Darrere de cada atemptat terrorista sempre treu el nas el discurs de la por. Aquest dijous els mitjans ens van interrompre la migdiada per donar-nos la notícia que mai voldríem sentir. Daesh cometia un fatídic atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona, i ja entrada la mitjanit, un altre a Cambrils, que va causar la mort de 14 persones i més d'un centenar de ferides. A tot això li hem de sumar la relació d'aquests atemptats amb l'explosió d'una casa a Alcanar, on sembla que els terroristes tenien més de cent bombones de gas butà. Podríem pensar que després de tants atemptats arreu d'Europa aquests darrers anys, ens hem acostumat a conviure amb el terror i amb la incertesa de no saber mai si la propera ciutat serà la nostra. Malgrat aquesta “normalitat”, sempre es repeteixen els mateixos patrons: mostres de solidaritat per part d'uns, i augment del discurs de l'odi i del rebuig a l'Islam per part d'altres.

Un dels fets que caldria analitzar amb deteniment és el grau d'assoliment dels objectius que s'havia marcat l'organització terrorista amb aquest atemptat. Hom podria deduir que el grau d'assoliment dels objectius es pot determinar, en primera instància, pel nombre de víctimes causades directament pels atemptats, i en segona instància, en els efectes psicològics sobre la població resident o visitant, així com en la societat i les institucions del territori.

A ningú se li escapa que un d'aquests objectius és incidir sobre la societat a la qual pertanyen les víctimes. D'aquesta manera pretenen causar pànic i generar una percepció de creixent inseguretat i trencar amb la cohesió social, validant i fent créixer el discurs de l'odi... I podríem seguir fins a la desarticulació total de la comunitat, que en seria el colofó.

Un dels efectes que ens hauria de preocupar especialment, és si el terrorisme té capacitat per assolir els seus objectius a l'hora de trencar la societat catalana, una societat diversa en la qual conviuen persones vingudes de diferents indrets, també de països de cultura islàmica i amb majories de població musulmana. I un bon indicador per mesurar el grau d'assoliment d'aquest objectiu és observar les variacions en el volum, extensió, intensitat i incidència del discurs islamofòb després de l'atemptat.

Entenem la islamofòbia com el procés de projectar en tota una comunitat, com és el cas dels musulmans o la religió de l'Islam, actituds o accions individuals que generen rebuig. La islamofòbia no és un fet nou en les societats europees, com tampoc ho és l'antisemitisme o la gitanofòbia. Però el seu creixement es va incrementar amb la proliferació d'atemptats terroristes a Europa, que si bé només representa un 0,1% del total de l'activitat terrorista mundial, és percebuda per les societats europees com una amenaça de primer ordre contra la seguretat. De fet la islamofòbia és present de manera visible en el nostre entorn més immediat en especial a les xarxes socials, però sovint ens passa desapercebuda, car cadascú viu la xarxa des de la seva bombolla. Una bona manera d'identificar la islamofòbia són els missatges acompanyats pel hashtag #stopislam. Però els missatges més perillosos no són aquests, sinó els que s'amaguen en el discurs polític que en valida les tesis, car en normalitzen el discurs.

Són molts els exemples d'islamofòbia i augment del discurs de l'odi arreu d'Europa, que s'han sabut aprofitar d'atemptats com els de Barcelona i Cambrils per guanyar adeptes. Una de les manifestacions més evidents ha estat el protagonitzat per Pegida, acrònim en alemany de “Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident”, sorgida a Dresden l'octubre de 2014. Aquest moviment islamòfob va arribar a aplegar milers de persones a les seves manifestacions de cada dilluns, aprofitant-se dels terribles atemptats de París contra el setmanari Charlie Hebdo per créixer encara més. Sortosament els moviments socials i les forces progressistes d'Alemanya van denunciar que darrere la nova màscara de la islamofòbia, s'amagava el nazisme de sempre.

L'augment de moviments com Pegida i de partits d'extrema dreta arreu d'Europea evidencien que el rebuig vers la població migrada en general, i vers la població musulmana en particular, ha crescut. Ara bé, si analitzem detalladament les enquestes d'opinió, com ara l'Enquesta Social Europea, veiem com el gran problema no és tant l'augment del nombre de persones islamòfobes sinó la cada vegada més forta polarització de la nostra societat entre persones receptives vers la immigració o aquelles que la rebutgen.

A casa nostra, alguns estrategues polítics mancats d'escrúpols, veient el rèdit que havia assolit Plataforma per Catalunya a les eleccions municipals de 2011 amb el discurs islamòfob de “primer els de casa”, van decidir aprofitar aquest filó durant les darreres eleccions municipals de 2015. L'estratègia implicava identificar de manera clara i comprensible el suposat enemic global com un enemic local, i poder projectar en ell les culpes de totes les privacions que pateixen els soferts electors. I res com aprofitar el ressò del terrorisme islamista per projectar en els musulmans o en els immigrants nascuts en països de majoria musulmana tots els mals. Negoci rodó.

Per sort aquesta estratègia no va triomfar, gràcies a un model català d'integració que no és ni l'assimilacionista francès ni el multiculturalista britànic, sinó que és una evolució d'ambdós, sorgit des d'unes institucions autonòmiques i locals que van haver de fer front l'arribada d'1,5 milions de persones en poc més de 10 anys sense tenir les competències ni el finançament i evitant posar en perill la cohesió social. Però tot això no hauria estat possible sense la tasca de moviments com Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, picant pedra per desemmascarar els feixistes que s'amagaven sota el discurs xenòfob i islamòfob en l'àmbit local. Bona mostra d'això és que a diferència del que ha passat en altres indrets d'Europa, a Catalunya no ha sorgit un moviment de rebuig a les persones refugiades, ans al contrari, hem liderat amb #volemacollir un missatge esperançador amb ressò internacional. Però això pot no durar sempre si no som capaços d'avançar-nos a les noves amenaces, que n'hi ha.

El que va passar a Charlottesville als Estats Units fa pocs dies ens hauria de posar alerta, ja sigui pel desacomplexadament amb què els supremacistes blancs apel·laven als compromisos del President Trump i el seu “Americafirst” com per la tèbia resposta inicial de Trump i la seva reacció incontrolada equiparant feixistes i antifeixistes com dos extrems igualment responsables de la violència que es va emportar la vida d'una manifestant antifeixista. La llavor de la divisió en el discurs del líder de la potència hegemònica esdevé un aparador massa potent per no mirar de contrarestar-lo.

L'atemptat de Barcelona pot ser l'esquer llaminer que anhela l'extrema dreta per tornar a posar sobre la taula aquest debat. Alguns ja n'han volgut treure rèdit poques hores després dels atemptats: l'extrema dreta va convocar una manifestació islamòfoba i Josep Anglada i d'altres elements feixistes van aprofitar per fer-se veure intentant arreplegar adeptes al seu discurs islamòfob. Malgrat això, el rebuig massiu davant la convocatòria fallida de manifestacions islamòfobes l'endemà de l'atemptat ens avisa que encara som a temps. De la nostra capacitat d'assenyalar els discursos islamòfobs i descobrir els xenòfobs que s'hi amaguen al darrere, dependrà que continuem sent un sol poble, divers i cohesionat. Aprofundim en l'eslògan #notincpor que va cridar espontàniament la població de Barcelona el 18 d'agost a la plaça de Catalunya per combatre la islamofòbia i el discurs de l'odi. Ens hi juguem la cohesió social.

Detrás de cada atentado terrorista siempre asoma el discurso del miedo. Este jueves los medios nos interrumpieron la siesta para darnos la noticia que nunca quisiéramos oír. Daesh cometía un fatídico atentado terrorista en la Rambla de Barcelona, y ya entrada la medianoche, otro en Cambrils, que causó la muerte de 14 personas y más de un centenar de heridas. A todo esto le debemos sumar la relación de estos atentados con la explosión de una casa en Alcanar, donde parece que los terroristas tenían más de cien bombonas de gas butano.

Podríamos pensar que después de tantos atentados en Europa estos últimos años, nos hemos acostumbrado a convivir con el terror y con la incertidumbre de no saber nunca si la próxima ciudad será nuestra. A pesar de esta “normalidad”, siempre se repiten los mismos patrones: muestras de solidaridad por parte de unos, y aumento del discurso del odio y del rechazo al islam por parte de otros.

Uno de los hechos que habría que analizar con detenimiento es el grado de consecución de los objetivos que se había marcado la organización terrorista con este atentado. Se podría deducir que el grado de consecución de los objetivos se puede determinar, en primera instancia, por el número de víctimas causadas directamente por los atentados, y en segunda instancia, en los efectos psicológicos sobre la población residente o visitante, así como en la sociedad y las instituciones del territorio.

A nadie se le escapa que uno de estos objetivos es incidir sobre la sociedad a la que pertenecen las víctimas. De esta manera pretenden causar pánico y generar una percepción de creciente inseguridad y romper con la cohesión social, validando y haciendo crecer el discurso del odio... Y podríamos seguir hasta la desarticulación total de la comunidad, que sería el colofón.

Uno de los efectos que debería preocuparnos especialmente, es si el terrorismo tiene capacidad para alcanzar sus objetivos a la hora de romper la sociedad catalana, una sociedad diversa en la que conviven personas venidas de diferentes lugares, también de países de cultura islámica y con mayorías de población musulmana. Y un buen indicador para medir el grado de consecución de este objetivo es observar las variaciones en el volumen, extensión, intensidad e incidencia del discurso islamófobo tras el atentado.

Entendemos la islamofobia como el proceso de proyectar en toda una comunidad, como es el caso de los musulmanes o la religión del Islam, actitudes o acciones individuales que generan rechazo. La islamofobia no es un hecho nuevo en las sociedades europeas, como tampoco lo es el antisemitismo o la gitanofobia. Pero su crecimiento se incrementó con la proliferación de atentados terroristas en Europa, que si bien sólo representa un 0,1% del total de la actividad terrorista mundial, es percibida por las sociedades europeas como una amenaza de primer orden contra la seguridad.

De hecho la islamofobia está presente de manera visible en nuestro entorno más inmediato en especial en las redes sociales, pero a menudo nos pasa desapercibida, pues cada uno vive la red desde su burbuja. Una buena manera de identificar la islamofobia son los mensajes acompañados por el hashtag #stopislam. Pero los mensajes más peligrosos no son los mismos, sino los que se esconden en el discurso político que valida las tesis, pues en normalizan el discurso.

Son muchos los ejemplos de islamofobia y aumento del discurso del odio en toda Europa que se han sabido aprovechar de atentados como los de Barcelona y Cambrils para ganar adeptos. Una de las manifestaciones más evidentes ha sido el protagonizado por Pegida, acrónimo en alemán de “Patriotas Europeos contra la Islamización de Occidente”, surgida en Dresde en octubre de 2014. Este movimiento islamófobo llegó a reunir miles de personas en sus manifestaciones de cada lunes, aprovechándose de los terribles atentados de París contra el semanario Charlie Hebdo para crecer aún más. Afortunadamente los movimientos sociales y las fuerzas progresistas de Alemania denunciaron que detrás de la nueva máscara de la islamofobia, escondía el nazismo de siempre.

El aumento de Pegida y de partidos de extrema derecha en toda Europea evidencian que el rechazo hacia la población migrada en general, y hacia la población musulmana en particular, ha crecido. Ahora bien, si analizamos detalladamente las encuestas de opinión, como la Encuesta Social Europea, vemos como el gran problema no es tanto el aumento del número de personas islamófobas sino la cada vez más fuerte polarización de nuestra sociedad entre personas receptivas hacia la inmigración o aquellas que la rechazan.

En nuestro país, algunos estrategas políticos carentes de escrúpulos, viendo el rédito que había logrado Plataforma per Catalunya en las elecciones municipales de 2011 con el discurso islamófobo de “primero los de casa”, decidieron aprovechar este filón durante las últimas elecciones municipales de 2015.

La estrategia implicaba identificar de manera clara y comprensible el supuesto enemigo global como un enemigo local, y poder proyectar en él las culpas de todas las privaciones que sufren los sufridos electores. Y nada como aprovechar el eco del terrorismo islamista para proyectar en los musulmanes o en los inmigrantes nacidos en países de mayoría musulmana todos los males. Negocio redondo.

Por suerte esta estrategia no triunfó, gracias a un modelo catalán de integración que no es ni el asimilacionista francés ni el multiculturalista británico, sino que es una evolución de ambos, surgido desde unas instituciones autonómicas y locales que tuvieron que hacer frente la llegada de 1,5 millones de personas en poco más de 10 años sin tener las competencias ni la financiación y evitando poner en peligro la cohesión social.

Pero todo esto no habría sido posible sin la labor de movimientos como Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), picando piedra para desenmascarar los fascistas que se escondían bajo el discurso xenófobo e islamófobo en el ámbito local. Buena muestra de ello es que a diferencia de lo ocurrido en otros lugares de Europa, en Catalunya no ha surgido un movimiento de rechazo a los refugiados, al contrario, hemos liderado con #volemacollir un mensaje esperanzador con eco internacional. Pero esto puede no durar siempre si no somos capaces de adelantarnos a las nuevas amenazas, que las hay.

Lo que pasó en Charlottesville en Estados Unidos hace pocos días debería poner alerta, ya sea por complejos con que los supremacistas blancos apelaban a los compromisos del presidente Trump y su “America First” como por la tibia respuesta inicial de Trump y su reacción incontrolada equiparando fascistas y antifascistas como dos extremos igualmente responsables de la violencia que se llevó la vida de una manifestante antifascista. La semilla de la división en el discurso del líder de la potencia hegemónica se convierte en un escaparate demasiado potente para no tratar de contrarrestarlo.

El atentado de Barcelona puede ser el cebo goloso que anhela la extrema derecha para volver a poner sobre la mesa este debate. Algunos ya han querido sacar rédito pocas horas después de los atentados: la extrema derecha convocó una manifestación islamófoba y Josep Anglada y otros elementos fascistas aprovecharon para hacerse ver intentando recoger adeptos a su discurso islamófobo.

Sin embargo, el rechazo masivo ante la convocatoria fallida de manifestaciones islamófobas al día siguiente del atentado nos avisa de que aún estamos a tiempo. De nuestra capacidad de señalar los discursos islamófobos y descubrir los xenófobos que se esconden detrás, dependerá que seguimos siendo un solo pueblo, diverso y cohesionado. Profundizamos en el eslogan #notincpor que llamó espontáneamente la población de Barcelona el 18 de agosto en la plaza de Catalunya para combatir la islamofobia y el discurso del odio. Nos jugamos la cohesión social.