Per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals.

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals “tenen por” de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, és conegut per mitigar unes pors i desfermar-ne d’altres. A l’abril del 2013, en la inauguració de l’hotel Vueling by HC (Vueling més Hotels Catalonia, 13 milions d’inversió, 4 estrelles, a 800 metres de Plaça Catalunya, l’antiga Rimaia 2) afirmà que, en un context de crisi econòmica, “que siguem capaços de crear riquesa, generar ocupació i ser una ciutat competitiva és essencial”. En l’acte, Trias defensà la rellevància estratègica del sector turístic barceloní, que aporta el 16% del PIB de la ciutat. Mesos després, passà de les paraules a l’acció. Sota la justificació de “permetre noves inversions per augmentar l’oferta turística”, el govern municipal (amb vots de CiU i PP) aprovà la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella. És a dir, l’obertura de nous hotels al saturat districte històric de la ciutat, que ja compta amb 17.000 places hoteleres. A l’octubre, Trias encara ho posà més fàcil, i entregà al Gremi d’Hotelers de Barcelona la gestió de les llicències d’establiments turístics en venda a Ciutat Vella, perquè facin la “mediació” amb els inversors “interessats en rescatar-les”. No és només la renúncia del govern de la ciutat a la gestió pública del sector: és l’entrega indissimulada als propis actors que en faran negoci. Lliure mercat. Relativament.

La compenetració de l’Ajuntament de Barcelona amb el negoci immobiliari –lapsus, turístic– és total i estratègica. A partir de Turisme de Barcelona, un organisme público-privat (la famosa concertació público-privada), es vincula l’administració municipal amb 700 operadors. Una palanca pública per a fer el salt privat: la indústria metropolitana més poderosa és entregada institucionalment als fons d’inversió internacionals. L’economia de la ciutat és, avui, economia global. És la financiarització, tanmateix, l'única possibilitat econòmica de Barcelona? És sensat defensar un model productiu absolutament exogen? Quines necessitats ciutadanes resol una indústria basada en exportar rendibilitats i atendre un 90% de clients internacionals? Coneixem les relacions laborals precaritzades del sector i les seves conseqüències respecte els preus de l’habitatge. Coneixem la violència immobiliària que pateixen els residents de les zones turistificades i l’expropiació de l’espai públic que comporta. Coneixem l’estranyament de la pròpia ciutat que vivim els seus habitants. Què significa crear riquesa? Quina ocupació volem generar? Què ens suposa ser una ciutat competitiva? És possible una altra economia metropolitana?

Futurs anteriors: la Flor de Maig

Aliens, aparentment, a les vicissituds d’alcaldes, hotels i fons d’inversió, al bell mig de l’antic barri industrial de Barcelona, el Poblenou, un conjunt de col·lectius malden per resoldre solidàriament les seves necessitats. S’han reapropiat de l’històrica cooperativa obrera la Flor de Maig, i intenten crear-hi no només un centre social autogestionat, sinó reconstruir un barri suplantat per la seva tematització productiva: el 22@. Des de la Flor de Maig es potencien quatre cooperatives de consum agroecològic, es refan vincles comunitaris amb veïnes de totes les edats, s’impliquen en la definició popular de l’espai públic a la Rambla del Poblenou, i es practica l’ajuda mútua amb els veïns més vulnerables que, sense casa, ocupen les naus de l’antic Manchester català.

Malgrat les aportacions positives al conjunt de la vida social, la Flor de Maig està immersa en un procés judicial que pot comportar el seu desallotjament. La propietat, que es feu amb l’edifici en els anys cinquanta de la corrupta legalitat franquista, en reclama els drets. Els actuals usuaris, per contra, esgrimeixen la legitimitat de recuperar (“recooperar”) un patrimoni obrer i popular que fou perdut a causa d’una derrota més vasta: la de 1939. Defensen que estan construint un nou espai públic de cooperació econòmica, social i solidària. Actuarà l’Ajuntament amb la mateixa vehemència amb que recolza l’economia global, per ajudar aquests esbossos d’economia de proximitat? Esperem que sí, i que compri o expropiï l’edifici de la Flor de Maig per a garantir el desplegament de les noves potencialitats socials i comunitàries.

L’actual Flor de Maig ens remet, directament, a una altra genealogia de Barcelona. Ens mostra –futur anterior– una història alternativa i subversiva del desenvolupament de la ciutat, que ha emergit com a producte d’unes relacions de força i ha acabat amb altres ciutats possibles. La Flor de Maig d’avui ens remet a la Flor de Maig d’ahir, la cooperativa obrera de consum que, fundada l’any 1890 al Poblenou per setze obrers boters, arribà a articular –amb una desena de sucursals i una granja a Cerdanyola– les necessitats econòmiques i socials de milers de famílies barcelonines. La Flor de Maig ens remet a la genealogia de la ciutat cooperativa.

Si el capitalisme ha entès sempre la dimensió econòmica de la ciutat, l’esquerra ha oblidat generar una pròpia cultura econòmica urbana. En alguns casos perquè li seguí la corrent al capitalisme, com la socialdemocràcia de Jocs Olímpics i smart cities. En altres, perquè se centrà obsessivament en la fàbrica fordista i no entengué que la producció i reproducció capitalista se socialitzava en la ciutat i la convertia en la metròpoli-empresa. Però més enllà de l’esquerra com a gran relat ideològic impotent, en les nostres ciutats han existit pràctiques concretes de cooperació econòmica que hem de rescatar, i prendre el millor d’elles per a crear una nova democràcia econòmica urbana.

La Flor de Maig no fou l'única cooperativa de Poblenou. Amb Pau i Justícia, l’Artesana o l’Econòmica, aquelles experiències bastiren una alternativa socioeconòmica amb un arrelament impressionant al territori. Altres barris de la ciutat, com Sants, Gràcia i el Clot també foren barris eminentment cooperatius, i per tota la geografia obrera –Barceloneta, Sant Andreu, Poble Sec o Horta– es crearen, entre el segle XIX i el XX, nombroses societats cooperatives de consum, producció i crèdit. Les cooperatives de consum pretenien bàsicament suprimir intermediaris comercials burgesos, i abastir-se directament d’aliments i altres productes de primera necessitat, recuperant part del salari expropiat pel comerciant. Amb els anys, saberen col·lectivitzar els seus excedents de percepció (beneficis) i els dedicaren a afrontar les necessitats dels seus associats: educació, sanitat, mutualisme, caixes de resistència per afrontar vagues, locauts empresarials, atur, jubilacions, malalties, orfandats i viduïtats. En alguns casos, emprengueren iniciatives productives de segon grau i també habitacionals de base cooperativa, així com cooperatives autònomes de treball i producció. No obstant les dificultats, el cooperativisme obrer de consum fou la base perquè les classes treballadores barcelonines s’erigissin en subjectes de la seva pròpia emancipació econòmica, l’eina per a crear unes polítiques socials autogestionades en un context on no existia, ni remotament, l’Estat del benestar. A Barcelona, l’any 1935, unes deu mil famílies s’organitzaven en una seixantena de cooperatives de consum, i ja el 1937, en el context extraordinari de la guerra civil i la revolució social, a Catalunya eren 350.000 famílies les que vehiculaven el consum en les cooperatives obreres. El 1939 aquell món obrer autogestionat desaparegué amb el triomf del feixisme. Avui, no obstant, ens pot inspirar en la creació d’una nova economia metropolitana fonamentada en la cooperació social.

Democràcia econòmica i dret a la ciutat

Les antigues cooperatives obreres afrontaren les necessitats materials de les poblacions urbanes proletaritzades del moment. Abastiment alimentari, equipaments, prestacions socials, educació, sanitat, crèdit, fins i tot habitatge i renda associada al treball cooperativitzat, foren dimensions articulades col·lectivament i de forma democràtica pels seus protagonistes. Institucions socials fermament arrelades als seus barris, les cooperatives esdevingueren puntals d’una economia de proximitat, autogestionada per les relacions de veïnatge. És a dir, l’antítesi del model d’economia globalitzada on les ciutats han de ser nodes d’inversió del capital financer global, d’extracció de plusvàlua i per tant de mercantilització i precarització de la vida urbana.

Quines són les institucions socials que avui impulsem per a fer front a les noves i velles necessitats urbanes? Amb quins nous organismes articulem la cooperació social a la ciutat? Com impulsem una nova democràcia econòmica urbana?

Autors com Henri Lefebvre es referien, ja l’any 1968, al dret a la ciutat. Per Lefebvre, aquell dret significava imaginar i reconstituir un tipus totalment diferent de ciutat, lluny de l’expropiació urbana constant practicada per l’economia capitalista (1). Més recentment, geògrafs i urbanistes, des de David Harvey a Jordi Borja, insisteixen en un mateix sentit. Per Harvey, el dret a la ciutat significa que existeix un poder col·lectiu del conjunt dels habitants per a construir la ciutat que necessiten. Afirma: “només quan s’entengui que els qui construeixen i mantenen la vida urbana tenen un dret primordial a allò que han produït, i que una de les seves reivindicacions és el dret inalienable a adequar la ciutat als seus desitjos més íntims, arribarem a una política urbana que tingui sentit” (2). Per Borja, el dret a la ciutat no es farà efectiu mentre hi hagi precarietat urbana, sigui laboral, existencial o habitacional; mentre es privatitzin espais públics; mentre l’economia especulativa forgi els designis urbans (3).

Per tant, per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals. Una nova economia urbana basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat, autogovernada amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. Cal crear, a tots els barris barcelonins, nous espais públics de cooperació econòmica, social i solidària. A Poblenou, a Sants, a Sant Andreu, a Poble Sec, a Nou Barris, arreu on puguem. Hem d’iniciar, a més, els aprenentatges que ens serveixin per a col·lectivitzar i reorientar els sectors estratègics de l’economia metropolitana: també el turisme. I cal desallotjar aquells que posen en venda la ciutat i els seus habitants, no els qui la viuen i la defensen. Cal, en definitiva, un canvi profund del règim econòmic metropolità: el naixement de la democràcia econòmica urbana, la ciutat cooperativa que els seus habitants necessitem.

(1) Lefebvre, H. (1969) El derecho a la ciudad. Edicions 62: Barcelona

(2) Harvey, D. (2013) Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la reolución urbana. Akal: Madrid.

(3) Borja, J. (2012) “Espacio público y derecho a la ciudad” a AAVV El dret a la ciutat/Derecho a la ciudad. Institut Drets Humans de Catalunya: Barcelona.

Para garantizar el derecho a la ciudad se necesitan alternativas al modelo especulativo, precarizador y exógeno de la industria turística barcelonesa. Impulsar una economía autocentrada en lo local, protagonizada por usuarias, trabajadoras y comunidades vecinales

Sólo superada por Londres y París, Barcelona ya se ha convertido en la tercera ciudad europea más atractiva para la inversión hotelera. Con la venta del hotel W -popularmente conocido como el hotel Vela, el destructor de la costa barcelonesa- a un fondo catarí por 200 millones de euros, la inversión en la ciudad ha crecido un 71%. Se habla de boom turístico -¿deberíamos decir burbuja?- y los inversores recorren la ciudad, frenéticamente, buscando edificios para convertir en hoteles, entre ellos -metáfora incisiva de país- la antigua consejería de Economía de la Generalitat de Cataluña. Los analistas destacan que los fondos de inversión internacionales “tienen miedo” de quedar fuera del mercado barcelonés si suben los precios. Los miedos de los fondos de inversión, tan diferentes a los nuestros, son no saciar su voracidad.

El alcalde de la ciudad, Xavier Trias, es conocido por mitigar unos miedos y desatar a otros. En abril de 2013, en la inauguración del hotel Vueling by HC (Vueling más Hoteles Catalonia, 13 millones de inversión, 4 estrellas, a 800 metros de Plaza Catalunya, la antigua Rimaia 2) afirmó que, en un contexto de crisis económica, “que seamos capaces de crear riqueza, generar empleo y ser una ciudad competitiva es esencial”. En el acto, Trias defendió la relevancia estratégica del sector turístico barcelonés, que aporta el 16% del PIB de la ciudad. Meses después, pasó de las palabras a la acción. Bajo la justificación de “permitir nuevas inversiones para aumentar la oferta turística”, el gobierno municipal (con votos de CiU y PP) aprobó la modificación del Plan de Usos de Ciutat Vella. Es decir, la apertura de nuevos hoteles en el saturado distrito histórico de la ciudad, que ya cuenta con 17.000 plazas hoteleras. En octubre, Trias aún lo puso más fácil, y entregó al Gremio de Hoteleros de Barcelona la gestión de las licencias de establecimientos turísticos en venta en Ciutat Vella, para que hagan la “mediación” con los inversores “interesados ​​en rescatarlos”. No es sólo la renuncia del gobierno de la ciudad en la gestión pública del sector: es la entrega indisimulada a los propios actores que harán negocio. Libre mercado. Relativamente.

La compenetración del Ayuntamiento de Barcelona con el negocio inmobiliario -lapsus, turístico- es total y estratégica. A partir de Turismo de Barcelona, un organismo público-privado (la famosa concertación público-privada), se vincula la administración municipal con 700 operadores. Una palanca pública para dar el salto privado: la industria metropolitana más poderosa es entregada institucionalmente a los fondos de inversión internacionales. La economía de la ciudad es, hoy, economía global. ¿Es la financiarización, sin embargo, la única posibilidad económica de Barcelona? ¿Es sensato defender un modelo productivo absolutamente exógeno? ¿Qué necesidades ciudadanas resuelve una industria basada en exportar rentabilidades y atender a un 90% de clientes internacionales? Conocemos las relaciones laborales precarizadas del sector y sus consecuencias respecto a los precios de la vivienda. Conocemos la violencia inmobiliaria que sufren los residentes de las zonas turistificades y la expropiación del espacio público que conlleva. Conocemos el extrañamiento de la propia ciudad que vivimos sus habitantes. ¿Qué significa crear riqueza? ¿Qué empleo queremos generar? ¿Qué nos supone ser una ciudad competitiva? ¿Es posible otra economía metropolitana?

Futuros anteriores: la Flor de Maig

Ajenos, aparentemente, a las vicisitudes de alcaldes, hoteles y fondos de inversión, en medio del antiguo barrio industrial de Barcelona, el Poblenou, un conjunto de colectivos afanan para resolver solidariamente sus necesidades. Se han reapropiado de la histórica cooperativa obrera la Flor de Maig (la flor de mayo), e intentan crear allí no sólo un centro social autogestionado, sino reconstruir un barrio suplantado por su tematización productiva: el 22@. Desde la Flor de Maig se potencian cuatro cooperativas de consumo agroecológico, se rehacen vínculos comunitarios con vecinas de todas las edades, se implican en la definición popular del espacio público en la Rambla del Poblenou, y se practica la ayuda mutua con los vecinos más vulnerables que, sin casa, ocupan las naves del antiguo Manchester catalán.

A pesar de las aportaciones positivas al conjunto de la vida social, la Flor de Maig está inmersa en un proceso judicial que puede conllevar su desalojo. La propiedad, que se hizo con el edificio en los años cincuenta de la corrupta legalidad franquista, reclama sus derechos. Los actuales usuarios, por el contrario, esgrimen la legitimidad de recuperar (“recooperar”) un patrimonio obrero y popular que se perdió debido a una derrota más amplia: la de 1939. Defienden que están construyendo un nuevo espacio público de cooperación económica, social y solidaria. ¿Actuará el Ayuntamiento con la misma vehemencia con que apoya la economía global, para ayudar a estos bocetos de economía de proximidad? Esperemos que sí, y que compre o expropie el edificio de la Flor de Maig para garantizar el despliegue de las nuevas potencialidades sociales y comunitarias.

El actual Flor de Maig nos remite, directamente, a otra genealogía de Barcelona. Nos muestra -futuro anterior- una historia alternativa y subversiva del desarrollo de la ciudad, que ha emergido como producto de unas relaciones de fuerza y ​​ha acabado con otras ciudades posibles. La Flor de Maig de hoy nos remite a la Flor de Maig de ayer, la cooperativa obrera de consumo que, fundada en 1890 en el Poblenou por dieciséis obreros toneleros, llegó a articular -con una decena de sucursales y una granja en Cerdanyola- las necesidades económicas y sociales de miles de familias barcelonesas. La Flor de Mayo nos remite a la genealogía de la ciudad cooperativa.

Si el capitalismo ha entendido siempre la dimensión económica de la ciudad, la izquierda ha olvidado generar una propia cultura económica urbana. En algunos casos porque le siguió la corriente al capitalismo, como la socialdemocracia de Juegos Olímpicos y smart cities. En otros, porque se centró obsesivamente en la fábrica fordista y no entendió que la producción y reproducción capitalista se socializaba en la ciudad y la convertía en la metrópoli-empresa. Pero más allá de la izquierda como gran relato ideológico impotente, en nuestras ciudades han existido prácticas concretas de cooperación económica que debemos rescatar, y tomar lo mejor de ellas para crear una nueva democracia económica urbana.

La Flor de Mayo no fue la única cooperativa de Poblenou. Con Pau i Justícia, la Artesana o la Econòmica, aquellas experiencias construyeron una alternativa socioeconómica con un arraigo impresionante en el territorio. Otros barrios de la ciudad, como Sants, Gràcia y Clot también fueron barrios eminentemente cooperativos, y por toda la geografía obrera -Barceloneta, Sant Andreu, Poble Sec o Horta- se crearon, entre el siglo XIX y el XX, numerosas sociedades cooperativas de consumo, producción y crédito. Las cooperativas de consumo pretendían básicamente suprimir intermediarios comerciales burgueses, y abastecerse directamente de alimentos y otros productos de primera necesidad, recuperando parte del salario expropiado por el comerciante. Con los años, supieron colectivizar sus excedentes de percepción (beneficios) y los dedicaron a afrontar las necesidades de sus asociados: educación, sanidad, mutualismo, cajas de resistencia para afrontar huelgas, lock-outs empresariales, paro, jubilaciones, enfermedades, orfelinatos y viudedades. En algunos casos, emprendieron iniciativas productivas de segundo grado y también habitacionales de base cooperativa, así como cooperativas autónomas de trabajo y producción. A pesar de las dificultades, el cooperativismo obrero de consumo fue la base para que las clases trabajadoras barcelonesas se erigieran en sujetos de su propia emancipación económica, la herramienta para crear unas políticas sociales autogestionadas en un contexto donde no existía, ni remotamente, el Estado del bienestar. En Barcelona, en 1935, unas diez mil familias se organizaban en sesenta cooperativas de consumo, y ya en 1937, en el contexto extraordinario de la guerra civil y la revolución social, en Cataluña eran 350.000 familias las que vehiculaban el consumo en las cooperativas obreras. En 1939 aquel mundo obrero autogestionado desapareció con el triunfo del fascismo. Hoy, sin embargo, nos puede inspirar en la creación de una nueva economía metropolitana fundamentada en la cooperación social.

Democracia económica y derecho a la ciudad

Las antiguas cooperativas obreras afrontaron las necesidades materiales de las poblaciones urbanas proletarizadas del momento. Abastecimiento alimentario, equipamientos, prestaciones sociales, educación, sanidad, crédito, incluso vivienda y renta asociada al trabajo cooperativizado, fueron dimensiones articuladas colectivamente y de forma democrática por sus protagonistas. Instituciones sociales firmemente arraigadas en sus barrios, las cooperativas se convirtieron en puntales de una economía de proximidad, autogestionada por las relaciones de vecindad. Es decir, la antítesis del modelo de economía globalizada donde las ciudades deben ser nodos de inversión del capital financiero global, de extracción de plusvalía y por tanto de mercantilización y precarización de la vida urbana.

¿Cuáles son las instituciones sociales que hoy impulsamos para hacer frente a las nuevas y viejas necesidades urbanas? Con qué nuevos organismos articulamos la cooperación social en la ciudad? ¿Cómo impulsamos una nueva democracia económica urbana?

Autores como Henri Lefebvre se referían, ya en 1968, al derecho a la ciudad. Por Lefebvre, aquel derecho significaba imaginar y reconstituir un tipo totalmente diferente de ciudad, lejos de la expropiación urbana constante practicada por la economía capitalista (1). Más recientemente, geógrafos y urbanistas, desde David Harvey a Jordi Borja, insisten en un mismo sentido. Para Harvey, el derecho a la ciudad significa que existe un poder colectivo del conjunto de los habitantes para construir la ciudad que necesitan. Afirma: “sólo cuando se entienda que los que construyen y mantienen la vida urbana tienen un derecho primordial a lo que han producido, y que una de sus reivindicaciones es el derecho inalienable a adecuar la ciudad a sus deseos más íntimos, llegaremos a una política urbana que tenga sentido” (2). Para Borja, el derecho a la ciudad no se hará efectivo mientras haya precariedad urbana, sea laboral, existencial o habitacional, mientras se privaticen espacios públicos, mientras la economía especulativa fragüe los designios urbanos (3).

Por lo tanto, para garantizar el derecho a la ciudad, se necesitan alternativas al modelo especulativo, precarizador y exógeno de la industria turística barcelonesa. Impulsar una economía autocentrada en lo local, protagonizada por usuarias, trabajadoras y comunidades vecinales. Una nueva economía urbana basada en la resolución de las necesidades desde la proximidad, autogobernada con formas de propiedad colectiva y gestión democrática. Hay que crear, en todos los barrios barceloneses, nuevos espacios públicos de cooperación económica, social y solidaria. En Poblenou, en Sants, en Sant Andreu, en Poble Sec, en Nou Barris, dondequiera que podamos. Debemos iniciar, además, los aprendizajes que nos sirvan para colectivizar y reorientar los sectores estratégicos de la economía metropolitana: también el turismo. Y hay desalojar aquellos que ponen en venta la ciudad y sus habitantes, no quienes la viven y la defienden. Es necesario, en definitiva, un cambio profundo del régimen económico metropolitano: el nacimiento de la democracia económica urbana, la ciudad cooperativa que sus habitantes necesitamos.

--------------------------------------------------------

(1) Lefebvre, H. (1969) El dret a la ciutat. Edicions 62: Barcelona

(2) Harvey, D. (2013) Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad en la reolución urbana. Akal: Madrid.

(3) Borja, J. (2012) “Espacio publico y derecho a la ciudad” en AAVV El derecho a la ciudad / Derecho a la ciudad. Instituto Derechos Humanos de Cataluña: Barcelona.

Pocas semanas después, sin una relación aparente entre los acontecimientos, el vecindario de Ciudad Meridiana -barrio barcelonés conocido como “Villa-Desahucio”- ocupó el Centro de Creación Digital que se construye en la zona. El objetivo: hacer un nuevo Banco de Alimentos, necesario para paliar la situación extrema que se vivía en el barrio debido a la ausencia estival de las becas-comedor. Hasta entonces, la crisis alimentaria había sido afrontada desde la autogestión, y en los desbordados locales de la Asociación de Vecinos, en pocos meses, se habían repartido 18 toneladas de alimentos básicos. [2] Con la ocupación del edificio y sus usos autogestionados, el vecindario no sólo ilustraba como la cooperación social se activa solidariamente para hacer frente la emergencia urbana, sino que despertó algo más: la tragedia de las clases populares barcelonesas en la era de las smart cities. La pregunta, incisiva, hería el aire: “¿qué demonios hace un Centro de Creación Digital en un barrio necesitado de alimentos?”.

Dos fuerzas, dos ritmos de fondo

En mayo de 2011, durante la campaña que lo llevó a la alcaldía barcelonesa, Xavier Trias lo explicó orgullosamente. Acompañado de Antoni Vives, futuro regidor de Habitat Urbano, el alcaldable desgranó el proyecto de instalar un Ateneo de Fabricación en Ciudad Meridiana. El espacio debería acoger una de las sedes de la FabLab Barcelona, ​​centro de producción e investigación digital promovido por el Massachusetts Institute of Technology, que serviría para “reindustrializar Barcelona con la tecnología del siglo XXI”. Vives, además, cargó contra el consistorio socialista, por no pensar nunca en este tipo de barrios cuando una universidad norteamericana se quería instalar en Barcelona, afirmando que “sería revolucionario llevar un centro de estas características a un barrio como Ciudad Meridiana”. La inversión no era menor: terminar la adecuación del edificio costaría 250.000 euros, de una partida de 1.500.000 para el conjunto de los FabLab barceloneses. No obstante, como vaticinó la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciudad Meridiana no se convirtió en Massachusetts” [3] y el verano siguiente el vecindario organizado pasó a la acción. Frente la incapacidad municipal de afrontar necesidades más perentorias como la pobreza y la desigualdad social, ocupó el espacio para ponerlo al servicio de las exigencias comunitarias.

La contradicción relatada, esencialmente, explicita el choque de realidad entre dos fuerzas en la ciudad. Por un lado, la lucha vecinal y popular, activada para resolver necesidades básicas colectivas, sostenida por el ritmo de fondo de la autogestión y la cooperación social. Por otro lado, la orquestación de la inversión pública al servicio de los proyectos estratégicos del empresariado urbano y global, esta vez en torno al conocimiento, esto es, en palabras de David Harvey, “un proceso de urbanización que genere rentas de monopolio por el capital privado”. [4] Dos fuerzas, dos ritmos de fondo. ¿Ciudades cooperativas o smart cities?

Democracia ecónomica urbana

Si la tecnología nos ha de servir para algo, no debe ser para conectar (o someter) la vida en la acumulación privada de capital, sino para transformar la matriz productiva de las ciudades y ponerla al servicio de las necesidades del conjunto de sus habitantes. Una ciudad inteligente no es la que, lisa y llanamente, tolera crecientes desigualdades económicas y abismos sociales en su seno, sino la que moviliza sus capacidades para impulsar una nueva economía urbana basada en la cooperación social y la apropiación colaborativa de la riqueza.

Después de años de insistencia, hemos entendido finalmente que Barcelona es una empresa: ahora lo que corresponde es colectivizarla: sus 100.000 parados lo necesitan. Y colectivizarla significa implementar una alternativa al modelo neoliberal de ciudad, superar una economía política urbana que violenta de forma permanente nuestras vidas. El Modelo Barcelona de gobernanza público-privada ha sido un éxito... para los inversores. Ahora requerimos de un modelo de gestión municipal-comunal-cooperativo para el 99%.

La crisis de las políticas sociales urbanas se debe, además, a la orientación estatal-mercantil que las ha estrangulado. Por tanto, hay un cambio sustancial: deben ser sustentadas por una nueva economía metropolitana, gobernada por las comunidades locales y con coordinación municipal. En esta nueva economía solidaria que articule la ciudad, los barrios deben ser un instrumento político no sólo de una cierta descentralización administrativa, sino, sobre todo, de autogestión popular.

Crear ciudades cooperativas significa impulsar una economía autocentrada en lo local, protagonizada por las comunidades vecinales y basada en la resolución de las necesidades desde la proximidad. El trabajo, el consumo, el crédito, los transportes, los abastecimientos, los servicios comunitarios, y en general todas las dimensiones que organizan la vida en la ciudad, deben ser progresivamente autogobernada con formas de propiedad colectiva y gestión democrática. Y las plusvalías que generan los sectores económicos específicos de la productividad urbana (turismo, patrimonio, cultura, vivienda, comunicación, servicios...) deben devolver a la colectividad que las ha sustentado.

Urge construir una democracia económica urbana, detectar las necesidades materiales y culturales de las precarizadas poblaciones metropolitanas, y resolverlas en base a las potencialidades de la inteligencia colectiva -la cooperación social- que ya habita en el territorio. Más que smart cities que sometan la vida al capital privado, necesitamos ciudades cooperativas que creen y distribuyan solidariamente la riqueza común. Es necesario un cambio de régimen político y económico metropolitano: las decisiones y los recursos de Barcelona deben estar en manos de la mayoría social.

-------------------

[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.

[2] Alcántara, A. “Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?” a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.

[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.

[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.

Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments, necessari per a pal·liar la situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics.[2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?”

Dues forces, dos ritmes de fons

El maig del 2011, durant la campanya que el dugué a l’alcaldia barcelonina, Xavier Trias ho explicà orgullosament. Acompanyat d’Antoni Vives, futur regidor d’Habitat Urbà, l’alcaldable desgranà el projecte d’instal·lar un Ateneu de Fabricació a Ciutat Meridiana. L’espai hauria d’acollir una de les seus del FabLab Barcelona, centre de producció i investigació digital promogut pel Massachusetts Institute of Technology, que serviria per a “reindustrialitzar Barcelona amb la tecnologia del segle XXI”. Vives, a més, carregà contra el consistori socialista, per no pensar mai en aquest tipus de barris quan una universitat nord-americana es volia instal·lar a Barcelona, afirmant que “seria revolucionari dur un centre d’aquestes característiques a un barri com Ciutat Meridiana”. La inversió no era menor: acabar l’adequació de l’edifici costaria 250.000 euros, d’una partida de 1.500.000 pel conjunt dels FabLabs barcelonins. No obstant, com vaticinà la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciutat Meridiana no esdevingué Massachusetts”[3] i a l’estiu següent el veïnat organitzat passà a l’acció. Front la incapacitat municipal d’afrontar necessitats més peremptòries com la pobresa i la desigualtat social, ocupà l’espai per a posar-lo al servei de les exigències comunitàries.

La contradicció relatada, essencialment, explicita el xoc de realitat entre dues forces a la ciutat. Per una banda, la lluita veïnal i popular, activada per a resoldre necessitats bàsiques col·lectives, sostinguda pel ritme de fons de l’autogestió i la cooperació social. Per l’altra, l’orquestració de la inversió pública al servei dels projectes estratègics de l’empresariat urbà i global, aquesta vegada entorn el coneixement; això és, en paraules de David Harvey, “un procés d’urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat”.[4] Dues forces, dos ritmes de fons. Ciutats cooperatives o smart cities?

Democràcia ecònomica urbana

Si la tecnologia ens ha de servir per a alguna cosa, no ha de ser per a connectar (o sotmetre) la vida a l’acumulació privada de capital, sinó per a transformar la matriu productiva de les ciutats i posar-la al servei de les necessitats del conjunt dels seus habitants. Una ciutat intel·ligent no és la que, ras i curt, tolera creixents desigualtats econòmiques i abismes socials en el seu sí, sinó la que mobilitza les seves capacitats per impulsar una nova economia urbana basada en la cooperació social i l’apropiació col·lectiva de la riquesa.

Després d’anys d’insistència, hem entés finalment que Barcelona és una empresa: ara el que pertoca és col·lectivitzar-la: els seus 100.000 aturats ho necessiten. I col·lectivitzar-la significa implementar una alternativa al model neoliberal de ciutat, superar una economia política urbana que violenta de forma permanent les nostres vides. El Model Barcelona de governança público-privada ha estat un èxit... pels inversors. Ara requerim d’un model de gestió municipal-comunal-cooperatiu pel 99%.

La crisi de les polítiques socials urbanes és deguda, a més, a l’orientació estatal-mercantil que les ha estrangulat. Per tant, cal un canvi substancial: han de ser sostentades per una nova economia metropolitana, governada per les comunitats locals i amb coordinació municipal. En aquesta nova economia solidària que articuli la ciutat, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa, sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Crear ciutats cooperatives significa impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per les comunitats veïnals i basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, i en general totes les dimensions que organitzen la vida a la ciutat, han de ser progressivament autogovernades amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. I les plusvàlues que generen els sectors econòmics específics de la productivitat urbana (turisme, patrimoni, cultura, habitatge, comunicació, serveis…) han de retornar a la col·lectivitat que les ha sostentades.

Urgeix construir una democràcia econòmica urbana, detectar les necessitats materials i culturals de les precaritzades poblacions metropolitanes, i resoldre-les en base a les potencialitats de la intel·ligència col·lectiva –la cooperació social- que ja habita al territori. Més que smart cities que sotmetin la vida al capital privat, necessitem ciutats cooperatives que crein i distribueixin solidàriament la riquesa comuna. Cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.

[2] Alcántara, A. “Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?” a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.

[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.

[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.