L’exportaveu d’Esquerra Unida en les Corts Valencianes, Ignacio Blanco, coneix amb detall els mecanismes de transparència de l’Administració autonòmica. Sense anar més lluny, va ser secretari autonòmic de Transparència amb l’anterior Govern del Pacte del Botànic. Blanco també és pare d’un alumne de Primària de l’educació pública, per la qual cosa va votar en el referèndum organitzat pel Govern de Carlos Mazón sobre la llengua base (castellà o valencià) en l’ensenyament, del qual el conseller José Antonio Rovira només va informar dels resultats en percentatges globals. Pocs dies després que es coneguera el resultat en percentatges de la polèmica consulta, l’exdiputat autonòmic va sol·licitar, mitjançant una petició de transparència, les “dades exactes” del nombre de vots de cadascuna de les dues opcions, desagregats per nivell territorial i per etapa educativa i diferenciats segons el tipus de centres (públic, privat o concertat). No obstant això, el peticionari s’ha topat amb una negativa rotunda per part del director general d’Ordenació Educativa i Política Lingüística, Ignacio Martínez Arrúe. Després d’haver demanat una pròrroga, l’alt càrrec del departament que dirigeix el conseller Rovira va desestimar la sol·licitud en una resolució del 24 d’abril passat que considera que les dades per les quals s’interessa Ignacio Blanco són de “categoria especial” i de les quals “podrien extraure’s connotacions de tipus ideològic que han de tindre una protecció especial per a evitar situacions discriminatòries que pogueren afectar els drets fonamentals de les persones participants (alumnes, famílies i/o representants legals) en la consulta”. 

D’altra banda, el director general també considera que la informació sol·licitada, “pel seu alt nivell de desagregació per curs, etapa educativa i centre educatiu, comporta un risc alt de possible identificació de les persones participants, especialment sensibles en contextos amb baixa participació”. 

La resolució s’escuda en el “manifest risc d’identificació”, que podria suposar la “generació de situacions que vulneren l’ordenament jurídic”, en referència a la Llei orgànica de protecció jurídica del menor.

El director general Ignacio Martínez Arrúe sosté que la conselleria “ha ajustat aquest procediment [del referèndum] al règim jurídic europeu i estatal en matèria de protecció de dades de caràcter personal adoptant totes les mesures d’índole tècnica i organitzativa per a assegurar la confidencialitat, la seguretat i la integritat i la minimització de l’exposició pública de les dades recaptades en la consulta respecte de l’elecció que cada interessat ha fet sobre la llengua base, sense que en cap cas s’haja produït una publicació indiscriminada de dades, llistats i actes administratius”. 

Així doncs, el departament autonòmic d’Educació “pondera com a prioritat” la “màxima garantia dels drets dels afectats en cas que les dades demanades puguen afectar la intimitat i la seguretat dels participants, i més encara referint-se a menors d’edat”. 

La resolució remet a les dades percentuals publicades per la Conselleria d’Educació després del referèndum de la llengua base, que “permeten conéixer en profunditat els resultats del procediment, però sempre respectant els principis de confidencialitat i minimització exposats anteriorment”, postil·la. 

Arguments sense “massa sentit”, segons Blanco

Després de la negativa, Ignacio Blanco va reclamar davant el Consell de Transparència de la Generalitat al·legant que la seua sol·licitud no incorre en “cap” de les limitacions establides per la llei. “Les referències (en una mena de totum revolutum) a les connotacions de tipus ideològic, l’interés superior del menor [o] la intimitat o la seguretat dels participants (...) no tenen massa sentit en aquest cas concret, en què no es pretén de cap manera l’accés a dades personals”, segons afirma Blanco en la seua reclamació del 6 de maig passat. 

L’exdiputat autonòmic argumenta que la Generalitat va fer públics els percentatges de vot amb més nivell de desagregació del que ell sol·licita. Encara que les dades que va proporcionar l’executiu de Mazón, segons lamenta Ignacio Blanco, no inclouen el nombre de vots ni els percentatges de participació, “cosa que impedeix fer una anàlisi comparativa dels resultats” per tipus de centre.

“Adduir el risc d’identificació dels participants en contextos de baixa participació tampoc té sentit, perquè jo no he demanat les dades per centres concrets, sinó per tipus de centres”, afig la reclamació. 

D’altra banda, Blanco també al·ludeix a l’incompliment per part de l’Administració autonòmica de la seua petició que la comunicació es fera en valencià (la resolució del director general de Política Lingüística està escrita en castellà). 

La petició incorre en un “límit d’accés”, segons Educació

La Conselleria d’Educació ha confirmat a aquest diari que ha rebut fa poc la sol·licitud d’al·legacions, que “estan en termini i es contestaran dins d’aquest”. Fonts del departament que dirigeix José Antonio Rovira indiquen que la informació sol·licitada “vulnera la protecció de dades personals, cosa que suposa un límit d’accés” que marca la Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. 

A més, afigen les mateixes fonts, el sol·licitant “també demana un desglossament d’informació per centres (públics, privats i concertats) que implica una reelaboració d’informació prevista com a causa d’inadmissió” en la llei mateixa.

El exportavoz de Esquerra Unida en les Corts Valencianes, Ignacio Blanco, conoce al dedillo los mecanismos de transparencia de la Administración. Sin ir más lejos, fue secretario autonómico de Transparencia con el anterior Gobierno del Pacte del Botànic. Blanco también es padre de un alumno de infantil de la educación pública y votó en el referéndum organizado por el Gobierno de Carlos Mazón sobre la lengua base (castellano o valenciano) en la enseñanza, de cuyo resultado el departamento que dirige el conseller José Antonio Rovira solo informó en porcentajes. Pocos días después de que se conociera el resultado de la polémica consulta, el exdiputado autonómico solicitó, mediante una petición de transparencia, los “datos exactos” del número de votos de cada una de las dos opciones, desagregados por nivel territorial y por etapa educativa y diferenciados según el tipo de centros (público, privado o concertado). Sin embargo, el peticionario se ha topado con una negativa rotunda por parte del director general de Ordenación Educativa y Política Lingüística, Ignacio Martínez Arrúe. Tras haber pedido una prórroga, el alto cargo del Ejecutivo autonómico de Mazón desestimó la solicitud en una resolución del pasado 24 de abril que considera que los datos por los que se interesa Ignacio Blanco son de “categoría especial” y de los que “podrían extraerse connotaciones de tipo ideológico que deben ostentar especial protección para evitar situaciones discriminatorias que pudieran afectar a los derechos fundamentales de las personas participantes (alumnos, familias y/o representantes legales) en la consulta”.

Por otro lado, el director general también afirma que la información solicitada, “por su alto nivel de desagregación por curso, etapa educativa y centro educativo, comporta un riesgo alto de posible identificación de las personas participantes, especialmente sensibles en contextos con baja participación”.

La resolución se escuda en el “manifiesto riesgo de identificación”, que podría suponer la “generación de situaciones que vulneran el ordenamiento jurídico”, en referencia a la Ley Orgánica de Protección Jurídica del Menor.

Ignacio Martínez Arrúe sostiene que la conselleria “ha ajustado este procedimiento [el referéndum] al régimen jurídico europeo y estatal en materia de protección de datos de carácter personal adoptando todas las medidas de índole técnica y organizativa para asegurar la confidencialidad, seguridad e integridad y minimización de la exposición pública de los datos recabados en la consulta respecto de la elección que cada interesado ha realizado sobre la lengua base, sin que en ningún caso se haya producido una publicación indiscriminada de datos, listados y actos administrativos”.

Así, el departamento autonómico de Educación “pondera como prioridad” la “mayor garantía de los derechos de los afectados en caso de que los datos demandados puedan afectar a la intimidad y seguridad de los participantes, y más refiriéndose a menores de edad”.

La resolución remite a los datos porcentuales publicados por la Conselleria de Educación tras el referéndum de la lengua base, que “permiten conocer en profundidad los resultados del procedimiento, pero siempre respetando los principios de confidencialidad y minimización expuestos anteriormente”, apostilla.

Argumentos sin “demasiado sentido”, según Blanco

Tras la negativa, Ignacio Blanco reclamó ante el Consell de Transparència de la Generalitat, alegando que su solicitud no incurre en “ninguna” de las limitaciones establecidas por la normativa. “Las referencias (en una especie de 'totum revolutum') a las connotaciones de tipo ideológico, el interés superior del menor [o] la intimidad o seguridad de los participantes (...) no tienen demasiado sentido en este caso concreto, en el que no se pretende de ninguna manera el acceso a datos personales”, según afirma Blanco en su reclamación del pasado 6 de mayo.

El exdiputado autonómico argumenta que la Generalitat hizo públicos los porcentajes de voto con un mayor nivel de desagregación del que él solicita. Aunque los datos que proporcionó el Ejecutivo de Mazón, lamenta Ignacio Blanco, no incluyen el número de votos ni los porcentajes de participación, “lo cual impide hacer un análisis comparativo de los resultados” por tipo de centro.

“Aducir el riesgo de identificación de los participantes en contextos de baja participación tampoco tiene sentido porque yo no he pedido los datos por centros concretos, sino por tipo de centros”, agrega la reclamación.

Por otro lado, Blanco también alude al incumplimiento por parte de la Administración autonómica de su petición de que la comunicación se hiciera en valenciano (la resolución del director general de Política Lingüística está escrita en castellano).

La petición incurre en un “límite de acceso”, según Educación

La Conselleria de Educación ha confirmado a este diario que ha recibido recientemente la solicitud de alegaciones, que “están en plazo y se contestarán dentro del mismo”. Fuentes del departamento que dirige José Antonio Rovira se reafirman en que la información solicitada “vulnera la protección de datos personales, lo que supone un límite de acceso” que marca la Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno.

Además, añaden las mismas fuentes, el solicitante “también pide un desglose de información por centros (públicos, privados y concertados) que implica una reelaboración de información prevista como causa de inadmisión” en la misma ley.

El portavoz de Vox en el Parlamento asturiano, Ignacio Blanco, ha dimitido de sus cargos en la dirección del partido por discrepancias con su presidente en Asturias, Rodolfo Espina, en relación con la composición de las candidaturas de cara a las elecciones generales del 10 de noviembre.

Según fuentes del partido, Blanco mantendrá su acta de diputado y continuará como afiliado.

En declaraciones a Efe, el portavoz parlamentario de Vox ha señalado que, tras dejar su cargo en el comité ejecutivo del partido, seguirá trabajando para su formación y participará en la próxima campaña para que obtenga “los mejores resultados posibles” aunque ha eludido manifestarse sobre cuestiones internas.

Vox cuenta con dos diputados en el parlamento asturiano, que tras el acuerdo alcanzado en la Cámara le permitieron formar grupo parlamentario al igual que a Foro y a IU pese a disponer de solo dos escaños frente a los tres que exige el Reglamento de la Junta General.

Por todo ello, celebro enormemente el éxito de la movilización de este 8 de marzo, que demuestra que, en una época de retrocesos históricos y renuncias ideológicas, el feminismo avanza. Y lo hace gracias a ellas, las mujeres rebeldes que han dado una lección al mundo –y sobre todo a los hombres- de cómo organizarse, de cómo comunicar, de cómo ganar la hegemonía. La lucha feminista no ha empezado ahora sino que viene de lejos, de las revolucionarias francesas y rusas, de las sufragistas británicas, de Clara Campoamor y de Angela Davis… Pero ahora son millones y van a ganar.

Una de sus primeras victorias este 8 de marzo ha sido darle la vuelta al relato de la historia, que siempre ha sido escrito por y para los hombres. Esta vez no sólo han sido ellas las protagonistas de la huelga feminista, quienes la han convocado y secundado, sino que nos han dejado a los hombres confusos y desorientados, preguntándonos aquello de “¿qué se supone que debo hacer? ¿qué es exactamente lo que se espera de mí?”. Acostumbrados a vivir en la seguridad de un rol dominante, nos resulta difícil asumir la posición subalterna, en la que uno se cuestiona a sí mismo y tiene miedo a ser cuestionado por los demás. ¿A que sabéis bien de lo que hablo, compañeras?

Como ejemplo, referiré aquí mis cavilaciones sobre mi participación en la huelga feminista. Hasta ésta, yo había hecho todas las huelgas generales, siempre activo en el piquete o en la pancarta, en los medios o en las redes sociales, haciendo discursos ante un auditorio o proselitismo en mi entorno personal. Y cada 8 de marzo, durante los últimos 20 años, había acudido a la manifestación feminista –la más vibrante del calendario- sabiendo que ese día tocaba ceder el protagonismo a las mujeres. Pero estos días andaba confuso, viendo acercarse una gran movilización histórica, que me entusiasmaba y a la que quería contribuir, sin tener muy claro cuál era mi papel: ¿hacer huelga como feminista o quedarme trabajando como hombre? ¿hacer oír mi voz en apoyo de las mujeres o callarme para no interferir en la suya?.

Sinceramente, creo que de este proceso he extraído muchos aprendizajes. Por supuesto, a renunciar al protagonismo, aunque quizá eso sea lo más fácil si viene escrito en el guión. Más importante aún es asumir que el protagonismo no lo hemos cedido los hombres sino que directamente no nos ha sido concedido por las mujeres. No estaba claro cuál era nuestro papel en la huelga feminista… ¡porque no importaba nada! Y, fundamentalmente, he aprendido a dudar y, ante la duda, a preguntar a mis compañeras, a reconocer su liderazgo, a necesitar su aceptación… ¡A escucharlas!

Al final tomé parte en la huelga en la manera en que me pareció más coherente, aunque nadie me quite de encima la duda que ha venido para quedarse. Y, después de mantener un prudente silencio hasta el 8 de marzo, hice caso a mi compañera de vida y me puse a escribir estas reflexiones para el día siguiente. Porque la jornada fue un gran éxito que recordaremos toda la vida, pero ahora viene lo más importante: dar la batalla contra “el machismo nuestro de cada día”. Para ganarla, hemos de redoblar nuestros esfuerzos todos y todas. Nosotros, los hombres, desde la posición más cómoda, teniendo en todo momento la seguridad de que no seremos acosados, ni violados, ni agredidos o asesinados por nuestra pareja, de que nadie nos juzgará por ser el novio de, ni cambiará de conversación cuando tomemos la palabra. Ellas, las mujeres, en primera línea del frente, donde caen las bombas del patriarcado en forma de terrorismo machista, violencia sexual, segregación laboral y brecha salarial.

Ellas delante, nosotros detrás.

¡Viva la lucha feminista!

El moment més vibrant del debat sobre la moció de censura a Mariano Rajoy el va protagonitzar la portaveu del grup proponent, Irene Montero, en recitar un cúmul de casos de corrupció que impliquen càrrecs del Partit Popular, quan no el mateix PP com a “organització criminal amb seu a Gènova 13”. Van ser 1 minut i 39 segons però podrien haver sigut molts més, doncs la llista completa d'escàndols és major; ací van només uns pocs de la branca valenciana: Fórmula 1, RTVV, IVAM, Palau de les Arts, càrtel del foc, depuradora de Borriol, saqueig de la CAM, Carlos Fabra, Sergio Blasco, Hernández Mateo.

Que no és un problema de pomes podrides es comprova fàcilment repassant els noms d'il·lustres imputats o condemnats per la justícia, amb els quals podria reconstruir-se pràcticament tot l'arbre genealògic del PP valencià durant les últimes dues dècades: Francisco Camps, José Luis Olivas, Rita Barberá, Alfonso Rus, Carlos Fabra, José Joaquín Ripoll, Sonia Castedo, Luis Díaz Alperi, Juan Cotino, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Rafael Blasco, Consuelo Císcar... Només faltava Eduardo Zaplana, el “campió”, que semblava haver-se lliurat miraculosament fins que va aparèixer la seua veu en els enregistraments del cas Lezo. I no és la primera vegada, remember Naseiro.

Totes –absolutament totes- les famílies o clans del PP valencià que, des de principis dels anys 90 fins a maig del 2015, es van repartir el poder institucional en la Generalitat, les tres diputacions i la immensa majoria d'ajuntaments, han acabat no esguitades sinó completament submergides en el fang pestilent de la corrupció. Amb el pas del temps –i les denúncies presentades- hem pogut demostrar allò que sempre vam saber: que les lluites intestines en el PPCV –campistes contra zaplanistes, els de Rus contra els de Castellano, etc.- mai no es van produir per ideologia, ni tan sols per política, sinó simplement per negoci. It’s just business.

Ve al cas compartir el que em va explicar un cert insigne corrupte –de vegades, per a traure informació, cal reunir-se fins a amb Llucifer- sobre el procés de “selecció natural” en el seu partit: sent honrat no es pot passar de regidor de poble; per a pujar el següent graó ja és obligatori participar, d'una o una altra manera, en el finançament il·legal. I, clar, de pas 'canyasso'. Així tots estan 'pringats'. Com la màfia.

Deia també aquest personatge que en els altres partits la cosa funcionaria més o menys igual. Creu el lladre que tots són de la seua condició. Jo puc desmentir-ho categòricament. La corrupció és un mal endèmic del sistema i una xacra que, en un grau major o menor, pot afectar tots els grups humans, però el del seu partit és una altra cosa: una organització criminal que es presenta a les eleccions... i massa vegades les gana.

Des d'àmbits acadèmics i periodístics s'ha descrit i qualificat la xarxa d'interessos econòmics (“trama”) que, posant les institucions al servei d'una minoria privilegiada (“elits extractives”), ha generat un sistema polític estructuralment corrupte (“cleptocràcia”). Això que, traduït al llenguatge directe i col·loquial del carrer, es condensa en la lletra que la gent li ha posat a l'himne del PP: “Robar, robar, robar i robaaaar...”.

El momento más vibrante del debate sobre la moción de censura a Mariano Rajoy lo protagonizó la portavoz del grupo proponente, Irene Montero, al recitar un cúmulo de casos de corrupción que implican a cargos del Partido Popular, cuando no al propio PP como “organización criminal con sede en Génova 13”. Fueron 1 minuto y 39 segundos pero podrían haber sido muchos más, pues la lista completa de escándalos es mayor; ahí van sólo unos pocos de la rama valenciana: Fórmula 1, RTVV, IVAM, Palau de les Arts, cártel del fuego, depuradora de Borriol, saqueo de la CAM, Carlos Fabra, Sergio Blasco, Hernández Mateo.

Que no es un problema de manzanas podridas se comprueba fácilmente repasando los nombres de ilustres imputados o condenados por la justicia, con los que podría reconstruirse prácticamente todo el árbol genealógico del PP valenciano durante las últimas dos décadas: Francisco Camps, José Luis Olivas, Rita Barberá, Alfonso Rus, Carlos Fabra, José Joaquín Ripoll, Sonia Castedo, Luis Díaz Alperi, Juan Cotino, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Rafael Blasco, Consuelo Císcar... Sólo faltaba Eduardo Zaplana, el “campeón”, que parecía haberse librado milagrosamente hasta que apareció su voz en las grabaciones del caso Lezo. Y no es la primera vez, remember Naseiro.

Todas –absolutamente todas- las familias o clanes del PP valenciano que, desde principios de los años 90 hasta mayo de 2015, se repartieron el poder institucional en la Generalitat, las tres diputaciones y la inmensa mayoría de ayuntamientos, han acabado no salpicadas sino completamente sumergidas en el lodo pestilente de la corrupción. Con el paso del tiempo –y las denuncias presentadas- hemos podido demostrar lo que siempre supimos: que las luchas intestinas en el PPCV –campsistas contra zaplanistas, los de Rus contra los de Castellano, etc- nunca fueron por ideología, ni siquiera por política, sino simplemente por negocio. It’s just business.

Viene al caso compartir lo que me contó cierto insigne corrupto –a veces, para sacar información, hay que reunirse hasta con Lucifer- sobre el proceso de “selección natural” en su partido: siendo honrado no se puede pasar de concejal de pueblo; para subir el siguiente escalón ya es obligatorio participar, de una u otra manera, en la financiación ilegal. Y, claro, de paso canyasso. Así todos están pringados. Como la mafia.

Decía también este personaje que en los demás partidos la cosa funcionaría más o menos igual. Cree el ladrón que todos son de su condición. Yo puedo desmentirlo categóricamente. La corrupción es un mal endémico del sistema y una lacra que, en mayor o menor grado, puede afectar a todos los grupos humanos, pero lo de su partido es otra cosa: una organización criminal que se presenta a las elecciones... y demasiadas veces las gana.

Desde ámbitos académicos y periodísticos se ha descrito y calificado la red de intereses económicos (“trama”) que, poniendo las instituciones al servicio de una minoría privilegiada (“élites extractivas”), ha generado un sistema político estructuralmente corrupto (“cleptocracia”). Eso que, traducido al lenguaje directo y coloquial de la calle, se condensa en la letra que la gente le ha puesto al himno del PP: “Robar, robar, robar y robaaaar...”.

Si important va ser aqueixa contribució espanyola a la història recent de França, molt més ha significat el país veí per a nosaltres durant els últims tres segles. Des de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, que va imposar el centralisme uniformitzador que encara avui batega sota la pell de l'Estat autonòmic, fins als símbols de la seua tradició republicana, assumida per les nostres minories progressistes, França ha sigut sempre una referència inesquivable en la política espanyola, sense parangó amb cap altre país del nostre entorn. Ací hem tingut “afrancesats” i una “Guerra del francès”, versions de la Marsellesa i La Internacional, exiliats a Toulousse i intel·lectuals a París... Per a rematar-ho, la geografia ha condicionat la història –tràgica– i per tant la mitologia –èpica i lírica– de totes les generacions de militants d'esquerres des de la Guerra Civil. Ho exemplifica algú que no ha pogut contenir les llàgrimes en creuar la frontera de Portbou i que ha honorat les tombes de Machado a Cotlliure i d'Azaña a Montauban.

Doncs bé, una vegada més, França torna a ser la nostra més gran referència política amb motiu de les eleccions presidencials, la primera volta de les quals se celebra diumenge. Després del Brexit i la victòria de Trump, i amb els esglais d'Àustria i Holanda encara ficats en el cos, es juga allí la batalla aparentment definitiva entre els dos models que –amb uns altres noms eufemístics– se li ofereixen a una població cada vegada més desorientada: el neoliberalisme (Macron) i el neofeixisme (Le Pen). Però en realitat el que es disputa va molt més allà, és tota una guerra contra la democràcia i els drets socials en la qual tots dos comparteixen el mateix bàndol encara que ataquen amb diferent artilleria i des de diferents flancs. Com a única resistència s'erigeix, enarborant la bandera de la França Insubmisa, el candidat esquerrà Jean Luc Mélenchon –per cert, fill també de l'exili republicà espanyol–, que està protagonitzant una sorprenent remuntada demoscópica que diumenge veurem si es confirma en “desbordament”.

Vaig tenir ocasió de conèixer i tractar Mélenchon fa quatre anys, quan va donar a València una xarrada com a eurodiputat del Grup de l'Esquerra Europea i candidat presidencial –que havia sigut– del Front de Gauche. Em va impressionar la seua intervenció, íntegrament en castellà, tant en la forma com en el fons. Clar, directe, teatral, divertit, pedagògic... i fermament compromès amb “la radicalitat concreta” com a nexe d'unió d'organitzacions i persones de procedències ideològiques diverses però que poden i han de confluir en la defensa d'un denominador comú que avui dia sona revolucionari: els Drets Humans.

Ens va dir aquell dia Mélenchon que “no es tracta de renunciar als nostres somnis, sinó de concretar-los”. Concretament, jo ara somnie que ell done la sorpresa i derrote els grans poders econòmics i l'extrema dreta xenòfoba perquè els qui aspirem a la llibertat, la igualtat i la fraternitat puguem tornar a afrancesar-nos.

Si importante fue esa contribución española a la historia reciente de Francia, mucho más ha significado el país vecino para nosotros durante los últimos tres siglos. Desde la victoria borbónica en la Guerra de Sucesión, que impuso el centralismo uniformizador que aún hoy late bajo la piel del estado autonómico, hasta los símbolos de su tradición republicana, asumida por nuestras minorías progresistas, Francia ha sido siempre una referencia insoslayable en la política española, sin parangón con ningún otro país de nuestro entorno. Aquí hemos tenido “afrancesados” y una “Guerra del francés”, versiones de La Marsellesa y La Internacional, exiliados en Toulousse e intelectuales en París... Para rematarlo, la geografía ha condicionado la historia –trágica– y por ende la mitología –épica y lírica– de todas las generaciones de militantes de izquierdas desde la Guerra Civil. Lo ejemplifica alguien que no ha podido contener las lágrimas al cruzar la frontera de Portbou y que ha honrado las tumbas de Machado en Colliure y Azaña en Montauban.

Pues bien, una vez más, Francia vuelve a ser nuestra mayor referencia política con motivo de las elecciones presidenciales cuya primera vuelta se celebra domingo. Tras el Brexit y la victoria de Trump, y con los sustos de Austria y Holanda aún metidos en el cuerpo, se juega allí la batalla aparentemente definitiva entre los dos modelos que –con otros nombres eufemísticos– se le ofrecen a una población cada vez más desorientada: el neoliberalismo (Macron) y el neofascismo (Le Pen). Pero en realidad lo que se disputa va mucho más allá, es toda una guerra contra la democracia y los derechos sociales en la que ambos comparten el mismo bando aunque ataquen con diferente artillería y desde diferentes flancos. Como única resistencia se erige, enarbolando la bandera de la Francia Insumisa, el candidato izquierdista Jean Luc Mélenchon –por cierto, hijo también del exilio republicano español–, que está protagonizando una sorprendente remontada demoscópica que el domingo veremos si se confirma en “desborde”.

Tuve ocasión de conocer y tratar a Mélenchon hace cuatro años, cuando dio en Valencia una charla como eurodiputado del Grupo de la Izquierda Europea y candidato presidencial –que había sido– del Front de Gauche. Me impresionó su intervención, íntegramente en castellano, tanto en la forma como en el fondo. Claro, directo, teatral, divertido, pedagógico... y firmemente comprometido con “la radicalidad concreta” como nexo de unión de organizaciones y personas de procedencias ideológicas diversas pero que pueden y deben confluir en la defensa de un denominador común que hoy en día suena revolucionario: los Derechos Humanos.

Nos dijo aquel día Mélenchon que “no se trata de renunciar a nuestros sueños, sino de concretarlos”. Concretamente, yo ahora sueño con que él dé la sorpresa y derrote a los grandes poderes económicos y a la extrema derecha xenófoba para que quienes aspiramos a la libertad, la igualdad y la fraternidad podamos volver a afrancesarnos.

Sergio Blasco va dimitir el 27 de novembre de 2014, dues hores després que Esther López Barceló desvetlara en el ple de les Corts Valencianes algunes de les seues adjudicacions irregulars i de les seues “col·laboracions” internacionals. Prèviament, la Fiscalia havia aprofundit en una de les denúncies fins a formular l'oportuna querella en el jutjat. Una altra va ser sorprenentment arxivada. Des de llavors ha passat molt temps, durant el qual s'ha produït l'anhelat canvi de govern en la Generalitat, Sergio Blasco ha continuat fent negocis interoceànics i la justícia -ara ho sabem- ha seguit la seua pista.

Però tornem al principi.

-“Tamazula, aquest és el fil que cal estirar”, va dir una veu desconeguda a l'altre costat del telèfon. I va penjar.

Així va començar el silenciós i audaç treball de Lucas Marco, assessor que va ajudar a destapar altres casos de corrupció i que -ell sol- va desfer el cabdell d'una trama amb ramificacions que impliquen directament i personalment el mateix Rafael Blasco. No es poden explicar -de moment- les diferents vicissituds de la seua investigació, però us assegure que hi ha material per a un bon guió cinematogràfic. Per experiència sé que per a descobrir als corruptes cal molt treball de despatx, demanant i analitzant expedients administratius de contractació, però en aquest cas va haver-hi també una important labor detectivesca: trucades anònimes, reunions secretes, goles profundes... De vegades cal endinsar-se en el cor de la bèstia per a traçar el croquis de les seues entranyes... i que la justícia faça la resta.

Per això avui és per a mi un dia de màxima felicitat, com ho va ser el 26 de gener de 2016, quan van ser detinguts Alfonso Rus i els seus compares. La faena d'aquell fantàstic grup de diputats i assessors, en les Corts i en la Dipu, es pot il·lustrar amb els noms propis dels seus integrants però també amb els dels casos de corrupció que investigarem i denunciarem: Calatrava, Cotino, Fórmula 1, Nóos, Over Màrqueting, Sergio i Rafael Blasco, IMELSA (després Taula), RTVV, Palau de les Arts... Ho sent però sempre me n'oblide algun.

És tristament cert que no vam tenir recompensa electoral, profundament irritant que els mitjans -sobretot, però no solament, els madrilenys- seguisquen atribuint immerescudament el nostre treball a altres partits -avui ha tornat a passar-, i especialment penós el tracte rebut dels usufructuaris d'unes sigles per les quals ens vam deixar la pell i que ara tracten d'esborrar-nos -de la pàgina web ja ho han fet-; però hi ha una satisfacció que compensa tots els disgustos: veure detinguts, jutjats i condemnats aaqueixos xoriços indecents del cilici i la gavina que van saquejar les arques públiques amb tanta alegria i poca vergonya.

Per això, aquest matí, en conèixer la notícia de la detenció de Sergio Blasco, un gran somriure ha ocupat la meua cara mentre als llavis em venia una sola paraula: “Tamazula!”.

Sergio Blasco dimitió el 27 de noviembre de 2014, dos horas después de que Esther López Barceló desvelara en el pleno de las Cortes Valencianas algunas de sus adjudicaciones irregulares y de sus “colaboraciones” internacionales. Previamente, la Fiscalía había profundizado en una de las denuncias hasta formular la oportuna querella en el juzgado. Otra fue sorprendentemente archivada. Desde entonces ha pasado mucho tiempo, durante el que se ha producido el ansiado cambio de gobierno en la Generalitat, Sergio Blasco ha continuado haciendo negocios interoceánicos y la justicia -ahora lo sabemos- ha seguido su pista.

Pero volvamos al principio.

-“Tamazula, ese es el hilo del que hay que tirar”, dijo una voz desconocida al otro lado del teléfono. Y colgó.

Ahí empezó el silencioso y audaz trabajo de Lucas Marco, asesor que ayudó a destapar otros casos de corrupción y que -él solito- desmadejó el ovillo de una trama con ramificaciones que implican directa y personalmente al propio Rafael Blasco. No se pueden contar -de momento- las distintas vicisitudes de su investigación, pero os aseguro que hay material para un buen guión cinematográfico. Por experiencia sé que para descubrir a los corruptos hace falta mucho trabajo de despacho, pidiendo y analizando expedientes administrativos de contratación, pero en este caso hubo también una importante labor detectivesca: llamadas anónimas, reuniones secretas, gargantas profundas... A veces hay que adentrarse en el corazón de la bestia para trazar el croquis de sus entrañas... y que la justicia haga el resto.

Por eso hoy es para mí un día de máxima felicidad, cómo lo fue el 26 de enero de 2016, cuando fueron detenidos Alfonso Rus y sus compinches. La labor de aquel fantástico grupo de diputados y asesores, en las Cortes y en la Dipu, se puede ilustrar con los nombres propios de sus integrantes pero también con los de los casos de corrupción que investigamos y denunciamos: Calatrava, Cotino, Fórmula 1, Nóos, Over Marketing, Sergio y Rafael Blasco, IMELSA (luego Taula), RTVV, Palau de les Arts... Lo siento pero siempre me olvido de alguno.

Es tristemente cierto que no tuvimos recompensa electoral, profundamente irritante que los medios -sobre todo, pero no sólo, los madrileños- sigan atribuyendo inmerecidamente nuestro trabajo a otros partidos -hoy ha vuelto a pasar-, y especialmente penoso el trato recibido de los usufructuarios de unas siglas por las que nos dejamos la piel y de las que ahora tratan de borrarnos -de la página web ya lo han hecho-; pero hay una satisfacción que compensa todos los sinsabores: ver detenidos, juzgados y condenados a esos chorizos indecentes del cilicio y la gaviota que saquearon las arcas públicas con tanta alegría y desvergüenza.

Por eso, esta mañana, al conocer la noticia de la detención de Sergio Blasco, una gran sonrisa ha ocupado mi cara mientras a los labios me venía una sola palabra: “¡Tamazula!”.

La manipulació informativa és un fenomen que no per conegut deixa de resultar efectiu: quantes vegades no hem vist els més conspicus crítics de la premsa capitalista creure's a ulls clucs les falòrnies més bastes si coincideixen amb els seus propis prejudicis! Seria presumptuós per la meua banda considerar-me immune. Realment ningú no ho és. Tots raonem segons el que veiem, llegim i escoltem. Per açò cal no baixar la guàrdia i cuidar la nostra dieta mediàtica. Tal com procurem menjar productes sans, frescs, ecològics i de qualitat, hauríem de nodrir-nos d'informació rigorosa, veraç i independent. Per això cal seleccionar bé el producte i, per descomptat, el productor. I, com en l'alimentació, la millor garantia d'un consum responsable està en el comerç just, que en l'àmbit de la comunicació han de representar el sector públic i l'economia social.

L'actual oferta mediàtica en el nostre país no és precisament selecta ni plural, però, en un exercici d'optimisme històric, podem albirar alguns brots verds sobre els quals construir un futur millor. D'una banda, l'elecció d'una reconeguda professional per a dirigir la futura CVMC és el primer bon senyal després del cúmul de despropòsits polítics que va acabar amb RTVV morta i enterrada. D'altra banda, veiem com es consoliden mitjans de comunicació creats per periodistes que aspiren a fer el seu treball sense haver de subjectar-se als dictats de grans propietaris o de grans anunciants. La majoria són empreses cooperatives constituïdes per treballadors acomiadats dels grans mitjans en els successius EROs que han delmat plantilles i descapitalitzat redaccions. Molts són diaris digitals que aposten per les anàlisis de fons, les opinions crítiques i els continguts informatius de qualitat. Alguns d'ells encara més valuosos per normalitzar l'ús de la nostra llengua pròpia, que segueix sent minoritzada.

El fenomen de la premsa independent no és nou sinó que beu de l'experiència històrica de mitjans alternatius que van nàixer (i la majoria van morir) en conjuntures encara més difícils i amb estructures molt menys professionals. Jo tinc l'honor d'haver col·laborat en el seu moment amb el desaparegut L’Avanç i amb la resistent Ràdio Klara. Ara sent l'obligació de fer-ho també amb alguns d'aquells mitjans que segueixen representant “la paraula lliure” (Vázquez Montalbán dixit). Ací faig la meua xicoteta contribució com a columnista, com a lector i com a subscriptor, que és la millor manera d'assegurar la sostenibilitat i independència econòmica d'un projecte.

Ja sabem que “sense periodisme no hi ha democràcia”, però no hauríem d'oblidar que la seua supervivència és també la nostra responsabilitat.

En aquest procés s'ha tornat a constatar un fenomen polític que es repeteix en la història, invariable com el cicle de la lluna o el pas de les estacions: cada vegada que hi ha un debat estratègic en les organitzacions d'esquerra (sí, d'esquerra), els mitjans de comunicació prenen quasi unànimement partit per l'ala més moderada i integrable en el sistema. I ho fan utilitzant categories tan fal·laces com la suposada modernitat. Va succeir amb IU en els 90 i succeeix amb Podemos avui. Aleshores allò modern era estar amb Cristina Almeida i a favor de Maastricht (“Europa” ja funcionava com a significant buit un quart de segle segle abans que “pàtria”); ara amb Iñigo Errejón i la transversalitat entesa com a flexibilitat ideològica. I sempre “el nou comunisme” o “la vella esquerra” com a espantalls amb els quals enviscar per al desprestigi públic d'aquells a qui no s'aconsegueix derrotar en processos orgànics.

Per què passa això? Ja sabem que les posicions editorials solen respondre a preferències polítiques generals que representen al seu torn interessos econòmics molt concrets. Però no crec que això ho explique tot. L'amplíssima coincidència d'opinadors progressistes en les tesis anti-Iglesias (com en el seu moment anti-Anguita) crec que es deu també a una aversió compartida a les formes (sempre millorables) i al fons dels qui posen en qüestió la seua mateixa condició. No hi ha res que irrite més aquell que es considera molt radical que el fet algú que realment ho és el faça sentir-se'n menys. Davant això, el recurs més fàcil és apel·lar a conceptes dicotòmics tan maniqueus com el vell i el nou, l'antic i el modern... El secretari general de Podemos que ara ho pateix, va fer el mateix contra IU en el seu moment.

En la part oposada del tauler, el PP ha culminat el seu propi procés intern sense pena ni glòria, al més pur estil Rajoy: cap novetat significativa en el discurs, cap canvi rellevant en la direcció. En realitat, l'actualitat del partit hegemònic de la dreta no passava pel Congrés sinó pels tribunals, ja que el cas Gürtel comença per fi a donar els seus fruits en forma de sentències i confessions: dijous nou empresaris valencians reconeixien haver finançat il·legalment el partit; divendres el TSJ condemnava a diversos anys de presó Correa, El Bigotes i Milagrosa Martínez en la peça de Fitur; ahir dilluns declaraven davant l'Audiència Nacional l'ex ministra Ana Mato i el representant legal del PP, imputat com a partícep a títol lucratiu... Caldrà estar atents perquè s'ha publicat que fins el mateix Ric Costa amenaça amb tirar de la manta (que ho faça! que ho faça!).

Veurem com evolucionen els esdeveniments a un costat i a un altre. En Podemos s'anuncia que la disputa interna s'estendrà als processos autonòmics. En el PP les porgues les fa la Fiscalia Anticorrupció.

En este proceso se ha vuelto a constatar un fenómeno político que se repite en la historia, invariable como el ciclo de la luna o el paso de las estaciones: cada vez que hay un debate estratégico en las organizaciones de izquierda (sí, de izquierda), los medios de comunicación toman casi unánimemente partido por el ala más moderada e integrable en el sistema. Y lo hacen utilizando categorías tan falaces como la supuesta modernidad. Sucedió con IU en los 90 y sucede con Podemos hoy. Entonces lo moderno era estar con Cristina Almeida y a favor de Maastricht (“Europa” ya funcionaba como significante vacío un cuarto de siglo antes que “patria”); ahora con Iñigo Errejón y la transversalidad entendida como flexibilidad ideológica. Y siempre “el nuevo comunismo” o “la vieja izquierda” como espantajos que azuzar para el desprestigio público de aquellos a quienes no se consigue derrotar en procesos orgánicos.

¿Por qué pasa esto? Ya sabemos que las posiciones editoriales suelen responder a preferencias políticas generales que representan a su vez intereses económicos muy concretos. Pero no creo que eso lo explique todo. La amplísima coincidencia de opinadores progresistas en las tesis anti-Iglesias (como en su momento anti-Anguita) creo que se debe también a una aversión compartida a las formas (siempre mejorables) y al fondo de quienes ponen en cuestión su propia condición. No hay nada que irrite más a quien se considera muy radical que alguien que realmente lo sea y le haga sentir menos. Ante eso el recurso más fácil es apelar a conceptos dicotómicos tan maniqueos como lo viejo y lo nuevo, lo antiguo y lo moderno... El secretario general de Podemos, que ahora lo sufre, hizo lo mismo contra IU en su momento.

En la parte opuesta del tablero, el PP ha culminado su propio proceso interno sin pena ni gloria, al más puro estilo Rajoy: ninguna novedad significativa en el discurso, ningún cambio relevante en la dirección. En realidad, la actualidad del partido hegemónico de la derecha no pasaba por el Congreso sino por los tribunales, pues el caso Gürtel empieza por fin a dar sus frutos en forma de sentencias y confesiones: el jueves nueve empresarios valencianos reconocían haber financiado ilegalmente al partido; el viernes el TSJ condenaba a varios años de cárcel a Correa, el Bigotes y Milagrosa Martínez en la pieza de Fitur; ayer lunes declaraban ante la Audiencia Nacional la ex ministra Ana Mato y el representante legal del PP, imputado como partícipe a título lucrativo... Habrá que estar atentos porque se ha publicado que hasta el mismísimo Ric Costa amenaza con tirar de la manta (¡que lo haga! ¡que lo haga!).

Veremos cómo evolucionan los acontecimientos a un lado y a otro. En Podemos se anuncia que la disputa interna se extenderá a los procesos autonómicos. En el PP las purgas las hace la Fiscalía Anticorrupción.

Després vam replicar la fórmula amb els concursos de ball. No vam superar el boom d'OJ però vam fer encara més caixa, doncs ja teníem experiència i vam saber negociar amb les televisions per a col·locar un programa en cada cadena. Les velles glòries que vam posar en circulació, qui li els ho havia de dir, eren molt més professionals que qualsevol beneït. Nosaltres les rescatarem de l'oblit o del fang i elles ens ho van pagar amb escreix. Quid pro quo. Marxandatge, drets d'imatge, exclusives en la premsa rosa… Del famós, com del porc, s'aprofita tot.

Vam tornar a rebentar-la amb la cuina. Semblava que la gent s'havia tornat boja! Àvies i néts junts entre fogons, abraçant-se i plorant en tots els accents peninsulars. No hi havia qui es resistira al fenomen de Master Cook: batíem tots els rècords d'audiència, les marques d'alimentació pagaven el que calguera per col·locar els seus productes, els anunciants es mataven pel minut d'or abans de les eliminacions… I, per descomptat, vam donar cada vegada les campanades de la nit de cap d'any.

Va arribar un moment en què teníem la sensació de poder fer el que volguérem. I decidirem anar més enllà. Si la gent s'engolia les tertúlies-galliner del dissabte nit, per què no donar-li tots els dies la seua dosi de política espectacle a través de la telerrealitat? Si Chikilicuatre havia arribat a Eurovisió, per què no podríem aconseguir nosaltres entrar en el Congrés? Hi havia temps suficient fins a les eleccions de 2020. Vam crear un partit, degudament inscrit en el Ministeri de l'Interior, i anunciarem un reality per a fer la selecció de candidats i de propostes per al programa electoral. Havia nascut Operació President.

L'impacte va ser brutal, a tots els nivells. En els càstings de preselecció les cues van superar tot l'imaginable, es van crear comunitats virtuals de fans diversos mesos abans de l'emissió del programa i, quan comencarem a gravar-ho, vam patir diàriament filtracions en els mitjans, la qual cosa ens va obligar a canviar el format a un directe 24 hores des de la casa de Guadalix de la Sierra. En les enquestes, el nostre partit –encara sense nom– superava en intenció de vot a tots els altres, tant als vells com als nous. Era un fenomen sense parangó… i sense fre.

Vam tardar massa a adonar-nos que allò se'ns havia anat de les mans, que havíem generat un monstre que pot devorar-nos. En un clima de crispació social i d'exacerbada xenofòbia, encoratjada pels discursos i les polítiques de Trump i els nous dirigents europeus, arrasen els candidats i les propostes més impresentables des del punt de vista polític, moral i intel·lectual. Tot jugant a aprenents de bruixot hem creat l'alternativa d'extrema dreta que fins ara no havia arrelat a Espanya. Encara que tractem de posar regles d'exclusió, i fins i tot de cancel·lar les emissions, el grup de comunicació propietari de la cadena ha fet valdre els seus drets contractuals per a continuar el programa amb una altra productora. El feixisme televisiu ix molt rendible.

S'acosten les eleccions i tenim por. Nosaltres som gent progressista, demòcrates convençuts que només fem el nostre treball -i molts diners, és cert- amb fórmules d'entreteniment per a les masses. Abans de res, professionals. Per això estem ací ara, tancats en la casa de Guadalix, intentant aplicar tota la nostra intel·ligència creativa per a aconseguir l'antídot: un nou programa de televisió de qualitat, que triomfe entre l'audiència amb un missatge il·lustrat, humanista i solidari. Però no és fàcil quan hem acostumat a la gent al fem.

Después replicamos la fórmula con los concursos de baile. No superamos el pepinazo de OJ pero hicimos aún más caja, pues ya teníamos experiencia y supimos negociar con las televisiones para colocar un programa en cada cadena. Las viejas glorias que pusimos en circulación, quién se lo iba a decir, eran mucho más profesionales que cualquier niñato. Nosotros las rescatamos del olvido o del fango y ellas nos lo pagaron con creces. Quid pro quo. Merchandising, derechos de imagen, exclusivas en la prensa rosa… Del famoso, como del cerdo, se aprovecha todo.

Volvimos a petarlo con la cocina. ¡Parecía que la gente se había vuelto loca! Abuelas y nietos juntos entre fogones, abrazándose y llorando en todos los acentos peninsulares. No había quien se resistiera al fenómeno de Master Cook: batíamos todos los récords de audiencia, las marcas de alimentación pagaban lo que hiciera falta por colocar sus productos, los anunciantes se mataban por el minuto de oro antes de las eliminaciones… Y, por supuesto, dimos cada año las campanadas de Nochevieja.

Llegó un momento en que teníamos la sensación de poder hacer lo que quisiéramos. Y decidimos ir más allá. Si la gente se tragaba las tertulias-gallinero del sábado noche, ¿por qué no darle todos los días su dosis de política espectáculo a través de la telerrealidad? Si Chikilicuatre había llegado a Eurovisión, ¿por qué no podríamos conseguir nosotros entrar en el Congreso? Había tiempo suficiente hasta las elecciones de 2020. Creamos un partido, debidamente inscrito en el Ministerio del interior, y anunciamos un reality para hacer la selección de candidatos y de propuestas para el programa electoral. Había nacido Operación Presidente.

El impacto fue brutal, a todos los niveles. En los castings de preselección las colas superaron todo lo imaginable, se crearon comunidades virtuales de fans varios meses antes de la emisión del programa y, cuando empezamos a grabarlo, sufrimos diariamente filtraciones en los medios, lo que nos obligó a cambiar el formato a un directo 24 horas desde la casa de Guadalix de la Sierra. En las encuestas, nuestro partido –todavía sin nombre– superaba en intención de voto a todos los demás, tanto a los viejos como a los nuevos. Era un fenómeno sin parangón… y sin freno.

Tardamos demasiado en darnos cuenta de que aquello se nos había ido de las manos, que hemos generado un monstruo que puede devorarnos. En un clima de crispación social y de exacerbada xenofobia, alentada por los discursos y las políticas de Trump y los nuevos dirigentes europeos, arrasan los candidatos y las propuestas más impresentables desde el punto de vista político, moral e intelectual. Jugando a aprendices de brujo hemos creado la alternativa de extrema derecha que hasta ahora no había arraigado en España. Aunque tratamos de poner reglas de exclusión, e incluso de cancelar las emisiones, el grupo de comunicación propietario de la cadena ha hecho valer sus derechos contractuales para continuar el programa con otra productora. El fascismo televisivo sale muy rentable.

Se acercan las elecciones y tenemos miedo. Nosotros somos gente progresista, demócratas convencidos que sólo hacemos nuestro trabajo -y mucho dinero, es cierto- con fórmulas de entretenimiento para las masas. Ante todo, profesionales. Por eso estamos aquí ahora, encerrados en la casa de Guadalix, intentando aplicar toda nuestra inteligencia creativa para conseguir el antídoto: un nuevo programa de televisión de calidad, que triunfe entre la audiencia con un mensaje ilustrado, humanista y solidario. Pero no es fácil cuando hemos acostumbrado a la gente a la basura.

Si parlem de política, en aquest país viurem durant molt de temps marcats per l’experiència catàrtica dels anys 30. Per a l’esquerra representen la lírica de la II República, l’èpica de la Guerra Civil i la tragèdia de la dictadura i la repressió franquista. Quasi tots els nostres mites s’han construït al voltant d’aqueix record: des de la Pasionaria fins al maqui, passant pels miners d’Astúries i acabant amb els advocats d’Atocha, últims sants laics del nostre martirologi. Però també la dreta, encara que tracte d’ocultar-ho, continua ancorada emocionalment als seus mites fundacionals: la croada nacionalcatòlica contra l’amenaça roja i separatista, l’Espanya d’ordre, els 40 anys de “pau”... Només així s’explica l’èxit de vendes de la porqueria revisionista de Pío Moa i companyia o l’oberta defensa de la simbologia feixista pel Partit Popular i els seus rebrots de Ciutadans. Ho veiem cada dia, hui a Alacant, ahir a Callosa, despús-ahir a Badajoz: la dreta espanyola no ha trencat amb el franquisme, que forma part de la seua herència genètica com l’antifranquisme del nostre ADN.

Però, com deia al principi, cada generació construeix els seus propis mites, encara que siguen menors. La nostra, la dels que vam nàixer en els 70, vam créixer en els 80 i ens impliquem políticament en els 90, no ha aportat herois ni grans llegendes. En tot cas, el buit de la nostàlgia el poden ocupar algunes vagues generals, les protestes del moviment antiglobalització o les grans manifestacions del “No a la guerra”. El que sí que vam tenir van ser rufians. I dos d’ells han tornat a l’actualitat aquests dies, per diferents motius: José María Aznar i Federico Trillo. L’expresident del Govern, tan eixut i hirsut com sempre, va pontificar a València invitat pel lobby dels grans empresaris AVE, mentre l’exministre de Defensa (Viva Hondures!) i expresident del Congrés (¡manda huevos!) ha hagut de renunciar finalment al lloc d’ambaixador a Londres pel dictamen del Consell d’Estat sobre la seua responsabilitat en l’accident del Yak-42.

Van arribar al poder al crit de “vaja-se’n, senyor González!” i van passar de pactar amb CiU i PNB a aplicar el corró de la majoria absoluta contra “les hienes bolxevics” (Iturgaiz dixit). Eren els homes d’Aznar, el president de les Açores que va posar els peus damunt la taula de Bush: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy i Jaime Mayor Oreja (els tres integrants de la terna de la successió), Francisco Álvarez Cascos i Federico Trillo (els “durs” històrics d’Aliança Popular), Javier Arenas (el “campió”, sempre derrotat en la seua terra) i Eduardo Zaplana (el trànsfuga de Benidorm que va botar en ple vol de la Presidència de la Generalitat a un ministeri a Madrid). Curiosament, de tots ells, només continua en primera línia política el que més panoli semblava, impertorbable el gest a La Moncloa. La resta han desaparegut d’escena i algun pot acabar en la presó.

Difícilment podran entendre les generacions més joves la profunda animadversió i repugnància que els espanyols progressistes vam arribar a sentir envers els capitostos del vell PP, davant dels quals Soraya, Casado o Maroto ens semblen ossets de peluix. Jo reconec que vaig arribar a tenir malsons amb Aznar –o eren somnis de magnicidi?– en l’època del Prestige, el Decretazo i la Guerra de l’Iraq. El cas és que, passats els anys, aqueixos rufians han deixat de provocar por i fan siplement feredat. Van ser mites de la nostra època, però no ningú parlarà d’ells quan hàgem mort.

Si hablamos de política, en este país viviremos durante mucho tiempo marcados por la experiencia catártica de los años 30. Para la izquierda representan la lírica de la II República, la épica de la Guerra Civil y la tragedia de la dictadura y la represión franquista. Casi todos nuestros mitos se han construido alrededor de ese recuerdo: desde la Pasionaria hasta el maquis, pasando por los mineros de Asturias y llegando a los abogados de Atocha, últimos santos laicos de nuestro martirologio. Pero también la derecha, aunque trate de ocultarlo, sigue anclada emocionalmente a sus mitos fundacionales: la cruzada nacional católica contra la amenaza roja y separatista, la España de orden, los 40 años de “paz”... Sólo así se explica el éxito de ventas de la bazofia revisionista de Pío Moa y compañía o la abierta defensa de la simbología fascista por parte del Partido Popular y sus retoños de Ciudadanos. Lo vemos cada día, hoy en Alicante, ayer en Callosa, anteayer en Badajoz: la derecha española no ha roto con el franquismo, que forma parte de su herencia genética como el antifranquismo de nuestro ADN.

Pero, como decía al principio, cada generación construye sus propios mitos, aunque sean menores. La nuestra, la de quienes nacimos en los 70, crecimos en los 80 y nos implicamos políticamente en los 90, no ha aportado héroes ni grandes leyendas. En todo caso, el hueco de la nostalgia lo pueden ocupar algunas huelgas generales, las protestas del movimiento antiglobalización o las grandes manifestaciones del “No a la Guerra”. Lo que sí tuvimos fueron villanos. Y dos de ellos han vuelto a la actualidad estos días, por diferentes motivos: José María Aznar y Federico Trillo. El ex presidente del Gobierno, tan enjuto e hirsuto como siempre, pontificó en Valencia invitado por el lobby de los grandes empresarios AVE, mientras el ex ministro de Defensa (¡Viva Honduras!) y ex presidente del Congreso (¡manda huevos!) ha tenido que renunciar finalmente al puesto de embajador en Londres por el dictamen del Consejo de Estado sobre su responsabilidad en el accidente del Yak-42.

Llegaron al poder al grito de “¡váyase, señor González!” y pasaron de pactar con CiU y PNV a aplicar el rodillo de la mayoría absoluta contra “las hienas bolcheviques” (Iturgaiz dixit).Eran los hombres de Aznar, el presidente de las Azores que puso los pies en la mesa de Bush: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy y Jaime Mayor Oreja (los tres integrantes de la terna de la sucesión), Francisco Álvarez Cascos y Federico Trillo (los “duros” históricos de Alianza Popular), Javier Arenas (el “campeón”, siempre derrotado en su tierra) y Eduardo Zaplana (el tránsfuga de Benidorm que saltó en pleno vuelo de la Presidencia de la Generalitat a un ministerio en Madrid).Curiosamente, de todos ellos sólo sigue en primera línea política el que más tonto parecía, imperturbable el ademán en Moncloa. El resto ha desaparecido de escena y alguno puede acabar en la cárcel.

Difícilmente podrán entender las generaciones más jóvenes la profunda animadversión y repugnancia que los españoles progresistas llegamos a sentir hacia los capitostes del viejo PP, antes los cuales Soraya, Casado o Maroto nos parecen ositos de peluche. Yo reconozco que llegué a tener pesadillas con Aznar -¿o eran sueños de magnicidio?- en la época del Prestige, el Decretazo y la Guerra de Irak. El caso es que, pasados los años, esos villanos han dejado de provocar miedo para dar simplemente grima. Fueron mitos de nuestra época, pero nadie hablará de ellos cuando hayamos muerto.

Ens diuen que l'Estat de les autonomies és un dels més descentralitzats del món, i fins i tot alguns s'ho creuen, mentre el Tribunal Constitucional segueix retallant estatuts i anul·lant lleis autonòmiques. Ens parlen d'igualtat entre tots els territoris, però les inversions ferroviàries van a l'AVE amb destinació Madrid i no al corredor mediterrani. És més ràpid viatjar a la capital des de qualsevol punt de la xarxa d'alta velocitat espanyola que fer-ho entre Barcelona i València, segona i tercera ciutat en nombre d'habitants. És l'Espanya radial, en la qual tot convergeix a Madrid, la que genera greuges i alimenta l'imaginari infantil del dònut.

El centralisme espanyol ha transcendit governs i sobreviscut a règims perquè, més enllà de l'àmbit polític-administratiu, penetra en tota la societat. Els mitjans de comunicació són els principals emissors o amplificadors d'un discurs tan subtil com efectiu. El 90% de les notícies –excepte en la secció de successos- es refereixen al municipi on amb prou faenes viu el 7% dels espanyols, i així ens assabentem tots del tràfic a Madrid, de la contaminació a Madrid, de les estrenes a Madrid i de les exposicions a Madrid. El 90% de les pel·lícules i sèries espanyoles –excepte les d'ambientació rural- se situen allí, com si fora de la M30 només hi haguera pobles de mar i muntanya. Es dóna per descomptat que tots sabem on estan La Llatina, Argüelles o Moratalaz –encara que no isquen en el Monopoly- però alguns telenotícies situen Oriola a Múrcia. Periodistes i opinadors, que s'esgarren les vestidures pels símbols constitucionals i la integritat territorial, segueixen referint-se a un “Llevant” que només existeix en les seues coordenades mentals centralistes. Com l'expressió “de províncies”, repetida amb arrogància tan natural com a inconscient per madrilenys i assimilats.

A mi m'encanta Madrid. És una ciutat fascinant, amb barris multi-ètnics i una oferta cultural inacabable. I m'agrada la gent de Madrid, que no es queda a casa sinó que omple els bars, els parcs i les places per a viure mediterràniamen malgrat el fred mesetari. Em puc sentir molt identificat amb una ciutat que és ara mateix punta de llança del canvi, amb un Ajuntament decidit a combatre l'austericidi neoliberal oposant-se als dictats de Montoro i invertint el seu superàvit pressupostari en polítiques socials. Només necessite que Espanya deixe de prendre la part pel tot –o el tot per la part- i entenga que el respecte a la seua diversitat nacional, cultural i lingüística requereix una descentralització real del poder, del finançament, de les inversions materials i de les representacions simbòliques. 'Casi ná'.

Nos dicen que el Estado de las autonomías es uno de los más descentralizados del mundo, e incluso algunos se lo creen, mientras el Tribunal Constitucional sigue recortando estatutos y anulando leyes autonómicas. Nos hablan de igualdad entre todos los territorios, pero las inversiones ferroviarias van al AVE con destino Madrid y no al corredor mediterráneo. Es más rápido viajar a la capital desde cualquier punto de la red de alta velocidad española que hacerlo entre Barcelona y Valencia, segunda y tercera ciudad en número de habitantes. Es la España radial, en la que todo converge en Madrid, la que genera agravios y alimenta el imaginario infantil del donut.

El centralismo español ha trascendido a gobiernos y sobrevivido a regímenes porque, más allá del ámbito político-administrativo, penetra en toda la sociedad. Los medios de comunicación son los principales emisores o amplificadores de un discurso tan sutil como efectivo. El 90% de las noticias –salvo en la sección de sucesos- se refieren al municipio donde apenas vive el 7% de los españoles, y así nos enteramos todos del tráfico en Madrid, de la contaminación en Madrid, de los estrenos en Madrid y de las exposiciones en Madrid. El 90% de las películas y series españolas –salvo las de ambientación rural- se sitúan allí, como si fuera de la M30 sólo hubiera pueblos de mar y montaña. Se da por supuesto que todos sabemos dónde están La Latina, Argüelles o Moratalaz –aunque no salgan en el Monopoly- pero algunos telediarios sitúan Orihuela en Murcia. Periodistas y opinadores, que se rasgan las vestiduras por los símbolos constitucionales y la integridad territorial, siguen refiriéndose a un “Levante” que sólo existe en sus coordenadas mentales centralistas. Como la expresión “de provincias”, repetida con arrogancia tan natural como inconsciente por madrileños y asimilados.

A mí me encanta Madrid. Es una ciudad fascinante, con barrios multiétnicos y una oferta cultural inacabable. Y me gusta la gente de Madrid, que no se queda en casa sino que llena los bares, los parques y las plazas para vivir mediterráneamente a pesar del frío mesetario. Me puedo sentir muy identificado con una ciudad que es ahora mismo punta de lanza del cambio, con un Ayuntamiento decidido a combatir el austericidio neoliberal oponiéndose a los dictados de Montoro e invirtiendo su superávit presupuestario en políticas sociales. Sólo necesito que España deje de tomar la parte por el todo –o el todo por la parte- y entienda que el respeto a su diversidad nacional, cultural y lingüística requiere una descentralización real del poder, de la financiación, de las inversiones materiales y de las representaciones simbólicas. Casi ná.

En fi, parlem de la nostra immaculada Constitució. Resulta curiós, i cada vegada més simptomàtic, veure les picabaralles que es produeixen cada any, des de fa poc, amb motiu dels actes institucionals del 6 de desembre. A Madrid, a la celebració del Congrés dels Diputats hi van tornar a faltar els representants d'Esquerra Unida i dels partits nacionalistes –de nacionalisme no espanyol, per a ser exactes– mentre Podem es quedava a mig fer, uns dins i uns altres fora. A Catalunya, com ja va passar el 12 d'octubre, regidors independentistes feien com que treballaven creient així boicotejar la unitat d'Espanya. I en aquesta Comunitat nostra, el Consell i la Delegació del Govern feien de rivals en actes oficials, un a Alacant i un altre a València, copats per càrrecs públics d'un i un altre pelatge. Tot això, és clar, davant la màxima indiferència ciutadana.

En els rogles periodístics, i en aqueix gran rogle virtual que és Twitter, se succeïen les declaracions de líders polítics sobre el tema que ocupava totes les tertúlies radiofòniques i cap en el bar: la possible reforma de la Constitució. Rajoy, to fent d'ell mateix, venia a dir allò de no fer mudança en temps d'incertesa. El PSOE, més constitucionalista (del 78) que ningú, plantejava una reforma –imprecisa i limitada- com un acte d'amor a la mateixa Constitució (del 78). I a la seua esquerra es percebien clarament dues ànimes en un mateix cos, el d'Units Podem: mentre uns parlaven d'adaptar, actualitzar o “eixamplar la Constitució” (Errejón), uns altres postulaven directament un “moment constituent” (Iglesias) per a “una nova Constitució” (Garzón). No és aquesta una diferència menor, ja que, més enllà de l'eterna tensió dialèctica entre reforma i ruptura, reflecteix una discrepància estratègica cada vegada més evident entre els qui contrastaran forces en Vistalegre II.

Jo seguisc pensant que estem davant una crisi de règim, que no es dóna únicament a Espanya sinó en tots els països del nostre entorn i de la qual el Brexit, la victòria de Trump o la derrota de Renzi en el referèndum d'Itàlia són només els primers símptomes electorals. Tot allò que fa pocs anys semblava intocable està ara en qüestió, des de la Unió Europea a la nostra sacrosanta Constitució. Vivim temps convulsos i incerts en els quals el futur immediat fa por, però no ens en queda una altra que donar la batalla en un procés constituent que, materialment, ja està en marxa… i anem perdent. El conservadorisme ha deixat de ser una opció.

Els qui, des de l'esquerra, argumenten que la correlació de forces fa inviable una Constitució millor que l'actual –“mare-de-deueta…”– desconeixen la seua pròpia història i menyspreen les seues pròpies forces. L'empremta del PCE en el text de 1978 va ser molt més gran que el seu pes parlamentari; el problema va ser que el contingut social de la Constitució va quedar en paper mullat mentre les estructures del règim es van blindar amb paper d'escata. En aquests moments, el bloc teòricament favorable a un nou procés constituent, que deslligue els nusos de la transició i garantisca el compliment dels drets humans universals, disposa de més escons i més legitimitat que mai. Cert que aqueix plantejament encara no és majoritari electoralment; per a aconseguir això caldrà connectar-lo amb la realitat quotidiana d'explotació i privació de serveis bàsics que pateixen les classes populars, com va fer la PAH amb la ILP contra els desnonaments.

Tard o d'hora desapareixerà el pont de desembre. Canviarem uns festius per uns altres, deixant arrere les reminiscències nacional-catòliques i les relíquies constitucionals. Espere que siga per a celebrar que, aquesta vegada sí, el poble siga protagonista de la seua pròpia història.