En el silenci lluminós del Taller Sert, a Cala Major, hi havia un objecte que semblava passar desapercebut entre pinzells, teles i ceràmiques. Era petit, emblanquinat, amb taques vermelles i verdes damunt la calç. Una jugueta popular, dirien alguns. Un tòtem mediterrani, diria Joan Miró. El pintor l’observava constantment. L’estudiava com qui estudia un rostre.

Aquell objecte era un siurell mallorquí. I el seu origen era a pocs quilòmetres del taller, a les mans de les dones artesanes de Sa Cabaneta (Marratxí). Un vincle humil i profund que connecta un dels artistes més universals del segle XX amb una de les tradicions populars més antigues de Mallorca. Una història que avui continua ben viva en tallers com el de Ca Madò Bet des Siurells, on Coloma Cañellas, néta de la llegendària siurellera de confiança del mateix Miró, continua modelant fang amb les mans i insuflant vida a les mateixes figures que feia la seva padrina i que varen fascinar el pintor.

Una jugueta de quatre mil anys

Per entendre què va veure Miró en el siurell, primer cal entendre què és. I no és fàcil reduir-lo a una definició, perquè el siurell és moltes coses alhora: jugueta, xiulet, amulet, ofrena, record de romeria i peça de col·leccionista. El seu origen es perd dins el temps. Els estudiosos apunten influències fenícies i paral·lelismes amb figuretes de l’Edat del Bronze trobades en nombrosos jaciments mediterranis, inclosa la civilització minoica de Creta. Mallorca, cruïlla de cultures i rutes comercials durant mil·lennis, sembla haver conservat en aquest objecte humil una memòria antiquíssima. Una memòria que les mans de les artesanes de Marratxí han transmès de generació en generació gairebé sense interrupció fins avui.

La producció tradicional del siurell era una feina familiar i amb rols ben definits. Les dones modelaven les figures —homes a cavall, músics, figures amb els braços aixecats en forma de banyes—. Tot fet a mà, sense motlles, amb argila extreta de les possessions properes. Cada artesana tenia el seu propi repertori de formes i la seva manera particular de combinar els colors. La peça més popular, abans i ara, és el cavallet: un genet damunt la seva muntura que resumeix en pocs centímetres tota l’economia de signes del siurell.

Durant segles, aquestes figures varen circular per les romeries de l’illa com a objectes de devoció popular i entreteniment infantil, venudes pels mateixos artesans a les paradetes de fira. Amb el temps varen anar perdent la seva funció de jugueta, i el boom turístic dels anys seixanta i setanta les va rescatar d’un declivi que podria haver estat definitiu, reconvertint-les en souvenir i peça de col·leccionista.

L’encontre a la romeria de la Bonanova

Joan Miró es va retrobar amb el siurell en una romeria, la de la Bonanova de Palma. Va ser als anys cinquanta, quan el pintor —ja aleshores un dels grans noms de l’avantguarda europea, establert a l’illa des de feia anys— va coincidir per primera vegada amb l’amo en Felip, que acudía a vendre les peces creades al taller familiar de Sa Cabaneta. Un encontre aparentment casual, entre música i paradetes d’artesania, que acabaria convertint-se en qualque cosa molt més significativa.

Perquè Miró no es va limitar a comprar una peça i continuar el seu camí. Va voler saber-ne més: d’on venien aquelles figures, qui les feia i com. Així que es va desplaçar a Sa Cabaneta, al taller d’en Felip i na Bet. Coloma Cañellas —néta del matrimoni, que avui regenta el taller familiar amb el nom de la seva padrina— recorda la visita: “No va venir tot sol. L’acompanyava Robert Graves”, el poeta i novel·lista britànic establert a Deià, un dels intel·lectuals estrangers que més profundament s’havia enamorat de Mallorca i de la seva cultura popular.

Va ser allà on varen conèixer madò Bet i pogueren veure amb els seus propis ulls com feia feina. Graves, autor de La Deessa Blanca —obra on apareix esmentat el siurell—, compartia amb Miró aquesta fascinació pels objectes que conserven una memòria arcaica, anterior a les convencions de l’art culte.

La visita no va ser la d’un turista que cercava souvenirs, sinó la d’un artista que anava darrere allò que les avantguardes europees, amb tota la seva sofisticació, no li havien sabut proporcionar. “Les coses més senzilles em donen idees”, diria el mateix Miró. “La meva padrina els va ensenyar allò que feia”, recorda Coloma, i el que madò Bet feia —modelar fang amb les mans, pintar amb tres colors, donar vida a figures amb cara i actitud pròpies— era exactament el tipus de coneixement que Miró feia dècades que cercava.

“L’art popular sempre m’emociona”, va confessar en una entrevista de 1959. “Hi ha una gran unitat entre els siurells de Mallorca i les coses gregues”. Per a Coloma, l’atracció de Miró pel siurell tenia una explicació ben clara: “El que li agradava era la senzillesa de les coses del poble. Els siurells són molt naïf, molt humils, però al mateix temps molt expressius, i això el fascinava”. I afegeix: “També li atreia molt l’ús dels colors, i els colors dels siurells són molt característics”. Aquell dia, el pintor es va endur peces del taller, algunes sense pintar i d’altres ja acabades, tal com sortien de les mans de madò Bet.

El que li agradava era la senzillesa de les coses del poble. Els siurells són molt naïf, molt humils, però al mateix temps molt expressius, i això el fascinava

Coloma Cañellas — Artesana

Joan Punyet, nét del pintor, explica l’admiració de Miró pels oficis manuals: “Miró sempre va treballar molt a prop d’artesans amb qui estampava, feia ceràmica, fonia bronze o confeccionava tapissos, i sovint remarcava que no deixava mai d’aprendre d’ells i com n’era d’enriquidor”.

Els siurells que madò Bet va entregar a Miró es varen incorporar a aquell univers de “guspires màgiques” que sempre alimentà la seva recerca creativa: objectes trobats, regals de la natura, art primitiu i popular, personatges de l’entorn, moments i indrets que marquen un punt d’inflexió. És precisament aquesta dimensió la que explorava l’exposició La guspira màgica de la Fundació Miró Mallorca, dedicada a la importància de l’encontre fortuït i de la troballa inesperada en la concepció de la seva obra, recuperant petites figuretes que poblaven els estudis del pintor a París, Mont-roig i Cala Major.

Aquelles petites peces blanques varen travessar així la frontera entre el taller popular de Sa Cabaneta i la col·lecció d’un dels artistes més importants del segle XX, on avui formen part del fons de la Fundació. Punyet explica què representaven aquelles figures dins l’espai de feina del seu padrí: “Quan es va instal·lar a Mallorca, encara meravellat i entusiasmat amb l’estudi que li havia construït Sert, li va costar acostumar-s’hi, fer feina… fins que, a poc a poc, els objectes artesans es varen anar apropiant de l’espai i, entre ells, hi havia els siurells”.

Foren aquelles figures de fang —juntament amb altres objectes de tota mena que omplien els seus estudis— les que convertiren aquell espai de línies racionalistes en un lloc habitable per a la seva imaginació.

Quan es va instal·lar a Mallorca, li va costar acostumar-s’hi, fer feina… fins que, a poc a poc, els objectes artesans es varen anar apropiant de l’espai i, entre ells, hi havia els siurells

Joan Punyent — Net de Miró

Allò que Miró va trobar al fang

Des de ben jove, Miró havia sentit una atracció poderosa per les anomenades arts primitives: les màscares africanes, les kachinas dels pobles nadius nord-americans, les figures precolombines. En tots aquells objectes hi trobava la capacitat de condensar, dins un gest mínim, una presència màxima. Quan va arribar a Mallorca i entrà en contacte profund amb els siurells, hi va reconèixer aquell mateix llenguatge. Un llenguatge mediterrani, proper, fet de la mateixa terra que trepitjava cada dia. “Per a mi aquests ninots tenen una importància extraordinària”, va confessar en una entrevista.

Per a mi aquests ninots tenen una importància extraordinària

Joan Miró — Pintor

El siurell va entrar dins el procés de feina de Miró, va aparèixer en els seus esbossos i va informar decisions formals ben concretes. Va ser, en el sentit més precís de la paraula, una font. La paleta és el primer lloc on aquesta afinitat es fa visible. Els siurells empren tres colors damunt el blanc de la calç: vermell, verd i, a vegades, negre. La pintura de Miró va orbitar durant dècades entorn exactament d’aquesta mateixa combinació. El blanc no com a absència, sinó com a espai de respiració. El vermell com a esclat d’energia. El verd com a accent vital.

Però, més enllà del color, allò que Miró i el siurell comparteixen és una gestualitat, una actitud davant la forma, allò que el pintor anomenava “una petita ànima”. Punyet confirma que aquesta influència va deixar rastres ben concrets dins l’obra del seu padrí: “És visible en pintura, obra gràfica, ceràmica, escultura… i en algun cas totalment relacionat, com ho demostra qualque esbós per a un projecte d’escultura”.

Un exemple especialment revelador. Entre 1972 i 1975, Miró va concebre una de les obres més ambicioses i menys conegudes de la seva trajectòria: una escultura monumental destinada a un parc infantil de Central Park, impulsada per Margit Rowell, conservadora del Guggenheim Museum. El projecte no arribà a materialitzar-se, però la documentació conservada —maquetes, fotomuntatges, cartes i notes— revela una idea sorprenent: Miró volia convertir el siurell mallorquí en un tòtem universal al cor de Nova York.

La maqueta del projecte mostra una figura clarament emparentada amb els siurells de Marratxí: cos blanc, textura d’argila, colors primaris, ulls circulars i braços aixecats. Miró imaginava una peça gegantina, d’entre quinze i vint metres d’alçada —molt per damunt del que proposaven els promotors—, amb la intenció que actuàs com un protector simbòlic del joc i de la infància. A través de fotomuntatges, va imaginar la figura emergint enmig de la gespa de Central Park com un guardià mediterrani transportat a la gran metròpoli.

La complexitat tècnica i les discrepàncies sobre l’escala varen fer inviable la seva construcció. Tot i així, l’episodi exemplifica com un objecte humil, creat als tallers de Sa Cabaneta, podia convertir-se en símbol universal en ple Manhattan. El fang de Marratxí, dins la imaginació de Miró, no tenia límits geogràfics.

El nom com a llegat, el taller com a continuïtat

Coloma Cañellas no és només una de les guardianes de la ceràmica popular mallorquina. És també qualcú que entén que una tradició que no evoluciona acaba convertint-se en relíquia. Per això, dins el seu taller conviuen les figures de sempre —el cavallet, el músic, el personatge amb els braços aixecats— amb incorporacions innovadores que dialoguen amb la cultura popular més contemporània: figures de dones que recorden la pintora Frida Kahlo, dimonis pintats de negre i vermell que evoquen Darth Vader de Star Wars, peces que amplien l’imaginari sense rompre la gramàtica essencial de l’objecte.Les seves mans fan avui el mateix que feien les de madò Bet: agafar un grapat de fang i decidir quina forma mereix existir.

Aquesta tensió entre preservació i renovació és, curiosament, un altre dels punts de contacte més profunds amb la figura de Miró. Perquè el pintor tampoc no va ser mai ni un conservador ni un rupturista pur. Va ser qualcú que cercava en allò més antic l’energia per arribar més enfora.

En el silencio luminoso del Taller Sert, en Cala Major, había un objeto que parecía pasar desapercibido entre pinceles, telas y cerámicas. Era pequeño, encalado, con manchas rojas y verdes sobre la cal. Un juguete popular, dirían algunos. Un tótem mediterráneo, diría Joan Miró. El pintor lo observaba constantemente. Lo estudiaba como quien estudia un rostro.

Ese objeto era un siurell mallorquín. Y su origen estaba a pocos kilómetros del taller, en las manos de las mujeres artesanas de Sa Cabaneta (Marratxí). Un vínculo humilde y profundo que conecta a uno de los artistas más universales del siglo XX con una de las tradiciones populares más antiguas de Mallorca. Una historia que hoy continúa viva en talleres como el de Ca Madò Bet des Siurells, donde Coloma Cañellas, nieta de la legendaria siurellera de cabecera del propio Miró, sigue modelando barro con las manos e insuflando vida a las mismas figuras que realizaba su abuela y fascinaron al pintor.

Un juguete de cuatro mil años

Para entender qué vio Miró en el siurell hay que entender primero qué es. Y no es fácil reducirlo a una definición, porque el siurell es muchas cosas a la vez: juguete, silbato, amuleto, ofrenda, recuerdo de romería y pieza de coleccionista. Su origen se pierde en el tiempo. Los estudiosos apuntan a influencias fenicias y a paralelismos con figuritas de la Edad de Bronce halladas en múltiples yacimientos mediterráneos, incluida la civilización minoica de Creta. Mallorca, encrucijada de culturas y rutas comerciales durante milenios, parece haber conservado en este objeto humilde una memoria muy antigua. Una memoria que las manos de las artesanas de Marratxí han transmitido de generación en generación sin apenas interrupciones hasta nuestros días.

La producción tradicional del siurell era un trabajo familiar y de roles bien definidos. Las mujeres modelaban las figuras —hombres a caballo, músicos, figuras con los brazos alzados en forma de cuernos—. Todo a mano, sin moldes, con una arcilla extraída de las fincas cercanas. Cada artesana tenía su propio repertorio de formas y su manera particular de combinar los colores. La pieza más popular, entonces y ahora, es el cavallet: un jinete sobre su montura que resume en pocos centímetros toda la economía de signos del siurell. Durante siglos, estas figuras circularon por las romerías de la isla como objetos de devoción popular y entretenimiento infantil, vendidas por los propios artesanos en los puestos de feria. Con el tiempo fueron perdiendo su función de juguete y el boom del turismo de los años sesenta y setenta las rescató de un declive que podría haber sido definitivo, reconvirtiéndolas en souvenir y pieza de coleccionista.

El encuentro en la romería de la Bonanova

Joan Miró se reencontró con el siurell en una romería, la de la Bonanova de Palma. Fue en los años cincuenta donde el pintor —ya entonces uno de los grandes nombres de la vanguardia europea, afincado en la isla desde hacía años— coincidió por primera vez con l'amo Felip, que acudía a vender las piezas creadas en el taller familiar de Sa Cabaneta. Un encuentro aparentemente casual, entre música y puestos de artesanía, que terminaría convirtiéndose en algo mucho más significativo.

Porque Miró no se limitó a comprar una pieza y seguir su camino. Quiso saber más, de dónde venían aquellas figuras, quién las hacía y cómo. Así que se desplazó a Sa Cabaneta, al taller de Felip y Bet. Coloma Cañellas —nieta del matrimonio, que hoy regenta el taller familiar con el nombre de su abuela— recuerda la visita: “No vino solo. Lo acompañaba Robert Graves”, el poeta y novelista británico afincado en Deià, uno de los intelectuales extranjeros que más profundamente se había enamorado de Mallorca y de su cultura popular. Fue allí donde conocieron a madò Bet y pudieron ver con sus propios ojos cómo trabajaba. Graves, autor de La Diosa Blanca —obra en la que el siurell aparece mencionado—, compartía con Miró esa fascinación por los objetos que conservan una memoria arcaica, anterior a las convenciones del arte culto.

La visita no fue la de un turista en busca de souvenirs, sino la de un artista en busca de algo que las vanguardias europeas, con toda su sofisticación, no habían sabido proporcionarle. “Las cosas más simples me dan ideas”, diría el propio Miró. “Mi abuela les enseñó lo que hacía”, recuerda Coloma, y lo que madò Bet hacía —modelar barro con las manos, pintar con tres colores, dar vida a figuras con cara y actitud propias— era exactamente el tipo de conocimiento que Miró llevaba décadas buscando.

“El arte popular me conmueve siempre”, confesó en una entrevista de 1959. “Hay una gran unidad entre los siurells de Mallorca y las cosas griegas”. Para Coloma, la atracción de Miró por el siurell tenía una explicación clara: “Lo que le atraía era la sencillez de las cosas del pueblo. Los siurells son muy naïf, muy humildes, pero al mismo tiempo muy expresivos y eso le fascinaba”. Y añade: “A él el uso de los colores también le atraía mucho y los colores de los siurells son muy característicos”. Ese día, el pintor se llevó piezas del taller, algunas sin pintar y otras acabadas, tal como salían de las manos de madò Bet.

Lo que le atraía era la sencillez de las cosas del pueblo. Los siurells son muy naïf, muy humildes, pero al mismo tiempo muy expresivos y eso le fascinaba

Coloma Cañellas — Artesana

Joan Punyent, nieto del pintor, explica la admiración de Miró por los trabajos manuales: “Miró trabajó siempre muy cerca de artesanos con los que estampaba, realizaba cerámica, fundía en bronce o hacía tapices y recalcaba a menudo que no dejaba de aprender con ellos y lo enriquecedor que le resultaba”.

Los siurells que madò Bet entregó a Miró se incorporaron a ese universo de “chispas mágicas” que siempre alimentó su búsqueda creativa: objetos encontrados, regalos de la naturaleza, arte primitivo y popular, personajes del entorno, momentos y lugares que marcan un punto de inflexión. Es precisamente esa dimensión la que exploró la exposición La guspira màgica de la Fundació Miró Mallorca, dedicada a la importancia del encuentro fortuito y del hallazgo inesperado en la concepción de su obra, recuperando pequeñas figurillas que poblaban los estudios del pintor en París, Mont-roig y Cala Major.

Aquellas pequeñas piezas blancas cruzaron así la frontera entre el taller popular de Sa Cabaneta y la colección de uno de los artistas más importantes del siglo XX, donde hoy forman parte del fondo de la Fundació. Punyent explica lo que representaban estas figuras en el espacio de trabajo de su abuelo: “Cuando se instaló en Mallorca, aún maravillado y entusiasmado con el estudio que le había construido Sert, le resultó difícil habituarse, trabajar… hasta que poco a poco los objetos artesanales empezaron a apropiarse del espacio y, entre ellos, estaban los siurells”. Fueron esas figuras de barro —junto a otros objetos de diversa índole que poblaban sus estudios— las que convirtieron aquel espacio de líneas racionalistas en un lugar habitable para su imaginación.

Cuando se instaló en Mallorca, le resultó difícil habituarse, trabajar… hasta que poco a poco los objetos artesanales empezaron a apropiarse del espacio y, entre ellos, estaban los siurells

Joan Punyent — Nieto de Miró

Lo que Miró encontró en el barro

Desde muy joven, Miró había sentido una atracción poderosa por las llamadas artes primitivas: las máscaras africanas, las kachinas de los pueblos nativos norteamericanos, las figuras precolombinas. En todos esos objetos encontraba la capacidad de condensar en un gesto mínimo una presencia máxima. Cuando llegó a Mallorca y entró en contacto profundo con los siurells, reconoció en ellos ese mismo lenguaje. Un lenguaje mediterráneo, cercano, hecho de la misma tierra que pisaba cada día. “Para mí estos ninots tienen una importancia extraordinaria”, confesó en una entrevista.

Para mí estos ninots tienen una importancia extraordinaria

Joan Miró — Pintor

El siurell entró en el proceso de trabajo de Miró, apareció en sus bocetos e informó decisiones formales concretas. Fue, en el sentido más preciso del término, una fuente. La paleta es el primer lugar donde esa afinidad se hace visible. Los siurells emplean tres colores sobre el blanco de la cal: rojo, verde y, a veces, negro. La pintura de Miró orbitó durante décadas alrededor de exactamente esa misma combinación. El blanco no como ausencia, sino como espacio de respiración. El rojo como estallido de energía. El verde como acento vital.

Pero, más allá del color, lo que Miró y el siurell comparten es una gestualidad, una actitud ante la forma, lo que el pintor llamaba “una pequeña alma”. Punyent confirma que esta influencia dejó rastros concretos en la obra de su abuelo: “Es visible en pintura, obra gráfica, cerámica, escultura… y en algún caso totalmente relacionado, como lo prueba algún boceto para proyecto de escultura”.

Un ejemplo especialmente revelador. Entre 1972 y 1975, Miró concibió una de las obras más ambiciosas y menos conocidas de su trayectoria: una escultura monumental destinada a un parque infantil de Central Park, impulsada por Margit Rowell, conservadora del Guggenheim Museum. El proyecto no llegó a materializarse, pero la documentación conservada —maquetas, fotomontajes, cartas y notas— revela una idea sorprendente: Miró quería convertir el siurell mallorquín en un tótem universal en el corazón de Nueva York.

La maqueta del proyecto muestra una figura claramente emparentada con los siurells de Marratxí: cuerpo blanco, textura de arcilla, colores primarios, ojos circulares y brazos alzados. Miró imaginaba una pieza gigantesca, de entre quince y veinte metros de altura —muy por encima de lo que proponían los promotores—, con la intención de que actuara como un protector simbólico del juego y la infancia. A través de fotomontajes, imaginó la figura emergiendo en medio del césped de Central Park como un guardián mediterráneo transportado a la gran metrópoli.

La complejidad técnica y las discrepancias sobre la escala hicieron inviable su construcción. Aun así, el episodio ejemplifica cómo un objeto humilde, creado en los talleres de Sa Cabaneta, podía convertirse en símbolo universal en pleno Manhattan. El barro de Marratxí, en la imaginación de Miró, no tenía límites geográficos.

El nombre como legado, el taller como continuidad

Coloma Cañellas no es solo una de las guardianas de la cerámica popular mallorquina. Es también alguien que entiende que una tradición que no evoluciona termina por convertirse en reliquia. Por eso en su taller conviven las figuras de siempre —el cavallet, el músico, el personaje con los brazos alzados— con incorporaciones innovadoras que dialogan con la cultura popular más contemporánea: figuras de mujeres que recuerdan a la pintora Frida Kahlo, demonios pintados en negro y rojo que evocan a Darth Vader de Star Wars, piezas que amplían el imaginario sin romper la gramática esencial del objeto. Sus manos hacen hoy lo mismo que hacían las de madò Bet: tomar un puñado de barro y decidir qué forma merece existir.

Esta tensión entre preservación y renovación es, curiosamente, otro de los puntos de contacto más profundos con la figura de Miró. Porque el pintor tampoco fue nunca un conservador ni un rupturista puro. Fue alguien que buscaba en lo más antiguo la energía para ir más lejos. 

El hip hop procedent dels Estats Units va començar a filtrar-se a Mallorca a finals dels anys vuitanta. Sense indústria, sense escena i amb tot just una vintena d’al·lots, l’illa va construir des de zero una de les variants més singulars i influents del hip hop a Espanya, al voltant del col·lectiu La Puta Opepé i del seu principal impulsor, en Xino Arcade.

En aquella època, damunt el marbre fred —ideal per ballar breakdance— del Passeig Mallorca, un grapat d’adolescents giraven damunt l’esquena mentre d’altres marcaven el ritme. Repetien una vegada i una altra moviments vistos al cine. S’alimentaven de música i elements estètics arribats de fora gràcies a les visites de la Sisena Flota nord-americana a la badia de Palma. L’illa rebia el hip hop de manera fragmentària i el reorganitzava amb els mitjans que tenia a l’abast, sense intermediaris ni validació externa. D’aquell procés en naixeria una personalitat pròpia que, més endavant, acabaria impactant l’escena estatal.

“Una de les nostres fonts fonamentals varen ser les cintes que duien els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells”, explica l’artista Xino Arcade. “El rap va arribar a Mallorca en portaavions”, resumeix.

El primer impacte havia arribat amb pel·lícules com Beat Street o Breakin’, ambdues de 1984, que fixaren els gestos i els codis i activaren la passió pel “ball elèctric” en al·lots que, amb tot just 13 o 14 anys, començaven a fer piruetes a patis d’escola i espais públics sense tenir encara una noció clara del que estaven replicant.

Una de les nostres fonts fonamentals van ser les cintes que portaven els americans. Anàvem a Portopí a esperar els marines que desembarcaven dels portaavions i intercanviàvem moltes coses amb ells

Xino Arcade — Artista

A partir d’aquí, altres influències s’anaren sumant per capes. L’MTV —amb programes com Yo! MTV Raps— introduí noves referències. Un poc més tard, botigues com Aloha! o Disco Loco permeteren accedir a més material. A aquest flux s’hi afegí un altre canal igualment decisiu: el turisme i els entorns familiars internacionals. Fills de pares estrangers accedien a música i referències que no estaven disponibles a l’illa i incorporaven aquestes troballes al grup.

El germen de l’escena que començava a quallar a l’illa es localitzava en espais molt concrets de la ciutat: a més del marbre del Passeig Mallorca, els voltants del col·legi Madre Alberta, a Son Rapinya, els descampats del carrer Aragó i el Parc de la Mar. Allà s’hi va anar construint una primera forma de pertinença. «Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot», recorda n’Arcade.

A partir d’aquí, el graffiti s’hi va incorporar i va començar a ocupar l’espai urbà: firmes que es repetien, noms que es multiplicaven, dissenys que apareixien a murs, ponts i descampats com una forma d’intervenció directa dins la ciutat. El graffiti va introduir una lògica que travessaria tot el que vindria després: actuar sense permís, sense intermediaris i emprant l’entorn com a suport.

El rap a Mallorca va aparèixer com una conseqüència de pràctiques que ja estaven en marxa. «Tot va partir del breakdance i del graffiti. La progressió natural ens va dur a crear música», explica n’Arcade. Quan el rap va començar a ocupar un lloc central, ho va fer damunt una base ja construïda: crews que pintaven, ballaven, intercanviaven informació i aprenien plegades. La música es va integrar dins aquest sistema i en va ampliar l’abast i l’impacte dins la societat.

Érem un grup reduït que començava a recombinar allò que rebíem: copiàvem, adaptàvem i corregíem. El primer no va ser rapejar, la llavor va ser ballar breakdance. Érem amb prou feines una vintena de persones, però d’allà va sortir tot

Xino Arcade — Artista

El naixement de La Puta Opepé

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya. Des del començament va funcionar com un col·lectiu organitzat entorn de diverses pràctiques: graffiti, DJing, rap, producció, disseny i edició de fanzins. No existia cap jerarquia entre disciplines ni fronteres clares entre rols. Tot formava part d’una mateixa estructura col·lectiva en construcció.

“La història d’Opepé és la unió a través del fanzí. Un grup multidisciplinari que ballava i pintava grafits va començar a fer música”, explica n’Arcade.

Dins aquest ecosistema va prendre forma La Puta Opepé, el nucli fundacional del rap a Mallorca, que arribaria a situar-se al capdamunt del moviment del hip hop a Espanya

En la seva primera fase reunia una desena d’integrants que assumien funcions diferents i operaven sota àlies segons el context. Durant anys varen crear al marge de qualsevol circuit industrial: gravaven cintes a ca seva, assajaven, intercanviaven material i desenvolupaven un llenguatge propi.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. La lògica econòmica responia a aquest esquema: els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions.

Aquesta absència d’indústria no es percebia com un límit, sinó com el marc de feina que obligava a definir un mètode basat en el control del procés: gravar, editar, dissenyar i distribuir formaven part d’un mateix circuit. Els ingressos es concentraven dins una caixa comuna que finançava el local, el material, els viatges o les gravacions

El punt d’inflexió arriba l’estiu de 1993, en una trobada de hip hop a Alacant. No és només un concert, sinó un moment de reconeixement mutu entre col·lectius de diferents ciutats que fins llavors havien crescut de manera aïllada. «A partir d’aquí ens coneixem tots», resumeix n’Arcade. Des d’aquest moment fundacional, La Puta Opepé deixa d’operar únicament dins un entorn local i passa a integrar-se dins una xarxa estatal d’intercanvis, concerts i col·laboracions. No canvien el seu model, però el seu abast es multiplica.

A principis dels noranta, el hip hop a Espanya no responia a cap jerarquia clara. No hi havia una ciutat que marqués el camí ni una indústria que ordenàs el procés. El que existia era una constel·lació d’escenes locals que avançaven en paral·lel i que acabaren connectant als anys noranta: Mallorca, Alacant, Madrid, Barcelona, Saragossa o Sevilla. Cada una amb els seus codis, però unides per l’intercanvi de cintes, viatges precaris, concerts compartits i contactes que passaven de mà en mà.

En aquest context va néixer l’anomenada ‘Comunidad Guisante’, més com un espai compartit que no com un col·lectiu tancat. Hi confluïen projectes com La Puta Opepé, Siete Notas, Siete Colores i altres grups de la península, que compartien estètica, referències i, sobretot, una manera de fer basada en l’autoproducció, la distribució directa i l’autogestió de concerts.

Figures com Sergio Aguilar —impulsor de segells independents com Yo Gano, tú pierdes— actuaven com a connectors. No articulaven l’escena des d’un centre, però sí que en facilitaven l’expansió, generant ponts entre projectes que ja estaven en marxa.

‘Vacaciones en el mar’

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara, on el rap, el reggae, el funk i molta ironia convivien amb naturalitat.

“Aportàrem una frescor que no existia: hi posàvem reggae i funk sense cap complex, i això ens va donar una personalitat pròpia davant el que es feia a Madrid o Barcelona”, assenyala en Xino Arcade.

Allò que distingeix el rap mallorquí no és només com o quan apareix, sinó com sona. Mentre altres escenes de l’Estat evolucionaven cap a registres més durs o més explícitament polítics, a Mallorca es va configurar una mescla sense una ortodòxia clara en la qual convivien rap, reggae, funk i molta ironia

El rap que es va desenvolupar a l’illa no es limitava a reproduir codis externs, sinó que des del principi els combinava amb referències distintes. La influència jamaicana va resultar decisiva. El ragamuffin —antecedent directe del dancehall— s’integrà com una capa més del llenguatge, no com un experiment puntual.

El resultat va ser una manera d’entendre el hip hop menys rígida en els seus codis i més oberta a integrar elements diversos. «Mentre a altres llocs hi havia duresa, nosaltres estàvem a l’illa, gaudint del bon rotllo mediterrani i ho transmetíem en la nostra música», resumeix en Xino Arcade.

El bot de La Puta Opepé es va produir a mitjan anys noranta, quan la seva audiència es va ampliar amb la publicació de l’àlbum ‘Vacaciones en el mar’ (1996), dins el mateix esquema de feina que el grup havia desenvolupat des dels inicis. “Després de ‘Vacaciones en el mar’ tot esclata”, rememora en Xino Arcade. “Va ser el moment en què una escena construïda al marge va començar a tenir projecció dins el hip hop espanyol”, explica.

L’impacte va ser immediat i el grup va començar a girar per la península, omplint sales com Katedral o Caracol, a Madrid, i accedint a escenaris que fins llavors quedaven fora del seu abast habitual. També varen participar en festivals com el Festimad, dins un circuit que començava a incorporar, juntament amb el rock, el hip hop com a espai propi.

El disc es va publicar dins estructures independents, a l’entorn de segells com Yo Gano, Tú Pierdes, que operaven al marge de la indústria dominant, però amb xarxes de distribució pròpies.

En aquest context, La Puta Opepé —tal com relata en Xino Arcade— va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés —des de la gravació fins a la distribució— pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, afegeix. Aquest posicionament va fixar una línia que es va mantenir amb el temps: la independència no com una etiqueta, sinó com un mètode de feina.

La Puta Opepé va començar a rebre propostes de discogràfiques majors, com la de DRO. Però les rebutjaren. “La decisió no es plantejava en termes d’oportunitat comercial, sinó de coherència. Mantenir el control del procés pesava més que integrar-se dins una estructura aliena”, recorda n’Arcade

Al mateix temps, el disc va reforçar la singularitat del so mallorquí. Temes com Mallorca és fonki o Don Simón combinaven funk, reggae, humor i referències locals amb una naturalitat poc habitual dins el context del hip hop espanyol de l’època.

En lloc de diluir l’origen per encaixar dins un mercat més ampli, el grup el va incorporar de manera explícita. La insularitat, l’accent i les referències locals es varen convertir en una part central de la seva proposta. Allò que arribava des de Mallorca no es percebia com una variant més, sinó com una proposta original, amb trets definits que la feien reconeixible.

Illa, turisme i cultura híbrida

Mallorca no és un territori aïllat: és, sobretot, un territori exposat. Un espai on conviuen capes culturals distintes que no sempre encaixen entre si, però que es creuen de manera constant. Turisme massiu, presència militar nord-americana en determinats moments, fluxos continus de persones, objectes i referències que entren i surten sense filtre.

D’aquest encreuament en sorgeix una identitat que no encaixa dins categories tancades. Ni completament local ni plenament importada, sinó en influència permanent.

Molts dels protagonistes varen créixer dins aquest espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o a contactes internacionals. El hip hop hi va aparèixer com un llenguatge que permetia articular la identitat juvenil en un context on allò propi i allò aliè se superposaven.

Molts dels protagonistes del rap mallorquí varen créixer dins un espai intermedi: fills de migrants, famílies mixtes o al·lots amb accés a música i referències a través de circuits informals vinculats al turisme o als contactes internacionals

Xino Arcade: continuïtat sense nostàlgia

Allò que es va articular a principis dels anys noranta no es va esgotar en aquell moment, sinó que va continuar evolucionant sota diferents formes. En aquest context, la figura de Xino Arcade adquireix un pes específic. No és només un testimoni d’aquella primera etapa ni qualcú que s’adapta a noves regles. Manté activa la mateixa lògica de producció i la mateixa relació amb la cultura. La seva trajectòria no respon a una idea de supervivència, sinó a la continuïtat d’un mètode.

Dècades després, continua operant des de la mateixa lògica que va donar origen a l’escena. “Segueix essent un artista i productor que també rapeja i ajunta gent tal com ho feia l’any 90”, resumeix.

El seu darrer projecte, Radiati, es construeix sota aquest mateix principi. “El format cinta ens obliga a fer-ho tot nosaltres, de manera casolana i amb venda directa. Més independent no es pot ser”, explica. “No em duc bé amb Spotify perquè no paga als artistes. És el mateix engany que hi havia als noranta amb les multinacionals”, afirma. “Mai no s’ha venut la música: el que es ven és el suport”.

En esa época, sobre el mármol frío —ideal para bailar breakdance— del Paseo Mallorca, un grupo de adolescentes gira sobre la espalda mientras otros marcan el ritmo. Reproducen una y otra vez movimientos vistos en el cine. Se nutren de música y elementos estéticos llegados de fuera gracias a las visitas de la Sexta Flota estadounidense a la bahía de Palma. La isla recibía el hip hop de forma fragmentaria y lo reorganizaba con los medios disponibles, sin intermediarios y sin validación externa. De ese proceso nacería una personalidad propia que, más tarde, acabaría impactando en la escena nacional.

“Una de nuestras fuentes fundamentales fueron las cintas que traían los americanos. Íbamos a Portopí a esperar a los marines que desembarcaban de los portaaviones e intercambiábamos muchas cosas con ellos”, explica el artista Xino Arcade. “El rap llegó a Mallorca en portaaviones”, resume.

El primer impacto había llegado con películas como Beat Street o Breakin’, ambas de 1984, que fijaron los gestos y los códigos y activaron la pasión por el “baile eléctrico” en chavales que, con apenas 13 o 14 años, empezaban a hacer piruetas en patios de colegio y espacios públicos sin tener todavía una noción clara de lo que estaban replicando.

Una de nuestras fuentes fundamentales fueron las cintas que traían los americanos. Íbamos a Portopí a esperar a los marines que desembarcaban de los portaviones e intercambiábamos muchas cosas con ellos

Xino Arcade — Artista

A partir de ahí, otras influencias se fueron sumando por capas. La MTV —con programas como Yo! MTV Raps— introdujo nuevas referencias. Algo más tarde, tiendas como Aloha! o Disco Loco permitieron acceder a más material. A ese flujo se añadió otro canal igual de decisivo: el turismo y los entornos familiares internacionales. Hijos de padres extranjeros accedían a música y referencias que no estaban disponibles en la isla e incorporaban esos hallazgos al grupo.

El germen de la escena que comenzaba a fraguarse en la isla se localizaba en espacios muy concretos de la ciudad: además del mármol del paseo Mallorca, las inmediaciones del colegio Madre Alberta, en Son Rapinya, los descampados de la calle Aragón y el parque del Mar. Ahí se fue construyendo una primera forma de pertenencia. “Éramos un grupo reducido que empezaba a recombinar lo que recibíamos: copiábamos, adaptábamos y corregíamos. Lo primero no fue rapear, la semilla fue bailar breakdance. Éramos apenas veinte personas, pero de ahí surgió todo”, recuerda Arcade.

A partir de ahí, el graffiti se incorporó y empezó a ocupar el espacio urbano: firmas que se repetían, nombres que se multiplicaban, diseños que aparecían en muros, puentes y descampados como una forma de intervención directa en la ciudad. El graffiti introdujo una lógica que atravesó todo lo que vendrá después: actuar sin permiso, sin intermediarios y utilizando el entorno como soporte.

El rap en Mallorca apareció como una consecuencia de prácticas que ya estaban en marcha. “Todo partió del breakdance y del graffiti. La progresión natural nos llevó a crear música”, explica Arcade. Cuando el rap empezó a ocupar un lugar central, lo hizo sobre una base ya construida: crews que pintaban, bailaban intercambian información y aprendían juntas. La música se integró en ese sistema y amplió su alcance e impacto en la sociedad.

Éramos un grupo reducido que empezaba a recombinar lo que recibíamos: copiábamos, adaptábamos y corregíamos. Lo primero no fue rapear, la semilla fue bailar breakdance. Éramos apenas veinte personas, pero de ahí surgió todo

Xino Arcade — Artista

El nacimiento de La Puta Opepé

En ese ecosistema tomó forma La Puta Opepé, el núcleo fundacional del rap en Mallorca, que llegaría a situarse en la cima del movimiento del hip hop en España. Desde el inicio funcionó como un colectivo organizado en torno a varias prácticas: graffiti, DJing, rap, producción, diseño y edición de fanzines. No existía una jerarquía entre disciplinas ni fronteras claras entre roles. Todo formaba parte de una misma estructura colectiva en construcción.

“La historia de Opepé es la unión a través del fanzine. Un grupo multidisciplinar que bailaba y pintaba grafitis empezó a hacer música”, explica Arcade.

En ese ecosistema tomó forma La Puta Opepé, el núcleo fundacional del rap en Mallorca, que llegaría a situarse en la cima del movimiento del hip hop en España

En su primera fase reunía a una decena de integrantes que asumían funciones distintas y operan bajo alias según el contexto. Durante años, crean al margen de cualquier circuito industrial: graban cintas en casa, ensayan, intercambian material y desarrollan un lenguaje propio.

Esa ausencia de industria no se percibía como un límite, sino como el marco de trabajo que obligaba a definir un método basado en el control del proceso: grabar, editar, diseñar y distribuir forman parte de un mismo circuito. La lógica económica respondía a ese esquema: los ingresos se concentran en una caja común que financia el local, el material, los viajes o las grabaciones.

Esa ausencia de industria no se percibía como un límite, sino como el marco de trabajo que obligaba a definir un método basado en el control del proceso: grabar, editar, diseñar y distribuir forman parte de un mismo circuito. Los ingresos se concentraban en una caja común que financiaba el local, el material, los viajes o las grabaciones

El punto de inflexión llega en el verano de 1993, en un encuentro de hip hop en Alicante. No es solo un concierto, sino un momento de reconocimiento mutuo entre colectivos de distintas ciudades que hasta entonces habían crecido de forma aislada. “A partir de ahí nos conocemos todos”, resume Arcade. Desde ese momento fundacional, La Puta Opepé deja de operar únicamente en un entorno local y pasa a integrarse en una red nacional de intercambios, conciertos y colaboraciones. No cambian su modelo, pero su alcance se multiplica.

A principios de los noventa, el hip hop en España no responde a una jerarquía clara. No hay una ciudad que marque el camino ni una industria que ordene el proceso. Lo que existe es una constelación de escenas locales que avanzan en paralelo y acaban conectando en los 90: Mallorca, Alicante, Madrid, Barcelona, Zaragoza o Sevilla. Cada una con sus códigos, pero unidas por el intercambio de cintas, viajes precarios, conciertos compartidos y contactos que circulan de mano en mano.

En ese contexto nació la llamada Comunidad Guisante, más como un espacio compartido que como un colectivo cerrado. En ella confluyen proyectos como La Puta Opepé, Siete Notas, Siete Colores y otros grupos de la península, que compartían estética, referencias y, sobre todo, una manera de trabajar basada en la autoproducción, la distribución directa y la autogestión de conciertos.

Figuras como Sergio Aguilar —impulsor de sellos independientes como Yo Gano, tú pierdes— actúan como conectores. No articulan la escena desde un centro, pero sí facilitan su expansión, generando puentes entre proyectos ya en marcha.

Vacaciones en el mar

Lo que distingue al rap mallorquín no es solo cómo o cuándo aparece, sino cómo suena. Mientras otras escenas del Estado evolucionaron hacia registros más duros o más explícitamente políticos, en Mallorca se configuró una mezcla sin ortodoxia clara en la que rap, reggae, funk y mucha ironía convivían. “Aportamos una frescura que no existía: metíamos reggae y funk sin ningún complejo, eso nos dio personalidad propia frente a lo que se hacía en Madrid o Barcelona”, señala Xino Arcade.

Lo que distingue al rap mallorquín no es solo cómo o cuándo aparece, sino cómo suena. Mientras otras escenas del Estado evolucionaron hacia registros más duros o más explícitamente políticos, en Mallorca se configuró una mezcla sin ortodoxia clara en la que convivían rap, reggae, funk y mucha ironía

El rap que se desarrolló en la isla no se limitaba a reproducir códigos externos, sino que los combina desde el inicio con referencias distintas. La influencia jamaicana resulta decisiva. El ragamuffin —antecedente directo del dancehall— se integra como una capa más del lenguaje, no como un experimento puntual.

El resultado es una forma de entender el hip hop menos rígida en sus códigos y más abierta a integrar elementos diversos. “Mientras en otros sitios había dureza, nosotros estábamos en la isla, disfrutando del buen rollo mediterráneo y lo transmitíamos en nuestra música”, resume Xino Arcade.

El salto de La Puta Opepé se produjo a mediados de los noventa, cuando su audiencia se amplió con la publicación del álbum Vacaciones en el mar (1996), dentro del mismo esquema de trabajo que el grupo venía desarrollando desde sus inicios. “Después de Vacaciones en el mar todo estalla”, rememora Xino Arcade. “Fue el momento en que una escena construida al margen empezó a tener proyección dentro del hip hop español”, explica.

El impacto fue inmediato y el grupo comenzó a girar por la península, llenando salas como Katedral o Caracol en Madrid y accediendo a escenarios que hasta entonces quedaban fuera de su alcance habitual. También participaron en festivales como el Festimad, dentro de un circuito que empieza a incorporar, junto al rock, el hip hop como espacio propio.

El disco se publicó dentro de estructuras independientes, en el entorno de sellos como Yo Gano, Tú Pierdes, que operaban al margen de la industria dominante, pero con redes de distribución propias.

En ese contexto, La Puta Opepé —tal y como relata Xino Arcade— empezó a recibir propuestas de discográficas mayores, como la de DRO. Pero las rechazaron. “La decisión no se planteaba en términos de oportunidad comercial, sino de coherencia. Mantener el control del proceso —desde la grabación hasta la distribución— pesaba más que integrarse en una estructura ajena”, añade. Ese posicionamiento fijó una línea que se mantuvo en el tiempo: la independencia no como etiqueta, sino como método de trabajo.

La Puta Opepé empezó a recibir propuestas de discográficas mayores, como la de DRO. Pero las rechazaron. "La decisión no se planteaba en términos de oportunidad comercial, sino de coherencia. Mantener el control del proceso pesaba más que integrarse en una estructura ajena", recuerda Arcade

Al mismo tiempo, el disco reforzó la singularidad del sonido mallorquín. Temas como Mallorca es fonki o Don Simón combinaban funk, reggae, humor y referencias locales con una naturalidad poco habitual en el contexto del hip hop español de la época.

En lugar de diluir el origen para encajar en un mercado más amplio, el grupo lo incorporó de forma explícita. La insularidad, el acento y las referencias locales se convirtieron en parte central de su propuesta. Lo que llegaba desde Mallorca no se percibía como una variante más, sino como una propuesta original, con rasgos definidos que la hacían reconocible.

Isla, turismo y cultura híbrida

Mallorca no es un territorio aislado: es, sobre todo, un territorio expuesto. Un espacio donde conviven capas culturales distintas que no siempre encajan entre sí, pero que se cruzan de forma constante. Turismo masivo, presencia militar americana en determinados momentos, flujos continuos de personas, objetos y referencias que entran y salen sin filtro.

De ese cruce surge una identidad que no encaja en categorías cerradas. Ni completamente local ni plenamente importada, sino en permanente influencia. 

Muchos de los protagonistas crecieron en ese espacio intermedio: hijos de migrantes, familias mixtas o chavales con acceso a música y referencias a través de circuitos informales vinculados al turismo o a contactos internacionales. El hip hop apareció ahí como un lenguaje que permitía articular la identidad juvenil en un contexto donde lo propio y lo ajeno se superponían.

Muchos de los protagonistas del rap mallorquín crecieron en un espacio intermedio: hijos de migrantes, familias mixtas o chavales con acceso a música y referencias a través de circuitos informales vinculados al turismo o a los contactos internacionales

Xino Arcade: continuidad sin nostalgia

Lo que se articuló a principios de los años noventa no se agotó en ese momento, sino que continuó evolucionando bajo distintas formas. En ese contexto, la figura de Xino Arcade adquiere un peso específico. No es solo un testigo de aquella primera etapa ni alguien que se adapta a nuevas reglas. Mantiene activa la misma lógica de producción y la misma relación con la cultura. Su trayectoria no responde a una idea de supervivencia, sino a la continuidad de un método.

Décadas después sigue operando desde la misma lógica que dio origen a la escena. “Sigo siendo un artista y productor que también rapea y junta personas tal como lo hacía en el año 90”, resume.

Su último proyecto, Radiati, se construye bajo ese mismo principio. “El formato cinta nos obliga a hacerlo todo nosotros, de manera casera y con venta directa. Más independiente no se puede ser”, explica. “No me llevo bien con Spotify porque no paga a los artistas. Es el mismo engaño que había en los noventa con las multinacionales”, afirma. “Nunca se ha vendido la música: lo que se vende es el soporte”.

Abans que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847–1915) arribés a Mallorca, l’illa formava part de les rutes del Mediterrani occidental, però encara no existia un relat capaç de construir una interpretació compartida. La bellesa del paisatge i la riquesa de la seva cultura encara no s’havien traduït en categories intel·ligibles per a l’observador europeu. Faltava una mediació capaç d’ordenar aquella realitat i fer-la comunicable.

I aquest mediador va ser s’Arxiduc —així el van batejar els mallorquins—, una figura que sembla sortida d’una novel·la: aristòcrata bohemi, erudit, políglota i dotat d’una curiositat insaciable. Esperit inquiet i sense arrels fixes, la seva figura s’inscriu en la tradició d’aquells viatgers romàntics i elitistes del segle XIX que recorrien el món impulsats per una recerca íntima, gairebé inabastable, més propera al desig que a la realitat. Sense pàtria fixa, va trobar, però, a Mallorca —i especialment a la Serra de Tramuntana— un territori amb el qual acabaria profundament vinculat.

“A principis del segle XIX ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena”, afirma el professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Sastre.

A principis del segle XIX, ja hi havia alguns viatgers que van donar a conèixer Mallorca al món —Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin—, però sens dubte una de les figures que més van contribuir al coneixement de les Balears va ser l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena

Francisco Sastre — Professor de la UIB

El 1867, s’Arxiduc va recalar per primera vegada a Eivissa i a Mallorca a bord del vapor correu Rey Don Jaime. L’arribada per mar va fixar una primera impressió decisiva. En entrar a la badia de Palma, la ciutat se li va presentar com una de les imatges més belles del Mediterrani. No va arribar com un turista —una categoria que encara no existia—, sinó com un viatger amb la disposició d’observar i reconèixer una realitat verge oberta a ser interpretada. Va recórrer l’illa amb mètode científic: prenia notes, estudiava, dibuixava i també va adquirir finques a la Serra de Tramuntana, entre les quals Miramar i Son Marroig. A partir d’aquell moment, la seva relació amb l’illa va canviar: ja no es limitava a mirar, sinó que hi intervenia, obria camins, aixecava miradors i restaurava espais.

La invenció de l'imaginari

Aquest vincle va cristal·litzar en la seva obra major, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (“Les Balears descrites en paraules i imatges”), un treball d’ambició enciclopèdica en què va combinar rigor científic i sensibilitat descriptiva. Mitjançant textos i gravats, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va construir un retrat minuciós de les illes i de la seva societat en el trànsit entre els segles XIX i XX, deixant un testimoni que encara avui continua essent una referència d'etnografia imprescindible.

Entre 1869 i 1891, va publicar aquesta obra monumental. Sastre recorda que “al llarg de la seva vida va realitzar nombroses publicacions, de les quals 21 fan referència a les Balears; però la més important per al coneixement de l’arxipèlag va ser ‘Die Balearen’, un magnífic treball que oferia una àmplia visió de cadascuna de les illes i en permetia el coneixement i la divulgació”.

Més que un llibre de viatges, era un sistema de coneixement en què geografia, flora, fauna, arquitectura, economia, costums i formes de vida van quedar registrats, ordenats i classificats. Les illes van deixar de presentar-se com una realitat fragmentària per configurar-se com un conjunt bell i coherent per a l’observador europeu.

Mallorca va passar de ser un territori visible en els mapes a convertir-se en una realitat intel·ligible per a Europa

La Mallorca que descriu i dibuixa s’Arxiduc és una construcció pensada per ser llegida des de fora, en sintonia amb les expectatives d’una Europa que projecta la seva mirada cap a territoris on creu reconèixer formes de vida exòtiques. En aquest procés, l’arxiduc va fixar la imatge d’una Mallorca preindustrial, harmònica i accessible, on paisatge i vida quotidiana apareixien com un oasi d’un món anterior a la industrialització que s’estenia al galop per Europa. D’aquesta manera, les illes van començar a funcionar com a objecte cultural que podia ser llegit, comparat i comprès.

Tot i que el seu impacte en el moment va ser limitat, com explica José Carlos Llop: “El va tenir entre les corts centreuropees del seu temps i els artistes i científics als quals va convocar per a la seva magna obra sobre les Illes Balears, però en aquell moment no va inventar res: el seu ressó va quedar en les elits locals i alguns parents austrohongaresos”.

Llop també assenyala que “aquest model va ser i és per als happy few, les elits d’abans, els cercadors del desconegut”. I afegeix que l’observació científica, la sensibilitat estètica i una certa ètica de conservació “podríem contemplar-les com a part del seu llegat”. “Pel camí es van perdre moltes coses bones i se’n van guanyar d’altres basades en allò material i el confort”, afegeix.

Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.

José Carlos Llop — Escriptor

L’actriu mallorquina Catalina Solivellas, que va encarnar als escenaris Catalina Homar, amant de l’arxiduc, situa Lluís Salvador com a mediador cultural: “Mallorca és una illa beneïda en un lloc no massa recòndit, així que era qüestió de temps que fos descoberta. Però, efectivament, ell, com a aristòcrata outsider, va presentar l’illa a altres figures com la seva cosina Sisi —Isabel de Baviera, emperadriu d’Àustria i reina consort d’Hongria—, que era famosíssima a Europa, i amb sensibilitat per apreciar tot allò que a ell el va enlluernar i que els havia de resultar tan exòtic i verge”.

Segons apunta Antònia Morey, professora de la UIB, “va oferir al viatger europeu d’alt nivell intel·lectual i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial, però alhora ben comunicada amb l’exterior i amb la possibilitat d’accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat”.

Va oferir al viatger europeu d’alt nivell i amb esperit aventurer del Nord d’Europa la certesa que a les illes podria contemplar encara una societat preindustrial i accedir als llocs més recòndits de l’illa sense temor per la seva seguretat

Antònia Morey — Professora de la UIB

D’aquesta manera, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera van començar a existir per a una elit minoritària, ja que Die Balearen va convertir Mallorca en una destinació que podia ser compresa i, amb el temps, desitjada.

El mite del “pare del turisme”

La lectura més estesa situa l’arxiduc com a precursor del turisme a Mallorca. Se li atribueix un “efecte crida”, una suposada capacitat d’activar l’interès europeu per l’illa i d’obrir el camí cap a la seva conversió en destinació. Aquesta interpretació s’ha repetit fins a consolidar-se com a lloc comú. Tanmateix, les evidències obliguen a matisar-la.

José Carlos Llop assenyala que “és un error mirar-lo com un promotor del turisme; mai no va ser la seva intenció”: “Una altra cosa serien Chopin i George Sand, que sí que van impactar a Europa des del principi i el seu nom —i obra— es va associar a l’illa. Però l’aportació de l’arxiduc al redescobriment de Mallorca és posterior al seu temps: sorgeix a partir del darrer quart del segle XX, no abans”.

L’associació entre l’arxiduc i el desenvolupament turístic és, en gran part, retrospectiva. Es construeix des del present, projectant cap al segle XIX un efecte que no es va produir en el seu temps. Allò que sí va fer l’arxiduc va ser definir per què desplaçar-se cap a l’illa i com mirar-la. En la seva obra, allò quotidià deixa de ser només experiència i passa a convertir-se en registre. José Carlos Llop situa aquí una part essencial del seu llegat i recorda que “Lluís Salvador va ser essencial per al coneixement i valoració de les illes per part dels nadius, sistematitzant la seva etnografia, cultura, geografia, etc.”.

A més, va teixir una xarxa cultural basada en el mecenatge, l’intercanvi intel·lectual i la circulació de sabers. S’Arxiduc es va convertir en una mena de petit rei humanista i capritxós. Fascinat pel món dels Mèdici, va convertir Miramar en un espai per a l’alta cultura i hi va reunir poetes i escriptors com Rubén Darío, Pons i Gallarza, Alcàntara Penya, Joan Alcover o Jacint Verdaguer; erudits lul·listes com Mateu Obrador; pintors, escultors i gravadors com Giulio Monteverde, Cristòfol Pizà, Joan Fuster, Erwin Hubert i científics com Édouard-Alfred Martel, entre molts altres.

Catalina Solivellas subratlla que aquesta relació incloïa també una atenció especial al català de Mallorca, en recordar que “li interessava molt la cultura popular que es transmet amb la llengua. Va recopilar rondalles, es va interessar per les cançons i tonades populars que li proporcionava Catalina Homar. La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar”.

En el seu temps, l’impacte en l’atracció de visitants va ser limitat. Tanmateix, l’estructura intel·lectual que va construir sí que va tenir una clara capacitat de projecció en les generacions futures. La imatge de Mallorca que va fixar en la seva obra no es va esgotar en el seu temps: va romandre, va circular i va quedar disponible com a marc interpretatiu des del qual el turisme podria desenvolupar-se més endavant. Quan van canviar les condicions —transport, economia, invenció del turisme—, aquesta imatge troba el seu moment i s’activa.

La llengua pròpia és part indissociable de l’estètica i l’ètica de la conservació que anomena. Això es pot abraçar o rebutjar. M’agrada pensar que ell ho va abraçar

Catalina Solivellas — Actriu

Si s’Arxiduc tornés avui a les illes, “sens dubte es quedaria sorprès”. “La població de Mallorca a principis del segle XX era d’uns 310.000 habitants, amb la major part de la població vivint en zones rurals, i actualment és d’uns 1,25 milions”, afirma Sastre. Antònia Morey afegeix que “atès el potencial que ell mateix havia vist a les illes, no li sorprendria en absolut el desenvolupament turístic i el canvi de model econòmic, encara que, per descomptat, estaria en total desacord amb la manera com s’ha dut a terme”. Solivellas assenyala que “no li agradaria ni la quantitat ni la qualitat dels visitants”. “Apreciava la profunditat de la riquesa cultural construïda durant segles pels habitants de les illes. Ara hauria de gratar més per trobar-la, però la trobaria, perquè existeix i continuarà existint”, afegeix. I, tal com conclou José Carlos Llop, “podria patir una gran decepció: les illes i la resta del Mediterrani s’han convertit en un palco amb bones vistes des d’on observar la fi del món tal com l’hem conegut”.

Antes de que el archiduque Luis Salvador de Austria (1847–1915) llegara a Mallorca, la isla formaba parte de las rutas del Mediterráneo occidental, pero aún no existía un relato capaz de construir una interpretación compartida. La belleza del paisaje y la riqueza de su cultura todavía no se habían traducido en categorías inteligibles para el observador europeo. Faltaba una mediación capaz de ordenar esa realidad y hacerla comunicable.

Y ese mediador fue s’Arxiduc —así le bautizaron los mallorquines—, una figura que parece salida de una novela: aristócrata bohemio, erudito, políglota y dotado de una curiosidad insaciable. Espíritu inquieto y sin anclajes, su figura se inscribe en la tradición de aquellos viajeros románticos y elitistas del siglo XIX que recorrían el mundo impulsados por una búsqueda íntima, casi inasible, más cercana al deseo que a la realidad. Sin patria fija, encontró, sin embargo, en Mallorca —y especialmente en la Serra de Tramuntana— un territorio al que acabó vinculado de manera profunda.

“A principios del siglo XIX ya había algunos viajeros que dieron a conocer Mallorca al mundo –Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin–, pero sin duda una de las figuras que más contribuyeron al conocimiento de Balears fue el archiduque Luis Salvador de Habsburgo-Lorena”, afirma el profesor emérito de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Sastre.

A principios del siglo XIX, ya había algunos viajeros que dieron a conocer Mallorca al mundo –Gaspar Melchor de Jovellanos o Frédéric Chopin–, pero sin duda una de las figuras que más contribuyeron al conocimiento de Baleares fue el archiduque Luis Salvador de Habsburgo-Lorena

Francisco Sastre — Profesor de la UIB

En 1867, s’Arxiduc recaló por primera vez en Eivissa y en Mallorca a bordo del vapor correo Rey Don Jaime. La llegada por mar fijó una primera impresión decisiva. Al entrar en la bahía de Palma, la ciudad se le presentó como una de las imágenes más bellas del Mediterráneo. No llegó como un turista —una categoría que aún no existía—, sino como un viajero con la disposición de observar y reconocer una realidad virgen abierta a ser interpretada. Recorrió la isla con método científico. Tomaba notas, estudiaba, dibujaba y también adquirió fincas en la Serra de Tramuntana, entre ellas Miramar y Son Marroig. A partir de ese momento, su relación con la isla cambia: ya no se limita a mirar, también interviene, abre caminos, levanta miradores y restaura espacios.

La invención del imaginario

Ese vínculo cristalizó en su obra mayor, “Die Balearen in Wort und Bild geschildert” (“Las Baleares descritas en palabras e imágenes”), un trabajo de ambición enciclopédica en el que combinó rigor científico y sensibilidad descriptiva. A través de textos y grabados, el archiduque Luis Salvador de Austria construyó un retrato minucioso de las islas y de su sociedad en el tránsito entre los siglos XIX y XX, dejando un testimonio que aún hoy sigue siendo una referencia imprescindible.

Entre 1869 y 1891, publicó esta obra monumental. Sastre recuerda que “a lo largo de su vida realizó numerosas publicaciones, de las que 21 hacen referencia a Baleares; pero la más importante para el conocimiento del archipiélago fue ‘Die Balearen’, un magnífico trabajo que daba una amplia visión de cada una de las islas permitiendo su conocimiento y divulgación”.

Más que un libro de viajes, era un sistema de conocimiento donde geografía, flora, fauna, arquitectura, economía, costumbres y formas de vida quedaron registrados, ordenados y clasificados, y las islas dejaron de presentarse como una realidad fragmentaria y pasaron a configurarse como un conjunto bello y coherente para el observador europeo.

Mallorca pasó de ser un territorio visible en los mapas a convertirse en una realidad inteligible para Europa

La Mallorca que describe y dibuja s’Arxiduc es una construcción pensada para ser leída desde fuera, en sintonía con las expectativas de una Europa que proyecta su mirada hacia territorios donde cree reconocer formas de vida exóticas. En ese proceso, el archiduque fijó la imagen de una Mallorca preindustrial, armónica y accesible, donde paisaje y vida cotidiana aparecían como un oasis de un mundo anterior a la industrialización que se extendía al galope por Europa. De esta forma, las islas comenzaron a funcionar como objeto cultural que podía ser leído, comparado y comprendido.

Aunque su impacto en el momento fue limitado, como explica el escritor José Carlos Llop: “Lo tuvo entre las cortes centroeuropeas de su tiempo y los artistas y científicos a los que convocó para su magna obra sobre las Islas Baleares, pero en aquel momento no inventó nada: su eco quedó en las élites locales y algunos parientes austrohúngaros”.

Llop también señala que “este modelo fue y es para los Happy Few, las élites de antes, los buscadores de lo desconocido”. Y añade que la observación científica, la sensibilidad estética y una cierta ética de conservación “podríamos contemplarlos como parte de su herencia”. “Por el camino se perdieron muchas cosas buenas y se ganaron otras basadas en lo material y el confort”, añade.

Luis Salvador fue esencial para el conocimiento y valoración de las islas por parte de los nativos, sistematizando su etnografía, cultura, geografía, etc.

José Carlos Llop — Escritor

La actriz mallorquina Catalina Solivellas, que encarnó sobre los escenarios a Catalina Homar, amante del archiduque, sitúa a Luis Salvador como mediador cultural: “Mallorca es una isla bendecida en un lugar no demasiado recóndito, así que era cuestión de tiempo que se la descubriera. Pero, efectivamente, él, como royalty outsider, presentó la isla a otras celebrities como su prima Sisi –Isabel de Baviera emperatriz de Austria y reina consorte de Hungría–, que era famosísima en Europa, y con sensibilidad para apreciar todo aquello que a él le deslumbró y que les debía resultar tan exótico y virgen”.

Según apunta Antònia Morey, profesora de la UIB, “ofreció al viajero europeo de alto nivel intelectual y con espíritu aventurero del Norte de Europa la certeza de que en las islas podría contemplar todavía una sociedad preindustrial, pero a la vez bien comunicada con el exterior y con la posibilidad de acceder a los lugares más recónditos de la isla sin temer por su seguridad”.

Ofreció al viajero europeo de alto nivel y con espíritu aventurero del Norte de Europa la certeza de que en las islas podría contemplar todavía una sociedad preindustrial y acceder a los lugares más recónditos de la isla sin temer por su seguridad

Antònia Morey — Profesora de la UIB

De esta forma Mallorca, Menorca, Eivissa y Formentera empezaron a existir para una élite minoritaria, ya que Die Balearen convirtió a Mallorca en un destino que puede ser comprendido y, con el tiempo, deseado.

El mito del “padre del turismo”

La lectura más extendida sitúa al archiduque como precursor del turismo en Mallorca. Se le atribuye un “efecto llamada”, una supuesta capacidad de activar el interés europeo por la isla y de abrir el camino hacia su conversión en destino. Esa interpretación se ha repetido hasta consolidarse como lugar común. Sin embargo, las evidencias obligan a matizarla.

José Carlos Llop señala que “es un error mirarlo como un promotor del turismo; nunca fue su intención”: “Otra cosa serían Chopin y George Sand, que sí impactaron en Europa desde el principio y se asoció su nombre —y obra— a la isla. Pero la aportación del archiduque al redescubrimiento de Mallorca es posterior a su tiempo: surge a partir del último cuarto del siglo XX, no antes”.

La asociación entre el archiduque y el desarrollo turístico es, en gran medida, retrospectiva. Se construye desde el presente, proyectando hacia el siglo XIX un efecto que no se produjo en su tiempo. A lo que sí contribuyó el archiduque fue a definir por qué desplazarse hacia la isla y cómo mirarla. En su obra, lo cotidiano deja de ser solo experiencia y pasa a convertirse en registro. José Carlos Llop sitúa ahí una parte esencial de su legado y recuerda que “Luis Salvador fue esencial para el conocimiento y valoración de las islas por parte de los nativos, sistematizando su etnografía, cultura, geografía, etc.”.

Además, tejió una red cultural basada en el mecenazgo, el intercambio intelectual y la circulación de saberes. S’Arxiduc se convirtió en pequeño rey humanista y caprichoso. Fascinado por el mundo de los Medici, el archiduque Luis Salvador de Austria convirtió Miramar en un espacio para la alta cultura y reunió a su alrededor a poetas y escritores como Jacint Verdaguer, Pons i Gallarza, Alcàntara Penya, Joan Alcover o Rubén Darío; eruditos lulistas como Mateu Obrador; pintores, escultores y grabadores como Giulio Monteverde, Cristòfol Pizà, Joan Fuster, Erwin Hubert y científicos como Édouard-Alfred Martel, entre otros muchos.

Solivellas subraya que esa relación incluía también una atención especial al catalán de Mallorca, al recordar que “le interesaba mucho la cultura popular que se transmite con el lenguaje. Recopiló ‘rondalles’, se interesó por las canciones y tonadas populares que le proporcionaba Catalina Homar. La lengua propia es parte indisociable de la estética y la ética de la conservación que nombra. Eso se puede abrazar o rechazar. Me gusta pensar que él lo abrazó”.

En su tiempo, el impacto en la atracción de visitantes fue limitado. Sin embargo, la estructura intelectual que construyó sí tuvo una clara capacidad de proyección en las generaciones futuras. La imagen de Mallorca que fijó en su obra no se agotó en su época: permaneció, circuló y quedó disponible como marco interpretativo desde el que el turismo podría desarrollarse más adelante. Cuando cambiaron las condiciones —transporte, economía, invención del turismo—, esa imagen encuentra su momento y se activa.

La lengua propia es parte indisociable de la estética y la ética de la conservación que nombra. Eso se puede abrazar o rechazar. Me gusta pensar que él lo abrazó

Catalina Solivellas — Actriz

Si el archiduque regresara hoy a las islas, “sin lugar a dudas se sorprendería”. “La población de Mallorca a principios del siglo XX era de unos 310.000 habitantes, con la mayor parte de la población viviendo en zonas rurales y en la actualidad es de unos 1,25 millones”, afirma Sastre. Morey añade que “dado el potencial que él mismo había visto en las islas, no le sorprendería en absoluto el desarrollo turístico y el cambio de modelo económico, aunque, por supuesto, estaría en total desacuerdo con la forma en que se ha llevado a cabo”. Solivellas señala que “no le gustaría ni la cantidad ni la calidad de los visitantes”. “Apreciaba la profundidad de la riqueza cultural construida durante siglos por los habitantes de las islas. Ahora tendría que escarbar más para encontrarla, pero la encontraría, porque existe y lo seguirá haciendo”, añade. Y, tal y como concluye José Carlos Llop, “podría sufrir una gran decepción: las islas y el resto del Mediterráneo se han convertido en un palco con buenas vistas desde el que observar el fin del mundo tal como lo hemos conocido”.

A les carreteres secundàries de Mallorca, la bicicleta obliga a abaixar el ritme, a sostenir la mirada uns segons més del que és habitual i a parar atenció a allò que sovint queda fora de camp quan es travessa el territori amb cotxo. A aquesta velocitat, el paisatge deixa de ser un decorat de postal turística i comença a mostrar-se com un sistema ecològic ferit.

Ana Santidrián i Edurne Caballero avancen amb les seves bicicletes carregades amb alforges. S’aturen davant una parcel·la acabada de llaurar, nua en ple hivern, i després davant una altra coberta de vegetació espontània. La diferència no és només estètica, sinó que remet a dues maneres diferents d’entendre què és la terra i, sobretot, de què depèn la seva fertilitat.

Santidrián, doctora en Enginyeria Química i Medi Ambient i amb arrels dins el món agrícola, cerca una resposta pràctica a una pregunta concreta: com fer viable una altra manera de conrear. Caballero, biòloga especialitzada en agroecologia, necessitava sortir de les pantalles i dels informes per contrastar sobre el terreny allò que coneixia en teoria amb el que realment passa a les finques. D’aquest encreuament neix Biela y Tierra, una manera d’investigar el territori i les noves formes de fer agricultura.

Des de 2019 han recorregut més de 8.000 quilòmetres en bicicleta i han visitat més de 400 iniciatives agroecològiques arreu d’Espanya. Documenten pràctiques, identifiquen patrons i construeixen un relat que no parteix de la teoria, sinó dels projectes que ja funcionen i serveixen d’exemple.

Durant dos mesos han recorregut Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, visitant desenes d’iniciatives, moltes d’elles fora dels circuits visibles. A Mallorca, finques com Sa Cabreta combinen ramaderia, transformació i venda directa, tancant cicles i reduint dependències. A Menorca, projectes com Santa Cecília integren agricultura i ramaderia en models diversificats que sostenen la producció en el temps. A Eivissa, iniciatives del Comando Agroforestal assagen sistemes basats en processos ecològics complexos, allunyats de l’esquema convencional d’insums. I, en paral·lel, eines com el Banc de Terres d’Eivissa o el Fons de Terres a Formentera intenten resoldre un dels principals colls d’ampolla: l’accés a la terra.

A aquesta escala, els detalls deixen de ser anecdòtics. El tipus de sòl, la humitat retinguda, la presència o absència de matèria orgànica, la gestió de les restes vegetals o la relació entre conreus i ramaderia dibuixen models diferents d’explotació agrícola i ramadera. La majoria requereixen entrades constants de subministraments que venen de fora per mantenir-se. Altres, els que cerquen Ana i Edurne, intenten reorganitzar-se a partir dels propis recursos del territori.

Resiliència insular en un sistema dependent

Una illa és un sistema tancat per definició que depèn d’allò que hi entra i del que és capaç de produir. A Balears, aquest equilibri està profundament descompensat. “Només entre un 10% i un 15% dels aliments que es consumeixen es produeixen localment”, assenyala el geògraf Macià Blázquez-Salom, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Des de l’experiència de camp, el diagnòstic és encara més directe. “A les illes es viu un sense sentit alimentari des de fa molt de temps”, apunta Edurne Caballero. No es tracta només de dependència, sinó d’una desconnexió profunda entre producció, territori i consum. Ana Santidrián hi afegeix un altre matís clau: “No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra”.

No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra

Ana Santidrián — Doctora en Enginyeria Química i Medi Ambient

I, tanmateix, aquesta fragilitat gairebé no forma part del debat públic. La baixa resiliència insular —la capacitat de sostenir la vida davant interrupcions externes— continua sense traduir-se en polítiques estructurals. “El problema no és l’absència d’alternatives, és la seva manca de pes dins el sistema”, apunten des de Santidrián.

Tot i això, les alternatives existeixen i s’articulen a diferents nivells. A Menorca, la Custòdia Agrària ha permès connectar conservació i producció, mantenint activitat agrària en finques que d’altra manera haurien quedat fora del sistema. Xarxes com l’Aliança per una Menorca Agroecològica treballen en aquesta mateixa direcció, intentant reordenar la relació entre territori, producció i consum des d’una lògica més integrada.

Des de la bicicleta, aquest desajust es percep amb més claredat. És present en els sòls que han canviat d’ús, en els conreus que han desaparegut i han estat substituïts per xalets amb piscina, i en la distància creixent entre allò que es produeix i allò que es consumeix. Com afirma Caballero, “la clau és tornar mirar el territori de cara, entendre què el sosté i què el debilita”.

Balears importa entre el 85% i el 90% dels aliments que consumeix i depèn d’un flux constant de mercaderies per via marítima, fet que converteix l’alimentació en una qüestió directament lligada a l’energia i a la logística

La base energètica d’allò que menjam

Durant dècades, el sistema alimentari de Balears ha funcionat com si l’energia fos infinita. Fertilitzants sintètics, maquinària dependent de combustibles fòssils, transport global i refrigeració constant. Cada un d’aquests elements afegeix una capa invisible que no es percep en el paisatge, però que ho condiciona tot. L’aliment deixa de ser únicament biològic i passa a ser, sobretot, un producte energètic.

Davant aquest model, aquesta ruta en bicicleta revela una lògica alternativa. A les finques que han visitat, la fertilitat no es compra, es construeix. La matèria orgànica torna a la terra i els processos circulars substitueixen els aportaments externs.

Aquesta lògica es fa especialment visible en espais d’experimentació on s’assagen models d’agricultura sintròpica que combinen espècies, temps i funcions ecològiques per regenerar el sòl. Iniciatives vinculades al Comando Agroforestal —una xarxa de tècnics i pagesos que adapta noves tècniques de cultiu a les condicions de la Mediterrània— treballen en aquesta mateixa línia i desenvolupen sistemes productius que no depenen d’aportacions constants, sinó de l’activació de processos naturals.

Quatre illes, un mateix límit

A mesura que avancen els quilòmetres, el mapa es completa com un patró que es repeteix amb variacions. Allò que canvia d’una illa a una altra no és el problema, sinó la manera com es manifesta.

A Menorca, la tensió no és en la producció, sinó en el seu encaix dins el sistema alimentari. “Hi ha demanda alimentària, però el territori no està orientat a cobrir-la de manera eficient”, explica Jara Febrer, coordinadora de l’Aliança per una Menorca Agroecològica. No és una crisi d’activitat agrària, sinó un desajust estructural entre allò que es produeix, com es distribueix i qui hi té accés. Iniciatives com la Custòdia Agrària menorquina han permès sostenir part del teixit productiu, però no han aconseguit revertir aquest desajust de fons.

A Eivissa, el conflicte es desplaça cap a l’ús del sòl. El territori és molt limitat i està intensament disputat. L’agricultura recula davant un model que concentra valor en l’especulació urbanística i el turisme. “Quina capacitat de càrrega té aquest territori?”, es demana Ana Santidrián. La qüestió no és només quant es produeix, sinó quin lloc ocupa la producció dins un model econòmic que prioritza usos que esgoten els recursos. En aquest context, eines com el Banc de Terres impulsat per APAEF intenten recuperar superfície productiva, facilitant l’accés a parcel·les que d’altra manera quedarien fora del circuit agrari.

Mallorca introdueix un matís més complex. Per una banda, existeixen iniciatives agroecològiques que han aconseguit tancar el cercle de la comercialització. “En els projectes agroecològics que hem visitat tota la producció està venuda”, assenyala Santidrián, en molts casos a través de canals curts i amb preus dignes. Xarxes com APAEMA han estat clau per articular aquesta comercialització i connectar producció i consum. Però aquesta imatge conviu amb debilitats estructurals clares. La pressió del turisme i del mercat immobiliari encareix la terra i arracona l’activitat agrària. L’accés a l’aigua es tensiona i es desvia cap a usos no productius. L’agricultura local continua essent minoritària davant el volum importat i, tot i que hi ha xarxa, manca escala. Els projectes funcionen, però queden encapsulats dins circuits concrets i no alteren la lògica dominant.

A Mallorca som dins aquest ‘vall de la mort’ típic de la innovació: hi ha iniciatives que funcionen, però no arriben a una escala suficient per transformar el sistema

Julio Batle — Professor d'Economia de l'Empresa de la UIB

A Formentera, l’escala redueix qualsevol marge. El sistema no falla quan produeix menys, sinó quan deixa de rebre. “La nostra vulnerabilitat és total. Quan es tanca el port, deixam de rebre subministraments”, adverteix Belén Palerm, consellera de Sector Primari del Consell de Formentera. “Hem arribat a estar fins a tres dies sense rebre camions de productes”. Basta un temporal o una interrupció logística perquè la cadena es rompi. No hi ha coixí ni alternativa immediata, fet que obliga a ser previsors. En aquest context, el Fons de Terres impulsat des del Consell apareix com una de les poques eines per reforçar la capacitat productiva local, tot i que el seu abast continua essent molt limitat.

Turisme i agricultura, òrgans d'un mateix metabolisme

El model de les illes funciona com un monocultiu econòmic en què el turisme condiciona la resta d’activitats. “No és un sector més, actua com a eix estructurador del territori”, apunta Caballero. “El turisme concentra l’ús del sòl, eleva el preu de la terra i desplaça les activitats menys rendibles. A partir d’aquí, redefineix les prioritats del territori”, hi afegeix Santidrián.

El turisme no és un sector més, actua com a eix estructurador del territori

Edurne Caballero — Bióloga especialitzada en agroecologia

“La sobirania alimentària ha deixat de ser una idea romàntica. Els projectes que veim avui són el resultat d’un compromís profund amb el territori. El gran repte ara és escalar”, assenyala Batle. “Falta fer el bot cap als nivells de decisió política per implicar empreses i potenciar el consum massiu”. I hi afegeix una condició clau: “Si no arribam almanco a un 30% de consum ecològic i local —amb la implicació d’institucions, corporacions i sistema educatiu—, no hi haurà un vertader canvi sistèmic que millori la resiliència i la sobirania alimentària de les illes”. Des de fora, l’equilibri sembla possible: camp i turisme coexistint dins una mateixa imatge de postal. Però des de dins, la relació és més tensa: dos òrgans d’un mateix metabolisme competeixen per uns recursos finits.

El problema no és l’absència d’alternatives, sinó que les que existeixen no tenen prou pes per alterar la lògica dominant del sistema

Reduir la dependència

Aquest enfocament no elimina els límits, els fa visibles. Obliga a adaptar la producció a la disponibilitat real d’aigua, a les característiques del sòl i a les condicions de l’entorn i del clima. En lloc de forçar el sistema, estableix una relació d’ajust continu amb el territori.

Pot semblar menys eficient en termes productius, però respon a una lògica que reforça la resiliència i la sobirania alimentària, ja que l’èxit no es mesura en maximitzar la producció, sinó en sostenir-la en el temps sense dependre d’allò que arriba de fora.

Segons expliquen Ana i Edurne, les iniciatives que han visitat “funcionen, produeixen i venen”: “Demostren que no es tracta d’utopies ni d’experiments fallits, sinó de models viables que ja operen en condicions reals”. Tot i això, aquest funcionament encara no es tradueix en una transformació sistèmica.

“El gran repte ja no és demostrar que funciona, sinó escalar. Som en aquest punt intermedi en què allò que funciona no aconsegueix expandir-se”, resumeix Batle. L’obstacle no és en les seves pràctiques, sinó en l’estructura que les envolta. Les normes i la burocràcia que regulen la producció i la transformació agrària estan dissenyades per produir volum, no per sostenir el territori. Exigeixen processos i requisits que encaixen amb models intensius, però dificulten la viabilitat d’explotacions petites o mitjanes.

La distribució reprodueix aquesta mateixa lògica. Funciona a través de cadenes llargues, amb múltiples intermediaris i preus definits lluny del territori, cosa que redueix el marge del productor i trenca el vincle del consumidor amb l’origen dels aliments.

No es tracta d’una manca de coneixement ni de voluntat individual, sinó d’una fricció entre dos sistemes que operen amb lògiques incompatibles. Un està optimitzat per créixer en volum, sostingut per energia externa i per xarxes globals que permeten expandir-se amb rapidesa. L’altre s’adapta al territori, està condicionat pels recursos locals i es basa en equilibris més lents que requereixen temps i consciència per consolidar-se.

Els límits físics del sistema

A mesura que avança el recorregut de Biela y Tierra, el sistema deixa de ser abstracte. Ja no es tracta només de com s’organitza la producció, sinó de què la fa possible i, sobretot, de què la limita.

El primer límit és l’aigua. “Sense aigua no hi ha agricultura viable: la terra útil és la que hi té accés”, subratlla el biòleg i consultor ambiental Antoni Font. En un territori insular, no és una qüestió tècnica, és estructural. La disponibilitat hídrica no depèn únicament de la pluja, sinó de la seva gestió, de la seva distribució i de les prioritats que fixa el sistema econòmic. Cada decisió sobre l’ús de l’aigua redefineix el territori.

El segon límit és el sòl. No només com a superfície, sinó com a capacitat productiva real. Està lligat a processos de fertilitat, estructura i acumulació de matèria orgànica que requereixen temps i que no es poden accelerar ni substituir sense cost. Aquesta dimensió, sovint invisible, determina què es pot conrear i en quines condicions.

El tercer límit és a la mar. “Només un 15% del peix que consumim prové de les nostres aigües”, assenyala Elisa Martínez, coordinadora de l’Aliança Calant Xarxes. La resta, com passa amb els aliments terrestres, depèn de l’exterior. “Per avançar en sobirania alimentària en l’àmbit de la pesca, cal diversificar el consum cap a espècies menys conegudes i amb menor vulnerabilitat, com el gerret, la vacoreta o la càntara. Això redueix la pressió sobre espècies sobreexplotades i reforça el sector pesquer local”.

Aigua, sòl i mar delimiten el camp del possible a les illes. Quan es fan visibles, obliguen a replantejar no només com es produeix, sinó fins on es pot sostenir un sistema que depèn de recursos finits. El que revela aquesta ruta en bicicleta de Biela y Tierra és una altra manera de llegir el territori. Davall l’aparença de bonança, el sistema econòmic de Balears es sosté damunt condicions que no controla. La pregunta que deixen en l’aire Ana Santidrián i Edurne Caballero en acomiadar-se és què passarà quan aquest flux s’aturi.

En las carreteras secundarias de Mallorca, la bicicleta obliga a bajar el ritmo, a sostener la mirada unos segundos más de lo habitual y a prestar atención a lo que suele quedar fuera de campo cuando se atraviesa el territorio en coche. A esa velocidad, el paisaje deja de ser un decorado de postal turística y empieza a mostrarse como un sistema ecológico herido.

Ana Santidrián y Edurne Caballero avanzan con sus bicicletas cargadas con alforjas. Se detienen ante una parcela recién labrada, desnuda en pleno invierno, y después ante otra cubierta de vegetación espontánea. La diferencia no es solo estética, sino que remite a dos formas distintas de entender qué es la tierra y, sobre todo, de qué depende su fertilidad.

Santidrián, doctora en Ingeniería Química y Medio Ambiente y con raíces en el mundo agrícola, busca una respuesta práctica a una pregunta concreta: cómo hacer viable otra forma de cultivar. Caballero, bióloga especializada en agroecología, necesitaba salir de las pantallas y los informes para contrastar sobre el terreno lo que conocía en teoría con lo que realmente ocurre en las fincas. De este cruce nace Biela y Tierra, una forma de investigar el territorio y las nuevas formas de hacer agricultura.

Desde 2019 han recorrido más de 8.000 kilómetros en bicicleta y visitado más de 400 iniciativas agroecológicas en toda España. Documentan prácticas, identifican patrones y construyen un relato que no parte de la teoría, sino de los proyectos que ya están funcionando y sirven de ejemplo.

Durante dos meses han recorrido Mallorca, Menorca, Eivissa y Formentera, visitando decenas de iniciativas, muchas de ellas fuera de los circuitos visibles. En Mallorca, fincas como Sa Cabreta combinan ganadería, transformación y venta directa, cerrando ciclos y reduciendo dependencias. En Menorca, proyectos como Santa Cecília integran agricultura y ganadería en modelos diversificados que sostienen la producción en el tiempo. En Eivissa, iniciativas del Comando Agroforestal ensayan sistemas basados en procesos ecológicos complejos, alejados del esquema convencional de insumos. Y, en paralelo, herramientas como el Banco de Tierras de Ibiza o el Fondo de Tierras en Formentera intentan resolver uno de los principales cuellos de botella: el acceso a la tierra.

A esa escala, los detalles dejan de ser anecdóticos. El tipo de suelo, la humedad retenida, la presencia o ausencia de materia orgánica, la gestión de los restos vegetales o la relación entre cultivos y ganadería dibujan modelos distintos de explotación agrícola y ganadera. La mayoría requieren entradas constantes de suministros que vienen de fuera para mantenerse. Otros, los que buscan Ana y Edurne, intentan reorganizarse a partir de los propios recursos del territorio.

Resiliencia insular en un sistema dependiente

Una isla es un sistema cerrado por definición que depende de lo que entra y de lo que es capaz de producir. En Balears, ese equilibrio está profundamente descompensado. “Solo entre un 10% y un 15% de los alimentos que se consumen se producen localmente”, señala el geógrafo Macià Blázquez-Salom, catedrático de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Desde la experiencia de campo, el diagnóstico es aún más directo. “En las islas se vive un sinsentido alimentario desde hace mucho tiempo”, señala Edurne Caballero. No se trata solo de dependencia, sino de una desconexión profunda entre producción, territorio y consumo. Ana Santidrián introduce otro matiz clave: “No podemos sostener nuestra alimentación sobre una industria petroquímica que es sinónimo de guerra”.

No podemos sostener nuestra alimentación sobre una industria petroquímica que es sinónimo de guerra

Ana Santidrián — Doctora en Ingeniería Química y Medio Ambiente

Y, sin embargo, esa fragilidad apenas forma parte del debate público. La escasa resiliencia insular —la capacidad de sostener la vida ante interrupciones externas— sigue sin traducirse en políticas estructurales. “El problema no es la ausencia de alternativas, es su falta de peso dentro del sistema”, apuntan Santidrián.

Sin embargo, las alternativas existen y se articulan en distintos niveles. En Menorca, la Custodia Agraria ha permitido conectar conservación y producción, manteniendo actividad agraria en fincas que de otro modo habrían quedado fuera del sistema. Redes como la Alianza por una Menorca Agroecológica trabajan en esa misma dirección, intentando reordenar la relación entre territorio, producción y consumo desde una lógica más integrada.

Desde la bicicleta, ese desajuste se percibe con más claridad. Está en los suelos que cambiaron de uso, en los cultivos que desaparecieron y se sustituyeron por chalets con piscina y en la distancia creciente entre lo que se produce y lo que se consume. Como afirma Caballero, “la clave está en volver a mirar el territorio de frente, entender qué lo sostiene y qué lo debilita”.

Balears importa entre el 85% y el 90% de los alimentos que consume y depende de un flujo constante de mercancías por vía marítima, lo que convierte la alimentación en una cuestión directamente ligada a la energía y la logística

La base energética de lo que comemos

Durante décadas, el sistema alimentario de Balears ha operado como si la energía fuera infinita. Fertilizantes sintéticos, maquinaria dependiente de combustibles fósiles, transporte global y refrigeración constante. Cada uno de estos elementos añade una capa invisible que no se percibe en el paisaje, pero que lo condiciona todo. El alimento deja de ser únicamente biológico y pasa a ser, sobre todo, un producto energético.

Frente a ese modelo, esta ruta en bicicleta revela una lógica alternativa. En las fincas que han visitado, la fertilidad no se compra, se construye. La materia orgánica vuelve al suelo y los procesos circulares sustituyen a los aportes externos. 

Esa lógica se hace especialmente visible en espacios de experimentación donde se ensayan modelos de agricultura sintrópica que combinan especies, tiempos y funciones ecológicas para regenerar el suelo. Iniciativas vinculadas al Comando Agroforestal —una red de técnicos y agricultores que adapta nuevas técnicas de cultivo a las condiciones del Mediterráneo— trabajan en esa misma línea y desarrollan sistemas productivos que no dependen de aportes constantes, sino de la activación de procesos naturales.

Cuatro islas, un mismo límite

A medida que avanzan los kilómetros, el mapa se completa como un patrón que se repite con variaciones. Lo que cambia de una isla a otra no es el problema, sino la forma en que se manifiesta.

En Menorca, la tensión no está en la producción, sino en su encaje dentro del sistema alimentario. “Hay demanda alimentaria, pero el territorio no está orientado a cubrirla de forma eficiente”, explica Jara Febrer, coordinadora de la Alianza por una Menorca Agroecológica. No es una crisis de actividad agraria, sino un desajuste estructural entre lo que se produce, cómo se distribuye y quién accede a ello. Iniciativas como la Custodia Agraria menorquina han permitido sostener parte del tejido productivo, pero no han conseguido revertir ese desajuste de fondo.

En Eivissa, el conflicto se desplaza hacia el uso del suelo. El territorio es muy limitado y está intensamente disputado. La agricultura retrocede frente a un modelo que concentra valor en la especulación urbanística y el turismo. “¿Qué capacidad de carga tiene este territorio?”, se pregunta Ana Santidrián. La cuestión no es sólo cuánto se produce, sino qué lugar ocupa la producción dentro de un modelo económico que prioriza usos que agotan los recursos. En ese contexto, herramientas como el Banco de Tierras impulsado por APAEF intentan recuperar superficie productiva, facilitando el acceso a parcelas que de otro modo quedarían fuera del circuito agrario.

Mallorca introduce un matiz más complejo. Por un lado, existen iniciativas agroecológicas que han conseguido cerrar el círculo de la comercialización. “En los proyectos agroecológicos que hemos visitado toda la producción está vendida”, señala Santidrián, en muchos casos a través de canales cortos y con precios dignos. Redes como APAEMA han sido clave para articular esa comercialización y conectar producción y consumo. Pero esa imagen convive con debilidades estructurales claras. La presión del turismo y del mercado inmobiliario encarece la tierra y arrincona la actividad agraria. El acceso al agua se tensiona y se desvía hacia usos no productivos. La agricultura local sigue siendo minoritaria frente al volumen importado y, aunque existe red, falta escala. Los proyectos funcionan, pero quedan encapsulados en circuitos concretos y no alteran la lógica dominante.

“En Mallorca estamos en ese ‘valle de la muerte’ típico de la innovación: hay iniciativas que funcionan, pero no alcanzan escala suficiente para transformar el sistema”, explica Julio Batle, profesor de Economía de la Empresa de la UIB.

En Mallorca estamos en ese ‘valle de la muerte’ típico de la innovación: hay iniciativas que funcionan, pero no alcanzan escala suficiente para transformar el sistema

Julio Batle — Profesor de Economía de la Empresa de la UIB

En Formentera, la escala reduce cualquier margen. El sistema no falla cuando produce menos, sino cuando deja de recibir. “Nuestra vulnerabilidad es total. Cuando se cierra el puerto, dejamos de recibir suministros”, advierte Belén Palerm, consellera de Sector Primario del Consell de Formentera. “Hemos llegado a estar hasta tres días sin recibir camiones de productos”. Basta un temporal o una interrupción logística para que la cadena se rompa. No hay colchón ni alternativa inmediata, lo que obliga a ser previsores. En este contexto, el Fondo de Tierras impulsado desde el Consell aparece como una de las pocas herramientas para reforzar la capacidad productiva local, aunque su alcance sigue siendo muy limitado.

Turismo y agricultura, órganos de un mismo metabolismo

El modelo de las islas funciona como un monocultivo económico en el que el turismo condiciona al resto de actividades. “No es un sector más, actúa como eje estructurador del territorio”, apunta Caballero. “El turismo concentra el uso del suelo, eleva el precio de la tierra y desplaza las actividades menos rentables. A partir de ahí, redefine las prioridades del territorio”, apostilla Santidrián.

El turismo no es un sector más, actúa como eje estructurador del territorio

Edurne Caballero — Bióloga especializada en agroecología

“La soberanía alimentaria ha dejado de ser una idea romántica. Los proyectos que vemos hoy son el resultado de un compromiso profundo con el territorio. El gran reto ahora es escalar”, señala Batle. “Falta dar el salto hacia los niveles de decisión política para implicar a empresas y potenciar el consumo masivo”. Y añade una condición clave: “Si no alcanzamos al menos un 30% de consumo ecológico y local —con la implicación de instituciones, corporaciones y sistema educativo—, no habrá un verdadero cambio sistémico que mejore la resiliencia y la soberanía alimentaria de las islas”. Desde fuera, el equilibrio parece posible: campo y turismo coexistiendo en una misma imagen de postal. Pero desde dentro, la relación es más tensa: dos órganos de un mismo metabolismo compiten por recursos finitos.

El problema no es la ausencia de alternativas, es que las que existen no tienen suficiente peso para alterar la lógica dominante del sistema

Reducir la dependencia

Este enfoque no elimina los límites, los hace visibles. Obliga a adaptar la producción a la disponibilidad real de agua, a las características del suelo y a las condiciones del entorno y el clima. En lugar de forzar el sistema, establece una relación de ajuste continuo con el territorio.

Puede parecer menos eficiente en términos, pero responden a una lógica que refuerza la resiliencia y la soberanía alimentaria ya que el éxito no se mide en maximizar la producción, sino en sostenerla en el tiempo sin depender de lo que llega desde fuera.

Según explican Ana y Edurne, las iniciativas que han visitado “funcionan, producen y venden”: “Demuestran que no se trata de utopías ni de experimentos fallidos, sino de modelos viables que ya operan en condiciones reales”. Sin embargo, ese funcionamiento aún no se traduce en una transformación sistémica.

“El gran reto ya no es demostrar que funciona, sino escalar. Estamos en ese punto intermedio en el que lo que funciona no consigue expandirse”, resume Batle. El obstáculo no está en sus prácticas, sino en la estructura que las rodea. Las normas y la burocracia que regulan la producción y la transformación agraria están diseñadas para producir volumen, no para sostener el territorio. Exigen procesos y requisitos que encajan con modelos intensivos, pero dificultan la viabilidad de explotaciones pequeñas o medianas.

La distribución reproduce esa misma lógica. Funciona a través de cadenas largas, con múltiples intermediarios y precios definidos lejos del territorio, lo que reduce el margen del productor y rompe el vínculo del consumidor con el origen de los alimentos.

No se trata de una falta de conocimiento ni de voluntad individual, sino de una fricción entre dos sistemas que operan con lógicas incompatibles. Uno está optimizado para crecer en volumen, apoyado en energía externa y en redes globales que permiten expandirse con rapidez. El otro se adapta al territorio, está condicionado por recursos locales y se basa en equilibrios más lentos que requieren tiempo y concienciación para consolidarse.

Los límites físicos del sistema

A medida que avanza el recorrido de Biela y Tierra, el sistema deja de ser abstracto. Ya no se trata solo de cómo se organiza la producción, sino de qué la hace posible y, sobre todo, de qué la limita.

El primer límite es el agua. “Sin agua no hay agricultura viable: la tierra útil es la que tiene acceso a ella”, subraya el biólogo y consultor ambiental Antoni Font. En un territorio insular, no es una cuestión técnica, es estructural. La disponibilidad hídrica no depende únicamente de la lluvia, sino de su gestión, de su distribución y de las prioridades que fija el sistema económico. Cada decisión sobre el uso del agua redefine el territorio.

El segundo límite es el suelo. No solo como superficie, sino como capacidad productiva real. Está ligado a procesos de fertilidad, estructura y acumulación de materia orgánica que requieren tiempo y no pueden acelerarse ni sustituirse sin coste. Esa dimensión, muchas veces invisible, determina qué puede cultivarse y en qué condiciones.

El tercer límite está en el mar. “Solo un 15% del pescado que consumimos procede de nuestras aguas”, señala Elisa Martínez, coordinadora de la Alianza Calant Xarxes. El resto, como ocurre con los alimentos terrestres, depende del exterior. “Para avanzar en soberanía alimentaria en el ámbito de la pesca, hay que diversificar el consumo hacia especies menos conocidas y con menor vulnerabilidad, como el gerret, la vacoreta o la cántera. Esto reduce la presión sobre especies sobreexplotadas y refuerza el sector pesquero local”.

Agua, suelo y mar delimitan el campo de lo posible en las islas. Cuando se hacen visibles obligan a replantear no solo cómo se produce, sino hasta dónde puede sostenerse un sistema que depende de recursos finitos. Lo que revela esta ruta en bicicleta de Biela y Tierra es otra forma de leer el territorio. Bajo la apariencia de bonanza, el sistema económico de Balears se sostiene sobre condiciones que no controla. La pregunta que dejan en el aire Ana Santidrián y Edurne Caballero al despedirse es qué ocurrirá cuando ese flujo se detenga.

L’any 1999, Masanobu Fukuoka (1913–2008) arribà a Mallorca en el tram final de la seva vida, quan el seu pensament ja havia travessat continents, disciplines i polèmiques. Semblava sortit de l’univers de l’Studio Ghibli. Vestia el vestit tradicional de cotó blau dels pagesos japonesos, es recolzava en un gaiato de fusta gastada i avançava amb pas lent, però amb una presència de sensei —mestre— que imposava respecte.

Va arribar sense cap voluntat d’agradar ni d’adaptar-se al discurs local. Des del primer contacte amb la premsa anà directe al xoc. «No entenc com als turistes els pot agradar un lloc que molt aviat serà un desert». Per a Fukuoka, Mallorca ja representava, a finals del segle passat, un exemple primerenc del que —assegurava— passa quan es trenca la relació entre bosc, sòl, aigua i cultura. «El desert avança», advertia, «i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc».

El paisatge com a símptoma

La seva lectura del paisatge mediterrani fou contundent. Observà vessants erosionats, camps nus durant bona part de l’any, monocultius resistents però exhausts i una greu pèrdua de diversitat vegetal. Assenyalà l’olivera com a símbol de resistència extrema, gairebé de supervivència, però també com a indicador d’empobriment ecològic. «És l’arbre que més pot aguantar en aquest clima», deia, «un arbre quasi de desert». Allà on abans hi havia hagut boscos i complexitat biològica, Fukuoka hi detectava erosió del sòl. I advertia que «sense una restauració profunda del territori, el deteriorament ecològic acabaria arrossegant la cultura. I sense cultura no hi ha civilització».

El desert avança i la causa principal és la desaparició de la cultura lligada al bosc

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès, al seu pas per Mallorca

Durant la seva estada a l’illa —prop d’un mes i mig— visità finques, caminà damunt el terreny i tocà la terra amb les mans. Juntament amb els dissenyadors Sybilla Sorondo i Guillem Ferrer, i el permacultor Julio Cantos, impulsà experiències de regeneració i reforestació que traslladaven el seu pensament a la pràctica. Especialment significativa fou la seva intervenció a la finca de Sa Pedrissa, a Mancor de la Vall, on dissenyà personalment un bosc comestible que encara prospera com a laboratori viu de la seva agricultura natural i del wu wei —el no fer— adaptat a les condicions mediterrànies.

Promogué la sembra amb nendo dango, bolletes d’argila carregades de llavors diverses, llançades damunt un sòl degradat per sembrar boscos de manera natural. «Per reverdir només fan falta llavors, argila i un grup d’amics», afirmava. No prometia resultats immediats ni èxits espectaculars. Cercava iniciar processos. Per a Fukuoka, l’acte de sembrar no consistia a imposar un disseny, sinó a retornar a la natura la possibilitat de decidir. «Nosaltres no cultivam el menjar; la natura cultiva el menjar».

Xoc amb l'acadèmia

El pas per Mallorca del considerat “padrí” de l’agricultura natural també generà polèmica. La conferència que impartí a la Universitat de les Illes Balears (UIB) evidencià un xoc de mirades. Part del professorat i dels tècnics ambientals reconegueren la bona intenció de la seva proposta i el seu valor pedagògic per implicar la ciutadania en la restauració del paisatge. Tanmateix, expressaren reserves sobre l’abast i l’aplicabilitat de les seves metodologies. La regeneració d’ecosistemes —argumentaven— no pot basar-se únicament en gestos simbòlics ni en l’extrapolació d’experiències desenvolupades en altres contextos climàtics, i advertiren del risc de simplificar processos ecològics complexos.

El fet és que, quan se li demanava quines llavors s’havien de sembrar i quines no, la seva resposta desconcertava molts. Per a ell, el debat sobre la introducció d’espècies havia quedat superat per la urgència del moment. «Ja no es tracta d’introduir o no introduir espècies no autòctones», deia. «Es tracta de supervivència». «En territoris profundament degradats —sostenia— la prioritat no era conservar una imatge idealitzada del passat, sinó retornar al sòl la capacitat de sostenir vida».

Ja no es tracta d'introduir o no espècies no autòctones. Es tracta de supervivència

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

L'origen d'una 'ruptura' personal

Les arrels d’aquesta mirada es remunten als anys trenta del segle XX. Amb tot just vint-i-cinc anys, una pneumònia greu obligà Fukuoka a aturar-se i a travessar una crisi vital. Durant la convalescència visqué una experiència que descrigué com a *satori* —una intuïció profunda d’unitat—. «Vaig sentir la natura com una sola realitat interconnectada. En lloc de mirar-la, ara hi era dins», confessaria després.

Poc temps després renuncià al seu lloc com a fitopatòleg al Departament de Duanes de Yokohama i es retirà a la granja familiar de Kōchi, a l’illa japonesa de Shikoku. Allà inicià un procés d’experimentació radicalment invers a l’habitual. En lloc d’introduir noves tècniques, començà a eliminar pràctiques. «Hi ha poques pràctiques agrícoles realment necessàries», concloïa.

Reduí sistemàticament la intervenció humana fins a l’essencial. Eliminà el llaurat, renuncià als fertilitzants químics i abandonà la poda sistemàtica. Segons defensà durant dècades, els seus conreus assolien rendiments iguals o superiors als de les explotacions industrials japoneses, sense degradar el sòl, sense contaminar l’aigua i augmentant any rere any la fertilitat de la terra, cosa que desconcertà els agrònoms més escèptics.

Repetia a qui l’acompanyava que el pagès havia «d’aprendre a retirar-se, a intervenir només quan fos estrictament necessari i a confiar en la intel·ligència silenciosa del territori». «El “no fer” no vol dir no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que feim és innecessari».

El 'no fer' no significa no fer res, sinó deixar de fer allò innecessari. I la majoria del que fem és innecessari

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

Microbiòleg de formació, pagès per elecció i pensador per necessitat, Fukuoka és considerat un autor visionari en la manera com obrí el camí a l’agricultura ecològica i la permacultura. El punt d’inflexió arribà als anys setanta amb la publicació de La revolució d’un bri de palla (1975), en plena crisi del petroli. Fou l’obra fundacional de l’agricultura natural i un text clau del pensament ecològic del segle XX. Després de dècades d’anonimat, començà a ser convidat a recórrer el món. Mai no fundà una escola ni proposà receptes universals. Deixà quelcom molt més difícil d’imitar: una manera de mirar la natura.

La seva aparença humil contrastava amb la contundència de les seves paraules. Quan parlava, ho feia amb una energia inesperada per la seva edat. No adoptava el to de l’expert que ve a ensenyar, sinó el del testimoni que ha vist la guerra contra la natura i no pot callar.

El “no fer” com a principi de disseny“

«No m’agrada la paraula feina», afirmava. «Els éssers humans som els únics animals que hem de fer feina, i això és el més ridícul del món».

Per a Fukuoka, l’obsessió moderna per la feina, la productivitat i el control era un símptoma clar de desconnexió amb els ritmes naturals. El wu wei al qual apel·lava no significava passivitat ni abandó, sinó alineació amb la vida: actuar només quan és necessari; retirar-se quan la intervenció humana romp més del que repara. Sovint invertia l’ordre habitual de les conferències: preguntava abans de respondre, observava el públic, deixava silencis incòmodes. No cercava convèncer, sinó desmuntar la idea que l’ésser humà està per damunt de la natura.

Al llarg de la seva vida, Fukuoka fou un observador i investigador incansable dels processos naturals. D’aquesta observació sostinguda en va extreure una hipòtesi tan senzilla com subversiva: «Com menys interferim, més pot la natura desplegar la seva saviesa».

El propòsit final de l'agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l'ésser humà

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonès

La clau no era la inacció, sinó l’acció assenyada. Fukuoka sembrava quan el cicle natural ho indicava, protegia el sòl amb coberta vegetal i confiava en l’equilibri entre espècies. «Les males herbes no existeixen», recordava, «només són plantes que compleixen una funció». Allà on l’agricultura moderna veia enemics a eliminar, ell hi veia relacions a comprendre. Aquesta experiència convertia el seu discurs en quelcom difícil de rebatre: Fukuoka no parlava des de la teoria ni des del laboratori, sinó des d’una pràctica sostinguda durant més de quaranta anys en una finca productiva.

Durant els darrers trenta anys de la seva vida concentrà els seus esforços a combatre la desertització en regions àrides d’Àsia, d’Àfrica i de la Mediterrània. A Grècia coordinà grans sembres col·lectives amb nendo dango. Aquelles experiències quedaren recollides en el llibre Sembrando en el desierto (1996), considerat el seu testament intel·lectual, on insisteix en la lluita contra la desertització. El seu missatge final fou sobri i exigent: «Cuidar la terra i purificar l’esperit humà són un mateix procés».

No proposava tornar al passat, sinó abandonar la il·lusió de control. Sembrar boscos, per a Fukuoka, era mantenir l’esperança: «El propòsit final de l’agricultura no és la collita, sinó el cultiu de l’ésser humà».

En 1999, Masanobu Fukuoka (1913-2008) recaló en Mallorca en el tramo final de su vida, cuando su pensamiento ya había atravesado continentes, disciplinas y polémicas. Parecía salido del universo del Studio Ghibli. Vestía el tradicional traje de algodón azul de los agricultores japoneses, se apoyaba en un cayado de madera gastada y avanzaba con paso lento, pero con una presencia de sensei —maestro— que imponía respeto.

Llegó sin voluntad de agradar ni de adaptarse al discurso local. Desde su primer contacto con la prensa fue directo al choque. “No entiendo cómo a los turistas les puede gustar un sitio que muy pronto será un desierto”. Para Fukuoka, Mallorca ya representaba a finales del siglo pasado un ejemplo temprano de lo que, aseveraba, ocurre cuando se rompe la relación entre bosque, suelo, agua y cultura. “El desierto avanza”, advertía, “y la causa principal es la desaparición de la cultura ligada al bosque”.

El paisaje como síntoma

Su lectura del paisaje mediterráneo fue contundente. Observó laderas erosionadas, campos desnudos durante buena parte del año, monocultivos resistentes pero exhaustos y una grave pérdida de diversidad vegetal. Señaló el olivo como símbolo de resistencia extrema, casi de supervivencia, pero también como indicador de empobrecimiento ecológico. “Es el árbol que más puede aguantar en este clima”, decía, “un árbol casi de desierto”. Donde antes había habido bosques y complejidad biológica, Fukuoka detectaba erosión del suelo. Y advertía que “sin una restauración profunda del territorio, el deterioro ecológico acabaría arrastrando a la cultura. Y sin cultura no hay civilización”.

El desierto avanza y la causa principal es la desaparición de la cultura ligada al bosque

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés, a su paso por Mallorca

Durante su estancia en la isla —cercana al mes y medio— visitó fincas, caminó sobre el terreno y tocó el suelo. Junto a los diseñadores Sybilla Sorondo y Guillem Ferrer, y el permacultor Julio Cantos, impulsó experiencias de regeneración y reforestación que trasladaban su pensamiento a la práctica. Especialmente significativa fue su intervención en la finca de Sa Pedrissa, en Mancor de la Vall, donde diseñó personalmente un bosque comestible que aún prospera como laboratorio vivo de su agricultura natural –que defiende evitar el uso productos y herramientas industriales para cultivar la tierra– y del wu wei —no hacer– adaptado a las condiciones mediterráneas.

Promovió la siembra con nendo dango, bolitas de arcilla cargadas de semillas diversas, lanzadas sobre un suelo degradado para sembrar bosques de forma natural. “Para reverdecer sólo hacen falta semillas, arcilla y un grupo de amigos”, afirmaba. No prometía resultados inmediatos ni éxitos espectaculares. Buscaba iniciar procesos. Para Fukuoka, el acto de sembrar no consistía en imponer un diseño, sino en devolver a la naturaleza la posibilidad de decidir. “Nosotros no cultivamos la comida; la naturaleza cultiva la comida”.

Choque con la academia

El paso por Mallorca del considerado 'abuelo de la agricultura natural' también generó polémica. La conferencia que impartió en la Universitat de les Illes Balears (UIB) evidenció un choque de miradas. Parte del profesorado y de los técnicos ambientales reconocieron la buena intención de su propuesta y su valor pedagógico para implicar a la ciudadanía en la restauración del paisaje. Sin embargo, expresaron reservas sobre el alcance y la aplicabilidad de sus metodologías. La regeneración de ecosistemas —argumentaban— no puede basarse únicamente en gestos simbólicos ni en la extrapolación de experiencias desarrolladas en otros contextos climáticos, y advirtieron del riesgo de simplificar procesos ecológicos complejos.

El hecho es que, cuando se le preguntaba qué tipo de semillas debían sembrarse y cuáles no, su respuesta desconcertaba a muchos. Para él, el debate sobre la introducción de especies había quedado superado por la urgencia del momento. “Ya no se trata de introducir o no introducir especies no autóctonas”, decía. “Se trata de supervivencia”. “En territorios profundamente degradados —sostenía— la prioridad no era conservar una imagen idealizada del pasado, sino devolver al suelo la capacidad de sostener vida”.

Ya no se trata de introducir o no especies no autóctonas. Se trata de supervivencia

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

El origen de una 'ruptura' personal

Las raíces de esa mirada se remontan a los años treinta del siglo XX. Con apenas veinticinco años, una neumonía grave obligó a Fukuoka a detenerse y atravesar una crisis vital. Durante la convalecencia vivió una experiencia que describió como satori –una intuición profunda de unidad–. “Sentí la naturaleza como una sola realidad interconectada. En lugar de mirarla, ahora estaba dentro de ella”, confesaría después.

Al poco tiempo renunció a su puesto como fitopatólogo en el Departamento de Aduanas de Yokohama y se retiró a la granja familiar de Kochi, en la isla japonesa de Shikoku. Allí inició un proceso de experimentación radicalmente inverso al habitual. En lugar de introducir nuevas técnicas, comenzó a eliminar prácticas. “Hay pocas prácticas agrícolas realmente necesarias”, concluía.

Redujo sistemáticamente la intervención humana hasta lo esencial. Eliminó el arado, renunció a los fertilizantes químicos y abandonó la poda sistemática. Según defendió durante décadas, sus cultivos alcanzaban rendimientos iguales o superiores a los de las explotaciones industriales japonesas, sin degradar el suelo, sin contaminar el agua y aumentando año tras año la fertilidad de la tierra, lo que desconcertó a los agrónomos más escépticos:

Repetía a quienes lo acompañaban que el agricultor debía “aprender a retirarse, a intervenir solo cuando fuera estrictamente necesario y a confiar en la inteligencia silenciosa del territorio”. “El 'no hacer' no significa no hacer nada, sino dejar de hacer lo innecesario. Y la mayoría de lo que hacemos es innecesario”.

El 'no hacer' no significa no hacer nada, sino dejar de hacer lo innecesario. Y la mayoría de lo que hacemos es innecesario

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

Microbiólogo de formación, agricultor por elección y pensador por necesidad, Fukuoka es considerado un autor visionario en el modo en que abrió el camino a la agricultura ecológica y la permacultura. El punto de inflexión llegó en los años setenta con la publicación de La revolución de una brizna de paja (1975), en plena crisis del petróleo. Fue la obra fundacional de la agricultura natural y un texto clave del pensamiento ecológico del siglo XX. Tras décadas de anonimato, comenzó a ser invitado a recorrer el mundo. Nunca fundó una escuela ni propuso recetas universales. Dejó algo más difícil de imitar: una forma de mirar a la naturaleza.

Su apariencia humilde contrastaba con la contundencia de sus palabras. Cuando hablaba, lo hacía con una energía inesperada para su edad. No adoptaba el tono del experto que viene a enseñar, sino el del testigo que ha visto la guerra contra la naturaleza y no puede callarlo.

El “no hacer” como principio de diseño

“No me gusta la palabra trabajo”, afirmaba. “Los seres humanos son los únicos animales que tienen que trabajar, y eso es lo más ridículo del mundo”.

Para Fukuoka, la obsesión moderna por el trabajo, la productividad y el control era un síntoma de desconexión con los ritmos naturales. El wu wei al que apelaba no significaba pasividad ni abandono, sino alineación con la vida. Actuar solo cuando es necesario. Retirarse cuando la intervención humana rompe más de lo que repara. A menudo invertía el orden habitual de las conferencias: preguntaba antes de responder, observaba al público, dejaba silencios incómodos. No buscaba convencer, sino desarmar la idea de que el ser humano está por encima de la naturaleza.

A lo largo de su vida, Fukuoka fue un observador e investigador incansable de los procesos naturales. De esa observación prolongada extrajo una hipótesis tan simple como subversiva: “Cuanto menos interferimos, más puede la naturaleza desplegar su sabiduría”.

El propósito final de la agricultura no es la cosecha, sino el cultivo del ser humano

Masanobu Fukuoka — Agricultor japonés

La clave no estaba en la inacción, sino en la acción sabia. Fukuoka sembraba cuando el ciclo natural lo indicaba, protegía el suelo con cobertura vegetal y confiaba en el equilibrio entre especies. “Las malas hierbas no existen”, recordaba, “solo son plantas que cumplen una función”. Donde la agricultura moderna veía enemigos que eliminar, él veía relaciones que comprender. Esa experiencia convirtió su discurso en algo difícil de refutar. Fukuoka no hablaba desde la teoría ni desde el laboratorio, sino desde una práctica sostenida durante más de cuarenta años en una granja productiva.

Durante los últimos treinta años de su vida concentró sus esfuerzos en combatir la desertificación en regiones áridas de Asia, África y el Mediterráneo. En Grecia coordinó grandes siembras colectivas con nendo dango. Aquellas experiencias quedaron recogidas en el libro Sembrando en el desierto (1996), considerado su testamento intelectual y en el que insiste en la lucha contra la desertificación. Su mensaje final fue sobrio y exigente: “Curar la tierra y purificar al espíritu humano son un mismo proceso”. No propuso regresar al pasado, sino abandonar la ilusión de control. Sembrar bosques, para Fukuoka, era mantener la esperanza: “El propósito final de la agricultura no es la cosecha, sino el cultivo del ser humano”.

El ple celebrat aquest dimarts a Santa Eugènia, un poble petit de Mallorca, ha evidenciat la profunda crisi oberta arran de la investigació realitzada per elDiario.es, que ha destapat el desplegament d’una xarxa de càmeres de videovigilància sense autorització ni custòdia policial. La sala de plens, habitualment deserta de públic, s’omplí aquesta vegada de càrrecs del PSOE, a més de veïns inquietats, policies locals preocupats i càmeres de televisió.

Les preguntes plantejades per l’oposició assenyalaren les possibles conseqüències legals del desplegament d’un sistema de seguretat opac i sense garanties. En un clima de tensió i de rostres seriosos, la sessió plenària derivà cap a les responsabilitats econòmiques que podria afrontar l’Ajuntament i cap a la petició reiterada de dimissió del batle, Pep Lluís Urraca (PSIB-PSOE), per la desproporció i la manca de transparència en la gestió de les càmeres de videovigilància.

Arran del rebombori generat per l’escàndol aquestes darreres setmanes, el batle ordenà el desmantellament immediat, una decisió que confirmà la magnitud del sistema desplegat sense control ni transparència. Segons reconegué el mateix batle en el ple, al municipi s’hi havien instal·lat com a mínim quaranta-dues càmeres, de les quals, a dia d’avui, després de la intervenció dels operaris municipals, només nou continuen operatives al Punt Verd.

Aquest moviment improvisat deixà en evidència l’absència de documentació tècnica i administrativa sobre els dispositius, així com la manca d’un inventari detallat que permeti conèixer-ne la quantitat exacta, el model i les prestacions, la ubicació, la finalitat concreta i el control d’accessos a les imatges.

El portaveu del PP, Pep Bonnín, sostingué que, si es confirmen les irregularitats detectades, la instal·lació i la gestió de la xarxa de videovigilància “podrien derivar en responsabilitats penals, cíviques, administratives, disciplinàries i polítiques”. L’oposició subratllà que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades podria “imposar sancions elevades”, una multa que, segons Bonnín, “acabaria pagant la ciutadania de Santa Eugènia”, motiu pel qual sol·licità al batle que dimitís per no perjudicar encara més la imatge del poble després de l’alarma social generada per l’escàndol. En qualsevol cas, advertí que el Partit Popular prendrà totes les mesures necessàries per aclarir els fets.

Urraca respongué amb un escarit “no” a la petició de dimissió i es presentà com l’encarregat de “solucionar” una situació que, durant el seu mandat, s’ha ampliat fins a convertir-se en un debat d’abast estatal. El batle defensà que el desmantellament de la xarxa que ordenà divendres constitueix “la primera pedra” per encarrilar el cas i recuperar la normalitat institucional.

Reconeixé que la crisi ha generat un conflicte polític evident, encara que sostingué que la seva responsabilitat principal és “resoldre un problema que té solució”. Es limità a demanar disculpes als ciutadans “per la part” que li “toca” i atribuï la situació a “l’herència rebuda” de legislatures anteriors.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades, en la seva resposta a aquest diari, assenyala que no pot valorar actuacions de manera prèvia, ja que aquestes situacions s’han d’analitzar en el marc d’un expedient amb tots els elements disponibles. La normativa exigeix que, abans de presentar una reclamació, es demani l’exercici dels drets davant l’entitat responsable, en aquest cas l’Ajuntament de Santa Eugènia. Si no s’obté una resposta adequada, el ciutadà pot adreçar-se a l’AEPD, que disposa de models específics per facilitar el tràmit.

Una herència discutida

Quan se li preguntà pel finançament de la compra i instal·lació de les desenes de dispositius, Urraca explicà que es varen sufragar mitjançant una subvenció del Govern balear destinada a millorar la seguretat local. També assenyalà que la contractació es va articular mitjançant contractes menors inferiors a 15.000 euros, cosa que permeté adjudicar els subministraments sense concurs públic i fragmentar la despesa en diversos encàrrecs successius. L’empresa responsable de les instal·lacions fou Seguridad y Limpieza, S. A., que subministrà càmeres, accessoris i sistemes de gravació i que, segons ha pogut saber aquest diari, també ha instal·lat càmeres en diversos municipis de Mallorca, com Maria de la Salut o Sineu, entre d’altres. Urraca també esmentà que els sistemes de gestió de les imatges captades estan distribuïts en diferents dependències municipals.

La reconstrucció de l’origen del sistema de videovigilància continua envoltada d’una notable manca de claredat. L’oposició sosté que, quan el PSIB assumí la batlia en coalició amb Feim-Santa Eugènia (2019), el municipi comptava amb tretze càmeres, ubicades als punts d’aportació de residus, la nau de la brigada municipal, els edificis de l’antic i el nou ajuntament i el parc del carrer Bartomeu Coll Bibiloni.

El batle defensà, en canvi, que n’heretà vint-i-quatre, però reconegué que no disposa d’informació tècnica completa, fet que impedeix aclarir amb precisió el funcionament d’una part del desplegament. El mateix batle reconegué en el ple que, després d’ordenar el desmantellament del sistema, es varen comptabilitzar com a mínim quaranta-dues càmeres, de les quals només nou romanen actives al Punt Verd. Aquella retirada precipitada confirmà la magnitud del desplegament i, alhora, deixà sense resoldre l’origen exacte d’una part de les instal·lacions, ja que ni l’inventari previ ni l’actual permeten reconstruir amb claredat què s’instal·là, quan i sota quins criteris.

La distància amb la normativa vigent

Les respostes del batle evidenciaren una bretxa entre el que ha ocorregut a Santa Eugènia i el que exigeix la llei. Un dels moments més tensos es produí quan el portaveu del PP demanà si algun polític havia accedit al panell de control. Urraca respongué “no”, negant qualsevol visualització d’imatges per part de càrrecs públics. Tanmateix, diverses fonts coneixedores del sistema han confirmat a aquest diari que el batle hauria accedit al panell fins al mes de setembre.

La segona contradicció sorgí en abordar els informes obligatoris sobre necessitat i proporcionalitat. L’oposició demanà els documents que justifiquen la instal·lació de càmeres en espais públics i que la normativa considera preceptius. Urraca afirmà que “no existeix cap normativa” que obligui a elaborar-los, malgrat que el marc legal vigent estableix el contrari: la Llei Orgànica 4/1997, la Instrucció 1/2006 de l’AEPD, el RGPD i la Llei Orgànica 3/2018 exigeixen autorització prèvia del Delegat del Govern, informes tècnics i jurídics, plànols d’ubicació i una Avaluació d’Impacte en Protecció de Dades en desplegaments extensos com el de Santa Eugènia.

L’oposició també demanà pel registre obligatori d’accessos a les imatges, destinat a documentar qui entra en el sistema, quan i amb quin motiu. Urraca indicà que l’empresa responsable de protecció de dades els havia informat que no era necessari. A l’hora de justificar la senyalització insuficient del sistema —ja que diverses càmeres no disposaven dels cartells informatius que la normativa considera imprescindibles per advertir la població que es troba en una zona videovigilada— al·legà que “arranquen els cartells”.

Mentrestant, Santa Eugènia debat si ha d’haver-hi càmeres o no, però la normativa és inequívoca: si un municipi vol instal·lar dispositius de videovigilància a la via pública, ha de justificar-ne la necessitat i la proporcionalitat, sol·licitar autorització prèvia al Delegat del Govern i garantir una custòdia policial estricta de les imatges. Són requisits dissenyats per protegir drets fonamentals i assegurar que l’ús de tecnologies de vigilància es sotmet a controls democràtics i legals adequats.

El pleno celebrado este martes en Santa Eugènia, un pequeño pueblo de Mallorca, ha evidenciado la profunda crisis abierta por la investigación realizada por elDiario.es, que ha desvelado el despliegue de una red de cámaras de videovigilancia sin autorización ni custodia policial. La sala de plenos, habitualmente desierta de público, se llenó esta vez de cargos del PSOE, además de vecinos inquietos, policías locales preocupados y cámaras de televisión.

Las preguntas planteadas por la oposición señalaron las posibles consecuencias legales del despliegue de un sistema de seguridad opaco y sin garantías. En un clima de tensión y rostros serios, la sesión plenaria derivó hacia las responsabilidades económicas que podría afrontar el Ayuntamiento y hacia la petición reiterada de dimisión del alcalde, Pep Lluís Urraca (PSIB-PSOE), por la desproporción y la falta de transparencia en la gestión de las cámaras de videovigilancia.

Tras el revuelo generado por el escándalo en las últimas semanas, el primer edil ordenó el desmantelamiento inmediato, circunstancia que confirmó la magnitud del sistema desplegado sin control ni transparencia. Según reconoció el propio alcalde en el pleno, en el municipio había instaladas al menos cuarenta y dos cámaras, de las cuales, a día de hoy, tras la actuación de los operarios municipales, solo nueve permanecen operativas en el Punto Verde.

Este movimiento improvisado dejó en evidencia la ausencia de documentación técnica y administrativa sobre los dispositivos, así como la falta de un inventario detallado que permita conocer su cantidad exacta, su modelo y prestaciones, su ubicación, su finalidad concreta y el control de accesos a las imágenes.

El portavoz del PP, Pep Bonnín, sostuvo que, si se confirman las irregularidades detectadas, la instalación y gestión de la red de videovigilancia “podría derivar en responsabilidades penales, civiles, administrativas, disciplinarias y políticas”. La oposición subrayó que la Agencia Española de Protección de Datos podría “imponer elevadas sanciones”, una multa que, según señaló Bonnín, “acabaría pagando la ciudadanía de Santa Eugènia”, motivo por el cual solicitó al alcalde que dimitiera para no perjudicar más la imagen del pueblo tras la alarma social generada por el escándalo. En todo caso, advirtió que el Partido Popular tomará todas las medidas necesarias para aclarar los hechos.

Urraca respondió con un escueto “no” a la petición de dimisión y se presentó como el encargado de “solucionar” una situación que, durante su mandato, se amplió hasta convertirse en un debate nacional. El primer edil defendió que el desmantelamiento de la red que ordenó el viernes constituye “la primera piedra” para encauzar el caso y recuperar la normalidad institucional.

Reconoció que la crisis ha generado un conflicto político evidente, aunque sostuvo que su responsabilidad principal es “resolver un problema que tiene solución”. Se limitó a pedir disculpas a los ciudadanos “por la parte” que le “toca” y atribuyó la situación a la “herencia recibida” de legislaturas anteriores.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

La Agencia Española de Protección de Datos, en su respuesta a este diario, señala que no puede valorar actuaciones de forma previa porque estas situaciones deben analizarse en el marco de un expediente con todos los elementos disponibles. La normativa exige que, antes de presentar una reclamación, se solicite el ejercicio de los derechos ante la entidad responsable, en este caso el Ayuntamiento de Santa Eugènia. Si no se obtiene una respuesta adecuada, el ciudadano puede dirigirse a la AEPD, que dispone de modelos específicos para facilitar el trámite.

Una herencia discutida

Al ser preguntado por la financiación de la compra e instalación de las decenas de dispositivos, Urraca explicó que se sufragaron mediante una subvención del Govern balear destinada a mejorar la seguridad local. También señaló que la contratación se articuló mediante contratos menores inferiores a 15.000 euros, lo que permitió adjudicar los suministros sin concurso público y fragmentar el gasto en varios encargos sucesivos. La empresa responsable de las instalaciones fue Seguridad y Limpieza, S. A., que suministró cámaras, accesorios y sistemas de grabación y que, según ha podido saber este diario, también ha instalado cámaras en varios municipios de Mallorca como Maria de la Salut o Sineu, entre otros. Urraca también mencionó que los sistemas de gestión de las imágenes captadas están distribuidos en distintas dependencias municipales.

La reconstrucción del origen del sistema de videovigilancia sigue envuelta en una notable falta de claridad. La oposición sostiene que, cuando el PSIB asumió la alcaldía en coalición con Feim-Santa Eugènia (2019), el municipio contaba con trece cámaras, ubicadas en los puntos de aportación de residuos, la nave de la brigada municipal, los edificios del antiguo y del nuevo ayuntamiento y el parque de la calle Bartomeu Coll Bibiloni.

El alcalde defendió, en cambio, que heredó veinticuatro cámaras, pero reconoció que no dispone de información técnica completa, lo que impide aclarar con precisión el funcionamiento de parte del despliegue. El propio alcalde reconoció en el pleno que, tras ordenar el desmantelamiento del sistema, se contabilizaron al menos cuarenta y dos cámaras, de las cuales solo nueve permanecen activas en el Punto Verde. Esa retirada apresurada confirmó la magnitud del despliegue y, al mismo tiempo, dejó sin resolver el origen exacto de parte de las instalaciones, ya que ni el inventario previo ni el actual permiten reconstruir con claridad qué se instaló, cuándo y bajo qué criterios.

La distancia con la normativa vigente

Las respuestas del alcalde evidenciaron una brecha entre lo ocurrido en Santa Eugènia y lo que exige la ley. Uno de los momentos más tensos se produjo cuando el portavoz del PP preguntó si algún político había accedido al panel de control. Urraca respondió “no”, negando cualquier visualización de imágenes por parte de cargos públicos. Sin embargo, varias fuentes conocedoras del sistema han confirmado a este diario que el alcalde habría accedido al panel hasta septiembre.

La segunda contradicción surgió al abordar los informes obligatorios sobre necesidad y proporcionalidad. La oposición pidió los documentos que justifican la instalación de cámaras en espacios públicos y que la normativa considera preceptivos. Urraca afirmó que “no existe ninguna normativa” que obligue a elaborarlos, pese a que el marco legal vigente establece lo contrario: la Ley Orgánica 4/1997, la Instrucción 1/2006 de la AEPD, el RGPD y la Ley Orgánica 3/2018 exigen autorización previa del Delegado del Gobierno, informes técnicos y jurídicos, planos de ubicación y una Evaluación de Impacto en Protección de Datos en despliegues extensos como el de Santa Eugènia.

La oposición también preguntó por el registro obligatorio de accesos a las imágenes, destinado a documentar quién entra en el sistema, cuándo y con qué motivo. Urraca indicó que la empresa responsable de protección de datos les informó que no era necesario. A la hora de justificar la señalización insuficiente del sistema, ya que varias cámaras carecían de los carteles informativos que la normativa considera imprescindibles para advertir a la población de que se encuentra en un área videovigilada, alegó que “arrancan los carteles” .

Mientras Santa Eugènia debate sobre si debe haber cámaras o no, la normativa es inequívoca. Si un municipio quiere instalar dispositivos de videovigilancia en la vía pública, debe justificar su necesidad y proporcionalidad, solicitar autorización previa al Delegado del Gobierno y garantizar una custodia policial estricta de las imágenes. Son requisitos diseñados para proteger derechos fundamentales y asegurar que el uso de tecnologías de vigilancia se somete a controles democráticos y legales adecuados.

El matí d’aquest divendres ha començat amb renou a Santa Eugènia. Tot just una setmana després que elDiario.es destapàs la proliferació de càmeres de videovigilància instal·lades al municipi, els operaris municipals han començat a retirar-les, desencaixant dispositius de façanes i fanals. Al llarg d’aquests dies, aquest poble de l’interior de Mallorca, amb tot just 1.800 habitants, s’ha vist immers en un debat inesperat: mentre alguns veïnats posaven en dubte la transparència, la ubicació i la proporcionalitat dels aparells, d’altres apel·laven a la necessitat de garantir la seguretat d’un poble que només té dos agents municipals.

Tot i que la retirada sobtada de les càmeres incrementa els dubtes jurídics sobre la situació prèvia dels equips i sobre l’existència o no d’un expedient formal davant la Delegació del Govern, el batle, Pep Lluís Urraca, assegurava aquest migdia a elDiario.es que totes les càmeres “estaven desactivades des d’agost i pendents d’autorització”. Uns minuts després, però, ha donat l’ordre de retirar-les. Dos operaris han recorregut el poble amb un camió grua per desinstal·lar-les una per una. El gir sobtat ha sorprès els residents, que en la seva majoria desconeixien l’existència d’un sistema tan extens.

La normativa exigeix que qualsevol sistema de videovigilància instal·lat per una administració compleixi els criteris de proporcionalitat, finalitat legítima i avaluació d’impacte, i compti amb autorització expressa si afecta espais públics o itineraris sensibles. Si bé aquests dies el primer edil justificava que es tractava d’una mesura dissuasòria i que només la Policia Local tenia accés a les càmeres, el moviment d’última hora per part de l’Ajuntament obre un nou escenari: la retirada visible dels dispositius contradiu el seu missatge inicial i planteja interrogants sobre l’estat real de les càmeres aquests darrers mesos. El consistori sosté que estaven apagades des d’agost, però la seqüència erràtica d’aquest dijous convida a revisar la traçabilitat completa del sistema.

L'oposició demana informació i explicacions

En aquest context, el portaveu de l’oposició (PP), Pep Bonnín, ha demanat formalment a Urraca informació sobre qui ha tengut accés a les imatges i si existeix un registre d’accessos, tal com exigeix la normativa. La petició dels populars inclou també tots els acords municipals, els informes de la Policia Local, els contractes amb l’empresa instal·ladora i el cost total del sistema des del juny de 2019.

El consistori haurà d’aclarir quins dispositius estaven instal·lats, quins registres es generaren i quina documentació es va remetre a la Delegació del Govern. La transparència en aquest punt és clau per restituir la confiança institucional i garantir que qualsevol ús de tecnologia a l’espai públic s’ajusti a la legalitat. El debat sobre la videovigilància pública queda obert.

El paper de la Delegació del Govern

La normativa estatal obliga que qualsevol sistema fix de videovigilància amb finalitats de seguretat ciutadana compti amb autorització prèvia del delegat del Govern, acompanyada d’informes policials, plànols d’ubicació, descripció tècnica dels equips i un pla de senyalització visible per advertir la població. Sense aquest procediment, les instal·lacions es consideren no vàlides i s’han de regularitzar o retirar. Això darrer és el que finalment s’ha decidit fer a Santa Eugènia.

Per la seva banda, la Delegació del Govern ha explicat a aquest diari que, a través de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB), ha emès un requeriment a tots els municipis que tenguin càmeres sense regularitzar perquè sol·licitin l’autorització corresponent. Afegixen que actuaran en conseqüència davant qualsevol instal·lació que no s’ajusti a la legalitat vigent dins el termini establert.

El PSIB ha justificat els motius de la xarxa de càmeres, però no s’ha pronunciat sobre la desproporció del nombre de dispositius desplegats en un municipi de dos mil habitants, ni sobre la manca de senyalització obligatòria en diversos punts, ni sobre l’obligació anual de renovar les autoritzacions, ni sobre el fet que diverses fonts coneixedores del sistema han confirmat a aquest diari que el batle hauria visualitzat les imatges al seu ordinador.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades afirma que no es pot pronunciar sense un procediment formal que permeti analitzar el cas amb tota la documentació necessària. En la seva resposta a aquest diari, assenyala que no pot valorar actuacions de manera prèvia perquè aquestes situacions s’han d’analitzar en el marc d’un expedient amb tots els elements disponibles.

La normativa exigeix que, abans de presentar una reclamació, se sol·liciti l’exercici dels drets davant l’entitat responsable, en aquest cas l’Ajuntament de Santa Eugènia. Si no s’obté una resposta adequada, es pot acudir a l’AEPD, que disposa de models específics per facilitar el tràmit.

La mañana de este viernes ha comenzado con revuelo en Santa Eugènia. Apenas una semana después de que elDiario.es desvelara la proliferación de cámaras de videovigilancia instaladas en el municipio, los operarios municipales han comenzado a retirarlas, desatornillando dispositivos de fachadas y farolas. A lo largo de estos días, este municipio del interior de Mallorca y apenas 1.800 habitantes se ha visto sorprendido por un debate inesperado: mientras unos vecinos ponían en cuestionamiento la transparencia, la ubicación y la proporcionalidad de los artilugios, otros apelaban a la necesidad de garantizar la seguridad de un pueblo con tan solo dos agentes municipales.

Aunque la retirada súbita de las cámaras incrementa las dudas jurídicas acerca de la situación previa de los equipos y sobre la existencia o no de un expediente formal ante la Delegación del Gobierno, el alcalde, Pep Lluís Urraca, señalaba este mediodía a elDiario.es que todas las cámaras “estaban desactivadas desde agosto y pendientes de autorización”. Minutos después, sin embargo, ha dado la orden de retirarlas. Dos operarios han recorrido el pueblo con un camión grúa para desinstalarlas una por una. El giro repentino ha sorprendido a los residentes, que en su mayoría desconocían la existencia de un sistema tan extenso.

La normativa exige que cualquier sistema de videovigilancia instalado por una administración cumpla con los criterios de proporcionalidad, finalidad legítima y evaluación de impacto, y cuente con autorización expresa si afecta a espacios públicos o itinerarios sensibles. Si bien el primer edil justificaba estos días que se trata de una medida disuasoria y que solo la Policía Local tenía acceso a las cámaras, el movimiento de última hora por parte del Ayuntamiento abre un nuevo escenario: la retirada visible de los dispositivos contradice su mensaje inicial y plantea interrogantes sobre el estado real de las cámaras en los últimos meses. El Consistorio sostiene que estaban apagadas desde agosto, pero la secuencia errática de este jueves invita a revisar la trazabilidad completa del sistema.

La oposición pide información y explicaciones

En este contexto, el portavoz de la oposición (PP), Pep Bonnín, ha pedido formalmente a Urraca información sobre quiénes han tenido acceso a las imágenes y si existe un registro de accesos, tal como exige la normativa. La solicitud de los populares incluye también todos los acuerdos municipales, los informes de la Policía Local, los contratos con la empresa instaladora y el coste total del sistema desde junio de 2019.

El consistorio deberá aclarar qué dispositivos estaban instalados, qué registros se generaron y qué documentación se remitió a la Delegación del Gobierno. La transparencia en este punto es clave para restituir la confianza institucional y garantizar que cualquier uso de tecnología en el espacio público se ajuste a la legalidad. El debate sobre la videovigilancia pública está abierto. 

El papel de la Delegación del Gobierno

La normativa estatal obliga a que cualquier sistema fijo de videovigilancia con fines de seguridad ciudadana cuente con autorización previa del delegado del Gobierno, acompañada de informes policiales, planos de ubicación, descripción técnica de los equipos y un plan de señalización visible para advertir a la población. Sin este procedimiento, las instalaciones se consideran no válidas y deben ser regularizadas o retiradas. Esto último es lo que finalmente se ha decidido hacer en Santa Eugènia.

Por su parte, la Delegación del Gobierno ha explicado a este diario que, a través de la Federación de Entidades Locales de les Illes Balears (FELIB), ha emitido un requerimiento a todos los municipios que tengan cámaras sin regularizar para que soliciten la autorización correspondiente. Añaden que se actuará en consecuencia ante toda instalación que no se ajuste a la legalidad vigente en el plazo establecido.

El PSIB ha justificado los motivos de la red de cámaras pero no se ha pronunciado sobre la desproporción del número de dispositivos desplegados en un municipio de dos mil habitantes, ni sobre la falta de señalización obligatoria en diversos puntos, ni sobre la obligación anual de renovar las autorizaciones, ni sobre el hecho de que varias fuentes conocedoras del sistema han confirmado a este diario que el alcalde habría visualizado las imágenes en su ordenador.

La Agencia Española de Protección de Datos afirma que no puede pronunciarse sin un procedimiento formal que permita analizar el caso con toda la documentación necesaria. En su respuesta a este diario señala que no puede valorar actuaciones de forma previa porque estas situaciones deben analizarse en el marco de un expediente con todos los elementos disponibles.

La normativa exige que, antes de presentar una reclamación, se solicite el ejercicio de los derechos ante la entidad responsable, en este caso el Ayuntamiento de Santa Eugènia. Si no se obtiene una respuesta adecuada, puede dirigirse a la AEPD, que dispone de modelos específicos para facilitar el trámite.

Santa Eugènia és un petit municipi de l’interior de Mallorca amb poc més de dos mil habitants, envoltat de camps de vinyes i camins rurals. Viu al marge del turisme, cosa poc habitual a l’illa. Aquesta aparença tranquil·la contrasta amb una realitat inquietant: en recórrer el centre del poble, és possible observar desenes de dispositius de videovigilància instal·lats a baixa altura a fanals, pals d’enllumenat i façanes, orientats cap a carrers, places i, fins i tot, terrasses de bars.

Han estat els mateixos treballadors i veïns del poble qui, els darrers anys, han alertat de la proliferació de càmeres. elDiario.es ha pogut localitzar sobre el terreny més de mig centenar de dispositius actius i visibles, molts d’ells sense senyalització, que conformen un sistema de vigilància sense precedents en un municipi d’aquestes dimensions. El desplegament s’hauria duit a terme de manera paulatina i sense constar en expedients públics, cosa que suggereix una expansió silenciosa i sense control administratiu.

Sorprèn que tots els carrers i accessos a Santa Eugènia estiguin sota vigilància constant, segons ha pogut comprovar elDiario.es després del seu recorregut pel municipi. Aquesta cobertura garanteix que rostres i matrícules puguin ser identificats pràcticament en qualsevol desplaçament dins o cap al nucli urbà. Un altre detall significatiu és que les terrasses dels tres bars del poble —Can Topa, S’Estació i L’Escargot— també es troben videovigilades, amb càmeres que apunten directament a les taules i zones de reunió. En només quatre carrers —carrer Major, carrer Bisbe Sastre, carrer de s’Aljub, carrer de ses Escoles i carrer de l’Església— hi ha 25 càmeres.

Els dispositius s’alimenten directament de la xarxa d’enllumenat públic. D’altra banda, molts d’ells manquen de qualsevol cartell de senyalització que advertesqui de la seva presència i els pocs que en tenen resulten estar completament obsolets: remeten a lleis derogades, ometen la identificació de la Policia Local com a destinatària de les imatges i no especifiquen el termini de conservació, entre altres informacions rellevants.

El batle i la seva 'finestra indiscreta'

Segons fonts solvents i coneixedores del sistema, el batle tindria accés directe a les gravacions des del seu ordinador personal, un extrem que el primer edil no ha volgut confirmar ni negar. Aquestes mateixes veus apunten que la infraestructura permetria la visualització multipantalla en temps real, encara que només una anàlisi forense dels seus equips podria determinar si aquesta funció està activa i si també s’ha habilitat la captació d’àudio. De confirmar-se, els terminals que permeten visualitzar les imatges no estarien sota la custòdia exclusiva de la Policia Local, com exigeix la llei.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Tot apunta que la xarxa de videovigilància desplegada al cor de Mallorca opera de manera clarament desproporcionada, fins al punt d’haver convertit aquest petit municipi en un dels llocs més vigilats d’Europa. Segons les comparatives disponibles, la densitat de càmeres en aquesta localitat és excepcional fins i tot a escala internacional. Amb un mínim de 50 terminals per poc més de 2.000 habitants, el municipi arriba a una ràtio aproximada de 21 per cada mil veïns. A Madrid la xifra ronda les 4,4; a Londres, 13; a Moscou, 19; i a Seül, 24, segons l'estudi The World’s Most Surveilled Cities, publicat per Comparitech el 2023.

Delegació del Govern no les ha autoritzat

El Consell de Mallorca ha aclarit a elDiario.es que aquesta institució no té cap càmera dins el casc urbà del poble. Per la seva banda, Delegació del Govern ha confirmat a aquest mitjà que no consta cap autorització ni supervisió sobre el sistema de videovigilància de Santa Eugènia en els darrers vuit anys. “No hem tingut cap sol·licitud de renovació ni d’instal·lació de càmeres de l’Ajuntament”, assenyalen des de l’organisme.

La Llei Orgànica 4/1997, que regula l’ús de videocàmeres per part de les Forces i Cossos de Seguretat en espais públics, estableix que la instal·lació de càmeres fixes requereix autorització de Delegació del Govern. La validació depèn de l’informe previ de la Comissió de Garanties, presidida pel president del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears i formada pel fiscal superior, l’Advocacia de l’Estat i un representant del Ministeri de l’Interior. Els ajuntaments han de presentar la sol·licitud amb informes policials que justifiquin la necessitat; la comissió avalua i el delegat del Govern resol.

L’aprovació el 2021 d’una nova llei de prevenció d’infraccions penals va obrir el debat sobre si aquesta norma deixava sense efecte la regulació de 1997. En territoris com Balears, la interpretació jurídica fou que la llei de 2021 substituïa l’anterior, cosa que traslladava la competència als ajuntaments. “El judici de proporcionalitat corresponia al Consistori i no era necessari passar per Delegació”, expliquen les mateixes fonts.

El febrer de 2025, l’Advocacia de l’Estat aclareix en un informe que la llei de 1997 continua vigent i que la instal·lació de càmeres fixes segueix depenent de la validació de Delegació del Govern. Després d’aquesta conclusió, l’organisme a les Illes Balears comunica l’agost als ajuntaments que totes les càmeres instal·lades entre 2021 i 2025 s’han de regularitzar. “Quan s’aprova en ple o per decret de batlia la instal·lació de càmeres, l’autorització dura un any. En vèncer aquest termini, han de demanar renovació”, recorden des de Delegació.

Un mes després, l’Ajuntament de Santa Eugènia envià un correu electrònic per demanar com podien adequar les càmeres. “Digueren que remetrien un informe, però el que arriba és una nota informativa. És un document que cita normatives i llista ubicacions amb una justificació mínima. Els explicàrem que això no pot sostenir la renovació de càmeres fixes i detallàrem com han de procedir, amb exemples d’altres ajuntaments. Des de llavors, no hem rebut més comunicacions ni han presentat res al registre”, assenyalen les mateixes fonts.

L’Ajuntament, dirigit pel socialista Pep Lluís Urraca, rebutja fer declaracions i remet qualsevol resposta a l’empresa GrupoX3, amb la qual té contractat el servei de delegat de protecció de dades. La companyia, consultada per elDiario.es, es limita a citar la Llei 19/2013 de transparència, que fixa un termini mínim d’un mes per respondre, malgrat que la consulta realitzada no s’ajusta a una petició d’informació sotmesa a aquest procediment.

Sense concurs públic

El sistema de videovigilància municipal està format per una desena de zones de gravació, amb diversos dispositius per emplaçament, cosa que elevaria el total a més de cinquanta terminals connectades a un panell de control presumptament allotjat als ordinadors de l’Ajuntament. Tot i que l’accés hauria d’estar restringit als equips de la Policia Local, en aquest cas també s’hauria habilitat accés des de l’ordinador personal del batle, segons sostenen aquestes tres fonts de solvència.

La contractació de l’empresa encarregada de la instal·lació de les càmeres s’ha fet sense que consti concurs públic. Al Portal de Transparència municipal no hi figura cap referència a licitacions, contractes o resolucions relacionades amb la xarxa de videovigilància ni amb els seus costos d’instal·lació o manteniment. Tot i que no s’han fet públics els costos oficials, fonts del sector estimen que cada dispositiu tendria un preu aproximat de 1.600 euros, en funció del proveïdor i de les característiques tècniques del model.

En aquest cas, només consta un acord oficial —aprovat el 8 de gener de 2020 en el ple municipal— relatiu a la instal·lació de tres càmeres de trànsit amb finalitats de control d’accés i seguretat viària. Des de llavors no s’ha registrat cap menció a l’ampliació del sistema. Tampoc figuren contractes ni adjudicacions en el Portal de Transparència que justifiquin l’expansió de la xarxa.

Les actes del ple no recullen debats sobre la instal·lació, supervisió o ampliació del model municipal de control audiovisual, ni informes tècnics o jurídics que avalin el seu funcionament. Aquesta absència de deliberació política i administrativa contrasta amb la dimensió del desplegament, que s’estén pràcticament per tot el nucli urbà.

“No és un xec en blanc”

La legislació espanyola en matèria de captació d’imatges per part de les administracions públiques és clara i restrictiva. Qualsevol ajuntament que vulgui col·locar càmeres a la via pública ha d’obtenir autorització prèvia del delegat del Govern. La norma obliga a justificar la necessitat del sistema, la seva proporcionalitat i el seu impacte sobre els drets fonamentals. Cap punt de vigilància es pot activar sense aquest permís exprés i amb una finalitat degudament acreditada.

El procediment legal exigeix, a més, diversos passos previs: l’elaboració d’un informe tècnic per part de la Policia Local, un dictamen jurídic municipal que avali la legalitat del tractament d’imatges i l’avaluació de la Comissió de Garanties de Videovigilància de Balears, encarregada de verificar que el projecte respecta la intimitat de les persones i els principis del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Només després de completar aquestes fases es pot emetre l’autorització administrativa i procedir a la instal·lació.

Elena Gil, advocada de dret digital i fundadora de Data Guardians Advocats, aclareix que, fins i tot en aquelles càmeres en què no hi ha gravació i només es permet el visionat en temps real, els dispositius estan sotmesos a la normativa de protecció de dades. “L’autorització de Delegació del Govern té una durada d’un any i es va renovant, no és un xec en blanc”, afegeix. L’advocada explica que aquestes càmeres han d’estar instal·lades en espais públics i que no estan pensades per “gravar sons”.

Una vegada instal·lades, els ajuntaments han de complir amb certes obligacions documentals, en les quals han d’“analitzar” i “deixar per escrit quin és el risc que es pretén cobrir i quin és l’impacte”. “Les càmeres al carrer solen tractar dades a gran escala i ser una observació sistemàtica. Això fa que siguin especialment sensibles i, per això, han d’estar especialment justificats els motius pels quals tu vols omplir un lloc de càmeres. A més, les zones videovigilades han d’estar senyalitzades”, explica Gil.

Què passa després amb aquesta gravació? Segons l’experta, les imatges s’han de suprimir en el termini d’un mes, llevat que les autoritats tinguin constància que existeix un fet concret que necessiti ser vigilat o supervisat. En aquest cas, és possible augmentar-ne la duració, però “amb l’única finalitat de la vigilància i únicament per a l’enviament a les Forces i Cossos de Seguretat o als jutges i tribunals”.

Poder polític i control digital

Pep Lluís Urraca (Madrid, 1969) representa una nova generació de batles socialistes a la Part Forana de Mallorca. El 2015 s’incorporà a l’Ajuntament de Santa Eugènia com a regidor del PSOE i, quatre anys després, es convertí en el primer batle socialista del municipi gràcies a un pacte amb l’agrupació local FEIM-Santa Eugènia.

El 2023 aconseguí majoria absoluta —amb sis regidors davant tres del PP— i fou investit batle per segona vegada, ja sense necessitat de pactes. Des del març de 2025 compagina la batlia amb la Secretaria de Política Municipal del PSIB-PSOE, un càrrec que el situa a la direcció autonòmica del partit, molt pròxim a l’entorn de Francina Armengol.

“És una xarxa desproporcionada”

El manteniment d’aquesta macroxarxa de càmeres està vigent sota el mandat d’Urraca, malgrat que el batle nega tenir cap tipus d’informació al respecte. A partir de la informació publicada per elDiario.es, l’advocada Gil observa “una desproporció” al poble i apunta que “no s’han seguit els mecanismes per autoritzar les càmeres i considerar que són proporcionals i justes”. A més, assenyala que els dispositius han d’estar senyalitzats i que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) té models de cartells.

Més enllà del cas concret d’aquest municipi, Gil lamenta que els ciutadans puguin arribar a acceptar una “vigilància massiva”: “És un problema que es va agreujant a poc a poc. Comencem a normalitzar el fet d’estar vigilats en diferents àmbits, tant per empreses com per l’Estat, cosa que atempta contra tot tipus de principis. Hem de tenir moltíssim de compte amb generalitzar aquest tipus de pràctiques”.

Mentrestant, la vida a Santa Eugènia discorre amb la calma de sempre, entre camps de vinyes, carrers estrets, places assolellades i rutines que amb prou feines canvien. Però, sota aquesta aparença de quietud, un poble sencer podria estar sent observat des d’un despatx municipal, a través d’un sistema de videovigilància inèdit a Espanya.

Santa Eugènia es un pequeño municipio del interior de Mallorca con algo más de dos mil habitantes, rodeado de campos de viñedos y caminos rurales. Vive al margen del turismo, algo poco habitual en la isla. Esa apariencia tranquila contrasta con una realidad inquietante: al recorrer el centro del pueblo, es posible observar decenas de dispositivos de videovigilancia instalados a baja altura en farolas, postes de alumbrado y fachadas, orientados hacia calles, plazas e, incluso, terrazas de bares.

Han sido los propios trabajadores y vecinos del pueblo quienes, en los últimos años, han alertado de la proliferación de cámaras. elDiario.es ha podido localizar sobre el terreno más de medio centenar de dispositivos activos y visibles, muchos de ellos sin señalización, que conforman un sistema de vigilancia sin precedentes en un municipio de estas dimensiones. El despliegue se habría llevado a cabo de forma paulatina y sin constar en expedientes públicos, lo que sugiere una expansión silenciosa y sin control administrativo.

Sorprende que todas las calles y accesos a Santa Eugènia estén bajo vigilancia constante, según ha podido comprobar elDiario.es tras su recorrido por el municipio. Otro detalle significativo es que las terrazas de los tres bares del pueblo —Can Topa, S'Estació i L'Escargot— también se encuentran videovigiladas, con cámaras apuntando directamente a las mesas y zonas de reunión. En apenas cuatro calles —carrer Major, carrer Bisbe Sastre, carrer de S’Aljub, carrer de Ses Escoles y carrer de l’Església— hay 25 cámaras.

Los dispositivos se alimentan directamente de la red de alumbrado público. Por otra parte, muchos de ellos carecen de cualquier cartel de señalización que advierta de su presencia y los pocos que lo exhiben resultan estar completamente obsoletos: remiten a leyes derogadas, omiten la identificación de la Policía Local como destinataria de las imágenes y no especifican el plazo de conservación, entre otras informaciones relevantes.

El alcalde y su 'ventana indiscreta'

Según fuentes solventes y conocedoras del sistema, el alcalde tendría acceso directo a las grabaciones desde su ordenador personal, un extremo que el primer edil ha negado tajantemente. Esas mismas voces apuntan que la infraestructura permitiría la visualización multipantalla en tiempo real, aunque solo un análisis forense de sus equipos podría determinar si esta función está activa y si también se ha habilitado la captación de audio. De confirmarse, los terminales que permiten visualizar las imágenes no estarían bajo la custodia exclusiva de la Policía Local, como exige la ley.

Las 50 cámaras ilegales instaladas en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Llogaret de Ses Coves

Plaça d,es Puget

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Las 50 cámaras ilegales instaladas

en Santa Eugènia

Polideportivo

Camí llogaret de Ses Alqueries

Antiguo punt verd

ses Coves - Sta. María

ses Alqueríes

Plaça d,es

Puget

Llogaret de Ses Coves

Bares

Nuevo punt verd

Zona escuela

Sineu - Algaida

Camí llogaret de Ses Olleries

FUENTE: ALBERTO FRAILE

Todo apunta a que la red de videovigilancia desplegada en el corazón de Mallorca opera de forma claramente desproporcionada, hasta el punto de haber convertido este pequeño municipio en uno de los lugares más vigilados de Europa. Según las comparaciones disponibles, la densidad de cámaras en esta localidad es excepcional incluso a escala internacional. Con un mínimo 50 terminales para poco más de 2.000 habitantes, el municipio alcanza una ratio aproximada de 21 por cada mil vecinos. En Madrid la cifra ronda las 4,4, en Londres, 13, en Moscú, 19 y en Seúl, 24, según el estudio The World’s Most Surveilled Cities, publicado por Comparitech en 2023.

El Ayuntamiento: “Las cámaras están fuera de servicio”

El Ayuntamiento, dirigido por el socialista Pep Lluís Urraca, rechazó en un primer momento hacer declaraciones y remitió cualquier respuesta a la empresa GrupoX3, con la que tiene contratado el servicio de delegado de protección de datos. Tras la publicación del artículo, Urraca ha afirmado a elDiario.es que solo la Policía Local tiene acceso a las cámaras y que él sólo las visualiza en el caso de que tenga que firmar informes donde, por ejemplo, se afirme que en el Punto Verde “se han tirado residuos donde no toca”. El primer edil asegura que son una medida disuasoria en un municipio que solo cuenta con dos agentes de Policía Local y que los ciudadanos “pueden estar tranquilos” porque las imágenes se borran periódicamente.

Urraca afirma que, cuando llegó al Consistorio tras el gobierno del PP, había más de una veintena de cámaras instaladas, que todas actualmente están fuera de servicio, que “siempre se ponen a petición de Policía Local” y que, en el caso de que apunten a bares, están pixeladas. Añade que la inmensa mayoría de dispositivos son de tráfico y que otros están en zonas donde hay aglomeraciones y flujo de gente por fiestas o tardeos. Asimismo, aclara que han sido pagados con una subvención del Govern, es decir, que no han costado dinero público del Consistorio.

Delegación del Gobierno no las ha autorizado

El Consell de Mallorca ha aclarado a elDiario.es que esta institución no tiene ninguna cámara en el casco urbano del pueblo. Por su parte, Delegación del Gobierno ha confirmado a este medio que no consta ninguna autorización ni supervisión sobre el sistema de videovigilancia de Santa Eugènia en los últimos ocho años. “No hemos tenido ninguna solicitud de renovación ni de instalación de cámaras del Ayuntamiento”, señalan desde el organismo.

La Ley Orgánica 4/1997, que regula el uso de videocámaras por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad en espacios públicos, establece que la instalación de cámaras fijas requiere autorización de Delegación del Gobierno. La validación depende del informe previo de la Comisión de Garantías, presidida por el presidente del Tribunal Superior de Justicia de las Illes Balears y compuesta por el fiscal superior, la Abogacía del Estado y un representante del Ministerio del Interior. Los ayuntamientos deben presentar la solicitud con informes policiales que justifiquen la necesidad; la comisión evalúa y el delegado del Gobierno resuelve.

La aprobación en 2021 de una nueva ley de prevención de infracciones penales abrió el debate sobre si esta norma dejaba sin efecto la regulación de 1997. En territorios como Balears, la interpretación jurídica fue que la ley de 2021 sustituía a la anterior, lo que trasladó la competencia a los ayuntamientos. “El juicio de proporcionalidad correspondía al Consistorio y no era necesario pasar por Delegación”, explican las mismas fuentes.

En febrero de 2025, la Abogacía del Estado aclara en un informe que la ley de 1997 sigue vigente y que la instalación de cámaras fijas continúa dependiendo de la validación de Delegación del Gobierno. Tras esa conclusión, el organismo en las Illes Balears comunica en agosto a los ayuntamientos que todas las cámaras instaladas entre 2021 y 2025 deben ser regularizadas. “Cuando se aprueba en pleno o por decreto de alcaldía la instalación de cámaras, la autorización dura un año. Al vencer ese plazo, tienen que pedir renovación”, recuerdan desde Delegación.

Un mes después, el Ayuntamiento de Santa Eugènia envió un correo electrónico para preguntar cómo podían adecuar las cámaras. “Dijeron que remitirían un informe, pero lo que llega es una nota informativa. Es un documento que cita normativas y lista ubicaciones con una justificación mínima. Les explicamos que eso no puede sostener la renovación de cámaras fijas y detallamos cómo deben proceder, con ejemplos de otros ayuntamientos. Desde entonces, no hemos recibido más comunicaciones ni han presentado nada al registro”, señalan las mismas fuentes.

Urraca confirma este extremo: “Enviamos un informe a Delegación del Gobierno y nos respondieron que teníamos que matizar ciertos aspectos del documento que no eran correctos. Desde agosto las cámaras están paradas. La Policía Local ha hecho un informe interno”. Sin embargo, el alcalde no puede especificar cuántas cámaras están instaladas en el municipio. Sobre la falta de peticiones de renovación a Delegación de Gobierno antes de 2021 –las cámaras tienen que ser renovadas cada año–, el primer edil afirma que no tiene “conocimiento ni argumentos”.

Sin concurso público

La contratación de la empresa encargada de la instalación de las cámaras ha sido realizada sin que conste concurso público. En el Portal de Transparencia municipal no figura ninguna referencia a licitaciones, contratos o resoluciones relacionadas con la red de videovigilancia ni con sus costes de instalación o mantenimiento. Aunque no se han hecho públicos los costes oficiales, fuentes del sector estiman que cada dispositivo tendría un precio aproximado de 1.600 euros, en función del proveedor y las características técnicas del modelo.

En este caso, solo consta un acuerdo oficial —aprobado el 8 de enero de 2020 en el pleno municipal— relativo a la instalación de tres cámaras de tráfico con fines de control de acceso y seguridad vial. Desde entonces no se ha registrado ninguna mención a la ampliación del sistema. Tampoco figuran contratos ni adjudicaciones en el Portal de Transparencia que justifiquen la expansión de la red.

Las actas del pleno no recogen debates sobre la instalación, supervisión o ampliación del modelo municipal de control audiovisual, ni informes técnicos o jurídicos que avalen su funcionamiento. Esta ausencia de deliberación política y administrativa contrasta con la dimensión del despliegue, que se extiende por prácticamente todo el núcleo urbano. Sobre la falta de contratos en el Portal de Transparencia, Urraca señala: “Cuando ha hecho falta una cámara, se ha hecho un informe de necesidad y se ha comprado”.

“No es un cheque en blanco”

La legislación española en materia de captación de imágenes por parte de las administraciones públicas es clara y restrictiva. Cualquier ayuntamiento que desee colocar cámaras en la vía pública debe obtener autorización previa del delegado del Gobierno. La norma obliga a justificar la necesidad del sistema, su proporcionalidad y su impacto sobre los derechos fundamentales. Ningún punto de vigilancia puede activarse sin ese permiso expreso y con un fin debidamente acreditado.

El procedimiento legal exige, además, varios pasos previos: la elaboración de un informe técnico por parte de la Policía Local, un dictamen jurídico municipal que respalde la legalidad del tratamiento de imágenes y la evaluación de la Comisión de Garantías de Videovigilancia de Balears, encargada de verificar que el proyecto respeta la intimidad de las personas y los principios del Reglamento General de Protección de Datos (RGPD). Solo tras completar esas fases puede emitirse la autorización administrativa y proceder a la instalación.

Elena Gil, abogada de derecho digital, fundadora de Data Guardians abogados, aclara que, incluso en aquellas cámaras en las que no existe grabación y solo se permite el visionado en tiempo real, los dispositivos están sometidos a la normativa de protección de datos. “La autorización de Delegación del Gobierno tiene una duración de un año y se va renovando, no es un cheque en blanco”, añade. La abogada aclara que estas cámaras deben estar instaladas en espacios públicos y que no están pensadas para “grabar sonidos”.

Una vez instaladas, los ayuntamientos deben contar con ciertas obligaciones documentales, en las cuales deben “analizar” y “dejar por escrito cuál es el riesgo que se pretende cubrir y cuál es el impacto”. “Las cámaras en la calle suelen tratar datos a gran escala y ser una observación sistemática. Esto hace que sean especialmente sensibles y, por ello, tienen que estar especialmente justificados los motivos por los que tú quieres llenar un sitio de cámaras. Además, las zonas videovigiladas tienen que estar marcadas”, explica Gil.

¿Qué pasa después con esta grabación? Según la experta, las imágenes deben ser suprimidas en el plazo de un mes, salvo que las autoridades tengan constancia de que existe un hecho en concreto que necesite ser vigilado o supervisado. En este caso, es posible aumentar la duración, pero “con la única finalidad de la vigilancia y únicamente para el envío a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad o a jueces y tribunales”.

Poder político y control digital

Pep Lluís Urraca (Madrid, 1969) representa a una nueva generación de alcaldes socialistas en la Part Forana de Mallorca. En 2015 se incorporó al Ayuntamiento de Santa Eugènia como concejal del PSOE y, cuatro años después, se convirtió en el primer alcalde socialista del municipio gracias a un pacto con la agrupación local FEIM-Santa Eugènia.

En 2023 obtuvo mayoría absoluta —con seis regidores frente a tres del PP— y fue investido alcalde por segunda vez, ya sin necesidad de pactos. Desde marzo de 2025 compagina la alcaldía con la Secretaría de Política Municipal del PSIB-PSOE, un cargo que lo sitúa en la dirección autonómica del partido, muy próximo al entorno de Francina Armengol.

“Es una red desproporcionada”

En base a la información publicada por elDiario.es, la abogada Gil observa “una desproporción” en el pueblo y apunta que “no se han seguido los mecanismos para autorizar las cámaras y considerar que son proporcionales y justas”. Además, apunta que los dispositivos tienen que estar señalizados y que la Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) tiene modelos de carteles.

Más allá del caso concreto de este municipio, Gil lamenta que los ciudadanos puedan llegan a aceptar una “vigilancia masiva”: “Es un problema que se va agravando poco a poco. Empezamos a normalizar estar vigilados en distintos ámbitos, tanto por empresas como por el Estado, lo cual atenta a todo tipo de principios. Debemos tener muchísimo cuidado con generalizar este tipo de prácticas”.

Tras la muerte de Ramon Llull, a principios del siglo XIV, comenzaron a circular por Europa códices firmados con su nombre, en los que se entremezclaban fórmulas secretas, símbolos esotéricos y promesas de transmutaciones imposibles. En esos grimorios se hablaba de piedras filosofales, quintas esencias y lenguajes herméticos. Sin embargo, los historiadores insisten en que el mallorquín nunca trabajó en un laboratorio alquímico ni persiguió quimeras entre hornos y crisoles.

Al parecer, aquellos tratados no eran obra suya; sin embargo, alguien se amparó en su prestigio como garantía de autoridad y los firmó con su nombre. Según la academia, textos venerados por los alquimistas durante siglos —como el Testamentum, el Codicillus o el Liber de secretis naturae—, pese a llevar su nombre, no salieron de su pluma, aunque circularon como si fueran auténticos.

Los tratados alquímicos atribuidos a Llull no tienen una datación precisa, ya que no fueron impresos en vida, sino que se transmitieron en forma de manuscritos entre los siglos XIV y XVII.

Todos estos textos son considerados apócrifos por la filología moderna, aunque durante siglos fueron leídos y copiados como si fueran obras genuinas de Llull. Su atribución al filósofo mallorquín responde más a una estrategia de legitimación por parte de alquimistas posteriores que a un vínculo real con su pensamiento original.

Este fenómeno —conocido como pseudo-lulismo alquímico— condicionó profundamente su legado. El divulgador científico César Tomé subraya la paradoja: “Ramon Llull, el siervo de Dios… no fue alquimista. De hecho, condenó las prácticas asociadas a la alquimia. Pero su nombre consta como autor de varios textos alquímicos que aparecieron tras su muerte”. Su figura fue absorbida por el imaginario hermético y proyectada como maestro esotérico más allá de lo que él mismo propuso.

Existe una afinidad profunda que ayuda a entender esta confusión. Tanto la alquimia como el Ars Magna comparten el impulso de desvelar la estructura secreta del universo. Ambas tradiciones recurren a diagramas, alfabetos operativos, símbolos y principios combinatorios. Esa cercanía conceptual permitió que los alquimistas renacentistas se apropiaran del nombre y del método de Llull con naturalidad, como si su lógica pudiera abrir también las puertas del misterio de la transmutación de los metales.

Incluso la literatura ha contribuido a esta aura ambigua. Miguel de Unamuno hablaba de un “encendido orientalismo”, una espiritualidad fronteriza que desbordaba las categorías de Occidente. Ese espíritu evocaba el cruce de culturas que marcó su vida, pero también el mestizaje entre razón y símbolo, entre lógica y misterio.

El Mediterráneo alquímico del siglo XIII

En el Mediterráneo medieval, la alquimia no era una rareza marginal, sino un saber prestigioso que ocupaba un lugar central en el universo intelectual. Sus raíces se hundían en la tradición hermética egipcia —asociada a Hermes Trismegisto— y en la filosofía natural griega. Pero fue en el mundo islámico, con el que Llull convivió estrechamente, donde esa herencia alcanzó su máxima sofisticación.

Sabios árabes como Jabir ibn Hayyan (Geber) y Al-Razi (Rhazes) escribieron extensos tratados que entrelazaban observación empírica, simbolismo alegórico y especulación metafísica. Para ellos, la alquimia era una ciencia sagrada. No se limitaba a transformar metales, sino que aspiraba también a purificar el alma e imitar el orden divino. El laboratorio era un microcosmos, y cada operación —destilar, sublimar, disolver— reproducía un proceso espiritual.

Estos textos, redactados en árabe, llegaron al Occidente cristiano a través de la Península Ibérica, especialmente gracias a la Escuela de Traductores de Toledo. Desde el siglo XII, equipos multiculturales formados por cristianos, judíos y musulmanes colaboraron para traducir al latín centenares de manuscritos árabes, entre ellos tratados alquímicos, médicos, filosóficos y astronómicos. Esta labor no solo abrió nuevas vías de conocimiento, sino que transformó la cosmovisión del Occidente medieval y preparó el terreno para el Humanismo y el Renacimiento.

Llull mantuvo contacto con figuras clave del saber médico y esotérico de su tiempo, como Arnau de Vilanova, médico de reyes y destacado alquimista. Ambos compartieron la inquietud por integrar ciencia, filosofía y espiritualidad. Existió entre ellos una sintonía intelectual marcada por el intento de reconciliar fe y conocimiento, y por el uso del catalán como lengua culta y de pensamiento.

Tal vez Llull no fue un alquimista operativo, pero su pensamiento nació del mismo universo simbólico. Su Ars Magna comparte con la alquimia la ambición de desentrañar estructuras universales, correspondencias ocultas y principios comunes a todas las cosas. Así como el alquimista perseguía la quintaesencia que unificara la materia, Llull aspiraba a un lenguaje común que armonizara la verdad revelada con la razón lógica.

Y quizá por eso, siglos después, su nombre terminaría asociado a la alquimia. No por lo que hizo, sino por lo que representaba. Porque en él —como en la alquimia— convivían el afán de comprender el universo y el deseo profundo de transformarlo.

El pseudo-Llull alquimista

Para la Europa bajomedieval y renacentista, la imagen de Llull como maestro alquimista resultaba irresistible. Alquimistas anónimos que buscaban legitimidad se amparaban en la autoridad de un sabio cristiano que había dialogado con árabes y judíos. Su nombre se convirtió en una llave de prestigio, una marca de autenticidad que garantizaba la circulación de manuscritos por universidades, cortes y monasterios.

Para la academia actual, la llamada alquimia luliana no pertenece al Llull histórico. Durante los siglos XIV y XV circularon por Europa numerosas obras alquímicas atribuidas a su nombre, pero la filología ha demostrado que se trata de textos apócrifos. En su tiempo, sin embargo, no se trazaba una distinción clara entre lo auténtico y lo falso. Para muchos, Llull era, sin discusión, un gran maestro de los secretos herméticos.

Su nombre, arrebatado por sus admiradores, terminó vinculado al crisol alquímico. Quizá no fuera alquimista, pero su obra alimentó sin quererlo una tradición esotérica que hablaba su mismo idioma

Si el autor del Ars Magna no fue alquimista, existe “otro” Llull, construido con habilidad por autores anónimos de los siglos XIV y XV, al que se atribuyeron obras sobre la consecución de la piedra filosofal.

Así nació un segundo Llull, paralelo y apócrifo. Un pseudo-Llull transformado en alquimista de laboratorio. Durante siglos, ese otro Llull convivió con el verdadero, como anverso y reverso de una misma figura, y juntos alimentaron una de las leyendas más persistentes y fascinantes de la cultura europea.

El pseudo-lulismo alquímico condicionó profundamente su legado. Un segundo Llull, paralelo y apócrifo, convivió durante siglos con el verdadero

Sospechas y condenas

El “otro Llull”, el alquimista apócrifo y maestro secreto de la piedra filosofal, terminó por contaminar la memoria del verdadero. Aquel pensador que dedicó su vida a conciliar fe y razón, y a tender puentes entre cristianos, judíos y musulmanes, pasó a ser, para ciertos sectores de la Iglesia, una figura ambigua, incómoda y difícil de clasificar.

Su apuesta por el diálogo interreligioso, su método lógico de raíz combinatoria y la proliferación de tratados esotéricos falsamente firmados con su nombre lo convirtieron en un personaje sospechoso a los ojos de Roma. No fue acusado de herejía de forma directa, pero sus ideas rozaban los límites doctrinales, y eso bastaba para despertar recelos.

La censura eclesiástica no se hizo esperar. En 1376, apenas sesenta años después de su muerte, el papa Gregorio XI emitió una bula condenando varias de sus doctrinas, en particular su interpretación del dogma trinitario y su defensa de la razón como herramienta para alcanzar la verdad revelada. Dos siglos más tarde, en 1559, el papa Pablo IV incluyó varias obras lulianas en el primer Índice de Libros Prohibidos, confirmando que la sospecha sobre su legado seguía viva.

La exclusión de Llull como Padre de la Iglesia no fue únicamente una cuestión teológica. Formaba parte de una purga ideológica más amplia, destinada a erradicar todo vestigio de ambigüedad, sincretismo o pensamiento libre. La alquimia, con sus símbolos oscuros y su lenguaje cifrado, representaba una amenaza para la ortodoxia. Y Llull, aunque nunca practicó la alquimia —al menos en sentido literal—, quedó inevitablemente vinculado a ella.

Durante siglos, su figura habitó una doble tensión. En Mallorca se le veneraba como un santo popular, defensor de la fe y mártir de la palabra. En Roma, en cambio, revisaban su perfil con cautela, fue un pensador demasiado racionalista, demasiado matemático, demasiado abierto al mundo árabe como para ser canonizado sin reservas.

Demasiado laico para el altar, demasiado libre para la ortodoxia, Ramon Llull quedó suspendido en ese filo delgado que separa al visionario del hereje, al pionero del sospechoso, al genio del marginal. Y en ese espacio intermedio —tierra de nadie entre la luz y la sombra— su pensamiento sigue presente hasta hoy.

Demasiado lógico para el altar, demasiado libre para la ortodoxia, Ramon Llull quedó suspendido en ese filo delgado que separa al visionario del hereje

El espejo de Newton

El destino de Ramon Llull guarda un paralelismo tan curioso como inverso con el del físico inglés Isaac Newton. Ambos fueron consagrados como pilares del pensamiento racional: Llull, artífice de una lógica combinatoria al servicio de la teología y el saber; Newton, padre de la física moderna y emblema indiscutible de la ciencia ilustrada. Sin embargo, ambos arrastraron una sombra alquímica que la historia —cada una a su modo— prefirió relegar.

Newton se dedicó intensamente a la alquimia, aunque esa faceta fue silenciada por sus biógrafos durante siglos. Solo en el siglo XX comenzó a salir a la luz la magnitud de ese legado oculto. Tras su muerte, sus manuscritos pasaron de mano en mano hasta que fueron subastados en 1936. Entre ellos aparecieron miles de páginas dedicadas al Opus Magnum, plagadas de símbolos crípticos, recetas herméticas y experimentos de laboratorio. El primero en reconocer su importancia fue el economista John Maynard Keynes, quien adquirió parte del archivo y concluyó, con asombro: “Newton no fue el primer hombre de la era de la razón, sino el último de los magos”.

Solo tras décadas de investigación —especialmente a partir de los años setenta, cuando sus textos fueron catalogados por el Newton Project de Oxford— se aceptó que Newton escribió más sobre alquimia que sobre óptica, cálculo o astronomía. Una autopsia realizada en 1979 reveló niveles elevados de mercurio en su organismo, prueba inequívoca de una exposición prolongada a sustancias alquímicas y de una vida secreta entregada al crisol.

Así como a Newton, también a Llull se le construyó una doble imagen: la del sabio racional y la del iniciado oculto

Los académicos insisten en que Llull jamás coqueteó con hornos ni alambiques, pero la posteridad lo envolvió en la leyenda hermética. A Newton, en cambio, se le amputó una dimensión esencial de su pensamiento. A uno se le añadió una alquimia imaginaria; al otro se le ocultó la verdadera. Ambos casos demuestran que la historia no solo se construye con hechos, sino también con omisiones, proyecciones y secretos.

Porque la alquimia, más allá del mito, representaba —en ambos casos— la ambición de acceder a un saber absoluto, una vía simbólica de transformación interior y de revelación universal. Y, desde ese ángulo más profundo, no cabe duda de que tanto Llull como Newton fueron, cada uno a su manera, grandes alquimistas del conocimiento y la tradición.

L’escriptor i editor Agustín Pániker, director de l’Editorial Kairós –que enguany fa 60 anys– i un dels principals especialistes en pensament asiàtic, visita Mallorca per fer una conferència sobre la matriu espiritual de l’Índia. Autor d’Índica (2005), on proposa una “teràpia intel·lectual” per descolonitzar la nostra mirada sobre altres cultures, Pániker reflexiona en aquesta entrevista sobre la vigència de les tradicions índiques, el seu diàleg amb Occident i conceptes clau com la meditació, l’alliberament, la il·lusió (maya) o el ioga, reivindicant el seu autèntic sentit transformador davant la banalització contemporània.

Què l’ha duit a Mallorca?

Venc a oferir una conferència on faig un repàs històric, tot i que no és una xerrada d’història convencional. M’interessa mostrar com fa uns 2.500 anys es va gestar al nord de l’Índia una matriu espiritual que va donar lloc a l’hinduisme, el budisme, el jainisme i les seves múltiples escoles. Encara que cada tradició tengui diferències, comparteixen un denominador comú: una visió sobre la condició humana, la necessitat de superar la fissura interior i oferir camins d’alliberament. Aquest patró continua sent molt vigent avui, com demostra la popularitat del ioga, la meditació o l’interès per les filosofies orientals.

Aquest període coincideix amb el que Karl Jaspers va anomenar “l’Era Axial”. És un concepte que encara considerau útil?

Sí, encara que alguns acadèmics el discuteixen, em sembla una noció vàlida per generalitzar. En diferents parts del món —la Xina, l’Índia, Grècia, el Llevant mediterrani, Pèrsia— l’ésser humà va prendre consciència d’una separació amb la totalitat, amb la natura, amb el diví. D’aquesta fissura neix la filosofia, l’humanisme i l’espiritualitat com a coses diferents de la religió ritual. En aquell brou de cultiu van emergir el taoisme, el confucianisme, les Upanishads, el ioga, el budisme, el jainisme o els filòsofs presocràtics. D’aquí sorgeix, en bona mesura, l’individu modern.

Fins a quin punt hi havia, en aquella època, connexió entre aquestes cultures aparentment aïllades?

El món sempre ha estat interconnectat, encara que abans tot fos més lent. La ruta de la seda va permetre intercanvis constants. La filosofia grega va influir en l’Índia, i l’Índia va influir en Grècia. Escoles escèptiques hel·lenes com la de Pirró deuen molt als pensadors indis que va conèixer després de la campanya d’Alexandre. L’astrologia índica reconeix arrels gregues. I el monaquisme cristià, tan fonamental en la tradició occidental, té antecedents clars en el budisme i el jainisme.

El món ha estat sempre interconnectat: fa 2500 anys, Grècia va influir a l'Índia i l'Índia va influir a Grècia

Existeix un tronc comú, una religiositat índica?

Sí. Igual que parlam d’una religiositat abraàmica, propos mirar també una religiositat índica. No és propietat exclusiva de ningú: ni de l’hinduisme, ni del budisme, ni del jainisme. Totes aquestes tradicions neixen d’una mateixa matriu espiritual que s’arrela a la civilització de l’Indus, fa uns 5.000 anys. L’Índia pot presumir d’una continuïtat cultural mil·lenària.

Existeix una religiositat índica, igual que parlem d'una religiositat abraàmica

A Occident la filosofia sol ser especulativa. A l’Índia, en canvi, destacau que és eminentment pràctica. En quin sentit?

A l’Índia, si una veritat no allibera del sofriment, no val la pena. No es cerca una veritat abstracta, sinó una que sigui alliberadora. Les tradicions asiàtiques no s’organitzen al voltant de dogmes rígids, sinó d’una ortopràctica: pràctiques comunes —ètiques, meditatives, rituals— que transformen la vida. A partir d’aquí es construeixen els sistemes metafísics. Per exemple, la no-violència: es practica perquè és alliberadora, i després s’elabora la reflexió filosòfica sobre què significa. Aquesta és la gran diferència: la primacia de la pràctica.

Heu mencionat la paraula “alliberament”. Què vol dir realment “alliberar-se”?

No es tracta d’anar-se’n a un altre món, sinó d’estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics. Això també ho van entendre els estoics. La tradició índica parla de viveka, la discriminació, la saviesa que permet veure des de la distància el jo. En realitat és desvelar una cosa que ja hi és: un ja està alliberat, només falta adonar-se’n.

No es tracta d'anar-se a un altre món, sinó d'estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics

Avui la ciència parla de simulacions i realitats virtuals. A l’Índia existeix des de fa segles el concepte de maya, el fet que vivim dins una il·lusió.

Maya és el vel que cobreix allò real. El Vedanta, i també moltes escoles budistes, entenen que la ment construeix la realitat que habitam. Però aquesta no és la realitat última, sinó una representació útil per sobreviure. Les pràctiques espirituals serveixen per deconstruir: per veure com construïm no només el jo, sinó també el món que habitam.

Com es descriu una persona alliberada?

Els textos la retraten amb un tret fascinant: l’espontaneïtat absoluta. Una resposta natural, sense filtres intel·lectuals, emocionals o lingüístics. Els budistes ho anomenen naturalesa búdica; l’hinduisme parla de l’Atman. En qualsevol cas, la idea comuna és que allò real ja és dins nosaltres: la feina és desvelar-ho.

El ioga i el mindfulness s’han popularitzat a Occident, però també s’han convertit en productes de mercat. Què en pensau d’aquesta banalització?

Té dues cares. D’una banda, m’alegra que milions de persones es beneficiïn de la meditació o del ioga. De l’altra, em preocupa que tot es redueixi a una gimnàstica o a una tècnica de relaxació. El mindfulness, en essència, és meditació budista secularitzada. No cal ser budista per practicar-la, però si se’n desarrela el context ètic —la compassió, la no-violència, la saviesa—, perd gran part del seu potencial. El mateix passa amb el ioga. Si només s’entén com a pilates, queda empobrit. Però si es viu com una pràctica integral de cos, ment i emocions, recupera el seu veritable poder transformador.

A Índica parlau de la necessitat de descolonització intel·lectual per entendre l’Índia. Què significa això?

El que propos és una teràpia col·lectiva. Moltes de les categories que utilitzam —història, ciència, religió, espiritualitat— no són neutres, tenen una càrrega cultural occidental. La paraula “subcontinent”, per exemple: per què l’Índia és un subcontinent i altres llocs no? Europa és un continent amb una frontera geogràfica molt difusa. Cada terme amaga un biaix.

Això és el que anomenam visió eurocèntrica.

Exactament. Occident es considera la norma en política, en medicina, en ciència. Allò que se n’aparta es percep com a exòtic, primitiu o irracional. Però la realitat és molt més complexa. Revisar aquestes categories és un exercici intel·lectual molt saludable.

L’Índia d’avui ja no pot considerar-se un país exòtic; cada vegada té un paper més rellevant en la geopolítica global.

L’Índia té un potencial enorme, encara que l’escenari global és molt inestable. La Xina i l’Índia són civilitzacions, autèntics continents. Després del parèntesi colonial, tornen al centre del tauler.

La Xina ja és un eix econòmic mundial; l’Índia, amb gairebé una cinquena part de la humanitat i una societat molt jove, és un actor polític de primer ordre. La seva política exterior és flexible: juga diverses cartes alhora —la russa, l’occidental, fins i tot la xinesa—. Aquesta habilitat diplomàtica forma part de la seva tradició i continuarà marcant el seu futur.

L'Índia i la Xina no són països, són civilitzacions senceres que tornen al centre del tauler mundial després de parèntesi colonial

Com a editor, heu publicat gegants del pensament: Eliade, Campbell, Wilber, Raimon Panikkar... Quin lloc ocupa Kairós avui?

Kairós fa 60 anys enguany, estam de celebració. L’editorial la va fundar mon pare, Salvador, germà de Raimon Panikkar, amb la idea de fer ponts entre Orient i Occident. Avui continuam amb la mateixa vocació: assaig, filosofia, psicologia, ciència, societat i espiritualitat. El nostre ADN és aquest diàleg entre cultures i sabers.

Què vos ha aportat personalment aquest diàleg amb la espiritualitat índica?

No som budista ni hindú, però no seria qui som sense aquestes tradicions. Intent posar en pràctica allò que aprenc. M’he enduit qualque decepció amb autors que escrivien meravelles però vivien en contradicció amb allò que predicaven. Jo procur evitar-ho

No soc budista ni hindú, però no seria qui soc sense aquestes tradicions

No em consider un gran meditador, però aplic a la meva vida la no-violència (ahimsa), el discerniment i pràctiques de quietud i respiració. Intent que aquests valors impregnin també l’editorial, les meves relacions familiars i la meva vida quotidiana. Tots tenim contradiccions, però cerc una certa coherència.

El escritor y editor Agustín Pániker (Barcelona, 1959), director de la Editorial Kairós –que este año cumple 60 años– y uno de los principales especialistas en pensamiento asiático, ha visitado Mallorca para impartir una conferencia sobre la matriz espiritual de la India.

Autor de Índica, donde propone una “terapia intelectual” para descolonizar nuestra mirada sobre otras culturas, Pániker reflexiona en esta entrevista sobre la vigencia de las tradiciones indias, su diálogo con Occidente y conceptos clave como la meditación, la liberación, la ilusión (maya) o el yoga, reivindicando su auténtico sentido transformador frente a la trivialización contemporánea.

¿Qué le ha traído a Mallorca?

Vengo a ofrecer una conferencia en la que hago un repaso histórico, aunque no es una charla de historia al uso. Me interesa mostrar cómo hace unos 2.500 años se gestó en el norte de la India una matriz espiritual que dio origen al hinduismo, el budismo, el jainismo y sus múltiples corrientes. Aunque cada tradición tiene diferencias, comparten un denominador común: una visión sobre la condición humana, la necesidad de superar la fisura interior y ofrecer vías de liberación. Ese patrón sigue siendo muy vigente hoy, como lo demuestra la popularidad del yoga, la meditación o el interés por filosofías orientales.

Ese periodo coincide con lo que Karl Jaspers llamó “la Era Axial”. ¿Es un concepto que aún considera útil?

Sí, aunque algunos académicos lo discuten, me parece una noción válida para generalizar. Cinco siglos antes de Cristo, en distintos lugares del mundo —China, India, Grecia, el Levante mediterráneo, Persia— el ser humano tomó conciencia de una separación con la totalidad, con la naturaleza, con lo divino. De esa fisura nació la filosofía, el humanismo y la espiritualidad como algo distinto de la mera religión ritual. En ese caldo de cultivo emergieron el taoísmo, el confucianismo, las Upanishads, el yoga, el budismo, el jainismo o los filósofos presocráticos. De allí surge, en buena medida, el individuo moderno.

¿Hasta qué punto había, en esa época, conexión entre esas culturas aparentemente aisladas?

El mundo ha estado siempre interconectado, aunque antes todo fuera más lento. La Ruta de la Seda permitió intercambios constantes. La filosofía griega influyó en India e India influyó en Grecia. Escuelas escépticas helenas como la de Pirrón deben mucho a pensadores indios que conoció tras la campaña de Alejandro. La astrología india reconoce raíces griegas. Y el monaquismo cristiano, tan fundamental en la tradición occidental, tiene antecedentes claros en el budismo y el jainismo.

El mundo ha estado siempre interconectado: hace 2500 años, Grecia influyó en India e India influyó en Grecia

¿Existe un tronco común, una religiosidad índica?

Sí. Igual que hablamos de una religiosidad abrahámica, propongo pensar en una religiosidad índica. No es propiedad exclusiva de nadie: ni del hinduismo, ni del budismo, ni del jainismo. Todas esas tradiciones nacen de una misma matriz espiritual, que hunde sus raíces en la civilización del Indo, hace unos 5.000 años. India puede presumir de una continuidad cultural milenaria.

Existe una religiosidad índica, igual que hablamos de una religiosidad abrahámica

En Occidente la filosofía suele ser especulativa. En India, en cambio, subraya que es eminentemente práctica. ¿En qué sentido?

En la India, si una verdad no libera del sufrimiento, no merece la pena. No se busca una verdad abstracta, sino una verdad que sea liberadora. Las tradiciones asiáticas no se organizan en torno a dogmas rígidos, sino a ortopraxis: prácticas comunes —éticas, meditativas, rituales— que transforman la vida. A partir de ahí se construyen los sistemas metafísicos. Por ejemplo, la no violencia: se practica porque es liberadora, y después se elabora la reflexión filosófica sobre lo que significa. Esa es la gran diferencia: la primacía de la práctica.

Ha mencionado la palabra “liberación”. ¿Qué significa realmente “liberarse”?

No se trata de irse a otro mundo, sino de estar liberado en este. Vivir en la realidad, pero sin estar condicionado por nuestros impulsos egoicos. Eso lo entendieron también los estoicos. La tradición india habla de viveka, la discriminación, la sabiduría que permite ver desde la distancia el yo. En realidad es desvelar algo que ya está ahí. Uno ya está liberado, solo falta darse cuenta.

No se trata de irse a otro mundo, sino de estar liberado en este. Vivir en la realidad, pero sin estar condicionado por nuestros impulsos egoicos

Hoy la ciencia habla de simulaciones y realidades virtuales. En la India existe desde hace siglos el concepto de maya, el hecho de que vivimos en una ilusión.

Maya es el velo que cubre lo real. El Vedanta, y también muchas corrientes budistas, entienden que la mente construye la realidad que habitamos. Pero esa no es la realidad última, sino una representación útil para sobrevivir. Las prácticas espirituales sirven para deconstruir; para ver cómo construimos no solo el yo, sino también el mundo que habitamos.

¿Cómo se describe a una persona liberada?

Los textos la retratan con un rasgo fascinante: la espontaneidad absoluta. Una respuesta natural, sin filtros intelectuales, emocionales o lingüísticos. Los budistas lo llaman naturaleza búdica; el hinduismo habla de Atman. En cualquier caso, la idea común es que lo real ya está en nosotros, el trabajo es desvelarlo.

Yoga y mindfulness se han popularizado en Occidente, pero también se han convertido en productos del mercado. ¿Qué opina de esta banalización?

Tiene dos caras. Por un lado, me alegra que millones de personas se beneficien de la meditación o del yoga. Por otro, me preocupa que se reduzca todo a una gimnasia o a una técnica de relajación. El mindfulness, en esencia, es meditación budista secularizada. No hace falta ser budista para practicarlo, pero si se arranca de su contexto ético —compasión, no violencia, sabiduría— pierde gran parte de su potencial. Lo mismo ocurre con el yoga. Si se entiende solo como pilates, queda empobrecido. Pero si se vive como una práctica integral de cuerpo, mente y emociones, recupera su auténtico poder transformador.

En Índica habla de la necesidad de descolonización intelectual para entender a la India. ¿Qué significa?

Lo que propongo es una terapia colectiva. Muchas categorías que usamos —historia, ciencia, religión, espiritualidad— no son neutras, tienen una carga cultural occidental. La palabra “subcontinente”, por ejemplo: ¿por qué la India es un subcontinente y otros lugares no? Europa es un continente con una frontera geográfica muy difusa. Cada término encierra un sesgo.

Eso es lo que llamamos visión eurocéntrica.

Exactamente. Occidente se considera la norma en política, en medicina, en ciencia. Lo que se aparta se percibe como exótico, primitivo o irracional. Pero la realidad es mucho más compleja. Revisar esas categorías es un ejercicio intelectual muy saludable.

La India de hoy ya no puede despacharse como un país exótico, cada vez juega un papel más importante en la geopolítica global.

India tiene un potencial enorme, aunque el escenario global es muy inestable. China e India son civilizaciones, auténticos continentes. Tras el paréntesis colonial, regresan al centro del tablero.

China ya es el eje económico mundial; India, con casi una quinta parte de la humanidad y una sociedad muy joven, es un actor político de primer orden. Su política exterior es flexible; siempre juega varias cartas a la vez —la rusa, la occidental, incluso la china—. Esa habilidad diplomática forma parte de su tradición y seguirá marcando su futuro.

India y China no son países, son civilizaciones enteras que regresan al centro del tablero mundial después de paréntesis colonial

Como editor ha publicado a gigantes del pensamiento: Eliade, Campbell, Wilber, Raimon Panikkar… ¿Qué lugar ocupa Kairós hoy?

Kairós cumple 60 años este año, estamos de celebración. La editorial la fundó mi padre, Salvador, hermano de Raimon Panikkar, con la idea de tender puentes entre Oriente y Occidente. Hoy seguimos con la misma vocación, a través del ensayo, filosofía, psicología, ciencia, sociedad y espiritualidad. Nuestro ADN es ese diálogo entre culturas y saberes.

¿Qué le ha aportado a usted personalmente este diálogo con la espiritualidad india?

No soy budista ni hindú, pero no sería quien soy sin esas tradiciones. Intento llevar a la práctica lo que aprendo. Me he llevado alguna decepción con autores que escribían maravillas, pero vivían en contradicción con lo que predicaban. Yo procuro evitarlo.

No soy budista ni hindú, pero no sería quien soy sin esas tradiciones

No me considero un gran meditador, pero aplico en mi vida la no violencia (ahimsa), el discernimiento y prácticas de sosiego y respiración. Intento que esos valores impregnen también la editorial, mis relaciones familiares y mi vida cotidiana. Todos tenemos contradicciones, pero busco una cierta coherencia.

En ple segle XIII, sota el domini ferri del poder eclesiàstic i feudal, un laic mallorquí, obstinat i visionari, va trencar motlles; estava convençut que la raó i la paraula podien —i havien de— reemplaçar l’espasa com a instruments de conversió, diàleg i transformació del món. Ramon Llull no es va limitar a imaginar allò impossible. Tenia un pla molt ambiciós i una voluntat immune al desànim. Aquest motor inesgotable, alimentat per l’audàcia intel·lectual d’un geni i el fervor espiritual d’un sant, va impulsar cada passa d’una vida extraordinària.

La seva mirada fou radicalment innovadora, multidisciplinària i sistèmica en una època de compartiments estancs. Combinà teologia i lògica, filosofia i ciència, poesia i mística, convençut que el coneixement havia de ser un teixit de connexions i relacions. Va ser dels primers a comprendre que la realitat s’explica millor quan es creuen sabers, i que el pensament només s’expandeix si es combinen disciplines que altres consideren incompatibles.

«Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar», va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell un dels primers europeus que intentaren formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber travessà tota la seva obra i la seva vida.

'Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar', va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell a un dels primers europeus que va intentar formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber va travessar tota la seva obra i la seva vida

Revolucionà la manera de comunicar. Cap a 1311 dictà la seva Vita coetanea, una de les primeres autobiografies europees, convençut que la seva vida havia d’esdevenir missatge i exemple. Transformà la seva obra en un relat visual i didàctic, enriquit amb diagrames, arbres lògics i rodes mòbils per explicar idees complexes a públics diversos. L’ús de recursos gràfics com a eines pedagògiques i el disseny de sistemes visuals de coneixement anticiparen els mapes conceptuals moderns per diversos segles.

Va anticipar els principis de la divulgació moderna

Amb una claredat insòlita per al seu temps, sabé adaptar el missatge a cada interlocutor. Obrí una via inèdita emprant el català com a llengua de pensament filosòfic i científic. En un món dominat pel llatí, s’atreví a formular qüestions de lògica, metafísica i teologia en una llengua romànica i també en àrab. Per primera vegada algú segmentava el seu públic. Escrivia en llatí per als savis i universitaris, en àrab per als erudits musulmans del Magrib, i en català per a qui només podia accedir al saber en la seva llengua materna. Així anticipà els principis de la divulgació moderna i de la comunicació estratègica adaptada a públics diversos.

També amplià els límits dels gèneres literaris. Mesclà el diàleg filosòfic, la novel·la cavalleresca i l’al·legoria mística per fer accessibles idees profundes. Obres com Blanquerna (1283) i El llibre d’amic i amat (1290) anticipen l’ús de la narrativa com a eina espiritual. Per la seva part, L’arbre de la ciència (1295) representa un primer model d’estructuració enciclopèdica del saber.

A més, impulsà l’aprenentatge de llengües orientals i elaborà plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb la convicció que comprendre l’altre era el primer pas cap a una trobada veritable.

Llull va impulsar l'aprenentatge de llengües orientals i va elaborar plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb el convenciment que comprendre a l'altre era el primer pas cap a una veritable trobada

Conjugà també contemplació i lògica. Afirmava que l’experiència mística s’havia d’estructurar amb mètode, avançant-se així a corrents de mística racional. La seva afirmació que “Déu és en les relacions” i la seva visió d’un univers interconnectat el converteixen en un precursor d’una cosmovisió relacional i ecològica que avui pren renovat sentit.

Fins i tot el seu llegat visual deixà empremta més enllà de la seva mort. La seva vida fou narrada en dotze vinyetes al Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum (1325), manuscrit il·lustrat pel seu deixeble Thomas Le Myésier, que convertí la seva biografia en allò que molts consideren el primer còmic de la història.

Un somni universal basat en la lògica i l’amor

Ramon Llull viatjà moltíssim, tot i que no ho féu ni per curiositat ni per negocis. El movia una idea molt més ambiciosa. Les seves passes per París, Roma, Tunis, Nàpols o Montpeller responien a un propòsit diferent. El seu objectiu era obrir espais de diàleg en una Mediterrània esquinçada per guerres, croades i incomprensió. Convertit en un savi errant de voluntat incansable, transformà cada itinerari en una missió per fomentar l’entesa entre cultures i religions.

Tot i ser autodidacte, ensenyà a la Sorbona de París i debaté amb els doctors de l’Església a Roma. Cercava suport per al seu mètode, l’Ars Magna. Es reuní amb papes i reis, estrenyé llaços amb professors i comerciants a Montpeller i Gènova, i s’atreví a predicar a Tunis i Bugia, en ple cor de l’islam magribí. Segons Maribel Ripoll, directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears, “la seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar allà on li havien tancat les portes”. Afegeix que “la seva sort depenia de l’interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible”.

La seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar on li havien tancat les portes. La seva sort depenia de l'interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible

Maribel Ripoll — Directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears

A París s’enfrontà a l’escepticisme de la Sorbona, que en un principi rebutjà l’Ars Magna per considerar-lo un mètode extravagant. Tanmateix, l’any 1310 aconseguí l’aprovació de mestres i alumnes, i trobà deixebles com Thomas Le Myésier. Aquest darrer recopilà i difongué els seus escrits a la cort francesa, assegurant així que la seva obra no morís amb ell. “Llull sabé crear aliances amb aquells que compartien el seu ideal d’un cristianisme raonat”, apunta Ripoll, remarcant la seva capacitat per connectar amb esperits afins en contextos molt diversos.

Amb tot, els fracassos foren freqüents. El projecte de l’Escola de Miramar a Mallorca, fundada el 1276 amb el suport de Jaume II, quedà truncat. Les seves peticions per establir càtedres d’àrab trobaren resistències. Les seves missions en terres musulmanes acabaren en arrestos o expulsions. Aquesta acumulació de frustracions cristal·litzà en una obra singular. A La Desconhort (1295), Llull dona veu al seu desencís i plasma amb cruesa el desgast espiritual i emocional d’un visionari que topava una vegada i una altra amb la incomprensió del seu temps. Ripoll afirma que “cada fracàs era per a ell una oportunitat de tornar-ho a intentar”. Allò que per a molts hauria estat una derrota definitiva, per ell era només un nou començament.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell la creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir la violència. Així es forjà la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sostingut en la lògica, l’amor i la poesia.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell el creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir a la violència. Així es va forjar la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sustentat en la lògica, l'amor i la poesia

L’arquitecte del saber

Ramon Llull no fou només un viatger incansable. També fou un constructor d’idees. La seva obra, vasta i ambiciosa, aspirava a ordenar el coneixement del seu temps i convertir-lo en una eina de diàleg i transformació.

Proposà que les veritats del món podien descobrir-se mitjançant un mètode lògic i combinatori. Així va néixer l’Ars Magna (1274), considerat avui com la primera màquina de pensar de la història.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab —que abracen teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística— es convertí en un veritable arquitecte del saber. Estava convençut que la paraula i la raó no només podien apropar l’ésser humà a allò diví, sinó també als altres.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab, que abasten teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística, [Ramon Llull] es va convertir en un veritable arquitecte del saber

Sense proposar-s’ho, assentà les bases de la ciència combinatòria que, segles més tard, donaria lloc a la informàtica i la intel·ligència artificial. L’Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures. Empra lletres per representar atributs com la bondat o la saviesa, rodes mòbils per combinar-les i taules per creuar conceptes. Anticipà la lògica formal i els llenguatges computacionals. Des de la solitud i amb tinta damunt pergamins, un mallorquí del segle XIII concebí el primer algorisme modern i amb ell, el germen del programari.

Sense proposar-s'ho, va establir les bases de la ciència combinatòria que segles més tard donaria origen a la informàtica i la intel·ligència artificial. L'Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures

La seva influència s’estengué durant segles i deixà una empremta profunda en el pensament europeu. Giordano Bruno, filòsof, astrònom i poeta del Renaixement, el va anomenar “l’home meravellós” i trobà en el seu sistema combinatori una clau per imaginar una cosmologia plural i infinita. Prengué les rodes lul·lianes com a base per concebre un univers en expansió, ple de mons habitats, i desafia la cosmovisió geocèntrica dominant. Per això fou condemnat i cremat a la foguera el 1600. L’època encara no estava preparada per acceptar un pensament sense límits. Tal com ell escrigué: “La llum divina és sempre dins l’home, presentant-se als sentits i a la comprensió, però l’home la rebutja”.

René Descartes, considerat el pare de la filosofia moderna, veié en Llull una llavor primerenca del seu mètode analític. Trobà en l’estructura lògica de l’Ars Magna una afinitat amb el seu ideal de claredat, ordre i evidència racional. La idea de descompondre allò complex en parts simples i reconstruir-ho amb coherència ja estava implícita en l’obra del mallorquí.

Gottfried Wilhelm Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, fou qui més obertament reconegué el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva recerca d’una characteristica universalis, un llenguatge simbòlic capaç d’expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, trobà en Llull un precursor directe. Afirmà que, per comprendre el seu propi sistema, calia començar per ell: “Si poguéssim trobar signes adequats per expressar tots els nostres pensaments amb tanta claredat i precisió com l’aritmètica expressa els nombres o la geometria les línies, podríem fer el mateix en tots els àmbits del coneixement”.

Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, va ser qui més obertament va reconèixer el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva cerca d'una 'characteristica universalis', un llenguatge simbòlic capaç d'expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, va trobar en Llull un precursor directe

L’empremta infinita de Llull

Avui les intel·ligències artificials calculen, classifiquen i prediuen a gran velocitat. Tanmateix, la intel·ligència més radical no és la que acumula més dades, sinó la que s’atreveix a demanar-se per a què es pensa i al servei de qui. Llull, amb les seves rodes de fusta i les seves taules combinatòries, deixà una màxima al respecte: la raó només té sentit quan s’alia amb l’amor i es posa al servei d’un món més just, més humà i més vertader.

En plena crisi ecològica, la seva intuïció que Déu habita en les relacions esdevé brúixola per reconnectar amb un món fràgil i interdependent.

A Mallorca, la seva terra natal, continua viu com a símbol d’identitat i d’obertura al món. El seu nom el duen carrers, universitats, instituts i centres d’investigació. Se’l reconeix com el pare del català filosòfic i científic, un pioner en divulgar coneixement en llengua vernacla i una figura que transcendeix credos, fronteres i ideologies.

Per tot això, Ramon Llull no pertany només a l’edat mitjana. És una presència que interpel·la el nostre present. Ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, una idea pot transformar-ho tot si troba algú disposat a encarnar-la amb passió. Així com ell ho féu.