No hablaremos de atentados, también cobardes y, obviamente, violentos. Ya existenespecialistas que los analizan de cabo a rabo, nos dan las claves y no nos ofrecen esperanza. No hay nada que hacer frente a un colectivo que no valora lo que para nosotros, occidentales, tiene el máximo valor: la vida. La diferencia es tan abismal, pues, que no tenemos defensa. Queremos hablar de la pequeña violencia, la cotidiana, la pequeña, pero que también se convierte en mortal. El siglo XXI ve avanzar sin parar el retorno de la ignorancia, de la banalidad, de la intolerancia. Y por lo tanto, de la violencia gratuita e inmediata. En este sentido estamos llegando ya a lo que muchos desean: Parecerse en muchos aspectos a los Estados Unidos donde la normalidad cotidiana pende de un hilo siempre, cada día, en todo momento. Además, existe el problema añadido de la existencia masiva de armas de fuego de uso particular.

Y vamos a lo que queríamos decir: Uno de los incidentes de estos últimos días, es la muerte de un hombre de 81 años a causa de una discusión de tráfico. La situación es trivial. Aquí, los automovilistas no están acostumbrados a respetar el paso de cebra, van rápido y sólo paran si se ven obligados. Se dio esta situación tan habitual: El hombre cruzaba y, como ocurre a menudo, se asustó. A los 81 tienes mucho miedo de tropezar, caer, de romperte el fémur, etc. Alzó el bastón y recriminó al conductor su comportamiento. ¿Cuántas veces hemos visto levantar el bastón a una persona mayor para que los coches se detengan? Muchas. En el caso que nos ocupa, un conductor novel, de dieciocho años, no lo pudo soportar. Detuvo el coche, salió y le dio un puñetazo. El hombre tuvo la mala fortuna de pegar mal con la cabeza en el suelo y de eso se murió. El otro huyó miserablemente del sitio. Había testigos, se apuntó la matrícula del coche y al día siguiente, el chico se entregaba a la policía.

Las primeras informaciones daban a entender que era por arrepentimiento espontáneo. Después hemos sabido que el cobarde que es capaz de dar un puñetazo a un viejo también es un cobarde en general. La cosa es que la policía había localizado el coche, que era del padre del chico. Fue el mismo padre, ya desde la comisaría, que le instó a entregarse a las autoridades. Si no, no lo habría hecho. El comentario: Hemos seguido de cerca el caso y la mayoría de análisis hablan de la clase de hechizo en que caen los hombres (las mujeres, no) al volante del coche. Toda la simbología masculina que conlleva y que hace que el vehículo sea un sustitutivo de la virilidad y bla, bla, bla.

Muy bien, estamos de acuerdo. Pero esto explica relativamente que un chico de dieciocho años no pueda controlar el impulso de arrear un puñetazo a un anciano. ¿Vemos que se trata de cosas diferentes, o no? El chico, no sólo no acepta que: 1. Es un conductor novel y se puede equivocar y 2. De hecho, se ha equivocado y ha asustado a un peatón que atravesaba legalmente. Tampoco soporta que 1. Alguien se lo recrimine y 2. Lo único que se le ocurre, sea un viejo o un joven, es salir del coche y pegarle un puñetazo (con el resultado desafortunado de muerte).

Aún más, una vez cumplido el desastre, una vez visto que el hecho no tiene remedio, la falta de escrúpulos es, salvando las distancias, la misma que la de los nazis con los judíos: La cosificación, la deshumanización, tan bien explicada por Primo Levi, entre otros supervivientes de los campos de concentración. Una vez has matado, que es lo peor que puede pasar, aquello ya no es una persona. Es algo. El chico piensa, ya que está muerto, que no me perjudique. Me largo. Los nazis decían, ya que está muerto, saquemos un provecho. Y hacían jabón. Repito, en el fondo, salvando las distancias, es lo mismo: el desprecio por la dignidad humana.

¿De verdad que la única explicación es la violencia implícita que los coches comunican a los machos conductores? Es una simplificación tan grande que da vergüenza. ¿Queremos ser como los Estados Unidos? Ya llegamos. Si ves un adolescente con dos perros por la calle y te das cuenta que están permitiendo que se caguen (los perros) y no recogen los excrementos, cada vez te cuesta más llamarles la atención. No sabes por donde te saldrán. La respuesta más habitual (sin violencia, ignorantes) es: Ya lo recogerá el Ayuntamiento, que para eso pagamos. La otra es que terminen haciéndote comer la mierda del perro. Aquí está la raíz del incidente de la muerte del anciano: Que su agresor sólo tiene dieciocho años y no lo detuvo tener delante a un hombre de ochenta y uno. Y no es como la chica valenciana cargada de coca y alcohol que un domingo de madrugada arrolla a los ciclistas y mata a tres. No. Es un chico de dieciocho años con las venas limpias, sí, pero el cerebro asqueroso. Descontrolado del todo. Pensamos en todo lo que esto significa.

No parlarem d'atemptats, també covards i, no cal dir-ho, violents. Ja hi ha especialistes que els analitzen de cap a peus, ens en donen les claus i no ens donen esperança. No hi ha res a fer davant d'un col·lectiu que no dóna valor a allò que per a nosaltres occidentals, té el màxim valor: la vida. La diferència és tan abismal, doncs, que no tenim defensa. Volem parlar de la petita violència, la quotidiana, la petita, però que també esdevé mortal. El segle XXI veu avançar sense parar el retorn de la ignorància, de la banalitat, de la intolerància. I per tant, de la violència gratuïta i immediata. En aquest sentit estem arribant ja a allò que molts desitgen: assemblar-nos en molts aspectes als Estats Units on la normalitat quotidiana penja d'un fil sempre, cada dia, a tot hora. A més a més, hi ha el problema afegit de l'existència massiva d'armes de foc d'ús particular.

I anem al que volíem dir: un dels incidents d'aquests darrers dies, és la mort d'un home de 81 anys a causa d'una discussió de trànsit. La situació és trivial. Aquí, els automobilistes no estan acostumats a respectar el pas de zebra, van ràpid i només paren si s'hi veuen obligats. Es va donar aquesta situació tan habitual: l'home travessava i, tal com passa sovint, es va espantar. Als 81 tens molta por d'ensopegar, de caure, de trencar-te el fèmur, etcètera. I l'home va alçar el bastó i va recriminar al conductor el seu comportament. Quantes vegades hem vist alçar el bastó a una persona gran per tal que els cotxes s'aturin? Moltes. En el cas que ens ocupa, un conductor novell, de divuit anys, no ho va poder suportar. Va aturar el cotxe, va sortir i li va clavar un cop de puny. L'home va tenir la mala fortuna de picar malament amb el cap a terra i d'això es va morir. L'altre va fugir miserablement del lloc. Hi havia testimonis, es va apuntar la matrícula del cotxe i l'endemà, el nano es lliurava a la policia.

Les primeres informacions donaven a entendre que era per penediment espontani. Després hem sabut que el covard que és capaç de clavar un cop de puny a un vell també és un covard en general. La cosa és que la policia havia localitzat el cotxe, que era del pare del noi. Va ser el mateix pare, ja des de la comissaria, que va instar el noi perquè es donés a les autoritats. Si no, no ho hauria fet. El comentari: hem seguit de prop el cas i la majoria d'anàlisis parlen de la mena d'encanteri en què cauen els homes (les dones, no) al volant del cotxe. Tota la simbologia masculina que comporta i que fa que el vehicle esdevingui un substitutiu de la virilitat i bla, bla, bla.

Molt bé, hi estem d'acord. Però això explica relativament que un noi de divuit anys no pugui controlar l'impuls de clavar un cop de puny a un ancià. Ho veiem o no, que són coses diferents? El noi, no solament no accepta que: 1, és un conductor novell i es pot equivocar i 2, de fet, s'ha equivocat i ha espantat un vianant que travessava legalment. Tampoc no suporta que 1, algú li ho recrimini i 2, l'únic que se li acut, sigui un vell o un jove, és sortir del cotxe i clavar-li un cop de puny (amb el resultat dissortat de mort).

Encara més, un cop acomplert el desastre, un cop vist que el fet no té remei, la manca d’escrúpols és, salvant les distàncies, la mateixa que la dels nazis amb els jueus: La cosificació, la deshumanització, tan ben explicada per Primo Levi, entre d’altres supervivents dels camps de concentració. Un cop has matat, que és el pitjor que pot passar, allò ja no és una persona. És una cosa. El noi pensa, ja que és mort, que no em perjudiqui. Foto el camp. Els nazis deien, ja que és mort, traguem-ne un profit. I en feien sabó. Repeteixo, en el fons, salvant les distàncies, és el mateix: el menyspreu per la dignitat humana.

¿De debò que l'única explicació és la violència implícita que els cotxes comuniquen als mascles conductors? És una simplificació tan gran que fa vergonya. Volem ser com els Estats Units? Ja hi som. Si veus un adolescent amb dos gossos pel carrer i t'adones que estan permetent que caguin a terra (els gossos) i no ho recullen, cada vegada et costa més cridar-los l'atenció. No saps per on et sortiran. La resposta més habitual (sense violència, ignorant) és: ja ho recollirà l'Ajuntament, que per això paguem. L'altra és que acabin fent-te menjar la merda del gos. Aquí hi ha l'arrel de l'incident de la mort de l'ancià: que el seu agressor només té divuit anys i no el va aturar tenir al davant un ancià de vuitanta-un. I no és com la noieta valenciana carregada de coca i alcohol que un diumenge de bon matí mata els ciclistes. No. És un noi de divuit anys amb les venes netes, sí, però el cervell brut. Descontrolat del tot. Pensem tot el que això significa.

Fa dues setmanes van apunyalar mortalment una dona a Salamanca. El presumpte autor és l'exparella. La víctima estava inclosa en el programa de violència de gènere, de manera que ja havia fet la corresponent denúncia. Fatalment, gairebé amb una seguretat absoluta, es compleix l'estadística macabra. A ella, que ha denunciat, la maten. A una altra, que no ha denunciat, potser no la maten. La violència de gènere s'hauria de tractar com una epidèmia. L'Estat, però, en regateja la despesa. Et diu, no podem posar un policia darrere de cada dona que ha denunciat. És cert, però alhora, minimitza els pressupostos per adquirir dispositius de seguiment de possibles maltractadors. O de maltractadors jutjats i condemnats. Si tan car és fer-ne el seguiment, que els grapin un xip a l'orella, com als gossos. Que quan s'acostin al punt on hi ha l'exparella, rebin una descàrrega elèctrica al cervell. Perquè, ho repetim, l'estadística, en aquest punt és certa i macabra: Les maten. Són gent malalta, immadura, incapaç de suportar el fracàs en l'únic àmbit de la seva vida on podien “manar”. Jo no dic que en tinguin la culpa, la culpa és de la societat i bla, bla, bla, d'acord. Però atenció: Maten.

Repetim la recomanació feta en un anterior article: Dones que heu denunciat, organitzeu-vos la defensa. Si això fos els Estats Units, omplirien les cases de pistoles i fusells metralladors. Feu un curset d'autodefensa. Però recordeu-ho un cop més: Teniu l'estadística en contra. Fugiu de casa vostra. Si penseu: “Per què me n'haig d'anar jo, si el delinqüent és ell, i a més, l'he denunciat?” Error. Ets morta. Si truca a la porta i us deixa anar paraules de penediment a través del pany, no obriu. Si ho feu, sou mortes. Si aneu pel carrer i el veieu venir, no espereu a veure què us vol dir: Demaneu ajut, fugiu. Si us atureu a parlar amb ell, encara que sigui enmig del carrer, amb milers de persones al voltant, ja heu begut oli: sou mortes. És obvi que si els denuncieu, enfolleixen. Entre altres raons perquè l'afer es fa públic i palès. I no ho suporten. Hi ha fets impossibles de preveure. Fins i tot hi ha estadístiques manipulables. Però d'altres, no. I aquest n'és un que, tossudament, esquitxa de sang les autoritats amb una regularitat esfereïdora.

Atenció, aquí, el famós exemple estadístic dels dos pollastres (si som dos, i jo me'ls menjo tots dos, l'estadística diu que ens n'hem menjat un cadascú) no serveix, perquè en violència de gènere, els “pollastres” són tots dos morts igualment: No m'interessa saber la mitjana de dones assassinades que prèviament havien denunciat el seu cas a la policia. No hi hauria d'haver ni una. Perquè, piquem i repiquem sobre le mateix clau: Si denuncies, et maten. És una contradicció de caràcter gegant que no té més rellevància pública perquè és minoritari. ¿Què passaria si en tots els casos de robatori en què el lladre surt del jutjat vint-i-quatre hores després de ser detingut, tornés al lloc del crim i matés els qui l'han denunciat? Repetim, és una contradicció colossal: El bon ciutadà, llepa. Per exemple, el que de bona fe paga els seus impostos i veu com s'ho fan determinades persones per escapolir-se de la seva responsabilitat. D'acord, se sent estafat. Però almenys el presumpte defraudador no es presenta a casa seva i, a més, el mata. I a punyalades. Si us plau, un xip grapat a l'orella. Com als gossos. Que es faci un conveni amb els veterinaris. El que calgui. Si us plau.

Hace dos semanas, apuñalaron mortalmente a una mujer en Salamanca. El presunto autor es la ex pareja. La víctima estaba incluida en el programa de violencia de género, por lo que ya había hecho la correspondiente denuncia. Fatalmente, casi con una seguridad absoluta, se cumple la estadística macabra. A ella, que ha denunciado, la matan. A otra mujer, que no haya denunciado, quizás no la maten. La violencia de género se debería tratar como una epidemia. El Estado, sin embargo, le regatea el gasto. Te dice, no podemos poner un policía detrás de cada mujer que ha denunciado. Es cierto, pero a la vez, minimiza los presupuestos para adquirir dispositivos de seguimiento de posibles maltratadores. O de maltratadores juzgados y condenados. Si tan caro es hacer el seguimiento, que les grapen un chip en la oreja, como a los perros. Que cuando se acerquen al punto donde está la ex pareja, reciban una descarga eléctrica en el cerebro. Porque, repetimos, la estadística, en este punto es cierta y macabra: Las matan. Son gente enferma, inmadura, incapaz de soportar el fracaso en el único ámbito de su vida donde podían “mandar”. Yo no digo que tengan la culpa, la culpa es de la sociedad y bla, bla, bla, de acuerdo. Pero atención: Matan.

Repetimos la recomendación hecha en un anterior artículo: Mujeres que habéis denunciado, organizad la defensa. Haced un curso de autodefensa. Pero no lo olvidéis una vez más: Tenéis la estadística en contra. Huid de casa. Si piensas: “¿Por qué me tengo que ir yo, si el delincuente es él, y además, lo he denunciado?” Error. Estás muerta. Si llama a la puerta y te suelta palabras de arrepentimiento a través de la cerradura, no abras. Si lo haces, estás muerta. Si va por la calle y se acerca a ti, no esperes a ver qué te quiere decir: Pide ayuda, huye. Si te paras a hablar con él, aunque sea en medio de la calle, con miles de personas alrededor, ya has cometido el error: estás muerta. Es obvio que si los denunciáis, enloquecen. Entre otras razones porque el asunto se hace público y patente. Y no lo soportan.

Hay hechos imposibles de prever. Incluso hay estadísticas manipulables. Pero otros, no. Y éste es uno que, tercamente, salpica de sangre a las autoridades con una regularidad aterradora. Atención, aquí, el famoso ejemplo estadístico de los dos pollos (si somos dos, y yo me los como ambos, la estadística dice que nos hemos comido un cada uno) no sirve, porque en violencia de género, ambos “pollos ” están muertos igualmente: No me interesa saber la media de mujeres asesinadas que previamente habían denunciado su caso a la policía. No debería haber ninguna. Recordémoslo, incansablemente: Si denuncias, te matan. Es una contradicción de carácter gigante que no tiene más relevancia pública porque es minoritario. ¿Qué pasaría si en todos los casos de robo en el que el ladrón sale del juzgado a las veinticuatro horas de ser detenido, regresara al lugar del crimen y matara a los que lo han denunciado? Repetimos, es una contradicción colosal: El buen ciudadano, pringa. Por ejemplo, el que de buena fe paga sus impuestos y ve qué hacen determinadas personas para zafarse de su responsabilidad. De acuerdo, se siente estafado. Pero por lo menos el presunto defraudador no se presenta en su casa y, además, lo mata. Y a puñaladas. Por favor, un chip grapado en la oreja. Como a los perros. Que hagan un convenio con los veterinarios. Lo que sea. Por favor.

D'ara endavant i fins que el procés s'acabi (en el sentit que sigui), tothom amb la llei (espanyola) a la mà. Ho dic perquè sembla que sigui feta només per protegir els suposats abusos sobre els castellanoparlants. I, òbviament, no és així

Hem vist que el Tirbunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat alguns dels punts del protocol lingüístic aprovat per la Generalitat sobre com utilitzar la llengua en el sector sanitari públic. Automàticament s'han produït les mateixes reaccions de l'era autonòmica: Gemeguets, ofensa i ultratge! És obvi que molta gent de casa nostra no és gaire conscient del moment històric en què ens trobem.

El protocol de la Generalitat, per no entrar en conflictes, “recomanava” que el català fos la lengua vehicular en les reunions del personal sanitari, també “recomanava” que fos la llengua usual dels cursos de formació. Fins i tot “suggeria” que la telefonista respongués en català en primera instància. Ara els jutges ens tornen a dir que no.

Que desgraciats que som! Doncs, què us esperàveu? En un país independent i multilingüe, com podria passar a Nova York (que és un país per ell mateix) el normal és que la telefonista respongui en la llengua del país i si no l'entenen, intenta comunicar-se de la millor manera. Aquí, amb un Estat i unes organitzacions ciutadanes unionistes que estan pendents de qualsevol “protocol” que atempti contra la sagrada unitat espanyola perquè saben que, davant els tribunals, ara mateix ho tenen tot a favor per guanyar, l'únic marge que tenim és “gemegar”.

L'únic dret que dóna la llei al catalanoparlant és el d'expressar-se en la seva llengua i que el funcionari l'entengui. Res més. Però això ja és molt i cal començar per aquí: Als catalanoparlants els continuen tremolant les cames a l'hora de plantejar el més mínim conflicte per mantenir aquest dret. Tot continua exactament igual que fa deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta anys: En el moment que en un grup algú parla en castellà, tots els catalanoparlants parlen en castellà.

Si tu truques a l'hospital Joan XXIII de Tarragona (l'origen d'aquesta sentència) i la telefonista t'atén en castellà, tu tens tot el dret a expressar-te en català i que t'atengui bé i que et comprengui. I en molts casos, passarà, si li ve de gust, al català. Ara bé, si ens atenen en castellà i, automàticament, continuem la conversa en castellà perquè no volem entrar en conflicte, no passarà mai res. Això sí, correrem a gemegar.

Un catalanoparlant té el dret a viure en català a casa seva. Intenteu fer valdre aquest dret i no gemegueu tant (i hi incloc els polítics). Un servidor, a Catalunya, intenta usar el català sempre independentment de la llengua oficial de Catalunya amb què parli l'interlocutor. Feu-ho, us sorprendríeu dels resultats (segons les estadístiques, més d'un 90% dels residents a Catalunya comprenen el català).

I pel que fa als metges i personal sanitari, us recomano d'utilitzar el català sempre sense buscar l'aixopluc d'una llei ridícula que “recomana”. En un curs de formació sigues actiu, utilitza la teva llengua i tingues fermesa per aguantar el mínim conflicte que això pot suposar. Quin conflicte? Ens ho sabem de memòria:

Si ningú no protesta, mai no tindràs els apunts en català, perquè et diran que no es pràctic. Si no fas present el teu dret a parlar en català, ningú no et dirà res i estarà feliç i content perquè així no hi ha conflicte i tot es fa en castellà, etc. És com el túnel del temps, com el dia de la marmota. Tot es repeteix però amb una diferència fonamental.

Fa trenta anys, vint anys, hi havia un marge de comprensió. Ara, no. Tot plegat fa riure: La Justícia continua considerant els catalanoparlants com a subjecte de segona categoria. Advocats i notaris continuen treballant al 90% en castellà i ni tan sols et pregunten quina llengua vols que utilitzin en els documents. Són mandrosos i volen anar per feina. I tots són ben catalans i catalanoparlants.

Podem posar un milió i mig de persones al carrer i està molt bé, però no passa res. Molt pocs estan disposats a arriscar mínimament la seva situació personal. Doncs bé, això és el que anirà succeint a partir d'ara: Hem volgut molestar? No en passaran ni una. La resposta de l'Estat és la normal. O què us esperàveu? Una mica de dignitat, doncs, i no gemeguem d'aquesta manera.

Deixem-nos de lleis autonòmiques si això és el que volem. Si no, no gemeguem. La guàrdia urbana de Barcelona, fins i tot els mossos d'esquadra, parlen gairebé sempre en castellà entre ells i utilitzen aquesta llengua com a prioritària per parlar amb mi. Almenys, a Barcelona. Jo sempre responc en català i mantinc la conversa (molt respectuosament, que tenen la pell fina) en aquesta llengua. No és una actitud “política”, és una actitud “normal”. Ja es veu que aquests cossos policials no tenen un “protocol” com el de la sanitat pública. No sembla que els “recomani” ningú utilitzar el català d'entrada. I no ho fan. S'enfonsa el món? No. El municipal, si vol, es manté en el castellà i, si vol, canvia al català.

Que parli el que vulgui, que jo també ho faré. Deixem-nos de protocols de pa sucat amb oli que “recomanen” actituds i maneres de fer. Ara tornem al temps de mantenir- se ferm en la defensa dels propis drets i esperar èpoques millors. Ara no és temps de recomanacions, d'esperar comprensió. Anys enrere sí perquè a casa nostra el principi d'ajudar el català per la via de la recomanació, dels fets (no per la via legal, impossible amb la Santa Constitució) es basava en l'evidència que, si no era així -si no és així- una llengua com la catalana no té res a fer davant la castellana. Mai no serà pràctic. Sempre costarà esforç i diners, etc. etc.

Però això s'ha acabat. D'ara endavant i fins que el procés s'acabi (en el sentit que sigui), tothom amb la llei (espanyola) a la mà. Ho dic perquè sembla que sigui feta només per protegir els suposats abusos sobre els castellanoparlants. I, òbviament, no és així.

Dissortadament, topem amb l'actitud de la mateixa Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament de Barcelona, que són poc beligerants per raons d'oportunisme polític. També, en el fons, perquè consideren els drets lingüístics una qüestió secundària, incòmoda, perquè porta conflicte i no en volen. Per cada problema suscitat a un castellanoparlant, cada dia n'hi hauria cent relacionats amb un catalanoparlant, repeteixo, amb la llei (espanyola) a la mà. Però ningú no diu res. Volem tenir-ho tot.

Tranquils, doncs, treballadors i treballadores castellanoparlants de l'hospital Joan XXIII de Tarragona, el Consell Superior de Justícia de Catalunya, basant-se en la llibertat d'expressió, us empara. No feu cas de les “recomanacions” de la Generalitat de Catalunya. Us vull tranquils. Només espero que, tan actius com sou defensant els vostres drets lingüístics, també ho sigueu comprenent i acceptant els drets lingüístics dels vostres companys catalanoparlants.

I que quan feu un curset de formació -tot en castellà, tranquils- si algú gosa parlar en català, ho accepteu amb calma i tranquil·litat. Cosa que implica la pèrdua de temps i la paciència d'afrontar situacions com és ara que algú no comprengui el català. I a aquells catalanoparlants que de seguida fan cartes al director a La Vanguardia perquè han trucat a l'hospital de Tarragona i els han respost en castellà, que facin examen de consciència i deixin de gemegar.

En adelante y hasta que el proceso termine (en el sentido que sea), todos con la ley (española) en la mano. Lo digo porque parece que sea hecha sólo para proteger los supuestos abusos sobre los castellanohablantes. Y, obviamente, no es así

Hemos visto que el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ha anulado algunos de los puntos del protocolo lingüístico aprobado por la Generalitat sobre cómo utilizar la lengua catalana en el sector sanitario público. Automáticamente se han producido las mismas reacciones de la era autonómica: Lamentitos, ofensa y ultraje! Es obvio que mucha gente no es muy consciente del momento histórico en que nos encontramos.

El protocolo de la Generalitat, para no entrar en conflictos, “recomendaba” que el catalán fuera la lengua vehicular en las reuniones del personal sanitario, también “recomendaba” que fuera la lengua usual de los cursos de formación. Incluso “sugería” que la telefonista respondiera en catalán en primera instancia. Ahora los jueces nos vuelven a decir que no.

¡Qué desgraciados somos! Pues, ¿qué os esperabais? En un país independiente y multilingüe, como podría pasar en Nueva York (que es un país por sí mismo) lo normal es que la telefonista responda en la lengua del país y si no lo entienden, intente comunicarse de la mejor manera. Aquí, con un Estado y unas organizaciones ciudadanas unionistas que están pendientes de cualquier “protocolo” que atente contra la sagrada unidad española porque saben que, ante los tribunales, ahora mismo lo tienen todo a favor para ganar, el único margen que tenemos es “gemir”.

La ley ofrece al catalanohablante el derecho de expresarse en su lengua y que el funcionario lo entienda. Nada más. Pero eso ya es mucho y hay que empezar por aquí: A los catalanohablantes les siguen temblando las piernas a la hora de plantear el más mínimo conflicto para mantener este derecho. Todo sigue exactamente igual que hace diez, veinte, treinta, cuarenta, cincuenta años: En el momento que en un grupo alguien habla en castellano, todos los catalanohablantes hablan en castellano.

Si tú llamas en el hospital Joan XXIII de Tarragona (el origen de esta sentencia) y la telefonista te atiende en castellano, tú tienes todo el derecho a expresarte en catalán y que te atienda bien y que te comprenda . Y en muchos casos, pasará, si le apetece, al catalán. Ahora bien, si nos atienden en castellano y, automáticamente, continuamos la conversación en castellano porque no queremos entrar en conflicto, no pasará nada. Eso sí, correremos a gemir.

Un catalanohablante tiene el derecho a vivir en catalán en su casa. Intenten hacer valer este derecho y no giman tanto (y incluyo los políticos). Un servidor, en Catalunya, intenta usar el catalán siempre independientemente de la lengua oficial de Catalunya con la que hable su interlocutor. Háganlo, se sorprenderían de los resultados (según las estadísticas, más de un 90% de los residentes en Catalunya comprenden el catalán).

Por la misma razón, y en cuanto a los médicos y personal sanitario, les recomiendo utilizar el catalán siempre sin buscar el cobijo de una ley ridícula que “recomienda”. En un curso de formación sé activo, utiliza tu lengua y ten firmeza para aguantar el mínimo conflicto que esto puede suponer. ¿Qué conflicto? Nos lo sabemos de memoria:

Si nadie protesta, nunca tendrás los apuntes en catalán, porque te dirán que no es práctico. Si no haces presente tu derecho a hablar en catalán, nadie te dirá nada y estará feliz y contento porque así no hay conflicto y todo se hace en castellano, etc. Es como el túnel del tiempo, como el día de la marmota. Todo se repite pero con una diferencia fundamental.

Hace treinta años, veinte años, había un margen de comprensión. Ahora, no. La Justicia sigue considerando los catalanohablantes como sujeto de segunda categoría. Abogados y notarios continúan trabajando al 90% en castellano y ni siquiera te preguntan qué lengua quieres que utilicen en los documentos. Son perezosos y quieren ir al grano. Y todos son bien catalanes y catalanohablantes.

Podemos poner un millón y medio de personas en la calle y está muy bien, pero no pasa nada. Muy pocos están dispuestos a arriesgar mínimamente su situación personal. Pues bien, eso es lo que irá sucediendo a partir de ahora: ¿Hemos querido molestar? Pues no nos pasarán ni una. La respuesta del Estado es la normal. ¿O qué os esperabais? Un poco de dignidad, pues, y no gimamos de esta manera.

Dejémonos de leyes autonómicas si eso es lo que queremos. Si no, no nos lamentemos. La guardia urbana de Barcelona, incluso los mozos de escuadra, hablan casi siempre en castellano entre ellos y utilizan esta lengua como prioritaria para hablar conmigo. Por lo menos, en Barcelona. Yo siempre respondo en catalán y mantengo la conversación (muy respetuosamente, que tienen la piel fina) en esta lengua. No es una cuestión “política” sino de “normalidad”. Ya se ve que estos cuerpos policiales no tienen un “protocolo” como el de la sanidad pública. No parece que les “recomiende” nadie utilizar el catalán de entrada. Y no lo hacen. ¿Se hunde el mundo? No. El municipal, si quiere, se mantiene en el castellano y, si quiere, cambia al catalán.

Que hable lo que quiera, que yo también lo haré. Dejémonos de protocolos de medio pelo que “recomiendan” actitudes y maneras de hacer. Ahora volvemos al tiempo de mantenerse firme en la defensa de los propios derechos y esperar épocas mejores. Ahora no es tiempo de recomendaciones, de esperar comprensión. Años atrás sí porque el principio de ayudar al catalán por la vía de la recomendación, de los hechos (no por la vía legal, imposible con la Santa Constitución) se basaba en la evidencia de que, si no era así -si no es así- una lengua como ésta no tiene la más mínima opción frente a la castellana. Nunca será práctico. Siempre costará esfuerzo y dinero, etc. etc.

Pero eso se acabó. En adelante y hasta que el proceso termine (en el sentido que sea), todos con la ley (española) en la mano. Lo digo porque parece que sea hecha sólo para proteger los supuestos abusos sobre los castellanohablantes. Y, obviamente, no es así.

Desgraciadamente, nos encontramos con la actitud de la propia Generalitat de Catalunya, del Ayuntamiento de Barcelona, que son poco beligerantes por razones de oportunismo político. También, en el fondo, porque consideran los derechos lingüísticos una cuestión secundaria, incómoda, porque lleva conflicto y no les gusta. Para cada problema suscitado a un castellanohablante, cada día hay ciento relacionados con un catalanohablante repito, con la ley (española) en la mano. Pero nadie dice nada. Queremos tenerlo todo.

Tranquilos, pues, trabajadores castellanohablantes del hospital Joan XXIII de Tarragona, el Consejo Superior de Justicia de Catalunya, basándose en la libertad de expresión, les ampara. No hagan caso de las “recomendaciones” de la Generalitat de Catalunya. Les quiero tranquilos. Sólo espero que, tan activos como son defendiendo sus derechos lingüísticos, también lo sean ustedes comprendiendo y aceptando los derechos lingüísticos de sus compañeros catalanohablantes.

Y que cuando se haga un cursillo de formación -todo en castellano, tranquilos- si alguien osa hablar en catalán, lo acepte con calma y tranquilidad. Lo que implica la pérdida de tiempo y la paciencia de afrontar situaciones tales como que alguien no comprenda el catalán. Y aquellos catalanohablantes que corren a escribir cartas al director a La Vanguardia porque han llamado al hospital de Tarragona y les han respondido en castellano, que hagan examen de conciencia. Y por encima de todo, que dejen de gemir.

La CUP hauria acceptat Neus Munté sense problema. S'haurien hagut de dedicar a repetir-ho, a esbombar-ho, a repicar com si tinguessin un mall, cada dia, cada minut, cada segon, milers de vegades, que tenien altres candidats, fins i tot convergents, per continuar el procés

Comencem amb les cartes damunt la taula: 1. No em penedeixo gens d'haver votat per la CUP. 2. No tornaré a votar la CUP. Almenys, a les eleccions del març. “Nosaltres som l'accelerador del procés. La garantia. Si som decisius, la república es proclamarà”. Vet aquí una piulada de l'amic Antonio Baños de cara a les eleccions del 27-S. Molts vam votar la CUP exactament per aquesta raó. El resultat? Antonio Baños ha dimitit i molts votants no l'hem encertat. Tant Baños com molts altres vam assumir un risc. Perquè sabíem què era la CUP. O sigui, abans de votar una opció, ens informàvem, preguntàvem, seguíem de prop la manera de ser i de fer de la CUP. Els vam donar el vot sabent que era un vot deixat. Això què vol dir? Que era un vot interessat, no “estimat”.

No sé si a la CUP són conscients de la quantitat de vot “interessat” que els van deixar. Es veurà clar, imagino a les eleccions del març. Però el que vull remarcar és que tots aquests vots conjunturals no donen dret a demanar-los que canviïn la seva manera de ser ni d'organitzar-se. Comprenc la frustració, però no comparteixo el sacrifici ritual dels cupaires i, encara menys, el seu linxament. Dissortadament, encara és majoria que veu la política segons l'esquema dels partits antics, amb lideratges, amb interessos concrets, sovint egoistes.

La manera de funcionar de la CUP és pesada i insuportable per a molta gent. És una manera de fer lenta i fins i tot pretensiosa, antiga. Però alhora és sòlida i ja té anys de rodatge i de consolidació. La gent descobreix ara la CUP perquè li interessa. I la descobreix des de l'òptica de la política clàssica i vella.

Per exemple, la gent de la CUP, acostumada a la discussió, té relativament poca por d'expressar públicament la discrepància interna. Ara mateix, Baños ha actuat amb la normalitat més democràtica del món: Ha dimitit. La política vella, el periodisme vell hi veu símptomes palesos d'esquerda interna, de trencament, de desorganització, quan és exactament el contrari. La CUP s'ha sabut vendre poc i malament perquè no és la seva manera de funcionar. Per exemple: No han sabut vendre la seva disposició ferma a investir d'altres personalitats polítiques convergents!

La CUP hauria acceptat Neus Munté sense problema. S'haurien hagut de dedicar a repetir-ho, a esbombar-ho, a repicar com si tinguessin un mall, cada dia, cada minut, cada segon, milers de vegades, que tenien altres candidats, fins i tot convergents, per continuar el procés. No ho han fet per inexperiència.

Un altre exemple, ERC calla i s'espera a la porta de casa a veure passar el cadàver polític del president Mas. Doncs bé, la CUP, durant les negociacions ha mantingut un respecte absolut i segurament excessiu amb aquest silenci estrany i total dels republicans respecte al desenvolupament d'aquesta qüestió. La vella política ho hauria fet diferent. Hi hauria hagut mil filtracions i declaracions interessades de personalitats, de la premsa amiga, etc. etc. Però és que la vella política comptava automàticament amb ells. I ells, no s'han deixat fer l'abraçada de l'ós.

El mateix Antonio Baños, quan expressava les frases amb què hem encapçalat aquest escrit, era conscient del risc que comportaven. Ha perdut, ha dimitit. Qui vam votar la CUP, coneixent la CUP, érem conscients del risc que comportava. Ara, al mes de març, tot tornarà al seu camí natural.

No tornaré a votar la CUP perquè no em vull tornar a arriscar. No passa res. I com jo, tants d'altres votants. Una part tornarem on sempre, a contracor. D'altres vots “prestats” a la CUP se n'aniran a les opcions “podemites”. I ja està. Al mes de març, últim gran esforç, últim acte de la comèdia.

La CUP habría aceptado a Neus Munté sin problema. Hubieran tenido que dedicarse a repetirlo, a airearlo, a repicar como si tuvieran un mazo, cada día, cada minuto, cada segundo, miles de veces, que tenían otros candidatos, incluso convergentes, para continuar el procés

Comenzamos con las cartas sobre la mesa: 1. No me arrepiento nada de haber votado por la CUP. 2. No volveré a votar a la CUP. Al menos, en las elecciones de marzo. “Nosotros somos el acelerador del proceso. La garantía. Si somos decisivos, la república se proclamará”. He aquí un tuit del amigo Antonio Baños de cara a las elecciones del 27-S. Muchos votamos la CUP exactamente por esta razón. ¿El resultado? Antonio Baños ha dimitido y muchos votantes no hemos acertado. Tanto Baños como muchos otros asumimos un riesgo. Porque sabíamos qué era la CUP. O sea, antes de votar una opción, nos informábamos, preguntábamos, seguíamos de cerca la forma de ser y de hacer de la CUP. Les dimos el voto sabiendo que era un voto prestado. ¿Esto qué quiere decir? Que era un voto interesado, no “amado”.

No sé si en la CUP son conscientes de la cantidad de voto “interesado” que les dejaron. Se verá claro, imagino, en las elecciones de marzo. Pero lo que quiero destacar es que todos estos votos coyunturales no dan derecho a pedirles que cambien su forma de ser ni de organizarse. Comprendo la frustración, pero no comparto el sacrificio ritual de los cupaires y, aún menos, su linchamiento. Desgraciadamente, todavía es mayoría que ve la política según el esquema de los partidos antiguos, con liderazgos, con intereses concretos, a menudo egoístas.

La forma de funcionar de la CUP es pesada e insoportable para mucha gente. Es una manera de hacer lenta e incluso pretenciosa, antigua. Pero al mismo tiempo es sólida y ya tiene años de rodaje y de consolidación. La gente descubre ahora la CUP porque le interesa. Y la descubre desde la óptica de la política clásica y vieja.

Por ejemplo, la gente de la CUP, acostumbrada a la discusión, tiene relativamente poco miedo de expresar públicamente la discrepancia interna. Ahora mismo, Baños ha actuado con la normalidad más democrática del mundo: Ha dimitido. La política vieja, el periodismo viejo ve síntomas evidentes de grieta interna, de rotura, de desorganización, cuando es exactamente lo contrario. La CUP ha sabido vender poco y mal porque no es su manera de funcionar. Por ejemplo: ¡No han sabido vender su disposición firme a investir a otras personalidades políticas convergentes!

La CUP habría aceptado a Neus Munté sin problema. Hubieran tenido que dedicarse a repetirlo, a airearlo, a repicar como si tuvieran un mazo, cada día, cada minuto, cada segundo, miles de veces, que tenían otros candidatos, incluso convergentes, para continuar el procés. No lo han hecho por inexperiencia.

Otro ejemplo, ERC calla y espera en la puerta de casa a ver pasar el cadáver político del presidente Mas. Pues bien, la CUP, durante las negociaciones ha mantenido un respeto absoluto y seguramente excesivo con este silencio extraño y total de los republicanos respecto al desarrollo de esta cuestión. La vieja política lo habría hecho diferente. Habría habido mil filtraciones y declaraciones interesadas de personalidades, de la prensa amiga, etc. Pero es que la vieja política contaba automáticamente con ellos. Y ellos, no se han dejado hacer el abrazo del oso.

El mismo Antonio Baños, cuando expresaba las frases con las que hemos encabezado este escrito, era consciente del riesgo que conllevaban. Ha perdido, ha dimitido. Quienes votamos a la CUP, conociendo la CUP, éramos conscientes del riesgo que conllevaba. Ahora, en el mes de marzo, todo volverá a su camino natural.

No volveré a votar la CUP porque no me quiero volver a arriesgar. No pasa nada. Y como yo, tantos otros votantes. Una parte volveremos donde siempre, a regañadientes. Otras votos “prestados” a la CUP se irán a las opciones “podemitas”. Y ya está. En el mes de marzo, último gran esfuerzo, último acto de la función.

Lo siento, pero se impone la autodefensa. ¿Los tenemos que perdonar? No. Porque te matan. El mensaje es claro: Mujeres maltratadas, después de haber hecho condenar a vuestro maltratador a la pena de alejamiento, largaros corriendo

El trato que da la justicia al problema de la violencia de género, a menudo parece el que dan a los médicos a las enfermedades incurables. Más allá de la palabrería, la práctica demuestra que piensan que no se puede hacer nada. El kilo de mujer muerta va barato. Y rompe la famosa teoría del muerto en la distancia: La percepción de la peligrosidad de una muerte no natural disminuye en relación directa a la distancia. Aquí no.

Me gustaría saber qué se hace en países de nuestro entorno. Y como las leyes están organizadas. De todos modos, es difícil pensar que puedan estarlo peor que aquí. Ser mujer, aún hoy en día, es ser ciudadana de segunda en muchos casos: derechos laborales, derechos sociales, consideración profesional, retribución salarial... Pero hay uno en el que, además, son ciudadanas de tercera: Te pueden matar con una tranquilidad aterradora.

No se trata de volver a hacer una reflexión sobre el tema. Ya se han hecho y se hacen miles cada vez que pasa una desgracia, cada vez que hay una jornada reivindicativa, etc. etc. Es obvio que no sirve de mucho porque los hombres siguen asesinando a las mujeres y el procedimiento de la justicia, no sólo es ineficaz sino que escarnece el sufrimiento de estas personas. En una información de Tele 5, hace poco, se tenía la desfachatez de decir lo mismo de siempre: Es necesario, ante todo, denunciar a la policía al maltratador. Y señalaban que, según fuentes de la justicia, de las últimas muertes por violencia de género, de cada diez “sólo” seis habían denunciado.

A ver si lo entendemos o es que somos imbéciles: Te están diciendo indirectamente que denunciar no sirve para evitar que te maten. ¿Hay que denunciar? Sí. ¿Es necesario que además de denunciar, no te maten? Sería bastante deseable. Dicen: No podemos poner un policía en cada casa de una maltratada por si acaso. No es respuesta. Es obvio. No me digas eso, dime otra cosa porque si no, pensaré que te da pereza encontrar una solución y no te pondrás en marcha hasta que un descerebrado mate a tu hija. ¿Un ejemplo? Muy fácil: Da riso hasta el dolor la famosa medida del alejamiento, una medida del siglo XIX.

No sólo no sirve para nada, al contrario, el “alejado” se acerca cuando le da la gana y además, está muy enfadado. El resultado es que, según se mire, una orden de alejamiento puede ser peor. Según se mire, con una orden de alejamiento consigues que te maten, tal como se demuestra continuamente. Por lo tanto, me callo y no denuncio. ¿Y los famosos collares que controlan si te acercas o no al área de donde te han condenado a mantenerte lejos? Resulta que repugna a muchos “buenistas” que estas personas vayan marcadas por la calle, con los chips localizadores pegados al tobillo. Por otra parte, la justicia alega que quien lo debe implementar es la policía. Y la policía dice que es caro y que además, se estropean.

O sea, ¿la cibersociedad del siglo XXI me está vendiendo que no se puede hacer nada, nunca? ¿Ni siquiera en los casos de gente condenada al alejamiento? El resultado son mujeres muertas que “habían denunciado”. ¿Los maltratadores son enfermos? Sí. Pero porque nuestra sociedad está enferma. Y en el caso de muchos hombres, muy enferma, ya que se encuentra llena de seres inmaduros incapaces de gestionar su fracaso personal. Y explotan por la vía más fácil, que es maltratar mujeres, hijos, lo que haya de por medio.

Lo siento, pero se impone la autodefensa. ¿Los tenemos que perdonar? No. Porque te matan. El mensaje es claro: Mujeres maltratadas, después de haber hecho condenar a vuestro maltratador a la pena de alejamiento, largaros corriendo. No os fiéis. La estadística va en contra vuestra. “Autoalejaros”, apuntaros a un curso de defensa personal, si queréis, pero sobre todo, largaros corriendo. Y si os quedáis, recordadlo: La estadística va en contra vuestra.

Sap greu, però s'imposa l'autodefensa. Els hem de perdonar? No. Perquè et maten. El missatge és clar: Dones maltractades, després d'haver fet condemnar el vostre maltractador a la pena d'allunyament, foteu el camp corrents

El tractament que dóna la justícia al problema de la violència de gènere, sovint sembla el que donen els metges a diverses malalties incurables. Més enllà de la xerrameca, la pràctica demostra que pensen que no s'hi pot fer res. El quilo de dona morta va barat. I trenca la famosa teoria del mort en la distància: La percepció de la perillositat d'una mort no natural disminueix en relació directa a la distància. Aquí no.

M'agradaria saber què es fa a països del nostre entorn. I com les lleis estan organitzades. De tota manera, és difícil pensar que puguin estar pitjor que aquí. Ser dona, encara avui en dia, és ser ciutadana de segona en molts casos: drets laborals, drets socials, consideració professional, retribució salarial… Però n'hi ha un en què, a més a més, ets ciutadana de tercera: Et poden matar amb una tranquil·litat esfereïdora.

No es tracta de tornar a fer una reflexió sobre la qüestió. Ja se n'han fet i se'n fan milers cada cop que passa una desgràcia, cada vegada que hi ha una jornada reivindicativa, etc. etc. És obvi que no serveix de gaire res perquè els homes continuen assassinant les dones i el procediment de la justícia, no solament és ineficaç sinó que escarneix el sofriment d'aquestes persones. En una informació de Tele 5, fa poc, es tenia la barra de dir el mateix de sempre: Cal, per damunt de tot, denunciar a la policia el maltractador. I assenyalaven que, segons fonts de la justícia, de les últimes morts per violència de gènere, de cada deu “només” sis havien denunciat.

A veure si ho entenem o és que som imbècils: T'estan dient indirectament que denunciar no serveix per evitar que et matin. Cal denunciar? Sí. Cal que a més a més de denunciar, no et matin? Seria força desitjable. Diuen: No podem posar un policia a cada casa d'una maltractada per si de cas. No és resposta. És obvi. No em diguis això, digue'm una altra cosa perquè si no, pensaré que et fa mandra trobar una solució i no t'activaràs fins que un descervellat mati la teva filla. Un exemple? Molt fàcil: Fa riure de dolor la famosa mesura de l'allunyament, una mesura del segle XIX.

No solament no serveix de res, al contrari, l'“allunyat” s'acosta quan li dóna la gana i a més a més, està molt enfadat. El resultat és que, segons com es miri, una ordre d'allunyament pot ser pitjor. Segons com es miri, amb una ordre d'allunyament guanyes que et matin, tal com es demostra contínuament. Per tant, callo i no denuncio. ¿I els famosos collarets que controlen si t'acostes o no a l'àrea d'on t'han condemnat a mantenir-te lluny? Resulta que repugna a molts “bonistes” que aquestes persones vagin marcades pel carrer, amb els xips localitzadors enganxats al turmell. Per una altra banda, la justícia al·lega que qui ho d'implementar és la policia. I la policia diu que és car i que a més, s'espatllen.

O sigui, que la cibersocietat del segle XXI m'està venent que no s'hi pot fer res, mai? Ni tan sols en els casos de gent condemnada a l'allunyament? El resultat són dones mortes que “havien denunciat”. Els maltractadors són malalts? Sí. Però perquè la nostra societat és malalta. I en el cas de molts homes, molt malalta, ja que és plena d'éssers immadurs incapaços de gestionar el seu fracàs personal. I peten per la via més fàcil, que és maltractar dones, fills, el que hi hagi pel mig.

Sap greu, però s'imposa l'autodefensa. Els hem de perdonar? No. Perquè et maten. El missatge és clar: Dones maltractades, després d'haver fet condemnar el vostre maltractador a la pena d'allunyament, foteu el camp corrents. No us en refieu. L'estadística va en contra vostra. “Autoallunyeu-vos”, feu un curs de defensa personal, si voleu, però sobretot, foteu el camp. I si us quedeu, recordeu-ho: L'estadística va en contra vostra.

ERC i CDC van a Madrid a fer política espanyola. No dic pas que no sigui interessant, però és això. Ni més ni menys

Per endavant, allò que ja vaig dir fa uns quants dies: No sóc de la CUP. Ara bé, també com vaig expressar en l'anterior article, el túrmix continua funcionant a tota marxa, de vegades una mica a la babalà, contra ells. Dic a la babalà perquè, lògicament, un pot estar d'acord o no amb els seus plantejaments. Però el que no pots fer és esmicolar-los cada cop que obren la boca. Perquè qui esmicola, es posa en evidència més del que suposa. Per exemple, han portat cua les declaracions de l'exdiputat Quim Arrufat en el sentit que, si ell hagués de votar a les eleccions espanyoles, votaria En Comú Podem. Encara no ho havia dit que es començava a sentir el so de les vestidures estripant-se arreu del camp sobiranista: “Com pot ser? Almenys que doni suport a partits independentistes! No ens podem refiar, de la CUP! És una olla de grills!” I si és algú de la gairebé extinta UDC, diu directament: “És el dimoni arrufat, perdó, escuat!”

Un cop més, no hi ha el més mínim esforç d'entendre algú amb qui a més, estàs negociant coses. Primer: Fa gràcia veure la llibertat i la poca vergonya que tenen a la CUP a l'hora de parlar sincerament del que farien o deixarien de fer si votessin. No hi estem acostumats. I com que des de la CUP hi ha opinions diferents, a l'altra banda es pensa que això és una olla de grills. I no, al contrari. Són gent de sensibilitats diferents acostumats a manifestar-se força honestament en públic. No tenen gaire por a contradir-se públicament tal com es fa palès un cop i un altre. Aquest manera de fer torna literalment bojos els representants de la vella política.

Tornem a Arrufat. Des d'un cert punt de vista, el seu raonament és impecable. ERC i CDC no tenen res a fer a Madrid. Si hi volen anar que hi vagin, però no val la pena. Des de l'òptica del procés sobiranista català, al parlament espanyol ja s'ha fet tot el que s'havia de fer. I amb escreix. I el resultat de les urnes d'aquestes properes eleccions, no variarà res. Al contrari. Tres dels quatre partits que es presenten en aquesta contesa, ni remotament afrontaran, de cap manera, el problema català (el federalisme del PSOE, fa una mica riure ja que, en matèria de plurinacionalitat, per exemple, no estan gens lluny del PP i Ciutadans). Només Podemos afirma i referma que, si guanyen o tenen força, donaran curs al referèndum d'“emancipació”. I en cap cas, ni ERC ni CDC, repetim, no hi podran fer res. Ni podran intentar res que no s'hagi ja fet. Només xerrar (com sempre). És a dir, ERC i CDC van a Madrid a fer política espanyola. No dic pas que no sigui interessant, però és això. Ni més ni menys. I Arrufat diu, posats a votar, almenys votem per l'única alternativa que faria avançar el procés de debò. Res més. És possibilisme, i una mínima finor.

Passar Arrufat pel túrmix és un acte de pura política interna, de cara als propis seguidors, en plena negociació. No passa res, però és això.

- El president Mas va afirmar que ell mai no seria un obstacle per a la independència.

- La CUP va dir que no podria investir el president Mas. És el que ha fet. Però atenció, i això no ho diu ningú:

- La CUP no està contra Convergència i encara menys contra Junts pel Sí. Consta que la CUP ha proposat diversos candidats, fins i tot algun de Convergència! També consta que la CUP ha rebaixat les seves exigències programàtiques a mínims perfectament assumibles per Junts pel Sí. I així ha quedat palès en les negociacions i en el famós ple de desconnexió. No és vàlida per tant, l'absurda comparació amb la guerra civil: La CUP no vol fer la revolució i la independència alhora. Han dit del dret i del revés que primer, votarien per la independència i, després ja veuríem.

- No sóc de la CUP, però apreciaria i respectaria moltíssim que el president Mas es fes a un costat. Ja ha fet la feina. I n'ha feta molta. Però l'embolic de la família Pujol (que cada cop és més gros i ens omple tots de vergonya per la via indirecta) i els casos de corrupció a Convergència aconsellen, amb CUP o sense, que el teòric primer president de la República Catalana sigui algú no solament net, sinó que no pugui ser atacat des de cap banda. És una qüestió estratègica bàsica que pot entendre qualsevol català, sigui de Convergència o no, per més que sigui adepte del president Mas.

- Si des de la mateixa Convergència s'ha decidit liquidar el partit per fundar-ne un de nou, alguna raó deu haver-hi. I la raó, curiosament, estranyament, és la mateixa que impel·leix la CUP a demanar un president nou.

- Tinguem-ho present: Si anem a noves eleccions tornarà a passar exactament el mateix. No, el mateix no. Molta gent n'estarà ja tipa. El resultat serà que la participació baixarà i, ni de lluny, una coalició d'ERC i CDC portant Mas de candidat podrà obtenir la majoria absoluta. La majoria independentista tornarà a dependre de la CUP. Roda el món i torna a la CUP.

- Parlant d'ERC, on és, per cert?

Repetim-ho, a Junts pel Sí, fins i tot a Convergència, hi ha un munt de diputats que la CUP investiria president demà mateix. No ho perdem de vista i, almenys, preguntem-nos per què Convergència s'enroca en el seu candidat, com a mínim, de manera tan dura com, suposadament, la CUP s'enroca en la seva negativa.

Pensem-hi un instant, abans de passar la CUP pel túrmix. A veure si resultarà que la CUP és l'excusa perfecta per fer el que es volia. És a dir: Res.

Preguntémonos por qué Convergència se enroca en su candidato, como mínimo, de forma tan dura como, supuestamente, la CUP se enroca en su negativa

Antes de que pidáis directamente que pasemos la CUP por el túrmix y la dejemos reducida a gelatina y pulpa, y escribamos el nombre de los militantes, todos reos de alevosía, en el muro de la vergüenza, recordemos algunos hechos objetivos:

- El president Mas afirmó que él nunca sería un obstáculo para la independencia.

- La CUP dijo que no podría investir al president Mas. Es lo que ha hecho. Pero atención, y eso no lo dice nadie:

- La CUP no está contra Convergència y menos contra Junts pel Sí. Consta que la CUP ha propuesto varios candidatos, ¡incluso alguno de Convergència! También consta que la CUP ha rebajado sus exigencias programáticas a mínimos perfectamente asumibles por Junts pel Sí. Y así ha quedado patente en las negociaciones y en el famoso pleno de desconexión. No es válida, por tanto, la absurda comparación con la guerra civil: La CUP no quiere hacer la revolución y la independencia a la vez. Han dicho del derecho y del revés que primero votarían por la independencia, y luego ya veríamos.

- No soy de la CUP, pero apreciaría y respetaría muchísimo que el president Mas se hiciera a un lado. Ya ha hecho el trabajo. Y ha hecho mucho. Pero el lío de la familia Pujol (que cada vez es mayor y nos llena a todos de vergüenza por la vía indirecta) y los casos de corrupción en Convergència aconsejan, con CUP o sin ella, que el teórico primer presidente de la República Catalana sea alguien no sólo limpio, sino que no pueda ser atacado desde ningún lado. Es una cuestión estratégica básica que puede entender cualquier catalán, sea de Convergència o no, por más que sea adepto del president Mas.

- Si desde la misma Convergència se ha decidido liquidar el partido para fundar uno nuevo, alguna razón debe haber. Y la razón, curiosamente, extrañamente, es la misma que impele la CUP a pedir un president nuevo.

- Tengamos esto presente: Si vamos a nuevas elecciones volverá a pasar exactamente lo mismo. No, lo mismo no. Mucha gente estará ya harta. El resultado será que la participación bajará y, ni de lejos, una coalición de ERC y CDC llevando a Mas de candidato podrá obtener la mayoría absoluta. La mayoría independentista volverá a depender de la CUP. Rueda el mundo y vuelve a la CUP.

- Hablando de ERC, ¿dónde está, por cierto?

Repitámoslo, hay un montón de diputados de Junts pel Sí e incluso de Convergència que la CUP investiría como president mañana mismo. No lo perdamos de vista y, al menos, preguntémonos por qué Convergència se enroca en su candidato, como mínimo, de forma tan dura como, supuestamente, la CUP se enroca en su negativa.

Pensemos en ello un instante, antes de pasar la CUP por el túrmix. A ver si resultará que la CUP es la excusa perfecta para hacer lo que se quería. Es decir: Nada.

El sobiranisme omple de gent el carrer, però els números són els que són. El resultats ja el coneixem: El sobiranisme guanya, d'entrada, en escons, però no en vots. L'unionisme, per la seva banda, perd en escons, però atenció, també perd en vots perquè compten a favor seu tot el que no és Junts pel Sí i la CUP. Això és mentida. Fins al punt que si situes “Catalunya Sí que es pot” en un lloc neutral (és obligat perquè estan a favor del dret de decidir i inclouen molts votants que, ni de lluny, són antiinidependència), resultaria que el sobiranisme guanya en escons i també en vots.

Tant és, el que voldria posar sobre la taula és que, més que mai, arran de les eleccions s'ha tornat a qüestionar la llei electoral catalana, que premia especialment les circumscripcions menys poblades. Particularment, trobo que, tant si és en una república catalana independent com si és en una autonomia del Regne d'Espanya, això s'ha de canviar, encara que perjudiqui a algú. Ja fa molt que se'n parla i no hi ha manera de posar-se d'acord. Els temps han canviat i la tendència del món actual és cap al país-ciutat. Les diferències entre el camp i la ciutat, parlant en termes generals, hi són, evidentment, però no són tan grans com anys enrere.

Per una altra banda, els diputats de les comarques més despoblades i rurals voten exactament el mateix que els seus companys ja que la disciplina de partit és de ferro. Els diputats tenen valor quantitatiu, no pas qualitatiu. Per tant, una de dues, o es fa una llei amb llistes més o menys obertes (i per tant, almenys, saps que el representant votat defensarà de debò els interessos dels seus electors) o continues amb llistes tancades, on és el partit qui fa i desfà. En aquest cas, però, sembla evident que és urgent fer una llei nova. No sóc partidari d'“un home, un vot” perquè cal protegir les minories (en aquest cas, les minories territorials) Però sí d'aplicar una correcció al desfasament que, avui en dia, vista l'evolució política, cultural, social i econòmica del territori, provoca l'actual llei electoral, on aconseguir un diputat a Barcelona costa pràcticament el doble de vots que en altres llocs. Corregir la llei electoral és una tasca pendent, que ja és urgent.

El soberanismo llena de gente la calle, pero los números son los que son. Los resultados ya los conocemos: el soberanismo gana, de entrada, en escaños, pero no en votos. El unionismo, por su parte, pierde en escaños, pero atención, también pierde en votos porque cuentan a su favor todo lo que no es Juntos el Sí y la CUP. Eso es mentira. Hasta el punto de que si sitúas “Cataluña Sí que es Pot” en un lugar neutral (es obligado porque están a favor del derecho a decidir e incluyen muchos votantes que, ni de lejos, son antiinidependència), resultaría que el soberanismo gana en escaños y también en votos.

Da igual, lo que quisiera poner sobre la mesa es que, más que nunca, a raíz de las elecciones se ha vuelto a cuestionar la ley electoral catalana, que premia especialmente las circunscripciones menos pobladas. Particularmente, creo que, ya sea en una república catalana independiente como si es en una autonomía del Reino de España, esto se debe cambiar, aunque perjudique a alguien. Ya hace mucho que se habla y no hay manera de ponerse de acuerdo. Los tiempos han cambiado y la tendencia del mundo actual es hacia el país-ciudad. Las diferencias entre el campo y la ciudad, hablando en términos generales, están, evidentemente, pero no son tan grandes como años atrás.

Por otra parte, los diputados de las comarcas más despobladas y rurales votan exactamente lo mismo que sus compañeros ya que la disciplina de partido es de hierro. Los diputados tienen valor cuantitativo, no cualitativo. Por tanto, una de dos, o se hace una ley con listas más o menos abiertas (y por tanto, al menos, sabes que el representante votado defenderá de verdad los intereses de sus electores) o continuas con listas cerradas, donde es el partido quien hace y deshace. En este caso, sin embargo, parece evidente que es urgente hacer una ley nueva. No soy partidario de “un hombre, un voto” porque hay que proteger a las minorías (en este caso, las minorías territoriales) pero sí de aplicar una corrección al desfase que, hoy en día, vista la evolución política, cultural, social y económica del territorio, provoca la actual ley electoral, donde conseguir un diputado en Barcelona cuesta prácticamente el doble de votos que en otros lugares. Corregir la ley electoral es una tarea pendiente, que ya es urgente.

La democràcia ha contribuït a deixar enrere la caspa i la vergonya fruit d'un sentiment d'inferioritat característic i a fixar un nou sentiment nacional espanyol, orgullós i modern

En els cercles independentistes, molta gent nega el caràcter de nació a Espanya. Es diu que Espanya és un ens administratiu, fals i postís. Que Catalunya -o els Països Catalans- el País Basc, Galícia i després tota la resta conformen una realitat plurinacional. Cal anar amb compte perquè si ens allunyem de la realitat, serà més difícil aconseguir els objectius. Penso que d'ençà de l'establiment del règim democràtic a Espanya -i ja n'han passat gairebé quaranta anys- en molts milions de persones nascudes ja en aquest període ha anat quallant un sentiment nacional espanyol indubtable.

La democràcia, en molts casos, ha contribuït a deixar enrere la caspa i la vergonya fruit d'un sentiment d'inferioritat característic i a fixar un nou sentiment nacional espanyol, orgullós i modern. Això és així en les zones espanyoles per se, però atenció, també ho és a les altres. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha molts milers de persones que, estimant el país -Catalunya- s'han trobat bé amb l'Espanya de les autonomies. I per tant, per primer cop en molts anys, s'han pogut sentir espanyols amb una certa comoditat. Són catalans (en el sentit restrictiu de la constitució actual espanyola) i espanyols. Majoritàriament són els hereus de la immigració, però atenció perquè també n'hi ha molts d'arrel catalana.

Només cal mirar els vots del PP a Girona, per exemple. Remarquem-ho, són uns quants centenars de milers de catalans que ja es troben bé amb l'actual estat políticoadministratiu perquè a més, se senten espanyols sense complexos. I tal com s'ha vist de manera espectacular en aquestes eleccions, voten en clau espanyola. El canvi de color del Baix Llobregat farà vergonya a més d'un sindicalista. Si tota la vida havia votat socialista, ara, si volia remarcar i defensar la seva espanyolitat, l'únic que havia de fer la comarca, el famós cinturó roig, era votar l'esquerra no independentista que es presentava sota el nom de “Catalunya sí que es pot”. Però no, increïblement, en bloc, han votat la nova dreta. Sembla que el Baix Llobregat ni tan sol prefereix l'Espanya “antes roja que rota”.

L'espectacular resultat de Ciutadans al Baix Llobregat indica clarament que el vot d'aquesta comarca és espanyol i en clau espanyola. L'avenç de les opcions catalanistes, atenció, és inqüestionable, els vots també ho indiquen, però el seu progrés és lent. I per què? Senzillament, i legítimament, perquè al Baix Llobregat la majoria d'electors se senten espanyols. I cal actuar partint d'aquesta premissa i també de l'evidència que són molt més conservadors, moltíssim més conservadors del que el seu vot, fins ara, deixava veure. Vam intuir-ho fa uns quants anys quan, mentre el col·lapse del servei de rodalies els torturava dramàticament a diari, van ser incapaços de castigar qui era responsable de no fer-hi res i van votar massivament Carme Chacón. Ara, aquest conservadorisme s'ha confirmat sense cap ombra de dubte.

Quines coses té la vida, Convergència, partit tradicionalment conservador, de poc a poc i pair bé, catalanista d'“el peix al cove”, es presenta a unes eleccions després de separar-se d'Unió amb un programa independentista que, per tant, és rupturista. I resulta que continua tenint una fidelitat electoral altíssima. La imatge del botiguer català, que mira per la pela, que no es fica en política, salta pels aires, després de les mobilitzacions dels onze de setembre, del 9N de l'any passat i de les eleccions d'enguany. Per contra, el cinturó roig no es refia de la nova esquerra, fa una giragonsa, i vota la nova dreta. Els vots tenen això, que cauen com flocs de neu o com una pedregada, però escampen el ressò dels xerraires i et posen a lloc, de cop, dràsticament.

A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els ciutadans de Catalunya han assumit que la corrupció ha existit, existeix i existirà.

A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els ciutadans de Catalunya han assumit que la corrupció ha existit, existeix i existirà. Hem tingut grans decepcions que no cal tornar a esmentar. I també estem tots d'acord que els casos de corrupció cal castigar-los tant com calgui i a fons. I que un país nou i independent haurà d'arrencar amb aquesta lliçó ben apresa. No en el sentit que no hi hagi corrupció. Pel que sembla, això és una circumstància inherent al càrrec polític (sí, sí, que no se m'esparverin els polítics, d'acord, la majoria no són corruptes). Ara bé, l'experiència ens diu que en molts casos, la corrupció no ha anat de la mà de l'enriquiment personal, és a dir, que el corrupte no ha estat l'home, sinó el partit polític. Això ens fa veure que, per una banda caldrà canviar la llei de finançament dels partits, però per una altra, caldrà extremar fins a límits mai no vistos el control públic sobre les comptabilitats. De manera que no passi ni una factura que no sigui correcta. La corrupció s'ha instal·lat a casa nostra, tal com s'ha instal·lat a altres cases. No som ni millors ni pitjors. I ho hem descobert a la valenta, amb una sotragada de les que fan època. Tot el que envolta el cas de l'exhonorable és d'una magnitud simbòlica que hauria enfonsat les expectatives de qualsevol partit, moviment ciutadà, família, etc. Estem curats d'espants. I ens han marcat aquesta cura a ferro roent. D'aquí que la maniobra barroera de revifar la qüestió de la corrupció política lligada a Convergència que ha sorgit aquests dies per tal de picar la cresta al moviment independentista, a tres setmanes de les eleccions, no serveixi de res. No va servir de res després de destapar-se el cas Pujol. No servirà de res, ara, tampoc. La decepció immensa de la caiguda de Pujol no va impedir l'onze de setembre del 2014 apoteòsic ni la proesa del 9 de novembre. Què es pensaven? És obvi que la gent sap distingir entre una cosa i una altra. Airejar casos de corrupció ja no serveix de res, senyors. Almenys, pel que fa a obtenir rèdits a les urnes. A veure si s'ho fiquen al cap. El moviment és col·lectiu, aquesta és la nostra força. I està per damunt de misèries personals. I ho hem demostrat amb escreix. O què es creien,després de la caiguda de Pujol? Que milers de convergents i catalans de bona fe sortirien als carrers a fer-se l'harakiri embolicats en la senyera? Tant és que treguin papers que diguin que un membre de les llistes independentistes és un assassí de nens, que l'avi del president Mas li va fer un fill a una minyona fa seixanta anys, que Oriol Junqueras, de petit, era espanyolista, que Romeva, quan treballava a Europa se n'anava del bar del Parlament europeu sense pagar els tallats, que Lluís Llach va obtenir un carregament de gorres de llana a canvi de favors sexuals, tant és, que diguin el que vulguin. ¿Que l'Estat Espanyol, tal com ha declarat la seva vicepresidenta, no pot aturar la roda de la justícia i si ara toca escorcoll, toca ara i no, més aviat o més tard? Doncs molt bé. Ningú no ens ho creiem, però és igual. Que s'hi posi fulles. La maniobra és grollera, però a més a més, molt beneitona. Gairebé els va en contra. A aquesta alçada de la pel·lícula, que muntin el show que van muntar per entrar a escorcollar la seu de Convergència només fa badallar. I que ningú no s'enganyi, aquí no es perdona res. I menys encara, la corrupció. Que tota la família Sumarroca ha d'anar a la presó? Que hi vagi. Si no a les presons espanyoles, a les nostres, quan en tinguem. Però a hores d'ara una cosa no treu l'altra. El dia 27 s'acosta. I, francament, mentre vagin traient escàndols que suposadament ens hagin d'enfonsar com a col·lectiu, millor. Així s'entretenen.

Colau hizo un flaco favor a la lengua catalana, que es la oficial del consistorio, en un acto en Sant Martí, cuando un asesor le dijo que entre el público había gente que tenía dificultades para seguir sus palabras en catalán y ella pasó automáticamente al castellano

Hace pocos días, Albert Boadella, en un episodio más del síndrome de abstinencia que le ataca cuando hace demasiado tiempo que no sale en los periódicos, afirmaba, más o menos, que la existencia de la lengua catalana era un motivo de infelicidad. He aquí, una vez más, que la gente se empeña en pontificar sobre lo que es y no es causa de felicidad para nosotros, el común de ciudadanos, tan diversos y con intereses tan diferentes. Para un hispano de Arizona, y parafraseando a Boadella, seguramente la existencia de su lengua española también sería motivo de infelicidad: abrazar el inglés desde la segunda generación es lo que intentan masivamente los hispanos de Estados Unidos. Lo tienen claro. Cada lengua, cada cultura tiene, pues, diferentes ámbitos e intereses. Lo que vale en un lado, no cabe en otro. Boadella ha nacido demasiado pronto. Habría tenido que venir al mundo de aquí a cien o ciento cincuenta años. La tendencia a eliminar la diversidad en este mundo es general, arrolladora. El 2165 no habrá catalanes catalanohablantes, al igual que tampoco habrá daneses que hablen danés o holandeses, holandés. Y el español, si todavía aguanta, lo hará disminuido y humillado, bajo el inglés, el chino mandarín, el ruso y el hindi. Esto será así. Pero estamos todavía en el 2015. Y los catalanes somos tozudos y tenemos una especial obsesión precisamente por la lengua. Esto sí que es transversal. Los catalanohablantes hemos aprendido a ir por el mundo sin vergüenza a causa de nuestra lengua. Es la diferencia básica con otras naciones sin estado y con cultura propia. Uno de los problemas que tenemos, en este sentido, es la ignorancia grandiosa y la falta de sentido y conciencia lingüística de nuestros políticos. Es curioso que, en este punto, se alejen tanto de la generalidad de sus votantes. Tanto da del color que sean. Cuando tocan poder algún asesor les cuenta que esto del catalán se debe tratar con cuidado, que podrían pasar por intolerantes y, lo que es peor, por antiguos y “aldeanos”. Ha sido estremecedor ver a dirigentes de CiU y socialistas desde la Generalitat y el Ayuntamiento, estos últimos años, haciendo alarde de su ignorancia lingüística, pero sobre todo, de su falta de vergüenza en la implicación simbólica de la defensa del estatus de la lengua. Los hemos visto, por ejemplo, declarar en castellano en los tribunales, tan tranquilos, siendo como es el ámbito de la justicia uno de los más graves a la hora de normalizar el catalán. El ayuntamiento de Barcelona, atornillado por la imagen de cosmopolitismo, ha dado una y otra vez muestras de provincianismo ridículas y vergonzosas. La más habitual, dirigirse sólo en castellano en actos multitudinarios, en mítines políticos, en fiestas populares, etc. Mi opinión es la siguiente: Sea el rey de España de visita, un grupo de japoneses riquísimos a punto de invertir, los empresarios de la Feria de Barcelona, los asistentes a un concierto multitudinario en el marco de un festival de carácter europeo o mundial, en un acto cualquiera en un barrio mayoritariamente castellanohablante, en las declaraciones a la justicia española, etc. si un Alcalde de Barcelona se dirige a un colectivo, debe hacerlo, en primer lugar y de manera simbólica, en lengua catalana. Eso es hacer pedagogía de la lengua y demostrar, por lo menos, que el catalán no sólo sirve para los rótulos públicos de la calle. Si el discurso es corto, como sucede a menudo, se puede hacer, primero en catalán y luego en castellano. Y en inglés, si es necesario. Si el discurso es largo, se puede hacer una introducción más o menos larga en catalán y luego pasar al castellano o al inglés. Hemos visto funcionar así (con el cambio de lenguas correspondiente) en Flandes o Suiza. En Holanda o Dinamarca, en un concierto de verano se dirigen en inglés después de haber hablado -muy o poco- en sus lenguas nacionales. Sólo en el festival eurovisivo se observa una dejación general de las lenguas nacionales a favor del inglés.

Este fin de semana, la nueva alcaldesa de Barcelona hizo un flaco favor a la lengua catalana, que es la oficial del consistorio. En un acto en Sant Martí, cuando un asesor le dijo que entre el público había gente que tenía dificultades para seguir sus palabras en catalán, pasó automáticamente al castellano. Para mí, el problema no es el cambio de lengua, sino la forma en que lo hizo. Nos hizo volver treinta o cuarenta años atrás. Nos hizo pasar vergüenza cuando dijo que ella no tenía ningún problema, que hablaba dos lenguas. Por esta misma razón, el catalán no se usaría nunca. Por esta razón, la lucha de décadas a favor de la dignificación del catalán no habría servido de nada. Por esta razón, la lucha de décadas a favor de la autoestima de los catalanohablantes -que por cierto también hay, sí, señora alcaldesa- del barrio de Sant Martí, o de núcleos como Mollet, o sant Boi, o L’Hospitalet se va a pique. ¿O es que estos catalanohablantes no tienen derecho a escuchar a su alcaldesa en su lengua? Proclamar que se pasa al castellano porque “no tiene problema” y “porque habla las dos lenguas” puede ser constitutivo (lo siento porque le caen todos las palos del mismo lado) de populismo barato. Quiero remarcar que mi posición no es maximalista, sólo pido a los políticos que no sean cobardes. Si en sant Martí alguien no lo entiende, la señora alcaldesa debe pronunciar unas palabras sobre el catalán, debe decir que continuará en catalán y luego hará un resumen en castellano. O que continuará en castellano, con el deseo de que esto sea un hecho cada vez más extraño. O yo qué sé. Todo, menos decir sólo que no tiene ningún problema en cambiar de lengua. Y esto liga con la introducción que hacíamos sobre Albert Boadella y la infelicidad que provoca la existencia de la lengua catalana. Sí, una cultura minoritaria, cualquiera, hoy en día es poco práctica, pesada y cara para la cultura mayoritaria con quien convive. Por eso desaparecen a puñados. Si además tiene una lengua, la cosa ya se dispara: ¿Se necesitan radios, televisiones, escuelas, universidades, mil y una cosas, total para contentar a cuatro? (desde Madrid, con la casposa visión piramidal de la ciudadanía, se piensan que todo es cosa de cuatro políticos).

Si la señora alcaldesa quiere hablar en castellano a los barceloneses que lo haga, pero que no sea cobarde ni populista: Puede no hablar en catalán, pero es la alcaldesa de la capital de Catalunya y si, de vez en cuando, por la razón que sea, encuentra que debe dirigirse a los barceloneses en castellano, ningún problema, pero defendiendo siempre nuestra lengua, simbólicamente, sin miedo. El catalán debe ser visible siempre. Y después de que hable lo que quiera.

Todo ello es pesado, podría ser más sencillo, más fácil, pero es lo que hay. Podríamos decir que este “estorbo” va implícito en el cargo y en el sueldo. Si fuera alcaldesa de Albacete, no lo tendría. Y según Boadella, sería feliz. Y lo que es más peliagudo: Mientras quede una persona en Barcelona catalanoparlante entre un millón, seguirá siendo así.

Lo dicho, hay muchos que habrían tenido que nacer de aquí a ciento cincuenta años.

Colau va fer un flac favor a la llengua catalana, que és l'oficial del consistori, quan en un acte a sant Martí un assessor li va dir que entre el públic hi havia gent que tenia dificultats per seguir els seus mots en català i ella va passar automàticament al castellà

Fa pocs dies, Albert Boadella, en un episodi més de la síndrome d'abstinència que l'ataca quan fa massa temps que no surt als diaris, afirmava, més o menys, que l'existència de la llengua catalana era un motiu d'infelicitat. Vet aquí, un cop més, que la gent s'entesta a pontificar sobre el que és i no és causa de felicitat per a nosaltres, el comú de ciutadans, tan diversos i amb interessos tan diferents. Per a un hispà d'Arizona, ai las, i parafrasejant Boadella, segurament l'existència de la seva llengua espanyola, també seria motiu d'infelicitat: Abraçar l'anglès des de la segona generació és el que intenten massivament els hispans d'Estats Units. Ho tenen clar. Cada llengua, cada cultura té, doncs, diferents àmbits i interessos. El que val en una banda, no val a l'altra. Boadella ha nascut massa aviat. Hauria hagut de venir al món d'aquí cent o cent cinquanta anys. La tendència a eliminar la diversitat en aquest món és general, abassegadora. El 2165 no hi haurà catalans catalanoparlants, igual que tampoc no hi haurà danesos que parlin danès o holandesos, holandès. I l'espanyol, si encara aguanta, ho farà disminuït i humiliat, sota l'anglès, el xinès mandarí, el rus i l'hindi. Això serà així. Però som encara al 2015. I els catalans som tossuts i tenim una especial dèria precisament en la llengua. Això sí que és transversal. Els catalanoparlants hem après a anar pel món sense vergonya per la nostra llengua. És la diferència bàsica amb d'altres nacions sense estat i amb cultura pròpia. Un dels problemes que tenim, en aquest sentit, és la ignorància grandiosa i la manca de sentit i consciència lingüística dels nostres polítics. És ben curiós que, en aquest punt, s'allunyin tant de la generalitat dels seus votants. Tant és del color que siguin. Quan toquen poder algun assessor els explica que això del català s'ha de dur amb compte, que podrien passar per intolerants i, el que és pitjor, per antics i “aldeanos”. Ha estat esfereïdor veure dirigents de CiU i socialistes des de la Generalitat i l'Ajuntament, aquests darrers anys, fent ostentació de la seva ignorància lingüística, però sobretot, de la seva manca de vergonya en la implicació simbòlica de la defensa de l'estatus de la llengua. Els hem vistos, per exemple, declarar en castellà als tribunals, tan tranquils, sent com és, l'àmbit de la justicia un dels més greus a l'hora de normalitzar el català. L'ajuntament de Barcelona, collat per la imatge de cosmopolitisme, ha donat un cop i un altre mostres de provincianisme ridícules i vergonyoses. La més habitual, dirigir-se només en castellà en actes multitudinaris, en mítings polítics, en festes populars, etc. La meva opinió és la següent: Sigui el rei d'Espanya de visita, el grup de japonesos riquíssims a punt d'invertir, els empresaris de la Fira de Barcelona, els assistents a un concert multitudinari en el marc d'un festival de caire europeu o mundial, en un acte qualsevol en un barri majoritàriament castellanoparlant, en les declaracions a la justícia espanyola, etc. si un alcalde o alcaldessa de Barcelona s'ha d'adreçar a un col·lectiu, ha de fer-ho, en primer lloc i de manera simbòlica, en llengua catalana. És fer pedagogia de la llengua i demostrar, si més no, que el català no només serveix per als rètols públics del carrer. Si el discurs és curt, com passa sovint, es pot fer, primer en català i després en castellà. I en anglès, si cal. Si el discurs és llarg, es pot fer una introducció més o menys llarga en català i després passar al castellà o l'anglès. Hem vist funcionar així (amb el canvi de llengües corresponent) a Flandes o Suïssa. A Holanda o Dinamarca, en un concert d'estiu s'adrecen en anglès després d'haver parlat -molt o poc- en les seves llengües nacionals. Només en el festival d'eurovisó s'observa un deixament general de les llengües nacionals a favor de l'anglès.

Aquest cap de setmana passat, la nova alcaldessa de Barcelona va fer un flac favor a la llengua catalana, que és l'oficial del consistori. En un acte a sant Martí, quan un assessor li va dir que entre el públic hi havia gent que tenia dificultats per seguir els seus mots en català, va passar automàticament al castellà. Per a mi, el problema no és el canvi de llengua, sinó la manera com ho va fer. Ens va fer tornar trenta o quaranta anys enrere. Ens va fer passar vergonya quan va dir que ella no tenia cap problema, que parlava dues llengües. Per aquesta mateixa raó, el català no s'usaria mai. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de la dignificació del català no hauria servit de res. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de l'autoestima dels catalanoparlants -que per cert també  n'hi ha, sí, senyora alcaldessa- del barri de sant Martí, o de nuclis com Mollet, o sant Boi, o l'Hospitalet se'n va en orris. ¿O és que aquests catalanoparlants no tenen dret a sentir la seva alcaldessa en la seva llengua? Proclamar que es passa al castellà perquè “no té problema” i “perquè parla les dues llengües” pot ser constitutiu (em sap greu perquè li cauen totes les garrotades de la mateixa banda) de populisme barat. Vull remarcar que la meva posició no és maximalista, només demano als polítics que no siguin covards. Si a sant Martí algú no l'entén, la senyora alcaldessa ha de pronunciar uns mots sobre el català, ha de dir que continuarà en català i després farà un resum en castellà. O que continuarà en castellà, amb el desig que això sigui un fet cada vegada més estrany. O jo què sé. Tot, menys dir només que no té cap problema per canviar de llengua. I això lliga amb la introducció que fèiem sobre Albert Boadella i la infelicitat que provoca l'existència de la llengua catalana. Sí, una cultura minoritària, qualsevol, avui en dia és poc pràctica, pesada i cara per a la cultura majoritària amb qui conviu. Per això en desapareixen a grapats. Si a més, té una llengua, la cosa ja es dispara: ¿Cal fer ràdios, televisions, escoles, universitats, mil i una coses, total per fer contents a quatre? (des de Madrid, amb la casposa visió piramidal de la ciutadania, es pensen que tot plegat és cosa de quatre polítics).

Si la senyora alcaldessa vol parlar en castellà als barcelonins que ho faci, però que no sigui covarda ni populista: Pot no parlar en català, però és l'alcaldessa de la capital de Catalunya i si, de tant en tant, per la raó que sigui, troba que ha d'adreçar-se als barcelonins en castellà, “cap problema”, però defensant sempre la nostra llengua, simbòlicament, sense por. El català ha de ser visible sempre. I després que parli el que vulgui.

Tot plegat és pesat, podria ser més senzill, més fàcil, però és el que hi ha. Podríem dir que aquesta “nosa” va implícita en el càrrec i en el sou. Si fos alcaldessa d'Albacete, no la tindria. I segons Boadella, seria feliç. I el que és més pelut: Mentre quedi una persona a Barcelona catalanoparlant entre un milió, continuarà sent així.

El que deia, n'hi ha molts que haurien hagut de néixer d'aquí cent cinquanta anys.

Discrepo dels que diuen que xiular l'himne és de covards. Es xiula l'himne espanyol perquè no hi ha altres maneres de fer-te sentir. Ells t'ofeguen les vies per fer-te sentir, doncs tu t'agafes les que tens més a mà

M'agradaria que la del dissabte passat fos l'última xiulada. Discrepo dels que diuen que xiular l'himne és de covards. Es xiula l'himne espanyol perquè no hi ha altres maneres de fer-te sentir. Ells t'ofeguen les vies per fer-te sentir, doncs tu t'agafes les que tens més a mà. Així de clar.Encara que sigui una xiulada en el marc d'una competició espanyola. Què hauria fet jo? Instar els afeccionats del Barça i del Bilbao a quedar-se a casa. Castigar amb el silenci i el menyspreu. Però, repeteixo, és la mateixa dialèctica que cal mantenir davant els que ara titllen de manipulador el procés perquè afirma que les eleccions del 27-S tindran caràcter plebiscitari. Diuen: “No ens havíeu fet saber fins a no poder més que volíeu un referèndeum? Que això es resolia via referèndum i vots? I ara sortiu dient que amb majoria de diputats ja n'hi haurà prou…” Aquestes afirmacions són malèvoles, tenen trampa. Si no hi ha punyetera manera que et deixin fer el referèndum, aleshores t'arrapes al que tens. I el que tenim són unes eleccions autonòmiques espanyoles a les quals nosaltres donarem el caràcter de plebiscitàries. Sí, nosaltres i ningú més. Això què vol dir? Doncs que l'endemà pot passar tot i res. Que si les forces sobiranistes guanyen per majoria absoluta, ja no hi haurà més marge per fer l'orni: O continuem endavant amb passos molt previsibles i contrastats internacionalment (DUI, tancada de parlamentaris, procés constituent…) o ens quedem a casa llanguint. Amb els partits de futbol, passa igual.La gent fa ús de la seva llibertat d'expressió. La mateixa que fan servir els afeccionats que criden “Puta Barça, puta Catalunya”. És la mateixa llibertat d'expressió il·legal que la delegada del govern central utilitza quan incompleix una llei orgànica de l'estat espanyol (l'estatut de Catalunya) que mana que les dues banderes oficials onegin en els edificis públics. La senyera és a la seu de la delegació d'Espanya. L'han vista en alguna comissaria de policia, de la guàrdia civil? No? Jo, tampoc.Es posen histèrics per fer complir la llei de banderes en allò que els interessa, però no pas en allò que no els intersssa (a mi, francament, ja m'està bé, una senyera i una caserna de les forces armades espanyoles, em lligarien molt malament).

Aquesta hauria de ser la darrera xiulada, en molts sentits. Té un punt d'impotència que no és recomanable. Però ara per ara és el que hi ha, és l'únic que hi ha. No es pensin que existeixen tantes opcions. Un servidor, per exemple, que aposta pel diàleg i afirma solemnement que no llençarà ni un cop de pedra contra ningú, ho té difícil per fer-se sentir i respectar. I com un servidor, uns quants centenars de milers de persones més. Per tant, n'hi ha que xiulen l'himne d'Espanya. Si Espanya, per posar un exemple, en comptes de no voler dialogar, fes el contrari, com va fer el Regne Unit amb Escòcia, quan sonés l'himne espanyol, potser en comptes de xiular, aplaudirien. Almenys, jo, aplaudiria. Amb un punt d'ignorància terrible, n'hi ha que diuen, no voleu ser independents? Doncs no jugueu els campionats oficials de futbol.Que el Barça es retiri de la Lliga, per exemple.Això és el que voldrien. No els ho donarem. De la mateixa manera que, pel simple fet de plantejar una sèrie de reivindicacions de caire sobiranista, les veus més idiotes, que n'hi ha tantes com en tenim nosaltres, diuen: No se'n volen anar? Doncs els retirem tots els fons de tot (de fet, una mica ja ho estan fent): Prou inversions, prou ajuts… Doncs no, mentre siguem espanyols i paguem els nostres impostos, per més que vulgueu, no pot ser, no pots tancar-me l'aixeta. Ho sento. Fins a l'últim minut, el Barça jugarà la lliga espanyola i l'estat haurà d'invertir a Catalunya.

M'agradaria tant que aquesta xiulada fos l'última…