Entre aquests dos començaments de discurs extrets del Google s'enfronten dos mons desiguals i antagònics. Si em demanessin que triés d'antuvi aquells que em semblen més interessants, més humanistes, més directes i clars no tinc cap dubte: uns ajuden a viure i els altres s'ajuden a si mateixos.

Uns tenen causes obertes per requalificacions i màfies constructores i els altres tenen causa oberta per ocupar una masia buida i obrir-la a tothom. Uns tenen per amics els lobbies de poder i han incorporat una banda sonora de grues i camions i els altres tenen una pila de gent gran i jove que treballen horts, tenen cura de gallines, organitzen menjars, fan música i poesia. Uns promouen un model d'especulació i els altres d'autogestió. I no hauria d'afegir res més, però és tan clar que uns ens han ficat en un bon embolic i els altres molesten tan poc que no s'entén per què uns segueixen molt tranquils i cinc dels altres són detinguts amb un cordó policial exagerat, desmesurat i ridícul.

Aquí no hi ha bons ni dolents, aquí hi ha un monstre empresarial i una petita mosca collonera amb un model de desenvolupament cooperatiu, sostenible i humà que treballa sense diners i comparteix recursos amb altres col·lectius, associacions, etc.

Un dels nois que han fet baixar avui al matí de l'estructura de 18 metres que havien construït per dificultar el desallotjament als Mossos d'Esquadra es diu Boris i fa 5 dies m'ajudava en un recital de la Setmana de Poesia de Barcelona, 50 anys sense Carmen Amaya, que es va celebrar a la plaça del Raspall, a vessar de gent, paios i gitanos, nens i vells, poetes, músics i balladors. Allà hi havia dues taules plenes de llibres sobre gitanos, de poesia, de filosofia, que va muntar la llibreria Aldarull-la llibertària i la llibreria Taifa, i en Boris, ser lluminós, venia llibres, regalava somriures i en provocava d'altres.

Avui no han pogut obrir la llibreria, tots estaven a Can Piella.



Entre estos dos comienzos de discurso extraídos del google se enfrentan dos mundos desiguales y antagónicos. Si me pidieran que eligiera por lo pronto aquellos que me parecen más interesantes, más humanistas, más directos y claros no tengo ninguna duda: unos ayudan a vivir y los otros se ayudan a sí mismos.

Unos tienen causas abiertas por recalificaciones y mafias constructoras y los otros tienen causa abierta por ocupar una masía vacía y abrirla a todo el mundo. Unos tienen por amigos a los lobbies de poder y han incorporado una banda sonora de grúas y camiones y los otros tienen una montón de gente mayor y joven que trabajan huertos, cuidan gallinas, organizan comidas, hacen música y poesía. Unos promueven un modelo de especulación y los otros de autogestión. Y no tendría que añadir nada más, pero es tan claro que unos nos han metido en un buen lío y los otros molestan tan poco, que no se entiende porqué unos siguen muy tranquilos y cinco de los otros son detenidos con un cordón policial exagerado, desmesurado y ridículo.

Aquí no hay buenos ni malos, aquí hay un monstruo empresarial y una pequeña mosca cojonera con un modelo de desarrollo cooperativo, sostenible y humano que trabaja sin dinero y comparte recursos con otros colectivos, asociaciones, etc.

Uno de los chicos que han hecho bajar hoy por la mañana de la estructura de 18 metros que habían construido para dificultar el desalojo a los Mossos d’Esquadra se llama Boris y hace 5 días me ayudaba en un recital de la Semana de Poesía de Barcelona, 50 años sin Carmen Amaya, que se celebró en la plaza del Raspall, a rebosar de gente, payos y gitanos, niños y viejos, poetas, músicos y bailaores. Allí había dos mesas llenas de libros sobre gitanos, de poesía, de filosofía, que montó la librería Aldarull-La Libertària y la librería Taifa, y Boris, ser luminoso, vendía libros, regalaba sonrisas y provocaba otras.

Hoy no han podido abrir la librería, todos estaban en Can Piella.

Hi ha un munt de propostes per fer una vida més consegüent a la brutor humana i una d’aquestes és la que projecten en present els vilatans de Can Piella, i això vull explicar-li, senyor jutge.

És una Masia (i una associació de més de 2.000 socis) a tocar d’un polígon industrial a La Llagosta, pertany a una de les famílies més riques de la zona –encara que al registre de la propietat no hi constava– que són autèntics terratinents (el grup Alcaraz) –gràcies també als clàssics plans urbanístics i a les requalificacions, però no aniré més enllà–. Fa una mica més de tres anys que la van ocupar un grup de joves, quitxalla descarrilada sense futur (fet molt habitual avui), amb la idea d’engegar un projecte d’ajuda mútua i de treball col·lectiu. Volien crear un espai d’enllaç entre el món rural i la ciutat, una entesa per a una nova manera de viure. Des d’aleshores el projecte ha crescut, ha après i ha impregnat la Masia d’una proposta ideològica englobadora i participada per tot aquell o aquella que vulgui veu i veure-hi més enllà.

Can Piella feia molts anys que estava abandonadíssima: no tenia sostre, un pis i les escales s’havien enfonsat, i estava plena d’uralita. S’ha refet, s’ha fet habitable i està en ús. S’hi cultiva, són divuit hectàrees de sòl adobat i on treballa qui vol.

El que s’hi veu quan arribes és molta gent, d’edats diferents, amb missions diferents i discursos diferents entre olor de terra mullada, entre humilitat i llengua. S’hi nota l’aigua, s’hi escolen sons, s’hi nota el fred, la foscor i la rosada i s’obre una rutina horària a to del món i els seus habitants. No falta ni un plat a taula, es menja amb gana, es conversa, es generen lligams i es treballa també amb ganes. Campa algun gos feliç gens famolenc que es comunica amb la mateixa pau que qualsevol ésser viu de l’entorn que s’ha incorporat a la dolça rutina de Can Piella.

Hi ha hagut diverses citacions de la gent del projecte, en un començament tot anava més o menys bé, però ai las! hi va haver un canvi de jutge. Ara estan amenaçats pel segon desallotjament cautelar... quina cosa. I es reprèn la lluita per aturar-lo, es comunica, es busquen adhesions i suports diversos, i ja hi ha molta gent mobilitzada per ajudar a salvar aquesta Masia tan poc nociva per a la salut humana, tan a prop dels valors que prediquem, de l’empatia necessària per salvar-nos de nosaltres mateixos o per sobreviure’ns. Mentrestant, senyor jutge, els horts funcionen a tot rendiment i s’hi fan recitals de poesia al voltant d’una foguera i la gent escolta, riu, aplaudeix i quan tornes a casa la roba fa olor de llenya cremada i has caminat per terra fangosa, has trepitjat algun cargol però no hi havia intenció de fer-ho, senyor jutge.

Poetes per Can Piella from canpiella on Vimeo.

Hay un montón de propuestas para hacer una vida más consiguiente a la suciedad humana y una de estas es la que proyectan en presente los habitantes de Can Piella, y esto quiero explicarle, señor juez.

Es una Masía (y una asociación de más de 2.000 socios) cerca de un polígono industrial en La Llagosta, pertenece a una de las familias más ricas de la zona –aunque en el registro de la propiedad no constaba– que son auténticos terratenientes (el grupo Alcaraz) –gracias también a los clásicos planes urbanísticos y a las recalificaciones, pero no iré más allá–. Hace algo más de tres años que la ocuparon un grupo de jóvenes descarrilados sin futuro (circunstancia muy habitual hoy), con la idea de poner en marcha un proyecto de ayuda mutua y de trabajo colectivo. Querían crear un espacio de enlace entre el mundo rural y la ciudad, un entendimiento para una nueva manera de vivir. Desde entonces el proyecto ha crecido, ha aprendido y ha impregnado la Masía de una propuesta ideológica que es participada por todo aquel o aquella que quiera voz y ver más allá.

Can Piella hacía muchos años que estaba abandonadísima: no tenía techo, un piso y las escaleras se habían hundido, y estaba repleta de uralita. Se ha reconstruido, se ha hecho habitable y está en uso. Se cultiva, son dieciocho hectáreas de suelo adobado y dónde trabaja quien quiere.

Lo que se ve cuando llegas es mucha gente, de edades distintas, con misiones distintas y discursos distintos entre olor de tierra mojada, entre humildad y lengua. Se nota el agua, se cuelan sueños, se nota el frío, la oscuridad y el rocío, y se abre una rutina horaria acorde del mundo y sus habitantes. No falta ni un plato en la mesa, se come con hambre, se habla, se generan vínculos y se trabaja también con ganas. Ronda algún perro feliz nada hambriento que se comunica con la misma paz que cualquier ser vivo del entorno que se ha incorporado a la dulce rutina de Can Piella.

Ha habido varias citaciones de la gente del proyecto, en un comienzo todo iba más o menos bien, pero ¡ay misterio! hubo un cambio de juez. Ahora están amenazados por el segundo desalojo cautelar... qué cosa. Y se retoma la lucha para pararlo, se comunica, se buscan adhesiones y apoyos diversos, y ya hay mucha gente movilizada para ayudar a salvar esta Masía tan poco nociva para la salud humana, tan cerca de los valores que predicamos, de la empatía necesaria para salvarnos de nosotros mismos o para sobrevivirnos. Mientras tanto, señor juez, los huertos funcionan a todo rendimiento y se hacen recitales de poesía alrededor de una hoguera y la gente escucha, ríe, aplaude y cuando vuelves a casa la ropa huele a leña quemada y has andado por tierra con barro, has pisado algún caracol pero no había intención de hacerlo, señor juez.

Poetes per Can Piella from canpiella on Vimeo.

Artistes reconeguts es mengen els mocs. Ara no faré una exposició dels noms de la gana perquè això no els faria cap bé. L’escarni morbós del mort de fam podria estendre’s per boques xafarderes en qualitat només d’anècdota, i això no ens interessa. Però àmpliament podria descriure situacions de misèria personal o de mínims, perquè deu de cada deu artistes es moren molt a poc a poc. I l’artista no és una raça, una espècie o una tribu diferent a qualsevol altre, és un ofici més, però que està tocant el fons del menyspreu. Qui viu de l’aire?

Entre aquests, n’hi ha uns quants que són de la generació que ha arxi-sobreviscut als mals estesos de la sida i l’heroïna, o del franctirador franquisme, que va perdre un munt de companys súper brillants que feien explotar el bloqueig cultural que patia aquest país, que va obrir els ulls al món, que va viatjar i nodrir-nos de mil revolucions estètiques i ètiques. Artistes que ronden la cinquantena i que han deixat la pell per ajudar a explicar-nos, alguns dels quals sucumbeixen ara sense ni mica de glòria però amb molta pena.

Això és una loteria? Això és un escarni intel·lectual? És com quan vaig veure per última vegada el gran Kubala, si fa no fa, igual com va acabar el Capri. L’un caminava per la plaça Mons, l’altre per la Catedral: com uns indigents, desorientats i ben pixats a sobre, deambulant sense enfocar cap mirada, sense aixecar cap i arrossegant els peus. I és que és així com tractem els nostres, no ens confonguem rere la pretensió que la nostra cultura té cura dels seus.

És per l’amor a l’art que passo gana? O és pel desamor a l’art que menjo. Entre l’oblit que practiquem i el país dels Uns que som que no permet dosos ni tresos, només n’hi ha Un, és el diví. El cop de sort és el que t’enterra: l’homenatge post-mortem.

Artistas reconocidos se comen los mocos. Ahora no haré una exposición de los nombres del hambre porque esto no les haría ningún bien. El escarnecimiento morboso del muerto de hambre podría extenderse por bocas chismosas en calidad sólo de anécdota, y esto no nos interesa. Pero ampliamente podría describir situaciones de miseria personal o de mínimos, porque diez de cada diez artistas se mueren muy lentamente. Y el artista no es una raza, una especie o una tribu diferente a cualquier otro, es un oficio más, pero que está tocando el fondo del desprecio. ¿Quién vive del aire?

Entre estos, hay unos cuántos que son de la generación que ha archisobrevivido a los males extendidos del sida y la heroína, o del francotirador franquismo, que perdió un montón de compañeros súper brillantes que explosionaban el bloqueo cultural que sufría este país, que abrió los ojos al mundo, que viajó y nos nutrió de mil revoluciones estéticas y éticas. Artistas que rondan los cincuenta y que se han dejado la piel para ayudar a explicarnos, algunos de los cuales sucumben ahora sin gloria pero con mucha pena.

¿Esto es una lotería? ¿Esto es un linchamiento intelectual? Es como cuando vi por última vez el gran Kubala, más o menos, igual como acabó Joan Capri. El uno andaba por la plaza Mons, el otro por la Catedral: como unos indigentes, desorientados y totalmente meados encima, deambulando sin enfocar mirada alguna, sin levantar cabeza y arrastrando los pies. Y es que es así como tratamos a los nuestros, no nos confundamos detrás la pretensión que nuestra cultura cuida de los suyos.

¿Es por el amor al arte que paso hambre? O es por el desamor al arte que como. Entre el olvido que practicamos y el país de los Unos que somos que no permite doses ni treses, sólo hay Uno, es el divino. El golpe de suerte es el que te entierra: el homenaje post-mortem.

En un local extraordinario y auténtico del barrio gitano de Gràcia ocurren cosas importantes cada semana. Los viernes a las 21 h en el Flamenco Barcelona (calle Progrés, 38) se hacen actuaciones del mejor flamenco de la ciudad, sin ningún enquistamiento, porque es demostrable como late, como se mueve y evoluciona para encajar de pleno en la cultura real de esta ciudad olvidadiza. “En el año 1425 llegaban los primeros gitanos en Barcelona y no se irían nunca más”, me dice Cándido, el alma mater de este amor por el arte, sentido desde cada uno de los poros de la piel.

El cantaor Miguel de la Tolea, sentado con un rictus serio –no mueve mucho más que la cabeza–, una actitud de hacer recto y limpio el sentimiento que escapa de las paredes de cualquier cerebro para después explotar dentro del cuerpo de cada cual. Toda la energía se concentra allá donde los males se hacen enormes o se disuelven, y esto se nota.

El bailaor, sobrenatural, Miguel del Toleo llena todo el espacio que contiene el aire, se hace sombra con los brazos en alto y ahoga los asistentes con un solo paso, después se te abren los ojos, se te ensancha el tacto y el parqué se comunica contigo a través de una vibración que recoge aquello ancestral para devolverlo con la forma del fin del mundo, aquel acantilado que invita a robar del arte aquello que facilite vivir.

Su mal vale por todos y esto te lo llevas a casa, seas o no neófito del sentimiento que te han endosado y que, a la vez, sacan de ti. Este poder es limpio, es artefacto de dar y regalar un motivo para mandar y amar la vida. Flamenco Barcelona es la galaxia gitana abducida por el buen hacer, por la buena música y por la vida vida.

La Tolea és una bailaora, ara retirada, que viu a Barcelona, i que va recollir el llegat de la Carmen Amaya, l’autenticitat de la força del dolor entre la gana i la misèria que transformava en força, la que pren la vida quan és ballada i cantada des del dol. Aquesta escola –l’antiescola– és encara viva i secundada per dos membres extraordinaris de la seva família, Miguel del Toleo, bailaor, i Miguel de la Tolea, cantaor.

En un local extraordinari i autèntic del barri gitano de Gràcia hi passen coses importants cada setmana. Els divendres a les 21 h al Flamenco Barcelona (carrer Progrés, 38) s’hi fan actuacions del millor flamenc de la ciutat, sense cap enquistament, perquè és demostrable com batega, com es mou i evoluciona per encaixar de ple en la cultura real d’aquesta ciutat oblidadissa. “L’any 1425 arribaven els primers gitanos a Barcelona i no en marxarien mai més”, em diu el Cándido, l‘alma mater d’aquest amor per l’art, sentit des de cada un dels porus de la pell.

El cantaor Miguel de la Tolea, assegut amb un rictus seriós –no mou gaire més que el cap–, una actitud de fer recte i endreçat el sentiment que escapa de les parets de qualsevol cervell per després explotar dins del cos de cadascú. Tota l’energia es concentra allà on els mals es fan enormes o es dissolen, i això es nota.

El bailaor, sobrenatural, Miguel del Toleo omple tot l‘espai que conté l’aire, es fa ombra amb els braços enlaire i ofega els assistents amb una sola passada, després se t’obren els ulls, se t’eixampla el tacte i el parquet es comunica amb tu a través d’una vibració que recull allò ancestral per abocar-ho en la forma de la fi del món, aquell penya-segat que convida a robar de l’art allò que faciliti viure.

El seu mal val per tots i això t’ho endús a casa siguis o no neòfit del sentiment que t’han endossat i que, alhora, treuen de tu. Aquest poder és net, és artefacte de donar i regalar un motiu per manar i amar la vida. Flamenco Barcelona és la galàxia gitana abduïda pel bon fer, per la bona música i per la vida vida.

Aquest lema és de la CUP, i em va molt bé per demanar que no se’ns fragmentin els desitjos. Els dos debats paral.lels que fan xocar constantment -independència i crisi-, que es treuen minuts, que es barregen i es projecten com a armes llancívoles, van junts, no separats. La independència ho és respecte del pare, la mare, els avis, les parelles i els animals domèstics, però també dels cels i les muntanyes. És estúpid pretendre que siguin dos temes diferents i que s’usi per voler fer una balança de “Jo sóc dels que pensa primer en la crisi”, o “Jo sóc dels que pensa primer en el país”, “Però en segon lloc penso com tu”, o “Com pots pensar primer en el país?” La conclusió crec que és òbvia i molt senzilla: no arribar a final de mes és un drama i no donar opció perquè la gent hi digui la seva també.

Però en aquest fangar de vaques magres es mengen eufemismes, populismes, corrupteles, comissions de festes tresoreres -les nostres eres-, sobiranies i tendes de campanya permanents dins dels recintes de ciment amenitzats amb música supraminal. Es preparen camises, s’enllustren dents, practiquen expressió corporal robòtica (perquè un munt d’assessors els han revelat el sentit de la vida), usen aquelles paraules més intangibles, es fan somriures, i s’exerceix en el discurs l’explotació descarada de cada una de les apropiacions indegudes: la manifestació, la consulta, els desnonaments, els corredors, i ens demostren com tots aquests arguments que surten del 15-M, de la manifestació de l’11 de setembre, entre d’altres, els condicionen a proporcionar una visió partidista, provinciana i antiquíssima.

Quina dialèctica més rica, quin plaer, quin pati d’escola més nostrat, quanta política poètica, quanta falla gratuïta. Si Europa, si estat, si deutes, si merkels, si crisi, si feina, si catalans, si castellans, si cava o xampany, si garnatxa o fuet, puleva, celta o la llet nostra. Carai! Quina lliga més intensa, quanta paraula màgica, tants esquius i regats: ens ha deixat clavats! Que poques trepitjades i joc net cap a la construcció d’un equip d’estrelles riques de llum i carismes de dentifricis. Fa goig el joc electoral, les regles, lleis, finançament i el seu codi deontològic.

Estat i diner, tren i pagès, peix i carn, sostre i porxo. Ho volem tot! Tot va junt.

Este lema es de la CUP, y me va muy bien para pedir que no se nos fragmenten nuestros deseos. Los dos debates paralelos que hacen chocar constantemente -independencia y crisis-, que se sacan minutos, que se mezclan y se proyectan como armas arrojadizas, van juntos, no separados. La independencia lo es respecto del padre, la madre, los abuelos, las parejas y los animales domésticos, pero también de los cielos y las montañas. Es estúpido pretender que sean dos temas diferentes y que se use para querer hacer una balanza de “Yo soy de los que piensa primero en la crisis”, o “Yo soy de los que piensa primero en el país”, “Pero en segundo lugar pienso como tú”, o “Como puedes pensar primero en el país?” La conclusión creo que es obvia y muy sencilla: no llegar a final de mes es un drama y no dar opción para que la gente diga la suya también.

Pero en este barrizal de vacas magras se comen eufemismos, populismos, corruptelas, comisiones de fiestas tesoreras -nuestras eras-, soberanías y tiendas de campaña permanentes dentro de los recintos de cemento amenizados con música supraminal. Se preparan camisas, se lustran dientes, practican expresión corporal robótica (porque un montón de asesores les han revelado el sentido de la vida), usan aquellas palabras más intangibles, se sonríe, y se ejerce en el discurso la explotación descarada de cada una de las apropiaciones indebidas: la manifestación, la consulta, los desahucios, los corredores, y nos demuestran como todos estos argumentos que salen del 15-M, de la manifestación del 11 de septiembre, entre otras, les condicionan a proporcionar una visión partidista, provinciana y antiquísima.

Qué dialéctica más rica, qué placer, qué patio de escuela más de nuestra tierra, cuánta política poética, cuánta falla gratuita. Si Europa, si estado, si deudas, si merkels, si crisis, si trabajo, si catalanes, si españoles, si cava o champán, si garnatxa o fuet, puleva, celta o la llet nostra. Caramba! Qué liga más intensa, cuánta palabra mágica, tantos esquivos y regates: nos ha dejado clavados! Que pocas pisadas y juego limpio hacia la construcción de un equipo de estrellas ricas de luz y carismas de dentífricos. Hace tilín el juego electoral, las reglas, leyes, financiación y su código deontológico.

Estado y dinero, tren y labrador, pescado y carne, techo y porche. ¡Lo queremos todo! Todo va junto.

La contaminació comercial -també política-, manipuladora, a la qual estem sotmesos, cultiva les muntanyes russes emocionals, i volent o no, però sí ben violent, s’insereixen en nosaltres com els clàssics constipats, encara que no són tan nocius. L’abús de detalls i situacions capaços d'impressionar fàcilment l'ànim és un recurs pornogràfic, perquè les emocions no són moneda de canvi. L’emoció és material sensible i s’ha de pair, situar l’emoció en el lloc que li correspon, amb el temps necessari per posar el cervell a to per arribar a comprendre’ns a nosaltres mateixos. Perquè l’efectisme s’exerceix a través de multitud d’impactes, visuals sobretot, abocats de mil maneres ben potineres, sense cap fre. I on ens situa a nosaltres tanta contaminació? En un espai de putxinel.lis, sense acció i moltíssima contemplació.

La impressió no la manem nosaltres sinó que ve de fora, tothora, per omplir qui sap quin ideari, utopia o il.lusió que podria ser pròpia, però no ho és. Se’ns omple d’emocions que no ens serveixen per a res, dic mentida, perquè serveixen per consumir. Mentrestant estem permanentment despistats i plens d’unes sensacions extremes que ens maregen, que ens malmeten l’espai més personal que tenim. Per no embrutir-se d’aquest efectisme s’ha d’estar a l’aguait, construir una mirada que sàpiga llegir l’estratègia i situar-la d’allà on ve.

Doncs bé, aquests que creuen que la clau de l’èxit de comunicació és aquesta arma emocional descarada els diria que tant d’efectisme es converteix en afectisme i els agents d’aquesta transacció emocional són afectistes, és a dir, individus que proporcionen qualitats subjectives en el camp de la consciència i que alhora condicionen el sentit dels impulsos i les nostres reaccions.

La cultura omple espais de tota mena, més o menys transcendents, dóna continguts i s’exhibeix, segons què, amb pocs frens. La trobem en els macroespais de les ciutats, i en petits locals, bars o associacions, però també en tots els aspectes de la nostra vida diària. I ara em pregunto, hem pensat en algun moment què passaria si durant un dia no sonés cap cançó enlloc? Anuncis sense música, mòbils sense so, maquinetes de joc mudes, esperes de telèfon en silenci, la ràdio només amb paraules, cap melodia per simple que sigui. És bèstia el silenci que assoliríem.

En aquest país, el silenci el reben sobretot els creadors. La cultura rutlla sense diners i la marginalitat dels qui realment la treballen és aclaparadora. Les discussions actuals sobre el model de cultura subvencionada que havíem assolit -diuen no sense una mica d’encert- no es pot suportar més en l’època d’esprimatxaments actual. Però què coi ha passat abans d’arribar a aquest extrem? Qui s’ha endut els beneficis durant aquests anys de bonança? Molt senzill: els tres productors de sempre, aquells que lloguen el Palau d’Esports per tres mil euros, omplen la grada i s’embutxaquen nets uns ingressos que gairebé farien dentetes als petroliers i, sobretot, les companyies telefòniques, perquè internet no és gratis, la cultura d’internet la paguem a través dels equips tecnològics i les línies telefòniques. Així com una editorial edita el seu número 1 en vendes per poder finançar altres col.leccions gens rendibles com ara la poesia, alguns sectors de la indústria cultural han permès que els beneficis no es repartissin justament.

La cultura és a tot arreu, és un ventall obert que es desplega tocant les tecles d’un piano radial i ocupa espais de coneixement, d’entreteniment, de salut, de marginació, de noves ideologies, de memòria, de reconeixement, d’imaginació, etc., però alerta!, la cultura és tan rica com ho és de pobra. La indústria va desapareixent o minva, i l’administració retalla -els músics han fet menys actuacions aquest estiu que mai-, i el creador o artista es converteix en un miserable que alhora finança l’acte que se li proposa professionalment -no saps mai quan cobraràs-, perquè així com tothom té clar que ha de pagar el lampista quan ve a arreglar-te la cadena del vàter, no passa el mateix amb els que fan cultura. Senyors, senyores, la cultura es paga!

Resulta interesante comprobar los usos de la cultura. A menudo la encontramos en espacios de elite -donde todo es muy caro-, en espacios de esnobismo y / o comerciales -donde todo el mundo es muy moderno y un poco frívolo-, en espacios de compromiso -contra los recortes, con los indignados, con los desalojados y cabreados- y, sobre todo, allí donde se vierte todo, en internet.

La cultura llena espacios de todo tipo, más o menos trascendentes, da contenidos y se exhibe, más o menos, con pocas restricciones. La encontramos en los macroespacios de las ciudades, y en pequeños locales, bares o asociaciones, pero también en todos los aspectos de nuestra vida diaria. Y ahora me pregunto, ¿hemos pensado en algún momento qué pasaría si durante un día no sonara ninguna canción en ninguna parte? Anuncios sin música, móviles sin sonido, maquinillas de juego mudas, esperas de teléfono en silencio, la radio sólo con palabras, ninguna melodía por simple que sea. El silencio que se lograría sería bestial.

En este país, el silencio se lo llevan los creadores. La cultura funciona sin dinero y la marginalidad de los que realmente la trabajan es abrumadora. Las discusiones actuales sobre el modelo de cultura subvencionada que habíamos logrado -así lo dicen, con algo de razón-no puede soportar más la actual época de recortes. ¿Pero qué diablos ha pasado antes de llegar a este extremo? ¿Quién se ha llevado los beneficios durante estos años de bonanza? Muy sencillo: los tres productores de siempre, aquellos que alquilan el palacio de deportes por tres mil euros, llenan la grada y se embolsan limpios unos ingresos que casi darían envidia a las petroleras y, sobre todo, a las compañías telefónicas, porque internet no es gratis, la cultura de internet la pagamos a través de los equipos tecnológicos y las líneas telefónicas. Así como una editorial edita su número 1 en ventas para poder financiar otras colecciones nada rentables como la poesía, algunos sectores de la industria cultural han permitido que los beneficios no se repartieran justamente.

La cultura está en todas partes, es un abanico abierto que se despliega tocando las teclas de un piano radial y ocupa espacios de conocimiento, de entretenimiento, de salud, de marginación, de nuevas ideologías, de memoria, de reconocimiento, de imaginación, etc., pero ¡alerta!, la cultura es tan rica como pobre. La industria va desapareciendo o mengua, y la administración recorta -los músicos han hecho menos actuaciones este verano que nunca-, y el creador o artista se convierte en un miserable que a la vez financia el acto que se le propone profesionalmente -nunca sabes cuando cobrarás-, porque así como todo el mundo tiene claro que debe pagar el fontanero cuando viene a arreglarte la cadena del váter, no ocurre lo mismo con los que hacen cultura. Señores, señoras, ¡la cultura se paga!