En su búsqueda de una 'characteristica universalis', un lenguaje simbólico capaz de expresar todas las verdades del conocimiento humano y resolver disputas mediante cálculos, halló en Llull un precursor directo

La huella infinita de Llull

Hoy las inteligencias artificiales calculan, clasifican y predicen a gran velocidad. Sin embargo, la inteligencia más radical no es la que acumula más datos, sino la que se atreve a preguntarse para qué se piensa y al servicio de quién. Llull, con sus ruedas de madera y sus tablas combinatorias, dejó una máxima al respecto: La razón solo cobra sentido cuando se alía con el amor y se pone al servicio de un mundo más justo, más humano y más verdadero.

En plena crisis ecológica, su intuición de que Dios habita en las relaciones se convierte en brújula para reconectar con un mundo frágil e interdependiente.

En Mallorca, su tierra natal, sigue vivo como símbolo de identidad y apertura al mundo. Su nombre lo llevan calles, universidades, institutos y centros de investigación. Se le reconoce como el padre del catalán filosófico y científico, un pionero en divulgar conocimiento en lengua vernácula y una figura que trasciende credos, fronteras e ideologías.

Por todo ello, Ramon Llull no pertenece solo a la Edad Media. Es una presencia que interpela nuestro presente. Nos recuerda que incluso en los momentos más oscuros, una idea puede transformarlo todo si encuentra a alguien dispuesto a encarnarla con pasión. Tal y como él hizo.

Actriu, poeta i creadora polifacètica, Agnès Llobet (Marratxí, 1984) viu entre Mallorca i Madrid, entre la calma de l'illa i l'exigència del plató. Amb una trajectòria sòlida en teatre, televisió i literatura, ha treballat en produccions com ara La sonata del silenci o Somnis de llibertat, i ha impulsat projectes propis on paraula i escena es fonen amb veu pròpia. El seu llibre Turista Zero —un viatge poètic de devastació i renaixement— evidencia una escriptura arrelada i transformadora. Llobet defensa una creació conscient, col·lectiva i amb ànima.

Entre l'escriptura i la maternitat, Llobet transita en constant revisió: “Preguntant-me què vull explicar i qui vull ser”. Una veu que es rebel·la contra les etiquetes, que reivindica l'actriu-creadora i que ara, amb la serenitat de la maduresa i la intensitat del seu ofici, cerca relats capaços d'anar més enllà de la individualitat per abraçar una consciència col·lectiva: “Necessitem històries que ens recordin la unitat, la igualtat i la llibertat reals”.

Agnès, com ha estat per tu l’experiència de viure entre Mallorca i Madrid, entre dos mons?

Una gran oportunitat de creixement. Sempre he defensat que a les Balears es fa una feina artística de qualitat, però a fora —a Madrid, a Barcelona— hi ha una infraestructura i una continuïtat que permeten projectes més grans i constants. Quan faig feina a casa, potser sent que m'arrisc encara més; i, a fora, el canvi de context m'alimenta, m'enriqueix… És un moviment d’anada i tornada que em transforma constantment i n’estic molt agraïda.

I aquesta dualitat, quins reptes i oportunitats t’ha donat?

Et permet estar gairebé tot l’any en actiu, però implica un gran desgast. Durant anys vaig viatjar cada cap de setmana entre Madrid i Mallorca per no abandonar els projectes teatrals. Aquesta constància, aquest esforç per sostenir espais de creació, és un regal… però també esgota.

Com ha estat combinar rodatges, maternitat i escriptura els darrers anys?

Una bogeria. Fa gairebé dos anys que vaig començar el rodatge de 'Sueños de libertad', quan la meva filla només en tenia un i mig. Dur endavant una serie diària, fent lactància encara i, al mateix temps, acabar l’escriptura d’una novel·la amb data d’entrega ha estat un triple salt mortal. L’esgotament ha estat extrem, però quan estàs tan cansada, he de dir que cauen els filtres, apareix una creativitat potser crua. La maternitat és fascinant i brutal alhora, com la mare natura. Però sentia que era el moment d'abraçar aquest nou jo, també com a actriu, com a creadora.

Fa gairebé dos anys que vaig començar el rodatge de 'Sueños de libertad', quan la meva filla tenia només un any i mig. Tirar endavant una sèrie diària, donant el pit encara i, al mateix temps, acabar l'escriptura d'una novel·la amb data de lliurament, ha estat un triple salt mortal

Agnès Llobet — Actriu i poeta

Com aconsegueixes habitar totes les teves facetes —actriu, autora, mare— sense perdre’t?

Revisitant-me constantment. Preguntant-me què vull contar i qui vull ser. Quan sent que necessit fer teatre, no esper: propòs, escric, deman. El 70 % dels meus projectes han sorgit així. El teatre exigeix impuls personal i acció per a construir allò col·lectiu.; és un món que s’atura si només esperes que et truquin. M’inspira la idea de fugir de l’etiqueta “intèrpret de” per anar construint la figura de l’actriu creadora.

El teatre exigeix impuls personal i acció per a construir el col·lectiu; és un món que es deté si només esperes al fet que et cridin. M'inspira la idea de fugir de l'etiqueta 'intèrpret de' per a anar construint la figura de l'actriu creadora

Agnès Llobet — Actriu i poeta

Ets una actriu que escriu o una escriptora que actua?

(Riu) Som actriu d’origen, però la paraula sempre m’ha cridat. Faig un poc com Butes, aquell argonauta que es llança voluntàriament a la mar, cercant arribar al cant de les sirenes. Aquest és l’impuls que sent, almenys. Segur que va ajudar el fet que a casa sempre vàrem estar envoltats de llibres (encara ara); llibres i poesia. Em tancava al lavabo de nina i recitava davant el mirall, practicant carusses. La meva connexió amb la paraula ha crescut: des de la poesia fins al guió, passant per la dramatúrgia i la creació de personatges. La paraula s’ha convertit en una forma d’expansió, però sempre amb l’actriu al centre, en diàleg amb l’escriptura.

Quin tipus d’històries sents urgència de contar ara?

Cada vegada sent més la necessitat de crear narratives que vagin cap a la consciència col·lectiva, entesa com una consciència d’espècie planetària. Vivim problemes globals —socials, econòmics, climàtics— i cal contestar amb relats a la seva alçada. Vull explorar aquesta idea des de l’“overview effect”, aquell canvi cognitiu que experimenten els astronautes quan veuen la Terra des de fora: petita, fràgil, sense fronteres.

Cada vegada sento més la necessitat de crear narratives que vagin cap a la consciència col·lectiva, entesa com una consciència d'espècie planetària. Vivim problemes globals —socials, econòmics, climàtics— i és necessari respondre amb relats a la seva altura

Agnès Llobet — Actriu i poeta

Pot sonar utòpic, però no ho dic des d’un lloc ingenu, sinó des d’una urgència molt real de connexió. Ens calen relats que traspassin la queixa individual, que no ens separin d’una lluita col·lectiva i arribar a grans moviments de transformació. Relats que entenguin la interseccionalitat: feminisme, classe, migració i dignitat humana com a parts d’un tot. No només tolerància, sinó unitat, igualtat i llibertat real. Necessitam col·lectivitat, i històries que ens la recordin des de dins.

Hi ha hagut un moment clau a la teva carrera com a actriu?

Sí, absolutament. La sonata del silencio va ser el meu gran bot. El primer projecte nacional important, amb un càsting exigent i llarg que em va fer créixer molt. Era un personatge secundari complex, ple de foscor, però amb molt d’espai per explorar. Vaig sentir-me acompanyada i valorada per tot l’equip. Iñaki Peñafiel va ser el millor director que podia haver tengut en un moment tan màgic com era arfrontar el meu primer prime time nacional. Ell em va donar una llibertat creativa enorme, que vaig viure com una gran mostra de confiança. Em sentia escoltada i sostinguda. A més, em va ensenyar una manera de rodar apassionant, elegant i compromesa, i em va donar ales per aportar la meva pròpia mirada a la construcció del personatge. Aquella experiència em va permetre fer un salt tècnico-artístic i entrar en un altre nivell de narrativa audiovisual, més cinematogràfic, més profund. Va marcar un abans i un després.

Quins papers t’han deixat més empremta?

A part de La sonata, no em separaré mai d’Amor de Cans. Venia de participar en quatre o cinc projectes nacionals i vaig fer càsting per aquesta producció per a la cadena autonòmica de les Illes Balears, que havia estat la meva escola televisiva. El personatge era una caramel, una mena de consciència poètica dins la història, feta personatge. El vaig portar cap a un perfil amb matisos neurodivergents, subtils, per trencar codis i generar tensió emocional dins una proposta de llenguatge que tocava la farsa, l'humor negre i el costumbrisme.

En ambdós casos vaig cercar una humanitat poètica, una llum dins la foscor. I això és el que més em mou: personatges amb ànima, amb risc, sempre amb contradiccions profundes. Aquells que et permeten explorar allò que no és visible, però que transforma.

Això és el que més em mou: personatges amb ànima, amb risc, sempre amb contradiccions profundes. Aquells que et permeten explorar el que no és visible, però que transforma

Agnès Llobet — Actriu i poeta

La teva faceta d’escriptora i poetessa és menys coneguda però t’aporta una gran versatilitat. Com ha estat aquest camí?

Sempre havia escrit, però no m’hi havia llençat del tot fins que el meu company va llegir un primer pseudollibre i em va animar a presentar-lo. Va guanyar el Premi Jaume I de Calvià de Poesia i això em va donar l’empenta per continuar. Escric com visc: un treball constant, un qüestionament constant i alimentar el coratge. Per mi, l’actriu nodreix l’escriptora i l’escriptora nodreix l’actriu.

Després d’aquell primer poemari, Podríem, vaig sentir la necessitat de crear dramatúrgia des d’un lloc expandit i pluridisciplinari. Així va néixer L’incendi de les papallones, un projecte a tres bandes entre poesia, direcció escènica i llenguatge visual. Més endavant vengueren La dona de Poe, El desig d’Alcmena i Turista Zero, un viatge poètic i iniciàtic de destrucció i renaixement que em va reconnectar amb l’essència. Escric per transitar de la ferida fins a la llum.

Les teves arrels mallorquines travessen tota la teva obra. Com es manifesta l’illa en la teva feina?

Mallorca es manifesta com a contradicció creativa: calma i tensió, màgia i precarietat. La supervivència aquí et fa ser versàtil i resilient, però també afavoreix una honestedat artística molt profunda. L’illa no només és escenari: també és ànima, ritme i mirada.

[En el meu treball] Mallorca es manifesta com una contradicció creativa: calma i tensió, màgia i precarietat. La supervivència aquí et fa versàtil i resilient, però també afavoreix una honestedat artística molt profunda. L'illa no sols és escenari: també és ànima, ritme i mirada

Agnès Llobet — Actriu i poeta

La teva família hi ha jugat un paper important?

Els meus pares, mestres amb mentalitat oberta, em varen donar suport des del principi. Quan l’orientador de l’escola suggeria altres camins, ells em varen acompanyar cap a l’Institut del Teatre de Barcelona. Això ha estat clau, perquè en aquest ofici les crisis són recurrents i tenir una xarxa (família, amics, parella) que et sosté mentalment i emocional és clau. Per a mi ho ha estat.

També hi va influir molt l’ambient de casa. Ma mare era una lectora compulsiva i a casa hi havia una biblioteca enorme, sobretot de poesia en català. Tenir poesia als passadissos et canvia la vida.

Com era la teva infantesa? Hi ha algun record que t’hagi marcat especialment?

Sempre conten a casa que, amb sis o set anys, vaig dir: “Si no pujo a un cadafal a la Plaça Espanya, em moriré”. Tenia aquesta necessitat d’expressar-me, de ser a l’escenari, tot i que a ca nostra no hi havia cap tradició teatral. Organitzava obres amb els meus cosins, disfressava el meu germà petit…

Sempre conten a casa que, amb sis o set anys, vaig dir: 'Si no pujo a un escenari en la Plaça Espanya, em moriré'. Tenia aquesta necessitat d'expressar-me, d'estar en l'escenari, encara que en la meva família no hi havia cap tradició teatral. Organitzava obres amb els meus cosins, disfressava al meu germà petit…

Agnès Llobet — Actriu i poeta

Fins que els meus pares em varen aconseguir apuntar-me al Centre Dramàtic Di Marco, que acabava d’obrir just a un minut de casa. Tenia vuit anys, i aquella escola ho va canviar tot. Allà vaig fer els primers exercicis de tècnica vocal, de respiració, d’atenció escènica. Va ser l’inici real del meu camí com a actriu.

Parlem d’indústria: Galícia i Canàries han viscut un auge audiovisual. Què li falta a Balears per viure-ho també?

Li falta creure del cert en la ficció pròpia. I això vol dir invertir-hi de debò.

Atreure rodatges de fora està molt bé, però aquestes produccions venen amb tot fet. Aquí només es fa el servei, i la contractació local és mínima i en categories dels llocs de feina, artístics i tècnics, amb un sostre de vidre molt baix. Sempre surten titulars sobre el gran talent que hi ha a les Illes Balears, però es converteix en un missatge paternalista i buid si no va acompanyat de finançament i mesures que també posin en el centre de la qüestió, la creació i els creadors de les Illes.

Atreure rodatges de fora està molt bé, però aquestes produccions venen amb tot fet. Aquí només es presta el servei, i la contractació local és mínima i en categories dels llocs de treball, artístics i tècnics, amb un sostre de cristall molt baix

Agnès Llobet — Actriu i poeta

Si volem que creadors com Miguel Eek, Carles Bover, Miki Durán, Marga Melià, Rafa Cortés, Eugenia Sampedro o Toni Bestard facin el cinema que tots necessitam, es requereix estructura i suport públic real. Tot es resumeix en això.

Quin consell donaries a les joves creadores que somien des d’una illa?

Que s’arrisquin i perseverin. Que hi ha molts oficis dins aquest ofici i cal ser honestos amb un mateix per saber què vols construir i no tenir por de cercar una veu pròpia. Que et formis tant com puguis, llegeixis, vagis al cinema, al teatre, als museus… Que les caigudes i les pors t’alimenten. Que quan et perdis, pot anar bé revisitar les arrels per reemprendre el vol.

[A les joves creadores els diria] que s'arrisquin i perseverin. Que hi ha molts oficis dins d'aquest ofici i cal ser honestos amb un mateix per a saber què vols construir i no tenir por de buscar una veu pròpia

Cal formar-se, cercar mestres, viatjar, no conformar-se. És una carrera de fons. Tant si va bé com si no, el compromís ha de ser profund si vols que aquesta sigui la teva vida.

En quin moment creatiu et trobes ara?

Tenc dos projectes d’escriptura en marxa. Un ja molt avançat: una novel·la acabada, ara en fase de reunions editorials. L’altre, un projecte teatral, encara en estat inicial. Però el motor no s’atura. Ni a l’illa, ni dins meu.

.

Actriz, poeta y creadora polifacética, Agnès Llobet (Marratxí, 1984) vive entre Mallorca y Madrid, entre la calma de la isla y la exigencia del plató. Con una trayectoria sólida en teatro, televisión y literatura, ha trabajado en producciones como La sonata del silencio o Sueños de libertad, y ha impulsado proyectos propios donde palabra y escena se funden con voz propia. Su libro Turista Zero —un viaje poético de devastación y renacimiento— evidencia una escritura arraigada y transformadora. Llobet defiende una creación consciente, colectiva y con alma.

Entre la escritura y la maternidad, Llobet transita en constante revisión: “Preguntándome qué quiero contar y quién quiero ser”. Una voz que se rebela contra las etiquetas, que reivindica a la actriz-creadora y que ahora, con la serenidad de la madurez y la intensidad de su oficio, busca relatos capaces de ir más allá de la individualidad para abrazar una conciencia colectiva: “Necesitamos historias que nos recuerden la unidad, la igualdad y la libertad reales”.

Agnès, ¿cómo ha sido para ti la experiencia de vivir entre Mallorca y Madrid, entre dos mundos?

Una gran oportunidad de crecimiento. Siempre he defendido que en Balears se hace un trabajo artístico de calidad, pero fuera —en Madrid, en Barcelona— hay una infraestructura y una continuidad que permiten proyectos más grandes y constantes. Cuando trabajo en casa, quizá siento que me arriesgo todavía más; y, fuera, el cambio de contexto me alimenta, me enriquece… Es un movimiento de ida y vuelta que me transforma constantemente y del que estoy muy agradecida.

¿Y esta dualidad, qué retos y oportunidades te ha dado?

Te permite estar activa casi todo el año, pero implica un gran desgaste. Durante años viajé cada fin de semana entre Madrid y Mallorca para no abandonar los proyectos teatrales. Esa constancia, ese esfuerzo por sostener espacios de creación, es un regalo… pero también agota.

¿Cómo ha sido combinar rodajes, maternidad y escritura en los últimos años?

Una locura. Hace casi dos años que empecé el rodaje de Sueños de libertad, cuando mi hija tenía solo un año y medio. Sacar adelante una serie diaria, dando el pecho todavía y, al mismo tiempo, acabar la escritura de una novela con fecha de entrega, ha sido un triple salto mortal. El agotamiento ha sido extremo, pero cuando estás tan cansada, he de decir que caen los filtros y aparece una creatividad quizá más cruda. La maternidad es fascinante y brutal a la vez, como la madre naturaleza. Pero sentía que era el momento de abrazar este nuevo yo, también como actriz, como creadora.

Hace casi dos años que empecé el rodaje de Sueños de libertad, cuando mi hija tenía solo un año y medio. Sacar adelante una serie diaria, dando el pecho todavía y, al mismo tiempo, acabar la escritura de una novela con fecha de entrega, ha sido un triple salto mortal

Agnès Llobet — Actriz y poeta

¿Cómo consigues habitar todas tus facetas —actriz, autora, madre— sin perderte?

Revisitándome constantemente. Preguntándome qué quiero contar y quién quiero ser. Cuando siento que necesito hacer teatro, no espero: propongo, escribo, pido. El 70 % de mis proyectos han surgido así. El teatro exige impulso personal y acción para construir lo colectivo; es un mundo que se detiene si solo esperas a que te llamen. Me inspira la idea de huir de la etiqueta “intérprete de” para ir construyendo la figura de la actriz creadora.

El teatro exige impulso personal y acción para construir lo colectivo; es un mundo que se detiene si solo esperas a que te llamen. Me inspira la idea de huir de la etiqueta 'intérprete de' para ir construyendo la figura de la actriz creadora

Agnès Llobet — Actriz y poeta

¿Eres una actriz que escribe o una escritora que actúa?

[Ríe] Soy actriz de origen, pero la palabra siempre me ha llamado. Hago un poco como Butes, aquel argonauta que se lanza voluntariamente al mar, buscando llegar al canto de las sirenas. Ese es el impulso que siento, al menos. Seguro que ayudó el hecho de que en casa siempre estuvimos rodeados de libros (todavía ahora); libros y poesía. Me encerraba en el baño de niña y recitaba ante el espejo, practicando muecas. Mi conexión con la palabra ha crecido: desde la poesía hasta el guion, pasando por la dramaturgia y la creación de personajes. La palabra se ha convertido en una forma de expansión, pero siempre con la actriz en el centro, en diálogo con la escritura.

¿Qué tipo de historias sientes urgencia de contar ahora?

Cada vez siento más la necesidad de crear narrativas que vayan hacia la conciencia colectiva, entendida como una conciencia de especie planetaria. Vivimos problemas globales —sociales, económicos, climáticos— y es necesario responder con relatos a su altura. Quiero explorar esta idea desde el overview effect, ese cambio cognitivo que experimentan los astronautas cuando ven la Tierra desde fuera: pequeña, frágil, sin fronteras.

Cada vez siento más la necesidad de crear narrativas que vayan hacia la conciencia colectiva, entendida como una conciencia de especie planetaria. Vivimos problemas globales —sociales, económicos, climáticos— y es necesario responder con relatos a su altura

Agnès Llobet — Actriz y poeta

Puede sonar utópico, pero no lo digo desde un lugar ingenuo, sino desde una urgencia muy real de conexión. Nos hacen falta relatos que trasciendan la queja individual, que no nos separen de una lucha colectiva y que lleguen a grandes movimientos de transformación. Relatos que comprendan la interseccionalidad: feminismo, clase, migración y dignidad humana como partes de un todo. No solo tolerancia, sino unidad, igualdad y libertad reales. Necesitamos colectividad, e historias que nos la recuerden desde dentro.

¿Ha habido un momento clave en tu carrera como actriz?

Sí, absolutamente. La sonata del silencio fue mi gran salto. El primer proyecto nacional importante, con un casting exigente y largo que me hizo crecer mucho. Era un personaje secundario complejo, lleno de oscuridad, pero con mucho espacio para explorar. Me sentí acompañada y valorada por todo el equipo. Iñaki Peñafiel fue el mejor director que podría haber tenido en un momento tan mágico como afrontar mi primer prime time nacional. Él me dio una libertad creativa enorme, que viví como una gran muestra de confianza. Me sentía escuchada y respaldada. Además, me enseñó una forma de rodar apasionante, elegante y comprometida, y me dio alas para aportar mi propia mirada a la construcción del personaje. Aquella experiencia me permitió dar un salto técnico-artístico y entrar en otro nivel de narrativa audiovisual, más cinematográfico, más profundo. Marcó un antes y un después.

¿Qué papeles te han dejado más huella?

Aparte de La sonata, nunca me separaré de Amor de Cans. Venía de participar en cuatro o cinco proyectos nacionales e hice el casting para esta producción para la cadena autonómica de las Illes Balears, que había sido mi escuela televisiva. El personaje era un caramelo, una especie de conciencia poética dentro de la historia, hecha personaje. Lo llevé hacia un perfil con matices neurodivergentes, sutiles, para romper códigos y generar tensión emocional dentro de una propuesta de lenguaje que tocaba la farsa, el humor negro y el costumbrismo.

En ambos casos busqué una humanidad poética, una luz dentro de la oscuridad. Y eso es lo que más me mueve: personajes con alma, con riesgo, siempre con contradicciones profundas. Aquellos que te permiten explorar lo que no es visible, pero que transforma.

eso es lo que más me mueve: personajes con alma, con riesgo, siempre con contradicciones profundas. Aquellos que te permiten explorar lo que no es visible, pero que transforma

Agnès Llobet — Actriz y poeta

Tu faceta de escritora y poeta es menos conocida, pero te aporta una gran versatilidad. ¿Cómo ha sido ese camino?

Siempre había escrito, pero no me había lanzado del todo hasta que mi compañero leyó un primer pseudolibro y me animó a presentarlo. Ganó el Premio Jaume I de Calvià de Poesía y eso me dio el empujón para continuar. Escribo como vivo: un trabajo constante, un cuestionamiento constante y alimentar el coraje. Para mí, la actriz nutre a la escritora y la escritora nutre a la actriz.

Después de aquel primer poemario, Podríem, sentí la necesidad de crear dramaturgia desde un lugar expandido y pluridisciplinar. Así nació L’incendi de les papallones, un proyecto a tres bandas entre poesía, dirección escénica y lenguaje visual. Más adelante vinieron La dona de Poe, El desig d’Alcmena y Turista Zero, un viaje poético e iniciático de destrucción y renacimiento que me reconectó con la esencia. Escribo para transitar de la herida hasta la luz.

Tus raíces mallorquinas atraviesan toda tu obra. ¿Cómo se manifiesta la isla en tu trabajo?

Mallorca se manifiesta como una contradicción creativa: calma y tensión, magia y precariedad. La supervivencia aquí te hace versátil y resiliente, pero también favorece una honestidad artística muy profunda. La isla no solo es escenario: también es alma, ritmo y mirada.

[En mi trabajo] Mallorca se manifiesta como una contradicción creativa: calma y tensión, magia y precariedad. La supervivencia aquí te hace versátil y resiliente, pero también favorece una honestidad artística muy profunda. La isla no solo es escenario: también es alma, ritmo y mirada

Agnès Llobet — Actriz y poeta

¿Tu familia ha jugado un papel importante?

Mis padres, maestros con mentalidad abierta, me apoyaron desde el principio. Cuando el orientador de la escuela sugería otros caminos, ellos me acompañaron hacia el Institut del Teatre de Barcelona. Esto ha sido clave, porque en esta profesión las crisis son recurrentes y tener una red (familia, amigos, pareja) que te sostenga mental y emocionalmente es fundamental. Para mí lo ha sido.

También influyó mucho el ambiente de casa. Mi madre era una lectora compulsiva y en casa había una biblioteca enorme, sobre todo de poesía en catalán. Tener poesía en los pasillos te cambia la vida.

¿Cómo fue tu infancia? ¿Hay algún recuerdo que te haya marcado especialmente?

Siempre cuentan en casa que, con seis o siete años, dije: “Si no subo a un escenario en la Plaza España, me moriré”. Tenía esa necesidad de expresarme, de estar en el escenario, aunque en mi familia no había ninguna tradición teatral. Organizaba obras con mis primos, disfrazaba a mi hermano pequeño…

Siempre cuentan en casa que, con seis o siete años, dije: 'Si no subo a un escenario en la Plaza España, me moriré'. Tenía esa necesidad de expresarme, de estar en el escenario, aunque en mi familia no había ninguna tradición teatral. Organizaba obras con mis primos, disfrazaba a mi hermano pequeño…

Agnès Llobet — Actriz y poeta

Hasta que mis padres consiguieron apuntarme al Centre Dramàtic Di Marco, que acababa de abrir justo a un minuto de casa. Tenía ocho años, y aquella escuela lo cambió todo. Allí hice los primeros ejercicios de técnica vocal, de respiración, de atención escénica. Fue el inicio real de mi camino como actriz.

Hablemos de industria: Galicia y Canarias han vivido un auge audiovisual. ¿Qué le falta a Balears para vivirlo también?

Le falta creer de verdad en la ficción propia. Y eso significa invertir en ella de verdad.

Atraer rodajes de fuera está muy bien, pero esas producciones vienen con todo hecho. Aquí solo se presta el servicio, y la contratación local es mínima y en categorías de los puestos de trabajo, artísticos y técnicos, con un techo de cristal muy bajo. Siempre salen titulares sobre el gran talento que hay en las Islas Balears, pero se convierte en un mensaje paternalista y vacío si no va acompañado de financiación y medidas que también pongan en el centro de la cuestión la creación y a los creadores de las Islas.

Atraer rodajes de fuera está muy bien, pero esas producciones vienen con todo hecho. Aquí solo se presta el servicio, y la contratación local es mínima y en categorías de los puestos de trabajo, artísticos y técnicos, con un techo de cristal muy bajo

Agnès Llobet — Actriz y poeta

Si queremos que creadores como Miguel Eek, Carles Bover, Miki Durán, Marga Melià, Rafa Cortés, Eugenia Sampedro o Toni Bestard hagan el cine que todos necesitamos, se requiere estructura y apoyo público real. Todo se resume en eso.

¿Qué consejo darías a las jóvenes creadoras que sueñan desde una isla?

Que se arriesguen y perseveren. Que hay muchos oficios dentro de este oficio y hay que ser honestos con uno mismo para saber qué quieres construir y no tener miedo de buscar una voz propia. Que te formes todo lo que puedas, que leas, que vayas al cine, al teatro, a los museos… Que las caídas y los miedos te alimenten. Que cuando te pierdas, puede ser bueno revisitar las raíces para reemprender el vuelo.

[A las jóvenes creadoras les diría] que se arriesguen y perseveren. Que hay muchos oficios dentro de este oficio y hay que ser honestos con uno mismo para saber qué quieres construir y no tener miedo de buscar una voz propia

Hay que formarse, buscar maestros, viajar, no conformarse. Es una carrera de fondo. Tanto si va bien como si no, el compromiso ha de ser profundo si quieres que esta sea tu vida.

¿En qué momento creativo te encuentras ahora?

Tengo dos proyectos de escritura en marcha. Uno ya muy avanzado: una novela terminada, ahora en fase de reuniones editoriales. El otro, un proyecto teatral, aún en estado inicial. Pero el motor no se detiene. Ni en la isla, ni dentro de mí.

“El pintor desconegut més famós del món” –així el va definir Andy Warhol– va arribar a Deià (Mallorca) l’any 1953 per una carambola del destí. D’origen alemany i format a París sota la tutela de Fernand Léger, Abdul Mati Klarwein (1932-2002) viatjava amb la intenció de passar l’estiu a Eivissa. Però el mal temps a la Mediterrània obligà a canviar el rumb del seu vaixell cap a Mallorca. En desembarcar al port de Palma, recordà una conversa que havia tengut temps enrere en una festa parisenca amb l’arqueòleg Bill Waldren, qui li havia parlat d’un poble remot entre la muntanya i la mar que valia la pena visitar.

Impulsat per aquella recomanació, agafà un autobús cap al nord de l’illa. Durant el trajecte, en travessar el coll de Valldemossa i contemplar el vall, alguna cosa es despertà dins ell. “Plaf! Davant jo tenia un paisatge equilibrat, total”, va escriure aquella mateixa nit al seu diari. Va ser una epifania estètica, espiritual i vital. En aquella conjunció d’orografia salvatge, intervenció humana integrada en el paisatge, llum líquida i mar hipnòtica, Klarwein hi reconegué una llar.

Tenia tot just 21 anys. Llogà una caseta petita per 250 pessetes mensuals i decidí passar-hi aquell hivern del 53. El seu fill Balthazar ho sintetitza amb precisió: “No tornà mai a Eivissa. Es va enamorar de Deià. Des del primer moment s’hi va sentir com a casa”. Aquell encontre fortuït amb un paisatge carregat d’energia tel·lúrica marcà l’inici d’una relació de mig segle entre Klarwein i la Tramuntana mallorquina; un dels vincles més fèrtils entre un creador visionari i un territori sagrat de la Mediterrània.

Mati Klarwein, un jove pintor amb molt de talent de 21 anys, es topà amb el paisatge de la seva vida en travessar el coll de Valldemossa. La revelació va ser immediata. Decidí quedar-s’hi i segellà una aliança molt fructífera entre creador i paisatge

Un artista sense casa, però amb temple

Encara que Mati Klarwein va mantenir una vinculació profunda amb Deià durant mig segle, mai no fou propietari d’una casa al poble en el sentit estricte. Als anys cinquanta, amb l’ajuda del seu pare —arquitecte format a la Bauhaus—, construí una caseta damunt la cala de Deià. Tanmateix, la vengué poc després per poder finançar un viatge al voltant del món. Després d’aquella experiència, Klarwein optà per llogar diferents habitatges pel municipi, vivint en cases prestades, ruïnes ocupades o tallers improvisats.

La seva vida a Deià estava profundament arrelada, però materialment era errant. Per ell, els doblers no eren un fi, sinó una eina per sostenir la seva vida artística i la seva llibertat. “Allà on vivia, creava un espai màgic, un santuari per a la imaginació”, recorda la seva filla Serafine. Cada lloc es transformava sota la seva influència en un temple creatiu.

Visqué en moltes cases prestades o llogades, com la finca de Son Rullan, un antic monestir del segle XIV mig abandonat i encaramat dalt un turó; un autèntic balcó sobre la Mediterrània, escortat per la presència de muntanyes escarpades. La propietat pertanyia als seus amics Fred i Annie Grunfeld, que li oferiren aquell refugi suspès entre el cel i la mar.

Allà, Klarwein convertí allò precari en sagrat. Sota un tendal obert al paisatge, hi instal·là el seu estudi i hi treballava amb una meticulositat gairebé monàstica. Passava hores observant cada pedra, cada solc del terreny, captant els matisos canviants de la llum. En la seva pintura, cada fragment de l’entorn mereixia ser representat amb devoció absoluta. La seva minuciositat era digna dels mestres holandesos.

Quan queia la nit, la seva casa es transformava en punt de trobada per a músics, artistes, veïnats i forasters, que es reunien en improvisades jam sessions amb tambors africans, jazz afrocubà, funk o flamenc. La música era part de la seva rutina quotidiana. “Pujaves de la cala i et paraves a ca na’n Mati. Sempre hi havia una jam session en marxa”, recorda el seu amic, l’escriptor i músic Tomàs Graves.

Deià-New York Connection

Durant les dècades de 1960 i 1970, Deià visqué la seva època daurada; es convertí en un oasis de llibertat creativa i de comunió intergeneracional on l’art se respirava com l’aire. Va ser un laboratori humà, social i estètic que atreia poetes, músics, pintors, cineastes, filòsofs i cercadors d’una altra manera de viure. D’entre tots, Mati Klarwein es convertí en una de les figures centrals, “una mena de filòsof i xaman quotidià”, segons els qui el conegueren bé. L’estudi de pintura de Klarwein era un cosmos d’objectes màgics, discs de vinil, instruments musicals i altars improvisats. En aquest context, sense rellotges ni guions, en Mati pintava amb una disciplina obsessiva, però ho compaginava amb una celebració contínua. “Pintura, migdiada i festa”, resumeix Serafine.

La seva casa —fos a Son Rullan, al seu estudi de Nova York o a qualsevol altra morada provisional— ben aviat es convertia en un vòrtex creatiu on es mesclaven el jazz, la psicodèlia, els tambors afrocubans i les converses nocturnes sobre allò diví i allò humà. Allà, el pintor es transformava en un amfitrió generós i en un percussionista exigent. Tomàs Graves descriu aquells esdeveniments “amb música en directe, guitarres i calipso caribeny”. “Amb el pas dels anys, els bongos cediren el pas a les congas, i les improvisacions acústiques evolucionaren en jam sessions més psicodèliques, marcades pel flamenc latin jazz, l’afrobeat i la música negra que tant influencià en Mati”, afegeix.

Klarwein convertí cada espai que habità en un temple creatiu. Des de casetes damunt la cala fins a ruïnes a la muntanya com Son Rullan, on treballava sota tendals improvisats i envoltat de teranyines intencionades

“Les cases eren espais underground, on hi havia una celebració contínua”, recorda Serafine. Aquell refugi a la Serra de Tramuntana no només acollia jam sessions espontànies —on en Mati, exigent amb la qualitat musical, imposava la seva llei: “Si no pots tocar amb ritme, fora”—, sinó que també funcionava com un santuari espiritual on els visitants esdevenien participants d’un ritu. Entre Nova York i Deià, Mati Klarwein no només alternà residències, sinó que construí un sistema dual. La metròpoli com a laboratori, i el poble mallorquí com a úter simbòlic.

Gràcies a la seva intensa connexió amb Nova York i amb l’escena contracultural afroamericana dels anys 60 i 70, Mati Klarwein es convertí en un pont privilegiat entre la pintura psicodèlica i la música d’avantguarda. Des del seu loft a l’Upper West Side —prop del Dakota Building i veïnat de la Factory d’Andy Warhol—, Klarwein rebia músics com Miles Davis, Jimi Hendrix o Carlos Santana. O filòsofs com Timothy Leary. No només compartia vetlades amb ells, sinó que els oferia el seu art com a vehicle visual per a les seves exploracions sonores. Fruit d’aquesta complicitat estètica, l’any 1970 nasqueren portades mítiques com Bitches Brew, de Miles Davis, o Abraxas, de Carlos Santana, on el traç místic i afro-còsmic de Klarwein esdevingué un icona visual d’abast global.

Connectat amb les escenes més capdavanteres de Manhattan, Klarwein fou un pont entre la pintura psicodèlica i la música negra. Al seu estudi novaiorquès gestà imatges que acompanyarien discs històrics com Abraxas de Santana o Bitches Brew de Miles Davis, convertint-se en un icona visual de tota una generació

Per a Glenn O’Brien, cronista lúcid de la contracultura i editor de Interview Magazine, conèixer Mati Klarwein fou com accedir a un secret que transformaria per sempre la seva percepció de l’art i de la realitat. En el seu text per a Paradís perdut i retrobat (2005), O’Brien descriu Klarwein com un autèntic mag modern: “Un aristòcrata kàrmic, amb ànima feliç i sense res a demostrar. No tenia rotllo, tenia conversa i carisma”.

Mentre l’art contemporani es dividia entre el pop superficial, la psicodèlia naïf o el conceptualisme àrid, Klarwein cultivava una visió complexa, exuberant i tècnica, capaç de representar l’invisible amb una precisió renaixentista i una càrrega simbòlica brutal. La seva pintura —continua O’Brien— “no era només psicodèlica, era xamanisme”. “Entre Nova York i Deià, en Klarwein no vivia entre dos mons, sinó que els connectava”, afegeix. Era, als ulls de Glenn, un eix magnètic entre la sofisticació urbana i l’espiritualitat tel·lúrica, un artista total l’obra del qual encarnava la possibilitat que la màgia encara existís en un temps que havia deixat de creure-hi.

Durant els anys de plenitud artística i espiritual de Deià, Mati Klarwein es convertí en una figura essencial de l’ànima del poble. Com recorda Cristina Barchi, la seva aliada en la defensa del paisatge de la Tramuntana, “resultava paradoxal i inspirador veure que, mentre es retirava a la solitud d’un pujol davall la muntanya per pintar, estava, alhora, al corrent dels corrents ecopolítics més avançats”.

Des d’aquella aparent desconnexió, en els seus darrers anys de vida, Klarwein decidí implicar-se públicament com si tengués vint anys. “Va saber atreure altres estrangers cap a l’activisme local, fins i tot aquells que no parlaven català ni castellà i no es podien informar pels canals habituals. Això és una cosa que avui no es fa —es lamenta Barchi— i es perden molts aliats”.

El gir dels anys 80

El paradís començà a esquerdar-se a finals dels anys vuitanta, quan Deià entrà en una etapa que marcaria l’inici de la seva transformació irreversible. Durant dècades havia estat un laboratori de vida artística i comunitària, però començà a convertir-se en un aparador de luxe, amb un model incipient de gentrificació. La comunitat d’artistes, que s’havia integrat de manera natural en el teixit del poble, fou desplaçada a poc a poc per la lògica del turisme exclusiu. Serafine Klarwein resumeix aquella transformació: “Passàrem de ser participants a convertir-nos en simples observadors”.

Mati Klarwein no acceptà aquesta mutació amb passivitat. Ben al contrari: activà una nova faceta de la seva vida com a artista militant. Amb la mateixa precisió amb què pintava els seus paisatges visionaris, es lliurà de ple a la defensa del territori i de la identitat de Deià i del paisatge de la Tramuntana. El seu art es transformà en eina de denúncia i resistència. Elaborà cartells per a l’entitat ecologista GOB, participà en manifestacions, intervingué mapes urbanístics amb monstres de ciment i creà obres crítiques davant la destrucció del paisatge.

El seu activisme fou tan radical com la seva pintura. Intervingué mapes, dissenyà cartells, liderà manifestacions i convertí l’estètica en denúncia. Cada agressió al paisatge de la Tramuntana era, per ell, un crim estètic i espiritual

El seu activisme combinava la potència de la imatge amb la ironia de l’art. Quan qualcú va proposar canalitzar el torrent de Deià sota una capa de formigó, Klarwein reaccionà amb fermesa. Afirmava que cobrir el torrent equivalia a amputar la vena vital del poble. En la seva visió, el paisatge era un ésser viu, i qualsevol agressió era una ferida profunda.

Per ell, l’art ja no podia limitar-se a la contemplació estètica. Calia actuar. En els seus darrers anys repetia que “l’únic ofici que valia la pena en aquell moment era ser ecologista”. El seu compromís s’emmarca dins una consciència que es venia gestant a Mallorca des de finals dels anys setanta, quan campanyes com “Salvem sa Dragonera” havien encès la flama de l’ecologisme insular.

A finales de los 80, el Deià místico comenzó a resquebrajarse. El turismo de élite y el mercado inmobiliario desplazaron a la comunidad creativa. Klarwein reaccionó transformando su arte en trinchera

Durant les dècades dels vuitanta i noranta, quan l’amenaça del formigó començà a estendre’s amb força per la Serra de Tramuntana, Klarwein i Tomàs Graves impulsaren el col·lectiu Amics de la Serra de Tramuntana. El seu objectiu era aturar un projecte d’autovia litoral que pretenia connectar Valldemossa, Deià i Sóller. El traçat projectat travessava un dels paisatges més delicats i bells de l’illa i amenaçava amb convertir la Costa Nord en un simple corredor turístic d’alta velocitat.

Per a Klarwein, aquella lluita no era política ni puntual. Era estètica i espiritual. Havia pintat Deià pedra a pedra. Veure aquell santuari reduït a runes sota l’asfalt era, per ell, una afronta directa. La implicació també es vivia dins ca seva. El seu fill Balthazar recorda que ell i el seu germà Salvador pintaren, juntament amb el pare, una pancarta monumental amb autopistes en forma de monstres devoradors que estigué penjada diverses setmanes a l’avinguda Argentina de Palma, i participaren en una protesta que tallà la carretera entre Deià i Sóller.

El clímax d’aquella resistència tingué lloc una nit que ja és llegenda. Cristina Barchi hi era: “Va ser a Son Rullan. Hi hagué pocs convidats, però entre ells hi havia els cantants Sting i Annie Lennox. Pujaren a peu pel camí costerut, en plena foscor, en silenci, deixant-se amarar pels olivars centenaris i per la majestuositat del paisatge. En Klarwein els va captivar”.

El clímax d'aquella resistència va tenir lloc una nit que ja és llegenda. Cristina Barchi va estar allà: “Va ser a Son Rullan. Hi va haver pocs convidats, però entre ells hi havia els cantants Sting i Annie Lennox. Van pujar a peu pel camí costerut, en total foscor, en silenci, deixant-se amarar per les oliveres centenàries i la majestuositat del paisatge.” Klarwein els con.

La nit que organitzà un sopar íntim amb Sting i Annie Lennox a la seva “caseta” va suposar un punt d’inflexió. Aconseguí visibilitzar l’amenaça sobre la Tramuntana i sumar-hi suports internacionals. La causa local es convertí en una causa global. I s’aconseguí aturar el projecte

A partir d’aquella nit de converses i música sota les estrelles, es desfermà una onada de solidaritat. Poc després, Peter Gabriel, Lou Reed, Claudia Schiffer, Jean-Baptiste Mondino i Bettina Rheims, entre molts altres, signaren el manifest en defensa de la Tramuntana. La causa local es convertí en una preocupació internacional, i el Govern balear reculà.

Barchi ho resumeix amb contundència: “Aquell projecte defensat per Jaume Matas (expresident balear del PP i exministre de José María Aznar) era una serp d’asfalt que sobrevolava el poble i la cala perquè els turistes arribassin cinc minuts abans a Sóller. En Klarwein entengué que calia aturar-lo, i ho va fer a la seva manera. Amb art. Amb màgia. I amb veritat”.

Deià no era només un refugi físic per a en Mati, sinó una extensió de la seva ànima i de la seva obra. La seva pintura documentava el paisatge amb devoció mística. Cada pedra, cada solc, cada ombra era captada amb una precisió obsessiva

Decepció final

El final de l’idil·li arribà una nit d’estiu, amb una provocació i un micròfon a la mà. Era a principis dels anys noranta, durant una festa organitzada per Klarwein a l’hotel La Residencia —amb permís previ, músics convidats i un ambient festiu—, quan un client es queixà pel volum. Des de recepció, un empleat intentà dissoldre el concert. En Mati demanà parlar amb els propietaris. Com que no obtingué resposta, agafà el micròfon i llançà la seva proclama sarcàstica:

“Això havia de ser una residència d’artistes! Mort als feixistes…!”

No fou una sortida de to puntual, sinó una declaració de ruptura. Aquell artista que havia contribuït a convertir aquell indret en un altar còsmic ja no encaixava en el model “boutique” del nou Deià. Quan desembarcaren les immobiliàries i els turistes vip, l’autenticitat es tornà incòmoda. En els seus darrers anys, Klarwein contemplà la possibilitat de traslladar-se al sud de l’illa, a Campos. L’amenaça constant sobre les muntanyes que l’havien seduït es tornà opressiva. Tot i així, mai no abandonà Deià, ni l’art, ni l’activisme.

Allà va morir l’any 2002, als 69 anys. Les seves cendres foren enterrades al cementeri del poble, prop de la tomba de Robert Graves, tancant poèticament el cercle iniciat dècades enrere per dos esperits lliures que somiaren una altra manera d’habitar la Mediterrània.

Mati Klarwein va morir el 2002. Fou enterrat al cementeri de Deià, a tocar de Robert Graves. No només deixà quadres: deixà un advertiment —sense ànima, el paradís es converteix en un escenari buit. La seva vida fou un far i un escut. I la seva obra, una crida urgent a despertar

El llegat de Klarwein traspassa la pintura. És una advertència sobre allò que ja hem perdut, però també una inspiració sobre allò que encara podríem salvar. Deià encara enlluerna, però ja no és el mateix. I en Klarwein ho intuïa. En tot cas, a GodJokes, un dels seus darrers llibres, va profetitzar: “El final del món és molt a prop… així que pren-te el teu temps”.