L’editorial Bromera celebra 40 anys de trajectòria en un any en què la DANA ha sigut la protagonista de totes les arestes socioculturals, ha fet malbé magatzems, llibreries i milers de catàlegs. “Més de 350.000 llibres s’han perdut i encara no sabem res sobre la indemnització”, ha expressat el CEO de Bromera, Bernat Bataller.

Per part seua, la subdirectora, Sandra Capsir, ha afegit que, després de reflexionar sobre l’escenari cultural després de la catàstrofe de la gota freda, des de Bromera han vist necessari celebrar aquest aniversari “amb més fortalesa i per a visibilitzar la faena que duen a terme les editorials valencianes, les llibreries i els autors i les autores”: “Continuem amb il·lusió i ganes per a consolidar un projecte que és exemple en la indústria. Volem reivindicar que el llibre en valencià creix i va professionalitzant-se”.

“L’any passat va ser molt especial, especialment per a nosaltres, que vam intentar que l’editorial no isquera perjudicada i treballar amb la màxima normalitat possible. Continuem amb il·lusió i ganes per a consolidar-nos”, ha destacat Bataller, que ha anunciat la preparació de diverses iniciatives per al Dia de Sant Jordi, la Fira del Llibre de València o “la presència de l’equip en la Fira del Llibre de Bolonya”.

DANA, identitat de gènere o la realitat de les xarxes socials

En el torn de l’exposició de les novetats literàries, autors com Gemma Pasqual, Josep Bataller, Helga *Ambak, Pasqual Alapont, Vicent Borràs i Raúl Salazar han format una mena de mitja lluna per a presentar les seues obres com a aposta de Bromera per a aquesta estació de l’any. L’editor de literatura juvenil i per a adults, Marc Senabre, ha sigut l’encarregat de dirigir el col·loqui.

En la secció juvenil, Gemma Pasqual ha presentat “Secrets”, una nova sèrie protagonitzada per un grup de joves que han de sobreviure a un compte d’Instagram, @rostresocults, que pretén revelar tots els seus secrets. Drames i likes a l’institut és el primer títol de la sèrie intergeneracional, que connecta amb l’univers i les problemàtiques dels més joves en aspectes com l’amistat i la confiança. “Les xarxes socials formen part de la quotidianitat, especialment dels nostres joves. Són virtuals, però el mal que provoquen és real i no han de posseir el poder per a definir-nos personalment”, destaca.

Així mateix, de la mà de Vicent Borràs naix Pau, un xic trans de 30 anys a qui preocupen diversos temes recurrents com l’amistat o la fidelitat. Uns anys de Pau també s’endinsa en la relació amb Marina, la seua amiga de la infància: “Cal continuar visibilitzant i sobretot normalitzant la diversitat. El que he intentat ha sigut jugar amb els temps i la temporalitat per a aportar una visió ”polièdrica“, subratlla l’autor, Premi València de Narrativa per la seua obra Anatomia patològica.

En l’àmbit de la no-ficció, Raúl Salazar ha presentat A fer la mà! Passatemps valencians, un quadern dissenyat amb l’escriptor Vicent Marco que recull més de 60 jocs i enigmes per a posar a prova sobre la cultura valenciana. En clau internacional, l’editor ha posat èmfasi en la publicació d’Els ofegats, de John Banville, i Un futur radiant, de Pierre Lemaitre. I per al públic infantil, l’editorial valenciana continua apostant per Rocio Bonilla, la seua autora més venuda, que presenta Quina història més bèstia!, un àlbum il·lustrat sobre la representació de la llegenda de sant Jordi.

La DANA també ha sigut protagonista en aquesta ocasió, amb un llibre dirigit al públic infantil Julieta i el peluix perdut, de Pasqual Alapont, una xiqueta que perd un peluix, que l’ha acompanyada durant la seua infància, quan s’inunda el seu poble i arrasa sa casa per la riuada: “El peluix simbolitza un objecte transicional per a la infància que et porta al món dels adults”, puntualitza. I per als més joves, Marta Meneu-Borja publica D’acer i de cristall, un homenatge a la força col·lectiva del voluntariat que es va alçar per col·laborar amb la societat valenciana.

2025, l’Any Maria Beneyto

L’autor Josep Bataller i la il·lustradora Helga Ambak han presentat Maria Beneyto, una dona forta, una biografia il·lustrada d’una de “les millors poetes de la postguerra i de la literatura catalana i castellana”, tal com ha afirmat l’escriptor. L’àlbum explora la seua trajectòria personal i creativa en època de la dictadura. Al seu torn, Marc Senabre ha avançat que el 14 de maig es presentarà un poemari inèdit de l’autora amb el títol El que resta d’un clam perdut.

En paraules de Helga Ambak, va ser un “honor donar forma a aquesta gran escriptora” en un dels moments més crítics “que pateix la nostra llengua”, “Hem de fer-nos fortes i donar espai a aquestes autores. Va ser una figura valenciana molt important i m’ha fet il·lusió participar-hi pel valor que simbolitza”, ha comentat. A més, Gemma Pascual ha afegit que, “si no fora per Beneyto, no estaria ací”, mentre que, segons després, Ballester ha afirmat: “I segurament molts escriptors tampoc”.

Ballester també ha confessat que en l’hemeroteca valenciana ha trobat poemes inèdits que creia que estaven publicats. “Hi ha 37 poemes que possiblement són de diferents èpoques, però que la major part són més moderns”, ha explicat.

A preguntes dels mitjans sobre la situació de la llengua en el territori valencià, des de la direcció de Bromera insisteixen que, tot i que hi haja un escenari d’hostilitat per part de les institucions polítiques, des de l’editorial seguiran en la mateixa línia de promoció del valencià: “No ens mourem ni un mil·límetre dels valors que ens han acompanyat sempre”.

La editorial Bromera celebra 40 años de trayectoria en un año en el que la DANA ha sido la protagonista de todas las aristas socioculturales, dañado almacenes, librerías y miles de catálogos. “Más de 350.000 libros se han perdido y aún no sabemos nada sobre la indemnización”, ha expresado el CEO de Bromera, Bernat Bataller.

Por su parte, la subdirectora, Sandra Capsir ha añadido que después de reflexionar sobre el escenario cultural tras la catástrofe de la gota fría, desde Bromera han visto necesario celebar este aniversario “con más fortaleza y para visibilizar el trabajo que realizan las editoriales valencianas, las librerias y los autores y las autoras”: “Seguimos con ilusión y ganas para consolidar un proyecto que es ejemplo en la industria. Queremos reivindicar que el libro en valenciano está creciendo y se está profesionalizando”.

“El año pasado fue muy especial, especialmente para nosotros, que intentamos que la editorial no saliese perjudicada y trabajar con la máxima normalidad posible. Seguimos con ilusión y ganas para consolidarnos”, ha destacado Bataller, quien ha anunciado la preparación de varias iniciativas para el dia de Sant Jordi, la Fira del Llibre de València o “la presencia del equipo en la Feria del Libro de Bolonia”.

DANA, identidad de género o la realidad de las redes sociales

En el turno de la exposición de las novedades literarias, autores como Gemma Pasqual, Josep Bataller, Helga Ambak, Pasqual Alapont, Vicent Borràs y Raúl Salazar han formado una especie de media luna para presentar sus obras como apuesta de Bromera para esta estación del año. El editor de literatura juvenil y para adultos, Marc Senabre, ha sido el encargado de dirigir el coloquio.

En la sección juvenil, Gemma Pasqual ha presentado Secrets, una nueva serie protagonizada por un grupo de jóvenes que tienen que sobrevivir a una cuenta de Instagram, @rostresocults, que pretende desvelar todos sus secretos. Drames i likes a l'institut es el primer título de la serie intergeneracional, que conecta con el universo y las problemáticas de los más jóvenes en aspectos como la amistad y la confianza. “Las redes sociales forman parte de la cotidianeidad, especialmente de nuestros jóvenes. Son virtuales, pero el daño que provocan es real y no tienen que poseer el poder para definirnos personalmente”, destaca.

Asimismo, de la mano de Vicent Borràs nace Pau, un chico trans de 30 años a quien preocupan varios temas recurrentes como la amistad o la fidelidad. Uns anys de Pau también se adentra en la relación con Marina, su amiga de la infancia: “Hay que continuar visibilizando y sobre todo normalizando la diversidad. Lo que he intentado ha sido jugar con los tiempos y la temporalidad para aportar una visión ”poliédrica“, subraya el autor, Premio Valencia de Narrativa por su obra Anatomia patològica.

En el ámbito de la no-ficción, Raúl Salazar ha presentado A fer la mà! Passatemps valencians, un cuaderno diseñado con el escritor Vicent Marco que recoge más de 60 juegos y enigmas para poner a prueba sobre la cultura valenciana. En clave internacional, el editor ha puesto énfasis en la publicación de Els ofegats, de John Banville, y Un futur radiant, de Pierre Lemaitre. Y para el público infantil, la editorial valenciana continúa apostando por Rocio Bonilla, su autora más vendida, que presenta Quina història més bèstia!, un álbum ilustrado sobre la representación de la leyenda de Sant Jordi.

La DANA también ha sido protagonista en esta ocasión, con un libro dirigido al público infantil Julieta i el peluix perdut, de Pasqual Alapont, una niña que pierde un peluche, que la ha acompañado durante su infancia, cuando se inunda su pueblo y arrasa su casa por la riada: “El peluche simboliza un objeto transicional para la infancia que te lleva al mundo de los adultos”, puntualiza. Y para los más jóvenes, Marta Meneu-Borja, publica D'acer i de cristall, un homenaje a la fuerza colectiva del voluntariado que se alzó para colaborar con la sociedad valenciana.

2025, el Año María Beneyto

El autor Josep Bataller y la ilustradora Helga Ambak han presentado Maria Beneyto, una dona forta, una biografia ilustrada de una de “las mejores poetas de la posguerra y de la literatura catalana y castellana”, tal y como ha afirmado el escritor. El álbum explora su trayectoria personal y creativa en época de la dictadura. A su vez, Marc Senabre ha avanzado que el 14 de mayo se presentará un poemario inédito de la autora con el título El que resta d'un clam perdut.

En palabras de Helga Ambak, fue un “honor darle forma a esta gran escritora” en uno de los momentos más críticos “que está sufriendo nuestra lengua”, “Tenemos que hacernos fuertes y darles espacio a estas autoras. Fue una figura valenciana muy importante y me ha hecho ilusión participar por el valor que simboliza”, ha comentado. Además, Gemma Pascual ha añadido que “si no fuese por Beneyto, no estaría aquí”, mientras que, segundos después, Ballester ha afirmado: “Y seguramente muchos escritores tampoco”.

Ballester también ha confesado que en la hemeroteca valenciana ha hallado poemas inéditos que creía que estaban publicados. “Hay 37 poemas que posiblemente sean de distintas épocas, pero que en su mayoría son más modernos”, ha explicado.

A preguntas de los medios sobre la situación de la lengua en el territorio valenciano, desde la dirección de Bromera insisten en que, aunque haya un escenario de hostilidad por parte de las instituciones políticas, desde la editorial seguirán en la misma línea de promoción del valenciano: “No nos moveremos ni un milímetro de los valores que nos han acompañado siempre”.

No se'n va d'Alzira, però es trasllada a una seu nova al polígon El Pla, en unes instal·lacions que dupliquen la capacitat del magatzem anterior i compten amb una moderna nau logística. També acullen en les oficines amb comoditat els treballadors, -mig centenar en les dependències centrals dels 80 que té l'empresa en total- i espais multifuncionals que deixen espai per a “créixer en el futur”. Edicions Bromera, l'empresa valenciana més important del sector, ha inaugurat aquest divendres un edifici per a una etapa que mira al futur. “Ens apuntem a l'optimisme”, explica l'editor Josep Gregori, convençut que el llibre “a pesar de cert vaticinis, el llibre té molt de futur”.

La trajectòria de Bromera és un bon exemple de salut en la indústria editorial contra tots els obstacles. Amb 32 anys d'història, té 4.000 títols als catàlegs dels seus diversos segells, “cap d'ells descatalogat”, com remarca Gregori en presentar les instal·lacions a la premsa al costat del director literari de l'editorial, Gonçal López-Pampló.

La nau logística de Bromera pot emmagatzemar 7.700 palets, pràcticament el doble de la capacitat que tenia anteriorment. A això s'hi afegeixen màquines modernes que fan més ràpid tot el procés. “Ha estat una inversió important, però assequible”, diu Gregori, sense especificar la quantitat concreta. Les plaques solars d'autoconsum i el sistema de gestió de residus són dos de les mesures destacades en l'aposta per “l'eficiència energètica i la sostenibilitat” de les instal·lacions.

Bromera va fer dels títols orientats a l'ensenyament una de les seues activitats principals, però ha patit les conseqüències de mesures de la Generalitat Valenciana com la reutilització dels llibres de text a les escoles. No obstant això, ha sabut obrir “noves vies de creixement”, indica Gregori, com ara l'especialització enfocada als àlbums infantils i la internacionalització, amb la presència en fires i certamens. Això fa que algun dels títols de l'editorial haja estat traduït ja a 25 idiomes. El llibre de no-ficció infantil i juvenil és una altra de les vies que explora Bromera d'uns anys ençà.

Amb una festa conduida per la presentadora d'À Punt Mònica Garcia i en la qual ha actuat el cantautor Andreu Valor, Bromera ha presentat en públic la seu nova aquest divendres. La cultura, com remarca el fundador d'aquesta empresa, proporciona també una riquesa material, que es plasma, en el cas de l'editorial, en tot el treball que proporciona a impremtes, empreses d'enquadernació, transportistes, correctors, dissenyadors, il·lustradors i altres professionals. “La qüestió és continuar treballant”, s'exclama. “Donarem encara molta guerra”.

Edicions Bromera ha posat en marxa 'Emociona’t amb la lectura', un canal de YouTube de recomanacions de llibres en valencià, amb l’objectiu de promoure el fenomen dels booktubers en la nostra llengua. El canal naix vinculat a Emociona’t, un nou projecte de foment de la lectura, i pretén consolidar-se com un espai de referència de recomanacions literàries.

Per a donar el tret d’eixida, s’ha posat en marxa una promoció especial gràcies a la qual cadascun dels lectors que s’anime a participar rebrà un llibre de regal. El canal inclou, a més, uns altres vídeos amb entrevistes a escriptors i escriptores realitzades per joves lectors i lectores. Es tracta de càpsules breus i divertides que donen visibilitat als nostres autors de literatura infantil i juvenil.

'Emociona't amb la lectura' pretén incentivar la lectura de llibres en valencià però, sobretot, és una invitació a compartir l’experiència de llegir i a crear una comunitat de lectors i lectores en valencià. Els vídeos participants s’hauran d’enviar al correu emocionat@bromera.com (podeu consultar-ne les bases ací).

D’aquesta manera, Bromera fa un pas més en la promoció de llibres en valencià a través de les noves formes de comunicació social. Les xarxes socials posen a l’abast dels lectors un ventall de recursos molt variat per a poder compartir les seues experiències de lectura. Instagram, Pinterest, Twitter... són utilitzats com a aparadors de recomanació de llibres. Les fórmules evolucionen i són cada vegada més originals. Amb pocs caràcters o, fins i tot, amb una sola imatge, els usuaris generen recomanacions lectores de gran impacte. Dins d’aquest àmbit, han proliferat en els darrers anys els booktubers, lectors que devoren llibres i pengen les seues recomanacions en canals de YouTube. És un fenomen que ha guanyat molts seguidors darrerament i que ara, Bromera, pretén consolidar en la nostra llengua.

Emociona’t amb la lectura

El canal de YouTube naix vinculat a Emociona’t, el nou projecte de foment lector de Bromera, que es posa en marxa de cara al curs escolar 2017-2018. Aquest projecte proposa una nova manera de llegir i de fer lectors en què s’implica a tota la comunitat educativa (alumnat, professorat i famílies) i que inclou una gran varietat de recursos per a fer possible una experiència de lectura rica i global. Entre els recursos que es posen a l’abast dels lectors hi ha el canal de YouTube on, a banda de les recomanacions, s’han inclòs una sèrie de peces audiovisuals, protagonitzades per l’actor valencià Nelo Gómez, amb idees, estratègies i receptes per a encomanar la passió pels llibres als més joves.

Cuando lo pienso me doy cuenta de que conozco pocas personas con una conversación tan fluida como la de Gonçal López-Pampló Rius (València, 1982), director literario de la editorial Bromera, uno de los barcos insignia del sector en el País Valenciano. Hablamos entre dos tazas en un bar de la calle Convento Jerusalén de València, junto a la estación del Norte. No es casualidad, porque su trabajo le impone las idas y las venidas continuas, el viaje regular y ahora también contestar preguntas. Lo hace sin pausa, este licenciado en Filología Catalana por la Universidad de Valencia, donde imparte clases desde 2007 y desde donde ha centrado sus investigaciones en literatura contemporánea. Eso se ha reflejado en numerosos artículos e investigaciones para revistas del gremio. Por la parte generalista, también colabora con publicaciones como Saó o Futura. Sabe de qué habla, pues.

Lleva dos años de director literario de Bromera. ¿Cuál es el balance hasta el momento?

Desde el punto de vista personal, estoy muy agradecido por esta oportunidad, que me ha proporcionado conocimientos y experiencias extraordinarias. Profesionalmente, estoy satisfecho de que Bromera mantenga una estabilidad: hemos logrado superar buena parte de los retos que nos marcamos cuando asumí el cargo, en un momento de mucha incertidumbre. Existe una cierta recuperación del sector y nosotros participamos en ello, confío que en la buena dirección. Aparte de eso, me alegra ser consciente de las cosas a las que puedo contribuir desde una editorial independiente, que no debe rendir cuentas a ningún gran grupo empresarial y que, además, no no sólo publica libros con una visión comercial, sino también cultural y social.

¿Cuál era la situación cuando asumiste el cargo?

Hacía dos años que la empresa había sufrido una reestructuración importante y se debían replantear las líneas de trabajo: reforzar la dirección literaria y dar respuesta a una serie de retos, tanto en el ámbito educativo y en el resto de las colecciones literarias como en el del discurso que proyectaba la editorial. Había que resituar nuestro discurso en un nuevo panorama que ya se había consolidado en aquel momento, en qué los grandes grupos editoriales –Planeta, RBA, Penguin– continuaban siendo fundamentales, tanto en castellano como en valenciano, y convivían con la reciente proliferación de pequeñas editoriales.

¿Se había estancado Bromera en una cierta zona de confort?

Sería pretencioso decir que sí. Ahora bien, en efecto, todo el sector editorial necesitaba –como necesita– repensarse constantemente. Ya me gustaría contar con la visión que tuvo Josep Gregori hace treinta años para crear un modelo con un recorrido de diez, quince o veinte años. Lo que sí hemos logrado es recuperar el discurso, una voz propia coherente con nuestro proyecto. Hemos sido capaces de renovarnos: diseños estéticos, incorporación de nuevos autores, reavivación de premios literarios, incorporación de Tàndem a nuestro fondo...

¿En qué punto se halla ahora el sector en el País Valenciano?

El panorama es más estable, dentro de las complejidades. Existe un fenómeno a escala europea que también nos afecta: la aparición y consolidación de pequeñas editoriales. Entre todas, han conseguido alcanzar mucha personalidad en poco tiempo: Sembra, Drassana y Andana (esta con mucho acierto en el ámbito infantil).

¿Más competencia?

No estoy nada seguro. Si hablamos en términos cuantitativos –es decir, en número de editoriales– no lo afirmaría, porque quizá haya tantas como antes. En cuanto al público, en cambio, sí. Ahora existe un público más diverso, en parte gracias a los insignificantes éxitos de la normalización lingüística producto de la presencia del valenciano en la escuela. Lo he comprobado en estos dos años: existe un público dispuesto a leer en valenciano que tiene diferentes aspiraciones y que hay que satisfacer; por eso los proyectos nuevos o renovados deben tener mucha personalidad.

¿Cuál es el prototipo de este público lector?

Probablemente sea el de una persona de entre 30 y 60 años, mujer, de estudios superiores, vinculada a profesiones humanísticas y liberales. El grueso del público lector creo que se encuentra en esta franja, pero no tengo información pormenorizada, habría que estudiarlo a fondo. Sea como sea, se trataría de un prototipo restrictivo dentro del reducido porcentaje de público lector en valenciano, cuyo aumento siguen siendo el gran reto que tenemos todas las editoriales.

¿Qué hacemos con ese famoso 3%?

Esa es la cuestión. Hace un año se nos entrevistó a diversos editores y todos coincidimos en decir que una nueva televisión valenciana debía ser una de las herramientas fundamentales para la difusión del libro y el fomento de la lectura. Ahora matizaría el entusiasmo con el que lo afirmé. Necesitamos un espacio de normalidad lingüística, donde los libros tengan presencia –la vida literaria, vaya: todo el circuito de premios, presentaciones, debates, etc.–. Sí, necesitamos un buen sistema de medios de comunicación, sin ningún tipo de duda, pero también mucho más que eso. En aquella entrevista, el editor Vicent Baydal hizo referencia a la idea de autoreferenciarnos. Probablemente necesitamos también una literatura que nos autorefencie para después proyectarnos al mundo sin complejos. También, dentro de nuestras posibilidades, debemos trabajar la literatura como experiencia. Si los editores somos capaces de hacer entender que detrás de la lectura existe una auténtica experiencia, que vale la pena, habremos logrado algo.

¿Otro factor que ayudaría es la familiaridad del público con la lengua escrita y la presencia que tiene la misma?

Por supuesto. Sería la televisión, pero también las redes sociales, la rotulación comercial, la empresa privada, la universidad… Todo ello va “antes” que el libro, por decirlo así. Recuerdo que hace unos años se reivindicó mucho que las webs de las empresas estuvieran en valenciano. Ahora no veo la misma presión para que las aplicaciones móviles de estas empresas también lo estén. Es un ejemplo. De lo que hablamos, en el fondo, es de la presencia pública de la lengua. Si el índice lector en valenciano se sitúa aquí en el 3% y en Cataluña está en el 30% es porque allí, entre otras razones, la presencia pública de la lengua es mucho mayor. Estoy seguro de que si realizáramos un análisis de los datos de lectura más pormenorizado, encontraríamos un índice de lectura en valenciano más alto en las comarcas centrales y la Plana, donde la presencia pública de la lengua es más notable.

¿Este sería uno de los puntos que deberían abordarse en un nuevo plan de lectura?

Bueno, ahora existe un plan de fomento lector. Es cierto que, quizás, se debería desarrollar más a fondo y contar con unas estrategias complementarias a las que ya posee. No creo que se pueda llevar a cabo una valoración negativa, pero es insuficiente. La literatura cambia a las personas y las personas pueden cambiar al mundo. Si asumimos que la cultura –y la literatura como parte de la cultura– es un elemento fundamental para la transformación social, el plan de fomento es insuficiente porque no posee esa ambición definitiva. Ignoro si se está realizando un estudio de los hábitos lectores por comarcas o en profundidad, pero sería revelador de como ciertas inercias sociales pueden influir positivamente en la lectura. Por otro lado, existen medidas sencillas que ayudarían a ello, en una sociedad como la nuestra, de mercado capitalista, como desgravar el uso de la lengua en ciertos ámbitos. Nos podríamos plantear esta clase de iniciativas.

¿La actual dependencia editorial del sistema educativo puede acabar en acomodamiento?

Es una buena pregunta. En realidad, nos la deberíamos formular todos. Estoy radicalmente convencido de que debemos trabajar para disminuir la dependencia que tenemos del sistema escolar. En este sentido, estoy contento de haber publicado libros que han contribuido a romper techos como estos: Encara no és tard, de Andreu Escribano, un ensayo divulgativo coeditado con PUV sobre el cambio climático, por ejemplo.

¿Qué incidencia puede tener el Decreto de Plurilingüismo en el mercado del libro en valenciano?

Obviamente le afectará, como cualquier política que se lleve a cabo en el ámbito escolar. A nivel estrictamente valenciano, por ejemplo, se ha producido una sacudida previa que ha sido el banco de libros de texto, por el cual estos se reutilizan: ha supuesto una pérdida de ingresos para las editoriales que realizamos este tipo de materiales educativos, ha sido un fuerte golpe que habremos de superar. Por el contrario, la Administración valenciana también ha puesto marcha algunas iniciativas como una mejor dotación para la compra de bibliotecas escolares, que ha tenido un cierto impacto. En ese sentido, creo que el nuevo decreto favorecerá un poco la recomendación y la venta de libros en valenciano a corto plazo. Es coherente, es un decreto a favor del valenciano –y nunca en detrimento de las otras lenguas, por cierto–; si no tuviera incidencia, algo no estaría funcionando.

Ya que hablamos de mercado, ¿en lengua catalana existe uno o existen tres?

La comunicación entre los tres grandes territorios que forman la comunidad lingüística es insuficiente. Tengo la impresión de que las editoriales valencianas y los autores valencianos no cuentan suficientemente en Cataluña. Pero un editor de Lleida, de las Terres de l’Ebre o de las Islas Baleares te diría lo mismo; eso nos debe hacer relativizar las cosas. Quizá el problema es que, en muchos aspectos, Barcelona se encierra en ella misma. Tendría que abrirse más a la realidad de su entorno cultural inmediato. En cualquier caso, lo importante es fortalecer los lazos. Bromera está cada vez más presente en las librerías catalanas. Estoy satisfecho de ello.

De hecho, Bromera publica sus traducciones en catalán oriental.

Efectivamente. Las que se dirigen al público adulto, sobretodo.

¿Mercado escolar para el País Valenciano y mercado adulto para Cataluña?

No, para nada. En el mercado escolar las estrategias no pueden ser las mismas, pero desde hace un tiempo estamos intentando homologar las dinámicas a nivel valenciano y catalán en lo referente a las colecciones de adultos y otros aspectos de nuestro catálogo.

Pero el modelo de lengua es el oriental.

En una parte de las traducciones, sí. Y lo seguirá siendo. Porque la experiencia nos demuestra que el grueso del público lector en Cataluña, a la hora de elegir una traducción, prefiere más leerla en catalán oriental.

¿Eso no es abandonar la lucha por el público valenciano?

Eso nos lleva a un debate sobre el estándar valenciano. Creo que no, aunque no estoy seguro, porque existe un peligro de atomización. Por ahora, publicar una parte de nuestra producción en la modalidad normativa central nos garantiza una presencia en Cataluña que no obsta para que estemos presentes en el País Valenciano. En cambio, al revés sí lo sería.

El público valenciano que lee traducciones nunca pone ningún problema a la hora de leer en oriental, sin embargo, ¿el público catalán sí lo haría si tuviera que leer en la variedad occidental?

Sí. A grandes rasgos es así.

¿El País Valenciano es más “abierto” que Cataluña en un sentido cultural?

No. Creo que el modelo de lengua responde a lógicas económicas e industriales propias y no es una cuestión de mentalidad. Cataluña tiene un sistema de medios de comunicación y un modelo lingüístico disponible desde la carta del bar hasta un mínimo ecosistema de prensa propia y se sienten más cómodos.

¿Cuál es la relación editorial con las Islas Baleares?

Soy miembro de la junta directiva de la Associació d'Editors en Llengua Catalana y hay un solo representante de las editoriales isleñas. La situación editorial allí no es buena y no tenemos la interrelación que deberíamos tener. Para que te hagas una idea: como director literario voy todas las semanas a Barcelona, una vez al mes a Alicante, con mucha frecuencia a otros sitios de Cataluña y aún no he ido nunca a las Islas Baleares.

Más allá de Cataluña y de las Baleares… ¿existe mercado español para los libros en valenciano?

No.

¿Cómo es la convivencia en el País Valenciano entre el mercado editorial en castellano y en valenciano?

La interrelación es muy baja y eso me asusta. Está muy atomizado. Tengo la sensación de que, en el ámbito valenciano, no existen editoriales valencianas que publiquen géneros mayoritarios al nivel de las que publican en valenciano, probablemente porque la capitalidad de València con respecto al castellano es muy menor. Hay muy poca relación. No digo que sean compartimentos estancos, pero no tienen la permeabilidad o el diálogo que sería razonable.

Antes hablabas del ensayo. Más allá del techo escolar que comentabas, ¿existe también un techo de géneros literarios?

Sí.

¿Por lo tanto, somos esclavos de la narrativa?

La dependencia industrial de la narrativa es indiscutible. Disculpa la nota académica, pero ya lo explicó Pierre Bordieux en Les règles de l’art: eso no es una característica específica del mercado valenciano. Es decir, de donde se saca dinero es de la narrativa; de donde no se saca a penas es de la poesía; y el ensayo y el teatro tienen dinámicas propias. Creo que el ensayo, en términos relativos, está bien representado en las editoriales valencianas. Sin embargo, ello no quiere decir que no exista un déficit de ensayo, como dijo Gustau Muñoz. Quizá nuestra sociedad está dimitiendo del ensayo, no tanto por falta de espacios como por falta de consumo y de voluntad de escribirlo.

¿Los formatos fragmentarios de las redes sociales se han comido al ensayo tradicional?

Parte de lo que antes realizaba el ensayo ahora lo realizan las redes, es cierto, lo que nos lleva a hablar de la función social de los géneros literarios. El ensayo cumplía una función concreta en un contexto histórico particular. Si el modelo ha caducado, no hay ningún problema: la función la cubrirán otras herramientas. Lo que me preocupa es que nosotros pasamos de largo del modelo y la función social ha quedado sin cubrir, porque no estoy seguro de que Twitter, por ejemplo, cubra aquel espacio de reflexión, de persuasión, de argumentación y de confrontación de ideas.

¿Qué hay de la calidad de la literatura valenciana actual?

Alta. He leído mucha literatura anglosajona y creo que tenemos una producción homologable. Me da miedo juzgar la calidad de las obras. ¿Desde qué óptica y para qué público la juzgamos? La literatura valenciana actual posee calidad porque tiene diversidad –bastante más de lo que pensamos. No hablo solo de autores de Bromera. De una propuesta narrativa como la de Raquel Ricart a otra como la de Paco Esteve, Joanjo Garcia, Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Anna Moner, existe una diversidad muy sana. En poesía, de Maria Josep Escrivà a Ruben Luzón o Pau Sanchis veo también una diferencia abismal. Y es en esa diferencia en la que encontramos la calidad. En el caso del ensayo, los valencianos contamos con una tradición dietarística muy notable. En el ámbito teatral, no hemos dejado de contar con una serie de voces creativas muy diferentes entre si. Existe calidad porque hay diversidad.

Nuestro problema lector no es la calidad, pues.

No. Cada vez me da más miedo pensar que podamos creer que es un problema de calidad. Ni de calidad ni de cantidad.

Pero aún es casi imposible vivir de escribir en valenciano en el País Valenciano.

Sí, es casi imposible si no asumes otras tareas digamos periféricas (traducción, formación, corrección, etc.). Quizá sí te puedas convertir en un profesional de las letras, en un sentido amplio, pero no puedes vivir de la literatura estricta. De todos modos, relativizamos de nuevo las cosas: eso es así en muchos otros países, aunque la escala sea menos dramática. Otra cosa es la profesionalización del mundo editorial, que no es ninguna quimera, como demuestra el caso de Bromera y otros editoriales.

Como director literario está muy conectado a las novedades del continente. ¿Viven un buen momento las letras europeas?

Creo que todos los momentos literarios son buenos. Es decir, son buenos porque son productos de su época: no hay alternativa. Incluso las propuestas más rompedoras y rupturistas son producto de su época.

¿No crees que la actual es una época más tradicional, después de un siglo XX más experimental?

Totalmente de acuerdo. El noveau roman francés, toda la metaficción anglosajona de los sesenta y setenta, el experimentalismo en la poesía catalana de los setenta... todo ello ha quedado en un segundo plano y hemos vuelto a fórmulas más tradicionales.

¿Y editorialmente?

Diría que también. Aunque quizá tendamos a mitificar ciertas figuras y situaciones del pasado.

¿Debemos esperar algún cambio estructural en los próximos tiempo en el mundo del libro?

No lo creo. Cualquiera transformación que tenga que ver con ello nos vendrá antes por el cambio climático o las políticas de Trump que de dentro del ámbito literario. Lo único que temo es una posible crisis de la lectura. Para mí, el gran reto de futuro es preservar una idea que dijo Italo Calvino en sus Lecciones americanas: «mi confianza en el futuro de la literatura consiste en saber que existen cosas que sólo la literatura puede dar con los medio que le son específicos». El gran reto es preguntarnos qué lugar le queda a la letra negro sobre blanco en el siglo XXI. Teniendo en cuenta que el libro digital continúa en standby, creo que el mercado se deberá adaptar a los formatos comunicativos que nos imponen las redes sociales pero sin diluirse. Mantener el terreno y las formas, pero utilizar las nuevas vías de comunicación para su difusión.

Al futuro desde los orígenes, ¿más o menos?

Es un buen modo de decirlo.

Quan ho pense m’adone que conec poques persones amb una conversa tan fluïda com la de Gonçal López-Pampló Rius (València, 1982), director literari de l’editorial Bromera, un dels vaixells insígnia del sector al País Valencià. Parlem entre dues tasses en un bar del carrer del Convent Jerusalem de València, al costat de l’Estació del Nord. No és casualitat, perquè la seua faena li imposa les anades i les tornades contínues, el viatge regular, i ara també contestar preguntes. Ho fa sense pausa, aquest llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, on imparteix classe des del 2007 i des d’on ha centrat les seues recerques en literatura contemporània. Això s’ha reflectit en nombrosos articles i investigacions per a revistes del gremi. Del costat generalista, també col·labora amb publicacions com Saó o Futura. Sap de què parla, doncs.

Porta dos anys de director literari de Bromera. Quin n’és el balanç, fins ara?

Des del punt de vista personal, estic molt agraït per aquesta oportunitat, que m’ha proporcionat coneixences i experiències extraordinàries. Professionalment, estic satisfet que Bromera mantinga una estabilitat: hem aconseguit superar una bona part dels reptes que ens vam marcar quan vaig assumir el càrrec, en un moment de molta incertesa. Hi ha una certa recuperació del sector i nosaltres hi participem, confie que en la bona direcció. A banda d’això, m’alegra ser conscient de les coses a les quals puc contribuir des d’una editorial independent, que no ha de retre comptes a cap gran grup empresarial i que, a més a més, no només publica llibres amb una visió comercial sinó també cultural i social.

Quina era la situació quan va arribar al càrrec?

Feia dos anys que l’empresa havia patit una reestructuració important i calia replantejar les línies de treball: reforçar la direcció literària i donar resposta a una sèrie de reptes, tant en l’àmbit educatiu i la resta de col·leccions literàries com en el del discurs que projectava l’editorial. Calia ressituar el nostre discurs en un panorama nou que ja s’havia consolidat en aquell moment, en què els grans grups editorials –Planeta, RBA, Penguin– continuaven sent fonamentals, tant en castellà com en valencià, i convivien amb la recent proliferació d’editorials menudes.

Havia caigut Bromera en una certa zona de comfort?

Seria pretensiós que diguera que sí. Ara bé, en efecte, tot el sector editorial necessitava –com necessita– repensar-se constantment. Ja m’agradaria tindre la visió que va tindre Josep Gregori fa trenta anys per a crear un model amb un recorregut de deu, quinze o vint anys. El que sí que hem aconseguit és recuperar el discurs, una veu pròpia coherent amb el nostre projecte. Hem sigut capaços de renovar-nos: dissenys estètics, incorporació d’autors nous, reviscolament de premis literaris, incorporació de Tàndem al nostre fons...

En quin punt es troba ara el sector al País Valencià?

El panorama és més estable, dins de les complexitats. Hi ha un fenomen a escala europea que també ens afecta: l’aparició i consolidació d’editorials menudes. Entre totes, han aconseguit molta personalitat en poc de temps Sembra, Drassana i Andana (aquesta amb molt d’encert en l’àmbit infantil).

Més competència?

No estic gens segur. Si parlem en termes quantitatius –és a dir, en nombre d’editorials– no ho afirmaria, perquè potser n’hi ha tantes com abans. Pel que fa al públic, en canvi, sí. Ara n’hi ha un de més divers, en part gràcies als esquifits èxits de la normalització lingüística producte de la presència del valencià a l’escola. Ho he comprovat en aquests dos anys: hi ha un públic disposat a llegir en valencià que té aspiracions diferents i que cal satisfer; per això els projectes nous o renovats han de tindre molta personalitat.

Quin és el prototip d’aquest públic lector?

Probablement siga una persona d’entre 30 i 60 anys, dona, d’estudis superiors, vinculada a professions humanístiques i liberals. El gros del públic lector pense que es troba en aquesta franja, però no tinc informació detallada, caldria estudiar-ho a fons. Siga com siga, seria un prototip restrictiu dins del reduït percentatge de públic lector en valencià, l’augment del qual continua sent el gran repte que tenim totes les editorials.

Què fem amb eixe famós 3%?

Eixe és el tema. Fa un any que vam ser entrevistats diversos editors i tots coincidírem a dir que una nova televisió valenciana havia de ser una de les eines fonamentals per a la difusió del llibre i el foment de la lectura. Ara matisaria l’entusiasme amb què ho vaig afirmar. Necessitem un espai de normalitat lingüística, on els llibres tinguen presència –la vida literària, vaja: tot el circuit de premis, presentacions, debats, etc.–. Sí, necessitem un bon sistema de mitjans de comunicació, sense cap mena de dubte, però també molt més que això. En aquella entrevista, l’editor Vicent Baydal va fer esment a la idea d’autoreferenciar-nos. Probablement necessitem també una literatura que ens autorefencie per a després projectar-nos al món sense complexos. També, dins de les nostres possibilitats, hem de treballar la literatura com a experiència. Si els editors som capaços de fer entendre que darrere de la lectura hi ha una autèntica experiència, que val la pena, alguna cosa haurem aconseguit.

Un altre factor que hi ajudaria és la familiaritat del públic amb la llengua escrita i la presència que té aquesta?

De bon tros. És la televisió, però també les xarxes socials, la retolació comercial, l’empresa privada, la universitat… Tot això va “abans” del llibre, per dir-ho així. Recorde que fa uns anys es va reivindicar molt que els webs de les empreses estigueren en valencià. Ara no veig la mateixa pressió perquè les aplicacions mòbils d’aquestes empreses també ho estiguen. És un exemple. Del que parlem, en el fons, és de la presència pública de la llengua. Si l’índex lector en valencià està ací al 3% i a Catalunya estan al 30% és perquè allà, entre altres raons, la presència pública de la llengua és molt més gran. Estic segur que si férem un anàlisi de les dades de lectura més detallada, trobaríem un índex de lectura en valencià més alt en les comarques centrals i la Plana, on la presència pública de la llengua és més notable.

Aquesta seria una de les qüestions que haurien d’abordar-se en un nou Pla de Lectura?

Bé, ara existeix un Pla de Foment Lector. És cert que, probablement, s’hauria de desenvolupar més a fons i comptar amb unes estratègies complementàries a les que ja té. No crec que se’n puga fer una valoració negativa, però és insuficient. La literatura canvia les persones i les persones poden canviar el món. Si assumim que la cultura –i la literatura com a part de la cultura– és un element fonamental per a la transformació social, el Pla de Foment és insuficient perquè no té aquesta ambició definitiva. Ignore si s’està realitzant un estudi dels hàbits lectors per comarques o en profunditat, però seria revelador de com certes inèrcies socials poden influir positivament en la lectura. D’altra banda, hi ha mesures senzilles que hi ajudarien, en una societat com la nostra, de mercat capitalista, com desgravar l’ús de la llengua en certs àmbits. Ens podríem plantejar aquesta classe d’iniciatives.

L’actual dependència editorial del sistema educatiu pot acabar en acomodament?

És una bona pregunta. Ens l’hauríem de formular tots, de fet. Estic radicalment convençut que hem de treballar per disminuir la dependència que tenim del sistema escolar En aquest sentit, estic content d’haver publicat llibres que han contribuït a trencar sostres com aquests: Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, un assaig divugaltiu coeditat amb PUV sobre el canvi climàtic, per exemple.

Quina incidència pot tindre el Decret de Plurilingüisme en el mercat del llibre en valencià?

Òbviament afectarà, com qualsevol política que es duga a terme en l’àmbit escolar. A escala estrictament valenciana, per exemple, hi ha hagut un sotrac previ que ha sigut el banc de llibres de text, pel qual aquests es reutilitzen: ha suposat una pèrdua d’ingressos per a les editorials que fem aquesta mena de materials educatius, ha sigut un colp fort que haurem de superar. Per contra, l’administració valenciana també ha posat en marxa algunes iniciatives com ara una millor dotació per a la compra de biblioteques escolars, que ha tingut un cert impacte. En aquest sentit, crec que el nou Decret afavorirà una miqueta la recomanació i la venda de llibres en valencià a curt termini. És coherent, és un Decret a favor del valencià –i mai en detriment de les altres llengües, per cert–; si no tinguera incidència, alguna cosa no estaria funcionant.

Ara que parlem de mercat, en llengua catalana n’hi ha un o n’hi ha tres?

La comunicació entre els tres grans territoris que formen la comunitat lingüística és insuficient. Tinc la impressió que les editorials valencianes i els autors valencians no compten prou en Catalunya. Però un editor de Lleida, de les Terres de l’Ebre o de les Illes et diria el mateix; això ens ha de fer relativitzar les coses. Potser el problema és que, en molts aspectes, Barcelona es tanca en ella mateixa. Faria bé d’obrir-se més a la realitat del seu entorn cultural immediat. En tot cas, el que és important és enfortir els llaços. Bromera està cada vegada més present en les llibreries catalanes. Estic satisfet d’això.

Bromera publica les seues traduccions en català oriental, de fet.

Efectivament. Les que s’adrecen al públic adult, sobretot.

Mercat escolar per al País Valencià i mercat adult per a Catalunya?

No, de cap manera. En el mercat escolar les estratègies no poden ser les mateixes, però des de fa un temps estem intentant homologar les dinàmiques a escala valenciana i catalana pel que fa a les col·leccions d’adults i altres aspectes del nostre catàleg.

Però el model de llengua és el l’oriental.

En una part de les traduccions, sí. I ho continuarà sent. Perquè l’experiència ens demostra que el gros del públic lector a Catalunya, a l’hora de triar una traducció, s’estima més llegir-la en català oriental.

Això no és abandonar la lluita pel públic valencià?

Això ens porta a un debat sobre l’estàndard valencià. Crec que no, tot i que no estic segur, perquè hi ha un perill d’atomització. Ara com ara, publicar una part de la nostra producció en la modalitat normativa central ens garanteix una presència a Catalunya que no obsta perquè estiguem presents al País Valencià. En canvi, al revés sí que ho seria.

El públic valencià que llig traduccions mai no posarà cap problema per llegir en oriental però el públic català sí que ho faria de llegir en varietat occidental?

Sí. A grans trets és així.

El País Valencià és més “obert” que Catalunya en un sentit cultural?

No. Crec que el model de llengua respon a lògiques econòmiques i industrials pròpies i no és una qüestió de mentalitat. Catalunya té un sistema de mitjans de comunicació i un model lingüístic disponible des de la carta del bar fins a un mínim ecosistema de premsa pròpia i s’hi senten més còmodes.

Quina és la relació editorial amb les Illes?

Sóc membre de la junta directiva de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i hi ha un sol representant de les editorials illenques. La situació editorial allà no és bona i no tenim la interrelació que hauríem de tindre. Perquè et faces una idea: com a director literari vaig totes les setmanes a Barcelona, una vegada al mes a Alacant, amb molta freqüència a altres llocs de Catalunya i encara no he anat mai a les Illes.

Més enllà de Catalunya i les Balears… Existeix mercat espanyol per als llibres en valencià?

No.

Com és la convivència al País Valencià entre el mercat editorial en castellà i en valencià?

La interrelació és baixíssima, això m’astora. Està molt atomitzat. Tinc la sensació que, a escala valenciana, no hi ha editorials valencianes que publiquen gèneres majoritaris al nivell de les que publiquen en valencià, probablement perquè la capitalitat de València respecte al castellà és molt menor. Hi ha molt poca relació. No dic que siguen compartiments estancs, però no tenen la permeabilitat o el diàleg que serien raonable.

Adés parlaves de l’assaig. Més enllà del sostre escolar que comentaves, hi ha també un sostre de gèneres literaris?

Sí.

Som esclaus de la narrativa, per tant?

La dependència industrial de la narrativa és indiscutible. Disculpa la nota acadèmica, però ja ho explicà Pierre Bordieux en Les règles de l’art: això no és una característica específica del mercat valencià. És a dir, on es fan els diners és en la narrativa; on no se’n fan a penes és en el poesia; i l’assaig i el teatre tenen dinàmiques pròpies. Crec que l’assaig, en termes relatiu, està ben representat en les editorials valencianes. Tot això, però, no vol dir que no hi haja un dèficit d’assaig, com va dir Gustau Muñoz. Potser la nostra societat està dimitint de l’assaig, no tant per falta d’espais com de falta de consum i de voluntat d’escriure’l.

Els formats fragmentaris de les xarxes socials s’han menjat l’assaig tradicional?

Part del que abans feia l’assaig ara ho fan les xarxes, és cert. Això ens porta a parlar de la funció social dels gèneres literaris. L’assaig en tenia una concreta en un context històric particular. Si el model ha caducat, cap problema: la funció la cobriran unes altres eines. El que em preocupa és que nosaltres passem de llarg del model i la funció social quede sense cobrir, perquè no estic segur que Twitter, per exemple, en cobrisca aquella d’espai de reflexió, de persuasió, d’argumentació i de confrontació d’idees.

Què hi ha de la qualitat de la literatura valenciana actual?

Alta. He llegit molta literatura anglosaxona i crec que tenim una producció homologable. Em fa por jutjar la qualitat de les obres. Des de quina òptica i per a quin públic la jutgem? La literatura valenciana actual té qualitat perquè té diversitat –prou més del que pensem. No parle només d’autors de Bromera. D’una proposta narrativa com la de Raquel Ricart a una altra com la de Paco Esteve, Joanjo Garcia, Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Anna Moner, hi ha una diversitat saníssima. En poesia, de Maria Josep Escrivà a Ruben Luzón o Pau Sanchis veig també una diferència abismal. I és en eixa diferència on trobem la qualitat. En el cas de l’assaig, els valencians comptem amb una tradició dietarística molt notable. En l’àmbit teatral, no hem deixat de disposar d’una sèrie de veus creatives molt diferents entre elles. Hi ha qualitat perquè hi ha diversitat.

El nostre problema lector no és la qualitat, doncs.

No. Com més va, més por em fa pensar que puguem creure que és un problema de qualitat. Ni de qualitat ni de quantitat.

Però encara és quasi impossible viure d’escriure en valencià al País Valencià.

Sí, és quasi impossible si no assumeixes unes altres tasques diguem-ne perifèriques (traducció, formació, correcció, etc.). Potser sí que et pots convertir en un professional de les lletres, en un sentit ampli, però no pots viure de la literatura estricta. De tota manera, relativitzem de nou les coses: això és així en molts altres països, encara que l’escala siga menys dramàtica. Una altra cosa és la professionalització del món editorial, que no és cap quimera, com demostra el cas de Bromera i altres editorials.

Com a director literari estàs molt connectat a les novetats del continent. Viuen un bon moment les lletres europees?

Crec que tots els moments literaris són bons. És a dir, són bons perquè són productes de la seua època: no hi ha alternativa. Fins i tot les propostes més trencadores i rupturistes són producte de la seua època.

No creus que l’actual és una època més tradicional, després d’un segle XX més experimental?

Totalment d’acord. El noveau roman francés, tota la metaficció anglosaxona dels seixanta i setanta, l’experimentalisme en la poesia catalana dels setanta... tot això ha quedat en un segon pla i hem tornat a fórmules més tradicionals.

I editorialment?

Diria que també. Encara que potser tendim a mitificar certes figures i situacions del passat.

Hem d’esperar algun canvi estructural en els propers temps en el món del llibre?

No ho crec. Qualsevol transformació que hi tinga a veure ens vindrà abans pel canvi climàtic o les polítiques de Trump que de dins de l’àmbit literari. L’únic que tem és una possible crisi de la lectura. Per a mi, el gran repte de futur és preservar una idea que va dir Italo Calvino en les seues Lliçons americanes: «la meua confiança en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que només la literatura pot donar amb els mitjans que li són específics». El gran repte és preguntar-nos quin lloc li queda a la lletra negre sobre blanc en el segle XXI. Tenint en compte que el llibre digital continua en standby, crec que el mercat s’haurà d’adaptar als formats comunicatius que ens imposen les xarxes socials però sense diluir-s’hi. Mantindre el terreny i les formes però utilitzar les noves vies de comunicació per a la difusió.

Al futur des dels orígens, més o menys?

És una bona manera de dir-ho.

Què hi ha darrere de l'olor a llibre nou? Què abans d'obrir a casa l'últim exemplar adquirit? La Fundació Bromera vol donar resposta a aquestes preguntes a través de la seua última exposició. 'Com es fa un llibre?', títol de la mostra, explica què ocorre des que l'escriptor anota la primera frase fins que el lector comença la seua obra.

La mostra consisteix en 16 panells enrotllables amb il·lustracions de Fran Parreño que expliquen de forma molt senzilla aquest procés. Les vinyetes posen l'accent en les persones que participen en l'edició i distribució, més enllà de l'autor i creador de la idea original.

A més, es complementa amb un quadern de 16 pàgines que recorre de forma amena el procés de creació; un llibret destinat als xiquets, però també als adults, que pretén fomentar l'hàbit de llegir entre l'alumnat dels centres educatius, i amb propostes didàctiques per als mediadors (escoles, biblioteques..).

L'exposició s'inaugura aquest dimarts en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i romandrà oberta fins el 28 d'abril. Aquesta activitat forma part del projecte de la fundació per al foment de la lectura des de la infància, que també inclou els adults.

¿Qué hay detrás del olor a libro nuevo? ¿Qué antes de que abramos el último ejemplar adquirido en casa? La fundación Bromera quiere dar respuesta a estas preguntas a través de su última exposición. 'Com es fa un llibre?', nombre de la muestra, explica qué ocurre desde que el escritor anota la primera frase hasta que el lector comienza su obra.

La muestra consiste en 16 paneles enrollables con ilustraciones de Fran Parreño que explican de forma muy sencilla este proceso. Las viñetas hacen hincapié en las personas que participan en la edición y distribución, más allá del autor y creador de la idea original.

Además, se complementa con un cuaderno de 16 páginas que recorre de forma amena el proceso de creación; un librito destinado a los niños, pero también a los adultos, que pretende fomentar el hábito de leer entre el alumnado de los centros educativos, y con propuestas didácticas para los mediadores (escuelas, bibliotecas..).

La exposición se inaugura este martes en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu y permanecerá abierta hasta el 28 de abril. Esta actividad forma parte del proyecto de la fundación para el fomento de la lectura desde la infancia, incluyendo a los adultos.

Demana-m’ho així i et diré que sí

, de Josepa Sopeña, premiada pel seu "relat teixit amb ritme i originalitat"

Demana-m’ho així i et diré que sí, de Josepa Sopeña Feu, és l’obra guanyadora del XXII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Dels 18 originals presentats en l’edició de 2016, aquesta obra és la que ha estat mereixedora dels 4.000 euros amb què la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida dota el guardó, i serà publicada el 2017 en la col•lecció «L’Eclèctica» d’Edicions Bromera. El veredicte del jurat s’ha anunciat la nit d’aquest divendres 9 de desembre, en l’acte celebrat a Quatretonda, davant d’un centenar de persones representatives del teixit social, empresarial i polític de la Vall d’Albaida i de les comarques del voltant, segons un comunicat.

Les protagonistes de Demana-m’ho així i et diré que sí són dues amigues, Helena i Elsa, que s’ho conten tot des de la infantesa, incloent les seues experiències sexuals. Quan Helena s’instal•la a Cambridge per a fer classes de català, coneix el jove i seductor Jamie. Tot i que Helena vivia amb la seua parella a Barcelona, no podrà impedir que la forta atracció que sent pel jove esclate i els dos inicien una apassionada relació que no podran reprimir, fent que els esdeveniments es precipiten.

L’obra destaca per estar bastida mitjançant el joc de converses entre Helena i Elsa a través de la xarxa, del telèfon i dels records, aportant ritme i creativitat a la narració. A més, l’ofici de l’autora està present també a l’hora de connectar els diferents personatges i trames que hi intervenen amb un domini del llenguatge notable.

El jurat, format per Alfred Aranda, Enri Mollà, Josep Penadés, Joan Torró i Sílvia Muntadas, amb Fede Vidal –conseller de Cultura de la Mancomunitat i alcalde d’Alfarrasí– com a secretari, ha destacat que «es tracta d’una obra molt completa, ben travada, que presenta un relat teixit amb ritme i originalitat, que demostra l’ofici de l’autora».

Josepa Sopeña Feu va nàixer a Almenar (Segrià) i és professora d’anglès al Maresme. Demana-m’ho així i et diré que sí és la seua primera novel•la després d’iniciar-se com a escriptora amb diversos contes i relats que han merescut diferents reconeixements.

El Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida és l’únic guardó en literatura eròtica convocat per una institució pública a tot l’Estat espanyol. Tant per la dotació econòmica com, sobretot, per la peculiaritat, conforma una de les principals convocatòries literàries del territori valencià. Moltes de les obres provenen de terres valencianes, amb una destacada presència de la Vall d’Albaida, però també n’han arribat de Catalunya i de les Illes Balears.

Sempre segons Bromera, el certamen consolida edició rere edició els objectius que persegueix des que fou creat: el foment de la literatura en valencià des d’una òptica molt específica, com és el gènere eròtic; i, d’altra banda, el reconeixement de la Vall d’Albaida més enllà dels nostres límits naturals com a referent turisticocultural.

En l’acte de lliurament del premi, el conseller de Cultura de la Mancomunitat, Fede Vidal, va garantir que «des de la Mancomunitat utilitzarem tots els mecanismes al nostre abast per a dignificar este premi i assegurar les futures edicions» perquè encara que el moment econòmic actual no siga el desitjable, «la cultura ha de ser de tots i per a tots i el premi forma part de la marca Vall d’Albaida».

La obra 'Això era un alfabet', de Oliver Jeffers, publicada por Andana Llibres, se ha hecho con el galardón al Libro Mejor Editado. Otras editoriales, como El Nadir, Llibres de la Drassana y Bromera, y las librerías Futurama y Bartleby también han resultado agraciados con estas distinciones, que ha entregado el conseller de Educación y Cultura, Vicent Marzà.

El 20 de noviembre de 1490 se publicaba en Valencia la primera edición de 'Tirant lo Blanc', “una de las obras maestras de nuestra literatura”. Es por eso que cada 20 de noviembre se celebra el Dia del Llibre Valencià. Los premios a los Libros Mejor Editados y a las mejores Librerías se enmarcan en esta celebración, explica la Generalitat a través de un comunicado.

En el acto, el conseller Marzà ha destacado que se empiezan “ya a ver los frutos de la aplicación del Plan Estratégico Cultura 'Fes Cultura'”. Ha citado que durante los últimos meses se ha incrementado el consumo en libros en un 11%, mientras que en la media estatal ha sido de un 4%. Concretamente, los valencianas “hemos gastado 30 millones de euros más en el sector del libro. Aún no estamos en los niveles óptimos deseados, pero avanzamos con paso firme”, ha comentado.

Además, los presupuestos de Cultura para 2017 se contemplan cerca de 800.000 euros destinados al apoyo a la edición y fomento de la lectura y aproximadamente 700.000 euros para la dinamización y adquisición de fondos de bibliotecas públicas.

Por su parte, la directora general de Cultura, Carmen Amoraga, ha añadido que “la Generalitat es consciente de que hay mucho camino por delante y mucho trabajo a realizar y, que por ello, se ha puesto en marcha el Plan Valenciano para el Fomento del Libro y Lectura 'Llegim, Llegim, Llegim', integrado dentro de los planes de actuación de 'Fes Cultura'.

Los libros galardonados este año formarán parte de las acciones de difusión y fomento de la lectura de la Generalitat, de esta manera, Cultura ha comprado lotes de libros premiados en las librerías premiadas para distribuir en las bibliotecas públicas.

Estos premios honoríficos tienen como principal objetivo incentivar la producción de las empresas editoriales valencianas con iniciativas que propician una mejora del libro valenciano, tanto en su aspecto técnico y formal como artístico, así como incentivar las iniciativas y actividades de los libreros valencianos que contribuyan a la difusión del libro y fomenten los hábitos de lectura.

En la modalidad de Libro Mejor Editado, el reconocimiento ha recaído en 'Això era un alfabet', de Oliver Jeffers, obra publicada por Andana Llibres; el Libro Mejor Ilustrado ha sido 'l·lustres valencians il·lustrats', de Judith Coronado y Migue Martí, obra publicada por Llibres de la Drassana, y el Cómic Mejor Editado se ha otorgado a 'El manga de los cuatro inmigrantes: una experiencia japonesa en San Francisco', 1904-1924, de Henry Kiyama, obra publicada por Edicions el Nadir.

Infantil y juvenil 

En cuanto al Libro Mejor Editado Infantil ha sido para 'Per molts anys!', de Dani Miquel, obra publicada por Edicions Bromera, y el Juvenil para 'Com un rècord d'infantesa', de Feliu Ventura, obra publicada por Sembra Llibres.

El premio a la Trayectoria de una Librería ha ido a la librería Futurama de Valencia, especializada en el cómic y la Librería más Innovadora ha sido para Bartleby de Valencia, que ha sabido usar las redes sociales para acercarse a los lectores.

Tanto el editor de las obras premiadas como la librería premiada podrán hacer uso publicitario de esta circunstancia, indicando en los ejemplares o en sus establecimientos de manera expresa la concesión del premio y la modalidad.

L’escriptor Lluís-Anton Baulenas és el guanyador del XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb Amics per sempre. El XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General ha sigut per a Andreu Escrivà per Encara no és tard, una anàlisi sobre les claus per entendre i aturar el canvi climàtic; el XVIII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, l’ha guanyat Jaume Subirana per Cafarnaüm; l’XI Premi de Poesia Ibn Jafadja ha distingit Eva Baltasar per Neutre, mentre que Toni Cabo ha rebut el I Premi Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat Consorci Ribera i Valldigna per Nanuq. Tal com ja es va fer públic, la guardonada amb l’XI Premi de Teatre Ciutat d’Alzira ha sigut Marta Buchaca, per Una família normal; Silvestre Vilaplana ha merescut el XXI Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil per Els colors de l’arc de Sant Martí, i Carles Cano, autor d’El desbaratat conte dels fesols màgics, ha estat guardonat amb el XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

Els guanyadors de les diverses modalitats han recollit, la nit del divendres 11 de novembre, el trofeu dissenyat per Manuel Boix, en el sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat conduït per Eugeni Alemany i la companyia Las Reinas Magas. Hi han assistit prop de 800 persones, entre les quals cal destacar la presència del conseller de Cultura, Vicent Marzà, diputats, membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del Consell Valencià de Cultura, a més d’altres líders polítics, representants dels principals sindicats i d’entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien presentat un total de 209 originals, i s’ha repartit entre els guanyadors una dotació global de 71.500 €.

El XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, dotat amb 16.000 € per l’ajuntament d’aquesta localitat, ha sigut per a Amics per sempre, de Lluís-Anton Baulenas. Es tracta del relat d’un personatge que torna a la Barcelona preolímpica després de viure la guerra de l’antiga Iugoslàvia. L’eufòria dels seus conciutadans contrasta amb la crisi personal que pateix. Amics per sempre és, també, una denúncia de la passivitat dels governs i de les institucions internacionals davant de la guerra dels Balcans i, per extensió, de qualsevol guerra.

Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) és escriptor, traductor i dramaturg, a més de col·laborador habitual en diferents mitjans de comunicació. La majoria de les seues novel·les han sigut traduïdes a altres idiomes. La seua obra ha sigut reconeguda amb diferents guardons de prestigi com el Carlemany, el Ramon Llull, el Prudenci Bertrana o el Sant Jordi. El director Ventura Pons ha adaptat al cinema dues obres seues.

Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, és l’obra guanyadora del XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, dotat amb 12.000 € per la Universitat de València. L’obra analitza el canvi climàtic des d’una perspectiva nova, integradora, no fragmentària, i amb un plantejament optimista, per a assimilar millor l’envit al qual estem sotmesos. Incorpora al seu treball camps del saber habitualment marginats de l’anàlisi sobre aquesta qüestió mediambiental, com la psicologia, la comunicació o les disciplines artístiques, entre altres.

Andreu Escrivà Garcia treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic, és col·laborador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i forma part del Comité d’Experts en Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana. A més, exerceix de divulgador ambiental, tot tractant de sensibilitzar la societat sobre la problemàtica del canvi climàtic. És autor del blog www.noestarde.com, dedicat al canvi climàtic, i publica articles a Saó, Mètode, Eldiario.es i Levante-EMV.

El jurat del XVIII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta –que aquesta entitat dota amb 8.000 €– ha distingit Cafarnaüm, de Jaume Subirana. Amb aquest dietari de temàtica lliure i molt variada, l’autor demostra tenir un món propi que plasma amb un estil personal inconfusible. Es tracta d’anotacions breus, que tendeixen al lirisme i molt sovint a l’aforisme, i que donen compte de records i vivències personals passades pel tamís de la raó i la ironia.

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) és escriptor i professor universitari. Ha publicat poesia i llibres sobre cultura i literatura catalanes. Ha estat traductor i ha col·laborat en diversos mitjans: Avui, Canal 33, Catalunya Ràdio, Quadern d’El PaísEl País i El Periódico. Va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes i manté el blog jaumesubirana.blogspot.com.

L’XI Premi de Poesia Ibn Jafadja –patrocinat amb 5.000 € per la UNED– ha recaigut en Eva Baltasar per Neutre, un poemari que planteja una reflexió personal entorn del tema del gènere, de l’assumpció de la pròpia sexualitat, del fet d’haver de definir-se com a individu en un context social en funció d’un gènere, i de l’acceptació de la indissolubilitat entre allò social i allò personal.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és poeta i escriptora. Ha publicat huit poemaris, que han estat reconeguts amb premis com el Miquel de Palol, el Màrius Torres o el Gabriel Ferrater.

Per últim, el I Premi Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat Consorci Ribera i Valldigna –dotat per aquesta entitat amb 6.000 €− ha sigut per a Toni Cabo per Nanuq, un relat que narra el creixement personal de l’osset protagonista fruit de la pèrdua dels éssers volguts i que promou el gust per la lectura i l’adquisició de valors ètics i socials.

Toni Cabo (Alfara de l’Horta, 1965) és il·lustrador de més d’una trentena de llibres de narrativa infantil i juvenil. Ha publicat a les revistes infantils Camacuc, Tretzevents, Esquitx o Piu-Piu i és autor i guionista de les historietes de Boro, Moro i Puromoro.

Teatre i narrativa juvenil i infantil

D’altra banda, en la mateixa gala literària també s’han entregat els premis de les tres categories dels Ciutat d’Alzira 2016 que es van donar a conéixer fa uns dies:

L’autora i directora teatral Marta Buchaca va recollir l’XI Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, amb una dotació de 6.000 €, per la comèdia negra Una família normal. La seua obra aborda les relacions familiars i la seua influència en la configuració de la personalitat.

Marta Buchaca (Barcelona, 1979) combina el teatre amb l’escriptura de guions per a televisió. Ha rebut premis com el Ciutat d’Alcoi o el Max al millor autor en català. El seu últim muntatge teatral s’estrenarà a Nova York el 2017.

Els colors de l’arc de Sant Martí, de Silvestre Vilaplana, va obtenir el guardó que la Fundació Bancaixa dota amb 16.000 €. Aquesta és la història d’un jove que inicialment rebutja la seua condició sexual però que, a poc a poc, reconeix la seua homosexualitat i la viu amb plenitud, lliure de prejudicis, sense pors ni tabús.

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) ha conreat la poesia, l’assaig i la narrativa per a adults i joves. La seua obra ha sigut reconeguda amb premis importants com el Blai Bellver, el Ciutat d’Alzira o l’Alfons el Magnànim.

El jurat d’aquesta modalitat va escollir també com a finalista l’obra La sisena víctima, de Lluís Miret, un relat que aprofundeix en la temàtica vampírica amb una visió irònica, divertida i intrigant.

Per últim, Carles Cano va obtenir el XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 2.500 €. L’obra El desbaratat conte dels fesols màgics és un cant divertit a la imaginació, que ens mostra com un desastre també pot convertir-se en una oportunitat.

Carles Cano (València, 1957) és un dels autors de llibres infantils més populars, i també un contacontes reconegut. Ha rebut premis com el Lazarillo, el Samaruc o el Vicent Silvestre.

D’altra banda, el jurat va declarar com a finalista de la modalitat infantil l’obra Diari d’unes vacances avorrides, de Pep Castellano, un relat que barreja humor, aventura i noves tecnologies.

El desert i altres palpitacions del nou segle

Postfaci d’Àlex Broch

Editorial: Gregal

Maçanet de la Selva, Girona

198 pàgines

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i té una trajectòria notable com a estudiós de la nostra literatura, però des de fa anys, i com més va més, es decanta envers l’assaig, cerca una mirada més flexiva, més incisiva i amb voluntat d’aprofundir i aproximar-se a un tema amb l’objectiu d’escorcollar neguits i incerteses, conflictes i camins diferents que sorgeixen al món actual. Per això, al costat de temes més centrats en la literatura estricta, com pot ser el món de Palau i Fabre, la relació de Fuster amb la pintura o les empremtes del món oriental en la literatura i l’art nostres, es decanta envers una escriptura crítica que explora les palpitacions i les interrogacions que genera el nostre temps, però tenint com a observatori bàsic la literatura, i també el cinema i la pintura.

El bisturí assagístic potser no és tant un gènere –que també– com una disposició mental de detectiu, un sismògraf capficat a detectar indicis i conflictes a què el segle xxi ens aboca amb els tsunamis de les transformacions de tot tipus. L’assaig que practica Enric Balaguer exigeix una actitud de vigilant, d’estar alerta. El seu assaig es presenta sota diverses formes: un treball de conjunt, com és La totalitat impossible, que versa sobre la fragmentació en la vida quotidiana (siga social, laboral familiar, artística…); on sembla, però, que està més còmode, amb resultats més fructífers, és en el format fragmentari del dietari que li permet més cintura literària i reflexiva que tracta de captar i ordenar o fixar, per mitjà d’un flaix breu, els estímuls o les precipitacions que li cauen al damunt. N’és una bona mostra La casa que vull (2009). Amb tot, els moments més afortunats segurament figuren en els articles de distància mitjana, que li permetem aproximar-se a un tema, fer-ne una mapa de l’evolució, veure’n els motius, les aproximacions i les reaccions. Enric Balaguer s’inclina per la localització de conflictes, tensions i neguits, i observar com afecten la societat i els agents de l’art. Per tant, no són cap conclusió definitiva, són una exposició d’indicis, una invitació per tal d’interessar el lector i que aquest, si molt li convé, puga seguir-ne el rastre. En aquesta dinàmica, es mouen La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010), Constel·lacions postmodernes (2015) i El desert i altres palpitacions del nou segle.

L’òptica de Balaguer entra en la lliga dels autors que qualifiquem en els darrers temps de postmoderns, però situat a l’altra barrera de les tesis de Lyotard –esbossades com a provisionals i que han acabat com a definitives–, que veien el postmodernisme com l’alliberament de les simplificacions i de les camises de força que va imposar la modernitat. Enric Balaguer s’alia més aviat amb el postmodernisme desconfiat de Frederic Jameson i d’altres teòrics, com ara Zygmunt Bauman, que n’extrema la visió. Una línia interpretativa que preveu la postmodernitat com l’etapa històrica que experimenta les conseqüències d’una època postindustrial o capitalisme avançat que estreny la soga als avantatges que havia dut la societat del benestar i que dissol els lligams socials. Una economia mundial que substitueix l’economia industrial per les finances, que es mou en l’àmbit de la virtualitat. Un horitzó que posa el control de les polítiques a les mans dels grans grups econòmics. Quines en són les conseqüències més directes?: la jibarització de l’autonomia personal i la reducció dels drets bàsics. Tots els indicis assenyalen que vivim una democràcia cada volta més vigilada, més controlada, que, sota excuses i eufemismes, congela els avenços que la democràcia havia dut a terme dècades enrere amb llàgrimes i suor. Enric, però, no en fa sang, de tot açò; el seu diagnòstic és crític, malgrat que fuig de l’assaig de la lamentació i s’endinsa més aviat en l’assaig de comprensió, sempre mirant les vies de contenció i els possibles antídots i tractant de bastir, quan és oportú, una actitud responsable i ètica.

Des d’aquesta talaia teòrica, Enric Balaguer, amb l’ajut de pensadors i experts de fila diversa, s’aproxima a temes que l’atrauen o l’inquieten. El desert i altres palpitacions del nou segle recull divuit textos de temàtica força variada que mostren la gamma ben àmplia d’interessos i curiositats de l’assagista alacantí. Així doncs, el lector trobarà temes inquietants d’abast profund, com ara, a través sobretot de la literatura basca i la catalana, la catàstrofe potser no gaire llunyana de la possible desaparició d’un nombre espectacular de llengües minoritàries. O el fet que el pragmatisme actual bandeja les humanitats a tot arreu. Com a reacció, ha sorgit tota una allau d’arguments per a defensar-la, i no com si fóra una cosa erudita i decorativa, sinó com una mena de complex vitamínic imprescindible per a mantenir una visió crítica. Edgar Morin, Georges Steiner, Tztevan Todorov, Nuccio Ordine, Martha Naussbaum són alguns dels noms que Enric Balaguer fa servir per a ordenar el moviment de reacció que ha generat el bandejament de les humanitats. La conclusió més potent, la de la filòsofa Martha Naussbaum, és que la defensa de les humanitats, amb l’art al cap, amb la configuració d’una mirada crítica de les coses i una empatia envers els altres, és un suport clau per a la bona salut de les democràcies.

En un capítol agosarat assenyala paral·lelismes entre el capitalisme financer i algunes pràctiques artístiques, com ara la metaliteratura i la intertextualitat. L’assaig que dóna títol al llibre, que tracta de la fascinació del desert entre els escriptors i els cineastes, és una de les parts més atractives del llibre, perquè se’n separa una mica de la tònica dominant. En altres textos, l’autor tracta, entre altres, de les mutacions del llenguatge lligat al sexe, a causa del canvi de mentalitat i, sobretot, per la invasió en la vida quotidiana d’Internet; de la manipulació, la desrealització i la banalització del llenguatge; de la depressió i el suïcidi en la literatura, un tema molt poc exposat; de la poesia com a trampolí d’exaltació de la vida; de les mutacions més recents de l’espai i el temps en literatura; de l’escriptura com a esdevenir, tenint com a punt de partida l’última novel·la de Manuel Baixauli, la dificultat de crear en l’era digital.

En un recull d’aquesta mena els graus d’intensitat i qualitat són variables. El to habitual d’El desert i altres palpitacions del nou segle és força satisfactori. La virtut de l’art assagístic d’Enric Balaguer és que fa servir una prosa eficaç, àgil, sense gestualització de musculatura erudita, amb la voluntat de subratllar el nervi vital i artístic dels temes i de les obres de què parla. Són papers llegidors, dirigits no tant a experts –que també– com a lectors preocupats i encuriosits en les palpitacions que afecten el nostre temps i les nostres vides.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.

Un dels objectius de l’editorial ha estat reconéixer i promoure alguns dels autors valencians més significatius i ajudar-los a poder funcionar amb cara i ulls en el circuit d’ací i de Catalunya i les Illes. En l’àmbit narratiu tenim els casos de Josep Lozano, Josep Franco, Manuel Baixauli, Francesc Bodí, Toni Cucarella, Urbà Lozano, Esperança Camps, Silvestre Vilaplana, Joanjo Garcia, Anna Moner... En poesia, podem trobar els noms més joves –Isabel Garcia Canet, Salvador Ortells, Rubén Luzón, Àngels Gegori, Iban L. Llop, Elies Barberà– al costat de noms més assentats, com Ramon Guillem, Josep Ballester, Manuel Rodríguez Castelló, o de noms ja indiscutibles, com Marc Granell, Jaume Pérez Montaner o Emili Rodríguez-Bernabeu. En les bambolines del teatre trobarem els germans Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Roberto Garcia, Xavier Puchades... També Bromera ha aconseguit que noms valencians que jugaven en la competència s’hi integraren d’alguna manera. La prova n’és Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó o l’obra periodística i assagística de Joan F. Mira.

Superar un mercat fragmentat ha estat un dels camps de batalla de les editorials en català. L’esforç, en general, ha estat compartit, ja que hi ha autors valencians que publiquen a Barcelona i autors de la resta de l’àmbit que publiquen al País Valencià. En aquest sentit, l’interés pel mercat del Principat ha anat creixent a Bromera. L’editorial d’Alzira té clar que, en un moment sacsejat pels trasbalsos del mercat, la crisi econòmica i el canvi de paradigma tecnològic, l’horitzó d’un circuit pancatalà és clau per a consolidar el trànsit i l’assentament de la literatura en el nostre idioma. Això sí, amb noves sinèrgies i estratègies. L’objectiu és aquest; els obstacles, tots. Però Bromera sap quin és el camí. L’únic. Perquè no solament es tracta de compartir, sinó també de sentir realment i actuar com si la vida literària en català fóra única, cosa que no sempre es manifesta a la pràctica. Per això, sempre que ha estat al seu abast, Bromera ha integrat en el seu catàleg noms tan rellevants com Baltasar Porcel, Jaume Cabré, Màrius Serra, Lluís-Anton Baulenas, Andreu Martí, Pep Albanell o Jordi Sierra. I entre els clàssics de tota mena, hi trobem Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i la repesca de textos d’un imprescindible com és Joaquim Amat i Piniella. Pel que fa a la poesia, hi treuen el cap Ponç Pons, Eduard Sanahuja, Jordi Llavina, Jordi Julià, Dolors Miquel... I en teatre observem dramaturgs de la talla de Carles Batlle, Jordi Casanova, Jordi Faura, entre molts altres.

No ens podem oblidar de l’ingent esforç de l’editorial d’Alzira de fer nostres autors d’altres latituds, autors sovint d’intenció llarga i fondària profunda, perquè la traducció enforteix la carcassa d’una literatura, perquè allò que les llengües separen amb la fecundació de l’experiència i la diversitat lingüística i de tota mena, la literatura ho uneix i comparteix i permet als nostres lectors immergir-se en sensibilitats i en mirades diferents de les nostres.

L’editorial Bromera, tot plegat, ja no és una convidada de pedra en la vida de la literatura escrita en català, sinó que és una participant activa, implicada en la seua dinamització i atenta a les sensibilitats emergents, sense oblidar les veus que ens han duts fins on estem. Una actitud, aquesta, que no decau; ans al contrari, sembla que ara ressorgeix amb vitalitat renovada. Que dure molts anys.

El jurat del XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira ha seleccionat dues obres com a finalistes entre les vint-i-set presentades en aquesta modalitat. Una de les dues serà la guanyadora dels 16.000 € amb què l’Ajuntament d’Alzira patrocina el guardó. 'Napalm' és una novel·la irònica, carregada de crítica social, on una galeria de personatges, aparentment inconnexos, sobreviuen a la misèria quotidiana. Per la seua banda, 'L’any del gos' és el relat d’un personatge marcat per la guerra que torna a casa alienat, buit moralment, i que mira de reconstruir-se.

En el XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, que la Universitat de València dota amb 12.000 €, s’han abordat temes molt diversos. Entre els vint-i-un originals presentats −un èxit de participació en aquesta modalitat−, el guardó serà per a una de les dues obres que el jurat ha destacat per la seua qualitat indiscutible: Human diversity, un assaig que explora la diversitat humana des d’una perspectiva biocultural, i Encara no és tard, una anàlisi sobre les claus per a entendre i aturar el canvi climàtic, que analitza aquest greu problema del segle XXI des d’una perspectiva nova, integradora i amb un plantejament optimista.

Al XVIII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, dotat amb 8.000 €, han optat setze originals, dels quals s’han seleccionat dues obres finalistes: Cartografies de diàspora i de pèrdua, un assaig que recrea la vida i l’obra dels artistes exiliats, i Cafarnaüm, un dietari que dóna compte de records i vivències personals passades pel tamís de la raó i la ironia.

A l’XI Premi de Poesia Ibn Jafadja s’han presentat quaranta-huit originals. El jurat n’ha seleccionat dos com a finalistes per a optar als 5.000 € amb què la UNED patrocina aquest premi. Entre aquests, Neutre, un poemari que planteja una reflexió personal entorn del tema del gènere, de l’assumpció de la pròpia sexualitat, i La breu estructura de la llum i de l’aire, una obra en la línia dels haikus i la tradició oriental que esdevé un experiment que palesa la convivència entre la prosa poètica i el vers breu.

Pel que fa al I Premi Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat, han sigut vint les obres presentades, entre les quals el jurat ha seleccionat dues finalistes que opten als 6.000 € amb què el Consorci Ribera i Valldigna dota aquest premi. D’aquesta manera, el guanyador d’aquesta primera edició pot ser Nanuq, un relat que narra el creixement personal del protagonista fruit de la pèrdua dels éssers volguts, o bé Aigua va!, una oda a l’aigua i a la importància que té en les nostres vides.

Els veredictes que ja es coneixen

D’altra banda, hi ha tres veredictes de sengles categories dels Ciutat d’Alzira 2016 que ja s’han fet públics: el XXI Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i el XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, i l’XI Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca.

Els colors de l’arc de Sant Martí, de Silvestre Vilaplana, ha obtingut el guardó que la Fundació Bancaixa dota amb 16.000 €, al qual s’havien presentat vint-i-dues obres. Els colors de l’arc de Sant Martí és la història d’un jove que inicialment rebutja la seua homosexualitat però que, a poc a poc, la reconeixerà i la viurà amb plenitud. Es tracta d’una obra reivindicativa, que genera empatia i ens convida a entendre les relacions sexuals i sentimentals d’una manera lliure de prejudicis, sense pors ni tabús. El jurat d’aquesta modalitat va escollir també com a finalista l’obra La sisena víctima, de Lluís Miret, un relat que aprofundeix en la temàtica vampírica amb una visió irònica, divertida i intrigant.

Carles Cano ha sigut l’autor guardonat amb el XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 2.500 €. L’obra El desbaratat conte dels fesols màgics, que va ser escollida entre les vint-i-cinc presentades, és un cant, divertit, a la imaginació, i a com convertir un desastre en una oportunitat. Ací, un xiquet bescanvia al mercat un porc terrible per fesols, com en el conte clàssic. Però l’única màgia que produeixen aquests fesols són uns pets monstruosos capaços d’enrunar una casa. El xiquet aprofita aquesta força de la natura per a fer tota classe de negocis i fins i tot per a salvar la seua aldea de l’atac i la rapinya d’uns mercenaris. D’altra banda, el jurat va declarar com a finalista de la modalitat infantil l’obra Diari d’unes vacances avorrides, de Pep Castellano, un relat que barreja humor, aventura i noves tecnologies.

Finalment, l’XI Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, en el qual han concursat trenta originals, ha sigut per a Marta Buchaca, per la comèdia negra Una família normal. L’obra aborda les relacions familiars, com ens marquen i com imprimeixen el nostre caràcter. Joana, la protagonista d’aquesta història, viu amb culpa des que als deu anys va matar sa mare. El pare l’ha tractada malament tota la vida i l’ha feta sentir culpable d’un fet que va sacsejar la família fa més de trenta anys, una ferida que encara continua oberta i que impossibilita que Joana, el seu germà i son pare tinguen una relació normal.

A la XXVIII edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira s’han presentat un total de 209 originals que opten als 71.500 € de dotació global d’aquest certamen, una participació que confirma un any més la rellevància social i cultural d’aquest esdeveniment literari que fomenta la producció literària en la nostra llengua.

Els noms dels guanyadors de les categories d’àlbum il·lustrat, novel·la, divulgació científica, assaig i poesia es coneixeran demà divendres, 11 de novembre, al llarg del tradicional sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, que tindrà lloc a la Sala Rex Natura d’Alzira en un acte que reunirà un nombrós públic dels àmbits de la política, la cultura, l’economia i l’educació.

Un dels canvis socials més destacats que hem viscut en l’últim segle ha estat la plena participació de la dona en la vida econòmica, social, política i cultural. Un canvi imparable i imprescindible per al progrés democràtic i humà de l’estat del benestar.

Així arranca el cicle de conferències “Dones del segle xxi” de l’editorial Bromera, que celebra la XXII edició dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. El dimarts 18 s’inaugura aquesta sèrie d’actes, amb una taula redona que abordarà la situació de les dones en la política, en què participarà la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra; la consellera de Sanitat –i secretària d’Igualtat del PSOE– Carmen Montón; la vicepresidenta de la Diputació, Maria José Amigó; Maria José Catalá, exconsellera d’Educació i diputada en les Corts, i Àngela Ballester, diputada en el Congrés i membre del Consell de Coordinació de Podem.

En les jornades següents es reflexionarà sobre el paper de la dona en l’àmbit de l’escriptura i l’edició amb figures consolidades, com Rosa Serrano, i també d’emergents, com ara la il·lustradora Rocío Bonilla, i hi participaran veus feministes ben reputades com l’escriptora Rosa Regàs. A més, l’economia i la ciència també hi estaran presents amb Vicent Cucarella, que parlarà d’economia i sostenibilitat, i amb el guanyador del Premi Europeu de Divulgació Científica 2015, Pedro Gómez-Romero.

La conferència següent es farà el dijous 20, amb el lema ‘Dones, escriptura i edició per al segle xxi’ en què participaran Dolors Pedrós, Rosa Serrano, Carme Miquel, Teresa Broseta i Mercè Climent, moderada per la periodista Beatriz Tortosa. En tercer i últim lloc, a càrrec de Rosa Regàs, la conferència ‘Dona: cents anys de lluita per la llibertat’, que versa sobre la pregunta: Què ens queda per fer en aquest món tan desigual, masclista i subjugat a la tirania dels diners?

El cicle de conferències és gratuït i farà en paral·lel a activitats complementàries, com ara recitals, teatre, exposicions, presentacions literàries o concerts fins al diumenge 13 de novembre. Finalment, l’11 de novembre es lliuraran els premis literaris.

En els Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2016 destaca el reeixit augment en el nombre d’originals rebuts: mentre que el 2015 van ser 113 les obres presentades, enguany n’han sigut 209. Aquesta xifra confirma l’expectació que desperta la convocatòria del certamen i esdevé la segona més alta pel que fa a originals presentats, només superada pel rècord històric establert el 2012 amb 219 obres. A més, en aquesta edició és també més gran la dotació econòmica total, 71.500 euros, ja que s’ha incorporat el Premi Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat Consorci Ribera i Valldigna a les set categories anteriors. Sens dubte, aquestes dades demostren el prestigi assolit pels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, que promouen des de fa vint-i-huit anys la literatura en la nostra llengua.

En totes les categories s’ha experimentat un augment pel que fa a la quantitat d’obres presentades, però especialment significatius han sigut els 21 originals presentats al XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General (dotat amb 12.000 €), que tripliquen els presentats l’any passat. L’XI Premi de Teatre Palanca i Roca (patrocinat amb 6.000 € –per primera vegada– per la Fundació Aigües de València) duplica la participació amb 30 originals, i l’XI Premi de Poesia Ibn Jafadja (dotat amb 5.000 € per la UNED) ha passat de 26 a 48 treballs.

En la resta de categories, la participació ha sigut de 27 obres en el XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (dotat amb 16.000 €), de 16 en el XVIII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (8.000 €), de 22 en el XXI Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil (16.000 €) i de 25 en el XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre (2.500 €). Finalment, han sigut 20 els originals presentats al I Premi Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat Consorci Ribera i Valldigna –dotat amb 6.000 euros–, una xifra molt satisfactòria per a la primera edició que confiem que creixerà a mesura que es consolide.

El dia 11 de novembre es lliuraran els Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2016, durant el transcurs del tradicional sopar literari que tindrà lloc a la sala Rex Natura. No obstant això, el veredicte del Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca es farà públic el 28 d’octubre, mentre que el 4 de novembre es donarà a conéixer el veredicte del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil i del Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

Pel que fa a la XXII edició del Cicle de Conferències, s’inaugura el dimarts 18 d’octubre amb la intervenció de Mónica Oltra, vicepresidenta del Govern valencià. Amb el títol «Dones del segle XXI: creadores de futur», la primera sessió abordarà la situació de les dones en el món de la política, amb representants de diferents formacions polítiques. En les jornades següents es reflexionarà sobre el paper de la dona en l’àmbit de l’escriptura i l’edició amb figures consolidades com Rosa Serrano i també emergents com la il·lustradora Rocio Bonilla, i participaran veus feministes ben prestigioses com l’escriptora Rosa Regàs. A més, l’economia i la ciència estaran també presents de la mà de Vicent Cucarella, que parlarà d’economia i sostenibilitat, i del guanyador del Premi Europeu de Divulgació Científica 2015, Pedro Gómez-Romero.

Per fugir d’estudi i, alhora, no ser deshonest, li vaig dir que ho faig perquè m’agrada. En efecte, tinc la sort que la meua és una faena agraïda, en què puc llegir, escriure i tractar amb gent que té interessos i inquietuds semblants. No li vaig explicar que sovint és un treball estressant, en què et sents frustrat davant de les dificultats de tota mena amb què et trobes, per molt que, al final, sempre et sentes recompensat, d’una manera o d’una altra. Tampoc li vaig dir que tinc un altre treball, que també em fa sentir afortunat. Li podria haver explicat que sóc mestre, que faig classes a persones que estudien en la facultat, que els parle de literatura i de llengua, i que aquesta experiència també m’agrada molt.

Afirmar que editar i ensenyar m’agrada (quines paraules tan altisonants!) és veritat, però podríem anar més lluny. Són activitats relacionades, lligades per una passió i, alhora, per un convenciment: es tracta de formes de contribuir. Contribuir a l’engròs, si voleu, ni que siga un «aumento de haber», com va suggerir fa molts anys el gran poeta Pedro Salinas, i pel camí intentar aportar alguna cosa de valor. Un valor que té a veure amb el poder de la paraula, amb la confiança en la capacitat del llenguatge humà –la manifestació més profunda de la nostra condició– per véncer la temptació de la violència, de la dominació, del pensament únic. Contribuir, per tant, a un món que esperem més just, més respectuós, més lliure. Contribuir des del llibre que edite, des de la classe que impartisc. I contribuir des del diàleg que això genera, amb el lector o l’alumne, amb totes les persones que participen de l’edició o de la docència. Contribuir i compartir, des de la certesa que cal intentar-ho, des de l’esperança que probablement tindrà algun sentit i alguna utilitat, des del goig de fer-ho encara que siga inútil o no tinga trellat.

El xiquet em va dir que li fera un llibre sobre el zoo. Estic en deute.

Las preguntas de una joven catalana entorno al suicidio de su madre en el marco de las movilizaciones sociales previas la consulta soberanista del 9N. Es la trama de Arribará el dematí -en castellano, “llegará el mañana”-, la última novela de Joanjo García, que saldrá a la luz el 9 de septiembre.

A partir de la voz de la joven protagonista, Laura Tormos, el autor aborda las preocupaciones y los anhelos colectivos en torno a la identidad propia coincidiendo con el referéndum escocés y la consulta del 9N.

En septiembre de 2014, Laura Tormos vuelve a Barcelona acompañada de un interrogante que siempre la ha perseguido: ¿por qué su madre se suicidó? Visitas a sus familiares, el paisaje de su infancia, el hallazgo de lecturas y sus objetos personales la empecinan en desempolvar una muerte que nunca entendió. Paralelamente, junto a esta investigación está la voluntad de edificar la identidad propia coincidiendo con el referéndum de Escocia, la efervescencia independentista y las grandes movilizaciones previas a la consulta catalana. Así, durante este proceso paralelo al político, la protagonista se convertirá en cronista de las preocupaciones sociales.

Junto al libro se ha lanzado un videoclip, a cargo del grupo valenciano El Diluvi, a su vez homenaje a la canción de Ovidi Montllor Als Companys, que ha inspirado el libro.

Por otra parte, en el booktrailer han participado personalidades de la cultura como las escritorias Núria Cadenes y Muriel Villanueva, la cantautora Mireia Vives, la periodista Amàlia Garrigós, la librera Irene Jaume y la regidora de la CUP en Cardedeu, Marta Cordomí.

El autor, Joanjo García, es licenciado en Historia y ha ejercido como profesor de secundaria. En 2013 publicó la novela Quan caminàrem la nit, que fue reconocida con el Premio Enric Valor. Después ha publicado Aquell agost amb punt final, Tota la terra és de vidre, ganadora del Premio de Narrativa Antoni Bru, y El temps és mentida, Premio de Novela Ciutat d'Alzira, todos con la editorial Bromera.

Los 30 años de la editorial alcireña Bromera sirvieron como cita para reunir en el Teatro Principal de València este miércoles a los representantes de las tradiciones y esencias valencianas. Voces y músicos como Pep Gimeno 'Botifarra', Miquel Gil, Miquel Gironés y Ahmed Touzani, junto a la Unió Musical Santa Cecília de Canals, las danzas, y la Muixeranga de Algemesí, sirvieron para celebrar el aniversario de uno de los buques insignia de la edición en valenciano que han acompañado a la educación y a los autores noveles en las últimas décadas.

La recaudación de este concierto solidario se destinará íntegramente a la ayuda a los refugiados que desarrolla la ONG Médicos Sin Fronteras, entidad con la que Bromera mantiene un convenio de colaboración desde el año 2002.

En su discurso el director literario de la editorial, Gonçal López-Pampló, aseguró que “Bromera es un éxito de la sociedad civil valenciana”, según las palabras recogidas por Levante-EMV, y que esta empezó confiandoen el futuro de la lengua y la literatura valenciana.

Por otro lado López-Pampló también tuvo palabras de crítica con el actual gobierno progresista de PSPV y Compromís, y criticó el programa Xarxa Llibres. Así reclamó que “se deben buscar formulas conciliadoras, que provengan de una reflexión profunda y pausada de toda la comunidad educativa y, que al mismo no resulten tan lesivas para todos los que forman parte de la de cadena del libro y para sus compañeros de viaje”. Advertía también con ello que el perjuicio a sus ventas tiene un “efecto colateral” en su colaboración con Médicos Sin Fronteras y con Escola Valenciana.

Pero la cultura y el espectáculo de una gala presentada por el actor Carles Alberola no dejó de ser la protagonista, y los momentos culminantes que levantaron al público fueron el levantamiento de la Muixeranga sobre el escenario y el colofón musical con la 'Malagenya de Barxeta' interpretada por 'Botifarra' para concluir el acto.

L’editorial Bromera celebrarà els 30 anys de treball amb un concert solidari el pròxim 29 de juliol al Teatre Principal, a càrrec de Pep Gimeno “Botifarra”, amb qui actuaran, entre altres artistes convidats, Miquel Gil i Ahmet Touzani. En l’acte també participaran persones i entitats vinculades a la trajectòria de Bromera. Presentarà la gala Carles Alberola, d’Albena Teatre.

Durant l’espectacle es mesclarà la literatura amb la música i, a més, faran una breu ullada al seu treball editorial. La recaptació anirà destinada íntegrament a la tasca amb els refugiats de Metges Sense Fronteres, entitat amb què Bromera manté un conveni de col·laboració des de l’any 2002.

Al marge del seu treball editorial, Bromera ha col·laborat en multitud d’iniciatives, com el suport a nombrosos premis literaris i a entitats com Escola Valenciana, l’impuls a publicacions periòdiques divulgatives, la promoció d’animacions lectores i la creació de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura (FBFL), amb l’objectiu de promoure la lectura i dignificar la llengua i la cultura dels valencians.

Les entrades per al concert poden adquirir-se en les taquilles del Teatre Principal o en el portal web entrades.com a partir de 3 euros.