Victoria Ciges (Calicanto, 2001) és una estudiant del Grau Superior de Producció Audiovisual del Comenius Centre Educatiu. El canvi en el full de ruta dels seus estudis, juntament amb la necessitat d’aprofitar el temps, la va fer aterrar en aquesta formació acadèmica.

El mes de novembre passat, el guió de Què va ser de ma mare es va alçar amb un dels huit premis de la segona edició del concurs convocat per l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) i Prime Video per a guions que fan front al sexisme en les narratives audiovisuals.

La directora del fals documental (mokumentary), basat en una dona rondallaire dels anys 30 i interpretat per les seus descendents, ens rep en una cafeteria cèntrica i concorreguda de la ciutat de València per explicar com es va forjar la idea i què opina del panorama cultural valencià.

Quan va nàixer la seua passió pel cinema?

Des de menuda sempre m’ha agradat agafar una càmera d’aquestes compactes i digitals que hi havia per casa i contar la meua vida. Solia gravar la meua gossa o les meues amigues. Ho feia d’una manera inconscient, perquè em cridava l’atenció. Quan et fas major, vas triant què és el que més t’agrada i com vols mostrar una realitat a través de plans concrets o del tipus d’il·luminació.

Quan va començar el seu periple en aquest món?

Després d’acabar Batxillerat, no vaig poder entrar en la carrera de Comunicació Audiovisual, perquè em vaig quedar en llista d’espera. Per no perdre anys d’estudis, vaig decidir cursar el grau superior en producció audiovisual a Torrent i, quan vaig acabar, vaig decidir apostar pel que estic ara, sobre realització. En aquest últim any he pogut conéixer més del cinema, les tècniques i els recursos que s’hi fan servir, i gràcies a això he pogut conéixer més directors de cinema.

Sobre la base d’això, ha tingut referents al llarg dels seus estudis?

Et diria el típic, Isabel Coixet. En un àmbit més històric, hi ha un documental anomenat El sostre groc (narra un cas d’agressions sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida a partir de la denúncia de nou dones contra els seus dos professors) que m’apassiona. Em decante més pel cinema de realitat que el de ficció. A les dones sempre ens ha faltat tindre un referent.

Com va sorgir la idea d’escriure el curtmetratge premiat?

En classe sempre ens ensenyaven un gènere cinematogràfic nou i que anava acompanyat per la realització d’un treball. Ens van projectar un fals documental sobre un cineasta dels anys 50 que va inventar el cinema de color i un tipus de càmera. T’ho mostraven com si haguera existit, però era irreal. A partir d’ací t’entra la curiositat i comences a pensar com es gestiona la recopilació de dades, les entrevistes i com una realitat falsa pot canviar la història. Volia generar aquest efecte amb el públic: suscitar una reflexió que fora subjectiva i que et preguntares si això podia canviar el ritme de la història.

Una paraula o frase per a descriure-ho.

Identitat cultural valenciana.

Sempre va tindre clar que els seus projectes havien d’entremesclar la perspectiva de gènere i la cultura valenciana?

No se m’havia ocorregut anteriorment la idea, però, quan vaig començar a escriure el guió i com m’havia de basar en uns punts per a poder presentar-me al concurs, vaig anar donant-li forma. En un principi, no m’imaginava que la història la contarien tres dones. Va ser tot improvisat arran del decàleg de CIMA.

Quant temps va dedicar a redactar-lo?

Recorde que la convocatòria estava disponible de setembre a octubre i vaig haver de fer-lo en un mes. El tema de la figura del rondallaire valencià ja la tenia al cap, però fins que no veig alguna cosa que em motive no tire avant amb la idea. Volia donar-li forma en alguna cosa i no vaig saber com. Quan vaig veure que tornaven a obrir una segona edició del concurs, em vaig animar a provar.

Com va ser el moment previ a la producció?

Al final de novembre em van notificar que havia guanyat un premi pel guió i vam començar oficialment quan ens van ingressar el pressupost. S’ha de destacar que no podíem contractar ningú extern al centre, i vam haver de col·laborar amb l’alumnat. En el cas de les tres protagonistes (la mare, la filla i la neta) vam tindre un dilema, ja que, quan vaig iniciar el càsting entre persones del centre, no s’hi presentava ningú que entrara en els meus requisits d’una dona jove, una altra de mitjana edat i una altra entre 60 i 70 anys.

L’excepció va vindre amb elles. Vam haver de fer un procés de selecció obert i l’institut va haver de fer una assegurança per a elles tres en cas de qualsevol problema durant el rodatge.

Una altra de les obligacions que teníem era gravar-ho en un únic dia. Va ser molt intens, ja que primer vam gravar en una sala d’exposicions a València, i després vam haver de traslladar-nos amb els cotxes de l’equip tècnic a la Barraca, a Meliana.

I van tindre molt de temps per a realitzar el curtmetratge?

No. Hi vam començar al gener i justament se’m va ajuntar tot. Estava acabant el curs i en aquest moment estàvem realitzant un obra de teatre, de la qual jo era la productora. El meu cap no descansava. Em costava pensar en coses creatives. Estava molt estressada, pensava que no hi arribava i sentia que totes les decisions passaven per les meues mans. Ho vam fer tot en dos mesos.

Com van aconseguir el finançament?

Prime Video és qui s’encarrega d’aportar capital econòmic i oferir la plataforma on es publicarà el projecte, però tot ho gestiona CIMA, que posa els mitjans materials. Tots dos tenen una mena de col·laboració. Cap dels participants vam haver de posar més diners de les nostres butxaques.

Es va remunerar la faena de les actrius i l’equip audiovisual?

De les persones que hi van participar, cap es va lucrar econòmicament, ja que el concurs el convoca una associació la finalitat de la qual és mostrar treballs fets per l’estudiantat de centres que hi volien col·laborar. No calia que tingueren formació acadèmica. Hi havia dos premis econòmics en el concurs: un que vaig obtindre solament jo com a autora del guió i l’altre, que es va destinar a la producció.

A mi em sap greu que no es pague per la faena de la gent, perquè és com si estigueres demanant favors. Per això s’havia de col·laborar amb l’alumnat. Si no fora educatiu, haurien de pagar més impostos i no comptarien amb la col·laboració de Prime.

Després de l’èxit en el seu primer mokumentary, els pròxims projectes continuaran tenint aquestes característiques o prefereix continuar innovant?

Crec que vull canviar. Vull provar amb una altra mena de cinema, altres perspectives de contar les històries. No vull tancar-me a una sola possibilitat.

Podrem veure Què va ser de ma mare en un altre festival?

Aquesta és la idea. Volem fer un treball de distribució del curtmetratge perquè es conega més. Encara no està confirmat, però possiblement, al final de maig, es presentarà en la Filmoteca de València. S’hi exposaran també els altres set guions guanyadors.

Hi ha algunes escenes en què apareixen imatges de dones del segle anterior. Són totes reals o s’han elaborat amb alguna intel·ligència artificial?

Són dones que han existit. Principalment són aportacions de famílies de l’equip tècnic, però també hem recorregut al Museu Virtual de Quart de Poblet, on tenen un arxiu d’imatges de diferents famílies. Vam haver de redactar una instància a l’Ajuntament i vam parlar amb Santiago Vañó, tècnic de Patrimoni i Turisme d’aquest municipi. Va ser qui em va cedir les fotografies.

Ha rebut crítiques?

No com a tal. M’han comentat aspectes a millorar com la duració de l’obra o representar més la rondallaire, Teresa. Em va sorprendre l’efecte que va generar. He pensat de fer un llargmetratge, que passe a una pel·lícula. De moment no tinc res definit. Estic fent voltes a la idea.

Pel que fa les polítiques lingüístiques que defensa el Consell actual, creu que poden arribar a afectar directament el món del cinema valencià?

Crec que no ens afavoreixen. No estic molt assabentada dels temes polítics, però soc conscient de les coses bàsiques que s’esdevenen i que solen comentar-se habitualment entre la ciutadania. Jo estime la meua llengua i no deixaré de ser qui soc ni de parlar-la. És el que sempre ha patit el valencià. És una manera de voler fer-lo més col·loquial i del carrer. No se li dona la importància que té com a idioma oficial del territori. Em dol, però jo continuaré fent aquesta mena d’obres. Participe en un projecte sobre residències artístiques i culturals, gestionat per Joventut València, que es basa en la creació de xarxes socials i pòdcasts en valencià. Facen el que facen, continuaré fent el que m’abellisca.

I quant al panorama audiovisual valencià, pensa que continua estant infravalorat?

Ara mateix comença a créixer, però crec que des de les institucions públiques han de continuar fomentant-lo. És molt important impulsar les subvencions i especialment, contribuir amb el creixement de les productores joves. El futur està ací.

Com veu la representació de les dones en obres audiovisuals o guionitzades per elles?

Cada vegada hi ha més dones en aquest sector. És un orgull. Sents que hi ha un moviment de suport. Lluitem juntes perquè se’ns reconega el nostre treball. Hauria d’haver sigut sempre així. Hi ha un canvi positiu.

Hi ha paritat en aquest sector?

Encara queda molt per a aconseguir-la, siga en creació o en equip tècnic. Tinc companyes que pense que són molt vàlides i que despuntaran.

Llavors diria que està dominat per l’heteropatriarcat?

Ho va estar fa temps, però no s’ha d’abaixar la guàrdia. De fet, en la nova sèrie El caso Asunta, Candela Peña, de qui soc molt fan i admire la seua manera d’actuar i parlar, va voler preguntar pel paper de Rosario Porto i des de l’oficina del mateix directiu de la sèrie li van dir que no. Aquestes coses que continuen comentant-se són una mica injustes. Cal mantindre la paciència i demostrar com de vàlid que ets. Ella ho fa.

Ha rebut notícies per part d’alguna institució pública cultural per a presentar el curtmetratge?

M’han oferit fer-ho a Quart de Poblet, gràcies al tècnic de Patrimoni i Cultura, que va proposar la iniciativa a la Regidoria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. M’imagine que, si es fera ressò del documental, hi hauria més interés.

I quant al futur de les dones en el món audiovisual, quines expectatives té?

Veig el camí més fàcil per a les joves que comencen, perquè ha sigut un tema molt mediàtic. El món de les xarxes ha generat una onada en què es parla de les vivències i les experiències de totes. El feminisme ha sigut un moviment que n’ha arrossegat d’altres i això ha afavorit la visibilitat i el reconeixement.

Has de tindre material i coneixements bàsics per a començar. Jo vaig iniciar projectes sense tindre ni un euro. Va ser amor a l’art de voler fer coses i investigar com funciona la societat. Però ja no tinc 18 anys, he de ser realista.

Pensa que els joves tenen un poder per a arribar a canviar el discurs polític i incidir en la manera com es gestionen les polítiques actuals?

Sí, però alhora tens la sensació que no canvia res. És tot molt superficial. Els temes que ens preocupen sorgeixen en moments puntuals. No s’aprofundeix ni s’arriba a l’arrel del problema. Com l’habitatge.

Acabar un curs i enfrontar-se a la “vida d’adult” és sempre un dilema. Té clar en què vol centrar-se durant els pròxims anys?

Tinc 22 anys. No m’agradaria tancar-me a ser directora de cinema o tècnica. A vegades no tens projectes. No sols m’interessa el cinema, hi ha altres àmbits, com la psicologia o la integració social, que també em generen curiositat. És clar que vull continuar en el món creatiu, perquè puc crear un missatge i sé que això pot ajudar la gent, però no puc assegurar que és un treball a què em dedicaria tota la vida.

A Patrick Criado se le ha visto crecer, de forma literal, en la pantalla. Tenía 13 años cuando los espectadores le vieron por primera vez –antes ya había salido en películas como Las 13 rosas– dando vida al petulante y repelente Nuño en Águila Roja. La serie de aventuras de TVE que se convirtió en un fenómeno de masas y terminó seis años después. Aquel chaval rubio, de inmensos ojos azules y desparpajo incontrolable se había convertido en un joven, y su adolescencia había pasado ante los ojos de cinco millones de personas cada jueves.

No es fácil que actores que se exponen tanto desde tan pequeños consigan labrar una carrera sólida posteriormente. Es fácil encasillarse y acabar sepultado por una fama y un personaje que marcan demasiado. Pero de vez en cuando hay nombres que rompen esa maldición y, a base de trabajo, talento y paciencia consiguen demostrar que aquello que se veía siendo niños no era solo desparpajo, sino un talento que había que darle forma. 

Criado comenzó a demostrarlo pronto. En 2013, con apenas 18 años, se convirtió en uno de los protagonistas de La gran familia española y logró una nominación al Goya al Mejor actor revelación. Eran los primeros síntomas de que aquel niño iba a ser un gran actor, pero la confirmación ha llegado gracias a dos de las mejores series que se han hecho en España en los últimos años. La primera, Antidisturbios, donde Rodrigo Sorogoyen volvió a mostrar su talento para sacar lo mejor de sus actores y logró una interpretación de Patrick Criado que era puro fuego. Violencia y rabia contenida en un papel desagradable que le valió un premio Feroz al Mejor actor de reparto en televisión.

La segunda acaba de terminar su emisión en Atresplayer Premium. Se trata de Las noches de Tefía, primera ficción para televisión del dramaturgo Miguel del Arco que cuenta la historia de unos presos del campo de concentración franquista de Tefía. Lo hace con su particular estilo, creando un cabaret imaginado donde los presos sueñan con escapar y poder ser ellos. Criado es uno de los protagonistas con una transformación apabullante. Con un acento de Cádiz y una mezcla de fragilidad y arrojo deja sin palabras. Es la confirmación del actor. La madurez de aquel niño y el comienzo de lo que debería ser una lluvia de papeles.

Ha encadenado la promoción de la serie con un nuevo rodaje, el de Hildegart, con Paula Ortiz, y aunque cansado se encuentra contento por el recibimiento de la serie, pero sobre todo por “el momento en el que ha salido la serie”. “Es un momento crucial en el que se están replanteando ahora todos los derechos que habíamos conseguido. De repente parece que estamos volviendo atrás, y que justo la serie se haga en este momento es necesario, cuando hay una reacción y gente cuestionando estos derechos. Una parte de España que quiere violarlos y hubo mucho sufrimiento por alcanzar esos derechos”, dice con seguridad.

Una serie como 'Las noches de Tefía' te obliga a posicionarte políticamente, pero es que yo considero que hablamos de derechos humanos más que de política

Una serie que habla de “un hecho que no se conoce”. “Ni yo ni mis amigos ni mucha gente incluso más mayor sabíamos que existiera un campo de concentración entre los años 50 y 60 en el que metían a los homosexuales”, algo que le ha, de alguna forma, obligado a posicionarse políticamente en las jornadas promocionales. “Evidentemente te obliga a posicionarte políticamente, pero es que yo considero que hablamos de derechos humanos y tengo el convencimiento que esto es una cuestión que va más allá de la política. Hablamos de derechos humanos y si los queremos o si no los queremos, y creo que al final es relativamente sencillo posicionarme. No debería ser ni siquiera un debate”, zanja.

Un juego de niños 

Recuerda sus comienzos como “un juego”. Un juego divertido que para él era real. “Es muy fuerte porque no recuerdo la sensación de tener que ir a trabajar y recuerdo lo vivido como algo real. Hace poco le contaba a alguien que, cuando era pequeño, tuve un papel en Las 13 rosas. En un momento en la película en la que estaban entrando los fascistas en Madrid e iban cantando el Cara al Sol yo tenía que ir preguntándoles a los soldados si tenían leche merengada o algo así. Y yo eso lo recuerdo como algo real que yo he vivido de verdad”, dice con una sonrisa en la cara. Pronto vio que el juego era pasión, y que quería dedicarse a ello.

Empezar tan pronto y en una serie de tanto éxito le hizo también enfrentarse a una fama que como adolescente no es fácil. “En mi caso la fama ha ido como por picos. Hubo un momento en el que entendí que era algo irreal, que era algo que ocurría cuando había rodado algo y se emitía, pero que luego no perduraba en el tiempo. Luego volvías a hacer otra cosa, se emitía y volvía otra vez. Pero sí es verdad que cuando era más pequeño sí recuerdo ciertos momentos de estrés en el que por primera vez empezaban a invadir espacios míos personales. En una discoteca, en un parque... Pero siempre me ha preocupado más el cómo le afectaba a la gente con la que estaba. Luego aprendes también a gestionarlo, y también tus amigos, y no le dan más importancia que la que la que tiene. Pero sí que sufría bastante por la gente que había a mi alrededor. Mi familia, mi hermano, mis amigos... esa invasión que había de repente en momentos”.

Los malos días de rodaje son como “haber perdido una final de Champions”, pero al día siguiente vuelve con la misma energía. “La verdad que me gusta mucho esto, me apasiona, me encanta lo que hago y yo quiero dedicarme toda la vida a esto, porque es que es tan cambiante. Es que cada vez que empiezas un rodaje o un proyecto no sabes nada, es alucinante. Toda la seguridad que has podido tener con un proyecto, con un personaje, con los compañeros, de repente llegas a otro y no tienes ni idea de cómo se habla, de cómo mueve, de cómo mira, de cómo siente. Las personas que tienes al lado del equipo tampoco les conoces. Todo es tan nuevo siempre que es algo que yo necesito, ir cambiando, y esta profesión me ofrece esa posibilidad de empezar de cero constantemente”.

No es fácil empezar de cero después de un guion como el de Las noches de Tefía, que marca tanto a nivel personal y profesional. “Cuando uno está en un proyecto que le llena el alma y que cuenta una historia que cree necesaria y que encima está contada con amor… eso es algo que que supera tus expectativas y es inevitable pensar que el siguiente quieres que sea mejor. Y ahí es donde hay que tener cuidado porque desde mi punto de vista, mi experiencia me dice que siempre que estás en un proyecto así, lo siguiente no va a ser así, y hay que seguir trabajando para seguir aprendiendo”, analiza sobre los vaivenes de una carrera.

Selecciona con mimo los proyectos, y por eso sabe que a veces es “complicado encajar” que no todos lo son. Por eso para él es “súper importante” saber decir que no. “Siempre se ha dicho que la carrera de los actores se forja con el no. Y yo soy muy de decir que no”, dice y suelta una carcajada antes de puntualizarlo: “A veces pienso que igual me estoy pasando, pero bueno, de momento sigo mi intuición. Tengo a unas personas, unos representantes maravillosos a los que escucho y me escuchan y estamos en sintonía, pero es muy importante saber decir que no, pero luego también hay muchos factores en este trabajo. Está el factor económico, y puedes necesitar el trabajo”. 

Siempre se ha dicho que la carrera de los actores se forja con el no. Y yo soy muy de decir que no

Para eso él tiene mentalidad de cigarra, como la de la fábula. “Yo creo que es importante también en este curro ir ahorrando, ir teniendo un colchoncito económico para poder permitirte en determinados momentos decir que no, porque así cuando digas que sí, es porque sí. Pero claro, esto es un trabajo, hay compañeros míos que tienen una familia, que tienen que cuidar de sus padres, que tienen hijos y entonces a veces tienes que aceptar”.

A su nuevo proyecto, Hildegart, le dio el sí claro. Le gustaba el guion y la directora, Paula Ortiz. Pero Patrick Criado tiene un lema: “Un sí claro no es nada”. Y lo explica: “Esto me lo decía a mí mi padre, que también hablo mucho con ellos. Decir un no es quitarte de encima una movida muy gorda. Pero decir un sí supone involucrarte personalmente en una experiencia que no sabes cómo va a ir, quién va a estar ahí, quién me va a arropar. Es una incertidumbre brutal porque no sabes dónde te metes y siempre hay mucho miedo”.

El rodaje lo está disfrutando, y lo une a Las noches de Tefía, porque se encuentra entre otro proyecto “bastante necesario y habla de un momento que se parece demasiado a lo que está pasando ahora en España, con una reacción y unas corrientes fascistas que amenazaban con la integridad, con la democracia y con el ansia de libertad que se vivía en aquel momento”. Para el recuerdo se lleva un momento que nunca pensó que viviría: “Es muy fuerte que hemos estado en la película rodando una película de Amazon cantando la Internacional”. 2023 ha sido su año, el de la confirmación de aquel chaval que jugando encontró su pasión.

El dia 27 de febrer, eldiario.es estrenarà una nova secció d'entrevistes audiovisuals amb personalitats del teatre, l'economia, l'esport, la música, la ciència i altres àmbits de la societat valenciana. La periodista Salut Alcover condueix aquesta secció, titulada En confiança, que té com a protagonista de la primera entrevista l'autor teatral, actor i escriptor Carles Alberola.

Al llarg de la setmana eldiario.es oferirà als lectors diversos avançaments d'aquesta conversa en vídeo, la versió íntegra de la qual podrà ser consultada a partir de dissabte 27 de febrer. Produïda per Aei Comunicación, amb el suport de Balandra Edicions, En Confiança vol donar veu a figures de la societat valenciana d'interés per a l'audiència per la seua notorietat, el reconeixement del seu treball i la seua carrera professional.

Les entrevistes seran gravades en espais seleccionats pel seu significat històric, artístic i arquitectònic. Així, el dramaturg, actor i director Carles Alberola ha estat entrevistat en un àmbit íntimament lligat a la seua trajectòria, el Teatre Olymplia, de València, un recinte que l'any 2015 ha fet cent anys d'història.

En confiança vol fer valdre el potencial humà de la societat valenciana, a través dels nostres artistes, intel·lectuals i professionals. Pretén acostar, en resum, els lectors a una realitat diversa i rica com la que conforma la nostra societat civil.

Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res” el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.

Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.

Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.

A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]Los nuevos vengadores

Vand’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians comles folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’haviengastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partitsd’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com aprofessionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa pocavergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeosque s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabrasense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Lidemanen la seua dimissió.

Sónels mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells quecontinuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava“treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracionsde la Gran Viabaix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadarinjustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de lesmanifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestarcontra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entravena treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquetsinformatius. Alguns d’ells muntarensindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma dedefensar els treballadors. Desprésaprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensajurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar”a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no havervolgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra lesarbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu.Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres aBurjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que elseu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina,abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombraveient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí elcentre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats eltransformà en un monument a la dignitat.

Sónaquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nouvent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim enpúblic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos.Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dosdies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dolhavia passat.

Sóntambé eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat delsinformatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn.Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys perla redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havienalçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedati el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí perno seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació.Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca lanàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió aFabra va lligada a la pèrdua del seulloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i unsinteressos comuns i solidaris amb la resta de companys.

Aesta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal.L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, éspossible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que nohavia vist mai Canal9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien elperfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el dela televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix comuna experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepteequip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que elprocés d’externalització complira els terminis previstos. En els seusnomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua.De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava unany i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius ialguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa:Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de lamateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat.No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecteals comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO.D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis delsalvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat laparalització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió.Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap delscomiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué,l’expedient començà a llegir-lo en abril. En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una personaque sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la novaRTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert querebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns elspremià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tanamericana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se alstreballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim,sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hemde fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà lallibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, lillegia per telèfon el text d’una notíciaa la Subdirectorad’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

Los nuevos vengadores

Van d’entrevista en entrevista penedint-se de les seues mentides als valencians com les folklòriques ho feien de la seua època del destape quan ja s’havien gastat els diners guanyats. Planyen pels pobles (fins i tot convidats pels partits d’esquerra) pel tancament d’RTVV. En tots casos admeten el seu frau com a professionals al servei del Partit Popular i no dels ciutadans valencians. Ara posen la cara amb la mateixa poca vergonya que quan mentien en directe o escrivien les entradetes i els vídeos que s’emetien a RTVV. Van també ara, indignats i histèrics, perseguint Fabra sense control. No li exigeixen una RTVV pública, en valencià i qualitat. Li demanen la seua dimissió.

Són els mateixos que mai feren costat els seus companys. Són aquells que continuaren “com si no passara res”el dia de la comunicació de l’ERO o els qui s’indignaren perquè no se’ls deixava “treballar” eixe 16 de juliol de 2012. No se’ls va veure en les concentracions de la Gran Via baix del Consell d’Administració protestant per la bestiesa d’acomiadar injustament 1.200 companys. Ningú els havia vist tampoc en cap de les manifestacions o actes que el Comité d’Empresa d’RTVV convocava per protestar contra el brutal ERO. Ni en les vagues. Fins i tot, en alguna d’elles entraven a treballar a les cinc de la matinada perquè no els pillaren els piquets informatius. Alguns d’ells muntaren sindicats en connivència amb l’empresa i prometeren aire fresc en la forma de defensar els treballadors. Després aprovaren l’ERO sense importar-los que deixaven sense cobertura ni defensa jurídica a 1.000 persones, que finalment anaren al carrer, a canvi de “salvar” a alguns més. Són aquells que criticaven els sindicats de classe per no haver volgut acceptar aquest xantatge. Tampoc presentaren cap denúncia contra les arbitrarietats i les injustícies del procediment d’acomiadament col·lectiu. Alguns d’ells només van eixir a les concentracions de cada divendres a Burjassot quan van olorar, després de dos anys i cap al final, que el seu nom també podia entrar en la fatídica ruleta. Després , quan la llista els deixà en nòmina, abandonaren la protesta pel record dels acomiadats. Es quedaren a l’ombra veient passar els cadàvers professionals de centenars de companys. Pocs acudiren a solidaritzar-se amb ells a eixe tanatori laboral que es convertí el centre de formació d’RTVV i que només l’actitud de la majoria d’acomiadats el transformà en un monument a la dignitat.

Són aquells també que decidiren mirar cap a una altra part, col·laborar amb el nou vent i callar perquè havien aconseguit quedar-se. Ni una mostra d’ànim en públic ni un comentari en privat que poguera ser contrari als seus interessos. Són els qui tuitejaven promos dels seus programes però no volien recordar la carnisseria comesa amb els que fins fa dos dies havien compartit esforços amb ells. No s’havia de mirar cap enrere. El dol havia passat.

Són també eixos que, durant anys i anys, havien enfonsat la credibilitat dels informatius d’RTVV mentint deliberadament i seguint ordres del censor de torn. Són eixos individus que quan passava el Comité d’Empresa i altres companys per la redacció tenien el cap clavat en l’ordinador. Són aquells que no havien alçat la veu contra les mentides, que se n’havien aprofitat de la valentia, l’honestedat i el coratge d’altres per medrar. Era la llei del silenci. Dir a tot que sí per no seguir l’exemple d’arraconament dels qui havien denunciat la manipulació. Ara, cal ser miserable, ho reconeixen amb una naturalitat que provoca la nàusea. Tanta com arribar a la conclusió que la seua petició de dimissió a Fabra va lligada a la pèrdua del seu lloc de treball i no a la reivindicació d’uns mitjans públics valencians i uns interessos comuns i solidaris amb la resta de companys.

A esta colla de nous venjadors se’ls ha afegit, també una profeta: Rosa Vidal. L’ex Directora General està preparant-se el terreny mediàtic perquè, és possible, després de Nadal siga molt protagonista. Ella, que reconegué que no havia vist mai Canal 9, ara resulta que sap que portàvem 24 anys amb directors que no tenien el perfil tècnic. Tota una JASP Rosa Vidal en el seu terreny: el jurídic. En el de la televisió, una xiqueta de bolquers. A RTVV la seua gestió no la defineix com una experta en la matèria. La seua incapacitat per a coordinar-se amb l’inepte equip directiu anterior impossibilità un traspàs de poders normal i que el procés d’externalització complira els terminis previstos. En els seus nomenaments professionals en matèria televisiva demostrà una inexperiència ingènua. De naïf es pot considerar l’amenaça d’anar a negre una televisió que portava un any i mig repetint i repetint programes i només produint els informatius i alguna transmissió esportiva o festera. L’audiència era cada vegada més baixa: Què és això sinó estar en negre tècnicament? L’argument del superàvit, de la mateixa forma, és insostenible. RTVV no produïa res més que el que hem citat. No tenia una despesa pressupostària normal.

Respecte als comiats, ella i només ella tenia la possibilitat d’haver detingut l’ERO. D’aquesta manera no s’haguera vist abocada a eixa decisió in extremis del salvament dels companys el 31 d’agost. Li sobrava amb haver ordenat la paralització i haver estudiat les necessitats reals de la ràdio i la televisió. Preferí despatxar 470 treballadors d’RTVV tot i que no va signar cap dels comiats. Li ho va manar a una subdirectora. Com ella mateixa reconegué, l’expedient començà a llegir-lo en abril . En cas de ser certa l’afirmació, sembla una irresponsabilitat en una persona que sabia des de finals de 2012 que anava a ser la màxima dirigent de la nova RTVV. En canvi, Rosa Vidal sí que va anar sobrada de contacte amb els treballadors. És cert que rebé i escoltà a tots aquells que li ho proposaren. Fins i tot, a alguns els premià amb un càrrec en l’organigrama. Seua va ser eixa iniciativa, tan americana, tan de manual d’intel·ligència emocional, de dirigir-se als treballadors en el saló d’actes després del juí de l’ERO.

I ja per últim, sense entrar en frivolitats com els canvis de decorat i noms de la cadena, hem de fer esment a l’obertura informativa. Els seguidors vidalians afirmen que amb ella i Esmeralda Velasco arribà la llibertat d’expressió. Potser un dels seus fans no escoltà com un editor, en la taula del costat, li llegia per telèfon el text d’una notícia a la Subdirectora d’Informatius per a que aquesta li donara el seu vist-i-plau.

[if gte mso 9]> <![endif][if !mso]>

El professor australià reflexiona sobre la crisi de la representació i destaca les iniciatives de renovació democràtica que s'estan promulgant des del carrer i les xarxes a l'Estat espanyol.

Simon Tormey és professor de ciències polítiques a la Universitat de Sidney. La seva recerca actual se centra en la crisi de la democràcia, i en particular en la crisi de la representació. El passat 20 de març va estar a Barcelona per tal de conèixer millor el 15-M i els moviments per una democràcia real a l'Estat espanyol. Va rebre eldiario.es per aquesta entrevista en un bar del centre de Barcelona, a on diversos activistes li explicaven que seguien reivindicant un canvi, però que les places ja havien quedat enrere.

La democràcia està en crisi?

Per a mi estem en un moment molt interessant, perquè els indicadors que fem servir per mesurar la salut de la democràcia representativa estan tots en descens. Les quatre variables principals, que són les estadístiques de vot, l'afiliació a partits polítics, la confiança en els polítics i l'interès en la política, estan totes en descens arreu del món. És un fenomen molt general, i no són només les estadístiques. La meva percepció observant moviments radicals, que és el meu interès, és que el model de política representativa, de partits comunistes o socialistes, està sent realment rebutjat arreu del món. Pots veure tota una sèrie d'iniciatives, com els zapatistas o el Fòrum Social Mundial o la tecnopolítica i reps el mateix missatge; volen fugir de formes representatives de política, amb lideratges i manifests i ideologies, cap a formes de política on els individus tenen un rol autònom i ple en qualsevol tipus d'iniciativa.

Com definiria la democràcia?

La democràcia és una cosa molt fàcil d'entendre, però que s'ha fet complicada. Una manera d'entendre-la que m'agrada molt és la d'Abraham Lincoln al discurs de Gettysburg, quan va dir que significava govern pel poble, per al poble i del poble. La democràcia és l'autogovernança d'una comunitat sobre si mateixa. En realitat és un concepte molt simple.

I tenim això, ara?

El problema per a mi és que en els últims 200 anys se'ns ha dit que podem assolir aquesta autogovernança a través de la representació, que la millor manera d'organitzar-nos com una democràcia és deixar que altres persones ens governin, a les que passarem comptes cada quatre o cinc anys. Durant 200 anys un munt de gent ha cregut en això i ha estat contenta de votar i de promoure això, però crec que, de forma generalitzada, arreu del món la gent s'està adonant que és una manera molt dèbil i empobrida d'entendre la democràcia. A més, permet una cosa molt perillosa: que el poder es concentri en un petit nombre de persones, un petit nombre d'interessos, a través de les persones que anomenem l'elit. Les elits ens donen la impressió que estan rotant, i que tenim gent fresca i nous polítics, quan en realitat el que tenim és gent amb el mateix bagatge, la mateixa riquesa, les mateixes escoles i les mateixes identitats portant la batuta. Ara comencem a veure que això no és ni molt menys democràcia, sinó poder de les elits sobre la societat, i que necessitem repensar la relació entre l'Estat i la societat, per a que la societat pugui recuperar el seu control sobre l'economia, la salut o l'educació. És per això que m'encanta l'expressió espanyola “democràcia real”, perquè el que això significa és que la democràcia que tenim és una ficció, una mena de mentida, i ara la gent la vol desafiar. Això implica que el poble hauria de portar la batuta.

I com pot el poble portar la batuta?

Aquesta pregunta és el que m'ha portat a Espanya, perquè no és fàcil de respondre. Hi ha una definició fàcil de democràcia, però com operes el poder social, el control col.lectiu, són qüestions que venen de lluny. En particular en els últims 200 anys hi ha hagut moltíssims moviments d'anarquistes, autonomistes, marxistes, fins i tot els bolxevics, que han pensat molt en aquesta qüestió, però tot i així els experiments que hi ha hagut només han tingut un èxit parcial. No hem vist una societat totalment democràtica, o una democràcia totalment operativa. Això és un repte per a nosaltres ara. Les noves tecnologies ho faran possible? Podrà la major educació, la major alfabetització dels ciutadans fer-ho possible? Per suposat hi ha un gran obstacle a l'exercici del poder social, que és que moltes de les coses que importants de controlar es donen més enllà de l'Estat-nació. Quan pensem on està el poder al món, també pensem en el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, les grans multinacionals, els Estats Units, la Xina, ... Una gran qüestió és: ¿Com podem tenir una major autonomia sobre les nostres vides, exercir un control democràtic de les nostres vides, quan el poder és transnacional i global en comptes de local? Un gran repte de la teoria democràtica és elaborar mecanismes i noves formes de pensar com el poder pot ser reconfigurat per a que puguem exercir-hi un control.

Llavors creu que l'Estat no és un marc per a aconseguir una “democràcia real”?

Crec que l'Estat és un dels marcs. Controlar-lo et dóna bastant control. Pots construir carreteres, finançar l'educació, etcètera. Una de les coses de les que s'ha adonat la gent a Espanya en els últims anys és que la idea que l'Estat-nació és l'únic costat del poder és una ficció. La sobirania que atribuïm a l'Estat-nació està en qüestió. Tenim la Unió Europea, tenim les multinacionals, ... Però també per sota l'Estat, tenim regions, ciutats, pobles. Hi ha múltiples espais de poder i sobirania. I també tens els individus, que també volen empoderar-se i exercir el poder. La vella idea de que capturar el poder estatal et permetria generar una societat més democràtica, més socialista o més justa, malauradament ha estat sobrepassada pel desenvolupament des de finals del segle XX, i en particular per la tecnologia mateixa.

Per la tecnologia?

La mateixa tecnologia que et permet més oportunitats d'interacció, permet negocis amb més oportunitats per a la diversificació, per tenir treballadors a l'estranger, per assegurar-te la mà d'obra més barata. La tecnologia és un verí i una cura. És una eina d'empoderament, però també una important font de poder per a qualsevol propòsit. L'equació és molt més complicada que fa vint anys.

Però com veu el futur? Estem en un moment de canvi?

Estem en un moment de crisi perquè el model de capitalisme que s'ha estat portant a terme en els últims 30 anys no era sostenible. El capitalisme financer permet una gran quantitat d'especulació monetària, de deutes i crèdits que aporten enormes beneficis als bancs. El 2007 aquest model va saltar pels aires. El que ha deixat és una increïble confusió de deute i desempoderament, perquè es van dedicar massa diners i massa recursos a mantenir els bancs i els estats, que després han de tornar a pagar als bancs. Ara s'estan recuperant com un borratxo després d'una gran festa. Encara tenim una terrible ressaca, i no som del tot capaços de veure bé o caminar rectes, però el que sí que tenim és mobilització. La gran esperança de tothom que està interessat en política és que la gent corrent hagi vist que aquest model no funciona i que estiguin experimentant pensar col.lectivament en noves formes de poder social, d'iniciatives econòmiques, d'iniciatives democràtiques. Hi ha molta creativitat. Mai a la meva vida adulta havia vist gent tan poc dogmàtica com la que he vist a Espanya.

S'està trencant amb els dogmatismes?

En 30 anys estudiant la política, veus que la major part de la gent té una idea molt fixa de com ha de ser la vida i com hauríem d'avançar. En canvi a Espanya tenim un moment increïblement important en el que la gent està en diàleg, vol aprendre, discutir i anar més enllà de les velles maneres de pensar la política. Això és una gran font d'esperança per a mi. Que gent, sobretot jove, que no està fixada per la ideologia –no són comunistes o socialistes–, està pensant per ella mateixa i col.lectivament, i són molt creatius i volen provar coses noves, noves eines. És fantàstic que fins i tot aquests assemblearis vulguin parlar de política, d'estratègies i iniciatives que poden implicar un públic més gran en aquesta lluita col.lectiva per al futur de la vida democràtica.

Això representa un canvi en els moviments socials? Creu que abans no parlaven de la política institucional?

Hi ha hagut un canvi massiu en els moviments socials en els últims 10 anys a causa de la tecnologia que tenen a la seva disposició. Ara amb Facebook o Twitter o tota mena de mitjans com Wikipedia o les wikis, queden enrere moltes de les característiques dels antics moviments socials, com el fet de tenir una agenda molt concreta –salvar les balenes, abandonar l'energia nuclear o oposar-se a la UE, per exemple. Ara tenim una política molt més plàstica, el que anomeno política evanescent, que consisteix en buscar allò comú, teixir xarxes amb altres, provar nous tipus d'iniciatives i no pensar en la derrota. Si alguna cosa no funciona, proves una cosa diferent. És un mix molt més volàtil, creatiu i interessant de política que fa 20 anys. Si mires els llibres de text sobre moviments socials, que descriuen el món al voltant dels anys setanta i vuitanta, és molt avorrit i previsible. Ara tenim aquesta increïble plasticitat i oportunitat gràcies a les noves tecnologies al servei de nous moviments. Fins i tot l'expressió “moviments socials” em sona avorrida i antiquada. No es tracta ja de moviments socials, i fins i tot “xarxes” em sona antiquat. És un estil de política que es mou: un dia les xarxes, un altre els moviments, un altre els partits, ... Tenim aquesta increïble energia híbrida en aquests col.lectius que bàsicament busca tota mena de noves maneres de desenvolupar una agenda política. És un moment molt creatiu, molt interessant.

Parla del col.lapse del model capitalista com a causa d'aquesta crisi democràtica. Creu que la democràcia no és compatible amb el capitalisme?

El problema és que la democràcia ha estat molt compatible amb el capitalisme fins ara. Crec que una democràcia real consisteix en el poder social, que és una cosa que va completament contra el capitalisme. El capitalisme consisteix en privatitzar el poder, en que el poder segueixi els diners: com més diners tens, més poder guanyes. Em sembla una manera molt antidemocràtica de pensar el poder. Una de les coses que més interessants de les que sento a parlar són els nous models econòmics: bancs cooperatius, tota mena de col.lectius autònoms, la gent que busca desenvolupar petites iniciatives que els aparten dels grans negocis i multinacionals. Crec que és una part molt important de la història democràtica. No té sentit tenir un sistema que sembli molt més democràtic si la vella estructura capitalista segueix al seu lloc. Això per mi seria una derrota, una victòria molt superficial per a una idea de democràcia real. Una democràcia real no és això, sinó que és gent implicada en un procés de presa de decisió col.lectiva sobre els aspectes més importants de les seves vides. I no hi ha res més important que la casa on vius, l'hospital que fas servir, l'escola a la que vas, la universitat on estudies o el teu lloc de treball. Si no pots prendre part en les decisions en aquests espais no vius una vida molt democràtica.

Aquestes decisions no s'han de prendre des de les estructures estatals?

No. Em sembla que estem aprenent com prendre decisions a gran escala en un context deliberatiu, i que els experiments més important en aquest moment van en aquest sentit. Com pots involucrar 1.000, 10.000 o 100.000 persones en una decisió? Em sembla que l'Estat espanyol és un d'aquells petits llocs del món on s'està fent més feina en aquest sentit. I la resta de nosaltres i la resta del món aprendrem molt dels espanyols perquè estan a l'avantguarda d'aquesta nova mena d'experiments, i la resta del món ho està observant amb gran interès. Mirem aquí perquè se'ns mostrin algunes solucions sobre com es pot fer això sense excloure gent, sense crear noves estructures de poder, sense crear sistemes no-transparents. Crec que els espanyols entenen aquests problemes millor que qualsevol grup d'activistes que hagi conegut mai.

A pesar d'això, el govern no està escoltant les reivindicacions.

Cert. Tenim un moment de crisi en el que el model està en suspens. Hi ha una gran mobilització social, però de moment no afecta les estructures de l'Estat. La gran qüestió pels activistes és com fer que l'Estat escolti. Crec que és una de les coses interessant que estic sentint aquí. Hi ha clarament un gran debat entre els activistes sobre això: potser cal fer un partit polític, però altres diuen que no, que si fas un partit polític et tornes part del problema que s'ha de solucionar. És un debat molt creatiu, perquè no és un debat fixat, entre diferents grups que estan molt adherits a diferents models, sinó que és molt estratègic, sobre el moment històric particular en el que es troba Espanya, que és d'un alt nivell de mobilització i politització i tot i així, els partits, l'Estat o la Unió Europea no estan escoltant. El que els activistes es pregunten és com els fem escoltar. Potser amb una ocupació de la plaça? Em sembla que la gent diu: Bé, això ens ha portat fins aquí, però ara hem de provar noves iniciatives. Potser fer com Beppe Grillo i fer un partit antipolític de protesta, o un partit avatar, o un partit d'escons en blanc. Hi ha aquest debat en marxa, que és molt saludable, dintre d'una xarxa, buscant desbloquejar la qüestió.

La seva recerca està relacionada a moviments radicals. Què és radical?

Per mi radical és qualsevol grup que té un descontentament amb la manera com fem les coses ara. Si miro als meus col.legues de ciències polítiques, la majoria no són radicals, sinó que estan satisfets amb el procés electoral, els polítics o la governança democràtica. És una petita minoria de gent en l'àmbit de les ciències socials la que té un problema amb això, i per això en diem radicals, perquè diuen que ja no podem seguir amb això. En aquest moment les ciències polítiques es mantenen molt conservadores en comparació amb la participació política. Així que penso que la gent, els activistes, estan molt avançats en la meva pròpia disciplina. Ells són radicals, la gent corrent és radical, el taxista d'aquest matí era radical, la majoria de gent en aquest bar és radical. Perquè estan cansats, n'han tingut prou, i volen un canvi. No saben com produir aquest canvi, o com és aquest canvi, però saben que una cosa és certa: que no podem seguir amb el sistema existent, per més que el 90% dels científics polítics considerin aquest sistema molt democràtic. La realitat és que sabem que no és democràtic. En conseqüència, hem de ser radicals, hem de pensar fora d'aquestes visions establertes. Els professors universitaris s'assemblen molt als polítics.

Llavors vol dir que la major part de la gent és antisistema?

El sistema ha col.lapsat, no pot seguir. A Espanya hi ha el que anomenem una democràcia zombie, una democràcia que ensopega dia a dia i mes a mes, però sense cap sentit real de legitimitat, sense cap afecte i sense cap arrelament en les necessitats i desitjos de les persones corrents. Per a mi la qüestió és quan aquest sistema zombie serà apartat i substituït per alguna altra cosa. La gent s'ha adonat que això no pot seguir i que és una qüestió de temps fins que ho canviem.

Carlos Jiménez Villarejo va néixer a Màlaga el 1935. Va iniciar la seva carrera com a fiscal a començaments de 1962 a Barcelona. Va ser fiscal anticorrupció entre 1995 i 2003, quan va ser cessat coincidint amb el govern de José Maria Aznar. Es presenta com a fiscal jubilat, però continua assessorant, en major o menor grau, a Izquierda Unida i ICV, i estudiant i analitzant la corrupció política. Preocupat per la recuperació de la memòria històrica, Jiménez Villarejo ha escrit recentment un llibre, juntament amb el jutge Antonio Doñate, en el qual denuncia la pervivència del franquisme en l'àmbit judicial i l'existència, encara avui, de més de 100.000 persones desaparegudes.

Oriol Pujol ha deixat els seus càrrecs a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) després de la seva imputació en el cas de les ITV, inclosa la Secretaria General, però roman com a diputat. Quina lectura en fa?

Associaria la imputació d'Oriol Pujol en aquest moment a les cimeres anticorrupció que va convocar el President Mas fa un parell de mesos. Aquestes cimeres tenien diferents objectius, però un d'ells era acordar que la imputació per un determinat delicte no portés a haver de renunciar a un càrrec públic, llevat que es fes un judici oral contra aquella persona. Aquest acord es va prendre davant la presència del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ara ha firmat l'auto d'imputació d'Oriol Pujol, i del fiscal superior de Catalunya, recentment destituït. Això cal situar-ho en aquest marc. A més de les autoritats judicials també hi eren el síndic de greuges i el director de l'Oficina Antifrau. Amb aquestes cimeres, va voler aconseguir un cert suport institucional. Crec que va ser un acord en el qual hi estava especialment interessat. Ja hi havia dos diputats imputats, Xavier Crespo i Ferran Falcó, i era previsible la imputació d'Oriol Pujol. Crec que aquesta decisió va ser un error majúscul.

Per què?

Quan parlem de càrrecs públics d'aquesta categoria i d'aquesta naturalesa, crec que la imputació té un valor que va més enllà de la imputació que pugui dictar un jutge d'instrucció. En el cas concret d'Oriol Pujol, un tribunal compost per tres magistrats afirma que hi ha indicis diversos i versemblants que ha comès un delicte de tràfic d'influències i defineix perfectament la conducta, és a dir, no és un auto mancat de fonament, sinó tot el contrari. Tot està molt ben fonamentat. A l'auto es defineix com Pujol, abusant de la seva posició de secretari general de CDC i de la seva posició al partit, va exercir influències actives per aconseguir unes determinades execucions administratives a favor d'algunes empreses o persones en el tema de les ITV. Quan estem parlant d'una persona aforada per ser diputat, sobre la qual un tribunal de la instància més alta judicial de Catalunya acorda una imputació, que continuï com diputat, em sembla una burla a la ciutadania de Catalunya, al Parlament i al sistema democràtic de Catalunya. Crec que Oriol Pujol ja hauria d'haver deixat tots els seus càrrecs, inclòs el de diputat.

Vivim un moment molt crític en tot allò que fa referència a corrupció. Cada dos per tres surten a la llum casos nous. La ciutadania té la percepció que existeix certa impunitat.

Caldria diferenciar uns casos dels altres. Hi ha hagut moments en què la justícia ha estat activa i eficaç, però en general sol ser tardana. El procés sol ser més lent del que seria exigible i això porta a la ciutadania a la percepció que la corrupció és impune. Però no sempre és així. Crec que la resposta judicial a Balears, a Mallorca, per part del jutge Castro i la fiscalia anticorrupció ha funcionat. Hi ha hagut molts processos, diverses condemnes de càrrecs rellevants del PP, d'Unió Mallorquina. Moltes persones han estat expulsades dels seus càrrecs públics. En el cas d'Urdangarín, amb tota la complexitat que té un cas com a aquest, crec que la resposta està sent molt activa i eficient. Una altra cosa és que la ciutadania trobi a faltar que hi hagi determinades persones que, davant de tan gravíssimes imputacions com les que els fan a Urdangarín o a Millet, el procés s'alenteixi i alhora ningú no hagi trepitjat mai la presó, una presó en virtut d'una mesura cautelar de presó provisional. En molts altres delictes i en persones que no ocupen càrrecs de responsabilitat, ni social ni política, els jutges no tenen tants miraments. Decreten la presó provisional i punt. La ciutadania percep que hi ha una aplicació desigual del dret penal, és a dir per als més poderosos hi ha un tractament que si no és complaent, sí que és afavoridor dels seus interessos, sense perjudici que paral·lelament s’estigui investigant, mentre que en altres delictes menors o greus, la resposta judicial és contundent i immediata. Això crea certa percepció de perplexitat o de sorpresa i al mateix temps de descrèdit de l'administració de justícia.

Hi ha alguna explicació de per què es donen tants casos de corrupció a Espanya? En altres països la situació és tan greu?

Itàlia és un cas paradigmàtic. Itàlia va tenir la fortuna que a començaments dels anys 90, una sèrie de fiscals i de jutges va afrontar la corrupció que omplia el país per complet i afectava molts partits polítics, com el partit socialista i la Democràcia Cristiana. Durant aquells anys es va fer una operació de neteja penal. Aquesta operació estava dirigida pel llavors fiscal Antonio di Pietro. Crec que es van dictar un miler de presons provisionals, van ser destituïts dels seus càrrecs públics milers d'autoritats. Es pot dir que es va desmuntar pràcticament tota la corrupció política que hi havia instal·lada en aquell temps a Itàlia. Desgraciadament, després, Itàlia té afegit el problema de la màfia, encara que també ha sofert durs cops amb un cost molt greu per als jutges i fiscals que l'han perseguit, entre altres Giuseppe Falcone. Es pot dir que hi ha hagut respostes judicials enèrgiques i efectives, però a partir del moment en què una persona com Berlusconi, amb moltes causes obertes no sols per corrupció, sinó també per delictes contra la llibertat sexual, va ser elegit cap de govern i va tenir un suport majoritari a les urnes, la situació es va tornar molt preocupant. Ara bé, fora d'Itàlia, en general, no hi ha res que es pugui parangonar al que succeeix a Espanya.

Llavors, quin és el motiu que fa que es donin tants casos de corrupció?

Espanya està vivint un moment crític de ruptura dels principis de la moral i l'ètica pública en el funcionament de les institucions i dels propis partits polítics. No crec que els polítics espanyols siguin millors o pitjors que els d'altres Estats europeus. A Espanya hi ha com una llavor que perviu des de la dictadura que ha fet que molts dels que es dediquen a la política creguin que l'exercici de la funció política porta garantida la impunitat de qualsevol cosa que facin, qualsevol abús de poder, qualsevol exercici d'influència indeguda. També hi ha un problema seriós amb els mecanismes de prevenció i de control que han afavorit que la corrupció hagi prosperat tant a Espanya. Els partits polítics no han tingut la regulació i el control necessari per garantir un funcionament transparent al servei del ciutadà, fora de tota contaminació immoral contrària a l'ètica pública. Un exemple pot ser que òrgans de control econòmic com el Tribunal de Comptes estiguin constituïts per persones que han estat nomenades pel Congrés dels Diputats i el Senat i pels propis partits que han de ser fiscalitzats. Això fa que sigui un organisme de relativa eficàcia, quan no, de nul·la eficàcia. D'altra banda, per raons internes d'organització o per acumulació d'assumptes, exerceixen la seva funció amb molt retard i això fa que sigui un òrgan de control molt deficient que no té l'eficàcia deguda. També el Tribunal de Comptes, amb independència que no té l'estructura necessària per garantir un control objectiu del funcionament dels partits polítics i del seu finançament, des de fa diversos anys no fa més que fer recomanacions i recomanacions sobre què caldria fer per millorar el funcionament dels partits, recomanacions que han estat desateses de manera sistemàtica per PP i PSOE, i els partits nacionalistes, CiU i PNB.

Prossegueixi amb la seva anàlisi.

D'altra banda, la regulació del sistema de partits polítics i del seu finançament és nefasta malgrat la reforma de 2007 i la reforma de finals de l'any passat. Des que es va restaurar la democràcia fins l'any 2007, a Espanya es podien fer donacions anònimes als partits polítics, la qual cosa era una font immensa de corrupció. Primer, s'ocultava la titularitat de qui concedia grans sumes, com s'està veient ara en els anomenats papers de Bárcenas, i d’altra banda no es podia saber si aquests proveïdors o donants dels partits polítics (particularment a PP, CiU i el PNB, perquè en matèria de donacions anònimes el PSOE està en una posició molt inferior en quantia) eren afavorits amb contractes, adjudicacions del sector públic, amb llicències urbanístiques o amb requalificacions de terrenys.

Ara, quina és la situació?

Ara, els partits polítics tenen dues fonts de finançament, la que s'aprova en els pressuposts generals de l'Estat, i el finançament privat, que se sosté en dos pilars. Des de l'any 2007, les donacions no poden ser anònimes. Els qui fan les donacions han de ser persones físiques o jurídiques identificades. Un altre pilar del finançament privat dels partits són els crèdits que atorguen les entitats financeres, és a dir l'endeutament financer dels partits polítics. Davant d'aquests dos pilars, la conclusió no pot ser cap altra que es tracta d'una situació que porta a la corrupció. D'una banda, hi ha el problema de l'endeutament financer. Hi ha anàlisis del Tribunal de Comptes que estremeixen fins on ha arribat l'endeutament de determinats partits polítics i com s'ha estat permetent i encara es permet que les entitats financeres condonin els deutes o els interessos dels préstecs que atorguen als partits. Això crea una subordinació més que evident dels partits polítics cap a les entitats financeres. Per allà passen tots els partits en quantia major o menor. D'altra banda, admetre el finançament a través de donacions a fundacions o associacions vinculades als partits no és més que una forma tramposa de continuar finançant els partits. Les fundacions o associacions, per més que no siguin el propi partit, han estat creades per aquests i estan dirigides per ells de manera totalment controlada.

Quin és el cost de la política a Espanya?

La política s'ha convertit en una activitat que pressuposa un alt cost econòmic. Alguns actes electorals han costat 200.000, 300.000 o 400.000 euros. En el moment que vivim, des d'un punt de vista econòmic i social em sembla un escarni. Ningú no ha pres cartes en l'assumpte per aconseguir rebaixar els costos de la política. Es pot, per exemple, concentrar la campanya electoral en una setmana, centrar-la a les xarxes socials, a les teles públiques i privades, amb controls rigorosos, i res més. El cost econòmic de la política a Espanya ha representat un malbaratament gegantí que estem pagant tots els ciutadans, en part a través de les subvencions públiques que reben, i en part perquè els partits s'estan convertint en ostatges de la grans entitats financeres que atorguen uns crèdits que van destinats a costejar uns actes i campanyes que costen milers d'euros. Els partits estan funcionant i estan controlats en funció de l'interès econòmic amb què han d'afrontar la següent campanya. Els jutges i tribunals havien d'haver actuat en aquest àmbit des del principi amb molta major eficàcia. No crec que sigui una falta de mecanismes penals. Penso que hi ha una utilització massa moderada dels mecanismes legals quan es tracta de donar respostes a la corrupció, especialment a la corrupció política.

Hi ha falta de recursos?

Els jutges i fiscals de l'Audiència Nacional són els que tenen més recursos. També en disposen la Fiscalia Anticorrupció. Fora d'aquests, els jutges i fiscals no tenen de vegades els recursos necessaris per afrontar investigacions complexes, societàries, econòmiques, etc. Malgrat això, s'han aconseguit respostes penals. A Barcelona, concretament, s'han aconseguit respostes en casos penals importants amb els recursos que es disposava, que tampoc no eren excessius. Per exemple, es va investigar el cas Pallerols, encara que la conclusió del procés fos un desastre. També es va investigar el cas de Turisme de Catalunya, i el frau en la inspecció d'Hisenda de Barcelona es va investigar i es va jutjar degudament. Hi ha hagut casos vinculats a la corrupció política i econòmica que s'han portat de manera eficaç. Però llevat d'excepcions molt assenyalades, la resposta és lenta i ineficaç. Hi ha un problema d'ordre penal i és obligat un canvi d'estratègia. Els delictes de corrupció no són delictes contra l'Administració. Els delictes de corrupció, especialment les comeses per autoritats i càrrecs públics electes o designats per càrrecs electes, són delictes contra el sistema democràtic, contra la Constitució, i haurien d'estar situats en un marc normatiu o legal diferent. L'Administració no és el que és perjudica, el perjudicat és el servei a l'interès general que marca la Constitució. El que s'altera és el sistema democràtic. I per això crec que cal donar-li un enfocament diferent als delictes de corrupció en el Codi Penal.

Crec que també veu un problema en els terminis de prescripció?

Són molt curts. Es parteix del criteri tradicional que ha presidit la regulació de la prescripció com a causa d'extinció de la responsabilitat penal, i que és que el transcurs del temps pot fer d'alguna manera cessar el retret social que es produiria en el moment que el delicte es va dur a terme respecte a la data en què es descobreix. Però clar, aquí estem parlant d'un altre tipus de delictes, que si se situessin en el marc de delictes contra la Constitució un altre gall cantaria. Dia a dia, el que es constata és que els delictes de corrupció, es descobreixin quan es descobreixin, no generen menys retret social que quan es van cometre, al contrari, generen més retret. La ciutadania entén, i és la realitat, que es tracta dels delictes molt complexos de descobrir, tant per les condicions, planificació i execució, com per la sistemàtica ocultació de proves. Fan falta unitats especialitats dels cossos policials per descobrir-los. Pot passar, per tant, que quan es descobreixin, els terminis del delicte hagin prescrit. Caldria estendre'ls. La majoria de delictes prescriuen als cinc anys. És un disbarat. Caldria establir un termini mínim de 15 anys. Això beneficiaria la persecució efectiva. Recordo el cas del que va ser president del govern balear, Gabriel Cañellas. Els fets estaven acreditats i va ser absolt per prescripció del delicte. Un altre cas que s'ha beneficiat de la prescripció del delicte fa referència a la criminalitat financera. César Alierta, quan era president de Tabacalera, va fer una operació en borsa i valent-se d'informació privilegiada va guanyar de manera il·lícita uns 300 milions de pessetes de l'època. Va ser portat a judici. Tant l'Audiència de Madrid com el Tribunal Suprem van reconèixer que el delicte s'havia produït però que havia prescrit. Un arriba a la conclusió que tot està preparat, tant des del punt de vista del Codi Penal com des del punt de vista del funcionament dels tribunals, perquè ningú no s'assegui al banc dels acusats, i quan són acusats els delictes prescriuen. És una espècie de crisi profunda del sistema penal en un sistema democràtic

Creu vostè que, si finalment es demostra una vinculació del PP en el cas Bárcenas, caldria convocar eleccions?

He conegut el cas Bárcenas a través de la publicació dels anomenats papers de Bárcenas sobre una presumpta caixa B. La caixa B no l'ha inventat Bárcenas, la va inventar Jordi Pujol a Banca Catalana. En qualsevol cas, l'existència de comptabilitats paral·leles ocultes o caixes B no és cap innovació en el panorama econòmic i polític espanyol. Però en tot cas, si de totes aquestes actuacions resulta que el PP s'ha estat finançant de forma irregular i il·lícita durant gairebé 20 anys, a través de donacions anònimes i que als anomenats papers de Bárcenas es reflectien amb sigles, abreviatures i altres expressions difícils de desxifrar. Si, a més, sembla que alguns d'aquests fons poguessin haver anat a alts càrrecs del PP, fossin o no els actuals membres del govern, inclòs el president. I si el partit governant se sosté sobre proves bastant sòlides de finançament irregular constant, i sobretot amb les respostes absolutament lamentables i falses que s'han donat per part de la secretària general, la senyora Cospedal, crec que aquest partit hauria de convocar eleccions anticipades.

Vivim un moment polític particularment crític.

El sistema polític espanyol passa una crisi que no ha estat creada únicament pels problemes del presumpte finançament il·lícit del PP. Un exemple: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) ha declarat la legislació hipotecària espanyola injusta per mantenir clàusules abusives i altres consideracions. El més greu, tanmateix, és que el tribunal de la UE està fonamentant la seva argumentació en una directiva comunitària molt antiga, de fa 15 anys. Que els diferents governs espanyols no hagin incorporat a la legislació hipotecària aquestes mesures, que tenien com a finalitat protegir els que estaven subjectes a préstecs hipotecaris, quan està en joc el dret a l'habitatge, que és un dret bàsic, crec que és una irresponsabilitat molt greu. Ha generat danys terribles, humans i socials, en alguns casos irreversibles. Davant d'aquestes sumes de diners de partits finançats de manera fosca i irregular, de governs que no compleixen mínimament les convencions internacionals ni les directives comunitàries en matèria d'execucions hipotecàries, la gran pregunta és si tot això pot continuar així o farà falta convocar algun procés electoral. Ja veurem si la ciutadania té alguna cosa a dir en tot aquest procés en els propers mesos. La convenció contra la corrupció de l'ONU, de la qual Espanya forma part, establia taxativament que es tipifiqués com a delicte l'enriquiment il·lícit de les autoritats públiques per no correspondre amb els ingressos que legalment estaven acreditats. Però a Espanya no només no s'ha inclòs en el Codi Penal aquesta recomanació de Nacions Unides, sinó que ni tan sols ningú no l'ha plantejat.

Amb la crisi econòmica i política tan galopant que estem vivint, sembla increïble que la gent no es llanci al carrer.

Crec que a Madrid la ciutadania surt al carrer de manera habitual, tant per temes sanitaris com educatius. Aquesta és la impressió que jo tinc. A Barcelona també es produeixen freqüents manifestacions. Però hi ha un problema i és que, davant d'una crisi tan profunda com la que s'està vivint, es produeix una desprotecció de la ciutadania a nivell laboral, sanitari, educatiu, a tots els nivells. Crec que això, per una part, hauria de conduir a una mobilització activa exigint solucions democràtiques, i per tant a una altra concepció de l'estat democràtic, però també és cert que hi ha part d'aquesta població que està sotmesa a pèrdues de feina, dels pocs serveis que encara li queden i que poden ajudar-la en les seves necessitats. Això genera temor, dubtes. A més, la situació ve alimentada per una estratègia lingüística neoliberal que és que no hi ha alternatives i que té el seu origen en la senyora Thatcher. Les mobilitzacions que s'estan produint, la major part d'elles, estan convocades pels sindicats, d'altres són espontànies empeses pels sectors més afectats per la crisi, però alhora hi ha un clima subterrani de temor, de por, de desafecció davant d'una situació que no sap per on pot emprendre's o com pot solucionar-se.

Vostè considera que les retallades en sanitat i educació són anticonstitucionals i que la gent s'ha d'organitzar.

Sí. A Catalunya es va presentar una querella criminal per part d'una sèrie d'associacions cíviques contra el conseller Boi Ruiz i tot el seu equip directiu per diversos temes. Un era per la seva vinculació amb les patronals sanitàries privades, i al mateix temps perquè hi ha articles en el Codi Penal que sancionen a qui impedeix l'exercici dels drets cívics. Sostinc que drets cívics són també els drets a la salut, a l'habitatge, a l'educació, a la cultura i a les pensions. Quan s'ha plantejat això davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la resposta ha estat negativa i ho ha fet en uns termes que resulten incomprensibles: els drets cívics sols es refereixen als drets de participació política, als drets de reunió, associació, manifestació, etc. I no és cert. Hi ha tot un dret internacional dels drets humans que parla que van des del dret a la llibertat d'expressió fins al dret a la salut. Són drets que condicionen allò que és a la Constitució i que és el lliure desenvolupament de la personalitat. Per molt que diguin que una persona té dret a planificació, reunió i associació, que és el que el TSJC ha dit que eren drets cívics sobretot, si no té dret a la salut i no li salven la vida quan està malalt no sé de quina manera es podrà garantir el lliure desenvolupament de la personalitat. Si no es té garantit el dret a la salut com es tindran garantits altres drets? Les privacions de drets essencials a la ciutadania són impediments objectius als drets cívics, perquè els drets cívics són indivisibles i universals. Allà estan tots compresos, des del dret a la llibertat d'expressió fins al dret a una pensió justa. Són condicions per viure dignament. Fins i tot diria que és més condició per viure dignament tenir garantida l'assistència sanitària quan un té una malaltia mortal que el dret a la llibertat d'expressió en aquell precís moment.

Quina opinió li mereix la consulta per la independència aprovada pel Parlament de Catalunya? Jurídicament la veu possible?

Sí, si es fan les reformes legals necessàries no tinc inconvenient en que es faci. Hi estaria d’acord amb tota naturalitat perquè realment hi ha uns drets històrics de Catalunya que estan reconeguts, i aquests drets històrics justifiquen que es plantegi aquest dret a decidir, però sempre que es faci dins del marc constitucional i legal espanyol. Això sí que ho tinc claríssim. Una altra cosa seria directament una violació de la legalitat democràtica vigent, cosa que suposo que a ningú se li ocorrerà plantejar. És un dret que se situa dins del marc constitucional amb totes les exigències que comporta aquest plantejament i que són una sèrie de reformes legals aprovades en el Parlament espanyol i que després tindrien la seva aplicació aquí a Catalunya en el marc d'altres lleis autonòmiques sobre consultes a la societat catalana. En aquest marc em sembla absolutament legítim i raonable el plantejament.

Les reformes que planteja suposen canviar la Constitució?

Sí, és clar. En la concepció de referèndums plantejada a la Constitució no estan previstos supòsits d'aquesta naturalesa.

I és molt difícil que el Parlament espanyol aprovi aquests canvis?

Dependrà de les majories i dels acords polítics que s'estableixin entre les forces majoritàries governants, però crec que això ho sap perfectament el govern de Catalunya actual, que, d'altra banda, em sembla un govern bastant feble. Un govern que té entre els seus diputats a tres imputats per corrupció, i entre ells el secretari general del seu partit, em sembla que hauria de tenir altres objectius polítics de neteja moral i ètica que desplaçar l'atenció cap a altres temes que ara com ara són bastant problemàtics.

Seguint amb la consulta, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, va ser destituït per les seves opinions sobre el tema.

Em va semblar molt malament que fos destituït. Ho vaig criticar públicament. Em sembla una agressió a la llibertat d'expressió dels fiscals. El principi de dependència jeràrquica que caracteritza constitucionalment els fiscals no pot afectar mai l'exercici del dret a la llibertat d'expressió que tots els ciutadans tenen i se'ls ha de garantir. Una altra cosa és una actuació professional, allà sí que funciona el principi de dependència jeràrquica. Com a fiscal sempre vaig exercir el meu dret a la llibertat d'expressió i altres companys també. Mai en democràcia -en dictadura era una altra qüestió- no vaig ser advertit, ni se'm va cridar l'atenció per les meves opinions, que de vegades eren molt crítiques fins i tot amb el propi fiscal general de l'Estat. Per tant, m'ha sorprès molt una mesura tan dràstica i injusta. Penso que és un instrument més d'aquestes expressions autoritàries del poder que està utilitzant habitualment el PP i que en aquest cas l'ha utilitzat el fiscal general de l'Estat respecte al fiscal superior de Catalunya, una persona d'ideologia més aviat conservadora, però que, alhora, és un bon professional. Tenia perfecte dret a expressar-se, i el que deia era raonable. Plantejava fer la consulta sempre que es fessin les reformes legals necessàries, el mateix que jo dic.

Recentment ha escrit amb el jutge Antonio Doñate el llibre Jueces però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial. Sembla increïble que continuï existint aquesta pervivència després de gairebé 40 anys de la mort del dictador. Jueces però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial.

Hi ha moltes referències. A Espanya hi ha més de 100.000 desapareguts encara, les restes dels quals es desconeixen on són o almenys no han estat exhumats ni identificats. Si això no és un residu del franquisme, quina altra cosa ho pot ser? Són persones desaparegudes, fet que no té parangó amb les dictadures militars sud-americanes. El metge forense Francisco Echevarría ha participat en l'exhumació de 300 fosses comunes i ha extret aproximadament les restes de 3.000 persones. Al seu informe diu que gairebé totes aquestes persones presentaven signes de violència, particularment en el crani, amb orificis produïts per armes de foc. I en aquest informe, que ocupa 400 pàgines, parla de l'absoluta absència judicial en tots aquests processos d'exhumació. Ho diu una persona que ha estat realitzant tasques d'excavació, d'exhumació i d'identificació de restes i que és una autoritat mundial. Com a exemple puc dir que Echevarría va ser cridat pel govern de Xile per identificar les causes de la mort de Víctor Jara. La resposta judicial en aquests casos de persones desaparegudes ha estat pràcticament nul·la a Espanya, amb algunes excepcions, que es poden comptar amb les dues mans.

Suposo que encara hi ha més exemples de restes del franquisme en la justícia.

La persecució del jutge Garzón, a part de la seva persecució concreta i la seva expulsió de la carrera judicial, una mesura arbitrària i injusta, té un altre significat encara més greu que la pròpia expulsió i és que les víctimes del franquisme han quedat abandonades de tota possibilitat de perseguir els delictes com el que són: crims contra la humanitat. I, per tant, si són crims contra la humanitat havien d'haver continuat sent perseguits per l'Audiència Nacional tal com va fer el jutge Garzón. El contrari és un error majúscul, d'una covardia atroç. I això és el que va fer la sala segona del Tribunal Suprem, que va dir que qui vulgui buscar als seus morts que els busqui a les partides judicials allà on hi hagi les fosses comunes i aquestes presumptes restes. Em sembla una indignitat que un tribunal hagi dit una cosa així. Ho han fet magistrats de tots els colors.

Suposo que en l'àmbit de la justícia militar, la situació és semblant.

La sala del militar del Tribunal Suprem ha rebutjat tots els recursos que s'han plantejat per demanar l'anul·lació dels consells de guerra i les condemnes que se'n van derivar, la majoria penes de mort. No estem parlant de la Guerra Civil, estem parlant del que va succeir després en la dictadura, anys 39, 40, 41, 42... No s'ha anul·lat ni un sol consell de guerra, encara que alguns magistrats van dir que això era inconcebible i que aquests consells de guerra eren nuls de ple dret, però com eren vots minoritaris mai no van arribar a tenir reflex en la votació majoritària. Això ha ocorregut recentment. Per exemple, el rebuig de la pretensió de la néta del poeta Miguel Hernández que fos anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort al seu avi és de 2011, i es va rebutjar amb arguments absolutament insostenibles. La negativa del llavors fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, a interposar un recurs de revisió per anul·lar la condemna de Lluís Companys, el President de la Generalitat, va ser un altre acte d'indignitat, incompatible amb ser demòcrata.

En diverses ocasions ha defensat el jutge Garzón. Com el definiria?

És una persona que té molts matisos. Diria que va ser un jutge amb un afany de justícia, que va actuar davant els poderosos, quan calia fer-ho, i la majoria de jutges i tribunals espanyols no s'atrevien. Va prendre la decisió més transcendent que s'hagi pres mai en aquest país per un jutge i que va ser dir criminals als colpistes del 18 de juliol de 1936. Això no se li ha perdonat mai, perquè els que governen ara són hereus d'aquells colpistes, amb major o menor absència d'aquesta herència; de les herències, realment, no se n’és conscient.

Va ser fiscal anticorrupció del 1995 al 2003, quin va ser el detonador del seu cessament?

Hi va haver molts conflictes amb el fiscal general de llavors, que era un home molt estretament vinculat al PP, i amb els ministres de Justícia, que si no m'equivoco van ser Ángel Acebes i, sobretot, José Maria Michavila. Però els detonadors fonamentals van ser l'oposició inicial que la Fiscalia Anticorrupció interposés una querella contra César Alierta pel cas de l'operació en borsa. El procés va sortir endavant perquè hi va haver una associació d'usuaris, Adicae, que va interposar una denúncia i després la fiscalia es va incorporar quan el procés ja estava obert. Un altre punt de conflicte va ser la negativa del fiscal general a investigar el procés contra el llavors ministre d'Indústria Josep Piqué pel famós tema de la venda d'Ertoil. Allà hi va haver una actitud tancada perquè no avancéssim en la investigació com s’havia acordat. Fins i tot quan la junta de fiscals de sales del Tribunal Suprem, de la qual no formava part, va acordar per majoria absoluta la imputació, s'havia de prendre declaració com a imputat a Josep Piqué, un fet al qual el fiscal general es va negar rotundament. Un altre tema va ser la declaració com a imputat de Berlusconi pel famós frau fiscal a Tele 5. Hi havia molts conflictes. Però el que va acabar de fer vessar el got va ser l'intent de la fiscalia d'obrir una investigació i presentar una querella pel famós cas del tamayazo de l'Assemblea de Madrid. Aquesta va ser l'última decisió per acabar amb aquesta fiscalia. Teníem acumulats elements importants de caràcter econòmic, societari, per haver obert una investigació seriosa, cosa que va fer el PSOE, però crec que la querella que va plantejar era equivocada i va ser rebutjada.

Leer versión en castellano

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és professor d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la ONG Justícia i Pau, que defensa i promou els drets humans i la pau. Especialitzat en les relacions nord-sud, el comerç internacional i el deute extern, Oliveres col·labora habitualment amb els moviments socials i va estar molt vinculat al 15-M, moviment que no creu que hagi desaparegut. L’economista català critica les polítiques i les retallades del govern del PP, denuncia un frau fiscal a Espanya d’uns 90.000 milions i considera que basar el procés d’independència de Catalunya exclusivament en motius econòmics és un error gravíssim.

Acaba de sortir a la llum el cas Bárcenas, que podria esquitxar a diferents dirigents del PP, inclòs el president del Govern, Mariano Rajoy. Com veu aquest cas i tots els assumptes de corrupció que estan sortint tant a Catalunya com a la resta d’Espanya?

Són casos difícils de controlar, però a Espanya hi ha un caldo de cultiu perquè tot això es produeixi. Què vull dir? Si a Catalunya o a Madrid, fent un cafè, comentes amb uns amics que en la declaració de renda has estat capaç de defraudar 2.000 euros a Hisenda, els amics t’aplaudeixen. En canvi, si això ho fas davant d’un grup d’amics suecs t’expulsen de la taula. No ho justifico, però aquestes situacions es produeixen quan hi ha hagut un deteriorament dins de les relacions socials i els valors de la honestedat i de la política. No és un fenomen d’ara. Ara és exagerat, especialment pel fet que el President del Govern hi pugui està implicat. Estic a favor que aquestes qüestions es sancionin, però d’altra banda l’opinió pública ha admès sense problemes petits casos de corrupció tant aquí com en d’altres països com Itàlia i Portugal.

Rajoy porta un any i mig al govern. Hem patit la pitjor retallada de drets des de l’arribada de la democràcia.

El gran error de les passades eleccions és que l’opinió pública estava a la figuera i va votar majoritàriament al PP. El va votar desesperadament perquè el PSOE ho havia deixat molt malament? Segurament, però el cas és que la gent no es va informar. Que s’hagi produït aquest cas (en referència al cas Bárcenas) demostra que estem davant d’un govern d’impresentables. Rajoy va amagar les cartes en tot moment i els votants, majoritàriament, van pensar que com era del món empresarial i de la dreta ens trauria de la crisi. Però no ha estat així, com ja se sabia d’experiències anteriors, començant pel propi Aznar. El PP és un desastre governant i sempre va a favor dels seus propis interessos i de la camarilla que els acompanya. Va fer una amnistia fiscal que només afavoria als seus amics. Aquests senyors ho fan força malament, però també cal dir que l’opinió pública no ha estat gaire alerta.

Amb la crisi que estem patint és molt estrany que la gent no surti al carrer?

Crec que encara hi ha tres elements que fan que el got no vessi. El primer és l’economia submergida. Tot i que les xifres d’atur són altíssimes, el que és evident és que hi ha molta gent que treballa en negre. En segon lloc, cal tenir en compte el coixí familiar. Encara hi ha persones que viuen de la pensió de l’avi o de qualsevol altra prestació familiar. I el tercer element és que la gent té por.

Expliqui’m això que la gent té por.

Som una població poruga. La gent que surt al carrer a El Cairo no té por. No té res a perdre. En canvi, aquí la gent està dormida. Un exemple. A Catalunya, el passat estiu, es van produir, encara que molt puntualment, aquelles accions contra el pagament dels peatges. Què van durar? Doncs, només 15 dies, fins que van arribar les primeres multes. Si fa 30 anys, el càstig que rebien els primers objectors per no anar a la mili era tres anys de presó, ara no ens podem fer enrere per 50 euros de multa. Ja es farà un fons de resistència com feien els sindicats al segle XIX. Però no ens podem fer enrere. No és el cas que més m’interessa, però el poso com exemple del que passa.

Llavors, que farà vessar el got? Una retallada gran de les pensions?

El que fa falta és una major capacitat de coordinació de les protestes. Tenim un col·lectiu que protesta per la hipoteca, altres que ho fan per les retallades en sanitat, altres, per les pensions...Encara no s’ha produït una protesta generalitzada, i quan es produeix són només petis focus. Aquests darrers dies, després de publicar El País el cas Bárcenas, tant a Madrid com a Barcelona van sortir al carrer 1.000 o 1.500 persones, però no en van sortir 500.000. Si la gent hagués tingut realment ganes de protestar hagués sortit tota la setmana amb multitud al carrer.

Vostè és partidari que Rajoy dimiteixi?

A Rajoy se l’hauria de processar. Però no pel cas Bárcenas. Se l’hauria de processar per delicte social. Això que ha fet de donar centenars de milers de milions als bancs i retallar-ho de l’educació, de la salut, l’habitatge o de les obres públiques és un delicte. Si, a més, se’l pot processar pels cas Bárcenas, això ja ho dirà el jutge. Si ha violat a tort i a dret els drets constitucionals, a aquest senyor se l’ha de processar.

Va estar molt vinculat al 15-M. Sembla que el moviment hagi desaparegut.

No ha desaparegut. Allò que vèiem com una unitat a la plaça de Catalunya, ara ha tingut dues divisions. Una l’espaial i l’altra, la sectorial. El 15-M continua. I continua ajudant els desnonats, present als barris. Fa uns dies vaig estar al barri barceloní del Poble-sec on hi ha molta vidilla d’indignats. Cada setmana fan una assemblea, cada setmana van a ajudar un desnonat, fan cinefòrum. El mateix passa al Guinardó, un altre barri de Barcelona. Diguem-ne que el 15-M s’ha disgregat en temes sectorials i també s’ha disgregat en qüestions de barris, però no ha desaparegut. És cert que no té l’eufòria de quan sortien 40.000 o 50000 persones al carrer, però penso que té vida i en pot tornar tenir més amb el que està passant.

És professor de Economia Aplicada. Em pot fer una radiografia d’aquesta crisi, com hem arribat a aquesta situació?

En última instància és una crisi de valors. Però des d’un punt de vista econòmic cal tenir en compte dos elements. D’una banda, és la crisi pròpia i periòdica del capitalisme. Fa 40 anys a la facultat em van ensenyar que el capitalisme tenia alts i baixos, que les empreses pretenen una cosa que és la maximització del benefici. Una empresa sempre pretén obtenir el màxim benefici. Durant una primera etapa una empresa pot reduir els costos, pot augmentar el preu dels seus productes o serveis, pot reduir els salaris, pot fer millores tecnològiques, però hi ha un moment que tots aquests elements que li faciliten un més gran benefici desapareixen. I en el moment que desapareixen aquests nous beneficis, l’empresari busca alternatives. O bé decideix invertir en altres sectors que li rendeixin més o busca incentius geogràfics. Se’n van a la Xina o al Marroc, a qualsevol altre lloc que li sigui més barat produir. Quan tot això passa, l’activitat econòmica disminueix. I al disminuir l’activitat econòmica, l’empresari paga salaris més baixos i, com a conseqüència, el consum disminueix. Ja tens la crisi endegada fins que hi hagi una acció anticíclica que la corregeixi.

Però, aquest cop, no sembla que aquesta acció s’hagi produït?

I aquí és on bé el segon problema. Aquest cop, però, a diferència del que va passar l’any 29 amb la crisi de Wall Street, quan el president Franklin D. Roosevelt va posar en marxa tota una sèrie d’inversions públiques per contrarestar els efectes de la crisi, ara no s’ha produït una acció compensatòria del govern, allò que Keynes va anomenar polítiques anticícliques. L’Estat, en lloc de contradir amb les seves inversions la baixa d’inversions privades, ha reduït també les seves pròpies inversions i ha augmentat encara més el fenomen de la crisi. En aquesta crisi, a més, cal afegir que l’economia ha deixat de ser en bona mesura una economia real per ser una economia financera.

Podríem parlar d’economia especulativa?

I tant. Avui en dia en el món es mouen diners, sempre s’han mogut diners per exportacions, importacions, turisme, transports... Però la quantitat de diners que es mou per especular en borsa és 50 vegades més gran que els diners que es mouen per donar lloc a la compra venda de bens i serveis. I l’economia financera especulativa té repercussions en l’economia real. Si un banc inverteix financerament i s’equivoca en la seva inversió, què fa? Doncs, va a l’Estat i li demana diners. I en el moment que l’Estat dona diners al banc, automàticament, aquells diners deixen d’anar a serveis socials, no van a despesa pública al servei de la ciutadania. I, per tant, tot això acaba repercutint en la gent. Aquesta economia financera indeguda té dos aspectes que la maximitzen. Primer, Internet, que permet especular en tot moment en qualsevol lloc del món, i segon, l’absoluta llibertat de moviments de capitals. Avui, una persona pot tenir una fortuna aquí i demà tenir-la a Nova Zelanda.

Tots aquests diners es mouen lliurement sense que s’apliqui cap taxa.

No n’hi ha cap. Es parla de la taxa Tobin, però no s’ha implantat mai. Hi ha un exemple molt significatiu. Quan el primer ministre de Gran Bretanya, Gordon Brown va dir, el desembre del 2009, que volia implantar la taxa Tobin a Anglaterra, el president Barack Obama li va enviar el seu secretari d’Economia per impedir-li de fer. La raó que li van posar era que la mesura perjudicaria l’economia nord-americana. No era veritat. La implantació de la taxa no hagués perjudicat l’economia nord-americana, hagués perjudicat als especuladors nord-americans, que és una cosa molt diferent. I per què s’hi va oposar? Doncs, perquè el secretari d’Economia era un especulador. No fa gaire Le Monde dedicava la seva doble pàgina central a explicar la biografia dels responsables d’economia dels set darrers presidents nord-americans durant els últims 42 anys. Tots set, en cinc casos el secretari i en dos el sotssecretari, eren especuladors. I tots, abans d’ocupar un càrrec públic, havien treballat a la banca privada d’inversions Goldman Sachs. Dit d’una altra manera, els que dirigeixen l’economia mundial són uns delinqüents. El President del Consell de Ministres d’Itàlia, Mario Monti va treballar a Goldman Sachs, igual que Mario Draghi, que ara presideix el Banc Central Europeu.

Si no m’equivoco, el senyor Luis de Guindos, ara ministre d’Economia i Competitivitat, va treballar a Lehman Brothers. Hi ha gaire diferència entre Goldman Sachs i Lehman Brothers?

La diferència és que Lehman Brothers ha fet fallida, i Goldman Sachs, encara no.

Quin paper han jugat els mercats en aquesta crisi?

Aquesta crisi és fruit de la situació real, però també té una base ideològica. Durant molts anys, especialment durant el període d’entreguerres, i des de la postguerra fins als anys 70, van governar les teories de Keynes segons les quals els estats havien d’aplicar una economia anticíclica en temps de crisi. Això es va fer fins als anys 80. Amb l’arribada de Reagan i Thatcher va deixar d’existir l’aplicació pràctica de les teories de Keynes i va començar a aplicar-se el capitalisme neolliberal que havia començat a difondre el que havia estat Nobel d’Economia, Milton Friedman. Això va fer que els mercats comencessin a ser els amos del món, incentivant diferents sectors segons els convingués. El primer sector que es va incentivar va ser el dels productes tecnològics. Però, en aquell moment, es va esgotar. Era un mercat relativament petit. Llavors, el president de la Reserva Federal Nord-americana, Alan Greenspan, va proposar incentivar el mercat immobiliari. En aquell moment, va començar la gran expansió immobiliària als Estats Units que va acabar amb les conegudes hipoteques subprime i la pèrdua de l’habitatge per part de moltes famílies.

I després?

Quan el mercat immobiliari va dir prou es va proposar invertir en el mercat dels aliments. Fins i tot a casa nostra, Catalunya Caixa va crear un producte bàsic especulatiu que venia a dir que s’invertís en aliments, i com que els aliments pujarien de preu, qui comprés aquell producte tindria més beneficis en les seves inversions, mentre a l’Àfrica la gent continuaria morint de fam. Això trencava amb qualsevol norma ètica. Es va fer una campanya de pressió que va tenir els seus efectes, i l’entitat financera va retirar el producte. No ha estat un cas únic. Hi ha altres formes d’inversió impresentables, com la inversió en explotacions d’aigua, principalment a Amèrica Llatina, que està en poder de companyies com Nestlé i Coca-Cola.

Comenta que a Espanya hi ha un frau fiscal d’uns 90.000 milions.

Això ho van dir els inspectors d’Hisenda. Les seves explicacions són que un 26% del frau el fan els particulars. Tots fem una mica de frau. El dia que ve el lampista a casa i no li paguem l’IVA fem frau fiscal. L’altre 74% pertany a grans empreses, grans fortunes i grans bancs.

Vostè subscriu aquest punt de vista d’Hisenda?

Completament.

Es pot combatre aquest frau fiscal? Què cal fer?

Doncs, el primer pas és tenir inspectors adequats. Ara, directament, no hi ha inspectors. Em referiré a un cas que vaig conèixer l’altre dia. Lloret de Mart té una població flotant a l’estiu d’unes 200.000 persones, mentre que la resta de l’any deu viure en aquesta població de la comarca de la Selva entre 15.000 i 20.000 persones. És molt probable que una quarta part de la gent que hi treballa a l’estiu ho faci en l’economia submergida, en sectors com la restauració o l’hostaleria. Doncs, vaig llegir que en tota la comarca de la Selva, només hi ha un inspector de Treball. Si només hi ha un inspector per controlar la feina de 200.000 persones ja em dirà què es pot fer. El que convé és que l’Estat inspeccioni. També és important que hi hagi un esperit conscient de donar valor al diner públic, i evitar determinades maneres de procedir que es presten al frau fiscal.

No sé si es demanar massa a la gent que doni valor al diner públic amb els casos de corrupció que vivim i el frau fiscal existent?

Sí, però la gent també vol que les escombraries es recullen, que hi hagi llum al carrer i que a les carreteres no hi hagin forats.

A Espanya es paguen prou impostos?

Segurament, els rics n’haurien de pagar més, i les classes mitjanes i baixes n’haurien de pagar menys. Ara, els impostos que paguen els que menys tenen són força alts. De totes maneres, el problema no és tant el % que es paga sinó el fet que els més rics utilitzen tota mena de camàndules legals per pagar menys. Un d’aquests escandalosos instruments són les Sicav (Societats d’inversió de capital variable).

Què és una Sicav?

Una Sicav no és altra cosa que un fons d’inversió, un dipòsit, en el qual oficialment 100 persones hi posen diners per promoure l’estalvi. Aquestes 100 persones posen uns diners que els hi donarà una rendibilitat. La diferència és que en lloc de pagar l’impost de capital normal del 21% pagaran un 1%. Feta la llei, feta la trampa. Una persona que disposi de 2,4 milions, el capital mínim per obrir una Sicav, pot anar a un banc i plantejar només pagar l’1% d’impostos. Llavors, el banc li pot donar la llista de 99 carnets d’identitat, carnets de persones a qui se les hi paga una comissió. Són testaferros, que formen amb el demandant la Sicav. Els 99 testaferros sumats tindran l’1% del capital depositant, mentre que la persona o la societat impulsora tindrà el 99% del capita restant.

Com es pot combatre un atur tant alt, del 26%, amb quasi sis milions de persones sense feina?

Com es va fer a França fa 10 anys, reduint la jornada laboral i repartint el treball. Ara fa 10 anys, a França, el primer ministre Lionel Jospin va reduir la jornada laboral de 8 a 7 hores diàries. L’horari setmanal va passar de 40 a 35 hores. Amb aquesta mesura es van estalviar cinc hores per treballador, les quals es van destinar als aturats. I encara que sembli mentida amb només dos mesos França pràcticament va reduir a zero l’atur que tenia en aquell moment. El govern francès, inclús, va posar en marxa una altra mesura per evitar que els treballadors paguessin els plats trencats amb una reducció del seu sou. Si abans el treballador feia 40 hores setmanals i les cobrava totes, el que va fer el govern francès va ser pagar als treballadors les cinc hores restants com a aturat. I com podia el govern francès pagar aquestes cinc hores als treballadors? Doncs, perquè ja no havia de pagar l’assegurança dels aturats, que s’havien incorporat al mercat laboral.

I per què no es fa això a Espanya? Seria viable?

Crec que sí. Però no es fa perquè els tres partenaires socials no hi estan d’acord. Quan es vol establir una legislació laboral la pacten l’Estat, les empreses i els sindicats. Les empreses no s’inclinen mai per tenir més treballadors. Més aviat en volen tenir menys. Un empresari sempre preferirà tenir 8 treballadors que facin 10 hores que 10 treballadors a 8 hores. Els sindicats, malauradament, tampoc hi estan d’acord. Els sindicats, ens agradi o no, defensen els interessos dels treballadors, dels que treballen no dels que estan a l’atur. Aquests ni cotitzen ni van a les assembles, ni res. I si els treballadors no insisteixen en aplicar aquesta mesura, el govern no ho plantejarà per no buscar-se problemes.

I ara a França quantes hores es treballa?

Ara, a Franca, ni es treballa 40 hores, ni 35. De mitjana, es fa 37,5 hores setmanals. I s’ha de dir que en aquestes 37,5 hores hi ha dues grans variacions. A les empreses es treballa 39 hores, i tot el funcionariat, que a França és molt fort, en fa 35.

I l’índex d’atur a França com està ara?

L’índex d’atur està molt més baix que aquí, entorn al 10%. Però la crisi està afectant a tota la Unió Europea i França no se n’escapa. Es va fer un error colossal que va ser crear l’euro i aplicar-lo. Tinc articles escrits des de fa 10 anys en els que dic que la Unió Europea no estava suficientment madura per crear l’euro. Jacques Delors, quan era President de la Comissió Europea, ja va avisar que si és volia tirar endavant la Unió Europea, el primer que s’havia de fer era una política social unitària, no crear l’euro. Però hi va haver països que s’hi van oposar. Uns dels que van negar-s’hi van ser els britànics, que tenien l’herència de Margaret Thatcher No es va crear una unió social i, per tant, diria que es va començar la casa per la teulada. Ara, la solució passa per fer una Europa de dos velocitats. Ara és massa difícil que l’euro desaparegui perquè ja està massa consagrat, però s’hauria de fer un euro pels països més forts: Holanda, Alemanya, França, Bèlgica, Finlàndia..., i un altre per la resta.

I això com creu que repercutiria en la vida diària de les persones?

Si s’apliqués l’Europa de dues velocitats repercutiria en allò que es coneix com anàlisi cost-benefici. El cost el coneixem tots. El petroli pujaria de preu, el nostre euro valdria menys que l’altre, les empreses que importen ho passarien malament, però per contra tindríem unes exportacions fortes i la nostra moneda seria més competitiva. A Espanya, Itàlia o Grècia el problema que hem tingut és que hem perdut l’element bàsic de competitivitat. Quan jo era jovenet vaig tenir un professor de Política Econòmica que es deia Fabià Estapé. Estapé deia que la política monetària era el millor instrument que un país tenia per actuar des de el punt de vista econòmic perquè tenia un impacte immediat. Tu pots fer política d’habitatge, però fins al cap de dos anys l’habitatge no està construït. Però, en canvi, tu devalues una moneda i la devaluació és efectiva al moment. Té un impacte immediat. Crec que els països més pobres d’Europa hem perdut competitivitat. Si mires el gràfic de la renda a Espanya abans de l’entrada de l’euro, la meitat de la renda era renda del treball i l’altra meitat era renda del capital. Ara, en canvi, la renda del capital ha augmentat moltíssim. Argentina, per exemple, no tenia l’euro però tenia el dolar. Argentina el que havia fet era dolaritzar la seva economia. Era un desastre. Va arribar al corralito. La gent va canviar els pesos per dòlars i se’ls van endur a Panamà. Al final, els bancs es van buidar. I la gent va anar a treure els diners i no els hi van poder donar.

A Espanya es pot donar un corralito?

Si tarden massa a trencar l’euro, sí. Només l’any passat van sortir d’Espanya, majoritàriament en direcció a Luxemburg, 270.000 milions d’euros. Per què passa això? Doncs, perquè la gent té al cap que pot haver-hi un corralito. I pensa que ara que l’euro val igual aquí que a Alemanya, Holanda o Bèlgica, decideix portar els seus diners a aquests països perquè així els té garantits. És el mateix euro? Sí, però allà els diners estan segurs. Penso que si s’ha de produir el trencament de l’euro, millor que es produeixi el més aviat possible. D’aquesta manera hi haurà menys fuga de capitals.

Quina evolució tindrà el mercat immobiliari a Espanya?

En aquests moments hi ha més de dos milions de pisos buits a tota Espanya en mans de bancs, constructors, promotors, particulars, etcètera, i crec que és una estimació a la baixa. Crec que aquests pisos s'han de posar ràpidament al mercat. Els bancs no els volen posar a la venda perquè els preus han baixat, i en el moment que els venguin, els seus balanços es veuran repercutits negativament. Però si no els volen vendre que els posin de lloguer social. És molt necessari, però també serà millor per al banc. És millor que cobrin un lloguer petit que tenir els pisos tancats. Les plataformes vinculades a garantir un habitatge per a tothom fa temps que treballen en aquesta línia

Caldrà molta voluntat política per aplicar una mesura com aquesta?

I tant. I no serà gens fàcil. Quan hi havia el govern tripartit, el que llavors era conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va dir una paraula preciosa i que era que amb tants pisos buits el que es podia fer era expropiar-los, deixant clar que s’havia d’indemnitzar els propietaris. L‘endemà va cessar com a conseller de Medi Ambient. Evidentment, la raó que es va donar va ser una altra, una mena de remodelatge de conselleries entre ERC i ICV. Però el cert és que en un govern, tot i ser d’esquerres, a la que pronunciés la paraula expropiació et foten fora.

Com veu tot el procés d’independència de Catalunya?

Sóc un fervent partidari de la independència. I crec que ho he demostrat. Arran de la massiva manifestació del juliol de l’any 2010, contra el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut, l’alcalde d’Arenys de Munt va dir que faria un referèndum per veure si Arenys volia o no la independència. Això es va estendre com la pólvora, i a partir d’aquell moment desenes de municipis catalans van organitzar consultes populars per si es volia la independència. El que interessava no era que es votés que sí o que no, sinó que la gent anés a votar. Tres o quatre dies abans del referèndum es feien mítings de campanya. Durant aquell període vaig anar 22 divendres a 22 poblets de Catalunya a parlar de la independència. Crec, per tant, que m’hi vaig comprometre. Dit això, vull deixar clar que no m’agrada gens el procés que s’ha tirat endavant. De la manifestació del passat 11 de setembre en va sortir un manifest convocant. El manifest, redactat bàsicament per l’Assemblea Nacional Catalana, tenia quatre fulls. I els tres primers diuen una sola cosa: dèficit fiscal i espoli econòmic, i la darrera pàgina parla de Catalunya i les seves llibertats. Basar la independència en qüestions econòmiques és un error gravíssim.

Per què?

Catalunya té dret a ser independent. I hi té dret perquè Catalunya és un poble, té una història, té una llengua. És una nació i té una idiosincràsia. He anat a molts mítings i he aixecat les ires de molts independentistes perquè em declaro ferventment independentista encara que Catalunya hi surti perdent econòmicament. Basar tot el procés en un termes econòmics ens generarà molta incomprensió en la resta de l’Estat.

Però el veu factible el procés independentista?

El veig factible, però menys ràpid del que la gent imagina. Serà un procés llarg. Només cal mirar el Quebec, Escòcia...També crec que cal omplir de contingut la paraula independència, no pot ser una paraula buida. Cal definir que vol dir independència. En un míting vaig dir que aquesta Catalunya que tots volem haurà de ser una república. Es va aixecar una altre persona i va preguntar per què no podia ser una monarquia. Va plantejar que el rei fos Joan Carles I. Parlava d’establir una mena de Commonwealth, és a dir com a Canadà on la reina és la reina d’Anglaterra. Més recentment ha sortit un manifest que defensa que una Catalunya independent no hauria de tenir exèrcit. Crec que són qüestions que se n’hauria de parlar. I, en canvi, l’estratègia és que primer ens hem de posar d’acord sobre el tema de la independència i després ja parlarem de la resta. I quan arribi el moment ens barallarem com el gat i el gos. Crec que cal omplir de contingut la paraula independència abans.

Podria Catalunya, econòmicament, viure sola?

Igual que ara. Si la Seat és a Martorell tant se li’n fot que Catalunya sigui independent. A la Seat el que li interessa és vendre cotxes, tenir una ma d’obra que li surti barata, tenir una tecnologia adequada, tenir una xarxa de transports, tenir uns tallers auxiliars, una distribució i tenir un finançament dels bancs. Si té tot això tant se li’n fot que Catalunya sigui independent. Hi hauran ajustaments, però penso que aquest no és el debat.

Que s’ha de fer amb el deute privat, ara públic, que té l’Estat espanyol?

Cal deixar-lo de pagar. Si el deute públic s’ha creat fent escoles, hospitals, amb serveis a la ciutadania, s’ha de pagar. Però si aquest deute s’ha generat perquè s’han fet donatius o préstecs als bancs o a les caixes per salvar-les, aquest és un deute que no s’ha de pagar. Al segle XIX era conegut amb el terme de deute odiós.

Entenc que vostè hauria deixat caure alguns bancs?

Jo crec que els bancs s’han de deixar caure tots i s’ha de processar als banquers. Què vol dir això que hem perdut tants bancs en els darrers anys i cap banquer ha passat pels jutjats? És una vergonya, no es pot admetre de cap manera. Han de ser processats i després, si són culpables, ja es veurà. El deute públic espanyol deu estar entorn el 300% del producte interior brut. El 100% s’ha originat amb serveis a la ciutadania, però l’altre 200% és fruit de préstecs als bancs. Aquest deute no s’ha de pagar. Tenim una bona notícia. Islàndia no el va pagar i el tribunal de la EFTA li ha donat la raó.

El sistema capitalista sembla que ha tocat fons. És l’hora de canviar de sistema?

Crec que s’ha de canviar de sistema, però no ho podem fer d’avui per demà perquè no hi ha alternativa. De fet, tots els canvis que hi ha hagut al llarg de la història no han estat de la nit al dia sinó que s’han fet a poc a poc. A Catalunya, afortunadament, veig molts focus d’economies alternatives. En termes energètics, per exemple hi ha la gent de Som Energia que dona subministrament elèctric sense haver de passar per les grans companyies. El sistema funciona igual. Aprofiten la xarxa elèctrica espanyola. Des del punt de vista financer hi ha la banca ètica, tot i que es troba en una fase molt incipient. En el tema d’organització d’empreses, està entrant amb molta força les cooperatives. Crec que s’obren noves possibilitats. Fins i tot al Montseny han creat una moneda, l’Ecoseny, que la fan servir pel comerç intern.

Parla vostè que a més d’una crisi econòmica estem immersos en una crisi de valors?

A l’escola la respecto molt. Intenta transmetre uns valors recomanables, de solidaritat, de cooperació. Fa uns dies, coincidint amb l’aniversari de la mort d’en Gandhi, van fer jornades sobre la pau. Amb l’escola hi crec. Però què passa amb els grans mitjans i les universitats. A totes les universitats, principalment a les grans escoles de negocis, només fan que reproduir un sistema que és nefast. A les facultats d’econòmiques el que es continua ensenyant és que l’empresa ha d’obtenir el màxim benefici. El tema més important que és promou és l’egoisme, guanyar per sobre de tot... Si aquesta idea també es difon des dels grans mitjans, això arriba a la vida diària. Si guanyes més diners, podràs anar de creuer, podràs comprar-te un cotxe nou, podràs tenir aquell pis que desitges. Quasi no es parla de solidaritat. Només es parla de guanyar. Crec que això s’ha de canviar, sinó acabarem malament.

Li preocupa algun sector en particular?

El mediambiental. Ara, el govern ha fet un pla per incentivar la venda de cotxes, però el petroli s’acaba. En els últims 50 o 60 anys ens hem gastat el 70% de les reserves de petroli. La gent dirà que si s’acaba el petroli, s’utilitzarà el biocombustible. Ara surt del blat de moro. Quina conseqüència té això? Doncs, que els indígenes mexicans estan pagant el blat de moro tres vegades més car que fa tres anys. Som capaços de deixar famèlics als indígenes mexicans perquè puguem anar amb cotxe amb biocombustible. Però quins valors són aquests? Ens hem menjat la capa d’ozó, hem contaminat l’aigua, hem fet desaparèixer espècies vegetals i animals. Subscric la teoria del decreixement. No podem créixer més.

Ada Colau (Barcelona, ​​1974) viu de lloguer. No va signar una hipoteca en temps de bonança perquè ja llavors denunciava la bombolla immobiliària que va acabar per esclatar. Porta una dècada lluitant pel dret a l'habitatge digne, des de 2009 a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, de la qual és la cara més visible. Des de la seva compareixença a la Comissió d'Economia del Congrés no ha pogut descansar, sol.licitada constantment pels mitjans de comunicació. Al bar on l'entrevistem s'acosten a felicitar-la per les seves paraules en una tertúlia televisiva. El seu interlocutor diu que farà el possible per anar a la manifestació de dissabte. “Jo no sóc afectat, però tinc fills que podrien ser-ho”, aclareix. Ella li explica que tampoc ho és.

Explica que la indignació que va sentir per les paraules del vicesecretari de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero, a la comissió del Congrés la va portar a improvisar la seva intervenció. No era conscient que hi hagués tanta gent seguint la sessió ni que causaria tant d'enrenou, assegura. Tampoc va dir res que no haguessin dit ja, tant ella com altres activistes de la Plataforma, fora d'aquelles parets. Una setmana més tard van poder fer avançar un pas més les seves demandes amb l'admissió a tràmit de la ILP per la dació en pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social.

Com valoreu l'admissió a tràmit de la ILP?

Com una victòria de la mobilització ciutadana. És una victòria parcial, és només un pas. Tampoc podem ser autocomplaents perquè ara ve el més difícil, que és aconseguir que s'aprovin les mesures, però és un pas important. Fins pocs minuts abans que el Partit Popular intervingués al Congrés, havien deixat molt clar que impedirien la seva tramitació, cosa que nosaltres havíem denunciat com una falta de democràcia. No era una qüestió només de la nostra iniciativa, sinó el fet de que complíssim amb tots els requisits de la llei, tripliquéssim les firmes que demanen, amb gairebé un milió i mig, i malgrat això, es plantegessin utilitzar la seva majoria absoluta per bloquejar-la i que ni tan sols es debatés era realment incomprensible. Això va generar un suport ciutadà a la nostra crida, i els diputats i diputades van rebre milers de correus en pocs dies, es van organitzar concentracions al Congrés i davant de les seus del PP i això es respirava dins del Congrés. Es notava aquella tensió, es notava que el carrer entrava allà dins i es notava l'alè de la ciutadania, i això sens dubte va fer canviar el sentit del vot.

Com vau viure aquest dia al Congrés?

No tirem mai la tovallola, aquesta és una lliçó que la Plataforma té apresa, que no es pot donar res per perdut, perquè no ens ho podem permetre, de fet. I això ens ha fet aturar desnonaments, negociar amb els bancs, i arribar fins on hem arribat avui. Amb aquest mateix esperit fins a l'últim moment no ho vam donar per perdut, vam demanar una entrevista amb el grup Popular poques hores abans, ens van rebre. Ja va ser indicatiu el fet que ens rebessin set o vuit diputats, el portaveu principal i la portaveu adjunta, els responsables d'economia i habitatge,... És a dir, que li donaven importància al tema, no el consideraven un mer tràmit. Estaven sentint la pressió i això es notava. De fet també ens van donar un tracte inaudit. Fins ara se'ns havia menyspreat, però se'ns va donar tot el reconeixement, se'ns va dir que el nostre objectius eren els mateixos,... Ens van intentar convèncer que no l'admetien a tràmit perquè era millor, perquè així el seu projecte de llei s'aprovaria abans i tindríem solucions abans. Els vam dir que no comparessin un contingut amb un altre, però s'estaven intentant justificar, estaven a la defensiva, i es notava que fins internament havien de tenir debat i que no estava tan clara la seva postura, per això vam insistir fins a l'últim moment i finalment ho vam aconseguir.

Com us van comunicar el canvi en la seva decisió?

Poc abans que li arribés el torn al grup Popular ens van demanar que sortíssim un moment al passadís del Congrés i ens van dir que s'estaven plantejant canviar el sentit del vot i ens intentaven demanar que baixéssim la pressió social. Estaven reconeixent que era la pressió social la que els feia replantejar el sentit del vot. Nosaltres vam dir que les persones allà presents no érem representants, no teníem capacitat de negociar res i que a més estàvem defensant mesures de mínims i no hi havia res a negociar. Mantindrem la mobilització perquè el que es tramiti no sigui només la ILP com a tal sinó que es recullin les mesures. Tot i que no vam fer cap concessió, la pressió era tanta que van haver de modificar el seu vot.

El PP i la PAH han anat de la mà, com va dir Teodoro García Ejea?

Fins ara no. Però sempre hem dit que no hem volgut mai identificar-nos amb cap partit polític perquè realment som una experiència ciutadana, el nostre moviment és molt plural, molt transversal. Hi ha gent de tota mena: gent abstencionista i gent que vota a pràcticament tots els partits polítics. És una problemàtica social que afecta milers de persones. En aquest sentit, no hem estat mai dogmàtics. El problema és que ells sí que ho han estat. I concretament els dos partits majoritaris ens han tractat fins ara amb arrogància i menyspreu. Han menyspreat completament la mobilització, no ens han considerat experts, no ens han convocat tot i que som qui millor coneix la problemàtica i qui abans s'ha mobilitzat per tot això. Però la mobilització ha fet que precisament ja en les últimes setmanes primer el partit socialista s'hagi vist obligat a canviar la seva actitud, i han començat a reconèixer a la ciutadania, han canviat la seva postura, han començat a dir que donarien suport a la iniciativa legislativa, i això ha estat un canvi molt recent del partit socialista, i després ha vingut el Partit Popular. Evidentment, ens alegrarem que rectifiquin, perquè d'això es tracta, que les majories parlamentàries recolzin les demandes ciutadanes. El que no acceptarem és que es perverteixi la realitat i es traeixin els fets, i ni que sigui per respecte a la ciutadania a la que fins ara s'ha menyspreat. Que reconeguin el seu error i rectifiquin encara que sigui tard, però que no diguin mentides i que hem anat de la mà i hem estat cooperant en tot moment, perquè això no ha estat així fins ara.

Una vegada admesa a tràmit la ILP, què fareu per evitar que es vegin retallades les vostres demandes?

S'admet a tràmit. Diuen que la volen tramitar per la via d'urgència. En això nosaltres hi estem d'acord. Sabem que és urgent, i com més aviat millor, perquè de fet ja van quatre anys tard. El que no acceptaríem és que s'utilitzi la tramitació d'urgència per ràpidament treure's aquest tema de sobre i aprovar un projecte en el qual no es respectin les mesures de mínims. Ja hem dit que les mesures de la ILP són de mínims i no de màxims, i per tant són irrenunciables. No ens acontentarem amb que ho aprovin només per a una part de la gent afectada. Tota la gent afectada, cadascuna de les persones afectades, mereix una segona oportunitat i per tant nosaltres mantindrem tota la mobilització i el màxim de la pressió social per aconseguir que respectin aquestes mesures de mínims. Estem disposats a dialogar i negociar tant com calgui per ampliar aquestes mesures, perquè som conscients que amb això no es resol el problema de l'habitatge i que calen moltes més mesures. Al que no estem disposats és a la reducció, i per tant l'estratègia és el que ha funcionat fins ara: mantenir i augmentar la pressió social i responsabilitzar directament a cada diputat i diputada. En el sentit que és important que en temes tan crucials com els que estem tractant, que afecten la vida i el patiment de milers de persones, comencin a ser més conscients del pes del seu vot i de les seves decisions, no és simplement una negociació entre partits o ideologies. Més enllà de la disciplina de vot de partit, apel.lem a la seva consciència individual. Per això lliurem cartes a tots els grups perquè les fessin arribar a tots els diputats i diputades i estem esperant que ens les tornin. Fins al dia de la manifestació estarem esperant resposta a aquestes cartes. Algunes cartes ja ens han arribat i estem esperant que en els pròxims dies ens n'arribin més.

Us n'han arribat de tots els partits?

No, el dia 16, amb la manifestació, farem públic quins diputats i diputades ens han contestat, i el sentit de la resposta. A partir de llavors, aquells que no es comprometin amb aquestes demandes de mínims, es trobi en la fase en què es trobi la tramitació de les propostes de llei, els farem directament responsables del patiment de la gent i per tant n'informarem públicament. Els assenyalarem en el sentit que informarem a la ciutadania que aquestes persones són responsables que no prosperin aquestes mesures.

¿Això és l''escrache'?

Exacte, 'escrache'.

En què consisteix?

El que l'ha inspirat són les campanyes que es donen, salvant les distàncies, en un moment en què es produeix una situació d'injustícia que clama al cel, postdictadura a Argentina i altres països d'Amèrica Llatina, on la justícia i el poder polític no responen a aquestes injustícies després de la dictadura, sinó que fan lleis d'amnistia que fan que torturadors i assassins es puguin moure amb impunitat. Com que no hi ha justícia formal, s'organitza una justícia social, i és la ciutadania la que, sense fer cap tipus d'acte violent, s'organitza col.lectivament per assenyalar aquestes persones, per visibilitzar i que tothom sàpiga que aquella persona, que es mou en aquell barri, i que va a menjar aquí, que treballa allà i que fa aquest acte públic, és responsable d'aquesta sèrie de coses. A Argentina això es feia amb cartells informant del que havia fet aquesta persona al seu barri, a la seva feina... Mai atacant físicament ni agredint en absolut, però sí informant a tothom de les seves responsabilitats. Hem de salvar les distàncies, perquè no estem parlant d'una dictadura, si més no en sentit clàssic. Estem parlant d'una dictadura financera, perquè ara mateix totes les nostres polítiques socials i drets fonamentals estan compromesos per les entremaliadures d'aquesta classe financera, així que, si bé en un context diferent, hi ha una similitud profunda, amb una situació d'injustícia generalitzada, de vulneració de drets fonamentals en què els responsables no només no han de respondre pels seus crims sinó que a més són premiats per la gestió pública. Davant d'això, no hi ha justícia i cal que la ciutadania s'organitzi per fer-la.

I això en què es concretarà?

Es concretarà en el que ja hem començat a fer, campanyes a través de xarxes socials i internet en què interpel.lem directament a les persones, a través de correus o de tweets, per recordar-los que estem pendents del seu posicionament i si en aquestes primeres setmanes no hi ha respostes positives després d'aquesta interpel.lació, veurem com fer-ho presencialment. Sempre sense agredir ningú ni fer cap acte violent, perquè som un moviment pacífic, i de fet hem evitat molts actes de violència, com són els desnonaments, o com són els de les persones que ens arriben desesperades a les reunions dient que faran una barbaritat perquè no poden més. Hem canalitzat i evitat molt malestar social, perquè som un moviment pacífic, però sí que informarem públicament dels moviments d'aquestes persones i de les seves responsabilitats.

Al desembre lamentàveu que us havíeu reunit amb els president de l'Equador i Bolívia però no amb els partits majoritaris a Espanya. Ara en una setmana heu comparegut dues vegades al Congrés.

Sí, però no és el mateix. En els altres casos van ser els màxims representants i presidents de govern que ens van cridar a nosaltres. En canvi al Congrés hem arribat després d'anys de menyspreu i menyspreu, i després d'haver complert tot el que deia la llei. Hem recollit totes les signatures i no han tingut més remei que convocar i escoltar-nos, però realment han estat forçats per una mobilització ciutadana de molt temps, o sigui que realment encara estem lluny de tenir aquí el tracte que ens han donat altres governs. I tampoc ens ha rebut cap president, ni de Catalunya ni de l'Estat espanyol.

Tant en la compareixença a la Comissió d'Economia com a la votació al Congrés vau tenir “problemes”, pel llenguatge utilitzat en la primera o per la intervenció al final de la sessió.

Jo negaria aquesta descripció. Això és el que diuen ells, però van haver-hi altres problemes. Que se segueixin produint morts els mateix dia que compareixem, això sí que és un problema. Resituem-nos. Es desfigura la realitat a través dels grans mitjans de comunicació. Qui té més visibilitat, que normalment són diputats o entitats financeres, magnífica fets que són irrellevants respecte a la realitat social i en canvi invisibilitzen i minimitzen els fets que són realment greus. El que és escandalós és que encara ara ens estiguem assabentant que cada setmana es produeixen morts per culpa d'aquesta llei que encara no han estat capaços de canviar al Congrés. Això és el realment escandalós i el greu. Intenten desviar l'atenció d'aquests fets, de la seva incompetència i del fet que passats quatre anys encara no hagin estat capaços de resoldre el problema, magnificant o dient que són exagerades unes paraules que he utilitzat, però en canvi molta gent del món jurídic diu que són perfectament rigoroses i que hi ha prou fets com per demostrar que són perfectament pertinents i fins prudents, que s'han quedat curtes, pel que fa a la compareixença. I després al Congrés, a la tribuna, unes poques persones, un cop havia acabat el debat, quan estaven fent soroll dels diputats, nosaltres simplement vam cridar per recordar que allò era una victòria de la ciutadania i no de cap partit polític, perquè l'última intervenció del Partit Popular, que acabava de canviar el sentit del seu vot, el presentava com si haguéssim estat col.laborant sempre i fóssim els mateixos, cosa que clarament no és certa. Dir que això és una alteració de l'ordre o una manca d'educació ho diu qui vol desviar el tema i les seves responsabilitats, perquè efectivament és insostenible i indefensable amb les proves que hi ha. D'altra banda, caldria parlar molt sobre què són agressions, què és violència o què és mala educació. Qui ho defineix, això? El representant de la banca va fer una compareixença ofensiva, insultant, faltant a la veritat, mentint descaradament, dient que les entitats financeres no estaven desnonant, quan som el país que més desnona, i hi ha dades judicials que ho demostren, no ho dic jo. Va mentir, i està provat. Ignorava la problemàtica que està provocant la mort de diverses persones. Val a dir que el sistema era perfecte i no s'havia de canviar. Això no és una vergonya? No és escandalós? No és una falta de respecte?

La intervenció de la setmana passada ha provocat que es parli d'Ada Colau en molts mitjans, en algunes ocasions esperant un lideratge. ¿Què li sembla?

El que s'ha demostrat és que l'únic lideratge que està canviant les coses és el col.lectiu, la mobilització ciutadana. Aquest moviment és impensable pel fet que hi hagi una persona o una altra. Si no haguessin participat milers de persones tot el que ha passat fins ara no hagués passat. Aquest és l'únic lideratge que importa, i és el més perillós. El poder, quan no té un cap visible contra el qual carregar és quan realment tremola. Crec que precisament per això s'intenta personalitzar, perquè sigui més fàcil atacar el moviment. Si és cosa d'una persona, ataques la persona i és molt més fàcil. Afortunadament, crec que tota la societat ha entès perfectament el missatge que jo era ara temporalment visible. També és normal que no tothom faci el mateix. Alguns tenim unes habilitats, altres tenim d'altres, i jo que potser estic més acostumada a parlar en públic, ja que estic encantada de posar això a servei del moviment. No dic que no estigui sent la cara visible, ho estic sent, perquè cadascú posa les seves habilitats a disposició, però el mateix que faig jo ho podrien fer altres persones, i de fet ho faran a curt termini, i quotidianament hi ha moltes altres persones que estan donant la cara. És una cosa temporal i crec que demanar aquests lideratges és intentar minimitzar el moviment.

Quan vau començar amb la Plataforma fa quatre anys esperàveu arribar fins aquí, amb tot aquest suport?

No. Tampoc no ens hem parat mai a pensar-ho perquè la realitat ha estat tan dura, tan urgent sempre, que no hem tingut molt temps per reflexionar a fons, per projectar el futur. Hem actuat sempre d'acord amb la urgència i la necessitat, però evidentment, si això ens ho diuen fa quatre anys o fa un any, ni nosaltres ens ho haguéssim cregut. Realment es demostra que es pot arribar molt més lluny del que pensem si ens ho creiem i persistim. No pensàvem que arribaríem tan lluny.

Com s'ha construït aquest suport social?

S'ha construït a diferents nivells. Primer visibilitzant i donant respostes a un dels principals problemes en què aquest ha mostrat ser un Estat fallit que no respon a les necessitats bàsiques. Que la ciutadania s'organitzi per donar resposta a problemes urgents en què l'Estat no està responent evidentment genera un gran suport, perquè la gent necessita ajuda amb problemes que són qüestions de necessitats bàsiques. I també s'ha fet reforçant i apoderant aquest subjecte col.lectiu ciutadà. La gent està farta de representants, de tertulians, que s'omplen la boca de que, perquè els han votat un cop o perquè tenen visibilitat, representen el sentir majoritari, però que cada vegada estan més lluny de la realitat social. En canvi, quan es veuen els ciutadans anònims que s'autoorganitzen, que són els que donen respostes als problemes, i que demostren que amb els nostres recursos, sense ni tan sols diners, es pot aconseguir molt més del que suposadament es podia, la gent respon. La gent està demanant això, un procés col.lectiu on tothom pugui participar i sigui protagonista i no surti tant representant que després en realitat traeix constantment el que és el sentir majoritari.

El fet d'aconseguir fer canviar en l'últim moment posicions tan fermes mostra que està canviant alguna cosa a la societat?

Jo crec que sí. A més, cada vegada més gent ens interpel.la no només pel problema concret, que ha despertat un gran consens, sinó que altres col.lectius i persones a títol individual ens demanen que expliquem la nostra experiència per si pot inspirar experiències en altres camps com una petita i humil i parcial victòria, però com un exemple que les coses pot ser diferents i és a les nostres mans. És el missatge principal de la Plataforma.

És la PAH la lluita que ha aconseguit més èxits, en l'actual període de mobilitzacions?

No sé si és la que més. No conec totes les lluites en profunditat, però socialment sí que se'ns està atribuint una mica aquest rol. Un dels grans encerts que ha tingut la Plataforma és saber articular diferents nivells alhora. Tenim molt clar que el tema és una lluita de fons per canviar una llei injusta, però que no ens podem esperar a canviar aquesta llei, que no ens podem quedar amb els discursos i la denúncia, que hem d'actuar. Per això articulem també microintervencions, com campanyes de desobediència civil per aturar els desnonaments, estratègies de negociació amb les entitats financeres, interpel.lem el poder judicial fent recursos als jutjats,... Tots els nivells possibles al mateix temps, del més petit al més gran, articulats alhora, crec que ha estat una de les claus de l'èxit.

Què passarà si finalment no s'aprova la ILP?

Si no s'aprova la ILP les mesures seguiran sent mesures de mínims urgents, necessàries i imprescindibles, amb la qual cosa seguirem defensant a la pràctica aquestes mesures, seguirem parant els desnonaments que hauria de parar l'administració pública i per altra banda seguirem pressionant aquestes institucions que no escolten a la ciutadania perquè l'escoltin. El fet que en un tràmit determinat no s'aprovin unes mesures no vol dir que no es puguin tornar a proposar. Les proposarem tantes vegades com calgui. Hi haurà molts moments del debat parlamentari en què es podran tornar a plantejar aquestes demandes, i ho farem tantes vegades com calgui, perquè no és una qüestió d'opinió, és una qüestió de vida o mort, del patiment de milers de persones que no deixarà d'existir fins que no hi hagi aquest dret a la segona oportunitat, i fins que no es garanteixi el dret a l'habitatge.

Leer versión en castellano

Quan s’analitzen els sistemes educatius, sovint Finlàndia apareix com la referència, per la seva presència contínua al capdavant dels informes PISA de l’OCDE. Però com s’ho fan per obtenir els millors resultats del món? Xavier Melgarejo, llicenciat en psicologia i doctorat en pedagogia, s’ha dedicat voluntàriament durant més d’una dècada a descobrir les claus de l’èxit del sistema educatiu finlandès. Des del seu despatx a l’escola Claret de Barcelona, centre del qual n’ha estat el director, Melgarejo intenta que ens emmirallem en Finlàndia.

La primera pregunta és obligada. Quin creu vostè que és el secret de l’excel.lència en els resultats dels alumnes finlandesos?

La fórmula de l’èxit del model finlandès és molt complexa, però si m’hagués de quedar amb un factor, seria sens dubte la brillant formació i selecció del seu professorat. Per això van per davant de tota la resta de països, no tan sols el nostre.

Quins passos ha de seguir un estudiant per ser mestre?

Per començar, tenir una mitjana del batxillerat i de la revàlida superior al 9 sobre 10. Després cada facultat fa testos i entrevistes personals, i a més de valorar el rendiment mesuren també el grau de sensibilitat. Per molt brillant que sigui l’alumne, si no ha estat mai en un grup d’esplai o no ha fet mai de voluntari en una xarxa de recolzament a immigrants, per exemple, es probable que no l’agafin. Només a l’entorn d’un 6% dels aspirants entren a les facultats de magisteri, perquè una quantitat enorme de joves volen ser docents.

I després de la selecció, com són els estudis?

Tenen molts més crèdits. Es realitzen al voltant de 6.000 hores d’estudi, el triple que a Espanya. A més, han de fer una tesina en acabat, i unes pràctiques en escoles d’alta qualitat on el professorat que hi treballa és el millor del país. Per tant, tot està pensat perquè els estudiants de magisteri rebin una formació de màxima qualitat. Per això la professió està tan ben valorada socialment. És un honor ser mestre, a Finlàndia.

Aquí el professorat està en peu de guerra amb l’Administració, tant la catalana com la central.

Aquí els docents lluiten molt, fan grans esforços. Amb les condicions adverses actuals, és només gràcies al professorat que el fracàs escolar encara no és encara més elevat. A Finlàndia l’abandonament escolar, tot i haver crescut força en els darrers anys, no arriba al 9%, mentre que aquí supera el 25%. I la política aquí tampoc no ajuda, clar.

A Finlàndia hi ha consens, entorn al sistema educatiu, o també es canvia la llei en funció del color del partit de Govern?

Hi ha un consens tan gran que, només el currículum, es retoca cada deu anys. I les lleis duren molt més perquè s’han d’aprovar amb els dos terços del Parlament. Les toquen aproximadament cada trenta anys. Si no hi ha un pacte d’Estat, l’educació està en crisi, perquè el professorat està desconcertat.

Amb el nou avantprojecte de llei que prepara el ministre José Ignacio Wert, ens acostem o ens allunyem del sistema finlandès?

Ni una cosa ni l’altra. Segons l’OCDE, en aquest segle hi haurà sis escenaris de sistemes educatius. Un d’ells serà el burocràtic, i actualment el sistema espanyol té en un 80% els trets d’aquest model: l’escola ha de respondre a tots els problemes de la societat (des de l’educació viària fins a la sexual) amb un currículum molt centralitzat. A més, l’educació ha d’abraçar totes les etapes de l’infant, des de l’infantil fins la postobligatòria. La principal característica d’aquest model és la igualtat. Ara el que vol fer el PP amb la LOMCE és virar cap al model de mercat, que té coses bones, com el fet d’afavorir la innovació, però que trenca amb la igualtat. En aquest escenari, l’escola ha de servir per produir treballadors adaptats al mercat, ja no pot estar aïllada com fins ara.

I el model finlandès, a prop de quin escenari es troba?

Està entre els anomenats “Cor de la comunitat” i “Comunitat d’aprenentatge”. Entén l’escola com el cor de la comunitat, un motor social, un centre cultural, el lloc més important del poble i allà on es destinen els primers recursos. L’escola està oberta i al servei de la comunitat: els pares poden participar, es poden formar per ajudar, hi ha activitats extraescolars, els ordinadors potser estan al servei de tots els ciutadans... Les portes de l’escola estan obertes. En canvi aquí tot són portes tancades. Les característiques principals d’aquest model és l’equitat i la qualitat.

Explicava que en el nostre model el currículum està molt centralitzat. Si s’aprova la LOMCE, el 100% dels continguts de les assignatures troncals els elaborarà el Ministeri.

A Finlàndia la descentralització és tan gran que el 90% del currículum s’elabora municipalment. Creuen que qui ha d’adaptar els continguts ha de ser la gent més propera a la comunitat. Però per fer això has de formar els mestres perquè siguin capaços de crear continguts. I confiar en ells. A Finlàndia no hi ha inspectors d’educació. I serien impensables, tal com vol aprovar el ministre, examens elaborats per l’Estat a primària.

Un dels arguments a favor d’aquestes evaluacions és que servirà per detectar d’hora les dificultats dels alumnes i així evitar el fracàs escolar.

No em sembla malament. A Finlàndia també es combat des de l’inici, el fracàs. Però el problema és que, un cop es detecti, com s’actuarà? Perquè de recursos, no n’hi ha. A més, el professorat està preparat per gestionar-ho? Si a classe tens un nen amb TDA, un altre que té dislèxia, un amb problemes auditius... i no tens recursos extra, què fas? És un desastre. A més, amb les ràtios que tenim aquí.

Quants alumnes hi ha a les aules finlandeses?

Uns 15 o 16 nens per aula. I quan n’hi ha algun amb problemes greus, com autisme, per exemple només n’hi ha deu. I tenint en compte que l’alumne que té aquests problemes compta amb recolzament especial.

I el fracàs, doncs, com es combat?

A la que veuen que un alumne té dificultats, hi destinen tots els seus recursos: logopedes, psicòlegs especialitzats... Fa uns dies vaig sentir l’ambaixador de Finlàndia a Madrid que deia que la seva filla havia tingut dificultats en un curs inicial de matemàtiques. Li van buscar un pedagog específic en la matèria i, en tres sessions, li va desbloquejar el problema. A vegades es tracta de que algú entengui com afrontar el problema des de l’inici.

No és qüestió de treballar més hores?

A primària, a Finlàndia fan 608 hores lectives, mentre que a Espanya, 875. Així que no hi ha una correlació entre nombre d’hores lectives i èxit escolar.

I sabent que la millor solució per combatre el fracàs és atacar-lo des del principi, a Finlàndia els nens i nenes no s’escolaritzen en l’etapa infantil. Com és?

L’etapa infantil és important, però tampoc no és determinant. Almenys a Finlàndia ho veuen així. Potser aquí va millor que els nens i nenes vagin a l’escola bressol per qüestions d’equitat, especialment quan les famílies tenen dificultats econòmiques o dèficits culturals.

I si no aposten per l’educació infantil, com és que de ben petits ja lideren els rànquings de PISA?

Una raó, com sempre, és que el professorat està molt ben format. I l’altra és que, en contra del que diuen moltes corrents actuals, els finlandesos creuen que per raons neurològiques la lectura i l’escriptura s’aprenen millor a l’edat amb què entren a l’escola, al voltant dels set anys. I als nou anys ja són primers del món en comprensió lectora, quan nosaltres o els francesos o molts d’altres porten anys treballant-ho.

Així doncs, aposten per la comprensió lectora?

Sí. Per ells és un pilar fortíssim, i en això la família hi ajuda molt. Tothom llegeix a casa. Allà tenen el major nombre de llibres i biblioteques per habitant del món, i el 80% de les famílies van un cop a la setmana a la biblioteca a llegir. Tota la comunitat pressiona els infants perquè s’acostin a la lectura. Per exemple, la televisió és subtitulada. Els nens miren els dibuixos animats i s’esforcen a llegir per saber què diuen!

Subtítols a part, perquè creu que això aquí no passa?

És complicat. Ells tenen des de petits aquest model de lectura com un vector de creixement personal i d’igualtat. Crec que a Espanya i a Catalunya la formació personal no és un valor central del país. Aquí ho és guanyar diners, fer-se ric, i no enriquir-se humanament. Que en algunes reunions de pares, en classes de 25 nens, se’n presentin només set, és un fracàs de la nostra societat. Un reflex de la nostra comunitat.

Tampoc no hi ajuda el nivell de pobresa infantil, que supera el 20%. Quina és la situació a Finlàndia?el nivell de pobresa infantil, que supera el 20%

Abans de la crisi era d’entre un 4 i un 5%, i ara ronda el 9%. Però el grau d’ajudes que hi ha no es pot comparar. A Finlàndia les beques menjador no existeixen: tothom ha de menjar a l’escola, i ho paga el ministeri de Benestar Social, per evitar que el nen marxi a dinar a casa i es trobi la nevera buida, que és el que passa a moltes cases avui, una catàstrofe. El material escolar i els llibres també són gratuïts, encara que si els perds els has de pagar. El que fa l’Administració finlandesa és donar els diners a la direcció del centre, i el director decideix com distribuir-los concretament. Ara bé, què passa si el director ho fa malament?

Vostè dirà.

Doncs que l’alcalde l’haurà de fer fora. Perquè si no a les properes eleccions qui marxarà serà l’alcalde. La gent veurà que l’escola no funciona, i són els seus fills, el seu patrimoni més preuat! I no el votaran.

Leer versión en castellano

Teresa Forcades és una monja atípica. Forcades (Barcelona, 1966) és doctora en Medicina i doctora en Teologia. L’any 1997 es va fer religiosa i, des de llavors, viu en el monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat. La crida de Déu i la vida contemplativa, però, no han estat un obstacle perquè s’hagi convertit en una figura pública i mediàtica que fa conferències i xerrades arreu i es mou amb gran facilitat pel món digital. Tot va començar l’any 2009 quan va penjar a internet un vídeo en què criticava la vacuna de la grip A. Quatre anys després, la religiosa benedictina segueix parlant igual de clar. En aquesta entrevista critica obertament el capitalisme, un sistema que qualifica de antiètic, i defensa el procés cap a la independència iniciat per Catalunya sempre que vagi lligat a una major justícia social. Forcades fa també una crida per aturar les campanyes de vacunació del papil.loma humà “perquè la vacuna no és segura” i opina que pot causar la mort.

Vostè és teòloga, metgessa. El seu pare era ateu, la seva mare era crítica amb l’església. Com arriba a la religió?

Vaig créixer en un ambient familiar que em va transmetre la idea de l’església catòlica com una institució desfasada, quelcom caduc, com, per exemple, la monarquia. Vaig créixer en aquest ambient amb tota tranquil.litat fins que als 15 anys vaig llegir per primer cop els evangelis. Vaig reaccionar amb indignació. Ningú m’havia parlat del que deien aquells textos. Vaig tenir la sensació que havia perdut 15 anys de la meva vida. Em vaig apropar a una parròquia del barri del Poble-sec, la parròquia de Sant Pere Claver, molt propera a la justícia social i on les decisions es prenien de forma assembleària. En aquesta parròquia vaig aprendre que la vida no s’ha d’entendre com un projecte individual sinó com un projecte comú. Va ser un enriquiment.

Encara va tardar a entrar en la vida monàstica.

Sí, vaig tardar molts anys. Una cosa és la meva descoberta de la religió i de Crist, i una altra cosa és la meva vocació monàstica. Sí que és cert que als 15 anys, enmig de l’esclat d’entusiasme que vaig viure en descobrir a Crist, hi va haver gent del meu entorn que deia que em faria monja. Però en aquella època tenia terror al celibat. Pensava que era una bogeria i no contemplava no poder compartir la meva vida en la intimitat amb una altra persona.

Quan decideix fer el pas?

Va ser quan tenia 27 anys. Havia acabat la carrera de Medicina a Barcelona i havia anat als Estats Units a fer una residència. Vaig anar al monestir de Sant Benet (Montserrat) per estudiar. Molt gent encara ho fa. Hi ha una petita hostatgeria que acull a persones que preparen oposicions o el Mir. Hi ha gent que s’hi instal·la per uns dies o inclús unes setmanes, com va ser el meu cas, perquè hi troben un ritme estructurat i poden fer un horari d’estudi regular. Durant els primers dies de la meva estança vaig notar una sensació interior de trobar-m’hi bé. Però no va ser fins la darrera setmana que es va concretar el desig de voler viure així.

I no va tenir dubtes?

I tant. Aquest desig anava en contra de totes les coses racionals. Al meu interior hi havia una lluita, el dubte de voler viure així o continuar fent de metgessa i de teòloga. La vida monàstica, almenys per les dones, s’entenia com una vida sense cap mena de projecció intel·lectual. Em vaig comprar la regla de Sant Benet, un document del segle VI, per veure de què anava aquesta vida. Però el text no em va resoldre el conflicte.

Com el va resoldre?

L’abadessa em va demanar que fes una xerrada sobre la Sida. Em vaig prendre la xerrada com una oportunitat per discernir si el monestir de Sant Benet era un lloc per mi. Es pot parlar de la Sida sense tocar el fet homosexual, però vaig decidir introduir el tema per veure quina era la reacció de les monges. Abans de la xerrada pensava que podien opinar el mateix que el Papa, és a dir mantenir un discurs dogmàtic sobre el bé i el mal i una posició més aviat moralista. També hi havia l’opció que les monges es manifestessin a favor de l’homosexualitat, però, això, m’hauria semblat massa postís. I una tercera opció, que per mi era la més probable, era que obviessin que havia parlat de l’homosexualitat. Pensava que cap de les tres postures em serviria per reforçar aquest cordó umbilical, em sentiria alliberada i podria tornar a la meva vida.

I com va acabar?

Els vaig parlar d’un grup de cristians homosexuals catalans que, a mitjans dels anys 90, es reunien clandestinament per fer eucaristies i parlar de l’homosexualitat com una benedicció de Déu i no pas com una vergonya o un pecat, i que l’any 1995, en una reunió dels cristians més oberts de Catalunya, van fer pública la seva orientació sexual. I quina va ser la meva sorpresa quan, en el torn de preguntes, quasi totes les qüestions van anar inclús més enllà de la homosexualitat. Em vaig sentir com el caçador caçat. Vaig anar per veure si les monges donaven la talla, i em vaig trobar amb que elles passaven totalment de la homosexualitat com a tema. Elles van veure unes persones que patien i em feien preguntes per posar un rostre humà a aquella gent, per pregar millor i acompanyar millor. Vaig pensar que volia aprendre a viure així: no anant de tema en tema, sinó de persona a persona.

Però, em sembla, que l’abadessa no s’ho va prendre molt seriosament.

Es va posar a riure. Tenia una beca per anar a Harvard a estudiar Teologia, però vaig pensar que entrar al monestir era més important. Em va respondre que a molta gent que puja a Montserrat, amb la boira, li agafen efluvis místics. Em va recomanar que me n’anés als Estats Units a fer la beca i que si la crida de Déu era real es mantindria. I així va ser.

Va entrar l’any 1997. Porta, doncs, quasi 16 anys com a monja.

Al cap de sis o vuit mesos d’entrar vaig tenir una baixada important. Feia una vida que no tenia cap mena de projecció intel·lectual, netejava, tocava el piano.... M’ofegava. Pensava que havia comès l’error de la meva vida. Em vaig començar a aprimar. No sentia que aquesta crida de Déu no fos veritat, el que sentia és que no donava la talla, que no ho aguantaria. Mai he dubtat que Déu i Jesús existeixen, però anava a ceràmica i no m’omplia. Al cap d’una hora m’agafava mal d’esquena.

I què va fer?

Veia dues possibilitats, i així ho vaig comentar a les monges. Una possibilitat era que Déu fos suficientment poderós per canviar-me i pogués estar al taller de ceràmica la mar de feliç. O que Déu, enlloc de canviar-me a mi, les canviés a elles, i en el monestir es poguessin fer altres coses. Finalment, em va cridar l’abadessa i em va preguntar què m’agradaria fer. Li vaig respondre que el doctorat de Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. No em van acceptar perquè havia estudiat a Harvard, una universitat protestant. Llavors vaig plantejar a l’abadessa de fer el doctorat en Medicina. Em devia veure tant desesperada que ho va acceptar. Quan estava a meitat d’aquest doctorat de Medicina va canviar el degà de la Facultat de Teologia i, finalment, també vaig poder fer aquest segon doctorat.

Com veu l’església actual?

Diria que hi ha un allunyament real entre la major part de la jerarquia i la base de l’església. Molts bisbes no es creuen lliures per dir el que pensen quan en tenen l’obligació. Un bisbe no és un funcionari. L’església és una institució, però més enllà de ser una institució ha de ser una flama viva que ajudi a fer transformacions vitals a les persones. Els bisbes no són funcionaris d’una estructura piramidal. Un bisbe no té ningú per sobre. El Papa no és el cap dels bisbes, sinó que és aquell que tots els bisbes escullen perquè es visualitzi la unitat de l’església. Els bisbes tenen una responsabilitat, però no sé per què la majoria estan espantats. Hi ha excepcions, com els bisbes Casaldàliga o Godayol, que parlen clar. Però la majoria s’han cregut que l’acte de fidelitat més gran que poden fer a l’església és callar, callar el que pensen.

I tot això afecta a les relacions amb els feligresos.

Afecta perquè la gent del carrer va a l’església amb unes inquietuds i, com a mínim, espera sentir una paraula rellevant, quelcom viu, no una fórmula que vas aquí i vas allà i sempre sents el mateix, com si fos un casete o la veu de l’amo.

Catalunya viu un moment de transformació. Es planteja la consulta per la independència pel 2014.

Catalunya té una relació amb la resta de l’Estat que, ni molt menys, és la ideal. En termes econòmics podem dir que donem més del que rebem i que el govern central ens maltracta. A més a més, Catalunya té una història i la reivindicació de voler fer un altre camí encara que l’Estat ens tractés de la millor manera possible. Crec que la reivindicació nacionalista, en el seu sentit més sobirà, té la seva justificació última en la voluntat del poble. Si aquesta voluntat hi és, no hi ha res que la pugui aturar. Així és com entenc l’articulació de la llibertat comunitària. Tenim unes arrels històriques, una llengua, però sobretot la voluntat de construir un altre futur. I aquesta voluntat de futur s’ha de respectar. És l’essència de la democràcia.

I com hauria de fer-se aquest camí?

Si crec en un projecte de Catalunya independent és perquè crec que es pot construir una societat amb una direccionalitat política cap una justícia social molt diferent a la que tenim ara. Europa, hauria d’anar cap un costat i està anant en sentit contrari. Molta gent pensa que el sistema actual és un desastre. Hi ha 1.000 milions de persones que passen gana, però llencem tones d’excedents d’aliments perquè ho organitzem malament, acumulem unes necessitats que són irreals i ens oblidem de les necessitats reals. La majoria de persones admeten que això no funciona, però diuen que no s’hi pot fer res. Qui ha dit que no s’hi pot fer res? I tant que s’hi pot fer.

Per tant, el procés de la independència ha d’anar lligat a una transformació social.

No té cap sentit si no és així. La independència té sentit si va lligada a una major justícia social. Hi ha una part dels poderosos amb interessos que no volen canviar el model actual i que revifen la controvèrsia nacionalista per dissimular i desviar el tema. Es parla dels nostres drets, de la nostra llengua, de catalanisme. Són aspectes molt importants. Però el que realment hauria d’estar en el punt de mira central no és altra cosa que la transformació social. No pot ser que hi hagi més desnonaments, ni retallades tan grans. Tothom hauria de tenir clar allò què és important.

Estem davant d’una crisi creada per uns lobbys econòmics i polítics?

Això és el que passa a Llatinoamèrica o al Tercer Món. Es crea la necessitat de que en una societat hi hagi un rescat i llavors ja tens esclaus a perpetuïtat. Això és el que està passant ara al nostre país. Ni tan sols sabem els interessos reals del rescat o de quina manera es modificaran. És un tipus de relació que com ha passat amb el deute del Tercer Món l’únic que fa el deutor és pagar interessos. De fet, a l’acreedor no li interessa que pagui el deute. Si ho fa, li desmunta el negoci. Només vol que vagi cobrint els interessos, D’aquesta manera, es genera una situació d’esclavatge real en un entorn que en un principi és lliure per a tothom. Si no hi ha igualtat econòmica, la llibertat és una burla.

Critica també amb duresa al capitalisme. Opina que vivim en un sistema que és antiètic.

Vivim un moment d’una gran obertura mental. Podem imaginar-nos uns escenaris de futur impensables pels nostres pares o avantpassats. Ens podem imaginar tota mena de transformacions del nostre cos. Ens podem imaginar com la tecnologia i la biologia entren en una mena de simbiosi... Tenim una capacitat infinita d’obertura mental. Ara bé, es dona en tots els camps menys quan arriba el moment de pensar en una alternativa al capitalisme. Llavors, sembla que se’ns fonguin els ploms. Sembla que sigui impossible imaginar o considerar teòricament, ja no parlo de construir o executar, una alternativa al capitalisme, i això, per mi, és un signe d’ alienació mental. Hem perdut tots els tabús? No, que va. Els hem traslladat de lloc. I ara els hem posat en l’àmbit econòmic. Per mi, el capitalisme és un sistema antiètic. No estem davant d’una crisi conjuntural sinó estructural. El món està organitzat perquè vagi així.

Concreti-ho.

El capitalisme no és ètic perquè es basa en una fal·làcia, la fal·làcia de la llibertat de mercat. El capitalisme es presenta a si mateix com el sistema que defensa la llibertat versus un altre sistema, que podria ser el socialista, que defensa la solidaritat. Es tracta de dos valors essencials i, en principi, pot semblar legítim que hi hagi gent a qui li agradi més la llibertat i a altres que els agradi més la solidaritat. Però això és absolutament fals. Quan es parla de llibertat s’associa al fet que la llibertat d’una persona comença quan acaba la d’una altra. Si la llibertat d’un comença quan acaba la de l’altra, vol dir que aquestes persones són rivals. Si jo vull expandir la meva llibertat, l’he de prendre a una altra persona. Crec que cal anar pensant i prenent consciència que hi ha altres formes de parlar de la llibertat. La tradició anarquista, per exemple, diu que una persona no és lliure si totes no són lliures. Entendre que la llibertat d’un passa per la llibertat dels altres fa les persones aliades. El capitalisme, en canvi, les fa rivals.

Es suposa que tenim el sistema més lliure. O almenys és el que ens venen.

Cal que reflexionem de forma crítica si realment el sistema capitalista ha estat defensor d’aquesta cosa que es diu lliure mercat. Des dels inicis del capitalisme han existit lleis proteccionistes. El capital o els capitalistes han anat sempre de la mà dels poders polític i militar. Quan al segle XIX hi va haver interès a protegir el cotó, el poder econòmic va dir al poder polític que posés unes taxes, i si algú es queixava, li enviaven l’exèrcit. Ara passa una cosa semblant. Si vas a comprar pa o llet, pagues una taxa que és l’Iva. Això vol dir que d’aquesta transacció comercial algun se’n beneficia i que una part d’aquest benefici va a l’erari públic. Però hi ha transaccions, com les financeres, que cada dia mouen milers de milions, que no tenen taxes. Això ho ha fet el mercat solet o algú ho ha decidit? Aquesta és la fal·làcia de la llibertat i del lliure mercat. El mercat capitalista mai ha estat lliure. Sempre ha estat regulat o organitzat en funció d’uns interessos. El problema d’aquesta regulació capitalista és que no és transparent perquè, moltes vegades, no es fa d’una forma pública i democràtica. La majoria de persones no volen que s’apliquin taxes al pa o a la llet i, en canvi, veurien amb bons ulls que s’apliquessin a les transaccions financeres. Això és el que vol la majoria, però no és el que es fa. Per això cal denunciar que vivim en una dictadura financera.

I en un sistema que promou l’egoisme.

La segona critica que faig al capitalisme és l’antropologia que hi ha al darrera. Aquesta idea de que el millor que poden fer les persones és apel·lar a l’egoisme per organitzar-se, la idea de que com més s’estimuli el benefici econòmic, millor s’anirà. Si nosaltres organitzéssim el monestir així, hauríem de plegar. Al monestir considerem que la millor manera d’organitzar-nos és apel·lar a l’amor de les persones. Aquesta capacitat d’estimar és el que ens dóna la felicitat, o bé una persona és més feliç quan acumula més bitllets? Qui s’ho ha inventat això? Evidentment, que una persona cada dia vol menjar i, evidentment, també vol que els seus fills mengin. Però això són cobrir necessitats bàsiques. Un cop això està cobert, vull fer moltes altres coses. Per què he de viure en un sistema que em diu que quan tinc cobertes les necessitats bàsiques he de voler més, i sempre més? Ara, fins i tot, s’ha canviat la Constitució, per finançar els bancs abans que les escoles dels nens. M’indigna. Això no hi era a la Constitució. Això és el que critico del capitalisme des d’un punt de vista ètic. Pressuposa una antropologia equivocada.

I ho va viure en primera persona.

En un congrés en el qual jo feia de traductora de l’anglès al castellà hi participava un ex-alt directiu del Deutsche Bank. En la seva exposició, l’home deia que no entenia tots aquells que criticaven el capitalisme per anar als països del Tercer Món i pagar salaris tan baixos. “Diuen que és poc ètic que pagui un dolar a un treballador i en guanyi 1.000 amb la seva feina. El poc ètic seria pagar a aquest treballador menys del que guanyava abans. Si abans no treballava, li dono feina i li pago un euro, això és un avantatge respecte al que tenia aquesta persona abans”, va dir l’ex-banquer. Quan ho vaig sentir em vaig escandalitzar. Però aquell home, amb la seva afirmació, estava descrivint el sistema capitalista i el problema de la plusvàlua. “Sóc capitalista, et puc contractar, i amb el teu treball guanyar mil euros i a tu donar-te’n només un”. Pels capitalistes, això no solament no és poc ètic, és quelcom perfecte.

Li diran que vostè és massa crítica amb la iniciativa empresarial?

Aquest posicionament no significa que jo estigui en contra dels empresaris. A mi m’agrada la iniciativa empresarial i crec que és necessària. El món que m’imagino no el penso amb un Comitè Central que digui el que s’ha de fer. Estic d’acord en què s’han de crear espais on la gent sigui més lliure, amb el mínim de regulació, però les regulacions que es posin en marxa han de ser justes. Ara, només és la base qui està collada, i els de dalt, res. I hauria de ser al revés. Aquesta crítica al capitalisme és la idea de Marx que la capacitat de treball no es pot alienar de la persona. La capacitat de treball d’una persona no es pot vendre ni comprar. Un treball no és anar i fitxar vuit hores. Treballar és ajudar a perfeccionar el món perquè actualitzi tot el seu potencial. La feina que faig va lligada a la meva realització personal. El treball forma part de la dignitat de la persona. Marx el que crítica és l’explotació. I jo hi estic d’acord. Hi ha altres formes d’organització. Es poden muntar cooperatives i es poden muntar empreses no-capitalistes. Però cal que sempre es tingui en compte que la capacitat de treball és indissociable de la dignitat d’aquella persona. Les persones que treballen juntes són sempre col·laboradores i les condicions del treball es decideixen en funció del temps que hi posi cadascú, el que aporta cada persona.... Aquest és un tipus d’organització que permet la iniciativa privada, però no permet l’explotació.

Planteja fer una vaga indefinida com a forma de protesta contra la crisi i les polítiques econòmiques imposades?

Crec que cada cop és més urgent una acció social que sigui efectiva. S’ha de pensar molt bé què es fa i com es fa. Si es fa una vaga, hi haurà gent que patirà. Crec que l’objectiu ha de ser anar cap a una Assemblea Constituent i renegociar el pacte social. Això pot durar un any. La manera d’arribar aquí és a través d’una vaga social ben organitzada, però també hi ha altres possibilitats. El passat 11 de setembre van sortir 1’5 milions de persones al carrer per demanar la independència i es va dissoldre el Parlament. Una convocatòria semblant pot tornar a dissoldre el Parlament, fer que es reconegui la reivindicació social i es constitueixi una Assemblea. Ja hi ha gent que hi treballa. És urgentíssim. Això no pot esperar 10 anys.

Veu una Catalunya independent i una major justícia social en un termini curt de temps?

La clau és la voluntat popular. Si es manifesta serà irrevocable. El repte és com es pot organitzar aquesta voluntat popular. Al llarg de la història hi ha hagut minories que han dominat les majories. I com ho han fet? Doncs, amb l’exèrcit, però no únicament amb els militars. L’exèrcit és important, però mai n’hi ha hagut prou amb la violència per dominar un col·lectiu. Sempre ha calgut l’element ideològic. Cal convèncer les persones que no val la pena lluitar contra una injustícia. Si creuen que val la pena lluitar, de res serviran tots els tancs que tinguin. Si tothom ho té clar, en 24 hores tot pot canviar. Ara bé, cal ser conscients del repte i de les dificultats. És molt urgent fer aquesta organització de base. Si aquesta organització existeix, aquest canvi social, tant cap a la independència com cap a una major justícia social, serà possible. I el primer és eliminar aquesta sensació de que ens han de donar el permís. Ningú ens ha de donar permís.

Tampoc cal permís per fer la consulta?

Si acceptem això, estem reconeixent una autoritat. Si ens creiem la democràcia, l‘autoritat és del poble, del col·lectiu. Unes quantes persones es reuneixen, decideixen què volen fer i ho fan. Ara, això sí, s’ha de ser conscient que caldrà pagar un preu i s’ha d’estar disposat a pagar-lo. Hi haurà una lluita. No podem pensar que perquè es decideix fer una cosa s’acceptarà.

Quin serà el preu?

El preu de la lluita social. Això jo ho he vist a Veneçuela de forma molt clara. És un drama. I ara a veure què passarà amb l’estat crític del president Chávez. He vist un procés amb una direccionalitat política correcta. És un país sense quasi analfabetisme, on es reparteix millor la pobresa. Però també hi ha corrupció, lluites internes, sabotatges, paramilitars, morts, grups pagats per no sé qui que van disparant per generar més violència. No vull espantar ningú. Aquí no estem allà. A Islàndia, per exemple, s’ha fet una transició sense sang al carrer. No es tracta de pintar un panorama apocalíptic. A Islàndia han estat capaços de vèncer la por que els hi van posar al cos. Els hi deien que si abandonaven les polítiques d’austeritat europees, mai aixecarien cap. Però van provar-ho i ara sembla que els hi va millor que a nosaltres. Ens cal fer el canvi social. Crec que ara encara és possible fer aquí una transició amb el mínim de violència. Encara no som com era Veneçuela pel que fa a la fractura social, a l’abisme que separa rics i pobres, però d’aquí a deu anys podem ser-hi.

Vostè es va donar a conèixer al 2009 amb un vídeo contra la vacuna de la grip A. Ara, què li preocupa de la indústria farmacèutica?

Crec que cal aturar la campanya de vacunació del papil·loma humà. És molt urgent. N’he fet un vídeo. És una vacuna de la qual no està provada la seva eficàcia i, en canvi, sí que està demostrat que pot provocar la mort en nenes sanes. Fa poc, ha mort una nena a Astúries. He vist els informes. Era una nena que tenia asma, però mai havia tingut una crisi asmàtica gran. Va tenir la crisi més greu després de que li donessin la primera dosi de la vacuna. Els pares van avisar. Els van dir que no passava res. Són gent molt senzilla. Li van donar la segona dosi i ara la nena és morta.

Quin és el problema d’aquesta vacuna?

El problema d’aquesta vacuna és que té una substrat, un adjuvant d’alumini. Fins ara tots els estudis que hi havia deien que l’alumini era segur, però uns investigadors del Canadà han pogut demostrar que els estudis de seguretat de l’alumini com a adjuvant d’una vacuna estan esbiaixats. Els investigadors han demostrat la causalitat. Fins ara hi havia hagut casos de nenes que estaven bé, els posaven la vacuna i emmalaltien. Hi ha hagut milers de casos a tot el món. D’això se’n diu associació temporal. És obvi que si tu tens un patró temporal que es repeteix en diferents països, pots pensar que hi ha una causalitat. Però en ciència amb això no n’hi ha prou. Ara, els investigadors han pogut provar la relació causal perquè han trobat la partícula de la vacuna en el cervell de dues nenes sanes mortes de vasculitis cerebral, és a dir que la vacuna podria ser la causa d’una vasculitis autoinmune que ha portat aquestes dues nenes a la mort i a moltes altres a paràlisis invalidants. Hi ha una associació a Espanya amb testimonis esfereïdors.

I els metges que posen la vacuna per què no avisen?

La majoria no ho saben, com no ho sabria jo si no hagués tingut temps d’investigar-ho. I és de suposar que també n’hi ha uns pocs que hi tenen interessos i que són corruptes.

Vostè també és molt crítica amb la distribució de les cobertures sanitàries mundials. Generen desigualtat.

El 90% dels recursos sanitaris estan al servei del 10% de la població, i el 10% dels recursos són pel 90% de la població. És una desigualtat brutal. Aquest és un estudi que va fer la ONG Metges Sense Fronteres. Això vol que molt pocs recursos es destinen a investigar, per exemple, la malatia de Chagas (una malaltia parasitària tropical) o la leishmaniosi. Es tracta de malalties que tenen uns tractaments que són antics i no funcionen. Per què? Doncs, perquè la investigació sanitària s’ha deixat en unes mans privades que sempre busquen un benefici econòmic. I quin benefici econòmic privat tindrà descobrir un medicament contra la malaltia de Chagas que causa milers de morts pobres? Cap. Llavors, el que es fa és no investigar. I, en canvi, sí que s’investiga la impotència masculina, els problemes d’obesitat i d’insomni. Es tracta de problemes que afecten a la part més rica de la població, la que podrà pagar els preus dels medicaments més abusius.

Quina opinió té de les retallades sanitàries?

Una cosa és la corrupció i una altra, les retallades. Però crec que són qüestions que s’han de tractar juntes. Diuen que es fan retallades perquè no hi ha diners, però el cas és que Catalunya sí que disposa de diners per cobrir les prestacions sanitàries. El que succeeix és que milions d’euros han anat a butxaques privades. Cal que la ciutadania siguem conscients de la corrupció existent i que sapiguem que no són casos aïllats. Si poguéssim recuperar els diners d’aquesta corrupció ja no caldria fer més retallades. Tampoc és cert que no hi hagi diners pels pressupostos en sanitat. La sanitat és un dret. El que passa és que aquests diners s’estan utilitzant per una altra cosa. S’ha prioritzat el deute que s’ha de pagar als bancs. Això que entre tots ens hem d’estrènyer el cinturó no és veritat. En els darrers mesos ha augmentat la venda d’articles de luxe a Espanya. Qui els ha comprat? He sentit dir a l‘economista Arcadi Oliveres, que el frau fiscal a Espanya és d’uns 90.000 milions d’euros. Si es recuperessin aquests diners no caldria fer retallades en sanitat. Ara mateix s’estan privatitzant hospitals perquè se suposa que són deficitaris. Si és així, qui els comprarà? En realitat, es fa veure que són deficitaris perquè hi ha un negoci muntat.

Una curiositat. Mai ha rebut un toc d’atenció per la claredat amb la que parla?

Quan vaig criticar la vacuna de la grip A, l’any 2009, la consellera Marina Geli va telefonar l’Abat de Montserrat. Li va dir que les meves declaracions anaven contra la política de la conselleria. Jo estava a Berlin i em va trucar la meva abadessa per explicar-m’ho. També m’he trobat amb que dos laboratoris van retirar el finançament d’unes jornades de medicina preventiva en les quals vaig participar. El president de les jornades, seguint un criteri científic, em va convidar perquè considerava que la meva opinió sobre la grip A podia ser interessant. Quan vaig arribar a Múrcia, on es feia la reunió, el president em va dir que un altre any no em podria convidar. “I això?”, li vaig preguntar. “Quan dues farmacèutiques es van assabentar de la seva presència van retirar l’aportació econòmica”, em va respondre. El que més em va escandalitzar és que em va confirmar que estem davant d’una dictadura financera, en el sentit que les decisions no són lliures. Si en sanitat es depèn tant dels interessos econòmics, no es pot fer una recerca lliure.

Itziar González va ser regidora del districte barceloní de Ciutat Vella entre el 2007 i el 2010, durant el govern de l’alcalde Jordi Hereu (PSC). Va rebre amenaces de mort i van entrar a robar a casa seva després de denunciar una presumpta xarxa corrupta de suborn a funcionaris en la concessió de llicències. L’oposició a continuar amb la tramitació de l’Hotel del Palau de la Música la va portar a dimitir. Arquitecta i urbanista, González ha fet recentment una acurada “restauració” del llibre Barcelona, pam a pam d’Alexandre Cirici, crític d’art, dissenyador, escriptor i polític. Ja se n’han venut entorn a 3.000 exemplars i se’n prepara la segona edició.

Ha fet vostè una restauració del llibre Barcelona, pam a pam d’Alexandre Cirici, possiblement el millor llibre sobre Barcelona. On té el seu origen?Barcelona, pam a pam

El llibre és una guia de Barcelona de l’any 1952. Es va fer pel Congrés Eucarístic. L’editorial Teide la va encarregar a Alexandre Cirici, en ple franquisme, per donar a conèixer la ciutat. La guia es va fer en castellà i es va traduir al francès. Dos dècades després, l’any 1971, Teide li va demanar a Cirici que en fes una edició totalment renovada. Cirici va traduir la guia al català, va incloure 27 itineraris amb dibuixos i va escollir 58 fotografies d’Oriol Maspons per il.lustrar-la. El llibre va adquirir una altra presència. Però els llocs dels que va parlar no van canviar. La Barcelona del 52 i la del 71 era quasi la mateixa.

Quina és la gran aportació de l’edició de 1971?

Cirici va introduir un breu liminar que és un manifest social i molt compromès. En la introducció diu que va fer un primer llibre molt autocomplaent, parlant del nostre patrimoni, i ara calia fer un pas més i afrontar el repte que la ciutat no tingués marges. Deia que, després d’enderrocar les muralles de Ciutat Vella, s’havia d’anar en compte de no aixecar les noves muralles invisibles de les diferències socials. Es referia als barris que començaven a créixer: Nou Barris, el Besòs... El llibre fa un clar gir cap a l’àmbit social. Cirici és compromet amb els drets dels ciutadans. Introdueix connotacions històriques, culturals i socials. El llibre es va convertir en una icona i va inspirar algunes de les primeres decisions municipals. Es va traduir a l’anglès i al castellà. Se’n van fer moltes reedicions.

I quan entra vostè en el projecte?

Fa un temps, l’editor de Comanegra, Joan Sala va creure necessària la reedició del llibre. La família de Cirici també volia que hi hagués una actualització. Sala, aleshores, va pensar en mi. Vaig entendre el llibre com un monument, i vaig voler intervenir en la seva restauració com s’intervé un edifici que és patrimoni arquitectònic. Vam restaurar els seus materials. Vam buscar els originals de les fotos, els vam netejar i els vam reproduir en tota la seva dimensió. Els llocs dels que parla Cirici me’ls vaig recórrer de dalt a baix i vaig marcar en gris les coses que ja no existeixen. Llegeixes la descripció del que hi havia, però sabent que ja no hi és. Després em vaig adonar que un dels aspectes més importants de l’obra és l’ampli coneixement que Cirici tenia dels noms propis, dels artistes, artesans, arquitectes, i vaig decidir posar-los en negreta. Volia ressaltar que la construcció d’una ciutat és un procés col.lectiu.

El seu llibre, Per no perdre peu, de què parla?Per no perdre peu,

Allà on hi ha hagut canvis poso una marca en el marge que remet a un llibre annex, que és el meu, Per no perdre peu. Però enlloc de parlar només de patrimoni parlo també d’urbanisme. Parlo dels canvis que ha experimentat la ciutat. Aquesta és la fórmula que he trobat per restaurar el llibre del Cirici sense ficar-m’hi. He restaurat un llibre, amb 126 notes, sense imposar la meva visió. La idea és que sigui un projecte col.lectiu. El següent pas serà un espai web obert a tothom. En un futur, volem democratitzar les ampliacions i els continguts.

El seu treball, però, no és innocu. És molt crític. Parla del moviment veïnal, de l’impacte de les grans obres, del patrimoni salvat per la ciutadania. Com veu avui Barcelona?

Barcelona és una ciutat que es va redescobrir a si mateixa durant la democràcia. Havia quedat desdibuixada per l’abandó institucional. Amb l’aparició dels primers ajuntaments democràtics i els primers plans d’intervenció, la ciutadania s’engresca i participa. Molts dels veïns es creuen aquest protagonisme. Però, poc a poc, les Administracions, en mans de tecnòcrates i de polítics clientelars, es van convertint en gestors d’interessos i d’ambicions clarament crematístiques. Es produeix una deriva cap a la gestió de la venta de sol en favor d’uns interessos econòmics privats.

I comencen els problemes.

El poder d’iniciativa es va traspassant a l’àmbit privat, amb uns gestors, dins de les institucions, molt plegats als beneficis estrictament econòmics. Es trenca el cicle ecològic a través del qual un ciutadà paga els seus impostos i, aquests impostos, l’administració els reverteix en millores. A Barcelona, això passa perquè comencen a aparèixer el que en dic “els paràsits de la grandesa de Barcelona”, que són els inversors econòmics estrangers i locals, amb seus a paradisos fiscals, que comencen a comprar finques a Ciutat Vella, a fer mòbbing, i, en alguns casos, a generar hotels i apartaments turístics.... Els voltors es van començar a aprofitar de les plusvàlues de qualitat de vida i urbanística d’una Barcelona feta entre tots.

Denúncia blanqueig de diners en locals de Ciutat Vella.

Una ciutat com Barcelona també rep els efectes de l’economia global criminal. Quan dic economia criminal em refereixo a tot el que té a veure amb no respectar els drets humans: tràfic de drogues, de persones, d’armes. Tot això genera una economia en negre que es mira de blanquejar. Les ciutats són una gran oportunitat per les màfies. Espanya ho ha estat a través de la industria de la construcció, i Barcelona ho és ara amb la coartada del turisme.

Alguns negocis turístics són per blanquejar diners?

Sota la coartada que cada any tenim milions de turistes, algunes xarxes criminals van començar a adquirir tota una sèrie de locals a Barcelona. Van començar en el centre històric i ara s’han estès per tota la ciutat. No hi ha demanda pels milers de súpers que estan apareixent a Ciutat Vella. Darrera d’això no hi ha només la venda d’alcohol, sinó altres activitats que permeten que hi puguin haver una sèrie d’homes treballant, homes que tenen els seus passaports retinguts per una xarxa que els porta d’aquí cap allà i els fa dormir en pisos-patera. Aquestes xarxes promouen el tràfic de persones. Com a regidora vaig veure que a Ciutat Vella hi vivia població en situació d’esclavatge, i des de la administració no es feia res.

M’està dient que l’Administració es plega de mans?

Vaig demanar ajuda a l’Inspecció de Treball, a Hisenda, a la Delegació del Govern, a la Fiscalia. I la única institució que va respondre sempre va ser la Fiscalia. Crec que se senten desbordats per la dimensió de la tasca. És complex, però aquestes dinàmiques es poden aturar. Es poden fer inspeccions del seguiment de l’activitat econòmica d’aquests locals i es veurà que, en molts casos, els seus propietaris estan cobrant en negre. A mi el que m’entristeix és veure que no interessa aturar-ho. Quan veus la substitució dels bars gallecs per bars portats per xinesos t’adones que no es canvia la carta i que els homes i les dones que els porten són treballadors i encantadors. El que no està tant clar és d’on acabarà provenint, per exemple, el tabac d’aquell establiment. Les màfies necessiten control territorial perquè generen una xarxa de distribució d’allò que a ells els interessa. La tapadora potser un restaurant, un bar... Aquell espai, però, per la xarxa té un altra funció i un valor estratègic.

I tot això continua passant? Quines conseqüències pot tenir?

Si permetem que hi hagi persones que lloguin a preus abusius locals on no es ven res, estem fent fora al petit comerç. Que l’administració i els polítics s’inhibeixen davant d’aquestes dinàmiques vol dir que no estan responent al control que garantiria una economia de proximitat amb sentit. Que no ens ocupem del tràfic de persones o del fet que aquestes persones visquin en situacions infrahumanes vol dir que incomplim el nostre compromís amb els drets humans. Quan no perseguim les màfies que promouen el tràfic de dones i no parem de posar sancions a les prostitutes estem fent el joc a unes màfies que les tenen a elles cada cop amb pitjors condicions i més dependents.

La Rambla és l’eix de totes aquestes dinàmiques?

No. Estan esteses per tot Ciutat Vella. El Raval sud i el Barri Gòtic s’estan convertint d’una forma tant ràpida que fa esfereir. A la Barceloneta, al Casc Antic, també passa. A Ciutat Vella o tens grans marques o tens aquest subproducte de negoci.

Concreti que és el que creu vostè que passa a la Rambla.

Quan especialitzes un lloc en un tipus d’activitat turística acabes foragitant el veïnat. No hi ha control social, i així és fàcil que a la nit la lògica ciutadana esdevingui una lògica delictiva. La meva teoria és que l’emplaçament estratègic de locals aparentment d’ús turístic fa que aquests mateixos locals siguin els que de nit irradien i distribueixin els productes i les dinàmiques delictives. Si tu especialitzes els locals que estan més hores oberts en bars vindrà un tipus de client que et demanarà alcohol, droga i, finalment, moltes vegades, prostitució. És un paquet. El que ha passat a la Rambla és que s’ha generat una oferta que ha portat la demanda. Estratègicament, les màfies s’hi han instal.lat per després acostar-hi un tipus de demanda. És un lloc on no hi ha veïns, ni control social, i a la policia li és relativament igual.

Què es pot fer per acabar amb això?

El que es pot fer són inspeccions integrals transversals, inspeccions fiscals, laborals, de salut i policials. Si hi hagués una incursió de l’Administració potent, podria passar que les màfies marxessin immediatament. Les màfies són molt mandroses pel que fa a la resistència. Es desplacen a llocs on les deixin en pau. Però també és cert que la Rambla és un lloc estratègic, estan en el cor de la ciutat, amb un tipus d’usuari/consumidor que no s’acaba mai que és el turista.

Ja fa més de dos anys que va dimitir. Quina valoració fa d’aquella etapa?

L’experiència com a regidora és una de les coses més importants que m’ha passat a la vida. Va ser un gran aprenentatge. No era una cosa que m’esperés, tot i que em sentia preparada per aportar solucions i accions per la millora de Ciutat Vella. Vaig acceptar sense pensar-ho perquè era en el meu territori. Coneixia les dinàmiques que no m’agradaven de Ciutat Vella i pensava que les podria canviar.

Però no va ser així.

Ho vaig intentar, però no me’n vaig sortir del tot. Vaig descobrir que els alcaldes en general, i en concret Jordi Hereu, no tenen prou poder. No tenen cap capacitat real d’incidir en les grans qüestions d’una ciutat. Vaig descobrir també l’existència d’una xarxa clientelar de funcionaris vinculada a persones de determinats partits i als interessos econòmics hotelers. Això primer em va estimular i ho vaig veure com un repte, però va tenir moltes conseqüències personals.

La van amenaçar, van entrar a robar a casa seva.... Va acabar dimitint.

Considero que el meu primer gest netament polític va ser la meva dimissió. Vaig pensar que, en aquell context, el millor que podia fer era fer visible la meva incapacitat per canviar les coses i una certa denúncia, una crítica de que el sistema no funcionava.

A qui anava dirigida la seva crítica?

La crítica no era exclusivament a l’alcalde o a les institucions superiors. La crítica era per tothom. Volia fer una critica a alguns funcionaris que no s’havien fet respectar prou i que enlloc de posar límits a les demandes arbitraries d’alguns polítics van optar per la corrupció. També volia mostrar als ciutadans que cal diferenciar d’una política amb vocació de servei d’una de simples gestors de la xarxa clientelar. I dir-li a l’alcalde que creia que no s’havia fet respectar davant del partit i dels interessos privatius i dels lobbys, i no havia reclamat el seu dret com alcalde a agafar el timó i portar el vaixell allà on els ciutadans volien. Finalment, també volia fer una autocrítica per haver intentat canviar tot això sola. D’aquí la meva dimissió i el posterior treball de recerca per sumar-me a una xarxa genuïnament política per intentar ajudar.

El cas de l’hotel del Palau de la Música fins on va influir en la seva dimissió?

Va ser el detonant. A mi, des del començament, no em va agradar el pla. Políticament el PSC recolzava el projecte, CIU i PP, també, i ICV, en la mida que formava part del govern, l’assumia. Com era regidora de Ciutat Vella coneixia la gran oposició veïnal i vaig estar dos anys fent equilibris. Vaig suggerir un procés de participació, vaig recollir propostes ciutadanes per millorar el propi disseny de l’edifici. Però en el moment en què va sortir a la premsa que les finques afectades ja eren propietat d’un privat, vaig considerar que hi havia institucions públiques, com l’Ajuntament i la Generalitat, que havien estat ajudant a una fundació, el president de la qual no estava jugant net. Em va semblar que s’havia de fer un gest polític per evitar la complicitat pública en aquest projecte. I això és el que no van compartir ni el regidor d’Urbanisme, ni el propi alcalde. Hereu em va dir que farien l’hotel. Li vaig dir que em sentia impotent, que hi havia indicis que allò era un pelotazo i que la ciutadania volia una correcció de l’error d’haver col.laborat amb algú que no s’ho mereixia. Al dir-me que no, vaig prendre la decisió d’anar-me’n.

La veurem de nou en política?

Ara estic col.laborant en una xarxa de la societat civil que està mirant d’articular-se per poder arribar a fer campanyes i estratègies de transformació política. Encara estem acabant de dissenyar l’espai i el nom. Hem creat un text de declaració de principis, amb uns objectius. És un col.lectiu format per gent a títol personal. Els principis bàsics són el no reconeixement de deute, l’exigència de la transformació de les regles de joc actuals del sistema de partits, l’honestedat i l’ètica. És una aposta molt inclusiva. Ara mateix una de les tasques que estem fent és ajudar en tot el que podem a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Els partits polítics, en el sentit tradicional, no tenen futur?

Els partits polítics van tenir un paper importantíssim en la transició, però en la mida en què les persones que han entrat en aquests partits han anat privatitzant el poder delegat, han anat perdent la seva funció social. Han estat persones concretes en cada partit les que han abusat del seu poder de representació i han estat al servei de xarxes de favors i no dels veritables clients que són els ciutadans. Els partits polítics van complir la seva funció social, però ara estan molt allunyats de la voluntat popular. Per això, ni el PP ni PSOE aconseguiran aturar els desnonaments. Ho aconseguirà la PAH i el patiment i els suïcidis de la gent.

Cita vostè els desnonaments. Com cal afrontar una problemàtica com aquesta? Des que va començar la crisi, 400.000 persones o famílies han perdut la casa a Espanya.

Doncs, agafant la banca, que hem rescatat entre tots, i imposant-li les polítiques d’hipoteques i d’habitatge. Cal recuperar el lideratge de qui s’ocupa de fer complir els drets bàsics dels ciutadans i agafar a la banca, que està fent una activitat privativa d’una qüestió que toca els drets fonamentals de les persones, i dir-li : “jo et rescato, banca, però mano jo. Et deixo diners, però els interessos que has de pagar han de ser el rescat de la dignitat dels ciutadans i l’interès general”.

Per on s’ha de començar?

Abans que canviar el sistema polític, primer cal canviar les persones que lideren o ocupen els llocs estratègics. Es tracta de col.locar en aquests llocs estratègics persones que sàpiguen actuar exemplarment. Ada Colau és una dona que representa a tothom. És una dona que esta fent d’altaveu d’un grup, però que té la força i la solidesa de tot el grup. Es una dona creïble, constant, exemplar. És el prototip dels líders polítics que hem de tenir. Però el millor que té l’Ada és que pot ser substituïda per qualsevol dels seus companys. Tots tenen la mateixa experiència en aquesta lluita, tots són protagonistes. A la PAH no hi ha una jerarquia militar. A la PAH tots tenen el mateix rang. La conclusió és que hem d’anar cap una transformació de lideratges.

I no és el que estem veient ara mateix entre els polítics?

Artur Mas, per exemple, està utilitzant el seu lideratge personal per crear una ombra personal que eviti que es miri cap a un partit que té la seu embargada i del que qual tenim indicis que s’ha finançat irregularment. I llavors que fa el Mas? Posa l’interès en ell mostrant-se honest, coherent i valent. Si realment Mas volgués formar part d’aquest lideratge exemplar i de la nova política, el primer que hauria de fer és apartar de les seves llistes a totes les persones encausades

Si li sembla tornem a l’actualitat municipal de Barcelona. Es partidària de fer una consulta sobre la transformació del Port Vell en un port de iots de luxe.

Vam suggerir una consulta ciutadana perquè suposaria una mena d’alerta als barcelonins sobre que volen que sigui el seu port. Em sembla que l’Ajuntament de Barcelona té l’obligació de tenir en compte totes les opinions quan es proposen actuacions tant importants i d’un impacte tan gran. A Collserola, tothom ha opinat sobre la transformació del parc. En canvi, al port, no. Per què? Doncs, potser perquè Collserola no dona els beneficis econòmics privats que dona el port. Algú del govern va respondre dient que la consulta no es farà perquè ells ja saben el que s’ha de fer allà. Això sona un pel arrogant i antidemocràtic. El Port és sòl públic, Hi ha una Autoritat Portuària que el gestiona, però el sòl és públic. És un sòl qualificat d’infraestructura. Té unes característiques, té un emplaçament estratègic per l’economia, però és fonamentalment públic. No és només de qui governa. És de tothom. Totes aquestes qüestions mostren una falta de respecte cap als ciutadans. Si en algun moment s’ha d’anar amb cura és ara. Estan a punt de carregar-se la confiança de la ciutadania en les institucions. Això és perillosíssim.

Què en sap del judici pel presumpte cas de suborns a funcionaris per la tramitació de llicències?

No avança. Crec que el fet que la justícia trigui tant té un doble efecte. Per una banda, garanteix la impunitat dels que delinqueixen i, de l’altra, permet a les víctimes relativitzar les coses i passar pàgina. A mi, la lentitud de la justícia em compromet encara més amb la justícia.

Vostè fins i tot es va veure obligada a anar amb escorta policial. Si no m’equivoco li van substituir un agent. Per què?

Era un dels escortes que més confiança em donava. Segurament, aquest escorta i jo parlàvem massa. Aprofitava les converses que teníem per entendre com funcionava la Guàrdia Urbana.

També va detectar casos de corrupció a la Guàrdia Urbana?

La Guàrdia Urbana té tot el meu respecte. Les persones concretes que jo vaig conèixer, també. Però, com en tots els col.lectius, hi havia persones sensibles al suborn. Algunes de les peces de la policia no estan per la labor de fer complir la llei sinó que busquen el seu benefici propi. Però mai acusaria a la Guàrdia Urbana. Majoritàriament, els seus agents fan la seva feina i la fan bé. Quan es produeix corrupció en els estaments dels funcionaris és perquè aquests funcionaris han vist que els càrrecs polítics són arbitraris en les seves decisions i a vegades afavoreixen “als seus”.

Ja acabem. Com veu les eleccions del 25 de novembre?

Les eleccions del 25-N em semblen políticament insignificants. La ciutadania ja fa temps que sap que la millora de la societat, l’autodeterminació i la reconstrucció del país no passa només pels polítics, ni per Artur Mas, ni pel Parlament que en surti. Passa també per una acció unitària al carrer. Si CiU treu majoria absoluta i d’aquí a tres mesos no ha fet accions polítiques concretes i continua aquesta violència sobre la ciutadania i les retallades, la gent veurà que res ha canviat. I si tot segueix igual, arribarà un moment que les entitats ciutadanes traurem al carrer dos milions de persones. Si un milió i mig van dissoldre el Parlament, dos milions ho tornaran a fer. La meva ambició és que aconseguim tornar a dissoldre el Parlament quantes vegades calgui, fins que els representants polítics que tinguem estiguin al servei de les necessitats de la majoria.

És vostè molt crítica. Algú l’ha trucat?

Diguem que he rebut un toc d’atenció.

Pot ser més precisa?

No.