Amb els últims nomenaments del Consell i preses de possessió a les Corts Valencianes sembla que tenim ja clar quines persones formaran part del curs polític que arranca. La configuració d’estes institucions s’ha abordat per nombrosos analistes des de molts enfocaments diferents, però cap d’ells ho ha fet des d’una perspectiva jove. Potser perquè, com ara veurem –atenció, espòiler!– els resultats no són gens satisfactoris.

Segons dades del Padró, la població jove entre 18 i 30 anys representa un 12% del total. Traslladat eixe percentatge al total de les Corts, això suposaria un total de 12 butaques de les 99 amb què compta l’hemicicle. El resultat però, dista molt de la realitat. Només tres senyories tenen menys de 31 anys: Juan Carlos Caballero (PP), Jesús Salmerón (Ciutadans) i Aitana Mas (Compromís). Una representació que, per cert, ha empitjorat respecte a la legislatura passada, en la qual hi havia set diputats joves.

Si analitzem l’organigrama del Consell les dades són igual de decebedores. Tot i l’augment en el nombre d’alts càrrecs, en tot l’organigrama del Consell només trobem a 4 persones joves: el Secretari Autonòmic d’Igualtat i Diversitat, els Directors Generals de Transparència i Atenció a la Ciutadania, i d’Infraestructures de Serveis Socials, i la Directora General de l’Institut Valencià de les Dones. Tenim doncs una presència juvenil merament testimonial tant al Parlament com al Govern valencià amb només un 3% del total de membres en ambdós casos, una xifra que està molt allunyada del que correspondria pel seu pes poblacional.

Molts pensaran que això no té cap importància; que allò important és que es facen bones polítiques o que els llocs de poder estiguen ocupats pels més preparats, sense importar el qui. Són els mateixos que es posicionaven en contra de les llistes electorals paritàries entre sexes, perquè allò que ha de valorar-se és el mèrit i la capacitat –donant a entendre, per tant, que si hi havia poques dones al Congrés abans de la Llei d’Igualtat de 2006 era perquè eren menys capaces o estaven menys preparades que els homes–.

El propi Albert Rivera en un famós discurs mal copiat a Obama, afirmava que ell no veia joves, ni majors; ni dones, ni homes; ni gent de camp, ni gent de ciutat. Que ell només veia espanyols. D’esta manera negava conflictes d’interessos que sens dubte existeixen entre grups poblacionals que tenen necessitats diferents i que parteixen de diferents llocs. Negava que a l’hora d’elaborar uns pressupostos cal triar en quin grau s’incorporen les necessitats d’uns o d’altres.

I ací entra un concepte clau del qual ve parlant el sociòleg i politòleg Domingo Comas des de fa quasi vint anys: “la negació de la joventut”. Es parla de la joventut com una etapa transitòria, però no se la considera com una categoria social amb necessitats específiques, de manera que aquestes últimes es neguen. I açò té greus conseqüències en la formació de ciutadania i en el reconeixement i l’acompliment dels seus drets.

En este cas, la negació de la joventut es materialitza en la infrarepresentació en el camp polític. Una infrarepresentació que sens dubte té conseqüències en la defensa dels seus interessos: com que no estan en els espais de presa de decisions les seues necessitats queden relegades davant d’altres prioritats polítiques o davant de les demandes d’altres sectors poblacionals. Així, el jove és el col·lectiu que més malmés ha eixit de la crisi, el que més poder adquisitiu ha perdut, el que major precarietat laboral pateix i el que en major risc d'exclusió es troba actualment. Potser si comparem la grandària de la borsa de vots dels joves amb la dels babyboomers i dels pensionistes arribem a alguna conclusió.

Com déiem anteriorment fer política és triar entre prioritats. I per a posar eixes prioritats damunt la taula cal que els joves estiguen presents. Quasi ningú posa ja en qüestió les llistes paritàries entre homes i dones... necessitarem també una quota per a persones joves?

Però no només això, a banda d’estar en els espais de presa de decisions perquè es tinguen en compte els seus enfocaments i necessitats, els joves també necessiten trobar referents en la política en qui sentir-se identificats. Polítics amb els seus hàbits, les seues maneres de parlar i de relacionar-se. Polítics amb qui compartisquen valors i experiències vitals.

Als Estats Units trobem un molt bon exemple. La congressista Alexandria Ocasio-Cortez, de 30 anys, ha connectat amb una generació que estava totalment allunyada de la política. I ho ha fet introduint a l’agenda els temes que li preocupen, com ara el canvi climàtic, el feminisme, la qualitat de l’ocupació o el sistema públic de salut. Però sobretot, ho ha fet comunicant de la manera en què ho fan els joves, perquè ella bàsicament n’és una més.

Com deia l’escriptora Kate Millet en la seua reconeguda tesi ‘Política sexual’, el patriarcat es recolza en dos principis fonamentals: “el mascle ha de dominar a la femella i el mascle de més edat ha de dominar al més jove”. Ens trobem doncs en una gerontocràcia, en la que el poder de la classe governant augmenta amb l’edat, de manera que el més vell és el que té més poder. La justificació –ja des de l’Antiga Grècia– es troba en l’acumulació d’experiència o en la major racionalitat en la presa de decisions per part dels majors.

Només cal repassar qui són els màxims representants de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València, el Port de València, la Sindicatura de Greuges, el Consell Valencià de Cultura o l’Agència Valenciana de la Innovació (!) –entre d’altres– per fer-nos una idea del compliment dels dos principis dels quals parlava Millet. I el mateix passa en altres camps com l’econòmic o l’universitari.

D’alguna manera té cert sentit, ja que com hem sentit tota la vida l’experiència és un grau. De fet, no estem proposant ací fer tabula rassa i iniciar una ruptura generacional; ens perdríem gran quantitat de sabers i coneixements, d’actituds i aptituds. El que no podem acceptar és que ens deixen fora, que ens continuen tractant com a menors d’edat.

Perquè per un costat, les persones més grans no prenen bones decisions pel simple fet de ser-ho. De fet, sembla que ells no hagen de passar eixes proves de mèrit i capacitat com sí que ho han de demostrar els que no han estat abans en espais de poder –dones, minories ètniques, persones amb discapacitat, i també joves...–. Per altre costat, perquè caminant com estem cap a una societat on la tecnologia avança a passos agegantats, potser siguen els joves els més preparats per als reptes que venen. Però sobretot per una raó encara més important, perquè la igualtat entre les persones –independentment de l’edat– és un dels pilars en què es fonamenta la nostra democràcia.

Respecte a la proposta en si, el que anomenarem la forma, la idea ha trobat detractors i defensors a parts iguals. Uns manifesten el seu rebuig rotund pel risc de convertir el barri en un gueto, o pel risc de turistificació o gentrificació; altres apunten qüestions concretes sobre la seua ubicació, el material que caldria emprar o el pressupost necessari; i hi ha qui aplaudeix la iniciativa o qui valora que gràcies a la proposta s’ha tornat a parlar del barri.

De fet, la Regidoria d’Urbanisme ha aprofitat el momentum per a recollir una demanda històrica de la Fundació per a la Pilota Valenciana i ha anunciat la peatonalització del carrer on es troba el trinquet i la creació d’un passeig de la fama. Segons fonts municipals, l’objectiu seria “convertir la zona en un reclam turístic a través de la fusió de la cultura xinesa i la valenciana”.

Amb tot això, el que en un principi semblava una senzilla proposta sorgida dels pressupostos participatius, resultarà ser una palanca de transformació de tot el barri de la Roqueta. Però quin tipus de transformació? És en aquest punt on convindria anar al fons de la qüestió i reflexionar de manera més assossegada al voltant de la presa de decisions en l’àmbit públic.

La proposta dels arcs sorgeix en el marc d’un instrument de democràcia agregativa, a través del qual se sumen les preferències individuals i s’opta per les propostes que aconsegueixen un major nombre de suports, sense cap debat en l’esfera pública. El sistema és relativament ràpid i requereix pocs recursos, però malauradament manca d’una anàlisi del context, de les necessitats existents, les oportunitats i els riscos que es generen, o la coherència amb la resta de polítiques públiques. Tot i ser un avanç, els resultats d’aquest instrument tendeixen sovint a ser mesures parcials que manquen d’una anàlisi complexa i profunda del territori.

Per superar aquests límits trobem instruments basats en la democràcia deliberativa. En aquest cas, l’objectiu és superar les demandes individuals i prioritzar les necessitats del conjunt de la comunitat a través de l’intercanvi d’arguments i la voluntat d’arribar a acords. Lògicament aquestes decisions impliquen mobilitzar majors recursos, però aconsegueixen també una major eficàcia i eficiència en les polítiques desenvolupades, una major legitimitat en la comunitat on es desenvolupen, i sobretot, permeten incloure les diferents veus i situacions existents al territori, especialment aquelles que han estat tradicionalment excloses.

Tornant al barri de la Roqueta, l’última notícia amb què ens hem trobat és la recollida de signatures per tal d’aturar la construcció dels arcs i atenció, perquè el nombre de suports supera amb escreix els 340 que va rebre la proposta aprovada. La polarització és altra conseqüència de la democràcia agregativa i, especialment, dels referèndums i les consultes amb només dues respostes possibles, habitualment falsos dilemes.

Davant tot aquest embolic tenim una eixida lògica i coherent amb el model de ciutat que es pretén desenvolupar, i és el disseny d’una estratègia col·lectiva per a definir el futur del barri de la Roqueta. Una estratègia basada en la democràcia deliberativa que incorpore les diferents veus presents al barri (veïnat, comerciants, entitats, col·lectius...) o inclús també en l’àmbit municipal.

Una estratègia que desborde el dilema dels arcs i que aconseguisca arribar a acords amplis a través de taules de diàleg. Però sobretot, una estratègia que partisca de diagnòstics col·lectius previs i que plantege una sèrie de preguntes epistemològiques que haurien de ser indispensables en la formulació de qualsevol política pública, com són: per què, per a què, i per a qui.

D’aquesta manera aconseguiríem polítiques més inclusives i integradores i amb resultats més eficaços i eficients, faríem partícip a la població en el disseny del seu entorn, i podríem avaluar l’impacte de les mesures aplicades i evitar resultats no desitjats.

Tant de bo s’hagueren plantejat el ‘per a què’ i el ‘per a qui’ abans de la transformació d’altres barris de la nostra ciutat. I tant de bo s’ho plantegen ara, al barri de la Roqueta, o al mateix Port de València.

Teníem un clima suau. Els dies de molta calor podíem arribar als 35ºC, però era suportable. El que no entenia era perquè eixos dies els homes anaven igualment amb tratge i jaqueta a la feina. Després programarien l’aire condicionat a 17ºC, fent que la resta de treballadors, sobretot elles, moriren de fred a l’oficina.

Tampoc entenia que a l'hivern posaren estufes a les terrasses per tal que la gent poguera estar fora, sense cap altra manera de mantindre la calor que un para-sol. Vos imagineu? I els fanals, això també és digne de recordar. València va arribar a ser la ciutat amb més contaminació lumínica de tota Europa, el que deixava a la gent al·lucinada quan ho veia des del cel.

D’açò no es parlava gaire, però la desigualtat climàtica ja era notable. En general, l’eficiència energètica a les cases deixava molt a desitjar, però no tenia res a veure viure a pisos de recent construcció, que fer-ho als edificis dels anys ’60 dissenyats en un moment d’extrema necessitat d’habitatge, on a l’hivern el fred es colava per les finestres i a l'estiu les parets acumulaven una calor que feia efecte microones dins la casa.

Alguns podien salvar esta problemàtica instal·lant aparells d’aire condicionat a casa. Però no eren conscients que quan engegaven el seu aparell de fred a casa, estaven engegant una estufa d’aire calent dirigida a la ciutat, que augmentava la temperatura exterior fins a 2ºC, i que feia que els qui no podien permetre’s instal·lar-se l’aparell patiren encara més calor. A les nits era més difícil dormir i a vore qui era el valent que duia al seu fill al parc de dia.

En aquell moment ja moria més gent per contaminació de l’aire que per accidents de trànsit. Però la gent continuava fent els desplaçaments habituals amb un vehicle amb capacitat per a cinc persones, de les quals només en solia ocupar una i perdia la meitat del temps de trajecte en embussos o buscant aparcament.

El 70% del sòl públic estava destinat al cotxe i quan un regidor es va atrevir a aplicar el pla de mobilitat urbana sostenible, alguns sectors mediàtics i ciutadans se li tiraren al coll. Però va ser valent i en només dos anys València passava a ser la ciutat espanyola on més s’utilitzava la bicicleta. Encara hi havia esperança.

Parlant de transport, la majoria de les mercaderies es transportaven amb camions, amb els costos ambientals i socials que això implicava. No vos imagineu quants anys vam estar esperant el corredor mediterrani. Mentrestant, cada vegada ens arribaven aliments de països més llunyans. Vam deixar de saber quins eren els productes de temporada i en algun moment començàrem a menjar taronges durant tot l'any. Però el que era pitjor és que després una tercera part dels aliments acabarien directament al fem. L’arribada del contenidor de residus orgànics també va ser un bri d’esperança, però el sistema de dipòsit i retorn d’ampolles, el qual per cert, ja havien utilitzat els nostres iaios i iaies molt de temps abans, tardaria encara molt a arribar.

Quan passejaves amb ells et deien aquella coneguda frase que quan eren joves tot això eren camps. Que es banyaven a l’Albufera i a la platja de Natzaret. Però el malentés progrés necessitava devorar nous espais. Igual que va passar amb l’ampliació del port, que va acabar devorant la resta de platges del sud de València.

En algun moment vam començar a prendre consciència de tota esta barbàrie, especialment quan una jove de 13 anys va ser l’espurna que va mobilitzar a milions de persones arreu del món. Però com sostenia la Cimera de Nacions Unides sobre el Clima d’aquell any, eixe era el moment d’actuar. Ens advertiren que si no preníem mesures urgents, el nivell del mar pujaria i que València estava en risc de quedar sota l’aigua. I per això ara construeixen eixos dics.

Vam estar a temps, però calia valentia.

Per això vam trobar la necessitat de crear una plataforma que posara el focus en les persones joves i introduira en l’agenda les qüestions que els afecten. Qüestions que parlen de l’encaix que té la joventut en la societat actual, com ara: Com consideren els poders públics a les persones joves? Els reconeix com a ciutadans de ple dret? I la societat? Quin paper juguen els mitjans de comunicació? Té la joventut al seu abast eines que garantisquen la seua autonomia i independència? Quines són les principals problemàtiques que troba per a construir el seu projecte vital i com respon a aquestes? Es mobilitza o es resigna?

Amb més preguntes que respostes, encetem este espai on parlarem de les situacions en què es troben les persones joves en temes com l’emancipació, l’ocupació, la cultura o la igualtat, entre altres, tenint en compte l’heterogeneïtat del col·lectiu. Atendrem a projectes i moviments promoguts per les persones joves –com el recent Fridays for Future–, així com a bones pràctiques i experiències exitoses en matèria de polítiques de joventut de les diferents administracions. I, per últim, també donarem visibilitat a joves que siguen referents en diferents camps, donant així a conèixer models d’identificació alternatius als imposats mediàticament.

Un lloc de trobada i reflexió entre professionals, expertes, investigadores, responsables polítics, membres d’associacions juvenils, entitats del tercer sector, i on no faltaran, òbviament, les vivències i experiències de les protagonistes d’este blog: les persones joves. Un espai obert pensat des del respecte a la diversitat i a la pluralitat de veus i mirades i on tothom es convidat a col·laborar. Un altaveu per parlar d’una generació que alguns consideren ‘perduda’, però que nosaltres preferim qualificar com ‘resilient’. Una oportunitat per preguntar-nos: és país per a joves?

Hi ha quelcom que no solem tenir present però que és definitori en la formació, l’evolució i el funcionament actual de les ciutats: el menjar. Així comença Hungry City¸ on Carolyn Steel analitza com el menjar dóna forma a les nostres ciutats –també ho fa en aquest recomanable TED–. De fet, tal com explica, el naixement de les mateixes ve de la mà del naixement de l’agricultura, la qual proporciona els recursos que permeten crear els primers assentaments estables.

Al seu llibre, l’autoanomenada food urbanist, analitza múltiples qüestions com l’evolució de l’origen dels productes i els quilòmetres que recorren per arribar a la taula; les condicions de treball dels qui els han produït i les condicions de vida dels mateixos animals; els litres d’aigua i petroli que han costat produir-los i transportar-los fins a la nostra ciutat; les diferències entre els aliments cuinats i processats, i els que es fan en les nostres cuines; entre comprar al supermercat i les grans superfícies, o al mercat i les botigues del barri; entre menjar tot sol o acompanyat; en deu minuts o en una hora i mitja; en un espai obert o tancat; en una terrassa privada o una plaça pública... És a dir, tot allò relacionat amb les polítiques urbanes alimentàries.

Doncs bé, la ciutat de València s’acaba d’estrenar com a Capital Mundial de l’Alimentació per a l’any 2017. I hauríem d’estar d’enhorabona. Durant dotze mesos tenim l’oportunitat de fer un sacseig a la relació que té València amb el menjar –en el seu sentit més ample–. Tenim l’oportunitat de parlar, no només de la nostra ciutat i el que l’envolta, o de la nostra cuina i els deliciosos plats que preparen els nostres millors cuiners, sinó d’ampliar el focus a tots els processos que sorgeixen quan posem ciutat i alimentació en relació.

El propòsit de la FAO i de les 128 ciutats signants del Pacte de Milà és fomentar les polítiques d’alimentació urbana sostenible i, en eixe sentit, tenim feina avançada.València ja compta amb algunes de les característiques o recomanacions que fan, per exemple, els autors de La Ville qui mange. Compta amb factors endògens de qualitat, com ara l’Horta –un model d’agricultura periurbana referent a nivell mundial i al quual es deu, en gran mesura, la mateixa capitalitat–, la mar, el clima, la dieta mediterrània o els mercats municipals de proximitat.

Compta també amb una sèrie de propostes per part de l’administració, com la creació d’una Regidoria d’Agricultura i Horta, la reforma i posada en valor de la Tira de Contar, el mercat de proximitat ‘de l’Horta a la Plaça i de la Plaça als barris’, propostes normatives com la Llei de l’Horta i la Llei de Venda Directa de Productes Agroalimentaris, la creació del Consell Alimentari Municipal o l’inici de la recollida selectiva de matèria orgànica.

I compta, així mateix, amb iniciatives ciutadanes com els horts urbans –que es van estenent dins i fora de la ciutat–, els mercats agroecològics o els grups de consum; col·lectius com Per l’Horta o la Plataforma per la Sobirania Alimentària; experiències com Desayuno con Viandantes, els menjadors escolars sostenibles o les neveres socials o, també, amb la resistència dels propis llauradors que encara treballen la terra tot i les difícils circumstàncies.

Tot i això, també és cert que hi són presents riscos i debilitats, com ara la depredació de l’horta– que ha perdut un 64% de la seua superfície en els últims 50 anys–, que pateix al mateix temps l’oblit de la seua vessant econòmica-productiva i la manca de relleu generacional; l’augment del sedentarisme i de l’obesitat infantil i juvenil –amb més de la meitat dels valencians patint sobrepès o obesitat i amb més presència, per cert, entre les classes humils–; l’augment del consum de sucre, d’aliments processats i precuinats, així com dels foodmiles –que generen una major dependència energètica i petjada ecològica–; o el lamentable malbaratament de menjar que, d’altra banda, contrasta amb les dificultats que tenen altres persones per accedir al mateix.

Amb la capitalitat de València tenim l’oportunitat d’engegar una gran diversitat d’iniciatives i mesures encaminades a transformar la nostra relació amb el menjar; però cal comptar amb una estratègia transversal que entenga el concepte d’alimentació des de la seua vessant més àmplia i una visió sistèmica que done sentit al conjunt d’accions realitzades.

I en tot això, com explica el Comissionat de l’Ajuntament Vicent Domingo, serà fonamental la participació dels diferents agents socials. La qüestió de l’alimentació és, en part, una qüestió d’hàbits i és per això que per aconseguir una transformació duradora i sostinguda en el temps necessitem tots els actors funcionant i projectant en la mateixa direcció:administració, ciutadania organitzada i no organitzada, així com el sector privat i del coneixement. A partir d'aquí ,podran vindre polítiques urbanes alimentàries transformadores que milloren tant la nostra salut com la qualitat de vida, la sostenibilitat ambiental, l’eficiència energètica, l’autosuficiència o l’economia local de la nostra ciutat. Polítiques, en definitiva, que tinguen a veure amb la producció, el transport, la venda, la cuina, el consum o la generació de residus.

Perquè, tal com les persones, les ciutats també són el que mengen.