Leer versión en valenciano.

“¡Tiene un mérito increíble! Cristiano Ronaldo cobra más que todos los jugadores del Levante juntos”, exclamaba el otro día Francisco Camps en un pasillo de Les Corts, donde charlaba amigablemente con el diputado popular —y granota— Rafael Ferraro. Con el dinero de los valencianos que se llevó la trama Gürtel, la Generalitat no sólo podría pagar el sueldo de Ronaldo, sino también los de Kaká y Benzema.

A buen seguro que el expresidente valenciano no ha efectuado este cálculo. Desde que fue declarado “no culpable” de un delito de cohecho impropio, Camps se ha refugiado en su despacho del Consell Jurídic Consultiu y se ha preocupado mucho más por el deporte —por la práctica y por el seguimiento televisivo— que no por la política o la economía.

Precisamente este miércoles, 12 de diciembre, se cumple un año del comienzo de su juicio. Un tiempo en el cual el País Valenciano ha sufrido, con efecto retroactivo, las consecuencias de una gestión gubernamental pésima. Los 21.000 millones de euros de deuda, sin incluir la de las empresas públicas. La nacionalización de Bancaixa mediante Bankia. La compra de la CAM por el Banc de Sabadell o la del Banco de Valencia por CaixaBank, ambas por un euro. El crecimiento desenfrenado del paro, que en los últimos doce meses ha pasado de 535.000 personas a 575.000. El ocaso de los grandes eventos, de la Fórmula 1 al Màsters de golf de Castelló pasando por la Volvo Ocean Race. El aeropuerto sin aviones, la Ciudad de la Luz en venta y una Marina Real inutilizada en el suntuoso Port America's Cup.

Este año, la decena de imputados que Camps blindó en el hemiciclo valenciano sólo se ha reducido por la inhabilitación de Pedro Ángel Hernández Mateo, exalcalde de Torrevieja, condenado a prisión. De los diez consejeros que nombró en junio de 2011, Alberto Fabra únicamente mantiene a tres; los dos más importantes se fueron por el caos financiero —el de Economía— o por el riesgo que conlleva mezclarse con investigados por la justicia —el de Hacienda—, a pesar de que antes tanto el uno como el otro tuvieron que tragarse el orgullo y acogerse al fondo de rescate estatal.

La valenciana fue la primera autonomía en hacerlo, porque las farmacias ya no tenían ni para pastillas Juanola... Bien que lo sabe la esposa de Camps, que ya lleva varias huelgas en protesta por los impagos de la Generalitat. Mientras tanto, se ha hecho público que Santiago Calatrava —residente en Suiza— cobró 94 millones de euros por la Ciudad de las Artes y las Ciencias, el coste de la cual superó los 1.100 millones; que Iñaki Urdangarin tenía en Valencia el seu Eldorado particular; y que las ayudas al Tercer Mundo se quedaron en el primero segunda de la esquina.

Por si todo eso no fuera poco, Mariano Rajoy, por quien Camps rezaba tanto, trata el País Valenciano como si fuese Villar del Río. En 2013, tan solo Navarra —con hacienda propia— y los archipiélagos balear y canario —con régimen especial insular— recibirán menos inversión por cápita. Del trasvase del Ebro, ni se habla; el corredor mediterráneo transita por la vía lenta y cada vez tiene más competencia por el centro; y el IVA, que tenía que quedarse sí o sí en el 16%, se ha elevado hasta el 21%.

Un año después de su juicio, los cinco miembros del tribunal que salvaron a Camps lo tendrían muy difícil para levantar la mano y declararlo “no culpable”. Alguno quizá ya se haya arrepentido, porque la pena, esta pena tan severa, también les toca pagarla a ellos.

Leer versión en castellano.

“És un mèrit increïble! Cristiano Ronaldo guanya més que tots els jugadors del Llevant junts”, exclamava l'altre dia Francisco Camps a un passadís de les Corts, en conversa animada amb el diputat popular –i granota– Rafael Ferraro. Amb els diners dels valencians que va embutxacar-se la trama Gürtel, la Generalitat no sols hauria pogut pagar el sou de Ronaldo, sino també els de Kakà i Benzema.

De segur que l'ex-president valencià no ha fet aquest càlcul, però. Des que fou declarat “no culpable” d'un delicte de suborn impropi, Camps s'ha refugiat al seu despatx del Consell Jurídic Consultiu i s'ha preocupat molt més de l'esport –de la pràctica i del seguiment televisat– que no de la política o l'economia.

Precisament aquest dimecres, 12 de desembre, farà un any de l'inici del seu judici. Un temps en què el País Valencià ha patit, amb efectes retroactius, les conseqüències d'una gestió governamental pèssima. Els 21.000 milions d'euros de deute, sense incloure-hi el de les empreses públiques. La nacionalització de Bancaixa via Bankia. La compra de la CAM pel Banc de Sabadell, i la del Banc de València per part de CaixaBank, ambdues per un euro. El creixement desenfrenat de la desocupació, que els darrers dotze mesos ha passat de 535.000 persones a 575.000. L'ocàs dels grans esdeveniments, de la Fórmula 1 al Màsters de golf de Castelló passant per la Volvo Ocean Race. L'aeroport sense avions, la Ciutat de la Llum en venda i una Marina Reial inutilitzada al sumptuós Port America's Cup.

El darrer any, la desena d'imputats que Camps va blindar a l'hemicicle valencià només s'ha reduït per la inhabilitació de Pedro Ángel Hernández Mateo, ex-alcalde de Torrevella condemnat a presó. Dels deu consellers que va nomenar el juny del 2011, Alberto Fabra únicament en manté tres; els dos més importants van marxar per la por al caos financer –el d'Economia– i pel risc que comporta barrejar-se amb investigats per la justícia –el d'Hisenda–, per bé que abans tant l'un com l'altre van haver d'engolir-se l'orgull i acollir-se al fons de rescat estatal.

La valenciana fou la primera autonomia a fer-ho, perquè les farmàcies ja no tenien ni per a comprar pastilles Juanola... Prou bé que ho sap l'esposa de Camps, que acumula diverses vagues en protesta pels impagaments de la Generalitat. Mentrestant, s'ha sabut que Santiago Calatrava –resident a Suïssa– va cobrar 94 milions d'euros per la Ciutat de les Arts i les Ciències, el cost de la qual va superar els 1.110 milions, que Iñaki Urdangarin tenia a València el seu Eldorado particular i que les ajudes al Tercer Món van quedar-se al primer segona de la cantonada.

Per acabar-ho d'adobar, Mariano Rajoy, aquell per qui Camps va pregar tant, tracta el País Valencià com si fóra Villar del Río. L'any vinent, tan sols Navarra –amb hisenda pròpia– i els arxipèlags balear i canari –amb règim especial insular– rebran menys inversió per càpita. Del transvasament de l'Ebre, ni se'n parla; el corredor mediterrani va per via lenta i cada cop té més competència pel centre, i l'IVA, que havia de mantenir-se sí o sí al 16%, s'ha situat al 21%.

Un any després del seu judici, els cinc membres del tribunal que van salvar Camps ho tindrien molt i molt difícil per aixecar la mà i declarar-lo “no culpable”. Algú d'ells potser ja se n'ha penedit, ni que siga perquè la pena, aquesta pena tan severa, ens toca pagar-la a tots.

A la ciutat de València, entre els carrers d'Antonio Ferrandis i d'Ángel Villena, n'hi ha un que, en realitat, és el país en miniatura. Un solar a tocar de l'arxiconeguda Ciutat de les Arts i les Ciències des del qual, els dies de gran premi, se sentia perfectament el renou de la Fórmula 1. Un solar ample i erm, amb un cartell rovellat que encara anuncia la nova escola oficial d'idiomes. Una nova escola que, vés per on, ja no s'hi farà.

A la Generalitat, de diners, no en queden, i si se n'ingressen, salden deutes pendents. La vella escola oficial no dóna l'abast –set de cada vuit valencians que hi volen accedir, no poden fer-ho– però la consellera d'Educació i Formació [sic] ja ha avisat que edificar-ne una de nova “no és una prioritat” [sic]. L'Ajuntament va cedir els terrenys escaients el 2008 i el govern de Francisco Camps va anunciar-ne la construcció urgent, amb el compromís d'oferir-hi les primeres places el curs 2009-2010. En canvi, els set milions d'euros que van pressupostar-se per poder aixecar-la són, ara mateix, una autèntica quimera.

Amb els 1.102 milions esmerçats al complexe lúdic que hi ha a la vora se n'hagueren construïdes 157 i mitja, i l'arquitecte Santiago Calatrava, amb els 94 milions que va cobrar per dissenyar-lo, podria tenir-ne en propietat, tot solet, tretze. Alhora, el magnat de l'automobilisme Bernie Ecclestone, amb el seu canon anual de 21 milions a la butxaca, cada temporada hauria pogut comprar-se tres escoles oficials d'idiomes com la non nata, fins un total de quinze. Així doncs, els 199 milions que han anat a parar als comptes bancaris –estrangers– de Calatrava i Ecclestone equivalen a 28 escoles oficials d'idiomes com la que s'havia previst a València, de 10.500 places.

Enguany, a aquesta ciutat, 28.000 dels 32.000 aspirants a una plaça se n'han quedat sense. I a Elx, 11.000 de 13.500. I a Alcoi, 1.700 de 2.500. I a Vila-real, als cursos d'anglès, 450 de 570. La Generalitat plurilingüe, que als nous plans d'estudi de primària i secundària arracona la llengua pròpia en benefici d'una d'estrangera sota l'argument de la competitivitat, tanca les portes a desenes de milers de persones que volen competir en igualtat de condicions amb la resta. N'hi ha que tenen accés a una vasta cultura; uns altres, per contra, han de conformar-se amb un vast solar... Un dels pocs que continua verge.

Desbordats davant la seua incapacitat de gestionar la situació actual, el govern valencià i el PPCV s'han llançat a censurar l'endemà dels seus vint anys al capdavant de la Generalitat. Acusen de “catalanistes” les formacions que prendran el poder i amenacen de fer-les pagar les conseqüències de bestreta: pensen deixar-les sense subvencions i no tramitaran les seues iniciatives si insisteixen a fer servir la denominació País Valencià, inclosa al mateix Estatut que citen com a font d'autoritat per raonar-ne el veto.

Sobta la dèria extrema dels encara governants ara que el principal partit de l'oposició, el PSPV-PSOE, manté les sigles d'una manera críptica, sense desxifrar-les als discursos públics ni que el seu secretari general se n'erigira, al seu dia, en un dels principals avalistes. Sobta la irritació dels populars ara que Compromís s'entesta a parlar de “poble valencià” com si es referira a Massarrojos i quan la coalició ha encetat una campanya que insta a retenir els diners “a casa”, tal com fan els imputats. Sobta la còlera de tots ells ara que Esquerra Unida, l'únic grup que actua desacomplexadament en aquest sentit, té una síndica i coordinadora general monolingüe. Més monolingüe que el president Fabra, que aviat és dit.

El costum de dir-li País Valencià a la Comunitat Valenciana ha esdevingut una lletania, una reminiscència romàntico-fusteriana sinònim d'“ambició”, però els progressistes no dubtarien a bandejar-la en cas d'arribar al Consell. El PP ha anihilat la franja de terra que va del Sénia al Segura, l'ha despersonalitzada tant com ha pogut, i si el 2015 es confirmara el canvi que s'albira, els hereus estaran tan lligats de mans i peus que s'estalviaran els gestos a la galeria. Governaran un territori amorf, ignot i indiferent, habitat per gent sense esma: vint anys de PP, vora 40 de dictadura i el parèntesi –de renúncies– socialista, són una llosa massa gran per capgirar-la de cop i volta. Ningú no estarà per romanços.

L'èxit de la dreta valenciana es remunta a la transició a la democràcia i connecta de ple amb la solidesa electoral de què han gaudit les dues darreres dècades. En tot aquest temps han convertit la Comunitat Valenciana en l'únic país possible: el seu. Qui se'n puga fer càrrec a partir del 2015, passarà a presidir una escala de veïns. I si algú, mai, aspira a convertir-la en alguna cosa més, toparà contra el mur que, dia rere dia, van aixecar-hi Abril Martorell, Attard, Broseta, González Lizondo, Barberà, Zaplana, Olivas, Camps, Rus, Font de Mora, Cotino, González Pons i companyia. Alberto Fabra i Serafín Castellano, al capdavall, tan sols hi hauran posat una capa de pintura.

Disculpeu les molèsties, però som en temps de mudança. El País Valencià assisteix impàvid a un seguit de canvis que alteren, de dalt a baix, la concepció que en teníem fins ara. Ningú no sap ben bé cap a on va i la majoria dels que hi viuen ni tan sols no encerten a dir cap a on volen que hi vaja. El terratrèmol ja ha passat, però s'hi succeeixen les rèpliques.

El darrer any, la societat valenciana ha presenciat la caiguda de les seues dues grans caixes d'estalvi, deslocalitzades a Sabadell, l'una, i a Madrid i Berlín, l'altra. També ha vist esfumar-se el gran premi anual de fórmula 1 i com llogaven, a preu de saldo, el parc temàtic Terra Mítica, reconvertit en un enorme sacòrfag de diners públics. Canal 9, el gabinet de premsa més car que hom coneix, fa fora un miler de treballadors i n'externalitza alguns serveis perquè res no canvie i el Tribunal Suprem anul·la les concessions municipals de TDT, mentre l'aeroport més silenciós –i més famós?– d'Europa observa de molt a prop l'agonia de la mastodòntica ciudad de vacaciones. “Usted pone el precio”, ens proposa ara el banc que s'hi ha quedat centenars d'apartaments. El nou estadi del principal club de futbol s'ha fet vell sense haver-se estrenat encara, i les mateixes televisions europees que temps enrere esbombaven el “miracle valencià” avui alerten que serà un autèntic miracle, si la Generalitat paga el deute contret amb les farmàcies.

L'arquitecte estrella ha emigrat a Zuric i ha deixat inactiva l'oficina de la seua ciutat. Un ex-vicepresident de l'executiu autonòmic ha estat condemnat per rebre roba d'una trama corrupta i un altre és imputat a la mateixa causa en què també ho està l'anterior presidenta de les Corts: la que investiga el finançament il·legal del partit governant, una operació en què van participar els mateixos que ofrenaven regals a la classe dirigent. Qui fou el president durant vuit anys, qui abans feia les lleis, ara les veu passar pel despatx que ocupa com a membre nat d'un òrgan consultiu. Els seus somriures han emigrat dels diaris a les revistes de moda, i la seua profecia –“serem els primers a eixir de la crisi”– s'ha fet realitat, però en sentit invers: el País Valencià fou el primer a recórrer al fons de liquiditat autonòmic.

El portaveu a les Corts del partit en qüestió és a punt de ser encausat pel desviament de fons destinats al tercer món durant la seua etapa com a conseller de Solidaritat [sic], i l'alcaldessa d'Alacant, que espera una comunicació judicial idèntica per haver afavorit un dels constructors que hauria finançat il·legalment la seua formació, demana els tribunals que s'afanyen a citar-la, perquè té moltes ganes d'acudir-hi. És la glorificació de l'oprobi.

El País Valencià no ha entrat en la disputa per acollir Eurovegas i l'ampliació sumptuosa i desmesurada del Palau de Congressos que promou l'alcaldessa de València és contestada per una part de l'empresariat que la troba tan innecessària com inexplicable. Escenaris inimaginables que s'han tornat plausibles.

Després d'un president nascut a Cartagena i arrelat a Benidorm, n'hi va arribar un de Motilla del Palancar i un altre de València, predecessor de l'actual, de Castelló de la Plana. La progressió geogràfica i la inèrcia dels esdeveniments indiquen que el següent podria ser de Morella, i d'un partit diferent. Li resten dos anys i mig per bastir un projecte i una casa comuna que aculla tothom que ara fa la mudança.