Hui és el dia del treball. I és un bon dia per a dir que no podem viure, perquè no podem treballar. No d’una manera digna, d’una manera estable, d’una manera constant, d’una manera que ens permeta generar un projecte, unes perspectives, un horitzó. Unes àmplies capes de persones joves han viscut, viuen i (pel que sembla) continuaran vivint en un context de precarietat laboral generalitzada.

Deia Karl Marx que ‘el treball dignifica’, i estic totalment segur que, si observara les condicions i circumstàncies en les que treballen les persones joves hui dia, afirmaria sens dubte que el treball també pot ser indigne.

Perquè les quotes de precarietat, devaluació salarial, abusos i limitació dels drets laborals i inestabilitat que hem assolit en les últimes dècades, són, certament, indignes, per al conjunt de la societat, i especialment per a la joventut. I és molt important centrar aquesta realitat en la joventut perquè és el col·lectiu d’edat més precaritzat i més castigat per les successives crisis que hem viscut en l’última dècada.

Ja ho va ser en la crisi de 2008, que va expulsar del mercat laboral centenars de milers de joves, generant una lògica indignació en el sistema econòmic, laboral i polític. I ho ha sigut, de nou, amb la crisi de la COVID-19, que ha tingut com a conseqüència, de nou, d’una expulsió generalitzada de les persones joves.

Dues dades: durant aquesta última dècada les persones joves hem perdut prop d’un 20% de poder adquisitiu per la devaluació dels salaris i augment dels preus de consum; i hem sigut, en percentatge, les que més han patit la destrucció d’ocupació per la crisi de la COVID-19, tal com es pot comprovar a la següent gràfica.

Som les persones joves les primeres en ser acomiadades perquè som l’element més dèbil i fràgil d’un sistema laboral també dèbil i fràgil. Un sistema que ha instaurat l’acomiadament a preu de saldo, que permet carregar-se a la primera de canvi i per un preu raonable a les persones que tenen menys antiguitat en un negoci (normalment les persones més joves); un sistema que funciona a base de concatenar contractes temporals, en la mateixa empresa o saltant d’unes a altres; un sistema que abusa de la condició de becari o becària i que converteix les pràctiques en una substitució de la feina; un sistema que ofereix cada vegada pitjors feines amb pitjor remuneració, i que tot i així són demandades en massa per les persones joves perquè ‘no queda altra’; un sistema que genera por, inseguretat i incertesa en el lloc de treball, fent que renunciem a exercir els nostres drets, a conèixer les nostres condicions o a demanar el nostre contracte, simplement perquè tenim por, desconeixença i intranquil·litat per conservar eixe treball precari que és l’únic indici de certesa que tenim en la nostra vida que viu el ‘dia a dia’. En definitiva, un sistema que ens ha instal·lat la precarietat en el més profund de la ment: per a poder acceptar un ‘fals autònom’ per a pedalejar fins a l’extenuació, per a ser becàries in eternum, o per a renunciar als nostres estudis i carrera per a sobreviure com a millor opció de vida.

Com anem a reivindicar, defensar i lluitar per un sistema laboral que ens ofereix precarietat i ens expulsa sempre a la primera de canvi? Un sistema que l’únic que ens pot oferir, a hores d’ara, és l’estranya sensació de tornar a començar, de nou, una i altra vegada. Un sistema que no ens permet sostindre’ns ni avançar.

Hui hem de reivindicar el dret a poder treballar dignament, i aquest dret ara mateix no és possible perquè el treball de hui dia és indigne. Canviem les condicions, canviem les polítiques, canviem la nostra cultura laboral. Perquè la joventut volem treballar. Volem treballar per a poder viure, per a poder traçar un futur.

Pero este artículo no va de eso, precisamente porque está quedando oculto (quizás deliberadamente), detrás del inmenso telón del debate y largas horas de tertulia sobre manifestaciones, contenedores y policía, el que probablemente es el problema de fondo de todo esto.

La juventud está harta, cansada, desesperada. Harta de vivir en crisis perpetua: Varias generaciones de personas jóvenes solo han conocido la precariedad, la falta de oportunidades, la imposibilidad de estabilizar sus vidas. Cansada, de notar cómo, de manera continuada, la promesa social de una vida digna al final del camino nunca llega, a pesar del esfuerzo, estudios, empeño, y reinvención continuada. Desesperada, de ver que pasan los días, años y gobiernos de todo signo, y que su situación cada vez es peor.

Solo un dato: el paro juvenil está por encima del 40%. Y si sumáramos a la población inactiva, nos iríamos a cifras inasumibles. Las expectativas sociolaborales de la juventud no han sido especialmente buenas desde hace un par de décadas, pero desde 2008 son especialmente duras, difíciles de sostener. Estamos en un estado de precariedad cronificada, como una enfermedad que está extendida por todo el cuerpo juvenil. Antes, al menos, esa enfermedad se curaba con la edad, ya que el mercado de trabajo acababa asimilando y estabilizando las trayectorias juveniles, pero ahora ni siquiera cumplir años es garantía de abandonar la precariedad. Tenemos un sistema económico y laboral que ha traicionado a varias generaciones; un sistema que, al menos en la percepción de la gente, no parece que vaya a cambiar, ni tampoco parece que nadie esté dispuesto a cambiarlo en profundidad, y eso ofrece una expectativa muy decepcionante a cientos de miles de personas jóvenes que no ven futuro.

Si a esa frustración en la que está instalada gran parte de la juventud le sumamos una pandemia (con las restricciones a la vida social y las repercusiones emocionales que eso tiene), el estado permanente de juicio y criminalización al que las personas jóvenes están sometidas por parte del ojo social, y la percepción de una merma de derechos y libertades en un país supuestamente democrático, el resultado es un cóctel de consecuencias difíciles de soportar.

Tenemos una generación atravesada por la frustración, la ansiedad y la apatía, juzgada y señalada por la sociedad y los medios de forma constante, y que cuando sale a la calle a pedir libertad y derechos, es apaleada por la policía, y de nuevo es sometida a juicio y señalamiento. Estamos fallando como sociedad, en todo: en el diagnóstico, en el tratamiento, en la respuesta.

El camino de la criminalización, la represión desmedida y el jaleamiento desde sectores extremistas van camino de agrandar cada vez más la brecha y la desigualdad intergeneracional. Si la única oferta desde determinadas instituciones y opciones políticas para la juventud es la de la exaltación y el odio, sin plantear caminos hacia los que transitar, entonces el camino es hacia el abismo social.

O entendemos que la vía para resolver la encrucijada de la juventud pasa por consolidar derechos y libertades, y asegurar oportunidades de vida, presente y futura, o vamos hacia un escenario de crispación perpetuada y ruptura social absoluta, y no por lo ideológico, sino por lo generacional. Eso, o podemos seguir discutiendo únicamente sobre altercados y represión policial… y quedarnos mirando los contenedores, que nos impiden ver el bosque.

No és una coincidència. Aquesta aparició de llocs de reunió d’adolescents i joves lluny de la ciutat, amagats, va en consonància amb la desaparició d’adolescents i joves dels espais on típicament es reunien, eixa sort de “no-llocs” sense importància per a la societat però que la gent més jove reconverteix per a quedar per xarrar, contar-se la vida, menjar pipes i veure passar la vesprada en grup: els arbres del final del carrer, el cantó de la plaça o el racó darrere de les grades de la pista de bàsquet. Són temps de pandèmia, i les mesures de distància social, l’obligatorietat de mascareta en l’espai públic (excepte en la terrassa del bar, clar) i la constant vigilància i mirades del món adult, estan expulsant a la joventut dels seus espais típics de socialització.

No és cap secret que les mesures de prevenció dissenyades per a aturar la transmissió del virus de la COVID-19 revesteixen una evident discriminació econòmica que afecta a les persones més joves. Els llocs on es poden relaxar les mesures d’higiene i distància social són aquells en els quals hi ha una transacció monetària i un consum (com ara un bar o un restaurant), espais vetats a persones amb pocs recursos econòmics com per a passar una vesprada consumint; o bé les cases o pisos, espais que, de manera majoritària, no pertanyen als i les joves, sinó a les seues famílies (recordem allò de que el 80% de la joventut no es pot emancipar per motius econòmics) i per tant espais que tampoc permeten una total intimitat o alliberament.

Si l’accés a espais perquè adolescents i joves es puguen socialitzar ja és difícil per motius econòmics, a més, les polítiques públiques que teòricament s’han posat en marxa per donar resposta a la pandèmia no estan considerant, de manera general, l’oci juvenil i la necessitat de socialització per a persones sense recursos. No hi ha cap promoció i suport a generar espais de trobada o reunió alternatius, i la normativa per a activitats de lleure infantil i juvenil és tan restrictiva que asfixia a grups de joves i entitats que treballen en espais i metodologies d’oci educatiu, conduint-les pràcticament a la seua paràlisi.

A aquesta situació econòmica, política i normativa, hem de sumar la campanya constant i esgotadora de criminalització i assetjament de la joventut, dirigida des dels mitjans de comunicació, persones de rellevància i administracions públiques, que la culpabilitza dels rebrots pel simple fet de voler juntar-se i relacionar-se, i que les acusa de ser part del problema simplement per voler socialitzar-se; una campanya que ofereix una visió de la joventut estereotipada i estigmatitzada, basada en prejudicis, i que res té a veure amb la realitat.

Aquest context d’assenyalament, unit a una manca d’opcions per trobar-se i una política pública que no només mira cap a altre costat sinó que dificulta activament la trobada de joves, deixa un marge cada vegada més estret al desenvolupament personal, social i comunitari de tota una generació. Un context que està minant encara més la moral col·lectiva d’uns adolescents i joves que ja estan patint en la seua salut mental les conseqüències d’un estat de crisi en el que ja viuen, de forma permanent, des de fa anys. Perquè per a la joventut la crisi no comença amb la pandèmia, la crisi ja hi era.

A les persones joves no els queda altra que la trobada en lluny d’un ordre social que els vigila, els persegueix i els assenyala, i als que només els queda el racó amagat del cantó, o el lloc de reunions secret fora del poble; és a dir, les reunions i trobades en la clandestinitat. Estem institucionalitzant un marc de relacions d’una joventut clandestina, que fuig encara amb més èmfasi de la pressió a la que està sotmesa, truncant, encara més, el ja malmès salt generacional al que ens aboca la crisi social i econòmica.

En un primer moment no sabíem -massa bé- a què ens enfrontàvem. Així que vam agafar una maleta amb quatre coses del nostre pis d’estudiants i ens vam anar cap a casa. Suposàvem que els apunts de tot el curs els podríem agafar la setmana pròxima. O la següent. Una amiga em va dir que ella es quedava en el seu pis compartit de 40 metres quadrats -sense balcó, òbviament, al ser considerat tot un luxe-.

“I ara ve el moment que comença el capítol. Saps de què hi parle?”, va continuar ell. “Sí, clar, quan el plànol detall s’amplia i es mostra una realitat que pareix ficció”, li vaig respondre jo. Estava bastant clar: una vegada a la casa familiar -amb tota la falta d’independència i intimitat que això comporta-, venia el moment en què les activitats no-essencials s’aturaven, es produïen els ERTOS i s’anul·laven les classes presencials. Fins aleshores, mai havíem sentit parlar d’ERTO. Però sí que ens imaginàvem que, si l’economia feia fallida, les persones joves seríem les primeres a patir les conseqüències.

Amb el 92% dels contractes signats per joves de caràcter temporal i de curta durada -segons les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació Juvenil- no tardarien en fer-nos fora, sense prestació per atur pel poc temps treballat -en la gran majoria de casos-. “Mira que l’atur ja tenia una taxa ben alta entre la població jove. Ja voràs després de la pandèmia com la crisi ens obliga a quedar-nos a la casa familiar”, vaig comentar, angoixada.

“Però, no ho veus? Les persones joves no deixem de fer coses: ioga, concerts per Instagram, receptes saludables, pintem, dibuixem, decorem casa…”. El meu germà, com sempre, intentant veure la part positiva de les coses i de passar més temps fent videotrucades. No obstant, estava bastant clar que la situació, normal, normal, no era. La responsabilitat per les persones més afectades i per les treballadores dels serveis essencials ens feia quedar-nos a casa. Estàvem connectades al mòbil quasi les 24 hores del dia com una forma de suplir les nostres inquietuds, els moviments constants del nostre dia a dia, les angoixes pel futur més immediat.

El futur estava amenaçat i no donava cap senyal que això canviaria: selectivitat posposada, exàmens sense realitzar, inici incert d’una nova etapa formativa, cerca de treball paralitzada. “Si ho he entés bé, la idea d’esta sèrie és presentar-nos situacions extremes que poden arribar a succeir?”, va continuar el meu germà amb la boca plena de roses de dacsa. “Sí, la joventut pareix alienada”, vaig comentar jo, en un moment del capítol on es parlava molt de persones en risc de patir la malaltia, però poc dels problemes psicològics que s’estaven donant per no poder eixir de casa.

Hi ha mecanismes perquè les persones joves puguen expressar el que senten? Algú ens està preguntant el que sentim?. Ens vam mirar, sabent que això semblava més prop de la nostra realitat del que ens havíem plantejat en un primer moment. No hi havia mecanismes per fer-ho. No teníem suficients recursos, ni propis ni els que ens oferien des del sistema sanitari públic, per una salut mental que es tambalejava des de feia temps -molt abans de començar el confinament- i que s’havia accentuat en esta pandèmia.

“Cal tindre en compte que és essencial erradicar els contagis perquè el sistema no podria fer front a un gran número de persones infectades. Mira com de plens estan els grans campaments que han montat!”, vaig continuar dient. “Sí, encara que, després, és necessari parar atenció als sentiments, les emocions i els desitjos, en una població jove que no està preparada ni formada en eixe aspecte”, va apuntar el meu germà, veient com el capítol estava arribant a la seua fi sense tractar la frustració dels seus protagonistes per uns somnis que es veien truncats quasi des del principi.

“Serà tan difícil?”, vaig acabar dient. Eixa pregunta semblava més una súplica col·lectiva que un comentari a la sèrie. I és que segons havíem llegit d’una ullada a Twitter, les persones joves eren de les més afectades psicològicament pel confinament -i així ho demostrava l’últim l’estudi del Laboratori d’Emocions de la Universitat de Màlaga (UMA)-. Teníem clar que calien recursos per a l’acompanyament, teràpies per a ajudar-nos a la gestió emocional, estratègies, al cap i a la fi, que posaren la prevenció psicològica com a punt fonamental en l’agenda pública, en l’educació formal i en l’educació no formal.

“I dius que han renovat una nova temporada?”, em va preguntar quan ja sonava la música final. “Sí, crec que han dit que, en la pròxima temporada, les protagonistes aniran amb mascareta, hauran de respectar la distància de seguretat de dos metres i ja no es faran concerts multitudinaris. Quina imaginació tenen, no?”.

*Elena Mañas, responsable de l’àrea socioeconòmica del Consell Valencià de la Joventut

D’una banda és d’obligat reconeixement l’esforç que s’ha fet i s’està fent per part del sector cultural en fer-nos més amable l’obligat confinament. Moltíssimes iniciatives que s’han dut a terme desinteressadament i que ens han portat fins a les nostres cases concerts, teatres, llibres, conta contes, recitals, òperes, museus... la llista és llarga. Moltíssimes gràcies a totes les persones que ens heu portat el vostre art a les nostres cases encara que fora en un directe d’Instagram, en un enllaç a un PDF o un vídeo al YouTube. No vos podeu imaginar la companyia que ens heu fet, especialment a les més joves, a les que en moltes vegades ens és complicat eixe accés a la cultura que ara s’ha universalitzat.

Com també els recursos habituals, pels quals paguem, de dispositius i plataformes a les quals moltes i molts estem subscrits o som usuàries, gràcies a les quals hem pogut fer quasi tantes maratons com sèries existeixen, hem vist pel·lícules per damunt de les possibilitats de les nostres retines o ja quasi ens hem passat l’Animal Crossing o el Fortnite.

D’altra banda l’altra cara de la moneda la podem trobar molt prop de casa. Hi ha artistes als quals aquesta crisi sanitària els ha suposat un colp molt dur. El seu art ha hagut de quedar-se tancat, sense poder veure la llum de cap de les maneres i a més veuen el futur amb molta incertesa. Parle del gremi d’artistes fallers i del gremi pirotècnic, per posar dos exemples, arts que estan molt estretament vinculats a les nostres festes de Falles, Fogueres o Magdalena i que aquesta crisi els està afectant molt durament. Per a ells i elles també hem de tindre una consideració especial en l’eixida d’aquesta crisi.

La realitat que estem vivint és colpidora. A hores d’ara ja quasi totes coneguem una persona que ha patit un contagi o en el pitjor dels casos una mort pel coronavirus. Però no sols això... haver d’allunyar-nos dels nostres, el distanciament social obligat, la pèrdua del treball o la mort d’un ser volgut que no has pogut acomiadar amb els teus són exemples de què aquesta experiència la recordarem per a sempre. Però també haurem de recordar per a sempre que l’única via per a portar millor aquesta angoixa va ser la cultura, va ser l’art. Perquè l’art ens salva, perquè la cultura és un bé de primera necessitat i un dret fonamental en la nostra construcció individual i col·lectiva, i ho hem de cridar ben fort des de ja mateix.

I ho hem de fer des de ja mateix perquè se’ns fa tard. En contra del que va manifestar el Ministre de Cultura en unes desafortunadíssimes declaracions que varen suposar un colp baix als creadors i creadores de l’estat, cal prendre mesures i cal fer-ho ràpidament. El senyor Rodríguez Uribes, Ministre de Cultura, hauria de prendre nota del que han proposat governs com el valencià, que des dels primers dies de confinament ha començat a traçar un pla estratègic amb la col·laboració dels sectors culturals per a concretar mesures per a pal·liar els efectes d’aquesta crisi. Aquest pla, que porta per nom Reactivem, a més de detallar mesures per a reduir al màxim l’impacte de la crisi en el sector cultural suposarà una injecció econòmica de més de 4 milions d’euros en el sector.

Les comparacions entre el govern central i autonòmic són, per tant, odioses. Perquè establir una dicotomia entre la salut i la cultura és d’una baixesa impròpia d’un ministre de cultura  i perquè les i els gestors públics de la cultura del País Valencià, sí han sabut reaccionar amb rapidesa.

Perquè l’art també salva vides. Per exemple, la vida d’eixa adolescent del col·lectiu LGTBI que sols era feliç quan travessava el llindar de la porta de casa, per a eixir d’una realitat que li nega el que és. Una realitat que s’ha convertit en presó, de la que sols pot escapar l’estona en què llig i rellig els llibres de temàtica LGTBI que ha pogut comprar d’amagades, quan veu els vídeos de les seues drags favorites a les xarxes socials o quan recita de memòria alguns dels diàlegs de la seua sèrie de culte.

I és que l’art s’ha convertit en un imprescindible dels nostres dies de confinament i és per això que mereix eixa consideració que tantes vegades se li ha negat, la de dret fonamental. Prompte ens tornarem a trobar als concerts a la pèrgola de la Marina, a una representació al teatre Principal, a un recital a l’Octubre, als assajos de la nostra societat musical... o veient una pel·lícula al sofà de casa dels teus amics, i seguirem gaudint de l’art i continuarem fent de l’art part indissociable de les nostres vides. 

Vam créixer en un sistema educatiu modèlic d’una democràcia modèlica d’un país modèlic, en el que se’ns va dir que ens esforçàrem, que estudiàrem, perquè hi havia futur; un futur amb una feina, un cotxe, una casa i una vida; un futur, en definitiva, igual o millor que el de les nostres famílies.

Així vam créixer. No tot el món vam arribar fins al final de l’itinerari. Molta gent vam quedar pel camí, perquè no podíem esforçar-nos com en l’escola volien, perquè una oferta de feina fàcil, ràpida i mitjanament pagada apareixia com a via d’escap del sistema educatiu, o simplement perquè aquell futur promés no ens interessava en absolut. I traçàrem camins difícils, amb mil obstacles, no sempre satisfactoris...

Continuàrem estudiant, formant-nos, i aquell futur no arribava. El que sí que arribava era la realitat: una crisi duríssima, uns treballs de merda, unes condicions inacceptables, i una vida de sobreviure, d’anar ‘dia a dia’.

No ens trobem bé perquè, a pesar de tot el que ens hem esforçat, aprés i viscut, la meitat de nosaltres no treballem en allò per al que hem estudiat, i perquè vivim una vida temporal amb un contracte temporal, amb dates de caducitat. No ens trobem bé perquè no podem iniciar un projecte de vida fora de la casa familiar, o pitjor encara, si el trobem i aconseguim viure fora de la llar d’origen, potser ens toque tornar quan ens quedem sense feina, amb el xoc que suposa tornar, com a gest de fracàs del teu projecte vital.

No ens trobem bé perquè no podem sostindre les nostres vides: quasi no podem pagar una casa, comprar-nos la roba, viatjar, mantindre’ns... no ens trobem bé perquè, tot i tenint una feina, som pobres, la gent més pobre de tota la societat. Quasi la meitat de nosaltres està en risc de pobresa, i això, senyores i senyors, és molt dur.

I per tot això no ens trobem bé. Vivim en un món que no hem triat, que ens agredeix, i no sabem com defensar-nos, ni com canviar-ho, i tenim malestars. Malestars que són les ansietats, depressions i malalties mentals que no paren d’augmentar en adolescents i joves. Malestars que són les addiccions al alcohol, drogues i ludopaties, que apareixen com a fàcil refugi d’un món estrany, ràpid i que no ofereix seguretat i futur. Malestars que són els suïcidis, una de les principals causes de mort entre adolescents i joves.

Aquesta no és una reflexió simplement per dir com de mal està la joventut, i per dir que cal fer alguna cosa. Aquesta és una reflexió perquè ens adonem de les conseqüències que està tenint sobre tota una generació el sistema econòmic i social que estem sostenint entre totes i tots; un sistema que genera precarietat, indefensió i pobresa, i que conseqüentment, està generant una cultura del malestar en una generació que no veu ni viu mirant cap al futur. Perquè aquest sistema no té futur; ni per a la joventut, ni per a cap persona.

En situacions així, podria agafar una cadira i seure al seu costat per fer el monòleg de la meua vida –sí, ho podríem titular així–. I no és que em falten ganes, al contrari: els prejudicis socials que patim les persones joves estan tan presents que ens sobren dades per desmuntar-los, un per un, i arribar a la vertadera arrel del problema. I és que m’he adonat que se sol parlar molt dels prejudicis i dels generalismes en qualsevol conversa informal, però no de les causes d’aquest ‘comportament juvenil’.

Per això, imaginem-nos que un dia complim el nostre ‘somni’: agafem una cadira de la taula del costat i envaïm una conversa d’un grup de persones perquè acabem d’escoltar que “les persones joves estan molt còmodes a la llar familiar, cada vegada tarden més a anar-se’n de casa”.

No estem massa d’acord i ens reafirmem amb les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació Juvenil: 4 de cada 5 persones menors de 30 anys no es pot emancipar a la Comunitat Valenciana perquè més del 90% dels contractes signats són temporals, els preus del lloguer continuen apujant i el sou mitjà de les persones joves a la Comunitat se situa en 830 €, molt per davall de la mitjana estatal -que es troba al voltant dels 930 €-.

“Però és que la gent jove no té clar què vol fer en la vida”. La realitat és que, no és que no sabem què volem fer en la vida, sinó que no ens deixen fer-ho. Amb la precarietat que sofrim en l’àmbit laboral, tardem molt més que generacions passades per poder construir el nostre projecte de vida: tindre una feina que no siga temporal o poder deixar de compartir pis ja no ho podem fer abans dels 30 anys -i abans dels 34 pareix que tampoc-. La Comunitat Valenciana és una de les poques comunitats en l’àmbit estatal que pateix una taxa de pobresa i exclusió social major en la franja de 30 a 34 anys. I això a què és degut? Bàsicament en què les polítiques a curt termini que hi ha actualment deixen d’oferir acompanyament una vegada passats els 30 anys. Així, el problema s’agreuja i es prolonga durant l’etapa adulta.

Ara pareixerà que sols ens interessen els diners: “si és que es queixen per tot! Abans patíem molt més i no protestàvem tant”. Sí, actualment la gent jove ix al carrer, participa, perquè creu que l’única forma que té de canviar les coses que no li agraden és unint-se com a joves. Canvi climàtic, diversitat, feminisme, valors… Les persones joves participen i ho fan molt bé: segons l’últim baròmetre de la FAD, 7 de cada 10 persones joves considera que els compensa defensar causes socials o mediambientals. A més, respecte a 2017 hi ha un augment del desig per participar en organitzacions socials i de voluntariat.

Amb tot això, hem sigut capaces de posar a l’agenda pública molts temes que abans es deixaven de banda. Hem fet que s’adopten mesures per a l’emergència climàtica. Hem defensat la diversitat i la manera de relacionar-nos. Hem sigut promotores de posicionaments en qualsevol circumstància que ens ha afectat com a col·lectiu. Hem donat el poc temps que ens queda per a ensenyar i aprendre en valors.

I ara serà quan ens diran, després de poder soltar aquest monòleg en la conversa, una de les frases més pronunciades des que tenim ús de raó: “no parles tant, que eres massa jove per a opinar”.

El meu oncle, l’escultor, va fer que triara l’arquitectura. Tot i no ser la meua vocació, seria l’excusa per aprendre i conéixer allò que m’interessava: l’art, el paisatge, el dibuix, les persones, la ment, els rius… En 2011, després de la crisi, un grup d’estudiants començàrem a reivindicar la nostra presència a la ciutat. Alçàrem la veu, i de sobte ens trobàrem enmig de la plaça del 15 de maig posant en comú distintes lluites i reivindicacions de la ciutat. Sense deixar de sacsejar l’escola on, per exemple, muntàrem una exposició de cooperatives d’habitatge dels anys setanta. Completàvem la nostra formació en col·lectiu. Férem falles, obrirem un solar i creàrem espais d’escolta a diferents cicles d’art sonor. Sense deixar de jugar, ens introduírem al món laboral i obrírem la nostra pròpia cooperativa.

Hem fet el disseny i direcció d’obres públiques i privades, estratègies urbanes, plans de mobilitat, programes de salut, processos de participació i treballat per la millora d’àmbits fluvials. He fet i gestionat pressupostos, dirigit i format part d’equips de treball, dibuixat les propostes i coordinat processos per arribar a acords i consensos. Establint connexions per construir en comú noves realitats. Alhora m’han dit mentides i tractat de mentider. M’han cridat. Han dubtat dels meus propòsits i objectius, que eren els seus. I han ignorat els meus consells fruit de les seues demandes. Entendran que amb tanta responsabilitat i treball, aquestes coses desorienten i et tornen boig. Com quan volien fer-me creure que aquell moble negre era de color marró. Tot menys assumir que l’havien fet malament, per haver imprés els plànols en blanc i negre, i no haver llegit les nostres instruccions.

A una publicació que vaig fer en xarxes per buscar casa, un manifest vital, deia ser un marica cicloturista dibuixant de paisatges, anticapitalista no monògam que lluita contra el patriarcat. Deia també ser un arquitecte defensor dels rius i de la vida. Perquè si de viure va la cosa, jo ja porte una dotzena de llars. Ara mateix visc a una alqueria de l’horta d’Alboraia, cultive part del que mengem i faig el nostre pa de cada dia.

Com els deia, m’agradaria ser útil socialment. Fer una arquitectura per a totes i el nostre hàbitat. Vull pensar escenaris de futur, construir-los i fer-los d’acompanyant d’anar per casa. Però no puc fer-ho. No en bones condicions per estar pensant en com sobreviure ara. Per cert, em manté la xarxa afectiva que he estat construint durant els darrers set anys. Tal vegada per açò, aquell professor que no em coneixia tant em digué: millor sigues fuster, ho faràs millor i seràs més feliç que amb l’arquitectura. Sabia bé el que deia, i el problema el tinc jo, per insistir i resistir. Per voler canviar el món.

M’agrada treballar amb les mans, però com imaginaran, fins ara he fet principalment d’altre arquitecte. No he deixat de treballar des que vaig decidir deixar de fer-ho. No he parat de pensar. Estic tornant a dibuixar, sent que el que faig és l’inici d’alguna cosa que està per vindre. Així que no perd l’esperança. Per sort no estic a l’atur. Faig d’entrenador, ja que quan era més jove vaig ser esportista. Per cert, cobre per hora el triple que sent arquitecte. I encara no he conegut ningú que amb l’arquitectura guanye el sou base per conveni, i tinga unes condicions laborals dignes.

Tal vegada jo els parega radical per haver decidit parar. Però em sent més tranquil i conscient que mai. He decidit deixar de fer girar la roda que ens explota. Prendre distància, fer les coses d’una altra manera, amb uns altres temps, per cuidar i curar-me, i al meu entorn. Així que si llig aquest article i vol, podem parlar-ne. Pose’m al seu equip, a la seua empresa o a la seua vida. Només vull treballar d’una manera sostenible, i com jo, moltes més companyes que...volem ser arquitectes.

En el grupo de amigos nos reíamos al imaginar la próxima fiesta en casa de Luis, brindando junto a la foto de graduación de su madre. “Lo que tenéis es envidia, que yo al menos me puedo ir de casa”, nos decía. Y lo cierto es que razón no le faltaba. El resto seguimos soñando con nuestra emancipación, aunque no era esa exactamente la forma en la que la imaginábamos.

Hablando estos días sobre la noticia de Luis, con frecuencia escuchaba comentarios del tipo: “Si es que en casa de vuestros padres vivís muy bien, los jóvenes de hoy en día no os queréis emancipar”. No os digo yo que no haya casos, pero os aseguro que la situación es bien distinta. España se sitúa a la cola europea de la emancipación juvenil. Según Eurostat, mientras que la media en la UE para salir de casa son los 26 años, en España nos emancipamos ya cumplidos los 29. No porque no queramos, sino porque no podemos.

El Observatorio de Emancipación del Consejo de la Juventud de España nos da algunos datos: mientras que en el último año (!) el precio de los alquileres ha aumentado casi un 8%, no lo hace al mismo ritmo el salario que recibe una persona joven, que es de 930€ de media. Esto hace que una persona joven, para poder emanciparse en solitario, deba invertir en alquiler el 94,4% de su salario, muy por encima del 30% recomendado por el Banco de España como umbral de sobreendeudamiento. Dicho de otra forma, acceder a una vivienda siendo joven es una misión imposible.

El caso de Luis no es una excepción: el 12% de las personas jóvenes que se emancipan en España lo hacen por medio de la cesión de una vivienda. Acceder a una hipoteca es inalcanzable para una persona joven. Por su parte, alquilar un piso no es compatible con la precariedad laboral que vivimos: trabajamos menos horas de las que querríamos, con salarios que rozan el mínimo legal o encadenando contratos temporales de siete días, un mes o, con suerte, un año.

Pese a que han aumentado quienes buscan alquilar o comprar una vivienda, más del 80% de las personas jóvenes en España no pueden marcharse de la casa de sus padres. Y quienes sí, ¿en qué condiciones lo hacen? La juventud es el colectivo de edad con mayor riesgo de pobreza y exclusión social. De hecho, una de cada cinco personas jóvenes que trabaja es pobre, lo que hace que la emancipación además de tardía, sea precaria. Pisos compartidos cuando nos gustaría vivir en solitario, habitaciones sin ventanas, cuchitriles de 8m2, problemas para pagar las facturas, dieta de dudoso aporte nutricional… Eso es lo que hay detrás de ese 18% de la juventud emancipada. En conclusión, las personas jóvenes nos emancipamos tarde y de forma precaria.

Así que bueno, la conclusión de mi grupo de amigos es que Luis ha tenido mucha suerte y, en realidad, nos alegramos bastante: al menos él se puede emancipar y emprender su proyecto de vida en solitario –no sin la generosidad de su familia, dicho sea de paso. Ahora aún le cuesta llegar a final de mes, pero quizás en unos años pueda plantearse alquilar algo o entrar en una hipoteca, dependerá de su trabajo. Pedirle al 2020 parques públicos de vivienda y políticas contra la precariedad laboral juvenil no parece excesivo. Las personas jóvenes nos queremos ir de casa, queremos desarrollar proyectos de vida independientes y emancipadores, y los queremos con garantías de estabilidad, sin depender de la suerte o del colchón familiar.

*María Rodríguez Alcázar, vicepresidenta del Consejo de la Juventud de España

Teníem un clima suau. Els dies de molta calor podíem arribar als 35ºC, però era suportable. El que no entenia era perquè eixos dies els homes anaven igualment amb tratge i jaqueta a la feina. Després programarien l’aire condicionat a 17ºC, fent que la resta de treballadors, sobretot elles, moriren de fred a l’oficina.

Tampoc entenia que a l'hivern posaren estufes a les terrasses per tal que la gent poguera estar fora, sense cap altra manera de mantindre la calor que un para-sol. Vos imagineu? I els fanals, això també és digne de recordar. València va arribar a ser la ciutat amb més contaminació lumínica de tota Europa, el que deixava a la gent al·lucinada quan ho veia des del cel.

D’açò no es parlava gaire, però la desigualtat climàtica ja era notable. En general, l’eficiència energètica a les cases deixava molt a desitjar, però no tenia res a veure viure a pisos de recent construcció, que fer-ho als edificis dels anys ’60 dissenyats en un moment d’extrema necessitat d’habitatge, on a l’hivern el fred es colava per les finestres i a l'estiu les parets acumulaven una calor que feia efecte microones dins la casa.

Alguns podien salvar esta problemàtica instal·lant aparells d’aire condicionat a casa. Però no eren conscients que quan engegaven el seu aparell de fred a casa, estaven engegant una estufa d’aire calent dirigida a la ciutat, que augmentava la temperatura exterior fins a 2ºC, i que feia que els qui no podien permetre’s instal·lar-se l’aparell patiren encara més calor. A les nits era més difícil dormir i a vore qui era el valent que duia al seu fill al parc de dia.

En aquell moment ja moria més gent per contaminació de l’aire que per accidents de trànsit. Però la gent continuava fent els desplaçaments habituals amb un vehicle amb capacitat per a cinc persones, de les quals només en solia ocupar una i perdia la meitat del temps de trajecte en embussos o buscant aparcament.

El 70% del sòl públic estava destinat al cotxe i quan un regidor es va atrevir a aplicar el pla de mobilitat urbana sostenible, alguns sectors mediàtics i ciutadans se li tiraren al coll. Però va ser valent i en només dos anys València passava a ser la ciutat espanyola on més s’utilitzava la bicicleta. Encara hi havia esperança.

Parlant de transport, la majoria de les mercaderies es transportaven amb camions, amb els costos ambientals i socials que això implicava. No vos imagineu quants anys vam estar esperant el corredor mediterrani. Mentrestant, cada vegada ens arribaven aliments de països més llunyans. Vam deixar de saber quins eren els productes de temporada i en algun moment començàrem a menjar taronges durant tot l'any. Però el que era pitjor és que després una tercera part dels aliments acabarien directament al fem. L’arribada del contenidor de residus orgànics també va ser un bri d’esperança, però el sistema de dipòsit i retorn d’ampolles, el qual per cert, ja havien utilitzat els nostres iaios i iaies molt de temps abans, tardaria encara molt a arribar.

Quan passejaves amb ells et deien aquella coneguda frase que quan eren joves tot això eren camps. Que es banyaven a l’Albufera i a la platja de Natzaret. Però el malentés progrés necessitava devorar nous espais. Igual que va passar amb l’ampliació del port, que va acabar devorant la resta de platges del sud de València.

En algun moment vam començar a prendre consciència de tota esta barbàrie, especialment quan una jove de 13 anys va ser l’espurna que va mobilitzar a milions de persones arreu del món. Però com sostenia la Cimera de Nacions Unides sobre el Clima d’aquell any, eixe era el moment d’actuar. Ens advertiren que si no preníem mesures urgents, el nivell del mar pujaria i que València estava en risc de quedar sota l’aigua. I per això ara construeixen eixos dics.

Vam estar a temps, però calia valentia.

Més dades: abans de la legalització de les apostes, en l’any 2011 els nous jugadors enregistrats menors de 26 anys representaven el 3,8% del total, mentre que en 2015 la proporció havia augmentat ja fins el 16%. Amb tot això, i com recentment el Consell Valencià de la Joventut i el Consell de la Joventut d’Espanya han remarcat en les seues resolucions sobre aquest tema, cal exigir a les autoritats que implementen mesures estrictes per a acabar amb aquesta alarmant tendència.

Recentment hem conegut que el Consell de la Generalitat ha elaborat un projecte de Llei que arriba ara a les Corts per a regular el joc i així protegir a la societat d’aquesta xacra. Esperem que s’imposen les mesures necessàries per a abordar aquest greu problema abans que arribe a un punt incontrolable. Cal ressenyar com en pocs anys mitjançant la publicitat en grans esdeveniments, sobretot esportius, o de referents juvenils, la proliferació d’establiments d’apostes per tot arreu o la fàcil accessibilitat per internet, sumat a la socialització de les apostes com a forma d’oci, han fet que el perfil de l'addicte al joc haja canviat d’un home d'entre 35 a 48 anys enganxat a les escurabutxaques a joves d’entre 18 i 25 anys que a més, a més, pertanyen a un perfil socioeconòmic mig-baix i baix.

Des del meu punt de vista, tot i que també ens trobem davant d’un repte polític, es barregen problemes competencials entre administracions municipals, autonòmiques i estatals. El joc en general suposa una font d’ingressos per als grups de comunicació, personatges públics o la hisenda pública, però cal començar a implementar mesures per tal que l’aposta tan física com en línia deixe de ser la norma entre les formes d’oci de la joventut.

Aquestes mesures tampoc no són tan complexes: regulació de la publicitat per evitar la incitació al joc, control efectiu de l’accés a tot tipus de jocs per tal que se puga garantir la prohibició a menors de díhuit anys, finançament de recursos assistencials en matèria de salut mental per als afectats, exigència del compliment de la llei per parts dels operadors del joc, coordinació amb les administracions encaminada a prevenir i, molt important, foment i suport efectiu a altres formes d’oci entre la joventut.

Si en el passat hem aconseguit bones fites en matèria d’educació i prevenció per a la salut com en el cas del tabaquisme, és hora d’afrontar la ludopatia tal com és: un problema de màxim ordre social, que afecta la joventut més vulnerable.

Amb els últims nomenaments del Consell i preses de possessió a les Corts Valencianes sembla que tenim ja clar quines persones formaran part del curs polític que arranca. La configuració d’estes institucions s’ha abordat per nombrosos analistes des de molts enfocaments diferents, però cap d’ells ho ha fet des d’una perspectiva jove. Potser perquè, com ara veurem –atenció, espòiler!– els resultats no són gens satisfactoris.

Segons dades del Padró, la població jove entre 18 i 30 anys representa un 12% del total. Traslladat eixe percentatge al total de les Corts, això suposaria un total de 12 butaques de les 99 amb què compta l’hemicicle. El resultat però, dista molt de la realitat. Només tres senyories tenen menys de 31 anys: Juan Carlos Caballero (PP), Jesús Salmerón (Ciutadans) i Aitana Mas (Compromís). Una representació que, per cert, ha empitjorat respecte a la legislatura passada, en la qual hi havia set diputats joves.

Si analitzem l’organigrama del Consell les dades són igual de decebedores. Tot i l’augment en el nombre d’alts càrrecs, en tot l’organigrama del Consell només trobem a 4 persones joves: el Secretari Autonòmic d’Igualtat i Diversitat, els Directors Generals de Transparència i Atenció a la Ciutadania, i d’Infraestructures de Serveis Socials, i la Directora General de l’Institut Valencià de les Dones. Tenim doncs una presència juvenil merament testimonial tant al Parlament com al Govern valencià amb només un 3% del total de membres en ambdós casos, una xifra que està molt allunyada del que correspondria pel seu pes poblacional.

Molts pensaran que això no té cap importància; que allò important és que es facen bones polítiques o que els llocs de poder estiguen ocupats pels més preparats, sense importar el qui. Són els mateixos que es posicionaven en contra de les llistes electorals paritàries entre sexes, perquè allò que ha de valorar-se és el mèrit i la capacitat –donant a entendre, per tant, que si hi havia poques dones al Congrés abans de la Llei d’Igualtat de 2006 era perquè eren menys capaces o estaven menys preparades que els homes–.

El propi Albert Rivera en un famós discurs mal copiat a Obama, afirmava que ell no veia joves, ni majors; ni dones, ni homes; ni gent de camp, ni gent de ciutat. Que ell només veia espanyols. D’esta manera negava conflictes d’interessos que sens dubte existeixen entre grups poblacionals que tenen necessitats diferents i que parteixen de diferents llocs. Negava que a l’hora d’elaborar uns pressupostos cal triar en quin grau s’incorporen les necessitats d’uns o d’altres.

I ací entra un concepte clau del qual ve parlant el sociòleg i politòleg Domingo Comas des de fa quasi vint anys: “la negació de la joventut”. Es parla de la joventut com una etapa transitòria, però no se la considera com una categoria social amb necessitats específiques, de manera que aquestes últimes es neguen. I açò té greus conseqüències en la formació de ciutadania i en el reconeixement i l’acompliment dels seus drets.

En este cas, la negació de la joventut es materialitza en la infrarepresentació en el camp polític. Una infrarepresentació que sens dubte té conseqüències en la defensa dels seus interessos: com que no estan en els espais de presa de decisions les seues necessitats queden relegades davant d’altres prioritats polítiques o davant de les demandes d’altres sectors poblacionals. Així, el jove és el col·lectiu que més malmés ha eixit de la crisi, el que més poder adquisitiu ha perdut, el que major precarietat laboral pateix i el que en major risc d'exclusió es troba actualment. Potser si comparem la grandària de la borsa de vots dels joves amb la dels babyboomers i dels pensionistes arribem a alguna conclusió.

Com déiem anteriorment fer política és triar entre prioritats. I per a posar eixes prioritats damunt la taula cal que els joves estiguen presents. Quasi ningú posa ja en qüestió les llistes paritàries entre homes i dones... necessitarem també una quota per a persones joves?

Però no només això, a banda d’estar en els espais de presa de decisions perquè es tinguen en compte els seus enfocaments i necessitats, els joves també necessiten trobar referents en la política en qui sentir-se identificats. Polítics amb els seus hàbits, les seues maneres de parlar i de relacionar-se. Polítics amb qui compartisquen valors i experiències vitals.

Als Estats Units trobem un molt bon exemple. La congressista Alexandria Ocasio-Cortez, de 30 anys, ha connectat amb una generació que estava totalment allunyada de la política. I ho ha fet introduint a l’agenda els temes que li preocupen, com ara el canvi climàtic, el feminisme, la qualitat de l’ocupació o el sistema públic de salut. Però sobretot, ho ha fet comunicant de la manera en què ho fan els joves, perquè ella bàsicament n’és una més.

Com deia l’escriptora Kate Millet en la seua reconeguda tesi ‘Política sexual’, el patriarcat es recolza en dos principis fonamentals: “el mascle ha de dominar a la femella i el mascle de més edat ha de dominar al més jove”. Ens trobem doncs en una gerontocràcia, en la que el poder de la classe governant augmenta amb l’edat, de manera que el més vell és el que té més poder. La justificació –ja des de l’Antiga Grècia– es troba en l’acumulació d’experiència o en la major racionalitat en la presa de decisions per part dels majors.

Només cal repassar qui són els màxims representants de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València, el Port de València, la Sindicatura de Greuges, el Consell Valencià de Cultura o l’Agència Valenciana de la Innovació (!) –entre d’altres– per fer-nos una idea del compliment dels dos principis dels quals parlava Millet. I el mateix passa en altres camps com l’econòmic o l’universitari.

D’alguna manera té cert sentit, ja que com hem sentit tota la vida l’experiència és un grau. De fet, no estem proposant ací fer tabula rassa i iniciar una ruptura generacional; ens perdríem gran quantitat de sabers i coneixements, d’actituds i aptituds. El que no podem acceptar és que ens deixen fora, que ens continuen tractant com a menors d’edat.

Perquè per un costat, les persones més grans no prenen bones decisions pel simple fet de ser-ho. De fet, sembla que ells no hagen de passar eixes proves de mèrit i capacitat com sí que ho han de demostrar els que no han estat abans en espais de poder –dones, minories ètniques, persones amb discapacitat, i també joves...–. Per altre costat, perquè caminant com estem cap a una societat on la tecnologia avança a passos agegantats, potser siguen els joves els més preparats per als reptes que venen. Però sobretot per una raó encara més important, perquè la igualtat entre les persones –independentment de l’edat– és un dels pilars en què es fonamenta la nostra democràcia.

El que sí que podem celebrar, perquè en aquests temps està de moda, és l’adultcentrisme. Aquesta cultura basada en entendre que les persones majors són éssers complets i savis, i que les persones joves estem encara en construcció i aprenentatge, i que per tant hi ha àmbits o temes sobre els que és millor que no parlem o prenguem part.

L’última expressió notòria d’aquesta moda adultocèntrica la va viure l’activista climàtica Greta Thunberg a finals de juliol, quan al ser convidada a l’Assemblea Nacional Francesa per parlar sobre l’emergència mediambiental, va ser insultada per certs diputats per la seua vestimenta, ridiculitzada per la seua curta edat o directament acusada de no tindre idees pròpies i d’estar sent manipulada per suposats lobbies ecologistes.

Aquest subjectes, a qui carinyosament anomenaré senyoros –per representar clarament el perfil de senyor adult que, utilitzant com a argument la seua trajectòria vital i/o acadèmica, s’erigeix com a eminència i exigeix respecte, escolta, agraïment etern i obediència cega– practiquen constantment un discurs encara imperant del món adult cap a les persones joves: que no hem desenvolupat les nostres capacitats i sabers, que tenim una falta d’experiència, que la nostra falta de visió global ens fa tindre idees utòpiques o radicals, que ens falten anys per madurar, o que som molt influenciables i no podem tindre idees o conviccions pròpies.

Realment, aquest discurs dels senyoros és només una reacció a una amenaça cap al seu statu quo. I és que Greta, com a dona, jove, empoderada, és un perill per al poder heteropatriarcal en què es basa la societat actual, a l’igual que la democratització del coneixement està posant en risc un poder exercit només per adults.

L’antropòloga Margaret Mead ens ho explica clarament: ens trobàvem en una societat de cultura postfigurativa, on el saber, coneixements del món i experiències es trobaven en mans de les persones majors, que transmitien aquesta saviesa a través de processos acadèmics, familiars i socials. Però hui ens trobem ja en una societat de cultura cofigurativa, on el saber i el coneixement ja és compartit, i comencem a accedir i acumular saber i experiències sense dependre dels adults (i és més, en alguns casos ja som els joves qui ensenyem a les persones adultes sobre moltes coses). El problema i les tensions es troben en aquelles persones, senyoros, que no reconeixen aquest fet, i que veuen amenaçada la seua posició pel fet que el saber i els coneixements ja no estiguen, només, al seu abast.

Però, prepareu-vos, perquè qui sap si estem caminant cap a una societat de cultura prefigurativa, on el saber, coneixement i experiències estiguen en mans i en poder de la gent jove, i les persones adultes hagen de recórrer a nosaltres per entendre el món.

Hui dia, milers de Greta desenvolupen i demostren la seua capacitat, coneixements i habilitats per poder ser autoritat, per poder construir i per poder participar activament de la vida pública i col·lectiva, per a desgràcia dels senyoros que veuen com l’statu quo va canviant.

Ens trobem davant d’un nou horitzó que supera els desitjos de control d’un món adult que no està ni per damunt, ni per davant, i que ha d’entendre que la joventut ja no demanem permís, sinó que exigim prendre part, prendre decisions, i prendre el control de les nostres vides i del nostre planeta.

Per això, hui felicitem als senyoros en el seu dia de l’adultocentrisme, perquè creuen que encara poden detindre aquest procés imparable. Però felicitem a totes les persones joves, i especialment a aquelles que s’han sentit menyspreades pel fet de ser joves, perquè, companys i companyes, el món és vostre.

Les famílies, en el seu benintencionat afany d'evitar perills i conflictes als seus fills i filles, intenten generar una zona de seguretat al seu voltant, omplint-la, si poden, d'activitats formatives i construint barreres que impedeixen, quasi del tot, estar-se al carrer. Les famílies es transformen en taxistes/guardaespatles/repartidors en horari de vesprada/nit.

Aquesta zona de seguretat s'acaba convertint en una zona de confort de la qual és improbable voler escapar. El món conegut. Els centres comercials són el millor exemple d'aquest espai segur. L'únic carrer, amb els corredors de l'institut, per on els deixem caminar tranquils. Però no oblidem que els i les adolescents “passegen”, “parlen” i “es ”veuen“, també, en els nous carrers virtuals: les xarxes. Tenen molta vida fora del nostre control. Com sempre ha passat.

Ser adolescent, ser jove, ser persona, no és gens fàcil -tampoc- en aquesta gàbia d'or. Eixir de la zona de confort és necessari per a començar a construir-te un projecte de vida, per a conéixer-te, per a començar a ser, per fi, tu. Aconseguir espais on tingues l'oportunitat de fer coses que mai no has pensat que podies fer, on experimentes i amplies la teua visió de tu. Moments dels quals ixes amb més poder. Perquè tu tries què fer. I ho fas.

Les administracions públiques, en les seues polítiques d'adolescència i joventut, semblen repetir aquesta necessitat d'omplir el temps lliure amb activitats programades i canalitzar les formacions extraescolars cap a una utilitat des del punt de vista adult. Ajudar en aquesta etapa d'inseguretats comporta escoltar, deixar clar que estem ací per al que necessiten, que respectem les seues decisions, que els donem suport i facilitem els seus projectes. Mantindre zones de confort no pot ser el nostre objectiu. No estem ací per a organitzar activitats juvenils, sinó perquè els joves puguen organitzar les seues activitats.

Per tant, l’acompanyament del qual parlava al principi no pot fer-se des del poder que dóna poder castigar o poder posar una nota. Hem de ser referents positius pròxims, que els tracten com a persones, amb drets i deures. Amb opinió pròpia. Amb dret a equivocar-se. A fer passos pel seu compte. Aprenent a assumir responsabilitats pels seus actes.

I mentre arriba aquesta possibilitat d'un sistema d'acompanyament públic continuat d'aquestes característiques, voldria reivindicar l'activitat -crec que bastant infravalorada pel resultat que té en l'empoderament personal- dels moviments d'educació no formal o de temps lliure educatiu, que porten anys construint moments i espais que faciliten eixir d'aquesta zona de confort i ser tu, a la teua manera. Un centre d'educació de valors en cada barri, ¿tan difícil és adonar-se que és la millor inversió per als temps que vivim?

Jesús Martí és director general de l'Institut Valencià de la Joventut

Per això vam trobar la necessitat de crear una plataforma que posara el focus en les persones joves i introduira en l’agenda les qüestions que els afecten. Qüestions que parlen de l’encaix que té la joventut en la societat actual, com ara: Com consideren els poders públics a les persones joves? Els reconeix com a ciutadans de ple dret? I la societat? Quin paper juguen els mitjans de comunicació? Té la joventut al seu abast eines que garantisquen la seua autonomia i independència? Quines són les principals problemàtiques que troba per a construir el seu projecte vital i com respon a aquestes? Es mobilitza o es resigna?

Amb més preguntes que respostes, encetem este espai on parlarem de les situacions en què es troben les persones joves en temes com l’emancipació, l’ocupació, la cultura o la igualtat, entre altres, tenint en compte l’heterogeneïtat del col·lectiu. Atendrem a projectes i moviments promoguts per les persones joves –com el recent Fridays for Future–, així com a bones pràctiques i experiències exitoses en matèria de polítiques de joventut de les diferents administracions. I, per últim, també donarem visibilitat a joves que siguen referents en diferents camps, donant així a conèixer models d’identificació alternatius als imposats mediàticament.

Un lloc de trobada i reflexió entre professionals, expertes, investigadores, responsables polítics, membres d’associacions juvenils, entitats del tercer sector, i on no faltaran, òbviament, les vivències i experiències de les protagonistes d’este blog: les persones joves. Un espai obert pensat des del respecte a la diversitat i a la pluralitat de veus i mirades i on tothom es convidat a col·laborar. Un altaveu per parlar d’una generació que alguns consideren ‘perduda’, però que nosaltres preferim qualificar com ‘resilient’. Una oportunitat per preguntar-nos: és país per a joves?