“Aviso rojo quiere decir peligro para la población”. Los servicios meteorológicos de la radiotelevisión pública valenciana À Punt alertaron desde primera hora de la mañana de las lluvias torrenciales y los riesgos de inundaciones y desbordamiento de barrancos y ramblas. Los meteorólogos de las televisiones públicas subrayan que, con la información disponible en tiempo real, el desastre podría haber sido evitable. “Las DANA no las podemos evitar, pero sí tenemos medios para que la gente no salga de casa”, explica Victoria Rosselló, meteoróloga y presentadora en À Punt, la radiotelevisión pública valenciana.

Los servicios meteorológicos de los informativos son un espacio esencial para concienciar a la población de los riesgos de los fenómenos atmosféricos. Los profesionales se plantean cómo, en un momento en el que existe información en tiempo real, que puede consultarse directamente sin intermediación, no llegó a la población el aviso. “Sabiendo como lo sabían, no fueron capaces de alertar a la población”, continua Rosselló en una entrevista en Les Notícies del Matí de la televisión pública en la que trabaja.

La meteoróloga considera que Aemet tiene una política de avisos discutible, “pero estábamos en aviso rojo toda la mañana”. Y ese aviso significa que hay peligro para la población. “Sabíamos que habían caído más de 400 litros en la cabecera de los ríos por la mañana y todo eso iría a la Rambla del Poyo”, también llamada barranco de Chiva, el cauce artificial que se desbordó y provocó la inundación en la comarca de l'Horta Sud. A través de Picanya, Paiporta, Massanassa y Catarroja, arrastró todo lo que encontró a su paso por Sedaví, mientras que en paralelo, la carretera V-30 se convertía en un río junto al nuevo cauce del Túria.

En el espacio dedicado a la información meteorológica del informativo del mediodía, esta doctora en Física subraya que se avisó a la población para que no saliera de sus domicilios. “A las 15 horas, y durante toda la mañana, estuvimos diciendo que no había que salir de casa”, señala. “La rambla del Poyo tuvo una subida de 2.000 metros cúbicos por segundo, a las seis de la tarde, que es cuatro veces el caudal normal del Ebro”, expone la presentadora, tratando de ilustrar el tsunami del que alertaban. La alarma oficial de la Generalitat Valenciana se dio pasadas las 20 horas de la tarde. “Tenemos unos medios y unas herramientas con las que eso no es posible que pase. Avamet está a disposición de cualquiera”, prosigue durante la entrevista.

El diagnóstico de Rosselló coincide con el del responsable de climatología de Aemet en la Comunitat Valenciana, José Ángel Núñez, quien en una entrevista con elDiario.es reclama reflexionar sobre los mecanismos de alerta: “Muchas víctimas se encontraban en zonas en las que casi no llovía, lo que puede haber generado una falsa sensación de seguridad, mientras aguas arriba estaban cayendo lluvias torrenciales”. “No ha habido sensación de riesgo y eso que era extremo, la sensación de riesgo no ha llegado y eso nos tiene que hacer pensar”, subraya.

La web de Aemet indica que con el nivel rojo “el riesgo meteorológico es extremo (fenómenos meteorológicos no habituales, de intensidad excepcional y con un nivel de riesgo para la población muy alto)”. “Recomendación: Tome medidas preventivas y actúe según las indicaciones de las autoridades. Manténgase informado de la predicción meteorológica más actualizada. Las actividades habituales pueden verse gravemente alteradas. No viaje salvo que sea estrictamente necesario”.

Una mujer de 42 años ha fallecido después de que las fuertes lluvias de esta madrugada la hayan arrastrado por la riera de Tiana (Maresme). El cuerpo se ha encontrado a primera hora de la mañana en la playa del Cristal de Badalona, según confirmaron fuentes de los Mossos d'Esquadra. La policía catalana recibió el aviso a las 7.40 horas. Los Bomberos de la Generalitat habían iniciado una búsqueda de la mujer sobre las tres de la madrugada tras recibir el aviso de que había desaparecido arrastrada por el agua en la riera.

Los Bomberos de la Generalitat habían recibido el aviso de la desaparición de la mujer a falta de unos minutos para las tres de la madrugada, y activaron en consecuencia un dispositivo de búsqueda, con tres miembros de los GRAE Subacuàtic. Los efectivos han realizado una búsqueda desde la riera, pasando por el interior del paso sótano que canaliza el agua hasta la desembocadura del mar.

La unidad de drones ha seguido el tramo del río, y este sábado por la mañana se han activado efectivos del grupo canino de investigación y la unidad de medios aéreos con efectivos de los GRAE, pero finalmente no ha sido necesaria su intervención. Tras encontrar el cuerpo sin vida de la mujer en la playa del Cristal de Badalona, los Mossos d'Esquadra están investigando si la víctima fue arrastrada por la riera con el vehículo o no.

El Maresme ha sido una de las comarcas afectadas por las fuertes lluvias de la pasada noche. El agua caída ha provocado la crecida de rieras y algunos coches han sido arrastrados.

Protecció Civil había desactivado el viernes por la noche la alerta del plan Inunciat porque no había nuevas previsiones de intensidad de lluvia por parte del Servicio Meteorológico de Catalunya (SMC), pero de madrugada las lluvias empezaron con intensidad en las comarcas del interior de Tarragona y avanzaron hacia las comarcas centrales y las de Barcelona y Gerona.

A raíz de la intensidad torrencial de algunas de las precipitaciones y los avisos de observación del Servicio Meteorológico, Protecció Civil volvió a activar la alerta del Inuncat sobre la una y media de la madrugada. En Canaletes (Anoia) se han superado los 40 litros por metro cuadrado en 30 minutos. El plan está ahora en prealerta porque para mañana se prevén nuevas precipitaciones que podrían ser intensas. Protección Civil no descara volver a activar la alerta.

Avisos por inundaciones

Los Bomberos recibieron 178 avisos, más de cien en la región metropolitana norte, por problemas causados por las fuertes lluvias. Principalmente, han sido por inundaciones en la vía pública, parkings y bajos, así como sanear desprendimientos en edificios, retirar árboles, rocas en la calzada y por incidencias en el cableado eléctrico.

Por ejemplo, unos 200 metros lineales de calles en L'Escala, donde ha habido 15 avisos, han quedado inundados con más de un metro y medio de agua y ha afectado a portales y muros, donde algunos han caído. También ha habido algunos coches atrapados por el agua.

En la calle Galceran de Masquefa, un coche ha sido arrastrado por la riera sobre las tres y media de la madrugada, pero el conductor ha podido salir sin ninguna afectación personal. En Terrassa, sobre las dos, los Bomberos han rescartado otras dos personas que han sido evacuadas a la Mutua de Terrassa.

La línea de tormentas fuertes ha barrido de madrugada el litoral y prelitoral norte de Catalunya, con especial incidencia en las comarcas del Maresme, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Selva, Gironès y Baix Empordà. Los registros han sido destacados en varias poblaciones como Verges con 76 litros, Vilanova del Vallès con 40,9 litros, la Roca del Vallès con 37 litros, Dosrius con 34,6 litros o Granollers con 30,1 litros, según datos de las estaciones automáticas de Meteocat y Meteoclimatic.

El Govern ha declarado este martes la preemergencia por sequía en el sistema Ter-Llobregat, que aúna a 202 municipios de 14 comarcas, incluyendo Barcelona y su área metropolitana, así como Girona. En total son 6 millones de habitantes. La preemergencia es un estadio de transición entre el actual estado de excepcionalidad y el de emergencia.

De esta manera, se podrán intensificar algunas medidas para forzar la reducción del consumo de agua ante la falta de lluvias. Principalmente, se reducirá la dotación máxima de agua por habitante y día, que pasa de los 230 actuales a los 210 litros.

El resto de restricciones se mantienen igual que en fase de excepcionalidad, a excepción de la dotación de agua permitida para el riego de superficies de hierba destinadas al deporte federado, que pasa de 450 a 200 m3 por hectárea al mes.

Así, se mantiene la reducción del 40% de agua para usos agrícolas, del 15% para usos industriales, para usos lúdicos y la prohibición de riego de zonas verdes, públicas y privadas.

Igualmente, también se mantiene la prohibición de llenar piscinas privadas de uso individual o unifamiliar y sólo se permitirá el rellenado parcial o primer llenado de piscinas públicas en las cantidades indispensables para garantizar la calidad sanitaria del agua. Tampoco se puede limpiar calles, alcantarillado, pavimentos o fachadas con agua potable. En el caso de los vehículos, el uso de agua queda limitado a la limpieza en establecimientos comerciales. Tampoco se podrán llenar parcial o totalmente fuentes ornamentales, lagos artificiales u otros elementos de uso estético del agua.

Ante la situación, el Govern ha hecho un llamado a “forzar” el ahorro de agua para alejar la fase de emergencia, que implicaría restricciones que afectarían al consumo doméstico. Se llegará a la fase de emergencia cuando los embalses se encuentren a un 16% de su capacidad. Hoy están al 18,5%. “Estamos ante una emergencia nacional”, ha dicho el conseller de Acción Climática, David Mascort.

Catalunya se halla inmersa en la sequía más extrema de toda su historia debido a la falta de precipitaciones, la extensión de las zonas afectadas y la duración del fenómeno. Con todo, la situación es más grave que en la sequía de los años 2005-2008.

Según datos del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), la racha seca acumula ya 31 meses -en la anterior fueron 19- y el 50% del territorio catalán se ha visto afectado de manera persistente. Para volver a la situación de normalidad, haría falta el equivalente a toda la lluvia que cae de media en Barcelona durante un año. Pero no se prevé ningún episodio de lluvia abundante en el corto y medio plazo.

Por eso, el Govern ha decidido pasar de la fase de excepcionalidad a la de preemergencia en el ámbito del sistema Ter-Llobregat, ya que es donde viven más personas y donde hay una mayor concentración de actividad industrial. Se trata de un estado que no está previsto en el Plan Especial de Sequía y que, según explicó el director de la Agència Catalana de l'Aigua (ACA), Samuel Reyes, se decreta para “enviar un mensaje de alerta” para que aumente su ahorro de agua. Se trata de una “transición” hacia la emergencia, que podría decretarse a finales de diciembre o enero.

A día de hoy, hay unos sesenta municipios en el sistema Ter-Llobregat que sobrepasan la dotación de 210 litros por habitantes y día.

Uno de ellos es Riudellots de la Selva (Girona), cuyo alcalde, Josep Santamaria, ha vinculado el elevado consumo de agua en su municipio a las industrias. Por eso, ha pedido al ACA que lo diferencie del consumo doméstico porque cree que el consumo de sus vecinos “quedaría por debajo” del límite establecido en la fase actual.

Los municipios que registraron un consumo de agua más alto durante el mes de octubre fueron Riudellots de la Selva (Girona), con 244 litros; Sitges (Barcelona), con 251 litros; Sant Pere de Ribes (Barcelona), con 259; Malgrat de Mar (Barcelona), con 267 litros; Sant Celoni (Barcelona), con 260 litros; Tordera (Barcelona), con 238 litros: Caldes de Montbui (Barcelona), con 243 litros; y Cubelles (Barcelona), con 308 litros.

Pot l’horta valenciana ser un atenuant dels efectes del canvi climàtic a la ciutat? El clima afecta tot el que creix sobre la terra. L’obvietat és sovint descurada pels gestors d’allò públic i els operadors privats que treballen sobre el sòl. L’horta valenciana ha sigut víctima durant les últimes dècades dels efectes perversos del canvi climàtic, però també de l’urbanisme depredador, que veu una rajola en cada centímetre lliure de sòl.

L’horta valenciana és un dels espais de l’extrem occidental europeu seleccionats per a un projecte pilot que busca crear una metodologia i un pla d’adaptació dels entorns al canvi climàtic. El projecte AELCLIC (Adaptation of European Landscapes to Climate Change) està coordinat per Les Naus, la Universitat Politècnica de València i supervisat i finançat per l’EIT Climate-KIC –l’associació publicoprivada més gran de la Unió Europea–, un organisme creat per a abordar el canvi climàtic a través de la innovació i per a construir una economia de carboni zero a través de l’impuls a l’emprenedoria. La iniciativa ha seleccionat 16 espais europeus (la majoria a Espanya i Portugal) per la intensitat de canvis que s’hi puguen generar i per la vulnerabilitat d’aquests espais.

El projecte funciona creant grups de treball implicats en els espais i es busca crear una metodologia per a definir els paràmetres del canvi climàtic i que es puguen adaptar a la resta dels espais, explica Celsa Monrós, responsable d’Educació de l’EIT Climate-KIC a Espanya. En el cas valencià, s’ha creat una mena de consorci amb ajuntaments, ONGD, investigadors, empreses locals i altres actors socials per a mesurar l’impacte dels possibles efectes del canvi climàtic en l’horta. Detectades les possibles conseqüències, es crea un pla d’acció i mesures de prevenció per no arribar a una situació crítica.

Monrós explica que entre els riscos que els grups de treball han identificat estan les sequeres o inundacions agreujades –aquest segon, en el cas dels països del nord–, la salinitat de les aigües subterrànies –que afectaria negativament la qualitat del sòl–, les altes temperatures generalitzades i els pics extrems de temperatures, tant les onades de calor com les gelades.

Les primeres anotacions dels tallers coincideixen amb el que s’assenyala en el Pla d’Adaptació al Canvi Climàtic de València 2050, elaborat per experts per a l’Ajuntament de València. Segons aquesta anàlisi, en les últimes dècades els problemes de més magnitud per a la ciutat eren les pluges torrencials, l’escassetat de precipitacions i l’augment del nivell de la mar. En els pròxims anys, els riscos principals seran l’augment de les temperatures i els esdeveniments extrems, com ara sequeres i onades de calor, davant dels quals el municipi de València tindria més vulnerabilitat.

L’horta valenciana, explica la responsable, ajuda que València no es convertisca en un forn: “Ens evita les onades de calor”, assenyala. Si l’entorn s’urbanitzara, com preveuen alguns plans, els edificis exercirien com una mena de mur que impediria que la brisa marina refrescara la ciutat i l’augment de les temperatures seria notable. “La por és que desaparega l’horta i no siga només pel canvi climàtic”, alerta la investigadora.

Les anàlisis tenen en compte els valors de l’horta, tant els culturals com el seu impacte econòmic, des de l’ocupació fins al turisme. Així doncs, es busca quins serien els cultius més eficients econòmicament, la seguretat alimentària, els sistemes de reg més aptes o la manera de preservar les varietats autòctones.

El projecte funciona en les primeres etapes a base de tallers. L’inicial es va celebrar el 17 de juny amb les diferents entitats implicades, que van identificar els valors de l’horta i els efectes que tindrien els possibles escenaris de canvi climàtic. A tall de pluja d’idees, les associacions plantegen possibilitats, basades en informes, per a dibuixar un futur no tan hipotètic i anticipar-ne la resolució. Els mateixos agents busquen “oportunitats d’acció”, és a dir, actuacions en prevenció.

Al setembre, es presentaran els resultats del primer taller, es definirà l’estructura i el contingut del pla d’adaptació de l’horta al canvi climàtic i s’identificaran els recursos i les fonts de finançament per a desenvolupar el pla, que inclouria estratègies polítiques, accions pilot i iniciatives a escala local i regional per a promoure l’adaptació al canvi climàtic.

El canvi climàtic no només se sent, es palpa i es veu. Així ho mostra l’exposició de fotografia “Fotos pel Canvi”, una mostra d’imatges que denuncien l’aferrissat canvi climàtic, i que ha estat realitzada per 13 artistes de prestigi internacional, entre ells el fotògraf nord-americà Gregg Segal, autor de Seven days of garbage (7 dies de brossa) qui ha convidat diverses persones a no tirar els residus que produïen durant una setmana per a retratar-los amb ells després de set dies. Les imatges ens mostren la gran quantitat de residus que produïm. S'estima que cada persona genera 478 quilos de residus l'any i això és l'origen d'importants emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Amb ell hi ha d'altres fotògrafs com Caroline Power, Kerstin Langenberger, Georgina Goodwin, Patricia de Melo, Mark Gamba, Xaume Olleros, Olmo Calvo, Eloy Alonso, Miguel Lorenzo, Marc C.Olsen, Paulo Oliveira i Tania Castro qui, a més, és la comissària de l’exposició.

La mostra l'han feta possible a València Las Naves i la Fundació Observatori del Canvi Climàtic.

Des del 12 de juliol. Las Naves. Joan Verdeguer 16, València

https://www.lasnaves.com/

Gairebé dos terços de la població mundial viu en llocs amb escassetat d'aigua com a mínim un mes a l'any. El premi Nobel de la Pau 2007, el físic, enginyer i economista de Sri Lanka, Mohan Munasinghe, va ser un dels ponents del Fòrum de l'Economia de l'Aigua que es va celebrar la passada setmana a Barcelona i que va abordar la coordinació i la gestió del aigua entre els diferents sectors econòmics.

En conversa amb aquest diari, Muhasinge adverteix que els governs tenen una responsabilitat ineludible per combatre el canvi climàtic i que no estan aplicant mesures. Munasinghe creu que el canvi ha de començar des de baix: el ciutadà ha de prendre consciència i tenir hàbits de sostenibilitat per tal de pressionar els polítics perquè prenguin decisions.

El 2007, va guanyar el premi Nobel juntament amb Al Gore pels seus estudis del canvi climàtic. Com creu que ha evolucionat aquest problema en els últims 10 anys?

El problema ha empitjorat. Els fets científics encara són més clars sobre el canvi climàtic, segons el descrit pel Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Tot i l'eufòria pels acords de París, les promeses reals dels països de reduir les emissions són massa petites. Encara ens dirigim cap a un increment de l'escalfament de 3ºC per a l'any 2100, molt per sobre del límit de perill acordat de 2ºC.

Rebaixa les expectatives sobre els acords de París.sobre els acords de París.

L'acord de París no ens ajudarà a limitar l'escalfament global a un augment de 2ºC. No es van establir mecanismes de compliment i les promeses de mitigació d'emissions fins al moment són febles.

Cal repensar per complet el model de desenvolupament?

La reflexió actual sobre el concepte de desenvolupament sostenible ha evolucionat fins a abastar tres punts de vista principals: econòmic, social i mediambiental, representat pel triangle de desenvolupament sostenible. Cada punt de vista correspon a un domini (i un sistema) que té les seves pròpies forces i objectius. L'economia s'orienta principalment cap a la millora del benestar humà, principalment a través de l'augment del consum de béns i serveis. El domini ambiental se centra en la protecció de la integritat i la resiliència dels sistemes ecològics. El domini social emfatitza l'enriquiment de les relacions humanes i l'assoliment d'aspiracions individuals i grupals.

Creu que el debat sobre la sostenibilitat i els recursos posa poc èmfasi en les diferències entre grans empreses i les indústries i la responsabilitat dels petits consumidors?

Necessitem tant als productors sostenibles com als consumidors sostenibles. La cultura consumista impulsada per la publicitat dels productors impulsa el consum excessiu per part dels rics i el consegüent creixement del consum assegura que la producció continuarà augmentant. És un cicle insostenible que tensa els recursos naturals del planeta.

Trump és un obstacle o un perill per al desenvolupament sostenible?

La pregunta amaga un fet més important. Ja ens enfrontem a molts problemes greus perquè la majoria dels líders mundials no estan actuant de manera responsable i només parlen de manera responsable. Per què escollir només al senyor Trump? Trump no és l'únic líder que posa obstacles al desenvolupament sostenible.

A nivell de polítiques fiscals, els governs haurien de castigar més fiscalment la contaminació?

Sí, però amb cautela. Les activitats que contaminen o esgoten els recursos naturals s'han de gravar més (per incloure el cost de les externalitats ambientals i socials dins dels preus de mercat). Però el simple augment dels preus dels recursos també podria privar els pobres de les necessitats bàsiques com l'aigua, els aliments i l'energia.

No només és el desenvolupament, també hi ha d'haver uns preus sostenibles.

Les estructures de preus haurien de reflectir l'escassetat de recursos econòmics i ambientals a través dels impostos, però alhora permetre que els preus de la carestia de vida o els subsidis permetin als pobres satisfer les seves necessitats bàsiques. Hi estructures de preus sostenibles i les he implementat en molts països.

Qui ha d'empènyer més en aquest sentit? Estats, entitats supranacionals com la UE, ciutats...

Els líders mundials ens han fallat. Massa promeses i molt pocs resultats implementats. Els líders nacionals tenen por de prendre mesures fermes per a la sostenibilitat. Els líders de nivell mitjà com els alcaldes de les ciutats, els líders de les comunitats o els directors generals de les empreses, mostren una major disposició a comprometre fermament i a aplicar-los.

I el ciutadà, com pot influir?

Cal una coalició de baix a dalt de tots nosaltres a través de la societat civil i les empreses que creuen en el desenvolupament sostenible. Els líders de nivell mitjà, si recullen els objectius d'aquesta coalició, poden empènyer els governs nacionals a complir amb la seva responsabilitat i perseguir polítiques públiques sostenibles.

Des del bloc Catalunya Europa iniciem un cicle d'articles dedicats a analitzar la importància de la transició energètica. I comencem amb una clara presa de posició: el 100% Renovable és tècnicament factible i políticament necessari

Al juliol de 2015 el Govern de Catalunya va aprovar el document de bases del debat per al Pacte Nacional per a la transició energètica, però un any més tard el més calent és a l'aigüera

Governar la Transició Energètica implica un canvi de paradigma. Passar de “viure dels estocs” de combustibles fòssils a “viure dels fluxos” de les renovables

El que fa 15 anys a l’inici de segle podia ser un somni o un desig, ara és una realitat constatada: els avanços tecnològics de la humanitat i la consegüent caiguda dels preus dels sistemes de captació d’energies renovables (eòlica, fotovoltaica, etc.) permeten avui que el món pugui funcionar exclusivament amb energies renovables.

Aquest 100% renovable, a part de ser tècnicament possible, no demana renunciar ni un bri al confort energètic que gaudim. Encara més, la part del món que no gaudeix d’aquest confort, el pot assolir amb relativa facilitat. Hi ha energia renovable suficient per a tothom, i a 2016 ja la sabem capturar. Ens falta un xic saber-la emmagatzemar millor, però ens falta poc.

Estem acostumats al model energètic actual, on dominen els combustibles fòssils i l’urani, carregat de greus inconvenients: contaminació, canvi climàtic, especulació, guerres, costos directes i indirectes elevadíssims, etc. I sembla que ens neguem a veure els evidents avantatges d’un nou model basat en les renovables: gairebé zero contaminació, sobirania energètica local, captació a Km0 o a Km100, preus estables, etc. Es pot defensar amb seriositat que ja és hora de que la Transició Energètica es situï en una posició molt destacada en els programes polítics dels partits progressistes a Catalunya.

Val a dir que al juliol de 2015 el Govern de Catalunya va aprovar el document de bases del debat per al Pacte Nacional per a la transició energètica, fent constar explícitament: “el Govern impulsarà un diàleg social i polític per dissenyar un model energètic que permeti arribar al 2050 amb el 100% de fonts renovables”amb el 100% de fonts renovables“”. Però ha passat gairebé un any i el més calent és a l’aigüera.

El nucli del problema rau en el canvi de model, en saber governar la Transició Energètica. No és una qüestió senzilla perquè de fet, aquesta transició implica un canvi de paradigma. Es tracta de passar de “viure dels estocs” de combustibles fòssils a “viure dels fluxos” de les energies renovables. Un canvi de marc mental que afectarà a tota la societat però que qui en primer lloc l’ha d’incorporar són els agents polítics i els formadors d’opinió (periodistes, professors, líders socials, etc.).

Estem acostumats a dependre d’un model energètic centralitzat en mans dels oligopolis energètics (urani, petroli, gas i el consegüent sistema financer) que utilitza un territori de suport situat a milers de kilòmetres a mines, pous, oleoductes, o refineries. Hem de transitar cap a un model distribuït on la captura de fluxos es pot fer en un territori de suport, sinó totalment immediat a Km0, sí proper a uns pocs centenars de kilòmetres.

Catalunya, com qualsevol comunitat humana ben organitzada i amb un mínim de territori, pot ser autosuficient en energia (tèrmica, elèctrica i de mobilitat). L'únic que es necessita és “bon govern” i voluntat política. La sobirania energètica a Catalunya és possible, però cal començar la transició ja ara. Com més aviat ho fem, més beneficis en n'obtindrem.

Els experts ens diuen que en el cas català la captura de renovables a Km0 (al terrat de casa, al pati o al sostres de les naus industrials) difícilment podria arribar a un 25% de l’energia necessària, la resta caldrà capturar-la i emmagatzemar-la en un territori més ampli, però no massa llunyà. Per anomenar-lo d’alguna manera podríem parlar de territori a Km100. A Catalunya, aquesta captura distribuïda es pot fer sense que s’hagi de malmetre ni el territori ni el paisatge. La superfície estimada de sòl necessari, unes 40.000 Ha, ve a ser un 1,25% del territori català, menys de la meitat del sòl agrícola abandonat sense ús alternatiu en 12 anys (1993-2005).

Estigueu atents, perquè la propera setmana tindreu la següent entrega dels articles.

Dos professors d’universitats valencianes –Francisco Juan Martínez, de la Universitat d’Alacant, i Hermenegildo García, de la Politècnica de València– i el creador d’Aquaservice, Alberto Gutiérrez, figuren entre els guardonats dels Premis Jaume I 2016 que aquest dimarts s’han decidit a València. Amb ells hi ha Albert Marcet, Elías Camp i Miguel Bastos, segons s’ha donat a conéixer en un acte presidit pel president Ximo Puig i que s’ha celebrat a la Llotja dels Mercaders.

En concret, en la categoria d’Investigació Bàsica la distinció ha recaigut en el professor titular de la Universitat d’Alacant Francisco Juan Martínez pel descobriment del Crisper, la base de la immunitat innata en bacteris, que ha conduït al desenvolupament de l’edició de genomes, el Crisper-Cas9.

El Premi Jaume I d’Economia ha estat per a Albert Marcet per la seua anàlisi de les dinàmiques de les economies avançades quan els agents formen les seues expectatives a partir l’experiència observada, que han servit com a instrument a bancs centrals i governs.

En Investigació Mèdica, Elías Campo ha estat el premiat per les seues investigacions sobre la classificació de les distintes leucèmies. Gràcies al seu treball, s’han diversificat els tractaments contra aquest tipus de càncer i s’ha millorant la supervivència d’alguns grups de leucèmies.

En la categoria de Protecció del Medi Ambient, el Premi Jaume I ha estat per a Miguel Bastos per la seua investigació en l’establiment dels estàndards actuals de modelització que prediuen els canvis en la biodiversitat en el temps i en l’espai.

En Noves Tecnologies, el guardó ha recaigut en el catedràtic de la Universitat Politècnica de València Hermenegildo García pel desenvolupament de catalitzadors en fase heterogènia molt eficients en processos no sols al laboratori, sinó també en l’àmbit industrial.

Finalment, Alberto Gutiérrez ha estat el guardonat en la categoria d’Emprenedor per la creació de la companyia Aquaservice, que s’ha convertit en empresa líder de distribució d’aigua a través de dispensadors. El jurat ha valorat la seua capacitat per a generar ocupació, innovació i riquesa al voltant d’un producte bàsic com és l’aigua de beure.

23 premis Nobel en el jurat

El jurat de la vint-i-huitena edició dels Premis Jaume I, entre els quals hi ha 23 premis Nobel, ha escollit als sis premiats en les diferents categories al cap de dos dies de deliberacions i un programa ple d’activitats paral·leles per tota la Comunitat Valenciana.

Nou premis Nobel de Medicina, sis de Química, quatre de Física i quatre més d’Economia, entre aquests el del 2015, Angus Deaton, formen part d’un jurat en què, com a novetat, enguany s’integren sis joves investigadors espanyols que desenvolupen la seua activitat a l’estranger.

250 candidatures

Els gairebé noranta integrants del jurat, separats per especialitats, havien d’escollir entre 250 candidatures per a seleccionar els premiats d’enguany en les categories d’Investigació Bàsica, Economia, Investigació Mèdica, Protecció del Medi Ambient, Noves Tecnologies i Emprenedor.

La visita a València de Deaton implica la seua primera estada a Espanya des que li van concedir en Nobel l’octubre passat, com ho han estat les de Venketraman Ramakrishanan, Nobel de Química el 2009, o de l’exministre d’Energia i assessor de Barak Obama a la Casa Blanca en assumptes mediambientals, Steven Chu, Nobel de Física el 1997.

100.000 euros de dotació

Dotats cadascun amb 100.000 euros, medalla d’or i diploma, els Premis Jaume I, dedicats a la promoció de la ciència i la investigació a Espanya, són uns dels més ben remunerats del país i els seus guardonats tenen el compromís de destinar una part important de la dotació que reben a la investigació nacional.

La nit del diumenge, els integrants del jurat van celebrar un sopar amb els membres de la Fundació Premis Jaume I i durant la jornada del dilluns van visitar uns quants centres d’investigació, i també els frescos restaurats fa poc de l’església de Sant Nicolau, qualificats com “la capella Sixtina” valenciana.

A més van participar en un àpat amb estudiants de les universitats d’Alacant, Castelló i València i alguns dels premis Nobel del jurat van oferir diverses conferències de premsa.

Prèviament al dictamen, el claustre del convent de Sant Doménec va acollir la lectura de la Declaració que tradicionalment cada any fan els Nobel dels Premis Jaume I sobre un tema d’actualitat.

No ha estat tant la UE qui ha marcat tant el progrés de les negociacions del clima, com la Xina

La UE segueix exercint influència en la lluita contra el calentament global, atraient a la resta d'actors cap a les seves posicios

La Unió Europea sempre ha exercit una cert poder normatiu en l'àmbit del medi ambient sobre l'escena internacional, protagonitzant diverses negociacions del clima durant moltes dècades. No obstant, durant les últimes setmanes un altre gegant econòmic ha protagonitzat l'escena internacional del clima: Xina. En la passada Cimera del Clima a París, el país va mostrar per primera vegada un compromís seriós per combatre el canvi climàtic, el que va ser generalment considerat com un pas decisiu en la solució de problemes greus a nivell nacional i internacional. Des de llavors, el gegant asiàtic ha adquirit un protagonisme notable en els debats climàtics mentre que la presència del suposat líder, la Unió Europea, sembla disminuir.

Ha avançat la Xina a Europa en l'escena internacional del clima?

Ha avançat la Xina a Europa en l'escena internacional del climaLa Unió Europea, en la seva funció com a potència normativa de l'escena internacional del clima, té ambicions clares per fer front al canvi climàtic. Ja a la Cimera del Clima de Copenhaguen el 2009, la Unió va intentar aconseguir un acord vinculant prou ambiciós com per limitar l'escalfament global a 2ºC. No obstant això, les parts no van arribar a cap acord vinculant. Al final, la UE es comprometia unilateralment a reduir les seves emissions en un 20% per al 2020. Els decebedors resultats de Copenhaguen semblaven mostrar, per tant, una clara pèrdua d'influència per part de la Unió Europea.

El canvi climàtic, però, és una lluita global. Una lluita que requereix una resposta planetària. Que implica un compromís de les grans nacions i no només de la Unió Europea. Per tant, en parlar del canvi climàtic, és inevitable mirar cap a la Xina. El major emissor de diòxid de carboni té greus problemes mediambientals a causa del nivell de contaminació urbana de l'aire i, segons estimacions del Banc Mundial, compta amb setze de les vint ciutats més contaminades del planeta en el seu territori. Tot i això, el compromís de la Xina davant del canvi climàtic ha estat sempre relativament feble.

Un dels problemes és el seu posicionament global. El gegant asiàtic és el líder del “G-77 més la Xina”, un grup de països emergents i en desenvolupament. En defensar aquest paper de lideratge, la Xina poques vegades s'ha presentat com un únic país en les negociacions de clima. El seu estatus, a més, és el d'un Estat a mig camí entre un país en desenvolupament (per les seves zones més rurals) i un país desenvolupat (a causa de les grans ciutats). Tot i així, al posicionar-se com a país en desenvolupament, es permet alliberar-se dels compromisos dels països desenvolupats. Compromisos que es necessiten per fer front al problema.

Justament per això destaca tant el canvi d'actitud de la Xina entre les Cimeres de Copenhaguen i de París. Mentre que el 2009 la Xina es va oposar a qualsevol acord de caràcter vinculant, soscavant així les aspiracions europees, el 2015 va assumir per primera vegada compromisos mediambientals sota el lideratge de Xi Jinping. El país es va comprometre a retallar les seves emissions per unitat de PIB entre un 60% i un 65% per al 2030 respecte als nivells de 2005, i assolir el seu sostre d'emissions per a aquesta data. Una fita destacable.

No ha estat la UE, per tant, que va marcar tant el progrés de les negociacions a París, com la Xina. El major emissor de gasos d'hivernacle sembla ser un component necessari de qualsevol acord relacionat amb el clima, mentre que el compromís de la Unió, el gran poder normatiu, es considera com una cosa sobreentesa. Per tant, el creixent compromís xinès segueix marcant passos clau en la lluita contra el canvi climàtic i crida molt més l'atenció pública que els incentius de la Unió.

La UE segueix movent els fils

La UE segueix movent els filTot i que la Xina ha guanyat protagonisme públic, la Unió Europea no ha deixat d'exercir influència en els processos internacionals del clima. Ser una potència normativa no significa necessàriament protagonitzar l'escena. També vol dir saber com portar els actors del joc cap a una determinada direcció. Després de Copenhaguen, el poder normatiu va seguir intentant incentivar l'ambició d'altres estats per comprometre’s en assumptes climàtics. Per això, la Conferència de París, que es va assemblar bastant a allò que la Unió volia aconseguir després de l'desagradable resultat de 2009, va ser crucial per al compliment dels objectius plantejats per la Unió Europea.

Per aquesta raó, el nou protagonisme de la Xina no es deu a una pèrdua d'influència de la Unió Europea davant el país asiàtic. Simplement és el senyal que la Xina ha adoptat les necessàries ambicions per fer front al canvi climàtic. Ambicions de disseny europeu.

En una cimera celebrada el passat 30 de març a Brussel·les, la Unió Europea i l'Índia van reiterar el seu compromís de donar un nou impuls a la seva relació bilateral, que aborda, entre d'altres, assumptes climàtics i mediambientals. En el marc de l'Agenda d'Acció UE-Índia 2020, que orientarà i enfortirà el full de ruta de l'Associació Estratègica UE-Índia per als propers cinc anys, els dos actors van decidir intensificar la seva cooperació per combatre el canvi climàtic i ajudar a la potència del sud d'Àsia a assolir les seves aspiracions de proveir-se d'energia neta, àmbit clau en un país emergent que busca solucions pels seus problemes mediambientals.

En una Declaració Conjunta entre l'Índia i la UE sobre una Aliança per una Energia i un Clima Nets, les grans economies es van comprometre al diàleg i la cooperació en les matèries d'energia neta, eficiència energètica i acció climàtica. La cooperació entre la UE i l'Índia implicarà també que les dues potències treballin conjuntament en l'àmbit de l'eficiència energètica dels edificis, el desenvolupament de fonts d'energia renovables com la solar i l’eòlica en alta mar, les xarxes intel·ligents, la tecnologia de carbó net, la seguretat energètica i la investigació i innovació energètica. Aquestes iniciatives es duen a terme sota el paraigua dels objectius de la iniciativa Energia Sostenible per a Tots, llançada pel secretari general de l'ONU.

El ràpid creixement de l'economia índia, combinat amb el seu pes demogràfic, ha convertit al país en un dels principals actors mundials. Per aquesta raó, igual que moltes altres economies emergents, el gegant asiàtic necessita trobar solucions sostenibles als reptes climàtics i energètics, alhora que es manté el creixement econòmic i millora el nivell de vida. Després de la Xina, EUA i Rússia, el consum d'energia a l'Índia és el quart més gran del món i, a causa de la creixent població del país, la seva política energètica es defineix cada vegada més per un creixent dèficit energètic. En l'actualitat, l'Índia se centra en fomentar la producció nacional d'energies renovables i energia nuclear, i en l'eficiència energètica. Encara que les seves dues principals fonts són el carbó (54,5%) i el petroli cru (29,45%), l'Índia té un major enfocament en el desenvolupament de fonts alternatives, sobretot nuclear, solar i eòlica. Tot i així, la forta dependència del carbó i els combustibles fòssils, la deficient infraestructura i la manca d'inversió són només alguns dels problemes que afronta el país.

La UE i l'Índia també reconeixen la necessitat d'abordar problemes ambientals i de treballar junts cap al desenvolupament sostenible. Per tant, els dos actors han donat la benvinguda a la iniciativa emblemàtica “Una Europa que utilitzi eficaçment els recursos”. A més, l'acord Índia-EU Water Partnership i l'Aliança per una Energia i un Clima Nets intentaran millorar la cooperació entre els dos actors pel que fa a temes d'aigua, energia i clima mitjançant el diàleg i l'intercanvi tècnic.

Acció veritable o només paraules?

Tot i que aquests compromisos permeten esperar una millora significativa a l’hora de fer front a les greus circumstàncies mediambientals i de subministrament energètic -particularment a l'Índia-, deixen molt espai per a dubtes i inquietuds sobre la seva efectivitat. Encara que durant molt de temps la relació entre l'Índia i la UE s'ha caracteritzat per una evolució constant, també ha quedat marcada per la seva complexitat, especialment pel que fa als compromisos mutus en el marc de la política de canvi climàtic. Encara que, per exemple, la declaració sobre el Índia-EU Water Partnership promet una cooperació reforçada entre els dos actors, també exposa que no té la intenció de crear obligacions legals o financeres per a qualsevol de les dos potències. La declaració sobre l'Aliança per una Energia i un Clima Nets revela el mateix caràcter no vinculant. Per tant, no només es pot posar en dubte la voluntat de compromís entre les dues parts sinó també l'efectivitat que realment podran tenir les noves aspiracions per combatre els problemes. Sobretot els que afronta l’India.

És aquesta quantitat de problemes la que genera dubtes sobre la credibilitat de les noves iniciatives. El canvi climàtic, per exemple, és només una de les moltes prioritats per a un govern indi, que, malgrat la seva creixent fermesa, encara afronta molts problemes estructurals i polítics que poden retardar l'aplicació de polítiques. Tot i així, l'augment de potència a nivell global per part de l'Índia implica una major responsabilitat, pel que ha de tractar de comprendre plenament l'impacte de les seves accions, o la manca d'aquestes, especialment en relació amb problemes globals compartits com el canvi climàtic. El quart major emissor de CO2 del món ha establert, per tant, objectius per reduir el carboni i desplegar les energies renovables a gran escala en el seu compromís amb l'acord sobre el clima de Paris, en el qual va ser un jugador clau per aconseguir un acord climàtic global.

Un altre repte per a la UE ha estat el fet que la possibilitat de cooperació entre la UE i l'Índia implica també que la potència asiàtica pugui col·laborar amb altres actors, com la Xina. L'Índia es troba, per tant, en la situació privilegiada de poder escollir amb qui vol cooperar. És precisament per aquesta llibertat que es poden interpretar, encara que no siguin legalment vinculants, les iniciatives dins de la Declaració Conjunta entre l'Índia i la UE sobre una Aliança d'Energia i Clima Nets com un compromís important per part de l'Índia cap a les seves relacions amb la Unió Europea.

Els nous compromisos: quines perspectives de futur?

En el marc d'aquest compromís mutu contra la desestabilització del clima, l'Índia i Europa han de treballar junts per aconseguir la reestructuració de les estructures polítiques i econòmiques mundials. Les barreres són menors ara que en el passat i la possibilitat de cooperació en la política de canvi climàtic és més gran que mai. La realitat és que de la mateixa manera que la UE necessita l'Índia, l'Índia necessita la UE també. Això hauria de ser raó suficient perquè els dos actors prenguin seriosament els seus nous compromisos bilaterals. Ja que la interdependència i la inclusió són virtuts claus en el nou ordre mundial en que tant la UE com l'Índia coexisteixen, la lluita contra el canvi climàtic representa precisament l'última prova a la solidaritat de la seva relació.

L’explicació d’allò que és immediat

Després d’una tardor i d’un hivern tan anòmals, és lògic que la gent es pregunte què passa amb l’oratge i que sorgisca l’associació immediata amb el calfament global. Per això cal fer una reflexió assossegada sobre el que passa amb el nostre sistema climàtic en els últims anys, a partir de l’anàlisi de dades reals registrades i de processos observats. I, sobretot, dissociant entre allò que és immediat (l’oratge registrat durant uns dies, uns mesos) i allò que és remot (el clima d’un territori).

Si ens limitem a comentar per què no tenim a penes hivern enguany i per què els nostres termòmetres se situen per damunt del que és normal des de la tardor passada, en trobarem un responsable directe, el fenomen d’El Niño. Un procés oceànic i atmosfèric que té lloc a la conca del Pacífic sud i que, quan és intens, com l’actual, arriba a generar una alteració planetària de la circulació atmosfèrica amb efectes diversos a les regions del món. A Europa occidental i a l’Atlàntic adjacent, en aquests anys d’El Niño intens, se succeeixen els dies d’anticicló i les depressions, pròpies d’aquests mesos freds de l’any, circulen sobre latituds més septentrionals. Per això són tan elevades les temperatures i, per això també, algunes grans ciutats del nostre país han registrat en els últims mesos nivells alts de contaminació. L’aire roman estancat sota l’influx anticiclònic i a penes es mou, mentre els cotxes i les fàbriques continuen injectant gasos i partícules a l’atmosfera. I calen mesures per a reduir-ne els efectes ambientals i sanitaris, encara que ens puga molestar com a usuaris habituals del cotxe.

El Niño, des de fa uns quants dies, va minvant. Les últimes dades de la NOAA nord-americana ho confirmen. La distorsió atmosfèrica que ha generat, els desajustos tèrmics que ha provocat, tendiran a equilibrar-se en els pròxims mesos. L’hivern que ve no serà igual. Tornarem a la normalitat. Ho dic perquè s’ha publicat que, a partir d’ara, ja no tindrem hiverns freds; que aquest ha estat el primer dels hiverns futurs que tindrem i que ja no es caracteritzaran per les temperatures fredes o la presència de neu a les muntanyes. I això no serà així, ni de bon tros.

Però és evident que aquest fenomen regional, d’impacte mundial, està afectat des de fa tres dècades per un procés climàtic més global (calfament tèrmic planetari) que, sens dubte, influirà en la seua intensitat futura. En altres paraules, la part meteorològica comença a estar afectada per la part climàtica, per la seqüència de llarg abast del calfament global.

L’explicació d’allò que és remot

En efecte, passa alguna cosa amb el clima. I el que passa no és bo. És cert que, des d’una visió històrica, estem en una fase més de l’evolució del clima terrestre, clima que ha passat per èpoques fredes i càlides des del mateix origen del nostre planeta fa 4.500 milions d’anys. Si ens limitem als últims dos-cents anys, hem transitat des d’una fase climàtica freda, la denominada petita edat del gel, fins a la fase climàtica actual, caracteritzada pel registre de temperatures més temperades. Pel que fa això, el clima que hui tenim no se n’ix de la pauta lògica del comportament del clima de la Terra des que existeix. Els crítics amb la hipòtesi actual de calfament o els qui des dels seus camps de treball només consideren canvis en el clima els processos de gran impacte i durada (eres geològiques, glaciacions), és lògic que no consideren canvi climàtic important el que està passant en el clima terrestre en els últims quaranta anys. Però aquest debat és estèril. I l’enfrontament entre partidaris i detractors, entre “calentòlegs” i “negacionistes”, només pot fer mal a l’estudi científic del clima. Això sense entrar en els interessos, de qualsevol mena, que s’amaguen en cada una d’aquestes posicions. El clima no és una creença; és una evidència fonamentada en dades científiques.

El clima no és només l’estudi estadístic de mitjanes de temperatura o d’altres paràmetres atmosfèrics. El clima és, abans que res, allò que ha percebut i ha viscut l’ésser humà al llarg de la seua existència. I la ciència que estudia els climes ha d’atendre aquesta premissa si vol tenir utilitat social. I és tasca del climatòleg destriar el gra de la palla, fugir de la mera sensació ciutadana, evitar el titular cridaner en els mitjans de comunicació i buscar les causes que permeten explicar amb rigor, sense apriorismes, què passa realment amb el clima actualment.

I, sens dubte, en el clima terrestre passen coses que convé explicar. Dit d’una altra manera, hi ha una sèrie de fenòmens certs, registrats en les dades i observats en la freqüència que manifesten alguns processos atmosfèrics, que abans no hi tenien lloc o no ho feien amb tanta reiteració. Al cap de tres dècades d’investigació de la hipòtesi de canvi climàtic per l’efecte d’hivernacle hi ha una sèrie de manifestacions en l’atmosfera terrestre, la negació de les quals és cada vegada més difícil:

1r. Des del 1980 les temperatures terrestres han experimentat un increment intens i progressiu, amb vaivens, això sí, durant alguns anys de la primera dècada del nou segle. Les temperatures han pujat més en latituds mitjanes i altes que en les intertropicals, i especialment, a l’hemisferi nord. Això es reflecteix tant en els registres instrumentals dels observatoris com en les termografies fetes a partir de dades de satèl·lit (p. e. NASA earthobservatory).

2n. Aquest increment de temperatures que s’ha registrat en les tres últimes dècades no té ja explicació, només, per causes exclusivament naturals (canvis en radiació solar). Hi ha un altre factor que va alterant el funcionament “normal” del balanç energètic del planeta, en generar una incentivació del poder calorífic de la radiació d’ona llarga, originada a la superfície terrestre i a la marina que no ix a l’atmosfera exterior perquè queda confinada en els primers quilòmetres. I aquest fet està relacionat amb la presència de gasos primaris procedents de l’activitat econòmica humana (CO2, òxid nitrós, metà) i dipositats a l’atmosfera o de la interacció d’aquests gasos amb altres la contribució real dels quals al balanç energètic planetari continua sent una incertesa, com l’ozó troposfèric.

3r. Una atmosfera que perd l’equilibri tèrmic i es torna més càlida o més freda és una atmosfera que registra processos de reajustament energètic més violents; això és, els oratgess diaris canvien amb més rapidesa i intensitat. Es fa més freqüent la gènesi de situacions de rang extraordinari. Això és especialment notable en les nostres latituds mitjanes, perquè són l’escenari de desenvolupament dels moviments d’expansió de les masses d’aire fred (de nord a sud) i càlides (de sud a nord).

Aquests tres fets globals són difícilment innegables. I si en els pròxims anys es va confirmant l’alteració del balanç energètic de la Terra que alguns estudis i el mateix 5é informe de l’IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) apunten ara mateix, el canvi climàtic serà una realitat de manifestació certa. I juntament amb els processos globals, es van comprovant, a més, els efectes regionals. Per exemple, a Espanya està demostrat el canvi en els patrons de precipitació. No és que ploga menys o més que abans, és que plou diferent: menys a la primavera i més a la tardor, i amb més intensitat. I això té implicacions innegables per a la planificació de l’aigua. Es registren més “nits tropicals” (>20º C) a l’estiu, i això fa la nostra temperatura menys confortable durant els mesos càlids de l’any. I un altre procés preocupant: la Mediterrània occidental, davant de les nostres costes, es calfa més i durant més temps per any que fa tres dècades. I això comporta canvis no solament climàtics, sinó també biològics i territorials (alteracions en la línia de costa) en un medi aquàtic que és essencial per a nosaltres com a éssers humans i per a les nostres activitats econòmiques (pesca, turisme).

I què pot passar en el futur…

Heus ací el quid de la qüestió. Saber com serà el futur, que, a més, s’ha convertit en una exigència social i econòmica als països desenvolupats. Perquè els canvis en el clima comporten, evidentment, implicacions socials i repercussions econòmiques. I les societats no volen perdre el seu estatus, el seu nivell de vida i benestar, a causa del clima. D’ací ve la necessitat, transformada en obligació, de provar de conéixer la seua evolució futura. I ací no hi ha un únic escenari, com normalment s’assenyala. És cert que la tendència de les temperatures serà a l’alça, si continuem emetent gasos que alteren el balanç energètic del nostre planeta. Però hi ha dos processos que poden implicar canvis en aquest escenari de calfament. El primer és el procés de desgel ràpid que tot just experimenten el pol nord i el gel de Grenlàndia i que podria arribar a provocar un col·lapse en la circulació oceànica de l’Atlàntic nord. És a dir, la interrupció conjuntural del corrent del Golf, que caldeja el clima de latituds molt septentrionals. I això suposaria l’entrada en una fase freda del clima en les terres d’Amèrica del Nord i d’Europa afectades per aquest circuit de corrent oceànic. Parlem d’un procés de llarg termini, que ocorreria, si hi tinguera lloc, en dues o tres centúries. El segon més pròxim es produiria en les pròximes dues dècades i està relacionat amb les mateixes alteracions immediates en la radiació procedent del Sol, és a dir, en el mateix funcionament del nostre astre principal. L’anomenada teoria dels cicles relacionals del Sol indica que, a partir del 2020, el Sol entrarà en una fase de molt baixa activitat i arribarà a la Terra una quantitat més baixa de radiació. I això comportaria un canvi en la tendència al calfament de la temperatura mitjana terrestre, momentani, això sí, de pocs anys.

Aquestes són les projeccions del clima terrestre futur que poden tenir lloc. Les tres són possibles, però la més probable és la del manteniment de la tendència al calfament tèrmic planetari en les pròximes dècades, amb les variacions i els ritmes que hi són propis i la diversitat regional dels seus efectes. Si es compleix aquesta previsió de calfament que la majoria de models climàtics assenyalen pel que fa a les previsions a Europa occidental, a més de la mateixa pujada de temperatures, s’estima un acurtament dels hiverns, una freqüència més alta d’esdeveniments atmosfèrics extrems i una reducció de precipitacions especialment als països mediterranis. Si es compleixen aquestes previsions, el projecte PESETA sobre efectes del canvi climàtic en l’economia europea ha calculat pèrdues anuals situades entre l’1,5 i el 3% del PIB a causa del canvi climàtic als països europeus mediterranis com Espanya.

Per això, la mateixa Unió Europea, de manera conjunta, i alguns països a títol individual han desenvolupat programes de mitigació del canvi climàtic i estratègies d’adaptació als seus efectes previstos. La Unió va aprovar el 2012 el Reglament sobre el seguiment i la notificació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i les Estratègies de reducció del canvi climàtic 2020 i 2030. Aquesta última estableix un objectiu de reducció del 40% en l’ús de combustibles fòssils i d’un 27% respecte del total en l’ús d’energies renovables en el conjunt dels països europeus. Sense oblidar que un dels objectius prioritaris del vigent 7é programa d’acció ambiental és, justament, assegurar les inversions necessàries en matèria de canvi climàtic. Hi ha països europeus que fa anys que desenvolupen polítiques de reducció i adaptació al canvi climàtic (els Països Baixos, Dinamarca, els països de la mar Bàltica), mentre a Espanya l’eliminació de la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic per l’últim executiu i l’aprovació de decrets que penalitzen les energies alternatives constitueixen una mostra de l’escàs interés que hi ha en les polítiques de canvi climàtic a escala estatal. Una altra cosa són les accions que han dut a terme algunes comunitats autònomes (el País Basc, Catalunya, Andalusia, les Canàries) i els governs de la Comunitat Valenciana, de Catalunya, de les Balears i d’Andalusia, que van signar el novembre del 2015 la Declaració de la Mediterrània pel Canvi Climàtic, així com les mesures d’adaptació desenvolupades en algunes ciutats. Però són bons exemples d’escasses bones pràctiques en un panorama global de desinterés polític, que no social, per aquesta qüestió.

Davant del nou escenari climàtic que es pot desenvolupar en les pròximes dècades, el que és sensat, el que és prudent per part de l’ésser humà és evitar la incentivació “artificial” del balanç tèrmic del nostre planeta. L’aposta clara per la reducció d’emissions, per afavorir la transició envers altres models de producció i de consum energètics, per estils de vida més sostenibles, per dissenys urbans ecointegrats, per actuacions territorials respectuoses amb el medi natural són processos irrenunciables del món globalitzat en els pròxims anys. I, juntament amb això, l’acció contundent dels governs i de les empreses envers l’adaptació a unes condicions climàtiques diferents i els seus efectes econòmics i territorials associats, han de formar part de l’agenda dels mandataris i dels ciutadans en les pròximes dècades. També des de l’escala local i regional. Fer una altra cosa serà permetre l’alteració intencionada d’un element del medi natural que, en essència, permet la nostra existència i la de la resta dels éssers vius en aquest planeta.

* Jorge Olcina Cantos (Alacant, 1966) és catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat d’Alacant. Director del Laboratori de Climatologia d’aquesta universitat. Va ser ponent en l’Any Internacional del Planeta Terra (UNESCO) i ha estat revisor del 5é informe de l’IPCC. És membre del consell assessor de diverses revistes especialitzades de temàtica geogràfica i ambiental.

El president del govern Mariano Rajoy anuncia a París una llei pel canvi climàtic quan en els quatre anys de govern no ha fet més que donar suport a les grans empreses elèctriques i impedir o dificultar el desenvolupament de les energies alternatives

La Cimera del Clima de París que reuneix més 148 presidents o primers ministres de 195 països, afronta decisions que condicionen el futur del planeta terra i la humanitat. Malgrat les negacions, esgrimides durant anys, el canvi climàtic és una realitat incontrastable. En l'Informe de 2014, elaborat pel Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) s'assenyala que: “la influència humana en el sistema climàtic és clara i les emissions antropogèniques recents de gasos d'efecte hivernacle són les més altes de la història. L'escalfament en el sistema climàtic és inequívoc, i des de la dècada de 1950 molts dels canvis observats no han tingut precedents en els últims decennis a mil·lennis”.

Les emissions de gasos, anomenats d'efecte hivernacle (CO2, NO2 i metà), han crescut per any un 1,3% de 1970 a 2000 i un 2,2% des del 2000 al 2010. Un 78% de les emissions de CO2 procedeixen de l'ús de combustibles fòssils i processos industrials, un 40% de les quals tenen el seu origen a la Xina i als EUA. La majoria d'aquestes emissions de CO2 romanen en l'atmosfera, sent una part emmagatzemada en plantes i sòls i una altra absorbida pels oceans, contribuint a la seva acidificació.

La conseqüència ha estat un escalfament global estimat en 0,85ºC durant el període 1880-2012, determinant que els últims 30 anys hagi estat el període més càlid en 1.400 anys a l'hemisferi nord. Si es manté aquesta tendència natural, l'augment de temperatura arribaria als 2,8ºC cap al 2050 i 4,8ºC al 2081. Altres conseqüències de l'escalfament són la pèrdua de masses de gel a Groenlàndia i a l'Antàrtida, la reducció de glaceres i fosa de masses de neu i del gel marí de l'Àrtic que ha disminuït en els últims 30 anys entre el 3,5-4,1% per decenni.

Un altre efecte que s'aprecia des de fa 100 anys, és que el nivell mitjà global del mar s'ha elevat uns 20 cm i, si segueix la tendència podria arribar a 98 cm al 2100, és a dir, si aquest procés continua sense fre podria arribar a ofegar a immensos territoris pròxims al mar -com per exemple, el delta de l'Ebre i del Llobregat, a Catalunya- i nombroses illes habitades desapareixerien.

Aquests efectes de l'escalfament s'acompanyen amb canvis exagerats del clima, que produeixen un major nombre de precipitacions extremes, ciclons, inundacions, onades de calor, sequeres severes en diverses regions, i incendis forestals, que està alterant alguns ecosistemes i tenint un enorme impacte en la vida i la salut humana, especialment en països en vies de desenvolupament. Empitjora gran part dels indicadors de determinants socials de salut i incrementa les desigualtats socials a nivell mundial.

Un informe recent de l'OMS -setembre del 2015- sobre els efectes del canvi climàtic sobre la salut, adverteix que les onades de calor i la contaminació de l'aire contribueixen directament a augmentar les morts per malalties respiratòries i cardiovasculars, especialment en persones grans. Ha estat notori que, a conseqüència de l'onada de calor a l'estiu del 2003 a Europa, es registrés un excés de 70.000 morts. I cal tenir en compte també que aquest augment de calor redueix la capacitat de treball en la població adulta, alhora que afavoreix el creixement de nivells de pol·len i al·lèrgens que exacerben l'aparició d'asma que afecta a uns 300 milions d'habitants en el món. La variabilitat en el règim de pluges i les inundacions pertorba la provisió d'aigua potable, comprometent la higiene i incrementant el risc de diarrees i malalties gastrointestinals, causa de la mort cada any de 760 mil nens menors de 5 anys, aproximadament. Afecta a moltes regions i poblacions senceres que perden els seus habitatges, els seus escassos recursos materials i sanitaris. Els cada vegada més extensos i llargs períodes de sequera redueixen la producció d'aliments bàsics i generen desnutrició i malnutrició en moltes poblacions. El canvi climàtic és alhora responsable d'un increment de malalties infeccioses, transmeses per la contaminació de l'aigua i per insectes, com les malalties parasitàries (l'esquistosomiasi), la malària (transmès per mosquits anòfeles), i el dengue (transmès pel mosquit Aedes). Si les emissions no són reduïdes i el canvi climàtic no és modificat, l'OMS estima que entre el 2030 i 2050 podria ser responsable d'unes 250.000 morts addicionals per any; d'elles 38.000 serien per l'onada de calor a gent gran, 48.000 per diarrees, 60.000 per malària i 95.000 per malnutrició infantil.

La majoria dels polítics governants afronten aquest greu repte per a la humanitat amb una gran hipocresia, perquè mentre ja no poden negar el problema, són incapaços d'afectar les poderoses indústries de l'automòbil, del petroli i del carbó, a les que subvencionen generosament, i que representen la major part del problema. No és segur que estiguin disposats a arribar a acords vinculants per a la reducció de gasos d'efecte hivernacle. Potser el major cinisme el va aconseguir el president Rajoy que anuncia a París una llei pel canvi climàtic, quan en els 4 anys de govern no ha fet més que donar suport a les grans empreses elèctriques i impedir o dificultar el desenvolupament de les energies alternatives. L'activa conscienciació i mobilització de la societat civil i la comunitat científica és la major esperança perquè s'adoptin decisions que redueixin les emissions en els principals països desenvolupats que les generen.

Si realment volem evitar les “guerres climàtiques”, hem de prendre’ns seriosament la vulnerabilitat i l’escassetat, agreujades per l’escalfament global però socialment produïdes. Obviar aquestes qüestions ens pot portar a una situació on l’únic que se’ns acudeixi serà armar-nos per contenir els eventuals conflictes, sense resoldre els problemes de fons.

Aquest 30 de novembre de 2015 comença a París la COP 21: la conferencia de Nacions Unides pel canvi climàtic. Es tracta d’una conferència internacional on hi participaran la major part d’estats del món i multitud d’organitzacions, i l’objectiu de la qual és arribar a un acord per evitar que la temperatura mitjana de la Terra augmenti més de 2ºC. La necessitat d’un acord vinculant és cada cop més urgent donats els efectes ja evidents de l’escalfament global.

Una de les possibles conseqüències de l’augment de la temperatura que cada cop desperta més interès és el seu impacte en la conflictivitat social: fins a quin punt el canvi climàtic pot ser la causa de conflictes violents? En les darreres dècades nombrosos estudis han intentat donar una resposta a aquesta pregunta i molts no han dubtat a assenyalar l’augment de la temperatura mitjana de la Terra com la principal amenaça a la seguretat del segle XXI. Així, la literatura sobre les “guerres climàtiques” és cada cop més abundant i intenta identificar el mecanisme causal entre augment de temperatura i conflictivitat. L’argument principal és que alguns efectes de l’escalfament global com la desertització, l’augment del nivell del mar, la disminució de l’aigua potable i de terres conreables, els fenòmens meteorològics extrems (huracans, sequeres, etc.) o les migracions, incrementaran la competició per uns recursos cada cop més escassos.

A nivell governamental, diversos estats han incorporat el canvi climàtic com a font d’inseguretat en les seves estratègies de defensa. Per exemple, els EUA, líders mundials en política de defensa, des de fa uns anys consideren el canvi climàtic com una de les principals prioritats per a la seguretat nacional, ja que els seus efectes “agreujaran els factors d’estrès a l’estranger com la pobresa, la degradació mediambiental, la inestabilitat política i les tensions socials; condicions que poden permetre l’activitat terrorista i altres formes de violència”. L’Estratègia de seguretat nacional (2013) de l’Estat espanyol també fa referència al canvi climàtic no com una amenaça en si, però sí com un factor que pot exacerbar tensions i multiplicar amenaces.

No obstant, realment podem afirmar que les “guerres climàtiques” són un fet evident? Si mirem el conjunt d’estudis sobre el tema, la prudència s’imposa ja que la realitat sembla molt més complexa. En primer lloc, on sí que hi ha consens és que el canvi climàtic afecta de manera negativa i rotunda el benestar de milions de persones. Tanmateix, no existeix un mecanisme lineal que vinculi augment de temperatures amb violència social. De fet, hi ha molts altres factors que determinen la vulnerabilitat de les persones al canvi climàtic i que en un segon moment podrien desencadenar conflictes violents.

En realitat, el problema dels estudis que vinculen directament canvi climàtic amb guerres no només és a nivell analític, sinó també polític. No és casual que les regions on es considera que hi ha més probabilitat que es desenvolupin “guerres climàtiques” siguin també aquelles més empobrides i vulnerables a causa de processos socioeconòmics locals i globals. Considerar que el canvi climàtic és la principal causa de la conflictivitat amaga tot aquests altres factors i per tant condemna de manera irremeiable a les poblacions més vulnerables. En conseqüència, molts estats opten per l’estratègia de la contenció militar: donat que des d’aquest punt de vista poca cosa s’hi pot fer (a part de reduir les emissions de CO2 a llarg termini), és millor contenir militarment les fonts d’inseguretat. El perill, aleshores, és que una excessiva militarització de determinades zones converteixi en una profecia auto-realitzada el fenomen de les “guerres climàtiques”.

És evident que l’escalfament global del planeta està tenint i tindrà un impacte profund en la vida de moltes persones. No obstant, hem de ser conscients que la manera com enfoquem la qüestió és determinant per establir responsabilitats i definir respostes: ni el canvi climàtic és un fenomen natural, ni ell sol serà la causa principal de nous conflictes. Si realment volem evitar les “guerres climàtiques”, hem de prendre’ns seriosament la vulnerabilitat i l’escassetat, agreujades per l’escalfament global però socialment produïdes. Obviar aquestes qüestions ens pot portar a una situació on l’únic que se’ns acudeixi serà armar-nos per contenir els eventuals conflictes, sense resoldre els problemes de fons. No seria la primera vegada.

“La conca mediterrània constitueix una de les zones del planeta més vulnerables a l’efecte del calfament global”, constata una declaració firmada per quatre governs autonòmics aquest dissabte a València, en què es reclama que “la Mediterrània obtinga una atenció preeminent en l’estudi, l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic”.

Presentada en el marc d’unes jornades de reflexió sobre el canvi climàtic organitzades per la Generalitat Valenciana com a preparació de la Cimera del clima a París que convoquen les Nacions Unides al final d’any, la declaració ha estat signada per Andalusia, les Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana. Els consellers de Medi Ambient de les quatre comunitats autònomes, –la valenciana Elena Cebrian com a amfitriona; Santi Vila, de Catalunya; José Gregorio, d’Andalusia, i Joan Bonet, de les Balears, han participat en les jornades, celebrades al Palau de la Música de València.

“Instem els governs i la comunitat internacional”, recull la declaració en referència a la Cimera de París, “a trobar un acord vinculant i a llarg termini per a combatre el canvi climàtic i construir una autèntica justícia climàtica arreu del món”. Després de comprometre’s a articular polítiques innovadores, a coordinar-se i a compartir experiències, els firmants expressen la voluntat d’obrir l’acord “a la resta dels territoris banyats pel Mare Nostrum i a altres regions del món amb què compartim característiques climàtiques mediterrànies”.

També al·ludeix la denominada Declaració de València a la situació social que representa la “migració de refugiats”. I anuncia “la voluntat de promoure polítiques ambientals per a frenar el calfament global amb una sensibilitat especial dels territoris menys desenvolupats i amb atenció per les persones en situació més desfavorida”.

Precisament als refugiats ha al·ludit el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, en la inauguració de la trobada, en recordar que la seua Administració encara espera que el Govern de Mariano Rajoy li permeta enviar un vaixell a arreplegar prop de 1.200 refugiats dels que s’amunteguen a les illes gregues. “El deute més important el que tenim amb les pròximes generacions”, ha indicat Puig, que ha assegurat que, davant de la imatge de corrupció i escàndols dels temps del PP, ara cal articular “un paradigma nou”, basat en la sostenibilitat. El president valencià ha citat Gandhi: “La terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills”.

De la seua banda, l’alcalde de València, Joan Ribó, ha assegurat que la lluita contra el canvi climàtic no és només una necessitat, sinó “una oportunitat” de redefinir el model social i econòmic. Ribó ha afegit que el canvi climàtic, “més que una qüestió tècnica, és una qüestió política”, i s’ha compromés a convertir València en “una ciutat baixa en carboni”.

En el món occidental, qui més qui menys sap que el canvi climàtic està passant però com que no és un fenomen que ens afecti d’immediat sinó gradualment i tampoc no sabríem com afrontar-lo, no acabem d’amoïnar-nos. Podem pensar que els arguments científics són massa complexos, que es un problema massa distant i abstracte; que és cosa d’ecologistes i que aquests ja se n’encarreguen. Els humans som tan intel•ligents, ens podem dir a nosaltres mateixos, que ja trobarem alguna solució. Alguns poden llegir aquesta mena de noticies en diagonal, sobretot les que més por els poden fer. Els més sensibles a la unànime i crua informació científica, en actitud de ciutadania responsable i filantropia ecologista, son curosos destriant la brossa, tanquen els llums i les aixetes, miren de consumir aliments de proximitat i sense additius. Què més poden fer, es pregunten, per no ser només espurnes fugaces?

Hi ha els que practiquen una mena de negació i miren cap un altre cantó i tot llegint aquest article podrien pensar ¡deu meu, una apocalíptica que ens sermoneja! ¡en tenim prou amb la crisi econòmica! És cert, ja en tenim prou, però qui a dit que la crisi econòmica i les sequeres, les inundacions i els temporals no tenen el mateix denominador comú? A més, si no s’esdevé un miracle, negar l’innegable, negar la realitat, no resoldrà la ruïna de les dures condicions meteorològiques que se’ns venen a sobre.

Com succionar sense perill tot el carbono del cel? Com protegir la capa d’ozó? Com atenuar el calor del sol que produeix sequeres devastadores que, a més, afecten sobretot als més desvalguts i necessitats del planeta? Com impedir el desglaçament de l’ Àrtic i que ciutats senceres i illes no quedin submergides en el mar? Com aturar els desastres naturals cada vegada més intensos i freqüents? Com afrontarem el fet que l’aigua dolça i el menjar siguin cada cop més escassos? Tot aquesta ferocitat natural, tota aquesta violència climatològica, no només representa un gravamen econòmic brutal per a les economies dels països sinó que afecta en més gran mesura a les poblacions més pobres. I, per adobar-ho, cada desastre sembla que inspira menys horror que l’anterior.

Efectivament, en massa països la desigual distribució de les responsabilitats i rols en l’àmbit domèstic, la gran dependència de les dones de l’agricultura de subsistència i les grans dificultats per a obtenir recursos bàsics com l’aigua i la llenya les fa altament vulnerables davant d’aquest fenomen tan preocupant. Segons dades de l’ONU del 2008 cap a l’any 2025 dos terços de la població mundial tindrà problemes amb l’aigua i les dones, pel que hem dit, són les que més patiran d’aquesta mancança. Les dones, pels rols dels quals són socialment adjudicatàries, són les responsables de la neteja, de l’abastiment de l’aigua, les responsables de cuinar. I les que conreen les terres que permeten abastir les seves famílies; terres que per ser productives necessiten aigua. La manca d’aigua atès el fenomen climàtic limita els recursos d’aigua potable i ja comença a ser necessari a anar-la a cercar cada vegada més lluny de l’habitat on es fa la vida. Tant és així, i tant evident es el canvi climàtic, que les dones de països com Bangladesh, Índia i Nepal estan adaptant els seus sistemes de cultius segons les temporades de pluja, la intensitat i duració per assegurar les collites. Quin dubte hi ha que la crisi climàtica està produint moviments migratoris intensius d’homes que es desplacen a altres països (el miratge del primer món) amb l’esperança de poder prosperar.

Les dones, en canvi, tenen moltes més dificultats per emigrar justament pels seus rols de cuidadores i mainaderes; el noranta per cent d’aquestes dones sotmeses a la més flagrant vulnerabilitat i pobresa són les responsables de tenir cura dels ancians i ancianes i de les criatures dels seus hàbitats, i això frena la seva mobilitat. Cal afegir que en la majoria dels casos els seus nivells educatius són inferiors ja que sovint, esgrimint motius discriminatoris i de menyspreu pel fet de ser dones, se’ls nega que assisteixen a l’escola o són tretes abans d’acabar tots els cursos de l’escolaritat. En qualsevol cas, les llars que els homes abandonen per recercar millors oportunitats queden en mans de les dones i amb escasses possibilitats de subsistència. Totes aquestes circumstàncies (els seus rols domèstics, de cura i de manteniment de les terres que cultiven) fan que la participació de les dones en els processos de consultes i presa de decisions per a l’establiment d’estratègies d’adaptació al canvi climàtic no només sigui necessària sinó crucial i peremptòria. Però més enllà d’això, més enllà de les estratègies d’afrontament per poder continuar vivint, cal que la política prengui totes les mesures a l’abast per capgirar l’alarmant situació del clima.

Cercar solucions és la preocupació sincera només dels que sincerament volen que es trobin; però no ho és per aquells que el canvi climàtic és una font d’ingressos que mai no haurien ni imaginat; una pluja de mils de milions d’euros atresoren els promotors immobiliaris per a la construcció d’habitacles després del pas d’huracans que origina la crisi climàtica, per només posar un exemple innocent. Alguns, per no veure’s atrapats en una dissonància cognitiva, neguen el canvi climàtic. Minimitzen el fenomen; el ridiculitzen. Són els denominats negacionistes. En qualsevol cas, tant si la negació és psicològica com si ho fa en forma de capitalisme descarnat, cal preguntar-nos què s’hi amaga darrera aquesta actitud. La resposta em fa vergonya dir-la, perquè uns i altres la sabem: els voluminosos interessos econòmics. Que s’aguantin els desvalguts; que es facin fotre! I resulta que els més desvalguts dels desvalguts del planeta són les dones.

Pel que sembla són els responsables polítics que per vint-i-una vegada! es reuniran per acordar la regulació de les emissions carbòniques i no sobrepassar el 2% de l’increment tèrmic. Si no aconseguim mantenir-nos en aquest punt, ens diuen els científics, entrarem a mitjà termini en un caos climàtic inevitable i catastròfic, i no hi haurà marxa enrere.

Per què tinc la sospita que amb aquesta propera Conferència es pretén continuar alimentant la sensació il•lusòria de preocupació governamental seriosa? Es prendran mesures severes i vinculants per no superar l’objectiu dels 2 ºC? A la primera Conferència Mundial sobre el canvi de l’atmosfera que es va celebrar l’any 1988 a Toronto, fa 27 anys!, després d’haver-se afermat el consens científic de l’escalfament del planeta, es va acordar reduir les emissions en un 20% com a màxim per al 2005. No només no han baixat sinó que han augmentat. Quan més esperin els països a prendre mesures responsables, més dràstiques hauran de ser per evitar els riscos d’una situació irreversible. Sóc del parer que ens caldria una transformació revolucionaria. Des dels primers moviments feministes ençà les dones han estat promotores de moltes revolucions socials. Una vegada més les dones podríem ser artificis importants d’aquesta revolució climàtica que ens espera ineludible.