La crisi constitucional que en aquests moments vivim a Espanya pel que fa a la possible independència de Catalunya té efectes evidents, socials, econòmics i polítics, per a la comunitat autònoma que més intenses relacions de tota mena hi manté i que no és una altra que la valenciana. En una primera derivada, aquesta crisi tenia a veure amb el reconeixement o no de la legitimitat de la pretensió de poder exercir un pretés “dret a decidir” de la població catalana, encara que l’evolució que ha seguit ha acabat incloent en l’equació molts altres elements, en la mesura que la possibilitat que s’òbriga un període de reforma constitucional fa que hi haja molts interessos valencians que poden acabar sent afectats de manera directa i immediata per com s’acabe donant curs d’eixida a un conflicte que, en origen, també ens afecta, però de manera molt més mediata.

- Els valencians i la independència de Catalunya

En una primera fase, la lligada més directament a la pretensió de cada vegada més catalans de fer un referèndum sobre la seua possible independència, la resposta dels actors polítics i institucionals valencians, cal entendre que en allò substancial són representatius de les diferents sensibilitats que hi ha sobre això al nostre país, ha estat més aïna dual: pràctica unanimitat en el rebuig de la desitjabilitat de la independència de Catalunya, però diferències a l’hora d’acceptar o no com de legítim puga ser que siguen els ciutadans catalans els que tinguen a les seues mans aqueixa decisió.

Pel que fa a la primera de les qüestions, tant la dreta com l’esquerra valencianes, i també les sensibilitats més centralistes i les que ho són menys, sembla que hi estan substancialment d’acord: la independència de Catalunya no és particularment desitjable per als valencians i si hi ha qui pot donar-hi suport és per raons alienes al càlcul interessat i pragmàtic, això és abans per motius que tenen més a veure amb posicions ètiques o polítiques de fons que per la convicció que siga bona per als seus interessos. Perquè, si parlem d’interessos, els intensos llaços econòmics i socials del País Valencià amb Catalunya podrien veure’s alterats o afectats en cas d’independència, especialment si no és pactada i Catalunya acabara quedant fora de la Unió Europea (fet que esdevindria particularment indesitjable). Al cap i a la fi, els nostres veïns del nord són la nostra porta a Europa, i moltes infraestructures claus per a l’economia valenciana, com el Corredor Mediterrani, són al capdavall actius compartits amb Catalunya. Raons d’una altra índole, com l’existència d’una cultura i una llengua comunes en molts aspectes, abunden en aquesta idea: una marxa de Catalunya d’Espanya deixaria els valencians molt més sols a l’hora d’aconseguir comprensió en la resta de l’Estat per a poder desplegar mesures de protecció i potenciació d’aquestes. Sens dubte, també els defensors de models més federals o d’un repartiment del poder i dels diners públics menys centralitzat veurien amb una certa por que la marxa de Catalunya deixaria aquestes posicions francament debilitades. Per tot això, defensors de la unitat de la pàtria des d’una perspectiva més conservadora i que hi done més valor com a finalitat en si mateixa i visions conservadores associades a aquesta no estan en realitat massa sols al País Valencià quan es tracta de defensar la conveniència de la permanència de Catalunya. També els que pensem aquest país d’una altra manera som molt conscients, generalment, dels seus inconvenients i els primers interessats que Catalunya poguera preferir quedar-se en una Espanya diferent i organitzada de manera més atractiva. Ara, bé, això no predetermina la posició d’aquestes diferents sensibilitats, més enllà del pur interés propi, davant de l’exercici i el reconeixement del “dret a decidir”, perquè ací entren en joc altres consideracions (per exemple, hi ha qui simplement hem pensat sempre que era millor resoldre el tema donant curs democràtic al conflicte mitjançant una consulta perquè és la millor manera d’evitar que aquest tipus de situacions degeneren i s’agreugen, que és el que ocorre quan la resposta és una lectura rígida de les opcions d’eixida, com anem comprovant).

- Els valencians i el dret a decidir

Com ja s’ha comentat, una qüestió diferent, tanmateix, és la posició en el debat sobre el dret a decidir i la conveniència o no que la desitjabilitat de la independència de Catalunya, al marge del que la resta dels espanyols (o els valencians, en aquest cas) podem pensar i pensem, puga i haja de ser decidida pels mateixos catalans. Com bé sabem, aquest és el nucli inicial d’una reivindicació que, a poc a poc, davant la negativa estatal a dur a terme un referèndum equivalent al d’Escòcia del 2014, ha acabat degenerant en una crisi majúscula institucional, política i també constitucional. I respecte d’aquesta segona qüestió, la divisió és més perceptible en la societat valenciana. Encara que no tenim dades més precises sobre això, sí que sabem gràcies al CIS i enquestes equivalents que, a Catalunya, entre un 70% i un 80% dels ciutadans estan a favor de la convocatòria d’un referèndum d’aqueixes característiques, mentre que a tot Espanya l’opció que més suport rep, amb, aproximadament, un 55-65% de la població en aqueixa línia, segons diferents enquestes, és la que s’oposa que es convoque. Sabem, a més, que els suports a un referèndum com aqueix són més grans en certs territoris (Catalunya i el País Basc, sobretot) i que en la resta del país les xifres abaixen al 25-20% de la població, amb suports lleugerament superiors a la mitjana de la resta d’Espanya en nuclis més urbans com Madrid o en regions amb una certa identitat pròpia com Galícia o el País Valencià. Més o menys aqueix quadre general es tradueix bastant bé a la situació política que tenim a la Comunitat Valenciana, on partits com el PP o Cs, igual que fan a escala estatal, es manifesten radicalment contraris a acceptar el “dret a decidir” dels catalans, mentre que Compromís o Podem solen defensar aquest dret a l’autodeterminació. Més complicada és la posició del PSPV, que defensa la posició del PSOE, tendent a exigir que es done curs constitucional a la reivindicació, però ho fa posant l’èmfasi en la necessitat que per aqueixes vies es puga aconseguir donar curs democràtic a la voluntat dels catalans.

En tot cas, no és complicat detectar que davant la comoditat amb què es manifesten PP i Cs sobre la qüestió, els tres partits que donen suport al pacte del Botànic prefereixen evitar-la. Els pronunciaments del Govern valencià o de les Corts valencianes sobre la qüestió han estat inexistents, més enllà d’apel·lacions genèriques al diàleg. La prioritat del pacte d’esquerres que governa des del 2015 és que el “problema català” no contamine la seua acció de govern ni la percepció que se’n té per part de la ciutadania. Aquest perfil baix pot ser criticat (i ho ha estat per molts) com a covard o hipòcrita (depenent d’on vinguen les crítiques), però és evident que busca preservar l’agenda del Govern valencià d’uns efectes expansius potencialment tòxics i que són molt temuts per l’esquerra valenciana des de la “batalla de València” dels primers anys de la Transició que, com bé recordava sempre Josep Vicent Marqués, més que batalla va ser una verdadera massacre. Aquesta prudència estratègica, més enllà que potser no puga ser sostenible en el temps si la situació a Catalunya empitjora, no ha estat, almenys de moment, repudiada per un nombre considerable d’electors o de càrrecs dels partits que componen la coalició de govern. Fa la sensació que la voluntat de preservar a tota costa l’alternativa d’esquerres i no sotmetre-la a riscos electorals que es jutgen gratuïts perquè no tenen a veure directament amb la situació política valenciana és compartida pels mateixos ciutadans que van donar suport a aqueixes opcions. Almenys, de manera molt majoritària. Per aquesta raó la tònica no sols ha estat el silenci governamental, sinó una certa col·laboració amb aquest per una gran part de l’esquerra política i social valenciana.

- Tota política que es faça amb la nostra participació comporta el risc que acabe fent-se contra nosaltres

Aquesta prudència, intel·ligible pels motius comentats, és, no obstant això, molt criticable almenys per una raó: la recerca de solucions dialogades i d’un possible “encaix” de Catalunya en una Espanya constitucional més descentralitzada que l’actual passa necessàriament per l’emergència de veus que puguen articular efectivament aqueixes alternatives i fer de frontissa entre les visions més centralistes i les dels independentistes. Són imprescindibles interlocutors vàlids que puguen ajudar a acostar les majories polítiques dominants actualment a, respectivament, Catalunya i la resta d’Espanya. No és desgavellat pensar que la posició del Consell i de la Comunitat Valenciana és idònia per a aqueix paper, per raons de sociologia política (ja comentàvem que som una de les regions amb més suport al dret a decidir fora de Catalunya i País Basc) o derivades de la mateixa proximitat lingüística i cultural. Fins i tot la mateixa composició del Consell valencià ajudaria, amb forces partidàries de l’enteniment en unes tesis més pròximes del que és habitual a la dels nacionalistes catalans representades i un pes important del PSOE, però amb tocs valencians que poden aportar vetes de comprensió addicionals: i és que de la mateixa manera que és molt probablement el PSOE la clau de volta que permetria articular a hores d’ara a Espanya qualsevol consens alternatiu, el paper del PSPV podria ser determinant en el procés de decantació d’aquest, per exemple amb el PSC, per a forçar l’aparició d’alternatives imaginatives i valentes.

Si combinem aquest factor, que atorga a l’actual majoria política que governa la Comunitat Valenciana una posició que li permetria ser palanca de la transformació possible, amb la reflexió que féiem a l’inici sobre els perjudicis notables que es podrien derivar de la independència de Catalunya per als valencians (com també es deduirien d’una tallada en sec recentralitzadora, fins i tot amb Catalunya encara com a part d’Espanya), això és, amb el temor cert que els valencians podem acabar molt perjudicats per l’actual crisi territorial, la prudència del Consell i de les majories progressistes, encara que plurals, que hi donen suport passa a ser molt més qüestionable. Recordem en això la tan esmentada frase de Joan Fuster que tota política feta sense el concurs d’un acaba sent, inevitablement, feta contra qui no ha tingut l’opció de participar en el seu desenvolupament o, com en aquest cas, ha optat per posar-se de perfil. Es tracta d’un risc que hauríem de tenir present els valencians en un context com l’actual, encara que siga perquè als nostres responsables polítics no se’ls passe per alt que a més de poder ajudar molt a la resolució del conflicte i a tot Espanya amb el seu concurs, a la fi poden també amb això evitar grans perjudicis per a l’economia i la societat valencianes. I això a pesar dels riscos assenyalats. Adoptant aqueix paper més actiu, avançant propostes i tractant de fer el paper de frontissa imprescindible que per qüestions estructurals pocs més poden desenvolupar hui en aquest país, l’esquerra valenciana, si ho fera amb intel·ligència, no sols faria un gran favor a Espanya i als espanyols, sinó, també, als interessos dels valencians… i potser fins i tot a si mateixa. És una cosa que fins ara ha costat veure a molts, però que, per a bé o per a mal, és la mateixa evolució de la crisi, convertida ja en una crisi constitucional completa, la que ha acabat de posar-ho en evidència sense que hi haja ara dubtes possibles sobre això.

- Davant d’una possible reforma constitucional i les seues conseqüències en clau valenciana

La mateixa evolució del conflicte català, que en la fase actual ja ha acabat encetant, no sabem encara si definitivament o en fals, un procés de reforma constitucional, és la que acabarà obligant les institucions valencianes a eixir d’aquesta letargia tan prudent. Si davant de l’estricta qüestió de la independència catalana o del dret a decidir es pot defensar la no participació de les institucions valencianes en el debat i la no aportació de solucions, des del moment que les qüestions en discussió passen a ser una reforma constitucional i el model de repartiment del poder territorial, que per definició ens afectaran a tots, i també els valencians, cal passar a exigir una participació activa als nostres representants. Hi ha nombrosos fronts que, prompte o tard, s’obriran i en què les posicions dels valencians han de ser defensades amb intel·ligència i un cert grau de gosadia, de tal manera que poden contribuir a la recerca de solucions i, alhora, a garantir que els resultats finals de les polítiques que s’acaben posant en marxa no siguen “contra nosaltres”. Però això només s’aconseguirà participant i assumint els riscos que tota exposició a un debat i aportacions a aquest comporten. Heus-ne ací només algunes:

1. La Comunitat Valenciana ha de tercerejar en el debat sobre la simetria o l’asimetria del desplegament autonòmic i la descentralització, defensant un federalisme simètric. Davant de les temptacions dels que des de Madrid o Barcelona puguen proposar una solució asimètrica per a ancorar Catalunya a Espanya, la Comunitat Valenciana hauria de defensar amb fermesa que incrementar les asimetries ja existents (el País Basc i Navarra) no és una bona solució i que és preferible un model federal que permeta a totes les comunitats autònomes assumir el màxim grau d’autonomia possible dins de la Constitució i un desplegament competencial tan profund com vulguen. Una qüestió diferent és que això haja d’instrumentar-se assumint sempre que els costos que això supose quan parlem de competències que requerisquen un cert desplegament en capital i infraestructures que només a partir d’una certa escala té sentit han de ser internitzats (el que, per exemple, pot ser un incentiu important per a promoure algunes fusions de comunitats autònomes de dimensions reduïdes que, per a optar a certes competències de manera eficient i aprofitant les economies d’escala, haurien d’anar a aqueixa agregació voluntària). Aquest model simètric, però amb asimetries segons la vocació de cada territori, té l’avantatge addicional de permetre expressar les diferents preferències que els ciutadans de les distintes parts d’Espanya hi tenen. És una bona cosa que puguen conviure models més avançats i altres que ho siguen menys, si així ho prefereixen les poblacions respectives. Entre altres coses, perquè també és una manera de comprovar quins, al capdavall, funcionen millor i permetre que siguen seguits pels altres. Però això no ha de suposar en cap cas que uns, si volen assumir el risc i els costos de més autogovern, puguen fer-ho mentre que altres, per no se sap molt bé quines raons, ho tinguen vedat. Tot el nou Títol VII de la futura Constitució hauria de ser elaborat tenint aquesta directriu al pensament.

2. Pel que fa a aquesta qüestió, tant Catalunya com la Comunitat Valenciana arrosseguen un contenciós important amb el model de finançament autonòmic existent. Encara que l’art. 158 CE ja conté una referència a aquesta qüestió, és obvi que ha estat innecessària i el seu valor jurídic no s’ha considerat prou per a garantir una igualació justa, així que una futura reforma constitucional hauria de blindar la idea que tot repartiment de fons ha de garantir almenys que el finançament per capita per a la prestació de serveis bàsics de ciutadania siga igual en tot el territori de l’Estat, sempre, això sí, que ho computem a partir d’una càrrega fiscal equivalent. Juntament amb la constitucionalització d’aquest postulat, hauria de quedar clar que les ineficiències en el desplegament autonòmic (per exemple, assumint competències per a les quals les economies d’escala existents no farien aconsellable certs desplegaments en territoris amb una grandària o població determinades) no han de comportar més finançament per a “compensar-les”, perquè això suposa un incentiu evidentment pervers. Han d’establir-se mecanismes per a descoratjar la microparcel·lació del mapa autonòmic ja produïda i tractar de revertir-la en els casos en què és ineficient. A més, les diferències en la càrrega fiscal que suporten els ciutadans de cada CA com a transsumpte legítim de les seues prioritats polítiques expressades pels seus ciutadans sobre això sí que han de tenir, en canvi, conseqüències quan redueixen la recaptació, no com ocorre fins ara. La major llibertat de totes les CA per a establir els seus règims fiscals han d’anar, doncs, de la mà d’una major coresponsabilitat i d’una definició exacta de quins àmbits són salvaguardats constitucionalment pels mecanismes de perequació social i territorial propis d’un estat social i democràtic de dret i quins, en canvi, són terreny on poder expressar diferències de model i de nivells de protecció social o d’ambició en la prestació dels serveis públics.

3. La Comunitat Valenciana té ja alguns contenciosos amb l’Estat, com el que s’ha produït a propòsit del dret civil valencià, que hauran d’aparéixer en el debat. La reivindicació del dret civil valencià ha aglutinat totes les forces polítiques valencianes amb l’excepció de Cs en la crítica a l’Estat, que ha anul·lat lleis civils sobre dret de família o successions aprovades per les Corts a l’empara de l’Estatut del 2006 perquè el Tribunal Constitucional entén que l’Estatut no permet a la Comunitat Valenciana legislar sobre aquestes matèries, a diferència del que és el cas d’altres CA. Aquesta asimetria és justificada pel mateix Tribunal Constitucional invocant fins i tot els Decrets de Nova Planta i la codificació franquista dels drets civils forals, la qual cosa resulta evident que és un suport democràtic més aïna magre per a discriminar de manera tan flagrant a unes regions enfront d’altres, màximament quan els valencians han expressat de manera reiterada i molt majoritària la voluntat de regular aquestes qüestions, fins i tot en el mateix Estatut del 2006. Si és bo que hi haja regions d’Espanya amb dret civil propi, no s’entén que només siga així en alguns casos; de la mateixa manera que si es considera que seria millor que el dret civil fora únic per a tot l’Estat no hi ha cap lògica en el fet que raons històriques derivades d’accions autoritàries emparen els uns, però no els altres. De nou, en aquest cas, donar solució als interessos valencians podria conformar un punt de trobada interessant per a una reforma constitucional que generaria beneficis de caràcter general.

Una solució possible a aquest problema concret, que ja s’ha proposat, podria passar per la incorporació d’una nova Disposició Addicional a la Constitució espanyola, a la manera de la que ja tenen alguns territoris espanyols, declarant formalment desautoritzats els Decrets de Nova Planta i qualsevol conseqüència jurídica que se’n poguera derivar, I també entenent preservades les institucions forals de garantia de l’autogovern d’aquells territoris que en van tenir en les formes que els donen en l’actualitat els seus estatuts d’autonomia. Una previsió d’aquesta índole tindria l’avantatge de fer menys rígida tota la qüestió, a més, no sols en relació a València sinó també respecte de tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, inclosa Catalunya. A partir d’aquesta acceptació constitucional del que alguns autors han anomenat el “model pactista de la Corona d’Aragó” donaria marge de maniobra constitucional renovat als pactes polítics periòdics per a actualitzar els models de repartiment del poder territorial que el nostre sistema ha demostrat que requereix per a poder funcionar.

4. Cal recordar, a més, que la Comunitat Valenciana té pendent una reforma del seu Estatut des del 2011, referent a inversions estatals, paralitzada. I això ja des de fa tres legislatures en el Congrés dels Diputats, perquè l’agenda de les Corts Generals no té a bé atendre al tràmit degut respecte d’una reforma estatutària ja aprovada en l’àmbit autonòmic. Es tracta d’una reforma sobre proporcionalitat de la inversió estatal, la qual cosa indica que potser aquest element hauria de ser objecte també d’algun tipus de referència en la futura reforma constitucional. Però, sobretot, ens alerta de la poca importància que ha merescut i mereix històricament l’autogovern valencià, fins al punt que és possible deixar en el limbe constitucional una decisió de les Corts valencianes sense que passe res. Una participació valenciana activa en el procés de reforma, així com l’aprofundiment en els mecanismes democràtics i participatius que han de portar-hi des de totes les institucions valencianes, convertint la ciutadania en actor principal de tota participació en el procés que es puga articular des del País Valencià, potser ajudaria a canviar aquesta percepció capitidisminuïda de l’autonomia valenciana. Totes les reivindicacions més o menys compartides per una majoria d’actors polítics valencians (per exemple, la desaparició de les diputacions provincials) podrien i haurien de ser portades al procés de reforma des d’una perspectiva integradora (així, proposant que la Constitució incrementara la dimensió federal de l’Estat permetent expressament que, sobre l’organització interna de les administracions dins d’una autonomia, fóra aquesta qui tinguera l’última paraula) i donant amb això solucions que poden servir de model que s’ha de seguir per a un pacte integrador en benefici de tot Espanya i d’altres actors implicats. Com més “valenciana” siga la futura reforma, en definitiva, millor. Millor per a nosaltres, per descomptat. Però millor també per a Espanya, que per a aconseguir una eixida a aquesta crisi necessita solucions a mitjan camí. I a mitjan camí és, més o menys, just on estem nosaltres.

En definitiva, i per acabar, és evident que la situació a Catalunya ha donat ja lloc a una completa crisi constitucional respecte de la qual ni els valencians ni les nostres institucions ens podem desentendre, ja en aquest punt, perquè, si ho continuem fent, les conseqüències seran molt nocives per a l’autogovern valencià. De fet, ja ho són, si ho pensem mínimament: la paràlisi política d’aquests anys ja ha retardat qualsevol pacte sobre finançament autonòmic, tan essencial per a la Comunitat Valenciana, i sembla que així continuarà la cosa (pròrroga pressupostària per al 2018), allargant i agreujant un problema, ja veurem fins quan. És només un exemple, però significatiu, que mostra que la inacció no pot ser la resposta. Convé que partits i agents polítics, així com Consell i Corts valencianes, es posen a treballar ja des d’aquesta perspectiva, perquè més tard o més prompte aquest treball preparatori no pot sinó rendir els seus fruits… així com també tindria conseqüències molt pernicioses que la prudència mal entesa o la deixadesa ens feren arribar al punt de solució d’aquest conflicte, siga quin siga, sense els deures fets. Recorde’s, una vegada més, el que ha passat inevitablement en aquest país quan la política es fa sense el nostre concurs actiu i sense que siguem capaços de participar-hi i aportar-hi. I, en aquest punt, és ja impossible negar que per a donar la solució a la crisi constitucional generada es farà política, i que serà política que afectarà no sols Catalunya sinó tot Espanya de manera directa. També, i fins i tot amb més intensitat que altres, el País Valencià. Així que, per una vegada, hem de garantir que la pròxima reforma constitucional es faça també des de València com a millor mecanisme per a evitar que no acabe sent una reforma, al capdavall, molt nociva per als interessos valencians.

*Andrés Boix Palop és professor de dret administratiu en la Universitat de València-Estudi General

Si este enunciat ja pareix massa alambinat, el mateix pot dir-se del romanç de joventut del PSOE amb el dret d'autodeterminació. Paradoxalment, el partit que, ara per ara, més vinculat té el seu futur proper (si no és un 'farol' o pretext la invocació que fa Podemos d'este i a expenses de les abstencions dels nacionalistes catalans) a este assumpte. En els últims mesos, de fet, el tema s'ha inserit en l'agenda política al més alt nivell. Molt per damunt de lleis d'emergència social i unes altres qüestions que pareixien més prioritàries, en este cas, per als partits d'esquerres.

I esta improvisació remet, a la que es va produir entre els partits de l'esquerra espanyola (PSOE, PSP i PCE) durant els anys setanta del segle passat, quan l'antifranquisme funcionà com un aglutinador d'idees-força, en ocasions, mesclades amb precipitació.

La fusió entre materialisme històric i nacionalisme podia interpretar-se com “el més difícil encara”, però la dialèctica marxista es pot assimilar a una matrioska. Ergo: els problemes entre classes no es resoldran fins que no es resolga el problema nacional.

La influència d'estos determinismes, extrapolats dels manuals de descolonitzacions com la d'Argèlia, es manifesta en les disposicions dels partits esquerrans durant la citada dècada dels setanta. Tot i que estes posicions van tornar-se immantenibles, només uns pocs anys després, com afirmen els professors De Blas, Cotarelo i Tezanos en 'La transición democrática española' (1989).

Este progressiu oblit d'una reivindicació que, en realitat, no estava ni entre les prioritats ni en l'ADN de l'esquerra espanyola, reflectix la improvisació abans comentada.

Si, en les ponències del congrés socialista de Suresnes (1974), hi havia lloc per al dret d'autodeterminació; cinc anys després, en l'Extraordinari XXVIII Congrés, la Realpolitik del moment ho impregnava tot. Ja no hi havia espai ni per al marxisme, com a ideologia oficial, ni per al dret d´autodeterminació.

Històricament, s'ha considerat que la socialdemocràcia és un amortiguador funcional de les tensions territorials, puix contribuïx a una absorció dels conflictes centre-perifèria mitjançant la mobilització i connexió de recursos i problemàtiques, de manera transversal i interterritorial.

No obstant, ara per ara, la seua força (en especial, per estos indrets) està molt minvada i, molt lluny, s'escolta el ressò del concepte “nació de nacions”, formulat, precisament, per un socialista castellà (la història està plena de catarsis fenomenals), Anselmo Carretero.

Eixe és el marge de maniobra socialista (fins i tot, va ser inspiració constitucional), però, en este sentit, tot fa pensar que les teories de Carretero s'han aigualit en el café para todos que conreen per Andalusia.

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona. President de l'associació Federalistes d’Esquerres no està d'acord amb el procés sobiranista obert a Catalunya. Creu que els motius que s'esgrimeixen per reclamar la ruptura amb Espanya es poden resoldre i són contingents, i considera que el procés serà traumàtic i afectarà la vida en comú dels catalans. Col·laborador habitual i articulista en diferents mitjans de comunicació, Cruz subratlla que la lectura que es va fer de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va ser política i esbiaixada.

Vull començar parlant, si li sembla, de Jordi Pujol. Acaba de confessar que, durant més de 30 anys, la seva família ha tingut una herència milionària en comptes estrangers sense declarar. Com creu que pot afectar això al procés sobiranista?

Josep Rull, recentment ascendit a número dos de Convergència, s'ha apressat a declarar que Jordi Pujol hauria d'abandonar la Presidència d'Honor del partit [i així ha acabat passant, juntament amb la renúncia a la resta de càrrecs, despatx i sou com a expresident de la Generalitat]. És una manera de reconèixer, òbviament sense voler, que l'episodi dels comptes de la família Pujol a l'estranger danya severament a Convergència. El que està per veure és en quina forma danya al procés sobiranista i, més enllà, la imatge de Catalunya en general.

La notícia, en qualsevol cas, ha aparegut en un mal moment per al procés sobiranista, vull dir que la confessió no hagués tingut el mateix efecte fa un any que ara.

La suma, amb escassos dies de diferència, de la notícia de les balances fiscals que de cap manera ratifiquen la versió en la qual s'ha sustentat bona part de la reivindicació sobiranista dels últims temps, unida a la revelació que el patriarca va enganyar a la ciutadania catalana durant 34 anys, negant --en ocasions molest, en altres dolgut-- allò del que se li va acusar des de ben d'hora, implica una pèrdua de credibilitat del capital simbòlic del bloc sobiranista en tots els plànols francament severa. Una pèrdua de credibilitat que pot haver afectat a molts ciutadans que de bona fe van interioritzar alguns presumptes greuges, com les denúncies de corrupció reconvertides sistemàticament en campanyes contra la nació catalana. Ara, aquestes persones es poden sentir personalment enganyades i políticament estafades.

Es perd, segurament, credibilitat i alguna cosa més.

Pujol constituïa un actiu polític importantíssim del soberanisme. Precisament perquè mai va voler radicalitzar el seu soberanisme (encara que la seva resistència ara, a la vista del que hem sabut, adquireix una dimensió interessada, diferent a la qual se li atribuïa en el seu moment), la seva tardana conversió a l'independentisme semblava proporcionar un aval molt important a aquest. Però qui juga a identificar-se amb Catalunya, qui converteix els atacs que rep en atacs a Catalunya, quan queda en evidència, com ha ocorregut ara, danya també la imatge del seu partit, de la institució que ha presidit i, sobretot, del país. Els que tant s'acarnissaven amb el desprestigi de l’anomenada marca Espanya, han de provar dosis massives de la seva pròpia medicina. La marca Catalunya ha quedat severament danyada, i precisament per qui més es va servir d'ella, ara veiem que exclusivament per al seu propi profit. És possible que hi hagi un sector nacionalista que ja no vegi, després de tot el que s’ha sabut, més opció que l'independentisme, però tal vegada per a una altra l'ocorregut amb Pujol sigui ja el principi de la gran frustració que uns altres havien situat una mica més endavant en el temps.

Pujol va ser 23 anys president de la Generalitat. Quina va ser la raó o raons d'una etapa tan llarga i de tant poder?

Pujol va ser un mestre de l'ambigüitat, la qual cosa li permetia no solament recolzar a governs centrals de signe contrari sinó, tal vegada molt més important, pescar vots en caladors ideològic-polítics molt diversos. No eren poques les persones a Catalunya que, sense el menor problema de consciència, votaven a CiU en les autonòmiques i al PP en les generals. Tenien molt clar que eren forces polítiques que defensaven, des d'un cert punt de vista (l'econòmic) els mateixos interessos. No obstant, això no impedia a Pujol trobar suports en l'esquerra nacionalista (de fet, va mantenir neutralitzada a ERC mentre va governar).

Creu que la societat catalana va viure anestesiada durant el règim de Pujol?

Ningú accepta per a si mateix que ha estat anestesiat, de la mateixa forma que ningú accepta estar manipulat. En realitat, quan un llegeix o escolta a algú disposat a reconèixer aquestes coses, pot estar pràcticament segur que està davant d’un cínic. Després de la confessió de Pujol hi ha hagut hagiògrafes de Mas que s'han esquinçat teatralment les vestidures i s'han atrevit a escriure negre sobre blanc que caldrà fer una autocrítica col·lectiva per tanta sordesa davant els escàndols que ja es venien denunciant. Quan, en realitat, aquestes mateixes persones eren les que es tiraven a la jugular dels qui gosaven discrepar del discurs oficialista, utilitzant qualsevol crítica com a argument victimista-conspiranoic! No m'agrada el terme anestesiada, perquè encara té una connotació exculpatòria. L'entramat d'interessos, influències i clientelismes que conformava una nodrida xarxa a Catalunya afavoria objectivament a moltes de les persones que ara es fingeixen sorpreses, duent a terme un exercici de fariseisme polític realment espectacular.

Feta aquesta reflexió sobre el cas Pujol, m'agradaria que expliqués què són Federalistes d’Esquerres, quan sorgeixen i per què?

Sorgim una mica abans de la Diada de 2012. Som un grup de persones que no ens coneixíem personalment. Hi ha professionals, professors universitaris… Ens coneixíem perquè ens havíem llegit i vèiem que teníem certa sintonia. Coincidíem en l'anàlisi de la deriva que estava prenent la situació a Catalunya. En aquell moment, Convergència anava del braç del PP. Hi havia una aliança de dretes molt explícita. Ens va semblar que era important llançar un missatge federalista i especialment d'esquerres. D'esquerres, en general. No d'una esquerra partidària. Després de la Diada, Mas va convocar unes eleccions anticipades i nosaltres el que vam fer va ser elaborar un manifest, una crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ho vàrem presentar en un acte massiu al teatre Goya just el dia que començava la campanya electoral. No participàvem en la campanya electoral. Només encoratjàvem als catalans a que votessin a alguna força federalista i d'esquerres. En un primer moment, ens vàrem quedar aquí.

Què els va motivar a fer un pas més?

CiU va guanyar les eleccions, però va perdre 12 escons. I Artur Mas en comptes de dur a terme una reflexió analitzant els resultats que havia obtingut, una autocrítica, va dir que ho mantenia tot igual, solament que s'aliava amb una altra gent. Aquesta gent va ser ERC, la qual cosa es va traduir en un aprofundiment de la deriva sobiranista. Ens va preocupar. Vàrem elaborar un segon manifest i ens vàrem constituir com a associació. Som una associació que ha dut a terme diferents activitats. La més visible va ser una invitació al polític i professor canadenc Stéphane Dion. El vam portar a Barcelona. Va anar també a Madrid, on va donar una conferència al Congrés dels Diputats. Es va entrevistar amb el ministre José Manuel García Margallo. Va ser un acte d'afirmació federalista. Posteriorment vam portar al professor Jacques Leclerc. La nostra idea és difondre la cultura federal i mostrar que la sortida federal és la millor solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya.

En què consistiria aquesta proposta federal?

S'ha dit moltes vegades que Espanya és un estat prefederal. Per evolucionar cap a un estat federal ple caldria introduir una sèrie de canvis. Seria necessària una càmera de representació territorial. Faria falta establir d'una forma molt clara les competències del govern federal i el de les federacions. Caldria elaborar, en el cas d'Espanya, una fiscalitat adequada. Però els principis fonamentals del federalisme haurien de ser la transparència, la lleialtat, la cooperació i la solidaritat. En un estat federal el que està passant aquests dies a Espanya a propòsit de les balances fiscals seria impensable. Això demostra que a Espanya no hi ha cultura federal. No hi ha lleialtat ni transparència. Com pot ser que els comptes d'un país siguin objecte de discussió, que no se sàpiga si s'està aportant de més o de menys. Com pot ser que un país que porta prop de 40 anys amb un sistema autonòmic estigui encara plantejant què es fa amb els diners o quines formes de solidaritat accepta. No pot haver-hi aquesta opacitat. Un estat federal és aquell en el qual les entitats federades formen part d'un tot. En un estat federal no tenen sentit les relacions bilaterals. El que s'ha d'acceptar és que cadascuna de les parts se senti part d'un tot i pugui assumir la representació del tot.

El procés federal que plantegen implica necessàriament reformar la Constitució. No és així?

Nosaltres som partidaris d'una reforma en profunditat de la Constitució. Catalunya és l'epicentre de la crisi del sistema espanyol, i aquesta crisi és una crisi econòmica, social i política. Totes les institucions estan en qüestió, des de la Judicatura fins a fa un mes la Prefectura de l'Estat. Hi ha una enorme desafecció. Això sembla necessitar una cirurgia en profunditat. Però s'ha d'anar més enllà del tema català. La reforma ha d'abastar moltes més coses. També la llei de partits, la llei electoral. I se li hauria de concedir a la ciutadania, en el moment que fos oportú, l'última paraula sobre la forma de l'Estat que es vol: monarquia o república. Això no vol dir que hagi de ser ara. Cal plantejar-ho en el marc d'una reforma constitucional. El programa de màxims seria una reforma en profunditat de la Constitució. És possible que aquest horitzó de màxims sigui molt complicat i calgui rebaixar les expectatives. En una negociació sempre és així. L'esquerra no pot pretendre modificar la Constitució ella sola. La Constitució és per a tots. No la fa solament la dreta o solament l'esquerra. Cal fer-ho de comú acord.

Tal com està plantejada ara, creu es farà la consulta?

No crec, la veritat. És altament improbable. Més enllà dels elements de xafardeig, el que diuen uns i el que diuen uns altres, hi ha una dada que és objectiva i és que la consulta no és legal i les persones que tenen la capacitat de decidir i el poder perquè no es faci la consulta, ja han dit que no estan disposades a què es faci. Es pot portar al Tribunal Constitucional. Si qui té el poder per desencadenar els mecanismes que impedeixin la consulta diu que no la permetran, hi ha molt poques probabilitats que es faci. Fins i tot, en ocasions, abans d'entrar en un programa de televisió, qui en directe defensa que la consulta es realitzarà, reconeix que molt probablement no es farà.

L'altre dia, en la reunió entre Artur Mas i Mariano Rajoy, Rajoy va tornar a deixar clar que la consulta és il·legal, i Mas que té previst convocar-la emparant-se en la legalitat catalana.

El manteniment de les posicions prèvies en l'assumpte de la consulta es podia donar per descomptat. Tant Rajoy com Mas estaven massa presos de les seves paraules com per, d'un dia per a un altre, canviar tan ràpidament d'opinió, i menys en públic. Però el fet que aquesta vegada Mas no repetís l'escenificació que va fer fa dos anys amb el pacte fiscal és almenys un indici positiu, que no veu possibilitat alguna de treure rendiment a un suposat cop de porta de Rajoy. M'atreveixo a aventurar que en els propers temps, al costat dels tòpics missatges per reafirmar als convençuts segons els quals es manté intacte el full de ruta, el procés és imparable, etc., començarem a escoltar, cada vegada amb major freqüència, missatges alternatius que insistiran en el que ja s'ha començat a dir: que aquesta batalla va per a llarg, que el dia 9 de novembre no s'acaba tot, etc, indicadors clars del que, d'altra banda, és un secret a veus: que fins als més fervorosos defensors de la consulta donen per descomptat que no es farà. La qüestió és si no mereixen algun tipus de retret polític els qui continuen inflamant a la ciutadania catalana presentant com a imminent un esdeveniment que ni ells mateixos tenen cap fe en què es vagi a produir.

Si es té tan clar que la consulta no es realitzarà, creu que s'està enganyant al poble català?

Vist així és un plantejament una mica dur. Prefereixo plantejar-ho d'una altra manera. Hi ha un sector de forces polítiques catalanes, l'anomenat bloc sobiranista, la cohesió del qual penja d'un fil. I aquest fil és la consulta. Diuen que representen a un 80% del Parlament, però el que els uneix només és la consulta. És molt cridaner que hi hagi forces polítiques que han fet bandera de la consulta i no obstant això quan se'ls pregunta que proposaran al seu electorat que votin, resulta que no ho tenen decidit.

De qui parla?

Estic parlant d'ICV i d’Unió Democràtica de Catalunya. Concretament, Unió, en el seu consell nacional de fa unes setmanes, va decidir que ajornava a final de setembre què votaria en la consulta. És molt xocant que una força política que està defensant de forma tan clara la consulta no sàpiga que proposarà votar.

Just aquests dies, Josep Antoni Duran-Lleida ha anunciat que deixarà la secretaria general d’Unió. A què ho atribueix?

Ja ho havia estat anunciant d'alguna manera. Duran és un gran especialista a fer crítiques agudes i pertinents però sempre després dels esdeveniments. Des del punt de vista polític està a tocar del poder, però des del punt de vista intel·lectual manté una distància crítica. Recordo unes declaracions seves després que acabés el procés estatutari en les Corts Espanyoles, amb moltes retallades, que eren molt critiques amb el procés estatutari a Catalunya denunciant que havia anat molt malament. Les declaracions eren acceptables. El sorprenent és que no les hagués fet quan s'estava elaborant l'Estatut a Catalunya. Crec que, en termes generals i aplicables a Unió i a la resta de grups parlamentaris, menys al PP i ERC, el procés està dividint a les forces polítiques a Catalunya. Fins i tot, pensant-ho bé, es podria afegir al PP. Acabem de saber que la senyora Montserrat Nebrera es vol presentar per CiU. Una senyora que va voler ser la líder del PP català se’n va CiU perquè diu que les actituds del PP l'han llançat en braços de l'independentisme. Sembla que fins i tot en sectors del PP, la consulta o el procés sobiranista ha provocat divisions. Excepte ERC, la resta de forces estan danyades pel procés.

Per què no convé una ruptura entre Catalunya i Espanya?

L'opció independentista és una opció absolutament legítima. El que s'ha de discutir és si les raons que es posen damunt de la taula per dur a terme un procés tan traumàtic com és el de la independència són proporcionals.

I ho són?

La sensació que tinc és que els motius que s'esgrimeixen són extremadament contingents. Un dels habituals és el maltractament fiscal, Espanya ens roba, i ara sembla que roba menys, o roba més als madrilenys. El greuge fiscal o el maltractament fiscal és corregible. El mateix govern de la Generalitat deia fa tres anys que l'acord fiscal aconseguit era el millor que s'havia aconseguit. És possible que, en els últims tres anys, s'hagin torçat tant les coses que l'única solució passa per la independència? Quins altres elements hi ha que no es puguin resoldre? Per descomptat, que hi ha tot un seguit de elements de greuge. En qualsevol estat autonòmic o federal, hi ha motius de greuge. En les anteriors balances fiscals, no en les que van presentar l'altre dia, hi havia una comunitat, Balears, que era contribuent neta, i ningú treia la conclusió que havia de ser independent. La major part d'arguments que es plantegen són sobrevinguts. Recentment s'ha afegit la llei Wert. Però crec que gens del que s'està dient compensa un procés tan traumàtic, des del punt de vista de la vida en comú, com és el procés d'autodeterminació. A això cal afegir totes les pèrdues que patiríem. Escolto a les autoritats europees i totes diuen que Catalunya no es podria mantenir a Europa de la manera actual. Crec que la proposta de la independència no es correspon amb el greuge, que sembla que es pot resoldre, i sembla que tal com es planteja ara, la proposta per solucionar el greuge crea més problemes. Per què volem la independència si ens empobrirem més? No tindrem accés a l'euro, ni al crèdit europeu, de què ens servirà?

Considera que tot el procés sobiranista, si no se celebra la consulta, pot ser la fi de la carrera política d'Artur Mas?

El final de la carrera política de Mas ja s'ha produït. El filòsof francès Jean Braudillard utilitzava una metàfora que té gràcia. Deia que, de vegades, en la història de les societats hi ha una aparença de vida que és enganyosa. Passa com amb els cadàvers. Quan algú acaba de morir, durant un període curt de temps, li segueixen creixent el pèl i les ungles. La metàfora és aquesta. Crec que la fi de la carrera política de Mas s'ha produït encara que ell segueixi actuant. Per què ho dic? Molta gent sobre les propostes que fa el president del Govern, Mariano Rajoy, diuen que ERC no les acceptarà. No diuen que Mas no les acceptarà. Es dóna per descomptat que Mas no té autonomia política. I en política si no tens autonomia política, no tens autoritat. I si no tens autoritat, estàs mort. És com el cadàver al que li segueix creixent el pèl. La sensació que transmet Mas és la d'un polític que ja no té autonomia.

Si, com vostè diu, no se celebra la consulta, Mas convocarà unes eleccions plebiscitàries?

Ho veig possible, però em semblaria molt insensat. Lluny de resoldre res, nomes serviria per fer més gros el problema. Segons totes les enquestes, CiU seguiria perdent vots. En les últimes eleccions europees, CiU va perdre vots. I, quina va ser la interpretació de Convergència? No passa res. El que hem perdut, s’ho ha endut ERC, així que el procés continua endavant. Imaginem per un moment que Alfredo Pérez Rubalcaba, la nit del 25 de maig, hagués dit que, tot i que el seu partit, el PSOE, havia perdut vots ell estava content perquè Podemos havia tret uns bons resultats. La gent li hagués dit si estava boig. Mas no podia estar content perquè un partit proper hagués guanyat vots. Rubalcaba va dimitir i a tothom li va semblar normal. No obstant això aquí, Mas segueix perdent vots i l'argument que es dóna és que ERC puja. Aquest és el suïcidi del partit i del líder que l’està portant a la destrucció.

Quan i com es produeix segons vostè aquest auge del sobiranisme?

L'altre dia ho intentava explicar en un article que es titulava Com hem arribat fins a aquí? Crec que hi ha elements de diferent rang o profunditat. Hi ha una sèrie de sobiranistes que pensen que la situació es va torçar en 1714, quan, segons ells, Catalunya va perdre les seves llibertats institucionals i va passar a ser pràcticament colonitzada per Espanya. Aquests independentistes creuen que Catalunya és un subjecte polític. És igual que hi hagi José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero o Rajoy. La raó del seu independentisme no és conjuntural. Després estarien els nacionalistes, que durant dècades han estat la gran base social de Catalunya. Hi ha una cosa important en el nacionalisme, una pulsió consubstancial, i que és l'aspiració a un estat propi. Aquesta aspiració sempre hi és. I a Catalunya també. En els primers anys de la dècada del 2000, quan va haver-hi un problema d'infraestructures amb Renfe, va haver-hi una manifestació encapçalada, entre uns altres, Josep- Lluís Carod-Rovira i Mas. La pancarta era Dret a decidir en lletres molt grans i sota, en petitó, en infraestructures. La campanya pel Dret a decidir no és alguna cosa que hagi sorgit ara.

Molts diuen que la sentència del Tribunal Constitucional de l'Estatut, l’any 2010, ha estat una fàbrica d’independentistes?

Crec que la cosa es va començar a torçar i es descontrola com a conseqüència del procés estatutari. És un procés absolutament absurd a moltes bandes. Aquí si que subscriuria aquella frase de Pujol de: “No hem agradat i no ens hem agradat”. La quantitat d'errors polítics que es van cometre van ser enormes. Crec que el millor que podrien fer Catalunya i Espanya és fer creu i ratlla. No convé donar més voltes a aquest procés desafortunat per tots els costats, encara que no tothom té la mateixa responsabilitat. No és el mateix el que va dir Zapatero d'aprovar l'Estatut que sortís del Parlament que la mala fe del PP muntant taules contra l'Estatut. Sobre la sentència, el propi Mas va dir que ell no era independentista però que la sentència li’n va fer tornar. He parlat amb constitucionalistes, gent que sap d'això, i diuen que no és veritat que la sentència del Constitucional sigui un cop definitiu contra l'autogovern de Catalunya. El que el Constitucional li retreia al legislador no era el fons sinó la forma. S'havia intentat introduir una seriosa de reformes a través d'un esquema de bilateralitat, com si fos una relació foral, alguna cosa que constitucionalment no era admissible, però que es podia plantejar per altres vies. Tant és així que el govern de Zapatero, en un primer moment, va intentar recuperar a través de lleis orgàniques algunes de les propostes que s'havien perdut amb la sentència del Constitucional. Crec que hi ha hagut una interpretació de la sentència del Constitucional política i esbiaixada.

En el seu llibre, Una comunidad ensimismadaUna comunidad ensimismada, parla vostè d'una Catalunya silenciada. No són plurals TV3 i Catalunya Ràdio?

No ho són. És molt greu. I em preocupa la resposta que donen quan se'ls retreu això. O bé neguen l'evidència, cosa bastant cridanera, o diuen que TVE i Telemadrid fan el mateix. Jo no vull per Catalunya una Telemadrid catalana. Aquest tipus d'actituds impliquen un dèficit democràtic i enrareixen la vida col·lectiva.

Aquesta Catalunya silenciada, afecta a altres camps?

És molt curiós que molts dels que retreuen erròniament als espanyols que utilitzen la Constitució com si fos un text sagrat i intocable no permeten que es plantegin determinades qüestions, temes tabú. Qualsevol ciutadà català sap que el tema de la llengua és un tema minat, en el qual és molt difícil entrar. Ni tan sols per plantejar qüestions tècniques. Ernest Maragall [exconseller d'Educació de la Generalitat pel PSC], que no és cap espanyolista, va plantejar incloure una hora més de castellà a les escoles. Es va posar el crit en el cel. No tindria sentit que després de prop de 40 anys aplicant la immersió, ens asseguéssim i veiéssim com va i què es fa en altres països, o si és de debò un model d'èxit? Però, ara com ara, aquest debat no es pot plantejar a Catalunya.

El derecho a decidir no se puede conjugar, únicamente, dentro de las fronteras catalanas, como si más allá del Ebro no hubiera nada. Este fue uno de los varios mensajes que más aplausos levantó anoche entre las 300 personas que llenaban el auditorio de Cotxeres de Sants, donde varias tonalidades de la izquierda catalana escenificaron la pluralidad de sensibilidades que hay alrededor de la defensa de la consulta del 9-N. Muchas de ellas, por no decir la totalidad de las que ayer se expresaron, vincularon el derecho a decidir de los catalanes con la necesaria solidaridad con los anhelos republicanos de una parte importante de la sociedad española, combatiendo así la tendencia individualista que predomina en determinados sectores del soberanismo.

El acto, con el nombre de #DecidimRepública e impulsado por el Movimient Laic y Progressista (MLP), sirvió para poner de manifiesto que los hipotéticos puentes con el Estado no pasan necesariamente por la vieja política. Sobre todo, después de unos días donde el foco mediático ha sido para el portavoz de CiU en el Congreso, Josep Antoni Duran i Lleida —considerado hasta hace poco como el hombre del diálogo con el Estado—, lo que se escenificó ayer es otro tipo de tercera vía. “Solidaridad entre pueblos”, “repúblicas ibéricas” o “procesos constituyentes en todo el Estado” es como los diferentes ponentes se refirieron al futuro en común que Catalunya podría compartir con una España republicana y territorialmente flexible.

Esta idea fue el hilo conductor del argumentario de Ada Colau, la primera en intervenir. La hasta hace poco portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) fue especialmente crítica con la actitud de CiU a raíz de la abdicación del Rey. “No vale defender el derecho a decidir en Catalunya y votar a favor o abstenerse con el debate sucesorio sobre la corona”, recordó la activista, que invirtió la misma energía en exigir el derecho a decidir de los catalanes sobre su futuro como pueblo, como en el de los españoles sobre el debate entre Monarquía y República. “Los catalanes que digan que lo que pasa en España no les importa no me representan”, insistió en un momento en que coge fuerza la posibilidad de que la activista presente una candidatura de cara las municipales en Barcelona, en la primavera de 2015.

Con estas palabras desacomplejadas de una de las voces más valoradas socialmente tanto en Catalunya como en el resto del Estado, se iniciaba un acto enmarcado en un catalanismo popular y solidario, con acentos federalistas, internacionalistas e independentistas. Y, como dejó claro Colau, si hay algún punto de encuentro entre ellos y los anhelos republicanos del resto del Estado, éste pasa por la radicalidad democrática. “La democracia no se mendiga, se ejerce, el 9-N y cada día, en Catalunya y España”, dijo entre aplausos. En la misma línea se manifestaron el grueso del mosaico de acentos de la izquierda catalana que sucedieron a Colau. Desde las filas más moderadas del PSC –cabe decir que la federación de Barcelona había mostrado más beligerancia que la dirección nacional sobre la abdicación del Rey— hasta las más beligerantes de Procés Constituent o la CUP, pasando por ERC, ICV, EUiA y representantes del movimiento vecinal, cultural y social de Catalunya.

Pese a lo que podía parecer sobre el papel, quién también insistió sobre los vasos comunicantes de una hipotética República Española y Catalana fue el portavoz en el Congreso de ERC, Joan Tardà. Seguramente el representante de los independentistas que más énfasis ha hecho tradicionalmente en la solidaridad entre pueblos. “Viva la república catalana, la república española, la de Euskal Herria y la de Galicia”, gritó para resumirlo en un: “Viva las repúblicas Ibéricas”. En la misma dirección se pronunció el líder de ICV, Joan Herrera: “los que quieren impulsar un proceso constituyente en España han de estar con la rebelión catalana, y los que queremos un proceso constituyente en Catalunya debemos estar con la rebelión española”, explicó.

El Régimen de la Transición se agota

Otro de los comunes denominadores del acto fue la coincidencia en el diagnóstico: el régimen surgido de la Transición se ha agotado. Así lo sentenció el profesor de Derecho constitucional de la UB, Gerardo Pisarello, quien explicó que la Constitución ha agotado buena parte de sus potencialidades garantistas “porque ha quedado subsumida en un régimen bipartidista y monárquico que bloquea cualquier interpretación democratizadora de la misma”. Procés Constituent, noticia en los últimos días por su voluntad de sumar sinergias con Podemos, asistió al acto por medio de la representación de la activista Esther Vivas. “Es necesario que los pueblos del Estado inicien procesos constituyentes independientes, coordinados y que se retroalimenten”, pidió la activista, que instó al independentismo catalán y al republicanismo de todos los pueblos que “empujen juntos, en una misma dirección”.

Una de las intervenciones más esperadas y que, de hecho, no figuraba en los primeros carteles promocionales, fue la del diputado de la CUP, David Fernández, que cargó contra la figura del monarca saliente: “Quién ha abdicado es un delincuente impune”, espetó. En tono irónico, parafraseó el spot de la multinacional Ikea y se dirigió al público diciendo: “Bienvenidos a la República de vuestra casa” y añadió, en este caso citando el cantautor Jaume Sisa: “Si es que hay casas de alguien”. La voz sindical la puso la Coordinadora Nacional de Jóvenes de CCOO, Aina Vidal, que insistió en la figura del monarca entrante: “Si Felipe VI está realmente preparado que se presente a unas elecciones”, dijo Vidal que, en alusión al PSOE, sentenció: “No se puede ser republicano por principios y votar a favor de la coronación de Felipe VI”.

Dos nombres importantes invitados, pero finalmente ausentes en el acto, fueron el de los activistas Arcadi Oliveres y Itziar González. Otros representantes del movimiento vecinal, activista, cultural o social, como Lluis Rabell (FAVB), Antonio Baños (Iaio flautas), Pere Camps (Festival Barna Sants) o Pau González (Movimiento Laico y Progresista), respectivamente, participaron en un acto organizado, astutamente, por este último colectivo. Pau González, uno de los artífices del formato y el cartel del acto, explicaba a este medio que, aprovechando el contexto político, el objetivo era, precisamente, escenificar las sintonías entre las reivindicaciones de más democracia existentes en Catalunya y en el resto de la Estado y, además, representar la pluralidad que hay en torno al derecho a decidir. “Queríamos llenar de significado el concepto derecho a decidir porque creemos que a veces se simplifica desde determinados sectores”, nos explicaba González. Ayer, en Sants, derecho a decidir fue inseparable de conceptos como democracia, república, fraternidad, solidaridad, cultura, educación, derechos y libertades. El tiempo dirá si se trata de una utopía o si un nuevo ciclo político va camino de nacer.

El dret a decidir no es pot conjugar, únicament, dintre de les fronteres catalanes, com si més enllà de l’Ebre no hi hagués res més que un immens desert sense ànima. Aquest és un dels diversos missatges que més aplaudiments va aixecar ahir al vespre entre les 300 persones que omplien l’auditori de Cotxeres de Sants, on diverses tonalitats de l’esquerra catalana van escenificar la pluralitat de sensibilitats que hi ha al voltant de la defensa de la consulta del 9-N. Moltes d’elles, per no dir la totalitat de les que ahir es van expressar, van vincular el dret a decidir dels catalans amb la necessària solidaritat amb els anhels republicans d’una part important de la societat espanyola, combatent així la tendència individualista que predomina en determinats sectors del sobiranisme.

L’acte, amb el nom de #DecidimRepública i impulsat pel Moviment Laic i Progressista (MLP), va servir per posar de manifest que els hipotètics ponts amb l’Estat no passen necessàriament per la vella política. Sobretot, després d’uns dies en què el focus mediàtic ha estat pel portaveu de CiU al Congrés dels Diputats, Josep Antoni Duran i Lleida –considerat fins fa pot l’home del diàleg amb l’Estat—, el que es va escenificar ahir és un altre tipus de tercera via. “Solidaritat entre pobles”, “repúbliques ibèriques” o “processos constituents arreu de l’Estat” és com els diferents ponents es van referir al futur en comú que Catalunya podria compartir amb una Espanya republicana i territorialment flexible.

Aquesta idea va ser el fil conductor de l’argumentari d’Ada Colau, la primera en intervenir. La fins fa ben poc líder de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser especialment crítica amb l’actitud de CiU arran de l’abdicació del Rei. “No val defensar el dret a decidir a Catalunya i votar a favor o abstenir-se amb el debat successori sobre la corona”, va recordar l’activista, que va invertir la mateixa energia en exigir el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur com a poble, com en el dels espanyols sobre el debat entre Monarquia i República. “Els catalans que diguin que el que passa a Espanya no els importa no em representen”, va ha insistir en un moment en què agafa força la possibilitat de que l’activista presenti una candidatura de cara les municipals a Barcelona, la primavera de 2015.

Amb aquestes paraules desacomplexades d’una de les veus més valorades socialment tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, s’encetava un acte emmarcat en un catalanisme popular i solidari, amb accents federalistes, internacionalistes i independentistes. I, com va deixar clar Colau, si hi ha algún punt de trobada entre ells i els anhels republicans de la resta de l’Estat, aquest passa per la radicalitat democràtica. “La democràcia no es pidola, s'exerceix, el 9-N i cada dia, a Catalunya i Espanya”, va dir entre aplaudiments. En la mateixa línia es van manifestar el gruix del mosaic d’accents de l’esquerra catalana que van succeir a Colau. Des de les files més moderades del PSC –val a dir que la federació de Barcelona havia mostrat més bel·ligerància que la direcció nacional sobre l’abdicació del Rei— fins a les més bel·ligerants de Procés Constituent o la CUP, passant per ERC, ICV, EUiA i representants del moviment veïnal, cultural i social de Catalunya.

Malgrat el que podia semblar sobre el paper, qui també va insistir sobre els vasos comunicats d’una hipotètica república espanyola i catalana va ser el portaveu al Congrés d’ERC, Joan Tardà. Segurament el representat dels independentistes que més èmfasi ha fet tradicionalment en la solidaritat entre pobles. “Visca la república catalana, la república espanyola, la d'Euskal Herria i la de Galícia”, va cridar per resumir-ho en un: “Visca les repúbliques Ibèriques”. En la mateixa direcció es va pronunciar el líder d’ICV, Joan Herrera: “els que volen impulsar un procés constituent a Espanya han d'estar amb la rebel·lió catalana, i els que volem un procés constituent a Catalunya hem d'estar amb la rebel·lió espanyola”, va explicar.

El Règim de la Transició s’esgota

Un altre dels comuns denominadors de l’acte va ser la coincidència en el diagnòstic: el règim sorgit de la Transició s’ha esgotat. Així ho va sentenciar el professor de Dret constitucional de la UB, Gerardo Pisarello, qui va explicar que la Constitució ha esgotat bona part de les seves potencialitats garantistes “perquè ha quedat subsumida en un règim bipartidista i monàrquic que bloqueja qualsevol interpretació democratitzadora de la mateixa”. Procés Constituent, notícia en els darrers dies per la seva voluntat de sumar sinergies amb Podemos, va assistir a l’acte per mitjà de la representació de l’activista Esther Vivas. “Cal que els pobles de l'Estat iniciïn processos constituents independents, coordinats i que es retroalimentin”, va demanar l’activista, que va instar a l'independentisme català i al republicanisme de tots els pobles que “empenyin junts, en una mateixa direcció”.

Una de les intervencions més esperades i que, de fet, no figurava en els primers cartells promocionals, va ser la del diputat de la CUP, David Fernàndez, que va carregar contra la figura del monarca sortint: “Qui ha abdicat és un delinqüent impune”, va etzibar. En to irònic, va parafrasejar l’espot de la multinacional Ikea i es va dirigir al públic dient: “Benvinguts a la República de casa vostra” i va afegir, en aquest cas citant el cantautor Jaume Sisa: “Si és que hi ha cases d’algú”. La veu sindical la va posar la Coordinadora Nacional de Joves de CCOO, Aina Vidal, que va insistir en la figura del monarca entrant: “Si Felip VI està realment preparat que es presenti a unes eleccions”, va dir Vidal que, en al·lusió al PSOE, va sentenciar: “No es pot ser republicà per principis i votar a favor de la coronació de Felip VI”.

Dos noms importants convidats, però finalment absents a l’acte, van ser el dels activistes Arcadi Oliveres i Itziar González. Altres representants del moviment veïnal, activista, cultural o social, com Lluis Rabell (FAVB), Antonio Baños (Iaioflautas),Pere Camps (Festival Barna Sants) o Pau González (Moviment Laic i Progressista), respectivament, van participar en un acte organitzat, astutament, per aquest darrer col·lectiu. Pau González, un dels artífexs del format i el cartell de l’acte, explicava a aquest mitjà que, aprofitant el context polític, l’objectiu era, precisament, escenificar les sintonies entre les reivindicacions de més democràcia a Catalunya i a la resta de l’Estat i, a més, la pluralitat que hi ha al voltant del dret a decidir. “Volíem omplir de significat el concepte dret a decidir perquè creiem que de vagades es simplifica des de determinats sectors”, ens explicava González. Ahir, a Sants, dret a decidir va ser indestriable de conceptes com democràcia, república, fraternitat, solidaritat, cultura, educació, drets i llibertats. El temps dirà si es tracta d’una utopia o si un nou cicle polític va camí de néixer.

El projecte polític de Procés Constituent passa per la radicalitat democràtica. En aquest marc, el dret a decidir dels catalans és innegociable, però ha de ser sensible amb altres processos constituents. Com és el cas de les manifestacions republicanes d’una bona part de l’esquerra espanyola, que ha vist en l’abdicació del Rei Joan Carles una bona oportunitat per canviar el règim monàrquic sorgit de la Transició. Per connectar les dues reivindicacions, el moviment que lideren la monja Teresa Forcades i l’activista Arcadi Oliveres, veuria amb bons ulls integrar a Podemos, la gran revelació de les europees amb més d’1,2 milions de vots, en la pluralitat de moviments i famílies polítiques que representa Procés Constituent.

De fet, aquest matí la monja benedictina Teresa Forcades ha parlat clar a TV3 sobre aquesta qüestió: “Seria desitjable que Podem entrés a formar part de Procés Constituent”. La d’aquest matí, però, no era la primera vegada que Forcades manifestava la seva sintonia amb la formació de Pablo Iglesias. De fet, el passat més de maig, havia participat en un acte de campanya de Podemos a l’Hospitalet, malgrat que Procés Constituent, com a moviment, no va demanar explícitament el vot per cap formació. Val a dir, també, que en el cas de Podemos i Procés Constituent el flirteig ha estat cosa de dos. El líder de la formació revelació, Pablo Iglesias, ja havia dit sobre el moviment que havia estat “dels més inspiradors” a l’hora de dissenyar l’estratègia del seu partit.

Val a dir que, a banda de la Teresa, algunes persones del Procés Constituent a títol individual han contribuït i treballat conjuntament amb Podemos durant la campanya electoral en vistes al 25-M. Molts d'ells propers a l'esquerra anticapitalista, aixoplugada parcialment a Catalunya per Revolta Global. Com ha explicat la Teresa, Podemos, com Procés Constituent, coincideixen en el concepte de ruptura: “No es tracta de posar pegats a un sistema que ja no funciona, sinó de canviar-lo”. I és aquesta visió compartida sobre la fi d’un cicle la que els ha portat a coincidir en actes, debats i xerrades on s’han anat reforçant els vincles entre les dos processos. El resultat electoral, sorprenent inclús per a Forcades, confirma, ha dit, que les coses comencen a estar madures per activar aquesta ruptura.

Amb aquestes declaracions, Forcades ha dibuixat la posició del moviment pel que fa a la connexió de dos temes fonamentals: el dret a decidir, amb el 9-N a l’horitzó, i les reivindicacions republicanes arran de l’abdicació del Rei Joan Carles. I ho ha resolt en termes de solidaritat: “Els catalans no podem demanar solidaritat internacional i no ser solidaris amb altres moviments que expressin llibertat”. I és que per a la monja, l'abdicació del Rei suposa “una gran oportunitat” per obrir un procés constituent a Catalunya i a la resta de l’Estat i “reconsiderar els marcs de convivència”. Per això, ha explicat, seria un error que els independentistes catalans es desentenguessin de les aspiracions republicanes d'una part de la societat espanyola.

La croada de Procés Constituent per mirar de teixir una àmplia i plural candidatura unitària de cara les eleccions autonòmiques de 2016, ha tingut, fins ara, etapes més i menys lluïdes. Després de la crida a ICV-EUiA i la CUP per teixir una aliança de “ruptura” les respostes han estat divergents. Si des de les files ecosocialistes es van deixar estimar i la posició va ser d’obertura al diàleg; des de la CUP, en canvi, es va criticar, manifest inclòs, que llancessin la proposta a través dels mitjans. De fet, tota i la coincidència programàtica entre el moviment i la CUP, en diverses ocasions els segons han hagut de matissar algunes informacions difoses pels primers. Caldrà veure, doncs, com aquest moviment, estès per tot el territori català amb més d’un centenar d’assemblees, és capaç de convèncer les diverses tonalitats de l’esquerra alternativa i, si finalment, aconsegueix el seu ambiciós objectiu d’irrompre, des de baix, en l’escenari parlamentari català.

El president del Govern, Mariano Rajoy, va reafirmar aquest dimarts la seva intenció de no permetre la consulta catalana, durant la primera jornada del Debat sobre l'Estat de la Nació al Congrés. De les 44 pàgines del discurs del President, tres van estar dedicades al debat sobiranista català. En elles els arguments van tornar a enquadrar-se dins del discurs que el PP repeteix sense variació des que va arribar al govern, com són la impossibilitat jurídica, la història compartida o els eventuals perjudicis per a l'economia. Però Rajoy va deixar anar una novetat en la seva llista de raons: el “dret a decidir del conjunt del poble espanyol”.

“Ningú unilateralment pot privar al conjunt del poble espanyol del seu dret a decidir sobre el seu futur”, va assegurar el president, després de manifestar la seva “preocupació” pels catalans. Al que sí que es va mostrar obert Mariano Rajoy a la recta final del seu discurs és a una modificació de la Constitució: “La Constitució pot ser reformada. Tots els que pretenguin la seva modificació poden plantejar-la ”, va recordar el líder del PP. Això sí, “seguint les regles que la pròpia Constitució estableix”. Per tant, una fórmula impossible sense el concurs del PP mentre duri la seva majoria absoluta.

Precisament a la modificació de la Constitució es va referir el conseller de Presidència, Francesc Homs, per rebatre a Rajoy. “El discurs de la legalitat és absurd, la Constitució espanyola no estableix cap límit”, va assegurar Homs, que va reconèixer no haver vist el discurs de Rajoy. Des de la Generalitat es va demanar “diàleg sense línies vermelles”, una fórmula que havia utilitzat un dia abans la comissària europea Vivian Reding per demanar diàleg entre els governs central i autonòmic.

A aquesta reclamació es va sumar al debat del Congrés el portaveu de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. “Si no vol veure una Espanya amputada”, li va etzibar Duran, “segui a dialogar”. “Fora de tòpics i frases fetes dirigides a no sé qui, com pensa frenar Rajoy un procés democràtic i fet des de la legalitat en l'Europa del segle XXI?”, es va preguntar des del Parlament Jordi Turull, portaveu de CiU.

Amb més duresa, el portaveu adjunt d'ERC, Oriol Amorós, va assegurar que la negativa del Govern demostra que “no entén Catalunya ni el panorama internacional” i que l'immobilisme de Rajoy li fa “perdre legitimitat com a governant democràtic”. La portaveu d'ICV-EUiA al Parlament català, Dolors Camats, va censurar la postura exhibida pel Govern, que segons ella és “intransigent” i està “marcada per l'agenda de l'extrema dreta i d'UPyD”.

El líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va dedicar també una part de la seva intervenció al debat sobiranista que té lloc a Catalunya. Rubalcaba va retreure a Rajoy que tota la seva acció davant la “crisi catalana” sigui reclamar “ritualment” la unitat d'Espanya, i alhora ha recordat que tant el seu partit com el PSC han posat sobre la taula una proposta per modificar la Constitució i encaminar l'Estat cap a un model federal. “Si fa 35 anys els partits vam poder posar-nos d' acord durant la transició, hem de ser capaços ara d'aconseguir-ho”, va concloure Rubalcaba. Per la seva banda el PSC va titllar de “cínic i irresponsable” a Rajoy per “fer una defensa fèrria de la Constitució sense donar alternatives”, en paraules del seu diputat al Congrés, Francesc Vallès.

Era difícil que el discurs del President de la Generalitat durant el debat de política general fos tant sorprenent com el de l’any passat, quan va anunciar que donava per acabada la legislatura i posava data a les properes eleccions. Però Artur Mas s’hi va esforçar i va aconseguir que molts dels presents posessin cara de sorpresa quan va enumerar totes les millores que hi ha hagut en els darrers anys en sanitat, educació, seguretat i també benestar social. El President fins i tot va assegurar que la prostitució a les carreteres catalanes s’ha reduït en un 50% en dos anys i va arribar a destacar l’èxit que va tenir una exposició de Salvador Dalí que es va organitzar al museu Pompidou de París.

Interpretacions a part, Mas va fer una promesa sobre els pressupostos de l’any vinent: “No podem gastar ni un euro més que el 2013; però tampoc gastarem menys. Per tant, per primer cop en anys, preveiem que no hi haurà noves retallades”. El compromís del president arriba enmig dels contactes entre el Govern i ERC per aprovar els pressupostos del 2014, de manera que se'n dedueix que les negociacions estan més que avançades. Fonts d’ERC asseguren que els pressupostos de l’any vinent seran “els més socials de la història” -pel que fa als percentatges, no en números absoluts-. Una nova prova que l’acord entre CiU i ERC està molt a prop són les declaracions que va fer la portaveu republicana Marta Rovira després de la intervenció del discurs: “El 2013 i el 2014 acompanyarem al President en tot el que està a les nostres mans”, va dir.

A canvi del suport d’ERC, que previsiblement arribarà a entrar al Govern l’any vinent, Mas havia de mantenir el seu compromís amb la consulta independentista. I ho va fer: “La consulta s’ha de celebrar l’any 2014, tal i com està acordat en el pacte de legislatura. Treballarem incansablement perquè sigui així”, va dir. Mas va dir que intentarà trobar un acord entre totes les forces favorables al dret a decidir per concretar la data, el contingut de la consulta i el marc legal o els marcs legals a utilitzar“ i en to solemne, va concloure: ”Estic disposat a utilitzar com a President tots els instruments democràtics i legals al meu abast a fi de facilitar que el poble de Catalunya pugui decidir lliurement en el seu futur com a país, inclosa la convocatòria d’eleccions. No és l’escenari que desitjo, ni és el millor. Tanmateix, estic disposat a arribar fins aquest punt, com a últim recurs“.

Els socialistes, més a prop

Després del discurs d’Artur Mas hi havia interès per sentir les paraules del PSC. Els socialistes són el partit clau per aconseguir un gran acord sobre la data, el contingut de la consulta i el marc legal a utilitzar. El portaveu del PSC, Maurici Lucena, va mostrar una cara més amable que de costum amb el president i va celebrar “que no hagi parlat només del procés sobiranista”. Lucena també va considerar una bona notícia que hi hagi acord entre CiU i ERC, perquè això garanteix un govern estable. Això sí, tot i les bones paraules -que donen a entendre que el PSC veu amb bons ulls l’acord plantejat-, Lucena va acusar el president d’haver-se penjat totes les medalles i d’haver acusat a l’herència rebuda i a Espanya de totes les coses que no funcionen.

La portaveu d’ICV-EUiA al Parlament, Dolors Camats, va dir que no reconeixia el país que havia descrit Artur Mas i li va tirar en cara que en el seu discurs defensés que les retallades havien estat necessàries i que gràcies a elles, les finances comencen a millorar. “¿A qui li ha anat bé retallar? Potser a alguns pocs sí que els hi ha anat bé, però no a la majoria”, va dir.

Pel que fa a la proposta de gran acord que ha de permetre la celebració de la consulta l’any vinent. Camats va demanar que aquest debat “suposi la fi dels acords unilaterals. Volem votar i quan abans millor, però volem decidir entre tots”, va reclamar. ICV-EUiA s’ha mostrat sempre a favor del dret a decidir però s’ha mostrat molt crítica de les negociacions (per carta) que ha tingut Artur Mas amb el President espanyol, Mariano Rajoy.

El portaveu de la CUP, Quim Arrufat, va ser molt crític amb el discurs del President i va deixar anar un: “Comencem malament”. Arrufat li va retreure que parlés només de la manifestació de l’11 de setembre, oblidant les nombroses protestes que hi ha hagut durant tot l’any i sobre la consulta li va demanar més “determinació”. També va dir que, per la CUP, la independència “no és només de Madrid, sinó la recuperació de la soberania de la societat”.

Totes les declaracions de la resta de partits es van fer minuts després que acabés el discurs del President. Les formacions anaven desfilant per la sala de premsa per valorar, a contrarellotge, les paraules d’Artur Mas. Avui tindran l’oportunitat de fer-ho davant de tota la cambra i després d’haver-se preparat amb més temps cada intervenció.

Según algunas interpretaciones, el nacionalismo no puede ser de izquierdas ni la izquierda puede ser nacionalista

No debe olvidarse que cualquier movimiento nacionalista mínimamente exitoso tiene una necesaria dimensión popular

Teniendo en cuenta que se trata de una sociedad ubicada mayoritariamente a la izquierda, no debería extrañar el hecho de que el porcentaje de apoyo a la independencia sea especialmente relevante en estas posiciones

Las ciencias sociales producen de vez en cuando conceptos que hacen fortuna en el discurso político más allá de las fronteras de la academia y se convierten en una especie de comodín explicativo. Expresiones como las 'comunidades imaginadas' o el 'capital social' son ejemplos de conceptos exitosos que se utilizan demasiado a menudo como si su mera mención fuera una prueba en sí misma de nuestras intuiciones o posicionamientos particulares. Acaban así desvirtuando su capacidad explicativa en cuanto reducen la complejidad de cualquier fenómeno social a un sólo factor que por él mismo sería capaz de explicarlo completamente.

En un artículo publicado en Agenda Pública hace unos días, se argumentaba por ejemplo la existencia en Cataluña de una espiral del silencio planificada a consciencia por parte de las élites nacionalistas, en una oportunista pero aún así perfectamente diseñada estrategia que mostraría además una extraordinaria capacidad de coordinación. Ésta sería la explicación para entender la situación política en Cataluña durante los últimos años, por la cual se impondrían las tesis soberanistas distornionando la voluntad de la ciudadanía.

El problema, obviamente, no se encuentra en el uso de conceptos que si han llegado a ser exitosos es normalmente debido a su capacidad para ayudarnos a entender mejor la complejidad de nuestras sociedades. La cuestión yace más bien en cómo los utilizamos y qué pretendemos de ellos cuando sirven de apoyo a un discurso político. En el caso de los nacionalismos, hay además una distorsión no poco habitual entre su uso como categoría de análisis y como categoría de práctica política. Políticamente, una vez se formula una definición política de nacionalismo asociada a valores negativos, ya se puede desautorizar de inicio a los planteamientos que percibimos como contrarios a nuestras posiciones: los nacionalistas siempre son los otros. Esta lógica argumental está tradicionalmente asociada a la manera en que los nacionalismos de estado se enfrentan a procesos de nacionalización incompleta y promueven un proyecto de comunidad nacional (ver por ejemplo Ramon Máiz para la clásica caracterización de los nacionalismos subestatales como étnicos en contraposición al carácter cívico del nacionalismo de estado). Uno de los ejemplos paradigmáticos de esta asociación es el que sitúa al nacionalismo como un extremo del eje ideológico izquierda-derecha: de este modo, el nacionalismo no puede ser de izquierdas ni la izquierda puede ser nacionalista.

Ni las teorías sobre el nacionalismo, los estudios historiográficos o el análisis demoscópico sustentan la existencia de tal exclusividad. Esto no significa poner en cuestión el indudable el rol de las élites económicas, políticas y culturales en el desarrollo de los movimientos nacionalistas, sean de estado o en busca de estado (por utilizar la terminología de Charles Tilly), pero no debe olvidarse que cualquier movimiento nacionalista mínimamente exitoso tiene una necesaria dimensión popular (como puede verse en el trabajo clásico de Miroslav Hroch). Así, la existencia de movimientos y partidos políticos diversos, como por ejemplo los de corte conservador, no puede tomarse como una evidencia de la ausencia de otro tipo de discursos políticos, ni de que éstos sean más o menos reales o sirvan a determinados intereses oportunistas. De hecho es más la norma que la excepción que los movimientos nacionalistas en su conjunto hagan hincapié en la existencia de una comunidad de tipo nacional vinculada no sólo a aspectos étnicos o identitarios sinó también a su viabilidad económica y al bienestar del conjunto de los ciudadanos. Como ya apuntó Juan José Linz, no es sorprendente que nacionalismos como el catalán hagan énfasis en estos elementos ni que sea por motivos meramente estratégicos teniendo en cuenta la estructura social de la comunidad a la que apelan. Un discurso que pretendiera ser mayoritario no podría poner el acento en una concepción nacional excluyente por motivos de origen u otros elementos culturales sinó que tenderá a ponerlo en aspectos económicos y de bienestar, tal y como la literatura ha remarcado no sólo en el caso catalán (como por ejemplo los trabajos de Michael Keating o Montserrat Guibernau).

Esto no excluye, por supuesto, la posibilidad de que ciertos nacionalismos sean de carácter etnicista -si atendemos a los componentes de su discurso político- ni que se caracterizen por tener una base étnicocultural -por la cual la población nacida o con sus ascendentes nacidos en el territorio muestren un mayor apoyo al autogobierno incluyendo la independencia. Incluso no descartaría la posible existencia de estrategias totalizantes para excluir del debate y de la agenda política las posiciones contrarias al nacionalismo, aún cuando esto exigiera complejos procesos de ingeniería social. Podríamos concebir pues un discurso que denuncie la manipulación y control de la agenda política y las instituciones representativas por parte del nacionalismo, donde bajo la etiqueta genérica de su 'burguesía', sus 'élites', o sus 'clases altas', estos grupos no sólo reprimirían las voces contrarias a los postulados de dicho 'nacionalismo', sinó que conseguirían que se autocensuraran, ocultando sus preferencias e incluso haciendo que la población no fuera consciente de sus intereses 'reales'. Pero plantear esta ambiciosa hipótesis requiere, como para cualquier otra, discutir alguna evidencia disponible más allá de nuestras opiniones, de otro modo estaremos una vez más cargando a un concepto tan relevante como el de la 'espiral del silencio' de un carácter prácticamente mágico.

Esta denuncia no es de hecho una aportación novedosa sinó que se remonta a más de cien años atrás, justo en los albores de la articulación política del nacionalismo catalán. Desde el lerrouxismo del primer tercio del siglo veinte a las tesis sobre el supuesto nacionalismo de la burguesía catalana en los años sesenta, este tipo de discurso ha tenido y continúa teniendo una presencia visible en el debate público. Una espiral del silencio contemporánea orquestada por una mínoria activa y omnipresente, la exclusión de posturas favorables a la descentralización sin dejar de compartir un proyecto nacional español, o la contraposición progresista-nacionalista son afirmaciones difíciles de sustentar si atendemos tanto a la oferta política como a los valores ideológicos de la ciudadanía catalana. A pesar de su crisis actual y de los debates internos respecto la cuestión del llamado 'derecho a decidir' (más que discutible por cierto desde el punto de vista académico), el PSC ha sido un partido central e incluso hegemónico en diversos ámbitos desde la restauración democrática e intenta conciliar principios democráticos con un proyecto político de corte federal dentro de España. Por otro lado, partidos como ERC, ICV o más recientemente las CUP son movimientos políticos de izquierda con un discurso muy alejado de un supuesto 'pensamiento único' independentista, sin mencionar la vitalidad en Cataluña de movimientos sociales como la Plataforma de Afectados por la Hipoteca o más recientemente el Procés Constituent, por poner tan sólo dos ejemplos recientes. Respecto a las preferencias de la sociedad catalana, los datos muestran efectivamente una persistente voluntad de autogobierno, y sería igualmente relevante preguntarse porqué una parte importante de la sociedad ha modificado durante los últimos años sus preferencias sobre como articular dicha voluntad institucionalmente. Aún más teniendo en cuenta que se trata de una sociedad que ubicada mayoritariamente en las posiciones de izquierda del eje ideológico. No debería extrañar pues el hecho de que el porcentaje de apoyo al estado independiente sea especialmente relevante en las posiciones de izquierda, que en buena parte pudiera sustentarse en la expectativa de una mejora del bienestar social, ni que pudiera relacionarse con la sensación de fracaso respecto al proceso de revisión autonómica que se inició con la llegada de Pasqual Maragall a la presidencia de la Generalitat en 2003.

Ahora bien, ¿podría ser que aún así no existiera un discurso público que denunciara la distorsión de las preferencias e intereses 'reales' de la población? La evidencia sobre la oferta política y las preferencias de los ciudadanos señalarían la conveniencia de analizar con prudencia este tipo de afirmaciones, però podría argumentarse que partidos diversos y gran parte de la población no expresa sus preferencias reales en las elecciones o cuando incluso responde a una encuesta, sea porque no son conscientes de sus intereses, no tienen la capacidad de articularlos, o no exista una oferta política que los refleje.

En relación a la articulación de dichas voces disidentes deberíamos señalar algunos indicadores que sugirieran la existencia de una espiral del silencio de tal magnitud. Ni que sea a un nivel exploratorio deberíamos preguntarnos, por ejemplo, si no existen asociaciones y movimientos políticos que sostengan este discurso y se sometan al juicio del electorado. O que no haya figuras públicas en los medios de comunicación -tanto públicos catalanes como privados- denunciando la exclusión de una parte de la ciudadanía y la indiferencia hacia lo que 'de verdad interesa a la gente'. ¿No existen pues portavoces de los que no abrazan la causa nacionalista ni que denuncien sus intereses ocultos? De hecho hay claramente un partido en Cataluña cuyo discurso comparte muchos de estos elementos y que en las elecciones del pasado año en el parlamento llegó a obtener la confianza del 7,5% de los votantes. Se trata de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, y tal como sostenía en su programa, denunciaba que

Se trata por supuesto de una postura política legítima -que podrá satisfacer más o menos según nuestras convicciones- pero en todo caso no puede argumentarse que se excluya del debate político más allá del peso que el electorado decide otorgarle. Nada nos sugiere pues la existencia de una espiral del silencio de tal magnitud para que oprima las voces disidentes en el eje nacional, más aún en un contexto político e institucional donde el gobierno regional afronta graves problemas financieros, con una política educativa que tiene más del 50% de su currículum definido a nivel estatal y puesta judicialmente en cuestión o con unos medios de comunicación públicos que representan una fracción minoritaria de la oferta disponible. És más, en el caso del nacionalismo existen diferentes enfoques que nos ayudarían a entender cómo los individuos se adaptan y modifican su comportamiento en diferentes contextos, cómo transforman sus identidades en preferencias políticas, hasta qué punto factores ligados a su lugar de nacimiento sinó también de tipo material o de bienestar pueden tener un papel en dichas preferencias (sin ánimo de ser exhaustivo, ver desde los trabajos de David Laitin o Henry ale a los de Fernández y López o Muñoz y Tormos para el caso catalán).

¿Da esto evidencia tenemos de las disonancias entre unas preferencias 'reales' muy 'amplias' en la sociedad catalana? Una vez más, asumiendo -aunque sería más que cuestionable- la tesis de fondo y tomamos al grupo que se siente más español que catalan o tan catalán como español y es de clase obrera (cualificada y no cualificada) observamos como representa un relevante porcentaje de la población, alredor de la cuarta parte. Si simplemente tomamos los resultados que obtivieron PSC un 14% de los votos en su cuota histórica más baja, el 10% de otro partido de izquierdas como ICV, o el mencionado 7,5% de Ciutadans, ¿no indica esto, aún asumiendo los supuestos que hemos visto, un evidente problema de subrepresentación o de exclusión del debate político de 'amplias' capas de la sociedad? No hay nada que lo sustente, más allá de cómo se trata de pretender aquí elaborar una especulación alternativa en un sentido u otro, sinó señalar que debemos tener en cuenta que estamos ante un fenómeno multidimensional que difícilmente podremos reducir a un sólo mecanismo, menos aún si no sólo nos centramos en aspectos parciales. Así pues, la existencia de una asociación entre las preferencias políticas y variables como el estatus, la lengua o los ingresos del entrevistado no demuestran la existencia de una espiral del silencio. Más bien apuntan a la necesidad de contribuir desde las ciencias sociales a un debate público de calidad que mejore nuestra democracia sin que tengamos que recurrir a explicaciones que no se acaban de sustentar por la evidencia disponible. Y especialmente en todo lo referente a la dificultad de aquellos con menos 'afluencia' e 'influencia', para que así los ciudadanos puedan decidir libremente su futuro político.

Leer versión en castellano

La suspensió cautelar de la declaració de sobirania del Parlament només és el pròleg del xoc de legitimitats cap al qual apunta la política d'Artur Mas, atiada per ERC i alimentada de forma cerril per l'espanyolisme sense complexos del nucli dur del PP i la bel·ligerància de l'alt funcionariat de l'Estat. Encara que es remunta als temps del malaurat Estatut del 2006, la deserció dels sectors progressistes de la societat i l’intel·lectualitat espanyoles en el debat sobre la desafecció catalana és esgarrifosa. Aquest fet sembla avalar per moments la posició de ruptura i desdeny cap a Espanya exhibida sense contenció, en públic i en privat, pels líders i ideòlegs del pinyol sobiranista de CDC, capitanejat ara definitivament per l'influent conseller-portaveu Francesc Homs, en absència -forçosa i només aparent- del en altre temps delfí Oriol Pujol Ferrussola.

Després de les vacil·lacions inicials del president Rajoy, era previsible que el recurs del Govern davant el Tribunal Constitucional produiria el bloqueig del primer gran acte de la litúrgia sobiranista pactada per Artur Mas amb Oriol Junqueras, líder d'ERC. L'alarma i decepció exhibides amb aspecte fúnebre pel president de la Generalitat contrasten amb la calculada displicència i abúlia de Junqueras, a qui l'exacerbació del plet secessionista i l'acceleració de la crisi institucional van com anell al dit. El fet coincideix amb l'agreujament de la fractura que divideix els partits parlamentaris catalans i soscava la cohesió interna i les bases fundacionals de les dues grans forces troncals del país, CiU i PSC.

Mitologia i política

Entrats ja en el segon terç de l'any, l'escenografia emocional i política del III Centenari de l'epopeia de 1714 es perfila cada dia una mica més a plena satisfacció dels qui treballen per consumar la fusió definitiva entre mitologia i política amb fins programàtics, sota la bandera d'una consulta d'autodeterminació. L'energia que alliberarà una combinació d'aquestes característiques a partir de la propera Diada de l'11-S és una gran incògnita, però ja està causant estralls molt seriosos de conducta i llenguatge en l'entorn institucional, polític i social del país. A títol de mostra, resulta inquietant la proliferació de casos de persones públiques i privades que es creuen obligades a desdir-se o disculpar-se en públic per les seves actituds o declaracions, així com l'esgarrifosa banalització d'estereotips denigrants de la pitjor espècie i la legitimització d'idees i conceptes associats a l'ús de la força o el desacatament de les lleis.

Un d'aquests termes és l'expressió “confrontació”, aparentment incorporada per Artur Mas al seu diccionari polític per reafirmar les seves exigències sobre el llistó del dèficit. La importació del vocabulari i l'ideari nacional d'ERC és una de les evidències més notòries del gir sobiranista de CiU, però cal dir que l'evolució del llenguatge i les idees és un fenomen d'abast europeu que encara donarà molt de si. Sense anar més lluny, els sectors més radicals del PS francès no han dubtat a cridar també a la “confrontació” amb l'Alemanya de la impertorbable senyora Merkel per posar fi al diktat d'austeritat que està arrasant les economies del sud i ja amenaça la mateixa França comandada pel socialista François Hollande.

L'escenari domèstic, però, té les seves pròpies claus internes. Artur Mas estava considerat com un polític de tall tecnocràtic, pragmàtic i moderat, allunyat de la retòrica i els excessos. No obstant això, en arribar al poder no va dubtar a presentar-se al capdavant del que va denominar sense cap mania el “Govern dels millors” i fins “amic dels negocis”, per tot seguit aplicar una dràstica política de retallades socials malgrat el clam de carrer. Després de la seva brusca fugida cap endavant amb la dissolució anticipada del Parlament i el gir sobiranista, el líder de CiU governa sense majoria parlamentària ni recursos financers propis, sense altre programa a la vista que una consulta d'autodeterminació i l'aspiració de passar a la història com una síntesi de Prat de la Riba i Francesc Macià. Ni tan sols això sembla gens segur a data d'avui.

Un sufragi ineludible

Sigui com sigui, els ciutadans de Catalunya es pronunciaran tard o d'hora a les urnes sobre el seu estatus respecte a l'Estat espanyol, ratificant o instant la modificació de l'actual situació derivada de la Constitució de 1978. Pot ser que això passi en una consulta d'àmbit territorial avalada d'alguna manera per les Corts o, de forma indirecta, mitjançant un referèndum d'àmbit estatal convocat pel mateix Govern central. Però és absolutament il·lusori, a més d'irresponsable, pensar que serà possible eludir l'exercici del sufragi un cop plantejada la qüestió i que el problema desapareixerà per avorriment, podriment o imposició. Algú al PP i el PSOE hauria de començar a pensar molt seriosament en això.

De moment, però, la lluita per impedir-ho està en ple apogeu amb el pes de les institucions de l'Estat, mentre el procés impulsat per les forces secessionistes, amb el protagonisme no menor de la Generalitat, camina cap al punt crític de combustió. L'absurda cimera sobre el “dret a decidir” no ha servit més que per aixecar acta de la solitud d'Artur Mas i el “segrest” de CiU a mans d'ERC, d'una banda, i la navegació en ziga-zaga del PSC sota la vacil·lant direcció de Pere Navarro, d'una altra. Un balanç desolador que amenaça amb créixer sense remei, al mateix temps que creixen la gesticulació i la grandiloqüència insurreccional en la política catalana.

La diputada socialista Carme Chacón ha demanat al líder del PSC, Pere Navarro, que el partit es desvinculi de “qualsevol iniciativa de ruptura amb Espanya” en una carta en què també afirma que els socialistes han d'estar “enfront” del president català, Artur Mas.

“Et sol·licito que el PSC es desvinculi oberta i rotundament de qualsevol iniciativa de ruptura amb Espanya i en concret de l'anomenat 'Pacte Nacional per al dret a decidir'”, diu la diputada per Barcelona a la carta adreçada a Navarro que publiquen aquest dilluns diversos diaris, hores abans que el PSC vagi a una cimera sobre el dret a decidir convocada pel president Mas.

“En nom de tants i tants catalans que contemplen amb preocupació la deriva d'Artur Mas i els seus aliats sobiranistes et sol·licito, amb el màxim respecte, que no tinguis en compte les pressions dels que, des de dins o des de fora del partit, busquen incorporar el socialisme a una operació totalment oposada als nostres principis i a la nostra trajectòria”, assenyala.

A la carta, amb data de 5 de maig, l'exministra de Defensa subratlla així mateix: “No podem estar al costat d'Artur Mas. Ni tan sols de costat. Els socialistes hem d'estar enfront d'Artur Mas i al costat dels treballadors i les classes mitjanes catalanes, de tots els catalans que anhelen una convivència en el pluralisme”.

“He decidit manifestar amb tot el respecte i també de forma oberta i franca una posició que, al meu parer, coincideix amb el sentir de gran part dels socialistes catalans i d'una majoria dels votants i simpatitzants del nostre partit”, subratlla la diputada, que considera que Artur Mas “ha emprès una desesperada fugida cap enlloc després de la seva estrepitós fracàs com a gestor i com a polític”.

Mas ha convocat per aquest dilluns una “cimera sobre el dret a decidir” que comptarà amb la presència dels dirigents de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, i l'absència dels representants dels altres dos partits de l'arc parlamentari, el PPC i Ciutadans.

Tots els partits a favor de la consulta han confirmat la seva assistència tot i que alguns ho han fet amb algunes reserves, com és el cas del PSC, que assisteix “per cortesia” institucional.

La negociació ja ha començat. La trobada secreta que van mantenir la setmana passada a la Moncloa el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va servir per començar a negociar la consulta d'autodeterminació de Catalunya. “Les posicions són absolutament divergents”, ha aclarit Mas, que ha defensat que “l'obligació és parlar”. En una roda de premsa per fer balanç dels primers 100 dies del nou mandat, el president ha avisat que hi haurà altres trobades amb Rajoy i que “també seran discretes, perquè si no, no es podrà avançar”.

L'anunci de Mas contrasta amb les declaracions que Rajoy ha fet aquest mateix dimecres durant la reunió executiva del PP, en què ha assegurat que no està disposat a dialogar sobre “el que se surti de la legalitat”. Preguntat sobre aquesta contradicció, Mas ha respost: “No sé el que ha dit davant dels seus. Jo sé el que em va dir a mi”. I, segons la seva versió, els dos mandataris van parlar “a fons del dret a decidir i de la consulta”. Mas ha explicat que Rajoy li va dir que s'oposava a qualsevol consulta però ha deixat clar que les reunions continuaran. De forma discreta, però continuaran. En la trobada secreta Mas va defensar que “si l'Estat espanyol volgués, podria conèixer l'opinió dels ciutadans” i que després ja es veuria què s'ha de fer amb els resultats sobre la taula. La resposta després de la primera trobada va ser un 'no'.

L'únic acord que van tancar els dos mandataris, segons Mas, és que es revisarà el sostre del dèficit que han de complir les comunitats autònomes. Mas ha criticat que els paràmetres actuals són “arbitraris i injustos” i s'ha mostrat optimista que Rajoy rectificarà. “En algun terreny, començarem a recollir fruits”, ha dit. Mas ha recordat que ell va ser el primer a aplicar els ajustos socials i que la Generelitat ha estat “absolutament seriosa” en la reducció de la despesa pública. El president ha criticat que el conjunt de territoris han assumit el 71% de l'ajust, quan només representen una tercera part de la despesa. “L'Estat no ha fet els ajustos”, ha lamentat Mas.

Sense moneda de canvi

La flexibilització del dèficit permetrà que el Govern de la Generalitat aixequi el peu de l'accelerador en les retallades socials i clarament millorarà la imatge que els catalans tenen del seu president. Però, en cap cas, segons Mas, aquesta concessió serà moneda de canvi amb la consulta sobiranista. De fet Mas ha dit que ni tan sols espera que Rajoy plantegi les negociacions en aquests termes. El president ha considerat que “no és incompatible” negociar un millor finançament amb Rajoy i mantenir el compromís de celebrar una consulta d'autodeterminació durant el 2014.

Una vegada més, el Parlament de Catalunya ha centrat el seu ple en el debat sobre el dret a decidir i, en aquesta ocasió, que no té perquè ser la última, ha aconseguit el vot a favor de 104 diputats. La proposta del PSC, que és la mateixa que CiU i ICV van presentar al Congrés dels Diputats la setmana passada, ha rebut el suport de CiU, ERC i ICV i la abstenció de la CUP, que considera que no té cap sentit “instar al diàleg” al Govern de l’Estat.

La declaració de sobirania que es va discutir al Parlament ara fa un mes i mig anava més enllà i enlloc de demanar diàleg al Govern espanyol reclamava directament el dret a decidir. En aquella ocasió el PSC hi va votar en contra, tret de cinc diputats díscols que es van abstenir. Aquella votació va generar una crisi interna dins del PSC i, a més, va deixar un gust agredolç a la cambra catalana, ja que la majoria que es buscava en favor del dret a decidir es va limitar als 85 diputats.

Totes aquestes ferides es podrien haver cosit amb la votació d’aquest matí. La reacció del PSC ha unit al partit (o si més no ha reduït les tensions amb el sector més sobiranista) i ha permès que la immensa majoria del Parlament, ara sí, hagi fet un pas endavant en favor del dret a decidir.

“Defensaré el no”

“Sóc demòcrata i vull que la gent voti, no sóc independentista, sóc federalista i defensaré el no quan arribi el moment”, ha dit el primer secretari del PSC, Pere Navarro, davant de la resta de diputats. Tots ells esperaven el seu torn i la majoria s’anaven preparant per llançar retrets des del nacionalisme espanyol o des de l’independentisme. Des del PP han acusat Navarro de “posar el seu granet de sorra en la boja carrera separatista” i des ser “deshonest” ja que “no es pot donar una cosa que no es teva”, en referència a que, amb la llei actual, el Parlament no pot organitzar cap consulta vinculant d’autodeterminació. Des de Ciutadans, Albert Rivera, també ha acusat a Navaro d’estar fent el joc als independentistes i, amb la seva duresa habitual i referint-se al PSC ha dit: “Avui vostés no són necessaris”.

Però el retrets han caigut també des de les files indenpendentistes. Marta Rovira, d’ERC, li ha retret l’immobilisme del PSOE en aquest tema i ha dit que “el diàleg no només depèn de la nostra voluntat”. Rovira ha afegit: “A l’altra banda no hi ha ningú i el diàleg s’acaba convertint en monòleg”. Des de la CUP, Quim Arrufat, ha celebrat el canvi del PSC: “Celebrem que abandoni els Ibarra i els Bono, que són els que governen de veritat i impediran aquesta consulta”. Arrufat ha anunciat una “abstenció incrèdula” ja que, segons ha dit, no es creu la proposta del PSC. El jove diputat ha retret al Parlament d’estar rebaixant els anhels dels catalans que es van manifestar el passat 11 de setembre. “Allò que la mobilitació ha fet possible, sembla que aquest Parlament ho estigui fent improbable”. “No facin que el seny venci a la rauxa”, ha conclós.

CiU i ICV, els dos partits que havien presentat aquest mateix text al Congrés han estat els menys crítics amb el PSC. El convergent Jordi Turull, li ha demanat que “no es deixi intimidar” per PP i Ciutadans, i ha anunciat el seu vot a favor: “Nosaltres votem el mateix aquí i allà”. Joan Herrera, d’ICV-EUiA, no ha volgut fer sang, a diferència de Turull, però ha demanat al Parlament que no es quedi amb propostes i declaracions i avanci articulant el dret a decidir.

Ningú vol treure-li importància, perquè la té i molta: és la primera vegada que els diputats del PSC al Congrés han votat diferent als seus companys del PSOE i, a més ho han fet de forma completament oposada i sobre un tema de fons, com és el dret a l'autodeterminació. El pas ja està donat. Però les alarmes que s'han activat al PSOE no han espantat massa al PSC. Per una vegada, els socialistes catalans van a una i estan convençuts que han obrat bé i que no arribarà la sang al riu.

El suport al Congrés a la resolució presentada per CiU i Izquierda Plural els ha costat una multa de 600 euros als diputats díscols i a José Zaragoza, un dels pesos pesats, li ha costat el càrrec de secretari general adjunt. Però els socialistes catalans estan convençuts que no passarà res més.

El portaveu del PSC, Jaume Collboni, ha pronosticat aquest matí que “si es trenca la unitat del socialisme al conjunt de l'Estat i a Catalunya, tenim PP i CiU per anys”. Aquesta realitat, que ara mateix és indiscutible, permet dormir tranquils als socialistes catalans, tot i haver fet un pas sense precedents. Es tensarà la corda, diuen, però no es trencarà. “Hi ha tensió, però és la mateixa tensió que es viu a tot el país”, diu Collboni que està convençut que molts altres partits tindran problemes similars. Des del PSC no tenen cap dubte en què cal reformar la Constitució, preparar la successió del rei Joan Carles I i apostar per una regeneració democràtica comparable amb la Transició de la dictadura. Tenint en compte tots aquests canvis, “pactar un protocol nou entre el PSC i el PSOE és el de menys”, ha considerat el portaveu socialista.

El monopoli de la veu pròpia

La millor jugada que ha fet CiU en tota la seva història ha estat presentar-se com l'únic partit capaç de defensar els interessos dels catalans al Congrés dels Diputats, on es decideixen les qüestions importants. Amb un PSC silenciat al Congrés, els convergents han tingut molt camp per córrer lliures de marcatge. Amb els vents que bufen des de fa temps a Catalunya, aquesta submissió és letal per al PSC.

Fonts del partit han assegurat que des de fa un any els socialistes catalans estan intentant negociar amb el PSOE algun sistema que permeti donar veu pròpia al PSC al Congrés i que, en cas de discrepància, es pugui votar de manera diferent sense drames. Però com sol passar, els fets s'han avançat a la política i la votació que havia de separar els socialistes ha arribat abans que PSOE i PSC hagin pactat un nou protocol. Cal recordar que Pere Navarro va aconseguir ser escollit primer secretari del PSC en l'últim congrés gràcies a aquest compromís. No aconseguir un acord -o ni tan sols un inici seriós de les negociacions- en aquest sentit era un clar fracàs de Navarro, que no té tota la força que voldria dins del seu partit.

El PSC té clar que pateix una greu malaltia i que l'únic tractament possible per curar-se és molt agressiu i té efectes secundaris. Demanar-li al Rei Joan Carles que abdiqui (encara que sigui per deixar-li el tron ​​al seu fill) i trencar el seu silenci al Congrés forma part d'aquest tractament. La medicina no sempre ho cura tot, però quan la malaltia es diu “quarta força política a Barcelona” no hi ha més remei que jugar-se-la.