Clara va donar a llum el seu primer fill, Bruno, el 31 d'agost passat. Després de la baixa de maternitat de 16 setmanes, els 21 dies de permís de lactància i una setmana de vacances, es va reincorporar al seu lloc de màrqueting a una empresa online de cosmètica i perfumeria al gener. Jornada completa, 40 hores setmanals, de 7.30 a 15.30 hores. La seva parella ha partit la baixa de paternitat en dos trams. Són obligatòries, tant per a la mare com per al pare, les sis primeres setmanes després del part, la coneguda com a quarantena, però les altres deu poden distribuir-se com a millor encaixi a cada família fins que el menor compleixi un any.

El pare de Bruno gaudeix ara d'aquesta segona part de la baixa paternal i tornarà al seu lloc de treball a finals de març, quan el nen estigui a uns dies de fer set mesos. I aquí és on començaran els problemes de conciliació d'aquesta família, similars als de moltes altres de les Balears: no hi ha places a les escoletes fora del període descolarització.

Clara explica a elDiario.es que van començar la recerca d'escoleta “quatre mesos abans” que Bruno hagi d'entrar. Un procés que qualifica com a “bastant difícil”, ja que no han trobat plaça a escoletes públiques ni concertades. Clara explica que, fins i tot a les privades, en tenir poques places, “la majoria estan completes”. Es van posar en contacte amb Escolarització i els van confirmar la seva infructuosa cerca: “No hi ha places ni a Palma ni a Andratx ni a Inca”. Aquests són els tres municipis mallorquins que, per feina, residència i àvies, els encaixen.

Reservar plaça abans que neixi el nen

Les seves amigues ja li advertien de les dificultats de trobar plaça a l'escoleta, fins al punt de recomanar-li que busqués abans, fins i tot, que naixés el fill. “Què exagerades”, recorda Clara. “En aquell moment no entenia el perquè, ho he entès ara”, diu aquesta mare primerenca, que afegeix que té amigues “que van reservar plaça pagant cada quota des que van néixer els fills. Sense fer-la servir, és clar”. Després de parlar amb Escolarització i confirmar-li que no hi havia places lliures, ni en públiques ni en concertades, li van dir que la seva única opció era fer una sol·licitud fora de termini, però només per a una escola. “Si envieu diverses sol·licituds, la que preval és l'última i és molt difícil que s'alliberi una plaça just a l'escoleta que vols”, explica aquesta mare.

Finalment, Bruno començarà a una escoleta privada de Palma a finals de març, però no tindran l'ajuda del Govern balear de 250 euros mensuals per a l'etapa de 0 a 3 anys. Al mes, pagaran 380 euros per mitja jornada, sense menjador, més els 37 euros del servei de guarderia, perquè Bruno pugui entrar a l'escoleta a les 7.30 hores. De la sortida a les 12.30 hores se n'encarregaran, per torns, les àvies de Bruno.

Davant la falta de places, Bruno -fill d'una de les mares afectades- començarà a una escoleta privada de Palma a finals de març, però no tindrà l'ajuda del Govern balear de 250 euros mensuals per a l'etapa de 0 a 3 anys. Al mes, pagaran 380 euros per mitja jornada, sense menjador, més els 37 euros del servei de guarderia, perquè Bruno pugui entrar a l'escoleta a les 7.30 hores

Quan obrin el procés d'escolarització per al curs vinent, faran els tràmits, ja que necessiten optar a les quatre hores de gratuïtat. Clara assegura que “en cap moment” s'ha plantejat endarrerir la tornada a la feina, ja que “econòmicament” no pot estar un any sense treballar, ni ella ni la seva parella.

L'única opció: recórrer a l'ajuda de familiars

Però el cas de Clara no és aïllat, la immensa majoria de les famílies de les illes necessiten treballar, tant el pare com la mare. I l'única opció que els queda és recórrer a l'ajuda de familiars. “No em plantejava que cap de les àvies tinguin cura del meu fill durant tot un any, dia a dia, és moltíssim cuidar un nen nou hores diàries i mai ha estat una opció carregar al 100% els familiars”, matisa Clara. Preguntats per aquest mitjà en relació amb aquest assumpte, des de la Conselleria eludeixen fer declaracions atès que, en properes dates, informaran públicament sobre com està funcionant la gratuïtat de 0 a 3.

“Ple tenim”, explica Miriam, la directora d'una escoleta concertada de Palma, on no queda ni una sola plaça lliure. Però no ara, des que es van fer les matrícules al juny. “Hi va haver dues baixes en el període de matriculació, però ni temps que es refredin les places per la quantitat de sol·licituds que hi ha”. Afegeix aquesta directora que hi ha llista d'espera a tots els centres. “Des que es van aplicar les quatre hores del servei bàsic gratuït, tot està ple”.

Miriam explica un cas que ara s'ha convertit en normal pels diferents centres. “Tenim una família amb la filla gran a la classe de 2 a 3 i la segona filla no ha pogut entrar a 0 a 1, perquè la mare va donar a llum després del període d'escolarització, ja no teníem places i han hagut d'anar a la privada, perquè havien de tornar a treballar. I aquí hi és, en llista d'espera”. I les mares donen a llum en qualsevol moment de l'any, acaben la baixa de maternitat quan toca i necessiten que els seus fills puguin entrar a una escoleta no només al setembre.

Tenim una família amb la filla gran a la classe de 2 a 3 i la segona filla no ha pogut entrar a 0 a 1, perquè la mare va donar a llum després del període d'escolarització, ja no teníem places i han hagut d'anar a la privada, perquè havien de tornar a treballar. I aquí és, a la llista d'espera

Miriam — Directora d'una escoleta concertada de Palma

La directora d'aquest Centre d'Educació Infantil explica que ja van plantejar a la Conselleria d‟Educació aquesta problemàtica de cara al present curs, que tenien mares embarassades amb germans a les seves escoletes, però que naixerien després de l'escolarització i que la resposta de la Conselleria va ser que “enguany era així i que prioritzaven les places per estricte ordre de sol·licitud”. Abans de la gratuïtat, les escoletes concertades podien reservar les places en aquestes situacions. Ara passa tot per Escolarització.

“Un efecte crida que ningú esperava”

“La gratuïtat ha tingut un efecte crida que ningú no esperava”, sintetitza Antonia Martínez, vicepresidenta de l'Associació d'Escoletes i Guarderies de PIMEM. I és que hi ha centres amb un “percentatge força elevat de nens que només van les quatre hores que cobreix el Govern”. I aquí és on hi ha el dilema, segons Martínez. “Són unes edats en què la socialització és molt important, és positiu que estiguin escolaritzats, tenen altres estímuls, un altre entorn, però cal prioritzar les famílies que realment necessiten escolaritzar els seus fills per motius laborals o que estiguin justificats”, reflexiona Martínez, incidint que tots tenen dret a accedir a una escola.

Miriam coincideix que, el primer any de la gratuïtat, el 2023, van tenir alguns petits que només anaven les quatre hores que finança el Govern, però que aquest curs són “bastants, sobretot a 0 a 1, però també les altres dues classes. I comptabilitzen com qualsevol plaça”.

“Si dinen i dormen la migdiada a l'escoleta, és que els pares treballen. I si els recullen els avis, és que els pares hi estan treballant”, explica la vicepresidenta de l'associació.

Per poder sol·licitar una plaça, el nadó ha d'haver nascut abans que finalitzi el període d'escolarització i tenir complertes les 16 setmanes quan s'incorpori a l'escoleta. Requisit de la conselleria que planteja una altra problemàtica a les famílies, ja que no en surten els comptes. Les mares que donen a llum, per exemple, a finals d'abril o al maig són fora del període d'escolarització, però les baixes de maternitat acaben entre l'agost i el setembre i ja estan fora del període ordinari per poder matricular-los, però han de tornar a la feina.

“Els temps no van d'acord amb parir i acabar la baixa”

Extrem que confirma Martínez. “Els temps no van d'acord amb parir i acabar la baixa, així és avui i li hem demanat a la conselleria que busqui una solució, perquè abans hi havia la possibilitat d'incorporar-se quan es complien les 16 setmanes, fos el moment que fos, i això ha desaparegut”.

Tant Martínez com Miriam coincideixen que la gratuïtat és “positiva i necessària”, però que ha tingut uns efectes col·laterals inesperats des que s'implantés el curs 2023-2024. Va ser a finals de juliol del 2023 quan el Govern de la popular Marga Prohens va anunciar que la feien extensiva a tota l'etapa de 0 a 3. El curs anterior, amb la socialista Francina Armengol com a presidenta de Balears, era només per al tram de 2 a 3, amb intenció de fer-ho extensiu a la resta d'edats d'aquesta etapa educativa.

“Sempre hi ha serrells”, diu Martínez, però els problemes que han plantejat a diverses reunions que a la conselleria d'Educació són tres: que es quedin sense plaça famílies que treballen, que no puguin anar els germans al mateix centre i que les mares que donen a llum fora del període d'escolarització es trobin amb les escoletes plenes. La base és la mateixa: no hi ha prou places per a totes les sol·licituds.

En concret, per al curs 2024/2025 les places ofertes eren 12.140, a les quals s'han anat sumant durant el curs 299 per la creació de noves places. I com es reparteixen per edats? D'aquestes 12.140, 1446 són places de 0 a 1, 4460 d'1 a 2 i 6234 de 2 a 3. En 2024 va haver-hi 9.240 naixements en Balears.

Però no només plantegen els problemes, també possibles solucions. Martínez explica a ElDiario.es que des de la conselleria s'ha fet “un gran esforç” perquè els centres puguin ampliar places i espais, “però no tothom té aquesta possibilitat”. La reflexió que brinda la vicepresidenta de l'Associació d'Escoletes i Guarderies de PIMEM sobre la manca de places és que “tots els ciutadans han d'estar en igualtat de condicions, però hi ha famílies que necessiten una plaça sí o sí, perquè s'han de reincorporar a la feina, però també hi ha famílies que sol·liciten plaça i l'aconsegueixen sense tenir la necessitat real”.

Tots els ciutadans han d'estar en igualtat de condicions, però hi ha famílies que necessiten una plaça sí o sí, perquè s'han de reincorporar a la feina, però també hi ha famílies que sol·liciten plaça i l'aconsegueixen sense tenir aquesta necessitat real, simplement perquè ara tenen la possibilitat de la gratuïtat

Antonia Martínez — Vicepresidenta de la Associació d'Escoletas y Guarderies de Mallorca

Factors que cal tenir en compte per a Martínez són “les famílies que treballen i que no tinguin familiars que es puguin fer càrrec dels nens, hi ha molts avis que no estan jubilats, que segueixen treballant”. Així com abans estava força “controlat” el nombre de sol·licituds en 0 a 3 i, encara que les públiques esgotaven places, hi havia buit al llarg de tot l'any a les concertades. La gratuïtat ha estat “una gran allau”, però només per a les quatre hores.

Afirma Martínez que la conselleria està “mirant la manera de donar-li una solució, a diferenciar entre les persones que tenen realment la necessitat per motius laborals, davant d'altres que no els urgeix tant escolaritzar els nens, és una cosa que vivim contínuament”.

No és l'única solució que han plantejat. Sobre que els germans tinguin garantit que aniran a la mateixa escola, proposen fer un augment de ràtio d'una plaça. Martínez explica que es faria “comunicant les famílies que aquest nen naixerà dins del curs escolar i se li reservaria una plaça extra a l'escoleta on ja assisteix el germà gran”. Insisteix que “hi ha fórmules, només cal cercar la millor manera d'implantar-les”.

Una escola propera a casa o a la feina, l'opció majoritària dels pares

Palma és zona única a 0 a 3. Això què implica? Martínez explica que dos germans poden estar escolaritzats “cadascú en una punta de la ciutat i això és crear un problema a família. No poden estar anant i venint, portant els nens a diferents centres”. Martínez subratlla que aquest problema és “prou important per buscar-li una solució”.

L'opció majoritària dels pares és una escoleta propera al domicili o a la feina, per deixar els seus fills en els desplaçaments d'un lloc a l'altre, i no haver de desviar-se, perquè repercuteix directament que els petits estiguin més temps a les escoletes. Segons els experts, no haurien de passar més de 8 hores a l'escoleta i, sent nadons, a la classe de 0 a 1, no es recomana que passin més de 6 hores. Una altra cosa és la realitat laboral de cada família i els malabars que fan per poder encarregar-se dels fills i treballar.

Segons els experts, no haurien de passar més de 8 hores a l'escoleta i, sent nadons, a la classe de 0 a 1, no es recomana que passin més de 6 hores. Una altra cosa és la realitat laboral de cada família i els malabars que fan per poder encarregar-se dels fills i treballar

Però Martínez puntualitza que “la demanda social no coincideix sempre amb allò que opinen els experts” i cal veure fins on es pot aplicar. I és que, vivint en un territori mogut econòmicament pel turisme, “les feines d'aquestes illes no tenen gaire a veure amb la conciliació”.

“Ja que hem de treballar, almenys aconseguir que les famílies puguin compaginar els seus llocs de treball amb la dedicació a la família, sobretot quan els nens són tan petits”, apunta Martínez, que veu una clara contradicció entre el que es diu i el que es fa. “Ens lamentem que no naixen nens, però no facilitem que les famílies puguin conciliar”. I demana a les empreses que siguin més sensibles i receptives, ja es tracta d'una etapa determinada i tot passa.

Encara hi ha moltes incògnites de cara al proper curs. Tot i el debat a les reunions, els centres encara no coneixen quines solucions proposarà la conselleria. Estan a l'espera, després d'un curs que qualifiquen com a “experimental” i que els ha “desbordat” per la gran demanda, “però ha succeït i cal posar-hi solució, perquè no es torni a repetir”, sentencia Martínez.

Clara dio a luz a su primer hijo, Bruno, el pasado 31 de agosto. Tras la baja de maternidad de 16 semanas, los 21 días de permiso de lactancia y una semana de vacaciones, se reincorporó a su puesto de marketing en una empresa online de cosmética y perfumería en enero. Jornada completa, 40 horas semanales, de 7.30 a 15.30 horas. Su pareja ha partido la baja de paternidad en dos tramos. Son obligatorias, tanto para la madre como para el padre, las seis primeras semanas tras el parto, la conocida como cuarentena, pero las otras diez pueden distribuirse como mejor encaje a cada familia, hasta que el menor cumpla un año.

El padre de Bruno disfruta ahora de esa segunda parte de la baja paternal y volverá a su puesto de trabajo a finales de marzo, cuando el niño esté a unos días de cumplir siete meses. Y ahí es donde empezarán los problemas de conciliación de esta familia, similar al de muchas otras de Balears: no hay plazas en las escoletes (guarderías) fuera del periodo de escolarización.

Clara explica a elDiario.es que empezaron la búsqueda de escoleta “cuatro meses antes” de que Bruno tenga que entrar. Un proceso que califica como “bastante difícil”, ya que no han encontrado plaza en escoletes públicas ni concertadas. Clara cuenta que, incluso en las privadas, al tener pocas plazas, “la mayoría están completas”. Se pusieron en contacto con Escolarización y les confirmaron su infructuosa búsqueda: “No hay plazas ni en Palma ni en Andratx ni en Inca”. Estos son los tres municipios mallorquines que, por trabajo, residencia y abuelas, les encajan.

Reservar plaza antes de que nazca el niño

Sus amigas ya le advertían de las dificultades de encontrar plaza en la escoleta, hasta el punto de recomendarle que buscara antes, incluso, de que naciera su hijo. “Qué exageradas”, recuerda Clara. “En ese momento no entendía el porqué, lo he entendido ahora”, dice esta madre primeriza, quien añade que tiene amigas “que reservaron plaza pagando cada cuota desde que nacieron sus hijos. Sin usarla, claro”. Tras hablar con Escolarización y confirmarle que no había plazas libres, ni en públicas ni en concertadas, le dijeron que su única opción era hacer una solicitud fuera de plazo, pero solo para una escoleta. “Si mandas varias solicitudes, la que prevalece es la última y es muy difícil que se libere una plaza justo en la escoleta que quieres”, explica esta madre.

Finalmente, Bruno empezará en una escoleta privada de Palma a finales de marzo, pero no tendrán la ayuda del Govern balear de 250 euros mensuales para la etapa de 0 a 3 años. Al mes, pagarán 380 euros por media jornada, sin comedor, más los 37 euros del servicio de guardería, para que Bruno pueda entrar en la escoleta a las 7.30 horas. De la salida a las 12.30 horas se encargarán, por turnos, las abuelas de Bruno.

Ante la falta de plazas, Bruno -hijo de una de las madres afectadas- empezará en una escoleta privada de Palma a finales de marzo, pero no tendrá la ayuda del Govern balear de 250 euros mensuales para la etapa de 0 a 3 años. Al mes, pagarán 380 euros por media jornada, sin comedor, más los 37 euros del servicio de guardería, para que Bruno pueda entrar en la escoleta a las 7.30 horas

En cuanto abran el proceso de escolarización para el próximo curso, harán los trámites, ya que necesitan optar a las cuatro horas de gratuidad. Asegura Clara que “en ningún momento” se ha planteado retrasar la vuelta al trabajo, ya que “económicamente” no puede estar un año sin trabajar, ni ella ni su pareja.

La única opción: recurrir a la ayuda de familiares

Pero el caso de Clara no es aislado, la inmensa mayoría de las familias de las islas necesitan trabajar, tanto el padre como la madre. Y la única opción que les queda es recurrir a la ayuda de familiares. “No me planteaba que ninguna de las abuelas cuiden de mi hijo durante todo un año, día a día, es muchísimo cuidar a un niño nueve horas diarias y nunca ha sido una opción cargar al 100% a los familiares”, matiza Clara. Preguntados por este medio en relación a este asunto, desde la Conselleria eluden hacer declaraciones dado que, en próximas fechas, informarán públicamente sobre cómo está funcionando la gratuidad de 0 a 3.

“Pleno tenemos”, explica Miriam, la directora de una escoleta concertada de Palma, en la que no queda ni una sola plaza libre. Pero no ahora, desde que se hicieron las matrículas en junio. “Hubo dos bajas en el período de matriculación, pero ni tiempo de que se enfríen las plazas por la cantidad de solicitudes que hay”. Añade esta directora que hay lista de espera en todos los centros. “Desde que se aplicaron las cuatro horas del servicio básico gratuito, está todo lleno”.

Miriam explica un caso que ahora se ha convertido en normal por los distintos centros. “Tenemos una familia con la hija mayor en la clase de 2 a 3 y la segunda hija no ha podido entrar en 0 a 1, porque la madre dio a luz después del periodo de escolarización, ya no teníamos plazas y han tenido que tirar de privada, porque tenían que volver a trabajar. Y aquí está, en lista de espera”. Y las madres dan a luz en cualquier momento del año, terminan la baja de maternidad cuando toca y necesitan que sus hijos puedan entrar en una escoleta no solo en septiembre.

Tenemos una familia con la hija mayor en la clase de 2 a 3 y la segunda hija no ha podido entrar en 0 a 1, porque la madre dio a luz después del periodo de escolarización, ya no teníamos plazas y han tenido que tirar de privada, porque tenían que volver a trabajar. Y aquí está, en lista de espera

Miriam — Directora de una escoleta concertada de Palma

La directora de este Centro de Educación Infantil explica que ya plantearon a la Conselleria de Educación esta problemática de cara al presente curso, que tenían madres embarazadas con hermanos en sus escoletas, pero que nacerían después de la escolarización y que la respuesta de la Conselleria fue que “este año era así y que priorizaban las plazas por estricto orden de solicitud”. Antes de la gratuidad, las escoletas concertadas podían reservar las plazas en estas situaciones. Ahora, pasa todo por Escolarización.

“Un efecto llamada que nadie esperaba”

“La gratuidad ha tenido un efecto llamada que nadie esperaba”, sintetiza Antonia Martínez, vicepresidenta de la Asociación de Escoletas y Guarderías de PIMEM. Y es que hay centros con un “porcentaje bastante elevado de niños que solo van las cuatro horas que cubre el Govern”. Y aquí es donde está el dilema, según Martínez. “Son unas edades en que la socialización es muy importante, es positivo que estén escolarizados, tienen otros estímulos, otro entorno, pero hay que priorizar a las familias que realmente necesitan escolarizar a sus hijos por motivos laborales o que estén justificados”, reflexiona Martínez, incidiendo en que todos tienen derecho a acceder a una escoleta.

Miriam coincide en que, el primer año de la gratuidad, el 2023, tuvieron algunos pequeños que solo iban las cuatro horas que financia el Govern, pero que este curso son “bastantes, sobre todo en 0 a 1, pero también las otras dos clases. Y contabilizan como cualquier plaza”.

“Si comen y duermen la siesta en la escoleta, es que los padres trabajan. Y si los recogen los abuelos, es que los padres están trabajando”, explica la vicepresidenta de la asociación.

Para poder solicitar una plaza, el bebé debe haber nacido antes de quefinalice el periodo de escolarización y tener cumplidas las 16 semanas cuando se incorpore a la escoleta. Requisito de la conselleria que plantea otra problemática a las familias, ya que no salen las cuentas. Las madres que dan a luz, por ejemplo, a finales de abril o en mayo están fuera del periodo de escolarización, pero sus bajas de maternidad terminan entre agosto y septiembre y ya están fuera del periodo ordinario para poder matricularlos, pero tienen que volver al trabajo.

“Los tiempos no van acordes con parir y terminar la baja”

Extremo que confirma Martínez. “Los tiempos no van acordes con parir y terminar la baja, así es a día de hoy y le hemos pedido a la conselleria que busque una solución, porque antes estaba la posibilidad de incorporarse cuando se cumplían las 16 semanas, fuera el momento que fuera, y eso ha desaparecido”.  

Tanto Martínez como Miriam coinciden en que la gratuidad es “positiva y necesaria”, pero que ha tenidos unos efectos colaterales inesperados desde que se implantara en el curso 2023-2024. Fue a finales de julio de 2023 cuando el Govern de la popular Marga Prohens anunció que la hacían extensiva a toda la etapa de 0 a 3. El curso anterior, con la socialista Francina Armengol como presidenta de Balears, era solo para el tramo de 2 a 3, con intención de hacerlo extensivo al resto de edades de esa etapa educativa.

“Siempre hay flecos”, dice Martínez, pero los problemas que llevan varias reuniones planteando a la conselleria de Educación son tres: que se queden sin plaza familias que trabajan, que no puedan ir los hermanos al mismo centro y que las madres que dan a luz fuera del periodo de escolarización se encuentren con las escoletas llenas. La base es la misma: no hay plazas suficientes para todas las solicitudes.

En concreto, para el curso 2024/2025 las plazas ofertadas eran 12.140, a las que se han ido sumando durante el curso 299 por la creación de nuevas plazas. ¿Y cómo se reparten por edades? De esas 12.140, 1446 son plazas de 0 a 1, 4460 de 1 a 2 y 6234 de 2 a 3. En 2024 hubo 9.240 nacimientos en Balears.

Pero no solo plantean los problemas, también posibles soluciones. Martínez explica a ElDiario.es que desde la conselleria se ha hecho “un gran esfuerzo” para que los centros puedan ampliar plazas y espacios, “pero no todos tienen esa posibilidad”. La reflexión que brinda la vicepresidenta de la Asociación de Escoletas y Guarderías de PIMEM sobre la falta de plazas es que “todos los ciudadanos tienen que estar en igualdad de condiciones, pero hay familias que necesitan una plaza sí o sí, porque se tienen que reincorporar al trabajo, pero también hay familias que solicitan plaza y la consiguen sin tener esa necesidad real, simplemente porque ahora tienen la posibilidad de la gratuidad”.

Todos los ciudadanos tienen que estar en igualdad de condiciones, pero hay familias que necesitan una plaza sí o sí, porque se tienen que reincorporar al trabajo, pero también hay familias que solicitan plaza y la consiguen sin tener esa necesidad real, simplemente porque ahora tienen la posibilidad de la gratuidad

Antonia Martínez — Vicepresidenta de la Asociación de Escoletas y Guarderías de Mallorca

Factores a tener en cuenta para Martínez son “las familias que trabajan y que no tengan familiares que se puedan hacer cargo de los niños, hay muchos abuelos que no están jubilados, que siguen trabajando”. Así como antes estaba bastante “controlado” el número de solicitudes en 0 a 3 y, aunque las públicas agotaban plazas, había hueco a lo largo de todo el año en las concertadas. La gratuidad ha sido “una gran avalancha”, pero solo para las cuatro horas.

Afirma Martínez que la conselleria está “mirando la manera de darle una solución, a diferenciar entre las personas que tienen realmente la necesidad por motivos laborales, delante de otras que no les urge tanto escolarizar a los niños, es algo que vivimos continuamente”.

No es la única solución que han planteado. Sobre que los hermanos tengan garantizado que van a ir a la misma escoleta, proponen hacer un aumento de ratio de una plaza. Martínez explica que se haría “comunicando las familias que ese niño va a nacer dentro del curso escolar y se le reservaría una plaza extra en la escoleta a la que ya asiste el hermano mayor”. Insiste en que “hay fórmulas, solo hay que buscar la mejor manera de implantarlas”.

Una escoleta cercana a casa o al trabajo, la opción mayoritaria de los padres

Palma es zona única en 0 a 3. ¿Esto qué implica? Martínez explica que dos hermanos pueden estar escolarizados “cada uno en una punta de la ciudad y esto es crear un problema a familia. No pueden estar yendo y viniendo, llevando a los niños a distintos centros”. Subraya Martínez que este problema es “lo suficientemente importante como para buscarle una solución”. 

La opción mayoritaria de los padres es una escoleta cercana al domicilio o al trabajo, para dejar a sus hijos en los desplazamientos de un lugar a otro, y no tener que desviarse, porque repercute directamente en que los pequeños estén más tiempo en las escoletas. Según los expertos, no deberían pasar más de 8 horas en la escoleta y, siendo bebés, en la clase de 0 a 1, no se recomienda que pasen más de 6 horas. Otra cosa es la realidad laboral de cada familia y los malabares que hacen para poder encargarse de sus hijos y trabajar.

Según los expertos, no deberían pasar más de 8 horas en la escoleta y, siendo bebés, en la clase de 0 a 1, no se recomienda que pasen más de 6 horas. Otra cosa es la realidad laboral de cada familia y los malabares que hacen para poder encargarse de sus hijos y trabajar

Pero Martínez puntualiza que “la demanda social no coincide siempre con lo que opinan los expertos” y hay que ver hasta dónde se puede aplicar. Y es que, viviendo en un territorio movido económicamente por el turismo, “los trabajos de estas islas no tienen mucho que ver con la conciliación”.

“Ya que tenemos que trabajar, al menos conseguir que las familias puedan compaginar sus empleos con la dedicación a la familia, sobre todo cuando los niños son tan pequeños”, apunta Martínez, quien ve una clara contradicción entre lo que se dice y lo que se hace. “Nos lamentamos de que no están naciendo niños, pero no facilitamos que las familias puedan conciliar”. Y pide a las empresas que sean “más sensibles y receptivas”, ya se trata de una etapa determinada y “todo pasa”.

Todavía hay muchas incógnitas de cara al próximo curso. Pese al debate en las reuniones, los centros todavía no conocen qué soluciones va a proponer la conselleria. Están a la espera, tras un curso que califican como “experimental” y que les ha “desbordado” por la gran demanda, “pero ha sucedido y hay que ponerle solución, para que no se vuelva a repetir”, sentencia Martínez.

Més de 330 tractors van canviar la terra per l'asfalt a Mallorca el 19 de febrer passat. Una fila de vehicles agrícoles de més de 3 quilòmetres va transitar el centre de Palma, ciutat habitualment saturada pel trànsit. Al seu pas, els pagesos van trobar l'aplaudiment dels ciutadans.

2024 acaba igual que va començar, amb el camp protestant a la ciutat. Més de 5.000 agricultors i ramaders arribats de tots els punts de la geografia espanyola es van concentrar la setmana passada davant de les portes del Ministeri d'Agricultura a Madrid per a mostrar el rebuig a l'acord entre la Unió Europea i Mercosur. Per a Joan Company, gerent d'ASAJA Balears, “és l'última ganivetada”.

Les reivindicacions de les protestes continuen vigents. Després de la tractorada, explica Company, “alguns problemes s'han resolt, sobretot la simplificació administrativa, però n'hi ha molts sense resoldre i ara afegim més”. Per Company, “la veritable amenaça per al nostre sector és la proliferació d'acords de lliure comerç de la UE amb tercers països, com ara Mercosur, Xile, el Marroc o Nova Zelanda, amb preus per sota dels nostres costos de producció i sense complir les normatives que imperen per a les produccions comunitàries, és un partit amb les regles arreglades”.

El gerent de l'organització agrària posa un exemple: “Al Brasil és legal engreixar les vaques amb Clembuterol, hormones de creixement prohibides a Europa des de fa 20 anys pels impactes en la salut humana, uns hem de ser respectuosos amb tot i els altres no han de ser respectuosos amb res”. Per això exigeixen clàusules mirall als productes agroalimentaris que entren a Europa, és a dir, que els controls sanitaris i exigències socials, laborals i mediambientals siguin les mateixes“.

“Jo sóc defensor de la legislació social i mediambiental europea, però aquesta defensa no ha d'anar només pel que es produeix a Europa, també pel que es consumeix a Europa”, argumenta Miquel Gual, president de la Cooperativa Agrícola de Sóller. “El gran drama”, continua Gual, “és que Europa és extremadament exigent amb els productes produïts aquí, però és totalment laxa amb el que ve de tercers països i, si no juguem amb les mateixes regles del joc, segur que perdem”.

Jo sóc defensor de la legislació social i mediambiental europea, però aquesta defensa no ha d'anar només pel que es produeix a Europa, també pel que es consumeix a Europa

Miquel Gual — President de la Cooperativa Agrícola de Sóller

Per a Gual, primer s'hauria de consumir tot el producte local i, “quan falti, per la capacitat productiva, deixar entrar productes de tercers països, però amb la normativa europea, no amb la normativa que d'aquests tercers països. Els pagesos d'Europa estem demanant a crits no morir”.

“És molt complicat ser competitius”, continua el gerent d'ASAJA Balears. “Europa s'ha de plantejar molt seriosament els problemes de la deslocalització, molta indústria europea se'n va anar al sud-est asiàtic, de l'agricultura ja s'ha perdut el 30% de les unitats productives i anem camí de perdre'n un altre 30, en quedarem la meitat i el paper fonamental de l'agricultura és proveir aliments a la població”, afegeix.

Recorda Company que, quan un mercant va quedar ancorat al canal de Suez, “hi va haver retards en la producció industrial de sis mesos, estem en una illa i, quan hi ha hagut problemes de transport, ens hem quedat amb els lineals dels supermercats totalment desproveïts i això és política de seguretat”. Reflexiona que “els exèrcits es creen en temps de pau, no perquè hi hagi guerra ni amb l'objectiu de fer-los servir, i ha arribat el moment de qüestionar-se la seguretat alimentària, no com a aliments segurs, sinó com a suficients”. “Les grans revolucions de la història han estat pel menjar”, recorda Company.

Pel gerent d'ASAJA Balears, “el súmmum de la incongruència de l'acord amb Mercosur és que, sent el transport la principal font de contaminació de carboni cap a l'atmosfera, hàgim de portar aquí aliments des de tan lluny”.

“Aquest acord només beneficia les grans empreses”

Toni Feliu és ramader ecològic. La seva petita explotació, ja per la quarta generació, gestiona unes 200 vaques, porcs i ovelles, totes de races autòctones. Per ell, “l'agricultura i la pesca són moneda de canvi” en acords com el de Mercosur. “Som tan pocs, interessa tan poc, allò nostre no val res”, afegeix.

“L'explotació més gran d'aquí és gens comparada amb les d'Amèrica del Sud, aquest acord només beneficia les grans empreses i fa mal als petits agricultors, a banda i banda de l'oceà”, critica el ramader, perquè “un petit ramader com jo dels països de Mercosur no podrà venir a Espanya, és un benefici per als grans”.

Sobre la diferència en els costos de producció, Feliu explica que “no és que el nostre sigui car, és que els altres productes són massa barats, però així no es pot viure, no tenen seguretat social ni atur ni inspeccions i la societat no ens dona suport, compren el més barat sempre, és igual el que hi hagi darrere d'un producte”.

“Al costat d'Amèrica, Europa és una província i ens envia un missatge verd de com volen que fem les coses, però ells fan una altra, no té sentit”, es lamenta Feliu. I llança una pregunta: “Per què em dones subvencions si compres fora més barat? No em donis subvencions, deixa que el meu gènere valgui un preu just, no un preu amb el qual no es pot viure”.

Per al ramader, el conveni amb Mercosur el que implica és “una pèrdua de cultura, de gastronomia, de saber treballar el camp, de races autòctones i varietat local”. En una illa com Mallorca, la principal activitat econòmica de la qual és el turisme, Feliu recorda que “els que venen aquí de viatge volen menjar producte local, carn local, no del Brasil, verdures conreades en la nostra terra, no en l'altra part del món”. Conclou Feliu que, sobre el camp, “tothom opina i sap més que nosaltres, venen a dir-nos el que hem de fer, ho qüestionen sempre tot, deixeu-nos morir tranquils, deixeu-nos fer”.

La sobirania alimentària, en perill

Matías Adrover, agricultor i soci de Terracor i Terragust, té 53 anys i porta “tota la vida al camp”. “Som la tercera generació i espero que n'hi hagi una quarta”, detalla. Terracor sembra fruites i hortalisses per a consum local i Terragust va néixer el 2019 amb la idea de transmetre al consumidor “el que es fa al camp, com es fa, perquè quan vagi a comprar sigui conscient de la feina que hi ha al darrere i de per què un tomàquet té sabor i un altre no”, explica Adrover a elDiario.es.

L'agricultor assegura que Mercosur els “afectarà en qüestió de rendiment, els preus baixaran, hi haurà una oferta més gran de productes” i afirma que no estarien en contra “però si treballessin amb la mateixa normativa” que treballen ells. “Però allà tenen barra lliure”, lamenta. Remarca que, sobretot, afectarà el consumidor, “es portaran al pack coses que no haurien d'estar incloses, com ara pesticides i hormones”. Ara, que és temporada de taronges, explica Adrover que “el consumidor trobarà taronges de Sud-àfrica, Amèrica del Sud i les nostres, i el que té per escollir és la vista i el preu, sense saber tot el que hi ha al darrere”.

Precisament, la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Medi Natural de Balears ha donat a conèixer que ha identificat quatre productes hortofructícoles, provinents de països de fora de la Unió Europea, amb presència de fitosanitaris que no es poden aplicar en cultius europeus. Tot i així, la concentració d'aquestes substàncies no ha superat els límits, per la qual cosa no s'ha pogut iniciar cap procediment sancionador.

Un altre dels punts crítics del sector primari, recorda Adrover, és la diferència entre el que cobra l'agricultor i el ramader i el que paga el consumidor: “Aquí hi ha un desfasament molt gran, el consumidor paga molt car i l'agricultor cobra per sota de costos, i si podem anar subsistint és per l'aportació de la PAC, però això no hauria de ser així, anem pel mal camí”.

“Delocalitzarem també el menjar?”, reflexiona Adrover. I exposa els riscos: “Hi haurà un temporal, no podrà venir el vaixell i són anys de treball perquè un cultiu sigui productiu, està en perill la sobirania alimentària, si no estem produint aquí, algun dia hi pot haver un problema gran”.

Delocalitzarem també el menjar? Està en perill la sobirania alimentària, si no estem produint aquí, algun dia hi pot haver un problema gran

Miquel Adrover — Agricultor i soci de Terracor i Terragust

Intercanviar cotxes per vaques

“És un intercanvi de cotxes per vaques”. Així resumeix Fernando Fernández, director general d'Agricultura del Govern balear, l'acord entre la Unió Europea i Mercosur. Assegura que, “com tot en aquest tipus d'acords, hi ha llums i ombres”. I afegeix que “el comerç internacional és un bon instrument de desenvolupament dels pobles i el sector de l'automoció a Europa serà un sector beneficiat i el sector agrari i ramader clarament serà un sector perjudicat”. L'acord amb Mercosur “permetrà que la carn de vedella del Brasil o de l'Argentina entrin pràcticament amb aranzel zero les primeres 160.000 tones i les següents amb uns aranzels molt reduïts, igual que el sucre en el cas del Brasil, i nosaltres vendrem cotxes amb aranzels baixos”, explica Fernández.

Tot i que el dirigent afegeix que “hi ha sectors agroalimentaris com el vi o l'oli que es poden veure beneficiats per l'obertura d'aquests mercats, els sectors més perjudicats per a nosaltres seran la ramaderia i certs sectors agraris, com el sucre i alguns cultius extensius”.

Des del seu punt de vista, “la Comissió Europea ha de ser molt més sensible amb el sector primari quan negociï acords multilaterals de comerç, hi ha d'haver un procés de consulta molt més transparent, obert i real”. I és que fins i tot COPA-COGECA, l'organització que representa els agricultors europeus i les seves cooperatives, té dubtes respecte a l'acord. “El comissari europeu d'Agricultura, que per això està, hauria de defensar també la postura i els interessos del sector agrari d'Europa, per això veig més ombres que llums en aquest acord”, exposa Fernández, “sense negar el benefici que pugui tenir per altres sectors”.

“Com en tantes altres ocasions, tenen raons per manifestar-se”, respon el director general d'Agricultura sobre les manifestacions del sector davant del Ministeri. Per ell, n'hi ha una de molt clara. “A les mobilitzacions del sector agrari de fa un any demanaven les clàusules mirall per als productes que entressin d'altres països a la Unió Europea, que vinguessin amb la mateixa normativa ambiental i sanitària que exigim aquí als nostres productors i l'acord amb Mercosur no garanteix que aquesta normativa es compleixi”.

“El nostre llistó per produir està cada cop més alt”

“Al final, tot ho volem arreglar fastiguejant l'agricultura”, sintetitza el gerent de la Cooperativa Pagesa de Pollença, Francisco Úbeda, una cooperativa amb uns 300 socis. 140 són ramaders d'oví i cabrum. Els caps de bestiar s'han reduït a les Balears en els darrers anys més d'un 20%. “I aquest any cal sumar les morts per la llengua blava, que s'ha endut el 20% dels nostres animals”, explica Úbeda. “El nostre llistó per produir està cada cop més alt i als que vénen de fora li van baixant perquè puguin entrar fàcilment”, esgrimeix el gerent com una de les principals amenaces per a la supervivència del sector.

Úbeda posa com a exemple el que ja està passant amb el sector pesquer i els acords amb el Marroc. Explica que Europa els “limita a sortir a pescar, mentre el Marroc augmenta la seva flota pesquera i pot vendre el peix a Espanya”. Per a Úbeda, Mercosur és el mateix.

I posa el focus en el passat per entendre el futur. “Fa 20 anys, portar un contenidor de la Xina era més barat que portar-lo de Barcelona però ara s'ha encarit molt el transport des d'Àsia, i quan deixem de produir aquí, ja veurem què ens costa un vaixell des d'Amèrica”, exposa Úbeda.

A més, un altre dels riscos del comerç internacional és la introducció d'espècies invasores, una amenaça per a la biodiversitat local. Explica Úbeda que “entrarà qualsevol plaga, una llagosta, per exemple, i no tindrem res per a combatre-ho, només una escombra per a donar-li i allí són tractats amb productes que aquí fa 20 anys que estan prohibits”.

El gerent de la Cooperativa Pagesa de Pollença desconfia de l'acord “per l'absència de garanties que ens arribin productes envasats als països que conformen Mercosur, com l'Argentina, però que realment siguin originaris d'uns altres, com podria ser Colòmbia, que no forma part del grup, i això serà un colador”.

Tots els entrevistats sobre aquest acord per elDiario.es coincideixen que “l'agricultura és moneda de canvi” i que “Europa està destruint el camp”. Conclou Úbeda que “sabem que això no té futur i que té els dies comptats, que hem d'anar-nos, però la nostra lluita és anar-nos els últims”.

Más de 330 tractores cambiaron la tierra por el asfalto en Mallorca el pasado 19 de febrero. Una fila de vehículos agrícolas de más de 3 kilómetros tomó el centro de Palma, ciudad habitualmente saturada por el tráfico. A su paso, los agricultores encontraron el aplauso de los ciudadanos. 

2024 termina igual que empezó, con el campo protestando en la ciudad. Más de 5.000 agricultores y ganaderos llegados de todos los puntos de la geografía española se concentraron la semana pasada ante las puertas del Ministerio de Agricultura en Madrid para mostrar su rechazo al acuerdo entre la Unión Europea y Mercosur. Para Joan Company, gerente de ASAJA Balears, “es la última cuchillada”.

Las reivindicaciones de aquellas protestas siguen vigentes. Tras la tractorada, explica Company, “algunos problemas se han resuelto, sobre todo la simplificación administrativa, pero hay muchos otros sin resolver y ahora añadimos más”. Para Company, “la verdadera amenaza para nuestro sector es la proliferación de acuerdos de libre comercio de la UE con terceros países, como Mercosur, Chile, Marruecos o Nueva Zelanda, con precios por debajo de nuestros costes de producción y sin cumplir las normativas que imperan para las producciones comunitarias, es un partido con las reglas amañadas”.

El gerente de la organización agraria pone un ejemplo: “En Brasil es legal engordar las vacas con Clembuterol, hormonas de crecimiento prohibidas en Europa desde hace 20 años por los impactos en la salud humana, unos tenemos que ser respetuosos con todo y los otros no tienen que ser respetuosos con nada”. De ahí que exijan cláusulas espejo a los productos agroalimentarios que entran en Europa, es decir, que los controles sanitarios y exigencias sociales, laborales y medioambientales sean las mismas.

“Yo soy defensor de la legislación social y medioambiental europea, pero esa defensa no tiene que ir solo para lo que se produce en Europa, también para lo que se consume en Europa”, argumenta Miquel Gual, presidente de la Cooperativa Agrícola de Sóller. “El gran drama”, prosigue Gual, “es que Europa es extremadamente exigente con los productos producidos aquí, pero es totalmente laxa con lo que viene de terceros países y, si no jugamos con las mismas reglas del juego, seguro que perdemos”.

Yo soy defensor de la legislación social y medioambiental europea, pero esa defensa no tiene que ir solo para lo que se produce en Europa, también para lo que se consume en Europa

Miquel Gual — Presidente de la Cooperativa Agrícola de Sóller

Para Gual, primero tendría que consumirse todo el producto local y, “cuando falte, por la capacidad productiva, sí dejar entrar productos de terceros países, pero con la normativa europea, no con la normativa que de esos terceros países. Los campesinos de Europa estamos pidiendo a gritos no morir”.

“Es muy complicado ser competitivos”, continúa el gerente de ASAJA Balears. “Europa se tiene que plantear muy en serio los problemas de la deslocalización, mucha industria europea se fue al sudeste asiático, de la agricultura ya se ha perdido el 30% de las unidades productivas y vamos camino de perder otro 30, quedaremos la mitad y el papel fundamental de la agricultura es proveer alimentos a la población”, añade.

Recuerda Company que, cuando un mercante quedó anclado en el canal de Suez, “hubo retrasos en la producción industrial de seis meses, estamos en una isla y, cuando ha habido problemas de transporte, nos hemos quedado con los lineales de los supermercados totalmente desabastecidos y esto es política de seguridad”. Reflexiona que “los ejércitos se crean en tiempos de paz, no porque haya guerra ni con el objetivo de usarlos, y ha llegado el momento de cuestionarse la seguridad alimentaria, no como alimentos seguros, sino como suficientes”. “Las grandes revoluciones de la historia han sido por la comida”, recuerda Company.

Para el gerente de ASAJA Balears, “el colmo de la incongruencia del acuerdo con Mercosur es que, siendo el transporte la principal fuente de contaminación de carbono hacia la atmósfera, tengamos que traer aquí alimentos desde tan lejos”. 

“Este acuerdo solo beneficia a las grandes empresas”

Toni Feliu es ganadero ecológico. Su pequeña explotación, ya por la cuarta generación, gestiona unas 200 vacas, cerdos y ovejas, todas de razas autóctonas. “Saben cómo destruir más la red agrícola, tenemos problemas de gente que no se incorpora, pero cómo se van a incorporar”, reflexiona Feliu. Para él, “la agricultura y pesca son moneda de cambio” en acuerdos como el de Mercosur. “Somos tan pocos, interesa tan poco, lo nuestro no vale nada”, añade.

“La explotación más grande de aquí es nada comparada con las de América del Sur, este acuerdo solo beneficia a las grandes empresas y hace daño a los pequeños agricultores, a ambos lados del océano”, critica el ganadero, porque “un pequeño ganadero como yo de los países de Mercosur no podrá venir a España, es un beneficio para los grandes”.  

Sobre la diferencia en los costes de producción, Feliu explica que “no es que lo nuestro sea caro, es que lo otro es demasiado barato, pero así no se puede vivir, no tienen seguridad social ni paro ni inspecciones y la sociedad no nos apoya, compran lo más barato siempre, da igual lo que haya detrás de un producto”.

“Al lado de América, Europa es una provincia y nos manda un mensaje verde de cómo quieren que hagamos las cosas, pero ellos hacen otra, no tiene sentido”, se lamenta Feliu. Y lanza una pregunta: “¿Por qué me das subvenciones si compras fuera más barato? No me des subvenciones, deja que mi género valga un precio justo, no un precio con el que no se puede vivir”.

Para el ganadero, el convenio con Mercosur lo que implica es “una pérdida de cultura, de gastronomía, de saber trabajar el campo, de razas autóctonas y variedad local”. En una isla como Mallorca, cuya principal actividad económica es el turismo, Feliu recuerda que “los que vienen aquí de viaje quieren comer lo local, un chuletón de aquí, no de Brasil, verduras cultivadas en nuestra tierra, no en la otra parte del mundo”.  Concluye Feliu que, sobre el campo, “todo el mundo opina y sabe más que nosotros, vienen a decirnos lo que tenemos que hacer, nos lo cuestionan siempre todo, dejadnos morir tranquilos, dejadnos hacer”.

La soberanía alimentaria, en peligro

Matías Adrover, agricultor y socio de Terracor y Terragust, tiene 53 años y lleva “toda la vida en el campo”. “Somos la tercera generación y espero que haya una cuarta”, detalla. Terracor siembra frutas y hortalizas para consumo local y Terragust nació en 2019 con la idea de transmitir al consumidor “lo que se hace en el campo, cómo se hace, para que cuando vaya a comprar sea consciente del trabajo que hay detrás y de por qué un tomate tiene sabor y otro no”, explica Adrover a elDiario.es.

Asegura el agricultor que Mercosur les “afectará en cuestión de rendimiento, los precios van a bajar, habrá una mayor oferta de productos” y afirma que no estarían en contra “pero si trabajaran con la misma normativa” que trabajan ellos. “Pero allí tienen barra libre”, lamenta. Remarca que, sobre todo, afectará al consumidor, “se llevarán en el pack cosas que no deberían estar incluidas, como pesticidas y hormonas”. Ahora, que es temporada de naranjas, explica Adrover que “el consumidor encontrará naranjas de Sudáfrica, Sudamérica y las nuestras, y lo que tiene para escoger es la vista y el precio, sin saber todo lo que hay detrás”.

Precisamente, la Conselleria de Agricultura, Pesca y Medio Natural de Balears ha dado a conocer que ha identificado cuatro productos hortofrutícolas, provenientes de países de fuera de la Unión Europea, con presencia de fitosanitarios que no se pueden aplicar en cultivos europeos. Aun así, la concentración de estas sustancias no ha superado los límites, por lo que no se ha podido iniciar ningún procedimiento sancionador.

Otro de los puntos críticos del sector primario, recuerda Adrover, es la diferencia entre lo que cobra el agricultor y el ganadero y lo que paga el consumidor: “Aquí hay un desfase muy grande, el consumidor paga muy caro y el agricultor cobra por debajo de costes, y si podemos ir subsistiendo es por la aportación de la PAC, pero esto no debería ser así, vamos por el mal camino”.

“¿Vamos a deslocalizar también la comida?”, reflexiona Adrover. Y expone los riesgos: “Habrá un temporal, no podrá venir el barco y son años de trabajo para que un cultivo sea productivo, está en peligro la soberanía alimentaria, si no estamos produciendo aquí, algún día puede haber un problema grande”.

¿Vamos a deslocalizar también la comida? Habrá un temporal, no podrá venir el barco y son años de trabajo para que un cultivo sea productivo, está en peligro la soberanía alimentaria, si no estamos produciendo aquí, algún día puede haber un problema grande

Miquel Adrover — Agricultor y socio de Terracor y Terragust

Intercambiar coches por vacas

“Es un intercambio de coches por vacas”, así resume Fernando Fernández, director general de Agricultura del Govern balear el acuerdo entre la Unión Europea y Mercosur. Asegura que, “como todo en este tipo de acuerdos, hay luces y sombras”. Y añade que “el comercio internacional es un buen instrumento de desarrollo de los pueblos y el sector de la automoción en Europa va a ser un sector beneficiado y el sector agrario y ganadero claramente va a ser un sector perjudicado”. El acuerdo con Mercosur “va a permitir que la carne de ternera de Brasil o de Argentina entren prácticamente con arancel cero las primeras 160.000 toneladas y las siguientes con unos aranceles muy reducidos, igual que el azúcar en el caso de Brasil, y nosotros venderemos coches con aranceles bajos”, explica Fernández. 

Aunque añade el dirigente que “hay sectores agroalimentarios como el vino o el aceite que pueden verse beneficiados por la apertura de estos mercados, los sectores más perjudicados para nosotros van a ser la ganadería y ciertos sectores agrarios, como el azúcar y algunos cultivos extensivos”. 

Desde su punto de vista, “la Comisión Europea tiene que ser mucho más sensible con el sector primario cuando negocie acuerdos multilaterales de comercio, tiene que haber un proceso de consulta mucho más transparente, abierto y real”. Y es que hasta COPA-COGECA, la organización que representa a los agricultores europeos y sus cooperativas, tiene dudas respecto al acuerdo. “El comisario europeo de Agricultura, que para eso está, debería defender también la postura y los intereses del sector agrario de Europa, por eso veo más sombras que luces en este acuerdo”, expone Fernández, “sin negar el beneficio que pueda tener para otros sectores”.

“Como en tantas otras ocasiones, tienen razones para manifestarse”, responde el director general de Agricultura sobre las manifestaciones del sector ante el Ministerio. Para él, hay una muy clara. “En las movilizaciones del sector agrario de hace un año pedían las cláusulas espejo para los productos que entraran de otros países a la Unión Europea, que vinieran con la misma normativa ambiental y sanitaria que exigimos aquí a nuestros productores y el acuerdo con Mercosur no garantiza que esta normativa se cumpla”.

“Nuestro listón para producir está cada vez más alto”

“Al final, todo lo queremos arreglar fastidiando a la agricultura”, sintetiza el gerente de la Cooperativa Pagesa de Pollença, Francisco Úbeda, una cooperativa con unos 300 socios. 140 son ganaderos de ovino y caprino. Las cabezas de ganado se han reducido en Balears en los últimos años más de un 20%. “Y este año hay que sumar las muertes por la lengua azul, que se ha llevado por delante el 20% de nuestros animales”, explica Úbeda. “Nuestro listón para producir está cada vez más alto y a los que vienen de fuera se lo van bajando para que puedan entrar fácilmente”, esgrime el gerente como una de las principales amenazas para la supervivencia del sector.

Úbeda pone como ejemplo lo que ya está ocurriendo con el sector pesquero y los acuerdos con Marruecos. Explica que Europa les “limita a salir a pescar, mientras Marruecos aumenta su flota pesquera y puede vender el pescado en España”. Para Úbeda, Mercosur es lo mismo: “Aprietan aquí y aflojan allá”.

Y pone el foco en el pasado para entender el futuro. “Hace 20 años, traer un contenedor de China era más barato que traerlo de Barcelona, pero ahora se ha encarecido mucho el transporte desde Asia, y cuando dejemos de producir aquí, ya veremos lo que nos cuesta fletar un barco desde América”, expone Úbeda.

Además, otro de los riesgos del comercio internacional es la introducción de especies invasoras, una amenaza para la biodiversidad local. Explica Úbeda que “entrará cualquier plaga, un saltamontes, por ejemplo, y no tendremos nada para combatirlo, solo una escoba para darle y allí son tratados con productos que aquí hace 20 años que están prohibidos”. 

El gerente de la Cooperativa Pagesa de Pollença desconfía del acuerdo “por la ausencia de garantías de que nos lleguen productos envasados en los países que conforman Mercosur, como Argentina, pero que realmente sean originarios de otros, como podría ser Colombia, que no forma parte del grupo, y esto será un coladero”.

Todos los entrevistados sobre este acuerdo por eldiario.es coinciden en que “la agricultura es moneda de cambio” y que “Europa está destruyendo el campo”. Concluye Úbeda que “sabemos que esto no tiene futuro y que tiene los días contados, que tenemos que irnos, pero nuestra lucha es irnos los últimos”.

“Em va caure l'ànima als peus”. Tomeu és apicultor des de fa una dècada i així és com recorda la seva topada amb la vespa velutina, també coneguda com a vespa asiàtica, al seu apiari de Galilea, Mallorca, una tarda d'aquest estiu passat. Des de la conselleria d'Agricultura, Pesca i Medi Natural de Balears van llançar la veu d'alarma els primers dies de l'estiu: s'havien notificat, localitzat i eliminat quatre nius de velutina al terme municipal de Palma entre l'abril i el juny i demanaven la col·laboració ciutadana i dels apicultors per localitzar més nius. Fins a 21 s'han retirat avui. Una xifra altíssima que preocupa científics i experts.

Aquestes primeres setmanes després de l'avís, Tomeu observava sovint els seus nou ruscs, amb l'esperança de no detectar-la. Vigilava les abelles durant una hora, en diferents moments de la jornada i diferents dies. Al matí, al migdia i va ser a la tarda quan va topar amb l'insecte invasor. “Que no vegis la vespa asiàtica als teus ruscs no vol dir que no tinguis algun niu a prop”, explica Tomeu.

Balears va ser el primer territori europeu que va aconseguir erradicar la vespa asiàtica l'any 2020. La velutina es va introduir a França el 2004 i va suposar la primera invasió amb èxit d'una vespa a Europa. Espanya la va detectar per primera vegada el 2010, concretament a la localitat navarresa d'Amaiur. Des de llavors, causa estralls a tota la cornisa cantàbrica, està assentada i estesa i la seva erradicació és impossible.

Va ser a l'octubre del 2015 quan es va confirmar la seva presència a Mallorca i es va retirar un niu, a Sóller. La feina dels anys següents va ser clau per evitar la seva expansió a Mallorca. Menorca, Eivissa i Formentera mai no han tingut velutina. I així segueix avui dia.

El 2016 es van detectar 9 nius als municipis mallorquins de Sóller, Deià, Fornalutx i Bunyola. L'any següent, la presència de l'espècie va aconseguir el seu bec més alt, amb 21 nius detectats als municipis de Sóller, Deià, Fornalutx, Bunyola, Valldemossa, Esporles, Santa Maria, Lloseta i Escorca. El 2018 es va detectar només un niu, a Sóller. Al no detectar més nius durant dos anys, la tardor del 2020 es va donar per erradicada.

Va tornar a confirmar-se un niu el 2021, però cap el 2022 i 2023. “La principal hipòtesi que fem servir és que l'any passat ja estava la velutina de nou a Mallorca, però no la vam detectar”, explica Miquel Puig, gerent del Consorci per a la Recuperació de la Fauna de les Illes Balears (COFIB).

“El material per a l'anàlisi genètica és car”

Aquesta teoria també la comparteix Mar Leza, doctora en Biologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB). “Pensem que l'any passat degué passar desapercebuda, perquè no és normal que de sobte enguany tinguem tants nius, però necessitem l'anàlisi genètica dels tots els nius per a saber si són de la mateixa família o si són diverses famílies diferents”. Malgrat haver presentat el pressupost per a la compra del material necessari per a realitzar aquestes anàlisis a la fi de juliol, amb un cost total que ronda els 11.000 euros, en aquests moments encara no està aprovat.

“Anem fent el que podem, comptabilitzar el nombre d'individus de cada vesper, categoritzar-los, però no podem començar amb les anàlisis genètiques perquè el material és molt car”, afegeix Leza. Després de donar-la per erradicada el 2020, l'any següent es va tornar a detectar un niu. Gràcies a aquestes anàlisis, van constatar “que es tractava d'una nova entrada, que no havia quedat res de la primera invasió”, explica la biòloga.

Anem fent el que podem, comptabilitzar el nombre d'individus de cada vesper, categoritzar-los, però no podem començar amb les anàlisis genètiques perquè el material és molt car

Mar Leza — Biòloga

“L'erradicació és possible, com va passar el 2015, però si no hi ha planificació de tot el procés de post erradicació i una estratègia de detecció primerenca de l'espècie, després passa això, que de sobte un any tens 17 nius secundaris, aquest esforç ha de ser sostingut en el temps”, manifesta Leza.

“Va arribar al 15, al 21 i aquest any una altra vegada, és evident que seguirà entrant encara que l'erradiquem de nou, per això cal reforçar totes les zones d'entrada de material per fer deteccions primerenques”, sosté l'experta en velutina. Leza explica que van desenvolupar “una xarxa de trampeig de detecció primerenca d'espècies invasores” i van detectar “al port d'Alcúdia vespa europea, que no és present de manera natural a les Balears”. “Són xarxes que funcionen per evitar que aquestes espècies invasores s'estableixin a les illes, però el projecte durava tres anys i sense fons no podem continuar”, denuncia la doctora. Aquesta afegeix que “el cost econòmic que aquestes espècies s'assenten a Balears és molt més gran que els programes de detecció primerenca”.

“Si als dos anys de localitzar una espècie invasora no l'has controlat, erradicar-la és molt difícil, per això el proper any és clau i nosaltres aquí tenim l'avantatge que les zones d'entrada podrien estar controlades, no com passa a la península, que la velutina pot entrar per carretera, fins i tot volant d'una comunitat autònoma a una altra”, ressalta Leza.

El gerent del COFIB assegura que “hi ha bona predisposició per part de la Conselleria per dotar de finançament l'estudi genètic dels nius trobats, però l'Administració té els seus terminis i, de vegades, són lents”. Puig també considera que, “quan hi ha una invasió de qualsevol espècie exòtica, la primera temporada és crucial, és quan cal actuar amb tota la fermesa i fortalesa, perquè després no hi ha marxa enrere”.

“Aquest any ha estat una cosa estranyíssima”, continua Leza, “si ho comparem amb la invasió del 15, perquè es va trobar un únic niu, el següent any 9 nius, el següent 21, era una mica progressiu quant a número de nius i a distàncies”. Aquella primera entrada de la velutina a les Balears es va desenvolupar amb una progressió lògica quant a expansió. “Els nius estaven més a prop entre si i anaven augmentant el radi en cinc quilòmetres d'invasió d'un any a l'altre, però ara són a zones molt distanciades entre si”, argumenta la doctora.

El gerent del COFIB explica que, dels 21 nius localitzats, 17 són secundaris, dos primaris i dos de reposició. I els llocs on s'han detectat són molt diferents, com ara el centre de Palma, Valldemossa, Banyalbufar, Calvià, Mancor, Andratx, Estellencs o Esporles. La via d'entrada de les espècies invasores a Balears són els ports i aeroports.

Espècies endèmiques, al punt de mira de la vespa

Benito és apicultor des de fa sis anys, té cinc apiaris a diferents zones del terme municipal de Calvià i en dos dels seus apiaris hi ha hagut velutina. “Una tarda vaig veure com anaven als ruscs dues o tres vespes asiàtiques, cada pocs minuts, tenia el niu a 200 metres de l'apiari”, explica Benito. “I a l'altre apiari on he tingut, em van avisar els del COFIB, estava a només 100 metres dels meus ruscs i ni n'havia vist”, recorda l'apicultor.

“Les abelles estaven agressives”, detalla Benito. “Un dia normal pots passejar per l'apiari sense vestit, no et picaran, però aquell dia, estant a deu metres dels ruscs, ja els vaig veure les intencions i em vaig posar el vestit, estaven estressades, a la defensiva i és perquè estaven alerta pels atacs de la velutina”, puntualitza l'apicultor.

Un dia normal pots passejar per l'apiari sense vestit, no et picaran, però aquell dia, estant a deu metres dels ruscs, ja els vaig veure les intencions i em vaig posar el vestit, estaven estressades, a la defensiva i és perquè estaven a alerta pels atacs de la velutina

Benito — Apicultor

La vespa asiàtica alimenta la seva cria amb abelles, per això l'impacte que té sobre l'apicultura local. “Vam analitzar la dieta de la velutina i vam veure que l'espectre de preses és de moltíssimes espècies”, explica Leza. “A més d'abelles, vam veure mantis, borinots, fins a paneroles i Balears és un punt calent de biodiversitat, tenim moltíssimes espècies endèmiques que no viuen en un altre lloc del món i que són potencials preses de la velutina”, detalla la científica. “Si comença a menjar-se una espècie que només tenim aquí, el mal que pot fer sobre aquesta població és molt gran”, puntualitza Leza.

Vam analitzar la dieta de la velutina i vam veure que l'espectre de preses és de moltíssimes espècies. A més d'abelles, vam veure mantis, borinots, fins a paneroles i Balears és un punt calent de biodiversitat, tenim moltíssimes espècies endèmiques que no viuen en un altre lloc del món i que són potencials preses de la velutina

Mar Leza — Biòloga

“Les abelles de Balears no coneixen altres depredadors, per això quan veuen aquesta vespa, es queden paralitzades, sense sortir del rusc, no recullen pol·len ni nèctar i va disminuint la població fins que col·lapsa”, especifica l'experta. Aquesta explica la diferència amb les abelles peninsulars: “Elles sí que coneixen altres depredadors, com el vespó europeu, hi han coevolucionat, però les abelles de Balears no, i sistemes de trampeig que es poden posar al nord d'Espanya, no sabem si funcionarien aquí”.

El president de l'Associació Balear d'Apicultors (ABA), Gerrit Parra, subratlla els tres grans inconvenients de la presència de velutina a les illes i el qualifica d'“emergència ambiental”: “El dany que fa a les abelles mel·líferes és la punta de l'iceberg, afecta la pol·linització i és un problema de salut pública”. “Sabem que s'alimenta de diversos pol·linitzadors, necessaris perquè tinguem fruites i verdures i, si cau la pol·linització, cauen els nostres cultius”, ressalta Parra. “A més, també s'alimenten de fruites i les fan malbé, no es poden comercialitzar, perquè estan picades, mossegades”, matisa el president d'ABA.

10 persones mortes a Galícia

La velutina no només provoca la mort dels ruscs, només a Galícia han mort almenys 10 persones per les picades d'aquest insecte. “És un problema de salut pública, a Galícia s'han disparat les morts per insectes des que va arribar la vespa asiàtica”, exposa Parra. Efectivament, s'estima que a tot el país moren 0,08 persones per milió a l'any per picada d'insecte ia Galícia puja fins a 2,2. De fet, el 75% dels ingressos per anafilàxia per picades d'insectes a Galícia són deguts a la velutina.

ABA està formada per més de 250 apicultors. “El 95% són aficionats i només un 5% s'hi dediquen de manera professional”, explica el president. “La collita de mel d'aquesta primavera no ha estat bona ni dolenta, ha estat mediocre, però el més dur per a les abelles ha estat l'estiu, amb molt poc menjar i molta calor, hem tingut molta mortalitat de ruscs”, relata Parra .

Precisament, el canvi climàtic fa estralls entre les abelles, altera els seus cicles naturals i també allarga els de la velutina. “A hores d'ara haurien d'estar hivernant les reines de la vespa asiàtica, però les temperatures són més altes del que hauria i continuen treballant”, afegeix el gerent del COFIB. L'últim niu localitzat va ser fa pocs dies a Estellencs. Leza explica que “en els darrers anys s'ha vist que a molts llocs ja no hibernen, tenen activitat durant tot l'any, perquè les condicions climàtiques els ho permeten”.

El canvi climàtic fa estralls entre les abelles, altera els seus cicles naturals i també allarga els de la velutina

El niu de la velutina està format per una reina, obreres i mascles. Leza explica que “el niu el comença a la primavera una reina ponedora al costat d'un seguici d'obreres amb qui construeix el niu primari, molt petitó, de la mida d'una pilota de tennis”. Al costat d'aquest seguici fan el niu secundari, tipus circular i pot mesurar entre 60 i 70 cm d'alçada. La biòloga afegeix que “aquest niu arriba al màxim de mida a la tardor, que és quan neixen els mascles i les noves reines, que són fecundades per crear nous nius la primavera següent”. “A l'hivern no en queda res, moren tots, fins i tot la reina fundadora, però s'ha encarregat de deixar entre 200 i 300 noves reines per a la següent generació, que són les úniques que sobreviuen i passaran l'hivern aletargades”, completa la doctora en Biologia .

A l'hivern no en queda res, moren tots, fins i tot la reina fundadora, però s'ha encarregat de deixar entre 200 i 300 noves reines per a la generació següent, que són les úniques que sobreviuen i passaran l'hivern aletargades

Mar Leza — Biòloga

Aquesta hibernació la fan, per exemple, sota l'escorça dels arbres. “Són impossibles de detectar i, amb l´arribada de la primavera, cadascuna d´aquestes reines fundarà un nou niu, completant així el cicle”, remata Leza. No hi ha estudis sobre quantes reines aconsegueixen tirar endavant el niu amb la següent estació, però a Galícia, en tan sols quatre anys, van passar de detectar una desena de nius a localitzar-ne 10.000. L'any passat se'n van eliminar gairebé 30.000. La velutina va arribar fa una dècada a terres gallegues.

“Els ciutadans van detectar més de la meitat dels nius”

La primavera que ve serà crucial per controlar l'expansió de la vespa asiàtica a les illes i aconseguir, en el millor dels escenaris, la seva eradicació. La col·laboració ciutadana tornarà a ser clau en la detecció de nius. “Els ciutadans van detectar més de la meitat dels nius localitzats, com més ulls hagin mirant, més possibilitats de localitzar-los, els ciutadans van ser part imprescindible de l´equip d´eradicació”, relata Leza. “No mateu vespes”, recorda Leza que deien en la campanya anterior, “i és que cadascuna és un tresor que ens ajuda a localitzar el niu on hi ha la reina i la resta d'individus”.

Quan el COFIB rep l'avís de presència de velutina en una zona determinada, primer confirmen que és positiu, “perquè hi ha altres espècies de vespes autòctones que poden confondre”, explica el seu gerent. Un cop corroborat que es tracta de l'espècia invasora, es desplacen els tècnics de Sanitat i Control de Fauna del COFIB i trampegen amb esquers de peix blau i, “si piquen, aquí ve la feina fina i complicada, trobar el niu”, ressalta Puig.

Els tècnics segueixen les vespes amb prismàtics i cronometren el temps que fan servir a sortir del parany, deixar l'esquer al niu per alimentar la cria i tornar a buscar més proteïna. “Aquests viatges són molt rectilinis, la velutina optimitza el seu vol i ho fa per sobre del bosc, no per dins, baixa a l'esquer, torna a guanyar altura, vola fins al seu destí i, quan ha arribat, baixa al niu i això ens permet visualitzar-les, diguem que retallen sobre el cel”, explica el gerent del COFIB.

Aquesta manera tan peculiar i pràctica de desplaçar-se permet als tècnics especialitzats del COFIB traçar al mapa la zona aproximada on es troba el niu, que la van ficant gràcies a la col·locació de noves trampes cada vegada més properes al niu. La localització final és a peu i buscant entre els arbres. “De vegades estan en pins molt elevats, a uns 20 o 30 metres d'alçada i en zones de difícil accés”, ressalta Puig. Tot i la complexitat de la recerca, “en un o dos dies localitzem i traiem el niu”, exposa el gerent del COFIB.

Els resultats de l'estudi genètic seran fonamentals per dissenyar l'estratègia del 2025. “Necessitem saber quants focus de velutina hi ha per perfilar com actuar la primavera que ve”, afirma el gerent del COFIB. A l'espera que s'aprovi el pressupost per estudiar-lo, serà a partir del març quan comenci el trampeig de les noves reines “a les zones on es van detectar nius amb un atraient comercial químic molt específic”, afegeix Puig. “Cal estar preparats si s'avança la primavera i, una vegada més, la col·laboració dels ciutadans a la detecció serà fonamental per aturar l'expansió de la velutina a les Balears”, recorda el gerent del COFIB. Puig conclou optimista: “Tornarem a eradicar-la”.

“Se me cayó el alma a los pies”. Tomeu es apicultor desde hace una década y así es como recuerda su encontronazo con la vespa velutina, también conocida como avispa asiática, en su apiario de Galilea, Mallorca, una tarde de este pasado verano. Desde la conselleria de Agricultura, Pesca y Medio Natural de Balears lanzaron la voz de alarma en los primeros días del estío: se habían notificado, localizado y eliminado cuatro nidos de velutina en el término municipal de Palma entre abril y junio y pedían la colaboración ciudadana y de los apicultores para localizar más nidos. Hasta 21 se han retirado a fecha de hoy. Una cifra altísima que preocupa a científicos y expertos. 

Esas primeras semanas tras el aviso, Tomeu observaba con frecuencia sus nueve colmenas, con la esperanza de no detectarla. Vigilaba a sus abejas durante una hora, en distintos momentos de la jornada y diferentes días. Por la mañana, a mediodía y fue por la tarde cuando se topó con el insecto invasor. “Que no veas a la avispa asiática en tus colmenas no significa que no tengas algún nido cerca”, explica Tomeu.

Balears fue el primer territorio europeo que consiguió erradicar la avispa asiática en el año 2020. La velutina se introdujo en Francia en 2004 y supuso la primera invasión exitosa de una avispa en Europa. España la detectó por primera vez en 2010, concretamente en la localidad navarra de Amaiur. Desde entonces, causa estragos en toda la cornisa cantábrica, está asentada y extendida y su erradicación es imposible. 

Fue en octubre de 2015 cuando se confirmó su presencia en Mallorca y se retiró un nido, en Sóller. El trabajo de los años siguientes fue clave para evitar su expansión en Mallorca. Menorca, Eivissa y Formentera nunca han tenido velutina. Y así sigue a día de hoy.

En 2016 se detectaron 9 nidos en los municipios mallorquines de Sóller, Deià, Fornalutx y Bunyola. Al año siguiente, la presencia de la especie logró su pico más alto, con 21 nidos detectados en los municipios de Sóller, Deià, Fornalutx, Bunyola, Valldemossa, Esporles, Santa Maria, Lloseta y Escorca. En 2018 se detectó solo un nido, en Sóller. Al no detectar más nidos durante dos años, en otoño del 2020 se dio por erradicada. 

Volvió a confirmarse un nido en el 2021, pero ninguno en 2022 y 2023. “La principal hipótesis que manejamos es que el año pasado ya estaba la velutina de nuevo en Mallorca, pero no la detectamos”, explica Miquel Puig, gerente del Consorcio para la Recuperación de la Fauna de las Illes Balears (COFIB). 

“El material para el análisis genético es caro”

Esta teoría también la comparte Mar Leza, doctora en Biología de la Universitat de les Illes Baleares (UIB): “Pensamos que el año pasado debió pasar desapercibida, porque no es normal que de repente este año tengamos tantos nidos, pero necesitamos el análisis genético de los todos los nidos para saber si son de la misma familia o si son varias familias diferentes”. Pese a haber presentado el presupuesto para la compra del material necesario para realizar estos análisis a finales de julio, con un coste total que ronda los 11.000 euros, en estos momentos todavía no está aprobado. 

“Vamos haciendo lo que podemos, contabilizar el número de individuos de cada avispero, categorizarlos, pero no podemos empezar con los análisis genéticos porque el material es muy caro”, añade Leza. Tras darla por erradicada en el 2020, al año siguiente volvió a detectarse un nido. Gracias a esos análisis, constataron “que se trataba de una nueva entrada, que no había quedado nada de la primera invasión”, explica la bióloga.  

Vamos haciendo lo que podemos, contabilizar el número de individuos de cada avispero, categorizarlos, pero no podemos empezar con los análisis genéticos porque el material es muy caro

Mar Leza — Bióloga

“La erradicación es posible, como ocurrió en el 2015, pero si no hay planificación de todo el proceso de post erradicación y una estrategia de detección temprana de la especie, después ocurre esto, que de repente un año tienes 17 nidos secundarios, ese esfuerzo debe ser sostenido en el tiempo”, manifiesta Leza.

“Llegó en el 15, en el 21 y este año otra vez, es evidente que seguirá entrando aunque la erradiquemos de nuevo, por eso hay que reforzar todas las zonas de entrada de material para hacer detecciones tempranas”, sostiene la experta en velutina. Leza explica que desarrollaron “una red de trampeo de detección temprana de especies invasoras” y detectaron “en el puerto de Alcúdia avispón europeo, que no está presente de manera natural en Baleares”. “Son redes que funcionan para evitar que estas especies invasoras se establezcan en las islas, pero el proyecto duraba tres años y sin fondos no podemos continuar”, denuncia la doctora. Quien añade que “el coste económico de que estas especies se asienten en Balears es mucho mayor que los programas de detección temprana”. 

“Si a los dos años de localizar una especie invasora no la has controlado, erradicarla es muy difícil, por eso el próximo año es clave y nosotros aquí tenemos la ventaja de que las zonas de entrada podrían estar controladas, no como ocurre en la península, que la velutina puede entrar por carretera, incluso volando de una comunidad autónoma a otra”, resalta Leza. 

El gerente del COFIB asegura que “hay buena predisposición por parte de la Conselleria para dotar de financiación el estudio genético de los nidos encontrados, pero la Administración tiene sus plazos y, a veces, son lentos”. Puig también considera que, “cuando hay una invasión de cualquier especie exótica, la primera temporada es crucial, es cuando hay que actuar con toda la firmeza y fortaleza, porque después no hay vuelta atrás”. 

“Este año ha sido una cosa extrañísima”, continúa Leza, “si lo comparamos con la invasión del 15, porque se encontró un único nido, el siguiente año 9 nidos, el siguiente 21, era algo progresivo en cuanto a número de nidos y a distancias”. Aquella primera entrada de la velutina en Balears se desarrolló con una progresión lógica en cuanto a expansión. “Los nidos estaban más cerca entre sí e iban aumentando el radio en cinco kilómetros de invasión de un año a otro, pero ahora están en zonas muy distanciadas entre sí”, argumenta la doctora. 

El gerente del COFIB explica que, de los 21 nidos localizados, 17 son secundarios, dos primarios y dos de reposición. Y los lugares donde se han detectado son muy diferentes, como el centro de Palma, Valldemossa, Banyalbufar, Calviá, Mancor, Andratx, Estellencs o Esporles. La vía de entrada de las especies invasoras en Balears son los puertos y aeropuertos.

Especies endémicas, en el punto de mira de la avispa

Benito es apicultor desde hace seis años, tiene cinco apiarios en diferentes zonas del término municipal de Calvià y en dos de sus apiarios ha habido velutina. “Una tarde vi cómo iban a las colmenas dos o tres avispas asiáticas, cada pocos minutos, tenía el nido a 200 metros del apiario”, cuenta Benito. “Y en el otro apiario donde he tenido, me avisaron los del COFIB, estaba a solo 100 metros de mis colmenas y ni las había visto”, recuerda el apicultor.

“Las abejas estaban agresivas”, detalla Benito. “Un día normal puedes pasear por el apiario sin traje, no van a picarte, pero ese día, estando a diez metros de las colmenas, ya les vi las intenciones y me puse el traje, estaban estresadas, a la defensiva y es porque estaban en alerta por los ataques de la velutina”, puntualiza el apicultor.

Un día normal puedes pasear por el apiario sin traje, no van a picarte, pero ese día, estando a diez metros de las colmenas, ya les vi las intenciones y me puse el traje, estaban estresadas, a la defensiva y es porque estaban en alerta por los ataques de la velutina

Benito — Apicultor

La avispa asiática alimenta a su cría con abejas, de ahí el impacto que tiene sobre la apicultura local. “Analizamos la dieta de la velutina y vimos que el espectro de presas es de muchísimas especies”, explica Leza. “Además de abejas, vimos mantis, abejorros, hasta cucarachas y Balears es un punto caliente de biodiversidad, tenemos muchísimas especies endémicas que no viven en otro lugar del mundo y que son potenciales presas de la velutina”, detalla la científica. “Si empieza a comerse a una especie que solo tenemos aquí, el daño que puede hacer sobre esa población es muy grande”, puntualiza Leza.

Analizamos la dieta de la velutina y vimos que el espectro de presas es de muchísimas especies. Además de abejas, vimos mantis, abejorros, hasta cucarachas y Balears es un punto caliente de biodiversidad, tenemos muchísimas especies endémicas que no viven en otro lugar del mundo y que son potenciales presas de la velutina

Mar Leza — Bióloga

“Las abejas de Balears no conocen otros depredadores, por eso cuando ven a esta avispa, se quedan paralizadas, sin salir de la colmena, no recogen polen ni néctar y va disminuyendo la población hasta que colapsa”, especifica la experta. Esta explica la diferencia con las abejas peninsulares: “Ellas sí que conocen otros depredadores, como el avispón europeo, han coevolucionado con ellas, pero las abejas de Balears no, y sistemas de trampeo que se pueden poner en el norte de España, no sabemos si funcionarían aquí”. 

El presidente de la Asociación Balear de Apicultores (ABA), Gerrit Parra, subraya los tres grandes inconvenientes de la presencia de velutina en las islas y lo califica de “emergencia ambiental”: “El daño que hace a las abejas melíferas es la punta del iceberg, afecta a la polinización y es un problema de salud pública”. “Sabemos que se alimenta de varios polinizadores, necesarios para que tengamos frutas y verduras y, si cae la polinización, caen nuestros cultivos”, resalta Parra. “Además, también se alimentan de frutas y las echan a perder, no se pueden comercializar, porque están picadas, mordidas”, matiza el presidente de ABA. 

10 personas muertas en Galicia

La velutina no solo provoca la muerte de las colmenas, solo en Galicia han fallecido al menos 10 personas por las picaduras de este insecto. “Es un problema de salud pública, en Galicia se han disparado las muertes por insectos desde que llegó la avispa asiática”, expone Parra. Efectivamente, se estima que en todo el país mueren 0,08 personas por millón al año por picadura de insecto y en Galicia asciende hasta 2,2. De hecho, el 75% de los ingresos por anafilaxia por picaduras de insectos en Galicia son debidos a la velutina.

ABA está formada por más de 250 apicultores. “El 95% son aficionados y tan solo un 5% se dedican a ello de forma profesional”, explica su presidente. “La cosecha de miel de esta primavera no ha sido ni buena ni mala, ha sido mediocre, pero lo más duro para las abejas ha sido el verano, con muy poca comida y mucho calor, hemos tenido mucha mortalidad de colmenas”, relata Parra. 

Precisamente, el cambio climático hace estragos entre las abejas, altera sus ciclos naturales y también alarga los de la velutina. “A estas alturas deberían estar hibernando las reinas de la avispa asiática, pero las temperaturas son más altas de lo que debería y siguen trabajando”, añade el gerente del COFIB. El último nido localizado fue hace escasos días en Estellencs. Leza explica que “en los últimos años se ha visto que en muchos sitios ya no hibernan, tienen actividad durante todo el año, porque las condiciones climáticas se lo permiten”. 

El cambio climático hace estragos entre las abejas, altera sus ciclos naturales y también alarga los de la velutina

El nido de la velutina está formado por una reina, obreras y machos. Leza explica que “el nido lo empieza en primavera una reina ponedora junto a un séquito de obreras con quienes construye el nido primario, muy pequeñito, del tamaño de una pelota de tenis”. Junto a ese séquito, hacen el nido secundario, tipo circular y puede medir entre 60 y 70 cm de altura. La bióloga añade que “ese nido llega al máximo de tamaño en otoño, que es cuando nacen los machos y las nuevas reinas, que son fecundadas para crear nuevos nidos la siguiente primavera”. “En invierno no queda nada, mueren todos, incluso la reina fundadora, pero se ha encargado de dejar entre 200 y 300 nuevas reinas para la siguiente generación, que son las únicas que sobreviven y pasarán el invierno aletargadas”, completa la doctora en Biología.

En invierno no queda nada, mueren todos, incluso la reina fundadora, pero se ha encargado de dejar entre 200 y 300 nuevas reinas para la siguiente generación, que son las únicas que sobreviven y pasarán el invierno aletargadas

Leza — Bióloga

Esa hibernación la hacen, por ejemplo, bajo la corteza de los árboles. “Son imposibles de detectar y, con la llegada de la primavera, cada una de estas reinas fundará un nuevo nido, completando así el ciclo”, remata Leza. No hay estudios sobre cuántas reinas logran sacar adelante el nido con la siguiente estación, pero en Galicia, en tan solo cuatro años, pasaron de detectar una decena de nidos a localizar 10.000. El año pasado se eliminaron casi 30.000. La velutina llegó hace una década a tierras gallegas.

“Los ciudadanos detectaron más de la mitad de los nidos”

La próxima primavera será crucial para controlar la expansión de la avispa asiática en las islas y lograr, en el mejor de los escenarios, su erradicación. La colaboración ciudadana volverá a ser clave en la detección de nidos. “Los ciudadanos detectaron más de la mitad de los nidos localizados, cuántos más ojos haya mirando, más posibilidades de localizarlos, los ciudadanos fueron parte imprescindible del equipo de erradicación”, relata Leza. “No matéis avispas”, recuerda Leza que decían en la anterior campaña, “y es que cada una es un tesoro que nos ayuda a localizar el nido donde está la reina y el resto de individuos”. 

Cuando el COFIB recibe el aviso de presencia de velutina en una determinada zona, primero confirman que es positivo, “porque hay otras especies de avispas autóctonas que pueden confundir”, explica su gerente. Una vez corroborado que se trata de la especia invasora, se desplazan los técnicos de Sanidad y Control de Fauna del COFIB y trampean con cebos de pescado azul y, “si pican, ahí viene el trabajo fino y complicado, encontrar el nido”, resalta Puig. 

Los técnicos siguen a las avispas con prismáticos y cronometran el tiempo que emplean en salir de la trampa, dejar el cebo en el nido para alimentar a la cría y regresar a por más proteína. “Esos viajes son muy rectilíneos, la velutina optimiza su vuelo y lo hace por encima del bosque, no por dentro, baja a por el cebo, vuelve a ganar altura, vuela hasta su destino y, cuando ha llegado, desciende al nido y eso nos permite visualizarlas, digamos que recortan sobre el cielo”, explica el gerente del COFIB.

Esa manera tan peculiar y práctica de desplazarse permite a los técnicos especializados del COFIB trazar en el mapa la zona aproximada en la que se encuentra el nido, que la van acotando gracias a la colocación de nuevas trampas cada vez más cercanas al nido. La localización final es a pie y buscando entre los árboles. “A veces están en pinos muy elevados, a unos 20 o 30 metros de altura y en zonas de difícil acceso”, resalta Puig. Pese a la complejidad de la búsqueda, “en uno o dos días localizamos y quitamos el nido”, expone el gerente del COFIB.

Los resultados del estudio genético serán fundamentales para diseñar la estrategia de 2025. “Necesitamos saber cuántos focos de velutina hay para perfilar cómo actuar la próxima primavera”, afirma el gerente del COFIB. A la espera de que se apruebe el presupuesto para su estudio, será a partir de marzo cuando comience el trampeo de las nuevas reinas “en las zonas donde se detectaron nidos con un atrayente comercial químico muy específico”, añade Puig. “Hay que estar preparados si se adelanta la primavera y, una vez más, la colaboración de los ciudadanos en la detección será fundamental para detener la expansión de la velutina en Baleares”, recuerda el gerente del COFIB. Puig concluye optimista: “Volveremos a erradicarla”. 

“Soc la quarta generació i cinquena no n'hi haurà”. Miguel Gomila és mestre fuster i ha seguit la tradició familiar. “És el que he vist sempre”, diu Miguel, alhora que assegura que el seu fill ja té clar que no seguirà amb el taller. “Estudiaran fora i agafen altres camins”, explica. Des de petit, voletejava pel taller i, amb 12 anys, abans d'anar a jugar a futbol amb els amics, ajudava el seu pare pintant les portes. “Sempre m'ha agradat aquesta feina i la segueixo gaudint”, diu a dos mesos de fer els 65 anys.

Serà al desembre quan es pugui jubilar, però no ho farà. “Aguantaré almenys un any més”, apunta Miguel, “tot i que treballant una mica menys, això sí”. Va començar al taller amb el seu pare als 23 anys, després de fer la mili. Aleshores, hi havia vuit fusters només a Mercadal (Menorca). Més de 25 repartits per tota l'illa. “Ara només som quatre o cinc que fem barreres artesanals a tot Menorca, i dues ja tenim una edat”, matisa.

No només ha canviat el nombre de fusters, també els treballs. S'han especialitzat en barreres per a les finques, però abans eren els fusters del camp. “Carros, utensilis, tot el que et puguis imaginar que s'utilitza a l'agricultura, nosaltres ho fèiem en fusta”, explica. Però la feina al camp ha canviat, també va a menys i ara només fan aquestes portes de camp tan característiques a les Balears.

“La més llunyana que he fet és a Suècia, ara tinc una comanda per a Suïssa i em fan encàrrecs per a Itàlia, França i Alemanya”, explica Miguel. “Si em donessin 50 cèntims per cada turista que es para al taller a fer fotos, em pago un viatge al final de temporada”, diu somrient Miguel. “A vegades no els deixo passar, vénen en grups de 40 persones i tinc màquines al taller que poden ser un perill”, matisa. Però per a ell és una “manera que la resta d'Europa vegi què fem aquí i com som, i és una satisfacció quan em van enviar una fotografia de Suècia amb tot nevat i la meva barrera”.

Si em donessin 50 cèntims per cada turista que es para al taller a fer fotos, em pago un viatge al final de temporada. A vegades no els deixo passar, vénen en grups de 40 persones i tinc màquines al taller que poden ser un perill. És una manera que la resta d'Europa vegi què fem aquí i com som, i és una satisfacció quan em van enviar una fotografia de Suècia amb tot nevat i la meva barrera

Miguel Gomila — Fuster

Miguel explica que la feina que fa s'aprecia ara molt més que quan va començar: “Hi va haver uns anys en què la feina va baixar força, la gent no la valorava, es veia com una cosa antiga i van començar a col·locar les barreres de ferro, però el temps ha demostrat que duren molt, són boniques i, en potenciar la paret seca, han esdevingut imatge també de Menorca”.

També s'ha adaptat als nous temps i si la barrera que li demanen és per a la porta d'entrada d'alguna finca, hi col·loca automatismes. “Tenim molta feina, perquè som pocs”, afegeix Miguel. I el pare, amb 95 anys, segueix passant cada dia pel taller. “És un ofici molt creatiu, per això em va enganxar”, explica el mestre artesà. “Amb una barrera pots fer mil i una coses, com capçaleres de llit o baranes interiors, queden molt boniques”, explica. Gairebé tota la feina és manual. Miguel puntualitza que té alguna màquina per tallar fusta, “però és molt bàsica”. “No tothom pot seure davant d'un ordinador i treballar, algú haurà de fer aquests treballs, si no es perdran tots els tallers i algú haurà de sembrar la terra, sinó de què menjarem”, reflexiona el mestre fuster.

No tothom pot seure davant d'un ordinador i treballar, algú haurà de fer aquests treballs, si no es perdran tots els tallers i algú haurà de sembrar la terra, sinó de què menjarem

Miguel Gomila — Fuster

Pedro, tercera generació d'enquadernadors

Pedro Reinés cus unes pàgines amb la mateixa màquina que ho feia el seu avi el 1939. És la tercera i última generació d'una família d'enquadernadors artesanals. “És una feina sense futur, com el paper”, explica Pedro des del seu petit taller al centre de Palma. El regenta en solitari des de fa 41 anys, quan va agafar el relleu del seu pare. Té 62 anys. “Intentaré sobreviure aquests tres anys com sigui i, si hi ha feina, miraré les condicions de la jubilació activa per seguir un parell d'anys més i segons què, doncs continuo o s'ha acabat”, relata Pedro a elDiario.es.

Enquadernacions Reinés forma part dels comerços emblemàtics de Palma i fins i tot Pedro assegura no conèixer més enquadernadors a Mallorca. “Algun d'oïdes, però ja estan jubilats i han tancat i no és un negoci per obrir-ne un de nou”, explica Pedro. “Si hagués de començar ara, no aguantaria les quatre dècades que he treballat”, reflexiona l'artesà.

És un treball sense futur, com el paper. Intentaré sobreviure aquests tres anys com sigui i, si hi ha treball, miraré les condicions de la jubilació activa per a seguir un parell d'anys més

Pedro Reinés — Enquadernador

L'avi matern de Pedro va iniciar la saga d'enquadernadors. El seu pare, Salvador, era músic professional, saxofonista, i treballava de nit, dedicant les hores lliures del dia a aprendre l'ofici, convertint-se en la segona generació i la que traspassaria el coneixement de cosir els quadernets, enganxar les guardes, tallar les tapes, manejar la guillotina i compondre les lletres de plom per fer els textos dels gravats al seu fill Pedro, actual propietari d'Encuadernaciones Reinés.

“Fa 30 anys hi havia moltíssims encàrrecs amb els fascicles dels diaris i ara cada cop hi ha menys feina, els joves són digitals”, exposa Pedro. “Un dia vaig pensar”, rememora, “el dia que els diaris canviïn els fascicles per mitjons, adéu negoci, però ha estat la tecnologia”. Però no només dels col·leccionables de la premsa escrita vivia l'enquadernador, també de les memòries dels col·legis professionals, la documentació dels ajuntaments, els llibres de comptabilitat de les empreses, el Butlletí Oficial de l'Estat o l'Aranzadi dels advocats. Van passar del paper a la via telemàtica i, tret d'algun clàssic que el vol físic, “ja ningú no enquaderna aquests documents”, explica Pedro.

Els seus encàrrecs actuals tenen un halo de nostàlgia, record i conservació. Llibres antics esfilagarsats pel pas de les dècades, aquells fascicles oblidats al fons d'un armari, llibres de firmes per a ocasions especials, els còmics de la infància, àlbums de fotografies, exemplars de revistes o alguna tesi doctoral. Les editorials cusen a màquina, Pedro ho segueix fent a mà. “I fan tallers on aprendre, però com a afició, no per dedicar-t'hi professionalment”, prossegueix.

També han canviat els materials amb el transcurs dels anys. “Faig molt pocs treballs amb les tapes de pell”, afirma Pedro. “I cada cop hi ha menys distribuïdors, ara he de demanar el guaflex per Internet i és difícil encertar amb les tonalitats quan només la veus a la pantalla”, critica l'enquadernador. Abans també gravava a mà, ara aquest utensili decora casa seva i utilitza una màquina “perquè totes les paraules quedin rectes”, detalla. I és que, “si mirem els llibres antics, amb les portades gravades a mà, veuràs que no estan simètriques, és molt difícil fent-ho a pols”, explica Pedro.

És una feina que cal fer sense presses. Pedro recorda que va veure un documental per la televisió en què un enquadernador deia “aquesta feina cal fer-ho a poc a poc i, si no ho fas a poc a poc, després entendràs per què t'he dit que havies de fer-ho a poc a poc, i és que si ho fas amb presses, et sortirà malament i ho has de tornar a fer tot”.

De gener a juliol és quan Pedro té més encàrrecs. “Són feines que duren diverses setmanes i estic entretingut, però hi ha setmanes que no entra ningú al taller”, emfatitza l'enquadernador. “Si puc seguir obert és perquè no pago lloguer, la finca era del meu avi i, estant al centre de Palma, seria inassumible el cost d'aixecar la persiana cada dia”, relata la tercera i última generació d'Encuadernaciones Reinés.

“Ara ho porteu tot allà ficat”, diu Pedro mentre assenyala el mòbil de la periodista. “Si vols mirar fotos de fa uns anys, quan el teu fill era petit, ensenyar-les, que les tingui, o no les trobes o les has perdut, és molt diferent quan tens alguna cosa física, el paper queda”, exposa l'enquadernador amb un mòbil que només serveix per trucar.

'Hi ha setmanes que no entra ningú en el taller. Ara ho porteu tot aquí ficat', diu Pedro mentre assenyala el mòbil de la periodista. El seu només serveix per a cridar

José, el sabater accidental

José Gómez va començar com a sabater de causalitat als 15 anys. I ja van tres dècades amb el taller de reparació a la barriada Camp d'en Serralta de Palma. Ajudava el seu germà per pagar-se les despeses, li va agradar i va decidir dedicar-se a aquest ofici, que ha canviat molt amb el pas dels anys. “Abans les sabates eren de més qualitat i hi havia més cultura de comprar calçat que durés, ara porten una sabata a la temporada i, quan es trenca, es tira”, explica José. “La moda és portar sabates de colors que combinin amb això o allò, gairebé tots són sintètics i alguns costen tan poc que ni compensa arreglar-los”, afegeix el sabater.

Però també ha baixat la qualitat del calçat. “Els processos d'elaboració s'han disparat i això repercuteix en els acabats de les sabates, són molt pitjors, però no són barats”, exposa José. “Ara costa trobar un taló que sigui massís, gairebé tots estan buits”, matisa el sabater. Recorda la tradició sabatera de l'illa, amb grans marques que han deslocalitzat les fàbriques i que el material que es treballava era la pell, “i estaven a preus raonables”, rememora.

Les tapes i soles continuen sent els arranjaments més habituals que sol·liciten els clients, “però fa anys el treball era més net, perquè les sabates eren de més qualitat”, remarca el sabater, qui afegeix que ara ha de “pegar moltes sabates, ja no estan cosides i duren menys”. José conta que, quan arriba l'època de vacances, sempre té “diversos clients que paren de camí a l'aeroport, amb les maletes preparades, perquè els pegui les soles d'un parell de sabates que volen emportar-se, que d'estar guardats fins a la temporada següent s'han enlairat per complet en ser sintètics”. Reconeix que és dels treballs més complicats que té perquè “cal netejar-ho, gratar bé per a poder encolar i no es cobra el temps que realment porta”.

La mitjana diària de clients d'aquest taller de reparació de calçat és d'unes trenta persones. “Més a l'hivern que a l'estiu”, compta José. “Portem sabata tancada, botes, patines amb la pluja i són més freqüents els arranjaments que d'espardenyes o sandàlies d'estiu que, si es deixa anar una tira, ni es plantegen arreglar-la”, comenta. Aquest sabater sol treure la màquina de cosir per a les bosses i és que, avui dia, “hi ha poca sabata ben cosida, la majoria venen pegades”. Encara que continua tenint algun encàrrec que requereix costura a mà, com antany.

El que més li agrada d'aquest ofici és que sempre està aprenent. “Un ofici minuciós, variat i entretingut si t'agrada treballar amb les mans”, afegeix. Recorda que fa uns dos anys va anar al col·legi del seu fill a explicar la feina. Va portar un martell, alguns claus i mostres de diferents teixits. Els professors li van explicar que tots els nens de la classe volien ser sabaters. “I és veritat que sona romàntic, entranyable, per una banda m'agradaria que seguís el meu fill amb el taller, però, de l'altra, prefereixo que es guanyi la vida d'una altra manera”, comenta el sabater.

Sona romàntic, entranyable. D'una banda, m'agradaria que seguís el meu fill amb el taller, però, per una altra, prefereixo que es guanyi la vida d'una altra manera

José Gómez — Sabater

En els seus 30 anys de trajectòria hi ha una anècdota que mai no oblidarà. “Em van portar unes sabates i em van insistir molt en si les podia netejar al moment, que els corria molta pressa i és que aquest parell eren per a un mort que ja era al tanatori”, explica José. “Al mort li agradava portar sempre ben arreglades les sabates i així ho va voler la família també per acomiadar-lo”, apunta.

A les prestatgeries del seu taller hi ha algun parell de sabates oblidades per algun client despistat. “Quan passa, que passa poc, els dono a l'església de Sant Sebastià, la del barri, o els dono a un noi que els ven al mercat”, explica José. I una darrera curiositat: què tenen a veure les claus amb les sabates? “Res”, explica el sabater, “un, que era més llest que la resta, ho va provar, va anar bé i els altres li seguim el corrent”.

Miquel, l'últim moliner de Mallorca

“Em diuen l'últim moliner, però ho he d'explicar, jo no soc moliner, soc fuster”, explica Miquel Ramis, l'únic restaurador de molins que queda a Mallorca. “Abans, els fusters i ferrers feien de tot, el meu pare tenia una fusteria i, juntament amb el ferrer veí, arreglaven molins, carros, barreres, persianes, fins que em vaig especialitzar i vaig dedicar en exclusiva a la restauració”, apunta. És la tercera generació dedicada a la fusta, en marxa des del 1952 quan el seu avi, per motius de salut, va aprendre l'ofici.

A Mallorca hi ha més de 3.000 molins. “Si els hagués d'arreglar tots, tindria feina per a diverses vides, però el molí ha perdut la seva utilitat, estan en desús i als propietaris els ve just mantenir-los”, assegura Miquel. Per això, els seus principals clients són hotels, restaurants o propietaris de finques amb alt poder adquisitiu i “algun altre enamorat dels molins que repara ell el que pot i, on no arriba, ens ho mana a nosaltres”, explica el restaurador a elDiario.es.

El seu treball de restauració és principalment decoratiu, no perquè els antics molins recuperin la seva funcionalitat. “Només un 5% dels molins estan bé, la resta estan en estat ruïnós”, calcula Miquel, que assegura que, “dels 1.500 molins que hi ha al Prat de Sant Jordi, no n'hi ha ni 70 que conservin totes les aspes i la cua”. “Digues-li a un nen mallorquí que pinti un molí, el dibuixarà en ruïnes”, es lamenta Miquel.

Tot i l'elevat nombre de molins mallorquins, per a aquest restaurador el més difícil és “el dia a dia d'aguantar el taller, buscar feina i donar-te a conèixer, amb els enemics de Riscos Laborals i Hisenda, que em compliquen seguir”. “M'obliguen a canviar les màquines del meu avi, perquè les modernes tenen frens, protectors, més seguretat, però tallen un dit igual i funcionen molt pitjor”, critica Miquel.

Tot i l'estat d'abandonament de la immensa majoria dels molins mallorquins, són una imatge molt aprofitada i representativa de l'illa. Fins al punt que el Miquel els compara amb la sobrassada i l'ensaïmada. “Els molins d'extracció d'aigua són molt peculiars, molt nostres i els estem perdent, quan no fa tant estaven funcionant, que jo de petit els he vist”, puntualitza Miquel. Però és que si el camp desapareix, els molins també. “Si et fallava el ruc i el molí, estaves perdut, s'havia de córrer per arreglar-ho”, recorda el Miquel d'un temps no tan llunyà.

Recorda que, els dies ventosos de la seva infància, només calia mirar per la finestra per saber d'on venia el vent i “ara costa trobar un molí que tingui cua i giri bé”. Unes experiències que, encara que no viuen els dos fills, sí que li agradaria que fossin la quarta generació de restauradors de molins. “Encara que també em costa que passin per totes aquestes dificultats, hem tingut moments molt complicats i el consell que els dono és que estudiïn i que triïn allò que els agradi”, reflexiona Miquel.

Demana que es valori més el patrimoni i explica que “les persones de fora fan més per la seva conservació que els d'aquí”. Dotar de nous usos a aquests vells molins oblidats és una de les solucions per al fuster, que forma part d'un innovador projecte per reconvertir-los en generadors d'electricitat. S'acomiada recordant que va començar jugant amb les fustes al taller del seu avi, que acompanyava el seu pare per veure muntar les diferents peces dels molins i que ara és ell qui restaura aquestes aspes, en alguns casos, de més de tres metres.

“Soy la cuarta generación y quinta no habrá”. Miguel Gomila es maestro carpintero y ha seguido la tradición familiar. “Es lo que he visto siempre”, dice Miguel, a la vez que asegura que su hijo ya tiene claro que no seguirá con el taller. “Van a estudiar fuera y cogen otros caminos”, explica. Desde niño, revoloteaba por el taller y, con 12 años, antes de ir a jugar al fútbol con los amigos, ayudaba a su padre pintando las puertas. “Siempre me ha gustado este trabajo y lo sigo disfrutando”, dice a dos meses de cumplir los 65 años.

Será en diciembre cuando pueda jubilarse, pero no lo hará. “Aguantaré al menos un año más”, apunta Miguel, “aunque trabajando un poco menos, eso sí”. Empezó en el taller con su padre a los 23 años, después de hacer la mili. Por aquel entonces, había ocho carpinteros solo en Mercadal (Menorca). Más de 25 repartidos por toda la isla. “Ahora apenas somos cuatro o cinco que hagamos barreras artesanales en toda Menorca, y dos ya tenemos una edad”, matiza.

No solo ha cambiado el número de carpinteros, también los trabajos. Se han especializado en barreras de acebuche para las fincas, pero antes eran los carpinteros del campo. “Arados, carros, utensilios, todo lo que te puedas imaginar que se utiliza en la agricultura, nosotros lo hacíamos en madera”, explica. Pero el trabajo en el campo ha cambiado, también va a menos y ahora solo hacen esas puertas de campo tan características en Balears.

“La más lejana que he hecho está en Suecia, ahora tengo un pedido para Suiza y me hacen encargos para Italia, Francia y Alemania”, explica Miguel. “Si me dieran 50 céntimos por cada turista que se para en el taller a hacer fotos, me pago un viaje al final de temporada”, dice sonriendo Miguel. “A veces no los dejo pasar, vienen en grupos de 40 personas y tengo máquinas en el taller que pueden ser un peligro”, matiza. Pero para él es una “manera de que el resto de Europa vea lo que hacemos aquí y cómo somos, y es una satisfacción cuando me mandaron una fotografía de Suecia con todo nevado y mi barrera”. 

Si me dieran 50 céntimos por cada turista que se para en el taller a hacer fotos, me pago un viaje al final de temporada. A veces no los dejo pasar, vienen en grupos de 40 personas y tengo máquinas en el taller que pueden ser un peligro. Es una manera de que el resto de Europa vea lo que hacemos aquí y cómo somos, y es una satisfacción cuando me mandaron una fotografía de Suecia con todo nevado y mi barrera

Miguel Gomila — Carpintero

Miguel cuenta que el trabajo que hace se aprecia ahora mucho más que cuando empezó: “Hubo unos años en que el trabajo bajó bastante, la gente no lo valoraba, se veía como una cosa antigua y empezaron a colocar las barreras de hierro, pero el tiempo ha demostrado que duran mucho, son bonitas y, al potenciar la pared seca, se han convertido en imagen también de Menorca”.

También se ha adaptado a los nuevos tiempos y si la barrera que le piden es para la puerta de entrada de alguna finca, colocan automatismos. “Tenemos mucho trabajo, porque somos pocos”, añade Miguel. Y su padre, con 95 años, sigue pasando cada día por el taller. “Es un oficio muy creativo, por eso me enganchó”, explica el maestro artesano. “Con una barrera puedes hacer mil y una cosas, como cabeceros de cama o barandillas interiores, quedan muy bonitas”, cuenta. Casi todo el trabajo es manual. Miguel puntualiza que tiene alguna máquina para cortar madera, “pero es muy básica”. “No todo el mundo puede sentarse delante de un ordenador y trabajar, alguien tendrá que hacer estos trabajos, si no se perderán todos los talleres y alguien tendrá que sembrar la tierra, si no de qué vamos a comer”, reflexiona el maestro carpintero.

No todo el mundo puede sentarse delante de un ordenador y trabajar, alguien tendrá que hacer estos trabajos, sino se perderán todos los talleres y alguien tendrá que sembrar la tierra, sino de qué vamos a comer

Miguel Gomila — Carpintero

Pedro, tercera generación de encuadernadores

Pedro Reinés cose unas páginas con la misma máquina que lo hacía su abuelo en 1939. Es la tercera y última generación de una familia de encuadernadores artesanales. “Es un trabajo sin futuro, como el papel”, explica Pedro desde su pequeño taller en el centro de Palma. Lo regenta en solitario desde hace 41 años, cuando tomó el relevo de su padre. Tiene 62 años. “Intentaré sobrevivir estos tres años como sea y, si hay trabajo, miraré las condiciones de la jubilación activa para seguir un par de añitos más y según qué, pues continúo o se acabó”, relata Pedro a elDiario.es. 

Encuadernaciones Reinés forma parte de los comercios emblemáticos de Palma y hasta Pedro asegura no conocer a más encuadernadores en Mallorca. “Alguno de oídas, pero ya están jubilados y han cerrado y no es un negocio como para abrir uno nuevo”, explica Pedro. “Si tuviese que empezar ahora, no aguantaría las cuatro décadas que llevo trabajando”, reflexiona el artesano.

Es un trabajo sin futuro, como el papel. Intentaré sobrevivir estos tres años como sea y, si hay trabajo, miraré las condiciones de la jubilación activa para seguir un par de añitos más

Pedro Reinés — Encuadernador

El abuelo materno de Pedro inició la saga de encuadernadores. Su padre, Salvador, era músico profesional, saxofonista, y trabajaba de noche, dedicando las horas libres del día a aprender el oficio, convirtiéndose en la segunda generación y la que traspasaría el conocimiento de coser los cuadernillos, pegar las guardas, cortar las tapas, manejar la guillotina y componer las letras de plomo para hacer los textos de los grabados a su hijo Pedro, actual propietario de Encuadernaciones Reinés. 

“Hace 30 años había muchísimos encargos con los fascículos de los periódicos y ahora cada vez hay menos trabajo, los jóvenes son digitales”, expone Pedro. “Un día pensé”, rememora, “el día que los periódicos cambien los fascículos por calcetines, adiós negocio, pero ha sido la tecnología”. Pero no solo de los coleccionables de la prensa escrita vivía el encuadernador, también de las memorias de los colegios profesionales, documentación de los ayuntamientos, los libros de contabilidad de las empresas, el Boletín Oficial del Estado o el Aranzadi de los abogados. Pasaron del papel a la vía telemática y, salvo algún clásico que lo quiere físico, “ya nadie encuaderna esos documentos”, explica Pedro.

Sus encargos actuales tienen un halo de nostalgia, recuerdo y conservación. Libros antiguos deshilachados por el paso de las décadas, aquellos fascículos olvidados al fondo de un armario, libros de firmas para ocasiones especiales, los cómics de la infancia, álbumes de fotografías, ejemplares de revistas o alguna tesis doctoral. Las editoriales cosen a máquina, Pedro lo sigue haciendo a mano. “Y hacen talleres donde aprender, pero como afición, no para dedicarte a esto profesionalmente”, prosigue.

También han cambiado los materiales con el transcurso de los años. “Hago muy pocos trabajos con las tapas en piel”, afirma Pedro. “Y cada vez hay menos distribuidores, ahora tengo que pedir el guaflex por Internet y es difícil acertar con las tonalidades cuando solo lo ves en la pantalla”, critica el encuadernador. Antes también grababa a mano, ahora ese utensilio decora su hogar y utiliza una máquina “para que todas las palabras queden rectas”, detalla. Y es que, “si miramos los libros antiguos, con las portadas grabadas a mano, verás que no están simétricas, es muy difícil haciéndolo a pulso”, cuenta Pedro. 

Es un trabajo que hay que hacer sin prisas. Recuerda Pedro que vio un documental por la televisión en el que un encuadernador decía “este trabajo hay que hacerlo despacio y, si no lo haces despacio, después entenderás por qué te he dicho que tenías que hacerlo despacio, y es que si lo haces con prisas, te saldrá mal y lo tienes que volver a hacer todo”.

De enero a julio es cuando Pedro tiene más encargos. “Son trabajos que duran varias semanas y estoy entretenido, pero hay semanas que no entra nadie en el taller”, enfatiza el encuadernador. “Si puedo seguir abierto es porque no pago alquiler, la finca era de mi abuelo y, estando en el centro de Palma, sería inasumible el coste de levantar la persiana cada día”, relata la tercera y última generación de Encuadernaciones Reinés.

“Ahora lo lleváis todo ahí metido”, dice Pedro mientras señala el móvil de la periodista. “Si quieres mirar fotos de hace unos años, cuando tu hijo era pequeño, enseñárselas, que las tenga, o no las encuentras o las has perdido, es muy diferente cuando tienes algo físico, el papel queda”, expone el encuadernador con un móvil que solo sirve para llamar. 

'Hay semanas que no entra nadie en el taller. Ahora lo lleváis todo ahí metido', dice Pedro mientras señala el móvil de la periodista. El suyo solo sirve para llamar

José, el zapatero accidental

José Gómez empezó como zapatero de causalidad a los 15 años. Y ya van tres décadas con su taller de reparación en la barriada Camp d’en Serralta de Palma. Ayudaba a su hermano para pagarse sus gastos, le fue gustando y decidió dedicarse a este oficio, que ha cambiado mucho con el paso de los años. “Antes los zapatos eran de mayor calidad y había más cultura de comprar calzado que durase, ahora llevan un zapato en la temporada y, cuando se rompe, se tira”, explica José. “La moda es llevar zapatos de colores que combinen con esto o aquello, casi todos son sintéticos y algunos cuestan tan poco que ni compensa arreglarlos”, añade el zapatero.

Pero también ha bajado la calidad del calzado al que se le presupone. “Los procesos de elaboración se han disparado y eso repercute en los acabados de los zapatos, son mucho peores, pero no son baratos”, expone José. “Ahora cuesta encontrar un tacón que sea macizo, casi todos están huecos”, matiza el zapatero. Recuerda la tradición zapatera de la isla, con grandes marcas que han deslocalizado sus fábricas y que el material que se trabajaba era la piel, “y estaban a precios razonables”, rememora. 

Las tapas y suelas siguen siendo los arreglos más habituales que solicitan los clientes, “pero hace años el trabajo era más limpio, porque los zapatos eran de más calidad”, remarca el zapatero, quien añade que ahora tiene que “pegar muchos zapatos, ya no están cosidos y duran menos”. José cuenta que, cuando llega la época de vacaciones, siempre tiene “varios clientes que paran de camino al aeropuerto, con las maletas preparadas, para que les pegue las suelas de un par de zapatos que quieren llevarse, que de estar guardados hasta la temporada siguiente se han despegado por completo al ser sintéticos”. Reconoce que es de los trabajos más complicados que tiene porque “hay que limpiarlo, rascar bien para poder encolar y no se cobra el tiempo que realmente lleva”. 

La media diaria de clientes de este taller de reparación de calzado es de unas treinta personas. “Más en invierno que en verano”, cuenta José. Llevamos zapato cerrado, botas, patinas con la lluvia y son más frecuentes los arreglos que de alpargatas o sandalias de verano que, si se suelta una tira, ni se plantean arreglarla“, comenta. Este zapatero suele sacar la máquina de coser para los bolsos y es que, a día de hoy, ”hay poco zapato bien cosido, la mayoría vienen pegados“. Aunque sigue teniendo algún encargo que requiere costura a mano, como antaño.

Lo que más le gusta de este oficio es que siempre está aprendiendo. “No es A, B y C, tengo arreglos con agujeros en sitios impensables que tienes que escurrir el ingenio para poder repararlo”, dice José. “Es un oficio minucioso, variado y entretenido si te gusta trabajar con las manos”, añade. Recuerda que hace unos dos años fue al colegio de su hijo a explicar su trabajo. Llevó un martillo, algunos clavos y muestras de diferentes tejidos. Los profesores le contaron que todos los niños de la clase querían ser zapateros. “Y es verdad que suena romántico, entrañable, por un lado me gustaría que siguiera mi hijo con el taller, pero, por otro, prefiero que se gane la vida de otra manera”, comenta el zapatero.

Suena romántico, entrañable. Por un lado, me gustaría que siguiera mi hijo con el taller, pero, por otro, prefiero que se gane la vida de otra manera

José Gómez — Zapatero

En sus 30 años de trayectoria hay una anécdota que nunca olvidará. “Me trajeron unos zapatos y me insistieron mucho en si los podía limpiar al momento, que les corría mucha prisa y es que ese par eran para un muerto que ya estaba en el tanatorio”, cuenta José. “Al fallecido le gustaba llevar siempre bien arreglados sus zapatos y así lo quiso la familia también para despedirle”, apunta.

En las estanterías de su taller hay algún que otro par de zapatos olvidados por algún cliente despistado. “Cuando pasa, que ocurre poco, los dono a la iglesia de San Sebastián, la del barrio, o se los doy a un chico que los vende en el mercadillo”, cuenta José. Y una última curiosidad: ¿qué tienen que ver las llaves con los zapatos? “Nada”, explica el zapatero, “uno, que era más listo que el resto, lo probó, fue bien y los demás le seguimos la corriente”.

Miquel, el último molinero de Mallorca

“Me llaman el último molinero, pero tengo que explicarlo, yo no soy molinero, soy carpintero”, explica Miquel Ramis, el único restaurador de molinos que queda en Mallorca. “Antes, los carpinteros y herreros hacían de todo, mi padre tenía una carpintería y, junto con el herrero vecino, arreglaban molinos, carros, barreras, persianas, hasta que me especialicé y dediqué en exclusiva a su restauración”, apunta. Es la tercera generación dedicada a la madera, en marcha desde 1952 cuando su abuelo, por motivos de salud, aprendió el oficio.

En Mallorca hay más de 3.000 molinos. “Si los tuviese que arreglar todos, tendría trabajo para varias vidas, pero el molino ha perdido su utilidad, están en desuso y a los propietarios les viene justo mantenerlos”, asegura Miquel. Por eso, sus principales clientes son hoteles, restaurantes o dueños de fincas con alto poder adquisitivo y “algún que otro enamorado de los molinos que repara él lo que puede y, donde no llega, nos lo manda a nosotros”, cuenta el restaurador a elDiario.es.

Su trabajo de restauración principalmente es decorativo, no para que los antiguos molinos recuperen su funcionalidad. “Sólo un 5% de los molinos están bien, el resto están en estado ruinoso”, calcula Miquel, quien asegura que, “de los 1.500 molinos que hay en el Prat de Sant Jordi, no hay ni 70 que conserven todas las aspas y la cola”. “Dile a un niño mallorquín que pinte un molino, lo dibujará en ruinas”, se lamenta Miquel.

Pese al elevado número de molinos mallorquines, para este restaurador lo más difícil es “el día a día de aguantar el taller, buscar trabajo y darte a conocer, con los enemigos de Riesgos Laborales y Hacienda, que me complican seguir”. “Me obligan a cambiar las máquinas de mi abuelo, porque las modernas tienen frenos, protectores, más seguridad, pero cortan un dedo igual y funcionan mucho peor”, critica Miquel.

Pese al estado de abandono de la inmensa mayoría de los molinos mallorquines, son una imagen muy aprovechada y representativa de la isla. Hasta el punto de que Miquel los compara con la sobrasada y la ensaimada. “Los molinos de extracción de agua son muy peculiares, muy nuestros y los estamos perdiendo, cuando no hace tanto estaban funcionando, que yo de pequeño los he visto”, puntualiza Miquel. Pero es que si el campo desaparece, los molinos también. “Si te fallaba el burro y el molino, estabas perdido, había que correr para arreglarlo”, recuerda Miquel de un tiempo no tan lejano.

Recuerda que, en los días ventosos de su infancia, bastaba mirar por la ventana para saber de dónde venía el viento y “ahora cuesta encontrar un molino que tenga cola y gire bien”. Unas experiencias que, aunque no viven sus dos hijos, sí que le gustaría que fuesen la cuarta generación de restauradores de molinos. “Aunque también me cuesta que pasen por todas estas dificultades, hemos tenido momentos muy complicados y el consejo que les doy es que estudien y que elijan lo que les guste”, reflexiona Miquel.

Pide que se valore más el patrimonio y cuenta que “las personas de fuera hacen más por su conservación que los de aquí”. Dotar de nuevos usos a estos viejos molinos olvidados es una de las soluciones para el carpintero, quien forma parte de un innovador proyector para reconvertirlos en generadores de electricidad. Se despide recordando que empezó jugando con las maderas en el taller de su abuelo, que acompañaba a su padre para ver montar las diferentes piezas de los molinos y que ahora es él quien restaura esas aspas, en algunos casos, de más de tres metros.

Carlos Torres és cambrer des de fa més de 30 anys del Bar Bosch. “Una hora de pluja intensa és suficient perquè l'establiment s'inundi, tenim un canal dins del bar”, explica. El pendent de l'avinguda Jaume III, coneguda com la Milla d'Or de Palma, fa que es converteixi en un riu que desemboca a la Plaça de les Tortugues, al final del carrer, i el primer lloc on trenca és el Bar Bosch. Ell és un dels afectats que viu o treballa a les zones inundables de Palma: fins a 123.000 persones (el 25% de la població) resideixen en aquests espais i molts ni tan sols ho saben.

Carlos explica que és tan freqüent que l'aigua es coli dins del bar que “fins i tot els estrangers han estat aquí fent fora l'aigua”. Fa broma i diu que “treure aigua és una altra de les seves tasques com a cambrer”. Però també ressalta que els turistes “al·lucinen que això passi en una ciutat com Palma, no ho entenen, ells viuen en zones europees on plou més i no s'inunden els bars a la mínima”.

El Bar Bosch, a més, té un soterrani que pateix les conseqüències de cada pluja intensa. Per això, explica Carlos, tenen taules de fusta amb què bloquegen “l'entrada del bar, per intentar que no entri i segueixi carrer avall”. Aquest experimentat empleat atribueix aquests problemes a la manca de neteja i retirada de les fulles seques de la tardor als embornals, però també “a la brutícia en general de la ciutat, que tapona les clavegueres i, a més, són tan estretes que no poden abastar massa cabal”.

Assegura que el seu cap s'ha reunit en multitud d'ocasions amb l'Ajuntament de Palma, “però és igual el partit que governi, això no va de colors polítics, ningú fa res”. Carlos diu que és incapaç de fer recompte de les vegades que ha entrat aigua al Bar Bosch i que “fins i tot els clients més grans expliquen històries d'altres inundacions perquè ha passat sempre i seguirà passant”. El Consistori és el responsable del manteniment del curs del torrent que discorre dins el terme municipal, el de Sa Riera, i la resta és competència del Govern balear.

“Quan parlem de neteja, vol dir que alguna cosa està bruta i, parlant de torrents, excepte l'acumulació aportada per gent poc cívica, la vegetació no és brutícia”, explica Joan Estrany, professor de Geografia Física de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i director de RiscBal. Els torrents constitueixen un dels ecosistemes més importants en entorns mediterranis perquè són vies de comunicació de biodiversitat, de transport d'aigua, de nutrients, de sediment i permeten completar el cicle de l'aigua i, “d'aquest cicle, nosaltres també n'extraiem beneficis ecosistèmics, per tant, la vegetació que hi ha dins dels torrents ha de ser conservada”, explica Estrany.

Però no s'ha conservat, i per això la vegetació actual dels torrents no compleix una de les seves funcions més importants per a l'ésser humà: frenar la força amb què l'aigua arriba a les zones habitades. La predominant als torrents de Balears avui dia és vegetació ruderal. L'expert explica que “creix quan no hi ha res i entrem al cercle viciós d'eliminar-la cada vegada, quan s'hauria de potenciar una vegetació de ribera per tenir un equilibri entre els sediments que transporta i que l'aigua es lamini per la vegetació pròpia, perquè no corri més ràpid i no arribi a les zones urbanes amb molta més velocitat, perquè hem construït en zones inundables i el problema serà molt més gran”.

“La solució no és el formigó”

El llibre La vegetació de Mallorca i Cabrera recull una cita del mestre Oriol de Bolòs sobre l'evident expansió de la vegetació ruderal, vinculada al creixement humà, i assegura que “si l'home no canvia radicalment la manera de procedir i no realitza esforços importants encaminats a la conservació del patrimoni natural que encara disposa, aquestes comunitats ruderals, menyspreades sovint com a immundes i banals, representaran la vegetació del futur”.

Per a Estrany, la vegetació òptima que es pot instal·lar són “arbres de fulla caduca o alzinars, que proporcionen ombra que evita que al propi llit del torrent creixi aquesta vegetació ruderal, proporciona unes arrels que permeten mantenir els marges per laminar aquestes crescudes, evitar que l'aigua corri massa ràpid i es vagi dispersant abans d'arribar a les zones més baixes”.

Són les anomenades solucions basades en la natura, un concepte “molt en voga”, afegeix Estrany, “als països més avançats des d'un punt de vista de gestió integrada de conques de drenatge” i “no solucions basades en el formigó”, en eliminar constantment la vegetació, sinó aconseguir “un equilibri molt més gran considerant que les zones inundables que hem ocupat amb urbanitzacions hi són i això ja té poc remei”.

El 25% de la població de Palma, en zona inundable

Per a mostra, un botó. La ciutat de Palma. “L'any 1956, tenia 7 hectàrees de superfície urbana a zones inundables, és a dir, 7 camps de futbol; el 2012, eren 292 camps de futbol”. I Estrany afegeix una dada més, per visualitzar-ne la magnitud: “123.000 persones viuen ara mateix en zones inundables, hem d'aprendre a conviure amb aquest risc”.

Segons les darreres dades de l'Ajuntament de Palma, a l'1 de juliol d'aquest any, hi havia 481.722 persones empadronades. És a dir, el 25% dels habitants de Palma viuen en zones inundables. L'Observatori de Riscos Naturals i Emergències de les Illes Balears (RiscBal) publicarà els càlculs de totes les persones que viuen en zones inundables a Balears en els propers mesos.

Des dels anys 50, Palma s'ha vist sotmesa a un creixement intensiu i expansiu i, ocupar zones inundables, encara que es va intensificar amb la revolució industrial, ja passava mil·lennis abans. “Per a la instal·lació de fàbriques el recurs hídric era important i el boom demogràfic va generar la necessitat d'ocupar molt més territori ocupant zones que estan en risc”, exposa el professor de Geografia Física. Des del Neolític, els patrons de distribució dels assentaments humans han estat relacionats amb els sistemes fluvials, molts d'ells ubicats als cursos mitjans i desembocadures dels rius.

Els torrents que travessen el nucli urbà de Palma han estat determinants en l'evolució urbana de la ciutat i, al seu torn, són els que comporten més risc. Són els torrents de Sant Magí, Sa Riera, Na Barberà i Gros, amb origen a la Serra de Tramuntana. Els seus cabals elevats han provocat episodis significatius que han afectat la ciutat, sent el torrent de Sa Riera el que ha provocat més catàstrofes al llarg de la història, fins al punt de ser desviat.

La més impactant i coneguda, la de l'any 1403. Sa Riera es va desbordar al seu pas per Palma, deixant més de 5.000 morts d'una població de 25.000 persones. Estrany recorda que no cal viatjar sis segles en el temps per recordar un desbordament del torrent, només cal fer-ho sis dècades: “El 1962 tots els torrents de la conca van patir inundacions extremes, fins al punt que Sa Riera va reprendre la seva llera natural, travessant el centre de la ciutat”. El torrent va ser desviat a la seva ubicació actual el 1613.

Els torrents que travessen el nucli urbà de Palma han estat determinants en l'evolució urbana de la ciutat i, al seu torn, són els que comporten un major risc. El de Sa Riera és el que ha provocat més catàstrofes al llarg de la història. La més impactant i coneguda, la de l'any 1403. Sa Riera es va desbordar, deixant més de 5.000 morts d'una població de 25.000 persones

L'especialista explica que, “quan hi ha crescudes importants, Sa Riera recupera moltes vegades la llera original, però com que fa 60 anys que no passa, ningú se'n recorda, però pot tornar a passar”. Per a Estrany, aquestes sis dècades que han transcorregut “no són llunyanes des del punt de vista històric, però sí humà, han passat gairebé tres generacions i el canvi social, quan no hi ha transmissió oral, tampoc no explica l'entorn i es perd la percepció del risc”.

Quan hi ha crescudes importants, Sa Riera recupera moltes vegades la llera original, però com que fa 60 anys que no passa, ningú se'n recorda, però pot tornar a passar. no són llunyanes des del punt de vista històric, però sí humà, han passat gairebé tres generacions i el canvi social, quan no hi ha transmissió oral, tampoc no explica l'entorn i es perd la percepció del risc

Joan Estrany — Professor de Geografia Física de la Universitat de les Illes Balears

El drama de Sant Llorenç

L'últim desbordament d'un torrent que no obliden els ciutadans de Mallorca és el de Sant Llorenç, a la comarca del Llevant. Va ser el 9 d'octubre del 2018 i van morir 13 persones. No era la primera vegada, l'anterior va ser el 1989. A la dècada dels 90 es va ampliar la llera del torrent donant una “falsa sensació de seguretat als veïns”, considera Estrany.

“La meitat del poble de Sant Llorenç és a la plana d'inundació del torrent i, després de la tragèdia del 2018, van restaurar la llera amb formigó, si avui tenim una crescuda idèntica a la d'aquell any, serà molt pitjor, perquè l'aigua correrà més i es concentrarà molt més ràpid, és a dir, ara mateix el perill és molt més gran que fa sis anys”, critica el director de RiscBal.

Sant Llorenç, a Mallorca, va sofrir un desbordament d'un torrent, pel qual van morir 13 persones. 'La meitat del poble està en la plana d'inundació del torrent, i, després de la tragèdia de 2018, van restaurar la llera amb formigó, si avui tenim una crescuda idèntica a la d'aquest any, serà molt pitjor, perquè l'aigua correrà més i es concentrarà molt més ràpid, és a dir, ara mateix el perill és molt major que fa sis anys', critica el geògraf Joan Estrany

Per aquest cas en concret, Estrany proposa “restaurar el bosc de ribera de la capçalera de la conca del torrent, molt ben desenvolupat i, a nivell general, manca gestionar les conques de manera integrada, perquè les crescudes generin els menors danys possibles i aquí la vegetació hi juga un paper fonamental”. Conscienciar la població que viu a zones de risc és un altre dels cavalls de batalla, que combaten a través de sistemes d'alerta primerenca.

L'Observatori de Riscos Naturals i Emergències de les Illes Balears (RiscBal), precisament, té el seu origen a la tragèdia de Sant Llorenç. Aquell 9 d'octubre del 2018 van caure 200 l/m2 entre les 19h i les 19:30h sobre Sant Llorenç. No va ser fins a les 21h quan l'AEMET va elevar l'alerta vermella. “Tots els morts, ja eren morts”, recorda Estrany. “Ni tan sols emergències sabia on estava passant la inundació, van caure totes les línies de telèfon, no se sabia absolutament res perquè no hi havia cap sistema d'alerta primerenca, res que pogués transmetre dades del que estava plovent, on, de l'aigua que estava corrent”. Per a Estrany, Sant Llorenç va marcar “un punt i a part, i avui dia sí que estem més preparats des del punt de vista de prevenció i comunicació, però falta molta conscienciació i els nostres sistemes estan en desenvolupament”.

El 9 d'octubre del 2018 van caure 200 l/m2 entre les 19h i les 19:30h sobre Sant Llorenç. No va ser fins a les 21h quan l'AEMET va elevar l'alerta vermella. 'Tots els morts, ja eren morts', recorda Joan Estrany

RiscBal, segons explica el director, “és un sistema d'alerta primerenca que permet a qualsevol ciutadà accedir, a través de l'ordinador i del mòbil, a l'estat actual dels torrents o si, per exemple, un pas a nivell a qualsevol municipi es veurà afectat en les properes dues hores per una crescuda del mateix torrent”. Matisa Estrany està en “fase de proves” i, amb cada episodi de pluges intenses, ajusten “tots els paràmetres perquè els avisos no siguin falsos positius”.

Sense oblidar que cadascú és responsable dels seus propis actes. “És important saber què fer, en unes circumstàncies de risc la presa de decisions en segons pot salvar-te la vida, com no sortir a agafar el cotxe o pujar a una primera planta, però el primer és ser conscient que vius en una zona inundable”. Per Estrany, “segurament aquestes 123.000 persones que viuen a zones inundables a Palma ho desconeixen, i tampoc coneixen el nivell de perillositat del torrent amb què viuen just al costat”.

És important saber què fer, en unes circumstàncies de risc la presa de decisions en segons pot salvar-te la vida, com no sortir a agafar el cotxe o pujar-se a una primera planta, però el primer és ser conscient que vius en una zona inundable. Segurament aquestes 123.000 persones que viuen en zones inundables a Palma ho desconeixen, i tampoc coneixen el nivell de perillositat del torrent amb el qual viuen just al costat

Joan Estrany — Professor de Geografia Física de la Universitat de les Illes Balears

“No alerten del perill per més que passi cada 50 anys”

A poc més de 100 metres del Bar Bosch on treballa Carlos està el Bar Alaska, un altre punt de trobada dels de 'tota la vida' per als residents i atracció per a viatgers. La plaça del Mercat també era el curs natural del torrent de Sa Riera. Fa uns sis anys que Astrich Rolón, argentina de naixement, treballa darrere de la peculiar barra de l'Alaska. Viu a Mallorca des de fa més de dues dècades. I la seva percepció sobre les inundacions és diferent, perquè, assegura, al seu país quan parlen d'inundació “és que l'aigua t'arriba a la cintura, aquí n'hi ha prou que t'arribi als turmells”. Tot i viure en una de les zones inundables de Palma, com és el barri d'Es Rafal, diu que no veu “el perill”. Coincideix amb el seu col·lega del Bosch que “el problema és que no es netegin les fulles que taponen les clavegueres”.

La Rambla és un altre dels carrers principals de la ciutat, per on passen diàriament centenars de mallorquins i turistes. Els seus baixos es destinen a restauració i comerços. Josefina Olivas, propietària de la botiga de moda i decoració Alma Vintage, fa una dècada que és al capdavant d'aquest comerç. “S'inunden més els comerços de la vorera del davant, perquè estan una mica més baixos”, explica. Critica la neteja dels embornals, “al final els netegem cadascun perquè no ens arribi a l'aigua als nostres negocis”, puntualitza. La Rambla és un altre dels carrers per on transcorria la llera natural de Sa Riera. Sobre si els residents i treballadors de la zona coneixen els riscos, Josefina assegura que “ningú informa”. “Jo soc molt curiosa i m'agrada conèixer la història d'on soc, però no alerten del perill per més que passi cada 50 o 100 anys”, conclou.

Si els baixos de la Rambla són comercials, l'eix del carrer és per a les flors. Beatriz Aguiló és florista a Flors Natalia des de fa 14 anys. I recorda com sovint l'aigua puja més d'un pam per la Rambla. “Però mai de manera perillosa”, matisa Beatriz. El coneixement que té ella sobre la llera natural de Sa Riera i altres inundacions històriques és perquè els seus pares li varen “explicar”.

La primera administració de Loteria de Palma, la que llueix el número 1, comparteix la Rambla amb les flors, les botigues i els restaurants. Es va obrir tres anys després de la greu inundació del 1962. Juan José Herráez, el seu actual propietari, explica a elDiario.es que “desconeixia que poc abans que existís aquesta administració, hagués tornat la llera de Sa Riera al seu lloc original; ningú no informa ni adverteix dels possibles riscos d'estar en aquesta zona”.

No només el desviament de Sa Riera va ser un element dinamitzador de l'urbs palmesana, també la dessecació del Prat de Sant Jordi, on hi ha l'actual aeroport de Palma, el tercer de l'Estat en trànsit de passatgers. El rei Sanç la va proposar per primera vegada el 1321, projecte revisat el 1767 i que finalment es va executar el 1846. Recorda Estrany que “era una tendència a tot Europa, dessecar les zones humides”. Les raons, explica el professor, són dues: “Aconseguir més sòl agrícola i erradicar malalties com el paludisme”. També es va intentar amb l'Albufera, però no es va aconseguir.

El director de RiscBal explica que l'aeroport “està en una zona humida, de manera natural estaria completament inundat i per això estan extraient aigua permanentment”. La principal conseqüència és que no drena i, quan plou intensament, l'aigua “queda tancada com si fos un llac i ho vam veure el mes de juny passat”.

L'aeroport de Palma, el tercer més important de l'Estat, 'està en una zona humida, de manera natural estaria completament inundat i per això estan extraient aigua permanentment', explica Joan Estrany, geògraf

Quin escenari s'hauria de donar perquè es desbordés algun dels torrents que travessen el centre urbà de Palma? Estrany respon que “un de molt habitual”. “Acumulacions de precipitacions molt intenses a la zona de capçalera de la conca, és a dir, a la Serra de Tramuntana, ja ha passat i tornarà a passar, però no sabem quan”. “El que sí que sabem”, explica l'expert, “és que en l'última dècada la intensitat de precipitació és molt més elevada i provoca que les puntes de cabal siguin més importants”. Conclou que serien “200 l/m2 en 24 hores, amb aquestes circumstàncies, les mateixes que a Sant Llorenç, tota l'aigua que es concentra a les lleres, desbordaria la zona baixa de Palma”. “L'aigua al final acaba demanant les seves escriptures de propietat”, conclou.

Carlos Torres es camarero desde hace más de 30 de años del Bar Bosch. “Una hora de lluvia intensa basta para que el establecimiento se inunde, tenemos un canal dentro del bar”, explica. La pendiente de la avenida Jaime III, conocida como la Milla de Oro de Palma, hace que se convierta en un río que desemboca en la Plaza de las Tortugas, al final de la calle, y el primer lugar donde rompe es el Bar Bosch. Él es uno de los afectados que vive o trabaja en las zonas inundables de Palma: hasta 123.000 personas (el 25% de la población) residen en estos espacios y muchos de ellos ni siquiera lo saben.

Carlos cuenta que es tan frecuente que el agua se cuele dentro del bar que “hasta los extranjeros han estado aquí achicando agua”. Bromea y dice que “achicar agua es otra de sus tareas como camarero”. Pero también resalta que los turistas “alucinan con que esto pase en una ciudad como Palma, no lo entienden, ellos viven en zonas europeas donde llueve más y no se inundan los bares a la mínima”.

El Bar Bosch, además, tiene un sótano que sufre las consecuencias de cada lluvia intensa. Para eso, cuenta Carlos, tienen tablas de madera con las que bloquean “la entrada del bar, para intentar que no entre y siga calle abajo”. Este experimentado empleado achaca estos problemas a la falta de limpieza y retirada de las hojas secas del otoño en los imbornales, pero también “a la suciedad en general de la ciudad, que tapona las alcantarillas y, además, son tan estrechas que no pueden abarcar demasiado caudal”.

Asegura que su jefe se ha reunido en multitud de ocasiones con el Ayuntamiento de Palma, “pero da igual el partido que gobierne, esto no va de colores políticos, nadie hace nada”. Carlos dice que es incapaz de hacer recuento de las veces que ha entrado agua en el Bar Bosch y que “hasta los clientes más mayores cuentan historias de otras inundaciones porque ha ocurrido siempre y seguirá pasando”. El Consistorio es el responsable del mantenimiento del curso del torrente que discurre dentro del término municipal, el de Sa Riera, y el resto es competencia del Govern balear.

“Cuando hablamos de limpieza, significa que algo está sucio y, hablando de torrentes, salvo acumulación aportada por gente poco cívica, la vegetación no es suciedad”, explica Joan Estrany, profesor de Geografía Física de la Universitat de les Illes Balears (UIB) y director de RiscBal. Los torrentes constituyen uno de los ecosistemas más importantes en entornos mediterráneos porque son vías de comunicación de biodiversidad, de transporte de agua, de nutrientes, de sedimento y permiten completar el ciclo del agua y, “de ese ciclo, nosotros también extraemos beneficios ecosistémicos, por tanto, la vegetación que se encuentra dentro de los torrentes debe ser conservada”, explica Estrany. 

Pero no se ha conservado, y de ahí que la vegetación actual de los torrentes no cumpla una de sus funciones más importantes para el ser humano: frenar la fuerza con la que el agua llega a las zonas habitadas. La predominante en los torrentes de Balears a día de hoy es vegetación ruderal. El experto explica que “crece cuando no hay nada y entramos en el círculo vicioso de eliminarla cada vez, cuando se debería potenciar una vegetación de ribera para tener un equilibrio entre los sedimentos que transporta y que el agua se lamine por la propia vegetación, para que no corra más rápido y no llegue a las zonas urbanas con mucha más velocidad, porque hemos construido en zonas inundables y el problema será mucho mayor”.

“La solución no es el hormigón”

El libro La vegetación de Mallorca y Cabrera recoge una cita del maestro Oriol de Bolòs sobre la evidente expansión de la vegetación ruderal, vinculada al crecimiento humano, y asegura que “si el hombre no cambia radicalmente su modo de proceder y no realiza esfuerzos importantes encaminados a la conservación del patrimonio natural de que aún dispone, estas comunidades ruderales, menospreciadas a menudo como inmundas y banales, van a representar la vegetación del porvenir”.

Para Estrany, la vegetación óptima que se puede instalar son “árboles de hoja caduca o encinares, que proporcionan sombra que evita que en el propio lecho del torrente crezca esa vegetación ruderal, proporciona unas raíces que permiten mantener los márgenes para laminar esas crecidas, evitar que el agua corra demasiado rápido y vaya dispersándose antes de llegar a las zonas más bajas”.

Son las llamadas soluciones basadas en la naturaleza, un concepto “muy en boga”, añade Estrany, “en los países más avanzados desde un punto de vista de gestión integrada de cuencas de drenaje” y “no soluciones basadas en el hormigón, en eliminar constantemente la vegetación, sino conseguir un equilibrio mucho mayor considerando que las zonas inundables que hemos ocupado con urbanizaciones están ahí y eso ya tiene poco remedio”.

El 25% de la población de Palma, en zona inundable

Para muestra, un botón. La ciudad de Palma. “En el año 1956, tenía 7 hectáreas de superficie urbana en zonas inundables, es decir, 7 campos de fútbol; en el 2012, eran 292 campos de fútbol”. Y Estrany añade un dato más, para visualizar su magnitud: “123.000 personas viven ahora mismo en zonas inundables, debemos aprender a convivir con ese riesgo”. 

Según los últimos datos del Ayuntamiento de Palma, a 1 de julio de este año, había 481.722 personas empadronadas. Es decir, el 25% de los habitantes de Palma viven en zonas inundables. El Observatorio de Riesgos Naturales y Emergencias de las Islas Baleares (RiscBal) publicará los cálculos de todas las personas que viven en zonas inundables en Balears en los próximos meses.

Desde los años 50, Palma se ha visto sometida a un crecimiento intensivo y expansivo y, el ocupar zonas inundables, aunque se intensificó con la revolución industrial, ya ocurría milenios antes. “Para la instalación de fábricas el recurso hídrico era importante y el boom demográfico generó la necesidad de ocupar mucho más territorio ocupando zonas que están en riesgo”, expone el profesor de Geografía Física. Desde el Neolítico, los patrones de distribución de los asentamientos humanos han estado relacionados con los sistemas fluviales, muchos de ellos ubicados en los cursos medios y desembocaduras de los ríos.

Los torrentes que atraviesan el casco urbano de Palma han sido determinantes en la evolución urbana de la ciudad y, a su vez, son los que entrañan un mayor riesgo. Son los torrentes de Sant Magí, Sa Riera, Na Barberà y Gros, con origen en la Serra de Tramuntana. Sus elevados caudales han provocado episodios significativos que han afectado a la ciudad, siendo el torrente de Sa Riera el que ha provocado más catástrofes a lo largo de la historia, hasta el punto de ser desviado. 

La más impactante y conocida, la del año 1403. Sa Riera se desbordó a su paso por Palma, dejando más de 5.000 muertos de una población de 25.000 personas. Estrany recuerda que no hay que viajar seis siglos en el tiempo para recordar un desbordamiento del torrente, basta con hacerlo seis décadas: “En 1962 todos los torrentes de la cuenca sufrieron inundaciones extremas, hasta el punto de que Sa Riera retomó su cauce natural, atravesando el centro de la ciudad”. El torrente fue desviado a su ubicación actual en 1613.

Los torrentes que atraviesan el casco urbano de Palma han sido determinantes en la evolución urbana de la ciudad y, a su vez, son los que entrañan un mayor riesgo. El de Sa Riera es el que ha provocado más catástrofes a lo largo de la historia. La más impactante y conocida, la del año 1403. Sa Riera se desbordó, dejando más de 5.000 muertos de una población de 25.000 personas

El especialista explica que, “cuando hay crecidas importantes, Sa Riera recupera muchas veces el cauce original, pero como hace 60 años que no ocurre, nadie se acuerda, pero puede volver a pasar”. Para Estrany, esas seis décadas que han transcurrido “no son lejanas desde el punto de vista histórico, pero sí humano, han pasado casi tres generaciones y el cambio social, cuando no hay transmisión oral, tampoco explica el entorno y se pierde la percepción del riesgo”.

Cuando hay crecidas importantes, Sa Riera recupera muchas veces el cauce original, pero como hace 60 años que no ocurre, nadie se acuerda, pero puede volver a pasar. No son lejanas desde el punto de vista histórico, pero sí humano, han pasado casi tres generaciones y el cambio social, cuando no hay transmisión oral, tampoco explica el entorno y se pierde la percepción del riesgo

Joan Estrany — Profesor de Geografía Física de la Universitat de les Illes Balears

El drama de Sant Llorenç

El último desbordamiento de un torrente que no olvidan los ciudadanos de Mallorca es el de Sant Llorenç, en la comarca del Llevant. Fue el 9 de octubre de 2018 y fallecieron 13 personas. No era la primera vez, la anterior fue en 1989. En la década de los 90 se amplió el cauce del torrente dando una “falsa sensación de seguridad a los vecinos”, considera Estrany. 

“La mitad del pueblo de Sant Llorenç está en la llanura de inundación del torrente, y, tras la tragedia de 2018, restauraron el cauce con hormigón, si hoy tenemos una crecida idéntica a la de ese año, será mucho peor, porque el agua correrá más y se concentrará mucho más rápido, es decir, ahora mismo el peligro es mucho mayor que hace seis años”, critica el director de RiscBal.

Sant Llorenç, en Mallorca, sufrió un desbordamiento de un torrente, por el cual fallecieron 13 personas. 'La mitad del pueblo está en la llanura de inundación del torrente, y, tras la tragedia de 2018, restauraron el cauce con hormigón, si hoy tenemos una crecida idéntica a la de ese año, será mucho peor, porque el agua correrá más y se concentrará mucho más rápido, es decir, ahora mismo el peligro es mucho mayor que hace seis años', critica el geógrafo Joan Estrany

Para este caso en concreto, Estrany propone “restaurar el bosque de ribera de la cabecera de la cuenca del torrente, muy bien desarrollado y, a nivel general, falta gestionar las cuencas de manera integrada, para que las crecidas generen los menores daños posibles y ahí la vegetación juega un papel fundamental”. Concienciar a la población que vive en zonas de riesgo es otro de los caballos de batalla, que combaten a través de sistemas de alerta temprana.

El Observatorio de Riesgos Naturales y Emergencias de las Islas Baleares (RiscBal), precisamente, tiene su origen en la tragedia de Sant Llorenç. Aquel 9 de octubre de 2018 cayeron 200 l/m2 entre las 19h y las 19:30h sobre Sant Llorenç. No fue hasta las 21h cuando la AEMET elevó la alerta a roja. “Todos los muertos, ya estaban muertos”, recuerda Estrany. “Ni siquiera emergencias sabía dónde estaba ocurriendo la inundación, cayeron todas las líneas de teléfono, no se sabía absolutamente nada porque no había ningún sistema de alerta temprana, nada que pudiera transmitir datos de lo que estaba lloviendo, dónde, del agua que estaba corriendo”. Para Estrany, Sant Llorenç marcó “un punto y aparte, y día de hoy sí estamos más preparados desde el punto de vista de prevención y comunicación, pero falta mucha concienciación y nuestros sistemas están en desarrollo”. 

El 9 de octubre de 2018 cayeron 200 l/m2 entre las 19h y las 19:30h sobre Sant Llorenç. No fue hasta las 21h cuando la AEMET elevó la alerta a roja. 'Todos los muertos, ya estaban muertos', recuerda Joan Estrany

RiscBal, según explica su director, “es un sistema de alerta temprana que permite a cualquier ciudadano acceder, a través del ordenador y del móvil, al estado actual de los torrentes o si, por ejemplo, un paso a nivel en cualquier municipio se verá afectado en las próximas dos horas por una crecida del propio torrente”. Matiza Estrany que están en “fase de pruebas” y, con cada episodio de lluvias intensas, ajustan “todos los parámetros para que los avisos no sean falsos positivos”. 

Sin olvidar que cada uno es responsable de sus propios actos. “Es importante saber qué hacer, en unas circunstancias de riesgo la toma de decisiones en segundos puede salvarte la vida, como no salir a coger el coche o subirse a una primera planta, pero lo primero es ser consciente de que vives en una zona inundable”. Para Estrany, “seguramente esas 123.000 personas que viven en zonas inundables en Palma lo desconocen, y tampoco conocen el nivel de peligrosidad del torrente con el que viven justo al lado”. 

Es importante saber qué hacer, en unas circunstancias de riesgo la toma de decisiones en segundos puede salvarte la vida, como no salir a coger el coche o subirse a una primera planta, pero lo primero es ser consciente de que vives en una zona inundable. Seguramente esas 123.000 personas que viven en zonas inundables en Palma lo desconocen, y tampoco conocen el nivel de peligrosidad del torrente con el que viven justo al lado

Joan Estrany — Profesor de Geografía Física de la Universitat de les Illes Balears

“No alertan del peligro por más que pase cada 50 años”

A poco más de 100 metros del Bar Bosch donde trabaja Carlos está el Bar Alaska, otro punto de encuentro de los de ‘toda la vida’ para los residentes y atracción para viajeros. La plaça del Mercat también era el curso natural del torrente de Sa Riera. Hace unos seis años que Astrich Rolón, argentina de nacimiento, trabaja tras la peculiar barra del Alaska. Vive en Mallorca desde hace más de dos décadas. Y su percepción sobre las inundaciones es diferente, porque, asegura, en su país cuando hablan de inundación “es que el agua te llega a la cintura, aquí basta que te alcance los tobillos”. Pese a vivir en una de las zonas inundables de Palma, como es el barrio de Es Rafal, dice que no le ve “el peligro”. Coincide con su colega del Bosch en que “el problema es que no se limpien las hojas que taponan las alcantarillas”.

La Rambla es otra de las calles principales de la ciudad, por la que pasan a diario centenares de mallorquines y turistas. Sus bajos se destinan a restauración y comercios. Josefina Olivas, propietaria de la tienda de moda y decoración Alma Vintage, lleva una década al frente de este comercio. “Se inundan más los comercios de la acera de enfrente, porque están algo más bajos”, cuenta. Critica la limpieza de los imbornales, “al final los limpiamos cada uno para que no nos llegue al agua a nuestros negocios”, puntualiza. La Rambla es otra de las calles por las que transcurría el cauce natural de Sa Riera. Sobre si los residentes y trabajadores de la zona conocen los riesgos, Josefina asegura que “nadie informa”. “Yo soy muy curiosa y me gusta conocer la historia de dónde estoy, pero no alertan del peligro por más que pase cada 50 o 100 años”, concluye.

Si los bajos de la Rambla son comerciales, el eje de la calle es para las flores. Beatriz Aguiló es florista en Flors Natalia desde hace 14 años. Y recuerda cómo con frecuencia el agua sube más de un palmo por la Rambla. “Pero nunca de manera peligrosa”, matiza Beatriz. El conocimiento que tiene ella sobre el cauce natural de Sa Riera y otras inundaciones históricas es porque sus padres se lo “contaban”.

La primera administración de Lotería de Palma, la que luce el número 1, comparte la Rambla con las flores, las tiendas y los restaurantes. Se abrió tres años después de la grave inundación de 1962. Juan José Herráez, su actual propietario, explica a elDiario.es que “desconocía que poco antes de que existiera esta administración, hubiese vuelto el cauce de Sa Riera a su lugar original y que nadie informa ni advierte de los posibles riesgos de estar en esta zona”.

No solo el desvío de Sa Riera fue un elemento dinamizador de la urbe palmesana, también la desecación del Prat de Sant Jordi, donde se ubica el actual aeropuerto de Palma, el tercero del Estado en tráfico de pasajeros. El rey Sanç la propuso por primera vez en 1321, proyecto revisado en 1767 y que finalmente se ejecutó en 1846. Recuerda Estrany que “era una tendencia en toda Europa, desecar las zonas húmedas”. Las razones, explica el profesor, son dos: “Conseguir más suelo agrícola y erradicar enfermedades como el paludismo”. También se intentó con la Albufera, pero no se consiguió.

Explica el director de RiscBal que el aeropuerto “está en una zona húmeda, de manera natural estaría completamente inundado y por eso están extrayendo agua permanentemente”. La principal consecuencia es que no drena y, cuando llueve intensamente, el agua “queda cerrada como si fuera un lago y lo vimos el pasado mes de junio”.

El aeropuerto de Palma, el tercero más importante del Estado, 'está en una zona húmeda, de manera natural estaría completamente inundado y por eso están extrayendo agua permanentemente', explica Joan Estrany, geógrafo

¿Qué escenario tendría que darse para que se desbordase alguno de los torrentes que atraviesan el centro urbano de Palma? Estrany responde que “uno muy habitual”. “Acumulaciones de precipitaciones muy intensas en la zona de cabecera de la cuenca, es decir, en la Serra de Tramuntana, ya ha ocurrido y volverá a ocurrir, pero no sabemos cuándo”. “Lo que sí sabemos”, explica el experto, “es que en la última década la intensidad de precipitación es mucho más elevada y provoca que las puntas de caudal sean más importantes”. Concluye que serían “200 l/m2 en 24 horas, con esas circunstancias, las mismas que en Sant Llorenç, toda el agua que se concentra en los cauces, desbordaría la zona baja de Palma”. “El agua al final acaba pidiendo sus escrituras de propiedad”, concluye.

Últim dia d'estiu a la platja de Can Picafort. Els primers clients de les terrasses dels bars del passeig marítim són residents i treballadors d'aquesta zona turística al nord de Mallorca. També algun turista matiner. Tres quilòmetres de passeig al costat del mar que sumen una cinquantena de bars i restaurants, una mica més de mitja dotzena d'hotels i altres comerços dedicats al turista de platja i els records que s'emportaran els visitants. Això a la primera línia.

Enfilen ja la recta final de la temporada. A finals d'octubre tot tornarà a estar tancat. I quedarà una passejada marítima sense les terrasses que han tornat a ser objecte de denúncies i polèmiques aquesta temporada. I ve de llarg.

Fa més de 20 anys. El primer conflicte va venir amb la Llei de Costes. Fins aquell moment, segons relata l'alcalde de Santa Margalida, Joan Monjo, “les terrasses estaven al costat de la sorra, enganxades a la platja, però Costes va obligar que es traslladessin a la façana dels bars i restaurants, per respectar els sis metres”.

Aquests sis metres són la servitud de trànsit de la Llei de Costes i es mesuren, segons la llei, “des de la línia interior de la ribera del mar que forma part de la servitud de protecció, si bé les limitacions són més estrictes”. “En aquesta zona no està autoritzada la construcció de cap instal·lació i s'haurà de deixar permanent expedita per a l'ús públic de vianants i per als vehicles de vigilància i salvament”, afegeix la llei. “Expedita”, emfatitza Monjo, “si apliquem la llei rigorosament, res de terrasses, ni taules ni cadires, però tampoc papereres, bancs o jocs infantils”. “Lliure d'obstacles és lliure de tot, no hi pot haver res”, comenta el primer edil.

Evidentment, el passeig marítim de Can Picafort té papereres, bancs, jardineres i jocs infantils. I compten amb el permís oportú. També els quatre grups escultòrics amb 21 figures femenines de Joan Bennàssar instal·lades el 2016. Després de l'èxit de l'exposició, van sol·licitar la seva integració definitiva dos anys després. A hores d'ara, aquestes escultures formen part del paisatge costaner de Can Picafort. “Però no denunciaran les escultures, denuncien les terrasses, perquè estan en contra del turisme”, critica l'alcalde de la localitat.

No denunciaran les escultures, denuncien les terrasses, perquè estan en contra del turisme

Joan Monjo — Batle de Santa Margalida

Les terrasses: ara sí, ara no

Miguel és el propietari del Bar Playa i recorda que “fa uns 25 anys” els “van obligar a canviar les terrasses a la façana i ja no era tan còmode per al turista, perquè des de la taula del bar podien veure els nens jugant, les tovalloles, tot, mentre es prenien un cafè”. “No té res a veure amb ser aquí, que ja no veus el nen, has de venir amb ell, agafar les teves pertinences… I són a l'ombra, aquí venen pel sol. Però vam acceptar el canvi, no n'hi va haver una altra, i així estem des de llavors”, comenta.

L'origen d'aquest conflicte va ser un informe de la Conselleria de Medi Ambient del Govern del 2001 que alertava de l'ocupació de la zona de servitud de trànsit. Tres anys després, el Ministeri de Medi Ambient va denegar a l'Ajuntament de Santa Margalida el permís perquè els bars i restaurants de Can Picafort ocupessin el passeig marítim amb taules i cadires. Tot i que l'Ajuntament va recórrer la decisió argumentant que feia molts anys que les terrasses ocupaven aquesta zona i que quedava espai lliure per al pas dels vianants, Costes va ordenar la retirada de les taules i cadires de les terrasses de la primera línia. L'Ajuntament va acatar la decisió. Durant un mes i mig d'aquell 2004, entre el maig i el juny, no hi va haver terrasses al passeig marítim de Can Picafort, fins que es va arribar a un acord provisional perquè s'instal·lessin novament aquesta temporada turística, segons recollia el diari local Última Hora aleshores.

L'estiu del 2005, la primera línia de Can Picafort tornava a lluir la seva estampa estiuenca d'un passeig ple de terrasses i turistes. El delegat de Govern en aquesta època, Ramon Socías, va autoritzar la instal·lació “sempre que quedin enganxades a la zona de terra i no a la de mar, no ocupin més d'un metre de superfície i deixin un espai lliure de pas de quatre metres d'amplada al passeig marítim perquè circulin vehicles d'emergència en cas de necessitat”. I aquestes són les condicions, les consensuades fa 20 anys amb Costes, a què fa referència l'actual alcalde de Santa Margalida després de les noves acusacions contra l'espai que ocupen les terrasses. Aquests quatre metres.

Les noves denúncies

Així sorgeix el nou conflicte, amb almenys dues denúncies aquest any. La primera per part de l'oposició. El PSOE de Santa Margalida va qüestionar al ple municipal de l'abril passat “l'excessiva” ocupació de la via pública. A principis de setembre, el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) denunciava davant el Consell de Mallorca la mateixa infracció. És la institució insular la que té competència sobre les autoritzacions, a més d'haver de fer les inspeccions pertinents i imposar multes en cas d'incompliment.

I per què la denúncia davant el Consell de Mallorca? Perquè és qui té les competències del litoral urbà des del 2001. Tot i que, avui dia, no és l'única institució amb deure de gestió. Són quatre.

L'1 de juliol de 2023, Balears assumia les competències de Costes i Litoral, convertint-se així en la quarta comunitat autònoma a aconseguir el traspàs, després de Catalunya, Andalusia i Canàries. Què implicava? La gestió de les autoritzacions administratives dins del domini públic maritimoterrestre (DPMT), els usos de temporada (com són les hamaques, para-sols o zones de fondeig) i les zones de servitud de trànsit (els sis primers metres des de la ribera del mar).

Però no només això. També que es compleixi el que està autoritzat, sancionar les infraccions i recaptar les multes. Això sí, el Govern es reservava el cobrament del cànon d'ocupació, la decisió final de les concessions i planificar els projectes i obres d'interès general. Amb aquest nou traspàs, els Consells Insulars passaven també a assumir la competència al litoral rústic.

Quants metres tutela la Llei de Costes en litoral urbà i rústic? És el que la llei anomena servitud de protecció i defineix així la seva amplada: “100 metres comptats des del límit interior de la ribera del mar, excepte en aquells trams litorals que, a l'entrada en vigor la Llei de Costes (28 de juliol de 1988), estiguessin ja classificats com a urbans o tinguessin un pla parcial ja aprovat amb anterioritat al dia 1 de gener de 1988, en els quals l'amplada és de 20 metres”.

En el cas del litoral urbà, en aquests 20 metres, tenen potestat quatre administracions: la llei és estatal (la de Costes de 1988), els primers sis metres els gestiona el govern autonòmic, els següents catorze el Consell Insular i l'Ajuntament de la localitat participa als vint, per exemple, atorgant les llicències d'ocupació de la via pública.

En rebre la denúncia del GOB, segons fonts del Consell de Mallorca, els inspectors es van desplaçar fins a Can Picafort per “aixecar acta i realitzar els informes oportuns”. “En aquests moments, està en procés de valoració i s'obrirà expedient sancionador en el cas que algun establiment no s'adeqüi a la normativa”, afegeixen. Les mateixes fonts asseguren que “Can Picafort no ha tramitat els permisos perquè s'instal·lin les terrasses, però altres ajuntaments de zones costaneres sí que ho han fet”. “Ho faré el 2025”, assegura a l'alcalde de Santa Margalida, Joan Monjo, “perquè tenim l'autorització de Costes del 2022 al 2025 i el traspàs de competències a Balears va ser l'any passat, no he d'informar de res si és vigent el darrer permís i ningú ens ha dit que hàgim de comunicar-ho al Consell”.

El Consell de Mallorca assegura que l'Ajuntament de Santa Margalida no ha tramitat els permisos perquè s'instal·lin les terrasses. 'Ho faré en 2025', afirma l'alcalde, qui afegeix que existeix un permís vigent

Des de la institució insular asseguren que “les notificacions s'han d'enviar a les tres administracions”, és a dir, a Costes estatal, al Govern i al Consell de Mallorca. “No hem demanat mai autorització al Consell, mai”, respon l'alcalde a la pregunta de si des del 2001 algun any han notificat la instal·lació de terrasses a la institució insular. “Però en tot aquest temps tampoc ens l'han demanada ni he vist cap inspector del Consell per aquí fins fa unes setmanes”, remarca el primer regidor. Fonts del Consell de Mallorca afirmen que Santa Margalida no els ha comunicat l'ocupació de la via pública ni aquest any ni l'anterior, però haurien de “consultar any rere any per saber si des del 2001 s'ha fet alguna vegada”. Després de l'enrenou muntat i l'absència de comunicació entre les dues institucions, a l'alcalde assegura que enviarà “els permisos de Costes al Consell” i els proposarà “un conveni per seguir controlant l'ocupació i passar la informació a qui correspongui”.

Els hotels també envaeixen la primera línia

La visita dels inspectors del Consell de Mallorca no és l'única que ha rebut Can Picafort aquest estiu. El zelador de Costes, segons l'alcalde, “va venir arran que la denúncia de l'oposició sortís a la premsa i jo li vaig ensenyar, en una segona reunió, tot el passeig marítim, i en veure que els hotels envaeixen tota la zona de protecció, ha quedat en punt mort”. Diversos hotels d'aquesta zona mallorquina, com The Sea Hotel (1966), Dunamar (1971) o l'hotel Son Bauló (1968), abasten amb les instal·lacions la zona de servitud de protecció, inclosa la de trànsit, quedant per a ús i gaudi exclusiu dels hostes d'aquests establiments.

L'alcalde assegura que ha anat un zelador a inspeccionar la primera línia de platja i que, després de veure que els hotels envaeixen tota la zona de protecció, la inspecció ha quedat en punt mort. Diversos hotels, construïts abans de la Llei de Costes abasten amb les seves instal·lacions la zona de servitud de protecció, inclosa la de trànsit, i queden per a ús i gaudi exclusiu dels hostes d'aquests establiments

La particularitat és que van ser aixecats abans de la Llei de Costes, situació que contempla la pròpia normativa. “La realització d'una nova delimitació no significa, de cap manera, que les edificacions que puguin quedar incloses dins dels terrenys de DPMT tinguin un origen il·legal. Per aquesta raó, la legislació actual reconeix els drets dels propietaris que al seu dia no van infringir cap normativa, però sotmet aquestes propietats a un règim especial”. “Hem instal·lat una passarel·la de fusta sobre la sorra perquè, almenys, els vianants puguin travessar aquesta zona d'hotels, perquè no tenen per on passar sense trepitjar la platja”, explica Monjo.

Una de les mesures adoptades per l'Ajuntament de Santa Margalida per donar espai als vianants ha estat eliminar el carril bici. “Com a Ajuntament estem a favor del turisme i volem tenir una oferta turística global en les millors condicions, per això a les zones més saturades del passeig marítim hem prohibit bicicletes i patinets, no són compatibles amb els vianants”, exposa l'alcalde.

L'amplada del passeig marítim de Can Picafort no és igual a tots els seus trams. La més estreta és una part del passeig de l'Enginyer Antoni Garau, on les terrasses envaeixen part de la zona de trànsit. És la part de sis metres que hauria d'estar expedita segons la normativa. Amb les terrasses de bars i restaurants, lliure i clar queden 4'8 metres. L'acord de fa 20 anys marcava quatre metres lliures. “El que no faré és dir-los a uns que poden posar taules i cadires i a altres, com és una mica més estret, no hi podeu posar. A més, és on hi ha més platja i la que més turistes té, com la deixarem sense serveis per un metro?”, argumenta l'alcalde Joan Monjo.

Com que l'amplada del passeig marítim no és igual a tots els seus trams, per complir amb la llei de Costes, l'Ajuntament hauria d'eliminar només algunes terrasses. 'El que no faré és dir-los a uns que poden posar taules i cadires ia altres, com és una mica més estret, no en podeu posar', argumenta l'alcalde

“Tenim tot el passeig marcat amb unes tatxes a terra que delimiten l'espai que poden ocupar les terrasses i fem diverses inspeccions durant la temporada per comprovar que es limiten a aquest espai”, sintetitza l'alcalde mentre una patrulla de la Policia Local de Santa Margalida fa les comprovacions pertinents. Un dels agents assegura a aquest diari que “la immensa majoria dels establiments compleixen i el que no, se sanciona”.

Un regidor té set terrasses il·legals

A la part més estreta d'aquest passeig, Miguel i Eugenio regenten els seus locals des de fa més de sis dècades. A més, Eugenio Garrido és regidor al Consistori i ha estat el centre de l'última polèmica, com recull aquesta notícia de l'Ara Balears, que informa que el polític té set establiments amb terrasses il·legals. El regidor explica que té “set locals en propietat, però cinc estan llogats i dos en explotació”. Un és el Vent i Mar, hotel i restaurant. Eugenio recorda que va començar amb el seu pare a treballar fa 42 anys: “No teníem res, i l'únic que hem fet ha estat això, treballar. Ell no ha gaudit mai de la vida, només ha treballat. I aquí segueix, amb 80 anys i li queden 10 per jubilar-se”.

No teníem res, i l'única cosa que hem fet ha estat això, treballar. El meu pare -que va muntar el restaurant que té una terrassa il·legal- mai no ha gaudit de la vida, només ha treballat. I aquí segueix, amb 80 anys i li queden 10 per jubilar-se

Eugenio Garrido — Propietari del Vent i Mar, hotel i restaurant, i regidor de l'Ajuntament de Santa Margalida

Però no només treballa el pare a l'hotel, també la mare. “Amb 83 anys i tots dos cotitzant”, puntualitza Eugenio. A les crítiques abocades, Eugenio respon: “M'ho prenc a riure i el meu pare em diu que és publicitat gratuïta”. I afegeix: “És una persecució contra l'alcalde i m'ha tocat a mi també perquè és regidor en el seu mandat”. L'alcalde coincideix amb el regidor que les denúncies per l'ocupació de les terrasses “són un atac personal”. La terrassa del Vent i Mar són dues files de taules i cadires i, segons Eugenio, “si poguessin, els clients estarien dins de la sorra, dins de l'aigua”. “Primer s'omple la terrassa i, quan ja no queda més remei, doncs es fiquen dins del local”, afirma.

Una de les cantines més concorregudes d'aquest passeig és el Bar Playa, que va obrir les portes el 1964. Miguel és el seu propietari. Critica el canvi d'ubicació de les terrasses de fa 20 anys. “Des que estan a l'ombra, els mesos de març, abril, setembre i octubre, a res que refresqui, no factures, perquè volen estar al sol i, enganxats a la façana i amb tendals, no hi ha sol. Abans teníem para-sols de ràfia, també feien més bonic el passeig”.

Sobre el traspàs de competències i com s'ha de comunicar l'ocupació de la via pública, Miguel afirma: “Com a propietari, vas a l'Ajuntament, demanem el permís, paguem la taxa i ja no sabem més, de si cal elevar-lo o no a més administracions , no estem per a tanta burocràcia, estem per treballar”. I aquesta temporada, malgrat les dades rècord d'ocupació, la facturació no ha estat traslladada al sector de la restauració. En aquesta zona de l'illa també ho han notat. Miguel assegura que la temporada ha anat pitjor que l'anterior: “La despesa de les famílies ha pujat molt i es queden a dinar als hotels, res de restaurants”.

En una altra zona del passeig, David treballa des d'aquest estiu com a relacions públiques de Pirates, però fa 20 anys que és a bars i restaurants de Can Picafort. Assegura que tenen “la llicència d'ocupació de la via pública i, sense les terrasses, ningú no vindria al local”. Khan, encarregat del Don Denis, està en una de les zones més amples del passeig i explica que “rarament” tenen clients dins del local. “Obrim d'abril a octubre i els clients prefereixen estar fora, amb les vistes al port i les escultures. Tots s'hi fan fotos”, afegeix.

L'alcalde detalla a elDiario.es que tots els establiments “tenen llicència d'ocupació i paguen els seus impostos”. “Som els primers interessats perquè tot això funcioni, perquè el passeig cal mantenir-lo i tenir-ne cura”. I afegeix que si no han elevat la documentació a altres administracions públiques de les illes és perquè “ningú” ho ha comunicat al Consistori. “Entenem que l'informe que enviem a Costes per al període 22-25 està autoritzat i vigent i el proper any tornarem a enviar-lo, amb tot, terrasses, hamaques, para-sols…” “Veus la platja? Aquest és el veritable problema que tenim a Can Picafort, que ens estem quedant sense platja, perquè es va fer malament el port i va interrompre la dinàmica dels corrents i ja no porten sorra, però això ningú no ho denuncia ni fa res”, conclou l'alcalde.

Último día de verano en la playa de Can Picafort. Los primeros clientes de las terrazas de los bares del paseo marítimo son residentes y trabajadores de esta turística zona al norte de Mallorca. También algún turista madrugador. Tres kilómetros de paseo junto al mar que suman una cincuentena de bares y restaurantes, algo más de media docena de hoteles y otros tantos comercios dedicados al turista playero y los recuerdos que se llevarán los visitantes. Esto en la primera línea. 

Enfilan ya la recta final de la temporada. A finales de octubre, todo volverá a estar cerrado. Y quedará un paseo marítimo sin las terrazas que han vuelto a ser objeto de denuncias y polémicas esta temporada. Y viene de largo.

Hace más de 20 años. El primer conflicto vino con la Ley de Costas. Hasta ese momento, según relata el alcalde de Santa Margalida, Joan Monjo, “las terrazas estaban junto a la arena, pegadas a la playa, pero Costas obligó a que se trasladaran a la fachada de los bares y restaurantes, para respetar los seis metros”.

Esos seis metros son la servidumbre de tránsito de la Ley de Costas y se miden, según la ley, “desde la línea interior de la ribera del mar que forma parte de la servidumbre de protección, si bien en la misma las limitaciones son más estrictas”. “En esta zona no está autorizada la construcción de ninguna instalación y deberá dejarse permanente expedita para el uso público peatonal y para los vehículos de vigilancia y salvamento”, añade la ley. “Expedita”, enfatiza Monjo, “si aplicamos la ley a rajatabla, nada de terrazas, ni mesas ni sillas, pero tampoco papeleras, bancos o juegos infantiles”. “Libre de obstáculos es libre de todo, no puede haber nada”, comenta el primer edil.

Evidentemente, el paseo marítimo de Can Picafort tiene papeleras, bancos, jardineras y juegos infantiles. Y cuentan con el permiso oportuno. También los cuatro grupos escultóricos con 21 figuras femeninas de Joan Bennàssar instaladas en 2016. Tras el éxito de la exposición, solicitaron su integración definitiva dos años después. A día de hoy, esas esculturas forman parte del paisaje costero de Can Picafort. “Pero no van a denunciar las esculturas, denuncian las terrazas, porque están en contra del turismo”, critica el alcalde de la localidad. 

No van a denunciar las esculturas, denuncian las terrazas, porque están en contra del turismo

Joan Monjo — Alcalde de Santa Margalida

Las terrazas: ahora sí, ahora no

Miguel es el propietario del Bar Playa y recuerda que “hace unos 25 años” les “obligaron a cambiar las terrazas a la fachada y ya no era tan cómodo para el turista, porque desde la mesa del bar podían ver a los niños jugando en la arena con el cubo, el capazo de la playa, las toallas, todo, mientras se tomaban un cafecito”. “No tiene nada que ver con estar aquí, que ya no ves al niño, tienes que venir con él, coger tus pertenencias… Y están a la sombra, aquí vienen por el sol. Pero aceptamos el cambio, no hubo otra, y así estamos desde entonces”, comenta.

El origen de ese conflicto fue un informe de la Conselleria de Medi Ambient del Govern de 2001 que alertaba de la ocupación de la zona de servidumbre de tránsito. Tres años después, el Ministerio de Medio Ambiente denegó al Ayuntamiento de Santa Margalida el permiso para que los bares y restaurantes de Can Picafort ocuparan el paseo marítimo con mesas y sillas. Pese a que el Ayuntamiento recurrió la decisión argumentando que hacía muchos años que las terrazas ocupaban esa zona y que quedaba espacio libre para el paso de los peatones, Costas ordenó la retirada de las mesas y sillas de las terrazas de la primera línea. El Ayuntamiento acató la decisión. Durante mes y medio de aquel 2004, entre mayo y junio, no hubo terrazas en el paseo marítimo de Can Picafort, hasta que se alcanzó un acuerdo provisional para que se instalaran de nuevo esa temporada turística, según recogía el diario local Última Hora por aquel entonces, 

El verano de 2005, la primera línea de Can Picafort lucía de nuevo su estampa veraniega de un paseo repleto de terrazas y turistas. El delegado de Gobierno en esa época, Ramon Socías, autorizó la instalación “siempre que estas queden pegadas a la zona de tierra y no a la de mar, no ocupen más de un metro de superficie y dejen un espacio libre de paso de cuatro metros de ancho en el paseo marítimo para que circulen vehículos de emergencia en caso de necesidad”. Y, estas son las condiciones, las consensuadas hace 20 años con Costas, a las que hace referencia el actual alcalde de Santa Margalida tras las nuevas acusaciones contra el espacio que ocupan las terrazas. Esos cuatro metros.

Las nuevas denuncias

Así surge el nuevo conflicto, con, al menos, dos denuncias este año. La primera, por parte de la oposición. El PSOE de Santa Margalida cuestionó en el pleno municipal del pasado mes de abril la “excesiva” ocupación de la vía pública. A principios de septiembre, el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), denunciaba ante el Consell de Mallorca la misma infracción. Es la institución insular la que tiene competencia sobre las autorizaciones, además de tener que realizar las pertinentes inspecciones e imponer multas en caso de incumplimiento.

¿Y por qué la denuncia ante el Consell de Mallorca? Porque es quien tiene las competencias del litoral urbano desde el 2001. Aunque, a día de hoy, no es la única institución con deber de gestión. Son cuatro.

El 1 de julio de 2023, Balears asumía las competencias de Costas y Litoral, convirtiéndose así en la cuarta comunidad autónoma en lograr el traspaso, después de Catalunya, Andalucía y Canarias. ¿Qué implicaba? La gestión de las autorizaciones administrativas dentro del dominio público marítimo-terrestre (DPMT), los usos de temporada (como son las hamacas, sombrillas o zonas de fondeo) y las zonas de servidumbre de tránsito (los seis primeros metros desde la ribera del mar).

Pero no solo eso. También que se cumpla lo autorizado, sancionar las infracciones y recaudar las multas. Eso sí, el Gobierno se reservaba el cobro del canon de ocupación, la decisión final de las concesiones y planificar los proyectos y obras de interés general. Con este nuevo traspaso, los Consells Insulares pasaban también a asumir la competencia en el litoral rústico.

¿Cuántos metros tutela la Ley de Costas en litoral urbano y rústico? Es lo que la ley denomina servidumbre de protección y define así su anchura: “100 metros contados desde el límite interior de la ribera del mar, excepto en aquellos tramos litorales que, a la entrada en vigor la Ley de Costas (28 de julio de 1988), estuvieran ya clasificados como urbanos o tuvieran un plan parcial ya aprobado con anterioridad al día 1 de enero de 1988, en los cuales la anchura es de 20 metros”.

En el caso del litoral urbano, en esos 20 metros, tienen potestad cuatro administraciones: la ley es estatal (la de Costas de 1988), los primeros seis metros los gestiona el gobierno autonómico, los siguientes catorce el Consell Insular y el Ayuntamiento de la localidad participa en los veinte, por ejemplo, otorgando las licencias de ocupación de la vía pública.

Al recibir la denuncia del GOB, según fuentes del Consell de Mallorca, los inspectores se desplazaron hasta Can Picafort para “levantar acta y realizar los informes oportunos”. “En estos momentos, está en proceso de valoración y se abrirá expediente sancionador en el caso de que algún establecimiento no se adecúe a la normativa”, añaden. Las mismas fuentes aseguran que “Can Picafort no ha tramitado los permisos para que se instalen las terrazas, pero otros ayuntamientos de zonas costeras sí lo han hecho”. “Lo haré en 2025”, asegura a elDiario.es el alcalde de Santa Margalida, Joan Monjo, “porque tenemos la autorización de Costas de 2022 a 2025 y el traspaso de competencias a Balears fue el año pasado, no tengo que informar de nada si está vigente el último permiso y nadie nos ha dicho que tengamos que comunicarlo al Consell”.

El Consell de Mallorca asegura que el Ayuntamiento de Santa Margalida no ha tramitado los permisos para que se instalen las terrazas. 'Lo haré en 2025', afirma el alcalde, quien añade que existe un permiso vigente

Desde la institución insular aseguran que “las notificaciones se han de enviar a las tres administraciones”, es decir, a Costas estatal, al Govern y al Consell de Mallorca. “Nunca hemos pedido autorización al Consell, nunca”, responde el alcalde a la pregunta de si desde 2001 algún año han notificado la instalación de terrazas a la institución insular. “Pero en todo este tiempo tampoco nos la han pedido ni he visto a ningún inspector del Consell por aquí hasta hace unas semanas”, remarca el primer edil. Fuentes del Consell de Mallorca afirman que Santa Margalida no les ha comunicado la ocupación de la vía pública ni este año ni el anterior, pero tendrían que “consultar año a año para saber si desde 2001 se ha hecho en alguna ocasión”. Tras el revuelo montado y la ausencia de comunicación entre ambas instituciones, al alcalde asegura que enviará “los permisos de Costas al Consell” y les propondrá “un convenio para seguir controlando la ocupación y pasar la información a quien corresponda”.

Los hoteles también invaden la primera línea

La visita de los inspectores del Consell de Mallorca no es la única que ha recibido Can Picafort este verano. El celador de Costas, según el alcalde, “vino a raíz de que la denuncia de la oposición saliera en la prensa y yo le enseñé, en una segunda reunión, todo el paseo marítimo, y al ver que los hoteles invaden toda la zona de protección, ha quedado en punto muerto”. Varios hoteles de esta zona mallorquina, como The Sea Hotel (1966), Dunamar (1971) o el hotel Son Bauló (1968), abarcan con sus instalaciones la zona de servidumbre de protección, incluida la de tránsito, quedando para uso y disfrute exclusivo de los huéspedes de estos establecimientos.

El alcalde asegura que ha ido un celador a inspeccionar la primera línea de playa y que, tras ver que los hoteles invaden toda la zona de protección, la inspección ha quedado en punto muerto. Varios hoteles, construidos antes de la Ley de Costas, abarcan con sus instalaciones la zona de servidumbre de protección, incluida la de tránsito, quedando para uso y disfrute exclusivo de los huéspedes de estos establecimientos

La particularidad es que fueron levantados antes de la Ley de Costas, situación que contempla la propia normativa. “La realización de un nuevo deslinde no significa, en modo alguno, que las edificaciones que puedan quedar incluidas dentro de los terrenos de DPMT tengan un origen ilegal. Por esa razón, la legislación actual reconoce los derechos de los propietarios que en su día no infringieron ninguna normativa, pero somete estas propiedades a un régimen especial”. “Hemos instalado una pasarela de madera sobre la arena para que, al menos, los peatones puedan atravesar esta zona de hoteles, porque no tienen por dónde pasar sin pisar la playa”, explica Monjo.

Una de las medidas adoptadas por el Ayuntamiento de Santa Margalida para dar espacio a los peatones ha sido eliminar el carril bici. “Como Ayuntamiento estamos a favor del turismo y queremos tener una oferta turística global en las mejores condiciones, por eso en las zonas más saturadas del paseo marítimo hemos prohibido bicicletas y patinetes, no son compatibles con los peatones”, expone el alcalde.

La anchura del paseo marítimo de Can Picafort no es igual en todos sus tramos. La más estrecha es una parte del paseo Enginyer Antoni Garau, donde las terrazas invaden parte de la zona de tránsito. Esa de seis metros que debería estar expedita según la normativa. Con las terrazas de bares y restaurantes, libre y despejada quedan 4’8 metros. El acuerdo de hace 20 años marcaba cuatro metros libres. “Lo que no voy a hacer es decirles a unos que pueden poner mesas y sillas y a otros, como es un poco más estrecho, no podéis poner. Además, es donde hay más playa y la que más turistas tiene, ¿cómo vamos a dejarla sin servicios por un metro?”, argumenta el alcalde Joan Monjo.

Como la anchura del paseo marítimo no es igual en todos sus tramos, para cumplir con la ley de Costas, el Ayuntamiento tendría que eliminar sólo algunas terrazas. 'Lo que no voy a hacer es decirles a unos que pueden poner mesas y sillas y a otros, como es un poco más estrecho, no podéis poner.', argumenta el alcalde

“Tenemos todo el paseo marcado con unas tachuelas en el suelo que delimitan el espacio que pueden ocupar las terrazas y hacemos varias inspecciones durante la temporada para comprobar que se limitan a ese espacio”, sintetiza el alcalde mientras una patrulla de la Policía Local de Santa Margalida hace las pertinentes comprobaciones. Uno de los agentes asegura a este diario que “la inmensa mayoría de los establecimientos cumplen y el que no, se sanciona”.

Un concejal tiene siete terrazas ilegales

En la parte más estrecha de ese paseo, Miguel y Eugenio regentan sus locales desde hace más de seis décadas. Además, Eugenio Garrido es concejal en el Consistorio y ha sido el centro de la última polémica, como recoge esta noticia del Ara Balears, que informa que el político tiene siete establecimientos con terrazas ilegales. El concejal explica que tiene “siete locales en propiedad, pero cinco están alquilados y dos en explotación”.  Uno de ellos es el Vent i Mar, hotel y restaurante. Eugenio recuerda que empezó con su padre a trabajar hace 42 años: “No teníamos nada, y lo único que hemos hecho ha sido eso, trabajar. Él nunca ha disfrutado de la vida, solo ha trabajado. Y aquí sigue, con 80 años y le quedan 10 para jubilarse”.

No teníamos nada, y lo único que hemos hecho ha sido eso, trabajar. Mi padre -que montó el restaurante que tiene una terraza ilegal- nunca ha disfrutado de la vida, solo ha trabajado. Y aquí sigue, con 80 años y le quedan 10 para jubilarse

Eugenio Garrido — Dueño del Vent i Mar, hotel y restaurante, y regidor del Ayuntamiento de Santa Margalida

Pero no solo trabaja su padre en el hotel, también su madre. “Con 83 años y los dos cotizando”, puntualiza Eugenio. A las críticas vertidas, Eugenio responde: “Me lo tomo a risa y mi padre me dice que es publicidad gratuita”. Y añade: “Es una persecución contra el alcalde y me ha tocado a mí también por ser concejal en su mandato”. El alcalde coincide con el concejal en que las denuncias por la ocupación de las terrazas “son un ataque personal”. La terraza del Vent i Mar son dos filas de mesas y sillas y, según Eugenio, “si pudiesen, los clientes estarían dentro de la arena, dentro del agua”. “Primero se llena la terraza y, cuando ya no queda más remedio, pues se meten dentro del local”, afirma.

Una de las cantinas más concurridas de ese paseo es el Bar Playa, que abrió sus puertas en 1964. Miguel es su propietario. Critica el cambio de ubicación de las terrazas de hace 20 años. “Desde que están en sombra, los meses de marzo, abril, septiembre y octubre, a nada que refresque, no facturas, porque quieren estar al sol y, pegados a la fachada y con toldos, no hay sol. Antes teníamos sombrillas de rafia, también hacían más bonito el paseo”.

Sobre el traspaso de competencias y cómo debe comunicarse la ocupación de la vía pública, Miguel afirma: “Como propietario, vas al Ayuntamiento, pedimos el permiso, pagamos la tasa y ya no sabemos más, de si hay que elevarlo o no a más administraciones, no estamos para tanta burocracia, estamos para trabajar”. Y esta temporada, pese a los datos récord de ocupación, la facturación no se ha traslado al sector de la restauración. En esta zona de la isla también lo han notado. Miguel asegura que la temporada ha ido peor que la anterior: “El gasto de las familias ha subido mucho y se quedan a comer en los hoteles, nada de restaurantes”.

En otra zona del paseo, David trabaja desde este verano como relaciones públicas de Pirates, pero lleva 20 años en bares y restaurantes de Can Picafort. Asegura que tienen “la licencia de ocupación de la vía pública y, sin las terrazas, nadie vendría al local”. Khan, encargado del Don Denis, está en una de las zonas más anchas del paseo y cuenta que “rara vez” tienen clientes dentro del local. “Abrimos de abril a octubre y los clientes prefieren estar fuera, con las vistas al puerto y las esculturas. Todos se hacen fotos con ellas”, añade.

El alcalde detalla a elDiario.es que todos los establecimientos “tienen licencia de ocupación y pagan sus impuestos”. “Somos los primeros interesados para que todo esto funcione, porque el paseo hay que mantenerlo y cuidarlo”. Y añade que si no han elevado la documentación a otras administraciones públicas de las islas es porque “nadie” lo ha comunicado al Consistorio.“ Entendemos que el informe que enviamos a Costas para el periodo 22-25 está autorizado y vigente y el próximo año volveremos a enviarlo, con todo, terrazas, hamacas, sombrillas…”. “¿Ves la playa? Ese es el verdadero problema que tenemos en Can Picafort, que nos estamos quedando sin playa, porque se hizo mal el puerto e interrumpió la dinámica de las corrientes y ya no traen arena, pero eso nadie lo denuncia ni hace nada”, concluye el alcalde.

Balears, juntament amb Cabrera, sumen 1.724 km de costa. El 10% són platges principalment amb sorra. 867 platges en total. Però, quantes sobreviuran al pròxim canvi de segle? Segons Biel Jordà, investigador científic del Centre Oceanogràfic de Balears, “el canvi climàtic provocarà la pèrdua permanent del 56% de la superfície de la platja”. Això davant d'un escenari intermedi. Perquè pot ser pitjor.

Segons el plantejament més greu del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), desapareixerien definitivament 72 platges, 314 més s'inundarien completament diverses vegades a l'any i més del 65% de la superfície de la platja s'empantanaria, arribant fins al 86% en condicions climàtiques extremes.

És possible evitar-ho? No. I es pot fer alguna cosa? Sí. Tal com reflexiona Jordà, quan s'utilitza el terme de canvi climàtic, “cometem l'error de pensar que, com passarà d'aquí a 50 anys, ja buscaran les solucions següents, però això només amaga que les amenaces actuals i els problemes que tindrem en unes dècades és perquè s'està gestionant malament el present”.

Per comprendre la magnitud del repte, primer cal entendre què és una platja. Perquè no és només la part on posem la tovallola, la visible que ja veiem minvar d'un temps ençà. Per als científics, tal com explica Luis Gómez, doctor de Geodinàmica Externa a la Universitat de les Illes Balears (UIB), la platja és “des d'on les onades són capaces de moure el sediment en profunditat fins a la primera duna o passeig marítim de torn”.

“I no són un jardí que pots dissenyar al teu gust. La platja està en moviment constant. És material solt que es mou en funció de l'energia que li arriba per onatge i, com que l'onatge és variable al llarg del temps, la platja va fluctuant”, explica Gómez. Aquest moviment constant fa que els temporals d'hivern arrosseguin la sorra mar endins, que torna a la superfície a l'estiu amb les suaus marees. És el cicle natural d'una platja. No perden sorra, només que una època de l'any hi ha més sediment a la superfície (on posem la tovallola) i una altra, més sota el mar.

El veritable col·lapse a què s'enfronten les platges de l'arxipèlag no és a la pèrdua de sorra, sinó a la pujada del nivell del mar. En els últims 30 anys, el mar ha pujat a un ritme de 3 centímetres per dècada, i aquests 9/10 centímetres, segons Jordà, “amb platges que són molt esteses com les de Balears, n'hi ha prou per notar una petita reculada a la superfície”.

Les projeccions que maneja l'investigador del Centre Oceanogràfic de Balears és que “si continuem emetent gasos amb efecte d'hivernacle com fins ara, a finals de segle el mar haurà pujat en aquesta zona entre 60 i 70 centímetres”. “Si hi ha una reducció dràstica de les emissions, que s'hauria de fer per molts altres motius, no només per la pujada del nivell del mar, ens quedaríem entre 30 i 40 centímetres”, puntualitza Jordà. I aquí és on es perdria el 56% de la superfície de la platja. Un escenari menys dolent, però gens desitjable per a un territori que viu del turisme.

Si continuem emetent gasos d'efecte d'hivernacle com fins ara, a final de segle la mar haurà pujat en aquesta zona entre 60 i 70 centímetres

Biel Jordà — Investigador del Centre Oceanogràfic de Balears

Gómez coincideix que, si baixen les emissions, la pujada del nivell del mar seria d'uns 40 centímetres, “una pujada ja important, però el pitjor dels escenaris per a l'any 2100 és d'un metre i això seria un desastre”. Ja no hi haurà cues de mitja hora i hora per accedir a una de les platges més 'instagramejades' de Mallorca, Es Caló des Moro, perquè ja no hi haurà platja. Passarà en aquesta i en les desenes de platges balears que tenen una paret rocosa que en delimita l'espai. I aquí estem parlant de l'any 2050.

Per a Gómez, aquest any és clau, perquè fins al 2050 “no es voldran assabentar que tenim un problema seriós, perquè la variabilitat de les dinàmiques naturals d'una platja emmascararà els efectes de l'ascens del nivell del mar, ocultant la pèrdua de superfície”.

En una altra situació totalment diferent s'emmarquen les platges on s'ha respectat i conservat el seu sistema dunar, com Es Trenc. Tot i que el nivell del mar pugi, la platja té espai per anar-se'n enrere i reposicionar-se. Pot retrocedir i “tindràs una platja, potser no tan ampla com la d'ara, però tindràs platja, perquè tens espai d'acomodació”, matisa Gómez.

Per això, una de les principals estratègies per al doctor és “tenir cura de les dunes, conservar les que actualment estan al front de la platja i començar a gestionar les dunes trucades de segon cordó o del darrere, per no degradar-les i, quan el sistema comenci a recular, tenir material suficient per compensar aquest ascens”.

Però hi ha dunes que no s'han preservat, com a l'Arenal, i s'han construït damunt passejades marítimes, habitatges i infraestructura hotelera. Hi ha solució per a aquestes platges? L'explica Gómez: “Menjar-se part del passeig marítim. Són mesures dràstiques, però és el que està sobre la taula”. “Destapar aquests bulevards, perquè allà sota hi ha sorra i és com si fessis una regeneració, però amb la mateixa sorra de la platja, intentar recular una mica per generar espai d'acomodació perquè el sistema se'n pugui anar enrere”, tal com passa a les platges que mantenen els seus sistemes dunars.

Per a algunes platges, el científic proposa 'menjar-se part del passeig marítim'. 'Són mesures dràstiques, però és el que està sobre la taula. Destapar aquests bulevards, perquè aquí sota hi ha sorra i és com si fessis una regeneració, però amb la mateixa sorra de la platja', comenta Jordà

Gómez explica que hi ha mesures menys radicals, com els dics, però “l'únic que fan és endarrerir el problema, dissipar l'energia de l'onatge, però amb els espigons el nivell del mar pujarà igual”. I és que el problema de fons no és tenir més temporals, que també n'hi haurà, és que, com diu Gómez, “l'aigua de la banyera puja”.

La reflexió que fa Gómez és que, “de la mateixa manera que hem començat a entendre que viure al costat d'un riu o d'un torrent té un risc i pot causar danys, cal contemplar a l'ordenació del territori i a la planificació els efectes del canvi global, com la pujada del nivell del mar i les seves conseqüències a la primera línia de platja”.

La sorra artificial, inviable

Podrien ser una solució, encara que temporal, les regeneracions amb sorra artificial per mantenir certa superfície de platja? En algunes de la península, com ara València o Barcelona, es fan aquestes regeneracions, però a Balears no, perquè “el problema és diferent”, explica Gómez. I la resposta és als sediments.

“El material que nodreix la fàbrica de sediment de les platges del Mediterrani peninsular ve de l'erosió de la conca de l'Ebre, del Segura, etcètera. A Balears és una altra història, perquè els nostres aparells fluvials són torrents que funcionen ocasionalment i, quan aporten, bàsicament és material molt fi que ràpidament se'n va molt lluny de la costa i a molta profunditat. El sediment de les platges de l'arxipèlag és, majoritàriament, d'origen biològic, com a restes de closques i organismes i la seva producció està associada als ecosistemes marins propers a la costa. La velocitat de producció de sediment és molt diferent de la que es pugui generar per l'erosió de les muntanyes o dels vessants”, aclareix Gómez.

El problema és el de sempre: viure descompassats amb l'entorn. I demanar a la natura que produeixi sediments al mateix ritme que l'ésser humà els destrueix. Ja s'han fet regeneracions a platges de Mallorca, com a Cala Millor o l'Arenal de Llucmajor, i el seu efecte havia desaparegut completament tan sols una dècada després. Les regeneracions, matisa Gómez, “no són ni bones ni dolentes en si mateixes, depèn de com es dissenyi, però hi ha tantes platges i tanta longitud de platja que, des d'un punt de vista econòmic, és caríssim i, a més, no hi ha fonts de sediment per a tanta regeneració”.

Ja s'han fet regeneracions en platges de Mallorca, com en Cala Millor o l'Arenal de Llucmajor, i el seu efecte havia desaparegut completament tan sols una dècada després

El paper de la posidònia

I quina és la principal font de sediment de les platges de Balears? La posidònia oceànica. Raquel Vaquer-Sunyer, coordinadora de l'Informe Mar Balear, explica que “la posidònia és una barrera física molt important per a les nostres platges, perquè quan les onades passen per una praderia, la posidònia oceànica redueix l'energia i la força de les onades, arribant més debilitades a la costa i sense tanta capacitat d'erosionar”. I és que les platges, a més a més de l'oci que brinden, també protegeixen la costa d'inundacions en dissipar la força de l'onatge durant els temporals.

Però la posidònia oceànica no només crea aquesta barrera sota el mar, també a la superfície. La fullaraca morta que s'acumula a la platja (on posem la tovallola) evita que s'erosioni durant els mesos d'hivern i l'onatge s'anirà portant aquestes banquetes de fullaraca en comptes d'emportar-se el sediment. D'aquí, segons detalla Vaquer-Sunyer, que sigui “essencial per mantenir les nostres platges i també perquè els organismes que hi viuen són la font de sorra”.

I durant anys, una vegada més, ha estat renyit conservar l'entorn amb l'activitat econòmica que brinden unes platges 'netes', perquè si estaven cobertes d'aquesta fullaraca de posidònia morta, es consideraven platges 'brutes'.

El Decret Posidònia, pioner a Europa a la salvaguarda d'aquesta planta marina, va ser aprovat el 2018. La coordinadora de l'Informe Mar Balear explica que “encara es permet l'eliminació de les restes de posidònia durant la temporada d'estiu, encara que a l'hivern es torna a la platja”. “I s'hauria de revisar si realment cal continuar fent aquestes retirades o no”, afegeix.

I mitjançant aquestes tècniques per retirar temporalment la fullaraca de posidònia no només s'emporten la planta morta, també grans quantitats de sorra. Per al doctor de Geodinàmica Externa a la UIB, “el problema està en la gestió de la platja, perquè llauren amb tractors per airejar la sorra i que no hi hagi bacteris, però també es carreguen la fauna que hi pugui haver”.

“Si retires les restes de fullaraca de posidònia amb una pala a cullerades, t'ho emportes tot. En el millor dels casos, el deixen assecar en un solar i, quan acaba la temporada d'explotació de la platja, tornen la fullaraca a la platja, però la sorra ja s'ha enlairat i es queda al solar”, aclareix Gómez. Però hi ha tècniques per emportar-se el mínim de sorra possible en aquestes retirades temporals de fullaraca, per a Gómez, “la de la forquilla o la ploma”, per a qui el debat està en “com es retira”.

I cada persona també s'emporta sorra cada vegada que va a la platja. A la tovallola, les sandàlies, el banyador... s'estima que cadascú s'emporta involuntàriament uns 35 grams de sorra. La conselleria de Medi Ambient calcula que, en finalitzar la temporada turística, les platges de sa Ràpita, ses Covetes i es Trenc perden 18 tones de sorra.

Cada persona també s'emporta sorra cada vegada que va a la platja. En la tovallola, les sandàlies, el vestit de bany… s'estima que cadascun es porta involuntàriament uns 35 grams de sorra

Projecte pilot a Cala Millor

Acceptar el canvi climàtic per adaptar-s'hi és l'únic camí possible. I encara s'hi és a temps, tal com defensen centenars de científics. Així és com neix LIFE AdaptCalaMillor, impulsat per PIMA Adapta del Ministeri per a la Transició Ecològica. Luis Gómez, doctor de Geodinàmica Externa a la UIB, en forma part. Han fet un estudi sobre les implicacions que tindria no intervenir sobre l'erosió de les platges sorrenques i els diferents escenaris d'ascens del nivell del mar. En termes econòmics, “els danys que podia generar la no actuació és propera al PIB d'un any, és a dir, tot allò que generem de riquesa a les Balears en un any, es pot perdre per l'ascens del nivell del mar al pitjor dels escenaris plantejats per a 2100”.

Els danys que podia generar la no actuació és pròxima al PIB d'un any, és a dir, tot el que generem de riquesa a Balears en un any, es pot perdre per l'ascens del nivell de la mar en el pitjor dels escenaris plantejats per a 2100

Luis Gómez — Doctor de Geodinàmica Externa a la UIB

És un projecte de governança, ja que, com explica Gómez, “una intervenció en una zona costanera és molt complexa perquè tenen competències molts i molt variats organismes públics”. L'elecció de Cala Millor no és casual, i és que des de fa més de 20 anys aquesta platja està monitorada per l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats de la Universitat de les Illes Balears (IMEDEA) i el Sistema d'Observació Coster de les Illes Balears (SOCIB), cosa que permet tenir moltes dades de la seva evolució i situació actual.

Alguns dels estudis en què participa Gómez intenten determinar quina part d'aquesta platja pot quedar inundada de manera permanent, fins on pot arribar el temporal més advers que es pugui donar, quants danys pot generar i quantificar-los econòmicament, a més de projectar com afectaria hotels, restaurants i residents de la zona que l'amplada de la platja sigui de 50 o de 20 metres.

“Avaluar danys per decidir possibles solucions”, resumeix Gómez. En el cas de Cala Millor, el problema són les platges urbanitzades. Una de les solucions que planteja Gómez és “recuperar les dunes sobre les quals s'ha construït el passeig marítim”. “Depèn de l'escenari que la intervenció sigui més tova o més dura, si surt a compte o no expropiar terreny per anar-me'n enrere o si n'hi ha prou amb l'espai públic de titularitat municipal per recular la platja”, afegeix.

També contemplen no adaptar-se al canvi climàtic. I el doctor ho descriu així: “Si la teva visió és només construir i regenerar la platja, també ho podrem fer, però haurem d'estar reformant la platja cada 10 anys amb una despesa enorme. Podem reformar una platja, potser dues, però no podem reformar 400 platges”.

Balears, junto con Cabrera, suman 1.724 km de costa. El 10% son playas principalmente arenosas. 867 playas en total. Pero, ¿cuántas sobrevivirán al próximo cambio de siglo? Según Biel Jordà, investigador científico del Centro Oceanográfico de Balears, “el cambio climático provocará la pérdida permanente del 56% de la superficie de la playa”. Eso ante un escenario intermedio. Porque puede ser peor. 

Según el planteamiento más grave del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático (IPCC), desaparecerían definitivamente 72 playas, otras 314 se inundarían por completo varias veces al año y más del 65% de la superficie de la playa se empantanaría, llegando hasta el 86% en condiciones climáticas extremas.

¿Es posible evitarlo? No. ¿Y hacer algo? Sí. Tal y como reflexiona Jordà, cuando se utiliza el término de cambio climático, “cometemos el error de pensar que, como va a pasar dentro de 50 años, ya buscarán los siguientes las soluciones, pero eso solo esconde las amenazas actuales y los problemas que tendremos en unas décadas es porque se está gestionando mal el presente”.

Para comprender la magnitud del reto, lo primero es entender qué es una ‘playa’. Porque no es solo la parte en la que ponemos la toalla, la visible que ya vemos menguar de un tiempo a esta parte. Para los científicos, tal y como explica Luis Gómez, doctor de Geodinámica Externa en la Universidad de las Illes Balears (UIB), la playa es “desde donde las olas son capaces de mover el sedimento en profundidad hasta la primera duna o paseo marítimo de turno”.

“Y no son un jardín que puedes diseñar a tu antojo. La playa está en constante movimiento. Es material suelto que se mueve en función de la energía que le llega por oleaje y, como el oleaje es variable a lo largo del tiempo, la playa va fluctuando”, explica Gómez. Ese movimiento constante hace que los temporales de invierno arrastren la arena mar adentro, que vuelve a la superficie en verano con las suaves mareas. Es el ciclo natural de una playa. No pierden arena, solo que una época del año hay más sedimento en superficie (donde ponemos la toalla) y otra, más bajo el mar. 

El verdadero colapso al que se enfrentan las playas del archipiélago no es a la pérdida de arena, sino a la subida del nivel del mar. En los últimos 30 años, el mar ha subido a un ritmo de 3 centímetros por década, y esos 9/10 centímetros, según Jordà, “con playas que son muy tendidas como las de Balears, es suficiente para notar un pequeño retroceso en la superficie”.

Las proyecciones que maneja el investigador del Centro Oceanográfico de Balears es que “si seguimos emitiendo gases de efecto invernadero como hasta ahora, a final de siglo el mar habrá subido en esta zona entre 60 y 70 centímetros”. “Si hay una reducción drástica de las emisiones, que habría que hacerla por muchos otros motivos, no solo por la subida del nivel del mar, nos quedaríamos entre 30 y 40 centímetros”, puntualiza Jordà. Y ahí es donde se perdería el 56% de la superficie de la playa. Un escenario menos malo, pero nada deseable para un territorio que vive del turismo.

si seguimos emitiendo gases de efecto invernadero como hasta ahora, a final de siglo el mar habrá subido en esta zona entre 60 y 70 centímetros

Biel Jordà — Investigador del Centro Oceanográfico de Balears

Gómez coincide en que, si se bajan las emisiones, la subida del nivel del mar sería de unos 40 centímetros, “una subida ya importante, pero el peor de los escenarios para el año 2100 es de un metro y eso sería un desastre”. Ya no habrá colas de hora y media para acceder a una de las playas más ‘instagrameadas’ de Mallorca, Es Caló des Moro, porque ya no habrá playa. Sucederá en esta y en las decenas de playas baleares que tienen una pared rocosa que delimita su espacio. Y aquí estamos hablando del año 2050.

Para Gómez, ese año es clave, porque hasta 2050 “no se van a querer enterar de que tenemos un problema serio, porque la variabilidad de las dinámicas naturales de una playa va a enmascarar los efectos del ascenso del nivel del mar, ocultando la pérdida de superficie”.

En otra situación totalmente diferente se enmarcan las playas en las que se ha respetado y conservado su sistema dunar, como Es Trenc. Pese a que el nivel del mar suba, la playa tiene espacio para irse hacia atrás y reposicionarse. Puede retroceder y “vas a tener una playa, quizás no tan ancha como la de ahora, pero vas a tener playa, porque tienes espacio de acomodación”, matiza Gómez.

Por eso, una de las principales estrategias para el doctor es “mimar las dunas, conservar las que actualmente están en el frente de la playa y empezar a gestionar las dunas llamadas de segundo cordón o traseras, para no degradarlas y, cuando el sistema empiece a retranquear, tener material suficiente para compensar ese ascenso”. 

Pero hay dunas que no se han preservado, como en El Arenal, y se han construido encima paseos marítimos, viviendas e infraestructura hotelera. ¿Existe solución para estas playas? La explica Gómez: “Comerse parte del paseo marítimo, son medidas drásticas, pero es lo que está sobre la mesa”. “Destapar esos bulevares, porque ahí debajo hay arena y es como si hicieras una regeneración, pero con la propia arena de la playa, intentar retranquear un poco para generar espacio de acomodación para que el sistema se pueda ir para atrás”, tal y como ocurre en las playas que mantienen sus sistemas dunares. 

Para algunas playas el científico propone 'comerse parte del paseo marítimo'. 'Son medidas drásticas, pero es lo que está sobre la mesa. Destapar esos bulevares, porque ahí debajo hay arena y es como si hicieras una regeneración, pero con la propia arena de la playa', comenta Jordà

Gómez explica que hay medidas menos radicales, como los diques, pero “lo único que hacen es retrasar el problema, disipar la energía del oleaje, pero con los espigones el nivel del mar va a subir igual”. Y es que el problema de fondo no es tener más temporales, que también los habrá, es que, como dice Gómez, “el agua de la bañera está subiendo”. 

La reflexión que hace Gómez es que, “del mismo modo que hemos empezado a entender que vivir al lado de un río o de un torrente tiene un riesgo y puede causar daños, hay que contemplar en la ordenación del territorio y en la planificación los efectos del cambio global, como la subida del nivel del mar y sus consecuencias en la primera línea de playa”.

La arena artificial, inviable

¿Podrían ser una solución, aunque temporal, las regeneraciones con arena artificial para mantener cierta superficie de playa? En algunas de la península, como València o Barcelona, se hacen estas regeneraciones, pero en Balears no, porque “el problema es diferente”, explica Gómez. Y la respuesta está en los sedimentos. 

“El material que nutre la fábrica de sedimento de las playas del Mediterráneo peninsular viene de la erosión de la cuenca del Ebro, del Segura, etcétera. En Balears es otra historia, porque nuestros aparatos fluviales son torrentes que funcionan ocasionalmente y, cuando aportan, básicamente es material muy fino que rápidamente se va muy lejos de la costa y a mucha profundidad. El sedimento de las playas del archipiélago es, en su mayoría, de origen biológico, como restos de caparazones y organismos y su producción está asociada a los ecosistemas marinos cercanos a la costa. La velocidad de producción de sedimento es muy diferente a la que se pueda generar por la erosión de las montañas o de las laderas”, aclara Gómez.

El problema es el de siempre: vivir desacompasados con el entorno. Y pedir a la naturaleza que produzca sedimentos al mismo ritmo al que el ser humano los destruye. Ya se han hecho regeneraciones en playas de Mallorca, como en Cala Millor o El Arenal de Llucmajor, y su efecto había desaparecido completamente tan solo una década después. Las regeneraciones, matiza Gómez, “no son ni buenas ni malas en sí mismas, depende de cómo se diseñe, pero hay tantas playas y tanta longitud de playa que, desde un punto de vista económico, es carísimo y, además, no hay fuentes de sedimento para tanta regeneración”.

Ya se han hecho regeneraciones en playas de Mallorca, como en Cala Millor o El Arenal de Llucmajor, y su efecto había desaparecido completamente tan solo una década después

El papel de la posidonia

¿Y cuál es la principal fuente de sedimento de las playas de Balears? La posidonia oceánica. Raquel Vaquer-Sunyer, coordinadora del Informe Mar Balear, explica que “la posidonia es una barrera física muy importante para nuestras playas, porque cuando las olas pasan por una pradera, la posidonia oceánica reduce la energía y la fuerza de las olas, llegando más debilitadas a la costa y sin tanta capacidad de erosionar”. Y es que las playas, además del ocio que brindan, también protegen la costa de inundaciones al disipar la fuerza del oleaje durante los temporales.

Pero la posidonia oceánica no solo crea esa barrera bajo el mar, también en la superficie. La hojarasca muerta que se acumula en la playa (donde ponemos la toalla) evita que se erosione durante los meses de invierno y el oleaje se irá llevando estas banquetas de hojarasca en vez de llevarse el sedimento. De ahí, según detalla Vaquer-Sunyer, que sea “esencial para mantener nuestras playas y también porque los organismos que viven en ella son la fuente de arena”.

Y durante años, una vez más, ha estado reñido conservar el entorno con la actividad económica que brindan unas playas ‘limpias’, porque si estaban cubiertas de esa hojarasca de posidonia muerta, se consideraban playas ‘sucias’.

El Decreto Posidonia, pionero en Europa en la salvaguarda de esta planta marina, fue aprobado en 2018. La coordinadora del Informe Mar Balear explica que “todavía se permite la eliminación de los restos de posidonia durante la temporada de verano, aunque en invierno se devuelve a la playa”. “Y se debería revisar si realmente hace falta seguir haciendo estas retiradas o no”, añade.

Y mediante esas técnicas para retirar temporalmente la hojarasca de posidonia no solo se llevan la planta muerta, también grandes cantidades de arena. Para el doctor de Geodinámica Externa en la UIB, “el problema está en la gestión de la playa, porque aran con tractores para airear la arena y que no haya bacterias, pero también se cargan la fauna que pueda haber”.

“Si retiras los restos de hojarasca de posidonia con una pala a cucharadas, te lo llevas todo. En el mejor de los casos, lo dejan secar en un solar y, cuando acaba la temporada de explotación de la playa, devuelven la hojarasca a la playa, pero la arena ya se ha despegado y se queda en el solar”, aclara Gómez. Pero hay técnicas para llevarse el mínimo de arena posible en esas retiradas temporales de hojarasca, para Gómez, “la del tenedor o la pluma”, para quién el debate está en “cómo se retira”.

Y cada persona también se lleva arena cada vez que va a la playa. En la toalla, el capazo, las sandalias, el bañador… se estima que cada uno se lleva involuntariamente unos 35 gramos de arena. La conselleria de Medio Ambiente calcula que, al finalizar la temporada turística, las playas de sa Ràpita, ses Covetes y es Trenc pierden 18 toneladas de arena.

Cada persona también se lleva arena cada vez que va a la playa. En la toalla, el capazo, las sandalias, el bañador… se estima que cada uno se lleva involuntariamente unos 35 gramos de arena

Proyecto piloto en Cala Millor

Aceptar el cambio climático para adaptarse a él es el único camino posible. Y aún se está a tiempo, tal y como defienden centenares de científicos. Así es como nace LIFE AdaptCalaMillor, impulsado por PIMA Adapta del Ministerio para la Transición Ecológica. Luis Gómez, doctor de Geodinámica Externa en la UIB, forma parte de él. Han realizado un estudio sobre las implicaciones que tendría no intervenir sobre la erosión de las playas arenosas y los diferentes escenarios de ascenso del nivel del mar. En términos económicos, “los daños que podía generar la no actuación es cercana al PIB de un año, es decir, todo lo que generamos de riqueza en Baleares en un año, se puede perder por el ascenso del nivel del mar en el peor de los escenarios planteados para 2100”.

Los daños que podía generar la no actuación es cercana al PIB de un año, es decir, todo lo que generamos de riqueza en Baleares en un año, se puede perder por el ascenso del nivel del mar en el peor de los escenarios planteados para 2100

Luis Gómez — Doctor de Geodinámica Externa en la UIB

Se trata de un proyecto de gobernanza, ya que, como explica Gómez, “una intervención en una zona costera es muy compleja porque tienen competencias muchos y muy variados organismos públicos”. La elección de Cala Millor no es casual, y es que desde hace más de 20 años esta playa está monitorizada por el Institut Mediterrani d’Estudis Avançats de la Universitat de les Illes Balears (IMEDEA) y el Sistema de Observación Costero de las Illes Balears (SOCIB), lo que permite tener muchos datos de su evolución y situación actual. 

Algunos de los estudios en los que participa Gómez intentan determinar qué parte de esa playa puede quedar inundada de forma permanentemente, hasta dónde puede llegar el temporal más adverso que se pueda dar, cuántos daños puede generar y cuantificarlos económicamente, además de proyectar cómo afectaría a hoteles, restaurantes y residentes de la zona que el ancho de la playa sea de 50 o de 20 metros. 

“Evaluar daños para decidir posibles soluciones”, resume Gómez. En el caso de Cala Millor, el problema son las playas urbanizadas. Una de las soluciones que plantea Gómez es “recuperar las dunas sobre las que se ha construido el paseo marítimo”. “Depende del escenario que la intervención sea más blanda o más dura, si sale a cuenta o no expropiar terreno para irme para atrás o si basta con el espacio público de titularidad municipal para retranquear la playa”, añade.

También contemplan el no adaptarse al cambio climático. Y el doctor lo describe así: “Si tu visión es solo construir y regenerar la playa, también lo vamos a poder hacer, pero tendremos que estar reformando la playa cada 10 años con un gasto enorme. Podemos reformar una playa, quizá dos, pero no podemos reformar 400 playas”.