Un “agitador cultural”. Así ha definido al ensayista Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) el secretario autonómico de Cultura de la Generalitat Valenciana, Ximo López, en la presentación de la exposición sobre la obra y la trayectoria vital del intelectual del que este año se celebra el centenario de su nacimiento.

La muestra Fuster en el seu temps, comisariada por Francesc Pérez Moragón, Edelmir Galdón y Salvador Ortells, recopila una amplia colección de obras de arte de la colección del ensayista de Sueca, con 28 esculturas de Jose Cusachs, Manolo Boix y Andreu Alfaro y 62 pinturas y dibujos de autores como Artur Heras, Pilar Dolz, Miquel Navarro, Juan Genovés, Antoni Miró, Antoni Tàpies, Josep Renau, Joan Miró o el Equipo Realidad.

La exposición, que se puede visitar hasta el próximo 26 de febrero en el Centre del Carme de Cultura Contemporània de València, incluye también abundante material gráfico y algunas de las ediciones originales de títulos como Nosaltres els valencians.

La muestra, dirigida para todos los públicos, ha trasladado a Valencia los fondos más importantes que alberga la Casa Fuster en Sueca. “El tesoro de aquella casa”, explica Pérez Moragón, “son las obras originales de Fuster, las fichas, los recortes de prensa, sus libros anotados”. “Todo eso es el núcleo intelectual de Fuster”, agrega.

La muestra, organizada por la Generalitat Valenciana y la Acadèmia Valenciana de la Llengua, culmina las abundantes actividades que han conformado la celebración del centenario del nacimiento de Joan Fuster. Se trata, según Ximo López, de la “mayor exposición” organizada para poner en valor la trayectoria de un “intelectual lúcido, inconformista y arriesgado”. “Posiblemente el intelectual valenciano más importante del siglo XX”, ha apostillado.

Francesc Pérez Moragón ha repasado la herencia, intelectual y material, de Joan Fuster, cuya gestión no siempre ha sido pacífica. El comisario ha celebrado que la exposición Fuster en el seu temps demuestra que el “legado auténtico” del ensayista ha fructificado “para bien” en miles de lectores y lectoras de todas sus obras, “no sólo una”, y en los visitantes de la Casa Fuster. También en la “esperanza en la renovación de nuestro país y en una Europa más fuerte y decisiva, fiel a su herencia cultural”.

“Mientras otros hacían negocio con Fuster”, sostiene Pérez Moragón, los sucesivos ayuntamientos de Sueca y la Generalitat Valenciana (“desde Joan Lerma hasta Ximo Puig, incluyendo algunos cargos de la derecha”) se han esforzado por “hacer posible un fenómeno cultural que resulta ejemplar en nuestro país”.

El itinerario expositivo de la muestra se divide en bloques temáticos que abarcan desde la infancia del escritor, pasando por su trayectoria periodística o por su relación con el mundo universitario.

El comisario de la exposición, Francesc Pérez Moragón, ha explicado a este diario el complejo proceso de ordenación y catalogación de los papeles de Fuster, en el que destaca el papel del archivero Enric Alforja.

“Ha sido un trabajo muy largo de años”, dice Pérez Moragón. “Fuster escribía en unas octavillas desde un aforismo hasta la lista de la compra o una ficha biográfica, todo eso estaba en un desorden absoluto y esas fichas me daban terror; ahora eso también está ordenado”, abunda el comisario.

Coincidiendo con la inauguración de la exposición, la cadena autonómica À Punt estrena el documental L’empremta de Joan Fuster. La “semana grande” de Fuster, según la expresión del secretario autonómico Ximo López, concluye con una gala gratuita este miércoles en el Teatro Principal en homenaje al intelectual de Sueca.

“Los archivos revelan aspectos del pasado de lo más heterogéneo”, dice María José Badenes, presidenta de la Asociación de Archiveros y Gestores Documentales Valencianos. La entidad ha lanzado, con el apoyo de la Conselleria de Educación y Cultura, una serie documental que recorre los depósitos y los documentos más emblemáticos de varios archivos valencianos. “También tiene la finalidad implícita de romper las barreras habitualmente asociadas a los espacios de archivo, que la literatura y el cine muchas veces nos han comunicado como lugares casi secretos e inexpugnables”, reza la explicación del proyecto 'ReConoce tus archivos'.

El primer episodio descubre el archivo de l'Espai Fuster, que alberga la herencia documental del intelectual de Sueca, y las siguientes entregas recorren las instalaciones del Archivo Municipal de Alicante y del Instituto Ribalta en Castelló, “una institución que ha cumplido ya los 175 años de historia y que esconde tesoros archivísticos desconocidos para la mayoría de la ciudadanía”.

Además, la entidad que agrupa a los archiveros valencianos llevará a cabo las próximas grabaciones de los siguientes episodios en el Archivo Histórico de la Universitat de València, y en los municipales de Requena y Sant Joan de Alicante.

María José Badenes, presidenta de la Asociación de Archiveros y Gestores Documentales Valencianos, destaca los archivos como “espacios de memoria” y destaca aquellos menos conocidos, a los que la serie dedica un “reconocimiento especial”.

En el primer episodio, Enric Alforja, responsable del archivo de la Casa Fuster, muestra los fondos documentales del ensayista, cuyo centenario del nacimiento se celebra este año con multitud de actos culturales a lo largo del territorio valenciano.

La pieza audiovisual repasa los manuscritos de Joan Fuster, así como los 21.000 telegramas, cartas y postales que conforman su correspondencia (que alberga aún el viejo archivador del ensayista dañado por el atentado de la extrema derecha que sufrió) o el fondo fotográfico.

El archivo de Fuster conserva 18.000 libros, 12.000 revistas, 2.000 artículos o la correspondencia que intercambió con dos centenares de corresponsales. “Mi posteridad será de papel”, dijo Joan Fuster en uno de sus aforismos más recordado.

“Un arlequín, la répasseuse, unas mujeres elefantíacas, las guitarras dislocadas, Guernica, coinciden en denunciar una visión trágica —algunas veces, también como Goya, grotesca— del mundo. Así lo reconocen aquellos a quienes repugna la pintura picassiana”. El intelectual Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), el más importante ensayista del País Valenciano durante el siglo XX, trazó una singular visión de la crítica cultural en pleno erial franquista desde su casa de la capital de la comarca de la Ribera Baixa, convertida hoy en día en museo. Atraído por la modernidad europea, Fuster aprovechó los resquicios de la prensa del régimen, un lamentable compendio de naderías y propaganda, para colar todo aquello que se leía al norte de los Pirineos y, además, con una visión propiamente valenciana. “Los lectores de Gide suelen ser, hoy, fulanos honorables, académicos, incapaces de matar una mosca”, escribió en La Vanguardia.

Virginia Woolf, Michel de Montaigne, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, George Orwell o Franz Kafka son algunos de los autores que desfilan por las páginas de Escritos de crítica cultural (Publicacions de la Universitat de València, 2002), una compendio editado en castellano por los especialistas Salvador Ortells y Francesc Pérez Moragón coincidiendo con la celebración del Any Fuster. “La idea nace informalmente en una cena con Paco Pérez Moragón, Artur Heras, Màrius Garcia Bonafé, Anacleto Ferrer y Josep Salvador”, explica el director del Espai Joan Fuster, Salvador Ortells. “A partir de ahí pensamos en la posibilidad de hacer un libro dedicado al ámbito hispánico, editado en castellano con esta intención, para dar a conocer su vertiente de crítico cultural”, apostilla.

En 1979, la revista Actualidad Económica, tal como recuerda Francesc Pérez Moragón en el apunte biográfico inicial, situó a Joan Fuster como uno de “los 100 españoles más influyentes”. Vilipendiado sistemáticamente por la derecha valenciana, con atentados terroristas incluidos, la obra de Fuster ha sido centrifugada por el centralista y más bien humilde panorama cultural español hacia los territorios de habla catalana, donde es un autor de primer orden para varias generaciones.

“Joan Fuster”, explica Salvador Ortells, “se basa en el concepto de cultura satélite del poeta T. S. Eliot”. La modernidad del ensayista de Sueca consiste en “acceder a la cultura universal sin la interposición de la cultura castellana, a base de traducciones y de estar conectado con realidad internacional”, agrega el autor de la introducción, titulada Joan Fuster o la habilidad inquisitiva.

El libro, editado por dos especialistas que publicarán próximamente una biografía sobre el ensayista de Sueca, se divide en tres partes: crítica literaria, artística y musical. “Todo ese amplio abanico de intereses de Fuster lo hace desde el País Valenciano y en castellano porque no tiene más remedio”, recuerda Ortells.

Sobrevivir al erial

El compendio incluye escritos en la prensa del Movimiento, como Levante o Jornada, y también en las revistas Jano o Verbo, editada por Fuster y el escritor José Albi entre 1946 y 1958. “El padre de José Albi tenía contactos en altas instancias del franquismo y hace que lleguen a su hijo y a Fuster revistas francesas”, recuerda Ortells. En pleno desierto cultural del régimen, el intelectual de Sueca “busca en librerías de viejo o por la vía clandestina y también en bibliotecas de amigos mucho mejores que la suya”. “Accedían como podían porque todo llegaba con cuentagotas”, señala el editor de la obra. “Con los intelectuales de entreguerras, como Sartre o Camus y toda esta tropa, no se hacen con ellos hasta la década de 1960”, agrega Ortells.

Los Escritos de crítica cultural se nutren también de multitud de textos de dos de sus más importantes ensayos: “Hay una presencia importante de dos libros capitales en la critica cultural de Fuster, Diccionari per a ociosos y El descrèdit de la realitat”, su primeriza obra con una notable influencia de Eugeni d'Ors y de José Ortega y Gasset.

“Fuster vive de escribir, a veces escribe sobre cosas que no son el tema que más domina, pero tenía una gracia especial (o la habilidad inquisitiva) para buscar asuntos y saber relacionarlos con conocimientos que él tenía, haciendo conexiones entre diversas disciplinas y llevándoselo a su terreno. Era muy inteligente en ese aspecto”, concluye Salvador Ortells.

Sueca, madrugada del 11 de septiembre de 1981. El ensayista Joan Fuster (1922-1992) está su casa de la calle de Sant Josep número 10 de tertulia con los profesores Jaume Pérez Montaner y Vicent Sanvador Liern. A las 5.30 escuchan una fuerte explosión. Salen a la calle, otros vecinos también se asoman a ver qué ha pasado y ven una de las ventanas de la planta baja destrozada. Observan que aún sale humo. Pérez Montaner se acerca, comprueba que hay otro artefacto y, justo a tiempo, los noctámbulos se refugian en la casa. Una vecina vuela dos metros por la onda expansiva. El atentado estaba diseñado para provocar una auténtica matanza.

Los destrozos afectan incluso al bar que hay enfrente de la casa del ensayista y a varios vehículos. También a la espléndida biblioteca del escritor y a parte de su colección de arte. “Todo indica que fue un atentado de la extrema derecha tradicional franquista con conexiones directas con gente ultra del Ejército y de la Policía”, relata a elDiario.es el periodista Francesc Bayarri, autor de Matar Joan Fuster (i altres històries), editado por Austrohongaresa de Vapors.

El escritor ha investigado en profundidad este atentado, del que este sábado se cumplen 40 años, contra el ensayista más destacado que, en pleno erial franquista, se inventó en Nosaltres els valencians (publicado en 1962) una propuesta para un País Valenciano moderno, que ha servido de guía, de discusión o de blanco de iras diversas para varias generaciones. Joan Fuster —heterodoxo, cáustico y sabio— se convirtió así en la diana preferida para el analfabetismo ultra, que ni siquiera leyó el ensayo. Aun hoy es un autor incómodo, haciendo gala (póstuma) de su talla intelectual.

El libro de Bayarri, que está a punto de ver la segunda edición, repasa minuciosamente el ataque y rescata del olvido la documentación judicial y policial a la cual, tras un titánico esfuerzo, ha conseguido acceder. “El expediente judicial estaba en un archivo del Ministerio de Justicia a punto de ser expurgado, conseguí que la jueza de Sueca lo pidiera, luego volvió a ese archivo y, por lo que me contó un historiador que estaba haciendo la tesis, finalmente fue expurgado”, cuenta el periodista. “Suerte que yo tengo una copia”, agrega.

Francesc Bayarri, autor de uno de los mejores libros de periodismo de investigación escritos en valenciano (Cita a Sarajevo), también obtuvo parte de la documentación policial sobre el atentado contra Fuster. Así, sus hallazgos revelan que el sumario por aquel atentado apenas cuenta con 40 folios. El juez, que ni siquiera se esperó a obtener el informe policial sobre el explosivo (era goma 2), incoó diligencias por un delito de daños, penado en el Código Penal entonces vigente con una simple condena de multa. “Hay datos policiales que continúan sin hacerse públicos, de los cuales he conseguido algunos documentos que no son los más importantes”, advierte el autor de Matar Joan Fuster (i altres històries).

“Las bombas que han estado a punto de matar al intelectual valenciano más importante del siglo XX, dos de sus amigos y tres vecinos de Sueca —también amigos— han merecido cuarenta folios de investigación y únicamente un mes —menos un día— de esfuerzo judicial. Caso cerrado”, escribe Bayarri en su libro. “Es llamativo que el juez no espere ni a recibir informes que él mismo ha solicitado”, declara el periodista la víspera del aniversario de la bomba.

El historiador Borja Ribera, autor de una tesis doctoral sobre la violencia durante la Transición, coincide en la autoría ultra del atentado. “La investigación judicial fue una risa, lo cerraron todo. Lo que se sabe es porque Bayarri consultó el expediente antes de que limpiaran el archivo”, asegura a este diario. “Todo parece indicar que se decidió, en este caso como en todos los otros atentados de la extrema derecha, sencillamente no investigar”, afirma Francesc Bayarri.

El ataque contra la casa de Fuster se produjo apenas 24 horas después de una serie de atentados, los primeros en territorio valenciano, de Terra Lliure, un grupo armado independentista. El informe confidencial de la Brigada Regional de Información argumenta que el explosivo contra Fuster es una represalia por el atentado de Terra Lliure contra el edificio del Gobierno Civil en la plaza del Temple de Valencia.

“Todo indica que se trata de explosivos provenientes de algún polvorín del Ejército suministrados en un tiempo récord de 24 horas”, sostiene Bayarri. “Preparar un atentado de estas características en 24 horas es sorprendente, todos estos ataques vienen de la extrema derecha tradicional y de grupos parapoliciales”, remata el historiador Borja Ribera.

La explosión en la casa de Fuster despertó una ola de solidaridad: se celebró un homenaje en la Universitat de València (UV) y un acto multitudinario en la Plaza de Toros de Valencia. En represalia, la antigua sede de la UV en el edificio de La Nau sufrió otro ataque en el que resultaron heridos tres trabajadores de la institución académica. Una de las víctimas perdió un pie a causa de la explosión. 

“No detuvieron a nadie ni por la bomba de La Nau ni por la de la casa de Fuster, mientras que en los de Terra Lliure sí que hubo varios detenidos, es una dinámica que se repite a lo largo de la Transición”, explica Borja Ribera, quien agrega: “Demostrar no demuestra nada, pero da mucho que pensar”. “Era una constante en la época”, recuerda Bayarri.

La actividad cívica y las apariciones públicas del escritor se resintieron “no sólo por el atentado sino también por el clima de desencanto”, apunta el periodista, ahora responsable de prensa de la Universitat de València. Francesc Pérez Moragón, biógrafo de Fuster y colaborador de este diario, también apunta al desencanto de la Transición pero recuerda que la obra del escritor ya estaba plenamente consolidada por aquella época.

La casa de Joan Fuster, que ya había sido atacada con un artefacto de escasa potencia el 18 de octubre de 1978, siempre tuvo la puerta abierta para cualquiera que quisiera dialogar un rato entre copas y cigarrillos. “Fue durante muchos años un foco de irradiación cultural, un lugar de encuentro para escritores, artistas plásticos, políticos, activistas y, en general, gente del mundo de la cultura”, explica Salvador Ortells, director del Espai Joan Fuster.

El autor de Nosaltres els valencians (y de una vasta obra adicional insuficientemente explorada) “participó en la vida cultural y social a través de numerosas iniciativas y siempre se mostró dispuesto a ejercer su magisterio entre los más jóvenes”, añade Ortells. La vivienda es hoy la casa museo dedicada al escritor y cuenta con un centro de documentación que conserva y gestiona los fondos del ensayista, un aula didáctica para escolares y docentes y un espacio con la colección de arte legada por Fuster a Sueca, que incluye originales de Josep Renau, Antoni Tàpies, Joan Miró o esculturas de Andreu Alfaro.

La memoria de Joan Fuster continúa viva cuatro décadas después de aquella noche en que la extrema derecha intentó matarlo.

Fins al 15 de gener, es pot visitar a l'edifici antic de la Universitat de València l'exposició “Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits”, comissariada per Anacleto Ferrer i Artur Heras. La mostra és una excel·lent indagació sobre la connexió entre dues personalitats de gran pes en la nostra cultura contemporània i que foren, a més, molt bons amics. Si l'observador vol fer un exercici interessant, pot eixamplar la visió i situar l'escultor i l'escriptor en un panorama en què les dues figures s'inserien i que permet entendre una certa època i un cert ambient.

A la casa on vivia Joan Fuster, al número 10 del carrer de Sant Josep, de Sueca, ara integrada a l'Espai Joan Fuster, al costat del lloc de treball, hi havia un dibuix del primer Alfaro que representava el dors d'un jove nu, vora un riu. I una fotografia en què els perfils facials de Fuster i Raimon conversaven —darrere, una mica desenfocat, el de Ricard Pérez Casado dialogava amb algú altre, fora de camp.

Aquests retrats podrien ser el punt de partida per a l'exercici al·ludit més amunt i que consistiria a reconstruir en detall, amb documents a l'abast i mirada objectiva, sense més manies que les inevitables, l'estructura d'un grup d'amics, amb afinitats i diferències, l'esperit de convivència, les idees que els unien, les experiències compartides, les esperances frustrades, les col·laboracions eventuals, la capacitat per donar-se suport en unes o altres circumstàncies en una fórmula de solidaritat de grup que no era tancada, sinó que s'estenia com una xarxa sense perdre coherència. No la podia perdre perquè les connexions originàries, fabricades per un mecanisme d'atracció o de descobriment interpersonal enmig de les horroroses circumstàncies del franquisme, no van fallar mai. No es pot parlar, per tant, ni d'un grup d'interessos, momentanis o permanents, ni menys encara d'una «tertúlia». Potser es podria dir que el lligam que unia aquesta gent, a banda els components afectius de la relació, era de caràcter ideològic.

D'una manera sumària, es podria tal vegada descriure el vincle conjugant unes poques nocions de sentit excessivament ampli però crec que entenedores: antifranquisme radical; fidelitat completa a la llengua del país; una aspiració permanent a adquirir una cultura personal més àmplia, per damunt de la rebuda en els primers anys; en molts casos, una lluita continuada contra el medi o l'entorn, percebut, si no com a hostil, com a indiferent a allò que cadascuna d'aquestes persones considerava més important.

Un grup d'aquesta mena es constitueix a partir d'algunes afinitats, però també, i potser en alguns moments més que res, enfront d'uns altres, per afermar-se i alhora per defensar-se.

Una part del grup a què m'estic referint probablement s'anà fent i més encara cohesionant al voltant de dues personalitats particularment acusades, la de Fuster i la de Vicent Ventura, cadascun dels quals aportava la coneixença d'uns altres components. Això no vol dir, és clar, que cap dels incorporats manqués de trets individuals d'una notable significació pròpia, ni que en tot plegat funcionés en cap moment alguna mena d'instint gregari. Ara, Fuster i Ventura eren dos tipus inquiets i estimulants, mobilitzadors, que cadascun a la seua manera, però també en cooperació, estaven decidits a trencar l'estantís i repressor ambient polític i cultural que ofegava la vitalitat de València com la de tot el País Valencià. Tots aquells que coincidien en la mateixa aspiració, ni que fóra parcialment, acabaven relacionant-se amb ells o, en particular els més joves, obtenien dels dos grans personatges alguna orientació, de vegades alguna ajuda, en la seua cerca d'un lloc en l'estructura social, i en qualsevol cas la confirmació que les expectatives de canvi que, pel fet mateix de ser joves només podien intuir, eren justes i fins tot podien resultar assolibles. Tot plegat era una sindicació d'inquietuds, de descontentaments i d'esperances, en principi més o menys definits, després més articulats i carregats de fonaments.

Entorn de Fuster hi hagué un nucli arrelat a Sueca o en algun sentit vinculat a la ciutat (Francesc de P. Burguera i després Josep Palàcios, per exemple —Fermí Cortés hi tindria una relació paral·lela— o fins i tot Pere M. Orts i Bosch), enriquit a València amb Josep Lluís Bausset i, també en aquella etapa inicial, amb la descoberta, a finals de la dècada de 1940, de Vicent Ventura i altres que tenien relació amb el Sindicato Español Universitario (SEU), Falange i tot aquest món polític, o simplement a través de la col·laboració amb la revista Claustro, del SEU, els diaris del Movimiento Levante i Jornada (Josep García Richart, Josep La Roca...), o altres vinculacions (l'arquitecte Juan J. Estellés). En aquell principi, entrava també la relació amb Josep Iborra, a finals de 1949 o primeries de 1950. Per aquell temps començà també l'amistat amb Vicent Andrés Estellés, en la consagració pública del qual com a poeta Fuster tingué un paper fonamental.

En un altre ordre, cal tenir en compte que, quan Vicent Ventura va crear amb d'altres l'empresa publicitària Publipress, hi tingué la col·laboració de García Richart i La Roca, per exemple, però també d'Alfaro, que en fou un dels socis. Potser Alfaro degué establir l'amistat amb Ventura i Fuster quan col·laborava com a il·lustrador més o menys esporàdic al suplement «Jornada de las artes y las letras», del vespertí Jornada. I no es pot deixar de banda el paper fonamental que tingueren a Publipress el fotògraf Francesc Jarque i el periodista Joan J. Pérez Benlloch.

En la seua tasca d'introducció als cercles literaris en català de València, Fuster va conèixer un organitzador de primer ordre, Adolf Pizcueta, la relació amb el qual va ser ja directa i ininterrompuda. Convé retenir el fet que Poetes, moriscos i capellans va ser el primer volum (1962) de la recuperada editorial L'Estel, iniciada per Pizcueta el 1928. També Pizcueta fou fonamental en la creació i el funcionament de la Fundació Gaetà Huguet, que començà a funcionar el 1962, i de la Societat Bibliogràfica Valenciana SA (Bibliovasa), instituïda el 1969. Tots dos organismes foren decisius en el suport econòmic a la promoció de la llengua. En les dues tingué una intervenció molt notable Fuster i si Ventura no arribà a entrar al patronat de la primera va ser per maniobres que ara no cal explicar. Pizcueta, a més, estigué al davant de la confecció i publicació de L'estructura econòmica del País Valencià (1970), dirigida per Ernest Lluch. Fuster i Ventura intervingueren activament en el projecte, sufragat pel financer Joaquim Reig, amb qui també tingueren vinculació els dos amics i que hauria d'haver tingut continuïtat en una història del País Valencià dirigida per Josep Fontana, que no va arribar a quallar.

En aquell viatge cap als precedents immediats que emprengueren Ventura i Fuster, encara joves, no pot estar absent el nom d'Ernest Martínez Ferrando, de qui potser sentirien parlar per primera vegada a la redacció de Levante al crític Enric Gomà, o a un altre musicòleg, Eduard Ranch Fuster. Ni es pot deixar d'esmentar, sobretot per la relació amb Fuster, la figura del filòleg Manuel Sanchis Guarner.

Ja fa anys, Adolf Beltran, en editar la correspondència entre Fuster, Ventura i García Richart, va escriure encertadament que el tàndem entre els dos primers havia funcionat durant anys «com un motor, com una màquina de redreçament cultural i polític de primera magnitud».

Per exemple, en la creació de l'Escola Tramuntana, el 1968, en què també intervingueren Pizcueta, Doro Balaguer i Rocío Sánchez, Josep L. Blasco i Adela Costa, Emèrit Bono, Valerià Miralles i d'altres.

L'acció de Fuster s'estengué també cap als joves que renovaven els llenguatges plàstics, ja des de Manuel Gil o el grup Parpalló —El descrèdit de la realitat (1955) tingué una gran influència en aquest sentit. Era una tasca utilíssima per donar-los a conèixer les propostes de les avantguardes artístiques que s'havien imposat arreu del món occidental i que ací eren pràcticament desconegudes, quan no menyspreades i ridiculitzades per crítics, com ara el José Ombuena de la postguerra, o per professors de l'Escola de Belles Arts. No era el cas d'Alfons Roig, bon amic dels nostres personatges.

En aquest context, d'altra banda, fou especialment rellevant i duradora l'amistat que mantingueren Alfaro, Ventura i Fuster amb Doro Balaguer. I val a recordar també el suport que trobaren en Fuster, des dels inicis de les seues trajectòries com a artistes plàstics, Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras. Fins al punt que l'assagista projectà fer un llibre sobre ells, a partir de converses enregistrades en un magnetòfon, que després no han estat localitzades.

El canonge Josep Espasa fou durant molts anys un amic respectat i admirat per moltes de les persones esmentades en aquest paper, començant per Fuster i sobretot per Ventura, a qui l'eclesiàstic acollí a la seua casa de Dénia quan el polític estava obligat a viure fora de València, per haver participat al IV Congrés del Moviment Europeu a Munic, el 1962. ¿No és ben significatiu que una de les primeres escultures d'Alfaro situades al carrer d'una ciutat o en un espai públic fóra la titulada —simptomàticament— Homenatge a la llibertat de consciència (1964), a la façana del nou edifici del Col·legi Major Sant Tomàs de Villanueva, dirigit per Espasa, al carrer de la Universitat, de València?

I encara, com és ben sabut, aviat Fuster i Ventura van prendre contacte en la dècada de 1960 amb estudiants universitaris que sustentaven preocupacions polítiques més o menys organitzades, però en qualsevol cas orientades a l'esquerra i que eren o podien ser especialment receptius a les reivindicacions culturals i civils del país. Entre d'altres, Tomàs Llorens, Mario García Bonafé, Alfons Cucó, Josep L. Blasco, Vicent Pitarch, Joan F. Mira, Lluís Aracil o Valerià Miralles, a més dels ja anomenats Raimon i Pérez Casado. En tots aquests casos, també, s'establiren vincles d'amistat i de col·laboració intel·lectual.

És una de les característiques d'aquesta xarxa interpersonal, la de suscitar formes de cooperació en un projecte o altre, que quasi sempre esdevenien la base d'una estimació que poques vegades s'estroncava. En realitat, es podria explicar la cosa dient que els col·laboradors, en moltes ocasions, es convertien també en amics. I que, alhora, molt sovint, els amics passaven a ser col·laboradors, en iniciatives eventuals o per molt de temps. Al principi he esmentat Josep Palàcios. No cal relacionar ara les traduccions que compartiren ell i Fuster, o les iniciatives editorials conjuntes, començant per la col·lecció Lletra Menuda.

Sense exagerar en la generalització, d'altra banda, fóra fàcil demostrar que tota aquesta gent és, o ha estat, gent de fidelitats: fidelitat dels uns amb els altres, com a amics, i fidelitats comunes cap a idees o aspiracions civils que els vinculaven. Cap a la llengua catalana, per exemple. En això, sense ser l'únic, citar Raimon és inexcusable.

I si es vol afinar en la definició dels vincles que unien alguns d'ells, no s'han de silenciar determinades aficions culturals, a banda, no cal dir-ho, la lectura i en alguns casos l'escriptura: la música clàssica, sense anar més lluny. Els qui han sentit parlar d'aquestes qüestions a Iborra, Palàcios, García Richart, Fuster, Ventura o Doro Balaguer, en una conversa que es reprenia amb regularitat i que estava plena de matisos i consideracions, han rebut una experiència cultural d'una alta categoria. Preferències, prejudicis, contrastos en les opinions, tot hi sortia a contribució. La subtilitat de les distincions i predileccions, quan jo era present en aquests col·loquis —simple i mut espectador—, se m'escapava del tot, però potser la meua ignorància em facilitava no decantar-me per les de l'un o l'altre i admirar «des de fora» el valor d'aquella cultura que tots havien adquirit a força de voluntat individual i de recerca per un gaudi estètic que els feia més amable la vida.

En aquest sentit, la correspondència entre Iborra i Richart, publicada per Enric Iborra al número 51 de la revista L'Espill, serà un document preciós per a qui vulga entendre més bé com funcionava internament aquella conversa que cap dels participants no hauria volgut interrompre mai.

És clar que els noms a reportar, si es tractava de retraçar l'entrellat de relacions que estic tractant d'establir, podrien augmentar de manera notable, ja que Ventura, Alfaro o Fuster eren homes de caràcter obert i que, per les seues mateixes dedicacions, havien de tractar o atraure molta gent. Si de cas, es podria afegir-ne encara un altre, de nom, el de Ricard Blasco. Ací, no és un jove que s'acosta als antecessors, sinó un home una mica més gran, que, forçat a viure a Madrid, troba en la distància un motiu per a reprendre les seues idees de joventut, abans de la derrota de la República. En alguna mesura, Blasco es degué reconèixer en veure que a València apareixien persones que pensaven com ell havia pensat abans. I s'hi relacionà a la seua manera entusiasta. Com ho féu Josep Renau, des de Berlín, a la República Democràtica Alemanya, probablement quan Gonçal Castelló li féu veure la gran novetat que havia aparegut al país, el possible canvi positiu de perspectives que oferia Fuster a través, per exemple, de Nosaltres, els valencians.

La Conselleria de Educación, Investigación, Cultura y Deporte ha reconocido al Museo Joan Fuster como museo de la Comunitat Valenciana. La colección museográfica de Joan Fuster se encuentra dentro del Espai Joan Fuster, que se compone de un Centro de Documentación, el Aula Didáctica de Cultura Contemporánea y el propio museo.

El Espai Joan Fuster “es un referente cultural donde se da a conocer la figura, la obra y la impactante repercusión del escritor y ensayista mediante los objetos personales, su biblioteca, documentos gráficos y escritos que reclaman el interés de los investigadores, estudiantes y visitantes”, ha informado la Generalitat en un comunicado.

El Museo Joan Fuster se encuentra en la planta baja del Espai, ubicado en el número 10 de la calle San José, donde transcurrió la vida del escritor. El espacio expositivo está dividido en tres ámbitos temáticos. 'Vida' es la sala que tiene como base sus datos biográficos, con la ascendencia familiar, documentos de infancia y de juventud. También recoge muestras significativas de la correspondencia con amigos, escritores y artistas destacados.

En 'Obra' se sitúan las publicaciones que se refieren al autor. En una librería se han agrupado los libros publicados por el escritor, en las diversas ediciones, las obras colectivas en que colaboró o prologó, sus traducciones, revistas y estudios dedicados por diversos especialistas a su personalidad y su obra. Un mural recoge las principales cabeceras de periódicos en que aparecieran artículos suyos durante muchos años de actividad periodística profesional.

En 'Trabajo' se muestran los artículos, la actividad docente, literaria, de prensa y una pantalla sirve para mostrar fotografías y escenas del escritor en su trabajo. Merece especial atención la exposición de su máquina de escribir y otros utensilios de trabajo. También se exponen unas sesenta pinturas, dibujos, grabados, esculturas y otros obras de arte que durante muchos años ambientaran la existencia diaria de Joan Fuster.

“Las instalaciones, el contenido y el interés didáctico de la Casa Museo de Joan Fuster muestra todo lo necesario para ser considerada de interés para los ciudadanos y con el reconocimiento del museo se profundizará en los trabajos de investigación y en la conservación de sus documentos”, han agregado las mismas fuentes.

El 25 de gener passat, el president de la Generalitat, Ximo Puig, el conseller d'Educació, Vicent Marzà, i l'alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, inauguraven el museu situat dins l'Espai Joan Fuster, a la ciutat on havia nascut l'escriptor i on, ara en fa vint-i-cinc anys, va morir. Fins ara, en els pocs mesos transcorreguts, la nova instal·lació cultural ha rebut la visita de vora 1.700 persones, entre les quals molts grups d'escolars que, a més, han treballat a l'Aula Didàctica. Els propers tres mesos, el museu, dins del seu procés de millores, estarà tancat a causa d'unes obres que facilitaran la realització de moltes més activitats i l'accessibilitat sense obstacles a totes les dependències.

No hi ha dubte que tot això és un signe demostratiu de l'interés que l'obra i la personalitat del gran intel·lectual valencià continua despertant. No és l'únic indicador, ben cert. Hi ha també tota una sèrie de factors en la situació política actual al País Valencià que hi coincideixen. No me n'ocuparé ara, perquè pretenc sobretot presentar algunes dades i alguna opinió entorn de l'atracció creixent que mantenen la parcel·la literària, i també la més estrictament erudita, de l'obra de Fuster.

En definitiva, la manifestació més clara i important de la projecció en el temps d'una obra literària és que continue tenint qui la llegesca, molt de temps després que l'autor haja desaparegut. A banda de la intuïció o l'observació personals, una manera més o menys exacta de mesurar aquesta pervivència són les reedicions, reimpressions i antologies que es fan dels seus textos, juntament amb els estudis i debats que susciten.

Gràcies a les indagacions d'Antoni Carrasquer, fa dos anys es publicà un «Índex orientatiu de títols reeditats». El seu treball figura en apèndix al volum Joan Fuster, llibre a llibre, coordinat per Salvador Ortells. Prenent com a punt de partida el 1992, any de la mort de Fuster, i sense tenir en compte la inclusió del llibres en l'edició de les Obres Completes, represa per Josep Palàcios i Antoni Furió el 2002, es pot veure que els volums més reeditats són: Abans que el sol no creme, L'Albufera de València, Antologia poètica d'Ausiàs Marc, Babels i babilònies, Combustible per a falles, Contra Unamuno y los demás, El descrèdit de la realitat, Diccionari per a ociosos, Judicis finals, Un món per a infants, Nosaltres, els valencians, País Valencià, per què?, Qüestió de noms i Sagitari.

No em detindré ara en el comentari sobre les indicacions que aquesta llista puga proporcionar, per les absències significatives que delata, si pensem en determinats títols ja exhaurits i no retornats a l'oferta de les llibreries. Val a dir també que algunes de les obres esmentades han estat traduïdes: Contra Unamuno y los demás, al català, Diccionari per a ociosos, al castellà, l'italià, l'anglès i el francès, i Judicis finals, a l'italià.

Això a banda, durant el període que ens ocupa han aparegut diversos volums amb títols facticis, que han recollit textos inèdits o esparsos de Fuster, a més d'algunes antologies temàtiques de la seua obra. Amb aquesta orientació cal remarcar l'activitat de la Biblioteca Joan Fuster, d'Edicions Bromera, on, a més de reedicions, han aparegut els articles publicats pel nostre escriptor a la revista Jano, ara traduïts al català per Enric Sòria amb el títol Discordances i Més discordances; també, Ser Joan Fuster, selecció de textos feta per Josep Antoni Fluixà; o Misògins i enamorats, a càrrec d'Albert Hauf, entre altres llibres.

S'han publicat igualment en aquest període catorze volums de la Correspondència de Fuster, sota la direccio d'Antoni Furió.

És clar que les edicions fetes després del 1992 no són l'única manera possible de computar en alguna mesura la pervivència de l'obra fusteriana. És un punt d'observació que depén de molts factors. Entre d'altres, i d'una notable influència negativa, s'ha d'esmentar la greu crisi que ha travessat i travessa la indústria del llibre en català, dintre del daltabaix econòmic general i de les dificultats que arreu sofreix l'activitat editorial, per la competència de noves tecnologies i, damunt, per altres circumstàncies que operen poderosament contra els hàbits de lectura —allà on encara es pot parlar, per sort, d'hàbits de lectura.

I encara, els panorames governamentals dels temps —llarguíssims temps encara recents—, amb les seues polítiques lingüístiques deliberadament persecutòries per al valencià, són un altre factor contrari a retenir, en un repàs apressat com aquest.

Per damunt d'això, i de tota manera, la mera enumeració de reedicions, reimpressions o noves edicions no és bastant eloqüent. Caldria completar aquestes dades amb les dels tiratges i les vendes de cada títol. Aquestes xifres donarien una perspectiva més exacta de l'objecte que ens ocupa. A més, sense eixir tampoc de les observacions purament numèriques, es podria indagar sobre les peticions de títols en préstec i consultes; és a dir, tractar de fer un càlcul més profund sobre el mapa lector de Fuster, segons anys i llocs, prenent com a base els registres conservats a les biblioteques.

Ara, les dades nues de lectura no són suficients per a copsar la influència real, unipersonal, d'un autor. En una indagació més extensa i acurada que la que ara mateix sóc capaç de fer, seria imprescindible recollir i analitzar el gran nombre de citacions i referències de Fuster o sobre ell que es poden trobar en obres d'altres autors, en ciències socials, literatura, comunicació, activitat política, llengua i altres matèries. És segur que aquest índex, si algú l'elabora, donarà un resultat molt estimulant, ja que sense vacil·lació es pot afirmar que Joan Fuster, en determinades matèries, i en especial al nostre àmbit, no ha perdut en cap moment una forta presència com a referent inexcusable.

Pervivència en l'àmbit acadèmic

Si ja immediatament després de 1992 s'editaren miscel·lànies i volums d'homenatge entorn de Fuster, per part de diverses institucions, es podria pensar que això representava només una reacció immediata de reconeixement necrològic, que s'esgotaria en si mateixa, com és tan freqüent. Per fortuna, no va ser així, encara que, com és habitual —ara mateix ho estem veient— una ritual fita commemorativa pot provocar l'aparició de publicacions, marcades per la tradició dels aniversaris.

És molt més que tot això. L'obra escrita de Fuster ha estat objecte durant aquests darrers vint-i-tres anys, d'una atenció mantinguda i renovada per part d'especialistes en diverses matèries. Això constitueix una altra prova de la vigència dels seus textos. I, en general, del gran ressò positiu que ha merescut el treball del nostre pensador i escriptor, des de l'angle dels estudis d'Humanitats, sobretot, però també en la perspectiva de la raó cívica i de les polítiques de reivindicació i defensa del país.

Es podria suggerir que, en una comparació amb altres escriptors contemporanis de llengua catalana, entre els de més anomenada i influència, Fuster ocuparia un lloc destacadíssim pel que fa a l'atenció que ha merescut, i renovadament mereix, per part d'estudiosos.

Entre els estudis monogràfics més extensos cal citar, i no sols perquè foren primerenques, les tesis doctorals que Josep Iborra i Antoni Riera dedicaren a l'obra i el pensament fusterians. Altres treballs acadèmics del mateix rang hi han seguit. I seguiran, sens dubte.

I en articles, intervencions en congressos, jornades, catàlegs d'exposicions o altres ocasions, són moltíssims els investigadors que han tractat aspectes de la monumental escriptura de l'autor suecà.

Es tracta com és lògic en bona part de filòlegs, com ara Joaquim Molas, Santi Cortés, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Carme Gregori, Enric Balaguer, Joan Borja, Anna Esteve, Salvador Ortells, Ferran Carbó, Vicent Simbor, Vicent Pitarch, Guillem Calaforra, Montserrat Prudon, Giuseppe Tavani, Xavier Pla, Rosa Delor, Jordi Ginebra, Amadeu Viana, Donatella Siviero, Francesc Ardolino, entre d'altres.

També hi ha historiadors —Josep Fontana, Pedro Ruiz, Manuel Ardit, Ferran Garcia-Oliver, Antoni Furió, Pau Viciano, Ferran Archilés—, filòsofs —Júlia Blasco, Neus Campillo, Romà de la Calle, Vicent Raga, Joan B. Llinares, Josep L. Blasco, Josep Ramoneda—, sociòlegs —Ernest Garcia, Rafael Xambó, Vicent Flor—, periodistes —Nel·lo Pellisser, Adolf Beltran, Toni Mollà, Juli Capilla, Enric Sòria—, o especialistes en altres disciplines, com ara Gustau Muñoz, Vicent Soler, Vicenç M. Rosselló o Manuel Alcaraz.

No fa res, la Institució Alfons el Magnànim, amb la qual tant va col·laborar Fuster en altres temps, ha publicat un excel·lent recull d'articles combatius, del temps de la Transició: Notes, d'un desficiós, amb pròleg de Nel·lo Pellisser.

La llista exhaustiva seria molt llarga, però fins i tot reduint-la és una bona mostra de la vivacitat que manté l'obra fusteriana, capaç de suscitar opinions contràries o favorables, discrepants o coincidents, d'un seguit de personalitats tan rellevant i ampli.

En aquest context, són rellevants les jornades periòdiques que la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València dedica a la personalitat i l'obra de l'assagista o a temes intel·lectuals i socials que van atraure la seua atenció. El mateix es pot dir de les exposicions organitzades per la Generalitat Valenciana, el Muvim, Escola Valenciana o la Universitat de València, de documentals —particularment, Ser Joan Fuster—, o de les revistes que han dedicat a l'escriptor números monogràfics: Saó, L'Espill, Afers...

Deixaré de banda la pervivència de la veu escrita de Fuster, de la seua lliçó personal, en una multitud d'altres qüestions, més difícilment computables que les ja anomenades.

I encara, s'ha dit més d'una vegada que l'estil literari fusterià més característic ha amerat la manera d'escriure de moltes altres persones que l'havien llegit i que, probablement sense adonar-se'n, aprenien així una manera especialment rica d'expressar-se, negre sobre blanc. És una forma de mestratge, sens dubte, perquè la seua era una escriptura fabricada per a transmetre idees o, si més no, dubtes.

De la mateixa manera, les seues reflexions entorn de la contraposició entre art figuratiu i art abstracte han estat considerades per molts com un punt d'inflexió renovadora en la visió que determinats artistes tenien de la pròpia activitat i que una part del públic sustentava enfront de determinats canvis radicals en els llenguatges de les arts plàstiques.

En qualsevol cas, a banda dels exemples reportats, hi ha dues premisses imprescindibles perquè aquesta pervivència es mantinga i augmente: la primera és assegurar la continuïtat en la publicació dels seus escrits; la segona, posar a l'abast de la investigació el riquíssim fons documental preservat a l'Espai Joan Fuster, per voluntat de l'escriptor Josep Palàcios. És un complex conjunt de materials, objecte de fa anys d'un procés gens conegut de conservació, classificació i digitalització.

Un coneixement més ampli i sistemàtic de tota aquesta enorme quantitat d'informació produirà de seguida una forta creixença en l'anàlisi i la circulació de les idees i dels escrits del nostre autor. I, cosa més important, es pot assegurar que aquesta creixença es farà no sobre elements aïllats, de vegades circumstancials, de vegades trets del seu context —voluntàriament o involuntària—, sinó tenint a la vista la gran riquesa de matisos i modulacions que presenta l'escriptura de Fuster, la seua obra sencera, com a resultat d'un treball vastíssim, admirable, truncat però alhora visible com una cosmogonia de gran alçada.

Vint-i-cinc anys després de la seua mort, la memòria de Joan Fuster (1922-1992) reviscola a Sueca, que és la ciutat valenciana de la Ribera del Xúquer on va nàixer, on va morir i on no va deixar de residir fins i tot quan ja s’havia convertit en un intel·lectual de referència per a importants sectors d’opinió pública, sobretot en el trànsit del franquisme a la democràcia, un periode tan convuls com productiu en el qual va defensar les llibertats democràtiques i va reivindicar el dret a l’autogovern del País Valencià des d’una concepció nacional compartida amb els altres territoris de llengua catalana.

El dia 25 de gener, a la capital de la Ribera Baixa, en la que va ser la seua casa, s’inaugura el Museu Fuster, primer pas llargament esperat d’un projecte que pretén fer d’aquest un focus de cultura i un àmbit de recerca a l’alçada del talent de l’autor d’incisives obres d’assaig sobre temes universals com El descrèdit de la realitat, Contra Unamuno y los demás o Diccionari per a ociosos, de treballs d’història cultural com Poetes, moriscos i capellans o Heretgies, revoltes i sermons, de revisions critiques de la literatura clàssica i contemporània; d’aforismes de volteriana agudesa o dietaris en l’estela d’un Josep Pla o un Montaigne; de guies de viatges erudites i amenes com la famosa El País Valenciano i d’aproximacions a la circumstància civil i identitària tan influents com Nosaltres, els valencians.

Dos edificis de primeries del segle XX, en els números 10 i 8 del carrer de Sant Josep, que corresponen a la casa pròpiament de Fuster i a la contigua casa Pasqual Fos, tots dos obra de l’arquitecte local Bonaventura Ferrando, conformen l’Espai Fuster, en la planta baixa del qual estan les dependències del museu. Es tracta d’una institució de dimensions modestes organitzada amb peces seleccionades del seu llegat en les estances que l’autor de Nosaltres, els valencians va ocupar, en bona part amb la seua gran biblioteca i els seus abundantíssims papers.

Per a fer-ho possible, després de diverses peripècies derivades del compliment de les voluntats testamentàries de Fuster i de les indecisions de les administracions implicades, la Generalitat Valenciana ha cedit l’ús de la casa de Fuster a l'Ajuntament de Sueca, que se n’ha fet càrrec de la gestió. A l’Ajuntament ha cedit també l’hereu de Fuster, l’escriptor Josep Palàcios, els fons de la seua propietat, una vegada els marmessors de l’herència no van arribar a acordar una proposta millor en el termini legalment establert.

El museu l’atendran tres persones. L’Ajuntament de Sueca no podia contractar el personal necessari directament degut a les restriccions administratives. Per això ha optat per convocar un concurs, al qual s’han presentat tres empreses. La guanyadora aporta una persona amb funcions de conserge, una guia i una monitora didàctica. Serà el personal que atendrà el públic que, de manera individual o en grups organitzats, visite el museu, la part de l’Espai Fuster que ara s’obri al públic.

En la primera planta, de moment, una única funcionària està a càrrec de l’arxiu documental fusterià, mentre l’escriptor Salvador Ortells ha estat designat per la Conselleria d’Educació i Cultura, coordinador de l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània ubicada en les dependències de dalt del complex, des d’on s’organitzaran cursos, seminaris i congressos. També s’hi faran exposicions temporals i concerts quan, tal com està previst, es dote d’una coberta el pati porticat interior de l’edifici, una obra encara pendent.

Francesc Pérez Moragon és el director de tot l’Espai Joan Fuster. Estudiós de l’obra de l’assagista, amb el qual va tenir ocasió de col·laborar per exemple en la redacció de la clàssica Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Pérez Moragon es va vincular al projecte a través de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, que ha organitzat a Sueca al llarg dels anys jornades, presentacions de llibres i publicacions relacionades amb l’obra de l’escriptor. “Quan em vaig jubilar”, explica, “vaig acceptar passar a ser assessor extraordinari (sense remuneració) de la Casa Fuster”.

“La correspondència ja està tota digitalitzada”, assenyala Pérez Moragon, que recita de memòria el contingut dels fons que atresora l’Espai Fuster: 20.000 cartes, targetes i telegrames que l’esriptor va llegar a la Biblioteca de Catalunya, 250 obres d’art, 500 documents gràfics, més de 2.000 fotografies, una biblioteca de 25.000 volums i una hemeroteca de 12.000 unitats.

El museu, que ocupa la planta baixa dels dos edificis, i singularment l’àmbit de treball de Fuster, allà on teclejava incansable la seua màquina d’escriure, rebia les visites i es desevolupaven les seues llegedàries tertúlies amb tota mena de visitants, s’articula en tres apartats dedicats a la vida, l’obra i el treball de l’intel·lectual. Documents personals, cartes, llibres i fotografies, a més de material audiovisual, conformen aquesta àrea museística que ara s’obri al públic.

Els orígens de l’escriptor, fill d’un escultor d’imatges religioses d’adscripció carlista que acabaria sent el primer alcalde de Sueca després de la Guerra Civil, i d’una dona de familia catòlica, concentren el que s’explica en una de les sales, on es revisen moments rellevants de la seua biografia, amb un punt d’atenció singular en els atemptats que va patir, com l’explosió d’un artefacte en aquesta mateixa casa l’any 1981.

En una altra de les estances, una llibreria recull exemplars de totes les obres de Fuster, d’aquells volums col·lectius en què va participar i d’aquells estudis dedicats a la seua figura. L’apartar periodístic, que fou considerablement important en la producció d’un intel·lectual que, a la manera del seu admirat Eugeni d’Ors, va intevernir en el debat públic i sempre es va guanyar la vida com a “escriptor de periòdics”, és representat testimonialment per un mural amb les capçaleres que van acollir els seus articles, com ara les de Levante, Jornada, Telexprés, La Vanguardia, Informaciones, El País, Serra d’Or, Jano, Por Favor, Qué y Dónde o El Temps.

Finalment, la tercera sala s’acosta al seu ambient de treball i d’intercanvi d’idees amb altres escriptors, polítics, artistes, amics i visitants més o menys ocasionals. Una pantalla hi reprodueix escenes de la vida de l’assagista, que en les dependències del centre es complementen amb la possibilitat d’accedir a documentals, entrevistes televisives i altres testimoniatges audiovisuals.

“No pot quedar-se només en el museu”, alerta Pérez Moragon en referència al projecte complet de l’Espai Fuster. “S’han d’aportar recursos, diners i personal per al centre documental”. La idea és que no sols inicie una activitat continuada el Museu Fuster sinó que les dues plantes de dalt, -la primera acull el magatzem amb mitjans de conservació i tècnics homologats, de tot el llegat documental, així com sales de treball per a investigadors, i la segona està dotada amb una sala d’actes i una de reunions-, puguen obrir-se a especialistes i estudiants. “Caldria que la Generalitat s’implicara”, apunta el director de l’Espai Fuster.

Vicent Marzà, conseller de Cultura, diu que la Generalitat Valenciana “ha destinat prop de 300.000 euros a microfilmar documents de l’arxiu de Fuster” i que, així com el museu va a càrrec de l’Ajuntament de Sueca, l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània és responsabilitat del seu departament. “Volem que siga un espai molt participatiu”, comenta, i explica que, a partir de febrer, es posarà ja en marxa una experiència pilot amb alumnes de centres educatius de Sueca “al voltant de l’obra i la figura de Fuster”. Una iniciativa que serà al mateix temps un exercici d’innovació educativa. Una de les poques obres per a xiquets que va publicar l’escriptor, titulada Abans que el sol no creme i centrada en el cultiu de l’arròs, fa de motiu d'aquesta activitat que s’ampliarà progressivament amb noves propostes a tots els centres educatius valencians.

Marzà remarca que la gestió del llegat de l’escriptor, amb la seua biblioteca i l’arixu de la correspondència en el seu nucli, és competencia de l’Ajuntament de Sueca, però de seguida afegeix la seua voluntat de col·laborar. “Els acompanyarem”, es compromet. “La Conselleria de Cultura i l’Ajuntament hem desbloquejat un tema que havia esta aturat i amagat molt de temps. Aquesta ha de ser una casa oberta. La de l’Espai Fuster ha de ser molt més que una visita a la casa on va viure un dels nostres intel·lectuals més importants”.

L’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, al seu torn, considera “un privilegi” tindre en la ciutat un espai que vol convertir en “un autèntic eix cultural del territori, donada la importància intel·lectual del personatge”.

Si Fuster poguera observar tot aquest enrenou al voltant del seu llegat, potser alçaria la cella amb un gest d’escepticisme i convindria resignadament que més val així perquè, com advertia en un dels seus aforismes, “la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”.

Veinticinco años después de su muerte, la memoria de Joan Fuster (1922-1992) revive en Sueca, la ciudad valenciana de la Ribera del Júcar en la que nació, murió y vivió incluso cuando ya se había convertido en un intelectual de referencia para importantes sectores de la opinión pública, sobre todo en el tránsito del franquismo a la democracia, un período tan convulso como productivo en el que defendió las libertades democráticas y reivindicó el derecho al autogobierno del País Valenciano desde una concepción nacional compartida con el resto de los territorios de lengua catalana.

El día 25 de enero, en la capital de la Ribera Baja, en la que fue su casa, se inaugurará el Museu Fuster, primer paso largamente esperado de un proyecto que pretende hacer de este espacio un foco de cultura y un ámbito de investigación a la altura del talento del autor de incisivas obras de ensayo sobre temas universales como El descrèdit de la realitat (El descrédito de la realidad), Contra Unamuno y los demás o Diccionari per a ociosos, de trabajos de historia cultural como Poetes, moriscos i capellans o Heretgies, revoltes i sermons, de revisiones críticas de la literatura clásica y contemporánea; de aforismos de volteriana agudeza o dietarios en la línea de un Josep Pla o un Montaigne; de guías de viaje eruditas y amenas como la famosa El País Valenciano y de aproximaciones a la cuestión civil e identitaria tan influyentes como Nosaltres, els valencians (Nosotros los valencianos).

Dos edificios de principios del siglo XX, en los números 10 y 8 de la calle de Sant Josep, que corresponden a la propia casa de Fuster y a la contigua casa Pasqual Fos, ambas obras del arquitecto local Bonaventura Ferrando, conforman el Espai Fuster, en cuya planta baja se hallan las dependencias del museo. Se trata de una institución de dimensiones modestas organizada con piezas seleccionadas de su legado en las estancias que el autor de Nosaltres, els valencians ocupó, en buena parte con su gran biblioteca y sus abundantes papeles.

Para hacerlo posible, después de varias peripecias derivadas del cumplimiento de las voluntades testamentarias de Fuster y de las indecisiones de las administraciones implicadas, la Generalitat Valenciana ha cedido el uso de la casa de Fuster al Ayuntamiento de Sueca, que se ha hecho cargo de su gestión. Al Ayuntamiento le ha cedido también el heredero de Fuster, el escritor Josep Palàcios, el fondo de su propiedad, al no llegar a acordar los albaceas de la herencia una mejor propuesta en el plazo legalmente establecido.

Tres personas atenderán el museo. El Ayuntamiento de Sueca no ha podido contratar directamente al personal necesario debido a las restricciones administrativas. Por ello ha optado por convocar un concurso, al que se han presentado tres empresas. La ganadora aporta una persona con funciones de conserje, una guía y una monitora didáctica. Se trata del personal que atenderá al público que, de manera individual o en grupos organizados, visite el museo, la parte del Espai Fuster que ahora se abre al público.

En la primera planta, de momento, hay una única funcionaria a cargo del archivo documental del ensayista, mientras que el escritor Salvador Ortells ha sido designado por la Conselleria de Educación y Cultura como coordinador del Aula Didàctica de Cultura Contemporània ubicada en las dependencias superiores del complejo, desde la que se organizarán cursos, seminarios y congresos. También se realizarán exposiciones temporales y conciertos cuando, tal y como está previsto, se dote al patio porticado interior del edificio de una cubierta, una obra aún pendiente.

Francesc Pérez Moragon es el director de todo el Espai Joan Fuster. Estudioso de la obra del ensayista, con el que tuvo oportunidad de colaborar por ejemplo en la redacción de la clásica Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Pérez Moragon se vinculó al proyecto a través de la Càtedra Joan Fuster de la Universidad de Valencia, que ha venido organizado en Sueca a lo largo de los años jornadas, presentaciones de libros y publicaciones relacionadas con la obra del escritor. “Cuando me jubilé”, explica, “acepté pasar a ser asesor extraordinario (sin remuneración) de la Casa Fuster”.

“Toda la correspondencia ya está digitalizada”, señala Pérez Moragon, que recita de memoria el contenido del fondo que atesora el Espai Fuster: 20.000 cartas, tarjetas y telegramas que el escritor legó a la Biblioteca de Cataluña, 250 obras de arte, 500 documentos gráficos, más de 2.000 fotografías, una biblioteca de 25.000 volúmenes y una hemeroteca de 12.000 unidades.

El museo, que ocupa la planta baja de los dos edificios, y singularmente el espacio de trabajo de Fuster, en el que tecleaba incansable su máquina de escribir, recibía a las visitas y se desarrollaban sus legendarias tertulias con todo tipo de visitantes, se articula en tres apartados dedicados a la vida, la obra y el trabajo del intelectual. Documentos personales, cartas, libros y fotografías, además de material audiovisual, conforman esta área museística que ahora se abre al público.

Los orígenes del escritor, hijo de un escultor de imágenes religiosas de adscripción carlista que acabaría siendo el primer alcalde de Sueca tras la Guerra Civil, y de una mujer de familia católica, se concentran en lo que se explica en una de las salas, en la que se revisan momentos relevantes de su biografía, con un punto de atención singular a los atentados que sufrió, como la explosión de un artefacto en esta misma casa el año 1981.

En otra de las estancias, una librería reúne ejemplares de todas las obras de Fuster, de aquellos volúmenes colectivos en los que participó y de aquellos estudios dedicados a su figura. El apartado periodístico, que fue considerablemente importante en la producción de un intelectual que, al estilo de su admirado Eugeni d’Ors, intervino en el debate público y siempre se ganó la vida como “escritor de periódicos”, es representado testimonialmente por un mural con las cabeceras que acogieron sus artículos, como las de Levante, Jornada, Telexprés, La Vanguardia, Informaciones, El País, Serra d’Or, Jano, Por Favor, Qué y Dónde o El Temps.

Por último, la tercera sala se aproxima a su ámbito de trabajo y de intercambio de ideas con otros escritores, políticos, artistas, amigos y visitantes más o menos ocasionales. Una pantalla reproduce escenas de la vida del ensayista, que en las dependencias del centro se complementan con la posibilidad de acceder a documentales, entrevistas televisivas y otros testimonios audiovisuales.

“No puede ceñirse solo al museo”, alerta Pérez Moragon en referencia al proyecto completo del Espai Fuster. “Se deben aportar recursos, dinero y personal para el centro documental”. La idea es que no solo el Museu Fuster inicie una actividad continuada, sino que las dos plantas superiores –la primera acoge el almacén, con medios de conservación y técnicos homologados, de todo el legado documental, así como salas de trabajo para investigadores, y la segunda incluye una sala de actos y otra de reuniones– puedan abrirse a especialistas y estudiantes. “Sería necesario que la Generalitat se implicará”, apunta el director del Espai Fuster.

Vicent Marzà, conseller de Cultura, indica que la Generalitat Valenciana “ha destinado cerca de 300.000 euros a microfilmar documentos del archivo de Fuster” y que, así como el museo está a cargo del Ayuntamiento de Sueca, el Aula Didàctica de Cultura Contemporània es responsabilidad de su departamento. “Queremos que sea un espacio muy participativo”, comenta, y explica que, a partir de febrero, se pondrá ya en marcha una experiencia piloto con alumnos de centros educativos de Sueca “sobre la obra y la figura de Fuster”. Una iniciativa que será a la vez un ejercicio de innovación educativa. Una de las pocas obras para niños que publicó el escritor, titulada Abans que el sol no creme y centrada en el cultivo del arroz, sirve de hilo conductor de esta actividad que se ampliará progresivamente con nuevas propuestas a todos los centros educativos valencianos.

Marzà resalta que la gestión del legado del escritor, con su biblioteca y el archivo de su correspondencia en su núcleo, es competencia del Ayuntamiento de Sueca, pero añade inmediatamente su voluntad de colaborar. “Les acompañaremos”, se compromete. “La Conselleria de Cultura, junto al Ayuntamiento, ha desbloqueado un tema que había estado suspendido y escondido durante mucho tiempo. Esta debe ser una casa abierta. La del Espai Fuster debe ser mucho más que una visita a la casa en la que vivió uno de nuestros intelectuales más importantes”.

La alcaldesa de Sueca, Raquel Tamarit, a su vez, considera “un privilegio” tener en la ciudad un espacio que quiere convertir en “un auténtico eje cultural del territorio, dada la importancia intelectual del personaje”.

Si Fuster pudiera observar todo este revuelo alrededor de su legado, quizá levantaría una ceja con un gesto de escepticismo y convendría resignadamente que es mejor así porque, como advertía en uno de sus aforismos, “la muerte no consiste únicamente en morirse. Es morirse y ser olvidado. A corto o largo plazo, olvidado”.

El Ayuntamiento de Sueca abrirá las puertas del Museu Joan Fuster el próximo 25 de enero. El espacio albergará el legado del escritor natural de esta localidad valenciana considerado uno de los intelectuales valencianos más destacados del siglo XX.

La apertura de este museo tendrá lugar durante un acto al que asistirán autoridades y representantes de las diferentes administraciones valencianas, así como figuras relevantes del mundo cultural de la Comunitat Valenciana.

Según un comunicado del consistorio, el centro una instalación muy esperada“ que ”ha sido concebida con el objetivo de continuar difundiendo la obra del autor entre las nuevas generaciones“. Asimismo, ha indicado que el museo es fruto de la colaboración del consistorio con la conselleria de Cultura, la Biblioteca de Cataluña y la Cátedra Joan Fuster de la Universitat de València.

El diseño del museo y la selección y organización de las piezas es obra de un equipo dirigido por Joan Aliaga, con el asesoramiento, entre otros, de Antoni Carrasquer, Brígida Alapont y Francesc Pérez i Moragón.

La exposición permanente del museo, en los números 8 y 10 de la calle Sant Josep de Sueca, contiene una selecta representación de la colección de arte reunida por Fuster y una muestra breve de los documentos que guarda el archivo sobre su vida, sus relaciones epistolares y la manera de trabajar como escritor.

Además, reúne “todos los escritos de Fuster aparecidos en monografías suyas u obras colectivas, los trabajos editados sobre él y las revistas que dirigió, y un mural donde se reproducen todas las cabeceras de las publicaciones que contaron con su colaboración”.

El museo se enmarca en el Espai Joan Fuster, una entidad que acoge también un Centro de Documentación y una Aula Didáctica de Cultura Contemporánea sobre este escritor, dirigida por el estudioso de Fuster, Salvador Ortells Miralles, en colaboración con la conselleria de Cultura.

Però la significació de Joan Fuster va molt més enllà. La passió pel seu poble, pel destí de la gent valenciana, pel passat i el futur d’una societat, una llengua i un país, fou el motor, l’esperó, d’una activitat intel·lectual, i també cívica, impressionant. Amb Fuster la cultura valenciana fidel a la llengua i al llegat del passat, i a l’obra de la Renaixença, assoleix la maduresa definitiva i una vessant de modernitat i exigència literalment revolucionàries. Fuster marca un abans i un després.

L’obra de cultura que va dur a terme personalment, en el camp de l’assaig, del periodisme d’idees, de l’erudició, de la història social de la cultura, és ben coneguda i no cal insistir-hi massa. La seua influència i el gran nombred’iniciatives culturals i cíviques que va impulsar són un altre capítol d’una riquesa extraordinària. La seua actitud vital, la disposició permanent a fer país, a ajudar als qui havien de bastir l’edifici d’una cultura moderna i solvent, completen la imatge d’un intel·lectual amb una presència pública enormement destacada al llarg de dècades. I que va projectar arreu la nostra cultura, en multitud de registres.

Naturalment que alguns sectors de València li tenien una enorme aversió, per raons ben conegudes, de naturalesa política en molts casos i també, potser, psicològica o visceral, que remeten sens dubte a explicacions sociològiques i de psicologia social. Però sense la dèria i l’acció premeditada d’un establishment ultraconservador i franquista que es va sentir impugnat per Fuster, no s’entendria res del que va ser una croada d’insults, atacs, marginació, persecució i, finalment, atemptats amb bomba a sa casa.

Ara hem de pensar que els temps han canviat. De fet, és així: s’han produït molts i grans canvis, i una nova era de tolerància i convivència s’ha instaurat entre els valencians. Afortunadament, formen part ja del passat velles formes d’entendre la discrepància civil, que tanmateix existeix i és bo i normal que siga així, però que s’ha d’expressar i dirimir de manera civilitzada. Aquesta és la lliçó que sembla que s’ha après i tant de bo que siga un fet irreversible.

Una bona manera de demostrar i de celebrar el nou temps seria reparar la deixadesa, l’oblit i l’animadversió envers Fuster i dedicar-li un carrer digne, un carrer important. No un carreró o un carrer impersonal d’extraradi. Un carrer a l’alçada del personatge.

Faig formalment una proposta al consistori de València i específicament al magnífic alcalde Joan Ribó. Cal ser valents, i també convicents. Seria un acte de justícia i una prova de la maduració cívica que ens plau de constatar. Fuster venia sovint a València des de Sueca. Havia recorregut amb passió la ciutat, els seus carrers i places, havia admirat els casalicis, palaus i esglésies, tots els racons d’una ciutat que als anys quaranta i cinquanta guardava encara moltíssimes petjades d’un passat esplendorós. Estudià a la nostra Universitat. Fou membre de Lo Rat Penat. Mantingué una tertúlia setmanal a la l’actual plaça de l’Ajuntament o molt a prop. Crec que seria una gran iniciativa donar-li el nom d’Avinguda de Joan Fuster a l’actual avinguda Marqués de Sotelo, que va de l’Estació del Nord a la plaça de l’Ajuntament, el trajecte que va fer durant anys, durant dècades, el nostre autor. I al capdavall el marquès de Sotelo fou un cacic d’una dictadura, la del generalPrimo de Rivera, que avui no diu res, però que si escorcollemuna mica, el que diu no és gens bo ni exemplar, i no faria res que desaparegués del nomenclàtor. No seria cap pèrdua. En canvi, dedicar-li aquesta avinguda (o carrer) a Fuster seria un fet extraordinàriament positiu, cap a dins i de portes enfora. La ciutat guanyaria molt, perquè faria un acte de justícia, reconeixement i dignificació. Confirmaria que la nova etapa de tolerància i convivència civilitzada va de bo i és irreversible. Tothom ho hauria de poder celebrar en el fons. Guanyaria la ciutat.

Al caliu de l'aplicació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, va nàixer una editorial valenciana destinada a oferir productes culturals amb llengua pròpia. No debades, era el moment idoni amb l'aprovació d'aquesta llei i el naixement de la Ràdio Televisió Valenciana a punt de produir-se. L'eferverscència del moment aconsellava escollir pel valencià.

30 anys després, aquest projecte s'ha consolidat. I tot, amb una idea força que ja és reividicava aleshores: Bromera anava més enllà dels llibres. De fet, així ha sigut. Des de la publicació en 1986 de la seua primera obra -'L'últim roder', de Josep Franco-, Bromera, tal com assenyalen a l'editorial, “ha fet d'altaveu de les nostres lletres i dels nostres autors, posant a l'abast dels lectors de totes les edats llibres de qualitat”. Una afirmació gens agosarada davant l'èxit de col·leccions com “El Micalet Galàctic”. O amb l'aportació feta al camp dels llibres de text per a infantil, primària i secundària.

Les xifres d'aquests 30 anys de trajectòria són simptomàtiques. 50 col·leccions que abracen una gran quantitat de gèneres, vora 3.000 títols publicats, quasi 8 milions d'exemplars i prop de 700 autors que han deixat el seu segell per les pàgines de l'editorial.

Una producció que ha estat ben heterogènia. Bromera ha publicat obres de clàssics valencians com ara Joanot Martorell, Joan Fuster o Ausiàs March; autors claus de l'actualitat com ara Isabel Clara Simó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent o Gemma Lienas; i referents del panorama internacional com ara Dario Fo, Herta Müller, John Connolly o Cornelia Funke. Aquests últims han estat escollits per haver obtingut premis com el Nobel, el Man Brooker o el Goncourt.

Però, l'editorial, com li agrada resaltar, és “molt més que llibres”. Vinculada de forma inherent al món de la cultura, patrocina i publica els premis Ciutat d'Alzira, l'Alfons el Magnànim, l'Enric Valor, el Ciutat de València o si més no els recentment recuperats Antoni Bru d'Elx o el Carmesina de la Safor. També ha participat en altres de nova creació com ara el Premi Narrativa Juvenil de Teulada. A banda de tota aquest suport als diferents premis que es realitzen, també edita les revistes L'illa i TXT. I participa en l'elaboració de plans lectors, jornades de literatura, etc.

Portats els seus llibres arreu de tot el món -França, els Estats Units, Grècia, Xina, Polònia o Brasil en són alguns exemples-, al Grup Bromera hi conflueixen altres segells editorials com Tàndem, Algar i #CientoCuarenta. L'empresa també compta amb mercantils destinades a la promoció de productes valencians i una altra especialitzada en bicicletes elèctriques urbanes. També té una llibreria a Xàtiva.

Involucrada en les xarxes socials i les noves tecnologies -només cal mirar els vídeos didàctics que realitza protagonitzats per l'humorista Eugeni Alemany-, Josep Gregori i Gonçal López-Pampló, editor i director literari de Bromera respectivament, van estar els encarregats de posar en marxa un aniversari com toca per a una de les editorials valencianes més independents.

Amb un logotip commemoratiu per als 30 anys i un cartell especial, obra d'Eli Rufat, Bromera realitzarà un bon grapat d'activitats i de concerts -encara per concretar- per tal de celebrar el seu aniversari. Una celebració en la qual volen assegurar-se molts anys més sent més que una editorial, fent més que llibres.

Les batalles que s’abandonen es perden irremeiablement i la del país no s’ha donat. Els que havien de fer-ho van canviar principis per corbates i el carrer per les moquetes. Als anys vuitanta, mentre l’esquerra alçava institucions i, tot siga dit, es feia de dretes, altres, els franquistes i els seus hereus, tiraven sal en forma de mentides sobre el solar del qual parlava Fuster a fi que el país no poguera créixer.

Al remat es van fer els amos i en lloc d’un país van edificar urbanitzacions i parcs temàtics. Fins i tot van aconseguir que el nom de la cosa, País Valencià, passara de ser sinònim de lluita per la democràcia i l’autogovern a una etiqueta sospitosa. El fet que aquest diari, que es reconeix progressista, s’identifique com de la Comunitat Valenciana, com també la polèmica que això ha alçat entre els seus lectors, són bon exemple de fins a quin punt tot està per fer. La ferida és oberta.

Així les coses, ara vivim un temps nou. L’espantall del catalanisme ja no fa por ningú. Després de tant de dir que ens volien furtar això i allò, ara resulta que els catalans se’n volen anar d’Espanya i no s’emporten ni la paella, ni les falles. Pretenen marxar i deixar-nos com la perifèria de Madrid. Ací tot ha estat sempre casolà: s’ha furtat molt, certament, però no ho han fet els de fora sinó els de dins i si bé no hi ha enemic al nord, tampoc del nord vindran les solucions. En el mapa se'ns veu enganxats a Catalunya però social i políticament no estem en el mateix món.

El país es fa amb la gent de casa, compartint recorregut i anhels però també drets, obligacions i recursos. Un país injust no és un país, un país explotat no és un país. Un país que no tinga vocació de comptar amb tots no té futur. Per això caldrà ser pacients i perseverants. Cometre pocs errors i si algú té el mal pensament de posar l'inexistent país per davant de la gent, se li haurà de recordar que a Catalunya s’han passat quaranta anys fent país abans de parlar d’independència.

El solar de Fuster encara no té ni els fonaments, així que queda molt per fer. Caldria que cadascú administrara els seus somnis en l’àmbit domèstic i que, en la vida real, anàrem a pams.