Fa escassament dues setmanes tancava la primera part d’aquest article plantejant una sèrie de qüestions al voltant del futur que els espera als nostres pobles en un context de creixent urbanització. Les ciutats cada vegada concentren un major nombre de recursos materials i immaterials. Són pols atractors d’inversió, de capital humà, de creativitat, d’innovació; factors que constitueixen sense cap mena de dubte les principals forces motores del creixement econòmic modern. Enfront això, els pobles, les ciutats més menudes, han sofert en els darrers anys un drenatge permanent de recursos i de població, especialment d’ençà que va començar la crisi. Així doncs, en aquest article abordarem dues qüestions fonamentals: què determina l’elecció personal del lloc de residència i què poden fer els pobles per millorar el seu posicionament en aquesta tria.

Per a respondre a la primera pregunta, resulta interessant revisar algunes idees derivades de diferents estudis elaborats per l’urbanista Richard Florida i el seu equip. Una de les principals conclusions obtingudes a través d’aquesta recerca és que la nostra elecció d’on viure està fonamentalment condicionada per la nostra percepció general de felicitat en un determinat lloc. Florida i el seu equip agrupen els factors que hi influeixen en cinc categories: 1. Seguretat econòmica i física; 2. Serveis bàsics i infraestructures; 3. Lideratge i vida social; 4. Obertura i nivell de tolerància; 5. L’estètica, la bellesa física i l’oferta cultural. En termes generals, Florida sosté que els llocs amb un major potencial de creixement són aquells que posseeixen les tres T: talent, tolerància i tecnologia.

Resulta evident que les ciutats presenten avantatges importants en alguns dels aspectes anteriorment mencionats, per exemple pel que fa a disponibilitat d’oportunitats econòmiques, infraestructures o dimensió de l’oferta cultural. Tot i això, també resulta igualment evident les potencialitats dels pobles en altres com la seguretat, la bellesa física, el ritme de vida tranquil i econòmicament més assequible. Al capdavall la tria és una qüestió de jerarquitzar prioritats, on entren en joc altres variables importants com la valoració que atorguem a romandre a prop de la família i amics. Aquest darrer factor és especialment important en el context que tractem, tanmateix la seua rellevància ha disminuït gràcies a la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i l’abaratiment dels costos de transport.

Tenint en compte els diferents factors que influeixen globalment en la tria del nostre lloc de residència, centrem ara la nostra atenció en el futur. Parlem necessàriament de les generacions joves, aquells que majoritàriament concentren les tres T de Florida: formació, obertura de mires i domini de les noves tecnologies. Els estudis disponibles indiquen que els joves amb major formació, tot i que atorguen una importància important a les oportunitats laborals, prioritzen els factors relacionats amb la qualitat de vida. Aquest fet suposa una oportunitat però també una debilitat important per als pobles. Una oportunitat en tant que la qualitat de vida pel que fa a la seguretat o la disponibilitat d’espais naturals és generalment major als pobles. Una debilitat important en tant que la qualitat de vida relacionada amb els aspectes laborals, socials, culturals, tecnològics o de disponibilitat d’infraestructures és sensiblement menor. En la balança, atenent a l’evidència empírica, actualment pesen més les debilitats.

Així doncs, quines són les opcions dels pobles per tractar de capgirar o almenys equilibrar la balança? Sense pretendre excloure altres alternatives possibles, trobe que existeixen fonamentalment dues vies diferents d’actuació.

Una primera via consisteix a tractar d’especialitzar-se en aspectes on les ciutats no són especialment bones. En altres paraules, parlem de tractar de potenciar els avantatges comparatius amb els quals ja compten els pobles, per exemple l’entorn natural, el patrimoni rural, la vida relaxada i tranquil·la. Tot això, acompanyat al mateix temps de millores pel que fa a la connectivitat i disponibilitat d’infraestructures de transport. Dissortadament, el risc de tot plegat és que els pobles acaben convertint-se en espais merament residencials, de vacances, un lloc on passar el cap de setmana però poc propici per desenvolupar altres aspectes socials, laborals o de formació.

La segona via consisteix a tractar d’aprofitar sinergies conjuntes entre diferents municipis per tractar de competir amb els grans espais urbans. Això pot prendre forma de xarxes de col·laboració, formals o informals, que permeten als municipis assolir l’escala idònia per a desenvolupar de forma més eficient i eficaç determinades polítiques públiques. Aquestes xarxes s’haurien de teixir sobre realitats funcionals prèviament existents i haurien de permetre, entre d’altres, millorar les oportunitats d’ocupació, la disponibilitat de serveis públics o l’oferta cultural. Mesures específiques poden ser la gestió conjunta de polígons industrials, la inversió i la gestió mancomunada en serveis públics o la coordinació d’una oferta sociocultural compartida. Possiblement, les mancomunitats de municipis a l’àmbit comarcal són l’instrument que més s’assembla en l’actualitat al que plantege, tot i que ara per ara presenten greus dèficits pel que fa a competències assumides, dotació pressupostària i en definitiva voluntat política per a reescalar la gestió de determinades polítiques. A més, no sempre coincideixen amb les àrees funcionals més apropiades.

Evidentment, les dues vies mencionades amb anterioritat no són incompatibles entre si i possiblement una combinació de mesures a dues bandes siga el més idoni. En tot cas cal tenir en compte que només la segona opció, teixir xarxes de col·laboració i reescalar polítiques, garanteix a mitjà i llarg termini un major dinamisme que permeta retenir les generacions més formades i creatives de forma permanent. En definitiva, la conclusió més important que aquestes reflexions ens permeten obtenir és que el futur dels nostres pobles dependrà en última instància de la seua capacitat per seguir fent-nos feliços en els diferents aspectes que són importants a les nostres vides. I les nostres vides ja no són tan senzilles ni inamovibles com possiblement ho eren dècades enrere, les noves generacions tenim noves prioritats, un major grau d’exigència amb allò que esperen del nostre poble, de la nostra ciutat. Tot plegat constitueix un repte inèdit fins a la data. De nosaltres, dels nostres gestors, de la societat en el seu conjunt, dependrà eixir-ne reforçats o debilitats.

Durant aquests darrers temps he estat estudiant algunes qüestions relacionades amb la geografia econòmica urbana i regional. Desprès de gairebé sis anys de formació reglada com a economista, em cridava fortament l’atenció el paper clarament secundari que la major part d’economistes atorgaven al territori. La qüestió de la localització és habitualment tractada als plans d’estudi com una qüestió menor, més encara amb l’ascens de la globalització, la integració de mercats i l’elevada mobilitat de factors productius que caracteritzen el món actual.

Hi ha una certa percepció, defensada acadèmicament per nombrosos autors i amb certa popularitat social, de què cada vegada el món és més pla. En altres paraules, les decisions de localització són cada vegada més irrellevants per a empreses i professionals. Això resulta possible en bona mesura gràcies a l’abaratiment del transport, la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i la creixent integració cultural, política i econòmica. Aquest posicionament resultaria a priori creïble si no fora perquè les dades empíriques tendeixen justament a mostrar el contrari. Lluny de dispersar-se de forma homogènia, l’activitat econòmica global i també la població, es troba cada vegada més concentrada entorn de determinades ciutats, àrees metropolitanes i grans megaregions que s’estenen a través de diferents territoris.

Actualment, més del 50% de la població mundial viu en àrees urbanes i és precisament allà on es concentra bona part de l’activitat econòmica, la creativitat i la innovació. Diferents estudiosos de l’economia urbana, com Jane Jacobs o més recentment Richard Florida, han emfatitzat la importància econòmica de les ciutats com a centres de producció, distribució i consum. Les grans àrees urbanes ofereixen considerables avantatges des del punt de vista de l’organització econòmica. Contenen generalment grans mercats, abundant mà d’obra qualificada i diversa, i possibiliten l’aprenentatge i intercanvi d’informació entre diferents empreses i professionals.

La tria d’una ubicació determinada per a desenvolupar activitats acadèmiques o professionals condicionarà de forma directa les possibilitats que tindrem al nostre abast. Això és cert no tan sols en termes econòmics sinó també pel que fa a altres elements socials i culturals que determinen de forma directa la qualitat de les nostres vides. En aquest sentit, les ciutats acostumen a comptar generalment amb una oferta d’oci més variada, de major qualitat, i una vida social mes dinàmica i participativa. Ofereixen també millors infraestructures, disponibilitat de transport públic i major connectivitat amb altres territoris. Tot plegat, afavoreix que les ciutats siguen de forma majoritària la ubicació escollida pels individus més ben formats i amb majors aptituds emprenedores, aquells que en conseqüència presenten una major propensió a la innovació i a la creativitat.

Comptat i debatut, resulta raonable sostenir la tesi que les ciutats i les grans àrees urbanes concentraran cada vegada un percentatge més alt de la nostra població. Aquesta concentració no serà solament quantitativa, sinó que cada vegada ho serà més també de qualitativa. Els individus més qualificats, les empreses i professionals amb majors ambicions i capacitat d’innovació s’ubiquen cada cop més a les grans ciutats o a les seues àrees metropolitanes.

En aquest context, hi ha una qüestió que tenint en compte els meus orígens no puc obviar i és quin paper hi jugaran els pobles i les ciutats menudes en aquest nou escenari de la geografia econòmica global. Dia rere dia, resulta possible corroborar les tendències que hem mencionat amb anterioritat. Cada vegada hi ha més joves que marxen a les ciutats a fer els seus estudis universitaris i molts d’ells acaben només tornant-hi de forma puntual per mantenir contacte amb família i amics. La principal raó és evidentment la manca d’oportunitats laborals, però també juguen un paper important els majors atractius de la ciutat pel que fa a la seua oferta d’oci, el seu entorn social més divers i tolerant, o la major disponibilitat d’infraestructures de tot tipus.

Així doncs, quin futur els espera als nostres pobles? Hi ha marge per a millorar el seu atractiu i potenciar les oportunitats de desenvolupament personal que ofereixen o pel contrari estan condemnats a veure minvar la seua població fins a convertir-se en espais merament residencials? Aquestes són les qüestions que intentarem abordar en la segona part d’aquest article.

Certament, no estem parlant de cap fenomen nou. Històricament, les fluctuacions econòmiques sempre han tingut impactes significatius en l'àmbit polític. El context econòmic, i especialment el laboral, resulta en la major part dels casos una de les principals variables que determinen el posicionament dels electors. Això és especialment cert en els casos extrems, on es destrueixen ràpidament llocs de treball o on se'n generen d'una forma significativa. En altres paraules, l'atribució política de les fluctuacions en l’ocupació és constant, però especialment intensa durant les crisis i postcrisis.

Aquesta tendència, a priori sembla bastant raonable des del punt de vista de l'elector. Resulta manifestament més senzill atribuir políticament les responsabilitats de la generació o destrucció d'ocupació que no fer front a la complexitat de factors i actors que generalment intervenen en el procés. Tot i això, l'ús recurrent d’aquesta simplificació pot dificultar aprofundir en un debat rigorós sobre les polítiques d'ocupació.

Les institucions públiques, és a dir allò sota control dels actors polítics, només determinen el marc institucional sota el qual tenen lloc les relacions laborals. Aquest marc, té sense cap mena de dubtes una influència significativa sobre la generació de treball, però són en última instància altres factors i actors els que determinen el volum d’ocupació. Són les empreses, les cooperatives, els autònoms, els que directament generen llocs de treball; a través d’una demanda d'ocupació que generalment depèn de factors interns i sobretot externs. Les decisions de producció a hores d’ara depenen d’una multiplicitat de factors on cada vegada té més pes el context econòmic internacional.

Així doncs, resulta manifestament poc rigorós utilitzar titulars del tipus “Rajoy redueix l'atur”. No perquè els responsables polítics no tinguen una decidida influència sobre l’entorn econòmic, sinó perquè les raons fonamentals d’aquestes fluctuacions responen inevitablement a les decisions de producció preses pels diferents agents econòmics. Unes decisions que responen a expectatives, al context internacional, a una estructura econòmica donada, etc. En aquest context, una política econòmica determinada hi pot influir, però l'experiència ens indica que països amb orientacions polítiques i models laborals ben diferents han assolit resultats semblants pel que fa a ocupació.Ens cal doncs un debat molt més profund i assumint la complexitat de la qüestió a tractar.

Les Comarques Centrals Valencianes constitueixen un espai d’intensa activitat econòmica i social. Al litoral, trobem ciutats com Dénia, Gandia o Benidorm, especialitzades fortament en el sector serveis i del turisme. A l’interior, en canvi, trobem les principals ciutats on històricament s’ha donat una forta especialització industrial. Parlem de ciutats com Ontinyent, Xàtiva, Alcoi o Cocentaina, les quals concentren la seua activitat econòmica en el tèxtil, la confecció, la fusta i les joguines.

Si bé és cert que les activitats industrials han disminuït en les darreres dècades d’una forma considerable, determinats subsectors han estat capaços d’adaptar-se i de reconvertir-se a noves activitats més intensives en valor afegit. En aquest sentit, la vertebració de les principals ciutats industrials de les Comarques Centrals possibilitaria l’aprofitament de sinergies conjuntes entre els diferents sectors industrials de la zona.

Aquestes sinergies, o aprofitament conjunt dels avantatges de localització i especialització, s’haurien de generar creant la infraestructura institucional i física necessària per a potenciar les relacions econòmiques a les Comarques Centrals. En aquest sentit, cal treballar per posar en contacte el teixit industrial facilitant la cooperació en temes tan crucials com la innovació i el desenvolupament de nous productes. D’altra banda, és imprescindible tractar de millorar i ampliar les vies de comunicació existents. Especialment important és el cas del ferrocarril, on les Comarques Centrals s’han vist àmpliament marginades i desconnectades respecte a la resta del país.

Després del tomb electoral del darrer 24 de maig a les principals ciutats valencianes, els nous batles semblen haver recuperat aquesta idea de vertebració i col•laboració de les Comarques Centrals Valencianes. Aquest fet suposa, doncs, una molt bona notícia, i que acompanyada d’una bona política territorial per part de la Generalitat Valenciana pot afavorir la recuperació econòmica de les àrees industrials més tocades per la crisi. Un nou model de governança i cooperació territorial és possible, i les Comarques Centrals Valencianes poden liderar aquest procés.

L’artista faller només consolidava amb aquesta obra un posicionament que, justament o injusta, està ja ben estès en la nostra societat. La imatge, però, em va portar a reflexionar sobre les bases d’aquella conclusió i a pensar quina era la millor forma de desfer-se’n d’aquells fils que restringeixen la nostra capacitat de moviment. Si limitem la nostra anàlisi a l’àmbit estrictament econòmic, és evident que la imatge de la Falla obri un debat al voltant de com aconseguir més independència o llibertat en les decisions de política econòmica.

El primer pas és trobar la punta dels fils, esbrinar on va començar tot: dèficit i deute públic. Una despesa molt per sobre dels ingressos potencials va generar – i segueix generant - dèficits gairebé de manera contínua en la majoria de països europeus. Per a finançar aquests desequilibris pressupostaris els governs s’han hagut d’endeutar, evidentment als tipus d’interès que els mercats – inversors, empreses, famílies – consideraven oportú. Això ha portat molts països europeus a una situació d’extremada vulnerabilitat on, efectivament, els famosos mercats són els que condicionen de forma inevitable el marge de maniobra en la política econòmica del govern.

En el context de la Unió Europea i de la zona euro més concretament, aquestes vulnerabilitats no són, però, una amenaça merament local, sinó que posen en perill l’estabilitat i la credibilitat de la resta de socis. Per tant, sembla lògic que els possibles damnificats per aquest contagi impulsaran l’establiment de regles i restriccions a fi de limitar aqueixa amenaça. És a dir, Merkel i Brussel•les marcaran les regles de joc.

Si tornem a l’origen, la solució sembla bastant òbvia: si no existeixen dèficits i el deute és reduït, els fils desapareixen o, com a mínim, seran més llargs i ens donaran més capacitat de moviment. Això no vol dir, però, que calguen grans retallades en serveis públics i socials –com sovint ens han intentat vendre–; sinó, més bé, que necessitem una gestió més rigorosa i una millor planificació dels ingressos i les despeses.

Pràcticament tot l’espectre polític hauria de poder coincidir en aquesta idea principal: som més lliures i menys vulnerables si quadrem el pressupost. És la forma més fàcil i més responsable de deixar de ser titelles.

Aquesta darrera setmana, depenent de les fonts consultades, els rebels d’Ucraïna poden ser bé uns neonazis d’ultradreta, o bé uns salvadors de la democràcia i les llibertats fonamentals. Veneçuela i ara Ucraïna són dos casos paradigmàtics on la desinformació i el desconeixement global de les característiques culturals i polítiques s’utilitzen per a manipular a conveniència l’opinió pública.

La hipocresia és notòria en tant que es rebutgen accions violentes segons quina siga la conveniència del possible resultat. En les darreres setmanes hem vist com els aldarulls a Veneçuela o les revoltes a Ucraïna es justificaven per la premsa i polítics occidentals com a accions de lluita per la democràcia i la llibertat; en canvi, els més mínims moviments d’ahir i hui a la regió ucraïnesa de Crimea han generat tot un allau de reaccions i condemnes a nivell internacional.

A Ucraïna, la premsa internacional ha publicitat els manifestants de l’Euromaidan com a lluitadors legítims per la llibertat, front a un govern i grups pro-russos partidaris d’un règim més bé autoritari. Aquesta imatge dista molt de la realitat i simplifica de forma distorsionadora la composició interna dels diferents grups de manifestants, molt més diversos i amb posicions ben diferenciades.

El desconeixement i la desinformació s’utilitzen per a treure profit de la situació, propiciant revoltes i accions violentes que instal·len nous governs fàcilment controlables i més propers als interessos occidentals. La llibertat i la democràcia només importen fins al punt que ajuden a aconseguir l’objectiu anterior.

Algú em dirà que no he descobert res de nou, que això es diu política d’afers exteriors i geopolítica. Tot i això, no deixa de sorprendre’m com la premsa i l’opinió pública defineixen posicions polítiques, amb la qual cosa demostren no tenir cap tipus de coneixement sobre les característiques pròpies del país, ja que limiten els problemes a una simple lluita de bons contra dolents.

En essència, el problema que enfronten els grups polítics és el mateix al que ha de fer front qualsevol entitat de caràcter col·lectiu: com encaixar la participació individual amb l’establiment de programes i objectius comuns. En aquest sentit, l’establiment de xarxes humanes i la cessió d’autonomia individual, en cert grau, sembla ben lògica i fins i tot necessària. El problema és que, ben sovint, l’aproximació que s’ha fet des dels partits polítics a aquest problema recorda excessivament a la que practicaven certs règims burocràtics de l’est.

Exemples d’aquestes pràctiques que limiten la llibertat individual en tenim molts: la disciplina de vot, la selecció unilateral de candidats, les primàries restringides, les llistes úniques, la crítica voraç al discrepant o les oligarquies internes.

Són precisament aquestes males pràctiques internes, juntament amb al desprestigi de la pròpia acció política en sí, les que expliquen la considerable davallada en la implicació dels ciutadans, especialment dels joves, en les organitzacions polítiques. Les noves generacions, molt més formades i amb una major capacitat crítica, veuen els partits polítics com a entitats estàtiques, verticals, on es premia el seguidisme i no els coneixements o la capacitat de lideratge.

Afortunadament, molts han entès aquest mateix raonament, i tot un procés de reforma interna s’ha encetat en moltes entitats polítiques: implantant processos de primàries, garantint la discrepància, o defensant altres formes de participació ciutadana directa. El problema és que, amb bastant freqüència, aquestes reformes només constitueixen una acció de màrqueting, i les formes de funcionar segueixen sent les mateixes, encara que en un context diferent. Un exemple paradigmàtic són les primàries amb llistes úniques o amb entrebancs a la lliure elecció de candidats.

És evident, per tant, que queda molt de camí per recórrer, especialment pel que fa a propiciar un canvi de concepció per part de militants i dirigents polítics. Un canvi on la discrepància i la pluralitat d’opinions siga entesa com una fortalesa i no com una debilitat. Un canvi amb noves estructures transparents i participatives, i on es recompense la feina i la preparació dels militants. Una gran canvi cap a una nova forma de fer política.

No, no heu llegit malament, Alemanya és un dels pocs països europeus on no hi ha establert cap salari mínim per llei, tot i que existeixen certs acords sectorials que poden negociar empreses i treballadors. La introducció de legislació per als sectors on no s’establisquen mínims negociats era una de les condicions irrenunciables dels socialdemòcrates per a formar una nova gran coalició de govern amb els cristiano-demòcrates.

Però més enllà de l’amplia popularitat de la mesura, serveix d’alguna cosa introduir un salari mínim? Els efectes són bastant clars, tot i que el resultat final i, per tant, la conveniència o no de la mesura, varia molt segons els països on s’introdueix. El resultat pot ser positiu, nul, o fins i tot negatiu.

Imaginem una situació idíl·lica on el mercat competitiu assigna recursos i creua efectivament oferta i demanda de treball. La teoria econòmica clàssica ens indica que s’aconsegueix un salari d’equilibri on existeix plena ocupació. Partint d’aquest equilibri teòric, la introducció d’un salari mínim superior al d’equilibri actua com a barrera efectiva d’entrada al mercat de treball, reduint així l’ocupació. En aquest cas es genera una bossa d’aturats involuntaris, gent disposada a treballar però que no ho pot fer per les restriccions salarials. Si, en canvi, el salari mínim es situa per baix o prop de l’equilibri, el resultat serà poc apreciable o nul.

Malauradament, la realitat ens obliga a deixar de banda la hipòtesi neoclàssica de l’existència d’un mercat laboral perfectament competitiu. A la major part de països existeixen costos d’eixida i d’entrada al mercat laboral, monopolis i oligopolis amb poder de negociació o asimetries en la informació. Per tant, pot resultar difícil determinar si el salari d’equilibri que s’observa en el mercat correspon, efectivament, a la lliure interacció i a la productivitat del treball, o pel contrari representa abusos i imperfeccions al mercat laboral.

Els resultats pràctics són diferents i molt dispars. Existeixen països amb salari mínim on l’atur és baix i els nivells de benestar alts, i també existeix el cas contrari, països amb un alt grau de desenvolupament i alts salaris sense cap tipus de mínim.

Es podrien fer raonaments de diferents tipus tant per a defensar la conveniència com la inconveniència d’un salari mínim. Els defensors del lliure mercat podrien adduir que sense salaris mínims s’aconseguirà la màxima ocupació i, per tant, el màxim benestar de tota la societat. Per altra banda, els defensors del salari mínim podrien adduir que, tot i generar un lleuger augment de la desocupació, el salari mínim actuarà com a tractor de la resta dels salaris del mercat, incrementant-los i al mateix temps augmentant cotitzacions socials que permetran atendre les necessitats d’aquesta bossa d’aturats involuntaris.

Tot i això, el determinant a llarg termini dels salaris és la productivitat, i per tant és aquesta possiblement la que hauria d’indicar la conveniència o no d’establir un salari mínim. Un salari mínim per sobre de la productivitat del treball possiblement acabe generant distorsions, atur i sent insostenible en el temps. Però, en canvi, si els salaris observats són fruit d’imperfeccions en el mercat de treball, el salari mínim pot ajudar a millorar les condicions laborals i a equiparar-les amb la productivitat real de l’economia.

En el cas alemany, i seguint l’argumentació anterior, no és probable que la introducció del salari mínim tinga efectes significatius. El salari mitjà d’un alemany durant un any es situa vora els 35.000€ anuals segons la OCDE, considerablement per sobre dels 8.50€ per hora que proposava el SPD. Per tant, podem dir que la mesura tindrà efectes sobretot en aquells sectors amb ocupació més precària i amb menys formació on, certament, es poden millorar les condicions de treball, però l’impacte sobre la resta de la població activa hauria de ser més bé reduït.

Bèlgica és un experiment potser únic en el món on s’aplica una mena de doble federalisme polític i cultural de forma separada. La confederació belga està formada per tres Estats federats, tres comunitats culturals diferenciades, i un govern federal comú. Cadascuna d’aquestes set entitats té dret propi a constituir un parlament i a exercir tasques de govern en aquelles matèries sobre les quals té assignades competències.

Aquesta doble estructura, cultural i política, respon bàsicament a una història de tensions i desavinences entre les dos comunitats majoritàries, els flamencs (de parla neerlandesa) i els valons (francòfons). Des de la independència del país el 1830 i fins ben entrat el segle XX (1970), Bèlgica va ser, de fet, un estat unitari on les classes hegemòniques eren essencialment francòfones. El major desenvolupament econòmic a Valònia va afavorir el predomini del francès com a llengua vehicular i va situar el neerlandès com una llengua de segona utilitzada a les regions més pobres del país.

No obstant això, cap a finals del segle XXI i durant el segle XX les reivindicacions lingüístiques per part de la comunitat neerlandesa van anar creixent de forma exponencial, conjuntament amb el seu major desenvolupament econòmic. Aquest últim fet, juntament amb al desig való d’una major autonomia econòmica (per tal de no haver de subsidiar l’aleshores “pobra” Flandes) van culminar en l’establiment d’un Estat Federal el 1970, que es desenvoluparia completament amb les cinc reformes constitucionals posteriors.

Només quedava un punt clau per negociar: Brussel·les. L’actual capital europea és, bàsicament, un enclavament francòfon, tot i que la ciutat està ubicada geogràficament dins del territori flamenc. Oficialment, la regió de Brussel·les-Capital és bilingüe, i tant el neerlandès com el francès són idiomes oficials; no obstant això, el francès és la llengua materna de vora el 80% de la població. A banda d’aquesta complicació addicional, cal afegir que uns 80.000 belgues parlen alemany a la zona nord-est de Valònia.

El resultat final va ser la creació de dues grans comunitats culturals amb competències pròpies sobre ensenyament, llengua i cultura: la comunitat flamenca i la comunitat francòfona –més, a banda, la comunitat que parla alemany–. Posteriorment, tres regions autònomes o estats federats: Flandes, Valònia i la Regió de Brussel·les-Capital. En el cas de Flandes, el parlament de la regió i el de la comunitat estan fusionats en un sol parlament a Brussel·les, però no és el cas a Valònia, ja que el parlament de la regió inclou els habitants que parlen alemany, però aquests últims tenen un parlament diferent per a la seua comunitat cultural.

En resum, l’afirmació inicial del nostre curs resulta ser ben certa, l’estructura federal belga és única en el món i ben complicada. Un ciutadà pot arribar a estar sotmès a un total de 4 governs diferents, excloent-ne els supraestatals: Ajuntaments, Comunitats Culturals, Estats Federats i Govern Federal. Especialment complicat és el cas de Brussel·les, on un ciutadà qualsevol hauria de votar (recordem que el vot és obligatori a Bèlgica) a les eleccions locals, a les de la seva comunitat lingüística, a les de la Regió de Brussel·les-Capital, i a les eleccions Federals de tota Bèlgica.

Així, a priori, tots podríem coincidir en què tot plegat sembla una estructura notablement sobredimensionada per a un país que compta amb poc més d’onze milions d’habitants; però l’evidència, potser, contradiu aquesta primera intuïció. Les diferents reformes constitucionals han aconseguit d’una manera o altra integrar totes les comunitats amb voluntat de ser, i els resultats del país en termes econòmics o de desenvolupament social són més que envejables. S’ha promogut l’acceptació del pluralisme cultural i s’ha permès la sobirania de les regions en les matèries que els toquen més de prop. Dins de la seua complexitat, potser alguna cosa haurem d’aprendre de l’experiència belga.

+ Per a més informació específica sobre l’estructura federal, podeu consultar aquest article a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/B%C3%A8lgica

La rebaixa del BCE afecta específicament als tipus d’interès que aquesta institució aplica als bancs i institucions financeres de la zona euro quan aquestes recorren al BCE per a aconseguir finançament. Aquesta mesura té, per tant, com a resultat que els bancs poden accedir més fàcilment al crèdit, i com a resultat teòric l’abaratiment del crèdit a famílies i empreses, així com la rebaixa dels tipus d’interès en el mercat interbancari (préstecs d’un banc a un altre). És a dir, implica en el curt termini una rebaixa del famós EURIBOR (Euro Interbank Offered Rate) sobre el qual estan referenciats els principals tipus d’interès aplicats als préstecs hipotecaris.

La lògica, seguint la teoria keynesiana clàssica, seria la següent: 1. La rebaixa afavoreix l’accés barat a finançament per part dels bancs; 2. Com a resultat de la major capitalització, aquests estan més disposats a prestar a famílies i empreses; 3. L’EURIBOR baixa, per tant, els ciutadans que tenen hipoteques poden destinar més recursos a consum o altres activitats; 4. En general, la major disponibilitat de crèdit, junt amb la davallada dels tipus d’interès hipotecaris, incrementaria -al menys a curt termini- la demanda agregada, apujant així la inflació i afavorint el creixement econòmic.

Malauradament, diferents raons fan pensar que aquesta seqüència lògica no es donarà, i que, a més, hi haurà altres conseqüències indirectes.

En primer lloc, el pas de la primera etapa a la segona està lluny de donar-se en la realitat. L’experiència ens diu que anteriors rebaixes de tipus no han generat aquest efecte i, a més, hi ha dues raons addicionals per les quals els bancs poden trencar aquest efecte transmissió: la incertesa i la conveniència d’invertir aquests recursos en deute públic, bé per pressions polítiques o per pur criteri de rendibilitat.

En segon lloc, cal plantejar-nos directament la conveniència o no d’abaratir l’accés al crèdit. Les famílies, empreses i administració pública a l’Estat Espanyol tenen encara un deute molt elevat, i un major accés al crèdit no fa si no frenar el procés de desapalancament. L’accés barat al crèdit pot ajudar a refinançar deutes, però les previsibles pujades dels tipus d’interès en el futur poden convertir aquests volums de deute en totalment inassumibles. El resultat seria, per tant, aquella dita popular de pa per a hui, fam per a demà.

Per altra banda, una de les principals raons que apunta el mainstream dels “experts” econòmics per a aquesta rebaixa de tipus és la baixa inflació. Segons la teoria econòmica dominant, no és desitjable tindre una inflació negativa (deflació, baixada de preus), sinó que per diverses raons és bo comptar amb una inflació positiva, vora el 2% que és, precisament, l’objectiu del BCE. El principal fonament d’aquesta posició és que la deflació dóna incentius als consumidors per a aplaçar les seues compres, és a dir, si sabem que els preus van a baixar potser esperarem indefinidament i el consum caurà. Aquesta afirmació és, però, molt discutible, i l’economista Xavier Sala i Martín ho explicava molt bé fa uns dies en un article al seu blog. Ben sovint la gent compra productes fins i tot sabent que els preus seran menors passat un temps; només cal fer una ullada als productes tecnològics, jocs o música. Per tant, aquest argument és, si més no, qüestionable.

Com veieu, hi ha moltes raons per a dubtar de la conveniència, i fins i tot de l’eficàcia, de successives rebaixes de tipus per part del BCE. No cal, per tant, deixar-se portar pels titulars fàcils d’alguns mitjans de comunicació i de suposats experts que no han analitzat realment l’arrel i les conseqüències directes i indirectes d’aquesta mesura. Cal un debat obert i una postura més crítica amb l’objectiu de trobar solucions reals, duradores i més efectives per a tota la societat.

Pocs dubtes hi ha del gran progrés aconseguit en el darrer segle pel que fa a la qualitat i a la quantitat de la recerca científica. Gairebé la majoria de camps de la ciència han viscut substantius avenços que han canviat la nostra forma d’entendre diferents aspectes de la realitat.

No obstant, la recerca científica ha passat de ser una dedicació d’uns pocs milers, als vora set milions d’investigadors que es calcula que s’hi dediquen en l’actualitat. La competitivitat, per tant, s’ha disparat, i l’obligació imperiosa de publicar per part d’universitats i centres d’investigació ha rebaixat els estàndards de qualitat i de comprovació de les publicacions.

Evidentment, aquelles publicacions amb conclusions més sorprenents o més novedoses són les que prenen les portades dels diaris científics i de la premsa en general. Així, “The Economist” denuncia la poca atenció que es presta a la comprovació d’aquest resultats i a la rèplica empírica dels mateixos. Segons dades del setmanari, els resultats negatius, és a dir hipòtesis errònies, només suposen el 14% de tots els papers d’investigació publicats.

Ningú vol utilitzar el seu temps comprovant resultats i conclusions d’altres que, probablement, no suposen cap progrés per a la seua carrera professional. I això ha tingut greus conseqüències especialment en el camp de l’economia.

Fa només uns mesos, un estudiant d’economia de la Universitat de Massachussetts va provar de replicar els resultats d’un famós estudi sobre creixement i austeritat elaborat per Reinhart i Rogoff, considerats dos economistes de primer nivell. En aquest intent, l’estudiant va descobrir errades elementals en les taules d’Excel que invalidaven bona part de les conclusions. Tot i això, l’estudi va perdurar durant anys sense que ningú hi posés cap pega.

I aquesta sensació de que bona part de la investigació, especialment en economia, camina a la deriva és una sensació que pot percebre fins i tot un estudiant. Ben sovint en els papers d’investigació sobre els que treballem, es troben hipòtesis si més no qüestionables, dades recopilades d’una forma tendenciosa o una obsessió malaltissa per les relacions matemàtiques i l’exclusió dels factors psicològics o socials. Es construeix tota l’estructura sobre unes bases que, en bona part, no estan contrastades empíricament ni corresponen a la realitat. Un pur castell de cartes.

Pot ser ha arribat l’hora, com diu “The Economist”, de canviar les regles del joc i aplicar-hi més criteris de rigorositat i, sobretot, de contrast empíric dels resultats científics.

Qualsevol previsió o dada sobre l’evolució del creixement és immediatament candidata directa a ocupar la portada de l’endemà. Sembla que ningú s’ha preguntat si és possible que algun dia s’acabe aquest creixement, o si més no, amb quina finalitat ens alegren tant aquelles dècimes percentuals. O més important encara, com és que ningú es planteja la dicotomia entre creixement il·limitat i uns recursos naturals limitats.

Fins i tot ni els economistes es plantegen aquestes coses! Les teories més importants que han intentat explicar les fonts i la dinàmica del creixement econòmic han fracassat de forma estrepitosa. Els economistes de tendència neoclàssica i keynesiana, que formen el gros del actual mainstream de l’especialitat, han demostrat una notable incapacitat per a construir models teòrics amb variables que no actuen d’una forma sistemàtica.

L’exemple perfecte d’aquesta incapacitat és el model teòric que durant anys ha sigut hegemònic en la teoria macroeconòmica neoclàssica: el model de Solow. Aquest economista nord-americà i els seus deixebles, van formular un model matemàtic que explicava el creixement bàsicament com a font de l’acumulació de capital i de l’increment dels factors productius. Ben prompte però se’n van adonar que les previsions del model no casaven amb les dades reals i es van veure obligats a introduir un factor de creixement exogen, que alguns anomenen residu de Solow i altres han considerat com a progrés tecnològic. En tot cas, una burda manipulació del model per a incloure aspectes qualitatius (culturals, geogràfics, climàtics...) els quals la majoria d’economistes semblen incapaços d’interpretar.

Per altra banda, la previsió central del model establia que tots els països relativament més pobres acabarien creixent més ràpidament que els rics, i aconseguirien així arribar al seu “estat estacionari”. Res més lluny de la realitat. De nou s’obvien els aspectes qualitatius, l’existència de recursos limitats o els efectes del canvi climàtic. Només cal fer una ullada a l’Àfrica per veure països totalment estancats i que no creixen ni tan sols unes dècimes. I sí, aquest model segueix encara estudiant-se i donant-se com a referència als estudiants d’economia.

Més enllà d’aquests errors teòrics, cal tindre en compte també que el creixement “per se” no ens diu res sobre quin és l’estat real d’una determinada societat. No ens diu res sobre la qualitat de vida, sobre el sistema educatiu, sobre la sanitat, sobre la felicitat de les persones...

Cal per tant un canvi substancial en la concepció dels objectius del sistema econòmic global. Hauria de valorar molt més el creixement en termes qualitatius i no tant en termes quantitatius. El que ens hauria d’importar és de quina qualitat de vida gaudim, de si som o no feliços, i sobretot de quin futur podrem oferir als nostres fills i a les properes generacions.