El discurso de odio está de moda. El racismo, la xenofobia, el antigitanismo, la LGTBIQfobia y tantas otras fobias, se encasillan ahora bajo este paraguas, con el peligro de perder la mirada estructural, el enfoque que piensa estas discriminaciones como parte de un sistema de opresión que tiene orígenes históricos, económicos, políticos, culturales y sociales. Pero como todo lo que está de moda (como la categoría “refugiados”), tiene al menos una pequeña ventaja: se pone en el centro mediático y fuerza debates necesarios.

¿Qué es el discurso de odio? Una pregunta sin consenso, todavía. Según la definición del Comité Europeo de Ministros, el discurso de odio cubre todas las formas de expresión que difunden, incitan, promueven o justifican el odio racial, la xenofobia, el antisemitismo u otras formas de odio basadas en la intolerancia , incluyendo: intolerancia expresada por nacionalismo agresivo y etnocentrismo, discriminación y hostilidad hacia minorías, migrantes y personas de origen inmigrante (la Recomendación 97 (20) 1997).

El discurso de odio se enmarca dentro de los llamados delitos de odio. Organizaciones tales como SOS Racisme Catalunya o el Movimiento contra la Intolerancia llevan años denunciando que esta tipología de delitos (los crímenes contra personas por motivo de su origen, color de piel, etnia, religión, etc.) continúan fuertemente invisibilizados en España y las medidas que se han llevado a cabo (legales, gubernamentales, policiales) están todavía lejos de dar una respuesta efectiva al problema.

Con la penalización del discurso de odio, además, entra en juego otro elemento: los límites de la libertad de expresión. A esto debe sumarse que el paraguas legal del “discurso de odio” tiene doble rasero: ya se está utilizando actualmente para un objetivo muy diferente al de defender la no discriminación: la acusación de activistas de izquierdas, como el reciente caso de un grupo de activistas propalestinos. 

La abogada Laia Serra, en una entrevista en La Directa, hacía referencia hace unos días a las recomendaciones del relator de Naciones Unidas en relación al discurso de odio: más que medidas judiciales, es imperativo construir una contranarrativa colectiva y social que haga frente a los mensajes de odio. El periodismo de investigación, el que da voz a las personas afectadas y no sólo en el rol de víctimas, podría ser un camino. 

En la víspera del día internacional contra el racismo, el Grupo de Periodistas Ramon Barnils presenta una herramienta para combatir los discursos discriminatorios en los medios: el Observatorio del discurso de odio en los medios de comunicación, centrado en los discursos de racismo / xenofobia, islamofobia , antigitanismo y catalanofobia, y pone el foco en ocho medios digitales de ámbito estatal y con un papel más bien “marginal”, con alguna excepción: Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, Gaceta, Libertad Digital, Mediterraneo Digital, Ok Diario y Periodista Digital. En el acto participará Moha Gerehou, periodista de eldiario.es.

¿Por qué centrarnos en estos medios de la órbita neoconservadora y de extrema derecha y no analizar los medios de comunicación masivos? La respuesta tiene forma de pregunta.

Estos «digitales de odio» tienen un peso creciente pero relativo. Con un público más bien fiel y cierta capacidad de viralizar algunas noticias, no son capaces de marcar la agenda mediática ni influir en el debate público más generalista. ¿O quizás sí? ¿Hasta qué punto la emergencia del discurso ultra en internet y su traslación en resultados políticos sobre todo en EEUU pero también en Europa- está influyendo en el lenguaje y la temática de los medios tradicionales generalistas? 

Conocer las estrategias discursivas de ocho digitales de odio ha sido la primera misión del observatorio y los resultados no deberían ser leídos sólo como banco de malas prácticas periodísticas propias de un “ghetto” de medios; al contrario, uno de los hilos que se desprenden del estudio es constatar que algunas de las estrategias a la hora de cubrir o generar noticias también las encontramos en los medios convencionales o masivos. 

Cada medio es diferente -no tiene nada que ver el registro de Alerta Digital con el de Ok Diario-, aunque hemos encontrado algunas coincidencias. Todos los medios usan la estrategia de visibilizar el origen, religión, color de piel, etnia o cultura en noticias de delincuencia o terrorismo en las que este dato no es relevante y todos los portales hacen lo que hemos llamado una “pesca internacional de noticias” que confirman los prejuicios del medio. “Musulmanas ejecutan a una niña y una mujer embarazada” (Mediterráneo Digital, 02/02/2017). En este caso, no sólo se busca la noticia de Afganistán, sino que se criminaliza el colectivo religioso de los musulmanes, cuando en realidad se hablaba de un grupo talibán.

A veces se usan incluso fotografías descontextualizadas (qué hace una fotografía de una boda palestina para ilustrar el caso de un imán de Vitoria acusado de abusos sexuales a una menor?). El uso de imágenes y videos es una de las otras técnicas de estos medios: en algunos casos se editan con “títulos” y adjetivos llamativos ( “espeluznante video”, “indignante video”). El Periodista Digital es el medio que más recurre a este recurso audiovisual, y es el portal con un tono más subido. De hecho, es en este medio donde hemos detectado casi todos los insultos proferidos hacia algún colectivo, en este caso insultos islamófobos (“macarras musulmanas”). En ninguna de las noticias analizadas durante un mes no hemos detectado incitación directa a la violencia.

La reproducción acrítica del discurso de actores de extrema derecha es una de las otras estratégicas detectadas (desde Marine Le Pen, algún cardenal ultracatólico, hasta el líder del Partido para la Libertad de Holanda, Gert Wilders, que recientemente ha obtenido unos preocupantes 20 escaños). La otra cara de la moneda es deslegitimar los actores que ellos consideran defensores del “multiculturalismo”, como la canciller alemana Angela Merkel, y alertar de los peligros de una supuesta “islamización de Europa”. La victimización de la población autóctona europea es un fenómeno observado de forma recurrente, un grupo victimizado que pasa a ser la población castellanohablante en Cataluña en noticias en las que el tema de debate es lengua catalana (CatalApp, una aplicación separatista para marginar al comercio en castellano, de La Gaceta). Una última estrategia observada son las noticias que mezclan opinión e información. 

Para hacer un repaso por medios, Periodista Digital y Dolça Catalunya son los que vehiculan el discurso de odio de forma más explícita, recurriendo al insulto si es necesario, el segundo centrado en el odio contra los catalanes. Alerta Digital y Mediterráneo Digital incluyen noticias islamófobas, más que en otros medios, pero el segundo medio recurre a técnicas menos duras que el primero. En La Gaceta se emplea un discurso más neutro; ahora bien, hacen una selección de las noticias que confirmen los prejuicios del medio. Por ejemplo, durante el mes estudiado sólo se han publicado historias de violencia machista y violaciones si los agresores son extranjeros.

OK Diario tiene un tono que intenta equipararse más a la prensa convencional. Utiliza técnicas más sofisticadas para difundir la línea editorial: elección de temas y enfoques, pesca de informaciones internacionales o conexión temática entre terrorismo y refugiados (sin decir nunca que los segundos sean todos terroristas). Es uno de los medios que penetra más allá del público afín a raíz de la proyección pública de su propietario, Eduardo Inda.

Mientras leéis estas líneas os preguntaréis: con este observatorio no estamos ampliando el alcance de los “digitales de odio”, haciéndoles incluso difusión? Es el eterno debate del cordón sanitario en las instituciones ante la entrada de formaciones de extrema derecha. Es que es necesario analizarlos, hay que ponerlos contra la pared, hay que dar herramientas a los y las profesionales y la ciudadanía para deconstruir estereotipos y prejuicios. Y evitar una posible contaminación hacia los medios masivos.

El discurs d'odi està de moda. El racisme, la xenofòbia, l'antigitanisme, la LGTBIQfòbia i tantes altres fòbies, s'encasellen ara rere aquest paraigua, amb el perill de perdre la mirada estructural, l'enfocament que pensa aquestes discriminacions com a part d'un sistema d'opressió que té orígens històrics, econòmics, polítics, culturals i socials. Però com tot allò que està de moda (com ara la categoria “refugiats”), té almenys un petit avantatge: es posa al centre mediàtic i força debats necessaris.

Què és el discurs d'odi? Una pregunta sense consens, encara. Segons la definició del Comitè Europeu de Ministres, el discurs d'odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (la Recomanació 97(20) 1997).

El discurs d'odi s'emmarca dins dels anomenats delictes d'odi. Organitzacions com ara SOS Racisme Catalunya o el Movimiento contra la Intolerancia fa anys que denuncien que aquesta tipologia de delictes (els crims contra persones per motiu del seu origen, color de pell, ètnia, religió, etc.) continuen fortament invisibilitzats a l’Estat espanyol i les mesures que s’han portat a terme (legals, governamentals, policials) estan encara lluny de donar una resposta efectiva al problema.

En l'encausament penal del discurs d'odi, a més, hi entra en joc un altre element: els límits amb la llibertat d'expressió. A això s'hi ha de sumar que el paraigua legal del “discurs d'odi” comporta una doble vara de mesurar: ja s'està fent servir actualment per un objectiu ben diferent al de defensar la no discriminació: l'acusació o encausament d'activistes d'esquerres, com el cas dels activistes propalestins.

L'advocada Laia Serra, en una entrevista a La Directa, apel·lava fa uns dies a les recomanacions del relator de Nacions Unides en relació al discurs d'odi: més que mesures judicials, cal construir una contranarrativa col·lectiva i social que faci front als missatges d'odi. El periodisme d'investigació, aquell que dóna veu a les persones afectades i no només en el rol de víctimes, podria ser un camí.

En la vigília del dia internacional contra el racisme, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presenta una eina per combatre els discursos discriminatoris als mitjans: l'Observatori del discurs d'odi als mitjans de comunicació, centrat en els discursos de racisme/xenofòbia, islamofòbia, antigitanisme i catalanofòbia, i posa el focus en vuit mitjans digitals d'àmbit estatal i amb un paper més aviat “marginal”, amb alguna excepció: Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, Gaceta, Libertad Digital, Mediterraneo Digital, Ok Diario i Periodista Digital. A l'acte hi participarà Moha Gerehou, periodista de eldiario.es.

Aquests «digitals d’odi» tenen un pes creixent però relatiu. Amb un públic més aviat fidel i certa capacitat de viralitzar algunes notícies, no són capaços de marcar l’agenda mediàtica ni influir en el debat públic més generalista. O potser sí? Fins a quin punt l’emergència del discurs ultra a internet i la seva translació en resultats polítics sobretot als EUA però també a Europa- està influint en el llenguatge i la temàtica dels mitjans tradicionals generalistes?

Cada mitjà és diferent: no té res a veure el to d'Alerta Digital amb Ok Diario. Tots els mitjans fan servir l'estratègia de visibilitzar de l'origen, religió, color de pell, ètnia o cultura en notícies de delinqüència o terrorisme en les quals aquesta dada no és rellevant i tots els portals fan el que n'hem anomenat una “pesca internacional de notícies” que confirmin els prejudicis del mitjà. “Musulmanes ejecutan a una niña y a una mujer embarazada” (Mediterráneo Digital, 02/02/2017). En aquest cas, no tan sols es busca la notícia de l'Afganistan, sinó que es criminalitza el col·lectiu religiós dels musulmans, quan en realitat es parlava d'un grup talibà.

A vegades es pesquen fins i tot fotografies descontextualitzades (què hi fa una fotografia d'un casament palestí per il·lustrar el cas d'un imam de Vitòria acusat d'abusos sexuals a una menor?). L'ús d'imatges i videos és una de les altres tècniques d'aquests mitjans: en alguns casos s'editen amb “títols” i adjectius crinaders (“espeluznante video”, “indignante video”). El Periodista Digital és el mitjà que més recorre a aquest recurs audiovisual, i és el portal amb un to més pujat. De fet, és en aquest mitjà on es detecten gairebé tots els insults proferits cap a algun col·lectiu, en aquest cas insults islamòfobs (“macarras musulmanes”). En cap de les notícies analitzades durant el mes d'anàlisi no s’ha detectat incitació directa a la violència.

La reproducció acrítica del discurs d'actors d'extrema dreta és una de les altres estratègiques detectades (des de Marine Lepen, algun cardenal ultracatòlic, fins al líder del Partit per a la Llibertat d'Holanda, Gert Wilders, que recentment ha obtingut uns preocupants 20 escons). L'altra cara de la moneda és deslegitimar els actors que ells consideren defensors del “multiculturalisme”, com ara la cancellera alemanya Angela Merkel, i alertar dels perills d'una suposada “islamització d'Europa”. La victimització de la població autòctona europea és un fenomen observat de forma recurrent, un grup victimitzat que passa a ser la població castellanoparlant a Catalunya en notícies en les quals el tema de debat és llengua catalana (CatalApp, una aplicación separatista para marginar al comercio en castellano, de La Gaceta). Una darrera estratègia observada són les notícies que barregen opinió i informació.

Per fer un repàs per mitjans, Periodista Digital i Dolça Catalunya són els que vehiculen el discurs d'odi de forma més explícita, recorrent a l'insult si és necessari, el segon centrat a l'odi contra els catalans. Alerta Digital i Mediterráneo Digital inclouen notícies islamòfobes, més que en d'altres mitjans, però el segon mitjà recorre a tècniques menys dures que el primer. En La Gaceta s'empra un discurs més neutre; ara bé, fan una tria de les notícies que confirmin els prejudicis del mitjà. Per exemple, durant aquest mes només s'han publicat històries de violència masclista i violacions si els agressors són estrangers.

OK Diario té un to que intenta equiparar-se més a la premsa convencional. Utilitza tècniques més sofisticades per difondre la línia editorial: tria de temes i enfocaments, pesca d'informacions internacionals o connexió temàtica entre terrorisme i refugiats (sense dir mai que els segons siguin tots terroristes). És un dels mitjans que penetra més enllà del públic afí per la projecció pública del seu propietari, Eduardo Inda.

Mentre llegiu aquestes ratlles us preguntareu: amb aquest observatori ampliant no estem ampliant l'abast dels “digitals d'odi”, fent-los fins i tot difusió? És l'etern debat del cordó sanitari a les institucions davant l'entrada de formacions d'extrema dreta. Cal parlar-ne, cal posar-los contra la paret, cal donar eines als i les professionals i a la ciutadania per deconstruir estereotips i prejudicis. I evitar una possible contaminació cap als mitjans massius.