Este verano, en un intento fallido por bajar el ritmo, busqué apoyo en la lectura de “Cómo no hacer nada”, de Jenny Odell. El libro describe, con una precisión que incomoda, la agresividad de un sistema que captura nuestra atención para convertirlo en valor económico: aplicaciones, métricas de productividad, redes sociales, algoritmos que nos empujan a un consumo constante. Y frente a todo ese ruido, Odell propone algo que puede sonar ingenuo, pero que en realidad es profundamente político, volver a mirar lo que tenemos delante, recuperando la relación con los lugares y con las comunidades que habitamos.

El libro me hizo reflexionar sobre un proyecto que acababa de terminar junto con los arquitectos Javier Rivera y Jaime Mira, la reforma de la Plaza de la Iglesia en La Torre (València), finalizada en agosto de 2024. No porque el libro hable de urbanismo, sino porque habla de la capacidad de los lugares para generar redes de apoyo mutuo y para facilitar vínculos y prácticas que no siguen la lógica del mercado.

La Torre es una pedanía con identidad agrícola y con una estructura social que resiste a la fragmentación urbana. Su plaza es el corazón social y el escenario cotidiano de las relaciones vecinales, un espacio de uso continuo donde la vida transcurre a un ritmo distinto al de los centros urbanos tan acelerados.

El proyecto se centró en reconocer y poner en valor lo que ya funcionaba. La plaza contaba con un arbolado que ofrecía sombra, identidad y memoria: el gran ficus central, los cipreses perimetrales y la robinia del chaflán. Esas piezas vegetales, con sus ritmos lentos y obstinados, ajenos a la prisa general, ya constituían un marco de vida comunitaria y una referencia visual para los vecinos.

La intervención actualizó el espacio mejorando los pavimentos, incorporando drenajes sostenibles SUDS, rediseñando el mobiliario urbano y reforzando la vegetación existente con los estratos que faltaban. Con ello se garantizó la accesibilidad universal y aumentó el confort del lugar.

El valor real de un espacio público se mide en su comportamiento ante situaciones inesperadas y la prueba llegó el 29 de octubre de 2024, cuando una DANA afectó a València y dejó partes de la ciudad completamente inundadas.

Cuando el agua comenzó a retirarse, la Plaza de la Iglesia de La Torre se convirtió espontáneamente en epicentro de ayuda mutua, un espacio de organización vecinal, distribución de bienes y apoyo emocional. El mobiliario urbano servía como soporte para alimentos y ropa; las áreas pavimentadas permitían el movimiento ágil de voluntarios; el arbolado ofrecía sombra, refugio y orientación en mitad del caos, además de actuar como barrera frente a vehículos arrastrados por la corriente.

No hubo que activar ningún protocolo institucional. No hizo falta señalización ni dispositivos digitales. Funcionó porque era un lugar vivido, no un decorado urbano. Porque estaba ya tejido en la vida cotidiana del barrio. Y, también, porque en la reforma se hicieron esas mejoras discretas que casi nadie nota, pero que marcan la diferencia, más superficie de suelo drenante, zanjas y pozos de infiltración. En un contexto en el que demasiados espacios públicos se conciben como escenarios para el consumo, esto es un acto profundamente político, vocablo digno de donde procede, la polis griega.

Al conectar esta experiencia con las ideas de Odell, entendí que la plaza encarnaba algo que ella describe con claridad, la importancia de los lugares como apoyo cotidiano, como esa base silenciosa que sostiene cuando las cosas se complican. No resistencia épica, sino cotidiana.

Odell insiste en que “no hacer nada” no significa pasividad, sino reorientar la atención hacia aquello que el capitalismo no puede monetizar fácilmente, el territorio, los vínculos, el tiempo lento y la vida comunitaria. Y un espacio público es precisamente eso, un lugar donde la lógica del beneficio pierde fuerza y emerge la lógica de lo común.

La plaza de La Torre no es un lugar idílico ni pretende serlo. Pero sí demuestra que un espacio público puede, todavía hoy, resistir la tendencia a convertir todo en producto o en escenario y seguir siendo soporte de solidaridad y organización colectiva.

El proyecto funcionó técnicamente porque se invirtió en soluciones basadas en la naturaleza (SBN). Pero funcionó, sobre todo porque no quiso borrar lo existente, eligiendo en cambio trabajar desde el respeto, la permanencia y la memoria.

Quizá, al final, la resistencia esté en cosas tan sencillas como esa.

En las últimas décadas, han proliferado en nuestras ciudades una serie de desarrollos urbanísticos cuyas características han originado lo que llamamos “no-barrios”: espacios anodinos sin equipamientos básicos necesarios para establecer una autonomía mínima en relación con la ciudad. Su máximo exponente en València, el reciente desarrollo de Turianova.

Encajonados entre dos autovías y el ferrocarril, al sur del hospital La Fe, se alzan unos imponentes edificios con fachadas compuestas por franjas blancas y negras que empiezan a conocerse como 'edificios cebra', no muy distintos de los que surgen en otras grandes ciudades. Amplios y rectos viales los separan entre sí y de unos espacios verdes sobrios y deshumanizados. Del (reciente) pasado agrícola de la zona no queda ni rastro, más allá de una barraca que ha sobrevivido a duras penas por estar catalogada como Bien de Relevancia Local, aunque a su alrededor ya no hay huerta, sino dársenas de aparcamientos.

Durante el día, este “no-barrio” se vacía, al no contar con ninguna actividad económica y haber cumplido su única función de dormitorio en la noche, cuando las carreras ilegales se adueñan de aquellos viales aun sin uso. La situación cambiará con el tiempo, se construirán los bloques residenciales que faltan, abrirán las primeras zonas comerciales y las carreras desaparecerán. De hecho, los vecinos celebraban hace poco la esperada llegada del transporte público tras años de reivindicaciones. Pero Turianova seguirá estando destinado a ser un “no-barrio”, porque es la antítesis de todo cuanto podríamos considerar como barrio.

Y es que, aunque resulta un tanto complicado entre especialistas encontrar una definición única y sencilla de barrio, así como establecer criterios claros para su delimitación, hay que tener presente que un barrio, como concepto, es un constructo social, dotado de elementos básicos que todo el mundo entiende bien: comercio local y equipamientos sociales mínimos. En Turianova no habrá ninguna panadería Carmen o frutería Ana, ni siquiera un bar Pepe, pues su diseño impide cualquier posibilidad de establecer comercios locales. En cambio, sí habrá Mercadonas, McDonald's o Starbucks, a partir de la previsión de grandes superficies exclusivamente comerciales, solo al alcance de potentes cadenas nacionales y multinacionales.

Respecto al espacio público, elemento básico de indispensable carácter urbano y social, Turianova tampoco está diseñado para ser un lugar de esparcimiento o encuentro vecinal. Zonas verdes despersonalizadas (cuya única función real es cumplir con los estándares urbanísticos y rellenar espacios) complementan unas calles sin apenas bancos. Por contra, en el ámbito privado, es decir, dentro de cada comunidad de vecinos, encontramos piscinas y pistas de pádel con carácter de exclusividad.

En cuanto a los servicios públicos, si antes mencionábamos la reciente llegada del transporte colectivo, las instalaciones deportivas y educativas contempladas en el planeamiento ni están ni se les espera, mientras que un centro de salud, biblioteca municipal, comisaría de policía u otros equipamientos ni siquiera están contemplados. Pero sí se espera que arranquen pronto las obras del centro comercial Infinity (el más grande de España) como captador de masas, de toda València, su área metropolitana y más allá. Basta con ver las características del proyecto, que incluye la construcción de un hotel de once plantas, un edificio íntegramente destinado a apartamentos turísticos, instalaciones deportivas privadas, casi 4.000 plazas de aparcamiento y una piscina de olas artificiales, entre otros.

Y aún podríamos hablar de la mixtura social, inexistente en Turianova, donde en una zona encontramos las viviendas de protección pública y en otra las de renta libre (la mayoría), en las que se han instalado quienes han tenido la capacidad económica necesaria (hay que recordar que, pese a todo, se trata de un lugar con rentas relativamente altas). Pero Turianova solo es transitado por sus vecinos, y únicamente cuando el sector comercial esté operativo, dicha parte de este “no-barrio” comenzará a ser frecuentada (masivamente) por foráneos, mientras que el sector residencial continuará careciendo de cualquier tipo de vitalidad e intercambio con el exterior(¿quién va a acudir a un lugar donde no hay nada que merezca su atención?).

Porque en Turianova tampoco hay nada que pueda ser recordado por su originalidad, belleza o historia (más allá de la maltrecha barraca). Ni para el recuerdo o la memoria colectiva, pues el espacio no se ha transformado progresivamente, sino borrando de un plumazo lo preexistente. Los frenéticos tiempos de desarrollo no dan pie a que se vaya construyendo un relato que dote de interés al lugar. No hay una transición desde su pasado agrícola, sino una violenta fractura con el mismo.

Para terminar, y volviendo a la tarea de delimitar barrios, resulta que si esta resulta tan difícil es precisamente porque un barrio es una entidad de estructura y dinámica compleja, que no se improvisa en el corto plazo, que tiene continuidad y unos límites difusos con el resto de los barrios, formando parte de un conjunto mayor: la ciudad. No es una unidad autocontenida ni independiente. Y Turianova no tiene ningún tipo de continuidad con el resto de la ciudad; es una pieza del puzle urbano que no encaja con ninguna de sus otras partes y que, más allá de sus márgenes, genera costes externos al favorecer la dispersión contra la compacidad urbana.

Así, resulta atrevido e incluso triste incluir en la categoría de barrios a desarrollos como Turianova, que ejemplifican cómo el urbanismo neoliberal dicta la evolución de nuestras ciudades, que vagan sin rumbo, sin una estrategia a largo plazo orientada al bienestar de sus habitantes. Y mientras los ciudadanos no intentemos cambiar este marco, seguirán proliferando -ya se anuncian otros nuevos- los “no-barrios” como Turianova. Porque a Turianova la etiqueta de barrio le queda grande. La de urbanización, polígono de viviendas, barriada o pegote urbanístico no.

Per circumstàncies familiars he hagut de fer hores en el servei d’urgències d’un hospital públic. Contemple la quantitat de gent que hi treballa, l’atenció amb què ho fa, l’amabilitat, la complementarietat d’uns amb altres, com no es regategen mitjans, com són ateses les molèsties i les lesions grans i les petites, joves i majors que ingressen per alguna urgència... La nostra sanitat pública, tot i alguns esperables dèficits humans i deficiències corregibles, és magnífica, solidària, comunal en el millor sentit.

L'observació em du a reflexionar... La sanitat, l’educació i els altres serveis socials són components bàsics del nostre estat del benestar que la Generalitat encarna i representa. Amb la seua potència actual, es van crear amb la consecució de la democràcia i la recuperació de l’autonomia. En cert i millor sentit, la Generalitat Valenciana és el nostre estat del benestar, per bé que demane correccions i se li hagen de fer les crítiques oportunes.

L’autonomia constitucional valenciana, que s’inicia amb l’Estatut de principis dels anys huitanta, personificà uns senyals d’identitat propis, recuperant una institució bàsica que ens va ser arrabassada feia més de tres segles. I, sobretot, va possibilitar un sistema d’autogovern.

Autogovern significa constituir un poder per a decidir i administrar-se amb els avantatges de proximitat, coneixement i participació ciutadana. Un poder proper que facilite la connexió de la ciutadania amb els mecanismes de l’administració i acostar-la a les institucions, en origen i en la realitat diària. La proximitat és condició de poder conèixer a fons la societat i el territori, de manera que les administracions puguen decidir correctament en tindre consciència el més prop possible de les necessitats i els problemes, gestionant més efectivament els afers col·lectius. I l’autogovern suposa també que la ciutadania tinga més possibilitats de controlar les decisions públiques i fer corregir als seus representants i agents de l’administració. Així es pot conformar un sistema millor de facultats d’intervenció pública amb garanties de rigor. L’autonomia és democràcia, és més democràcia.

És cert que la realitat és més complexa, hi ha també el factor humà, com comprovaren el 29 d’octubre del 2024 amb el comportament del President i alguns consellers de la Generalitat en eixe dia. La catàstrofe de la dana, ha contribuït a remoure la confiança d’alguns sectors populars en la institució, una crítica a sumar a les conseqüències de l’actuació del govern valencià. També ha despertat nostàlgies interessades, en servir d’excusa a algú per a tractar carregar-se tot el contingut de l’autonomia política, amagant els segles d’un centralisme ineficient, absurd i injust, règims autoritaris de rígida i extrema jerarquia. Cal recordar-ho quan s’oblida la foscor extrema del centralisme franquista, la seua ineficàcia administrativa i distributiva, les subordinacions lesives que comportava, i com la ciutadania estava incapacitada per verificar l’acció dels que ocupaven el poder.

Amb un autogovern democràtic, els serveis d’educació, sanitaris, socials i culturals, han millorat substancialment la vida de la gent.

Dissortadament, per a la ciutadania valenciana actuacions de determinats governs han tacat eixes millores essencials. És lamentable que alguns governants no ho tinguen clar i facen el seu treball sense entrega ni rigor, com va passar el dia de la dana, contribuint a una pèrdua immerescuda de confiança en la institució. La Generalitat és una consecució ciutadana a valorar i defensar, una creació col·lectiva que ens possibilita la vida de cada dia. Per això hem de saber d’aquells polítics governants que pensen més en si mateixos, o en la seua ideologia, i no tant en servir a la ciutadania.

Cuidar la Generalitat, perfeccionar-la, és cosa de tots, començant pels governants. L’actual indignació popular i la mobilització contra el President té també una lectura de defensa de la Generalitat davant la conducta d’uns polítics que no han actuat correctament i no han sabut regir-la.    

El millor governant és qui s’envolta de gent preparada i capacitada per a aprendre, bons assessors i no bàsicament camarades de confiança personal. És també aquell capaç de reconéixer errors i actuar en conseqüència. Dirigents sense vanitat, arrogància ni retòrica. I honrats, és clar. La Generalitat ens és imprescindible, és una de les raons de per què des de fa un any es demanen dimissions.

Dos enormes tajos de obra abiertos en nuestra ciudad, con sendas actuaciones que superan la calificación de obras corrientes, están pasando desapercibidas para la opinión pública: las de la ampliación norte del puerto, solo apreciables desde el aire, y todavía más, las del llamado canal de acceso ferroviario, fugazmente visibles desde el tren.

Ambas se intentan justificar por la falta de capacidad para el futuro (caso del puerto) y en el caso del ferrocarril, se han inventado que València es el semáforo ferroviario del Corredor Mediterráneo. Los dos supuestos son incorrectos, como se ha venido demostrando en los últimos años; y las soluciones, por tanto, inaceptables por su alto precio para la ciudad y su entorno natural. Hoy toca hablar del ferrocarril.

No resulta fácil explicar en pocas líneas la situación actual de la red ferroviaria en València sin la ayuda de un gráfico. Veamos. A la estación del Norte llegan y salen cada día unos 300 trenes, prácticamente todos de cercanías (6 líneas). A la estación Sorolla, trenes de largo recorrido y alta velocidad, unos 50 diarios. Dos estaciones, dos servicios ferroviarios diferentes con distintas exigencias de equipamientos. En medio, la mitad del Parque Central realizado y a la espera de poder completarse con una operación urbanística inviable, dicho sea de paso. 

En 2023 se empezaron las obras del llamado canal de acceso, consistente en cubrir las vías desde el Bulevar sur hasta Giorgeta, una oportunidad loable, en principio, para cerrar la brecha entre barrios del sur y poder diseñar encima un potente eje verde.  En realidad, se trataba de la primera pieza de un monstruo de enormes dimensiones: una nueva estación central semisubterránea para juntar todos los trenes (pegada a la actual estación del Norte), más un túnel de 9 km pasando por debajo de la ciudad justificada para, atención, ganar unos 4 minutos en el trayecto norte-sur.  Factura total: no menos de 25 años de proyectos y obras con imprevisibles impactos ambientales y urbanísticos, seguras alteraciones del servicio ferroviario y un presupuesto que andaría por encima de los… pongamos 5.000 millones. ADIF ya advertía, al iniciar el canal de acceso, de algunos de los retos y dificultades de esas obras: nivel freático, afecciones a la edificación y a otras redes de servicios. El vecindario del entorno ya ha levantado la voz porque ya están padeciendo cortes de luz y agua frecuentes, grietas en algunos domicilios, amén de una fuga de gas.

Resulta muy preocupante mantener a la opinión pública desinformada a conciencia mientras se cocina este derroche dinerario, urbanístico y ambiental a sus espaldas sin el imprescindible debate.

Porque un debate abierto mostraría de forma clara las alternativas a este despropósito, mucho más sencillas y de mucho menor coste. Por ejemplo, la que venimos proponiendo, desde hace unos cuantos años, tres profesionales universitarios[i].  De una simplicidad abrumadora, fácil de explicar y nunca cuestionada. Groucho Marx diría que «hasta un niño de cinco años sería capaz de entenderla». Veamos: 1. La estación del Norte, con centralidad y accesibilidad a pie de calle, se mantiene como estación de Cercanías. 2. Para los trenes de media y larga distancia, y los de AV, una estación metropolitana, pasante y en superficie en La Fuente de San Luis, y conectada con la del Norte por una lanzadera.  3. Un baipás para trenes de mercancías pegado al actual baipás carretero.  Una vez concluidas, fin de la provisionalidad de la estación Sorolla y   vía libre a la terminación del Parque Central.  En este mismo diario se pueden consultar diferentes artículos que hemos utilizado para explicar esta propuesta con la ayuda de esquemas aclaratorios.

El transporte ferroviario necesita ideas sencillas, no le sientan bien las interferencias por obras, ni la inseguridad en los horarios. La ruinosa apuesta Todo por el AVE llevó a cerrar líneas y está deteriorando gravemente, entre otros, el servicio de Cercanías, el de mayor calado social: ha creado graves problemas económicos y de estrés a quienes no tienen otra opción para desplazarse a sus obligaciones diarias; otros se han pasado al coche. Y mientras tanto, trenesde camiones sin alternativa ferroviaria colapsan las carreteras y autovías. Así está el tan promocionado Corredor Mediterráneo.

¿Un proceso irremediable?... En absoluto. Cuando terminen las obras del citado canal de acceso (oficialmente en 2028) que incluyen la ampliación de la estación Sorolla (¿no era provisional?), estaremos en condiciones de proseguir con la alternativa comentada adaptándola a la nueva situación.

Por todo ello, exigimos abrir un debate a fondo sobre este importantísimo asunto con la presencia de los gestores de la planificación ferroviaria y de los gobiernos locales. 

Trasladar a los turistas la responsabilidad del problema del turismo resulta una interpretación que creo desacertada. Con todos los matices necesarios, diferenciar el sistema turismo de los turistas parece necesario. Viajar tiene aspectos positivos para la gente, que la ciudadanía pueda conocer otras realidades geográficas y humanas o, simplemente, desee desconectar, no tiene por qué ser nocivo. Otra cosa es que el turista debería ser consciente de las consecuencias que tiene su tránsito por el planeta, que decida y actúe responsablemente (viajando más cerca, por ejemplo). El problema mayor es que el turismo se ha convertido en una industria, en una locomotora sin vías regladas que avanza sin consideraciones, una actividad parasitaria de los valores de la geografía urbana.

No es cosa de cuatro días. En los años cincuenta del siglo pasado se inició el llamado turismo de masas destruyendo progresivamente espacios litorales. En una dilatada y abusiva construcción de casas vacacionales se ocuparon playas, sierras y acantilados. La destrucción de paisajes de costa y montaña, la acumulación de apartamentos, las arquitecturas chapuzas y las prácticas especulativas tejieron un conjunto de hechos que nos hicieron perder ecosistemas naturales y paisajes atractivos. Aquello era, es, el turismo de sol y playa. Por cierto, en nuestro caso se tardó tiempo en poner límites a la ocupación de nuestra costa con un Plan de Acción del Litoral que ahora la Generalitat revisa para volver a dar más facilidades y que continúe la fiesta.

El turismo del que hablamos hoy, una especie de segunda gran ola, es el que asalta nuestras viejas ciudades consolidadas a través de siglos y con sus residentes en vida para hacer negocios en ellas y con ellas. Y es también un turismo de masas, como estamos viendo en casos como València. Explota otros atractivos: patrimoniales, arquitectónicos, culturales, los del espacio público; a diferencia del de sol y playa, en gran parte trabaja sobre lo que hemos creado. Su influencia en la transformación de la ciudad, en su vida social diaria y en su patrimonio construido es también considerable. Uno de sus derivados dolorosos: la extorsión y expulsión de vecinos con residencia en determinados distritos, repercutiendo y agravando el problema de los precios y la asequibilidad de la vivienda para familias de clase media y trabajadora, al sustraer del mercado pisos para los residentes.

El turismo es un fenómeno ambivalente, con algunas constantes. La más destacable, la intervención del capital inmobiliario cuya capacidad operativa se demostró en el saqueo del suelo virgen del litoral y ahora en la apropiación de edificios y solares existentes en la vieja (o nueva) ciudad. El turismo tiene también otros protagonistas económicos: el sector de la hostelería, las agencias de viajes, empresas de ocio y las de los medios de transporte que, aprovechando toda clase de facilidades, han propiciado un aumento considerable de los desplazamientos terráqueos. Fenómeno local y global, el turismo repercute en el municipio y en el territorio, en la salud de las ciudades y en la vida del conjunto del planeta, participando activamente en el Cambio Climático con, entre otras razones, el consumo de energías fósiles en el transporte y su derivada aportación contaminante.

Se trata de un negocio planetario al que es imprescindible poner condiciones. Toda actividad humana de impacto social y ambiental se desarrolla fijándole límites (hay un código de circulación-conducción de vehículos, existen planes urbanísticos para el desarrollo de las ciudades, las instituciones públicas tienen normas de funcionamiento, etc.). El desmadre del turismo en las ciudades desmiente los propósitos que el sector declara. Al turismo hay que ponerle límites que superan el ámbito de cada municipio y, siendo por tanto un problema fundamentalmente político, han de ser las administraciones públicas, hasta ahora temerosas y bastante inactivas, quienes lo hagan.

Otro asunto decisivo sobre el turismo es que las políticas dominantes le dan una prioridad completa, al menos en nuestro País Valenciano. Hace años que dimos un paso más: ya sin complejos, se actúa cómo si nos debiéramos a la especialidad del turismo (para llegar a ser una falsa California del Mediterráneo o una nueva Roma pretenciosa). Esta es una directiva principal, el mayor objetivo económico, la única posibilidad que se considera factible, parece haberse renunciado a imaginar nada más. Al menos este es un punto de vista dominante en buena parte de nuestra clase dirigente, lo cual ahora mismo plantea dos cuestiones.

La primera, las consecuencias que una catástrofe -climática, sanitaria, económica- pueda causar sobre un tejido social escorado al turismo, que de repente se queda solo, incapaz de reaccionar por no tener la pluralidad productiva (industrias, alimentos y servicios) necesaria para hacer frente a esas situaciones, que la ciudadanía no salga malparada y pueda conservar lo mejor de su bienestar. Diversificar la economía debería ser una perspectiva muy deseable.

La segunda cuestión sería que, aún sin catástrofe a la vista, el turismo vaya perdiendo fuelle y potencia porque los tiempos globales cambien. Dos vías posibles de esta crisis: ante el constatable aumento de las temperaturas, que el ansia turística emigre hacia zonas más templadas o que edificios e infraestructuras resulten inviables debido al alza del nivel del mar, la recesión del litoral, la sobrexplotación u otros efectos climatológicos y culturales. Si estos cambios hacen entrar en decadencia playas y paisajes marítimos, contemplaríamos un futuro desolador con edificios sin vida todo el año en el litoral o viviendas abandonadas en las ciudades. Por no hablar de la cantidad de personas que ahora dependen laboralmente de este potente sector.

La apuesta unilateral por el turismo suscita muchas dudas futuras y vitales. Parece que poderes económicos valencianos, atentos solo a los beneficios al corto plazo, abandonan la idea de una economía más plural que nos haga estar preparados ante las catástrofes y conservar un nivel de bienestar adecuado. Reindustrializar, querer una agricultura potente, buenos servicios públicos y un medioambiente saneado, son asuntos en que la Generalitat actual no parece creer. Trabajar con perspectivas de futuro exige algo más que turismo.

Cuando bajé a la calle no me lo podía creer, en menos de un mes, tras el luthier y la tasca de almuerzos, el bar de la esquina también había cerrado la persiana para siempre y había dado paso a un alojamiento turístico.

A eso se añadían dos locales comerciales en la misma “plaza” - un fondo de saco lleno de coches-, vacíos desde hacía años, también convertidos en vivienda turística, o más bien en cabinas turísticas, pues habían metido 4 viviendas sin hall ni descansillo en el espacio de un antiguo bar. En total la mitad de los locales de mi edificio y del de enfrente, muy lejos del ya excesivo 15% que se leía en la norma.

¿Qué tipo de ayuntamiento se puede permitir que actividades comerciales activas desde hace décadas se transformen en viviendas turísticas?

No pretende ser este un ejercicio de melancolía, ni una queja particular de NIMBY (not in my back yard), sino más bien una reflexión sobre cómo regulamos nuestras ciudades y qué queremos que pase en ellas. Lo que muestra esta situación son tres grandes problemas que están ocurriendo ahora mismo y se deben considerar y resolver, quizá por separado.

El primero y más acuciante tiene que ver con el turismo, ¿cuántos turistas podemos y queremos recibir? ¿En qué tipo de alojamientos queremos que se alojen? ¿Dónde se ubican esos alojamientos y quién los gestiona? Aquí la sensación es que no existe la más mínima planificación y sus consecuencias llegan a todos los rincones, incluida la puerta de mi casa.

Porque esto ha ocurrido en pleno 2025, cuando hace un año que se aprobó por unanimidad una moratoria por el enorme impacto que los pisos turísticos estaban generando en Valencia; cuando hace 3 años que Barcelona estableció sus claras restricciones a la avalancha del maldito Airbnb y ahora ha determinado su total prohibición; cuando Madrid (el mismísimo centro irradiador de la Libertad) ha establecido que solo habrá viviendas turísticas en edificios completos, es decir, pseudohoteles en todas partes, pero “sin molestar a los vecinos”. Y a pesar de todo esto aún se encontró el Ministerio de Consumo con 65.000 viviendas turísticas ilegales…

El segundo debate es el de la vivienda, ¿cómo conseguir alojamiento digno y justo para todas las personas en la Comunitat Valenciana? Para las que ya viven aquí (casi 5 millones y medio), las que vienen para quedarse (700 mil en los últimos 20 años) y también para las que vienen de visita (¡casi 30 millones en 2024!), y sin que unas expulsen a otras. Ni siquiera existe una Conselleria de Vivienda como tal en la entidad con competencias para afrontar este problema, así que ¿por dónde empezar?

Dejamos aquí, por el momento, estas inmensas preguntas para sugestionar la imaginación del lector.

El último y, a mi juicio, principal reto de la ciudad mediterránea actual se encuentra en la búsqueda de alternativas a la decadencia del comercio local y al espacio vacante que genera en la planta baja, en la calle, en la verdadera cara de la ciudad e interfaz de nuestras relaciones vecinales.

Esta necesidad es aprovechada por el pícaro oportunismo del hegemónico modelo económico actual que busca las rendijas del sistema para dar el pelotazo sin respetar las normas previas, véase la vivienda en planta baja sin cédula de habitabilidad, el taxi sin licencia de taxi o el restaurante online en una cocina fantasma. Lo mismo ocurre en el sector del alojamiento turístico, donde proliferan los hoteles de cápsulas, los albergues que se asemejan a ratoneras, los hostales encriptados como una sala de escape, y en definitiva espacios donde no se cumplen los criterios mínimos de dignidad habitacional ni de servicios.

La ciudad debe adaptarse a los cambios, nadie lo niega, y en zonas urbanas no centrales la vivienda en planta baja siempre ha existido – siguiendo, eso sí, estrategias para mejorar su privacidad y confort, como la elevación, el jardín delantero, el patio inglés, etc.-, pero también sabemos que un comercio que se convierte en vivienda nunca volverá a ser comercio. Quién sabe cómo será la ciudad dentro de 30 años, quizá esas plantas bajas convertidas en vivienda sean necesarias para un sistema productivo de proximidad, forzado por el alto coste de la energía.

Por ello es positivo mantener, en la medida de lo posible, bajos no residenciales en los barrios de alta densidad de nuestras ciudades; se pueden promulgar normas que faciliten y promuevan el uso de estos espacios para actividades aunque no sean comerciales (y sí, quizá menos rentables para sus propietarios) como: espacios de ocio para jóvenes, aparcamientos para bicicletas y carritos, centros de encuentro de asociaciones, talleres personales de pintura, costura, miniaturas, y un largo etcétera. Es el precio que se debe pagar por no perder los beneficios de un zócalo activo: una mayor conectividad a los servicios, cercanía de los espacios de intercambio social, mayor seguridad y vigilancia, actividades cambiantes y adaptadas a las épocas, y una imagen más amable.

El document anomenat Estudio de Integración Paisajística del proyecto de “Acondicionamiento del Barranco de la Saleta. Tramo Aldaia – Nuevo cauce del Turia”, és un estudi tècnic que té per objecte únic demostrar la suficiència del projecte, prèviament definit, en matèria d’integració paisatgística. De bestreta, cal precisar que el  document no planteja l’anàlisi de possibles alternatives, ans al contrari, remarca que les traces de la futura canalització estan precondicionades per “l’obligació” (¿?) d’ajustar-se als terrenys ja expropiats i, sorprenentment, no fa esment particular dels efectes de la DANA del 29 d’octubre, ni deixa constància de cap revisió dels seus paràmetres a conseqüència de dita catàstrofe.

En resum:

1)    L’objecte de l’Estudi és “demostrar” que visualment no hi haurà una afectació significativa en el paisatge com a resultat de les actuacions projectades, atès que seran de restauració mediambiental del caixer natural en els 770 m. del tram de capçalera, de derivació en forma de sinuosa canalització soterrada en els 3.850 m. del tram intermedi, amb reposició dels terrenys de cobertura (reintegrant la seua capacitat agronòmica, p.e.) i de canalització a cel obert en trinxera en el tram final, l’anomenada ‘via verda’, que travessaria pel bell mig de l’horta, al llarg dels 3.015 m., fins desembocar en el nou llit del Túria.

2)    En el document, no hi ha cap referència al dimensionament de cabals que puga rebre el barranc des de la seua ambigua ‘Capçalera’ (l’actuació comença a partir, aigües avall, del pont de la A-3, a la vora del Centre Comercial Bonaire, obviant el desori confús del territori aigües amunt), dels que poden provenir del Barranc del Poçalet, i, en tot cas, de les escorrenties en pluges fortes de les àrees circumdants que conformen la seua conca específica. Tampoc dels cabals experimentats amb la DANA del 29-O, malgrat haver-se inundat greument el Bonaire (ni ho cita), i en aquest sentit, no hi ha cap anàlisi del comportament hidrològic de dita DANA sobre l’àrea d’influx del Barranc de la Saleta i la necessària confrontació amb les característiques de la derivació proposada, per tal d’avaluar quina resposta tindria (pal·liativa? en quin grau?) sobre un fenomen similar. I tot això es deu a què ‘formalment’ (en el pla administratiu-legal) la finalitat del document està limitada a tractar la incidència visual-paisatgística del projecte que es vol implantar, evitant-ne posar en crisi les característiques bàsiques (tipològiques, dimensionals, geomètriques, etc.) de les que depèn la seua funcionalitat hidrològica i, renunciant, com s’ha dit, a esbrinar si hi ha solucions alternatives, per exemple, de menor cost i/o de menor impacte sobre un bé com és l’horta productiva, teòricament protegida, que es vorà arrabassada en unes 18 hectàrees (més de 216 fanecades).

3)    Aquesta limitació de finalitat, no excusa ni li resta gravetat al fet de què no s’haja fet públic (si és que s’ha efectuat) un procés de revisió tècnica (de convalidació, de modificació o de rebuig, segons siguen les conclusions) del projecte, arran de la DANA del 29-O. Una revisió a emmarcar en el comportament del conjunt de la ‘conca’ hidrològica més amplia en la que s’integra La Saleta, per entendre quin paper se li atribueix entre la resta d’actuacions que, segons es notori per al cas del barranc del Poio-Torrent, s’hauran de proveir en un pròxim futur.

4)    En canvi, d’una manera equívoca, el que han reflectit els mitjans de comunicació a partir de la exposició pública d’aquest Estudi, dona a entendre que, a conseqüència de la DANA, s’està presentant “l’actualització” del projecte precedent, quan el document no assenyala com a ‘increments’ les dades de capacitat finalment fixades i per a res les justifica amb als cabals de la barrancada. Lamentablement, aquesta interpretació induïda, pot fer pensar a ciutadania i autoritats locals que la seua execució evitarà nous desbordaments de La Saleta, garantint-ne una seguretat que no ha estat acreditada.

5)    Tampoc hi ha (es podrà dir que no li pertoca fer-ho a aquest tipus d’Estudi) cap referència a l’impacte hidrològic sobre el nou llit del Túria en cas de coincidència d’avingudes (com en bona mida ha succeït amb la DANA) i, per tant, quin seria el comportament del sistema conjunt, incloent-hi les aportacions del barranc Poio-Torrent si també es connecta, sense que el Túria es desborde. Per no dir, com conjurar els riscos d’obstrucció de la canalització soterrada que podrien amenaçar la seguretat del Barri del Crist.

En conclusió, el document, s’ha limitat a reintegrar la capacitat agronòmica sobre la canalització soterrada, a revestir de vegetació la major part de les superfícies a cel obert, sempre deprimides a la fi evitar efectes d’interposició visual, i a descartar les vies d’ús motoritzat previstes a banda i banda de la canalització. A la fi, s’adoba el projecte per tal d’acreditar una ‘integració paisatgística’ mínimament exigible i d’aquesta manera superar un tràmit legal més. Ara aquest ‘enverdiment’ s’exposa al públic i se’ns demana que fem suggeriments quan, sense menysprear una bona integració paisatgística, el que ens preocupa desprès de la catàstrofe és el projecte en sí mateix i el seu paper dins d’un conjunt d’actuacions en tota la conca que estan pendents de definir o revisar.

¿No és veritat que la realitat de la DANA ha liquidat, ultrapassant-les, totes les hipòtesis de partida dels projectes que estaven sobre la taula? Dit això, se’ns fa difícil creure que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer obvie replantejar-los, seria d’una dolosa irresponsabilitat. Potser aquest projecte en concret no ho precise si es demostra ‘integrat’ en un plantejament ‘revisat’ del conjunt de la conca, però la manca d’explicitació al respecte i la no publicitació dels paràmetres de dita revisió, justifica els nostres dubtes i desconfiança. Desprès de la desfeta, resultaria inacceptable el procedir, diríem oportunista, de portar endavant actuacions sobre el Barranc de La Saleta per simple urgència política, a la fi d’apaivagar els temors i crítica d’una ciutadania ben escarmentada, abocada a aplaudir l’execució d’allò que se li presente com “la solució”. Sense eixes explicacions, demanar-nos que fem suggeriments, esdevé una intolerable frivolitat.

Doctorado y docente en ciencia política en la Universidad Lumière Lyon 2, Adrien Bidaud-Bonod estudia las relaciones entre partidos políticos y movimientos sociales. A partir del caso de Lyon, analiza el alcance y los límites de la gobernanza metropolitana en la perspectiva de la transformación ecológica de las ciudades. En marzo-abril de 2024, interesado en conocer la situación local, realizó en València una estancia de investigación.

Desde hace dos décadas, varias metrópolis europeas han sido gobernadas por organizaciones políticas que se reivindican de la ecología política. Estas organizaciones son a veces partidos ecologistas convencionales, afiliados a los Verdes europeos, como ocurre en Lyon, donde el partido Les Écologistes gobierna desde 2020. Otras veces, adoptan la forma de coaliciones más heterogéneas, como en València, donde Compromís estuvo en el gobierno de 2015 a 2023.

Los equipos al frente de estas ciudades comparten agendas de transformación socio-urbana que articulan la transición ecológica (movilidad descarbonizada, recuperación de espacios públicos, aumento de zonas verdes), la justicia social (desarrollo de servicios públicos locales, acceso a la vivienda, políticas de inclusión) y la regeneración democrática (participación ciudadana, transparencia y rendición de cuentas). Sus ambiciones programáticas a menudo coinciden con las demandas de grupos y organizaciones sociales diversas (asociaciones, colectivos) movilizados – en algunos casos desde hace tiempo – para promover otras formas de producir, habitar y gobernar las ciudades. Así que son muchas las expectativas y esperanzas que deben satisfacer una vez en el poder.

¿Ambiciones condenadas, sin embargo, a la decepción? La lista de obstáculos estructurales a la acción municipal es larga: ausencia de mayoría gubernamental, inexperiencia de los nuevos cargos electos, recursos presupuestarios limitados, deudas heredadas, predominio de una cultura gerencial en la administración, presiones de las élites económicas y la influencia que estas ejercen a través de la prensa local... Sin contar el desajuste entre las competencias delegadas a esta escala y la naturaleza global de los problemas abordados (vivienda, contaminación del aire, cambio climático).

Sobre este último punto, el caso de Lyon ofrece materia para la reflexión. Impulsados por listas denominadas “verdes y abiertas”, que agruparon no solo a miembros del partido, sino también a varios responsables y militantes asociativos locales, Les Écologistes ganaron no solo la ciudad, sino también la Metrópolis de Lyon. Esta es una entidad territorial con un estatus único, creada en 2015, que agrupa a la ciudad homónima y a otras 57 municipalidades circundantes, para un total de 1,4 millones de habitantes. Con un presupuesto anual de unos 4.000 millones de euros, la Metrópolis de Lyon es la única entidad en Francia que posee tanto las competencias de una intermunicipalidad (urbanismo, transporte, medio ambiente y desarrollo económico) como las de un departamento (acción social, educación y vías públicas), lo que ha llevado a sus opositores del centro y la derecha a apodar a su presidente como “el desconocido más poderoso de Francia”. Sus 150 consejeros metropolitanos son elegidos por sufragio universal directo por un mandato de seis años. Les Écologistes y sus aliados de las izquierdas radical y socialdemócrata tienen allí mayoría absoluta.

Resumamos entonces. Una entidad dirigida por activistas surgidos de movimientos ecologistas. Amplias competencias aplicables a escala metropolitana. Recursos presupuestarios, técnicos y humanos significativos. Todo ello respaldado por una legitimidad democrática consagrada en las urnas. ¿Realmente?... Es aquí donde surgen las dificultades. La Metrópolis de Lyon sigue siendo una institución cuyo funcionamiento depende en parte, de hecho, de la cooperación intermunicipal. Quienes la gobiernan deben seguir negociando con los intereses de los diferentes municipios que la integran, corriendo el riesgo de alimentar una “rebelión de alcaldes”. Opaca y poco visible, la Metrópolis de Lyon sigue siendo percibida por los responsables locales como una institución donde se discuten cuestiones técnicas y estratégicas, lejos de la mirada de los ciudadanos, que están más organizados y movilizados a nivel municipal, considerado como un espacio más propicio al intercambio político con los habitantes y la recepción de sus demandas.

Por tanto, las metrópolis solo podrán ser herramientas administrativas y políticas capaces de responder a la urgencia ecológica en los espacios urbanos si se democratizan. La implementación de dispositivos participativos no será, ni mucho menos, suficiente para superar el distanciamiento metropolitano. Este podría reducirse más eficazmente mediante el establecimiento de relaciones de “colaboración conflictiva” entre el interior y el exterior de la institución, basadas en intercambios honestos y transparentes entre partidos de gobierno y movimientos sociales, autónomos e independientes entre sí, pero unidos por objetivos comunes de transformación ecológica.

En resumen, nuevas relaciones democráticas que ya se están ensayando hoy y que habrá que reinventar para el mañana.

En les darreres setmanes hem pogut llegir diferents articles que plantegen propostes per a previndre i mitigar futures danes sobre el territori valencià. Es tracta de documents claus per a les polítiques i el debat públic, que se centren especialment en com articular l’ordenació del territori després de tot el que hem patit. També es posa l’èmfasi en la planificació hidrològica de les zones afectades. No cal insistir en el fet que aquestes són qüestions fonamentals per a reduir els efectes de futures inundacions, però no són les úniques i cal que siguen complementades amb altres enfocaments significatius.

En aquest sentit, als articles mencionats s’observa una marcada absència de, diguem-ne, les qüestions més socials dels episodis climàtics. Per això, en aquesta columna volem accentuar la importància d’aspectes com el capital social, l’associacionisme local o les desigualtats en la reducció dels efectes dels pròxims episodis climàtics. Alhora, llancem algunes propostes rellevants per a les administracions públiques i els teixits associatius, formulades des de la perspectiva de la promoció de la participació veïnal i l’acció comunitària.

Alguns lectors ja coneixeran que el sociòleg Erick Klinenberg va estudiar fa anys la mortalitat causada per una onada de calor extrema l’any 1995 a Chicago. La seua recerca es va enfocar en la diferència en el nombre de víctimes que hi va haver entre dos barris amb característiques sociodemogràfiques molt similars, ja que ambdós eren barris obrers amb rendes baixes. A través del seu treball de camp, va concloure que tal variabilitat s’explicava principalment pel capital social que existia a cadascun dels entorns urbans. Amb aquesta idea – de llarga tradició a les ciències socials- feia referència al grau de desenvolupament dels vincles socials i les relacions de confiança que es donaven als dos barris estudiats. També al teixit associatiu que hi havia a cada zona. 

En aquesta línia, la sociologia de les catàstrofes ha evidenciat que el tipus de relacions socials existents en un entorn local són un element clau en la prevenció, la resposta i la reconstrucció a un episodi climàtic. Ben a les clares, les relacions socials salven vides i acceleren la recuperació després d’una catàstrofe. Aquest fet l’hem pogut contrastar nombroses vegades en els darrers mesos als pobles afectats per la passada DANA. D’una banda, s’ha observat en la gran quantitat de grups de veïns i veïnes que es van organitzar per rescatar a gent durant les inundacions o facilitar l’eixida de casa després de la catàstrofe. Molts d’aquests grups s’activaren perquè compartien algun grup de whatsapp, eren membres de la mateixa associació o veïns d’un mateix edifici. Això és, pels vincles socials previs que existien entre ells i elles. 

D’una altra banda, hem pogut observar com algunes zones han estat capaces de mobilitzar recursos comunitaris enormes a través de les associacions locals existents. Com evidència el cas paradigmàtic del Parque Alcosa, açò ha ocorregut tant en els dies posteriors al pas de la DANA com en les tasques que continuen sent necessàries en l’actualitat. La capacitat d’actuació i organització de l’associacionisme local ha resultat ser un element clau en l’emergència i reconstrucció. 

Cinc propostes 

El capital social no és un fet natural ni inamovible sinó que es pot afectar i transformar mitjançant l’acció decidida de les administracions locals i l’acció col·lectiva que es mobilitze als municipis. Per això, volem plantejar cinc propostes concretes que contribuïsquen a la promoció dels vincles socials i l’associacionisme als territoris afectats. Plantejaments que puguen completar les diferents propostes que sobretot en l’àmbit de l’ordenació del territori fa mesos que es discuteixen públicament. 

1. Com hem suggerit, l’associacionisme juga un paper clau en generar espais de sociabilitat privilegiats i de generació de recursos col·lectius per als seus membres. Per aquesta raó és fonamental impulsar l’associacionisme local en els municipis, especialment a aquelles zones amb major fragilitat social. En aquestes, sovint hi ha menor presència d’entitats i el fet associatiu es dona sobretot entre la població “més normalitzada”. El treball comunitari compta amb nombrosos exemples d’èxit a l’hora d’impulsar l’organització veïnal en territoris on no existia, els quals caldria tindre ben en compte. 

2. La DANA del passat octubre ha fet evident que no ens podem permetre el luxe de viure sense l’associacionisme veïnal i les organitzacions comunitàries. En el cas concret de l’Horta Sud, molts municipis han perdut en els pas dels anys aquest tipus d’entitats, les quals posseeixen uns recursos específics per adreçar-se al veïnat i formular reivindicacions davant els Ajuntaments. Llavors, és una tasca pendent a les zones afectades. Afortunadament, l’emergència dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) és una excel·lent notícia que camina en aquesta direcció. 

3. Malgrat tot, és fonamental que moltes associacions, siguen de l’àmbit que siguen, impulsen la seua dimensió més comunitària.  Les administracions locals haurien de poder promoure i acompanyar aquest gir. Aquest fet suposa obrir-se encara més al territori, a tot aquell veïnat que no està associat a aquestes. En un segon pla, suposa promoure la cooperació i col·laboració inter-associativa, tant amb entitats de dintre i fora del mateix territori. Les primeres generen relacions de confiança i proximitat entre diferents col·lectius. Les relacions amb altres associacions de fora dels municipis afectats han estat claus per promoure iniciatives solidàries en el context de la DANA. 

4. És obvi que és una tasca ben urgent reconstruir i tornar a obrir els equipaments de proximitat, com ara poliesportius, centres culturals o biblioteques. Són espais comunitaris que generen espais de sociabilitat entre veïns i veïnes molt diversos. Però una estratègia de reconstrucció no hauria de quedar-se amb eixa fita. Convé ampliar el ventall d’infraestructures existents amb l’obertura de centres cívics o comunitaris, dels quals molts municipis afectats hui estan mancats. Aquests cal entendre’ls com equipaments innovadors destinats a la promoció de la participació veïnal i la generació d’iniciatives vinculades al benestar comunitari. Novament, les àrees més empobrides són les que més necessiten aquests espais. 

5. En la mateixa línia, en els darrers anys s’han estés algunes iniciatives comunitàries vinculades a la promoció dels vincles socials i el suport mutu, especialment en aquells col·lectius socials on les primeres més s’afebleixen. Les xarxes comunitàries enfront de la soledat no desitjada, els espais per a persones cuidadores o els grups de suport entre persones nouvingudes són bons exemples. Pels seus objectius i per l’impacte en la generació de capital social, aquestes pràctiques han de ser centrals a l’hora de cohesionar les nostres comunitats i reduir els efectes de futurs episodis climàtics. 

Malgrat la importància crucial de l’ordenació del territori i la planificació hídrica, no podem pensar que sols amb ambdues perspectives serà suficient per a enfrontar els episodis climàtics següents. Cal ampliar la mirada i enriquir el debat i les polítiques públiques amb altres perspectives, que atenguen el tipus de relacions socials que es donen als entorns locals i a l’associacionisme que en ells existeix. 

San Miguel de los Reyes es uno de los mayores conjuntos monumentales de nuestra ciudad. Un patrimonio importante para toda la ciudad y L’Horta Nord, íntimamente vinculado al origen de Orriols, que ha crecido a lo largo del tiempo alrededor de las huertas, acequias y molinos del Monasterio.

En los últimos meses vemos que vuelve a cobrar interés, siendo objeto de un nuevo Plan Especial que pretende poner en valor el edificio, regenerando un entorno degradado durante décadas. Construcciones abandonadas, carreteras, solares, y elementos impropios que no sólo envuelven el Monasterio y su huerta, sino que se extienden al interior de nuestro barrio.

El sistema urbanístico que hace 40 años confiaba en exceso en la expropiación para dotar a nuestros barrios de zonas verdes y equipamientos de proximidad, ha hecho inviable cualquier intento anterior de rescatar el paisaje de San Miguel. Es más, nos ha traído a un presente en el que Orriols y Torrefiel, además de catalogados como espacios vulnerables, registran un mayor déficit de dotaciones y zonas verdes entre todos los barrios de la ciudad de València.

El nuevo Plan Especial de San Miguel de los Reyes, basado ya en el paradigma de que el urbanismo paga el urbanismo, podría ser una gran oportunidad para el barrio, haciendo al fin viables mejoras que llevan décadas sin llegar, y que podrían dar la vuelta a la calidad de vida de nuestros vecinos y vecinas. Sin embargo, la versión preliminar publicada por el Ayuntamiento reproduce un modelo elitista y segregador, que ignora la realidad de nuestros barrios, y que creíamos superado ya bien entrado el siglo XXI. 

Viviendas agrupadas en islas-resort cerrados con piscinas, pistas de pádel, jardines y zonas de juego privados. Usos terciarios concentrados en un único espacio. Todo el suelo dotacional dedicado en exclusiva para un solo campo de fútbol. Vivienda protegida, espacios públicos y zonas verdes escasos y desvinculados de las viviendas existentes. Una red viaria que aísla e incomunica Orriols, y que convierte su fachada norte en un macroaparcamiento. Y un Monasterio y alquerías aislados entre enormes plazas y aparcamientos, desnaturalizados de su entorno original, de una huerta histórica que el nuevo Plan disgrega y desconecta todavía más.

Una zonificación estricta, alejada de los nuevos modelos de ciudad compacta, donde la mezcla de usos, la proximidad, o la renaturalización del espacio público ponen el foco en la calidad de vida de las personas.

Frente al modelo de islas monofuncionales, que condena a Orriols a un aislamiento urbanístico y social permanente, desde Orriols en Lucha ofrecemos una alternativa. A partir de un trabajo colaborativo vecinal, planteamos una serie de modificaciones que, sin comprometer la viabilidad del Plan, consigan reformular su filosofía, integrando a nuestro barrio como objeto de actuación y regeneración. Y lo hacemos con propuestas concretas, en base a las siguientes directrices.

Vivienda asequibles

Apostar por un modelo de vivienda integrado en nuestros barrios, sin espacios libres privados, y con usos terciarios y comerciales en planta baja.

Incrementar la dotación de vivienda asequible contemplada dentro del Plan, repartiéndola además entre Orriols, Torrefiel y Poble Nou.

Blindar los usos residenciales, evitando que puedan ser sustituidos por otros de carácter terciario, turístico, o modelos habitacionales temporales que no consoliden población en nuestros barrios.

Dotaciones

Facilitar un mejor reparto del suelo dotacional, así como una mayor variedad de usos y servicios, no contemplados en la versión preliminar del Plan. 

La oportunidad que supone el Plan Especial para incorporar, de manera inmediata, nuevo suelo dotacional, debe aprovecharse además para recuperar con nuevos equipamientos los espacios degradados o en desuso que aún permanecen en el entorno de nuestro barrio. 

Espacio público e infraestructura verde

Replantear la ubicación de zonas verdes y espacios libres en el nuevo Plan. Especialmente en el entorno del Monasterio y la Alquería de Albors, donde tenemos la oportunidad de recuperar con nuevos jardines el paisaje verde propio de la huerta original.

La renuncia a los jardines privados del Plan, junto a un mejor reparto de zonas verdes y peatonales debe orientarse, ante todo, a mejorar la calidad de vida de las personas, generando espacios saludables más cercanos a los barrios de Orriols y Torrefiel.

Movilidad

Incorporar medidas y actuaciones de movilidad que faciliten una circulación más eficiente, como repartir los espacios de aparcamiento, crear accesos directos a la ronda desde Orriols, o alejar el tráfico rodado de paso de las viviendas existentes, y con ello la contaminación acústica y atmosférica.

Conexión entre barrios

Generar usos o actividades complementarias alrededor del Monasterio, como un gran parque de uso deportivo y cultural, mejoraría su percepción como parte de los barrios que le rodean, y como elemento vertebrador y vínculo entre ellos.

Ampliar además el plan a los solares que hoy separan Orriols y Torrefiel es una gran oportunidad para abrir un nuevo eje de conexión entre barrios. Conectando equipamientos y jardines compartidos por ambos, podremos romper la desconexión física y social que hoy en día nos aísla.

Veremos cuál es finalmente el modelo que quiere València para nuestro futuro. Mientras tanto, Orriols apuesta por ser y sentirse parte de ella, por compartir sus espacios, su patrimonio y su calidad de vida. No ser más una isla, ni ser una futura isla desierta.

Un. Els nuclis municipals de l’Horta Sud i unes poques pedanies de la ciutat de València són pràcticament un continu edificat on els límits municipals es desdibuixen. Formen part d’una àrea urbana major que integraria la capital i els municipis del nord i ponent, una àrea metropolitana que podria batejar-se també com de l’Horta perquè s´ha construït i viscut sobre i gràcies a eixe territori. És inexplicable que eixa realitat territorial no haja tingut un reconeixement que permeta la coordinació administrativa i l’harmonització funcional: això simplement no existeix, de manera que cada municipi ha crescut al seu aire. Centrant-se en l’Horta Sud, des de la gran riuada del 1957 el conjunt dels seus municipis han augmentat el seu sòl edificat un 450%. Una qüestió no menor és que eixe creixement s’ha fet sobre terrenys d’horta de gran fertilitat, que generaven bons recursos alimentaris i que eren sòls altament permeables. En els anys seixanta del segle passat unes poques veus alertaren sobre la pèrdua d’horta, com ara el professor Vicenç Rosselló quan aconsellava “una planificació de nuclis satèl·lits a les zones de ponent, més àrides”. Malauradament, eixos criteris no van ser tinguts en compte.

Tampoc hi ha hagut mai un pla urbanístic metropolità, cada municipi va fer el seu sense pensar en el conjunt, cosa que ha provocat múltiples incoherències atesa la imbricació entre nuclis urbans, com la catastròfica dana ha demostrat. Descoordinats, els problemes comuns no s’han atés com cal i no s’ha fet servir la força de la unió.

Dos. El problema no és tant que s’haja crescut, sinó de quina manera s’ha fet: construint i impermeabilitzant superfícies ingents de sòl. Els fets són diversos: la sistemàtica recurrència a consumir l’horta -drenant- per a edificar; la desconsideració de la geomorfologia d’un territori amb abundants zones inundables i línies difoses de desaigües difícils de gestionar (com ara, l’escassa permeabilitat d’alguns barrancs); la concessió de llicències municipals d’edificació sobre parcel·les que se sabien inundables, desoint informes tècnics (el cas del centre Bonaire, amb l’informe negatiu de l’arquitecte municipal d’Aldaia en aquell moment); la xarxa de carreteres i altres infraestructures lineals que ha generat barreres físiques sense garanties per a l’evacuació d’aigües torrencials; i, mentrestant, no s’ha avançat res en una planificació supramunicipal, que hauria d’haver apostat per la preservació i ampliació de la infraestructura verda del territori, amb la creació d’una xarxa de parcs metropolitans articulats mitjançant corredors verds.

Tres. És cert que l’aprovació del PATRICOVA (Pla d’Acció Territorial sobre Risc d’Inundacions de la Comunitat Valenciana) va suposar un pas endavant per al reconeixement dels perills inherents al territori valencià i la conscienciació del fet que, per a evitar riscos, cal allunyar-se dels perills. Contràriament, l’horitzó que proposava eixe pla d’aconseguir que la infraestructura verda precedira a qualsevol actuació sobre el territori i fora un element crucial per a la planificació, se n’han anat en orris a mesura que els drets d’antigues expectatives urbanístiques han arrelat en l’àmbit de l’horta amb més força jurídica que la vida silvestre o que el trellat. Dissortadament, les mesures restrictives del creixement urbanístic susciten encara una forta oposició en persones que no imaginen un desenvolupament territorial i urbà més solidari i més verd: es va evidenciar quan alguns ajuntaments de l’Horta Sud, en veure condicionat l’urbanisme local, s’oposaren a les cartografies de zones inundables i al reglament del domini públic hidràulic del Ministeri per a la Transició Ecològica.

Quatre. Cal insistir: s’ha d’evitar la urbanització i l’edificació de zones inundables, i revisar totes les cartografies de perillositat i risc afegint més graus de prevenció i garanties de seguretat. Açò es comprén millor analitzant episodis de precipitacions extremes recents (els 621 litres per metre quadrat en Xiva, varen ser superats el novembre de 1987, amb xifres de fins a 700 i 817 litres, en algunes localitats de La Safor). I si hem de reconstruir alguna cosa, abans hem de ser capaços de reflexionar sobre allò que ha passat i què hem fet malament amb el territori. Per exemple, quines conseqüències ha tingut la construcció en zones inundables o quin balanç es pot fer de les pràctiques urbanístiques que prioritzaven l’especulació i el negoci immobiliari al benestar de la societat.

En la idea de “reconstrucció” potser hi ha una ambició massa limitada i insuficient. Fa uns anys, en 2019, quan altra DANA va assolar la comarca del Baix Segura, el concepte i l’enfocament del pla -batejat Vega Renhace- per a la reparació dels danys, estava fortament arrelat a la idea d’un territori viu que tornaria a nàixer i a florir. Ara també s’ha de tornar a edificar i rehabilitar construccions, però per a aconseguir les condicions idònies, en alguns casos s’haurà de construir d’una altra manera i potser traslladar determinades cases a uns altres llocs. Per posar alguns exemples: caldrà fer permeables tantes superfícies com siga possible substituint formigons i asfalts per nous materials i superfícies vegetals; donar més espai i oportunitats a totes les fases del cicle de l’aigua, comptar amb xarxes separatives d’evacuació de les aigües i sistemes urbans de drenatges en totes les poblacions; ampliar i revitalitzar zones arbrades o amb vegetació que faciliten la infiltració de l’aigua al subsol; identificar els habitatges que presenten més risc i evitar la seua reconstrucció donant alternatives segures a les persones que els habitaven...

Cinc. Ja coneixíem els problemes de circulació i aparcament dels cotxes en l’espai públic. Amb la dana hem sabut d’un altre dels seus rols: ballar a la deriva pels carrers dificultant l’evacuació de les aigües. És una qüestió urbanística que s’haurà de resoldre o hem de continuar així per sempre més?

Sis. Persistir en els errors no és una opció i en eixe sentit pensem que l’actual govern de la Generalitat rema en la direcció equivocada: en són exemples precipitar una reconstrucció irreflexiva sense facilitar millores urbanístiques ni constructives en sòls urbans inundables o desprotegir l’horta menyspreant així la vàlua del territori agrícola com a mesura de prevenció. Una altra mostra és la idea de derivar tota la responsabilitat del seu destí a la ciutadania, en exigir declaracions responsables d’obra en comptes de llicències que supervisaria l’administració, qui es lleva així l’espart de l’ala. Tal volta pensen que mai més fallaran les alertes, o que ficaran l’aigua de totes les pluges en uns tubs infal·libles. Conscients de les coses que sí han funcionat i que cal reforçar davant la dramàtica advertència de l’alteració del clima, costa molt confiar en uns governants que es dediquen a malbaratar eixes coses a colp de recents decrets. Decrets per a retrocedir en la protecció de l’horta i del litoral valencià, que evidencien una sincera preocupació pel negoci immobiliari i gens pel medi ambient. Això poques setmanes després d’una catàstrofe que tardarà a superar-se.

Fa cinquanta anys vaig iniciar la meua vida professional com a professor de la UPV, i en aquesta mateixa institució em vaig jubilar l’any 2012.

La convocatòria d’unes noves eleccions a rector em mou especialment a escriure estes ratlles, i en particular per les propostes  de l’únic candidat, senyor José Capilla, al qual no tinc el gust de conéixer. Del seu extens programa electoral prenc nota del que diu sobre la connexió del campus amb la ciutat.

Fa uns anys vaig publicar ‘La Universitat, la Ciutat... i l’Horta’ un text del qual me’n sent especialment satisfet i que aprofite en este nou escrit. Aquell article de 2015  estava centrat  a destacar la greu errada que al meu entendre  va suposar l’ampliació dels espais universitaris fora de l’eix de Blasco Ibáñez; primer, als anys 70, la Politècnica va assaltar l’horta de Vera com a ‘Instituto Politécnico Superior’; i més tard, als 90, inexplicablement, la Universitat de València va seguir el mateix camí, frustrant la idea de continuar la “Ciutat Universitària” on s’havia encetat en 1906.

Traure les universitats fora de les ciutats va ser una decisió política del franquisme justificada, en part, per allunyar i controlar els conflictes estudiantils, i continuada posteriorment;  i això ha tingut uns costos socials i ambientals molt alts, un dels quals té a vore amb la forta dependència dels mitjans motoritzats individuals per a desplaçar-se al treball i a l’estudi. Funcions, per cert, que no han merescut posar en marxa plans per a reduir eixos desplaçaments, com establix la llei de Mobilitat de 2011 de la GV.

Tractant d’oferir serveis urbans –residències, farmàcies, zones esportives, cafeteries, i altres botigues- els nous campus periurbans han hagut d’estendre els seus dominis, i crear, en alguns casos, recintes tancats (la Politècnica està envoltada físicament per una tanca) on molts dies de l’any es paralitza tota activitat. Per contra, la ciutat no pot aprofitar les seues costoses  instal·lacions, un balafiament de recursos públics.

Citava en 2015  l’arquitecte Pablo Campos quan deia que “un espacio aislado de la ciudad y de sus raíces históricas (...) no es un campus, sino que responde más bien a la idea de gueto o de élite y promueve un modelo de estudiante que no se siente ciudadano y una clase de conocimiento que no se compromete con su realidad”.

Tornant al programa electoral de l’únic candidat a rector de la Politècnica, llig  que “una de las propuestas para el futuro es la necesaria ampliación del campus de Vera en el entorno más próximo posible a su perímetro actual…”.

A falta de més concreció, tornar a plantejar com en 2015 l’ampliació del campus em sembla inacceptable, atés que ja disposa d’unes 70 hectàrees urbanitzades, amb densitat d’edificació més aviat baixa;  però més difícil d’entendre em sembla la proposta que fa de construir un edifici de 25 plantes apegat a ‘la rotonda més cara del món’ (així la vaig qualificar en 2006) destinat a ser residència d’estudiants i a convertir-se en ‘l’emblema de la Politècnica’. No sembla l’espai més adient per a viure enmig de tant d’asfalt, baixa accessibilitat per a vianants i sense equipaments a mà. Tampoc em sembla que una fita d’eixes característiques aspire a ser l’emblema de la Universitat.

Tornem doncs la mirada cap a la ciutat construïda, i això val també per a la UV, i intentem debatre si cal que la Universitat (així, en conjunt, coherent amb la seua essència, no fragmentada) puga retornar en part a la ciutat, seguint una tendència creixent en moltes universitats que s’instal·len o tornen als centres de les urbs.

Ací, la iniciativa que ha pres la Politècnica adquirint ‘la Casa de los caramelos’ per a un espai pendent de definició, és un pas positiu. Torne a insistir que és una llàstima que no s’hagen aprofitat espais buits i edificis recuperables, on es poden instal·lar servicis universitaris més a prop dels ciutadans, injectant vida urbana en zones de la ciutat, funcions socials, culturals i representatives, també docents que no tenen per què estar físicament connectades amb facultats i departaments. Una opció, per cert, que algunes universitats privades ja han aprofitat ben bé als darrers anys de la mà ‘benefactora’ de certs  governs locals.

En un recent seminari sobre la DANA, celebrat al departament d’urbanisme de la UPV, vaig deixar caure la idea (‘Pensar en comú’  es deia la meua intervenció) d’obrir els campus, ajuntar energies... i per què no, plantejar una estreta vinculació orgànica entre les dos universitats que ara estan separades per eixa autopista urbana anomenada avinguda dels Tarongers. Una autopista que separa instal·lacions redundants, tant culturals com recreatives,  que paguem de la mateixa caixa.

Deixem per a un altre moment, més reposat, l’anàlisi del paper que estan fent les nostres universitats públiques en la catàstrofe que ens afecta; si estan adaptant els seus programes als canvis globals de tota mena que patim, si resulten realment  valuoses a l’hora d’ajudar a la gent a entendre què és allò que realment ha succeït.

Cal per tant un debat imprescindible, on la Universitat hauria de mostrar una major sensibilitat, i en part també per tal de reparar els seus ‘pecats originals’ per l’arrabassament d’una de les partides d´Horta més preades. Una bona ocasió se’ls presenta ara amb l’atac que, de manera injustificada, promou el Govern autonòmic contra la Llei de l’Horta. 

El proppassat dilluns dia 13 de gener vam publicar un primer article amb aquest mateix títol al qual es parlava sobre el fenomen meteorològic extrem i la seua relació amb el canvi climàtic i, en conseqüència, un fenomen que no sabem quan, però de segur que tornarà a passar, tant o més fort. Al final es feien uns comentaris sobre si la reconstrucció s’ha de fer tornant al punt de partida d’abans de la DANA, o cal repensar el que s’hauria de fer donat que es repetirà.

Aquest nou article, continuació d’aquell, suggereix unes idees per a reflexió i discussió sobre com repensar-ho.

La presentació del professor Iván Portugués a la jornada del 9 de desembre, organitzada per la plaça debats crec que va posar sobre la taula uns fets objectius que haurien de servir per a l’elaboració de propostes que realment vulguen repensar el país amb voluntat de futur:

1. La inundabilitat del territori al·luvial de l’Horta Sud. 2. Les conseqüències de l’antropització i metropolització del territori.

Pel que fa al primer punt, el que es va posar de manifest, a parer meu, va ser la insuficiència de les previsions de perillositat per inundació de les cartografies del Ministeri i PATRICOVA, al comparar-les amb el que realment va passar, segons l’informe provisional de la Universitat de València. La qual cosa, si més no, planteja la necessitat d’actualització dels models utilitzats.

I ací pot ser convenient fer un apunt sobre els models i l’ús dels models. Els models dels sistemes no són més que eines explicatives que utilitza la ciència, la validesa dels quals depén sempre del nostre nivell de coneixement i de la capacitat del model per a explicar els fenòmens que hem observat. Un model no és més que una representació formal d’un sistema que organitza estructuradament el que sabem (o creiem que sabem) sobre el sistema, per poder entendre el seu comportament. Com a representació formal del sistema, un model és una simplificació que s’ha de correspondre amb el sistema representat, de manera que servisca per a proporcionar respostes vàlides a les preguntes sobre el possible comportament del sistema, especialment quan s’actue sobre ell.

I, al cas que ens ocupa de l’Horta Sud, les discrepàncies observades justifiquen que tingam dubtes més que raonables, per qüestionar la validesa de les respostes fornides, és a dir, les previsions dels models emprats. No és aquest el lloc per anar més enllà, però, si que crec que es poden apuntar almenys dues línies de millora. Tot model depén dels valors d’alguns paràmetres que s’ha de calibrar. Pels models a què ens referim alguns d’aquests paràmetres tenen a veure amb factors climatològics. Donats els canvis dràstics de tendències previstes pels models de canvi climàtic, potser s’haurien de revisar coherentment.

D’altra banda, un model és una simplificació, fins ara, molt sovint, les simplificacions utilitzades als models hidràulics que emulen l’escorrentia de les corrents d’aigua pel territori, tenien a veure amb les limitacions de la capacitat de càlcul per descriure la seua dinàmica durant la inundació. La tecnologia actual permet superar de llarg aquestes limitacions, fent possible l’ús de models més acurats que prenguen en consideració no tan sols la topografia del terreny sinó també les barreres artificials afegides per l’acció humana, com ara la urbanització del terreny, estructures com l'autovia V-30 o la Pista de Silla, etc.

La capacitat dels models per fornir respostes vàlides a preguntes del tipus ¿Què passaria si?, els converteix en eines de gran utilitat per construir escenaris d’anàlisi de les respostes, especialment quan el que pot passar o no n’és conseqüència d’una actuació, i d'aquesta manera han esdevingut valuoses eines d’ajut a la presa de decisions, no tan sols quan les actuacions previstes fan part d’un exercici de planejament (per exemple, conseqüències d’autoritzar la urbanització de zones manifestament inundables, incloent-hi aparcaments soterranis), sinó també d’ajuts la gestió en temps real d’una catàstrofe, quan el model es pot executar computacionalment a la velocitat necessària, si els escenaris estan alimentants per dades en temps real, com ara les fornides pels Sistemes Automàtics d’Informació Hidrològica de les diferents conques, esdevenint sistemes d’ajut a la presa de decisions sobre on, quan i com s’ha d’intervindre.

Sobre el segon punt, la metropolització de l’Horta Sud, les fotografies aèries comparatives, de l’Horta Sud als anys 50-60 del segle passat, pobles petits amb nuclis urbans clarament diferenciats, voltats d’àmplies àrees d’horta, configurant un país essencialment agrícola, contrasten fortament amb les de fa poc anys, ja en aquest segle, a les que l’espai de l’horta s’ha reduït significativament, les àrees urbanitzades han crescut desmesuradament fins a confondre's en molts casos, i els espais han estat ocupats per polígons industrials. Uns canvis que, grosso modo, es poden atribuir a la combinació del fenomen de l’expansió urbana, feta possible per l’automòbil com a mitjà principal de transport, el que s’ha anomenat “la mobilitat individual motoritzada”, en detriment del transport públic. Una expansió que al mateix temps que ha sacrificat l’Horta Sud a la metròpoli, convertint els seus pobles en ciutats dormitori, propiciava un canvi de model econòmic i d’estil de vida (emotivament descrit per Joan Dolç al seu llibre “En el fons la terra”). Aquesta expansió urbana s’ha revelat fatal en haver-se dut a terme en terrenys manifestament inundables, impermeabilitzant una gran superfície, eliminant la capacitat d’absorció de les aigües per la terra i afegint obstacles artificials que han forçat a les aigües a trobar camins per allà on podien, augmentant la magnitud de la catàstrofe.

En aquest moment assistim a un ampli debat sobre el futur de les ciutats ¿Què significa que una ciutat siga sostenible a l’Antropocé? Les expansions urbanes afecten a àmplies àrees geogràfiques, imposant càrregues excessives al medi natural. Si analitzem el llenguatge emprat per a referir-se al futur de les ciutats “redissenyar, replanificar, repensar, regenerar, renàixer, reutilitzar, reenginyeria...” tots transmeten el significat “fer-ho de nou”. Aquesta tendència a la renovació de les ciutats de manera consistent amb l’Antropocé es pot resumir en la proposta d’apropar les ciutats a la capacitat de càrrega de l’entorn en què operen aquestes ciutats. Però, això implica adoptar una visió global sobre el sistema ciutat, en lloc de mirar aïlladament aspectes locals, perquè, el que caracteritza a una ciutat com a sistema és que es tracta d’un sistema complex, és a dir, un sistema amb múltiples components que interaccionen entre elles, de manera que les interaccions no sempre són intuïtives, ans al contrari, molt sovint són contraintuïtives, i per això el comportament del sistema és molt diferent del que en resultaria de la simple suma de les seues parts.

Per tractar els sistemes complexos de manera racional els models esdevenen les eines adients, per ajudar a prendre decisions que consideren les interdependències entre les components del sistema: ús del sòl, formes urbanes, accessibilitat a les activitats, etc. Per a repensar quin país volem seria recomanable poder traduir les idees sobre el futur que voldríem, en un model adient (hi han moltes eines que permeten construït aquestes ciutats virtuals) que permetera construir els diversos escenaris per ajudar-nos a decidir quin és el que preferim i com es pot materialitzar.

Sembla que a partir de la DANA del 29 d’octubre sorprenentment hem recuperat la memòria i hem redescobert que, com ens recordava el professor Iván Portugués a la seua participació al debat del proppassat 9 de desembre, que l’Horta Sud és una plana al·luvial, amb una geomorfologia configurada per inundacions, documentades des dels orígens històrics segons el capítol de Vicent Baydal al llibre col·lectiu “Renàixer del Fang”. De les intervencions a aquell debat la que em va resultar més colpidora, per la contundència i dignitat amb què va ser formulada, fou la d’una senyora de l’Horta Sud “els habitants de l’Horta Sud vivim amb por, perquè sabem que el que ha passat pot tornar a passar en qualsevol moment i ens sentim indefensos”.

Per això les solucions que es puguen proposar han de tenir, d’entre possiblement altres, almenys dos objectius: resoldre la situació immediata a la qual es troben els habitants de l’Horta Sud i, oferir-les una mínima garantia que els permeta no sentir-se indefensos quan torne a passar.

Perquè de segur que tornarà a passar. Si de DANES, o gotes fredes com déiem abans, hi ha hagut sempre, les evidències científiques ens confirmen que la tendència, freqüència i intensitat, està canviant a conseqüència de l’activitat humana, que està induint canvis al sistema climàtic de la Terra. Ens trobem en un temps geològic, l’Antropocé, un terme encunyat pel premi Nobel Paul Crutzen per designat l’interval de temps geològic actual, en què moltes condicions i processos de la Terra es veuen profundament alterats per l’impacte de les activitats humanes (urbanització, utilització de recursos materials, en especial combustibles fòssils, devastació de boscos, exhauriment de recursos aqüífers, sobreexplotació de recursos marítims, degradació de la biosfera...) generant el nou període geològic al qual ara ens trobem, resultat del mantra del creixement il·limitat en un món finit perquè necessita el consum com a motor del sistema, amb el consegüent consum de matèries primeres, destrucció de la biosfera i inducció de l’emergència climàtica conseqüència de la utilització massiva d’energia provinent de la crema de combustibles fòssils. Un procés que va començar amb la Revolució Industrial, feta possible per l’accés a energia barata, passant d’una concentració de CO2 a l’atmosfera de 280 ppm a finals del segle XVIII, a 429 pmm al 2024. Una xifra mai assolida d’ençà que hem pogut reconstruir el clima. Però, el més significatiu no és tan sols el nivell de concentració aconseguit, sinó la rapidesa, el curt espai de temps en què s’ha assolit, especialment des de l’any 1950 començament de la “Gran Acceleració”, mai s’havia donat un fenomen igual.

L’escalfament, conseqüència d’aquestes concentracions de gasos d’efecte hivernacle està produint esta emergència climàtica d’origen antropogènic. La ingent quantitat de dades que des de fa anys forneixen les constel·lacions de satèl·lits meteorològics i d’observació geofísica de la NASA i l’ESA, han permés construir models climàtics cada vegada més acurats, segons els quals, corroborat per les observacions, l’increment de la temperatura, més fort a les regions àrtiques, està augmentant l’amplada de les oscil·lacions del corrent polar de jet a l’hemisferi nord, la qual cosa combinada amb l’afebliment dels corrents de Circulació de Retorn Meridional de l’Atlàntic (de les quals forma part la coneguda “Corrent del Golf”) i l’escalfament del Mediterrani (entre 2ºC i 4ºC més de la temperatura habitual el 2024) afavoreixen les condicions de generació de les DANES.

Al seu informe anual per la COP29 de l’Organització Mundial de Meteorologia titulat “Actualització de l’Estat del Clima 2024”, manifestava la gran preocupació pels valors que donaven tots els indicadors, perquè “posen de manifest els ràpids canvis del nostre sistema climàtic en l’espai d’una generació”. Advertint dels perills de la continuació de l’increment de temperatures, i concentracions de gasos d’efecte hivernacle, inclús si fórem capaços d’assolir la desitjada descarbonització de l’economia i la societat pel 2050, tenint en compte que és dubtós que pel 2030 no tan sols no complirem l’objectiu dels acords de París de no superar els 1,5ºC, sinó que possiblement ja estem a punt de superar-los, si no és que els hem superat ja.

Per la qual cosa el que és fora de dubte, almenys pels científics, és que l’escalfament continuarà i amb ell l’emergència climàtica i, per tant, que el clam de la senyora de l’Horta Sud és totalment cert, “el que ha passat tornarà a passar, el que no sabem és quan, però tenim raons per sospitar que serà més aviat que tard, amb força possibilitat que siga d’un ordre de magnitud semblant, sense descartar que puga ser encara més fort”.

En conseqüència, a més de respondre a les necessitats urgents del present, a l’hora de plantejar-se la reconstrucció del país, fora millor aprendre dels errors comesos en el passat i, tal com se suggeria al debat de reflexions sobre la catàstrofe, considerar la DANA com una advertència per repensar el territori, o, en altres termes, plantejar-nos quin país volem ser.

De moment, malauradament, tot sembla indicar que la política de reconstrucció que es proposa és la del “Business as Usual”, és a dir, actuar com si res haguera passat, com si fora una casualitat, mala sort, que és molt improbable que torní a reproduir-se i, per tant, ¿Per què canviar res? És la lògica del negacionisme institucional. L’article de Carlos Navarro del 31 de desembre a elDiario.es, “La Comunitat Valenciana regresa en 2025 al macrourbanismo del siglo pese al aviso de la DANA”, posa de manifest documentadament les propostes per continuar la urbanització del territori amb els mateixos criteris de sempre, des de la perspectiva d’un model de desenvolupament econòmic que, a més d’obsolet, s’ha revelat molt perillós per ignorar la realitat geomorfològica del país i les conseqüències de l’emergència climàtica. Una perspectiva que també sembla inspirar les normatives que s’estan proposant per al pla urbanístic especial per a la reconstrucció (elDiario.es / 9.01.25) o els atacs a la Llei de l’Horta.

Hay acontecimientos importantes, desde luego las grandes catástrofes, que se convierten en hitos de referencia a partir de los cuales no tiene mucho sentido seguir igual con según qué dinámicas. Sin embargo, por su solidez, algunas inercias previas tienden a recuperarse sin desplazar un milímetro sus objetivos, aunque estos sean tan equivocados como lo eran ya antes del acontecimiento. La DANA de València del 29 de octubre de 2024 es una de esos sucesos que nos deben hacer reflexionar sobre nuestras prioridades, sobre qué tiene sentido continuar igual y qué debemos cambiar, tanto en lo sistémico como en nuestra cosmovisión general.

¿Qué nos dice este desastre que esta vez nos ha tocado a nosotros? lo primero -algo que ya experimentamos con la COVID- que ya no hay seguridades ni riesgos fácilmente previsibles, que hemos entrado en un tiempo de inestabilidad y crisis plurales donde no vamos a vivir una continuidad tranquila en nuestras sociedades del Norte global que antes considerábamos a resguardo; y que hemos de prepararnos para ser flexibles y adaptables, para acrecentar eso que ahora se nombra tanto, la resiliencia, que básicamente es afrontar grandes problemas sin naufragar con ellos, cuando precisamente lo más lógico sería hundirnos. Todo es susceptible de ser repensado en tiempos extremos: en el escenario de agravamiento del calentamiento global y del declive de los combustibles fósiles, nuestros retos van a ser otros muy distintos, también para la universidad pública valenciana.

La universidad siempre ha dialogado con su época y su contexto, y ciertamente es fruto de ellos, pero también debe iluminarlos y guiarlos, a los tiempos y a sus gentes. Por lo tanto la universidad, al menos la pública, no solo se debe a la sociedad como un lugar de investigación y formación de acuerdo con los principales intereses empresariales y de mercado, sino que sus objetivos deben ser mucho más amplios y algo más independientes: debe también ser crítica con las dinámicas socioeconómicas que nos abocan a crisis sistémicas, debe investigar y proponer nuevos modelos y paradigmas buscando formar a sus estudiantes para sociedades más éticas, sostenibles e inclusivas; no solo para las más competitivas, productivas y tecnológicas. Por último, también debe ser ágil en los momentos de cambio estructural que el propio devenir de la historia nos ofrece, a veces de forma muy abrupta, como ahora.

A su vez, desde el compromiso de mejora social que se le presupone, debe preparar a sus alumnos no solo para el presente inmediato, sino para el futuro más que probable. Ese reto prospectivo es de la mayor importancia. Cuando asistimos, como hoy en día, a una clara quiebra de continuidad en el modelo de desarrollo alumbrado tras el final de la Segunda Guerra Mundial, por el caos climático, por el acabamiento de los combustibles fósiles de mejor tasa de retorno energético (TRE), cuando ya es bien patente la extralimitación de la huella ecológica planetaria y el deterioro extremo de los ecosistemas naturales y de la biodiversidad; ante todo ello, la universidad pública no puede permanecer callada, como si la cosa no fuera con ella. No puede dejarse simplemente llevar por la inercia dominante y continuista del modelo desarrollista que nos está destruyendo, sino ser creativa y rupturista, como lo fue la universidad pública del Estado Español en los inicios de la democracia, afrontando los retos históricos inaplazables desde la voluntad de crítica y renovación.

Pero lo que ahora necesitamos no son retoques de sostenibilidad en la línea de los moderados ODS institucionales, sino profundizar en el cuestionamiento del actual modelo de desarrollo y de progresiva complejidad tecnocientífica. Ante un horizonte de obligado decrecimiento de unas sociedades que ya chocan con sus límites biosféricos, y en un contexto de cambio climático muy poco propicio a la antigua estabilidad que permitió décadas de bonanza económica, hemos de seguir los avisos de la comunidad científica. Gran parte de ella nos previene frente a la búsqueda de un crecimiento que potencia el cambio climático y nos aboca a un modelo de multicolapsos periódicos y alternantes, de los que ya forma parte la DANA excepcional que motiva este artículo.

Si bien lo más inmediato que se espera de nuestras universidades tras la catástrofe es que ofrezcan asesoramiento en un amplio abanico de áreas como la planificación hidrológica, la ordenación del territorio, la restauración de viviendas e infraestructuras; así como apoyo en procesos de descontaminación y regeneración de la Albufera, hemos de afrontar también el compromiso más ambicioso de prepararnos para una época de incertidumbre en la que no va a darse el mismo espectro de necesidades profesionales ni de objetivos sociales en los que ahora nos afanamos.

¿Por qué apoyar la inercia expansiva de la economía y la creciente complejidad tecnocientífica en un mundo que irá simplificándose? Mantener la continuidad en la enseñanza ante un futuro discontinuo no es precisamente una buena idea. ¿Qué papel debe asumir la universidad pública ante un horizonte de decrecimiento y aumento de catástrofes de origen antrópico disfrazadas de causas naturales, que serán cada vez más recurrentes? ¿Debemos responder puntualmente a cada crisis desde la perspectiva solucionista parcheadora y proseguir luego con una enseñanza e investigación que potencian el problema de fondo? ¿Qué sentido tiene investigar en baterías para coches eléctricos privados si eso no va a solucionar el problema estructural de la movilidad y el transporte? La realidad del inicio de la fase decrecentista de nuestra civilización tecnoindustrial nos obliga a un proceso de transformación drástica en la educación pública, como parte de una necesaria transformación de la cosmovisión general.

Tras la experiencia de la DANA, el antropocentrismo necesariamente se debilita, no somos realmente poderosos en el contexto de las nuevas dinámicas de la biosfera que hemos alterado. Ante ello, dedicarnos como prioridad o referencia de progreso a proyectos como el fracasado Hyperloop o los viajes comerciales a Marte y demás sueños utópico-capitalistas se asemeja a un sueño fuera de época, ajeno a la realidad más inmediata y perentoria. Por el contrario, la universidad debería abordar nuevos modelos de enseñanza basados en unas Humanidades ecológicas aplicadas a todos los campos, también a los tecnológicos y científicos, un gran giro conceptual encaminado a reequilibrar las dinámicas culturales con sus ecosistemas de referencia y los límites biosféricos; y prepararnos para tiempos difíciles, donde las técnicas de la adaptabilidad y la prevención, así como las tecnologías sencillas, la producción agroecológica relocalizada y las estrategias encaminadas a un decrecimiento ordenado deberán ser la absoluta prioridad.

En Grafitis para neandertales, Jorge Riechmann, proponía: “Respeta a tu interlocutor. No le digas por sistema lo que está deseando oír”. Así que tras la dana y en las puertas de un desastre ambiental ─y sanitario─ que afectará a toda la provincia y por extensión a toda la Comunidad, habremos de decirlo: nuestra sociedad vive escondiendo la basura debajo de los felpudos y esta riada se ha empeñado en barrerla, arrastrarla y amontonarla a la vista de todos en las plazas de nuestros pueblos y al alcance de nuestro olfato.  Y no, no son las cañas.

El agua que bajó por los barrancos no sólo arrastró cañas y coches, entró con fuerza en parques industriales y barrió centenares de instalaciones en las que se almacenaban medicamentos, aceites, repuestos para automóviles, pinturas, detergentes industriales, envases vacíos, plásticos, etc. Materiales de todo tipo que el barranco dispersó por toda la comarca hasta llegar a la Albufera. Y por si no fuera suficiente, sepultó en el lodo centenares de depuradoras y colapsó los colectores. Basuras que se traducen en la liberación de innumerables sustancias químicas, metales pesados y toda clase de venenos y bacterias como, por ejemplo, la “E. coli y los enterococos intestinales”.

Un mes y medio después, se han retirado más de 300.000 toneladas de residuos, mucho más de lo que se retira en la ciudad de València en un año. Enseres, escombros y basuras de todo tipo que se están depositando en cinco vertederos improvisados en Quart de Poblet, Manises, Alfafar, en la pista de Silla y en una antigua cantera de Picassent. En esta última se halla una laguna que emergió fruto de los trabajos de excavación en la cantera y que con toda probabilidad está conectada con el acuífero subterráneo que alimenta a la Albufera. Así pues, el riesgo de contaminación de las aguas subterráneas es muy alto.

Y es que esta riada es una colisión descomunal ─espacial y temporal─ en la que demasiada basura y demasiado rápido está impactando sobre nuestros ecosistemas y sobre nuestra capacidad institucional de asumirla.  Hace más de 50 años Félix Rodríguez de la Fuente ya afirmaba que somos la civilización de la basura. Hoy, la más devastadora catástrofe del siglo insiste en recordárnoslo.

En dolorosa coincidencia temporal, la misma semana de la dana, un informe del Ministerio para la Transición Ecológica se hizo eco en prensa. En él se constataba que en 2023 solo se recicló un 41,3% de las botellas de plástico de un solo uso puestas en el mercado. El cometido de Ecoembes ha sido un fracaso porque el problema no reside en la gestión de los residuos, sino en el modelo de producción. Dejemos de centrarnos en qué hacer con las basuras y empecemos a regular la producción de plásticos y envases. Aprendamos que el foco no debería estar en el consumidor, sino en qué se fabrica, con qué, por qué, cómo y para qué. Empecemos a hacernos estas preguntas.

Hagámonos otras preguntas porque las que siempre nos hemos hecho son inoperantes. Preguntémonos, por ejemplo, por una industria cosmética y química basada en los principios de la química verde. Hablemos de reconversión industrial, prescindiendo de aquellas industrias accesorias fabricantes de objetos que solo sirven para llenar el mundo de trastos destinados a ser basura. Hablemos de infraestructuras verdes, de pavimentos permeables, de ciudades integradas en los ecosistemas de los que forman parte. Hablemos de agroecología, convirtámonos en un referente agroecológico y empeñémonos en recuperar bancales como llanuras de inundación y en recuperar esta huerta nuestra, heredera de antiguas crecidas que hicieron de ella tierra fértil y generosa.

Y cuestionemos de una vez este modelo de transporte basado en la hipermovilidad y en el vehículo privado.  Créanme si les digo que existe vida buena más allá de los atascos, más allá del hollín de los tubos de escape y más allá de los metros cuadrados entregados a los coches. Imaginemos sociedades convivenciales vertebradas en rededor de una red de transporte ferroviaria robusta. Ciudades y pueblos caminables, alcanzables, respirables. El precio que pagamos por esos 1.470 millones de coches que existen en el mundo es demasiado alto. Esas moles absurdamente gigantes ─máxima expresión del derroche energético y de la ineficiencia─ pensadas para trasladar de un sitio a otro a personas que tan solo suponen un 7% de su peso. Y recordemos con Georgescu-Roegen que artefactos más grandes y mejores comportan más y mejor contaminación. Y, aquí, en el área metropolitana de València, las decenas de túmulos ─amalgama de acero y plástico─ en los que miles de coches se apilan supurando aceites, gases y combustibles nos lo están demostrando.

A estas alturas del siglo XXI, en el que hemos traspasado varios de los límites planetarios que sustentan la vida en la Tierra, ¡no permitamos que nos distraigan! Porque, como afirmaba Riechmann en Moderar extremistán, “la gran cuestión de este tiempo no es lo que hago frente al contenedor, sino lo que hago frente a la sede bancaria; pues lo que está ahogándonos en basura no son nuestras decisiones cotidianas, sino la dinámica autoexpansiva del capital. Tendríamos que inaugurar una nueva conferencia de las naciones para reconocer que el crecimiento económico es la zanahoria que empuja hacia arriba las emisiones de gases de efecto invernadero y que la triple crisis planetaria (el calentamiento global, la contaminación y la Sexta Extinción) son ‘insolubles’ en el capitalismo”.

A les acaballes de l’any que capgirà la València Sud, mentre continua la neteja, s’avaluen els danys i s’espera l’arribada de les ajudes econòmiques, el veïnat agrairia que també s’aportaren solucions a un territori desballestat. Més enllà de la reparació immediata de les ferides, quin podria ser el camí de la reconstrucció. Endevina, endevinalla:

És d’anada o de tornada,

era reial i major,

té nom propi,

no és cap avinguda ni tampoc corredor,

era un camí amb majúscules

però amb el pas del temps i la indiferència,

esdevingué una carretera urbana,

tot i que intenta sobreviure com un carrer:

el de Sant Vicent Màrtir.

El 27, complet!

Tu que vius a València ciutat, prova d’agafar qualsevol dels autobusos que tenen final a la Torre, Forn d’Alcedo o Castellar-L’Oliveral. Si no et saps el número, els distingiràs perquè són eixos de l’EMT que han perdut el seu color roig de tanta brutedat: el 9, 14, 23 o el 27. Quan arribes a l’altre costat del nou llit del Túria, de nou de tornada. En un sentit i en l’altre, saps què pot passar? En primer lloc, miraràs el temps d’espera i com a mínim 10-15 minuts, quan no mitja hora o més. Quan l’albires arribar, girant la cantonada allà llunyà, cridaràs: per fi! No t’il·lusiones tan prompte. Quan s’acosta ho pots comprovar: complet! De nou a esperar. Potser el cansament t’envaïsca, és tard i has passat tot el dia fora de casa. Paciència. Potser tindràs sort i el següent vaja buit. A voltes, això passava. Però no, ara no. Poden passar tres autobusos plens i no parar. No estàs a soles. Un muntó de gent ha anat ocupant la vorera. Quan la fartera vessa el got, espentant per la porta de darrere t’embotixes endins com pots i la sensació que t’acompanyarà durant el trajecte és molt desagradable. Espere que tingues bona alçada per a poder respirar; que no sigues massa major; que no vages carregat; que no t’acompanye la xicalla, i molt menys, amb el carret; que per descomptat, no necessites cadira de rodes; i finalment, que tingues bona salut.

Dia a dia, milers de persones que amb la DANA han perdut els seus cotxes s’han vist necessitades d’agafar el transport públic per fer este desplaçament quotidià que els porta al treball, al col·legi, de compres, o a les ‘seues coses’. Autobusos de tots els colors recorren estos dies el carrer de Sant Vicent, amunt i avall. Noves persones usuàries s’han sumat a les ja habituals, diversificant el perfil de gent major, migrants, dones o adolescents sense moto. Tanmateix, el servici que se’ls està oferint no és gens estimulant. Tot el contrari. Amb el tracte rebut i el temps perdut no fidelitzes la seua continuïtat. Quan troben alternativa (un nou cotxe), el transport públic deixarà de ser la seua opció per esta mala experiència. De segur que es pot gestionar d’altra manera, amb més cuida per la gent i les persones conductores, també sotmeses a un grau alt d’ansietat. En esta situació, a més del carril-bus segregat que s’ha pintat, cal més freqüència, la predeterminació d’una cadència fluida, o fins i tot explorar el transport a demanda o autònom. Este és un moment extraordinari de ciutats sense cotxes que requereix respostes a l’altura de les circumstàncies.

Fent camí al caminar

El primer cap de setmana de desembre, dos esdeveniments feren servir massivament l’espai públic de la ciutat: la marató i la manifestació. Corrent o caminant, fent esport o reivindicant, les persones ocuparen el negre mitjà de la caçada. Al primer cas, una línia blava marcava l’itinerari poligonal per tota la ciutat; en canvi, al segon, pel carrer de Sant Vicent, recte i quasi infinit, no hi havia pèrdua. Al seu encreuament amb el bulevard sud hi ha un punt històric que connecta el cap i casal amb el seu extraradi. Es tracta de la creu de terme al sud de la ciutat, reduïda a una ridícula rodona, al costat d’una gasolinera, una discoteca, un concessionari, uns descampats encara enfangats, restes de fàbriques abandonades i dos barris més que oblidats sense nom (carrers d’Altamira, Manuel Arnau, Behring, Edison, Rambleta, etc). Este punt, abans funcional i de sobte protagonista efímer, va rebre a l’afectada població procedent des de la contornà, que en grans grups es dirigí cap a la plaça de l’Ajuntament. La manifestació, potser l’única d’abast metropolità sense motoritzar, tocava de façana parella a imparella, els 20 m que el carrer té d’amplària.

Et convide què proves recórrer a peu este traçat radial que travessa les quatre rondes urbanes i una periurbana (V-30). El camí de Sant Vicent ho és també de pelegrinatge de Santiago, Via Augusta i estora de l’Ofrena floral. Tot i la seua importància, quan vas des del centre a la perifèria, passant la plaça Espanya i Giorgeta el comerç desapareix i ja no és el mateix. De seguida t’adonaràs que canvia l’enllumenat (d’autopista), que hi ha barreres d’accessibilitat, que et molesten on estan col·locats els contenidors, que falten arbres als escocells, etc. Al seu torn, podràs observar que hi ha aspectes potencials com són la reutilització del patrimoni industrial, la possibilitat de convertir-se en un eix de preferència de vianants i transport públic, la rehabilitació de vivendes tradicionals o la regeneració de veïnats dels anys 50-70, l’aprofitament de les bosses de sòl públic, la intermodalitat de l’estació de Joaquin Sorolla i fins i tot, la connexió verda entre els dos rius.

La nova i luxosa tenda de Loewe reobri al número 1 de Sant Vicent, a les portes de la renovada plaça de la Reina, on es construïren els famosos magatzems L’illa de Cuba el 1895 durant la reforma interior del centre històric. Oposadament, al número 436 hi ha la petjada de la Curvadora Valenciana (Marcos Bartual Sopena), record d’una indústria del moble de fusta que es perllonga cap als poblats del sud, motor durant dècades del seu desenvolupament fins que arribà Ikea, paradoxalment salvada de la inundació. La història d’este carrer ens desvetla el camí de la reconstrucció que comença a l’horta, però que ha de continuar fins al cor de la ciutat com un eix de renaixement econòmic unint venda, producció i innovació entre un extrem i l’altre. Això sí, fent-ho de forma més igualitària i esborrant els límits municipals

Certament, amb la DANA, l’ús intensiu del també anomenat Camí Reial ha reconegut la realitat d’un carrer en decadència, però amb eixe inesperat ús es convertix hui en la inspiració d’una reconstrucció que ha de ser transformadora i forçament exemplar per comprometre’s com la primera adaptació al canvi climàtic del segle XXI a gran escala al nostre entorn. El que fou i no és, podria ser. El camí no és punt de partida o d’arribada, sinó el trànsit cap a la maduresa urbana de la nostra societat. “El camino” a la Castella de Miguel Delibes o “El tramvia groc” a la València de Joan Francesc Mira narraren la transició entre el món rural i l’urbà, els seus costums, descobriments o visions de futur. La memòria d’eixe passat aflora per les escletxes del camí descrit. Des de les borumballes d’un vell territori desatés pensem en un Camí Nou (rururbà), nom que ja rep quan passa l’egocèntrica frontera del Cap i Casal.  

Un mes después continúan las tareas de búsqueda de personas desaparecidas y la ingente labor de reposición de servicios, retirada de vehículos y limpieza de calles, viviendas, comercios y equipamientos públicos en un paisaje urbano desolador. Unas 850.000 personas, similar al número de habitantes de la ciudad de València, viven en los municipios más afectados por la DANA del pasado 29 de octubre.

Los datos oficiales más recientes sobre inspecciones técnicas, daños, desalojos por problemas estructurales o de habitabilidad y demoliciones de algunas edificaciones alcanzan en conjunto cifras milenarias que van a ir aumentando. El Consorcio de seguros contabiliza unas 48.000 casas dañadas. Aún no somos conscientes de la dimensión de la emergencia habitacional surgida de la tragedia.

Miles de personas perderán sus hogares, temporal o definitivamente. Las redes familiares y vecinales no van a poder asumir semejante necesidad de acogimiento durante mucho más tiempo; tampoco son soluciones, más allá de la urgencia, los centros de acogida y albergues temporales que se han habilitado como el del antiguo Hospital La Fe en València, que también acogió en 2022 a refugiados de Ucrania.

El problema habitacional se agrava con cada situación excepcional, puesto que la crisis estructural de vivienda ya significa cientos de silenciosos desahucios diarios y miles de personas en situación de vulnerabilidad esperando años en los registros de demandantes de vivienda pública.

El espacio de refugio necesario y puerta de acceso al resto de derechos básicos como la salud o la educación sufre graves impactos desde la crisis económica del 2008 sin que las administraciones públicas hayan abordado soluciones eficientes y duraderas.

Los problemas derivados de la pandemia dieron más sentido que nunca a las políticas de vivienda impulsadas durante la pasada legislatura, inéditas hasta ese momento. En especial la agilización de la ampliación del parque público de vivienda.

Así, por citar un caso más próximo en el tiempo, las familias afectadas por el incendio en el barrio de Campanar pudieron ser realojadas en un edificio adquirido por el ayuntamiento aprovechando una de las herramientas impulsadas por la extinta Conselleria de Vivienda. El actual gobierno cerró drásticamente la posibilidad de continuar utilizándola. 

La tragedia actual ya está poniendo a prueba el mercado inmobiliario. La oferta de alquiler en el entorno de las zonas afectadas ya era escasa y con precios elevados. La ayuda de 800 euros al mes durante un año que aporta la Generalitat a las personas que han perdido su vivienda habitual será totalmente insuficiente. Según datos del Colegio de agentes inmobiliarios, en l’Horta Sud solo hay disponibles actualmente unas 30 viviendas por debajo de ese precio.

Hay que recordar que la Ley estatal de vivienda permitiría regular los precios del alquiler, pero el procedimiento también se paralizó tras las últimas elecciones autonómicas.

Mientras, la especulación propia de las zonas de catástrofe empieza a aparecer con alguna práctica inmobiliaria irregular. Pronto asistiremos a la llegada de inversores ávidos de comprar viviendas en los municipios afectados a precios reducidos con vistas a la reconstrucción.

Qué hacer, qué exigir

Todo nos recuerda ahora nuevamente la urgencia de disponer de una infraestructura de vivienda pública, sólida y estable, para atender a la población más necesitada. No solo estamos muy lejos de los estándares europeos, sino que además la inacción actual en esta materia va en dirección opuesta a este objetivo.

Ante este desalentador escenario, ¿qué acciones podrían facilitar tal cantidad de realojos? Es urgente que la Generalitat retome las herramientas más ágiles para la ampliación del parque público de vivienda. En concreto, la adquisición de vivienda pública por la Generalitat y los ayuntamientos, así como las ayudas a la rehabilitación de patrimonio municipal.

La administración tendría más capacidad de atender la demanda no satisfecha si no se hubieran detenido las compras mediante los mecanismos de concurso, tanteo y retracto, y compra directa por razones de emergencia que permitieron ampliar el parque público en 1.300 viviendas en 3 años.

Por otro lado, el artículo 13 del vigente Decreto Ley 3/2023, de 17 de febrero, permite declarar la utilidad pública de la cesión temporal obligatoria de las viviendas vacías de los grandes tenedores durante un plazo máximo de 5 años. Solo en la provincia de València constan declaradas 1.318 viviendas deshabitadas en aplicación de la normativa aprobada por el gobierno anterior. ¿A qué esperamos?

La firma de convenios de colaboración con distintos agentes (entidades financieras, patronal inmobiliaria, propietarios de pisos turísticos, agentes inmobiliarios) facilitarían también la puesta a disposición de las personas afectadas soluciones de carácter temporal con plazo mínimo de 6 a 12 meses.

¿Y qué decir de la reconstrucción de viviendas en zonas inundables? Lo vivimos hace cinco años (parece que fue hace un siglo) en la DANA de 2019 en la comarca de la Vega Baja y en el municipio de Ontinyent. El desbordamiento del río Clariano provocó uno de los mayores desastres naturales que se recordaban. Y de la catástrofe surgió la necesidad de proteger a las personas, demoliendo construcciones y realojando a sus habitantes para devolverle al río su espacio natural.

Una DANA que ha dejado obsoletos los peores escenarios de riesgo de inundaciones, nos ha de hacer reflexionar sobre la planificación territorial imperante las últimas décadas y valorar, donde sea posible, la restauración del paisaje frente a la reconstrucción.

Y es que, como titulaba Rosa Pardo aquí mismo, La protección del territorio salva vidas. Pero la complejidad de esta cuestión requiere de otro análisis más reposado.

En todo caso, la inacción de las administraciones en estas materias no es una opción. 

Hi ha un refrany que diu que després de la tempesta ve la bonança, però dues setmanes després de la pitjor catàstrofe viscuda en les nostres terres sentim que persisteix la tempesta. Una nova DANA entrebanca de nou les tasques de recuperació al mateix temps que assistim a debats exaltats sobre motius i solucions en matèria d’inundacions i sobre les responsabilitats (sovint d’altres) dels danys patits.

Des del punt de vista tècnic voldria recordar que, per a reduir el risc d’inundació cal fer una gestió adaptativa que implica diverses accions. No existeix una solució única ni molt menys una solució infal·lible capaç de garantir la desaparició total del risc sinó que cal actuar simultània i complementàriament amb diverses estratègies de prevenció, protecció, preparació i alerta davant les inundacions, així com de recuperació, readaptació i revisió del procés si, malgrat tot, acaba produint-se eixa inundació.

Però encara hi ha més i és que, de manera transversal a tot això, l’allau de solidaritat rebuda ens ha fet descobrir la extraordinària capacitat i conveniència de treballar en equip. Deuríem aprendre la lliçó i, de cara al futur, integrar majors dosis de solidaritat i corresponsabilitat en totes i cadascuna de les estratègies necessàries per aconseguir un territori més resilient, a ser possible, que resistent. Cal ser més humils i més conscients de que les nostres vides depenen dels entorns que habitem i que estos entorns acusen els efectes de moltes accions humanes desencertades.

En este sentit, hi ha unanimitat en assenyalar una defectuosa ordenació del nostre territori entre els inconvenients que han condicionat el destí funest de moltes poblacions en la darrera DANA. Jo diria que, més que defectuosa, la planificació territorial ha sigut anecdòtica en tot l’estat, i completament inexistent al País Valencià fins a l’aprovació en 2018 dels plans d’acció territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL) i de l’Horta (PAT de l’Horta).

Tragèdies com la viscuda estos dies evidencien que l’urbanisme desenvolupat les dècades anteriors manca de visió supramunicipal i, per què no dir-ho, de coherència territorial. Tenim l’oportunitat de corregir això i practicar d’ara endavant un urbanisme més coordinat amb plans supramunicipals i més exigent amb els requeriments d’administracions sectorials especialitzades en matèria d’inundacions, com són les confederacions hidrogràfiques i el departament encarregat del Pla d’Acció Territorial de Prevenció del Risc d’Inundacions en la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) vigent des de 2003. Estem a temps de revisar algunes mesures previstes en el decret llei de simplificació administrativa, que la Generalitat va aprovar el passat juliol, que intenten agilitzar la tramitació de plans urbanístics amb imprudències com desvincular-los de les directrius de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, reduir a un únic mes l’emissió d’informes sectorials i poder ignorar-los si passat eixe termini no s’hagueren realitzat.

Certament, la magnitud d’estes inundacions ha superat significativament (especialment en la comarca de l’Horta) les previsions de les cartografies de zones inundables que, de manera complementària, reflectien tant la Confederació Hidrogràfica del Xúquer com el PATRICOVA; motiu de més per a seguir rigorosament el principi de precaució i revisar urgentment tota expectativa d’ús del sòl que ens allunye dels principis del desenvolupament territorial o urbà sostenibles impedint l’adequada prevenció de riscos naturals o induïts, o derivats del canvi climàtic i abocant la població a situacions d’inseguretat inadmissibles. Com sempre s’ha dit, val més prevenir que curar.

En la comarca de l’Horta eixa feina ja està parcialment coberta amb el Pla de l’Horta. Estos dies hem pogut comprovar com el paisatge agrícola identitari de l’àrea metropolitana de València ha ajudat a laminar l’aigua desbordada i a drenar-la com una esponja amb l’aliança de la xarxa de sèquies, conformant junt a l’Albufera una autèntica infraestructura de protecció verda en el territori afectat. Això no significa que altres obres o infraestructures no ho hagen fet, ni que la mera protecció de l’horta siga la solució aïllada als problemes d’inundabilitat existents; de fet, el Pla de l’Horta permet explícitament infraestructures contra les inundacions i canalitzacions de nova planta sempre que les solucions projectades justifiquen la seua compatibilitat amb el caràcter i la funcionalitat de l’horta possibilitant implementar accions estructurals selectives amb altres basades en la natura. L’efectivitat del PAT de l’Horta, per tant, és altra però igualment vàlida: la protecció dels sòls rurals d’horta impedeix l’ocupació de zones perilloses amb usos vulnerables i, en conseqüència, eixos terrenys lliures poden continuar assumint puntualment les funcions de laminació i drenatge que han tingut tradicionalment.

Però cal anar més enllà perquè es poden millorar moltes altres coses: des d’habilitar mecanismes que permeteren el pagament dels serveis ecosistèmics a les persones agricultores o propietàries de terres amb cobertura vegetal que facilite la infiltració de l’aigua al terreny, fins a repensar els entorns inundables ja urbanitzats perquè siguen menys vulnerables. Sent conscients de que les rendes agràries no compensen suficientment els esforços d’un treball que ens beneficia col·lectivament caldria contribuir activament a equilibrar certes desigualtats. 

En definitiva hem de ser honestos i reconèixer que hem fet coses bé i coses malament, però que és ara el moment de millorar la prevenció, la protecció i la preparació de futurs fenòmens naturals, i també de repensar com recuperem i reconstruïm els espais habitats afectats garantint sistemes de mobilitat sostenible i transports públics que alliberen els carrers de vehicles privats, i prioritzant mesures encaminades a la compacitat urbana i les tipologies constructives que eviten ocupar les plantes baixes amb usos vulnerables i reubiquen les persones en espais segurs.

Estos dies podem comprovar el contrast entre la València que ha de netejar i la València que pot passejar. La primera, totalment desballestada pels efectes de la DANA; la segona, però, intacta. Les dos, abans connectades pel llarguerut camí Reial (de Madrid), ara separades pel nou llit del Túria que ha exercit de salvaguarda per a part de la població que veia, amb por i impotència com just enfront, amics, familiars i veïns s’estaven enfonsant en el fang. Entre la València que comença al número 1 del carrer de Sant Vicent des de la cèntrica plaça de la Reina i la que avança 400 números al mateix carrer al seu pas per La Torre, ara mateix no hi ha un paisatge de transició, però sí un ample espai d’intercanvi: el barri de Sant Marcel·lí, convertit en un espontani punt d’arribada i d’eixida, contacte de les dos Valències entre les quals necessàriament la relació es produeix caminant. 

A la València fluvial, caracteritzada pel riu, barrancs, rambletes o séquies, l’aigua ha definit un paisatge vulnerable alhora que incomprès per les darreres generacions. La València que a l’entrar el segle XXI preferia ser marítima a batzegades i enderrocs, en lloc de potenciar la seua horta i marjal singulars, ha anat amagant o desviant l’aigua que travessa amb formes diverses la seua superfície. I de riuà a riuà, ara fa 60 anys que les dos Valències es varen dividir. Abans, els pobles de l’Horta Sud estaven directament connectats amb el Cap i Casal. Després passaren a ser altra València, la del sud, on el seu creixement que, fins aleshores havia estat natural i progressiu en companyia d’un tramvia groc, serà violentat per més d’una infraestructura.

La València sud no s’acaba mai, ordida mil·lenàriament per canals, séquies i braços teixint l’Albufera.  Els pobles de l’Horta Sud van seguint la pista de Silla, des de la Torre al Palmar i Pinedo, passant per Castellar-L’Oliveral i Forn d’Alcedo. Des del Sedaví de Butxana al barranc de Picassent, passant sense pausa ni alé, per Benetússer, Alfafar, Massanassa, Catarroja i Albal. I girant cap a l’oest, pel barranc de Xiva sense enlairar-se a l’aeroport, l’arc de Paiporta, Picanya, Torrent, Aldaia i Alaquàs regada per l’horta de Faitanar, descosida per l’alta velocitat. I aigües amunt, el principi del riu desviat, Xirivella i Quart de Poblet. Ací, entre tres autopistes (V-15, V-30 i V-31), desenes de rodones de les carreteres autonòmiques o locals, i creuant amunt o avall altres tantes passes a nivell que salven les tres rodalies (C1, C2 i C3), habiten unes 350.000 persones (València ciutat en fa, més o manco, 800.000) amb un renda inferior a la capital valenciana i amb major immigració i envelliment.

Esta València sud és popular, majorment persones treballadores dels polígons, els centres comercials, la construcció o per als serveis de la capital. Dedicats a l’agricultura, pocs en queden. Si agafes el 9, el 14 o el 27 de l’EMT; el 106, el 160, el 179, el 180 o el 183 del transport interurbà, podràs comprovar cap a on es dirigeix la classe no benestant. Moltes famílies tenien dos cotxes, dependents per a poder anar a treballar, que ara han perdut. Com ho faran el dia de demà, quan les sirenes deixen d’escridassar? Caldran ‘autopistes per a la gent’, que proposaven Gigosos i Saravia en Urbanismo para naúfragos.

Si als pobles citats sumem l’altra València, els poblats de l’Oest, l’Horta Nord i algun municipi més, fins a la cota 200 m podríem anomenar-li a tot plegat àrea metropolitana però no hi ha visos polítics de sumar i integrar, ni la població per sentir-se part d’un tot. Malauradament seguim sense eixa consciència compartida, tot i que estos dies, la col·laboració entre servicis i població de diferents municipis veïns reflexa altra realitat possible.

I en paral·lel al Camí Reial, la passarel·la de Sociòpolis, ciclista i de vianants, ara rebatejada com ‘de la solidaritat’. De recent construcció, durant el passat mandat, un nou pont que tracta de cosir allò que el nou llit va separar, sortosament ara ha sigut de gran utilitat. Totes les catàstrofes tenen el seu símbol. La silenciosa Meditadora ho fou durant la pandèmia. Ara, esta passarel·la amb un riu sobre el riu, el de la gent que no para de caminar amb rudimentaris útils de neteja a l’esquena, símbol de la unió del poble. Enfront de la lentitud del protocol oficial, la solidaritat ha esdevingut en una autoorganització envejable.

La ‘migració’ del centre a la perifèria

Vaig créixer a Sant Marcel·lí, la perifèria dels 50. Des d’ací anàrem a l’oblidat barri d’Orba (també conegut com a Parc Alcosa, Alfafar) on necessitaven arquitectes per a tractar d’avaluar els danys, quan encara quedaven persones sense vida a les plantes baixes que són totes vivendes on l’aigua entrà per les finestres i les reixes les van atrapar. Podem comprovar la desigualtat social creixent entre els nous PAI i els vells i desatesos barris obrers que fa temps demanen ajuda al sud de la ciutat.

Milers de cases encara no disposen d’ascensor ni de les mínimes condicions d’habitabilitat. La Generalitat Valenciana enguany no ha tret cap subvenció de rehabilitació, però ara promet diners per a les persones i arquitectures afectades. El barri d’Orba és un exemple que la perifèria de València s’estén molt més enllà del bulevard sud i l’hospital de la Fe. L’augment del cost de la vivenda ha desplaçat a molta gent a viure des del centre a la contornà. A Sant Marcel·lí, el parc de la Rambleta formava part d’eixe camaleònic barranc que canvia de nom per allà on passa, silenciós o destarifat fins que el caixer de formigó va tallar qualsevol lligam. Sant Marcel·lí s’ha salvat i per la Rambleta es pot passejar.

A les ciutats invisibles de Calvino, Marco Polo recordava haver visitat Clarisa, la ciutat en eterna reconstrucció com la ciutat que es reinventava rere la catàstrofe amb els retalls de la Clarisa inservible per a convertir-se en una alegre papallona. La València sud té ara l’oportunitat per renàixer des del fang, per a definir un altre model urbanístic, de mobilitat, d’habitatge, de diàleg amb l’entorn i de gestió supramunicipal. La pressió immobiliària que resulta dels nous desenvolupaments a les Moreres, Malilla, Quatre Carreres, Turianova, Parc Central, Sant Marcel·lí Est i Patraix,  però que s’estén també per exemple a la Font Baixa (Alfafar), al Molí d’Animeta (Quart de Poblet) o el latent Nou Mil·leni (Catarroja) s’ha d’acabar i fins i tot revertir. El planejament del segle XX està obsolet i és especulatiu. La regeneració de la ciutat consolidada, la transició amb l’horta i la marjal, així com la infraestructura verda que s’ha d’avantposar a qualsevol altra, des de la desembocadura del Túria o el corredor verd sud, són les úniques opcions de garantir la supervivència de (a) la ciutat i de pas, articular les dos Valències.

Si una València ens mostra des del present com era este món abans de la catàstrofe, la València sud ens ha de dirigir amb la seua reconstrucció, cap a un altre món. Quan s’assequen els carrers i superem el dol, creem un nou món d’esperança conformat, com podria titular Sorribes, per les ciutats d’una València i una València de ciutats.