La setmana dels atemptats de Barcelona i Cambrils l’equip del Servei d’Atenció i Denuncies (SAiD) de SOS Racisme va registrar un increment important tant del nombre de notificacions de continguts islamòfobs publicats a les xarxes socials, com del nombre de persones que demanaven informació i orientació respecte a com poder denunciar o contrarestar amb un discurs diferent.

Per qui es dedica a estudiar aquests fets, això no suposarà cap sorpresa: en efecte, l'experiència dels últims anys ens diu que és justament en les hores i dies que segueixen fets particularment greus i violents, com un atemptat terrorista, quan l’odi (i en particular la islamofòbia) més creix a les xarxes socials. El mateix dia de l'atemptat de Manchester, el passat mes de maig, organitzacions britàniques actives contra el hate speech van registrar un increment del 500% de denúncies per casos de discurs islamòfob a les xarxes.

No obstant això, podem dir que la islamofòbia i l’odi són el «producte» de situacions greus com els recents atemptats terroristes viscuts Catalunya? Encara que els números mostrin clarament com aquests fets actuen de «catalitzadors» de l’odi, la realitat és més complexa i mereix ser analitzada més en profunditat (sobretot si considerem les poques fonts rigoroses d’informació de què disposem i la necessitat de conduir més recerca sobre aquest tema).

En efecte, l'experiència del SAiD ens ensenya que l’odi i la islamofòbia són realitats socials ben presents a Catalunya, i que en el dia a dia (i no solament l'endemà d’un atemptat) es poden manifestar de maneres i amb nivells d'impacte molt diferents, en les persones que les pateixen. Agressions, amenaces, tractes degradants que vulneren la integritat moral de la persona vulnerada, així com la discriminació i la denegació de drets bàsics, com per exemple el d'ingrés a llocs d’oci com bars i discoteques, són només alguns exemples de les conductes que més es denuncien al SAiD i que, d’acord amb el codi penal de l’estat, poden constituir un delicte d’odi.

Els delictes d’odi, val la pena recordar-ho breument, són activitats delictives, previstes pel codi penal i motivades en un prejudici de les persones que els perpetren cap a una o més característiques de les persones que els pateixen (per exemple, el color de la pell, la religió, l’orientació sexual, l'edat etc.). És aquesta «motivació» l’element que els diferencia d’un delicte ordinari, i que determina el seu particular impacte en les persones que el pateixen i la seva perillositat de cara a la cohesió i convivència en el marc de la nostra societat.

De la mateixa manera, a Catalunya, el discurs d’odi i islamòfob ja estava ben present a les xarxes socials abans dels atemptats dels últims dies; i desafortunadament en augment, d’acord amb l'escassa informació disponible (produïda principalment per organitzacions de defesa dels drets humans dels col·lectius més vulnerats).

Però, de què estem parlant quan fer servir l’expressió discurs d’odi? D’acord amb la definició de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, estem parlant de continguts que fomenten, promouen o instiguen l’odi, la humiliació o el menyspreu, així com l’assetjament, les amenaces, l'estigmatització i la difusió d'estereotips negatius, dirigits cap a una persona o d’un grup de persones per una o més de les seves característiques.

Evidentment, els continguts en línia poden incorporar «nivells» d’odi molt diferents i alguns, particularment greus, poden fins i tot arribar a constituir un delicte. Però són una minoria dels casos. Majoritàriament, l’odi es mou dins dels límits de la llibertat d’expressió, agafant formes variables: rumors, notícies falses, generalitzacions sense base, simplificacions extremes, enraonaments capciosos, etc. I en el cas específic dels atemptats de Barcelona i Cambrils (com en els de París, Londres, Manchester, etc.), «carregant» a un conjunt específic de persones la responsabilitat d’uns pocs individus.

En presència de continguts embeguts d’odi, doncs, abans de preguntar-nos si estan permesos o no per la llei, ens hem de preguntar què podem fer perquè l’odi no ompli els espais quotidians de la nostra vida. En aquest sentit, com bé assenyalava Laia Serra en un article a eldiario.es, la resposta social a l’odi i, en particular, la capacitat de contraargumentar i desenvolupar narratives alternatives a partir de la nostra intel·ligència col·lectiva com societat civil, s’ha de considerar molt més àgil i efectiva que l'estrictament legal.

Internet és un dels principals «espais» de comunicació entre persones, per la seva facilitat d'accés i pel seu nivell potencial d’abast, i pot resultar un amplificador particularment eficaç per la divulgació de missatges hostils i discriminatoris i, fins i tot, per la incitació a la violència cap a determinats col·lectius. Però també és un espai sense precedents per construir i difondre noves maneres de veure i entendre el món i de fomentar el respecte pels drets humans.

Així mateix, les xarxes socials semblen oferir a les haters (les persones que «odien» en línia, les que es dediquen a fer circular comentaris potencialment delictius) la possibilitat d’amagar-se darrere de l'anonimat o d’identitats falses, cosa que pot dificultar enormement el control social i la sanció per part de les autoritats. Ara bé, la impunitat a la xarxa és més un mite que una realitat, ja que gairebé sempre és possible determinar l’autoria de qualsevol missatge, imatge o meme difós a Internet.

Però el repte de fons, encara més crucial, és fer créixer el rebuig social i polític cap a tot tipus de manifestacions d’odi, amb el compromís de tothom, incloses les administracions i els partits, prevenir-les i combatre-les obertament, quan sigui necessari. I això depèn, en primer lloc, de la urgència amb què la societat en demana la intervenció. En altres paraules, la reacció i la reactivitat de totes les persones que considerem inacceptable «perdre Internet davant de la cultura de l’odi», com titulava en una famosa portada la revista Time fa un any, és un requisit indispensable per convèncer les administracions i els representants polítics que encara no ho estan del perill que l’odi suposa per la convivència en el marc d’un estat democràtic de dret.

Per aquesta raó, un «bravo!» a totes les persones que durant les últimes setmanes van considerar necessari actuar en primera persona per contrarestar l’odi i la islamofòbia en línia (i no només en línia). Hem de tenir al cap que és una lluita de cada dia, i que com més serem, abans la guanyarem.

Crec que val la pena acabar aquest article amb una consideració final. A la «societat de la comunicació», alguns actors segueixen tenint un paper particularment rellevant en la reproducció i difusió de l'odi cap a determinats col·lectius, degut al seu nivell de visibilitat i a la legitimació social de la funció que desenvolupen. És el cas, per exemple, de representants polítics i professionals de la informació.

En efecte, polítics i professionals dels mitjans de comunicació (també en la seva versió digital) desenvolupen un paper fonamental en la creació i reproducció d'estereotips i prejudicis, actuant tot sovint amb una notable manca de responsabilitat. L'espai que ocupen en el sistema comunicatiu i el valor que la majoria de població atorga a les «declaracions dels polítics», a la «lletra impresa» dels diaris o als informatius televisius segueix sent extraordinari, de manera que desmuntar un estereotip amplificat i legitimat per aquests actors es converteix en una tasca titànica. En aquest sentit, apel·lar a la responsabilitat de polítics i mitjans i, més en general, dels opinion makers, és imprescindible per aconseguir una societat més oberta, cohesionada i respectuosa amb els drets humans.

La semana de los atentados de Barcelona y Cambrils el equipo del Servicio de Atención y Denuncias (SAiD) de SOS Racisme Catalunya registró un incremento importante tanto del número de notificaciones de contenidos islamófobos publicados en las redes sociales, como del número de personas que pedían información y orientación respecto a cómo poder denunciar o contrarrestar con un discurso diferente.

Para quien se dedica a estudiar estos hechos, esto no supondrá ninguna sorpresa: en efecto, la experiencia de los últimos años nos dice que es justamente en las horas y días que siguen hechos particularmente graves y violentos, como un atentado terrorista, cuando el odio (y en particular la islamofobia) más crece en las redes sociales. El mismo día del atentado de Manchester, el pasado mes de mayo, organizaciones británicas activas contra el hate speech registraron un incremento del 500% de denuncias por casos de discurso islamófobo en las redes.

Sin embargo, podemos decir que la islamofobia y el odio son el “producto” de situaciones graves como los recientes atentados terroristas vividos Catalunya? Aunque los números muestren claramente cómo estos hechos actúan de «catalizadores» del odio, la realidad es más compleja y merece ser analizada más en profundidad (sobre todo si consideramos las pocas fuentes rigurosas de información de que disponemos y la necesidad de conducir más investigación sobre este tema).

En efecto, la experiencia del SAiD nos enseña que el odio y la islamofobia son realidades sociales muy presentes en Catalunya, y que en el día a día (y no sólo al día siguiente de un atentado) se pueden manifestar de maneras y con niveles de impacto muy diferentes, en las personas que las padecen. Agresiones, amenazas, tratos degradantes que vulneran la integridad moral de la persona vulnerada, así como la discriminación y la denegación de derechos básicos, como por ejemplo el de ingreso a lugares de ocio como bares y discotecas, son sólo algunos ejemplos de las conductas que más se denuncian al SAiD y que, de acuerdo con el código penal del estado, pueden constituir un delito de odio.

Los delitos de odio, vale la pena recordar brevemente, son actividades delictivas, previstas por el código penal y motivadas en un prejuicio de las personas que los perpetran hacia una o más características de las personas que los padecen (por ejemplo, el color de la piel, la religión, la orientación sexual, la edad etc.). Es esta «motivación» el elemento que los diferencia de un delito ordinario, y que determina su particular impacto en las personas que lo padecen y su peligrosidad de cara a la cohesión y convivencia en el marco de nuestra sociedad.

Del mismo modo, en Catalunya, el discurso de odio y islamófobo ya estaba bien presente en las redes sociales antes de los atentados de los últimos días; y desafortunadamente en aumento, de acuerdo con la escasa información disponible (producida principalmente por organizaciones de defensa de los derechos humanos de los colectivos más vulnerados).

Pero, ¿de qué estamos hablando cuando utilizamos la expresión discurso de odio? De acuerdo con la definición de la Comisión Europea contra el Racismo y la Intolerancia, estamos hablando de contenidos que fomentan, promueven o instigan el odio, la humillación o el desprecio, así como el acoso, las amenazas, la estigmatización y la difusión de estereotipos negativos, dirigidos hacia una persona o un grupo de personas por una o más de sus características.

Evidentemente, los contenidos en línea pueden incorporar «niveles» de odio muy diferentes y algunos, particularmente graves, pueden incluso llegar a constituir un delito. Pero son una minoría de los casos. Mayoritariamente, el odio se mueve dentro de los límites de la libertad de expresión, tomando formas variables: rumores, noticias falsas, generalizaciones sin base, simplificaciones extremas, ideas capciosas, etc. Y en el caso específico de los atentados de Barcelona y Cambrils (como en los de París, Londres, Manchester, etc.), «cargando» a un conjunto específico de personas la responsabilidad de unos pocos individuos.

En presencia de contenidos embebidos de odio, pues, antes de preguntarnos si están permitidos o no por la ley, cabe preguntarse qué podemos hacer para que el odio no llene los espacios cotidianos de nuestra vida. En este sentido, como bien señalaba Laia Serra en un artículo en eldiario.es, la respuesta social al odio y, en particular, la capacidad de contraargumentar y desarrollar narrativas alternativas a partir de nuestra inteligencia colectiva como sociedad civil, debe considerarse mucho más ágil y efectiva que el estrictamente legal.

Internet es uno de los principales «espacios» de comunicación entre personas, por su facilidad de acceso y por su nivel potencial de alcance, y puede resultar un amplificador particularmente eficaz para la divulgación de mensajes hostiles y discriminatorios y, incluso, por la incitación a la violencia hacia determinados colectivos. Pero también es un espacio sin precedentes para construir y difundir nuevas formas de ver y entender el mundo y de fomentar el respeto por los derechos humanos.

Asimismo, las redes sociales parecen ofrecer a las haters (las personas que «odian» en línea, las que se dedican a hacer circular comentarios potencialmente delictivos) la posibilidad de esconderse detrás del anonimato o de identidades falsas, lo que puede dificultar enormemente el control social y la sanción por parte de las autoridades. Ahora bien, la impunidad en la red es más un mito que una realidad, ya que casi siempre es posible determinar la autoría de cualquier mensaje, imagen o meme difundido en Internet.

Pero el reto de fondo, aún más crucial, es hacer crecer el rechazo social y político hacia todo tipo de manifestaciones de odio, con el compromiso de todos, incluidas las administraciones y los partidos, prevenirlas y combatirlas abiertamente, cuando sea necesario. Y esto depende, en primer lugar, de la urgencia con que la sociedad pide la intervención. En otras palabras, la reacción y la reactividad de todas las personas que consideramos inaceptable «perder Internet ante la cultura del odio“, como titulaba en una famosa portada la revista Time hace un año, es un requisito indispensable para convencer a las administraciones y los representantes políticos que aún no lo están del peligro que el odio supone para la convivencia en el marco de un estado democrático de derecho.

Por esta razón, un «bravo» a todas las personas que durante las últimas semanas consideraron necesario actuar en primera persona para contrarrestar el odio y la islamofobia en línea (y no sólo en línea). Debemos tener en mente que es una lucha de cada día, y que cuantos más seamos, antes la ganaremos.

Creo que vale la pena terminar este artículo con una consideración final. En la «sociedad de la comunicación», algunos actores siguen teniendo un papel particularmente relevante en la reproducción y difusión del odio hacia determinados colectivos, debido a su nivel de visibilidad y la legitimación social de la función que desempeñan. Es el caso, por ejemplo, de representantes políticos y profesionales de la información.

En efecto, políticos y profesionales de los medios de comunicación (también en su versión digital) desempeñan un papel fundamental en la creación y reproducción de estereotipos y prejuicios, actuando a menudo con una notable falta de responsabilidad. El espacio que ocupan en el sistema comunicativo y el valor que la mayoría de población otorga a las «declaraciones de los políticos», a la «letra impresa» de los periódicos o en los informativos televisivos sigue siendo extraordinario, por lo que desmontar un estereotipo amplificado y legitimado por estos actores se convierte en una tarea titánica. En este sentido, apelo a la responsabilidad de políticos y medios y, más en general, de los opinion makers, es imprescindible para conseguir una sociedad más abierta, cohesionada y respetuosa con los derechos humanos.