Gandhi, a pesar de sus grandes logros no era en absoluto igualitario y estaba morbosamente obsesionado por el sexo. Bajo mi punto de vista no existe un auténtico pensamiento ético y democrático sin visión de género. Los datos que siguen no necesitan más comentarios.

ALGUNOS HECHOS PROBADOS SOBRE GANDHI

El libro de Rita Banerji, “Sex and Power: Defining History, Shaping Societies”, 2008, desvela aspectos generalmente desconocidos de la vida de Gandhi (1):

Que Gandhi dormía con dos jóvenes o niñas, una a cada lado, está corroborado por múltiples autores y testigos como el Dr. L .R. Bali, autor de “Rangeela Gandhi” & “Kya Gandhi Mahatma The”. Las niñas que dormían con él aceptaron que se explicara en el libro(2).

En su libro “The Sexual Teachings of the White Tigress: Secrets of the Female Taoist Masters”, Hsi Lai escribe que Gandhi “durmió periódicamente entre dos niñas vírgenes de doce años de edad. Él no hizo esto con el propósito de contacto sexual real, sino como una práctica antigua para rejuvenecer su energía masculina... Los taoístas llamaban a este método ”usar el yin definitivo para reponer el yang.“

Gandhi creía que el sexo por placer era pecado, que la atracción sexual entre hombres y mujeres no era natural, que el esposo y la esposa debían vivir juntos como hermano y hermana, y que sólo debían tener relaciones sexuales con fines de procreación (extraído de “Gandhi a Memoir” de William Shirer.) Renunció al sexo a los 36 años, A la edad de 36 años decidió ser célibe: “es el deber de todos los indios reflexivos no casarse”, exigiendo un voto similar de sus discípulos, y en 1936, a los 67 años, relataba públicamente cuando tenía una polución nocturna(3).

En el 2010 Jad Adams publicó su libro “Gandhi: Naked Ambition”(4). En 1936 Gandhi fue fotografiado con su taparrabos de andar por casa, mirando a través de sus gafas de alambre redondo, y apoyado en dos mujeres Abha y Sushila, vestidas con saries, a las que él mismo nombraba como 'walking sticks', mis bastones.

En su ashram, esposos y esposas se alojaban por separado, y si se sentían deseo, debían tomar un baño frío. Sin embargo, animaba a los jóvenes a bañarse y dormir juntos para que superaran la tentación. Si la naturaleza podía más que la voluntad, castigaba a las niñas cortándoles el pelo largo. Cuando uno de sus propios hijos tuvo relaciones con la esposa de otro hombre, Gandhi le impuso un ayuno total de siete días: “Si muere en el proceso no tenemos que arrepentirnos”.

A causa de la dieta de frutas y nueces que creía que reducía sus impulsos sexuales, habitualmente estaba estreñido y pasaba horas en el baño. No le daba vergüenza animar a las mujeres a venir a visitarlo durante sus sesiones en el inodoro. Después, le daban masajes con aceite de mostaza y jugo de limón con él desnudo delante de ellas. Cada mañana su primera pregunta para Abha y Sushila era siempre: “¿Han tenido una buena evacuación esta mañana, hermanas?”

La adolescente Abha estaba casada con su sobrino nieto. Gandhi admitió que era muy difícil para él dormir junto a ella sin querer sexo, pero también reconoció que se trataba de un “experimento muy valioso”. En cuanto a Sushila, la había tenido en su regazo cuando tenía seis años y le había pedido a su madre que se la diera a él como regalo. La joven se hizo médico, regresó al ashram y se convirtió en la médico personal de Gandhi. En 1938 Gandhi escribía sobre sus baños con Sushila: “Mientras ella se baña me mantengo con los ojos fuertemente cerrados, no sé cómo se baña, si lo hace desnuda o en ropa interior. Les puedo decir por el sonido que utiliza jabón. No he visto ninguna parte de su cuerpo que los demás no hayan visto”.

Gandhi mantuvo una gran indiferencia hacia sus propios hijos por ser el producto de su despreciable vida sexual, y cuando, a su vez, se convirtieron ellos mismos en seres sexuales, los rechazó. A partir de la muerte de Kasturba en 1944, Gandhi extremó sus “experimentos” sexuales, compartiendo cama con las mujeres de sus amigos seguidores. Deliberadamente se ponía en situaciones cada vez de más excitación sexual para demostrar el poder de la mente sobre la materia.

Para hacer las cosas aún más tentadoras, y su autocontrol más triunfante, tomó una mujer mucho más joven en su cama, rechazando en 1947 a la fiel Sushila de 33 años, que se sintió desterrada de su lado. La nueva chica fue Manu Gandhi, su sobrina-nieta de 18 años, a la que Kasturba había cuidado cuando perdió a su propia madre. Gandhi escribió a Manu, diciendo que ambicionaba que ella permaneciera virgen hasta el final de su vida: “Es posible que nos puedan matar los musulmanes en cualquier momento, y debemos poner a nuestra pureza la prueba definitiva, así que deberíamos ofrecer el más puro de los sacrificios durmiendo desnudos”. Abha insistió en mantener su ropa puesta hasta el final. De hecho, ambas jóvenes caminaban a cada lado de él, cuando la bala asesina disparada por un hindú, finalmente lo mató a tiros.

[1] Women suffer from Gandhi's legacy por Michael Connellan, guardian.com.uk

[2] 25 Untold Truths About Gandhi, 2012, por Purvi Parikh.

[3] Did Mahatma Gandhi sleep with virgins?, 2004 www.straightdope.com, por Cecil Adams

[4] Sexual torment of a saint: A new book reveals Gandhi tortured himself with the young women who worshipped him, and often shared his bed, por Glenys Roberts www.dailymail.co.uk

Article publicat a Dones en xarxa

Gandhi, malgrat els seus grans èxits no era en absolut igualitari i estava morbosament obsessionat pel sexe. Al meu parer, no hi ha un autèntic pensament ètic i democràtic sense visió de gènere. Les dades que segueixen no necessiten més comentaris.

ALGUNS FETS PROVATS SOBRE GANDHI

El llibre de la Rita Banerji, "Sex and Power: Defining History , Shaping Societies", 2008, revela aspectes generalment desconeguts de la vida de Gandhi (1):

Que Gandhi dormia amb dos joves o nenes, una a cada costat, està corroborat per múltiples autors i testimonis com el Dr L. R. Bali, autor de “Rangeela Gandhi” & “Kya Gandhi Mahatma The”. Les nenes que dormien amb ell van acceptar que s'expliqués en el llibre (2).

En el seu llibre “The Sexual Teachings of the White Tigress: Secrets of the Female Taoist Masters” , Hsi Lai escriu que Gandhi “dormia periòdicament entre dues nenes verges de dotze anys d'edat. Ell no ho va fer amb el propòsit de contacte sexual real, sinó com una pràctica antiga per rejovenir la seva energia masculina ... Els taoistes deien a aquest mètode ”utilitzar el yin definitiu per reposar el yang.“

Gandhi creia que el sexe per plaer era pecat, que l'atracció sexual entre homes i dones no era natural, que l'espòs i l'esposa havien de viure junts com a germà i germana, i que només havien de tenir relacions sexuals amb fins de procreació (extret de “Gandhi a Memoir” de William Shirer.) Va renunciar al sexe als 36 anys, a l'edat de 36 anys va decidir ser cèlibe: “és el deure de tots els indis reflexius no casar-se” , exigint un vot similar dels seus deixebles, i el 1936, als 67 anys, relatava públicament quan tenia una pol·lució nocturna (3).

El 2010 Jad Adams va publicar el seu llibre “Gandhi: Naked Ambition”(4). El 1936 Gandhi va ser fotografiat amb el seu tapall d'estar per casa, mirant a través de les seves ulleres de filferro rodó, i recolzat en dues dones Abha i Sushila, vestides amb saries, a les quals ell mateix nomenava com 'walking estics', els meus bastons.

En el seu ashram, esposos i esposes s'allotjaven per separat, i si se sentien desig, havien de prendre un bany fred. No obstant això, animava els joves a banyar-se i dormir junts perquè superessin la temptació. Si la naturalesa podia més que la voluntat, castigava les nenes tallant els cabells llargs. Quan un dels seus propis fills va tenir relacions amb l'esposa d'un altre home, Gandhi li va imposar un dejuni total de set dies: “Si mor en el procés no hem de penedir”.

A causa de la dieta de fruites i nous que creia que reduïa els seus impulsos sexuals, habitualment estava restret i passava hores al bany. No li feia vergonya animar les dones a venir a visitar durant les seves sessions al vàter. Després, li donaven massatges amb oli de mostassa i suc de llimona amb ell nu davant. Cada matí la seva primera pregunta per Abha i Sushila era sempre: “Han tingut una bona evacuació aquest matí, germanes?”

L'adolescent Abha estava casada amb el seu nebot nét. Gandhi va admetre que era molt difícil per a ell dormir al costat d'ella sense voler sexe, però també va reconèixer que es tractava d'un “experiment molt valuós”. Pel que fa a Sushila , l'havia tinguda a la falda quan tenia sis anys i li havia demanat a la seva mare que se la donés com a regal. La jove es va fer metge, va tornar al ashram i va esdevenir la metge personal de Gandhi. El 1938 Gandhi escrivia sobre els seus banys amb Sushila: “Mentre ella es banya em mantinc amb els ulls fortament tancats, no sé com es banya, si ho fa nua o en roba interior. Els puc dir pel so que utilitza sabó. No he vist cap part del seu cos que els altres no hagin vist”.

Gandhi va mantenir una gran indiferència cap als seus propis fills per ser el producte de la seva menyspreable vida sexual, que, al seu torn, es van convertir ells mateixos en éssers sexuals, els va rebutjar. A partir de la mort de Kasturba en 1944, Gandhi va extremar els seus “experiments” sexuals, compartint llit amb les dones dels seus amics seguidors. Deliberadament es posava en situacions cada vegada de més excitació sexual per demostrar el poder de la ment sobre la matèria.

Per fer les coses encara més temptadores, i el seu autocontrol més triomfant, va prendre una dona molt més jove en el seu llit, rebutjant el 1947 a la fidel Sushila de 33 anys, que es va sentir bandejada del seu costat. La nova noia va ser Manu Gandhi, la seva neboda-néta de 18 anys, a la qual Kasturba havia cuidat quan va perdre a la seva pròpia mare. Gandhi va escriure a Manu, dient que ambicionava que ella romangués verge fins al final de la seva vida:“És possible que ens puguin matar els musulmans en qualsevol moment, i hem de posar a la nostra puresa la prova definitiva, així que hauríem oferir el més pur de els sacrificis dormint nus”. Abha va insistir a mantenir la seva roba posada fins al final. De fet, totes dues joves caminaven a cada costat d'ell, quan la bala assassina disparada per un hindú, finalment el va matar a trets.

[1] Women suffer from Gandhi's legacy por Michael Connellan, guardian.com.uk

[2] 25 Untold Truths About Gandhi, 2012, por Purvi Parikh.

[3] Did Mahatma Gandhi sleep with virgins?, 2004 www.straightdope.com, por Cecil Adams

[4] Sexual torment of a saint: A new book reveals Gandhi tortured himself with the young women who worshipped him, and often shared his bed, por Glenys Roberts www.dailymail.co.uk

Article publicat a Dones en Xarxa

Sense que les dones reprodueixin fills, els alletin i netegin, alimentin, i cuidin els seus familiars, és impossible que el país es mantingui. I amb això compte el capitalisme, que rep la força de treball en millors condicions i més barata, gràcies al treball gratuït de les dones, que es converteixen així en la classe econòmica i social més explotat.

És urgent que els estats assumeixin la tasca de la socialització del treball domèstic, i aquesta socialització no és precisament posar pegats al problema amb falses solucions com augmentar a quatre mesos els permisos de paternitat. Falcón explica la fal·làcia de:

... Que les empreses tindrien la mateixa motivació per contractar dones que homes, atès que l'inconvenient legat per l'empresari per no desitja emprar dones, és el que aquestes abandonen la feina durant quatre mesos en donar a llum. Ningú amb seny pensa que amb quatre mesos s'ha criat un fill o una filla, i tothom sap que després d'aquest termini qui va a portar-lo a la guarderia , a l'escola, al pediatre , al dentista , al gimnàs , l'hospital ... serà la mare , en els 15 anys següents .

Demanar aquest permís de quatre mesos per al pare és privatitzar la responsabilitat de protegir la maternitat i el treball de les dones:

Socialitzar significa crear les institucions públiques que tinguin la responsabilitat d'ocupar-se determinades tasques imprescindibles per al manteniment d'una societat moderna. Que els homes s'ocupin de tasques domèstiques a l'interior de les seves cases no tenen res a veure amb la socialització del treball domèstic, com tampoc que les àvies s'ocupin dels néts ... El compliment d'aquestes tasques per part de mares, pares, avis .... a la llar familiar , segueix pertanyent a l'àmbit del privat , que és precisament el antitètic del socialitza. No es tracta que cada família administri el seu temps com pugui per cuidar el seu nen o al seu nen, es tracta que hi hagi serveis col·lectius atesos per personal especialitzat i preparat per a això, homes i dones que segons els principis democràtics i laics del nostre ordenament legal, s'ocupin de la socialització de l'infant des del naixement fins al final de la seva inscripció. De la mateixa manera que des de finals del segle XIX s'estan reclamant que siguin públics molts dels serveis que presta la família: bugaderies, menjadors populars, pediàtrics, etcètera. Això és la socialització del treball domèstic i no pagar-los els pares permisos de quatre mesos després del naixement del nadó. La socialització de l'individu és tasca col·lectiva en institucions col·lectives, i la resta és donar suport a la ideologia liberal del privat .

Igual que Falcón, una altra molt anomenada jurista americana, Martha Fineman, coneguda internacionalment per les seves investigacions Feminism and Legal Theory Project, advoca per un estat i un mercat més responsables dels dependents i els seus cuidadors. Introdueix el concepte de vulnerabilitat universal. Explica com els teòrics liberals ens presenten com a prototip humà a algú autosuficient, ambiciós i competitiu, però som éssers vulnerables i dependents la major part de la nostra existència: de nens, d'avis, quan emmalaltim, quan som pobres, quan estem sotmesos a la violència, a la solitud, al dol, l'abús de poder... el liberalisme deixa la solidaritat per a l'àmbit privat (famílies i associacions cíviques i religioses). No es contemplen els casos en què la solidaritat no existeix o no és suficient, ni el sacrifici sense compensació econòmica, llast que els privilegiats no estarien disposats a assumir.

Hi ha unes dependències inevitables per disminució d'autonomia o d'oportunitats (infància, vellesa, malaltia, crisi econòmica, catàstrofe...), o per discriminació o violència (prejudicis socials, racials, sexistes, religiosos ..). I també hi ha una dependència derivada de la tasca de cura, que recau gairebé sempre en les dones, activitat fonamental per al progrés de la societat. Les persones que cuiden dependents són al seu torn dependents dels recursos que permeten dispensar amb èxit aquesta atenció. Aquesta dependència generalment no l'experimenten els homes, eviten assumir la responsabilitat per la cura de nens, ancians o malalts. En això influeixen les normes patriarcals no escrites per les quals el rol de cuidador (depenent derivat), el defineixen i assignen les estructures culturals, ideològiques i jurídiques a aquells que se suposa han d'assumir el treball de cuidar els que no poden tenir cura de si mateixos. Les dues dependències són relegades a la família i, en general dins de la família, a les dones en els seus rols de mares, esposes, filles, etc.

L'estat necessita que les càrregues i les responsabilitats associades amb la dependència siguin assumides per una família autosuficient d'estructura patriarcal, que tingui cura de les seves persones dependents, amb un repartiment ideal de les tasques al 50% en la parella, i treballant dos (però els homes no fan el seu 50% , hi ha divorcis, naixements fora del matrimoni, els treballs no estan dissenyats per donar cabuda a la maternitat, les dones guanyen menys i tenen menys oportunitats ...).

La dependència inevitable és ignorada d'una manera o d' una altra per l'Estat, s'entén com una cosa episòdica, o com un canvi gradual en el curs de la vida d'un individu. Pel que fa a la dependència derivada, és convenientment desestimada per l’igualitarisme liberal per considerar conseqüència d'una elecció individual i responsabilitat de la mateixa persona. Els que prenen el paper cuidador han optat per fer-ho i no han de queixar-se de la seva situació o esperar que altres subvencionin les seves opcions. Aquesta reacció reflecteix la tradicional divisió entre el públic i privat, que ha permès a molts estudiosos importants eludir qüestions difícils i potencialment perjudicials per la seva teoria. Per tant mitjançant la família, la dependència es torna invisible, pot ser còmodament privatitzada i s'assumeix erròniament que és gestionada adequadament per la immensa majoria de la gent.[2][2]

Tant l'estat com el mercat laboral recullen els beneficis que produeix el treball de cura a dependents (i no dependents) , en les formes de reproducció i regeneració de la societat. Els beneficis econòmics d'una institució o empresa són possibles gràcies a una combinació de contribucions: la família i el treball de cuidadors, la productivitat del treball i la inversió de capital. Hi ha responsabilitats derivades de l'obtenció de beneficis com una distribució més equitativa de la responsabilitat de la dependència, valorant el treball dels cuidadors i considerant com a socis en la productivitat i generadors de riquesa.

Les contribucions dels treballadors i cuidadors no només han estat seriosament infravalorades, sinó que també acumulen penalitzacions en un sistema que privilegia les contribucions econòmiques per sobre de les físiques, materials, emocionals i intel·lectuals, un sistema que ignora els costos afegits a la feina, així com els beneficis produïts per la feina no empresarial, tant per a les institucions de l'Estat i com per a les del mercat.[3]sistema que privilegia les contribucions econòmiquesignora els costos afegits a la feina, així com els beneficis produïts per la feina no empresarial[3]

S’hauria d'aplicar la justícia com solidaritat a l'estructura bàsica de la societat. El discurs igualitari ha d'estar ancorat en una autèntica comprensió de la condició humana, en la qual tots som vulnerables i dependents, no en falses suposicions com que les capacitats són equivalents i constants entre els individus. L'Estat té l'obligació de no privilegiar cap grup de ciutadans sobre els altres, d'emprendre una acció afirmativa que estructuri les condicions d'igualtat, i no només eviti la discriminació:

S’han de desmuntar les relacions institucionals que privilegien indegudament les circumstàncies d'alguns treballadors mentre toleren els desavantatges estructurals amb què altres breguen diàriament. La meva conclusió final és que els intents de reforma cap a la igualtat de gènere en l'àmbit familiar, fallaran sense les corresponents adaptacions, inclosos els ajustaments estructurals complementaris, de l'estat i de les institucions del mercat. [4]els intents de reforma cap a la igualtat de gènere en l'àmbit familiar, fallaran sense les corresponents adaptacions, inclosos els ajustaments estructurals complementaris, de l'estat i de les institucions del mercat.[4]

És impossible una igualtat de gènere en l'àmbit familiar sense una socialització del treball domèstic i la cura a dependents. La violència de gènere és una violència instrumental, que manté a la dona assumint un treball que correspon a l'estat i al mercat, beneficiaris ambdós de la donació de la vida de les dones. Donació no tan lliure com la ideologia liberal ens vol fer veure.

Acabo observant la coincidència fonamental entre les tesis d'aquestes dues grans pensadores. Diu Falcón:

Cap de les mesures cautelars i educatives que tant els professors progressistes com la llei de violència intenten implantar, eradica el problema. Aquestes mesures estan basades en la penalització del delicte i la prevenció mitjançant l'educació, la qual cosa suposa confiar en el canvi d'actituds i hàbits mitjançant la transformació dels individus. És a dir, sense prendre en consideració les causes materials de la violència.causes materials de la violència

És lògic que els estats, i tots són patriarcals, es neguin a reconèixer l'explotació econòmica de les dones com a causa fonamental de la violència masclista. Així com el burgès ha de negar l'existència de la lluita de classes, l'home ha de negar el rendiment econòmic que el treball gratuït de la dona li proporciona. Les mesures, per tant, que aquest mateix estat d'aplicar per acabar amb l'explotació femenina constitueix una transformació rotunda del mateix.reconèixer l'explotació econòmica de les dones com a causa fonamental de la violència masclista

Mentre el mode de producció domèstic subsisteixi com a fonament del capitalisme, el treball domèstic realitzat en el si de la família sigui imprescindible per al manteniment de la societat, les dones romandran adscrites a aquest, treballin o no, a més assalariadament i destinades, per la seva especialitat reproductora, no només a la fabricació de nens, sinó també a la seva manutenció i cura durant els anys de joventut de la seva vida, de manera que els serà impossible invertir en la seva pròpia formació professional la seva major capacitat física i mental. Això seguirà, inevitablement, apartant del mercat de treball i dels llocs de poder tant en l'economia com en la política .

I mentre l'estructura familiar es mantingui en les mateixes condicions, com a unitat econòmica en la qual la dona és el subjecte treballador, l'activitat en el treball domèstic i en la reproducció proporciona un enorme benefici social, sense que sigui retribuït i ni tan sols reconegut, no hem de comptar amb que la violència masclista s'eradiqui de les nostres societats.

El canvi que requereix la nostra societat és molt més profund que una llei, una assignatura o un permís de paternitat. La socialització del treball domèstic a dependents, aquesta és la necessària revolució feminista.

Article publicat a Dones en xarxa

[1] Editoria Aresta

[2] Martha Albertson Fineman, The Vulnerable Subject And The Responsive State. Research Paper No. 10-130. 2010 Emory University School of Law. Public Law & Legal Theory Research Paper Series

[3] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011

[4] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011.

Sin que las mujeres reproduzcan hijos, los amamanten y limpien, alimenten, y cuiden a sus familiares, es imposible que el país se mantenga. Y con eso cuenta el capitalismo, que recibe la fuerza de trabajo en mejores condiciones y más barata, gracias al trabajo gratuito de las mujeres, que se convierten así en la clase económica y social más explotado.

Es urgente que los estados asuman la tarea de la socialización del trabajo doméstico, y esa socialización no es precisamente poner parches al problema con falsas soluciones como aumentar a cuatro meses los permisos de paternidad. Falcón explica la falacia de:

…que las empresas tendrían la misma motivación para contratar mujeres que hombres, dado que el inconveniente alegado por el empresario para no desea emplear mujeres, es el de que éstas abandonan el trabajo durante cuatro meses al dar a luz. Nadie en su sano juicio piensa que con cuatro meses se ha criado un hijo o una hija, y todo el mundo sabe que después de ese plazo quien va a llevarlo a la guardería, a la escuela, al pediatra, al dentista, al gimnasio, al hospital… será la madre, en los 15 años siguientes.

Pedir ese permiso de cuatro meses para el padre es privatizar la responsabilidad de proteger la maternidad y el trabajo de las mujeres:

Socializar significa crear las instituciones públicas que tengan la responsabilidad de ocuparse de determinadas tareas imprescindibles para el mantenimiento de una sociedad moderna. Que los hombres se ocupen de tareas domésticas en el interior de sus casas no tienen nada que ver con la socialización del trabajo doméstico, como tampoco que las abuelas se ocupen de los nietos... El cumplimiento de estas tareas por parte de madres, padres, abuelos….en el hogar familiar, sigue perteneciendo al ámbito de lo privado, que es precisamente lo antitético de lo socializado.

No se trata de que cada familia administre su tiempo como pueda para cuidar a su niño o a su niño, se trata de que haya servicios colectivos atendidos por personal especializado y preparado para ello, hombres y mujeres que según los principios democráticos y laicos de nuestro ordenamiento legal, se ocupen de la socialización del niño desde el nacimiento hasta el final de su inscripción. De la misma forma que desde finales del siglo XIX se están reclamando que sean públicos muchos de los servicios que presta la familia: lavanderías, comedores populares, pediátricos, etcétera. Eso es la socialización del trabajo doméstico y no pagarles a los padres permisos de cuatro meses después del nacimiento del bebé. La socialización del individuo es tarea colectiva en instituciones colectivas, y lo demás es apoyar la ideología liberal de lo privado.

Al igual que Falcón, otra renombrada jurista americana, Martha Fineman, conocida internacionalmente por sus investigaciones Feminism and Legal Theory Project, aboga por un estado y un mercado más responsables de los dependientes y sus cuidadores. Introduce el concepto de vulnerabilidad universal. Explica cómo los teóricos liberales nos presentan como prototipo humano a alguien autosuficiente, ambicioso y competitivo, pero somos seres vulnerables y dependientes la mayor parte de nuestra existencia: de niños, de ancianos, cuando enfermamos, cuando somos pobres, cuando estamos sometidos a la violencia, a la soledad, al duelo, al abuso de poder… El liberalismo deja la solidaridad para el ámbito privado (familias y asociaciones cívicas y religiosas). No se contemplan los casos en que la solidaridad no existe o no es suficiente, ni el sacrificio sin compensación económica, lastre que los privilegiados no estarían dispuestos a asumir.

Existen unas dependencias inevitables por disminución de autonomía o de oportunidades (infancia, vejez, enfermedad, crisis económica, catástrofe…), o por discriminación o violencia (prejuícíos socíales, racíales, sexístas, relígiosos…). Y también existe una dependencia derivada de la tarea de cuidado, que recae casi siempre en las mujeres, actividad fundamental para el progreso de la sociedad. Las personas que cuidan a dependientes son a su vez dependientes de los recursos que permiten dispensar con éxito esa atención. Esta dependencia generalmente no la experimentan los hombres, evitan asumir la responsabilidad por el cuidado de niños, ancianos o enfermos. En ello influyen las normas patriarcales no escritas por las que el rol de cuidador (dependiente derivado), lo definen y asignan las estructuras culturales, ideológicas y jurídicas a aquellos que se supone deben asumir el trabajo de cuidar a los que no pueden cuidar de sí mismos. Ambas dependencias son relegadas a la familia y, por lo general dentro de la familia, a las mujeres en sus roles de madres, esposas, hijas, etc.

El estado necesita que las cargas y las responsabilidades asociadas con la dependencia sean asumidas por una familia auto-suficiente de estructura patriarcal, que cuide de sus personas dependientes, con un reparto ideal de las tareas al 50% en la pareja, y trabajando ambos (pero los hombres no hacen su 50%, hay divorcios, nacimientos fuera del matrimonio, los trabajos no están diseñados para dar cabida a la maternidad, las mujeres ganan menos y tienen menos oportunidades…).

La dependencia inevitable es ignorada de una forma o de otra por el Estado, se entiende como algo episódico, o como un cambio gradual en el curso de la vida de un individuo. En cuanto a la dependencia derivada, es convenientemente desestimada por el igualitarismo liberal por considerarse consecuencia de una elección individual y responsabilidad de la propia persona. Los que toman el papel cuidador han optado por hacerlo y no deben quejarse de su situación o esperar que otros subvencionen sus opciones. Esta reacción refleja la tradicional división entre lo público y privado, que ha permitido a muchos estudiosos importantes eludir cuestiones difíciles y potencialmente perjudiciales para su teoría. Por lo tanto mediante la familia, la dependencia se vuelve invisible, puede ser cómodamente privatizada y se asume erróneamente que es gestionada adecuadamente por la inmensa mayoría de la gente. [2]

Tanto el estado como el mercado laboral cosechan los beneficios que produce el trabajo de cuidado a dependientes (y no dependientes), en las formas de reproducción y regeneración de la sociedad. Los beneficios económicos de una institución o empresa son posibles gracias a una combinación de contribuciones: la familia y el trabajo de cuidadores, la productividad del trabajo y la inversión de capital. Hay responsabilidades derivadas de la obtención de beneficios como una distribución más equitativa de la responsabilidad de la dependencia, valorando el trabajo de los cuidadores y considerándolos como socios en la productividad y generadores de riqueza.

Las contribuciones de los trabajadores y cuidadores no sólo han sido seriamente infravaloradas, sino que también acumulan penalizaciones en un sistema que privilegia las contribuciones económicas por encima de las físicas, materiales, emocionales e intelectuales, un sistema que ignora los costos añadidos al trabajo, así como los beneficios producidos por el trabajo no empresarial, tanto para las instituciones del Estado y como para las del mercado.sistema que privilegia las contribuciones económicasignora los costos añadidos al trabajo, así como los beneficios producidos por el trabajo no empresarial, [3][3]

Debería aplicarse la justicia como solidaridad a la estructura básica de la sociedad. El discurso igualitario debe estar anclado en una auténtica comprensión de la condición humana, en la que todos somos vulnerables y dependientes, no en falsas suposiciones como que las capacidades son equivalentes y constantes entre los individuos. El Estado tiene la obligación de no privilegiar a ningún grupo de ciudadanos sobre los demás, de acometer una acción afirmativa que estructure las condiciones de igualdad, y no sólo evite la discriminación:

…Debe desmontar las relaciones institucionales que privilegian indebidamente las circunstancias de algunos trabajadores mientras toleran las desventajas estructurales con los que otros lidian a diario. Mi conclusión final es que los intentos de reforma hacia la igualdad de género en el ámbito familiar, fallarán sin las correspondientes adaptaciones, incluidos los ajustes estructurales complementarios, del estado y de las instituciones del mercado. [4]los intentos de reforma hacia la igualdad de género en el ámbito familiar, fallarán sin las correspondientes adaptaciones, incluidos los ajustes estructurales complementarios, del estado y de las instituciones del mercado[4]

Es imposible una igualdad de género en el ámbito familiar sin una socialización del trabajo doméstico y el cuidado a dependientes. La violencia de género es una violencia instrumental, que mantiene a la mujer asumiendo un trabajo que corresponde al estado y al mercado, beneficiarios ambos de la donación de la vida de las mujeres. Donación no tan libre como la ideología liberal nos quiere hacer ver.

Acabo observando la coincidencia fundamental entre las tesis de estas dos grandes pensadoras. Dice Falcón:

Ninguna de las medidas cautelares y educativas que tanto los profesores progresistas como la ley de violencia intentan implantar, erradica el problema. Éstas medidas están basadas en la penalización del delito y la prevención mediante la educación, lo que supone confiar en el cambio de actitudes y hábitos mediante la transformación de los individuos. Es decir, sin tomar en consideración las causas materiales de la violencia.causas materiales de la violencia

Es lógico que los estados, y todos son patriarcales, se nieguen a reconocer la explotación económica de las mujeres como causa fundamental de la violencia machista. Así como el burgués debe negar la existencia de la lucha de clases, el hombre debe negar el rendimiento económico que el trabajo gratuito de la mujer le proporciona. Las medidas, por tanto, que ese mismo estado debería aplicar para acabar con la explotación femenina constituye una transformación rotunda del mismo.la explotación económica de las mujeres como causa fundamental de la violencia machista.

Mientras el modo de producción doméstico subsista como fundamento del capitalismo, el trabajo doméstico realizado en el seno de la familia sea imprescindible para el mantenimiento de la sociedad, las mujeres permanecerán adscritas al mismo, trabajen o no, además asalariadamente y destinadas, por su especialidad reproductora, no sólo a la fabricación de niños, sino también a su manutención y cuidado durante los años de juventud de su vida, de modo que les será imposible invertir en su propia formación profesional su mayor capacidad física y mental. Ello seguirá, inevitablemente, apartándolas del mercado de trabajo y de los puestos de poder tanto en la economía como en la política.

Y mientras la estructura familiar se mantenga en las mismas condiciones, como unidad económica en la cual la mujer es el sujeto trabajador, cuya actividad en el trabajo doméstico y en la reproducción proporciona un enorme beneficio social, sin que sea retribuido y ni siquiera reconocido, no debemos contar con que la violencia machista se erradique de nuestras sociedades.

El cambio que requiere nuestra sociedad es mucho más profundo que una ley, una asignatura o un permiso de paternidad. La socialización del trabajo doméstico y a dependientes, esa es la necesaria revolución feminista.

Post publicat a Dones en xarxa

[1] Editoria Aresta

[2] Martha Albertson Fineman, The Vulnerable Subject And The Responsive State. Research Paper No. 10-130. 2010 Emory University School of Law. Public Law & Legal Theory Research Paper Series

[3] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011

[4] Martha Albertson Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011.

La llei no hauria de tractar de forma diferent a la dona i a l'home. Cal respectar les diferències entre l'espòs i l'esposa derivades de les seves diferents aspiracions. Si una dona té una forta preferència per fer la bugada i tenir cura dels nens, més que per fer un treball remunerat, i si el seu marit prefereix aquest treball en lloc de fer les tasques domèstiques, la càrrega extra de treball domèstic i cura de nens que tenen les dones, és deguda a la seva pròpia elecció i és una desigualtat justa , de la qual les dones són responsables. (Richard Arneson, “Feminism and Family Justice,” Public Affairs Quarterly 11 (1997): 313-330)

La jurista Martha Fineman descriu com les primeres reformadores feministes van caure en el parany de l'igualitarisme liberal formal. La neutralitat respecte al gènere era un objectiu feminista que en principi va coincidir amb les nocions liberals d'igualtat.

El concepte d'igualtat s'associa tradicionalment amb el sorgiment de la filosofia de l'individualisme liberal. També se cita sovint com el principi animador clau del feminisme modern ... Va ser la defensa de la idea que tots els éssers humans són, per naturalesa, lliures, iguals, i dotats amb els mateixos drets inalienables, el que va portar primer a les dones a desafiar la seva situació d'inferioritat legal. (Martha Fineman, Equality: still illusive after all these years. Social Citizenship and Gender, Cambridge University Press 2009)

Van acceptar així les feministes com a real la visió idealista de la família en què les dones trien lliurement la tasca de tenir cura, i en cas contrari els homes comparteixen al 50% aquesta tasca:

Les reformadores feministes nord-americanes van argumentar que l'absoluta igualtat de tracte i la neutralitat respecte al gènere era l'única base adequada per a les reforme , tant dins com fora de la família ... La idea era fer que els cònjuges compartissin totes les responsabilitats i els beneficis de la institució del matrimoni, amb un punt de vista androcèntric i rols intercanviables. (Martha Fineman. Women, marriage and motherhood in the united states: allocating responsibility in a changing world, 2011.)

No obstant això la fantasia igualitària aviat va començar a esquerdar-se. El repartiment equitatiu era difícil d'aconseguir:

Els homes no solen ser cuidadors primaris, ni co-cuidadors al 50%, dels fills, ni de dependents, ni de la llar. Els matrimonis poden fracassar, els nivells de divorci són alts. Sempre hi haurà naixements fora del matrimoni. Els treballs no estan dissenyats per donar cabuda a la maternitat. La cura sovint es tradueix en sous més baixos i menys oportunitats de formació i progrés professional. (Martha Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011)

El model igualitarista de família confon el que hauria de ser amb el que és, parla dels nous pares , igualitaris i coresponsables, sense atendre les tossudes estadístiques: només un 7% dels pares ( ♂ ) s'encarrega dels nens en condicions d'igualtat completa amb la dona (Pau i Marga Marí-Klose, Elizabeth Vaquera y Solveig Argeseanu. Infancia y futuro. Fundación la Caixa, 2010) . Aquesta confusió porta a una legislació uniformadora que valora més les afinitats que les diferències . El llenguatge neutral al gènere emmascara els privilegis masculins i invisibilitza la discriminació, considerant que aquesta és una excepció detectable i corregible, dins d'un sistema just i equitatiu, caracteritzat per la llibertat individual i l'autonomia.

Diuen els igualitaristes:

Les situacions diferents de l'home i de la dona poden ser explicades, no per la violència contra la dona ni la discriminació sexista, sinó per les seves preferències diferents. (Epstein 2002, 33; Stolba and Furchtgott-Roth 1999, xii.)

Però la pretesa llibertat d'elecció pot ser aparent. Les dones poden prendre decisions limitadores i perjudicials per a elles dient que ho fan lliurement. El concepte de llibertat d'elecció no reflecteix adequadament l'estructura patriarcal de la societat i la seva influència en les eleccions de la dona.

L'esposa, el progenitor estadísticament més propens a estar en desavantatge en el merca , és més probable que també sigui el progenitor que ha d'ajustar les seves activitats professionals per donar cabuda a la criança del nen. Aquest ajust es traduirà en costos potencialment incalculables per al seu desenvolupament professional i personal. (Martha L. Fineman. Research study granted for the Graduate School Research Committee of the University of Wisconsin, 1981. A study of rhetoric and results in the regulation of the consequences of divorce)

En el cas de la prostitució, per exemple, no podem col·locar en primer pla la llibertat d'elecció, lema del neoliberalisme , brandant l'estendard del “consentiment individual”, sense tenir en compte les condicions que han portat a aquest consentiment, la seva autèntica validesa, i les conseqüències d'aquesta elecció.

Retrocediríem a l'argument de “l’esclau per convicció” absolutament rebutjat en totes les legislacions, avantposant l'opció individual al bé comú i la protecció del feble. La prostitució no és un treball sinó una forma de guanyar-se la vida inevitable per a moltes dones.

Sempre he simpatitzat amb el socialisme i m'entristeixen profundament els trets neoliberals en la seva política. Per exemple pel que fa a la prostitució , Catalunya s'ha convertit segons molts en el bordell d'Europa amb la seva política permissiva en aquest tema. Com diu la magistrada del TSJC Matilde Aragó Gassiot en la seva intervenció la presentació de la plataforma pel Dret a no ser Prostituïdes, Catalunya ha adoptat una estratègia de foment de la prostitució :

• L’any 2010, es dicta el Decret 112/2010, de 31 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament d'espectacles públics i activitats recreatives, fet pel Sr. Saura i President Montilla, i aquella normativa (del 2002) va ser modificada, art. 41, amb una regulació encara més permissiva - incorporant un element d’espai propi per les dones, com a tot element - sense fer cap referència, ni cap debat social previ, sobre la conveniència de regular o no els prostíbuls, ni sobre la relació evident i constatada (així en tots els procediments judicials oberts) entre tràfic de persones i la prostitució. Es diu que les dones que hi treballin han de ser autònomes. I cal preguntar-se, des de quan són autònoms els treballadors que donen el rendiment a favor d’un negoci d’un altre? Això es va aprovar amb l’ aquiescència tàcita de les institucions, inclòs l’Institut de la Dona. En la pràctica, Catalunya és pionera de la tolerància als prostíbuls i s’ha donat carta blanca a la seva instal·lació, aconseguint que tinguem el bordell més gran d’Europa. I s’ha fomentat les organitzacions contràries a l’abolicionisme i de foment del “treball sexual” fins al punt injustificable de que entrin a formar part de les xarxes legals de lluita contra la tracta de persones.

Em dol veure com el socialisme ha caigut en el parany neoliberal, però em dol molt més veure dones que es diuen a si mateixes feministes i utilitzen els mateixos arguments sobre la dona que els liberals més extrems.

Article publicat a Donesenxarxa

La ley no debería tratar de forma diferente a la mujer y al hombre. Hay que respetar las diferencias entre el esposo y la esposa derivadas de sus diferentes aspiraciones. Si una mujer tiene una fuerte preferencia por hacer la colada y cuidar de los niños, más que por hacer un trabajo remunerado, y si su marido prefiere éste trabajo en lugar de hacer las tareas domésticas, la carga extra de trabajo doméstico y cuidado de niños que tienen las mujeres, es debida a su propia elección y es una desigualdad justa, de la que las mujeres son responsables. (Richard Arneson, “Feminism and Family Justice,” Public Affairs Quarterly 11 (1997): 313-330)

La jurista Martha Fineman describe como las primeras reformadoras feministas cayeron en la trampa del igualitarismo liberal formal. La neutralidad respecto al género era un objetivo feminista que en principio coincidió con las nociones liberales de igualdad.

El concepto de igualdad se asocia tradicionalmente con el surgimiento de la filosofía del individualismo liberal. También se cita a menudo como el principio animador clave del feminismo moderno... Fue la defensa de la idea de que todos los seres humanos son, por naturaleza, libres, iguales, y dotados con los mismos derechos inalienables, lo que llevó primero a las mujeres a desafiar su situación de inferioridad legal.(Martha Fineman, Equality: still illusive after all these years. Social Citizenship and Gender, Cambridge University Press 2009)., Equality: still illusive after all these yearsSocial Citizenship and Gender

Aceptaron así las feministas como real la visión idealista de la familia en que las mujeres eligen libremente la tarea de cuidar, y en caso contrario los hombres comparten al 50% dicha tarea:

Las reformadoras feministas estadounidenses argumentaron que la absoluta igualdad de trato y la neutralidad respecto al género era la única base adecuada para las reformas, tanto dentro como fuera de la familia… La idea era hacer que los cónyuges compartieran todas las responsabilidades y los beneficios de la institución del matrimonio, con un punto de vista androcéntrico y roles intercambiables. (Martha Fineman. Women, marriage and motherhood in the united states: allocating responsibility in a changing world, 2011)Women, marriage and motherhood in the united states: allocating responsibility in a changing world

Sin embargo la fantasía igualitaria pronto empezó a resquebrajarse. El reparto equitativo era difícil de lograr:

Los hombres no suelen ser cuidadores primarios, ni co-cuidadores al 50%, de los hijos, ni de dependientes, ni del hogar. Los matrimonios pueden fracasar, los niveles de divorcio son altos. Siempre habrá nacimientos fuera del matrimonio. Los trabajos no están diseñados para dar cabida a la maternidad. El cuidado a menudo se traduce en sueldos más bajos y menos oportunidades de formación y progreso profesional.(Martha Fineman. Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World, 2011) Women, Marriage And Motherhood In The United States: Allocating Responsibility In A Changing World,

El modelo igualitarista de familia confunde lo que tendría que ser con lo que es, habla de los nuevos padres, igualitarios y corresponsables, sin atender a las tozudas estadísticas: solo un 7% de los padres (♂) se encarga de los niños en condiciones de igualdad completa con la mujer (Pau y Marga Marí-Klose, Elizabeth Vaquera y Solveig Argeseanu. Infancia y futuro. Fundación la Caixa, 2010). Infancia y futuro.Fundación la Caixa, 2010Esta confusión lleva a una legislación uniformadora que valora más las afinidades que las diferencias. El lenguaje neutral al género enmascara los privilegios masculinos e invisibiliza la discriminación, considerando que ésta es una excepción detectable y corregible, dentro de un sistema justo y equitativo, caracterizado por la libertad individual y la autonomía.

Dicen los igualitaristas:

Las situaciones diferentes del hombre y de la mujer pueden ser explicadas, no por la violencia contra la mujer ni la discriminación sexista, sino por sus preferencias diferentes.(Epstein 2002, 33; Stolba and Furchtgott-Roth 1999, xii)

Pero la pretendida libertad de elección puede ser aparente. Las mujeres pueden tomar decisiones limitadoras y perjudiciales para ellas diciendo que lo hacen libremente. El concepto de libertad de elección no refleja adecuadamente la estructura patriarcal de la sociedad y su influencia en las elecciones de la mujer.

La esposa, el progenitor estadísticamente más propenso a estar en desventaja en el mercado, es más probable que también sea el progenitor que debe ajustar sus actividades profesionales para dar cabida a la crianza del niño. Este ajuste se traducirá en costos potencialmente incalculables para su desarrollo profesional y personal. (Martha L. Fineman. Research study granted for the Graduate School Research Committee of the University of Wisconsin, 1981. A study of rhetoric and results in the regulation of the consequences of divorce) A study of rhetoric and results in the regulation of the consequences of divorce)

En el caso de la prostitución, por ejemplo, no podemos colocar en primer plano la libertad de elección, lema del neoliberalismo, blandiendo el estandarte del “consentimiento individual”, sin tener en cuenta las condiciones que han llevado a ese consentimiento, su auténtica validez, y las consecuencias de esa elección. Retrocederíamos al argumento del “esclavo por convicción” absolutamente rechazado en todas las legislaciones, anteponiendo la opción individual al bien común y la protección del débil. La prostitución no es un trabajo sino una forma de ganarse la vida inevitable para muchas mujeres.

Siempre he simpatizado con el socialismo y me entristecen profundamente los rasgos neoliberales en su política. Por ejemplo en lo que respecta a la prostitución, Cataluña se ha convertido según muchos en el burdel de Europa con su política permisiva en este tema. Como dice la magistrada del TSJC Matilde Aragó Gassiot en la presentación de la plataforma 'Dret a no ser Prostituïdes' , Cataluña ha adoptado una estrategia de fomento de la prostitución:

Me duele ver como el socialismo ha caído en la trampa neoliberal, pero me duele mucho mas ver a mujeres que se llaman a sí mismas feministas y utilizan los mismos argumentos sobre la mujer que los liberales más extremos.

Artículo publicado en Dones en Xarxa