Encara que la potent ofensiva desenvolupada per les forces franquistes havia depassat l’Exèrcit republicà, atrinxerat al riu Millars, l'avanç cap al sud els resultava lent i penós, aconseguint els governamentals consolidar una nova línia defensiva que aprofitava el llit del riu Sec. El 23 de juny de 1938, la Caserna General del Generalíssim, eufòrica pels avanços aconseguits en les últimes setmanes, dicta una instrucció preparatòria per a noves operacions, que possibiliten un avanç ràpid cap a València. El balanç de situació, que en aquesta Instrucció es realitza sobre l'exèrcit enemic, peca un poc d'optimista, perquè s'hi diu: “La concentración que en los frentes de Levante ha hecho el enemigo de todos sus elementos, entre los que predominan unidades precipitadamente organizadas, con tropas sin instrucción desprovistas de elementos motorizados para moverse sobre carreteras y de medios a lomo para salirse de estas, aconseja el acelerar las operaciones reforzando la acción de las tropas que operan en dirección Norte-Sur [Cuerpo de Ejército de Galicia y el Destacamento de Enlace] con objeto de llevar a cabo una muy rápida [maniobra] de avance y envolvimiento que permita al mismo tiempo que ocupar los importantes objetivos geográficos y políticos que V.E. conoce, el destruir en la batalla al Ejército Rojo allí concentrado, explotando nuestra situación favorable, la superioridad moral, material y numérica de nuestro Ejército y la torpeza y lentitud de movimientos de aquel, asegurándonos en todos los momentos reservas frescas para explotar el éxito”.

Per la costa, Borriana encara resisteix els atacs de la 83 Divisió; per l'interior, Onda li resulta a la Primera Divisió un os dur de rosegar i, com hem vist anteriorment, només aconsegueixen prendre-la després de cinc dies d'intensos combats. Aquest nou estancament del front obliga l'operatiu d'atac a reorganitzar les seues forces, concentrant el seu esforç ofensiu en la zona interior, per a obrir una bretxa entre Onda i Betxí i, d'una banda, penetrar per l'interior de l'Espadà i, d'una altra banda, embolicar a l'enemic per la rereguarda i desbloquejar el front de la costa.

Les defenses republicanes d'aquesta línia de front continuen sent, d'oest a est, les Divisions d'Extremadura, la 70 i la 6a, unitats que arrosseguen uns quants mesos d'intensos combats i que es troben esgotades i amb mancances en armament i utillatges. Però el Comandament republicà necessita que aquestes tropes continuen resistint l'atac enemic mentre es concentra i prepara el nou Cos d'Exèrcit, el XX que, al comandament de Gustavo Durán, haurà de fer-se càrrec d'aquest sector del front. Alhora, és necessari guanyar temps i retardar l'avanç enemic mentre noves tropes de refresc ocupen i adapten la línia de defensa XYZ, la gran esperança republicana per a salvar València. El Cap de l'Estat Major republicà, el general Vicente Rojo, en el seu informe del 29 de juny, ho explica de la manera següent: “Como consecuencia de la última ruptura del frente y de la maniobra enemiga que condujo a la pérdida de Castellón, el Mando superior eligió una segunda posición en la que a toda costa habrá de asegurarse la detención, caso de que se realizase una retirada desordenada de nuestro frente, …  Por ello, mientras el Ejército de Levante ha asegurado la detención del enemigo en la línea del Mijares y en el sector de Sarrión y Mora de Rubielos, se han organizado y guarnecido una fuerte posición defensiva que desarrollándose desde Almenara por Vall de Uxó (excluido) - Caudiel - Jérica y Torás, va a enlazar por la Sierra de Javalambre con el resto del Ejército de Levante. Esta segunda posición que ya se haya suficientemente organizada y guarnecida para poder resistir, constituye la garantía de la defensa del objetivo principal que va persiguiendo el enemigo (Valencia-Sagunto) y a distancia suficiente para que las actividades en la región levantina no se interrumpieran”.

Durant aquesta nova etapa de l'ofensiva es mantenen, i fins i tot s'accentuen, les característiques del combat que s’han definit en aquesta batalla: defensa a ultrança del terreny i forts contraatacs després de la pèrdua de les posicions, per part de les forces republicanes; i durs bombardejos massius previs i posteriors assalts audaços de la infanteria per part de les forces rebels. Aquestes dues actituds tàctiques faran que es desenvolupen violents combats posicionals, on les cotes i pujols seran escenari d'avanços i retrocessos alternatius, canviant molts d'ells de mans diverses vegades en el transcurs dels intensos i sagnants enfrontaments. 

La presa de Betxí per encerclament

El Cos d'Exèrcit de Galícia, en coordinació amb el Destacament d'Enllaç, preparen a partir del 24 de juny una ofensiva que els permeta trencar amb l'estancament en el front per la costa, i endinsar-se per l'interior de l'Espadà. Per a això situaren a l'avantguarda a la 55 Divisió enfront de Betxí i la 84 al sud d'Onda, concentrant el seu esforç ofensiu en un xicotet tram del front, per a poder trencar així les defenses republicanes sobre el riu Sec-Sonella.

La 55 s'encarregarà d'avançar per les altures que emboliquen al seu objectiu principal, avançant per l’oest en direcció al Puntal - la Vilavella, fins aconseguir tallar la carretera que va d'Artana a la carretera Betxí - la Vilavella. Mentrestant, la 84 Divisió, afecta ara al Destacament d'Enllaç, avançarà des del sud d'Onda en direcció Aín i Eslida, cobrint el flanc de la 55 per la seua dreta.

La posició del Rodaor és el punt de resistència republicà clau, en les defenses pel nord de Betxí, el qual és pres per forces de la 84 Divisió, després d'un cruent combat, al migdia del 22 de juny. Hores més tard, ja entrada la nit, una unitat de la 32 Brigada governamental contraataca i recupera el control sobre la posició.

Serà el 25 de juny, i per forces de la 55 Divisió quan, després d'un intens bombardeig, aquestes atacaren a les 10 del matí la mateixa posició sense aconseguir prendre-la, per la qual cosa es recorre a la intensificació dels bombardejos, fins que, finalment, les tropes franquistes ocupen el turó de nou. Aprofitant el replegament republicà, les forces rebels, secundades per una unitat de blindats, tracten de trencar les defenses del poble de Betxí, però són rebutjats i tornen a les seues posicions inicials. Aquella mateixa vesprada, els republicans organitzen un contraatac sobre el Rodaor, sense poder consolidar posicions en el cim, en ser desplaçats de nou per l’enemic.

Durant l'endemà, la 55 Divisió reforça l'emplaçament conquistat i les seues bateries, juntament amb la seua aviació, intensifiquen els bombardejos sobre els diferents centres de resistència que seran els seus pròxims objectius: la Colera, ermita de S. Antoni, torrentera de Soleig i els voltants de Betxí. Durant el dia 27, l'atac enemic continuarà la seua ofensiva cap al vèrtex la Colera, defensat pel primer Batalló de la 79 Brigada, el qual, davant la precarietat dels seus mitjans i escassetat de personal, cedirà a la pressió enemiga i es replegarà cap a les Penyes Aragoneses. Aquesta unitat va reportar en el comunicat d'aquest dia que es componia tan sols de: “287 hombres en jefes, oficiales y soldados, con 2 ametralladoras y 3 fusiles ametralladores y 106 fusiles individuales rusos y checos. Los oficiales de esta unidad se encuentran sin munición de pistola, el oficial de municionamiento dice no encontrar por ningún lado”. Com a referència, un batalló republicà està compost per uns 800 homes i un nombre una mica inferior de fusells. Però encara, en aquestes circumstàncies, durant la nit, aquest batalló delmat va dur a terme dos contraatacs sobre la posició perduda, sense aconseguir recuperar-la.

Malgrat el desgast que havien patit les unitats republicanes, que arrossegaven un llarg i continuat període de lluita, aquestes continuaven oferint una forta resistència enfront de les operacions enemigues, fent difícil l'avanç de l’encerclament per la 55 Divisió. Per aquesta raó, l'Alt Comandament del Cos gallec va decidir mobilitzar la 4a Divisió, que es trobava descansant com a reserva, i traslladar-la al capdavant, perquè col·laborés amb la 55 Divisió i així accelerar la consecució dels objectius marcats.

El 28 de juny, l'artilleria franquista va efectuar cinc preparacions artilleres i un bombardeig de l'aviació sobre les posicions en les Penyes Aragoneses defensades per la 32 Brigada, i en la matinada de l'endemà, quan l'enemic va entendre que ja s'havia desbaratat les defenses d'aquest centre de resistència, va atacar la seua infanteria, però encara va ser rebutjada. Després d'un nou setge artiller, a les 19.20 hores, les forces rebels, reforçades per noves unitats, aconsegueixen conquistar les Penyes Aragoneses i la penya Parda, deixant expedit el camí interior que comunica Onda amb Artana i permetent que la 4a Divisió se situe en aquest punt, per a avançar cap a l'objectiu principal d'aquesta part de l'operació: el vèrtex Puntal.

Mentrestant, la 55 Divisió, protegit de prop el seu flanc dret per l'entrada en combat d'aqueixa Divisió, va continuar l'avanç per les Vinyes de Piquer i la Ràpita d'Artana. 

Les forces republicanes de la 70 Divisió que defensaven Betxí, van veure amb preocupació que l'enemic pretenia, amb la seua ofensiva per les muntanyes a l'oest del poble, capturar-los, embolicant-los per la rereguarda i, per això van organitzar una retirada ordenada, evitant per tots els mitjans disponibles un avanç ràpid de l'enemic, que permetera encerclar-los i prendre'ls a tots presoners.

El dia 30 de juny, des de la posició de la Ràpita d'Artana, van atacar els franquistes amb força la posició de la Gorreta, situada a l’esquena del centre principal de resistència en aquesta zona: el mont Solaig, on la nit anterior havia pres posicions el 368 Batalló de la 92 Brigada, amb ordre taxativa de defensar a ultrança la posició. De nou l'artilleria rebel pica les posicions republicanes i aconsegueix desallotjar els defensors dels vessants oest de la muntanya, i l'enemic aconsegueix el cim a les 20.40. Immediatament, una companyia realitza un contraatac, i recupera la posició, però l'enemic reprèn l’atac i, durant unes hores, es duen a terme pels contendents diversos avanços i replegaments, fins que les forces de la 55 Divisió consoliden les posicions superiors i els republicans es repleguen als vessants est i sud, protegint així el pas per on els defensors de Betxí retrocedeixen cap al Pla de l’Olla i la Vilavella, fins que, evacuades les forces que pretenia l'enemic capturar, descendeixen també al pla i s’instal·len en una línia defensiva situada al sud de l'ermita de Sant Antoni. 

El dia 1 de juliol, la 55 Divisió ocupa Betxí, sense combats en l’interior de la població, i centra els seus atacs en l'ermita de Sant Antoni, baluard republicà, on les tropes allí posicionades es defensen a ultrança a l'espera de reforços que no arriben a temps. Un batalló de la 107 Brigada i un altre de la 74, prenen posicions per a tractar de recuperar el monticle de l'ermita, però, l'esforç resulta infructuós i els governamentals desisteixen i tracten de consolidar la nova línia de detenció, al mateix temps que la 4a Divisió pressiona més al sud per a aconseguir arribar al vèrtex Puntal, posició clau per a les futures operacions de les forces franquistes.

El 2 de juliol de 1938, el XX Cos d’Exèrcit comença a rellevar les Divisions republicanes esgotades: Extremadura, 70 i 6a, per a passar-les a la reserva i que puguen recuperar-se del desgast per tant de temps de lluita en primera línia.

Visitar els espais de guerra

Tal com hem descrit els combats, es pot veure que els enfrontaments no tingueren lloc per la plana, sinó que l’atac franquista es va desenvolupar pels cims de les muntanyes que envolten per l’oest Betxí. El riu Sec, sobre el qual els governamentals van consolidar una línia de defensa, que a penes va ser atacada mentre es lluitava pel control de les altures dominants. És per això, que en aquest cas, els escenaris de guerra són els muntanyencs i per tant, cal visitar-los mitjançant excursions de senderisme. Com s’ha dit en anteriors articles, i cal recordar, en Wikiloc hi ha molts traçats de sendes ben indicades per a poder seguir-se amb trakcs de gps, i les propostes que ací es presenten són orientatives, ja que existeixen moltes alternatives ben descrites i referenciades.

Un primer itinerari seria el de l’ascens a les Penyes Aragoneses, que segueix, per aproximació, un dels itineraris que les tropes franquistes prengueren al llarg dels combats per a conquerir aquest cim, i que tardaren dos dies d’intensos durs enfrontaments.

Per a iniciar la ruta, pel costat del CEIP Cervantes, prendrem el camí de les Vinyes de Piquer i, en arribar a la urbanització Versalles, anirem pel camí de la mina, que ix per la dreta. Continuarem uns 700 metres i per la dreta continua el camí fins a arribar a un terreny cultivat. Si en acabar el camp continuem recte, ens durà a la boca d’una de les mines que hi ha en aquestes muntanyes i si girem a l’esquerra ens dirigirem a la caseta del Coto, on s’acaba el camí. A partir d’aquí continuarem per una senda que ens du a les Penyes. En el primer tram de senda tenim a l’esquerra el cim de Colera, al voltant del qual tingueren lloc intensos combats i probablement encara es pot trobar per allí algun testimoni de la lluita. Tornem a la senda i en passar el barranc del campaner, deixem a la dreta un molló i a l’esquerra tenim un altre escenari de combats, les Vinyes de Piquer. Cal continuar en direcció sud-oest per a arribar a les penyes, fascinants penya-segats, pels que s'ha de circular amb molta cura i fruir dels paisatges i panoràmiques que des d’allí podem albirar.

Una alternativa complementària i espectacular és la d’admirar els penya-segats des de baix, on hi ha un mirador. Aquesta ruta la podem fer en vehicle tot el tram, o de passejada la part del barranc. Des del costat de l’IES de Betxí, arranca el camí de Sant Francesc, que més endavant pren el nom de la Foia. Cal anar per ell sobre uns 2,550 km.; en el trajecte deixarem a la dreta el turó del Rodaor, actualment molt aterrat, però que fou un altre espai d'intensos combats, com ja hem vist. En acabar el turó, a mà esquerra, tenim un camí que prendrem i, immediatament, n'ix un altre a la dreta que seguirem, girant al final una altra vegada a l’esquerra, on ja entrem al PR-CV 161 o camí d’Onda a Artana. Aquest barranc el podem fer a peu, perquè una passejada per allí, planera i relaxant és d’agrair, fins arribar al mirador de les Penyes Altes.

Unes altres excursions aconsellades i de les quals se'n poden trobar distintes rutes amb bones descripcions són: Senda de la Penya Negra-Solaig, la qual s’ha habilitat fa poc de temps i s`han recuperat alguns dels parapets que encara resten de la guerra.

Una passejada pel turó de l’ermita de Sant Antoni, punt històric de pelegrinatge tant civil com religiós, resulta senzilla i complaent, amb unes vistes espectaculars sobre la Plana de Castelló i les primeres altures de la serra d'Espadà.

El 17 de juny de 1938 les forces rebels havien aconseguit atènyer el riu Millars, amb dos caps de pont en la riba sud, l’un a Onda i l’altre a Vila-real. L'Estat Major franquista considera que des d'aquestes posicions es pot emprendre una penetració ràpida per l'interior de l'Espadà i avançar paral·lelament pel sector de la costa per a confluir, totes dues ofensives, en la carretera de Terol-Sagunt, amb l'objectiu d'envoltar, per la seua rereguarda, a les forces republicanes que defensaven l'eix Sarrión-Mora de Rubielos i, per fi, amenaçar València.

Aquesta àmplia ofensiva va ser assignada al Cos d'Exèrcit de Galícia, per la costa, i el Destacament d'Enllaç per l'interior de l'Espadà. Els objectius immediats per a aquestes dues grans unitats seran Borriana i Onda, principals nuclis de resistència amb els quals es trobaran.

Com vam veure en el capítol anterior, la Sisena Divisió s'havia fet forta en el llit del riu Sec i va impedir que els rebels prengueren Borriana, estabilitzant-se allí el front. Davant la impossibilitat d'avançar per la costa, les forces ofensives es van veure obligades a concentrar el seu esforç principal en el sector d'Onda, aprofitant la recent presa de la Talaia, que els serviria de base per a llançar-se sobre la població taulellera.

Però la Divisió Extremadura, encarregada de la seua defensa, malgrat el desgast patit pel llarg període de lluita, va dur a terme el dia 18 un contraatac per sorpresa sobre aquesta posició, recuperant el control sobre aquest vèrtex. Durant tot el dia es van succeir els combats pel domini de la Talaia, durs enfrontaments que Garcia-Valiño, cap del Destacament d'Enllaç, descriu així: “Nueva preparación y avances de reservas, anunciaban indudablemente la firmeza de la decisión enemiga que solamente cedió al fin de jornada, ante la enérgica contrapreparación de toda la artillería, reforzada y prolongada por los bombardeos de la aviación legionaria [italiana] que dio una vez más pruebas de su espíritu de colaboración. La crisis fue cediendo progresivamente hasta el amanecer del siguiente día qué finalizó al rechazarse un último y débil contraataque.”

En la matinada del dia 19 van ser desallotjades les tropes governamentals, i ja, amb aquesta posició a les seues mans, les forces de la Primera Divisió franquista posseeixen un sòlid punt de partida per a continuar amb el seu avanç.

Des d'aquest punt de partida s’inicia la fustigació a les defenses governamentals, concentrades fonamentalment en la zona de les fàbriques de taulells i al castell del poble. Però la infanteria necessita del suport dels carros de combat per a cobrir els avanços, i el pont sobre el Millars, en la carretera de l'Alcora, que salvava els escarpats marges i l'ampli llit del riu, havia sigut dinamitat uns dies abans, per la qual cosa les forces atacants es van veure obligades a habilitar un pas pel fossat del riu, que permetera el trànsit de blindats, artilleria i vehicles pesants de proveïment. Aquests treballs van finalitzar en el matí del dia 22 de juny i, d'aquesta manera, es va poder disposar de la màxima capacitat de foc ofensiu, amb tot l'armament disponible pels rebels. Els trets de l'artilleria franquista se centralitzen al llarg de tot el matí en el nord-oest de la població mentre que l'aviació italiana duia a terme diversos bombardejos als voltants d'Onda amb la fi de dissoldre els grups de resistència republicans.

La Cinquera Bandera de la Legió, en el seu comunicat de combat del dia 22, arreplega les següents incidències: ‘A las 11 horas la Bandera emprende la marcha hacia el pueblo de Onda, ocupando con escasa resistencia  del enemigo, una pequeña cota que domina dicho pueblo. A las 12,15 horas desde las fábricas de azulejos y el Castillo de Onda, donde se encuentra fuertemente atrincherado y defendido [el enemigo], bate con numerosas máquinas el terreno, haciendo dificilísimo el avance; el fuego enemigo es intensísimo, no obstante nuestras fuerzas prosiguen su avance, consiguiendo llegar hasta las primeras casas del pueblo a pesar de la eficaz ayuda que al enemigo prestaba su artillería y tanques. El enemigo, en fuerte contraataque, intenta desalojarnos de las casas anteriormente ocupadas, siendo violentamente rechazado tras duros combates, en el que se le hacen numerosas bajas vista. Al anochecer el mando ordena el repliegue de la Bandera hasta las inmediaciones del pueblo, donde se establece en línea defensiva.’

La defensa de la població estava encomanada a la 69 Brigada Mixta, mentre que a l'est de la mateixa se situava la 74 Brigada, la qual va prendre posicions al sud del riu Sonella, i protegia els accessos al Montí així com els barrancs que donaven pas cap al sud. A la dreta i enllaçant amb aquesta última Brigada s'emplaçaven les forces de la 70 Divisió, encarregades d'impedir el progrés de l'enemic cap a Betxí. 

Davant les dificultats que la Primera Divisió va trobar per a ocupar Onda, el comandament franquista va reordenar el dispositiu d'atac, incorporant la 84 Divisió per a pressionar per l'est, atacant enèrgicament per sant Francesc i el Pic de Sales i així poder envoltar pel sud als defensors de la població.

El dia 23, les primeres cases d'Onda són ocupades de nou, no obstant els forts contraatacs dels defensors, i la Cinquena Bandera de la Legió se situa als peus del castell, autèntic bastió defensiu del sector, sent incapaç d'avançar cap al cim. Allí manté les posicions, defensant-se del foc governamental, durant més de 24 hores, mentre que la resta d'unitats de la Primera Divisió lluitaven pel domini dels carrers de la ciutat i les altures dels voltants; els legionaris van haver d'esperar a la vesprada del 24 de juny per a llançar-se a la conquesta del recinte emmurallat, després d'intensos bombardejos dels Savoias italians. En el part de combat dels legionaris del dia 24 es diu: “Desde las primeras horas de la mañana la artillería enemiga bate eficazmente nuestras posiciones, como asimismo sus máquinas estratégicamente emplazadas. A las 19 horas nuestra aviación bombardea intensamente el castillo y sus alrededores, el enemigo contesta con potente fuego de artillería de todos los calibres batiendo nuestras avanzadas, no obstante lo cual, nuestras fuerzas, aprovechando el humo producido por las explosiones de nuestras bombas, se lanzan intrépidas al asalto del Castillo, desde cuyas almenas y aspilleras sus defensores oponen el fuego de sus ametralladoras y fusilería; nuestras fuerzas, entre una verdadera lluvia de balas, consiguen acercarse a la falda del cerro que el castillo corona y con bombas de mano y en un asalto brioso, escalan la falda y sus murallas consiguiendo tomar el objetivo señalado en donde se hace un buen número de prisioneros y se recoge gran cantidad de armamento y material de guerra.”, visió que complementa el sotsoficial de comunicacions Nagore Yarnoz en les seues memòries: “En la tarde del 24 se intenta un último asalto, con cuerdas y escalas, como en una batalla medieval. A las 19,15… las escuadrillas de Savoyas machacan el Castillo y las líneas de trincheras. La V Bandera se levanta y, a la bayoneta, sube rápidamente la cuesta y escala las escarpas y las murallas.

…Se lucha cuerpo a cuerpo: 229 cadáveres enemigos fueron enterrados aquella noche por los legionarios,... Conquistado el Castillo entramos en Onda. Nadie en las calles. Pero hay más de 5.000 personas -¡tremendo espectáculo!- que comienzan a salir, en las horas de la noche, de una enorme cueva cercana que servía de refugio a toda la población. He aquí -pienso- otro pueblo que entra en la nueva vida por el camino del calvario“.

Durant la batalla d'Onda, una part important de la població, calculada entre 5.000 i 6.000 persones, van estar-se ocultes en la mina que existeix davall del castell, a la manera d'un immens refugi; durant els quatre dies de lluita van romandre amuntegades i amb escasses existències d'aigua i menjar. En el matí del dia 25, quan les tropes del Destacament d'Enllaç anaven ocupant la ciutat, alguns refugiats, tímidament, van eixint de la gruta. 

El 25 de juny, mentre la Primera Divisió d'Infanteria ocupa Onda, la 84 Divisió ataca per dues vegades l'ermita de Santa Bàrbara on les forces de la 74 Brigada, allí acantonades, resisteixen en les seues posicions, i la 55 Divisió d'Infanteria la substitueix en les operacions sobre Rodaor, continuant els enèrgics atacs que es prolongaran durant dos dies més de ferotges combats.

En aquesta batalla les unitats republicanes han resultat molt destrossades, i urgeix reemplaçar-les per altres menys desgastades. L'escassa disponibilitat de tropes de refresc, obliga a apurar al màxim aquestes substitucions, però algunes d'elles, per l'esgotament de la tropa i l'elevat nombre de baixes que han tingut, no poden sostindre les seues posicions amb eficàcia i així la 69 Brigada, que va resistir a Onda i els seus voltants, va haver de ser substituïda immediatament per la 189 Brigada.

Però l'esforç defensiu d'aquesta Brigada no passa desapercebut als comandaments republicans i així, en l'Ordre General del XXI Cos d'Exèrcit del 28 de novembre, uns mesos després dels esdeveniments relatats, es diu: “- Recompensas: con arreglo a las facultades que se me tienen conferidas concedo el empleo de Sargento a los cabos de la 69 Brigada Mixta que a continuación se relacionan y por los motivos que también se expresan: …  Luis Moro Cuadrillero, se comportó muy notablemente en Onda, destacándose por su heroísmo en el combate en el interior del pueblo, luchando con bombas de mano en las calles, demostrando un gran valor y poniendo verdadero entusiasmo en la lucha; Juan Peiró Baldello, muy distinguido en Adzaneta, Alcora y Onda, destacándose en su actuación sobre los tanques enemigos... José Estevez Soler, se distinguió en Onda, en cuya acción se comportó con gran valentía con su fusil ametrallador ante los reiterados ataques del enemigo, causándoles muchas bajas y desalojándoles al fin de sus posiciones; Domingo Gil Gil que se ha distinguido notablemente en la defensa del castillo de Onda, donde con su fusil ametrallador contuvo valientemente al enemigo y protegió con su fuego el repliegue de los demás compañeros.”

Amb Onda en mans franquistes, una gran bretxa s'havia obert entre les defenses republicanes però els combats en les faldes del  l’Espadà encara van continuar, amb forta intensitat, durant més dies.

Visites amb història

Encara que les possibilitats de visitar alguns dels escenaris de la batalla d'Onda són molts, he seleccionat un itinerari que té recorreguts alternatius, i que ens permeten conèixer no sols llocs on va esdevindre el conflicte armat, sinó alguns trets històrics significatius de la ciutat.

El nostre punt de partida serà el Museu del Taulell ‘Manolo Safont’ (1), el qual es va inaugurar en 2004 i conté una amplíssima col·lecció de ceràmica procedent de les terrisseries i indústries locals, que abasta un període de producció des del segle XVIII fins als nostres dies. 

Finalitzada la visita al Museu, és convenient passejar pel barri antic i buscar i admirar la plaça de l’Almodí, antic mercat, per a dirigir-se cap al recinte emmurallat de la ciutat, el Castell (2), on va tindre lloc, com hem vist, un dels combats més sagnants de l'enfrontament. Aquest recinte va ser utilitzat entre 1920 i 1948 com a colònia escolar pels pares carmelites, i abandonat posteriorment fins que en 1989 es van iniciar, per part de l'ajuntament, els treballs de recuperació dels edificis que alberga, així com del recinte emmurallat. Allí es va instal·lar el Museu d'Història i Arqueologia Local, en el qual es mostren alguns de les restes bèl·liques trobades al Castell durant els treballs d'excavacions arqueològiques allí realitzats.

Finalitzada aquesta visita, tornem al carrer Luxemburg i ens hauríem de dirigir cap a l'est, a la cerca del carrer del Portal de València, als peus de la mola del Castell, per a visitar la Cova de l’Algepsar (3), utilitzada com a refugi principal per a la població civil, durant els quatre dies que van durar els combats i bombardejos. Allí està l'entrada d'un dels accessos a les galeries de la mina, un tram de la qual va ser consolidat i utilitzat com a exposició permanent dels bombardejos que va patir la ciutat. Desgraciadament hui no es pot visitar per estar realitzant-se unes obres de condicionament de vials al voltant del Castell i, per precaució, no es permeten les visites.

Per aquesta raó ens detindrem un poc abans i creuarem el pont sobre el riu Sonella, en el camí que va al cementeri, des d’on podem veure, en paral·lel, l'antic pont del segle XVI, hui per als vianants (4).

Si continuem cap al cementeri, darrere del mateix arranca el calvari d'Onda, que ens condueix a les restes del convent dels franciscans, desamortitzat en 1835, i hui en ruïnes excepte la reconstruïda ermita de santa Caterina (5). Aquest promontori va ser objecte, durant la batalla, de diversos bombardejos i de combats entre els contendents, fins que va ser abandonat pels defensors republicans.

Encara que el seu cim és un bon mirador sobre la ciutat i el seu entorn, podem completar la visita accedint a l'ermita de santa Bárbara (6), itinerari d'excursions molt popular en la zona, que ens condueix cap al cim del Montí. Com en altres ocasions hem vist, en Wikiloc hi ha diverses alternatives de sendes i camins per a pujar a l'ermita, un dels últims reductes de defensa de les tropes republicanes per Onda; però el més fàcil és accedir des del pont anterior, buscant primer el molí de Sonella fins a trobar el camí de la Font del Rector, fent un recorregut d'uns tres kilòmetres fins arribar a l'enderrocada ermita i contemplar l'esplèndid paisatge que s'albira.

Després de més de dos mesos d'intensos combats per a frenar l'ofensiva franquista a la província de Castelló, les tropes republicanes, en abandonar la capital de la Plana, es trobaven exhaurides en la seua capacitat de resistència, i això a pesar que a les Divisions se'ls havia adscrit algunes brigades noves de reforç. En definitiva, l'estat físic del conjunt es trobava bastant clivellat; tampoc la moral de les tropes era molt elevada, malgrat l'esforç realitzat en aquest sentit pels comandaments i comissaris. No obstant això, les divisions 6a, 70a, Extremadura i 52a, que havien combatut pràcticament des de la ruptura del front d'Aragó, encara estaven exercint, a la meitat de juny, un paper clau en la defensa de la línia de detenció del Millars i en el seu replegament, més o menys ordenat, fins a les faldes de la serra d'Espadà.

Per a conèixer quin era realment l’estat de les forces de les brigades en combat, l'armament disponible i els ànims dels combatents, reproduïm un fragment del comunicat del Comissariat de la 79 Brigada Mixta, del dia 15 de maig, quan estaven desplegant-se per l’oest de Vila-real amb instruccions de contraatacar i recuperar la població des de les seues noves posicions: “Moral de la fuerza.- La moral de nuestras fuerzas están un tanto resquebrajadas por el gran cansancio que acusan, y además porque los soldados ven cómo unidades llegan nuevas y de refresco abandonan sin causa que lo justifique su posición, quedando impunes tales hechos y también por las constantes deserciones que se llevan a cabo… Observaciones.- El total de hombres de esta brigada lo componen unos 1.000 hombres con 578 fusiles, 11 ametralladoras y 11 fusiles ametralladores, por esto y por estar aislados de una manera absoluta por el gran cansancio de las fuerzas y por las deficiencias que se observan en los servicios auxiliares y por las causas arriba expresadas, no le puedo asegurar que en el día de mañana nuestras fuerzas mantengan las posiciones tomadas en el día de hoy”.

Cal recordar que la plantilla oficial d’una Brigada Mixta estava formada per més de 3.200 soldats, dels quals hi havia uns 2.600 que eren fussellers i servidors de metralladores, i la resta formaven part de l’Estat Major, o estaven en intendència, comunicacions i altres serveis de la Brigada

Sense reserves pròximes per a rellevar les exhaurides forces de primera línia, es va recórrer a noves divisions reorganitzades i portades d'altres fronts, que es van situar en posicions endarrerides per a la defensa en profunditat a rereguarda, on algunes ocupaven la posició principal de defensa, que era l’últim reducte que permetia confiar en desbaratar definitivament l'ofensiva empresa per l'enemic sobre València: la línia XYZ.

El recuperat XX Cos d'Exèrcit, amb les Divisions 49, 50 i 53, se situa després de la línia ocupada per les unitats que combaten entre Fanzara i la mar, i anira rellevant gradualment aquestes forces que passaren a rereguarda per tal de descansar i reorganitzar-se.

Combats pel control de Vila-real

Amb la sorpressiva incursió de les avançades de la 4a Divisió franquista a Vila-real, el front republicà es va vore amenaçat, i el mateix dia 14 de juny s’incorporà urgentment la 203 Brigada, de recent constitució a la zona de Madrid, amb l'objectiu que es fera càrrec de la contraofensiva sobre Vila-real i desallotjar les forces ocupants.

Les ordres eren d'atacar la població a partir de les dotze de la nit del 14 al 15 de juny, i al mateix temps protegir el replegament de la 6a Divisió pel seu flanc esquerre; però una negligència en el municionament de la Brigada va obligar a retardar l'operació fins a les 9 del matí següent. Aquest retard va permetre l'enemic reforçar-se i organitzar les defenses de les posicions ocupades, tot fent-se fort a l'església arxiprestal i al Convent dels Carmelites, de manera que va poder rebutjar els forts atacs governamentals del dia 15. Al mateix temps, la 83a Divisió de les forces rebels, una vegada havia controlat Castelló, inicia el seu avanç cap al sud fins aconseguir conquerir el poble d'Almassora i connectar amb les forces d'ocupació de Vila-real.

L’exèrcit governamental continua la seua pressió sobre el nucli urbà durant el dia 16 i, amb el suport del Tren Blindat número 1, ocupa l'estació ferroviària i els voltants, mentre que pel sud els republicans llancen una ofensiva cap al centre de la ciutat, secundats per dos tancs T-25, i aconsegueixen penetrar fins a la rodalia de l'església, on són rebutjats per un ampli contingent ben armat. L'artilleria governamental, a més dels trets de contenció realitzats sobre el nord de la ciutat per a dificultar l'entrada de reforços, va concentrar els seus tirs durant uns moments sobre la torre de l'església, on els franquistes havien instal·lat diverses armes automàtiques des d'on assetjaven amb eficàcia les forces atacants, fent-les retrocedir. Una crònica publicada en el diari Verdad ho descriu així: “Las bocazas de nuestros cañones se enfrentaron con la torre de la iglesia de Villareal, el día que hicimos nuestro primer contraataque. Era una fortaleza erizada de fusiles, bajo la repulsiva bandera monárquica. El episodio fue algo emocionante: uno tras otro, los obuses se clavaban en lo alto de la torre... La bandera cayó abatida por un certero cañonazo. Y los siguientes fueron mutilando poco a poco la torre, hasta abatir el orgullo de sus ametralladoras, que dejaron de cantar, cegados por una catarata de escombros.”

El setge a la ciutat es va completar amb l'atac que, per l'est i nord-est, executaren forces de la 79 Brigada, que van aconseguir arribar fins al cementeri. D'aquesta manera, l’encerclament ofensiu estava quasi tancat, i només pel nord les forces d'ocupació estaven enllaçades amb el seu exèrcit.

Al llarg de la nit del 16 al 17 de juny, els atacs governamentals continuaren amb intensitat, però la 83 Divisió rebel ja havia ocupat Almassora i travessat per allí el fossat del riu Millars. Aquesta divisió organitzà per al dia 17 una forta ofensiva des de Vila-real al mar, amb l’objectiu de descongestionar la pressió sobre aquest poble i avançar cap a Borriana, alhora que per l’oest, la 55a Divisió franquista pressionava sobre les defenses republicanes en el Millars fins aconseguir forçar-les.

José de Arteche, escriptor catòlic basc, va ser testimoni dels combats pels carrers de Vila-real i, a la seua novel·la,  El abrazo de los muertos, ens detalla algunes escenes: “La Compañía se encuentra en Villareal. Son las once de la noche cuando salgo a buscarla. Llego en medio de furioso combate. Los camiones marchan por una calle interminable con los faros apagados; solo de cuando en cuando encienden, por un instante, en súbito destello, el faro piloto para dejarse ver. El fragor es tremendo. Estamos, sin ninguna duda, rodeados por completo. Las trazadoras surcan la negrura del espacio; las balas explosivas revientan encima de nuestras cabezas. Se oye silbar en todas direcciones. Las bombas estallan muy cercanas. Fusiles, ametralladoras y cañones disparan… Se luchó en las calles, de casa en casa y hasta dentro de ellas. Todas las bocacalles se convirtieron en trincheras… El calor es sofocante. Hay cadáveres por todas partes. Veo a dos camilleros que cruzan la calle llevando un soldado muerto cubierto con una manta. Al pasar por delante de un portal convertido en tenducho por un moro dejan al muerto en la acera y entran, con toda calma, a apagar su sed. Va oscureciendo. Comienzan los contraataques. Pasan largas hileras de camilleros. Después de la dura labor de días pasados, la Compañía descansa”.

Ara, la pressió enemiga de la 83a Divisió es concentra cap a Borriana, amb l’objectiu d’arribar i fixar el front a la riba del riu Sec. Al matí del 18 de juny, l’artilleria rebel colpeja les trinxeres republicanes al llarg de quatre hores i, a les onze, la infanteria avança cap al riu, protegida per una secció de carros,. Al final del matí ja ha ocupat les primeres cases de la població. Serà la 209 Brigada Mixta (6a Divisió governamental) l’encarregada de defensar Borriana i, immediatament, enllesteix un contraatac per a recuperar la zona ocupada de la ciutat i empeny ’enemic cap al nord fins al cementeri. Allí es mantindrà ferm el front, amb atacs i contraatacs per part dels dos bàndols, fins que el 4 de juliol les tropes rebels, avançant des de l’oest, amenacen les defenses de la 6a Divisió, i els republicans es veuran obligats a replegar-se cap al riu Sant Antoni, al nord de Nules. Per l’est, la línia defensiva del Millars ja ha sigut totalment depassada.

Una passejada a vora riu

El caixer del riu Millars, per la seua profunditat, fou una defensa natural que permeté els republicans atrinxerar-se darrere per impedir l’avanç enemic després d’haver d’abandonar Castelló de la Plana i replegar-se cap al sud.

Aquest nou escenari fou testimoni de cruels combats entre les forces rivals; les avançades franquistes aconseguiren trencar la línia defensiva a l’altura de Vila-real el 13 de juny de 1938 i penetrar en aquesta població. Quatre dies després, les forces rebels forcen també les defenses republicanes per la Talaia d’Onda i des d’aquests dos punts forts, pressionen els defensors republicans fins a fer-los retrocedir. Aquest és el marc històric de la passejada proposada en aquest capítol, on encara es conserva, en les tallats del riu, l’únic búnquer en el terme de Vila-real: la cova de l’Os.  

Actualment, hi ha una senda habilitada des del mar fins al meandre del Termet en Vila-real, PR-CV 338. En conjunt és un recorregut tranquil i agradable amb molt poc de desnivell, amb gran varietat de vegetació i forta presència d’aus aquàtiques, així com de construccions per a aprofitament del pas de l’aigua: assuts, molins i sèquies de canalització per a aprofitament agrícola.

Per a poder fer una passejada d’anada i tornada, potser convé centrar-se en el tram de Vila-real, també conegut com el passeig botànic de Calduch, que iniciarem a l’assut de la Vila, prop de l’aparcament de l’ermita del Termet i continuarem per la vora dreta del riu, on anirem descobrint, a més del paisatge fluvial i la frondosa vegetació, les restes del molí fariner de l’ermita, restaurat i condicionat per a visitar-lo i, més endavant, es troben les restes d’un altre molí, el de Bisbal. Una vegada acaba la part abrupta del congost, s’entra en el pantanet de Santa Quitèria, format per l’assut d’Almassora, fins a finalitzar la ruta en el pont medieval amb el nom de la mateixa santa, i que també forma part del traçat de la Via Augusta.

La potent ofensiva de principis de juny de 1938 que les forces rebels havien desplegat pel Maestrat, i què va confluir a Atzeneta, sortejà les defenses que des de feia més d’un mes els fortificadors governamentals construïen des d’Orpesa fins a la província de Terol i que passaven per Cabanes, Atzeneta del Maestrat i Vistabella, línia prevista per a poder defensar la capital de la Plana, en cas que el front s’ensorrara.

En perdre Vilafamés i quedar tallada la carretera a Borriol, els defensors republicans es replegaren a correcuita cap a Castelló de la Plana.

Les forces franquistes, acantonades en la línia Albocàsser-Alcossebre, l’11 de juny avançaren cap al S amb l’objectiu de pressionar l’enemic en retirada, mentre que per Borriol, la 4a Divisió tractaria d'impedir el replegament, copant-los.

El retrocés republicà fou ràpid, però molt desordenat i les tropes, per pànic a ser encerclades, estaven incapacitades per fer front a l’adversari. Sols algunes unitats com la 70 Divisió, tractaren de contraatacar per Vilafamés i Borriol i frenar els avanços enemics. El butlletí d’informació núm. 83, del franquista Cos d’Exèrcit de Galícia, descriu l’estat de desgavell dels republicans: “Al retirarse las Brigadas que cubrían el frente desde Villafamés al mar, han quedado desorganizadas en su mayoría habiéndose hecho gran número de prisioneros, no siendo posible precisar su situación en la nueva línea alcanzada, si bien todas ellas se retiraron hacia Castellón y Villareal, debiendo de cubrir con los restos de ellas el frente desde este punto la mar por haber empleado las Unidades de reserva en cubrir el frente desde Alcora a Villareal.”

El 12 de juny, les tropes de la 83 Divisió franquista  havien arribat a Cabanes i Orpesa, mentre el XXII Cos d’Exèrcit governamental tractava d’organitzar les forces disperses i presentar un front consistent al N de Castelló de la Plana.

La 41 Divisió es va situar entre l’ermita de la Magdalena i la mar; a l'esquerra prengué posicions la 68 Divisió, per la serra del Desert de les Palmes, des del Racó de Raca, passant pel Tossal de la Llobera, la Joquera i el Molinàs fins al cim de Cucala, al S de Borriol. Al seu costat, la 70 Divisió s’encarregà de defensar Sant Joan de Moró i pressionar l’enemic per Vilafamés.

El 13, la 83 Divisió, precedida pel grup de Panzers Drohne alemanys, arremeté contra la 41 Divisió republicana. El flanc dret defensiu s’enfonsà i la 38 Brigada republicana es retirà desordenadament, desprotegint el sector costaner, on pels aiguamolls avançaren sense resistència uns tabors de Regulars que ocuparen per sorpresa el Grau.

La precària línia de defensa s’enfonsà i Castelló, a les sis de la vesprada quedà desguarnida; una unitat enemiga d'un centenar de moros, entrà pel Nord de la població i el desconcert s’incrementà entre els grups de soldats republicans que fugiren.

Una fosca nit a Castelló

Els rebels ràpidament, organitzaren la defensa de les posicions preses al Grau i tractaren d’avançar cap a la ciutat pel flanc dret dels republicans i aquests, acorralats, escaparen en desbandada. En adonar-se'n, Juan Ibarrola, cap del XXII Cos d’Exèrcit, retirà la 41 Divisió i ordenà a la 6a, en reserva, recuperar urgentment el control de Castelló. A les 6.30 de la vesprada s’inicià un contraatac cap al N de la ciutat, per on havien entrat els soldats marroquins i, al mateix temps, cap al port, des d’on avançaven dues companyies enemigues. En assabentar-se la Cinquena Columna (lleials a Franco dins de la zona republicana) que els seus estaven entrant a la ciutat i els republicans es replegaven, van sortir al carrer, entre exultants i confosos, a saludar les tropes ‘alliberadores’, topant-se amb les forces republicanes que reprenien el domini de la població. Entre les set de la vesprada i les deu de la nit, els carrers castellonencs foren camp de batalla, on civils i militars lluitaren i foren víctimes. Dominada la situació per la 6a Divisió, un grup de civils, acusats de participar en la lluita, foren afusellats.

Aquest luctuós episodi de la nit del 13 al 14 de juny ha sigut utilitzat, de manera tendenciosa, per la propaganda dels vencedors, però no resulta fàcil dilucidar els fets reals, ja que ens ha arribat copiosa informació franquista i molt escassa dels vençuts.

En tot cas, presentem dues versions enfrontades. El part del Comissariat del XXII Cos d’Exèrcit diu: “A las 6 de la tarde Castellón quedó abandonado de fuerzas propias, penetrando en la ciudad unos 100 moros que sin tomar posiciones en el casco se dedicaron al saqueo. La 5ª columna cooperó con paqueos intensos a la entrada de las fuerzas moras, sembrando el pánico y el desconcierto entre nuestras fuerzas. Inmediatamente aparecieron banderas monárquicas en algunos edificios y colgaduras engalanadas de recibimiento. A las 6,30 h. se organiza, en medio de la confusión, la ocupación de Castellón por nuestras fuerzas de Castellón. Se coordina y centraliza el Mando Militar y Político para la toma y defensa por la 6ª División (la 107 y la 209 Brigadas en cooperación con tanques y blindados). A las diez aproximadamente nuestras fuerzas rebasaron Castellón quedando estabilizada una línea débil pero suficiente para contener al enemigo fortificándose algunas posiciones. Se han fusilado unos cien paisanos y muerto unos 50 moros que no pudieron huir ante nuestro fuego.”

Sobre els mateixos fets, Luis María de Lojendio, portaveu de propaganda exterior franquista, escrigué: “La emoción de sentirse liberados había lanzado a gran parte de los habitantes a manifestaciones de entusiasmo en el momento preciso en que, en su repliegue (sic), los marxista llegaron a la ciudad. Cuando el tiroteo se generalizó en las calles, la población civil se refugió en los subterráneos abiertos para la protección contra bombardeos, dejando muchos balcones y casas adornadas con la bandera nacional. Esto enardeció el odio de la desesperación marxista y como venganza contra los indefensos ciudadanos, las hordas en derrota cometieron en esa noche, del 13 al 14 de junio, toda clase de asesinatos y violencias: lanzaban granadas contra los refugios, sacaron de ellos a más de 250 personas y las fusilaron en las tapias de la Casa de la Beneficencia, saquearon y desvalijaron las viviendas.”

Hi faltava un tercer element: trobar culpables. L’ocasió es presentà només els republicans abandonaren la ciutat.

Com hem dit, la 6a Divisió era l’encarregada de defensar Castelló i el tram de costa i així, el 17 de juny en l’avanç de la 2a Brigada rebel cap a Borriana, a l’altura del riu Sec, capturà quasi tot el Batalló 246 de la 107 Brigada Mixta, una de les que participà en la reconquesta de Castelló. Ràpidament, es va atribuir a aquest Batalló les accions repressives de la nit del 13 i, com a resposta exemplaritzant, les noves autoritats militars de Castelló de la Plana organitzaren un Consell de Guerra Sumaríssim contra els caps, oficials, sotsoficials i delegats polítics d’aquella unitat, acusats d'executar els civils morts. El 6 de juliol de 1938 tingué lloc el judici, en el qual, com era habitual en ells, els acusats no tenien garantia de defensa; foren processats 27, dels quals 21 condemnats a mort i executats, 5 condemnats a cadena perpètua i un oficial sanitari va resultar sense càrrecs.

L’ofensiva enemiga continua cap al Millars

Al llarg del matí del 14 de juny, la 6a Divisió governamental mantingué la línia al nord de la ciutat i tractà de recuperar el Grau, però els rebels foren reforçats amb tropes arribades al port en barcasses i iniciaren una contraofensiva cap a Castelló.

El front actiu s’estenia de l’Alcora a Castelló; per Borriol, la 4a de Navarra aconseguí trencar les defenses de la 191 Brigada republicana i s’infiltra, des de les altures del tossal Gros, en Vila-real, passant el Millars, línia de defensa marcada per l’Estat Major republicà per estabilitzar el front.

Les forces governamentals situades en l’avantguarda, amenaçades per la penetració enemiga per la rereguarda, es replegaren de Castelló en ordre cap al fossat del Millars i s'hi feren fortes allí. A boqueta nit, Castelló de la Plana fou ocupada per la 83 Divisió del general Aranda.

Les defenses en profunditat de València

Quan les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i iniciaren l’ofensiva cap al S, l’Alt Comandament republicà ordenà estudiar línies de defensa per impedir-los arribar a València. Els enginyers començaren a dissenyar projectes de sistemes defensius a construir entre el front i la capital del País Valencià.

La primera línia fou la de defensa de Castelló, aprofitant els colls de botella d’Orpesa, Cabanes i Atzeneta. Aquesta línia fou eludida pels franquistes concentrant l’atac per Atzeneta i avançant per darrere de les defenses construïdes, tal com hem vist anteriorment.

Una segona línia aprofitava la serra de l’Espadà, la part alta del Palància, els contraforts muntanyencs del final de la serra del Toro i les elevacions des d’allí fins a Arcos de las Salinas. Era la línia XYZ, on l’Exèrcit republicà va posar tota la seua confiança per a frenar la fins ara imparable ofensiva enemiga.

Un poc més tard, quan la XYZ ja comptava amb els principals centres de resistència amb les construccions avançades, s’iniciaren les línies Intermitjana i Immediata a València, de les quals parlarem en capítols posteriors.

No obstant això, els batallons de fortificacions vinculats a unitats combatents, anaven construint defenses de circumstàncies, a la immediata rereguarda, que possibilitaven retenir l’enemic, mentre més enrere s’anaven consolidant construccions més sòlides per a la defensa.

En la mesura que l'enemic avançava cap a Castelló, els republicans van iniciar els treballs per a consolidar una línia de detenció aprofitant el fossat del riu Millars. L’Estat Major de l’Exèrcit ordenà, el 9 de juny, a la 47 Divisió prendre posicions al S del riu i l’11 de juny, encomanà al cap d’Enginyers que s’estengueren filats protegint les unitats allí establertes i que, per barrar les carreteres, s’utilitzaren cavalls frisons (obstacles defensius mòbils, forrats de filferro espinós). D'aquesta manera, es preparaven les bases defensives perquè les tropes a l'avantguarda, pogueren replegar-se en lloc segur i frenar l'ofensiva enemiga.

Al mateix temps que s’urgia l’acceleració dels treballs per a organitzar les defenses del Millars, s’ordenà incrementar la fortificació de la XYZ, segons la Instrucció de l’Alt Comandament al cap d'Enginyers del 12 de juny: “I.- La situación táctica creada en la zona de Castellón en fin de la jornada de ayer, obliga a tomar urgentísimas decisiones para evitar a toda costa una posible progresión enemiga que pueda poner en peligro la región de Sagunto. II.- Para hacer frente a dicha situación el Mando Superior del Ejército de Tierra ha tomado distintas previsiones entre las que se cuentan las siguientes: a).- Organización defensiva de la línea del Mijares.- … b).-Organización defensiva de la línea Almenara-Jérica-Arcos de las Salinas.- Se hace preciso intensificar al máximo los trabajos de organización que se están llevando a cabo, con arreglo a las normas siguientes: -En un plazo máximo de 24 horas es necesario aumentar en un mínimo de seis mil hombres el personal dedicado a dichos trabajos a este efecto deberá ponerse de acuerdo con el Gobernador Civil de las provincias de Castellón y Valencia para llevar a cabo la movilización temporal del personal civil. hasta los 45 años que no trabaje en faenas agrícolas e industrias de guerra en la zona de acción del Ejército de Levante.”

Amb la caiguda de Castelló en mans de l’enemic, el govern de la República prengué consciència del perill que corria València i es generalitzaren mobilitzacions socials contra aquesta amenaça. En la batalla per València s’entrà en una nova fase i cal donar-li la resposta adequada: era el repte per als republicans valencians!

Un itinerari

Per la part muntanyenca de Castelló i Borriol, encara hi ha alguns indrets, escenaris de combats i punts d’observació, amb restes d’alguns parapets; poca cosa, ja que les defenses del sector estaven situades més al N, en la serra d’Orpesa, com hem indicat. Ara bé, podem visitar alguns dels llocs significatius, amb la suficient altura, per a poder observar part dels escenaris dels combats pel control del sector, com ara el Tossal Gros, des d’on se’ns ofereix una panoràmica espectacular, tant de la Plana de Castelló, com de la ciutat i del poble de Borriol, amb la serra del mateix nom; sobre aquest terreny es va tancar una etapa de l’ofensiva franquista, aspra i dura, que a les forces rebels els va infondre de nou, la confiança en què, ben aviat, arribarien a les portes de València. Però encara es restava passar la prova de la XYZ que, com després veurem, no els va resultar exitosa.

Per a pujar al Tossal, hi ha moltes possibilitats, puix què aquesta serra està farcida de sendes; per a aquest cas propose la senda que arranca al darrere de l’hospital la Magdalena i que s’enfila cap a dalt pel Bovalar i continua per les cotes, 203, 223, 242 fins a arribar a la del tossal, la 357 (vorer en Wikiloc el traçat en “Ruta hospital La Magdalena-Tossal Gros”).

Hi ha d’altres alternatives, per on es pot fer un bon tros amb vehicle per camí de muntanya, fins arribar al segon dipòsit d’aigua de la urbanització Penyeta Roja; un d’ells surt de la urbanització Tossal Gros, des d’on es pot prendre el camí del mas de Peret, fins arribar al dipòsit. L’altra opció es sortir de l’altra urbanització, Penyeta Roja i arribar al mateix punt; des d’aquí ja es pot seguir una senda per arribar al Tossal

L’avanç rebel, després del tall de les línies republicanes per Vinaròs, fou més difícil del que preveia l’Estat Major franquista, doncs el maig de 1938 l’Exercit de Maniobra governamental consolidà el front aprofitant el riu de les Coves des de Catí fins a Alcossebre.

L’operació franquista per arribar a Castelló fou modificada, davant la impossibilitat de trencar aquest front i incorporaren noves unitats d’atac —el Destacament d’Enllaç de Garcia Valiño i les divisions 55 i 108—, amb l’objectiu de desplaçar l’envestida principal a l’interior del Maestrat i encerclar per la rereguarda les sòlides defenses costaneres de la República. 

En una primera fase hi hagué dues direccions d’atac, per a confluir en Atzeneta: una des de ponent, partint de Mosquerola, i una segona, que avançaria des del nord, amb les divisions 4a de Navarra i 55, situades entre Castellfort i Vilafranca; aquest dispositiu tindria la protecció per l’est de la 84 Divisió, situada per Catí-Tírig. El sector d’Albocàsser fins a la costa quedava protegit amb les divisions 105 i 83.

Aquest desplaçament cap a l’interior i la renovada ofensiva franquista del Cos d’Exèrcit de Castella per la província de Terol, obligà l’Exèrcit Popular a reorganitzar l’operatiu defensiu, i fusionar els dos exèrcits que operaven en més de 150 kilòmetres de front actiu: el de Llevant, que defensava la part de Terol, i el de Maniobra que operava per Castelló. 

En aquesta fase, el XXI Cos d’Exèrcit republicà i la reforçada Agrupació Toral s'encarregaven de frenar l’atac franquista. Retardar-lo era un objectiu vital per a la supervivència republicana, ja que les unitats de fortificacions treballaven intensament en la construcció d'una xarxa de línies defensives a la rereguarda, per impedir que l’enemic arribara a València; guanyar temps era guanyar vides. 

El terreny per on es desenvoluparen les operacions era molt accidentat, amb vies de comunicació molt escasses i precàries; era difícil d'atacar i fàcil de defensar. Per això es donà un paper fonamental en l’ofensiva a l’actuació de l’aviació i a l’artilleria, per neutralitzar les defenses republicanes i permetre l'ocupació de posicions per la infanteria.

L’Estat Major franquista utilitzà l’Aviació Legionària italiana per recolzar les tropes de Garcia Valiño (Destacament d’Enllaç) i la Legió Còndor alemanya per facilitar l’avanç de les tropes del Cos d’Exèrcit gallec del general Aranda.

Els bombardejos del front i de la immediata rereguarda

L’artilleria i l’aviació tenien la funció de reblanir i desfer posicions defensives enemigues; ara bé, amb el perfeccionament operatiu d’aquesta arma, després de la Primera Guerra Mundial, el seu ús era cada vegada més eficaç i podia abastar un territori més ampli, incorporant la rereguarda al camp d’acció bèl·lica.

Amb l’ús de l’aviació, es bombardejaven les posicions enemigues del front i els punts neuràlgics darrere del front: els punts d’abastiment, els de concentració de forces i els llocs de comandament. Així, les poblacions civils passaven a ser també objectius militars, perquè albergaven instal·lacions o elements militars i, a més a més, perquè els bombardejos introduïen un cruel efecte psicològic: infondre la por en la població civil, que és en definitiva la que manté la moral dels soldats del front i aporta homes, queviures i subministraments a les forces combatents.

Sens dubte un dels ajuts claus per als rebels fou el proporcionat per l’Alemanya nazi, la qual, a través de la Legió Còndor, va proporcionar homes i maquinària bèl·lica que ajudaren a la victòria final.

La Legió Còndor era una unitat militar composta per distintes seccions, amb comandament, soldats i tècnics propis que funcionaven autònomament i que actuaven sota petició de l’Estat Major espanyol.

Pel que fa a armament, disposaren de 610 avions de diversos tipus, 122 peces d’artilleria i 72 tancs Panzer I, models A i B. Per utilitzar aquest  aparell de guerra, vingueren a Espanya 16.000 militars i tècnics nazis, i el seu objectiu principal, a més d’ajudar els rebels, era provar l’eficàcia destructiva del nou armament alemany, aconseguir experiència per als seus especialistes i cercar estratègies d’atac que després s'aplicarien en la II Guerra Mundial.

En aquesta ofensiva franquista, la Còndor s'adscrigué al Cos d’Exèrcit de Galícia i va actuar quasi sempre a petició del comandament franquista, amb gran intensitat destructiva, bombardejant centres de resistència i infraestructures governamentals, comunicacions i, sobretot, poblacions civils.

El resultat fou devastador per als pobles afectats amb atacs que solien coincidir amb ofensives sobre defenses republicanes situades prop d’ells. Una de les poblacions que amb més intensitat va sofrir bombardejos de l’aviació alemanya fou Albocàsser, fonamentalment durant les operacions per conquerir les posicions republicanes de Montegordo i el Tossal de la Nevera.

El butlletí d’informació de l’Exèrcit de Maniobra descrivia el 18 de maig les accions de l’aviació alemanya: “Agrupación Toral.- A las 7,45, 42 aparatos de bombardeo bombardean Albocácer, carreteras adyacentes y emplazamientos de baterías antiaéreas. A las 9,45 y 10 h. 9 aparatos ametrallan y lanzan bombas de mano sobre Nevera y cota 1.161. A las 11,45, 3 aparatos de bombardeo y dos cazas, bombardean Albocácer, lanzando solamente una bomba de gran potencia cada uno. A las 12,20 h. unos 25 aparatos de bombardeo bombardean la carretera de Albocácer-Castellón y emplazamientos antiaéreos, a las 13,15 h. 5 aparatos ametrallan y tiran bombas de mano durante 10 minutos, sobre Nevera y posiciones SO de Catí. A las 14 h. 3 aparatos de bombardeo lanzan sobre Albocácer una bomba de gran potencia cada uno, una de ellas no explotó. A las 14,30 h. 5 aparatos ametrallan por el Nevera, Montegordo y carretera de Tírig. XXII C de E.- A las 7,30 horas 37 aparatos de bombardeo enemigos, han ametrallado y bombardeado la línea de la 19 División y intensamente los pueblos de Torre Endoménech, Cabanes y alrededores de este último pueblo, hundiendo seis casas y causando una víctima de avanzada edad. A las 12,15 horas 36 aparatos de bombardeo, bimotores Junkers, cruzan nuestra zona de N a S bombardeando Cabanes, Torre Endoménech y alrededores”.

Pel mateix dia, la 84 Divisió franquista, reportava en el part de novetats que (se suposa que per error): “La aviación Cóndor dejó caer dos bombas sobre baterías 100/17 a la 11,15, causando 1 muerto y 4 heridos italianos.”

Aproximadament, les poblacions properes a aquest front, durant el període de maig i juny foren bombardejades pels alemanys les següents vegades: Albocàsser, 8; Ares del Maestrat, 5; Benassal, 3; Benlloc, 1; Cabanes, 2; la Serratella, 1; la Torre d’En Domènec, 1; Torreblanca, 1; Vilafamés 5, Vilar de Canes, 2 i la Vall d’Alba, 1.

Els bombardejos alemanys al llarg de tota la guerra espanyola foren molt potents i intensius, amb l’objectiu de provar la seua eficàcia i capacitat destructiva; per aixó Raúl Arias, en La legión Cóndor en la guerra civil, diu: “En cuanto a los aparatos K/88 [conjunt d’unitats de bombardejos alemanys], estos lanzaron mas de 21.000.000 toneladas de bombas sobre territorio enemigo y sobre las posiciones defendidas por los combatientes del Ejército Popular”. 

Operacions d’encerclament

El 26 de maig les Divisions 4a i 55 iniciaren l’ofensiva cap a Benassal, Culla i Ares del Maestrat, reforçades per artilleria lleugera italiana; les ocuparen el 29; al respecte,  l’Agrupació Toral informà: “El enemigo atacó nuestras posiciones del E. de la carretera de Culla-Benasal, en dirección a la ermita de San Cristóbal donde se libró un violento combate, que debido a los constantes bombardeos de artillería y aviación y ametrallamientos de esta, pudo conseguir su ocupación a última hora de la jornada”.

Mentrestant el Destacament d’Enllaç avançà cap a Vistabella del Maestrat. El 2 de juny, havia depassat les defenses republicanes del tossal de Batalla (actualment Mas de Monsó), defensat per la 58 Brigada i els obligà a retirar-se cap al sudoest de Vistabella.

El dia 3, la Ia Brigada del Destacament, ocuparà Vistabella i l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa, mentrestant, l’agrupació ofensiva que operava per l’est, avançava pel sud de Culla i est de Benassal fins a ocupar la Torre d’En Besora i les altures a l’oest de Vilar de Canes. Asseguraven així les bases de partida per evolucionar cap al sud i confluir en el nus de comunicacions d’Atzeneta amb l’altra agrupació.

La nit del 3 al 4 de juny el Terç de Requetés de Montejurra, acampat als peus del Penyagolosa, rebé ordre de prendre el penyal. Segons el capellà de la unitat, Policarpo Cia: “La segunda Compañía del Tercio de Montejurra, antiguos Requetés de Zumalacarregui, destacóse del grueso y siguió avanzando con más precaución y silencio, hasta situarse a pocos metros de las trincheras enemigas, abiertas en la ladera Norte del Peñagolosa, como a quinientos metros de la cumbre. A las tres de la madrugada, hora prefijada, los Requetés iniciaron el asalto. Un centinela rojo dio inmediatamente la voz de alarma y lanzó la primera bomba contra los nuestros. Mas los Boinas Rojas de la Segunda Compañía siguieron presurosos a conquistar el objetivo y contestaron con la misma rapidez, y en un instante rebasaron las trincheras, subieron a gatas los últimos metros de la pendiente y clavaron la Bandera rojo y gualda en la cima pelada del monte.”

Alhora la pressió franquista continuà per la carretera cap Albocàsser i arribà a Vilar de Canes, posant en perill les defenses republicanes de Montegordo, que reberen ordre de replegar-se, abandonant les posicions que  amb tant fermesa havien defensat.

Per a continuar l’ofensiva, l’Alt Comandament Franquista preparà una ordre de combat per al 7 de juny, amb un primer objectiu, ocupar Atzeneta on convergiran les dues columnes i després, des d’allí, la columna Occidental, anar cap l'Alcora i la columna Oriental travessarà el riu Monlleó i es dirigirà a ocupar Vilafamés-Borriol. L'objectiu era tancar la retirada de les forces republicanes que defensaven Albocàsser i les Coves de Vinromà.

El primer dia, Garcia-Valiño trobà forta resistència en Xodos i emprà tot el dia per a reduir les defenses governamentals. Pensant que en Atzeneta tindrien una més ferma oposició, demanaren que la Legió Còndor fera un intens bombardeig en distintes fases: “1º.- Hasta las 8 horas, bombardeo de las mesetas al Sudeste de Adzaneta, entre la carretera a Useras y la rambla de la Viuda (casa del Curaco, cotas 550, 500 y cota 500 al este de la rambleta) 2º.- Servicios de interdicción, sin limitación de horas, de las carreteras Useras-Alcora y La Varona-Villafamés. 3º.- Servicio de cadenas. A las 9 horas sobre las mesetas Nordeste y Sudeste de Adzaneta (cotas 550, 450 y 500)”.

A les 14 hores la 4a i 1a divisions rebels ocuparen Atzeneta. El perill per als defensors republicans situats més al nord era evident i calia un ràpid moviment de tropes evasiu per evitar quedar encerclades, acció que ens explica Francisco Ciutat, cap de la Secció d’operacions de l’Estat Major de l’Exèrcit de Llevant: “La pérdida de Adzaneta obligó al XXII C. d E. dar las órdenes de repliegue de las dos o tres divisiones que mantenía avanzadas en la línea de Alcocebre-Cuevas de Vinromá-Albocácer y reforzar la defensa inmediata de Castellón. Al propio tiempo, el mando del Ejército tomaba medidas para organizar la línea del Mijares, desplegando en ella el embrión de lo que luego fue el XX C de E en base a la 47 División, empezando a organizar las defensas entre Espadilla y la desembocadura, al mando del coronel [Gustavo] Durán.”

L'11 de juny les defenses republicanes s’enfonsaren i es retiraren anguniosament a la carretera de la costa per replegar-se a Castelló, ja que una companyia de la 4a Divisió franquista impedia el pas per la carretera de Sant Mateu a Castelló. Pel sector quedaren destruïdes peces d’artilleria i vehicles pesants inutilitzats pels mateixos republicans davant de la impossibilitat de retirar-los pels pocs camins que els quedaven lliures.

Les defenses de Castelló quedaven obertes a l’enemic!!!

Inicialment, l’Estat Major del Cos d’Exèrcit gallec havia previst que l’avanç principal cap a Castelló de la Plana fora per les carreteres de la costa i la de Sant Mateu; però, com ja hem vist, la resistència amb què toparen les tropes franquistes fou molt més dura de la prevista. Per la qual cosa es van veure obligats a forçar una tercera via de penetració per carreteres secundàries més a l’interior, per tal d’arribar al nus de comunicacions d’Albocàsser i, des d’allí, envoltar les defenses republicanes que els impedien avançar per les vies previstes.

Amb aquesta finalitat, el 19 d’abril s’incorporà al front actiu una nova unitat, la 84 Divisió, que inicialment havia de protegir el flanc dret de l’avanç de les dues Divisions que executaven l’atac principal, la 83 i la 4a. Però, estancades aquestes, la 84 hagué d'intervindre activament, i obrir el camí cap a Albocàsser, encara que abans hauria  d’ultrapassar les defenses enemigues de la 70 Divisió, que s’havia atrinxerat al sud del barranc de la Morellana i la Valltorta, situant el centre principal de defensa en la muntanya de Montegordo.

La 70 Divisió estava comandada per Nilamón Toral, un antic boxador que s’apuntà voluntari a les milícies en iniciar-se el colp d’estat contra la República. Fou un destacat milicià, pertanyent al Partit Comunista, que comandà, primer la 32 Brigada Mixta i, a finals del 1937, la 70 Divisió. El 13 d’abril del 1938 se li ordenà incorporar-se amb urgència al sector d’Albocàsser per a contribuir a frenar l’ofensiva franquista per la costa.

Desenvolupament de les operacions 

El 20 d’abril l’envestida rebel s’accentuà extraordinàriament des d’Albocàsser fins al mar, pressionant  enèrgicament en totes les direccions a la vegada. En el sector de la 70 Divisió, es va situar en primera línia la 32 Brigada, que es desplegava des del barranc de la Valltorta, per l’est, fins a Catí, per l’oest; la 92 Brigada va quedar en reserva. El primer objectiu de la 84 Divisió franquista serà ocupar Montegordo, des de les posicions de partida situades en la denominada loma Intermedia o roca del Quincaller. Serà per allí des d’on, la vesprada d’aquest dia, els franquistes duran a terme el primer atac de tanteig per a situar les posicions defensives republicanes. L'atac serà fàcilment rebutjat.

L’endemà els rebels desencadenaren un atac més contundent contra Montegordo, prèvia fortíssima preparació d’artilleria i intens bombardeig per l’aviació. Aconseguiren  avançar cap al cim i ocupar posicions importants en el vessant nord del tossal. En aquells moments, l’artilleria republicana, situada tocant al cementeri d’Albocàsser, inicià un intens foc de concentració sobre les posicions ocupades i, poc després, el 126 Batalló, en reserva, començà el contraatac fins recuperar, a boqueta nit, les posicions principals perdudes. L’enemic quedà als peus de la falda nord del tossal.

El dia 22, les divisions 83 i 4a atacaren i conqueriren, respectivament, el tossal d’Encanes i el castell de Xivert, obstacles a batre simultàniament junt amb el de Montegordo i, així, evitar l’arribada de reforços governamentals. La 84 Divisió tractà d'ocupar de nou el tossal amb tots els mitjans disponibles. Toral, el cap de la 70 Divisió republicana, en les seues memòries, relata l’estratègia defensiva emprada: “La preparación artillera es mucho más intensa que días pasados y casi en todo el sector dan la sensación de haber concentrado más material. En Montegordo es un derroche lo que están haciendo […] En cuanto el enemigo alarga su fuego [el tir d’artilleria], todos los supervivientes de las preparaciones artilleras ocupan sus puestos y no permiten que el enemigo se consolide en ningún punto vital de nuestro dispositivo fortificado por destruido que pueda estar [...] Cuando el enemigo considera que ya está la fruta madura, silencia su artillería, desaparece su aviación de ametrallamiento y su infantería se lanza al asalto de las posiciones y nuestras fuerzas tienen solamente el tiempo preciso de emplazar sus ametralladoras para contener al grueso de las fuerzas asaltantes […] y cuando el enemigo cree haber roto nuestro frente, su sorpresa debió ser mayúscula al encontrarse con una barrera de fuego de ametralladoras, fusiles ametralladores y nuestra compañía de carros totalmente semicubiertos de follaje que no era nada fácil localizarlos.”

D'altra banda, el comunicat d’operacions de la 84 Divisió d’aquell dia ens diu: “[...]Poco después de alcanzado el objetivo, el enemigo realiza una fortísima preparación artillera en la que toman también parte varios tanques enemigos que de flanco y revés baten a las fuerzas que guarnecen la posición. Terminada la preparación, el enemigo muy numeroso y apoyado por su artillería y tanques, contraataca con gran violencia y después de un fuerte combate consigue adueñarse de la posición, ya que las bajas que nos causa son muy elevadas y por otra parte la posición conquistada reúne muy malas condiciones para su defensa por estar muy batida por su frente y por su flanco derecho.”

Tres vegades, les forces atacants, arriben al cim i tres vegades és reconquerit pels defensors; al final del dia, les tropes franquistes es repleguen al punt de partida per a reordenar forces i atendre a les baixes hagudes en els duríssims combats de la jornada. D’acord amb les seues estadístiques, en aquest combat tingueren els rebels un total de 303 baixes, de les quals 31 són morts i la resta ferits; d'altra banda, comptaren 28 soldats republicans morts. En aquesta operació l’artilleria franquista va consumir un total de 2.248 projectils llançats sobre Montegordo. Com a anècdota, podem dir que aquell dia va ser distingit el comandant del grup artiller franquista Tomás Trénor Azcárraga, segon marqués del Túria, que entre 1955 i 1958 fou alcalde de València i procurador en Corts.

Després de tres dies de durs combats, l’Alt Comandament del Cos d’Exèrcit de Galícia decideix que la 84 Divisió es mantinga a la defensiva, hostilitzant les posicions de la 32 BM i que l’esforç d’atac principal es concentre en el sector de la 83 Divisió, amb el suport de la 4a Divisió, en un intent de trencar el front per les Coves de Vinromà. Les primeres posicions republicanes  són conquerides, però en arribar al riu de les Coves, de nou l’ofensiva queda paralitzada. 

Els rebels desplacen l’ofensiva cap a l’interior del Maestrat

L’Exèrcit de Maniobra republicà havia concentrat la majoria de les forces en el sector de la costa, entre Ares i el mar i, en canvi, en la part més abrupta del seu front, per l’interior del Maestrat, només dues divisions extenuades, la d’Extremadura i la 50, havien de defensar un front ample des de Cantavella fins a Ares. Aqueixa feblesa defensiva va ser aprofitada per l’enemic i el dia 3 de maig, al mateix temps que s’inicià l’ofensiva contra les defenses republicanes de les Coves de Vinromà, l’Estat Major franquista decideix crear una nova unitat, el Destacament d’Enllaç (amb la Primera Divisió de Navarra, una brigada de la 61 Divisió i una brigada de cavalleria), perquè execute un atac des de Morella cap a Cinctorres, i que continue per l’Anglessola i Mosquerola i, des d’allí, girar la direcció ofensiva cap a l’est per Vistabella i Atzeneta, envoltant així les forces republicanes que defensen el front de Vilafranca al mar. 

El 6 de maig, la 70 Divisió inicia una reordenació dels seus operatius i un batalló de la 32 BM que defensava el sector de Catí és rellevat per un altre batalló, el 368, de la 92 Brigada, fins ara en reserva. Les operacions per l’interior del Maestrat obliguen a un moviment de tropes per a reforçar aquells indrets. Al mateix temps, es crea una unitat superior, l’Agrupació Toral, amb les Divisions 70 i la d’Extremadura, per a coordinar l’actuació de forces davant l’increment de tropes atacants i el previsible canvi de direcció principal de l’ofensiva més cap a l’oest, per Vilafranca i Ares del Maestrat.

Fou el 13 de maig, quan el Cos d’Exèrcit de Galícia franquista decidí desplaçar la seua ofensiva des de la costa a l’interior, en combinació amb la pressió del Destacament d’Enllaç que operava cap a Anglesola-Mosquerola. Amb aquesta finalitat desplaçà la 4a. Divisió des d’Alcalà de Xivert fins a l’oest de Catí, deixant la resta del front inactiu. Ara l’objectiu era conquerir el tossal de la Nevera  i la 4a Divisió atacà, el 18 de maig, per dalt de l’Avellà, en direcció al cim de Campanarets i, amb els primers embats, desarticulà les defenses governamentals de la 3a Companyia del 368 Batalló, que fugí desordenadament, desbaratant, a conseqüència d’aquesta actuació, la primera línia de defensa de la serralada.

No obstant el desastre inicial, una vegada restablertes les defenses al peu del tossal de la Nevera, van resistir els republicans els embats enemics fins que, esgotades les forces franquistes, van desistir de continuar l’atac per aquells emplaçaments defensius. Aquest sector va quedar estancat i la batalla continuaria per altres indrets, encara més cap a l’interior.

Pel que fa a les pèrdues humanes dels republicans, foren copioses: 16 morts, 34 ferits i 124 desapareguts, la majoria d’ells presoners de l’enemic. Gran part d’aquestes pèrdues ho foren de la ja referida companyia.

L’endemà, aquest batalló fou rellevat per forces de la 32 Brigada i retirat a rereguarda com a reserva en la zona. Segons les ordres superiors, el cap del batalló hagué de “sancionar a los mandos ineptos de la operación de hoy con el máximo rigor”

L’arquer espoliat

El Barranc de la Valltorta reuneix, en 21 abrics, una de les concentracions més grans de pintures rupestres, pertanyents al denominat Art Llevantí. En 1917 fou descoberta la cova dels Cavalls, i donada la importància del descobriment, immediatament prestigiosos arqueòlegs iniciaren l’estudi i catalogació de les pintures que s’anaven trobant. L'any 1924 ja foren reconegudes com a patrimoni històric-artístic; actualment són bé d’interés cultural i formen part de Parc Cultural de la Valltorta-Gasulla.

Però, com ja hem vist, l'abril de 1938 el front queda estabilitzat al mateix barranc de la Valltorta i els exèrcits contrincants es parapeten als dos costats del barranc. Sembla que un soldat republicà (alguns diuen que brigadista), coneixedor de la importància de les pintures que per aquells indrets abundaven, va arrancar una llesca de pedra amb una pintura d’una de les balmes, hui coneguda com la del Civil, que està situada al peu del massís de Montegordo, en el vessant nord-est i al costat del barranc. 

Aquesta pintura, d’un arquer, desaparegué i mai no se'n tornà a saber res fins que, a finals del segle XX, un arqueòleg basc es va posar en contacte amb el director del Museu de Prehistoria de València, informant-lo que els havia arribat una pintura rupestre que, per la informació del portador, podia pertànyer al conjunt de la Valltorta. Immediatament fou traslladada a València i finalment dipositada al Museu de la Valltorta. No s’ha sabut ni qui se l’endugué ni qui la retornà. Probablement, els familiars del soldat, tal vegada exiliat i resident a França, desitjaren que tornara al seu lloc d’origen, encara que condicionaren l’entrega a mantindre’s en l’anonimat.

Alguns itineraris

Una excursió aconsellable és la de caminar pel caixer del barranc (2), fins a arribar baix de la cova dels Cavalls. L’accés es pot fer des de la carretera d’Albocàsser a Tírig en el km. 7, on es troba al mateix nivell que el llit del barranc. Un poc més endavant sols caldrà salvar un petit desnivell i podrem continuar, no massa còmodament, ja que caminem sobre les pedres. Per a tornar podem fer-ho pel barranc Fondo i transitar per davall del Cingle de l’Ermita i eixir d’allí a la carretera pel km. 6.

Amb aquest itinerari voregem un turó en què queden restes del poblat ibèric del Cormulló dels Moros, on als seus voltants es poden veure encara algunes de les defenses republicanes. Per aquest itinerari no es pot arribar a cap balma amb pintures; per a poder visitar-les cal entrar en contacte amb el Museu de la Valltorta, des d’on s’organitzen excursions guiades.

Del kilòmetre 3,5 de la mateixa carretera ix el camí asfaltat que va a Catí i, un poc mes endavant, per la dreta arranca un caminet pel qual anirem fins trobar, de nou a la dreta, una sendera que es dirigeix cap a dalt de Montegordo (1), la qual no està molt ben senyalitzada. Una vegada al cim tindrem a l’abast un ample i espectacular paisatge i, a la vegada, per la seua situació, podem entendre la importància estratègica del massís per al control del pas cap al sud. Difícilment es pot continuar pel vessant nord, on estaven situades les defenses governamentals, perquè els matolls han tapat el senderol que conduïa cap allà. A Wikiloc  hi ha diferents rutes per a pujar al cim; convé seguir la que s’anomena Albocàsser-Montegordo, que puja i baixa pel mateix lloc, l’altra, la que continua cap a la Valltorta des del cim, és prou difícil, pels trams de pedreres que hi ha.

Els punts 3, 4, 5 i 6 són llocs on encara queden restes de fortificacions republicanes, en diferent estat de conservació i de difícil accés.

Un altre itinerari, sens dubte molt interessant, és el de pujar al tossal de la Nevera en Catí. Encara que el recorregut més conegut és circular i arranca des del mateix poble, per a mi resulta molt interessant el que ix i torna al santuari de l’Avellà, tal com s’indica en el mapa adjunt.

En l’àrea del santuari de l’Avellà (7) estan les cases rurals de la Glorieta, al final de les quals arranca una senda que s’enfila paral·lela al barranc de l’Avellà, fins al coll de la cota 989, una esplanada de creuer de senderes i camí. Cal continuar per la senda de l’Oest, que el primer tram és molt empinat, però està condicionat per a pujar un desnivell accentuat. Arribats a certa altura de la lloma, la sendera continua prou planera, i ja per allí ens trobarem amb algun parapet de defensa. Al final eixirem a un altre coll (cota 1,100 aproximadament) amb desnivells suaus i mirant cap al Sud, tenim davant el tossal de la Nevera (11) i les línies de defensa republicanes, a les quals podem accedir fàcilment. Cal tenir en compte que tot aquest espai està barrat de nord a sud i per a passar a l’altra part, cal arribar al punt més baix, on hi ha un pas amb portes que impedeix el pas de la ramaderia. Visitada la zona del Tossal, podem continuar cap al nord, on hi ha posicions franquistes situades en les faldes del Sud de Campanarets (9). Si continuem més enllà, en direcció nord, en arribar a la cota 1.112, ens trobarem amb unes defenses republicanes que foren ocupades pels rebels en l’atac del 18 de maig (10).

Ara cal tornar per a buscar la senda per la qual hem pujat i arribar al segon coll, el de la cota 989. Però aquesta vegada, en arribar a la cruïla, continuarem pel camí que hi ha en direcció est, i pujarem per la lloma del Frenassar (8), on encara hi ha algunes posicions defensives, aquestes de l’exèrcit rebel. El camí continua i va prenent, a poc a poc, la direcció nord i, més endavant, a l’esquerra i en la lloma de la cota 1006 tenim  un parapet defensiu, aquest de les defenses republicanes, per a poc després, prendre el camí de l’esquerra i baixar de nou cap al santuari de l’Avellà.

L’ofensiva cap a Castelló, que els franquistes imaginaven com un passeig triomfal, se’ls va complicar a la carretera general de Barcelona-València, on el Cos d’Exèrcit de Costa republicà organitzà una dura resistència davant de la IV Divisió franquista, com ja vam veure en l’article anterior. Al mateix temps, per la carretera de Sant Mateu-Castelló, la 83 Divisió rebel avançava i trencava amb dificultats l’oposició del XXII Cos d’Exèrcit republicà. Tampoc en aquest cas la tasca va resultar fàcil, com reconeixia un informe del general Aranda, cap del Cos d’Exèrcit de Galícia, el 7 de maig de 1938: “Desde los primeros momentos se apreció que el enemigo estaba dispuesto a resistir a toda costa [...] el avance del Cuerpo de Ejército de Galicia ha requerido atacar una por una todas las posiciones que la complicada topografía del terreno ofrecía en abundancia al enemigo, hecho este obligado por el dominio que aquellas ejercen sobre las carreteras, indispensables a la motorización de la artillería y de los abastecimientos. Así, por ejemplo, el macizo de Valdancha o Sierra Valdaic, existente entre San Mateo y Cuevas de Vinromá ha requerido veinte días [de combates] y mil quinientas bajas.”

L'eficaç resistència republicana es va vèncer amb dificultat gràcies a l’ús, molt intensiu, de l’artilleria pels rebels, complementada amb la potència dels bombardeigs aeris, fonamentalment de la Legió Còndor alemanya.

Els grans centres de resistència governamentals sols van ser vençuts després d’intenses descàrregues d’obusos i bombes, aprofitades a continuació per la infanteria franquista per a ocupar la posició desfeta per les explosions. Un quadre, tret del comunicat de guerra, informa sobre el consum de municions en l’ofensiva fins a les Coves de Vinromà, de la 83 Divisió, des del 20 d’abril al 15 de maig de 1938: es consumiren per part de la infanteria 1.190.000 cartutxos de fusell, 1.800 granades de morter i 10.000 granades de mà, i per part de l'artilleria foren disparats 32.995 obusos.

Per comparar, no disposem d’informació semblant del XXII Cos d’Exèrcit republicà. Ara bé, una relació de baixes al punt sanitari de classificació d’aquesta unitat, posa de manifest l’eficàcia en aquells combats de l’artilleria facciosa. Com a mostra indiquem les baixes republicanes pels fortíssims combats del 4 de maig: d’un total de 409 baixes (incloses les de malaltia comuna), de les quals 245 foren per l’artilleria (59,9%) i 104 per bala en combats d’infanteria (un 25,5%). Aquell dia l’aviació no va ser molt nombrosa i sols produí 19 baixes (4,65%).

Davant la potència del foc artiller enemic, l’alt comandament del XXII Cos d’Exèrcit republicà envià a les Brigades Mixtes aquestes instruccions: “1º .- El enemigo actualmente realiza sus ataques con gran masa de aviación de bombardeo, permanencia de [aviones de] caza, gran proporción de la artillería, poca infantería y pocos o ningún carros de combate. [...] 7º.- Se intensificará la construcción de trincheras o zanjas profundas enmascaradas para resguardarse de los ataques aéreos o artilleros. Se señala la conveniencia de obras simuladas que atraigan hacia ellas los fuegos de la Artillería y de la aviación del adversario...”.

Malgrat la falta d'informació sobre el consum de projectils per l'artilleria republicana, podem suposar que no va ser similar al de la franquista.

Per a contrastar-la, cal recordar el Pacte de no-Intervenció, pel qual molts països es comprometien a no facilitar armes ni municions a les parts bel·ligerants d’Espanya. Només tres van trencar aquest compromís: Alemanya i Itàlia, que subministraren gran quantitat de material bèl·lic als franquistes i la Unió Soviètica, que amb més dificultats, ho va fer al govern legal. La República tingué serioses dificultats per a abastir-se; els franquistes, per proximitat dels proveïdors i compromís ideològic ho tingueren més fàcil.

Pel que fa als combats que hem descrit, un informe de la IV Divisió dels sollevats, del 5 de maig, diu: “Artillería... Creen que la artillería enemiga no efectúa todo el fuego que quisiera el mando por escasear la munición, especialmente los calibres 10,[8] y 15, [5]”. Era una incidència prou freqüent per als republicans al llarg del conflicte, en distints tipus d’armament i munició.

Desenvolupament dels combats

També en aquest sector, les operacions militars de la 83 Divisió s’iniciaren el 18 d’abril, quan ja s’havien reordenat les forces ofensives, període d’inactivitat que els republicans havien utilitzat per a incorporar noves unitats militars d’altres fronts no actius i refer les brigades molt desgastades en els darrers combats.

L’eix ofensiu fou la carretera de Sant Mateu a les Coves de Vinromà i la 83 Divisió dividí les forces en dues Agrupacions; una avançà per l’esquerra, per la serra de la Valldàngel, on enllaçà amb la IV Divisió; l’altra ho feu per la dreta de la carretera, pel pla, i enllaçà amb la 84 Divisió, incorporada al sector amb l’objectiu d’arribar a Albocàsser des de Catí-Tírig.

Amb les primeres ofensives els franquistes avançaren el front més avall de la Salzadella, desarticulant les defenses de la 52 Brigada, que hagué de replegar-se cap al sud. El 20 d’abril, la 79 Brigada se situà de matinada entre la carretera i les altures del massís dels Tossals Pelat i d’Encanes on aturà l’enemic i cobrí el replegament de la 52 Brigada.

El primer atac franquista contra aquells tossals, rebutjat pel 315 Batalló de la 79 Brigada, fou la mateixa vesprada. L’endemà, de matí, els franquistes feren foc d’artiller dues hores, per a propiciar l’atac d'infanteria, però de nou foren rebutjats. Ho intentaren dues vegades més aquell dia, amb el mateix resultat.

L'endemà, 21 d’abril, continuà la pressió enemiga sobre el tossal d’Encanes, però els republicans mantingueren les posicions; el 22, noves unitats franquistes s'incorporaren a l’atac alhora que s’incrementava la pressió d’artilleria. L’informe de la 83 Divisió d'aquell dia deia: “...como el enemigo se ha hecho fuerte en el extremo del vértice Encanes, se dispone que la Mehal-la de Gomara efectúe una maniobra de envolvimiento, encontrando fuerte resistencia, que se vence después de intensa preparación artillera lanzándose decididamente al asalto, obligando al enemigo a abandonar las posiciones”.

El balanç del XXII Cos d’Exèrcit descrivia l’enfrontament: “Durante el día de hoy, a las 4,00; 8,00; 11,00; 13,00 y 17 horas y previa durísima preparación artillería, atacó la infantería enemiga en número de dos batallones, las posiciones del 3º batallón de la 79 brigada, que resistió heroicamente todos los ataques a las posiciones que defendía, teniendo que abandonar a las 17,00 el vértice Encanes, replegándose ordenadamente los 70 hombres, ocasionándole muchas bajas al enemigo. La artillería enemiga efectúo de 3.000 a 4.000 disparos de varios calibres, apoyando a la infantería enemiga en la ocupación de este vértice.”

Tot i el replegament, els combatents republicans supervivents, reforçats pel 314 Batalló, comandat pel mateix cap de la Brigada, Miguel Arcas, emprengueren a boqueta nit un contraatac i recuperaren part de les posicions perdudes, que hagueren d’abandonar de nou, davant l’intens foc artiller i la forta pressió enemiga. El 315 Batalló fou proposat per al distintiu al Valor, en reconeixement d’aquella defensa heroica.

Al mateix temps, per la dreta de la carretera, l’avanç enemic ensopegà amb la resistència de les forces reagrupades de la 52 Brigada a la Solana; atacs i contraatacs es succeïren durant alguns dies fins que els rebels consolidaren posicions al nord de la carretera Tírig-les Coves.

A partir del 28 d’abril els combats amainaren a causa de les fortes pluges, però els bàndols van reforçar posicions. El 2 de maig una ordre del Cos d’Exèrcit de Galícia disposà concentrar l’esforç ofensiu per la serra de la Valldàngel per on havien de confluir forces de la IV i la 83 Divisions i trencar la resistència republicana existent al voltant del Tossal de Catapí a la serra del Cavall. L’objectiu era depassar la carretera d’Alcalà-les Coves fins a arribar a les altures situades a l’esquerra del riu de Sant Miquel o de les Coves.

El front interior de la serra estava format per les posicions Vaquera, Tirijà i el Cavall i l’encarregada de defensar-lo era la 209 Brigada de la Sisena Divisió republicana, que enllaçava a Vaquera amb la 52 Brigada. El 4 de maig, després d’un intens bombardeig, la 83 Divisió atacà per l’oest cap a Vaquera i l’ocupà; mentrestant, forces de la IV Divisió ho feren per l’est, prenent Catapí; sols la posició de Tirijà resistí. L'endemà, els forts combats continuaren i els defensors republicans es replegaren més cap al sud, excepte la guarnició del Tirijà, la qual, comandada pel tinent Juan Mondragón Silvestre, va sucumbir.

En un relat sobre aquests dos dies, el cap de la 6a Divisió, Valeriano Marquina, diu: “La artillería enemiga actuó en una forma bestial, pues el enemigo, a pesar de la artillería normal, recibió un refuerzo de 20 cañones para estas operaciones. El día 4 fue tanto lo que tiró el enemigo que un buen oficial de E.M., muy experto en información, calculaba en 12.000 los disparos del día 4. Un buen oficial de artillería calculaba en 8.000.”

Trencades les resistències governamentals, al llarg del dia 6 les forces rebels continuaren la pressió cap al sud i ocuparen les altures que dominen el fossat del riu de les Coves. Aquell dia, la Brigada de la 105 Divisió franquista s’incorporà a la línia de front pel pla de les Coves, entre la 84 i 83 Divisions per a afermar l’ofensiva.

El XXII Cos d’Exèrcit republicà retirà la 52 Brigada, molt desgastada, i situà la 211 al seu lloc davant la recent arribada de la 105 Divisió enemiga. La 79 Brigada, situada a la dreta de l’anterior, tenia la missió d’evitar l’entrada de l’enemic a les Coves i per a aconseguir-ho se li ordenà ocupar el massís de la cota 300, que domina el poble des de l’est. El 7 de maig, des del Molí de la Roca, emprengué un colp de mà i ocupà la cota 237, a cent metres de la 303 (coneguda com la 300), posició principal de defensa de l’enemic.

Des d’allí, els dies següents, efectuà atacs per a desplaçar l’adversari de les altures i lliurar les Coves de la pressió enemiga. Entre els dies 7 i 15 de maig, aquesta Brigada realitzà més de dotze intents per ocupar les posicions contràries. En alguns d'ells, com ara els dels dies 9, 11 i 15, arribaren a ocupar les primeres trinxeres enemigues. Les retingueren unes hores, però amb els contraatacs enemics hagueren de tornar al punt de partida. Les pèrdues humanes foren copioses pels dos costats i finalment el front va quedar estabilitzat en el punt de partida inicial, amb l’avançada posició de la cota 237 envoltada per l’enemic.

La impossibilitat de les forces rebels de continuar l’avanç pel sector de Catí al mar, davant la resistència republicana, els obligà a desplaçar forces cap a l’interior, i pressionar per Ares del Maestrat-Castellfort i Vilafranca. Per això, desplaçà la IV Divisió a l’oest de Catí, per a trencar el front de la Nevera i també situà la 55 Divisió en direcció a Vilafranca, per a executar una ofensiva conjunta en direcció a Albocàsser. L’atac per la costa quedà paralitzat el 15 de maig amb la línia de front establerta pel riu que naix al sud de Catí i desemboca a Capicorb, al sud d’Alcossebre

Rutes i excursions

En el conjunt de llocs que es poden visitar, queden poques construccions defensives, però encara es poden trobar fragments de metralla, testimoni de la duresa dels combats.

En els mapes de l’Institut Cartogràfic Valencià es pot fer un seguiment per als itineraris.

Els punts 1 i 2 corresponen a posicions franquistes del Rajolar i casa Lobo, que defensaven l’interior de la serra i on queden parapets. S’hi accedeix per un camí de muntanya, en males condicions en el tram final, abans d’arribar a la part alta darrere de la posició  2. Les sendes cap als parapets han desaparegut i cal anar entre matolls.

En el punt 3, està la posició republicana de la Moreria, al sud del riu, on hi ha restes defensives. Dins del riu, enfront de la cova de la Campana, una senda puja a les posicions 4 i 5, en la lloma i el cim de la cota 300. A la primera, la Brigada 79 mantingué la posició avançada i feu els contraatacs per a ocupar la posició enemiga, al punt 5. Per dalt, al costat del camí que va a les antenes, encara es poden apreciar les trinxeres, cobertes pel matollar.

Tornant enrere, hi ha una excursió agradable i interessant pel caixer del riu, on està la cova de la Campana, i es continua per la ruta dels set molins hidràulics on també es pot apreciar part del sistema de distribució d’aigües que els alimentaven. En internet, distintes pàgines descriuen el recorregut, que resulta prou senzill.

En l’últim molí, el d’en Civit, arranca un camí pel qual es pot arribar a la serra del Cavall, on, una vegada a dalt, per la dreta, ix una senda que puja al Catapí (o Cavall, punt 8). La ruta de Wikiloc “De les Coves al Tossal de Catapí, pel riu de les Coves i Vall d’Àngel” ho mostra bé. 

En direcció contrària a la senda del Catapí, cap al sud, més enllà de la Basseta de les Animetes, està la cota 382, posició defensiva republicana que conserva dos trams de parapets (punt 9).

Finalment, un itinerari per a anar en cotxe ens du a les posicions de Vaquera (7), Tirijà (o l’Arguilanda, punt 8) i també puja, des del nord, al Catapí.

Per a fer aquest recorregut, per la carretera de les Coves a Alcalà, arribats al Collet (punt quilomètric 10,600), per l’esquerra ix l’Assagador del Coll de la Palmera, que continua com a Camí de Benet i arriba a la Vaquera (cota 503), on a l'esquerra hi ha restes de construccions defensives. Més endavant, en passar el mas de Cabossa, girem a l’esquerra i al costat de la basseta d’en Cavall, ix per la dreta un caminet que ens du al Catapí.

Finalitzada la visita, cal tornar al mas de Cabossa, i un poc abans d’arribar, prendre el camí de l’esquerra que du al conjunt del mas de Tirijà. Dalt del mas, a l’Arguilanda, és on una secció de la 79 Brigada resistí fins al final.

Si continuem pel camí cap al sud-oest, eixim de nou al camí de Benet i ja cap a l’esquerra tornarem al punt de partida.

Amb el tall del territori republicà per Vinaròs, Franco, amb l’oposició de part dels seus caps militars, decidí continuar l’ofensiva cap al sud pretenent prendre València i aïllar Madrid. El Cos d’Exèrcit de Galícia, encarregat de la maniobra, reordenà forces i establí que la IV Divisió de Navarra ocupara Alcalà de Xivert. Al mateix temps, des de Sant Mateu, la Divisió 83 avançà cap a les Coves de Vinromà i la 84, partint de Tírig, cap a Albocàsser, cobrint-se els flancs les tres divisions. Ara descriurem l’escomesa de la IV de Navarra, que tenia davant l'Agrupació de Costa republicana, que sota el comandament de Gustavo Durán, s’oposà aferrissadament a l’avanç rebel.

El primer dia d’ofensiva, 18 d’abril, els franquistes sols poden avançar significativament per la seua dreta, mentre que per la carretera i les faldes nord de la serra d’Irta, la 107 Brigada republicana impedia l’avanç enemic amb l’ajut de l’aviació i d’un tren blindat. Després de durs combats, no seria fins al 19 que els navarresos aconseguirien trencar les defenses governamentals, concentrant l’esforç sobre la carretera i les primeres muntanyes d’Irta, i conquerint Santa Magdalena de Polpís i Peníscola.

Allò que l’exèrcit rebel es plantejà com un avanç ràpid cap a Castelló, es va convertir en combats durs i una progressió difícil, com reconeixia la IV Divisió en el comunicat del dia 20 d’abril: “Las fuerzas de esta División continuaron en el día de hoy su progresión lentamente, por las dificultades del terreno, la situación táctica y la resistencia opuesta por el enemigo a nuestro avance, con gran profusión de armas automáticas, artillería, tanques, un tren blindado y la acción y vigilancia de su aviación que permaneció en el aire gran parte del día, obstaculizando constantemente la maniobra de nuestras unidades”.

Els dies 20 i 21 d’abril els franquistes pressionaren per les Talaies facilitant el progrés de les seues unitats per la carretera general cap a Alcalà de Xivert. En aquella part feia pocs dies que s’havia incorporat la 6a Divisió a l’Agrupació de Costa republicana per a la defensa d’Alcalà i de la carretera que va a les Coves de Vinromà.

El 22, sobre les dotze del migdia, les forces franquistes, després de durs combats, prenen el castell de Xivert, punt estratègic per al domini del vall i la població d’Alcalà. Immediatament, la 38 Brigada, recent arribada, inicia un fort contraatac per reprendre la posició i els forts combats duren la resta del dia i part de la nit, i després de grans pèrdues per les dues parts, els republicans desisteixen i tornen a les posicions inicials. Encara que sempre cal prendre amb precaució la informació de les baixes pròpies i de l’enemic, per ser informació interessada i manipulable, segons els franquistes, replegaren als republicans 51 morts i 30 ferits, 30 fusells metralladors i 12 metralladores i feren 73 presoners.

Al dia següent, 23 d’abril, els rebels ocupen Alcalà de Xivert i es preparen per a continuar cap al sud des de les Talaies i la carretera general, però el 23 a la nit i el 24 de mati, els republicans contraatacaren per recuperar Alcalà de Xivert i les altures de les Talaies que s’alcen a l’oest, des d’on es controla la població. De nou la 38 Brigada intentà desallotjar l’enemic del poble i la 107 Brigada pressionà per desplaçar els franquistes cap al nord de la serralada.

No obstant l’empenta de les forces enfrontades, la contraofensiva aconseguí petits èxits, però l’ofensiva franquista quedà neutralitzada uns dies.

Si pel sector oriental de l’Agrupació de Costa el front quedà estabilitzat, els intents enemics per avançar per dalt d’Irta continuaven, amb atacs d'infanteria secundats per intensos bombardejos d’artilleria i aviació sobre les posicions republicanes i el 24 d’abril la IV Divisió ocupava el cim de Les Campanilles, des d’on es pot dominar tota la serra.

El dia 25, la contraofensiva republicana per la carretera d'Alcalà a les Coves pels voltants de les Talaies continuà fermament i la 107 Brigada arribà a reprendre posicions enemigues importants, però forts contraatacs la feren retirar-se de nou. Pel sector E de l’Agrupació republicana, la pressió enemiga continuava i amb l’emplaçament d’artilleria per Les Campanilles i el castell de Xivert, aconseguiren destruir les ja escasses defenses republicanes situades al voltant de la Torre d’Ebrí, on encara es va resistir al llarg de tot el dia. Finalment, al capvespre, es retiraren el catorze defensors que sobrevisqueren, duent-se els ferits.

Durant aquests darrers tres dies les forces franquistes a penes feren avanços significatius i tractaren de concentrar els esforços en objectius limitats  .

A la costa, la IV Divisió buscava ocupar totalment la serra d’Irta i trencar el front entre Alcalà de Xivert i el mar, amb una operació conjunta de la infanteria reforçada, l’aviació, l’artilleria també reforçada amb una bateria alemanya i la marina, amb tres vaixells de guerra inicials als quals se n’uniren tres més al llarg del dia.

El 27 d’abril, aquest gran desplegament militar inicià l’atac a les defenses republicanes i a la seua rereguarda, amb una intensitat que va obligar els defensors a replegar-se a posicions més endarrerides, deixant en mans de l’enemic les darreres altures d’Irta (l’ermita de Santa Llúcia i Sant Benet) i el poblat d’Alcossebre. El tren blindat, TB 12, que reforçava les defenses governamentals, restà inutilitzat en terra de ningú.

La línia del front, a pesar de la intensitat de l’ofensiva, queda establida pel nord del riu de Sant Miquel, i l’enemic no pot avançar més per allí. No obstant, fins al 5 de maig, les forces rebels continuaran amb menys intensitat els atacs, però, al mateix temps, incrementaran els esforços bèl·lics per les Coves i Albocàsser. El 5 de maig de 1938, la capacitat ofensiva del Cos d’Exèrcit gallec quedà neutralitzada i el front definit pel fossat del riu de Sant Miquel o de les Coves, des de la punta de Capicorb fins a les faldes del cim de La Nevera, a Catí.

El tren blindat

Com hem vist, l'Agrupació de Costa sovint comptava amb el suport del tren blindat, autentica fortalesa rodant utilitzada com a punta de llança en atacs i com a protecció i mitjà d'evacuació en replegaments. En aquest sector del front els republicans tenien disposició de dos trens d'aquest tipus, el TB 8 i el TB 12.

No se sap l’eficàcia combativa d'aquests trens, de capacitat de moviment molt limitada en circular necessàriament per les vies, però es tenen noticies sobre combats en què van participar i en els quals protegiren la infanteria amb una potència de foc molt més grans que els tancs.

En les operacions defensives republicanes del 18 al 27 d'abril, al sector d'Alcalà de Xivert, on la via del tren transcorria en paral·lel a la carretera general, era molt útil en les contraofensives i en la defensa. Així, en el contraatac nocturn del dia 23 per reconquerir la població d'Alcalà, va fer costat a la 38 Brigada i va protegir els blindats que acompanyaven a la infanteria. L'atac fracassà i la població va continuar en mans dels rebels; les tropes republicanes, al costat del tren blindat, van haver de replegar-se a les posicions inicials.

Un altre episodi protagonitzat pel tren en les operacions ofensives combinades pel franquistes de les forces navals, de la infanteria de la IV Divisió i de l'artilleria reforçada del 27 d'abril, en què el tren, que participava en l'operació de defensa, va ser localitzat i atacat des de la mar, terra i aire. El comunicat de guerra de la IV Divisió d'aquest dia diu: “En un reconocimiento por patrullas de las tropas avanzadas de la Sierra de Irla [Irta], entre el segundo y tercer paso a nivel de la carretera general al Sur de Alcalá, encontraron al tren blindado formado por tres unidades, con numerosos impactos y descarrilado por nuestra concentración artillera del día de ayer; el maquinista y algunos milicianos muertos y una pieza del 12,40 sin cierre sobre la plataforma, habiéndose dispuesto para esta noche la voladura de la vía más allá del tren blindado en evitación de que sea retirado por el enemigo”.

Els comunicats republicans no parlen de la pèrdua de cap tren blindat, però la premsa valenciana feia al·lusió a la participació en aquests combats de les fortaleses rodants. Pel que fa als danys produïts al tren que va participar en els combats del 27, hi ha referència al diari Verdad (30 de maig de 1938) en què es relata com es va recuperar el tren que quedà avariat en terra de ningú després de la batalla. D'acord amb el relat, per a la recuperació es va organitzar, la mateixa nit dels combats, un grup compost per una esquadra de vigilància, un grup d'operaris de trens i un altre de treballadors per a reparar les vies, acompanyats de tres mules que portaven eines i caixes de dinamita. L'objectiu era reparar els trams de vies destruïts pels bombardejos, i si no era possible dinamitar el tren de manera que no poguera ser recuperat per l'enemic.

La primera nit no va donar temps per a realitzar totes les reparacions, per la qual cosa es van plantejar dinamitar el comboi, però finalment van decidir esperar a la nit següent i intentar acabar les reconstruccions viàries. La segona nit van acabar les obres i es va disposar d'una màquina de tren que , per seguretat, no devia d’acostar-se al punt en què havia quedat el tren avariat, per la qual cosa el grup d'operaris i soldats, aprofitant el petit declivi de les vies cap al sud, van empényer penosament el tren i van aconseguir desplaçar-lo fins a la màquina d'arrossegament, fora de l'abast del foc enemic. En el comunicat de l'Estat Major governamental del 29 d'abril (donat a conéixer l'1 de maig), es diu: “Ministerio de Defensa Nacional. Estado Mayor Central. Gabinete de cifra Telegrama depositado el 1-5-38 a las 1.40. Maniobra.- Dia hoy registrándose tranquilidad. Fuerzas propias 41 División recuperaron tren Blindado T.B. 1 (sic). Artillería enemiga batió ferrocarril costa y posiciones 21 Cuerpo”

D'intel·lectual a cap militar

Un dels personatges més sorprenents provinent dels voluntaris a la milícies els primers dies de la revolta militar, fou Gustavo Durán. En la joventut va ser un intel·lectual elegant i culte que va participar de les inquietuds artístiques de la generació del 27 i es va relacionar amb les avantguardes culturals com a hoste de la Residencia de Estudiantes madrilenya i a París. Va col·laborar amb Garcia Lorca i Buñuel entre d’altres i va fer amistat amb Max Aub, André Malraux, Ernest Hemingway o amb Anaïs Nin.

Arran del colp d'estat militar es va presentar com a voluntari en el 5é Regiment on, amb un caràcter ferm i carismàtic, aviat va destacar pels seus dots militars i ascendí ràpidament en l'escala de comandament. En una entrevista afirmava: “Empecé siendo un simple miliciano, luego teniente y enseguida capitán... El 25 de agosto fuí comandante de Batallón, el 4 de enero de 1937 comandante de Brigada, el 3 de julio comandante de División”

Nomenat cap de la 47 Divisió, tingué una actuació destacada a les batalles de Brunete i Terol. Posteriorment, i davant l'ofensiva franquista d'Aragó, s'encomanà a Durán el comandament d'una Agrupació de Muntanya i ordenà la defensa del massís de Beseit, com a enllaç entre el XXII Cos d'Exèrcit que s'oposava a l'avanç franquista cap a Vinaròs i el V Cos d’Exèrcit, que aconseguí frenar les tropes italianes en l'avanç cap a Tortosa.

Amb el tall franquista a Vinaròs, i davant la continuació de l'ofensiva enemiga cap a Castelló, se li va assignar el comandament d'una nova Agrupació, equivalent a un Cos d'Exèrcit, denominada de Costa, a la qual se li va encomanar la defensa de la via de penetració de la carretera Vinaròs-Castelló i dels massissos d'Irta a la seua dreta i les Talaies d'Alcalà de Xivert a la seua esquerra, activitat bèl·lica que, de manera concisa, hem relatat en aquest capítol.

Poc després, l'Agrupació va ser dissolta i les unitats es van integrar en el XXII Cos d'Exèrcit. A mitjan juny de 1938, quan les tropes franquistes ocupaven Castelló, es va reorganitzar el XX Cos d'Exèrcit, que havia sigut dissolt mesos abans i se li va encarregar el comandament a Durán, amb l'ordre de consolidar el front pel Sud de Castelló i evitar la progressió enemiga per la costa. Així ho va fer, frenant l'avanç de l'enemic a l'altura de la Vall d’Uixò-Moncofa i mantenint les posicions allí fins al final de la guerra. 

Amb l'enfonsament de la República, se’n va cap a l'exili des del port de Gandia, amb un destructor anglés, junt a Casado i altres destacades personalitats republicanes.

La polièdrica i irresistible personalitat de Gustavo Durán va interessar alguns escriptors i el van prendre com a personatge real en narracions; així André Malraux es va inspirar en ell per construir el protagonista Manuel de la novel·la L’espoir, i Hemingway el va convertir en subjecte de referència en For Whom the Bell Tolls. També és esmentat per Max Aub en Campo de sangre i per l'alemany Gustav Regler en The great Crusade; més recentment, Vazquez Rial publicà la novel·la El soldado de porcelana, narració quasi biogràfica de l'il·lustre militar.

Alguns itineraris

En aquest capítol aconsellem dos itineraris per a recórrer els espais amb petjades poc visibles de la guerra civil, que discorrerien pel Parc Natural de la Serra d’Irta.

El primer serà una visita al castell de Xivert, construcció defensiva d’origen àrab i que desprès passa a mans dels Templers, i que fou restaurat a finals del segle passat.

L’accés es farà des de l’antiga carretera nacional N- 340, i prendrem un camí asfaltat que passa per l’ermita del Calvari. El trajecte està ben indicat. Convé fer un recorregut pels voltants on, no massa allunyades del castell, es poden trobar restes de parapets de pedra que serviren com a defenses avançades de la posició de resistència.

Per a l’altre recorregut, que es pot fer en cotxe, cal anar a Alcossebre i seguir les indicacions que condueixen a l’ermita de santa Llúcia i sant Benet, des d’on podrem gaudir d’una esplèndida panoràmica sobre el pla on es situa el Parc Natural del Prat de Cabanes i Torreblanca i al fons tenim la Serra d’Orpesa.

Finalitzada la visita, tornem per on hem vingut, però deixarem a la dreta el camí per on hem pujat i continuarem pel camí de terra fins a la Torre de guaita d’Ebrí, punt on convé també recórrer els voltants i admirar les vistes cap al mar.

Després, opcionalment, continuarem cap al nord i a poca distancia, surt la senda que ens conduirà al cim de Les Campanilles, el punt més alt de la serralada amb 573 metres d’altitud i que resulta ser una esplèndida talaia per a veure la serra, el mar i el pla d’Alcalà de Xivert.

Podem obtindre més informació del conjunt del parc natural visitant el centre d’interpretació, que es troba al nord de la serra, en la carretera que va a Peníscola des de la N-340, en un edifici annex a l’ermita de Sant Antoni.

Ocupada Morella pel Cos d’Exèrcit de Galícia, comandat pel general Aranda, cal realitzar una reorganització de les forces del front per a començar l’ofensiva cap al mar, prenent com a eix de progressió la carretera de Vinaròs. El dia 7 d’abril, les primeres unitats comencen a desplegar-se i a atacar els nuclis de defensa republicans. 

Mentrestant, el XXII Cos d’Exèrcit governamental, responsable de la detenció de l’avanç enemic per aquest sector, després de la desfeta en la defensa de Morella, intentava reordenar les forces disperses i establir una línia ferma de defensa, per davant del port de Querol. El tinent coronel Ibarrola, cap d’aquest Cos d’Exèrcit, ho va tindre molt difícil, ja que les unitats estaven dislocades i amb una moral de combat molt baixa. El desgavell era tan gran que hagué de prendre decisions dràstiques: en l’Ordre General del 4 d’abril, quan s’evacuava a correcuita Morella, es veu obligat a incloure una advertència disciplinària, doncs: “Se ha comprobado en las últimas operaciones la existència de elementos provocadores en las unidades que han desarrollado actividad criminal, preferentemente dirigida a sembrar confusión en el frente y la retaguardia y producir pánicos y retiradas simulando órdenes inexistentes de repliegue. En su consecuencia y para evitación de males semejantes, se dispone: … c).-Todo el que transmita fuera de su unidad, verbalmente una orden de retirada o propale órdenes supuestas de repliegue será considerado como traidor y provocador y fusilado en el acto. El jefe que no cumpliera la presente será responsable por falta de energía para el mando”.

L’actuació disciplinària fou taxativa i uns dies després fou afusellat un oficial de la 61 Brigada per fugir a la desbandada la seua unitat i com a conseqüència trencar la línia de defensa establerta; pocs dies després aquesta Brigada és dissolta per ineficaç. També és destituït, per negligència en el compliment de les seues funcions, el cap de l’Estat Major d’aquesta gran unitat, el comandant José Cebrecos.

L’operativitat de l’Exèrcit d’Ibarrola va recuperant-se, amb la reordenació de les forces disponibles, la recuperació de la disciplina i la incorporació de noves Brigades vingudes d’altres fronts. De manera precària, es consolida una línia de defensa pels republicans i fan front a l’enemic.

A les forces franquistes els interessa arribar al mar com més aviat millor i serà la IV Divisió de Navarra l’encarregada de dur el pes principal de l’ofensiva, actuant per la serralada que hi ha al nord de la carretera a Vinaròs; serà auxiliada per la 83 Divisió que pressionarà pel sud de la carretera amb l’objectiu de conquerir Catí i Sant Mateu; entre les dues divisions franquistes havien de consolidar un corredor fins arribar al mar, i així partir en dos el territori  republicà i, al mateix temps, envoltar els defensors governamentals de Tortosa. Ara bé, amb els republicans reorganitzats, l’avanç se’ls va fer molt difícil i hagueren de desplaçar a aquest front una de les unitats de xoc més efectives de l’Exèrcit franquista, la Primera Divisió Navarra, molt reforçada, i que anomenaren com a destacament d’enllaç.

La Quarta Divisió trobava dificultats per avançar per la Serra del Turmell, en direcció a Xert, mentre que la 83 Divisió, pel sud de la carretera, topetava amb resistència en el sector de la Boixera, pel nord de Catí. 

És en aqueixa situació quan, el 12 d’abril, les forces del destacament d’enllaç llancen dues columnes, una pel nord en ajut de la 4a. i l’altra pel sud, reforçant la 83. Tots junts van trencar la línia de resistència republicana. La Quarta de Navarra penetrarà pel Turmell i s’enfilarà cap a la Mola de Xert, que ocuparà l’endemà, dia 13, després de forts combats. En el comunicat d’operacions d’aquesta unitat es diu: “... el macizo indicado cuya ocupación se presentaba muy difícil, por el numeroso enemigo que lo defendía y muy principalmente por la configuración del terreno, propicio en extremo a la fuerte resistencia opuesta por aquel. Era necesario por lo tanto una hábil y rápida maniobra de conjunto que hiciese posible no solo la ocupación de todo el macizo sino rebasarlo...”. 

Serà a la vesprada, des de la posició envaïda, quan entraran en la població de Xert. Mentrestant, la 83 divisió podrà controlar el poble de Catí des de La Boixera, que estava defensada per la 79 Brigada, que ja coneixem per la defensa de La Pobleta.

En aquesta situació al límit, el comandament del XXII Cos d’Exèrcit és conscient que el tall del territori republicà és imminent i l’Estat Major ordena la màxima resistència amb els mitjans disponibles, per a possibilitar l’enviament a Catalunya de noves Brigades, abans de la consumació del tall del front. Ibarrola ordena la mobilització immediata de la població del sector perquè ajuden a l’establiment d’una línia defensiva entre Traiguera, la Jana i Cervera del Maestrat aprofitant les serralades i des d’on resulta més fàcil defensar els passos de les carreteres de Xert-Vinaròs i Sant Mateu-Benicarló.

Hi havia poc de temps per a consolidar una línia defensiva eficaç i la consigna era retardar al màxim l’avanç enemic per a facilitar el replegament de les forces i materials que transitaven de sud a nord, així com l’evacuació de la població addicta i els serveis instal·lats en la zona en perill. 

El dia 14 d’abril, les forces de la Quarta de Navarra, es llancen a l’atac, amb tota la potencia de foc disponible, per a trencar la línia de resistència establerta recentment pels republicans de la 73 i 74 Brigades Mixtes. Als voltants de la Jana s’aguanta, però el centre principal de resistència serà el castell de Cervera del Maestrat i els seus voltants. Els combats duraran tot el dia i a les 17 hores, segons el comunicat dels atacants, les forces del Batalló de San Quintin: “tuvieron que vencer las últimas y desesperadas resistencias del enemigo con todos sus elementos de fuego, siendo eficacísimo el empleo de nuestros morteros del 81 sobre el Castillo [de Cervera], verdadera fortaleza que el enemigo tuvo que abandonar con grandes pérdidas”.

A conseqüència d’aquests forts combats, en unes excavacions que es realitzaven al castell l'octubre del 2023, encara es va trobar un projectil de morter per explotar, del tipus Valero 81, que va haver de ser destruit pels CEDAX de la Guàrdia Civil.

Cervera va ser ocupada, la resistència governamental es va concentrar en les altures a l’est de la població, d’on van ser desallotjats a les 22.35, després d’una resistència acarnissada. S’havia guanyat un temps valuós per a permetre la retirada ordenada des de Benicarló fins a Alcanar, així i tot, part del material militar no va poder ser evacuat. Ara sí que les portes cap al mar ja estaven obertes i els republicans havien de tractar de consolidar noves defenses tant cap al nord com cap al sud de la bretxa oberta pels franquistes. Aquests continuaren avançant el 15 d’abril i entraren en  Càlig a les 11.15 del matí, i a les 17 de la vesprada en Vinaròs i Benicarló després de vèncer la dèbil oposició republicana presentada en l’ermita de Sant Sebastià i en el vèrtex Puig. 

L'ofensiva per l'aire

L’ús de l’aviació en els combats va intensificant-se al llarg de la guerra, fins convertir-se en un dels elements essencials per a qualsevol ofensiva que presenta alguna dificultat. Abans cal destacar que a l’altura del conflicte, l'abril del 1938, la capacitat aèria dels rebels era molt superior, doncs comptaven amb l’ajut generós d’Alemanya i Itàlia, mentre que els republicans només tenien, quasi en exclusiva, l’assistència de la Unió Soviètica, no tan abundant com la que rebia l’enemic.

En un informe, de data 12 d’abril, del coronel Menéndez, cap de l’Exèrcit de Maniobra republicà i responsable de la defensa del front de Castelló, adreçat a Vicente Rojo, cap de l’Estat Major Central, li diu:  “La [aviación] nuestra tiene un despliegue que para nuestro Ejército es completamente nulo y así hoy, que ha aparecido, ha estado un momento, desapareciendo rápidamente, lo que no me extraña, puesto que el caza que tiene un radio de acción muy limitado desde donde viene, apenas tiene tiempo de sostenerse aquí unos minutos en el aire”

La xarxa d’aeròdroms rebels quedava més prop del front que la republicana, la qual cosa els permetia participar de manera molt activa en l’anul·lació de les defenses governamentals, acció reforçada per l’artilleria, i tot junt permetia l’avanç més ràpid de la infanteria, una vegada desfetes les defenses enemigues.

Com a exemple, en el comunicat del dia 13 d’abril de la 83 divisió, es diu: “A las 7,30 horas empieza la preparación artillera de una hora de duración sobre las posiciones enemigas de La Boixera, Cantera y alturas inmediatas al E. de Catí, siguiendo después bombardeo y cadenas de aviación. Aprovechando el efecto de estas... se lanzan al asalto las fuerzas de la 4ª Media Brigada, venciéndose la resistencia enemiga y ocupándose la Boixera”.

D'altra banda, els dies 14 i 15 d’abril, quan ja s’han habilitat alguns aeròdroms provisionals de socors per a facilitar aterraments d’emergència prop del front, l’aviació governamental tracta d’ajudar la infanteria que s’oposa a l’avanç franquista cap al Mediterrani, però es troben amb un foc antiaeri intens que, en abatre dos xatos (models d'avió de fabricació soviètica), els obliga a tornar a les bases de partida. Un dels avions abatuts era pilotat per Fulgencio Martín Montoya, i les restes del seu cos carbonitzat foren fotografiades pel francès Deschamps i difoses internacionalment en publicar-se la imatge en la revista gràfica de París L’Illustratión.

Anul·lada la resistència governamental, tant aèria com terrestre, les forces franquistes pogueren actuar impunement en la persecució acarnissada de l’enemic en una retirada desordenada i anguniosa, tal i com ens relata un dels més famosos aviadors franquistes, García Morato, en els seus diaris: “Las hordas rojas, acosadas como fieras, huían empleando todos los medios que tenían a su alcance. Regueros de milicianos corriendo por las carreteras hacia el sur y norte ante la amenaza de ser envueltos. Otros tripulando lanchas de remo, motoras y faluchos, despegaban de la costa para, lejos de ella, orientarse hacia Valencia o Castellón; ... En veinte minutos de fuego rasante, ametrallando a los fugitivos, diez barcas agujereadas por las balas se hundían para siempre, dejando sobre las aguas flotando aquellos desgraciados que sucumbieron antes de llegar a la costa; dos motoras embarrancaban en la costa de Mansiat (¿), y la capitana Cala Morlanda, ante la metralla bien dirigida al puente, perdía su gobierno y amenazaba embarrancar”.

Alguns itineraris

Com ja succeí pel sector de Morella, en els escenaris de guerra que hem referenciat en aquest article, poques són les restes de fortificacions que han sobreviscut al pas del temps. En primer lloc, perquè les proteccions que feien les tropes governamentals eren de poca envergadura. Es tractava d'un exèrcit en derrota i no s’havia previst cap línia defensiva amb antelació per aquest sector. En segon lloc, l’orografia abrupta permetia una bona defensa circumstancial sense necessitat de sòlides construccions, les quals no els donava temps de fer.

Per tot el que hem dit, cal fer alguna excursió per a visitar els espais que foren els escenaris dels combats descrits i la primera seria a la Mola de Xert, punt de referència de la resistència republicana i esplèndid mirador per poder admirar, sobretot en dies clars, gran part de la comarca del Baix Maestrat i la silueta del Montsià, cap a sud i a l’est i, si mirem al nord, tenim al davant les muntanyes de la Tinença de Benifassà i si ho fem cap al ponent, se’ns presenta la progressió d’alçades que culminen en l’imponent massís del Turmell, des d’on les forces de la 4a divisió avançaren fins arribar al lloc on estem. 

Per accedir a la Mola gran, ho podem fer amb vehicle, preferentment de tracció a quatre rodes, i eixirem pel nord del poble, per un camí asfaltat, el del Turmell i, aproximadament a dos kilòmetres i mig, ix a la dreta un camí forestal que ens durà a dalt de la Mola. També es pot pujar mitjançant una sendera de certa dificultat i probablement mal senyalitzada en alguns trams, però en els buscadors d’internet ens apareixen unes quantes descripcions de la ruta a seguir. La millor de la qual la trobarem en Les Moles de Xert senderes.blogspot.com

En baixar de la Mola, podem continuar pel camí del Turmell, fins arribar al cim, i allí es poden admirar els indrets de les crestes divisòries per on discorrien les tropes entre durs combats, des de Morella fins al Turmell.

Després d’aquests recorreguts, abans de continuar cap al mar, ens podem trobar, com ja ho teníem en el coll de Torre Miró, amb el monòlit commemoratiu de la IV Divisió de Navarra, ubicat en un turonet, prop de l'encreuament de les carreteres entre Xert i Sant Mateu i de Vinaròs a Morella

Un altre dels espais que es mereix visita és el castell de Cervera del Maestrat, situat al cim de la població, un B.I.C restaurat i de fàcil trànsit per dintre d’ell, amb unes amples panoràmiques dels voltants; fou un dels darrers centres de resistència dels republicans en el progrés dels insurrectes cap al mar.

Finalment, ens caldrà visitar les defenses costaneres de Vinaròs, construïdes per a evitar desembarcaments de l’enemic en les platges i cales de la costa que encara avui sobreviuen als embats del mar i a les construccions d’urbanitzacions. En el mapa adjunt, se situen els fortins que encara són visitables i que es conserven, alguns d’ells, en un estat acceptable, tots esperant una intervenció per a ser consolidats i inclosos en les rutes patrimonials de la zona.

Les defenses pel nord

Les forces franquistes van entrar al territori del País Valencià per la comarca dels Ports, en la fase final de l’ofensiva d’Aragó que buscava l’eixida al mar Mediterrani, amb l’objectiu de dividir en dues parts el territori fidel a la República.

L'octubre del 1936, l’òrgan que dirigia la política a València, el Comitè Executiu Provincial (CEP), entenent que per a defensar el territori valencià calia construir defenses en totes les vies de penetració[1] “... y que son la carretera Madrid-Valencia por Albacete, carretera Madrid Valencia por Tarancón, accessos por la carretera Cuenca-Teruel, carretera Teruel-Segorbe y entradas por Morella y Cantavieja de la zona del Maestrazgo”, ordenà als enginyers que iniciaren l’estudi de les ubicacions més adequades, per a iniciar els treballs de fortificació. Pel que fa a l’esbós preparat per al Maestrat, a principis de gener del 1937, el CEP el va traslladar a una comissió tecnicomilitar, depenent de les autoritats castellonenques, per al seu perfeccionament i execució.

Així, per barrar els accessos a Morella, s’havien elegit dos punts en els límits nord dels municipis de Morella i Sorita, tocant a la província de Terol: la Pobla d’Alcolea (també coneguda com La Pobleta), que controlava la carretera d’Alcanyís cap a Vinaròs, i el Xorrador, al final de l’estret format pel fossat del riu Bergantes, que s’encarregaria de vigilar la carretera Aiguaviva-Morella.

Els sectors en què s’havien de construir les defenses eren una zona molt abrupta de roca viva, i per obrir trinxeres i nius de metralladores, calia barrinar-la; sols amb explosius es podien fer les excavacions, i per a fer-ho calien especialistes, que no abundaven. També l'instrumental era escàs, per això, un any després d’iniciats els treballs en aquest sector, en un informe de la Inspecció General d’Enginyers de Castelló, signat el 29 de gener de 1938, es queixen que, per falta de personal, una part important de les construccions previstes estaven encara en una fase inicial i no podien ser ocupades per unitats militars operatives.

Paral·lelament als treballs dels fortificadors, se li havia encomanat un projecte més complet de les defenses del sector al militar txec Ferdinad Otto Miksche[2] , el qual, després de més de set mesos d’estudi del terreny i elaboració de les instal·lacions necessàries, va entregar el 20 de gener de 1938 un treball minuciós sobre les posicions defensives, situació de reserves i ubicació d’artilleria.

Però ja era massa tard, unes construccions complexes en un terreny difícil, amb pocs treballadors i escasses ferramentes, avancen molt lentament.

I per a complicar-ho més, el 7 de març del 1938, les tropes franquistes llancen una ofensiva per Aragó, que abasta un front de més de 200 kilòmetres, des dels Pirineus fins a Montalban. Les forces enemigues situades al sud de l’Ebre, tenien com a objectiu arribar al Mediterrani, i l’eix central elegit, després d’haver-ho intentat per Tortosa, fou la carretera Alcanyís-Morella-Vinaròs. L’enorme desplegament d’homes i de material militar dels rebels per tot el front fou devastador per a les línies de defensa republicanes, que foren arrossegades i desarticulades i les tropes, preses de pànic, es van replegar desordenadament.

Era urgent refer les línies de resistència i accelerar la construcció de les defenses; ràpidament mobilitzaren tropes i fortificadors cap al front, però no fou fàcil per falta de recursos per al transport; i així el Batalló de Fortificacions núm. 19 no va arribar a la Pobleta fins el dia 23 d’abril a la vesprada. Sols pogueren treballar cinc dies, quan reberen l’ordre de desplaçar-se cap a La Sénia, a conseqüència de la perillosa aproximació de les tropes enemigues. El minuciós projecte que havia dissenyat Miksche va quedar sobre el paper per falta de temps i de personal per a completar-lo.

L'ofensiva franquista cap a Morella

L’enfonsament del front republicà d’Aragó i la dispersió de les tropes que el guarnien, dificultaven enormement que els comandaments governamentals pogueren establir línies defensives sòlides que frenaren l’avanç enemic. L’Exèrcit de Maniobra, encarregat de defensar les vies de penetració cap a Sorita i Morella, va aconseguir consolidar una línia defensiva a l’altura de la Pobla d’Alcolea i a l’entrada de l'estreta vall del Bergantes. A la primera posició, com ja hem vist, hi havien ja construïdes línies de defensa, encara que no acabades, però que van permetre una defensa aferrissada davant de l’enemic. Allí s’havia posicionat la 79 Brigada Mixta, que el dia 2 d’abril va ser reforçada per dos batallons de la 129 Brigada Internacional. La primera es va atrinxerar en el massís entre La Pobleta i el nord-est de Sorita, en tant que la 129 Brigada Mòbil ho va fer entre La Pobleta i Herbers.

El dia 1 d’abril, les forces de la 83 Divisió franquista van envoltar pel sud les defenses governamentals situades a l’entrada de l’estret del Bergantes, arribant a tallar la carretera a Sorita pel nord del massís on se situa el santuari de la Balma; d’aquesta manera van encerclar les unitats atrinxerades de la 57 Brigada, les quals, amb l’ajut d’una nova Brigada, la 6a, que vingué de reforç, realitzaren un fort contraatac i alliberaren el pas per la carretera, trencant el cércol, i seguidament s’incorporaren a les defenses situades al sud de Sorita. El mateix dia, mes al nord, les forces de la 4a Divisió conqueriren els pobles de Mont-roig i Torredarques, situant-se davant de La Pobla d’Alcolea. Durant el dia 2 d’abril els franquistes concentraren les forces que haurien d'atacar, situant-se en les posicions idònies per a l’assalt, que es produiria l'endemà.

El dia 3 d’abril una Brigada de la 4a Divisió de Navarra inicia l'atac des del sud de Mont-roig per a encerclar per la dreta a les forces defensives republicanes i, al llarg del dia, aconsegueix trencar la línia de la 129 Brigada, després que aquesta oferira una forta resistència, aconseguint situar-se a l’esquena de les defenses principals governamentals. Al mateix temps, una altra Brigada, aquesta de la 83 Divisió, inicia una envestida des de les posicions acabades de conquerir al nord de Sorita, contra l’extrem esquerre de les defenses de La Pobleta sostingudes per la 79 Brigada.

Amb les dues brigades franquistes tractant de doblegar els extrems de les posicions republicanes, a les dotze del migdia, una tercera brigada, aquesta de la 4a Divisió, ataca frontalment el centre de resistència governamental, centrant-se fonamentalment en el Tossal de Perelló, posició clau que defensava la carretera cap a Morella.

Ara bé, per a fer-se una idea cabdal de com va ser la batalla de La Pobleta, cal mostrar l'estratègia seguida per les forces franquistes, ja que abans d’avançar la infanteria cap a les posicions enemigues actuava intensament l’artilleria, molt nombrosa, i l'aviació, primer la de bombardeig, després la de metrallament, acció que denominaven ‘en cadena’. El mateix corresponsal de guerra Luís de Armiñan, que acompanyava el Cos d’Exèrcit de Galícia, ens descriu, a grans trets, com fou la batalla: “Pasado Monroyo, núcleo rural sin importancia en su caserío, los rojos, aprovechando las estribaciones del monte, a media ladera construyeron fortificaciones bien alambradas y, por el color de la tierra, recientes. Con el fin de ahorrar bajas a nuestro ejército, se ordenó una concentración de fuego sobre ellas, magnífica colaboración de la aviación y de la artillería. La mañana de ayer dejó caer sobre esas trincheras y las dos torres fortificadas que guardaban la carretera todo el fuego de dos escuadras de aviones y el tiro de veintitrés baterías. Fue tan intenso el bombardeo, que entre las tres muelas de Monroyo y el altillo de La Pobleta, situado a la derecha, el humo nubló el horizonte clarísimo hasta hilarse en los barrancos y semejar profunda niebla, que duró largo rato. Durante media hora nada vimos; solo el gris, que poco a poco se desvaía... Y la cadena ayudaba al avance, lográndose las cotas 943, 885 y 1.045 [Feltré].

Los rojos abandonaron las posiciones formidables y nuestros soldados pasaron una altura más, que, por ser la última, hasta ahora nos pareció más terrible.

Allí estaba, entre otras Brigadas, la 79, compuesta por comunistas y anarquistas, que fue triturada, lográndose capturar al comandante y a su Estado Mayor con toda la documentación...“

Efectivament, la 79 Brigada quedà escapçada, però no ‘triturada’, ja que encara va combatre uns quants dies més frenant l’avanç enemic per Xiva de Morella i Morella la Vella. També va elegir un nou comandant, Miguel Arcas, que es va convertir en un heroi per als anarquistes, adscripció d’aquesta Brigada, i que, sota la seua direcció, va tindre una actuació molt destacada en la defensa de la província de Castelló com ja veurem en articles posteriors.

Desfeta la línia principal de resistència republicana, les unitats defensores hagueren de replegar-se cap al sud de Morella, ciutat que fou abandonada, no obstant després d'efectuar alguns contraatacs, sobretot la 129 Brigada, amb el suport d’uns quants tancs, per a intentar recuperar el coll de Torre Miró i retardar l’avanç enemic per a donar temps a evacuar Morella i tot l'armament i munició guardats al castell de Morella.

Uns itineraris per la història

Com ja vam apuntar en la presentació d’aquest cicle d’articles de recorreguts per alguns dels escenaris de la nostra guerra, no en tots ells han sobreviscut, al pas del temps i a la mà de l’home, les restes constructives de les fortificacions, precàries algunes d’elles, però resulta un bon exercici emocional recórrer eixos indrets en què van discórrer el combats, i gaudir dels paisatges que foren l’escenari dels combats i que ara són llocs per a l’esbargiment.

En el trajecte a seguir, cal començar per la Morella monumental, visita obligada i necessària; com ja hem comentat el castell fou utilitzat com a dipòsit principal d’armament i munició, des d’on s’abastia les unitats que operaven per la zona. Quan s’aproximava l’enemic, a principis d’abril, una de les prioritats del comandament governamental fou traslladar l’arsenal cap a la rereguarda, en concret a Sant Mateu; també algunes de les unitats que operaven pel sector, com ara la 70 Divisió que cobria el front de Sant Just, a l’oest del Maestrat, va aprofitar per a carregar precipitadament cinc camions d’armes i municions per a abastir les seues unitats, abans que caigueren en mans de l’enemic. Tot i això, els rebels aconseguiren un bon botí en material bèl·lic.

Ara, finalitzada aquesta visita anirem, per l’autovia cap Alcanyís, a La Pobla d’Alcolea i farem una parada a Torre Miró, punt cimer que domina els dos vessants, i on tingueren lloc els darrers combats defensius. Continuarem cap al nostre destí i en el trajecte podrem veure a la dreta de la carretera (Km 71,5) un dels molts monòlits que la VI Divisió de Navarra va alçar per a commemorar les batalles en les quals participà, en aquest cas la de Morella. Abans d’arribar a La Pobla d’Alcolea, abandonem l’autovia de l’Ebre per a prendre l’antiga carretera que ens durà a la població, i primer ens aturarem a l’ermita de Sant Josep per a gaudir d’una de les bones perspectives sobre l’escenari de la batalla: a la dreta, cap a l’est, tenim el cim de Feltré, per on envoltaren els franquistes les posicions centrals; enfront, cap al nord, veiem la plana per on operaren les brigades atacants i al fons, el poble de Mont-roig.

Continuarem fent una ràpida visita a l’aldea i seguirem per l’antiga carretera i, un poc abans de l’eixida cap a l’autovia, a mà esquerra, comença un camí, el prenem i immediatament n'hi ha un altre, a la dreta, més estret, que ens du a dalt d’un turonet, el Tossal de Perelló, la posició de resistència més importat d’aquesta línia de defensa. Si anem cap amunt, just en la segona corba tancada, per la dreta, comença la trinxera de defensa, una de les poques que es conserven en el sector, encara que està difícil de recórrer per la gran quantitat de matolls i bosc baix que cobreixen tot el terreny.

En aquest punt convé recordar que el 13 d’abril del 1840 tingué lloc, en el mateix escenari, un enfrontament entre les tropes carlines, que defensaren la posició de l’atac de l’exèrcit reial, cremant La Pobla d’Alcolea, i que immediatament es van replegar cap a Morella.

Ja abandonem aquest escenari i tornem cap enrere, i busquem Sorita per a anar al Santuari de la Balma, una altra de les visites obligades en aquest sector. D’allí continuem cap a Terol i ens endinsem per l'estreta vall per on discorre el riu Bergantes, un preciós paratge on va tindre lloc, travessant el riu, l’ofensiva de la 83 Divisió, en direcció a la Pobla d’Alcolea, i també la contraofensiva republicana per a eixir de l’encerclament enemic de la unitat que s’havia quedat aïllada més al nord.

Al llarg d’aquesta carretera que discorre al costat del riu, encara podem veure les restes de les construccions dels molins i fàbriques tèxtils, que per aprofitar la força de l’aigua, s’havien construït a la seua riba. L’excursió convé fer-la fins al límit amb Terol. El paisatge sho val.

[1] Memoria de la Delegación de Guerra del Comité Ejecutivo Popular. Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH), Salamanca. PS Barcelona, caixa 1420

[2] Aquest oficial txec formava part d’una bateria de l’Exèrcit de Maniobra; pels seus coneixements militars es va fer càrrec de dissenyar les defenses en els accessos des de Terol fins a Morella. Acabada la guerra, va passar a França i, després de la invasió alemanya, a Anglaterra, on formà part de l’Estat Major del general De Gaulle. Finalitzada la II Guerra Mundial, com a especialista militar va publicar nombroses obres i col·laborà amb organismes internacionals com ara l'OTAN.

Amb l’aprovació per les Corts Valencianes de la Llei 9 de 2017 de 7 d’abril, que ampliava la Llei del Patrimoni Cultural Valencià de 1998, s’incorporà la protecció del patrimoni militar de la Guerra Civil i finalitzà un llarg període d’oblit i d’abandonament de construccions realitzades per necessitats militars d’un conflicte armat en el qual es va decidir el futur del país per al segle XX.

Fins aquell moment, només la iniciativa cívica havia pressionat efectivament en aquest sentit.

Ja té protecció legal aquell conjunt dispers i molt poc conegut, però no totes les institucions tenen clar encara que, com diu el Preàmbul de la Llei, “aquests elements i conjunts constructius tenen un important valor patrimonial, com a mostra notable de l’enginyeria militar i com a espais privilegiats de la memòria de la guerra. Testimonis de la nostra història, són un element integrant del nostre patrimoni històric i cultural”. 

En els períodes de govern autonòmic progressista, s’han dedicat inversions per a la restauració d’algunes construccions bèl·liques, però cal difondre-les i sensibilitzar la societat valenciana de la seua existència i de les característiques constructives pròpies. També del valor històric que tenen i el que representen com a testimoni de la lluita per la democràcia.

Aquesta sèrie d'articles apropa al públic llocs molt significatius del conflicte armat, amb les restes defensives més significatives, contextualitzant els episodis bèl·lics que allí tingueren lloc. Sovint, espais naturals fascinants i seductors es van tenyir d’odi, de por, de mort i ferits, de covardia i coratge, de patiment i de solidaritat. Ara poden enlluernar-nos per la seua bellesa, però cal veure'ls també en la seua profunda significació històrica.

La Guerra Civil s’inicia el juliol de 1936 a conseqüència de la fallida d’un colp d’estat militar i civil contra la República i contra tot allò que d’innovador significava per a la nostra societat el règim democràtic instaurat feia només sis anys. Els seus començaments van ser caòtics, amb estratègies militars improvisades pels voluntaris republicans, i amb tàctiques de combat apreses en la guerra del Marroc per les forces rebels i pels militars fidels a la República.

En la mesura que forces militars estrangeres van participar en la guerra —de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista amb els rebels; de l'URSS amb les forces republicanes—, intervingueren estratègies i equipaments més avançats. El nostre territori es convertí en un gran camp d’entrenament i prova de nous materials de destrucció, molt útils per a les potències dictatorials europees que s’estaven preparant per a la Segona Guerra Mundial.

Els combats arribaren al País Valencià per Morella, a principis d’abril de 1938, quasi dos anys després de començada la guerra. Les tècniques militars, ofensives i defensives, ja estaven molt depurades i la potència de foc dels rebels era molt més efectiva i destructiva. Per altre costat, la capacitat ofensiva de l’Exèrcit governamental era molt deficitària, per la qual cosa hagué d'adoptar una estratègia eminentment defensiva i tractar de frenar l’avanç de l’enemic. Així, moltes de les estructures constructives de defensa foren construïdes pels republicans. 

Això ocorregué fins que les forces de Franco arribaren a les defenses republicanes construïdes en la línia coneguda com a XYZ, al Nord de la ciutat de València. En aquell sistema defensiu els batallons de construcció de la República estigueren treballant tres mesos abans que les forces enemigues arribaren. Allí es va aturar temporalment l’ofensiva, ja que l’exèrcit atacant no pogué trencar-lo de seguida i hagué d'iniciar també la construcció de defenses franquistes, en previsió d'hipotètiques contraofensives republicanes.

L'estabilització del front davant de la XYZ es reforçà amb l’ofensiva republicana del 25 de juliol què travessà l'Ebre i guanyà posicions a l’altre costat del riu, obligant les tropes feixistes a desplaçar allí les unitats de xoc més efectives que operaven en l’ofensiva cap a València.

En aquests articles destacarem les fites més importants d’aquestes lluites, que tingueren lloc fonamentalment entre l’abril i juliol de 1938, i algunes ofensives locals significatives entre agost d'aquell any i gener del 1939, ja al final del conflicte. També assenyalarem punts fortificats on no es va combatre però que tenen importància constructiva i són testimonis arqueològics memorables.

Atacs de l'aviació rebel

Per al govern de la República no sols estava el front dels exèrcits de terra; una nova estratègia franquista, amb l’ajut i assessorament d’alemanys i italians, s’obriren dos fronts de guerra més: el de la costa mediterrània, assetjada per l’armada franquista, secundada per la italiana que controlava gran part d’aquest mar, i el de la rereguarda republicana, sobretot les poblacions costaneres atacades sovint per l’aviació italiana que, des de Mallorca, bombardejava les poblacions situades en l’arc Mediterrani republicà.

Per a defensar la costa i protegir el trànsit marítim republicà de cabotatge, es reforçà extraordinàriament la Defensa de Costa, i es construí un seguit d’emplaçaments per a canons de gran abast. Es completà el sistema defensiu de vora mar construint fortins per a defensar les platges de desembarcaments enemics.

Pel que fa als bombardejos sobre la població civil, i nuclis estratègics, industrials o d'emmagatzemament, el govern republicà aplicà una política d’inversions molt important en defensa passiva, construint gran quantitat de refugis per a la població civil convertida en objectiu militar de les forces rebels. Aquestes construccions defensives, molt esteses pel territori republicà, a penes existeixen en la part del país que estava sota el control dels feixistes.

Índex de llocs

Aquesta sèrie s'ocuparà especialment d'una vintena de llocs fonamentals per la seua importància bèl·lica, per les característiques de les construccions, l'alt grau de conservació de les restes arqueològiques, la situació estratègica o altres motius. S'ha tingut en compte la totalitat del territori valencià, però convé indicar que la major part de les restes que es visitaran estan situades al Nord de la capital, ja que l'ofensiva franquista venia d'aquella direcció. S'inclouran unes poques posicions localitzades al Baix Aragó, que constituïa el punt d'entrada de les forces rebels i els seus aliats italians i alemanys. Llocs principals en la seqüència d'aquests articles seran els següents:

Línies sobrepassades per l'exèrcit rebel

La Pobleta, Morella

Cervera del Maestrat-Vinaròs

La Nevera, Catí

Montegordo-Albocàsser

Les Coves de Vinromà

Onda

Línia de front estabilitzada

Nules

La Vilavella

La Vall d’Uixó

El Castell de Castro-Nevera (Fondeguilla)

Villamalur

La Ràpita-cotes 850 (Algímia d'Almonessir-l'Alcúdia de Veo)

Coll de Gaibiel-Costalata

Viver-Xèrica

Begís

Peña Salada-El Toro

Sarrión-Manzanera

Defenses a la rereguarda republicana

Almenara. Arranc de la XYZ

Sagunt

El Puig de Santa Maria, arranc de la Línia Immediata

El Cabeç Bord (Sagunt, Albalat dels Tarongers i Nàquera)

Llíria

Les defenses pel Sud

Dénia i Xàbia

Far de Santa Pola-Clot de Galvany (Elx)