Las imágenes dieron la vuelta al mundo. Miles de presos apelotonados uno tras otro, en plena pandemia. Todos con la cabeza rapada, descalzos, sin camiseta, vestidos únicamente con pantalones cortos y hacinados en cárceles que triplican su capacidad. El menor de los problemas era que no se cumpliese la distancia social. Por primera vez en dos décadas, El Salvador decidió juntar en tres de sus prisiones a sicarios de las tres pandillas mayoritarias y enfrentadas a muerte entre sí, la Mara Salvatrucha 13 (MS-13), y las dos facciones de Barrio 18, Sureños y Revolucionarios, que desde el 2002 tenían espacios diferenciados dentro de las prisiones para evitar asesinatos entre ellos.

Esta semana se han cumplido dos meses desde que miles de miembros activos de la MS-13 y de las dos 18 están conviviendo en las mismas celdas. No ha habido reporte de muertes ni incidentes. Un portavoz de la Mara Salvatrucha en El Salvador ha explicado a elDiario.es cómo se ha gestionado en el interior de las prisiones el “castigo” del Gobierno salvadoreño.

“El Estado nos metió así pensando que nosotros íbamos a caer en su juego”, sostiene el hombre vía telefónica, reticente a dar su nombre real por razones de seguridad. Se hace llamar 'Presente', su taka o alias en la pandilla.

“Nos metió así pensando que nos íbamos a matar unos con otros, porque somos rivales, creyendo que íbamos generar un caos... Pero somos seres humanos y podemos pensar así que rápido, ligero, nos pusimos de acuerdo”, detalla Presente para describir los meses de convivencia entre sus compañeros y sus rivales: “Y ahí estamos, revueltos pero tranquilos, tenemos reglas y normas entre nosotros”.

Presente habla desde la capital del país, San Salvador, en nombre de toda la organización, incluidos sus homies (compañeros) presos. Nos contacta a través de otro compañero suyo, preso en España. Para poder hablar con Presente pasamos varios filtros, muchas preguntas y varios días hasta llegar al representante designado. En otros momentos, los presos podían, ilícitamente, hacer llamadas desde la cárcel, ahora, desde que los juntaron, les han cortado casi cualquier vía de comunicación con el exterior. Solo les quedan algunos métodos rudimentarios para hacer llegar algún mensaje a los miembros de su organización que no están encarcelados.

A sus 34 años, Presente, como casi cualquier marero vivo de su edad, también ha estado preso. Él cumplió condena en Zacatecoluca, la prisión de máxima seguridad de El Salvador, donde históricamente han encerrado a los líderes de la Mara Salvatrucha 13 (MS13).

La MS13 es la pandilla más grande y violenta del mundo, la que nació en los años 70 en California, y ahora es considerada una organización terrorista internacional. Aunque de cerca se parece más a un ejército de chicos pobres que se enriquecen con el narcomenudeo y la extorsión. En este país de 6,5 millones de habitantes, tan poblado como la Comunidad de Madrid, la MS13 tiene 40.000 miembros repartidos por todo el territorio. Se organizan en los barrios y asentamientos urbanos a través de clicas, la unidad mínima territorial que goza de autonomía operativa y que le rinde cuentas al programa, una mesa regional sobre la que ya se erige la organización nacional o Mesa de la Ranfla.

Las clicas han dividido ciudades y el país entero en miles de fronteras invisibles, donde quien vive en un barrio controlado por una clica de la MS13, aunque no seas parte de la organización, no puede cruzar al barrio contiguo si lo controla una de las pandillas rivales, a riesgo de ser asaltado, golpeado o hasta asesinado.

Con esta ley del terror, cada pandilla se asegura el control de su territorio donde pueden estar tranquilos con sus familias y hasta conseguir prebendas para sus vecinos. Después de 30 años de existencia en muchos barrios, pandillas y vecindario tienen una relación simbiótica, los mareros necesitan al barrio para sobrevivir y el barrio muchas veces necesita a la pandilla. Como ha ocurrido durante la pandemia. Durante el estado de emergencia en El Salvador, los pandilleros han repartido víveres y han impuesto, demasiadas veces de malas formas, que la gente cumpla el confinamiento.

El gobierno salvadoreño decretó el 15 de marzo el estado de emergencia, que ha mantenido al país confinado durante cerca de tres meses. El cese de la actividad económica, sumado a las tormentas tropicales Cristóbal y Amanda que dejaron 30 muertos y a más de 12.600 personas sin casa, han disparado el hambre en un país donde la tercera parte de su población vive en la pobreza.

“Somos una estructura pensante, los más grandes de aquí, los más organizados y no solo para cosas malas, también para cosas buenas”, dice Presente, quien tiende la mano al Gobierno salvadoreño. La relación entre las pandillas y la administración de Nayib Bukele, que acaba de cumplir un año, es opaca. Los dos gobiernos anteriores del izquierdista Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN) intentaron acuerdos con las pandillas para pacificar el país.

En 2012 se negoció una tregua que no llegó a cumplir los dos años. Su fracaso y la implementación de políticas de mano dura tuvo un importante coste para El Salvador. Las pandillas escalaron la violencia hasta convertir el país en el más violento del mundo. Uno de cada mil salvadoreños era asesinado en 2015 y esta tasa casi se duplicaba en la capital, San Salvador.

Desde la llegada de Bukele al poder, los homicidios han descendido en un 60%, un logro histórico. El gobierno asegura que es gracias a su Plan de Control Territorial, del cual no hay apenas información pública y ha sido puesto en entredicho el último fin de semana de abril, cuando 70 personas fueron asesinadas, casi una cada hora; pese a la restricción de movimientos y con 50.000 policías y militares desplegados en la calle. “Fue un golpe sobre la mesa de las pandillas, que saben que la violencia es su poder de negociación con el gobierno”, asegura la experta en Seguridad y Violencia, Jeanette Aguilar.

El presidente Nayib Bukele respondió públicamente con la vieja receta de mano dura. Autorizó a la Policía y al Ejército a disparar a matar. “El uso de la fuerza letal está autorizado para defensa propia o de la vida de los salvadoreños”, dijo Bukele a través de su cuenta de Twitter, como suele hacer los anuncios oficiales quién se ha ganado a pulso el apelativo del “presidente millenial”. Ese mismo día decidió juntar en las prisiones a miembros de las tres pandillas mayoritarias y enfrentadas a muerte entre sí. “De ahora en adelante, todas las celdas de pandilleros en nuestro país, permanecerán selladas. (...) Estarán adentro, en lo oscuro, con sus amigos de la otra pandilla”, tuiteó el mandatario. En El Salvador se calcula que, entre todas las pandillas, hay 60.000 miembros, de los cuales l6.000 están presos.

“En las cárceles aguantamos hambre, golpes, nos tratan peor que los animales ya usted ha visto como los andan...”, describe Presente. “Los tiene tan solo en bóxers, sin comunicación, con una puerta sellada para que no les entre ni un rayo de sol al día, todos hacinados, solo con las mascarillas clínicas”, dice el MS-13.

El portavoz de la Mara Salvatrucha sostiene que, aunque hay un área destinada para gente enferma, la saturación dificulta la atención médica. “Si normalmente no se da abasto, ¿ahora? El año pasado murieron muchos hermanos presos de tuberculosis, imagínese con lo que estamos viviendo ahora... uno está como agonizando en vida”, relata Presente. Pide al Gobierno que se replantee la medida.

“Violando nuestros derechos, el país no vive mejor”

“Nosotros como mareros no pedimos nada más que nos respeten los derechos humanos. Somos delincuentes, pero también somos salvadoreños. El gobierno se debería poner a analizar que violando nuestros derechos el país no vive mejor”, dice el marero.

Roberto Valencia, periodista que ha cubierto el fenómeno de las maras durante una veintena, asegura haber accedido a un documento firmado por las tres pandillas para ratificar su convivencia en el interior de las cárceles. “Ahora tenemos una reglas de convivencia dentro de las prisiones”, dice Presente. Cuesta imaginárselo, cuando se trata de pandilleros rivales. Durante años, se han matado unos a otros.

“Sí, esas rivalidades están, pero ahí dentro no le vamos a dar gusto al sistema”, reitera el joven. “Ahí nosotros convivimos. Si ha habido un problema en alguna ocasión en las calles, no se puede reactivar en la cárcel aunque se quiera. No se puede”, añade. Pero, una cosa es la presión. Otra, las calles.

La tregua no se replica afuera. Solo que, durante la pandemia, cada pandilla está viviendo “en tranquilidad, en su territorio”.

Valencia, que entró a grabar en las celdas el pasado mes de mayo, vio como los rivales convivían hasta el punto de llamarse “amigos” entre ellos. “Si me dicen a mi hace unos años que iba a ver eso, apuesto dinero a que no”, explica el periodista.

Articuladas frente a un enemigo común: el Estado

“Desde 2010 hemos visto cómo las pandillas han logrado articularse entre ellas contra el Estado, su enemigo común. Ahora esta decisión en las cárceles puede favorecer más la cohesión de las bases pandilleras, al margen de sus rivalidades históricas”, contextualiza Aguilar.

“Así pasó en la década pasada ante las políticas de mano dura, cuando las pandillas contestaron usando la extorsión hasta convertirse en las redes de economía criminal que son ahora. Si ahora se fortalecen las estructuras pandilleriles desde las prisiones (dónde están muchos de sus líderes), se pueden convertir en estructuras que funcionen como un solo cuerpo frente al Gobierno. Esto dejaría el país en una posición menos favorable, es un mal cálculo de Bukele”, alerta la investigadora Aguilar y da ejemplos de otras intentonas fallidas. Si en algo son buenas las pandillas es en su capacidad de adaptación.

“Nosotros ya teníamos en mente que un día el gobierno podría hacer esto. Pero aquí está muy equivocado con la población que tenemos adentro. Es una decisión caprichosa y no podemos poner nuestro grano de paz nosotros así, el gobierno en la actualidad nos sigue matando día tras día”, agrega Presente, antes de envíar por Telegram noticias de mareros muertos en manos de la Policía.

En el informe del primer año de gobierno de Nayib Bukele, el Ministro de Seguridad de El Salvador, Rogelio Rivas se congratulaba de sus resultados. “Hemos cerrado un año sin precedentes en la historia de El Salvador en seguridad pública. El mes de mayo fue el más seguro en la historia del país, con 64 homicidios. Y hoy puede ser el segundo día del mes sin ningún homicidio”, decía el jueves 4 de junio. Menos de 24 horas después y a 50 kilómetros de donde se reúne el Ejecutivo, la policía salvadoreña asesinaba a un pandillero apodado El Dreamer, de la Mara Salvatrucha 13 (MS13). No hubo ningún escándalo, ni manifestaciones contra la acción policial, su muerte fueron apenas unas líneas publicadas en prensa.

¿Nuevos acuerdos entre el Gobierno y las pandillas?

Junio se terminó, al igual que mayo, con apenas dos asesinatos diarios en El Salvador, un hecho a celebrar en el mismo país que el último fin de semana de abril asesinaron a una persona cada hora o donde en 2017 se asesinaba a 10 personas al día. Expertos como Aguilar señalan que el descenso se debe a un pacto bajo el agua entre el actual gobierno y las pandillas. Otras dos fuentes off the record apuntan en la misma dirección. Desde la MS13, Presente rehuye hablar de pactos. “Acuerdo así tal vez no hay, pero sí un acto de buena voluntad por parte de nosotros. Nosotros estábamos de manos cruzadas, queríamos ver qué esperanza o oportunidad traía el nuevo gobierno pero ahora llegó su primer año y las cosas no han cambiado para nosotros”, dice.

La propia ONU ha pedido a Bukele que revise sus actitudes autoritarias. Por ejemplo, durante el inicio de la pandemia, dio orden de detener y encerrar 30 días en instituciones gubernamentales a todo aquel salvadoreño que se saltase el confinamiento domiciliar –pese a que el poder judicial se opuso– y se han sucedido las detenciones arbitrarias y los encierros de aquellos que se atrevieran a salir incluso a la gasolinera, durante la cuarentena. No es el único giro militarista, en febrero el presidente quiso forzar una votación en la Asamblea Legislativa –controlada por la oposición– tomando el pleno con soldados y policías armados.

Al cumplir un año de su mandato en junio, Amnistía Internacional (AI) pidió a Bukele, en una campaña pública, un “giro radical” en su mandato y que fortalezca el Estado de Derecho en un país que todavía tiene fresca en la memoria una sangrienta guerra civil de más de 12 años. En la misma línea considera que la nueva política hacia los pandilleros en las prisiones es un “despliegue mediático y propagandístico”. “Mostrar a las personas privadas de libertad en esos contextos de hacinamiento, maltrato y humillación, genera popularidad porque la gente está harta de la violencia, pero no ve que eso es un reflejo del poco respeto a los derechos humanos de este gobierno”, señala Erika Guevara Rosas, directora de AI para las Américas, quien explica que el presidente fomentan una estrategia militar ante cualquier problema social.

Mientras tanto el apoyo popular al presidente se mantiene en más del 90% y hasta desde la Mara Salvatrucha, Presente se resiste a criticarlo severamente. “Ha hecho mucho por la gente pero a nosotros nos da la espalda” y no descarta que si el gobierno les da su lugar “el acuerdo en las cárceles puede venir aquí a las calles y vivir en paz todos”, concluye Presente y asegura que él quisiera que sus hijos estudiaran y no entrasen en la Mara.

Pero el descenso de los homicidios no ha comportado un debilitamiento de las pandillas, que siguen practicando los mismos niveles de extorsión para financiarse. Solo el confinamiento militarizado durante la COVID-19 habría frenado los cobros ilícitos de las pandillas, que extorsionan desde empresarios hasta cualquier negocio pequeño pasando por los autobuses o los comerciantes ambulantes.

Según la Oficina de las Naciones Unidas contra la Droga y el Crimen para América Central y el Caribe las pandillas tendrías pérdidas de ingreso porque gran parte de esta economía no estaba operando y eso les obligaba a cambiar de estrategia. El principal diario salvadoreño en papel, La Prensa Gráfica, pone de ejemplo que los taxistas seguirían pagándoles la extorsión, pero a través de transferencias bancarias.

Desde la Mara Salvatrucha, Presente no quiere hablar de eso aunque entiende que una gran parte de la sociedad salvadoreña les tiene rencor. Otra las asume como parte de sus males. “En nuestras comunidades, la gente está con nosotros, convivimos en armonía”, se atreve a decir el pandillero. Con orgullo, manda fotos de las bolsas de alimentos que han repartido durante la pandemia. Es la cara del otro lado de la actitud de las pandillas durante la pandemia. La cruz se encuentra, por ejemplo, en uno de los vídeos difundidos durante el estado de emergencia que mostraba a unos adolescentes mareros amenazando con un bate a los vecinos que osasen romper la cuarentena. Zanahoria y garrote.

Alberto adelanta una pierna y luego otra en un movimiento exagerado que repite hacia atrás al ritmo de la música. Los brazos le acompañan y sus manos cobran gestualidad. Entonces da un salto hacia delante y se tira al suelo, pero antes de caer posa la mano y el pie izquierdo y los articula como un sólido eje sobre el que da un rápido giro de 360 grados. Patas arriba, da saltos con los brazos y sigue con una espiral de movimientos frenéticos que marearían a un tiovivo.

–¡Bueno!– grita Jesús en el corro mientras los otros muchachos dan dos aplausos. Otro le releva en el círculo. Ni la música ni sus cuerpos paran. Del funk a la electrónica pasando por el hip hop. Saltos, piruetas, pasos de salsa y gestos ceremoniosos para hacer una coreografía imposible en un cuerpo no entrenado.

El breakdance (danza rota) es una manifestación cultural, pero también es un deporte muy exigente. Surgió en los barrios afros y latinos de Nueva York en los 70. Las pandillas, cansadas de pelearse a golpes y tiros, empezaron a utilizar el baile como desafío a sus rivales. En ese momento, los pasos de breakdance, no seguían patrones ni estructura base y estaban salpicados de gestos que remitían a la violencia. Cuarenta años después, el break dance exige un rendimiento físico de atleta, se oferta incluso entre las clases infantiles de las escuelas de danza y será una de las nuevas disciplinas en los próximos Juegos Olímpicos, en 2020 en Tokio. Aun así, sigue teniendo formas estéticas, artísticas y filosóficas compartidas con el rap, el skate o el graffiti, las otras manifestaciones de la cultura hip hop. Los bailarines no tienen centros de alto rendimiento y practican en espacios urbanos.

“La gente que baila esto es porque le gusta y tiene constancia, al final son gente seria porque lo primero que aprendes es difícil y te haces daño, si continúas y lo practicas, es que eres de fiar y aunque llegues de fuera la gente te acepta”, dice Alberto con la camiseta empapada en el hall del metro Bailen, allí donde empieza el túnel que cruza la estación del Norte por debajo y donde un grupo de b-boys, como se denominan, bailan a diario.

Alberto llega allí directo de la Universidad Católica, donde estudia fisioterapia y educación física. Practica con rodilleras, consciente que sus articulaciones se resienten. Descubrió el breakdance en Burgos, de donde es originario pero allí apenas había con quién practicar. Cuando llegó a Valencia empezó a entrenar diariamente y ahora forma parte de Let's Grow, una asociación de cultura hip hop que además hacen demostraciones grupales y participan juntos en las batallas.

Jesús forma parte del mismo grupo, es valenciano de origen dominicano, y lleva ocho años bailando. La primera vez que vio a un amigo suyo, en Picanya, haciendo break dance, pensaba que hacía el pino. Le preguntó, le encantó y se empezaron a meter en el deporte. En Valencia encontraron un montón de grupos que practicaban. “El break dance como el resto de la cultura urbana ha sacado a mucha gente de la calle, ya sea como manera de inserción laboral –gente que hace shows, que trabaja en el circo–, como por la disciplina que implica. Para bailar tienes que entrenar todos los días, el be boy de hoy es muy cuidado”, explica Jesús, que además de bailar estudia Educación Social y se paga los estudios trabajando en una empresa de catering.

Alberto y Jesús entrenan en el hall del metro Bailen con gente de todas las latitudes, como Josa, un venezolano que acaba de llegar a Valencia y ha encontrado su grupo con los b-boys. Durante años se ganó la vida en Venezuela compitiendo en break dance. Ahora es peluquero, dice que siendo artes tan diferentes a las dos “hay que ponerle corazón”.

Este 6 y 7 de octubre competirán en el Urbans Festival, que se celebra en la skate plaza situada en el tramo No. 6 del antiguo cauce del rio Túria. La tercera edición del certament celebrado por el Ayuntamiento de Valencia cuenta con 230 competidores que se disputaran cinco competiciones: scooter, inline, parkour y all styles y mini-half. Las pruebas serán puntuables para el campeonato de Skate de la Comunitat Valenciana. “La cita se convierte en una cantera para que los deportistas valencianos tengan una puerta de entrada para poder participar en los Juegos Olímpicos de Tokio 2020”, señala el director del Urbans, Llorenç Miralles. Entre los competidores se repartirán hasta cinco mil euros en premios y se espera reunir a más de seis mil personas que acudan a ver las pruebas así como

las actuaciones musicales (Los Maldito, la Triple Efe…), talleres y actividades (yoga, nutrición, baile…) paralelas tanto para los más pequeños de la casa como para adultos.

En la competencia de baile all-styles, destacan dos grupos artísticos, Supremos y Special-K, donde bailan también mujeres. En el metro de Bailén, raramente se ven, porque siguen siendo una minoría en el baile. “Ahora hay muchas, pero es verdad que como esto empezó como una cosa de chicos de Nueva York, había mucho estigma”, confiesa Jesús.

El estigma no era solo por ser una práctica masculina, si no de 'malotes', pero a la que te acercas a un grupo se desmonta el mito. El deporte es tan exigente que te obliga a entrenar cuatro horas al día.

“Sí que a veces pasa la gente y te ve como mira este que se está tirando por el suelo y nunca se va a ganar la vida. Cuando tú empiezas con esto no te quieres ganar la vida con ello, es más sigo pensando que tienes que tener tu trabajo y tu liberación, pero es verdad que muchos b-boys y b-girls trabajan en musicales, en el circo o incluso viven del patrocinio de las marcas”, explica Jesús.

En el Urbans Festival podrán dar muestra de su talento.

'Por el Olvido' és un viatge íntim per l'univers vital de dos artistes Paula Bonet i Aitor Saraiba, que exposen a la galeria valenciana Pepita Lumier una mostra del seu últim llibre, inspirat en la literatura de Roberto Bolaño.

Una mostra de prosa íntima i traços foscos, plena dels referents literaris de l'escriptor de 2666 o de Los detectives salvajes. Un laberint on l'amistat, la mort i l'amor es creuen. És també una història sobre xiquets perduts que busquen el camí a casa, o la direcció contrària, seguint el reguero de molles de pa que els va deixar la literatura.

Les obres que s'exposen són una declaració d'amor de dos àvids lectors a la literatura, un ball d'imatges que emboliquen i atrapen. L'amistat i l'amor per la literatura són els fils que uneixen als dos artistes i que els van portar a posar la seva ànima i les seves mans en aquesta aventura. Les obres són de vegades enigmàtiques, de vegades descriptives, de vegades definides i altres desdibuixades, però sempre carregades de sentit.

Un reflex de com tots som una mica el que llegim, de com determinats autors estan presents en el nostre dia a dia, i són testimonis de moments importants de la nostra vida. L'exposició es pot veure fins al 10 de novembre.

La Mostra Viva del Mediterrani està més viva que mai. Més de dos-cents artistes de deu països d'ambdues ribes de la nostra mar, participaran en 65 esdeveniments, entre espectacles musicals, de dansa, arts visuals, narració oral i circ del 3 al 21 d'octubre. L'objectiu, tornar a València la centralitat cultural a la Mediterrània, al aplegar creacions que es debaten entre la tradició i la modernitat en països tan propers i tan dispars com Turquia, Romania, Itàlia, França, Algèria, Espanya, Tunísia, Portugal, Palestina o Bòsnia.

El festival, impulsat per una associació valenciana va començar al 2013 com una iniciativa ciutadana sense cap suport de l'Ajuntament. La sisena edició el consolida ja com l'esdeveniment cultural d'octubre a la capital. Enguany de fet, l'Ajuntament de València ha quintuplicat el pressupost que li va atorgar al 2015 amb el canvi polític, així com manté ajudes d'altres institucions com la Generalitat, la Diputació o fundacions i empreses privades. “València no seria el que és sense la mediterrània i és una responsabilitat democràtica i cultural de les nostres institucions reconèixer-ho”, ha assenyalat el president i ex polític Vicent Garcés.

En aquesta edició no es projectarà cinema, perquè el suport governamental ha permès recuperar la Mostra de Cinema Mediterrani, que també s'exhibeix en octubre, i que donada la interrupció en 2010, es va encabir part del seu esperit en la Mostra Viva. Enguany, amb la veterana Mostra de Cinema recuperada, la Mostra Viva agafa el seu propi camí i aposta per la dansa per primera vegada així com pel videoart.

L'Aplec de Dansa se celebrarà a la Sala Off de l'estació de metro Xàtiva a partir del 18 d'octubre amb espectacles de música en directe que tindran un preu de 6 euros en sessions dobles. I eixiran al carrer amb la “Batucada Flamenca” de Kultrún Batucada o l'Escola Mar en Dansa i Taconterra. Els cinemes Albatexas albergaran el dia 17 d'octubre una vetllada de videodansa així com una taula rodona d'experts. La companyia Lamajara farà una classe magistral al Centre del Carme oberta al públic prèvia inscripció.

“La mediterrània ha estat un mar de conflictes i ara encara ho és, nosaltres volem que València siga un espai de trobada perquè els creadors d'arreu de la Mediterrània puguen seguir creant en pau”, ha subratllat Garcés.

La Mostra Viva entén l'art com una porta a l'esperança en zones de conflictes. I sobre això assaja l'exposició 'Mediterrani de talents i desitjos', que obrirà el festival al Centre Octubre juntament amb el projecte d'una ONG que mostra l'art com a eina psicosocial i educativa per a la pau en adolescents palestins. L'obra de l'artista Sento Llobell o la relació entre art i natura també conformaran les altres exposicions que la Mostra reparteix per la ciutat.

Si Xahrazad va esquivar la mort contant mites de cultures properes, la Mostra Viva ens invita a descobrir contes, llegendes i emocions dels països de la Mediterrània amb set sessions de narradores orals d'ambdues ribes que ompliran d'històries el Centre del Carme el primer cap de setmana d'octubre. La narrativa oral és una de les representacions més antigues per sintetitzar valors i tradicions, però també ho fa la música i destaca la presència de l'aclamada italiana Elena Ledda, la turca ÇiğdemAslan, o la bosniana Amira Medunjaninque compartiran

cartell al Palau de la Música amb valencians i catalans com Jonatan Penalba o la Orquestra Flamenca de Flautes. Els Jardins del Túria, als peus del Palau de la Música, tornaran a convertir-se durant tres caps de setmana consecutius en un gran escenari de teatre de carrer i circ on s'apreciarà com cada cultura entén l'univers d'aquest art tan singular, participatiu i proper a l'espectador.

La Mostra Viva aposta enguany per la videocreació i mostrarà els treballs de les artistes Silvia Carpizo, Victoria Cano i Monique Bastians, tres formes diferents d'entendre el videoart i reflexionar sobre la creació amb el video com a eina i canal. Tot anirà acompanyant de xarrades, debats i fins i tot activitats educatives per als més menuts. A mostraviva.org trobareu el programa.

La mímica va ser allò primigeni, va nàixer amb la necessitat comunicativa de l'ésser humà. Quan ja parlàvem i, com una forma de ritual, es va incorporar la màscara. La 29ena Mostra Internacional de Mim que s'ha celebrat a Sueca ha demostrat que la pantomima i el teatre del gest estan més vigents que mai, amb 25 espectacles que s'han emplenat de gom a gom. “L'èxit d'un espectacle depèn al final del públic, i ha sigut aquest qui ha fet possible que aquesta edició haja sigut memorable i que els teatres, carrers i places de Sueca s'hagen desbordat amb la presència de milers d'espectadors joves, adults i famílies senceres”, ha explicat al balanç de clausura Joan Santacreu, director del festival que ha congregat 25.000 espectadors a la capital de la Ribera Baixa.

L'edició d'enguany, avantsala del 30 aniversari que celebraran l'any que ve, no ha escatimat en recursos i ha portat, des del bressol del mim, França, al referent contemporani del teatre gestual, Yves Marc. El fundador del Teatre del Moviment va inaugurar el festival amb una classe magistral i va commoure als assistents amb Alba, una representació lliure de l'obra de Lorca La casa de Bernarda Alba, on el silenci va deixar pas a la màxima expressió del cos. Aprofitant la visita li donem la paraula perquè torne a reivindicar el gest.

En l'època de la societat de la informació on el soroll ho ocupa tot, perquè apostar pel Mim?

No diria exactament que aposte pel mim si no pel cos, pel cos que comunica, pel cos que parla. Entre el 70 i el 80 % de la comunicació passa pel cos, és no verbal. Diria també que el cos, en allò més físic, desapareix de mica en mica i que en poc temps tindrem un cap gros i  molts dits per clicar sobre els teclats dels ordinadors. L'home camina cada vegada menys, respira profundament cada vegada menys i tendeix progressivament als bloquejos emocionals. Les Arts del Mim i del Gest ens recordem que hem de mantindre'ns en moviment, sensibles, i que el millor ús d’un mateix passa pel cos.

És cofundador amb Claire Heggen del Teatre del Moviment. Quina mena de moviments són teatrals?

No és tant de quins moviments si no del fet d'escoltar els pensaments i les emocions que travessen el cos en moviment. Això, afegit a la respiració, la tonicitat, la postura, els sentits, el caminar... participa en la nostra comunicació subconscient i per tant és teatral.

Quan coneix a algú, en quins gestos es fixa?

M'atrau la manera de caminar, la postura i m’agrada molt mirar el que s’anomena els auto-contactes. La gent es passa el temps tocant-se, no se n’adonen però revelen una mica de la seva narrativa interior, és  apassionant.

Quins personatges li han inspirat?

Hi ha inspiracions conscients i d’altres subconscients, persones amb qui tenim empatia, per exemple. Però li dedique una admiració particular als personatges dels grans actors del cinema mut del principi del segle, Buster Keaton, Charlie Chaplin Harold Lloyd i tants altres… i més recentment el personatge de Monsieur Hulot de Jacques Tati.

Vostè va ser alumne del mestre de mim, Étienne Decroux, quines van ser les  principals ensenyances?

Per a mi, fou un mestre dels moviment amb una mirada increïble i innovadora sobre el cos. Va comprendre molt prompte que el cos tenia una capacitat de contar moltes coses alhora i això va determinar obertures dramatúrgiques incontestables. Però sobretot per a mi fou un filòsof, un gramàtic, i a la vegada un poeta de la utopia. Sé que em va construir la columna vertebral del moviment i una necessitat desmesurada, més que d'èxit, d’investigació i de creació.

Com Decroux, vosté i Claire Heggen són artistes i també pedagogs. Com veus el futur del mim?

El mim encara es considera com un art menor perquè arrossega un munt de paradoxes. Parlem d’un art contemporani amb una denominació antiga a la que s’associa l'arquetip de la pantomima blanca del segle XIX (el mim amb la cara pintada de blanc). No és fàcil fugir d'ací. A França tenim relació amb el Ministeri de Cultura i amb algunes institucions per a donar a conèixer la diversitat creativa de les Arts del mim i del gest contemporani. En la última biennal, en 2017, varem veure un avanç significatiu en el reconeixement i la identificació d’aquest art. Però per a nosaltres, que paradoxalment estem a la rereguarda d'aquestos avanços, el desenvolupament d’aquest mim contemporani passarà per una escola nacional. A Espanya teniu departaments gestuals en les escoles públiques –la RESAD en Madrid, l’Institut del teatre en Barcelona...– és a través de la formació que crearem nous actors, creadors i intèrprets. I a França, considerada el bressol del mim, no n'hi ha!

Decroux reivindicava el mim com a un art autònom i separat de la resta d'arts escèniques, especialment de la dansa. Els seus espectacles en canvi, dialoguen amb molts gèneres, dansa, teatre, circ i fins i tot les paraules. Què li permet o dóna la barreja?

El mim de Decroux era molt específic en l'estètica. Però els principals fonaments del seu art van alimentar molt altres arts del espectacle. Molta gent, Claire i jo entre d’altres, ensenyem en escoles nacionals de titelles, de circ i de teatre. Els actors s’alimenten d’aquestos principis però en cap moment desitjarien anomenar-se mims. Aquests principis fonamentals estan al servei de la imatge escènica de l’actor en el sentit més ample de la terminologia: presència corporal dramàtica de l’actor, llegibilitat i articulació del moviment... per citar sols aquestos!

Divendres presenta Alba, basada en l'obra de Lorca, un drama sobre el conservadorisme, les aparences, l'enveja, el desig i la mort. Quins són els reptes d'adaptar un guió tan complex sense paraules?

Per a mi el cos és omnipresent en aquesta obra, siga en l’expressió i la manifestació de l’ordre o al contrari, de les ganes de viure, ganes de llibertat, de desig i de la necessitat d’amor i sexualitat.

Per a nosaltres els reptes de l’adaptació d’aquesta obra foren en les eleccions dramatúrgiques: presència visible o no de l’home, com ensenyar-la sense mostrar-la (hem elegit la foto....), ensenyar o no el personatge excèntric de l'àvia... i sobretot tolerar variacions mimogràfiques i coreogràfiques on el cos justament expressa aquests desitjos i fantasies. Podria dir que per a nosaltres Alba va començar a existir quan trobarem bones metàfores corporals en relació amb el text literari.

Desprès de 40 anys sobre els escenaris que el segueix impulsant?

De fet, no veig el que m’impediria continuar actuant, dirigint, o acompanyant joves actors i transmetre. En aquest sentit intente conservar el meu cos en el millor estat possible. No necessite impuls per a fer-ho, al contrari, seria la impossibilitat de fer-ho la que em mataria poc a poc.

“Querida hija, hoy te he escrito y te he pintado un cuento. Uno nuevo para la estantería de caoba. Uno lleno de ratas y ratones. Lo leeremos juntas dentro de un año”. Así empieza el último de los textos del nuevo libro de Paula Bonet, Roedores, un acordeón que pintó durante su primer embarazo para su hija que no llegó a nacer y un texto a modo de diario dónde visibiliza el luto ante un aborto espontáneo, un dolor que “todavía es un tabú”, como señala Bonet, pese a que le pasa a una de cada cuatro embarazadas mayores de 35 años.

Bonet (Vila Real, 1980) es una artista y contadora de historias. La pintura al óleo, el grabado y la escritura son sus maneras de narrar, en una obra que si bien se articula a partir del yo, de su cartografía vital, interpela directamente a experiencias comunes de diversas generaciones. En esta búsqueda personal Bonet ha reivindicado reiteradamente el punto de vista femenino, invisibilizado por el devenir patriarcal de la historia. “Cuando mi obra empezó a conocerse y me vi expuesta públicamente, me di cuenta que no encajaba en esa estructura, mi formación emocional e intelectual partía de la experiencia masculina. Entonces quise buscar referentes femeninos para ver como lo habían hecho y cuando me sumergí en su obra, lo menos interesante fue saber como lo habían hecho, sino ver como se nombraba el mundo en femenino, que lo femenino no era la alteridad, sino que era tan universal como lo masculino”, explica la también autora de La Sed (2016), un libro donde sus dibujos y sus palabras se mezclan con las de sus “despertadoras”: Anne Sexton, Clarice Lispector, Sylvia Plath o María Luisa Bombal.

En su primer embarazo Bonet pintó un acordeón para su futura hija sobre los diferentes roedores que pueblan el mundo, en un juego íntimo con el ser que estaba gestando, a quién llamaba ratona. Era el regalo de una madre para su hija, que iba a quedarse en la intimidad. Cuando la perdió, pasó un luto que la sociedad no le concedía. “No tiene ni puta idea que la huérfana de hija soy yo”, escribe en Roedores y explica la obsesión por un nuevo embarazo, la sensación de culpa que favorece una sociedad que pone toda la responsabilidad de la maternidad en la mujer o la presión social para las que no han sido madres a medida que se acerca el fin de su ciclo reproductivo. Cuando se volvió a quedar embarazada, canceló trabajos, viajes y eventos, decidió exacerbar su cuidado, se convirtió en “la madre osa que sólo quería velar por la protección del ratón milimétrico que estaba gestando en su útero”. Y lo volvió a perder.

Entonces no quiso seguir callando. “El primer aborto fue muy muy doloroso, físicamente y emocionalmente, pero sobretodo porque no se me permitió vivir el dolor, porque me sentía culpable, porque no tenía ninguna referencia sobre ello. En el segundo, ya sabía que podía pasar y lo viví de una manera mucho más sana. Me prometí esta vez sí hacer un duelo y nombrarlo. Empecé a verbalizarlo impulsivamente con un post en instagram y un tuit, y al ver todo lo que detonaba, la gente que me escribió, vi la necesidad de hablar de ello. Y el hacerlo me ha llevado a otro lugar más interesante, por ejemplo a ver como el contexto me pregunta cuando seré madre y cuántos hijos quiero tener, en lugar de preguntarme si quiero ser madre o no. La forma más directa de hablarlo era decir: este acordeón estaba hecho por una persona que no nacerá nunca e iba a formar parte de una intimidad que no existe y ahora quiero que sea de todo el mundo”, explica alejada de cualquier melodrama.

Es su libro más personal, y del que más le cuesta hablar pero hacerlo público se volvió un “compromiso” político, no una búsqueda de consuelo. “Roedores quiere debatir más allá del aborto espontáneo, debatir sobre las muchas maneras de ser madre, sobre los múltiples tabús con el cuerpo femenino, desde la vergüenza por la regla hasta saber más sobre la menopausia”, añade Bonet, que ya desde antes se había convertido en un referente feminista en el arte español. En Roedores encontramos su voz propia, contundente, que explica la pérdida desde los márgenes, con una prosa escueta pero certera que juega con la sutileza de los silencios.

Bonet, de paso en Valencia para inaugurar una exposición sobre su libro anterior, Por el Olvido, publicado en marzo a cuatro manos con el dibujante Aitor Sarabia, está imparable. Ahora se embarca en una gira que la tendrá arriba y abajo durante un mes y mientras, prepara su próximo trabajo, una versión ilustrada de El año del pensamiento mágico de la estadounidense Joan Didion. Un libro que conmocionó a Estados Unidos al abordar el tema de la muerte de manera frontal, y que ahora la neoyorquina está feliz de reeditar de nuevo junto a la valenciana.

La artista lo explica con la emoción brillando en los ojos. Ambas saben cuan difícil es abrirse camino en un mundo de hombres y que las críticas de su obra no se vea condicionada por su género.

“Si no lo hacía formaba parte de ese tabú, y por compromiso en el contexto, con las de mi género y con todas esas autoras que a mí me han hecho entenderme y que me han dado a entender que el problema es justamente el sistema, tenía que hacerlo”,

La nit del dissabte en la televisió pública valenciana ja té tots els ingredients que necessita per a enganxar els que es queden a casa: un concurs de talent familiar que combina música, emotivitat, algun que altre clixé valencià, un regust d’exhibicionisme i cap mena de sentit del ridícul.

Family Duo segueix l’esquema de les fórmules més reeixides de la història de la televisió i el resol bé i a la valenciana. El guió és el següent: dos persones que han de tindre algun vincle familiar interpreten dues cançons, la primera davant un jurat de quatre experts i, si aconsegueixen tres dels quatre vots favorables, interpreten la segona davant el públic. Si aconsegueixen el 75% dels vots del plató, passen a la fase següent, unes semifinals que veurem més endavant. Al final de la temporada, el duet guanyador del concurs s’emportarà deu mil euros.

De moment, en aquest primer programa van passar de fase 8 de 13 duets. Abans d’arribar als 10 minuts d’emissió ja vam veure les primeres llàgrimes. I no dels participants ni dels familiars, sinó dels membres del jurat, Mari Giner, la cantant de Carraixet i dobladora de dibuixos animats, es va desfer en la primera actuació en sentir la veu vibrant de Dahyana, una jove cubana que va cantar una cançó d’Al Tall, Quan el mal ve d’Almansa, acompanyada a la guitarra pel seu nóvio castellonenc.

Mari Giner és la policia bona o marassa d’un jurat sovint massa tebi. De fet ella només va dir dues vegades “no” en tot el programa i ja cap al final. Els mateixos companys li feien burla que sempre diu que sí, però entre els altres tres, tot i quan diuen que no, es troba a faltar una crítica més mordaç. El coreògraf Sergio Alcover, conegut per ser un dels professors de Fama, a Bailar! i el cantant Carlos Marco, exintegrant de la boyband Auryn, fan de contrapunt de Giner, però no arriben a ser el personatge corrosiu que es fixe en les limitacions dels concursants o fins i tot reflectisca la vergonya aliena que sent l’espectador en certes actuacions. Tampoc ho és l’actriu i ballarina Sandra Cervera, coneguda pel seu paper en la telenovel·la El secreto del Puente Viejo, encarregada d’avaluar la posada en escena i l’emoció que transmet cada parella.

Com en tot xou televisiu, aposta més per l’espectacle que pel talent musical. Alguns dels duets aproven per l’explotació del tòpic, com el rap a la paella d’un germà i una germana de Nules, altres estan triats pels guionistes per l’excentricitat, l’humor o l’emoció que generen en pantalla.

Musicalment, l’espectre és molt divers: clàssics internacionals dels 80, rockabilly, èxits espanyols com Desátame de Mónica Naranjo –interpretat magistralment per dos cantants d’orquestra d’envelat–, ranxeres, pop en castellà i en valencià, creacions pròpies de rumba, d’humor, música per a nadons...

No va faltar l’intent de guanyar-se els cors més melosos amb una actuació infantil. Ángela i Gema, dues cosines d’11 anys de Benidorm, van passar el vistiplau del jurat amb una interpretació casolana, previsible en una reunió familiar, que no va convéncer el públic, que vota secretament.

Quan el programa ja havia arribat al 75%, per mantindre l’atenció, va incloure un gir narratiu: una tia i neboda de Sedaví amb unes veus espectaculars educades en el cant clàssic i lloades unànimement pel jurat, no van aprovar davant el públic. A partir d’ací el ritme es va precipitar, reduint el diàleg i incloent-hi actuacions una mica exagerades.

Un còctel entretingut i amb ritme, fidel al format internacional de concurs de talents que pot convèncer els amants dels productes televisius de totes les edats i estils.

Un poble menut de muntanya que perd població. Una alcaldessa que ofereix les cases buides a gent que s'instal·le. El senyoret del poble que vol treure benefici dels canvis. El llaurador planer i conservador. La veïna persignada i manifassera. El jove que vol reviure el poble amb un hort ecològic. Una família amb dues mares lesbianes. Una iaia fumeta que ve de la ciutat i desencaixa allà al mig. L'amor, la curiositat i la rebel·lió adolescent. Fins ací podríem veure una escena costumista de molts pobles valencians, però a 'La Vall' tothom amaga secrets i la història avança precipitadament cap a direccions insospitades perquè l'espectador no desvie la vista de la pantalla.

'La Vall' és la primera producció de ficció en valencià d'À Punt, amb la que la televisió pública se suma al gènere que triomfa a les plataformes de vídeo per encàrrec. Si l'antic Canal 9 va repuntar l'audiència amb una producció pròpia com L'Alqueria Blanca, el nou À Punt aposta per un thriller en 13 capítols que s'inspira en l'estètica i la narrativa cinematogràfica propera a sèries com 'Big Little Lies', la producció d'HBO que protagonitza Nicole Kidman, o l'anglesa 'Happy Valley' de la BBC.

Així ho han confessat els directors Pau Martínez i Ana Ramón Rubio, exultants per haver pogut fer “una història en valencia com les que els valencians ens mereixem”, com ha ressaltat Martínez. Una sèrie de suspens sense policies, en valencià i amb el nostre imaginari, però totalment universal.

“Des que Canal 9 va tancar a ara, hem canviat com a societat i com a espectadors i voliem fer una cosa més arriscada que s'assemble al que veiem d'altres països. Com a poble es fonamental tenir referents visuals propis”, ha afegit Pau Martínez. El director valencià ha estat reconegut per pel·lícules com Bala Perdida o El Kaseron i ha treballat com a realitzador a Televisió Espanyola i Radio Televisió Valenciana. En aquesta ja va dirigir alguns dels episodis de 'L'alqueria Blanca'. La codirectora, Ana Ramón Rubio ha rebut premis internacionals per web sèries i documentals com Route 66 o Sin Vida Propia.

“Una televisió sense ficció, sense contar històries que ens passen a prop, no és una televisió pública”, ha subratllat el director de continguts de À Punt, César Martí. 'La Vall' és una coproducció d'À Punt i l'empresa privada Mediterraneo Media Entertainment, un projecte ambiciós i amb vocació d'universalitat.

“És una responsabilitat però també un goig que À Punt mime la seua cultura i la seua gent i això es fa mostrant el talent valencià ací i a fora de les nostres fronteres”, ha destacat la directora de la Corporació Valenciana de Radio i Televisió, Empar Marco.

'La Vall' s'ha filmat amb un planter de 20 actors i actrius valencianes en els que destaquen cares conegudes com Josep Manuel Casany, Isabel Rocatti, Sergio Caballero o Maria Almudéver. Ha comptat amb 60 figurants i un equip tècnic de 80 persones. Ha costat 1.300.000 euros que s'amortitzarien si la sèrie s'exporta tal i com ha insistit Marco que ho intentaran.

'La Vall' vol estimular la cultura valenciana des de la ficció i des de la producció, així com acostar la televisió pública a un públic ampli. La sèrie es pot veure en família, al menjador de casa, o on line via la web d'À Punt, just desprès que s'haja emès per antena.

Ahora mismo los móviles han puesto en nuestro bolsillo una cámara capaz de subir imágenes y videos a un auditorio de miles de millones personas. Este cambio afecta todas las producciones culturales y el soporte de la información condiciona incluso el discurso. Los artistas canadienses Impossible Things intervienen con realidad aumentada cuadros históricos de hace cientos de años a través de una lente contemporánea y convierte, por ejemplo, un retrato de una aristócrata holandesa en el instagram de una influencer contemporánea al pasar por el filtro de una aplicación del móvil. Este experimento es parte de la exposición Reblink que forma parte del festival de cultura robótica, el Ros Fest, que se celebra en Las Naves, en Valencia este 14 y 15 de septiembre.

Alejandro Castilla, de 18 años y Maria Balaguer y Ricardo Escandell, de 21, estudian Telecomunicaciones en la sede de Gandia de la Universidad Politécnica, y han diseñado en un día un robot que actuará en un cortometraje. No habla pero sí que expresa emociones de tristeza, enfado o furia, con la gestualidad del rostro. Es solo una práctica como parte de las actividades del festival, que incluye un festival de cortometrajes con los robots como protagonistas.

La bailarina Juana Varela ofrecerá un espectáculo de danza donde también baila con un robot, Baxter y emprendedores valencianos ofrecen demostraciones de realidad virtual donde puedes jugar o aprender.

“Nuestra forma de vida ha cambiado, vivimos ya en una realidad robótica con móviles inteligentes en el bolsillo, electrodomésticos que limpian por nosotros o aplicaciones como el google home con las que puedes controlar a distancia la casa y claro que la cultura va a la par”, explican a tres voces Maria Balaguer, Ricardo Escandell y Alejandro Castilla.

Los tres forman parte de uno de los siete equipos de ingenieros y cineastas que de manera colaborativa y conjunta están creando un robot que sea un actor más dentro de un cortometraje. Es la la #FilmRobothon, una Hackaton que conjuga, sin ciencia ficción, el cine y inteligencia artificial.

“El ROS Fest 2018 pretende crear sinergías entre el mundo del arte y la tecnología, a través del medio audiovisual y alrededor de la figura de un robot” explica el director del festival Ricardo Domínguez Jover.

El festival también cuenta con una exposición de empresas de tecnología puntera y avanzada como Rc Moca; proyectos de arte, tecnología y sociedad de El Caleidoscopio; y la Realidad Aumentada de Innoarea.

Los robots ya no son un experimento estético sino un artefacto cultural.

La revolución del arte contemporáneo en el siglo XX priorizó las diferentes formas de abstracción y descartó a los artistas más figurativos. Si además estos venían de la periferia, se les atravesó la guerra civil española y se dedicaran a un arte minoritario como la escultura, tenían muchos puntos de acabar pagando las cuentas esculpiendo santos. Fue lo que les pasó a una generación de escultores valencianos, que nacieron a finales del siglo XIX y justo cuando llegaban a su madurez creativa, la dictadura les desterró de la primera plana. Ahora, el museo de Bellas Artes de Valencia inaugura la exposición 'Adsuara, Vicent y Peresejo, tres escultores mediterráneos entre la tradición y la renovación’ que recupera la obra de estos artistas y reivindica su papel en la historia del arte.

Sus nombres no son muy conocidos pero su legado salpica nuestro patrimonio. En la propia fachada del Ayuntamiento de Valencia las esculturas que representan “la Justicia” y “la Prudencia” de Carmelo Vicent, están debajo del relieve sobre la administración de justicia que hizo Mariano Benlliure. Carmelo Vicent Suria (1890-1957), 28 años más joven que Benlliure formó parte de una generación escultórica que lo tomó primero como modelo y luego como antagonista. Una generación que emuló al inicio la herencia recibida para luego subvertirla e inyectó savia nueva al arte escultórico.

Participaron en la corriente renovadora de la escultura española que supondría el abandono del imperante burguesismo, así como del naturalismo impresionista, en beneficio de la recuperación de los valores puramente escultóricos de la forma, el volumen y la masa. La escultura tradicionalmente al servicio de las clases dominantes dejó de centrarse en los personajes ilustres y, de la mano de Carmelo Vicent, se fijó en los labradores y los marineros valencianos. De hecho, su obra 'Homenaje al trabajo' forma parte del medio centenar de piezas expuestas en Bellas Artes, seis de las cuáles se han restaurado para la ocasión después de décadas almacenadas y nunca expuestas al público.

Para el comisario Jaume Penalba es “una lástima que no se investigue más una obra que todavía tenemos al alcance” y ha destacado la gran labor de rescate de los aportes de una generación olvidada en su tierra. Sobretodo en el caso de Vicent y de Peresejo (1887-1978). El alcoyano que tiene una obra, El Esclavo, expuesto en la Tate Modern, en Londres, es tan desconocido en su tierra que la exposición apenas reúne un puñado de sus obras y algunos bocetos en escayola. Peresejo padeció la represión después de la Guerra Civil y al final consiguió emplearse como conservador y restaurador del Museo Nacional del Prado y profesor de medallística.

El más conocido de los tres es Juan Bautista Adsuara (1891-1973) famoso por su obsesión con la maternidad que plasmó a lo largo de su obra. Su etapa más brillante y renovadora coincide con los últimos años de la década de los veinte y se prolonga a lo largo de la II República Española. Entre otros galardones, en 1929 se le concede el Premio Nacional de Escultura por las alegorías de Las Artes y Las Ciencias, que debían decorar la fachada del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de Madrid.

La exposición acaba con la yuxtaposición de dos de sus piezas que reflejan las constricciones que supuso la dictadura para los escultores. Una virgen magistral esculpida en madera en 1931 con rasgos claramente modernos, y otra, La virgen de la Angustia, hecha en 1942 con un estilo totalmente clásico.

Como Adsuara, Vicent y Peresejo también tuvieron que dejar de centrarse en temas paganos y volver a lo religioso para sobrevivir.

La exposición cuenta con el apoyo del Consorci de Museus, que durante años y hasta 2016, había prácticamente roto relaciones con Bellas Artes. Y es incluso una rareza para un museo que apenas ha acogido exposiciones de escultura en los últimos años, solo las de Mariano Benlliure y Vicente Beltrán Grimal. Ahora, la participación del Consorci ha permitido involucrar a los museos de Alicante y Castelló que aportaron fondos y repetiran la exposición. De hecho la muestra estuvo ya en 2017 en el Museo de Bellas Artes de Castelló.

Las obras vienen también del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, además de la colección de los Ayuntamientos de Alcoi y de Benicàssim y otras colecciones particulares de Castelló, València y Madrid a través de las cuales el visitante tendrá la oportunidad de aproximarse al universo creativo de los tres escultores.

Feliu Ventura treu les ungles a la fera i s'aclama al dub. El cantautor valencià, conegut per lletres curoses i una cadència pop, treu disc el 19 de setembre desprès de set anys. A Sessions Ferotges Ventura acarona la música jamaicana, de la mà del català Marc Serrats, Xerramequ i Els aborígens. Un encontre fascinant on recupera lletres seues i de l'Ovidi Montllor que ja formen part del nostre imaginari per convertir-los en dubs juganers i ballables. La mescla ha viatjat fins a Brasil on el gurú newyorquí del so, Victor Rice, ha aplicat una enginyeria analògica plena de delays, ecos i reverberacions que converteixen cançons mítiques d'Ovidi Montllor en reggaes clàssics o jamaiquitzen la muixeranga.

També estrenen tres peces que han parit per a l'ocasió: Arrapar o acaronar, un reggae steppers inspirat en les tradicionals marxes mores del País Valencià que compta amb una lírica d'empoderament femení i la col·laboració a la veu de la cantant valenciana Claudia Key Day; Muixeranga, un tema de dub poetry amb Ventura recitant Vicent Andrés Estellés sobre l'himne de la Muixeranga convertit en riddim jamaicà i, finalment, una revisitació de l'antiga cançó de Feliu Ventura, El darrer somriure en record de Guillem Agulló, el jove de Burjassot assassinat pel feixisme fa 25 anys, l’11 d’abril de 1993.

Ens ho explica millor ell en dos minuts. També pots llegir l'entrevista ampliada: “Cal ser una mica més valent i no tirar-se enrere en les polítiques culturals”.

Feliu Ventura trau les ungles a la fera i s'aclama al dub. El cantautor valencià, conegut per lletres acurades i una cadència massa pop, publica disc el 19 de setembre desprès de set anys. En Sessions Ferotges Ventura acarona la música jamaicana, de la mà del català Marc Serrats, Xerramequ i Els aborígens. Una trobada fascinant en què recupera lletres seues i de l'Ovidi Montllor que ja formen part del nostre imaginari per convertir-los en dubs juganers i ballables. La mescla ha viatjat fins a Brasil on el gurú novaiorqués del so, Victor Rice, ha aplicat una enginyeria analògica plena de delays, ecos i reverberacions que converteixen cançons mítiques d'Ovidi Montllor en reggaes clàssics o jamaiquitzen la muixeranga. Ací en podeu fer un tastet en exclusiva del single Un dia que durarà anys, avançament del disc per a eldiario.es

El projecte va començar l'any passat amb el llançament d'un EP de 4 cançons i una primera gira, que ara s'arredoneix amb 15 talls enregistrats “feroçment” segons el cantautor. Una ferocitat que ens recorda l'amor estellesià i que mostra aquesta contradicció de tot allò que té ànima. Conversem amb Feliu Ventura per buscar-li aquesta ràbia entre el to suau i dolç, i veiem que, quan vol, sí que arrapa.

Com naix Sessions Ferotges?Sessions Ferotges

Feia molt de temps que volia treballar amb Marc Serrats i les cançons d'Ovidi Montllor, que no eren meues ni seues, van ser un catalitzador per a fer-ho. Vam preparar unes quantes cançons en un EP de dos temes i dos dubs i vam començar una gira amb Xerramequ i Els aborígens que ens ha portat a fer un disc amb 15 talls. Sessions Ferotges es va convertir en un àlbum, fins i tot fotogràfic, de la gira. Perquè s'ha enregistrat així, feroçment. L'hem fet amb sessions molt dures, molt seguides i amb molts quilòmetres, però això ha aportat una sensibilitat ferotge a les cançons.

No sé si ferotge, però sí que escoltem un Feliu Ventura amb un estil molt diferent al que ens has acostumat. Ha estat un repte?

Sí clar, molt de repte, però és un recull del que hem fet en els últim temps i al'hora recull una dualitat que jo mateix tinc. Jo sempre parle d'una pel·lícula de Spike Lee, Do the right thing, on el personatge Radio Raheem porta tatuat allò de l'odi o l'amor, i és també aquesta dualitat de l'amor i la ferocitat, arrapar o acaronar,... El que ha fet el treball amb Xerramequ i els Aborígens és aflorar una miqueta més la meua ferocitat. Això juntament amb les sessions de mescles de Victor Rice des de Brasil fa un so molt diferent al que jo havia aportat fins ara. Aleshores, més que l'estil, és el so. Rice té un altre concepte del so i crec que això és el més interessant del disc. La resta són cançons de l'Ovidi i meues passades pel filtre de la música jamaicaina. Però no tots els talls del disc són ska, reggae o rock-steady, també hi ha d'altres maneres d'expressar-se més enllà.

Impressiona el nom de Victor Rice, guanyador d'un Grammy al 2015 com a productor, i conegut com a responsable de discos claus en la música jamaica

Sí, jo no el coneixia però per a Xerramequ i Els aborígens era algú que ells escolten, que coneixien pel seu treball amb molts altres grups. I a mi sempre em sembla genial creuar a l'altra banda de l'oceà com he fet a l'Argentina, Xile o Uruguai. És una manera d'obrir el so. Vam fer la prova en el primer EP i ens va agradar i es veu que a ell també perquè al disc no només fa les mescles i els dubs, també hi inclou algun baix elèctric.

Què pensaria l'Ovidi si s'escoltara en dub?

(Riu timídament...) No ho sé, però el que puc dir és el que jo sent quan fan versions de les meues cançons i sempre ha sigut una cosa positiva veure'm des d'una altra perspectiva. No puc parlar per Ovidi, però el què hem fet és vestir les seues cançons d'una altra manera perquè tinguen un recorregut encara més llarg.

I a tu, aquesta mescla t'obri a nous públics?

Xerramequ i els Aborígens tenen un públic diferent al meu, i el disc tindrà el seu recorregut, ve una gira que ens portarà a altres escenaris, ja tenim un concert tancat a Marsella i és un espectacle de club més que de lloc obert . No sé si és un públic que tornarà a mi, però jo sempre he fet moltes col·laboracions i sempre ha servit per fer arribar un missatge a diverses generacions. A la primavera tornaré a entrar en escena amb un nou disc meu només.

Un nou disc al 2019! Ens pots anticipar alguna cosa?

No, ha ha ha.

Caram! Estàs treballant de valent.

Jo sempre faig cançons, no he parat, però sí que tarde molt en fer discos. Una de les raons és perquè m'espere a que les cançons estiguen ben vestides i ho force fins a l'últim moment, sóc molt crític amb mi mateix. Estem massa acostumats a músics que fan discos cada any i no sempre és necessari. Una perquè jo no haguera volgut mai convertir-me en un tap per a altres músics, estar sempre present. I l'altra és que forma part de construir una vida digna, que treballem menys perquè treballem tots. Mai he anat en el cicle comercial de les cançons. Afortunadament tinc una discogràfica que m'ho ha permès i això m'ha fet sentir-me lliure en les cançons, fer-les com jo vulga i del que jo vulga.

De fet, tu recuperes la cançó d'autor al País Valencià en un moment de foscor per al gènere i fins i tot per a la cultura...

No sóc un recuperador de la cançó. Hi havia un fil roig que es va trencar als anys 80, on vam tindre molts cantautors sense possibilitat d'anar més enllà. I als anys 90, no és que hi haja un revifament de la cançó d'autor, sinó que hi ha un revifament de la música en valencià. Jo comence compartint escenari amb grups de rock i poc a poc es torna a reconstruir un circuit que ha permès que molts d'altres puguen anar als teatres, als auditoris xicotets, a les places xicotetes.

Al 1996 vas gravar la primera maqueta, en casset. 22 anys desprès, com avalues la teva trajectòria?

Ui, no ho sé. Supose que haguera pogut fer més però estic content de les coses que he fet perquè me les he pensades molt. I a més, he tingut la sort de no deixar de tenir actuacions encara que no tinguera nous discos. Estic content d'haver-ho gestionat així, de no haver tingut mai un pic d'èxit sinó d’haver anat fent una carrera tranquil·la, de créixer poc a poc.

Músic, escriptor, promotor,... Has estat una figura clau en els anys durs per a la música valenciana sota l'administració del Partit Popular. Com valores aquests tres anys de canvi polític per a la música?

Sempre he dit que aleshores funcionàvem amb una conselleria de cultura alternativa, o alterativa. Crec que això s'ha de mantenir igual, la música sempre ha de ser rebel. Ara, hi ha hagut un canvi però no una transformació. I eixe és el perill més gran perquè es poden tornar a produir canvis a l'inrevés. Ara mateix hi ha molta producció de qualitat de música en valencià o en qualsevol llengua feta al País Valencià, i s'ha afavorit una pujada de la música com a indústria però això ha servit a nivell empresarial i no a nivell laboral, i són els músics els que fan la música i s'han de protegir en contra de les empreses que intenten copar el mercat.

No podem trobar els mateixos artistes en tots els escenaris, si no, pot ser un tap, això és perjudicial per a la música. Els músics que estan eixint ara saben molt més de música que nosaltres i toquen molts estils diferents. Però no sé si s'està atenent els seus drets com a treballadors, com a músics. S'ha de canviar el fet que sempre trobem els mateixos artistes en totes les festes dels pobles del País Valencià i s'ha de canviar el criteri, que no siga un criteri empresarial ni electoral sinó cultural a l'hora de promoure la música. S'ha de fer una transformació.

I per on passa aquesta transformació?

Cal ser una mica més valent i no tirar-se enrere en les polítiques que estàs fent, com hem vist en les polítiques lingüístiques últimament. No es pot ser tebi. T'has d'enfrontar amb el poder. Sempre es diu que la dreta governa amb el poder i l'esquerra contra el poder, perquè està en altres llocs. I contra això s'ha de ser valent i canviar el País Valencià tal i com el coneixem, no? Desprès de les brases queden les cendres. I més enllà hi ha unes estructures heretades del règim del 78, que no s'acaba mai. I ho veiem clarament en la persecució de les idees i de l'expressió. Contra això s'ha de ser valent, si s'és tebi, els canvis poden ser al contrari, i són els canvis culturals els que porten canvis polítics.

L'època de festivals no s'acaba amb l'estiu. La calor va desdibuixant-se però continuen les nits infinites de música en directe. Ací fem 4 recomanacions per a sobreviure les primeres setmanes de tardor sense trobar a faltar la disbauxa de l'estiu.

Un día tranquilo, divendres 21 de setembre a partir de les 17.30 a La Rambleta

Per fer com si la tardor no arribara mai. El divendres 21 de setembre la Rambleta porta per primera volta a València al grup nord-americà Masego i els britànics The Monochrome Set i Findlay. Amb ells estaran els llegendaris Mercury Rev, qui tornen a la ciutat després d'una dècada, i els valencians La Plata, el grup que ha sacsejat l'escena indie amb el seu primer àlbum.

Una barreja musical per a desmuntar prejudicis i endinsar-se en l'escena independent local i internacional sense presses. Un Día Tranquilo ens acosta la màgia de grups emblemàtics i ens permet descobrir l'electricitat de noves propostes. Una trobada en format reduït, sense aglomeracions i a la ciutat de València on la música, el contacte i la proximitat són el més important.

50 aniversari de la UPV: dijous 4 d'octubre des de les 20 h a l'Auditori Marina Nord de València

La UPV fa cinquanta anys i ho celebra amb un festival d'indie i música electrònica que farà tremolar la Marina de València. Els protagonistes són La Casa Azul però també tocaràn els murcians Viva Suecia, la valenciana Ley DJ i els festivaleros Bullet Club, responsables de les millors festes de València.

Iberia Festival: 12 i 13 d'octubre a Benidorm

Un típic festival estiuenc de pop rock espanyol a la tardor. Iberia Festival arriba a la sisena edició amb artistes consolidats que criden a un públic de mitjana edat: Café Quijano, Coque Malla, Tequila, Jaime Urrutia, OBK o Danza Invisible. Un cartell que podria tener dues dècades amb una absència de dones aclaparadora.

Festardor: de l'11 al 13 d'octubre a La Pobla de Vallbona

Dos grups de punk rock bascos i referents als anys 90 obrin un cartell que avança cap a la música urbana autoeditada acabada d'eixir del youtube i un bon grapat de músics valencians. Amb zona d'acampada perquè aprofites el pont del 12 d'octubre ballant fins a quedar-se sense esma.

Recuperar una part d'allò que gastem en anar al teatre, concerts o compra de llibres. és la intenció del llançament de la Targeta Cultural que ha anunciat el president de la Generalitat, Ximo Puig, en el Debat de Política General en Les Corts. La impulsen la Conselleria de Cultura i l'Institut Valencià de Finances en col·laboració amb entitats bancàries i estarà llesta abans de finalitzar la legislatura.

“Una ferramenta senzilla amb la que donarem visibilitat al sector i facilitarem l'accés de tots als serveis i productes culturals de la Comunitat”, ha assenyalat el president valencià, qui ha defés la cultura com una eina per a “construir un model compartit de bona societat” i ha volgut recordar com a contribuidora a aquesta cultura valenciana a la compositora Matilde Salvador, qui enguany fa cent anys que va nàixer.

En matèria cultural, Puig ha recordat la creació, per primera vegada, de programes com el Pla incentiu del Patrimoni Artístic Valencià que està promovent la creació arreu del País Valencià amb un circuit d'exposicions i amb la creació de programes específics com la primera Residència per a producció cultural a Alacant. De fet la província d'Alacant tindrà a l'octubre i per primera volta un museu de la Generalitat Valenciana, una subseu de l'IVAM a Alcoi. El Centre d'Art d'Alcoi (CADA), tancat durant més de sis anys, serà ara un espai pioner.

El cap de l'executiu també ha assenyalat que, gràcies a l'acord entre CaixaFòrum i el Consell, València també tindrà la seua gran inauguració cultural en breu quan la Fundació La Caixa obriga el seu prestigiós museu a l'Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

“En la cultura tenim les armes per a interceptar les fosques ideologies que amenacen Europa i protegir la nostra democràcia” ha conclós el cap del Consell.

Continua el rebombori pels impagaments en Sona la Dipu, el programa de la Diputació de València per fomentar nous valors musicals. Semblaria que dimecres 5 la diputada de joventut Isabel García Sánchez i els grups que no han cobrat no van estar en la mateixa reunió. Si la diputada deia per telèfon en eixir, que ambdues parts havien quedat satisfetes i contentes de la reunió, 15 grups, organitzats en la Plataforma d'Afectats Sona la Dipu, han fet públic un comunicat on denuncien els impagaments però també una falta de cura generalitzada en el programa i demanen que se'ls tinga en compte com a òrgan consultiu a través del Sindicat de la Música Valenciana.

“El que sobre el paper sembla un pla immillorable, en la realitat per a moltes bandes participants ha estat un caos i un malson a causa de la nefasta gestió per part de la Diputació i els encarregats d'aquesta secció cultural, Enrique Borrás i Eduardo Gordo”, assenyalen.

La Plataforma d'Afectats del Sona la Dipu acusa un deute total aproximat 80.000 euros entre els 15 grups que la composen, amb deutes per grup que van des dels 600 fins als 9.000 euros d'ençà del 2015. La diputada García Sánchez al·legava ahir que ella va començar a gestionar Sona la Dipu des del 2016 i que les factures del 2018 encara estan en periode de pagament normal i que per tant el deute que li reclamen només és d'uns 44.000 euros.

“Des de la Diputació se'ns ha donat una multitud d'excuses i voltes per no afrontar degudament l'assumpte dels pagaments a les bandes. Com un tema menor, li dedicaven una mica de temps sempre que no tingueren un altre assumpte que atendre. La sensació que hem tingut els últims tres anys era la de ser l'última cosa a la qual anaven a parar-li esment, una minúcia sense importància, la qual cosa és paradoxal atès que el concurs tracta precisament de promocionar a aquests grups” denuncia el comunicat post-reunió.

Respecte al canvi en el model de facturació que explicava ahir la diputada a eldiario.es els músics aleguen que no van ser informats a temps, sinó quan ja portava mesos en funcionament i acusen de “deixadesa extrema i molt duradora” als encarregats de pagar-los. A més de l'ofegament econòmic pels impagaments de gires que ha organitzat Sonaladipu però que s'han hagut de pagar ells, la Plataforma d'Afectats Sona la Dipu veu unes altres “incoherències i caos” en la programació, com una “manca total de respecte en tancar dates per a les bandes” sense consultar-los fins al punt d'assabentar-se què toquen en un festival directament per un cartell. També critiquen que per a promocionar-los els posen de teloners de músics famosos sense mirar si tenen alguna cosa a veure amb l'univers musical dels grups que actuen, ja siga Malú, Fangoria, Nancys Rubias o Antonio Orozco que han tocat en 2017 i 2018.

Part del programa Sona la Dipu és donar aparadors fora del País Valencià als guanaydors i per això toquen en festivals com Primavera Sound, Low Festival, Vinya Rock, o Estrella Levante. Unes actuacions que la diputació paga als festivals. En aquest sentit, els grups exigeixen que milloren les negociacions perquè si bé toquen en festivals grans ho fan a primera hora de la vesprada dels dies més fluixos on no va ningú.

“Demostra una vegada més que allò important per a l'entitat és poder publicitar-se per quantes ”cites“ ha portat a cada grup, però la realitat és que és una façana, perquè una vegada dins de l'esdeveniment els organitzadors accepten qualsevol tracte del festival, en aparença més pendents de no tenir confrontacions amb els promotors que d'incentivar la música emergent de València”, afegeix punyent el comunicat. Enel mateix sentit reclamen que el foment de la paritat que contempla el programa siguen mesures efectives i no “accions cosmètiques que en res ajuden a la presència de dones ni al concurs ni a l'escena musical”.

Desprès de tots els alegats reconeixen que en la reunió de dimecres 5 la Diputació ha mostrat voluntat de solucionar els impagaments i d'avaluar el programa però mantenen “cert escepticisme”. I creuen que Sona la Dipu pateix una “evident desconnexió amb la realitat de l'escena musical” davant la qual demanen que a partir d'ara els mateixos músics, a través del Sindicat de la Música Valenciana exercisquen d'òrgan consultiu del programa.

¿Puede el turismo convertirse en un valor agregado para la vida de los valencianos? El escepticismo salta, acostumbrados a la masificación veraniegas y en una época donde la palabra gentrificación ocupa las conversaciones de comerciantes tradicionales y de los que buscan viviendas. En cambio, es la apuesta para los impulsores de Convent Carmen, un proyecto cultural y gastronómico novedoso en el antiguo Convent de Sant Josep, en Valencia.

La apuesta es alta. El antiguo convento fue erigido en 1609 en una puerta de entrada del barrio de El Carme, en la plaza del Portal Nou. Y durante 400 años nadie había visto el frondoso jardín que escondían sus muros altos y el voto de clausura de las Carmelitas Descalzas. Hace diez años el empresario Paco Roig compró el recinto para hacer un hotel pero no llegó a ponerse manos a la obra por un litigio con la Conselleria de Cultura. El edificio tiene cierto grado de protección.

Ahora, la familia Burdeos-Andreus, interproveedores de Mercadona con la marca Bosque Verde, está impulsando esta nueva iniciativa cuyo primer foco está en el entretenimiento cultural. La iglesia, una capilla barroca del siglo XVII, ofrecerá conciertos, exposiciones de arte y otras manifestaciones artísticas que prácticamente se extenderán hasta el patio, un antiguo huerto de 2.000 metros cuadrados con pozo, alberca y palmeras centenarias donde han ubicado un mercado gastronómico que ofrecerá más de 120 platos de todo el mundo en cuatro food trucks.

La rehabilitación es mínima, han querido dejar “las arrugas del edificio” en palabras de Francisco Mañez, de Paso Siguiente, la promotora del complejo que ya dirige el Hotel Marqués de Caro, un palacio gótico rehabilitado desde el respeto al patrimonio. Aquí también habrá un hotel, pero no estará listo hasta 2020. El centro cultural abre las puertas el 27 de septiembre.

“Queremos superar el enfoque turístico habitual, ese que ahora se está cuestionando tanto, y crear espacios para que la ciudadanía se apropie de ellos. Si algo funciona entre la gente local, el turista querrá ser local”, explica Mañez. Su socio, JuanMa Sánchez, lo complementa: “Durante muchos años Valencia ha sido una ciudad con muchas ínfulas que maltrataba a su sociedad, ahora empiezan a suceder cosas que impactan en la ciudadanía y nosotros nos queremos sumar a eso”.

De momento, este octubre será una de las sedes de Intramurs, el festival de arte en el centro de la ciudad donde el público participa en las obras, y prometen un otoño movido culturalmente, con actividades programadas por dos periodistas reconocidos en el área: Quique Medina y Vicent Molins.

Su negocio, de momento, será vender comida y bebida. Y a partir de 2020 prevén inaugurar la parte habitacional. El convento no tiene mayor valor arquitectónico, porque resultó muy dañado en la riada y ahora es un edificio bastante anodino de los 70, eso sí, con una terraza con una gran potencialidad. La rehabilitación corre a cargo del mismo reconocido diseñador catalán, Francesc Rifé, que está adaptando la capilla y el patio.

Han proyectado un espacio donde, entre la proliferación de pisos turísticos y hoteles boutiques, aspira a encontrar su diferenciación en el pedigrí cultural.

Los empresarios químicos Burdeos-Andreu se suman así a las iniciativas de mecenazgo cultural que ya tienen otro interproveedor de Mercadona, la familia Soler-Lloret (Deliplus), y la Fundación Hortensia Herrero, esposa de Juan Roig.

Rebombori a Sona La Dipu. El Programa musical de la Diputació de València que fomenta la creativitat i el llançament de nous valors de la música està sonant de valent i no dalt dels escenaris, sinó als despatxos. Una quinzena de bandes que hi han format part s'han organitzat per exigir a la diputació que els hi paguen les actuacions que els deuen.

El col·lectiu reclama que, entre tots, se'ls deuen 65.000 euros més IVA de concerts, una quantitat que per a les bandes menudes significa la possibilitat o no d'autoeditar-se un disc o finançar-se una gira. Desprès d'acudir a un mitjans de comunicació aquesta setmana, la diputada de joventut Isabel García Sánchez els ha rebut dimecres 5 de setembre per escoltar-los personalment.

A falta de poder parlar amb el col·lectiu, que només ha donat com a portaveu un correu electrònic, la diputada socialista ha assenyalat a eldiario.es que el deute ronda els 44.000 euros i correspon als concerts de l'any 2017, i “un o dos” del 2016. I atribueix els 20.000 euros de diferència al fet que serien concerts d'enguany que encara entren en termini de pagament.

Més enllà del ball de xifres, el problema sorprèn encara més en una institució que té superàvit i que per al 2018 ha pressupostat 900.000 euros només per a Sonaladipu. En parlar amb la diputada Isabel García Sánchez ho ha atribuït a la “lentitud i el col·lapse de l'administració”, i assegura que els pagaments estan congelats a l'àrea d'Intervenció per diferents causes administratives.

“És una qüestió de canvi de procediments a l'àrea, a partir del 2017, vam fer canvis administratius i ara hi ha set passos per portar un control més exhaustiu de les contractació que la faça més transparent, però col·lapsa l'administració, per al 2018 ja tenim els tècnics rodats i tot anirà més ràpid”, ha assenyalat García Sánchez.

Però sí que hi ha d'altres grups, sobretot els grans que serveixen de promoció dels que comencen, que sí han cobrat. García Sánchez ho atribueix a la falta d'experiència dels grups que promouen. “Hi ha moltes casuístiques, però no és un problema polític, sinó relacionats amb què no tenen tots els documents que calen, l'alta a hisenda, la factura electrònica, ara ja no acceptem per exemple plataformes de facturació,...”, explica García Sánchez via telefònica.

Per això una de les conclusions de la reunió amb els artistes ha estat que la diputació organitzarà a l'octubre una jornada de formació en gestió professional de la música per a donar suport en aquestes qüestions als grups.

La diputada ha entonat un mea culpa perquè “hauriem d'haver tingut una relació més fluïda” i s'ha compromés en que a partir de dilluns que ve, es revisen un a un els expedients per agilitzar els pagaments.

Les bandes del Sona la Dipu van recórrer al 2017 els escenaris del Primavera Sound, el Low Festival, el Festival dels Arts, el Warm Up, el Vinya Rock, el Deleste, el Fuzzville, el WAM Estavella Llevant i la Fira de Juliol de Vivers de Valèncoa, entre uns altres, a més de participar en el SXSW d'Austin (Texas) amb Dûrga, un dels guanyadors. La gira del 2018 acabarà a finals de setembre.

Entre la melancolía luminosa del estadounidense Damien Jurado que actua el 21 de octubre para abrir la temporada de otoño-invierno en el Teatro El Musical, hasta las populares coplas de Falete el 26 de enero cuando bajan la cortina, hay toda una diversidad de disciplinas y géneros que se podrán en escena en la sala del Cabañal esta temporada para conseguir una “programación equilibrada y accesible a toda la ciudadanía” en palabras de la concejala de Acción Cultural, María Oliver.

La oferta municipal para los cuatro meses entre octubre y enero incluye teatro, música, danza, circo y performance de la mano de compañías internacionales, nacionales y locales. Además de Jurado y Falete en el TEM podremos ver propuestas más clásicas, como el trabajo del reconocido actor Héctor Alterio en la obra “Como hace 3.000 años” o el del dramaturgo Juan Mayorga en “El Mago”, y proyectos escénicos de carácter internacional, como el concierto de Asian Dub Foundation, que pondrá música en directo a la mítica película “La Haine”, de Mathieu Kassovitz.

También habrá lugar para las propuestas valencianas, entre ellas, el estreno absoluto de “La piedra de la locura”, de la compañía Hongaresa Teatre; el proyecto “¡A QUELAR!”, de Extremus Danza o la nueva edición del València Dancing Forward, para la promoción y difusión del baile. El 10 de noviembre la cantante e instrumentista gallega Mercedes Peón y la compositora de música electrónica y DJ Cora Novoa protagonizaran el tercer cumpleaños del TEM como un teatro público

El Teatre El Musical (TEM) cumple tres años desde la reapertura bajo la gestión municipal y lo celebrará el 10 de noviembre con una fiesta en la que actuarán la cantante e instrumentista gallega Mercedes Peón y la compositora de música electrónica y DJ Cora Novoa.

“Desde la vocación de servicio público se fomenta la cultura comunitaria y se apuesta por nuevos lenguajes escénicos de calidad. Se apoya a la escena local y se pone en valor el entorno multicultural del distrito de los Poblats Marítims. Queremos que las artes escénicas sean accesibles para la gente”, ha dicho Oliver. Este año además la sala ha entrado en la Red Estatal de Espacios Escénicos Públicos, un circuito de intercambio cultural.

Un kilómetro más al sur, en el Grau, en el centro de innovación Las Naves, la sala la Mutant vuelve a abrirse a los espectáculos más experimentales. Gestionada desde abril por el Ayuntamiento, esta es la primera programación que afronta de manera completa el consistorio y según la concejala Oliver “busca innovar más por la propia configuración del espacio y el lugar en el que está”.

La Mutant iniciará la temporada el próximo 7 de octubre con la obra teatral Dios tiene vagina, encuadrada dentro del festival Russafa Escènica. También colabarará con otros festivales como el MUV (Música Urbana Valencia), el Trueno Rayo Fest o el certamen coreográfico Bucles. En los cuatro meses de otoño-invierno habrá presentaciones de figuras como el creador búlgaro Ivo Dimchev y sus extremas puestas en escena o el bailarín, coreógrafo y biólogo molecular Xavier Le Roy.

Aquest 1 d'octubre tindrem un actor valencià o una directora d'escena valenciana premiats com els millors. El món de l'espectacle recupera els Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana, que no se celebren des del 2010, desprès d'anys d'abandó durant els governs del PP.

La gala se celebrarà l'1 d'octubre al Teatre Principal de València i es retransmetrà en directe per Àpunt, en horari de prime time. Amb el títol Tots a escena es vol reunir a tot el sector i per això hi haurà 16 guardons en competència i un d'honor, per la trajectòria. El director de la gala és Santiago Sánchez, un home de teatre, que a més d'actuar i dirigir la companyia L'Om Imprebís, i col·laborar amb d'altres companyies de prestigi més enllà del País Valencià, ha dirigit obres al Centre Dramàtic de la Generalitat i al Teatro Nacional de la Zarzuela.

Sànchez ha assegurat que la gala recollirà aquest concepte integrador del títol, amb una posada en escena àgil i elegant, que “mostre tota la diversitat de les arts escèniques valencianes, ja siga estilística, social i territorial”. De fet, abans de començar, la companyia castellonenca Visitants portarà el seu teatre de carrer afora del teatre per a apropar a la ciutadania. A dintre actuarà l'alacantina Otra Danza i els valencians de Bambalina Titelles. La línia musical estarà a càrrec de Melòmans i també hi haurà lloc per a la màgia de la mà dels Magnífics, el tàndem de mags que protagonitzen la nit del dissabte a la televisió pública. Farà de mestre de cerimònies l'humorista Rafa Alarcón.

El director d’Arts Escèniques de l’Institut Valencià de Cultura, Roberto García, ha destacat que “l'alt valor dels Premis és la normalització de les arts escèniques valencianes”. Els premis no tenen recompensa econòmica però suposen “un pas avant en la visualització i el reconeixement social de la producció i de la creació escèniques al territori valencià” en paraules del Conseller d'Educació i Cultura, Vicent Marzà.

Qualsevol premi sempre és un aparador i un estímul per al sector i per exemple, en el cas dels 16 valencians guardonats al juny en els premis Max d'arts escèniques, a nivell de tot l'estat, algunes companyies han tornat a programar els espectacles premiats que ja havien tret de circulació.

L'objectiu d'aquests guardons va en la mateixa línia, en “que la societat valenciana tinga ganes d’anar al teatre i que valore allò que es fa al nostre territori”, com ha destaca el conseller Marzà. “Les arts escèniques valencianes tenen molta qualitat però també una necessitat d'autoestima”, ha conclòs el responsable de cultura.

“El paper no morirà, moriran les persones que prefereixen el paper”, deia al 2015 l'analista digital i empresari Julio Alonso. L'afirmació posava finalment el focus en el lector i no en el format. Que internet ha canviat les nostres maneres de comunicar-nos i consumir comunicació, ja ho sabem –vosté mateix està llegint en una pantalla–; el repte és profetitzar com la lectura, entesa com una activitat intel·lectual més profunda que llegir whatsapp o hashtags de les xarxes socials, sobreviurà en aquesta nova era.

Aquesta preocupació és la que motiva La lectura entre el paper i les pantalles, l'últim assaig de la filòloga de la Universitat de València i experta en recerca lectora, Gemma Lluch. Tot i que el llibre, publicat per Eumo Editorial, fa una panoràmica general, és especialment interessant l'observació de la xarxa com a espai on els joves interactuen amb la lectura des d'una perspectiva crítica i en abordar-los com un col·lectiu amb subjectivitat pròpia, independent dels xiquets i dels adults, que assenyala les noves tendències. 

Si bé les enquestes relacionades amb l'informe PISA entre els 34 països de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) marquen que cada vegada menys joves llegeixen per plaer i L’estudi sobre hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya al 2016, elaborat per l’Institut Català de les Empreses Culturals revela que a un 52'2% de la població entre 14 i 34 anys, els principals usuaris d'internet, no els agrada o no els interessa llegir, Lluch se centra en l'altra meitat, perquè finalment són la franja d'edat que més llegeix de la societat.

“Han canviat els costums, les formes de llegir i sobretot la manera de relacionar-se amb la lectura, majoritàriament, ens trobem amb joves i adolescent capaços de crear contextos lectors”, assenyala.

I per contextos lectors repren la vella pràctica de la lectura com una acció compartida. Més enllà de si llegim en paper o en pantalla –el format–, Lluch aprofundeix en com la pantalla ha creat comunitats de lectors que s'escapen a la tradicional verticalitat del coneixement.

Dins del món dels llibres hi ha tradicionalment una èlit que decideix quina és la literatura “canònica”, allò que anomenem clàssics, que si bé respon a qualitats culturals universals o al fet de guardar la memòria històrica d'un col·lectiu, ha estat canonitzat per una minoria il·lustrada, que ha tingut el poder i els altaveus per a decidir què pot llegir la humanitat. A l'escola, als mitjans social o a casa s'ha repetit aquest patró en què són els adults els que prescriuen què han de llegir els joves. L'Internet trenca aquesta verticalitat i permet, front al coneixement adult, que apareguen una série de figures com els booktubers o plataformes com clubs de lectura o Goodreads –un portal associat a Amazon– on la lectura es converteix en un acte social i on els joves busquen als seus iguals per a deixar-se aconsellar.

“La lectura, la comunitat virtual que joves i adolescents construeixen, és aliena a l'escola, els pares o l'administració: creen un món en paral·lel del quual poc o res comparteixen a casa o a l'escola.

Segueixen un modus operandi similar al reality show“, assegura Lluch i continua: ”a l'adolescent no li interessa tant la comunicació com una forma de transmissió d'informació, sinó més aviat com a ritual; és a dir, usa els discursos visuals per identificar-se amb els iguals i compartir-hi creences, interessos i desitjos similars“.

Els autors es promocionen a les xarxes socials com els cantants o les actrius, ocupen pàgines, pantalles i xarxes, els booktubers tenen canals amb desenes de milers de subscriptors, les editorials fan trailers de les novetats editorials, les aplicacions de llibres digitals recopil·len dades de com llegim –on ens aturem, què no continuem i què devorem–...  

“Els formats amb els quals la humanitat ha llegit obviàment han variat en la història i han condicionat l'experiència de la lectura, la relació que tenim amb l'escriptura, la nostra percepció del món i modalitzen, potser, la percepció en ella mateixa”, conclou. 

Les enquestes també revel·len una altra xifra amarga: la lectura és manté com a diversió entre la classe mitjana i mitjana-alta, però s'abandona entre els més desfavorits. Els avanços socials i tecnològics no només no han anat aparellats a una democratització de la cultura sinó que aprofundeixen l'escletxa en els models de consum cultural.

La Lectura entre el paper i les pantalles  reflexionsa sobre la lluita d'interessos entre la indústria del llibre o la de la cultura o l'invasió audiovisual i la davallada del català en l'ús col·lectiu de la lectura, mediatitzada per una xarxa i una indústria de l'entreteniment global. En aquesta cultura de l'oci, planteja el dilema entre el plaer o l'esforç lector en l'educació i reflexiona sobre les polítiques públiques.

Com reconeix la investigadora, “les conclusions no són òptimes per als qui entenem la lectura des de la diversitat de gèneres, de tradicions literàries, lingüístiques, etc”, però en canvi, manté l'esperança i tanca el llibre amb propostes d'acció i uns models de bones pràctiques per a canviar l'horitzó.

“Fer polítiques de lectura significa fer explícites les dimensions socials dels processos culturals, entendre-les com a dinàmiques d'inclusió i de cohesió social, de participació ciutadana i de creixement del capital cultural de les comunitats” i reconeix que, per a aconseguir l'efectivitat, la lectura ha de ser “reconeguda com un motor decisiu de la inclusió social i de la participació ciutadana”.