La reorganització territorial, els usos hídrics o com desenvolupar una educació ambiental han sigut els temes que han posat el coronament a la I Conferència d’Experts del Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica esdevinguda els dies 30 i 31 de gener en el Centre Cultural la Nau de la Universitat de València i impulsada pels professors Ana Camarasa i Joan Romero.

Durant la primera sessió del matí, Oriol Nel·lo, professor de geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha iniciat una de les primeres taules de la jornada sobre urbanisme i l’ús del sòl en zones com la ciutat de València. Segons declaracions de l’expert, l’expansió de la població propícia que el territori es degrade: “El procés d’urbanització ha canviat els usos del sòl, cosa que ha generat un avanç de les superfícies forestals i la reducció de les superfícies agrícoles”, va manifestar el catedràtic en referència a diversos fenòmens com el de la litorització (l’auge de viure en la línia de costa).

Nel·lo insisteix que, encara que s’haja avançat i es dispose de la tecnologia més avançada, encara queda un camí llarg per millorar, com és l’ordenació del territori per a “adaptar-se a l’efecte del canvi climàtic”. En aquest sentit, el catedràtic recorda que sempre s’ha anteposat la mitigació davant la necessitat de canviar la manera de conviure en l’enclavament litoral: “El calfament és irreversible i cal aplicar estratègies d’adaptació”.

Així mateix, va asseverar que la cartografia, juntament amb la informació de què es disposa és deficitària: “El mapa de riscos és més complet, en el qual s’inclouen problemàtiques com la geologia o la inundabilitat d’una zona”, explica. A això, va afegir que els plans territorials caldria “replantejar-los per al futur i fer-los vinculants per al planejament urbanístic”

“Després de la DANA, cal aprofitar per a replantejar la sostenibilitat dels usos del sòl existents i adaptar-ne el disseny i la ubicació. Hem d’evitar superar els límits imposats per la natura i els moviments de tipus especulatiu. Per a fer-ho és fonamental que hi haja una cooperació interadministrativa, comptar amb els recursos necessaris, incidir en aspectes ambientals i socials, i involucrar la ciutadania”, va subratllar Nel·lo.

Aigua i mobilitat

En el torn de la gestió de recursos hídrics, Anna Ribas, catedràtica de geografia de la Universitat de Girona, va desgranar la situació de l’aigua en el territori nacional. Concretament, les demandes d’aigua procedents d’un regadiu en expansió contínua i l’augment dels consums industrials i turístics ha suposat que el model dominant de gestió s’intensifique. “Les pressions sobre les nostres fonts d’aigua han impulsat el sorgiment de recursos alternatius, especialment per les etapes de sequeres intenses, com ara transvasaments interconques, aigües dessalades, reutilització d’aigües residuals urbanes, etc.”, assenyala Ribas.

La disminució general de precipitacions; el descens d’escorrenties per la pujada de les temperatures i l’augment de la freqüència d’intensitat dels fenòmens extrems són alguns dels efectes més patents del nivell a què se sotmet el canvi climàtic. No obstant això, l’experta en geografia assegura que hi ha “una finestra d’oportunitats”, com la Llei 7/2021, del 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica: “L’article 19 ens diu que cal perseguir la seguretat hídrica per a evitar un escenari de vulnerabilitat que pot patir tant la població en general com les activitats que més ho necessiten”.

Pel que fa a la històrica riuada del 29 d’octubre, Ribas recorda que hi ha una concepció de gestió momentània normalitzada, i que no es plantegen accions significatives “que permeten realment baixar la pressió sobre els recursos naturals”. En referència a la Directiva Marc Europea de l’Aigua (DMA), l’experta concreta que encara “estem molt lluny d’aconseguir aigües superficials i aqüífers en bon estat”: “Fa més de 20 anys que es va aprovar”.

Un dels sectors econòmics més potents en el territori nacional és l’agroalimentació, l’aportació de la qual al PIB el 2023 va ser del 8,9%, segons un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie), i un dels que més aigua necessita. Malgrat això, la qualitat de l’aigua, juntament amb les xarxes de proveïment i la forta estacionalitat de la demanda en la Mediterrània dels espais turístics ha agreujat la seua situació: “El volum d’aigua subministrada a la xarxa de proveïment públic ha disminuït des del període 2000-2022”.

“El canvi climàtic agreuja reptes que ja estan damunt la taula. A Espanya hi ha un marc legislatiu molt potent, però que s’incompleix sistemàticament. Totes les administracions competents han de corresponsabilitzar-se del compliment per a garantir aigua en qualitat i quantitat”, insisteix Núria Hernández, doctora en geografia per la Universitat de Sevilla i una altra de les convidades d’aquesta taula. En aquest sentit, Hernández també va asseverar que cal presentar una avaluació contínua de plans i programes per a assolir una “visió integral del cicle de l’aigua que cuide la quantitat tant com la qualitat” perquè s’han “invertit molts diners en polítiques d’aigua públiques” i les dades de les quals no han quedat registrades.

Un altre dels punts tractats durant el congrés va ser el moment de crisi de mobilitat i la incertesa ciutadana dels veïns dels municipis afectats per la DANA que no podien acudir als seus llocs de treball o desplaçar-se per qualsevol motiu sense una infraestructura de transport públic.

Josep Vicent Boira, catedràtic de geografia humana en la Universitat de València, ha sigut l’encarregat d’explicar les conseqüències d’una mobilitat inexistent en una societat contemporània en què la xarxa de mobilitat pública és crucial perquè el benestar econòmic i social siga efectiu.

“Durant la Covid-19 vam viure un cas semblant, però amb la DANA es va agreujar, perquè les infraestructures estaven destruïdes. Aquesta circumstància ha afectat directament l’activitat econòmica, el factor residencial i el factor social. És important incidir en aquest últim, ja que 13 dels pobles més afectats estan entre els cinc i deu punts per davall de la mitjana provincial de renda per llar. Sempre paguen els mateixos la situació de desprotecció i necessitat d’aquests recursos”, manifesta Boira.

La xarxa de Rodalies col·lapsada, els vehicles fets malbé i les carreteres inservibles han suposat danys quantificats en més de 2.100 milions d’euros, tal com afirma l’expert: “La geografia importa, perquè hi ha patrons desordenats de la mobilitat i de l’ús del sòl. Encara no he sentit debats sobre si hem de reconstruir mimèticament insistint en les mateixes situacions o acudir a un altre model. És clar que cal evitar aquestes zones inundables i de risc”.

La posada en marxa del Pla d’Acció Territorial de l’Àrea Metropolitana de València (Pateval) va suposar un intent de corregir les deficiències del sistema de mobilitat. No obstant això, la seua aprovació no es va arribar a tramitar: “Continuem sense pla d’actuació metropolità a València. Cal repensar i reordenar què es pot fer amb el territori i impedir que es torne a paralitzar el transport en aquesta àrea”.

(Des)informació i xarxes socials

“La desinformació i el negacionisme dificulten la presa de decisions informades. És imprescindible una comunicació clara basada en l’evidència científica”, va expressar María Dolores Pitarch, catedràtica de geografia humana en la Universitat de València.

Segons l’últim baròmetre del CIS, la gent té una actitud proactiva a informar-se, i també estan preocupats pel canvi climàtic, concretament més del 75%, mentre que més del 70% consideren que la DANA passada està vinculada a aquesta situació de crisi extrema del clima.

Una altra de les dades més destacades exposades durant la seua intervenció és que la televisió ha sigut el mitjà de comunicació tradicional més triat per la població, especialment l’RTVV, seguit de les xarxes socials, un ecosistema digital en què la mediació periodística es difumina a mesura que els usuaris adquireixen el paper d’informadors i deixen aflorar les faules i les narratives descontextualitzades i esbiaixades. “Les dinàmiques d’aquestes plataformes posen en el mateix nivell la ciència i la pseudociència i cal estar-hi molt atent”, adverteix Pitarch.

Davant aquesta situació, la catedràtica planteja que es desenvolupe una educació ambiental integral, basada en un entorn local que permeta connectar el canvi climàtic amb els problemes quotidians per a arribar a sectors poblacionals que creuen que “està tot perdut”, com les generacions més joves.

“La manera com es comunica condiciona la percepció social. Cal allunyar-se d’enfocaments apocalíptics i plantejar solucions viables que es puguen fer de veritat en el medi ambient. És important enfortir l’educació, l’alfabetització digital i construir una ciutadania crítica”, va concloure.

“No s’ha de reconstruir en els llocs on hi ha hagut crescudes i on ha mort gent. Cal sacrificar espais i les plantes baixes amb immobles no haurien de ser habitables. S’han de revisar les obres que s’han fet per a previndre inundacions, com les preses de contenció”. Jorge Olcina, catedràtic d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat d’Alacant, va protagonitzar l’última sessió de la primera conferència d’experts sobre canvi climàtic i territori a la Mediterrània ibèrica organitzada per Ana Camarasa i Joan Romero, dos professors de la Universitat de València, en el Centre Cultural la Nau.

Durant l’inici de la seua ponència, l’expert va usar cinc titulars de premsa –un dels quals d’aquest mitjà– com a exemple d’enganxall per a desgranar fil per randa la necessitat d’una gestió integral i eficaç sobre els esdeveniments extrems i naturals que estan modelant les formes de convivència de la societat, com va ser la DANA passada que va assolar la província de València i que ha deixat ja 227 morts, o aquella gota freda del 2019 a la comarca del Baix Segura, a Alacant, i que va deixar tres morts i va suposar la pèrdua de més de 1.300 milions d’euros.

La raó és que, segons l’expert en geografia regional, el canvi climàtic està en un procés de “significació especial”, especialment en la zona de la Mediterrània, i les administracions públiques de la qual “no garanteixen la vida humana” amb la tramitació de plans que no s’adapten a zones inundables i en què es continua edificant: “Estem en un territori de risc des d’època històrica. Ara hi ha més complexitats que en els anys 60, com l’augment del risc del litoral en què els nivells de vulnerabilitat i exposició de calor s’han disparat pel desenvolupament econòmic i el boom turístic amb l’ocupació d’espais indeguts. A més, a partir dels 2000, s’hi suma un altre factor que és l’efecte del canvi climàtic. Hem anat empitjorant i l’única solució és aplicar mesures completes amb molta pedagogia, tirar avant legislacions i saber comunicar a la ciutadania”.

En aquest sentit, Olcina també va manifestar la seua preocupació per l’augment i la normalització dels discursos negacionistes, així com l’obligació de transformar la planificació territorial, econòmica i d’emergència juntament amb “la gestió del domini públic maritimoterrestre i hidràulic” pels efectes del canvi climàtic, com les societats més desiguals i el medi ambient “incert”, que contribueixen a l’augment del calfament.

El també investigador principal del Grup de la Universitat d’Alacant de Clima i Ordenació del Territori va puntualitzar que fenòmens com la riuada del 29 d’octubre passat aniran convertint-se en una realitat més habitual a causa de l’augment de temperatures en aigües mediterrànies: “S’ha calfat el doble en 40 anys que l’aire superficial, alterant les intensitats, perquè l’aigua de la mar és càlida la major part de l’any”, subratlla.

En referència a l’últim informe IPCC, les conclusions demostren que cal desenvolupar llocs resilients al clima, tal com va exposar el catedràtic. “Per a reduir la perillositat, cal una obra civil que ho mitigue, així com una planificació del territori amb antelació, en què Protecció Civil, tant d’Europa com d’Espanya treballen a hores d’ara”, assevera l’expert en geografia. Al seu torn, afig que, el sistema del Consorci de Compensació d’Assegurances és un dels “millors que hi ha al món”, i el model del qual serveix de guia en alguns països.

“Cal repensar els plans urbanístics”

Jorge Olcina va remarcar que els plans generals d’ordenació urbana (PGOU) anteriors al 2000 no ofereixen cap seguretat per a la societat davant la deriva que va prenent el canvi climàtic i en els models del qual no es preveia. El catedràtic advoca per “paralitzar tots els plans urbanístics”, un desig inconcebible a ulls del Govern de Mazón, tal com es va demostrar el mes de novembre passat amb els suports del PP i Vox de la possibilitat de construir a 200 metres de la costa mitjançant un decret de simplificació administrativa, o la seua insistència a continuar urbanitzant sòl en zones inundables, fent cas omís als advertiments dels experts. “Les institucions han de cuidar el benestar social. Només 1.231 tenen planejament urbanístic posterior a l’any 2000; 623 posterior al 2008; i solament 278 posterior al 2015”, manifesta.

En línies similars, Olcina puntualitza que els plans d’orientació urbana “presenten mapes de perillositat i inundació”, cosa que implica una “mala interpretació de la cartografia”: “En el mapa de riscos hi ha moltes perillositats i necessita tècnics i especialistes en aquesta qüestió”.

Així mateix, recorda que la Comunitat Valenciana se situa en un territori d’“alta exposició”, en què actualment hi ha 200.000 habitatges en zones inundables: “Cal que hi haja una cartografia en forma de síntesi en què es reflectisquen aquestes zones d’alt risc d’inundació. A més, falten plans d’adaptació al canvi climàtic per als diferents sectors econòmics, i paralitzar projectes urbanístics que preveuen edificació en aquests llocs”. A més, insisteix que l’avís meteorològic ha d’arribar a tota la població i tindre en compte la població estrangera enviant-los l’alerta “en el seu idioma d’origen”: “Hi ha espais que mai haurien d’haver-se ocupat i caldria desallotjar-los com més prompte millor. Corre alt risc la vida de les persones que hi viuen dins”.

Sobre el Decret llei 20/2024, del 30 de desembre, aprovat pel Consell per a la reconstrucció dels municipis afectats per la DANA, Olcina considera que caldria aplicar-hi una visió més holística, i no sols de “tipus urbanístic”. “Els plans estratègics estan molt bé, però, quan canvia el partit polític que governa, es queden sense efecte. Caldria incorporar en la llei valenciana d’ordenació del territori una figura per a la reconstrucció de zones danyades per grans sinistres, que tindrien força normativa per a poder desenvolupar-les, independentment del poder polític que governara”, ressalta.

El año 2016 supuso un punto de inflexión que cambió el rumbo de la arquitectura después de que dos sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Madrid y del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía anularan unos planes urbanísticos por no tener evaluaciones de impacto de género. A partir de esas sentencias, llegaron otras del Tribunal Supremo que reforzaban la idea de que el urbanismo tenía una dimensión de género. El hecho de que existan estas sentencias ha hecho que tanto las administraciones como los grandes promotores hayan introducido este tema en el centro del debate urbanístico. Desde entonces, ha cambiado por completo la percepción y el interés de todos los agentes involucrados y la arquitectura con perspectiva de género ha pasado de ser un tema que algunas arquitectas propugnaban de manera minoritaria a estar de actualidad y revolucionar tanto las viviendas, como las calles y hasta las estaciones de tren.

Una de las grandes referentes en este ámbito y asesora de varias administraciones a la hora de elaborar normativas de vivienda y urbanismo con perspectiva de género, es la doctora arquitecta Inés Sánchez de Madariaga. “El cambio es muy importante y hay muchas comunidades autónomas que han legislado sobre ello”, explica a este periódico. A modo de ejemplo, pone la conocida como LOTUS, la Ley de Ordenación Territorial y Urbanística Sostenible de Extremadura, aprobada en 2018 y que por primera vez incluye un articulado extenso, amplio y sistemático en las leyes del suelo a través de un anexo técnico sobre cómo trabajar las dimensiones de género en todos los instrumentos urbanísticos. Después, se aprobó la Ley de Urbanismo de la Comunitat Valenciana que también incluye un articulado significativo en esta materia. “Las leyes son muy importantes porque son las que marcan lo que después tienen que hacer el resto de agentes y administraciones”, sostiene Sánchez de Madariaga.

Esas fueron las leyes que abrieron la puerta a normas de menor escala, pero también significativas, como el recientemente aprobado Decreto de habitabilidad del Gobierno vasco, que, entre otras cuestiones, obliga a las nuevas construcciones y a las rehabilitaciones integrales de las viviendas y portales a contar con la llamada perspectiva de género, que incluye una mayor iluminación en el caso de los portales, acabar con los llamados “puntos negros” que aumentan la sensación de inseguridad y la creación de habitaciones más amplias, ya sea en el caso de los dormitorios, como en el de las cocinas, para que las tareas del hogar sean compartidas entre varios miembros de la unidad convivencial.

“La arquitectura y el urbanismo pueden hacer mucho por garantizar la igualdad en los entornos urbanos, tanto en el espacio público como en el privado, es decir, de puertas para adentro y de puertas para afuera. En la parte pública, la calle, existen muchísimas cosas que deben mejorarse, por ejemplo, el transporte público, la iluminación para evitar los puntos negros, el diseño de espacios con múltiples usos, etc. En la parte privada, que sería la vivienda, las casas están diseñadas para un tipo de familia, que es la nuclear, la tradicional. Esto se nota en el espacio: un cuarto grande para los progenitores, cuartos más pequeños para los hijos, no hay espacio de trabajo (y si existe, suele ser el despacho del hombre) y cocina, no muy grande. ¿Y si hay otro tipo de estructura familiar? ¿O si la familia se quiere organizar de otra manera?”, pregunta la doctora en Sociología Iraide Fernández, quien insiste en que puede que el hecho de que se construyan cocinas más grandes puede que no haga que “automáticamente” las tareas del hogar sean compartidas, pero “es algo que ayuda”. “También ayuda que la cocina no esté completamente aislada del resto de la vivienda”, detalla.

Las viviendas están diseñadas para un tipo de familia con un cuarto grande para los progenitores, más pequeños para los hijos, sin espacio de trabajo y con cocina pequeña. ¿Y si hay otro tipo de estructura familiar?

Iraide Fernández — Doctora en Sociología

Para Sánchez de Madariaga, el hecho de tener habitaciones de un mayor tamaño, hace que la vivienda sea más versátil, porque permite una mayor multifuncionalidad en el uso de los espacios y una mayor adaptabilidad a distintas configuraciones familiares. Mientras en los años 60 y 70 las habitaciones de los hijos se utilizaban exclusivamente para dormir, actualmente, y debido a que la edad de emancipación cada vez es mayor, las habitaciones se utilizan no solo para descansar o realizar actividades de ocio como ver la tele, sino que también son utilizadas para estudiar y trabajar. “Antiguamente nadie tenía en su habitación un escritorio y mucho menos una televisión o un ordenador. Ahora la vida de los jóvenes está dentro de sus habitaciones y por tanto esos espacios se deben ajustar a la realidad actual”, indica.

Perspectiva feminista en las estaciones de tren

Sin embargo, la doctora arquitecta por la Universidad Politécnica de Madrid (UPM) y Master of Science por la Universidad de Columbia, en Nueva York, sostiene que la perspectiva de género va más allá del ámbito residencial, ya que también ha llegado para revolucionar calles e incluso estaciones de tren. En esa tarea han estado trabajando desde la Cátedra UNESCO de Género en Ciencia, Tecnología e Innovación de la Universidad Politécnica de Madrid (UPM) que dirige. Para ello, según detalla, se debe tener en cuenta las necesidades, las realidades y el uso de las mujeres en las calles y las estaciones de tren. “En el caso de las estaciones, además de tener en cuenta el tema de la seguridad y la iluminación de los recorridos, se tiene que trabajar en la visibilidad, el flujo de personas y la forma de los espacios. También debemos tener en cuenta la comodidad y la calidad de los espacios, cuando vas acompañada de menores o de personas mayores con movilidad reducida, cómo sea la accesibilidad o dónde puedes sentarte, son elementos de diseño que tienen una dimensión de género fundamental”, indica la arquitecta que pone como ejemplo la nueva estación de Irún en la que ha trabajado.

Espacios que posibilitan los crímenes

El doctor en Psicología y subdirector del Instituto Vasco de Criminología, César San Juan, en el ámbito de la seguridad en los entornos urbanos considera que, a la hora de analizar un crimen en un espacio público, se debe estudiar, “además de un individuo motivado para delinquir”, el que haya “un espacio que lo haya hecho posible, que lo haya facilitado”. “Estos espacios que pueden ofrecer posibilidades para que tenga lugar un delito los denominamos crimípetos. El reto de la criminología ambiental y la arquitectura urbana sería diseñar espacios crimífugos”, explica.

La agresión sexual solo tendrá lugar si el lugar ofrece las condiciones ambientales que la hacen posible: ausencia de control social o vigilancia formal e informal y oscuridad o intimidad espacial

César San Juan — Doctor en Psicología y criminólogo

“En este sentido un delito que está especialmente condicionado por las variables espaciales y contextuales son, precisamente, las agresiones sexuales. Obviamente, debe existir un individuo potencialmente agresor y una víctima vulnerable, pero la agresión sexual solo tendrá lugar si el lugar ofrece las condiciones ambientales que la hacen posible: ausencia de control social o vigilancia formal e informal y oscuridad o intimidad espacial. Con respecto a la seguridad, los hombres y las mujeres usamos la ciudad de diferente forma, pero también los adultos con respecto a los menores, adolescentes o las personas mayores. Las personas con movilidad reducida también pueden ver limitado el uso y apropiación de la ciudad. O las personas inmigrantes en comparación con los oriundos. La cuestión es que todo el mundo se sienta cómodo en el espacio urbano, en cualquier lugar y a cualquier hora. Esta aspiración es lo que denominamos la ”democratización“ del espacio urbano”, señala.

La socióloga Iraide Fernández también coincide con San Juan en el hecho de que las mujeres y los hombres hacen un uso distinto de las ciudades. “Hay que pensar que las ciudades son un reflejo de la sociedad y sus pautas culturales. La división de roles de género que se da en la sociedad en la que los hombres se encargan de las tareas productivas y las mujeres de las reproductivas se traslada a las ciudades. En otras palabras, espacios privados para ellas y espacios públicos para ellos. O, también podría decirse, ciudades diseñadas por y para el hombre. ¿Cómo van a acceder las mujeres y los hombres de igual forma a un espacio que se solo se ha pensado para ellos? Por ejemplo, ¿La ciudad está pensada para el cuidado? No, no está pensada para los desplazamientos entre la vivienda y el supermercado, el centro escolar y el parque, accesible a carritos o sillas de ruedas. En la sociedad heteropatriarcal en la que vivimos este rol, estas tareas, siguen recayendo en mayor medida en las mujeres, así que son las que más sufren este diseño pensado para otro”, detalla.

En cuanto a la percepción de inseguridad, Fernández explica que la arquitectura y el urbanismo no pueden hacer que desaparezca del todo, pero sí que pueden mejorar la situación haciendo espacios diáfanos (sin recovecos), con visibilidad, con iluminación o con vida en las calles. “Todas hemos sufrido volviendo a casa de noche, no se trata de algo imaginado, es algo real y que nos afecta en mayor medida”, lamenta.

Hasta ahora los espacios urbanos se han construido priorizando en dar respuesta a todo lo vinculado con las actividades económicas y con lo productivo y el resto de esferas han quedado en los márgenes

Blanca Valdivia — Socióloga urbana

Ciudades que se alejan del consumo para centrarse en los cuidados

Más que arquitectura con perspectiva de género, la socióloga urbana Blanca Valdivia prefiere llamarlo urbanismo feminista y a eso se dedica desde hace 18 años en Col·lectiu Punt 6, donde no consideran que se trate de únicamente de un tema a tratar en algún proyecto, sino que se trata de una mirada transversal que se debe incorporar a todos los proyectos. “Nosotras hacemos un urbanismo feminista, interseccional y encarnado. Trabajamos desde nuestras carnes. Por eso para nosotras los cuidados son muy importantes. Es fundamental planificar y diseñar espacios que fomenten y faciliten la corresponsabilidad social de los cuidados. También debemos ser conscientes de que más allá de lo educativo, hay cosas simples desde el plano urbanístico que podemos hacer para que nos sintamos más seguras. Otro punto importante para nosotras es desjerarquizar y despatriarcalizar el urbanismo para escuchar las voces de mujeres que durante todo este tiempo han estado silenciadas”, explica Valdivia.

A medida que las mujeres vayan conquistando espacios en la ciudad y se vayan diseñando calles de una forma distinta, Valdivia reconoce que va a haber personas que vayan perdiendo privilegios porque a la hora de diseñar “va a haber otro tipo de prioridades”. “El urbanismo feminista pone a todas las personas en el centro de las decisiones. Por eso una parte de las personas perderán privilegios para que otras los ganen y se distribuyan esos privilegios. Hay que hacer un cambio radical de paradigma y crear ciudades cuidadoras que te cuiden y que te permitan cuidar a otras personas y al medioambiente. Hasta ahora los espacios urbanos se han construido priorizando dar respuesta a todo lo vinculado con las actividades económicas y con lo productivo y el resto de esferas han quedado en los márgenes”, critica Valdivia, quien a la hora de describir su ciudad ideal, destaca aquella que tenga menos espacios para los coches, más calles seguras y accesibles, con sombras, bancos, fuentes, vegetación y menos espacios mercantilizados.

Jamás me hubiera imaginado que en tan poco tiempo avanzaríamos tanto. Evidentemente lo que falta es que lo que ya está asumido y entendido por la opinión profesional vaya calando poco a poco en las administraciones

Inés Sánchez de Madariaga — Doctora en Arquitectura

La también socióloga Iraide Fernández opina que las ciudades deben “dejar de estar centradas” en el consumo y el turismo, para empezar a ser consideradas como “espacios inclusivos a los que todo el mundo tiene derecho a acceder”. “Esto evitaría las desigualdades de acceso entre hombres y mujeres, pero también el urbanismo hostil y la exclusión que genera el propio espacio”, señala tras destacar que para diseñar con esta perspectiva es fundamental que los municipios inicien procesos participativos con su ciudadanía.

Tras analizarlo con este periódico durante 30 minutos y durante los 30 últimos años de su vida, Inés Sánchez de Madariaga admite que aún “queda un camino largo” para llegar a construir un mundo realmente igualitario, sin embargo, subraya que “el camino recorrido es absolutamente impresionante”. “Jamás me hubiera imaginado que en tan poco tiempo avanzaríamos tanto. Evidentemente lo que falta es que lo que ya está asumido y entendido por la opinión profesional vaya calando poco a poco en las administraciones. Esto lleva un poco de tiempo, pero el proceso ya ha comenzado y una vez que estás en el camino ir hacia atrás es muy difícil. Soy muy optimista, las perspectivas son claramente positivas, sin ninguna duda”, concluye.

El Grupo Municipal Popular de Cáceres ha mostrado su rechazo al nuevo proyecto subterráneo de la mina de litio en el paraje Valdeflórez, que ha anunciado la promotora australiana Infinity Lithium, “si es perjudicial para Cáceres y para los cacereños”, aunque ha subrayado que estudiará a fondo el proyecto para pronunciarse de manera definitiva.

El portavoz de los populares, Rafael Mateos, ha recordado que el único documento técnico que impide esa instalación es el Plan General Municipal (PGM) y que “por lo tanto, vamos a analizarlo”. “Y, desde luego, para este grupo, si ese proyecto es perjudicial para Cáceres, nuestra postura será inamovible: diremos no a ese proyecto”, ha aseverado.

En este contexto, Mateos ha señalado que su grupo no ha tenido ningún contacto con los promotores y que, por lo tanto, desconocen el proyecto, de modo que esperarán a que se registre en el Ayuntamiento para acceder al mismo.

De hecho, el portavoz ha calificado de “temerario” manifestarse acerca del nuevo proyecto sin conocerlo a fondo y ha criticado la reacción del gobierno local, que el pasado viernes, a través de su portavoz, Andrés Licerán, señaló que el proyecto “no es posible porque el Plan General Municipal (PGM) no lo permite”, en alusión a la imposibilidad de realizar labores extractivas en el paraje.

Mateos ha calificado de “peregrina” esta posición porque el PGM “es un documento vivo y puede modificarse”, pero el pleno ya votó en contra, en la anterior legislatura, de modificar el PGM para permitir la actividad extractiva en Valdeflórez.

En cualquier caso, Mateos ha recalcado que a su grupo solo le mueve el interés general de los cacereños y que va “a estar en frente de ese proyecto, como lo hemos estado hasta ahora, si no es bueno para la ciudad”.

Intu Mediterrani, el macrocentre comercial de 375.000 metres quadrats edificables que un inversor britànic pretén desenvolupar en l'antic camp militar i el paratge de La Mola ha dividit a la societat valenciana. Compromís i Podemos han mostrat el seu rebuig a la seua posada en marxa, mentre el PSPV no ha aclarit la seua postura i manté que ha de ser la legalitat la que regisca en la seua tramitació. PP i Ciutadans s'han mostrat obertament favorable a la seua construcció, encara que en tres anys de govern (2012-2015) els d'Isabel Bonig no van ser capaços articular un procés que garantira la seua posada en marxa.

Paterna, governada pel PSPV, vol el macroprojecte coste el que coste, mentre que municipis limítrofs com Manises o la mateixa València, de Compromís, veuen amb recel un macrocentre comercial que podria fer saltar per l'aire el ja erosionat per les compres per internet sector comercial valencià. Fins als sindicats, CCOO i UGT, tenen postures oposades en aquest debat.

Mentre la societat valenciana es polaritza davant aquest tema, és molt difícil conciliar acords, l'inversor britànic Intu realitza grans operacions en altres zones d'Espanya que obrin més interrogants sobre les seues intencions i el seu futur. Intu ha venut recentment per 475 milions la seua joia de la corona a Espanya, Puerto Venecia a Saragossa, el complex comercial més gran del país. També vol traspassar a un fons alemany Intu Astúries.

Intu segueix avant amb els tràmits per a construir a Màlaga algun projecte similar a Puerto Venecia i al que vol projectar a Paterna. En 2017, la multinacional britànica va adquirir el centre comercial Xanadú a Madrid.

Aquests moviments, sobretot les vendes milionàries, s'han justificat com a intents de fer caixa per a anar reduint deute. Voldran fer el mateix a Paterna? I a Màlaga? En el cas de Puerto Venecia, Intu ha estat cinc anys amb el projecte i ha eixit amb una bona venda a fons d'inversió, la qual cosa denota que la seua intenció tampoc és de permanència si no de rendibilitzar un projecte que, en el cas de València, podria canviar tota la geografia comercial de la capital valenciana i la seua àrea metropolitana.

Recentment, Intu va aconseguir una victòria moral contra el Govern valencià, en aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia valencià desmuntara l'informe administratiu que va tombar el seu projecte inicial. Això els ha portat a presentar un nou pla amb menys volumetria i “més sostenible” amb el qual pretenen superar l'oposició de les conselleries d'Emergència Climàtica i Infraestructures. Amenacen amb demanar indemnitzacions milionàries si els tornen a donar un no per resposta.

Ofensiva mediàtica

A l'ofensiva política, administrativa i legal, se li ha sumat en els últims mesos una ofensiva mediàtica. Intu ha organitzat actes amb diversos mitjans de comunicació valencians sobre tot tipus de temes i als quals han assistit membres del Govern valencià. El que més friccions ha despertat entre els socis del Botànic ha sigut l'últim, al qual va acudir el conseller d'Infraestructures, Arcadi España. Podem -soci en el Consell de socialistes i Compromís- va emetre un comunicat públic en el qual va censurar l'actitud d'Espanya ja que el seu departament haurà d'emetre informes sobre la idoneïtat o no d'Intu Mediterrani.

“Vull deixar clar que no faran l’urbanisme les empreses. Com és lògic, les empreses hi han de participar, però farem l’urbanisme entre tots”.

Així es va pronunciar l’alcalde de València (ara en funcions), Joan Ribó, en l’entrevista publicada per eldiario.es abans de les eleccions passades.

Les paraules del primer edil no eren simple postureig. De fet, segons fonts consultades, Urbanisme és un dels objectius de Compromís en la negociació que s’obrirà en els pròxims dies amb el PSPV per a segellar un nou pacte de Govern.

La coalició valencianista considera aquesta regidoria, en mans del PSPV la legislatura passada, una peça clau per a plasmar el seu model de ciutat juntament amb Mobilitat, en la qual pretenen incloure Policia Local (també gestionada pels socialistes) en una ‘superregidoria’ que estaria coordinada per Giuseppe Grezzi.

En la legislatura passada van ser uns quants els desacords que van aflorar entre valencianistes i socialistes a compte de projectes urbanístics com el del Grau o Benimaclet, en què els primers consideren que no han suposat canvis substancials respecte del model del PP.

De fet, en el cas del Grau, Ribó va criticar obertament la reducció de zones verdes i l’absència del soterrament de les vies ferroviàries i en el de Benimaclet va advocar per reduir les altures de les torres i, per tant, l’edificabilitat.

Des del PSPV van argumentar que són projectes heretats i compromesos en l’etapa del PP i que qualsevol reducció d’edificabilitat implicaria costos econòmics milionaris per a les arques públiques.

Siga com siga, aquesta cartera serà un dels objectius principals per a Compromís que, en cas de no convéncer els socis socialistes, apostarien per fer-se amb Hisenda, també en mans del PSPV la legislatura passada, per controlar les arques i la política fiscal.

D’aquesta manera, sembla clar que Compromís vol fer-se amb el control de dues regidories, almenys, que han estat gestionades en els últims quatre anys pel partit que dirigeix Sandra Gómez a València ciutat: Policia Local i Urbanisme o Hisenda.

Els valencianistes tenen clar que per a aconseguir-ho haurien de cedir alguna de les seues carteres més importants i des del partit de Ribó tenen clar que Cultura Festiva, desitjada de manera explícita pels socialistes, podria entrar en la negociació.

Sobre això, l’actual regidor del ram i president de Junta Central Fallera (JCF) en funcions, Pere Fuset, va comentar dimecres que, abans de qui dirigeix cada àrea, cal acordar un programa conjunt i que en qualsevol cas “tots els qui han de ser consensuats i dialogats amb tota naturalitat, es pot parlar de Festes, d’Urbanisme, de Mobilitat, de Policia o de qualsevol, tots els qui hauran de ser posteriors i, en qualsevol cas, és una atribució de l’alcalde la seua designació”.

El que sembla clar és que les negociacions pel que fa a la reestructuració de competències no seran senzilles.

Sense anar més lluny la portaveu del PSPV-PSOE a València, Sandra Gómez, no acudirà dijous a l’entrevista que tenia programada amb l’alcalde en funcions, Joan Ribó, perquè considera una “falta de respecte” que el primer edil haja programat una ronda de reunions formals amb els representants de tots els partits, començant pel PP, abans d’asseure’s a parlar del futur Govern.

La recentment proclamada candidata del PSPV-PSOE a l'alcaldia de València, Sandra Gómez, ha passat per la redacció valenciana d'eldiario.es per a realitzar un balanç dels tres anys de nou govern municipal del que ha format part al costat de Compromís i València en Comú/Podemos.

Gómez ha analitzat la situació política actual i les actuacions dutes a terme en el barri del Cabanyal, on ha advertit que amb l'arribada del nou Delegat del Govern, el també socialista Juan Carlos Fulgencio , perseguiran “la delinqüència”.

A més, ha llançat algunes propostes de cara als pròxims comicis: “planificarem una política d'aparcaments públics subterranis i en altura; volem retirar el vehicle privat dels carrers, però cal donar alternatives”.

La socialista s'ha mostrat preocupada, ja que “els discursos de la dreta populista estan guanyant a Europa i és trist veure que s'estan assumint per la dreta espanyola que representen PP i Ciutadans”, motiu pel qual ha posat en valor el PSPV com a únic partit capaç de frenar-los mitjançant “la defensa de la llibertat i la igualtat”.

Gómez es va convertir en la portaveu del PSPV en l'Ajuntament de Valéncia després de la marxa de Joan Calabuig com a delegat de la Generalitat en la Unió Europea l'estiu de l'any passat, la qual cosa li ha donat més visibilitat i projecció en l'últim any.

La regidora socialista té 33 anys i és llicenciada en dret i ADE i ja ha exercit com a advocada. De fet, va ser qui va portar l'acusació del partit contra Rita Barberá i Alfonso Grau en el 'cas Nóos'.

Tots aquests neologismes fan referència a processos interrelacionats l'origen dels quals es remunta a l'estratègia neoliberal centrada en l'extracció de plusvàlues de les ciutats i de la seva vida urbana

Un amic i jo fem col·lecció dels nous termes que apareixen, sobretot en l'àmbit acadèmic, però també en el polític, per fer referència a determinats processos urbans que tenen lloc actualment a les ciutats.

El rei dels mateixos és gentrificació; crec que no cal dir res més d'aquest concepte. Defineix aquella dinàmica que es produeix en determinades àrees de la ciutat i que consisteix en la substitució d'un determinat grup de veïns i veïnes de classe social mitjana-baixa per un altre grup de classe social més elevada i el consegüent desplaçament del primer d'aquests. Després tenim el de la turistificació, és a dir, el referit a aquelles zones, principalment urbanes però no exclusivament, que veuen com la seva complexitat i la seva barreja d'usos inicial es veu alterada per una certa especialització: el monocultiu turístic. Per al terme turistificació ha alguns sinònims, com el de resortización -de resort-. En realitat, tots aquests neologismes fan referència a processos interrelacionats l'origen dels quals es remunten a l'estratègia neoliberal centrada en l'extracció de plusvàlues de les ciutats i de la seva vida urbana. Així, darrera de l'aparença neutra de projectes i plans de dinamització de l'economia urbana es produirien efectes col·laterals significatius -entre altres la creació de zones exclusives i, per tant, excloents-, els quals vénen precedits de determinats símptomes, més o menys visibles, i que suposen evidències del tipus d'àrea i, per tant, de ciutat, que s'acaba determinant.

Un d'aquests símptomes és l'aparició de certs establiments, comerços i botigues que, només uns anys abans, resultarien estranys en el paisatge urbà d'algunes àrees, carrers i places. En el cas de Barcelona, per exemple, podem parlar d'un increment substancial de negocis vinculats a l'auge de la ciutat comtal. Alimentació, immobiliàries, botigues de queviures, restauració, degustació, fleques, etc., estan directament vinculats a la preeminència d'un sector que està basat en el consum de béns i serveis per part d'uns visitants temporals, els i les turistes, i les seves necessitats. No obstant això hi ha altres, menys evidents, com les matalasseries o fins i tot les bugaderies, que semblen ressaltar la deriva turística de determinades àrees de la ciutat.

Si prenem, per exemple, la zona de l'Eixample Dreta al voltant de carrer Diputació, entre Marina i Passieg de Gràcia, crida l'atenció l'obertura recent d'un indeterminat nombre de bugaderies. I dic indeterminat perquè no hi ha estadístiques oficials actualitzades sobre la seva quantia, però només cal fer una volta per l'entorn per veure com aquestes han proliferat. Fa uns mesos, un conegut mitjà de comunicació, ressaltava el nombre d'aquest tipus d'establiments, molts d'ells en règim de franquícia, que s'estaven obrint i l'oportunitat de negoci que suposaven. Només dues de les més conegudes -la Wash i Fresh Laundry- compten amb més de 46 establiments escampats per la ciutat, algunes d'aquests, al mateix carrer Diputació. No obstant això, aquesta qüestió no tindria per què estranyar. Aquest carrer, just entre els límits abans assenyalats, compta amb un total de 44 apartaments turístics legals, mentre que Airbnb, que per tots és sabut no indica la localització exacta dels allotjaments que ofereix, assenyala 1.544 apartaments a la zona, dels quals el 68,1% són complets -cal assenyalar, però, que molts apartaments legals són també oferts a la plataforma de suposada economia col·laborativa. D'altra banda, el Departament d'Estadístiques de l'Ajuntament de Barcelona assenyala que el barri de l'Eixample Dreta ha experimentat, de 2010 a 2016, un increment del 2,3% en la importància del sector turístic i la restauració, passant del 9,2 al 11,5% en aquests set anys. L'existència, doncs, de les bugaderies suposaria un símptoma que precedeix els efectes col·laterals abans ressenyats.

 Així, si el meu amic i jo voldríem col·laborar amb la inflació de nous termes per referir-nos a processos urbans en marxa podríem assenyalar la bugaderització com un d'ells. Mentrestant, els efectes col·laterals conceptualitzats per aquests neologismes, sumen i segueixen.

Fa uns dies vaig realitzar un peculiar exercici amb els meus alumnes i alumnes de grau. La idea era, dins de l'assignatura d'Introducció a la Sociologia i Psicologia del Turisme, confirmar o refutar una senzilla hipòtesi a través d'una pràctica breu d'observació participant en un espai proper a l'Escola. El lloc escollit va ser la plaça dels Països Catalans i la hipòtesi la següent: “La Plaça no funciona. Es tracta d'un lloc bàsicament de pas a causa del seu disseny i construcció ”. Això ens va donar després peu a repassar l'origen d'aquest tipus d'urbanisme a la ciutat i a plantejar possibles alternatives.

Com titulava el periodista Llàtzer Moix, hi va haver un moment en la història de Barcelona en què aquesta va ser La ciutat dels arquitectes. L'arribada dels socialistes al poder el 1979, de la mà del PSUC, no ho oblidem, va suposar l'accés a la Casa Gran d'una nova generació de polítics i polítiques demòcrates que, a més, provenien suposadament d'una tradició d'esquerres, portant nous aires a les formes d'entendre la política municipal. I dic suposadament perquè, tal com va assenyalar l'ex Molt Honorable Jordi Pujol, molts d'ells eren socialistes de Sant Gervasi, és a dir, veïns i veïnes d'una part de Barcelona històricament poblat de gent benestant.

Sigui com sigui, el començament de la dècada dels 80 a la ciutat comtal es va caracteritzar, entre altres qüestions, per l'escassetat de recursos econòmics, els inicis del somni olímpic i l'acció accelerada d'un Govern que es veia en la necessitat de satisfer les peticions del poderós moviment veïnal d'aquell llavors, alhora que tractava de desmantellar-lo. L'any 80 va ser també el de l'arribada a la Delegació d'Urbanisme de l'arquitecte Oriol Bohigas. Encara que aquest, famós per la seva llegendària afirmació al voltant de les necessitats urbanístiques de Barcelona -dignificar el centre i monumentalitzar la perifèria-, no va arribar sol a l'Ajuntament, sinó acompanyat per molts dels seus exalumnes, alumnes i deixebles, els coneguts com los lápices. Tota una generació d'arquitectes que va poder, per fi, posar les mans sobre Barcelona.

L'impuls polític, l'escassetat de recursos i les tendències arquitectòniques en voga entre los lápices van portar, entre altres, a la popularització de les conegudes com places dures. Serien aquestes aquelles on abundava el formigó i el ciment, sent la coberta vegetal un element insignificant, quan no en directa extinció. Un exemple d'això és l'actual Plaça dels Països Catalans, davant de l'Estació de Sants.

L'entorn de l'Estació de Sants és objecte de controvèrsia almenys des de l'època de Trias a l'Ajuntament. Seves són les paraules, allà per 2015, que la zona era “una vergonya lamentable”. El Govern de Barcelona en comú, acompanyat pels socialistes, com no podia ser d'altra manera, va reprendre la idea d'intervenir en l'àrea a través d'un pla de “recuperació i protecció dels espais públics moderns a la ciutat”. D'aquesta manera, i després del consegüent procés participatiu -marca de la casa en comú-, la idea és reconèixer el valor d'aquest i altres emplaçaments, com ara el Moll de la Fusta i els parcs de Diagonal Mar.

Entre les conclusions dels alumnes i les alumnes del grau es van trobar alguns elements que, potser, puguin ser d'interès tant per al veïnat com per a l'equip municipal. Pas a recollir-los a continuació. En general es considera a la plaça com un lloc de pas; la gent ve i va, molta provinent de l'Estació de Sants: viatgers de negocis de l'AVE a Madrid, usuaris de Rodalies, etc. Es tracta, a més, d'un lloc brut, sense bancs on conversar o simplement parar-se un instant a recuperar el bleix, ni cap tipus de vegetació. Tampoc hi ha equipament o instal·lació que permeti una certa presència constant en el seu entorn. A les interpel·lacions realitzades als caminants, aquests es sorprenien fins i tot que el lloc tingués la consideració de plaça, encara que aquesta fos reconeguda amb un Premi FAD l'any 1984. En general, la percepció de la mateixa era com un espai lleig, brut i amb poc ús, tot i que alguns veïns i veïnes de la zona encara recordaven la zona com un lloc de trobada i esbarjo. Entre les propostes elaborades es trobaven les de dotar l'escena d'una mica més de colorit, zones verdes que permetin respirar al passejant; bancs i espais de descans col·lectius, evitant els equipaments individuals que impedeixen la conversa i, finalment, la instal·lació de zones infantils, àrees per a gossos i un entorn delimitat en exclusiva per a skaters, veritables amos del lloc a determinades hores del dia. En relació amb l'entorn, pacificar el trànsit, reduint la presència de vehicles en general, i connectar la zona amb la propera Avinguda de Roma.

Aquestes i altres idees podrien ser d'interès si la intenció és, veritablement, que es produeixi una reapropiació per part del veïnat d'una plaça que, per molts premis que tingui, no ha estat mai res més que una plaça dura. I, de vegades, ni això.

A hores d’ ara, i més des de la publicació dels treballs –determinants- de Jane Jacobs (Muerte y Vida en las Grandes Ciudades i La ciudad, riqueza de las naciones), a ningú no li pot sorprendre que siga considerada un actiu econòmic i social de primer ordre i un element de competitivitat “regional” (a diferents escales territorials) la presència d’una xarxa densa i estructurada de ciutats, i més si en aquesta xarxa hi juguen un paper cabdal les ciutats mitjanes.

Les ciutats, producte de la revolució neolítica (des del 8.000 aDc circa) han estat sempre un relat històric d’èxit malgrat els desastres naturals, les epidèmies i les guerres. Han estat, des del punt de vista econòmic, el bressol de l’ intercanvi comercial, de la divisió del treball i del desenvolupament de la manufactura i els serveis. També l’espai de les idees, de la llibertat, de la creació cultural, dels moviments socials i de les revolucions tecnològiques i polítiques. Tot plegat, un poderós magneto que ha anat consolidant-se i que després de l’embranzida urbana vinculada a la primera revolució industrial als països de l’actual OCDE, experimenta des del 1950 un nou i fort impuls que explica la denominació de “planeta urbà”.

Més del 50% de la població mundial ja habita en les ciutats i totes les previsions apunten que el 2050 aquest percentatge s’acoste al 70% amb els greus reptes que això suposa perquè la dotació d’infraestructures bàsiques no sempre acompanya a l’espectacular augment de la població urbana. Però malgrat aquests dèficits, les ciutats continuen sent el lloc d’arribada de contingents humans que fugen de la fam, la misèria i la guerra i cerquen una llum d’esperança i oportunitats de sobreviure i d'assolir les mínimes dosis de benestar.

Aquesta “oda a la ciutat” no pretén amagar en cap moment ni fer oblidar els episodis negres, les regressions, el patiment i l’obscurantisme que també tenen com a escenari les ciutats. Però sempre ha triomfat la ciutat en feliç expressió de Glaeser i autors tan valuosos i mediàtics com Richard Florida (“The Rise of the Creative Class” (2002) “Cities and the Creative Class” (2005) i “Who's Your City?” (2008)) ens han demostrat la força transformadora de les ciutats que acullen la classe creativa i proporcionen un caldo de cultiu adequat perquè es desenvolupen el talent, la tolerància i la innovació. Talent, tolerància i innovació que abans (l’aire de la ciutat fa lliure, deia un vell adagi medieval) i ara desperten el recel d’altres instàncies polítiques regionals i estatals (Perez Casado. 1987. El miedo a la ciudad. Paper Back)

Al remat, el planeta urbà (cada vegada més urbà) és el regne dels contrasts: hi conviuen en permanent contradicció les megalòpolis de la misèria, els slums i els grans dèficits d’abastiment d’aigua i habitatge amb regions urbanes i corredors que conformen l’avantguarda del sistema urbà mundial. Una avantguarda diversa on, davant el benestar (sempre relatiu) dels corredors atlàntic i pacífic dels USA i els subsistemes urbans de la vella Europa (la banana europea, el Bàltic o l’ Arc Mediterràni), la costa est xinesa, el corredor de la India  o l’eix Río de Janeiro–Sao Paulo malden per erigir-se en nous protagonistes.

Deixem l’escala planetària per aprofundir una mica en el paper clau de les ciutats en els processos de desenvolupament econòmic. La revolució urbana que acompanya la revolució industrial en Europa i els USA en els segles XIX i XX és el nostre marc de referència (que cal actualitzar i adaptar a la nova escala planetària). El que ací ens interessa és subratllar el paper clau que juguen les ciutats com a proveïdores bàsiques de bens i serveis col.lectius necessaris per al desenvolupament econòmic i social. La iniciativa privada sols fabrica o desenvolupa aquells productes i serveis que puguen esdevenir mercaderies i que no exigeixen períodes de circulació del capital excessivament llargs. Però el creixement de les ciutats i la continuïtat del desenvolupament capitalista exigeixen la provisió de bens i serveis que estan fora de l’abast de la lògica del capital privat que sols intervé per a abastir els segments de renda elevada.

Però la creixent població urbana només és viable si els poders públics s’encarreguen de garantir l’abastiment d’aigua i energia, l'educació, la sanitat, l’habitatge o el transport. Proveint aquests bens i serveis de forma directa o creant les condicions de rendibilitat adequades mitjançant el règim de concessió administrativa (o finançant la demanda en el cas de l’habitatge). Al final, la ciutat és, bàsicament, un conjunt complex de bens i serveis públics espacialment articulats que fa possible tant l’ús residencial com productiu de l’espai urbà. Les ciutats són, per tant, conditio sine qua non del desenvolupament econòmic.

Tant important com l’ èxit de la ciutat com a forma predominant de l’organització de l’espai ha estat l’aparició i desenvolupament de processos de cooperació formal i informal entre les ciutats en qualsevol escala territorial. Les àrees metropolitanes i regions urbanes són el cas més conegut i generalitzat, malgrat l’anomalia espanyola, però hi ha una ampla varietat de formes de cooperació espacials o temàtiques Aquesta cooperació (que no exclou la competència) és el resultat de la presa de consciència dels agents econòmics, socials i polítics de la vigència i urgència de l’avantatge col.laboratiu. Ja fa més d’un segle que Alfred Marshall explicava el funcionament i els avantatges dels districtes industrials basats en les economies externes d'empresa i internes a la industria, de les quals en tenim nombrosos exemples al País Valencià. Un terme –el de districte industrial- que avui s'ha estés a l’àmbit de l’economia de la cultura i la innovació.

Fora de l’àmbit productiu público-privat, la cooperació inter-municipal té una gran importància i sols la ignorància pot (?) justificar els elevats costos monetaris i no monetaris que es deriven de la no cooperació. La presència d’economies d’escala i de xarxa, d’indivisibilitats i d’externalitats positives i negatives (només “internalitzables” mitjançant la cooperació) és a l’ordre del dia en el nivell territorial i demana a crits posar en pràctica la cooperació i aprofitar-se dels avantatges. La rutina del “sempre s’ ha fet igual” fa ignorar i menystenir les importants pèrdues.

Però sols amb aquesta pràctica col.laborativa es pot bastir un procés de desenvolupament, tot entenent-lo com alguna cosa més que el pur i dur creixement. Un desenvolupament que, senzillament, és un creixement sostenible, “traduït” com un creixement que utilitza cada vegada de forma més intensa tecnologies “netes”, que millora el grau de cohesió social i que avança en el respecte i la conservació activa del patrimoni cultural i construït hereta.

La col.laboració té unes grans possibilitats i una multiplicitat de vessants: l’ordenació territorial, la promoció econòmica, la gestió de l’espai productiu i el turisme, les xarxes d’infraestructures, la localització dels grans equipaments, l’eliminació i reciclatge de residus, la contaminació i el medi ambient, la gestió de parcs naturals, la gestió dels habitatges i els serveis socials... Els resultats poden ser espectaculars i la col.laboració és compatible amb la participació i la transparència sempre que predomine el sentit comú i l’exigència de l’eficiència en l’ús dels recursos públics.

En el títol d'aquesta petita reflexió, feta a rajaploma, figura entre parèntesi el terme “potencialment”. No és cap casualitat. El País Valencià té magnífiques posicions de partida i una xarxa urbana densa i estructurada on juguen (o podrien jugar) un paper clau les ciutats mitjanes. Tanmateix el resultat final, el target, és lamentable o, per no utilitzar un terme tan pejoratiu, està molt lluny d’allò desitjabl.

La nostra xarxa urbana és tan excel.lent com proverbial el desaprofitament de la inexcusable col.laboració. I no es pot argumentar que no hi hagen idees damunt la taula de com reestructurar una gestió eficient del territori, bastida sobre una descentralització política de la Generalitat i la conformació de noves unitats de gestió supramunicipal i subregional on integrar territorialment les polítiques sectorials. El problema no rau en les idees sinó en la manca de voluntat política per a abordar una reforma en profunditat tant de la planificació i gestió del territori com de la professionalització de l’administració local.

Les causes d’aquest estat de coses són, sense dubte, complexes, però hi ha algunes evidències. En primer lloc, és innegable l’existència d’una forta resistència a la cessió de competències “cap a dalt” (en el cas dels Ajuntaments) i cap a baix (en el cas de la Generalitat). Les necessàries cessions de sobirania troben tota mena de recels i resistències. Un mal entès municipalisme (pròxim a la filosofia cantonalista, de cantó) i un disseny absorbent de les competències per part dels nous poders emergents de la Generalitat, actuen com a formidables entrebancs sols superats pel manteniment irracional de les Diputacions que han demostrat amb escreix la seua inutilitat com a àmbit de gestió territorial. El recurs a la Constitució per part de municipis i províncies és simplement la prova de la manca d’arguments per a justificar un immobilisme inversemblant.

Necessitem una “nova planta” per al territori valencià i no un poregós avantprojecte de “mancomunitats” que no resol cap problema que no puguen resoldre cent vegades millor les “comarques de gestió” que integren cadascuna de les quatre governacions proposades. Mentrestant, la Generalitat (que té competències sobre l’organització del territori), només enceta alguns Plans d’Acció Territorial que tenen una filosofia sectorial (sols usos del sòl i infraestructures) mentre deixa en via morta la creació d’àrees metropolitanes de les quals hi ha sobrada experiència a Europa i que afectarien, al menys, les zones urbanes de València, Castelló, Alacant i el Vinalopó, mentre que el projecte estratègic de les Comarques Centrals dorm el somni de les bones paraules.

Sense l’esmentada “nova planta” no naixerà el tampoc nou nat model econòmic valencià, o ho farà, en el millor escenari, coix. Les polítiques sectorials que es deriven d’aquest nou pla mai s'integraran des d'una òptica de transversalitat territorial. És el territori (organitzat) i no el “sector” el que hauria de servir d’eix estructurador del discurs. No és el mateix definir i executar les polítiques sectorials en un context de col.laboració definit per les noves unitats (o comarques de gestió) que seguir mimetitzant el govern de l’administració central, profundament sectorial i escassament democràtic.

Hem perdut posicions relatives en tots els rankings, “gaudim” d’un sistema de finançament insultant, la despesa estatal d’inversions és font d’un memorial permanent de greuges i –per raons òbviament polítiques-, l’Arc Mediterrani arrossega dècades d’endarreriment injustificable. Sent tot això cert, no ens vindria gens malament que, mentre demostrem que estem profundament disgustats amb el tracte rebut, demostrem també que tenim un projecte comú portes endins que ens done força per a exigir més recursos.

“Aquests pins, aquestes muntanyes, aquest mar llunyà, aquest verd i aquest blau, són Vallcarca. Vallcarca de Barcelona. La nostra joventut!”. La frase la va atribuir a Pablo Picasso l'històric periodista i escriptor barceloní Rafael Moragas. A la Vallcarca del 2017 hi ha menys pins i més turistes buscant el Park Güell que en els temps del pintor. Aquest barri de Barcelona, un dels que encara conserva la seva personalitat, afronta l'any amb un pla urbanístic pendent de desenvolupar i amb espais de participació impulsats per l'Ajuntament que no acaben de convèncer alguns veïns.

El barri, situat entre el Putxet i el Park Güell, es resisteix a ser un nou caramel immobiliari per quan els inversors es cansin del centre de la ciutat. Mostra d'això són els espais recuperats pels veïns, com l'hort comunitari o l'antiga Fusteria, avui centre social autogestionat.

El nucli antic del barri, un espai amb diverses cases baixes –d'una o dues plantes– i antigues (algunes d'elles enderrocades), està afectat per l'últim pla urbanístic vigent, la modificació del PGM de l'any 2002. “Només té en compte els metres quadrats i als propietaris i oblida quina ciutat està dissenyant. És un fill del boom immobiliari ”, descriu Júlia de Orovio, arquitecta del Col·lectiu Volta, que ha col·laborat amb l'Assemblea de Vallcarca per dissenyar un pla urbanístic alternatiu.

Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar a finals de novembre una modificació del PGM que preveu conservar l'estructura urbana i l'edificació de les finques dels carrers de l'Argentera i de la Farigola, amb l'objectiu de preservar les cases baixes que queden en aquesta part del nucli antic del barri.

Aquesta modificació és l'avantsala del canvi definitiu en el PGM del 2002, el primer i més ambiciós objectiu municipal. L'Ajuntament ha convocat un concurs d'idees internacional per ordenar urbanísticament la part del barri vertebrada per l'avinguda de Vallcarca, entre els número 86 i 123, que aconsegueix una superfície de 15.443 metres quadrats. A l'abril d'aquest any, un jurat format per representants veïnals, membres de l'ajuntament i especialistes independents escollirà la proposta guanyadora.

“És l'hora de Vallcarca, un barri que ha vist com s'enderrocava durant els últims anys”, va dir el regidor del districte de Gràcia, Eloi Badia, durant la presentació del concurs. Els veïns organitzats en l'Assemblea de Vallcarca lamenten que l'Ajuntament hagi centrat el concurs en les parcel·les públiques. “Les grues de Núñez i Navarro, si volen, poden aparèixer demà”, explica Iru Moner, de l'Assemblea de Vallcarca. Núñez i Navarro, un clàssic del totxo de Barcelona, és el principal promotor privat d'una zona amb un gran valor potencial de negoci.

Les trobades entre Ajuntament i veïns anteriors a l'anunci del concurs tampoc han deixat satisfets a l'Assemblea de Vallcarca. “Les reunions han estat poc operatives. Al final tenies la sensació que des de l'Ajuntament ja es venia amb una idea preconcebuda i sense interès per canviar-la”, assegura Moner. No és la primera vegada que els veïns no queden contents: ja va passar amb les sessions participatives del pla de turisme.

Des del consistori han anunciat que la modificació del pla es treballarà amb les entitats i el veïnat. Apunten també que les bases del concurs s'han definit per mantenir la coherència amb l'edificació pròpia de Vallcarca i perquè s'adapti a les demandes socials. Per exemple, que les alçades dels nous edificis “hauran de ser coherents i respectuoses amb l'entorn”.

En aquest sentit, de Orovio demana que del concurs surti un pla urbanístic “que no parli només de metres quadrats” i que es respectin les propostes constructives pròpies d'un “barri-poble” com Vallcarca. A més, l'arquitecta considera que haurien de quedar clars els usos de les construccions “per saber quina tipologia de barri queda”.

Amb tot, un cop se sàpiga el guanyador del concurs, els equips tècnics municipals hauran de redactar els canvis per modificar el PGM de Vallcarca, que es preveu que tingui un recorregut aproximat de dos anys fins a la seva aprovació definitiva. I encara queda per definir què es farà amb el tram inferior de l'Avinguda Vallcarca. Segons el pla vigent, s'haurien d'expropiar diversos edificis per a conformar un eix verd, tot i que encara és un meló pendent d'obrir.

“La tramitació negligent d’una vintena de projectes urbanístics en l’etapa del PP que han estat paralitzats per la justícia podrien comportar un cost a les arques de la Generalitat que podria superar els 316 milions d’euros”.

Aquesta és la xifra que, segons ha denunciat aquest dimecres la consellera d’Habitatge, María José Salvador, exigeixen en concepte de danys i perjudicis els diferents promotors i propietaris d’aquests terrenys al Consell.

Segons Salvador, el departament que dirigeix ha rebut ja 60 reclamacions per un total de 20 plans urbanístics (hi ha terrenys amb més d’un propietari).

Tots aquests projectes, aprovats en els 20 anys de govern del PP en la Generalitat, van ser denunciats al seu dia per diferents col·lectius i paralitzats per la justícia.

En la majoria dels casos, aquests plans van ser paralitzats per la justícia “perquè no tenien els informes obligatoris de les confederacions hidrogràfiques o perquè no tenien avaluacions ambientals”.

Salvador ha posat com a exemples el pla d’actuació integral (PAI) de Rabasa, el de l’Altet, el pla de Porxinos o la zona d’actuació logística (ZAL) del port de València.

“Els promotors que ja havien comprat aquests terrenys i que havien fet projectes perquè disposaven del vistiplau de la Generalitat, han vist que el jutjat els ha paralitzat el projecte per una tramitació irregular de l’Administració; per això ara exigeixen la indemnització corresponent”, ha comentat Salvador.

La consellera ha informat que el Consell recorrerà contra totes aquestes reclamacions, però ha advertit que, si prosperen, hauran de fer front al pagament de 316 milions d’euros, i això serà “un altre colp a la línia de flotació d’aquesta administració per una mala gestió del PP”.

En aquest sentit, Salvador ha advertit que s’han acabat “els informes a la carta” i que, d’ara en avant, el departament que dirigeix i la resta de les conselleries “compliran escrupolosament la llei i exigiran tots els informes preceptius per a garantir la seguretat jurídica de les empreses que vulguen invertir a la Comunitat”.

A més, ha afegit que el govern del Botànic pensa en “una nova gestió del territori basada en el creixement sostenible” i que la modificació de la Llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge (Lotup) que es tramitarà la setmana que ve anirà en aquesta direcció.

La ciutat ha estat tradicionalment pensada pels homes i per als homes, imaginada i dissenyada en termes productius i de separació de funcions. L’espai urbà en què vivim, doncs, no és neutre; la seua disposició atorga privilegis i ordena prioritats.

Pensar allò urbà des d’una perspectiva de gènere implica redefinir els objectius d’acord amb les diferents necessitats de les persones i posar les seues vivències i experiències en el centre de les polítiques. No obstant això, no s’ha de confondre “gènere” amb “dones”. El gènere, com a construcció simbòlica i cultural, és un sistema relacional que s’utilitza per a assenyalar les característiques i els rols socialment atribuïts a homes i dones.

És un lloc comú que les persones vivim la ciutat de distinta manera segons el nostre gènere, edat, classe social, cultura, nivell de formació, etc. En l’ús, dones i homes, xiquets i xiquetes, joves i persones grans, ens apropiem i sentim l’espai urbà de manera diferent.

Analitzar la ciutat des d’un enfocament de gènere descobreix distintes geografies quotidianes pel que fa a estils de vida, mobilitat i comportament. En la nostra societat, les dones continuem desenvolupant la gran part de les faenes de casa i d’atencions, d’acord amb la lògica de la divisió sexual del treball i els rols de gènere socialment assignats, que regeixen també les nostres ciutats. Espacialment això es tradueix, per exemple, en pautes de mobilitat diferenciades. Així, mentre els recorreguts que dibuixen els homes quan es mouen per la ciutat tendeixen a ser pendulars (anada i tornada de la faena), els desplaçaments de les dones solen ser més complexos i poligonals com més persones dependents tinguen a càrrec seu, ja que enllacen l’anada i la tornada de la faena amb altres activitats com ara acompanyar o recollir els fills i les filles del col·legi, anar a comprar, la cura i l’atenció de persones grans, etc. Aquest repartiment de tasques i rols, doncs, condiciona la nostra mobilitat i ordena els temps de la ciutat.

La percepció de la por i la inseguretat en l’espai públic també varia en funció del gènere. I és així que, de vegades, les dones modifiquem els nostres recorreguts o, especialment si anem soles o és de nit, evitem certs llocs. Per a reflexionar sobre aquest tema va sorgir el projecte de ‘Mapes de la Ciutat Prohibida’ (Bilbao), on a través de tallers participatius amb dones s’identificaven llocs conflictius, els anomenats “punts negres”.

Ja fa més de vint anys (Pequín, 1995) que es parla de transversalitzar el gènere, és a dir, incorporar la perspectiva de gènere en totes les polítiques i els programes de manera que, abans de prendre cap decisió, es faça una anàlisi dels seus efectes sobre dones i homes. El principi de transversalitat (gender mainstreaming, en anglés) parteix de la consideració que tota acció, política o programa té conseqüències diferents per a homes i dones. A Espanya, aquest principi es recull en la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, on en l’article 31 es refereix a la transversalització de gènere en les polítiques urbanes i l’ordenació territorial.

L’estratègia de transversalitat, mal entesa, es tradueix tanmateix a obviar esforços específics i polítiques concretes per a promoure la visibilitat de les dones. El que cobra un interés especial a la ciutat, espai públic per excel·lència, d’on hem estat sistemàticament expulsades, ignorades i invisibilitzades. Cal, doncs, treballar des de dues òptiques complementàries, això és, incorporar el gènere i les dones a allò urbà.

Per això aplaudisc els esforços que des d’aquesta ciutat de València van fent-se en pro de la incorporació del gènere (valguen com a exemples jornades i exposicions sobre la ciutat, el gènere i les dones; el “Llibre blanc de la política urbana de la Generalitat” o el concurs d’idees de la plaça de Bruges), però també les accions que visibilitzen les dones (carrers amb nom de dona o semàfors paritaris). És important, no obstant això, que aquestes actuacions no es queden en allò anecdòtic i superficial. Hi calen, doncs, més compromisos i més sòlids. I potser la revisió en curs del PGOU de València siga una finestra d’oportunitat en aquest sentit.

El Baix Segura i la Marina lideren la recuperació del sector de la rajola a la Comunitat Valenciana. El Col·legi d’Arquitectes d’Alacant estima que enguany es començaran uns 7.000 habitatges a la província. Però així com a les riberes del riu Segura la construcció es basa en segones residències bàsicament per a estrangers i a preus assequibles, si alguna comarca pot prendre el pols al sector és la Marina Alta, on el repunt és tan significatiu com la contestació ciutadana que generen algunes de les promocions immobiliàries en marxa.

A Calp, la construcció de l’edifici Infinium, de 21 altures i només a sis metres dels limítrofs, ha posat en peu de guerra els veïns, que han arribat a infestar de pancartes contra aquesta iniciativa els seus balcons. Allà només es podien alçar set plantes, però l’empresa promotora va comprar una parcel·la propera, unida a la de la torre per un fil de terra de dos metres, i va ser autoritzada pel govern local, format pel PP i dos partits independents, a concentrar l’edificabilitat de tots dos solars en una única torre vertical més pròpia del model Benidorm.

Els veïns han anunciat accions legals contra el gabinet de César Sánchez, alcalde de la ciutat, alhora que president de la Diputació alacantina, i han denunciat que la promotora “està buidant les aigües subterrànies amb nou motobombes que funcionen dia i nit, i ho aboquen tot al clavegueram general i sense que aquesta vegada l’ajuntament tampoc no faça res”.

Aquesta nova torre se suma a una altra de 33 plantes, ja gairebé acabada, que és l’edifici més alt de Calp, i que acollirà un hotel de 232 habitacions. Aquesta mola tapa la visió del principal símbol del municipi, el penyal d’Ifac, des d’alguns angles de la localitat.

A Dénia, veïns de la zona de les Marines s’han mobilitzat per frenar una promoció de 20 metres d’alçària només a 20 metres de la línia de costa, en primeríssima línia de Blay Beach, que cada any perd tota l’arena quan arriba el primer temporal d’hivern i l’aigua acaba envaint parcel·les unifamiliars i camins públics. La conseqüència és que, de la mateixa manera, cada vegada que passa això, cal invertir milers d’euros a regenerar l’arenal.

I la qüestió és que el govern local diu que no pot fer res perquè la classificació i la qualificació del sòl és anterior a la Llei de costes, fet que li permet eludir els 100 metres de servitud maritimoterrestre que haurien de respectar-se ara. L’estat d’aquesta platja és tan preocupant que un informe del 2015 del mateix Ministeri de Medi Ambient la va qualificar de “deteriorament greu”, fet que havia d’afavorir, segons el mateix document, actuacions “d’alta prioritat per a evitar-ne la regressió”.

La construcció d’aquests apartaments de luxe a vora mar a la platja del Blay Beach té fins i tot el rebuig de dues de les principals organitzacions ecologistes espanyoles, Greenpeace i WWF, que han reclamat la paralització immediata del projecte, encara que l’empresa promotora ha anunciat l’inici imminent de les obres.

El repunt

El nombre de visats de nous habitatges s’ha multiplicat enguany a la Marina Alta. El cas més espectacular és el de Xàbia, on s’ha quadruplicat respecte del 2015 i ha arribat a 221 visats, enfront dels 54 de l’any passat. També és pròspera la situació del negoci immobiliari a Calp, que va triplicar el nombre de permisos tramitats davant el col·legi esmentat per a construir immobles nous: enguany la localitat del penyal ja va pels 180, enfront dels 60 del 2015.

Encara que a Dénia, la ciutat més poblada de la comarca (42.000 habitants) només se n’han tramitat 64, el Poble nou de Benitatxell i Teulada-Moraira ja estan en 53 visats cadascun. En tots dos casos, es tracta, la major part, d’habitatges unifamiliars, molts dels quals de luxe.

Preocupació

L’alta ocupació que va registrar la Marina Alta l’estiu passat va provocar que alguns llocs emblemàtics de la comarca arribaren a nivells de saturació propers al col·lapse. Municipis com Dénia o Xàbia s’han plantejat, fins i tot amb vista a la temporada alta següent, virar cap a un model més sostenible, cosa que implicarà l’adopció de mesures restrictives.

El bar Flores és un punt de vida al carrer de l'Encuny. El barri de la Marina del Prat Vermell es troba amagat de la resta de Barcelona darrera la muntanya de Montjuïc. Davant del bar hi ha tallers de cotxes i al costat la fàbrica de productes dietètics Santiveri, creada el 1928 i que dóna nom a la zona residencial que resisteix entre polígons industrials, la Colònia Santiveri. Fina regenta el bar amb la seva germana, porten tota la vida al barri. Han vist com molta gent l'ha anat abandonant per la dificultat de fer-hi vida, davant anys de deixadesa. A la zona ha seguit creixent la indústria, però no els serveis per als veïns. Quan marxen els oficinistes, el barri és desert. “Segons a quina hora, quan passes et creixen totes les pors”, diu Fina.

La por que puguin tenir les dones a anar soles pel carrer és un problema que preocupa al consistori. “Els homes i dones viuen la ciutat de manera diferent i les polítiques urbanes posen els homes al centre”, assegura Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona. Ara afronta el repte que aquesta perspectiva no sigui purament masculina.

Pérez coneix bé aquesta realitat per la seva experiència en l'àmbit de la cooperació, treballant a Amèrica Llatina amb ONU Dones, però també per la seva experiència personal. Abans d'entrar al consistori treballava a una empresa als polígons de la Marina, una zona que és exemple de l'urbanisme masculinitzat que vol canviar. Pérez ens hi acompanya en autobús per explicar sobre el terreny què implica el pla municipal de “justícia de gènere” presentat fa unes setmanes.

La seguretat és una de les qüestions que aborda el pla de justícia de gènere, però no l'única. El seu objectiu, expliquen, és fomentar la participació de les dones i “repensar com ha de ser l'espai públic, les infraestructures, les formes de mobilitat, els habitatges, els horaris comercials, els serveis socials, educatius o sanitaris, o el model cultural de la ciutat”.

L'autobús és l'únic mitjà de transport que arriba a la Marina del Prat Vermell i té les parades al passeig de la Zona Franca. “A partir de les 18h les empreses han plegat i això queda tot buit”, explica Esther Pérez Sorribas, veïna del barri i consellera de districte per Barcelona en Comú. Des del passeig fins a la Colònia Santiveri cal travessar descampats o polígons buits per arribar a casa.

El transport públic, terreny de dones

I qui fa servir l'autobús? Majoritàriament les dones. Segons dades de l'Ajuntament, un 24,5% dels homes de la ciutat utilitza el vehicle privat davant d'un 13,6% de dones. Elles en canvi, predominen en l'ús del transport públic i els desplaçaments a peu. Des de la regidoria asseguren que tradicionalment “s'ha considerat que els desplaçaments obligats només derivaven d'anar a treballar de manera remunerada o d'anar a estudiar”. Aquesta perspectiva, diuen, invisibilitza les dones, que habitualment assumeixen les tasques de cura, que requereixen més desplaçaments de més proximitat, per exemple per anar a comprar o per acompanyar familiars.

Al bar Flores, Fina apunta que els joves de la Marina tan bon punt poden conduir comencen a anar amb moto, i en tenen dependència: “La meva neboda, per exemple, va amb moto a tot arreu, però ara no la porta perquè està embarassada, i necessita que la portin en cotxe el seu marit o el seu pare”. La mare de Fina, per altra banda, tampoc té autonomia per sortir del barri per manca de transport i per l'estat dels carrers. “El meu marit l'acompanya cada dissabte a la perruqueria, perquè aquí no n'hi ha, i d'allà se'n pot anar en autobús a passejar al centre per tornar en taxi, perquè des de prop no la volen portar”, explica Fina.

Marxes exploratòries

Dones com Fina, la seva neboda o la seva mare participaran en una marxa exploratòria que està preparant la regidoria. L'objectiu és estudiar la seguretat i l'urbanisme del barri a partir de l'experiència de les veïnes, recórrer amb elles els carrers, veure quina percepció de seguretat i d'utilitat tenen de l'espai públic i què es podria canviar. En un primer recorregut, la regidora i la consellera de districte identifiquen alguns elements que podrien sortir en el passeig. Voreres irregulars –algunes persones grans hi han caigut, apunta Fina–, places de ciment buides, entrades de pàrquing que són punts foscos a les nits o matolls elevats on s'hi podria amagar algú.

A l'altra banda de la Colònia Santiveri, Laura Pérez destaca un exemple d'urbanisme que no està pensat per a les persones. La vorera del carrer Mare de Déu del Port, especialment transitat per cotxes que van i tornen del port, té a una banda polígons i a l'altre vegetació alta. “Aquestes plantes estan pensades per fer maco el carrer per als cotxes, però impedeixen la visibilitat de qui va a peu”, apunta la regidora. La il·luminació de la via també està pensada per als cotxes i a la nit no arriba a la vorera, que per altra banda té un terra molt irregular, que no permetria córrer davant una situació de perill. “És una ratonera”, conclouen.

A l'altra vorera hi ha una de les entrades al cementiri de Montjuïc. És una zona de prostitució. “Té un caràcter diferent d'altres zones de la ciutat, perquè és una prostitució especialment vinculada al consum de drogues”, explica Laura Pérez. En general treballen per a poder pagar el seu consum, o fins i tot a canvi de droga.

Aquest és una qüestió que també preocupa a les dones del barri, però no per la prostitució. “Amb elles no tenim cap problema, però atrauen un tipus de senyors que fan una mica de por, es pensen que tot el camp és orenga”, diu Fina. “Els caps de setmana, quan això està buit, si surts a llençar les escombraries t'has de tapar com una monja, perquè per poc que et vegin, els cotxes ja frenen”, explica. “No sabeu la ràbia que em fa que frenin, encara que no em diguin res”.

La secretària d'organització del PSC i diputada al Parlament, Assumpta Escarp, ha assegurat aquest dimecres davant del jutge que ella no va signar la llicència d'obres per la qual està acusada d'un delicte urbanístic, sinó que ho va fer l'alcalde accidental a l'estiu del 2009, Carles Martí –ara candidat del PSC al Senat en les eleccions del 26J. El fiscal demana una multa de 6.000 euros i 8 anys d'inhabilitació per Escarp, que en el moment dels fets era regidora de l'Eixample pel PSC, per un delicte contra l'ordenació del territori per autoritzar la construcció del parc de bombers de Joan Miró sobre una zona verda, incomplint presumptament la legislació urbanística.

Davant la sala civil i penal del TSJC, Escarp ha recordat que el parc era de caràcter provisional i que en altres ocasions ja s'havien instal·lat equipaments municipals temporals en zones verdes, com per exemple quan es remodelava algun mercat. Escarp ha explicat que ella no va signar l'autorització de la llicència d'obres, sol·licitada per l'Hospital Clínic per ubicar provisionalment el parc de bombers desplaçat del carrer Provença per ampliar l'hospital, ampliació que encara no s'ha fet.

També ha afirmat que ni com a regidora de Seguretat ni com a regidora de l'Eixample no va participar en la tramitació del projecte ni en el conveni signat entre l'Ajuntament, la Conselleria de Salut i la Delegació del Govern a Catalunya. “No tinc coneixements jurídics”, ha afirmat.

Amb tot, sí que ha reconegut que “possiblement” es va equivocar quan va anunciar l'operació urbanística en el plenari del districte que es va celebrar al juliol de 2009, dies abans que se signés la llicència. “Ho vaig fer més per transparència que per una altra cosa”, ha assenyalat. Les obres van començar l'agost del 2009 i es van acabar abans del gener del 2010. Al març ja es van desplaçar els bombers del parc de Provença, que s'havia d'enderrocar ràpid per poder construir pantalles de contenció per a les obres del túnel de l'AVE.

La diputada ha dit que tampoc va participar en l'elaboració dels informes que van fer els tècnics municipals, ja que era una comesa dels serveis jurídics i d'urbanisme del districte. També ha declarat desconèixer qui va decidir que el parc provisional situés en una zona verda com el parc de l'Escorxador o de Joan Miró.

Per la seva banda, els tres tècnics de l'Eixample jutjats han explicat que al ser una instal·lació provisional no requeria un procés d'exposició pública ni un pla especial. Altres tècnics municipals que han acudit al judici com a testimonis han assenyalat que el procediment no era molt habitual, perquè l'encarregat de les obres era l'Hospital Clínic encara que eren unes obres provisionals i que es feien en zona verda. També han negat cap tipus de pressió política o dels alts càrrecs municipals.

La secretària d'organització del PSC i diputada al Parlament, Assumpta Escarp, s'asseu aquest dimecres al banc dels acusats del TSJC acusada d'un delicte urbanístic per autoritzar la construcció del parc de bombers Joan Miró sobre una zona verda quan era regidora a Barcelona. Ho fa després del suport que li ha donat la Comissió Executiva del PSC, que ha decidit mantenir-li els seus càrrecs orgànics i institucionals després que Escarp els posés a disposició del partit.

Segons ha explicat un portaveu del PSC a preguntes d'aquest diari, Escarp, tal i com l'obliga el codi ètic del partit, va posar a disposició del PSC tots els seus càrrecs quan va ser processada. Un cop estudiat el cas, la Comissió Executiva dels socialistes, el principal òrgan executiu del PSC i que s'encarrega, entre d'altres tasques, d'administrar el funcionament intern i les finances del partit, va optar per mantenir-li tots els seus càrrecs. L'altra opció era “acceptar la seva renúncia si es considera convenient”, segons consta en el codi ètic del PSC.

El motiu per ratificar Escarp en els seus càrrecs és que serà jutjada per uns fets derivats d'actes administratius (autoritzar la construcció d'un parc de bombers en una zona verda) i no per un cas de corrupció. Al ser aforada pel seu càrrec de diputada autonòmica, Escarp s'asseurà a la banqueta dels acusats de la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Els fets pels quals es jutjarà aquest dimecres Escarp van tenir lloc el 2009, quan els veïns de l'Eixample van denunciar que la construcció d'una caserna provisional de bombers podria suposar un delicte urbanístic i van criticar que s'instal·lés en una zona verda. El 2012 una sentència va donar la raó als veïns, tot i que no va acordar l'enderrocament immediat de la construcció.

El Fiscal demana una multa de 6.000 euros i 8 anys d'inhabilitació per Escarp, que en el moment dels fets era regidora de l'Eixample pel PSC, per un delicte contra l'ordenació del territori per autoritzar la construcció del parc de bombers de Joan Miró sobre una zona verda, incomplint presumptament la legislació urbanística.

Segons la Fiscalia, Escarp i tres tècnics municipals també acusats van ocultar intencionadament els aspectes legals que impedien l'atorgament de la llicència d'obres majors pel parc de bombers enmig d'un parc urbà. També els acusa de no sotmetre el projecte a la preceptiva informació pública durant 20 dies. El Fiscal demana pels tècnics set anys d'inhabilitació i multes de 2.555 euros per cadascun.

A més de l'incompliment urbanístic, el Fiscal sosté que la construcció del parc de bombers provisional, que va costar 2,5 milions d'euros, “va implicar una severa transformació d'una part important” del parc Joan Miró, amb “excavació del terreny en tota la superfície afectada per fer els fonaments ”.

Escarp és diputada al Parlament des de les passades eleccions catalanes del 27 de setembre, tot i que ha desenvolupat tota la seva carrera política a nivell municipal. El seu primer càrrec va ser el de cap del gabinet de l'Alcalde socialista, Joan Clos. Després va ser escollida regidora a Barcelona a les eleccions municipals de 2003, 2007 i 2011.

Durant aquests anys va ser regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació (2003-2006), d'Urbanisme (2006-2007), regidora del districte de l'Eixample (2006-2010) i regidora de prevenció, seguretat i mobilitat (2007-2010) . Així mateix, també va presidir Transports Metropolitans de Barcelona, va ser tercera tinent d'alcalde (2010-2011) i va ocupar la vicepresidència de Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona entre el 2011 i el 2015.

Amb la punxada de la bambolla immobiliària, molts dels senyors de la rajola van descendir als inferns atrapats pels deutes. Les urbanitzacions que tenyien de ciment espais naturals únics i reblien el territori van passar a millor vida. Es va firmar l’acta de defunció de l’urbanisme depredador.

Les imatges d’urbanitzacions i blocs de pisos a mig acabar van sentenciar una activitat que ara repunta, encara que sense excessos. No obstant això, projectes gestats durant el frenesí immobiliari encara es mantenen, i es volen portar endavant. És el cas de la urbanització de luxe plantejada sobre la serra de Bèrnia per l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa), governat per Compromís i PSPV-PSOE.

De l’època de la bambolla

De l’època de la bambollaLa idea de la urbanització no és nova: l’origen es remunta a les acaballes de la dècada del 1990. Amb els populars governant en el municipi, es projecta una urbanització d’1,8 milions de metres quadrats. El complex residencial al més pur estil Marina d’Or concentra un hotel, un heliport, uns quants camps de golf i 2.178 habitatges de xalets unifamiliars. La situació escollida: els vessants de la serra de Bèrnia, a escassos quilòmetres d’Altea.

La tramitació de la urbanització es fa llavors a través d’un projecte d’adequació urbanística o d’actuació integrada (PAI), una figura urbanística polèmica. La mercantil Miragolf Playa SA, impulsora de l’actuació immobiliària i propietària del 96% del sòl, presenta el 2005 a l’Ajuntament governat llavors pels socialistes el seu projecte. L’actuació, que s’estima integrar en el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que prepara el govern municipal, és situada en l’anomenat pla parcial Anibitis-Margequivir.

“En aqueix moment, la mercantil pressiona. Es va a aprovar la nova llei urbanística valenciana que impossibilitaria el projecte. I necessiten donar-hi llum verd ja”, recorda el portaveu d’Ecologistes en Acció al País Valencià, Carlos Arribas. El consistori adjudica al gener del 2006 l’operació urbanística, poc abans de l’entrada en vigor de la llei. Ho fa tan ràpid que el PAI s’autoritza abans que s’aprove de manera definitiva el PGOU. Tots els partits que integren l’Ajuntament –PP, PSPV-PSOE i, llavors, Boc- estan a favor de l’actuació. “És molt rar que tots sempre hi hagen estat d’acord. Més encara quan Compromís a Benissa està en contra del complex”, censura Arribas.

“Molts veïns no estàvem d’acord amb això. Ens semblava que no era gens necessari i hipotecava els nostres recursos durant molts anys”, relata Maribel. Fruit d’aqueix malestar, naix la plataforma Callosa Sostenible, que juntament amb Ecologistes en Acció esdevindran l’oposició visible al projecte en la població. L’entitat presentarà a partir de llavors desenes d’al·legacions al projecte, centrades en el fet que el projecte envaïa zones integrades en la Xarxa Natura 2000, una malla ecològica europea que comprén zones especials de conservació de la biodiversitat.

Després del recurs d’un particular, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) tomba a l’abril del 2009 el projecte. La justícia qualifica l’actuació municipal d’“il·legal”. I considera que hi ha hagut en l’aprovació “una desviació de poder”. La raó: es dóna llum verd al PAI abans que estiga resolt el PGOU.

Nou intent fallit

Nou intent fallit2010. El marmoló judicial i la crisi econòmica no són impediment perquè l’Ajuntament i la constructora ho tornen a intentar. I aquesta vegada amb el PP en l’alcaldia, encara que PSPV-PSOE i Bloc també ho protegeixen. Això sí, s’escomet una modificació de calat: es decideix impulsar a través de la gestió directa, és a dir, el promotor és l’Ajuntament. L’altre canvi és la renúncia a l’heliport, considerat una amenaça per a espècies protegides i en perill d’extinció que habiten la zona, com l’àguila cuabarrada.

Ecologistes en Acció acudeix als tribunals. En les seues al·legacions denuncia irregularitats en la tramitació, que s’incompleix el límit de pendent legal, que no s’incorpora un estudi de sostenibilitat econòmica i que hi ha contradiccions entre el projecte presentat i la llei d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge.

Callosa Sostenible torna a presentar les seues. Argumenta que l’estudi ambiental que servia per a avaluar els efectes sobre la Xarxa Natura 2000 és caduc, perquè està datat el 2009. I alerten que la urbanització s’assenta en un 75% sobre sòls declarats Lloc d’Interés Comunitari (LIC) i Zona Especial de Protecció d’Aus (ZEPA), que afecta espècies de plantes protegides, i que s’incompleix la llei de golf. El llavors alcalde, Batiste Savall (PP), defensa que només el 3% del projecte ocupa terrenys considerats LIC.

La polèmica se centra en si hi ha prou recursos hídrics per a construir el complex. La llavors portaveu del partit Cipal a Altea i ara líder valenciana de Ciutadans, Carolina Punset, assegura que no per les seues implicacions per a Altea. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) en un primer informe atorga la raó a Callosa Sostenible, però nou mesos després li la lleva. La clau és la legalització de tres pous que permeten proveir el municipi i la urbanització. La plataforma i la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat contesten aqueix informe nou amb un altre de la Universitat d’Alacant que teòricament el rebat.

A més, sobre l’empresa recauen ombres. “Es té la convicció que la relació entre la constructora i l’Ajuntament és molt estreta. Hi ha sospites que la mercantil va pagar festes del poble i va donar diners al consistori, però no ho hem pogut provar”, denuncia Arribas. L’empresa sí que té llaços sabuts amb el PP. El llavors edil popular del municipi, veí de Benimantell, Javier Vidal, participa en l’empresa juntament amb el seu germà. L’amo d’unes quantes òptiques i empresari “lligat al PP” –segons Arribas– Alfredo Castor Ulloa és un altre dels accionistes. La mercantil, a més, per aquella època tenia problemes retirats amb la Seguretat Social i Hisenda.

Tombat pel TSJ i revifat per l’esquerra

Tombat pel TSJ i revifat per l’esquerraL’any 2014, el TSJ torna a creuar-se en el camí: tomba el projecte. Dóna la raó als ecologistes al·legant que va haver-hi irregularitats en el canvi de classificació del sòl pel fet de no haver-se de manera correcta l’avaluació ambiental. Però l’Ajuntament no hi cedeix. Firma un conveni amb la Miragolf SA, que passa a denominar-se Arquitectura y Construcción de Vanguardia (ACV), per la qual cosa aquesta es fa càrrec de sufragar els costos de la modificació del PGOU. Es fa abans de les eleccions, encara que l’arribada de l’esquerra al govern no canvia l’equació.

El nou projecte redueix sensiblement les hectàrees i permet construir blocs de pisos. I, a més, s’hi afig la construcció d’una depuradora pròpia, un palau de congressos, tres restaurants, un minicentre comercial, un museu de 8.000 metres quadrats i un club esportiu. També es projecta la creació d’una fundació per a preservar la zona i impulsar el turisme cultural i ambiental. L’hotel que s’estima construir és de 7 estreles. Arquitectes com David Chipperfield dissenyen el complex. “La urbanització no afecta ni el 3% del LIC”, assegura Josep Savall, alcalde de la localitat (Compromís). “Si llevem les zones verdes i el camp de golf, no afecta ni l’1,4%”, recalca.

“És un model únic d’urbanització per la seua aposta per la sostenibilitat. No hi entraran cotxes de combustió. Hi haurà pàrquings subterranis i la gent pujarà a la part alta amb cotxes elèctrics”, afirma. Per a facilitar l’accés al mar, es crearà un Beach Club que disposarà d’un servei de transport regular. L’empresa donarà el 2,9% de les vendes dels immobles per crear la fundació, la qual cosa representa uns 29 milions d’euros. La meitat d’aqueixos diners aniran per a mantenir el museu que acollirà sales de pintura, escultura, art i música. L’altre 50% aniran destinats a la conservació del patrimoni cultural i natural.

La inversió estimada és de 700 milions d’euros, i es calcula la creació de 1.200 llocs de treball directes sostinguts durant 10 anys i 1.800 més d’indirectes. La cooperativa del poble, l’associació empresarial, la comunitat de regants i dues entitats més van signar una resolució de suport al projecte dijous passat durant la celebració del ple municipal. “És un projecte associat a l’urbanisme dispersador. Està allunyat del nucli urbà, per la qual cosa no té incidència positiva per al poble i consumeix molts recursos”, alerta Daniel Montiel, de Callosa Sostenible.

Ecologistes en Acció al·lega que l’actuació urbanística suposarà la desaparició d’hàbitats, no afavoreix el model compacte de ciutat defensat per la Unió Europea, incompleix la nova llei urbanística, entra en contradiccions greus amb l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana –marc legal amb què es regula el creixement dels municipis– i posa en perill espècies com l’àguila cuabarrada i el pi blanc. Així mateix, qüestionen l’empresa pel fet de figurar en la llista de morosos al fisc que va desvelar el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, amb un deute de més d’1 milió d’euros.

“El projecte és una autèntica barbaritat urbanística que es fa sobre una serra verge ”, resumeix Montiel. No obstant això, la decisió sobre si el projecte avança –i en quines condicions en el cas que s’hi done llum verd– depén de la Generalitat Valenciana. La seua Declaració d’Impacte Ambiental serà clau i marcarà el futur de la urbanització de luxe. La pilota està encalada en la teulada del Consell.

Com cuida la ciutat de Barcelona dels seus veïns? Tenim un urbanisme que tingui prou cura de l’espai públic o és més aviat la catifa vermella d’especulacions diverses? Són preguntes que mirarà de respondre el Fòrum Veïnal sobre l’Urbanisme aquest divendres i dissabte. Una iniciativa organitzada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i col·lectius com Raons Públiques o LaCol i que té tots els números per ser l’embrió d’una nova plataforma ciutadana. Així ho avança a Catalunya Plural el sociòleg Ancor Mesa Méndez (Tenerife, 1985), un dels impulsors de la trobada, que demana la confluència d’associacions veïnals, assemblees de barri i entitats d’urbanistes per bastir una Mesa d’Urbanisme capaç de plantar cara al poder financer.

L’urbanisme està reservat als experts?

No, en cap cas! Seria un greu error considerar l’urbanisme com una qüestió restringida a especialistes. Si ens ho creguéssim, estaríem oblidan, per exemple, la història del moviment veïnal. De com ha lluitat i com ha construït el seu propi urbanisme, raonant i obligant als poders públics i als experts a repensar les polítiques urbanes.

Una de les conviccions del Fòrum que comença aquest divendres és que l’urbanisme és la punta de llança del moviment veïnal...

Així és. Els veïns i veïnes de Barcelona han construït les ciutats amb les seves lluites i conquestes. I s’ha fet barri a barri, com a la Pau, o a l’Hospitalet o a les Marines... Sovint parlem molt de l’època dels anys 70-80, d’aquell de les associacions veïnals que combatien la dictadura i que treballaven per la democràcia. I oblidem que de mica en mica també ha evolucionat una sectorialització de la lluita territorial. Un dels sectors que més ha evolucionat ha estat l’urbanisme.

En què ho perceben?

Han sorgit molts col·lectius que són molt multidisciplinaris. Que venen a completar el relat de les associacions de veïns i que hem d’integrar en el relat comú de la ciutat. Raons Públiques o La Col, coorganitzadors del Fòrum, són dos bons exemples. Però també altres col·lectius i activistes independents, amb diferent grau de formació. Gràcies a totes aquestes expressions hem anat col·lectivitzant problemes que semblen particulars però que, en realitat, són compartits.

Els poders financers que planen a la ciutat són molt poderosos. Les entitats que treballeu en un urbanisme basat en els drets ciutadans teniu la partida mig perduda?

L’activisme de la ciutat té clar quines són les prioritats, sobretot pel que fa al respecte als drets de la ciutadania o de l’espai públic. Però a diferència del poder financer, ens manca un full de ruta per guanyar aquesta batata entre els drets de la ciutadania i la maximització dels beneficis econòmics dels grans lobbies empresarials.

De moment, el veïnat va perdent el pols...

Queda molt partit, però és evident que aquets poders fàctics, econòmics i financers d’empreses tenen molta capacitat econòmica. Estan molt arrelats a la dinàmica política de la ciutat. Han impulsat molts dels grans projectes, segurament el més eloqüent sigui el Fòrum i els seus edificis, però també ho hem vist recentment en reformes que afavoreixen l’especulació del sòl, com o la reforma de la Diagonal o del Paral·lel; i els intents de reforma de la Rambla del Poblenou.

Diu que manca un full de ruta... La iniciativa del Fòrum sobre urbanisme és oportú per tenir clar quin guió cal seguir?

Nosaltres som conscients, com a FAVB, que la activitat veïnal va molt mes enllà de les pròpies Associacions de Veïns. Per tant volem aplegar tota la energia i capacitat de la ciutadania, a peu de carrer, per lluitar conjuntament contra els conflictes d’arrel urbanístic. El principal objectiu d’aquest Fòrum és iniciar a una nova dinàmica de confluència ciutadana des de la neutralitat de l’espai. Posem un espai perquè la gent vingui a dir la seva i a opinar sobre grans temes. Volem es que el Fòrum funcioni com a tret de sortida d’una Mesa d’Urbanisme capaç d’influir a l’Ajuntament i de plantejar alternatives. Cal un gran actor en matèria urbana, que ja veurem si és formal i permanent, que tingui una dinàmica de treball pròpia. Necessitem una comunicació permanent entre tots el col·lectius que treballem l’urbanisme.

Volen ser un actor més aviat bel·ligerant o capaç de mediar conflictes?

Volem ser un actor que tingui clares les prioritats i, sobretot, quin paradigma de ciutat volem. I, perquè no, trencar aquesta lògica entre la bel·ligerància i la mediació. Tenir la capacitat d’influir en el rumb polític. Ser capaços d’imposar criteris que ja estiguin molt treballats amb la ciutadania. Hem de treballar més amb la ciutadania. Un dels grans problemes de l’activisme social és que no arriba al gruix de la ciutadania. Hi ha models de col·lectivització que no està arribant a la majoria de la ciutadania.

El canvi de Govern afavoreix o limita el paper que vol ocupar?

Hi ha hagut un canvi, però encara arrosseguem les inèrcies del passat. De totes formes, anem avançat. Per posar un exemple, el mandat passat, durant la gestió de CiU, vam tenir una gairebé una Guerra Civil per l’ordenança de participació ciutadana. Ens volien mutilar els espais de participació. Ara això ha canviat. Ara bé, com nosaltres, els veïnat, sense cap objectiu d’arribar a les institucions, els qui hem de dur la iniciativa. No només l’Ajuntament. Si no ho aconseguim, els lobbys i els poders finances aconseguiran els seus objectius. Hem de continuar sent bel·ligerants.

L’impacte del turisme massiu és una de les amenaces per a l’urbanisme?

No hauríem de pensar el turisme com una amenaça pels drets ciutadans. Però hem arribat a un punt que, tal i com s’ha gestionat el turisme, sobretot en els darrers anys, sí que és una amenaça. I ho és sobretot per un tema que preocupa especialment: La ciutat tenia i té un tresor, com és el cas del seu veïnat. Molta gent venia tradicionalment a Barcelona per viure-la, per veure la relació de la gent amb l’espai públic, la riquesa i diversitat dels seus barris. El turisme que s’ha promocionat no és aquest. I és una pena.

Barcelona és una ciutat de barris.

I cada barri té un fort sentiment de pertinença. Barcelona és la història de petits municipis separats que van anar aplegant-se al voltant d’una idea comuna de ciutat. D’un disseny planificat i d’un creixement autònom i natural de la població, que continua conservant aquets nuclis urbans que s’arrosseguen des del segle XIX. Penso que avui un dels reptes és entendre Barcelona des del seu punt de vista metropolità, i això contribueix a fomentar aquest idea de sentiment de pertinença de la ciutadania cap a un territori concret.

Hi ha barris, però, on aquesta essència comunitària es difumina. Estem a temps de corregir-ho? Hi ha zones on cada cop és difícil.

Ciutat Vella o fins i tot el Poble-sec, que tot i pertànyer a Sants-Montjuïc, viu el turisme en clau de centre de la ciutat. Vivim una època que, des del moviment veïnal, no tenim més remei que alçar la veu i posar remei qüestions que, d’entrada, no ens hi haguéssim hagut d’enfrontar, com la hostaleria. En el sentit laboral, vull dir. És a dir, fins a quin punt estem contribuint a la precarització del veïnat de Barcelona? Precarietat i, també, temporalitat. Ens trobem a molt jovent que es troba en una situació dec provisionalitat brutal. No saben on viuran el dia de demà. Això dinamita la capacitat d’arrelament a un territori i, també, que vulgui lluitar en favor d’aquell territori.

Quin balanç fas de l’urbanisme de Barcelona?

Hi ha llums i ombres. L’impacte del turisme o les polítiques d’habitatge no s’han gestionat bé. El disseny urbanístic i l’urbanisme de Barcelona ha expulsat el jovent i les classes populars a l’extraradi, generant grans processos de gentrificació. Ara bé, hi ha llums. No podem dir que tot l’urbanisme està venut al capital. Sí que és cert que els principals avenços no es deuen tan a les regidories de la ciutat, sinó a les entitats que han treballat aquesta qüestió. Em ve al cap, per exemple, l’accessibilitat de la ciutat per a les persones amb mobilitat reduïda.

El Pla recollia, és clar, “les regles del joc” i reflectia també parcialment el “model de ciutat” que ja s'havia avançat en el llibre 'La València dels 90'. Un Pla no metropolità (no pogué ser) que establia el Jardí del Túria i l'eix marítim com a elements estructurants bàsics (després se li afegiria la 'ronda', antic segon cinturó de ronda provinent del pla de 1966). Un Pla que rebaixava molt el sòl urbà i els aprofitaments especulatius vigents al Pla de 1966, que re-equipava els barris, que deixava al planejament diferit el Centre Històric, els Poblats marítims i el Parc Central i que establia com a sols urbanitzables programats els Espais de l'Est (Avinguda de França), l'eix d'Ademús i com a sòl urbanitzable no programat altres espais perifèrics (els actuals PAI's).

El Pla fou el que pogué ser en les circumstàncies històricament determinades. El planejament diferit i el caràcter no metropolità eren els defectes més evidents però ha anat desenvolupant-se (amb moltes modificacions), prioritzant, des de 1991, l'aprofitament dels sols programats i no programats en benefici del capital immobiliari alhora que es deixaven d'executar molts equipaments previstos. A finals de la primera dècada del segle XXI, Rita Barberà proposà una “modificació” del Pla per a “ajustar-ho” a la nova legislació urbanística, quan el que realment es tractava era d'augmentar el sòl edificable en terrenys protegits de l'horta i de fer modificacions de la xarxa viaria que continuaven impulsant el tràfic privat. Una modificació grollera, adornada amb molta ciència del paisatge, que no contenia ni un sol full sobre la previsió de l'economia i la demografia de la ciutat ni una justificació de perquè calia més sòl urbanitzable quan ja havia esclatat la bombolla immobiliària.

Afortunadament, el Pla es quedà al calaix i la qüestió que ara i aquí es planteja és què cal fer amb la planificació urbanística de la ciutat. D'antuvi, la meua opinió és que millor deixar-ho córrer de moment. S'escolten tambors llunyans preocupants: una reunió de Sarrià amb els Bancs propietaris dels terrenys del PAI del Grau per a tractar “d'activar-ho”; unes declaracions del mateix Sarrià parlant d'aprofitar la modificació per estalviar-se diners d'expropiacions...

Els Plans Generals d'Ordenació Urbana municipals han de passar a la història. Cal fer un Pla Director Metropolità flexible però innovador. Tots els temes bàsics (transport i habitatge) són metropolitans i pel que fa del '¿qué hay de lo mío?', el Pla vigent pot continuar funcionant amb les modificacions que calguen. Com també es pot resoldre la qüestió de les expropiacions modificant els sistemes d'actuació.

El que no es pot fer és tornar als camins vells i obsolets ni furtar el tema a la discussió dels ciutadans i dels alcaldes dels municipis metropolitans. ¿Difícil? Molt. Però j entenia que havíem canviat de govern precisament per a acabar amb pràctiques opaques i autoritàries. Mentre no es plantege la qüestió de l'habitatge en l'escala adequada (els mercats locals d'habitatge i treball són metropolitans), mentre no hi haja un pacte sobre la mobilitat metropolitana prioritzant el transport públic, i mentre no hi haja un estudi fiable sobre els escenaris futurs de l'economia i la demografia de la ciutat, parlar de modificar l'actual PGOU és estúpid o, el que encara és pitjor, pot fer pensar que els interessos immobiliaris tornen a la càrrega i han de ser “escoltats”.

Per tant, espai que tinc presa. Altra qüestió -diferent i important- és què fer amb el rosari de PAI's no executats. Sembla raonable finalitzar aquells que es quedaren sols iniciats per la crisi com ara el de Quatre Carreres i el de Natzaret. Ara bé, què fem amb la resta? Malgrat que no disposem d'un estudi de demanda d'habitatge a escala metropolitana ni d'una estimació fidedigna del nombre i localització d'habitatges buits i habitables, estic convençut de que no cal més sòl urbanitzable d'ús residencial (tampoc d'ús “productiu”). Entre grans solars “centrals” que romanen inexplicablement buits (l'ex Teatre Princesa, el carrer Llíria, el carre En Gordo, la trasera de l'antiga Fe, la trasera de la Hidroelèctrica de Perez Galdós ...) i els PAI's no executats tenim una no-ciutat on regna l'estètica del matoll. I pel que fa als PAI's, quan disposarem d'un dictamen jurídic que determine si la calificació és reversible i amb quin cost? Perquè si ho és, cal abordar la qüestió decidint un nou ús o recuperant a condició d'urbanitzable no programat fins a que es demostre la seua necessitat.

Per tant, la proposta seria triple: continuïtat de PGOU amb les modificacions pertinents, elaboració d'un Pla Director Metropolità el més aviat possible i re-estudi de la problemàtica dels PAI's no executats ni iniciats (lo dels altres solars és simplement voluntat política). En canvi, esdevé urgent un pla prioritzat de renovació urbana als barris més afectats per la degradació urbana que avança inexorablement en absència de polítiques actives. El cercle viciós de la degradació està prou estudiat i les mesures han de ser simultànies en diferents àmbits. Per altre costat, no sé si hi ha consciència que, amb l'stock d'habitatges buits construïts en el boom, la probabilitat d'atreure veïns a viure als barris degradats en diferents graus (més de la meitat) és molt baixa, amb la qual cosa el procés de filtrat continuarà.

Totes aquestes qüestions i algunes altres que de segur he deixat oblidades haurien de ser objecte primer d'un document del govern de la ciutat, després d'un procés de participació ciutadana eficient i finalment, d'un pla d'actuació. Això és, si fa no fa, el que el sentit comú sembla recomanar.