Alain Badiou1

Nous reptes, velles propostes

Quan el pensador Walter Benjamin va formular en la dècada dels 30 i abans del seu tràgic suïcidi el concepte de revolució fallida, pensava, és clar, en l’ascens del feixisme, el drama que li va tocar viure; tanmateix el desenvolupament dels últims anys de crisi i en especial del passat 2016 ens fan pensar que en cas d’estar viu a la meitat de la dècada dels 2010, Benjamin hauria fet un diagnòstic ben similar: les cendres del crack de 2008 s’assemblen molt més a les del de 1929 que la suposada refundació del capitalisme que algun que altre president es va atrevir a plantejar a la tardor de vuit anys enrere.

El Brexit, l’ascens de Trump a la presidència nord-americana, la crisi dels refugiats... comptem amb multitud d’elements que fan pensar que la revolució fallida de Benjamin segueix de plena actualitat. Tant, que la gran estrela del pensament progressista, el filòsof eslovè Slavoj Zizek el reivindica constantment com a clau per llegir el present. El replegament nacional i el descontent amb les elits semblen ser els dos components essencials de la reacció a escala europea que, lluny d’haver-se esgotat, sembla que viurà un nou punt àlgid al 2017 amb les eleccions franceses -amb la seua sempre present Espasa de Damocles: l’amenaça del Front National de la familia de Le Pen que planeja sobre tots els comicis presidencials des de 2002- així com amb el el retorn de la inestabilitat a Itàlia després de la caiguda de Renzi en el referèndum constitucional, amb el rescat a la banca i unes noves eleccions a la vista com a teló de fons.

Fenòmens com el Brexit, els Le Pen, Trump o el Moviment 5 Estreles contenen aquest denominador comú benjamià, d’ésser el resultat de revolucions imperfectes: no només per la manca d’una esquerra funcional capaç de catalitzar, rendibilitzar i eventualment liderar el canvi des d’una perspectiva històrica marxiana sinó perquè afiança aquest malestar com un fenomen obert, de naturalesa ambigua i de constant disputa, capaç d’inclinar-se en diversos sentits i servir a diversos programes polítics. Tots aquests subjectes han explotat, d’una manera o altra, velles dicotomies latents com el conflicte rural-urbà o el conflicte de la indústria i el món del treball contra la financiarització, fixant l’èxode rural i les deslocalitzacions com a camps de batalla i posant al centre de l’escena el replegament nacional i les ja oblidades polítiques proteccionistes en pro d’un suposat reviscolament de la perjudicada manufactura nacional.

Front aquesta situació els moviments d’emancipació han assumit un debat respecte a l’estratègia per enfrontar-se al context: haurien d’acceptar la pugna a l’àmbit nacional i assumir com a pròpia aquesta reacció a la globalització? aquesta reacció és útil com a eina per tal de respondre als reptes d’un segle XXI globalitzat i una Unió Europea amb unes institucions que semblen construïdes per a l’aplicació sistemàtica de l’austeritat? Existeix marge per un horitzó emancipatori radical a nivell europeu o només s’hi valen les palanques d’un estat – nació amb cada cop menys sobirania? Aquestes qüestions assetgen tots els projectes d’emancipació radical a nivell europeu des d’abans de l’esclat de la crisi financera.

La persistència de la inestabilitat: Les potes curtes de la recuperació econòmica

Si hi ha un denominador comú del descontent polític al continent europeu -darrere del Brexit, l’ascens del FN, AfD a Alemanya o el M5S a Itàlia- és l’antinòmia que han aconseguit establir entre sobirania nacional front al disseny de la Unió Europea i especialment la zona euro per part de les elits financeres i transnacionals. Una estructura mastodòntica i alhora caòtica que interactua amb els Estats, els bancs i en menor mesura els ciutadans europeus sobretot a través de diversos mecanismes monetaris i financers amb el Banc Central Europeu com a epicentre.

En l'àmbit estrictament financer, l'economia europea es manté viva amb respiració assistida: a través dels programes de Quantitative Easing (QE) realitzats pel Banc Central Europeu (BCE), l'ús de polítiques monetàries ultra-expansives a través de diversos paquets econòmics ha estat clau per a mantenir a flotació les economies perifèriques oferint línies il·limitades de finançament a un interès nominal virtualment del zero per cent, que en termes reals arriba a ser negatiu. Així i tot, aquestes polítiques monetàries ultra-expansives solament han sigut capaç de portar a l'economia europea a un semi-estancament: són capaces de sobreviure però no de generar un model d'acumulació fortament sostingut i molt menys una situació de recuperació repercutida en les classes populars.

El manteniment de l’extravagant política monetària del BCE conjugat amb successives retallades del pressupost europeu i, per tant, de la capacitat fiscal de la Unió sembla ser un intent desesperat de reanimar conservadorament el model d’acumulació europeu que no acaba d’alçar el vol. Per ara la política estrela de Draghi basada en la compra de diversos tipus d’actius solament ha mostrat ser, per una banda, un mecanisme per mancomunar l’enorme deute acumulat a escala europea a través d’instruments financers controlats pels països punters de la Unió prevenint una possible reestructuració financera. D’altra banda, a nivell sectorial s’ha mostrat com un mecanisme de transferència de liquiditat y solvència al sistema financer i als gegants de certs sectors com el sector petrolífer, del gas o de l’automòbil.

Al ja caduc 2016 aquesta política s’ha materialitzat a través de diversos programes econòmics com el programa de compres d’actius (CSPP) implementat entre març i juny de 2016 i centrat en la compra de bons corporatius emesos per grans empreses. L’objectiu d’aquesta política no era altra que promoure l’abaratiment dels costos financers de les grans empreses sotmeses a una forta restricció del crèdit privat, es destinaren uns 46.000 milions d’euros en bons d’escàs valor, en un entorn d’estancament econòmic, inversió productiva estancada i baixos nivells de benefici als processos productius, els fons anaren directament a assegurar la solvència dels grans conglomerats empresarials i al foment processos de concentració sectorial.

La contenció de la crisis financera italiana i els programes llançats pel BCE tampoc ha aconseguit acabar amb la principal causa de la intrínseca inestabilitat de la Unió Monetària Europea com són les enormes diferències en termes de competitivitat i el conseqüent el binomi superàvits – dèficits existents a les balances per compte corrent i de capitals que han acabat generant una estructura de centre – perifèria a l’interior de la pròpia Eurozona. Lluny d’haver existit una mena de convergència, les dades del sistema de pagaments TARGET 21 semblen apuntar a un retorn cap al model que aprofundeix l’escletxa entre el centre i la perifèria europea: reforçant la posició creditora del centre europeu (amb Alemanya al capdavant) i la deutora de la perifèria (amb l’Estat Espanyol i Itàlia com a principals exponents).

No sembla agosarat, doncs, afirmar que les qüestions que afligien el conjunt de l’esquerra europea continuen sent més vigents que mai, l’estructura supranacional europea segueix sent disfuncional, de la mateixa manera que les elits no mostren cap intenció de reformar o qüestionar el model vigent. Semblaria, doncs, que la tasca de reinventar la fallida integració supranacional a escala europea queda en mans d’aquells que sempre han estat reticents de la mateixa, en mans d’una orientació d’emancipació radical, però, quin interès poden tenir les classes populars en una integració supranacional d’àmbit europeu?

El marc supranacional, el marc revolucionari: Old left, old defeats

No son pocs els teòrics i intel·lectuals que han apuntat la necessitat d’un retorn al marc de l’Estat – nació com a infraestructura institucional consolidada davant les actuals dinàmiques agressives dels fluxos de capital internacionals. Certament aquesta institucionalitat nacional és aquella on els moviments emancipatoris tenen una major capacitat de maniobra, tanmateix, recuperant la reflexió del filòsof francès Alain Badiou, aquesta institucionalitat resta insuficient pels actuals reptes emmarcats a un context on el capital es mou a unes coordenades que superen i desborden allò estrictament nacional .

Acceptant la presa del poder del marc estatal com un element necessari, elevar aquest a la categoria de condició suficient ens semblaria assumir una posició idealista respecte a l’anàlisi de l’entorn. El nucli d’una estratègia d’emancipació a l’actualitat no es troba dintre de la qüestió sobre la comoditat que cert espai polític existent aporte o no, més bé, es tractaria d’identificar la construcció política necessària, donades les actuals dinàmiques del capital, per disposar d’una posició suficientment forta i disposar-se per la contesa política, aconseguint imposar unes condicions favorables per les classes populars al tauler de la pugna capital – treball. Conformem així la nostra primera tesi: la pressa del poder a l’Estat – nació es una condició necessària però no suficient per bastir conformar un espai avantatjós en clau d’emancipació radical.

L’economia mundial i, sobretot, els països integrants de la Unió Europea es troben immersos en una mena de viscositat conformada per determinades interrelacions econòmiques que no poden ser assumides exclusivament a partir de les eines que ens aportaria un estat. A partir d’aquesta constatació és on podem afirmar la segona tesi de qui escriu, la necessitat d’una institucionalitat supranacional per un marc d’emancipació radical no ve donada per una preferència trivial, sinó que es tracta d’una condició necessària per passar d’un marc de percepció de la crisi defensiu a un ofensiu, un salt qualitatiu per l’avanç cap l’horitzó d’emancipació radical.

El retorn exclusiu al marc estatal implica obviar aquestes relacions econòmiques que operen a nivell mundial i que, independentment de ser idònies o no, ens travessen per diversos fronts. Qüestions com la política fiscal – i les seues restriccions - o la dimensió productiva ja no operen exclusivament als marcs nacional sinó que s’enquadren en dinàmiques a escala mundial, la incapacitat creixent dels estats per gravar les rendes del capital o les estructures productives precàries que actuen de rèmora per una política d’emancipació radical al segle XXI no poden ser resoltes amb les palanques que ens facilita el retorn a l’EN, requereixen elements d’integració en àmbits amplis no solament europeus sinó ja quasi mundials.

Lluny de caure en una posició d’apostar pel tot per no dir res, retornar a les velles categories marxianes de tàctica i estratègia resulta útil per exemplificar-ne l’argument. Òbviament al curt - mitjà termini, espai temporal de la tàctica, les dinàmiques electorals europees son ben dispars i el marge d’actuació sembla estar acotat a l’aspiració de la pressa del poder en l’àmbit nacional. El cas de Grècia, però, ens il·lustra el curt recorregut d’aquesta aspiració mancada d’un suport basat en dinàmiques afirmades a l’àmbit, es dilucida la necessitat d’una estratègia, ubicada al llarg termini, que suporte a la línia tàctica a l’àmbit nacional.

Afirmava Lenin que el somiar era un element necessari però amb diverses condiciones, entre elles, l’examinació de la vida real, la confrontació de la nostra observació amb els nostres somnis i la realització escrupolosa de la nostra fantasia. Al centenari de la fantasia leninista diríem que aquesta condicionalitat resulta imprescindible, el contrast entre l’emancipació radical ideal i els màrgens amb els que la realitat material ens colpeja, eixa menuda i asfixiant escletxa on es troba l’element revolucionari i on, de manera conscient, devem emplaçar-nos.

1 Aquest sistema representa els pagaments interbancaris processats en temps real de les transferències bancàries transfrontereres de la Unió Europea en diner del banc centra nacional, proporcionat pels bancs centrals nacionals y gestionat per l’Eurosistema (Febrero, Uxó & Bermejo, 2012),

¿Fin de ciclo en América Latina?

Según me explicaban hace unos días, un estado de las cosas varía dialécticamente en tanto la acumulación de hechos cuantitativos que derivan en un cambio cualitativo, seguramente esta sería la definición más acertada para la década ganada en América Latina. Ya nadie reconoce aquella Latinoamérica de la Operación Cóndor, el avance social y político es un hecho indiscutible, por lo menos en la mayoría de países de la región.

La década ganada se podría interpretar como un proceso de politización e inclusión económico de los grandes sustratos populares, el paradigma de este hecho sería uno de los países más polémicos del “Mass Media” español: Venezuela. Siendo el país latinoamericano donde más se ha reducido el índice de Gini – indicador de la desigualdad – en los últimos diez años y el segundo, por detrás de Cuba, en erradicar el analfabetismo a través de la Misión Robinson.

Así pues, la nacionalización de la renta petrolera por el gobierno de Chávez y su socialización mediante el gasto social ha permitido un proceso de inclusión de las clases populares inédito en la historia del país. En países como Argentina, Brasil, Ecuador, Bolivia etc. se ha dado un proceso de inclusión similar por diversas vías, como ya anticipábamos a esta América Latina no hay quien la reconozca.

La caída de los precios de las materias primas y las dificultades para superar el modelo agroexportador parecen ser, una década más tarde, el mayor reto para estos gobiernos progresistas, que ven acercarse una de las batallas electorales más difíciles de su reciente historia. Tanto es así que existe un debate sobre si nos encontramos a las puertas de un nuevo ciclo, independientemente de encontrarnos o no en esta situación una cosa es innegable: nos encontramos ante un punto clave para los gobiernos progresistas.

Tratando de hacer sencillo aquello que no lo es, se pretende analizar y comprender la situación actual de América Latina y, sobretodo, centrar este análisis en el caso venezolano por ser el más cercano al autor y el más paradigmático. Esta discusión gana un mayor interés tras la ajustada victoria del candidato derechista Mauricio Macri que pone en jaque al kirchnerismo tras más de una década de continuas victorias. De esta manera, victorias de la derecha como la del balotaje argentino plantean la necesidad de analizar y superar las contradicciones de los modelos rentistas si realmente los procesos abiertos en la década ganada pretenden tener continuidad.

Sin lugar a dudas, tanto el kirchnerismo en Argentina como el chavismo en Venezuela, entre otros casos, han conseguido crear una cierta hegemonía y sentido común respecto al papel del estado en la economía en favor de las clases populares. Así, por ejemplo, Macri tendrá que enfrentarse no sólo a una asamblea nacional dominada por el Frente para la Victoria sino a todo un sentido común creado por el kirchnerismo durante más de una década. De la misma forma, la oposición venezolana deberá aprender a respetar las misiones y las políticas sociales iniciadas por el chavismo en el caso de pretender crear un marketing electoral con posibilidades, esta opción o estrategia ya se ha podido visibilizar tanto en las campañas de la Mesa de Unidad Democrática venezolana como en la del Cambiemos argentino.

Pero la clave para el desarrollo de los próximos años parece estar más en los errores de las fuerzas progresistas que en los proyectos que ofrecen las fuerzas conservadoras. Estas bases sociales progresistas siguen esperando un salto cualitativo de sus correspondientes fuerzas, en el caso que analizaremos, el venezolano, esto se ve muy claramente respecto a las necesidades de superar el deficiente modelo económico rentista. Por este motivo, el entendimiento del modelo rentista es clave para su superación, aunque en esta ocasión dejaremos el apartado propositivo de lado.

El actual reto del chavismo: Tratando de escapar del “excremento del diablo”

La principal limitación del chavismo en la actualidad se muestra en el ámbito económico, el mismo chavismo que ha utilizado la renta petrolera para mejor las condiciones de vida de las clases populares está pagando en la actualidad la fuerte dependencia de su economía. La economía venezolana sufre de una fuerte dependencia del sector petrolero, en el argot económico hablaríamos de Enfermedad Holandesa, que le acarrea graves problemas en el contexto actual de caída del precio del crudo y disminución, por tanto, de sus reservas internacionales.

El propio Chávez aceptó esta contradicción en el desarrollo de sus políticas económicas, en el contexto de la década ganada el precio al alza del barril de petróleo proporcionaba una renta capaz de generar fuertes avances sociales, un avance que, como muestran los datos, fue bastante significativo. Aun así el propio Chávez reconoció la limitación de este modelo y en el que se consideran sus testamentos políticos (El Golpe de Timón y el Plan para la Patria) dejó patente la necesidad de un cambio productivo comunal para la economía venezolana.

¿Cuáles son, en concreto, los problemas que acarrea la economía venezolana? La economía venezolana es, por si misma, una economía compleja, así como también lo son sus problemas. Estos problemas no son de carácter puramente económico pues existen elementos políticos de desestabilización innegables así como factores de desarrollo que afectan al tipo de cambio. El punto más sencillo para empezar es, sin ninguna duda, el carácter rentista de la economía venezolana como principio y fin de todo el circuito económico.

Como hemos afirmado anteriormente, la economía venezolana sufre la llamada Enfermedad Holandesa, es decir, sufre una desmesurada dependencia de un recurso natural (el petróleo) que por su competitividad natural transmite un gran número de divisas (dólares) hacia la economía que posee este recurso. Según la teoría económica una economía periférica debería tender hacia las depreciaciones continuas para mantener la competitividad de sus exportaciones, aquí es donde uno se topa de pleno con la singularidad de la economía venezolana.

La economía venezolana tiende a sufrir una sobrevaluación de su tasa de cambio, esta situación se complementa con un sector petrolero con una competitividad natural que contrasta con un sector productivo atrofiado y tecnológicamente atrasado. Básicamente la economía venezolana se ha basado en la importación a través de las divisas petroleras y no a producir nacionalmente, esta situación ha provocado una dualidad cambiaria surgida del choque entre la tendencia a la sobrevaluación y la devaluación.

Esta dualidad cambiaria se refleja en los desequilibrios entre oferta y demanda, así en Venezuela se tiene una demanda reforzada por el propio proceso revolucionario a través de la distribución de la renta petrolera pero, al mismo tiempo, una oferta limitada y atrofiada. Esta situación de contradicciones entre oferta y demanda tiende a crear una situación devaluatoria e inflacionista, estas contradicciones se mantenían latentes durante la época de la alza del petróleo donde la entrada de divisas era continua. En el actual contexto, en cambio, la caída de los precios del petróleo ha provocado una drástica disminución de las divisas internacionales y ha disminuido la capacidad importadora venezolana.

De esta manera, la oferta disponible de bienes producidos se ha reducido drásticamente ya que no existe una producción nacional que pueda sustituir esa caída de producción importada. Así las contradicciones del modelo económico dependiente de agudizan en la actualidad, en este contexto se muestra con toda su crudeza la llamada “Guerra Económica”, es decir, los intentos de la burguesía de recuperar, a través de las vías de distribución y destino, la renta petrolera que perdieron en origen a través de la nacionalización de PDVSA.

La inflación, el fraude importador y la fuga de capitales han sido las estrategias utilizadas por las élites para apropiarse de la renta petrolera, el gobierno ha tratado de contrarrestar estas estrategias mediante varias medidas y actualizaciones del tipo de cambio para combatir la presión sobre las divisas y los precios internos. Aun así las medidas del gobierno para relajar las presiones han tenido un resultado poco satisfactorio, un ejemplo paradigmático es la subvención a la importación de ciertos productos, que tenía como objetivo el aumento de la capacidad de consumo de las clases populares de bienes importados que ha acabado generando un mayor margen de beneficio a la burguesía, así como una acentuación de la perdida de divisas por el gasto que esta medida supone.

Por otra parte, la economía venezolana muestra pocos incentivos a la creación de un aparato productivo por efecto de las fuerzas del mercado. A pesar de las continuas devaluaciones promovidas por la salida constante de divisas y el efecto inflacionario de la dualidad cambiaria, el bolívar sufre una sobrevaluación real a causa del aumento de los precios nacionales que muestra un efecto mayor al de las constantes devaluaciones.Así la economía venezolana requiere de un fuerte plan económico provisto de reformas estructurales que incentiven a la creación de una producción nacional y una disminución de su dependencia importadora.

De esta manera, la estrategia de la burguesía (que, por otra parte, vive en dólares y sale beneficiada del surgimiento del mercado paralelo) y la incapacidad del gobierno para controlar las vías de distribución y destino están traduciéndose en un debilitamiento continuo del bolívar. Estas devaluaciones continuas se traducen en una pérdida de capacidad de importación del bolívar, agravando la escasez y, por tanto, la especulación y la inflación que carcomen la capacidad de consumo de las clases populares venezolanas. A nivel monetario, la pérdida de valor del bolívar acentúa la demanda de divisas (dólares) y alimenta el mercado cambiario paralelo, creando un ciclo de especulación sobre el bolívar y acentuando el fraude importador que, al final, desemboca en una mayor inflación y fuga de capitales.

Este ciclo descrito va reforzando progresivamente los problemas de gestión gubernamental, con la progresiva disminución de las divisas disponibles también disminuye la capacidad del gobierno para realizar políticas cambiarias de manera que las tensiones inflacionarias recaen cada vez más en los precios. Así, según la visión de quien escribe, el chavismo se encuentra mediante una única posibilidad si pretende rescatar el proceso: profundizar en este mediante un plan de reforma estructural ambicioso y una depuración del aparato institucional. No se trata de ninguna utopía o planteamiento novedoso ya que, como ya advertíamos, el propio Chávez proponía esta profundización en sus últimos momentos como presidente.

La necesidad de la profundización: El chavismo en batalla pero no en derrota

Las elecciones del próximo 6 de diciembre pueden marcar el inicio de un nuevo ciclo, de la misma manera que las pasada elecciones argentinas marcan un punto de inflexión en la historia de la política argentina. A pesar de todo, quien crea que la derrota electoral implica la derrota de un proceso iniciado hace décadas se encontrará ante una interpretación miope, de la misma manera que los procesos no son eternos tampoco se pueden dar por muertos de un día a otro.

Paradójicamente la sociedad venezolana demanda, en muchos casos, una vuelta de la filosofía Chávez, es decir, un estilo directo y radical de las medidas políticas. La profundización del proceso no es una radicalización sin dirección, se trata de una posibilidad para resolver a largo plazo las contradicciones del modelo rentista. De esta manera, la combinación de medidas efectivas a corto plazo junto a un plan de reforma estructural que consiga redireccionar flujos de capitales hacia el aparato productivo nacional, así como el inicio de una ofensiva estatal para controlar los canales de distribución son claves para cortar las posibilidades de la estrategia de Guerra Económica.

En concreto, medidas como la apuesta por la producción comunal – enmarcada en una revolución productiva – o la creación de una Central Única de Importaciones, para aumentar el control sobre la fuga de capitales, son varias de las claves posibles para combatir de manera efectiva la crisis actual. El actual problema del chavismo se encuentra en la “impotencia política” del gobierno para superar la actual situación y, paradójicamente, este puede encontrar una salida mediante la profundización del propio proceso de donde nace.

La hegemonía y el sentido común chavista persisten, así como las respectivas hegemonías progresistas en la mayoría de América Latina, pero son insuficientes si no se es capaz de dar un cierto bienestar a unas nacientes clases medias y unas clases populares que reclaman hacer efectivo su aumento de capacidad de consumo que la inflación y la especulación se está comiendo actualmente. En el actual contexto, la derecha carece de un proyecto aglutinador y experimenta un cierto auge más por demerito de los gobiernos que no por mérito propio. No sólo son tiempos de audacia para la izquierda latinoamericana, son tiempos de reflexión y reinvención, de superación de esa “impotencia política” que denunciaba Chávez tan lúcidamente.

Si el 2008 es va caracteritzar per un discurs de “refundació del capitalisme” provinent de les elits, l’any 2015 es podríem resumir discursivament com l’any de la “recuperació econòmica”. Com una mena d’estratègia pactada, mitjans de comunicació, alts càrrecs dels organismes internacionals – no així els informes d’aquests organismes - i personalitats polítiques dels partits dominants han començat a llençar missatges de recuperació i d’expectatives positives en l’àmbit econòmic.

En una societat on, en la majoria dels casos, es relaciona indirectament la recuperació econòmica amb la tornada de la prosperitat per a les classes populars, tot l’entramat oligàrquic de l’Estat Espanyol – i de la resta d’Europa, diríem – esperen la resposta positiva a aquests missatges per salvar els mobles. Darrere, però, de tot el focus mediàtic l’economia mundial mostra una situació interessant per l’anàlisi i preocupant per a les promeses de progrés del capitalisme, una situació on les contradiccions són cada vegada més apressants.

No hauríem, però, de sentir-nos confusos per aquesta assimilació automàtica de la recuperació econòmica amb la recuperació del benestar. Des de la vessant (neo)liberal o socialdemòcrata solen afirmar aquesta equivalència, ja siga per la no superació de la Llei de Say – que afirma l’equivalència de beneficis i inversió – com a pilar històric de l’economia neoliberal o per la no superació del relat de l’etapa durada del capitalisme, un somni del que la socialdemocràcia no sabem si despertarà algun dia. O senzillament pel no reconeixement de l’estructura de classes del capitalisme, qui sap.

El que proposem en aquest article és una breu exposició i anàlisi sobre dues contradiccions actuals del capitalisme mundial, dues tendències que tractarem de manera aïllada tot i guardar unes fortes interdependències. La primera contradicció versa sobre l’estructura productiva del capitalisme avançat situat al centre capitalista – Unió Europa i EUA - i les debilitats significatives que mostra per continuar el cicle d’acumulació capitalista a nivell mundial. La segona, en canvi, està relacionada amb el desgast i desacceleració del que havia estat el motor tractor del capitalisme durant la crisi: l’economia xinesa. Així com del conjunt dels països emergents, països que mostren l’esgotament del model primari – exportador.

D’aquesta manera, pretenem mostrar que l’actual capitalisme mundial, lluny de mostrar la cara d’una recuperació similar als seus anys daurats, es configura com un sistema inestable i dèbil encara. Emprant la famosa expressió, podríem parlar del capitalisme actual com un tigre de paper, sempre que no ho interpretem com una premonició de la seua caiguda definitiva sinó com un agreujament de la seua inestabilitat intrínseca.

El capitalisme impotent: La qüestió de la productivitat

Si hi ha un tret o tendència que està marcant el capitalisme resultant de la crisi financera del 2008, eixe és sense cap mena de dubte la tendència al creixement feble i mediocre del conjunt de l’economia mundial. El component que està mostrant un comportament mediocre, i que lastra el creixement econòmic, està sent la productivitat del treball, aquest component és clau per al creixement de les economies capitalistes avançades en tenir una taxa de creixement de l’ocupació menys dinàmica.

L’esquema analític és relativament senzill, el creixement real del PIB pot interpretar-se com el fruit de dos elements: el creixement de la productivitat i el creixement de l’ocupació. El primer element mostra la variació en el valor afegit per treballador contractat mentre que el segon mostra la variació en el nombre de treballadors ocupats. En el marc d’una economia capitalista, entenem l’augment de la productivitat com l’altra cara de la inversió productiva i de la conseqüent acumulació de capital, acumulació realitzada per tal d’augmentar la rendibilitat mitjançant la introducció de noves tècniques de producció. En la terminologia de la teoria marxista estaríem parlant d’un augment de la plusvàlua relativa.

I què ens indiquen les dades sobre una variable clau per a l’economia capitalista mundial? Una incapacitat sense precedents per estimular la productivitat, almenys en les economies capitalistes avançades. Les pròpies dades sobre la variació del stock de capital, com a mesura de la inversió productiva, mostren aquesta tendència:

Les xifres de creixement del stock de capital mostren un retrat fidel de la situació actual de l’acumulació capitalista, una situació on la inversió productiva ha disminuït, i per tant la productivitat del treball, com a contraofensiva el capital s’ha esforçat per augmentar la participació dels beneficis en el producte per compensar. Aquesta disminució de la inversió productiva, com veurem, ha implicat una disminució en la taxa d’acumulació de capital en l’economia “real” i un traspàs de recursos a l’esfera financera. De la mateixa manera, la tendència a una disminució del creixement de l’ocupació en les economies avançades també és un fet que podem constatar a les dades:

Per tant, les dades ens permeten observar més enllà dels cicles capitalistes i, així, més enllà del discurs de la recuperació econòmica. Existeix un perill endèmic que amenaça el dèbil creixement capitalista, un problema d’inversió estancada. Després de la revolució productiva impresa per les TIC als anys 90, el capital ha estat incapaç de recuperar el seu dinamisme en matèria de productivitat, aquest fet juntament amb les baixes taxes de creixement de l’ocupació de les economies capitalistes avançades apunten a un creixement econòmic mediocre.

Aquest dèbil comportament de la inversió productiva i, per tant, de l’acumulació real de capital ve donada per una crisi de rendibilitat del propi sistema capitalista. El capital no veu rendible la inversió a l’esfera productiva, menys encara quan l’esfera financera es troba en ple funcionament i amb una capacitat de rendibilitat tan elevada. Així el capitalisme mundial sembla haver aprofundit el seu caràcter financiaritzat després de la crisi financera de 2008, sembla que, lluny de “refundar-se”, el capitalisme tracta d’aprofundir la seua dinàmica financera de creixement evadint els problemes de l’esfera productiva, un caràcter financer aguditzat que ja experimentava des dels anys 70.

Podem afirmar, doncs, que existeix una crisi de productivitat als països capitalistes avançats, així com que aquesta mateixa crisi prové d’una crisi d’inversió que a la vegada sorgeix d’una crisi de rendibilitat de l’esfera productiva. I “de aquellos polvos, estos lodos” aquesta crisi de rendibilitat no serà superada fins eliminar l’elevat endeutament de l’economia mundial, tota una quimera veient l’actual orientació del capitalisme per superar les seues contradiccions: més creixement especulatiu, mes financiarització.

Finalment cal afegir un element clau per entendre aquesta entremaliada història del capitalisme mundial, en la mesura que el creixement de la productivitat disminueix la inflació també ha mostrat una lleu tendència decreixent en algunes economies avançades. Aquest fantasma que ronda el centre capitalista seria l’estaca final al cor per una pròxima crisi ja que amb una deflació els màrgens de benefici es reduirien, accentuant el dèbil creixement de la inversió i es donaria un augment del valor real del deute. De contingències va la crisi.

La breu esperança perifèrica: El motor xinès no dona més de si

El segon focus d’inestabilitat pel sistema capitalista s’està concentrant a les mateixes economies que, fins ara, actuaven de motor principal per al funcionament i recuperació de l’economia mundial. En termes genèrics parlem dels BRICS i de les diverses economies emergents, economies que havien estat un element compensatori del baix creixement de les economies capitalistes avançades. A més, havien aconseguit dinamitzar els fluxos de capital ociosos de les economies avançades cap a sectors relativament productius.

Actualment, però, aquestes economies deixen entreveure fortes mostres d’esgotament que podrien ser letals per a la feble recuperació del centre capitalista i del conjunt de l’economia mundial. Prova d’aquest esgotament és la caiguda de la Borsa de Shangai i la bombolla financera de l’economia xinesa així com les successives devaluacions del iuan xinès per mantenir la competitivitat exterior. actual.

Tanmateix, aquesta situació d’esgotament no solament es limita a l’economia xinesa sinó també a un gran nombre d’economies asiàtiques i llatinoamericanes basades en un model primari – exportador. Aquestes economies havien aconseguit convertir-se relativament en un tractor de l’economia mundial gràcies a l’augment dels preus de les matèries primes. D’aquesta manera el conjunt dels BRICS i mercats emergents varen aconseguir atraure un gran nombre de capitals provinents dels bancs i les empreses de les economies avançades, aquesta entrada de fluxos de capital es va traduir en un endeutament per part del sector privat asiàtic i llatinoamericà.

En el context actual, però, la precària situació del capitalisme mundial – i en concret de la caiguda del creixement xinès - ha provocat una caiguda de la demanda de les matèries primes i, en conseqüència, dels preus d’aquesta mercaderia, així ho confirma l’Agència Bloomberg que registra que el preu de l’or, el petroli i altres matèries primes es troba en el seu punt més baix des de l’any 2002. Aquesta caiguda dels preus de les matèries primes ha provocat una solsida del model productiu de les economies emergents que han vist danyat el seu principal motor econòmic: l’exportació d’aquestes matèries primes al mercat mundial.

En aquesta situació, els beneficis estan disminuint en els mercats emergents i es dona una situació d’eixida de capitals d’aquestes economies. Així les dades mostren que els inversors varen traure 14.500 milions de dòlars dels fons d’inversió d’aquests mercats emergents durant el mes de juliol. Així aquesta eixida de capitals es reflexa també en la forta caiguda de les monedes d’aquests mercats, si el iuan experimentava fortes caigudes també ho feien el Won sudcoreà, el Baht tailandès, el Ringgit malaisi o la Rupiah d’Indonesia.

En aquest marc de debilitat econòmica, les economies emergents s’enfronten, a més, a un escenari semblant al que va desembocar en la crisi de pagaments del 1982. Durant aquesta crisi del 82, també coneguda com crisi de deute del 82, els preus de les matèries primes es van desplomar per l’entrada multitudinària de països del tercer mon – forçats a abandonar el proteccionisme per les mesures del Banc Mundial o el FMI en xantatge amb el deute – al mercat mundial. En aquest escenari, l’arribada de Reagan a la Casa Blanca i l’aplicació del programa econòmic neoliberal amb la seua conseqüent pujada de tipus d’interès va provocar un fort augment del valor real del deute dels països del tercer món denominada en dòlars. D’aquesta manera, es va produir una forta transferència de recursos cap als creditors d’aquests països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats, la majoria d’ells països del centre capitalista.

Tenint en ment aquest escenari, cal tenir present que els EUA pretenen augmentar les taxes d’interès bàsiques el proper setembre, aquesta mesura amenaça amb provocar una nova crisi de pagaments o deute. L’augment dels tipus d’interès és causa directa per a l’augment del cost del servei del deute en dòlars. D’altra banda, la situació d’endeutament s’agreuja amb la reducció de les reserves de divises denominades en dòlars, aquestes reserves han experimentat una elevada reducció als mercats emergents a causa de la disminució dels excedents comercials i el debilitament de les economies nacionals que provoquen la fuga de capitals. En concret, segons les xifres del FMI, les reserves dels mercats emergents s’ha reduït durant tres trimestres consecutius, els mateixos anàlisis estimen que les reserves en aquests mercats ha disminuït en 575.000 milions d’euros des de mitjans de l’any passat, la major caiguda en 20 anys.

Conclusió: Breus anotacions finals contra l’economicisme

Des de l’elevació de l’economia – burgesa – a la categoria de tècnica, el discurs econòmic dominant ha tractat recurrentment de vendre a la societat que tenia la capacitat d’avançar esdeveniments. Aquest discurs, a més, es reforça amb el status que les mitjans de comunicació donen a la professió, un exemple paradigmàtic és veure a Gonzalo Bernardos o Jose Carlos Díez al programa La Sexta Noche tractant l’economia com faves contades, com senzilles articulacions mecàniques i quantitats que sumen o resten. Curiosament els mateixos afirmaven que la bombolla immobiliària era un fet recurrent i normal, un exemple de predicció.

Lluny d’aquesta intenció, un es veu en la necessitat de posicionar-se en el terreny de l’economia política i la seua crítica, és a dir, lluny d’entendre els mecanismes econòmics com una tècnica o ciència natural. En termes tangibles, les contradiccions que hem explicat ací no són bombes de rellotgeria apunt d’esclatar, són contradiccions inherents del capitalisme, fets o esdeveniments contingents. La intenció d’aquest article, doncs, és purament orientativa sobre la situació actual de l’economia mundial, amb totes les limitacions teòriques de l’autor.

La mirada de tota Europa i de la resta del món es torna a posar sobre Grècia. Sembla ja innegable l’existència d’un conflicte fàcilment intel•ligible en termes dicotòmics: elits – poble, capital financer – classes populars, Europa central – Europa perifèrica. D’aquesta manera és com han aparegut moviments polítics capaços d’articular discursos en clau d’impugnació populista, no solament en termes progressistes com Podemos a l’Estat Espanyol, Syriza a Grècia o SinnFein a Irlanda, sinó també en clau reaccionària com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia o Vertaders Finlandesos a Finlàndia.

El moment populista, doncs, esdevé un fet difícilment qüestionable en un escenari de desintegració dels diversos règims consolidats. De forma anàloga al moment populista sembla estar vivint-se un procés de “llatinoamericanització”, aquesta dinàmica que recorre, sobretot, la perifèria europea està desembocant en l’obertura del camp de possibilitats en direcció a una situació post – neoliberal en alguns escenaris nacionals europeus. Fins ara, la denominació post – neoliberal havia estat exclusivament reservada pels diversos governs llatinoamericans que havien desafiat – de manera exitosa - les directrius del FMI i les instàncies del capital financers. Estava reservat, doncs, per govern com el xavista a Veneçuela, el de Rafael Correa a Equador o el d’Evo Morales a Bolívia, entre altres.

Fixant-nos en el cas hel•lè, quins elements comuns podem trobar entre la situació grega actual i les dinàmiques llatinoamericanes prèvies a les situacions post – neoliberals? Justament podem identificar dos elements claus que han permès l’arribada de l’opció de Syriza al govern: un elevat nombre de la societat exclosa tant en termes econòmics com socials i un govern, de facte, supranacional no democràtic – ja siga de manera directa a través del capital financer o a través d’un gestor institucional com és l’Eurogrup o la Comissió Europa – i, per tant, una incapacitat d’exercici de la sobirania nacional. L’elecció de Syriza, doncs, esdevenia una impugnació en clau de progrés, en una direcció post – neoliberal que tractava d’esmenar el capital financer com a govern a l’ombra.

Aquest mateix dilluns, però, el guió es trencava. A pesar del suport popular en una consulta que tractava d’enfortir la posició negociadora del interlocutor hel•lè front els seus homòlegs, el govern grec claudicava front les pressions de les autoritats europees. Així, ens trobem davant d’una derrota en majúscules? Cal rendir-se als peus dels vidents de l’apocalipsi – com el KKE – capaços de visualitzar la derrota setmanes abans però incapaços de visualitzar el seu propi estancament en termes pràctics? En opinió de qui escriu la posició adequada seria tractar d’entendre la situació hel•lena a partir dels diversos factors contingents que hi juguen i, sobretot, no entendre la partida com acabada sinó, al contrari, com acabada de començar.

2. El GREXIT, l’estratègia de Syriza i el capital financer

Des d’un inici les negociacions entre les autoritats gregues i les europees donaven poques opcions als partidaris d’una reforma a l’interior de la Unió Europea. El capital financer francès i alemany – que negociava mitjançant els representats de les institucions europees – tenia escassos incentius per accedir a una quita o reestructuració del deute grec. L’acceptació de la reestructuració o quita implicaria obrir la porta a una futura operació homòloga en el cas del deute espanyol o portuguès. D’aquesta manera, progressivament el procés de negociació ha anat aproximant-se cada vegada més a un punt de no retorn, aquest punt en un eix temporal el podem situar en el moment del referèndum realitzar per Tsipras com un intent de reforçar la seua posició negociadora i desencallar la negociació.

Com s’ha deixat palès al llarg de la negociació, l’operació d’eixida de Grècia de la Unió Europa – batejat com GREXIT pels mitjans de comunicació – ha estat més una amenaça més recurrent per la banda negociadora institucional que no pas per la del govern hel•lè. La negociació, doncs, deixava notar el paper dominant dels negociadors de la Unió, és a dir, dels creditors.

Aquesta lògica negociadora inicial no sorprendria a ningú donades les relacions creditor – deutor i el relativament disminuït pes de l’economia grega en el conjunt europeu, però aquesta posició marcava un inicia desavantatjós per a la negociació en termes progressistes.

L’amenaça, doncs, d’un possible GREXIT constituïa un mecanisme dissuasiu envers la possibilitat d’una negociació forta en termes progressistes, és a dir, una amenaça envers propostes com la reestructuració o quita del deute o la implementació de mesures socials. De qualsevol manera l’estratègia de negociació no solament tractava de dissuadir a Syriza, sinó que també tractava de deixar clara l’hegemonia del capital financer i del paper alemany com a punta de llança de la negociació front a les insinuacions i intents desganuats de la socialdemocràcia francesa, entre altres, per oferir un tracte més suau o permissiu.

L’estratègia de Syriza havia estat basada, fins aleshores, en forçar progressivament una nova relació amb els creditors, una nova relació més favorable als interessos de les classes populars gregues. Tanmateix aquesta estratègia estava fortament basada en la capacitat política i democràtica de Syriza, és a dir, en la creença de ser capaços de forçar una millora en la posició negociadora hel•lena a través de l’augment del suport popular democràtic. Aquesta estratègia de reforma progressista dintre de l’eurozona, però, es va mostrar poc efectiva front els interessos del capital financer.

Aquesta pèrdua d’efectivitat es trobava remarcada per un factor clau en la negociació, la disminució actual de l’exposició de la banca tant alemanya com francesa al deute grec. A través dels mecanismes financers del BCE, l’exposició de la banca alemanya i francesa ha disminuït, col•locant els actius relacionats amb el deute hel•lè en entitats públiques – el propi BCE va comprar la major part – o diversificant-ho en diverses opcions. D’aquesta manera el poder negociador de Syriza disminuïa respecte del que podria haver gaudit fa un anys, l’eixida de Grècia de l’euro, doncs, no tindria un impacte directe financer tan elevat.

L’efecte més rellevant, però, seria ideològic o moral en tant que mostra la Unió Europa com un procés reversible i, per tant, insegur.

L’esgotament de l’estratègia progressiva de Syriza era cada vegada més patent, els creditors a cedir mínimament en els punts clau de la negociació. A més, per forçar més els termes de la negociació, el Banc Central Europeu – fent gala de la seua (no) independència política – va muntar un setge al sistema bancari grec per tal de deixar aquest sense liquiditat, formant el famós Corralito“ de les últimes setmanes. Amb l’esgotament de l’estratègia ”pacífica“ de Syriza s’apropa el moment d’escollir el següent pas: cedir a les exigències del capital financer o radicalitzar l’estratègia.

Quina haguera estat la possible estratègia radical de Syriza? L’ala esquerrana del partit  - i no tan esquerrans – tenien un possible plantejament per resistir els embats de la Troika. Com el mateix Costas Lapavitsas explicava, la radicalització de l’estratègia passava necessàriament per la quita o impagament del deute i per la nacionalització de la banca per bastir a l’estat d’eines per implementar les polítiques necessàries. Tot i això, el propi Lapavitsas acceptava la repercussió d’aquesta radicalització de l’estratègia: una eixida imminent de l’eurozona, però comandada per les forces progressistes.

Aquesta nacionalització de la banca proposada per l’ala radical de Syriza no suposa una transgressió molt elevada de la realitat. De fet, la banca pública grega és en quasi la seua totalitat capital d’origen públic dels rescats financers, solament la gestió és privada. Com ja hem dit, la nacionalització de la banca ampliaria la capacitat d’acció de l’estat grec, permetent la implementació de polítiques per normalitzar les operacions de la banca a un grau adequat. D’aquesta manera, la gestió pública podria implementar la realització de transaccions o operacions, fins i tot, amb control de capitals.

Entorn el GREXIT ha existit un llarg debat dintre de les pròpies forces intel•lectuals de Syriza, així el propi Varoufakisadmetia la dificultat que el GREXIT aportava a la situació econòmica grega. En una economia on la moneda – l’euro – està controlada pels creditors, una eixida del sistema monetari implica la necessitat d’implantar una pròpia, aquest procés és clarament un procés costós i lent pel que deixaria a l’economia en una situació de “standby”. Tot i això, tant Varoufakis com Lapavitsas semblaven d’acord amb una possible estratègia econòmica, aquesta passava necessàriament per la nacionalització de la banca per poder suportar l’eixida de l’euro.

L’objectiu d’aquesta estratègia és aconseguir crear liquiditat per al sistema bancari grec, aquesta liquiditat és una variable necessària per a la continuïtat de l’economia grega. L’obtenció de liquiditat no passa necessàriament – a curt termini – pel retorn al dracma (com ja hem dit la implantació de la nova moneda te uns costos i uns tempos), cap la possibilitat de pagar les obligacions estatals a través d’altres canals com l’expedició de IOU’s (pagarés), mesura que el propi Varoufakis ha reconegut com a inclosa en el seu pla econòmic inicial.

Tot i això, però, fins i tot amb la implementació del pla radical de Syriza, la geopolítica ha jugat  - i jugarà – un paper ben important al desenvolupament de les negociacions i del conflicte. L’aparició d’agents externs com els EUA – ja presents al FMI – demanant una reestructuració del deute grec respon a clars interessos geopolítics nord-americans. Així, als EUA no els interessava mínimament una zona grega – tant a nivell geogràfic com polític - fora de la OTAN i sota la influència de Rússia i Xina, una zona hel•lena amb el iuan com a moneda internacional podria accelerar el procés de desbancament del dollar com a moneda oficial de caràcter internacional.

D’altra banda, tampoc Xina o Rússia semblaven disposades a impulsar la disgregació de l’eurozona. Amb l’elevat volum d’inversions de la Xina en els països de la Eurozona tant en termes de IED com en termes de compra de deute, poca intervenció a favor de l’impagament grec podria esperar-se per part del gegant asiàtic. Al cas rus, per contra, sembla ser un cas més complex, amb l’acord amb Grècia per fer passar el gasoducte TurkStream que creua la Mar Negra i permet fer arribar el gas rus a Àustria passant per Grècia. L’acord rus, doncs, li permet agafar una posició més forta en el conflicte ucraïnès en controlar una gran part del subministrament de gas i, a més, dona possibilitat de cooperació amb un membre de la OTAN. La posició geopolítica, però, donaria per un article sencer per comentar i comprendre.

3. Syriza com a hidra i l’enfrontament dels seus dos caps.

La conclusió ràpida de l’escenari grec podria ser una conclusió de derrota i fi de la història (una vegada més), per desgràcia per alguns/es tot i les capitulacions de Tsipras queda molt per veure en aquest escenari. La capitulació de Tsipras no ha estat aprovada, ni molt menys, pels òrgans interns i la polarització entre la posició moderada i radical interna del partit s’ha aguditza. Tanmateix, l’organització popular als carrers grecs ha tornat a reviscolar, tot i que amb una menor intensitat que anteriorment pel suport al partit governant.

Dintre d’aquest escenari, l’anàlisi que millor ens pot ajudar a entendre la situació actual serà, segurament, aquell que més s’allunye d’afirmacions taxatives: ni la negociació ha estat un mal menor (de nou ressona allò del “There is no alternative”) ni s’ha d’entendre com una traïció. Una possible manera d’entendre l’actual situació és en l’escenari previ i en la planificació de l’actual, qui podria tenir un paper rellevant en la planificació de l’estratègia en una situació com l’actual? Evidentment, la comissió econòmica de Syriza.

La comissió econòmica de Syriza encarregada de gestionar la negociació des de la visió de Varoufakis i Tsakalotos, entre altres, es composava d’experts provinents de visions properes al (post)keynesianisme, en el terme ampli del concepte. Des d’aquesta visió es va elaborar el “Programa de Tessalònica”, un recull de mesures emmarcades en un futur escenari de reforma progressista dintre de l’eurozona, una mena de “New Deal” hel•lè. Aquest programa, però, s’ha mostrat com inassolible dintre del límits de la moneda única i les restriccions del capital financer a través del deute, l’escenari de progrés, doncs, s’enderrocava front la posició radical.

La manca de capacitat de lectura i preparació de la situació per part del model moderat situa la pilota al camp radical. On estava aquest pla radical d’eixida de l’eurozona? On estaven els experts en el moment de l’acceptació de les reformes? Com el propi Lapavitsas reconeix, la resposta és: ignorats. Dintre dels ritmes del partit hel•lè s’havia instaurat uns ritmes que no permetien el debat en termes complets, el debat incomplet i incoherent Aquest fet implicava la inexistència d’un pla d’eixida i contenció en relació al GREXIT, com el propi Lapavitsas ha afirmat.

Les seues paraules en relació al GREXIT foren tergiversades, afirma l’economista hel•lè,la incapacitat grega d’eixir de la zona euro no es dona per cap altre factor que la manca d’unes condicions mínimes de resistència: plans governamentals, conscienciació de la població, nacionalització del sistema financer etc. Cap estat o economia humana pot preparar tots estos elements en 12 hores. La pregunta, doncs, que aquells que pretenen entendre la situació grega haurien de plantejar-se és: per quan l’esquerra es plantejarà seriosament un alternativa a l’eurozona? Però sembla que això deurà esperar.

D’aquesta manera la moneda del rescat sembla estar en l’aire, Syriza ara mateixa és un camp de correlacions decantades envers el sector moderat, un sector que s’ha mostrat força impotent front a la situació. Les cartes del sector radical semblen ser les de sempre: la mobilització popular i una bona mobilització interna de l’ala radical dintre del partit i les seues bases. Tot i això, cal tenir en compte una restricció important: la no intenció i necessitat de l’ala radical de no fer trontollar el govern de l’esquerra – com ells mateixa anomenen al govern – sinó de girar i canviar de signe aquest, de radicalitzar-lo sense forçar una desintegració. No serà una tasca senzilla, però sembla clau per a les properes dècades.