La literatura catalana té dos escriptors excepcionals, Josep Pla i Joan Fuster, grans dietaristes també. “El País Valencià és potser el darrer domicili conegut de Montaigne”, apunta Ferran Archilés. De fet, tenim una nòmina notable amb Josep Iborra, Vicent Alonso, Enric Sòria, Joan Garí, Josep Igual, Lourdes Toledo i altres.

Ramon Ramon (Catarroja, 1970) i l’esmentat Archilés (Castelló de la Plana, 1971) hi han fet aportacions destacables. El primer és autor de Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014); Llum a l’atzucac (Bromera, 2017); No sé què mor (3i4, 2021) i L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner i Afers, 2025). I el segon de Dues o tres pintes més tard (Bullent, 2019) i Ofici de moralista (Afers, 2023).

Tres d’aquests sis llibres han sigut premiats: assaig dels Alzira (2017) i Ciutat de València (2018) i narrativa dels Octubre (2020). Això dona idea de la qualitat de tots dos i del gènere, capaç d’encabir-se en diferents modalitats. És xocant que s’hagen publicat en sis editorials diferents. N’hi ha de més acurats i de menys.

Tot i compartir generació (“jo hauré viscut a cavall dels segles XX i XXI. No tinc dret a desconèixer ni a callar”, assegura Ramon), ideologia (més explícita al cas del catarrogí) i classe social d’origen (“els enganys metafísics no ens estan permesos als desposseïts”, sosté el castellonenc, establert de fa dècades a València), presenten diferències.

Ramon ha estudiat filologia, Archilés història (“les revolucions no avisen. Només a posteriori semblen inevitables”). Un cresqué en la vaqueria del pare, en “una societat mediterrània més o menys de mentalitat agrària”, i es considera “no-urbanita”, i l’altre afirma que el seu món “és de ciutats. [...] La natura em mareja”. Un és poeta (ha publicat sis poemaris) i l’altre... n’ha publicat un. Tot plegat es trasllueix temàticament i estilísticament.

D’altra banda, Ramon s’obri més. Narra el neguit pel naixement complicat del fill, la malaltia de COVID de la germana, el suïcidi d’un amic de joventut, l’ansietat... Al cap i a la fi, “en la història de la literatura el dolor ha estat l’esperó més eficaç”. I l’Horta senyoreja: “tot és ànima i la idea de resurrecció s’encomana”. Archilés mostra poca vida personal, com si només importaren les idees. “Potser una mesura de misantropia és, ben pensat, allò que més convé a l’espècie”.

També presenten diferències formals. Ramon opta per entrades llargues, datades cronològicament i ininterrompuda des de 2009 fins a 2020, a raó de tres o quatre anys per volum —tret del darrer, l’any de la pandèmia, amb més temps per a escriure—, i reivindica explícitament la condició de “dietari”.

Archilés, en canvi, s’inclina per les “notes” i només orienta el lector per any (2012, 2013 i 2014 i entre 2018 i primeries de 2022, sense cap indicació addicional, respectivament). Al pròleg d’Ofici de moralista reconeix que “és un llibre definitivament desordenat”.

Els textos d’Archilés varien molt d’extensió. Alguns semblen aforismes. Li agraden les paradoxes: “desconfiar dels autors que en comptes de vida, portem un dietari. Desconfiar si, a més a més, no resta inèdit”. I les frases incisives: “sempre que esmentem ‘la condició humana’ és, inexorablement, per a parlar-ne del pitjor de la humana condició”, “tot acte de creació és un acte de violència, contra un mateix sobretot, però també contra els altres” o encara “la soledat és contagiosa. La soledat sovint és asimptomàtica”. La influència de Fuster hi és innegable. La seua tesi doctoral sobre el suecà és excel·lent.

La veta poètica de Ramon cimeja als escrits, amb fragments de gran bellesa com ara “des del monestir d’Agres, que aquest migdia solellós té un gris perlejant, la serra de Mariola comença a alçar els braços” o “els cimalls dels arbres semblen celles despentinades”. Destil·la pessimisme sobre els temps actuals: “en la nostra societat el silenci no té atmosfera”. Sovint és contundent (“només hi veig rostres de perdedors radicals”) i remugó (“soc l’histèric que no suporta que els gossos lladren”). Bellesa, emprenyament i, si l’hem de creure, vellesa.

Però no podem passar per alt les similituds. D’entrada, cap dels dos és escriptor a temps complet. El país dona per al que dona. Ramon es passa la jornada laboral corregint llibres en Afers i Archilés exerceix de professor universitari, una ocupació exigent a hores d’ara. Publica molt i bé sobre història contemporània (mireu-ne la trajectòria en Dialnet).

Són, a més, grans lectors. Tots els dietaris destaquen per les referències erudites. Necessiten lectors exigents. Archilés admet que “he llegit molt i m’he equivocat molt. Aquesta podria ser la meua autobiografia”. Ramon se’n queixa: “escriure en català és entrar de ple en una crisi cultural i viure-la com a normalitat”. I remata: “mai no havíem estat tan fàcils de dominar”.

Comparteixen reflexions de vegades amargues o càustiques, sobre la realitat, que “lladra”, i la societat: “el País Valencià ve de quatre gats, es manté gràcies a quatre gats i no morirà en silenciosa inanició sinó en una cridadissa mioladora de quatre gats”, escriu Ramon, qui sentència que “als valencians els agrada copiar Madrid”.

Ramon freqüenta les crítiques als anticatalanistes d’un poble “menor i de merda”. Archilés empoma anticomunistes i socialdemòcrates. Així, “la història europea prou que ha demostrat que l’anticomunisme és un dels principals perills de la democràcia. Si fa no fa, tan perillós com el comunisme” i “si el socialisme ha de sobreviure serà sense socialdemocràcia”.

Tots dos defensen el paper de la literatura enfront de la barbàrie. És una “resistència” per a Archilés. I remata: “no hi pot haver llibertat sense memòria”. La cultura i l’art esdevenen refugis per a Ramon: “l’art salva dels terrabastalls polítics, dels ermots de la història”. I el dietarisme és com la vida, “un assaig, un intent: com el jo de Montaigne, [...] una provatura contínua”.

Caldria prestar més atenció a aquests dos homenots. “Quan un bon escriptor calla, o no és llegit, o és arraconat [...] la humanitat es desnodreix”. Ramon, a més, adverteix que “la felicitat caduca cada dia”. Gaudim-ne, doncs.

El Nou d’Octubre de 2015 l’Ajuntament d’Alzira organitzà per primera vegada una nit de música en valencià al recinte firal. Al cartell, en lletres ben grans podien llegir-se els noms de Txarango i la Gossa Sorda. A la part inferior, completaven la llista dues formacions locals: The Offbeeters i La Fúmiga. Encara amb la formigueta a la tipografia, els integrants de la xaranga van pujar a l’escenari a les 4 de la matinada “i segurament amb dues cerveses de més”.

Tot i que l’espai s’havia anat buidant després de les actuacions dels plats forts de la jornada, al recinte quedaven milers de persones que van botar al ritme d’aquella formació, que mai abans havia actuat davant d’una gran multitud a la seua ciutat. “Jo no entenia per què mai havia passat això a Alzira, una ciutat de 40.000 habitants quasi íntegrament valencianoparlants. Pensava que era una cosa de tradicions, però després vam entendre que la música en valencià havia estat vetada fins aleshores a la ciutat”, reconeix Artur Martínez, un dels vocalistes del grup.

No ho esperaven, però, aquella nit tot estava per fer. Deu anys després, aquella xaranga –ja convertida professionalment en una banda– ha encapçalat el cartell dels concerts del Nou d’Octubre que acull Alzira des de fa una dècada. Un total de 9.000 persones han corejat aquesta setmana les lletres d’una formació que ha actuat al recinte firal de la ciutat que els va veure nàixer per última vegada. Entrades esgotades per a començar a dir adeu a un grup que feia només una setmana havia anunciat el seu comiat definitiu.

No és una retirada temporal. No és un descans. No és una aturada per agafar forces. Tot s’acaba. “S’acaba perquè ha d’acabar-se. S’acaba quan encara t’agrada. S’acaba perquè has de tornar. S’acaba per fer lloc al record”, van manifestar a un vídeo a xarxes socials. S’acaba perquè així ho van decidir a 2023 els integrants de la banda. “Vam començar a planificar-ho una vegada presentem el segon disc i veiem que el grup s’ha enlairat. Era una cosa que nosaltres volíem tindre controlada pel fet que no anàvem a abandonar les nostres vides, perquè per res del món podíem permetre que el pas dels anys o el desgast de tantíssims concerts modificara la vida conjunta d’uns amics de tota la vida que fan la seua vida fora de La Fúmiga també conjuntament”, sosté Martínez.

Conscients que la trajectòria del grup havia sigut “una fugida cap endavant” on “res del que imaginàvem es pareix a allò que ha acabat passant”, van optar per planificar el seu final musical. No existeix “cap signe d’esgotament físic ni mental”, tampoc tristesa, només “més ganes que mai” i la ferma convicció de “tornar a quedar amb els amics de sempre a la plaça Major d’Alzira, anar a ca la mare a dinar, poder baixar a la platja un dia d’estiu i ficar en marxa uns plans de vida que havien quedat congelats”. I un últim desig: acabar l’últim concert “molt feliços i amb una gran abraçada”.

Havia de passar

Quan revisa més de deu anys de trajectòria, Artur Martínez encara es resisteix a parlar de l’èxit de La Fúmiga: “La nostra és una història col·lectiva”. No va ser fins poc abans de l’anunci del seu final que van començar a creure en la “transcendència” del grup. “Tant de bo ens haguérem desfet d’aquest complex d’inferioritat i haguérem cregut que això de La Fúmiga anava a volar molt alt. Entendre que a la gent més normal del món com nosaltres també els poden passar coses boniques, no només els passen als grans genis”, apunta.

Al cap i a la fi, l’èxit –sí, l’èxit– de La Fúmiga havia de passar. “El grup ha tingut tots els ingredients per a triomfar. Primer, són una generació que s’ha educat en valencià i són de la comarca més valencianoparlant del País Valencià, la Ribera. Després, tenen formació musical, venen del món dels conservatoris i les societats musicals, en aquest cas de la Societat Musical d'Alzira. Topen amb un dels productors més importants que tenim en el país, com és Mark Dasousa, per fer front a les cançons, i amb una de les oficines més importants de contractació, Pro21. Tot això fa que l'engranatge funcione”, enumera el periodista cultural Vicent Xavier Contrí. “Però per damunt de tot hi ha el grup. Si no hagués sigut un grup de les característiques de La Fúmiga, tan professional, amb aquestes ganes de créixer i, sobretot, amb unes lletres que quallaren entre el públic, amb un espectacle que combina la festa i l'execució musical a la perfecció, no hauria passat”, explica qui és l’autor del llibre La Fúmiga. Havia de passar, recentment publicat per Bromera.

Artur Martínez confessa que, quan va rebre la proposta d’escriure un llibre sobre el grup, va dubtar: “Tota la vida intentant no escoltar alabances o floretes, sobretot perquè nosaltres no les hem sentides com a pròpies, i quan ens proposen fer-nos un llibre vaig pensar, ‘ara que som, rockstars?’. Sort que no vam dir que no, perquè ací estan escrits i guardats tots els records que serveixen per a nosaltres, però també per a la gent que ha sigut part de tot això”.

De fet, Contrí va tindre clar des del principi que volia escriure un llibre “molt coral” amb “una part d'anàlisi sociològica d’allò que és el País Valencià pel que fa a la professionalització de la música en valencià, que es culmina amb formacions com La Fúmiga i Zoo, grups que no només han donat la part artística i musical, sinó que també han fet créixer la indústria al seu voltant”. Parlar, en definitiva, de totes aquelles formacions que “van obrir el pas, van destapar les essències del que seria la música en directe al nostre país, els primers festivals de música en valencià i qui va picar pedra per crear un circuit”.

Serem l’exèrcit que no vol la guerra

Segons remarca el periodista cultural, són tres els elements que expliquen la connexió de La Fúmiga amb un públic molt ampli: els directes, l’ús de les xarxes socials i les lletres de les seues cançons. “Han sigut capaços de crear una teranyina de continguts molt transversals i que agraden. Han sabut captar el moviment feminista, el moviment LGTBI, el públic infantil, nacionalista i reivindicatiu; però després han sigut capaços de cantar a l'amor, a l'autoestima o lluitar contra els problemes que genera la salut mental”, desenvolupa.

Des del punt de vista d’Artur Martínez, el grup ha servit als seus integrants per “tindre la necessitat d’aprendre moltes coses i impartir-nos lliçons a nosaltres mateixos”. Probablement, una de les primeres, aquella que van entendre des de l’inici, va ser assumir el “privilegi del gènere”: “Gràcies a les companyes feministes, vam comprendre que érem onze maromos dalt d’un escenari i que no podíem donar cap lliçó de feminisme, només parlar dels nostres privilegis. És molt important ser conscient d’ells, de l’heteropatriarcat i el masclisme, per saber callar-te la puta boca quan toca, perquè ja anava sent hora que els homes començaren a callar un poc”.

I a l’aprenentatge es va sumar la paraula per a “servir d’altaveu en la defensa de totes les causes que considerem injustes”, amb l’objectiu de “llançar un missatge de manera integradora, que busca convéncer, però que fuig de ser bel·ligerant”. Com a conseqüència, han rebut diverses crítiques que els acusen de no ser prou reivindicatius. “La gent que diu això no ha anat a cap concert de La Fúmiga. És completament fals”, sentencia el vocalista de la banda. Pensa en “una cançó com Mediterrània, que potser era necessària per a mostrar que també som un poble alegre, no només un poble que es passa la vida lluitant contra Monstres i gegants”. Contrí suma Llavors, “una cançó que no pot ser més explícita”, tot i que lamenta que “vivim encara ancorats en l'estereotip que la música en valencià és reivindicativa; però la música en valencià és en valencià i té moltíssims ingredients i sobretot moltíssims estils musicals per a expressar-se”.

Als missatges proclamats davant un micròfon, se sumen les accions. La Fúmiga va cancel·lar aquest estiu la seua participació en diversos festivals, després de conéixer la seua vinculació amb el fons proisraelià KKR. “S’havia de fer una mesura de pressió absoluta i assumirem les conseqüències que els nostres actes hagen tingut”, manifesta el cantant de la banda, que recentment s’ha negat a actuar en un festival a la ciutat de València on “van intentar col·locar una clàusula per no poder llançar cap missatge polític”. En aquest sentit, declara que el final de La Fúmiga suposarà la seua “eixida dels escenaris, però no de l’activisme”. “I menys ara, quan mai imaginàvem que tornarien, quan veiem la força creixent d'un partit com Vox que ve a destruir no sols els valencians sinó a tots aquells que no tinguen privilegis”, sentència.

Cançó que mai s’acaba

“Em preocupa prou pensar en les polítiques i en la intenció d’invisibilitzar, crispar i conflictivitzar a través de la llengua, que és allò que estan fent ara més que mai”, adverteix Martínez, quan pensa que les oportunitats dels nous grups de música en valencià “seran molt poques i alguns grups tiraran la tovallola molt ràpidament”. Això sí, “al poble valencià serà difícil silenciar-lo i aquesta intenció de matar i soterrar una llengua, potser farà que la ràbia canalitzada i col·lectiva els torne a fer fora”, vaticina. Perquè, es mostra segur que, “el fet que verbalitzen de manera tan clara que venen a per la música en valencià, pot generar una reacció molt forta que ja vam viure, quan jo era adolescent, amb grups com Obrint Pas, Aspencat o La Gossa Sorda”.

Precisament, aquest últim grup ha anunciat aquesta mateixa setmana el seu retorn als escenaris per a “defensar casa nostra en esta partida d’escacs en què ens juguem la vida”. També ho ha fet El Diluvi. És per això que, tant Martínez com Contrí, asseguren estar confiats respecte al futur de la música en valencià. “Si parlem de talent, que per a mi ja no és emergent sinó que és completament present, hauríem d'estar molt tranquils perquè tots aquests projectes que neixen de veritat tenen molta més qualitat en els seus inicis que la que hem tingut, i amb tots els respectes, nosaltres i els grups que han arribat a ser part de la història de la música del País Valencià”, diu el vocalista de La Fúmiga.

“Ens vam preguntar què passaria quan s'acabà Obrint Pas, quan s'acabà Aspencat, quan s'acabà Zoo i ara que s'acaba La Fúmiga. Jo crec que vindran altres grups, perquè el públic d'aquest país necessita grups per a passar-s’ho bé i més en un moment en el qual la nostra llengua està perseguida i tenim dubtes sobre el futur més immediat. Hi ha una pedrera molt bèstia”, agrega el periodista cultural, que remarca “la necessitat de generar un circuit per a les bandes no tan punteres més enllà del múscul de determinades bandes de música en valencià als grans festivals d’iniciativa privada”.

Finals

A un any d’acomiadar-se dels escenaris, per a Vicent Xavier Contrí, La Fúmiga deixa “grans cançons” i, principalment, “crea un precedent molt fort de professionalització”: “Ells han sigut conscients que, si vols ser un grup professional, has de ser professional a tots els nivells i no pots buscar la precarització en determinats components que envolten el grup. Els grups que vinguen darrere haurien de tindre clar que per a triomfar, has de ser sostenible tu, però també tots aquells que t’acompanyen en el projecte musical. I crec que hi ha pistes suficients a aquest respecte per a entendre el futur de la música en valencià”.

Per la seua banda, a Artur Martínez li agradaria que el llegat de La Fúmiga fera palés que “la música de carrer, la música de banda, la més representativa de la cultura popular, pot arribar als grans escenaris i als grans festivals, pot ser absolutament mainstream, respectada i volguda”. I, recordant allò que va dir el monet, pujar per última vegada als escenaris de la mateixa manera que ho han estat fent durant més d’una dècada: sent feliços. I és que ja ho havíem avisat a la seua cançó Finals: “Hem arribat al final / I que açò no ens faça mal / És la millor de tantíssimes victòries / Clar que ens trobaré a faltar (...) Podríem fer un drama, però no”.

Després d’anys de planificar l’acomiadament, ja és oficial. Ja és definitiu. Tot s’acaba. La Fúmiga tancarà la seua última gira amb tres concerts: al juliol, durant les festes de Sant Bernat d'Alzira, la seua ciutat; el 17 d'octubre, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i el 24 del mateix mes al Roig Arena de València. Aquests dues últimes dates han esgotat les entrades en menys d’una hora. “En aquest concert d’acomiadament volem retre homenatge a tots els projectes que van vindre abans que nosaltres. Estem un poc cagats i, tot i que mai hem sigut ambiciosos, no et negaré que ens faria molta il·lusió que eixe dia 18.000 persones cantaren amb nosaltres per última vegada. Si no passa, no ens canviarà la vida, però si passa ens farà molt feliços”, reconeix. Havia de passar, i... ja ha passat.

“El seu és un model que no té data de caducitat, perquè sempre estarà entre nosaltres”, va assenyalar aquest dimecres Nel·lo Pelliser en rebre el premi extraordinari amb motiu del centenari del naixement de Vicent Ventura, durant l'acte de lliurament dels guardons que porten el nom del periodista i polític valencià celebrat al centre cultural La Nau de la Universitat de València. Responsable de l'antologia d'articles Vicent Ventura, periodisme contracorrent, recentent publicada per la Universitat d'Alacant, Pellisser ha classificat i estudiat els milers d'exemples del treball en diversos mitjans de comunicacvió de Ventura (Castelló de la Plana, 1924 - València, 1998), a qui va qualificar com “una de les grans figures periodístiques valencianes de la segona meitat del segle XX”.

L’Aula Magna del Centre Cultural La Nau va acollir l’acte de lliurament del XXVI Premi Vicent Ventura, que enguany ha recaigut en la pedagoga i escriptora Mercé Viana, la revista Camacuc i el professor i periodista Nel·lo Pellisser. Aquest reconeixement, instaurat per la Universitat de València el 1998, any de la mort del periodista valencià, s’atorga a persones o col·lectius que s’han distingit per la seua trajectòria cívica i de compromís amb la nostra cultura i la nostra llengua. El Premi Centenari Vicent Ventura volia, a més a més, commemorar que el 26 d’abril de 2024 es van complir cent anys del naixement d’aquest periodista vocacional i home d'acció en defensa de les llibertats democràtiques i del valencianisme polític.

El jurat està format per representants de la Universitat de València, la Universitat Jaume I, CCOO, Intersindical Valenciana, UGT, la Unió Llauradora i Ramadera, la Unió de Periodistes Valencians i per persones que varen mantindre una estreta relació amb Ventura, com ara els professors Ramon Lapiedra i Àngel Llàcer, el filòleg Vicent Pitarch, l’escriptor Alfons Cervera, la periodista Rosa Solbes o l’assagista Francesc Pérez Moragon.

En un acte presidit per les vicerectores de la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló, Ester Alba i Carmen Lázaro, respectivament, Anna Aguilar, neboda de Ventura i membre del jurat, va fer un repàs a les activitats organitzades amb motiu del centenari, que va definir com “una celebració més cívica que oficial”.

Presentada per l'escriptor Alfons Cervera, que va llegir un dels poemes de l'autora, Mercé Viana, en rebre el premi, es va referir al seu compromis amb “una escola cooperativa, democràtica i en valencià”, la seua vinculació a la pedagogía Freinet i el seu treball en l'àmbit de la literatura infantil.

Álvaro Pons, conegut estudiós del cómic, va revisar les quatre dècades d'activitat de la revista Camacuc, que no sols ha estat capaç de mantenir una proposta d'historieta gràfica en valencia, sinó que ha reivindicat, d'una banda, la història de València com a capital del tebeo en els anys 50 i 60 del segle XX i, d'altra banda, ha incorporat, a partir de la nova escola valenciana del còmic, autors com Micharmunt, Sento, Manel Gimeno i molts altres, en el que va descriure com “el passat, present i futur del còmic valencià”. Després de recordar que la revista, amb seu a Paiporta, ha estat víctima de la catàstrofe de la DANA del 29 d'octubre, Pons va conclure: “Tot el món estima Camacuc, perquè és un exemple d'amor”. Els responsables de la publicació, Joan Escribà, pare i fill, van recordar els col·laboradors i subscriptors que han fet possible la revista i van garantir que estan i estaran encara molt de temps al servei dels xiquets i xiquetes, els seus lectors, no sense deixar de fer referència a la DANA i l'actuació de l'actual president de la Generalitat, de qui en van demanar la dimissió.

Finalment, presentat per Francesc Pérez Moragon, que va recomanar la lectura de l'antologia d'articles de Ventura publicada per Nel·lo Pellisser, plena de descobriments, el premiat amb motiu del centenari va assenyalar que ha fet amb Ventura el que ja havia fet amb altres figures valencianes com Martí Domínguez i Barberà, Joan Fuster o Carles Salvador.

Nel·lo Pelliser és professor titular de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat de València. Entre 1989 i 2012 va exercir de periodista en premsa (La Vanguardia, El Temps, Mediterráneo-delegació València, Diari de Barcelona, El Observador, El Mundo), ràdio (Ràdio 9) i televisió (Canal 9-RTVV), activitat que va compaginar amb la docència com a professor associat de Comunicació Audiovisual entre 1995 i 2012. Els seus darrers treballs publicats en forma de llibre són l’antologia d’articles Vicent Ventura, periodisme contracorrent (2024) i la co-edició de Géneros (Meta) literarios digitales y creación audiovisual. Aplicaciones educativas y profesionales (2024). Altres treballs anteriors són Martí Domínguez i Barberà: la passió per la paraula (2004), El solc de l’escriptura: anàlisi del discurs periodístic de Martí Domínguez Barberà (2011) i Las comisiones parlamentarias de investigación: El accidente de la Línea 1 (2019). Com a guionista ha intervingut en diversos documentals, com Ser Joan Fuster (2008), Carles Salvador, la llarga vida de les paraules (2012) i Fuster i la meua família (2022), entre altres.

Mercé Viana és mestra i llicenciada en Filosofia i Ciències de l'Educació. Ha treballat en tots els nivells educatius des d’Educació infantil fins a la Universitat, així com en la formació del professorat en exercici. Actualment es dedica a la creació literària. L’Agència de Lectura d’Alfafar (Parc Alcosa) porta el seu nom. Ha estat guardonada amb diversos premis d’Innovació Educativa de la Conselleria de Cultura, dues beques literàries de la Diputació de València i diferents premis literaris. Ha rebut reconeixements com ara l'homenatge de la Fundació Bromera per al Foment de la lectura (2018), la Lletra Lila de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, (2018), el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes (2019), l'homenatge Guaix, (2021, Escola Valenciana); o el de Bibliotecària d’Honor pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana el 2024. Té publicades més de cent obres de literatura infantil, juvenil i poesia, així com més de seixanta treballs de caire pedagògic entre llibres, quaderns i articles. Ha sigut directora de la revista pedagògica Espais Didàctics i vocal de la junta directiva de l'Associació d'Escripors en Llengua Catalana.

Camacuc és una revista infantil en valencià publicada per l’editorial homònima des de l’any 1984. Composta sobretot per historietes gràfiques, s’edita amb la intenció de difondre i normalitzar el valencià oferint lectures en format de còmic de la mà dels millors dibuixants del País Valencià. La publicació està present en els col·legis, instituts, biblioteques i cases particulars. Es finança a través de subscripció i publicitat, i té una periodicitat bimensual. Compta amb un fons editorial de llibres de la mateixa editorial. Des de l’any 2000 i durant quinze anys publicà una versió en aranès sota el títol d’Era Garbèra, amb 800 subscriptors que s’afegeixen als 1.000 que ja tenia l’edició en valencià.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) publica el llibre Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. La presentació de l’obra se dilluns 14 d’abril a les 18.30 h en el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València. Hi participaran la presidenta de l’Acadèmia, Verònica Cantó, la vicepresidenta de la Unió de Periodistes Valencians, Violeta Tena, l’autor del llibre i el periodista Adolf Beltran.

A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor de llibre reconstruïx la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià (Castelló de la Plana, 1924 - València, 1998). Pérez Moragón compleix així amb «el deure civil de memòria» cap a un valencià especialment «memorable per una dedicació llarga i sense recompensa a la modernització cultural, social i econòmica del país, la plena recuperació de l’ús social del valencià, la instauració d’un règim de llibertats a Espanya, la construcció d’un sistema europeu democràtic i pacífic i, en definitiva, a bastir una sèrie d’esperances que tenen ara plena vigència», tal com expressa en la introducció.

Això no obstant, la intenció de l’autor no és fer exactament un recorregut per la vida de Ventura, encara que es completa amb una cronologia una mica detallada. «He obert el llibre amb unes anotacions documentades en què no falten apreciacions personals meues, més pròpies d’una interpretació que d’una biografia estricta», indica l’estudiós d’un dels fundadors del Partit Socialista del País València, i també impulsor de Publipress, l’empresa que innovaria en gran mesura els llenguatges publicitaris a València i que va reservar un espai per a la creació de revistes o diaris en valencià.

Els escenaris d’una vida

L’àlbum de fotos, construït a partir de documents i fotografies que conservava la neboda de Ventura, Anna Aguilar Ventura, està organitzat en quatre capítols d’imatges amb textos introductoris. «Amb les imatges he pretés contextualitzar la narració posant-hi escenaris», explica l’autor. El primer capítol està dedicat a la família. «En la vida de Vicent Ventura, el cercle familiar, més o menys gran, tingué sempre una influència decisiva», recorda Pérez Moragón. El segon capítol repassa l’activitat professional de Ventura, el lector trobarà fotografies dels seus inicis com a aprenent en la Unión Naval de Levante, del seu pas per les redaccions de les publicacions del Movimiento, com ara Jornada, Levante, Mediterráneo i Ràdio Nacional de València, i de la posada en marxa de Publipress. Les amistats és el nom del  tercer capítol de l’àlbum fotogràfic seleccionat per l’autor. «Els seus amics, digué en moltes ocasions Ventura, foren les seues universitats. Els amics li alimentaren la insaciable curiositat intel·lectual, pròpia de l’autodidacta forçat que havia estat i fou sempre», remarca l’autor de llibre. Hi apareixen fotografies amb Joan Fuster, Josep Pla, Josep Espasa, Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Andreu Alfaro, Doro Balaguer, Manuel Sanchis Guarner i Xavier Marco, entre altres. L’últim capítol mostra instantànies de la seua trajectòria política, que Pérez Moragón resumix com «de clara i permanent arrel ètica i de solidaritat amb les classes desvalgudes, que li costà disgustos, persecucions i diners».

En les últimes pàgines, el lector trobarà una llarga relació dels articles periodístics signats per Vicent Ventura —des dels anys seixanta fins als noranta del segle passat— que es conserven en el conjunt d’arxivadors que formen el fons documental donat per Anna Aguilar a la Biblioteca Valenciana la tardor del 2023. Els articles seleccionats pertanyen, principalment, a les capçaleres de l’Avui, Canigó, Cartelera Turia, Cuadernos para el Diálogo, Diario 16, Diario de Valencia, El País, Hoja del Lunes, La Vanguardia Española, Levante, L’Espill, Noticias al Día i Valencia Fruits.

Una exposició que s'inaugura aquest dimecres organitzada per la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i el vicerectorat d'Investigació, amb el títol Maria Beneyto, gresol d’escriptura femenina i feminista, pretén fer, amb motiu de la conmemoració de l'any dedicat a l'autora, un pas més en l’intent de situar l’obra d’aquesta escriptora valenciana en el lloc que hauria d’ocupar en les literatures catalana i espanyola contemporànies. L'exposició homenatge, en la sala Duc de Calàbria de la Biblioteca Històrica del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, vol recordar el trajecte creatiu de l’escriptora més important de la postguerra valenciana i una de les dones de lletres fonamentals de la literatura contemporània, que va publicar poesia i narrativa, va escriure tant en valencià com en castellà i va excel·lir en totes dues llengües, així com en els diversos gèneres que va conrear en la seua obra.

Segons que ha assenyalat la Universitat de València en un comunicat: “Amb aquesta exposició, a més de manifestar una vegada més el compromís amb la difusió del patrimoni bibliogràfic que conserva i el suport a la cultura valenciana, la Biblioteca Històrica aspira també a impulsar i enfortir la figura de les dones. Entre les peces exposades, s'inclou una selecció de més de quinze obres que posen de manifest la importància de la literatura escrita per dones valencianes des del segle XV fins a principis del segle XX. Són noms de dones que, en la seua època, van destacar per la perícia i la intel·ligència i van marcar la diferència. Noms que, no obstant això, a penes són coneguts, malgrat la seua rellevància en la història valenciana. Sor Isabel de Villena (1430-1490), Tecla de Borja (1435-1459), Isabel Suaris (1440-1490), sor Francesca de Jesús (1498-1557), la impressora Jerònima Galès (?-1587), Maria Egual (1665-1735), Manuela Agnès Rausell (1839-1918), Magdalena Garcia Bravo (1862-1891) o Maria Ibars i Ibars (1892-1965) són només una mostra de grans dones, la labor de les quals roman en l'anonimat”.

Així, l'exposició, comissariada per Josep Ballester, s’estructura al voltant de quatre àmbits: els antecedents d’escriptores valencianes que en certa manera formen part de la seua genealogia femenina, estructurades en la línia del temps que va del segle XV al principi del segle XX; les lectures, referències i aspectes socioculturals dels quals és espill la seua obra; el llibre més emlemàtic de Maria Benyeto, La dona forta, com una de les novel·les més interessants dels anys seixanta en l’àmbit de la literatura catalana (que planteja el tema de l'emancipació femenina i tota una sèrie de situacions que giren a l'entorn de la dona en una societat canviant), i la rellevant trajectòria de l'autora en les nostres lletres, distingida sovint amb notables reconeixements.

La Universitat de València fa aquest resum de la trajectòria de l'escriptora: “L’obra poètica de Maria Beneyto (València, l’Horta, 1920-2011) va irrompre amb força en el gris panorama de la literatura valenciana de la dècada dels cinquanta. Així, l’any 1952 publica Altra veu a l’editorial de Xavier Casp i Miquel Adlert, llibre que va rebre la menció honorífica del premi Joaquim Folguera dels Jocs Florals de la llengua catalana de 1953, celebrats a Caracas. Aquest mateix any trau a la llum Eva en el tiempo. Amb Criatura múltiple (1954) va guanyar el premi València de poesia. El 1956 Torre publica Ratlles a l’aire, que amb posterioritat obté el premi Ciutat de Barcelona. En tenir un cert èxit, l’editorial Pharos en tragué una segona edició el 1958. Ja en la dècada dels setanta publica, a Caracas, El agua que rodea la isla i el 1976 guanya el premi Ausiàs March amb Vidre ferit de sang (1977).

Després d’un llarg període de silenci públic de gairebé quinze anys, Maria Beneyto trenca i ix del seu «exili interior», tal com ella l’anomenava, i en la dècada dels noranta inicia una nova trajectòria literària. A més, a part de diverses antologies i reedicions de l’obra, va publicar entre d'altres Després de soterrada la tendresa (1993), Hojas para algun día de noviembre (1993), Para desconocer la primavera (1994), Elegies de pedra trencadissa (1997), El mar, desde la playa (1999), Balneario (2000) i Bressoleig a l'insomni de la ira (2003). En definitiva, una important eclosió creativa, no sols en quantitat sinó també i, sobretot, en qualitat“.

Ara que ha mort, pense que fa més de cinquanta anys que el vaig conèixer. Cap al principi de 1972, quan amb vint-i-tres anys jo dirigia a les palpentes la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i anava a Sueca cada setmana, preferentment dilluns, a repassar amb Joan Fuster articles fets o articles a fer: a encarregar a experts o a perpetrar-ne, amb més o menys fortuna, a les oficines del carrer d'Isabel la Catòlica. De tota manera, si erràvem en l'escriptura del paper, el llegia i esmenava després. Ell era la garantia suprema —i anònima per als lectors, per òbvies raons de cautela política del propietari, en aquella operació. 

Una mica després del migdia, jo havia arribat al número 10 del carrer de Sant Josep on el propietari m'esperava. Anàvem a dinar, quasi sempre al Bar Capri, i quan estàvem prenent el cafè arribava Palàcios i en demanava un per a ell. Després, excepte unes setmanes en què Fuster decidí seguir consells mèdics i fer un passeig higiènic, carrer del Sequial amunt, cap a l'Estació de Renfe, i tornar, carrer del Sequial avall, fins que entràvem els tres a casa de Fuster —més o menys fresca a l'estiu, irremissiblement humida i gelada a l'hivern— i xarràvem una estona. A continuació, Palàcios se n'anava a sa casa i Fuster i jo empreníem la faena. “I Palàcios, a què es dedica?”, li vaig preguntar un dia. La resposta vingué en forma de fraseologisme, com de vegades podies esperar de Fuster: “Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de Cap d'Any”.

Devia haver estat cert, però ja no ho era, perquè als trenta-quatre anys, després de traduccions fetes o signades per ells dos, Palàcios començava a entrar en operacions literàries i editorials. Probablement més laborioses i intel·ligents que productives econòmicament, per a ell. Per exemple, l'edició dels quatre volumots d'actes del Primer Congrés d'Història del País Valencià, celebrat el 1971. 

Abans l'havia llegit. En l'eixutesa econòmica de la meua adolescència, no m'era gens fàcil comprar lectures que em poguessen interessar. Un dia vaig entrar a la Llibreria Ausiàs March —no sé si el rètol duia accent o no— i Antoni Beneyto, dit després Antoni Mestre, o Frederic Martí em van vendre Les quatre estacions, llibre de poemes amb què Josep Palàcios havia guanyat el Premi València de Literatura i que tenia un preu assequible per a les meues tristes butxaques. Després vaig sentir com en els sempre fraterns i benintencionats cercles de la literatura local, que només en això s'assembla a altres literatures més il·lustres, es comentava que Joan Fuster havia escrit aquells poemes. Bé, per la mateixa època, també deien que Fuster havia escrit les primeres cançons de Raimon. Les dues especulacions eren falses. 

A partir de 1972, com que jo visitava setmanalment Fuster per treballar amb ell, vaig parlar sovint amb Palàcios, i des del principi ens uní un sentiment de simpatia mútua. Ara, aquest sentiment tardà molt a manifestar-se de manera explícita, perquè sempre o quasi sempre que coincidíem era en companyia del nostre admirat amic, que per raons ben imaginables duia el pes de les converses o en suscitava els temes. 

Entre Palàcios i jo, per tant, no hi hagué moltes converses, al principi. Després n'hi ha hagut més. Moltíssimes. Però ja al començament, parlàvem sovint de llibres, de les seues recerques a llibreries de vell, que Fuster practicava menys que abans però que Palàcios mantenia amb un cert entusiasme i amb una habilitat --pretesa o autèntica-- de regateig amb els venedors, que ni Fuster ni jo fórem capaços de practicar mai. 

Parlàvem també d'alguna compra escadussera que jo feia en el mateix sector comercial, d'autors i de títols, de petites precisions bibliogràfiques, de la col·lecció de facsímils Lletra Menuda, que fou una de les primeres intervencions de Palàcios en l'edició material de llibres, quan hagué de demanar tipus mòbils de plom a una impremta de Cullera per fer imprimir les cobertes dels llibrets. 

Parlàvem especialment dels llibres com a objectes, com a producte físic ben elaborat, amb exigència. Del contingut parlàvem poc, perquè no eren llibres de creació literària, per a llegir, patir o esbargir-se. Eren llibres de consulta. Curiositats. Tots dos teníem, i Fuster no diguem!, una tendència clara per les lectures anacròniques, en les quals potser buscàvem, de vegades, alguna lliçó moral. Montaigne per al més vell, Laurence Sterne per al següent, Dickens per a mi, més jove que Palàcios només deu anys, com recordàvem sovint.

Era llavors quan Fuster i Palàcios tenien contacte amb les Arts Gràfiques Soler, per a les quals prepararen algunes edicions. Segons ells, l'antiga Tipografía Moderna havia après molt del pas per València de Manuel Altolaguirre, durant la darrera guerra civil espanyola. 

I Palàcios descobrí els misteris de la composició, la paginació i altres meravelles que m'havien atret d'adolescent fabricant amb Rodolf Sirera algunes revistes. I entengué el disseny tipogràfic com una disciplina tan exigent com la literària, que ell practicava amb una tenacitat incansable, sempre insatisfeta dels resultats. 

En conseqüència, s'endinsà en les velles edicions admirables de Giambattista Bodoni, que potser va conèixer a través de Vicent Raga i que potser van ser rellançades llavors com a model per una revista italiana contemporània que marcà un canvi de perspectives i que Palàcios seguia amb interès. 

Ens véiem mentrestant a València, perquè no em calia anar a Sueca tan sovint, quan per casualitat vaig trobar en una llibreria Devastació, un llibre que encetava una giragonsa en la prosa literària de l'escriptor ara desaparegut. Se'm descobrí una nova faceta de Palàcios. I ell mateix em diria que havia escrit aquell llibre pel seu compte i, quan el tenia llest, l'havia passat a Fuster, que li manifestà una sorpresa admirativa, matisada amb la ironia habitual. Si fa no fa li digué: “I això ho has fet tu?”. 

Era l'inici d'un seguit d'escrits que vaig anar coneixent a mesura que eixien de la impremta o, de vegades, abans. El seu procés d'escriptura era tortuós i difícil. Te'n parlava com qui confessa un crim imperdonable que ell mateix s'alegrava de cometre.

En els darrers anys de Fuster, ell el duia en cotxe a les tertúlies amb Ventura, Richart, Doro Balaguer, Josep Iborra i alguns altres. Continuàvem veient-nos. I l'amistat es va mantenir després de la mort de Fuster, el 1992. 

I durant una època les converses directes, sense telèfon pel mig, es feren regular durant una sèrie de números de la revista Caràcters, en la seua segona època. Ell en dirigia el disseny, a la impremta de Lluís Palàcios, el seu cosí, i jo col·laborava professionalment en l'edició. L'operació solia durar dos dies. Començàvem a última hora del matí, d'acord amb costums noctàmbuls que ell podia permetre's i jo havia abandonat feia anys. Anàvem a dinar i tornàvem a la faena fins que Pep Aranda decidia que la seua jornada laboral havia acabat. Ens treia proves i encara Palàcios se les remirava de nit i introduïa variacions que semblaven capritxoses però no ho eren.

A més del disseny, Palàcios fabricava in situ una mena de vinyeta amb lletres i altres signes tipogràfics, recargolada i voluntàriament enigmàtica, d'acord amb l'anacronisme de què he parlat i que probablement ens havia fet coincidir en lectures i aficions. En alguna va posar, als cantons del rectangle que tancava el joc de lletres, les seues inicials (JPM) i les meues (FMP). El divertien, i a mi, aquestes maniobres, com quan escrivia JF (per Joan Fuster) i JP (per Josep Palàcios).

Jo no sabria adoptar una altra fórmula, en parlar sobre l'obra de Palàcios i sobre la seua personalitat, que la marcada per dos signes: el de l'admiració i el de l'amistat. El seu és per a mi un record enjogassat i irònic, el d'un home que es fabricava la personalitat en el seu interior, en un diàleg continuat amb si mateix, de vegades angoixat, a l'interior del domicili matrimonial del carrer del Pou que jo encara vaig conèixer amb el nom d'un o altre tradicionalista il·lustre, no sé ara si Honorio Maura. 

Feia anys que no parlàvem. Ell havia anat recloent-se. Jo, també. Però estic segur que de tant en tant, quan sone el telèfon, o jo pense comunicar a algú una idea passablement divertida, em vindrà a la memòria la seua veu: “Home, don Paco!”. Com em ve la de Burguera dient “Hola, tocaio”. 

Que molta gent llegesca els papers de Palàcios. Jo ara n'agafaré el que isca, a l’atzar, i em submergiré en la trista i melangiosa labor de repassar-lo. Qui sap si Alfabet. 

El escritor y editor valenciano Josep Palàcios ha fallecido a los 87 años de edad. Nacido en Sueca en 1938 fue “uno de los principales escritores y editores del siglo XX, con una obra muy extensa” y también era heredero del ensayista Joan Fuster.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha lamentado “profundamente” la muerte de una persona a la que ha definido como “un hombre discreto que engrandecía nuestra literatura y país”.

Palàcios ha sido un escritor y editor con una obra “muy extensa”, señala la Institució Alfons el Magnànim de la Diputación de València. En 1958, ganó el premio València de Literatura-Poesía con 'Les quatre estacions'.

En el año 1981, publicó las narraciones de 'Ocells miralls'. junto con Manuel Boix, y ese año obtuvo el premio de Crítica del País Valenciano con el poemario 'Devastació'. En 1982, publicó de nuevo con Manuel Boix el ensayo 'Acròstic'.

Unos años después, en 1990, escribió la narración 'AlfaBet', con la que obtuvo el Premi de la Crítica Serra d'Or, y en 1991 el 'Tríptic de Tirant lo Blanc' con el que ganó el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de Teatre.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana destaca que la obra de Palàcios es “rigurosa, hermética y muy medida”. Así, tras un “periodo de silencio”, el escritor no publicó más títulos hasta el año 2009, cuando lanzó el largo poema 'Un nu', de 165 páginas. En 2013, año de su 75 aniversario, apareció en dos volúmenes parte de su obra, reunida bajo el título de 'La imatge'.

Como traductor, trasladó al catalán, en colaboración con Joan Fuster, títulos de Albert Camus como 'El mite de Sísif' (1965), 'L'exili i el regne' (1986) o 'L'home revoltat' (1986). También tradujo al castellano textos del mismo Fuster, como 'Nosotros los valencianos' (1967) o 'Rebeldes y heterodoxos' (1972).

Reeditó, junto con Antoni Furió, la 'Obra completa' de Joan Fuster, que se publicó en tres volúmenes entre 2002 y 2012.

Amb motiu del comerç marítim, el Consell de València va promoure la creació d’un moll davant d’un embarcador de fusta feble que es destruïa en cada tempesta que sotjava ciutat. Amb això, va nàixer el moll de Güelda el 1698, encunyat per Tomàs Güelda, i el que es considera actualment el primer port de la metròpoli valenciana.

La raó és que fa relativament poc es va descobrir aquesta obra del segle XVII, concretament el 2002 quan es duien a terme unes tasques de construcció d’un aparcament subterrani municipal, al carrer del Doctor José Juan Dómine. Els arqueòlegs del Servei d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) van haver d’extraure 37 metres d’estructura sota l’aigua, d’uns tres metres d’amplària i dos de llargària: “La fusta ha hagut de sotmetre’s a un procés de liofilització per a conservar el material, perquè, una vegada que es trau de l’aigua, perd la humitat. Es va poder substituir l’aigua per resines per a evitar la deshidratació”, puntualitza la cap del SIAM, Pepa Pascual. Una altra de les peces trobades van ser unes pedres que s’usaven com a passeig marítim i que també feien servir els vaixells per a descarregar: “Se sap que les pedres es van usar per a refer parts de la muralla de la Guerra del Francés”.

Pascual ha acompanyat aquest mitjà en el recorregut de la mostra i en l’explicació de cada vitrina i materials trobats en els 75 anys d’història recollits pel Servei d’Arqueologia. En la primera sala de l’enclavament arqueològic, un eix cronològic mostra els antecedents a la creació del SIAM; concretament entre el 1890 i el 1945, any en què es va crear la Comissió Local d’Excavacions Arqueològiques de la ciutat de València, i tres anys més tard, va nàixer el SIAM, a les mans del comissari José Llorca Rodríguez. “A partir dels anys 80, s’introdueix una metodologia especial que busca documentar i veure l’evolució de la ciutat, i no tant trobar tresors”, explica la cap d’aquest servei municipal.

Així mateix, en aquesta primera presa de contacte amb l’exposició, els membres del SIAM han volgut plasmar a partir dels anys 2000 tots els seus treballs en forma d’una presentació digitalitzada i automatitzada. “Els comissaris Pau Armengol i Isabel García Villanueva són els que han donat forma al projecte”, destaca. Preguntada pel nombre de membres del SIAM que han fet possible aquesta tasca d’investigació, la cap del servei explica que són tres arqueòlegs, un tècnic de gestió de patrimoni i una auxiliar, i que no solament es dediquen a les excavacions, sinó que també fan publicacions: “Hem elaborat una petita biblioteca, perquè és important la divulgació d’aquest camp, perquè la gent el comprenga”.

La mostra, com passa en les excavacions, s’ha muntat seguint els períodes històrics –des de la modernitat com la capa més pròxima fins a l’època romana com a final del recorregut–, un retorn als inicis de la humanitat i les formes de socialització plasmades en els diferents usos que es feien de materials com el bronze, la fusta o la ceràmica. A partir del 81, el SIAM inicia la seua segona fase, que perdura fins hui: “Hem triat cinc peces emblemàtiques que representen cada etapa cronològica com la gerra d’època ibèrica coneguda com la del ‘cicle de la vida’ (naixement i creixement de l’espècie humana)”, subratlla. A més, Pascual afig que una de les poques figures de bronze que conserven és un “mim menut”, perquè “el metall es desfà en el subsol de València per tal com és una terra calcària”.

Encara que les monedes, tant d’or com de plata, eren el més preuat entre els comerciants i els civils, hi ha centenars d’objectes que també són valuosos en l’àmbit científic i permeten traçar un esquema sobre com vivien les civilitzacions passades. “No importen només els tresors, sinó que qualsevol fragment trobat és crucial, perquè ens dona informació de com vivia la gent”, insisteix Pascual, mentre assenyala un expositor sobre el patrimoni de la Guerra Civil amb una làpida d’una monja del 1898, relacionada amb el monestir de Sant Julià, un altar portàtil en què vivien amagats en la part subterrània del molí de Sant Miquel, i cartes de soldats que van estar en el front de la guerra.

Com a última fase de les excavacions, des del SIAM han dedicat una sala per a representar una habitació de l’època romana decorada amb pintures murals i un mosaic fragmentat, que simbolitza la musa Terpsícore, trobat en unes excavacions fetes el 1987 i el 1990 les Corts Valencianes i que estava guardat en el depòsit del Servei d’Arqueologia: “S’ha intentat restaurar-ho, però hi ha parts que no s’han trobat. Cada franja representa un personatge femení amb una descripció en grec i una figura que descriu cada part de l’Imperi romà. El cocodril fa referència a Egipte i l’elefant, a l’Índia”, subratlla Pascual. L'exposició estarà oberta fins al 29 de juny de 2025 a la Sala Municipal d'Exposicions de l'Ajuntament de València, al carrer Arquebisbe Mayoral, 1. 

La seua carrera artística va començar en solitari. Pichi (Juan Antonio Sánchez) i Avo (Álvaro Hernández) es van conéixer al començament d’aquest segle, però no van ajuntar els seus camins fins al 2007, moment en què van començar una cerca incessant d’un estil propi. El 2020, van decidir muntar el seu propi estudi en la localitat de Manises, punt de trobada que els va permetre expandir la seua llibertat de creació i treballar en més d’una obra alhora.

Llicenciats en Belles Arts i Disseny, sempre van apostar per l’espai urbà, creant una sinergia entre la història antiga i la vida moderna, un retorn al passat a través d’esprais i aerosols que caracteritzen les pintades contemporànies conegudes com a grafits.

Ara, el duo valencià ha complit el seu desig de plasmar en una antologia de 336 pàgines l’evolució del seu treball, i especialment aquesta part creativa que no s’aprecia en l’espai públic: “Hem volgut tindre un diari visual que recopilara tot el que hem fet fins al moment, i ensenyar també les obres originades en l’estudi, com l’escultura o els quadres”, expliquen.

Our Odyssey va nàixer després del resultat de més d’un any i mig de treball amb l’equip directiu i artístic. La picada d’ullet al clàssic d’Homer al·ludeix als seus continus periples en més de 25 ciutats nord-americanes i europees en què han deixat el seu propi segell creatiu en l’última dècada. Ells mateixos conten que el títol naix arran de diversos debats en què arriben a la conclusió que la seua temàtica naix principalment d’aquesta al·legoria que plasmen a la manera contemporània i que evoca aquest ardu recorregut dels textos clàssics amb el recorregut artístic: “Et trobes amb molts problemes i situacions i casualment l’Odissea són deu anys d’anada, els que hem creat, i deu més de tornada, que desitgem en un futur. Era una cosa molt relacionada i bonica d’esmentar”.

Encara que en el catàleg figuren 300 il·lustracions a color, els artistes expliquen que ha sigut “dur” triar quines havien d’aparéixer i quines s’excloïen. “Hem hagut de tirar del criteri i del gust, perquè era impossible abastar tot el que hem fet. Seria un llibre massa extens”. I afigen que, malgrat això, s’hi reflecteix l’evolució i la direcció creativa que han construït al llarg d’aquests anys.

“Totes les obres tenen una història darrere”

Cap racó per a plasmar el seu art s’ha triat debades. Crear el disseny de la falla de la plaça de l’Ajuntament de València el 2019, passar l’oceà per a pujar a una bastida a Toronto (el Canadà) o presentar Diaspasis, una línia de treball transgressora entre el carrer i les galeries d’art usant materials com ara marbre, algeps o acrílic i oli, han sigut algunes de les seues gestes per a “recordar-nos d’on partim” a través de l’street art.

“Per a nosaltres és important l’impacte sociocultural que poden tindre les nostres intervencions en determinats llocs o posar un punt de color a ciutats que són molt grises”, explica Pichi. A això, Avo suma una altra visió: “Venim del grafit i hi ha una part d’això que t’empeny a estar a tot arreu. Quan vam començar, volíem estar en tots els llocs i, a mesura hem crescut des del punt de vista artístic, ens hem fet més selectes”.

Tant Pichi com Avo veuen impossible destacar cinc obres per damunt de la resta. “Totes tenen una història darrere. Seria injust oblidar les altres”, confessen, i afigen que tindre un llibre físic és una cosa material que et fa “recordar els moments més bonics i mostrar el treball interior”.

Preguntats si alguna vegada s’han vist en l’obligació de paralitzar algun projecte, els artistes sentencien: “Les obres de forma romàntica mai estan acabades. L’espai públic et força a acabar-les”.

El catàleg, llançat amb la direcció editorial i d’art d’Antonio García Mora i Ángel Sanz Correa, estarà disponible pròximament a Amèrica del Nord, i avancen que faran una firma al final de novembre o el començament de desembre en Wynwood Walls, un museu d’art modern a la ciutat de Miami. A Espanya, l’edició ja està disponible tant en les llibreries com en la pàgina mateixa dels artistes.

Tornar al passat des de l’‘street art’

El duo agraeix el treball dels cinc integrants de l’equip que conviuen amb ells en l’estudi, encarregant-se de l’arquitectura i els models 3D, així com de la part directiva i creativa que ha permés tirar avant aquest projecte: “Hem confiat plenament en ells i hi hem connectat des d’un principi. Hem aconseguit un bon resultat. En aquests treballs necessitem gent més vàlida que nosaltres”.

Així mateix, els creadors anhelen que els espectadors se sorprenguen amb l’antologia i valoren les hores invertides en el projecte. “Volem realçar la cultura clàssica i recordar-nos d’on venim; i que la gent aprecie el grafit i no el veja com una cosa perjudicial. Hi ha milers d’artistes que han desenvolupat la seua carrera amb aquest art”.

El pròxim 7 de novembre, a les 19.30, la llibreria Bartleby obrirà les portes a la firma de llibres dels artistes valencians, mentre que a Madrid, PichiAvo es reuniran en la llibreria Grant, situada en el barri popular de Lavapiés, divendres que ve dia 25 a les 19.00.

En les seues obres, tant en espais privats com públics, intenten que aquesta essència peculiar que fusiona el tradicional amb el més modern no desaparega. Rostres grecoromans adornats amb colors vius creen una paradoxa i un món que, segons el duet, es “realimenta”. Sense l’existència de l’un, no podria sostindre’s l’altre, i viceversa.

“El decisivo trabajo que ha desempeñado desde su creación en 1943 y el alto nivel artístico que siempre ha mantenido, tanto en la interpretación de ópera como de repertorio sinfónico” es el motivo por el que el Consell Rector de Amics de l’Òpera i de les Arts de la Comunitat Valenciana (AOA), que preside Manuel Muñoz, ha acordado por unanimidad otorgar a la Orquesta de València su Premio Honorífico. Un galardón entregado este viernes durante una gala en el Palau de les Arts de Valencia.

La Orquesta de València, cuyo director titular y artístico es Alexander Liebreich, fue fundada el 1943 con el nombre de Orquesta Municipal de Valencia. Su primer director fue Joan Lamote de Grignon. Entre sus titulares han figurado Hans von Benda, Luis Antonio García Navarro y Miguel Ángel Gómez Martínez. También Manuel Galduf y Enrique García Asensio, que acaban de ser nombrados directores honoríficos. Hace un año el Ayuntamiento de Valencia otorgó a la orquesta la Medalla de Oro de la ciudad.

Amics de l''Opera entregó durante la gala los premios que otorga con carácter anual a los artistas y las producciones de la temporada anterior por votación entre todos sus asociados. La flauta mágica de Wolfgang Amadeus Mozart ha sido la ópera más premiada, con seis galardones: mejor producción en su conjunto, mejor dirección escénica, mejor dirección musical, mejor tenor, mejor barítono y mejor cantante del Centre de Perfeccionament. El director musical del Palau de les Arts, James Gaffigan, fue distinguido con el doble reconocimiento de mejor director en ópera y en el ciclo sinfónico.

La gala contó con la interpretación de fragmentos operísticos de Mozart y Donizetti a cargo de la soprano Antonella Zanetti y el barítono Irakli Pkhaladze, acompañados por el pianista Leo Moyano. Todos ellos pertenecen al Centre de Perfeccionament del Palau de les Arts.

Desconfinar el futur: els límits. Amb aquest lema, Dénia torna a celebrar el Festival de les Humanitats, un esdeveniment de pensament crític en què es reunirà un elenc d’intel·lectuals internacionals per a abordar la complexitat de la societat moderna i de la pèrdua dels límits, des d’una perspectiva centrada en disciplines com l’antropologia, la filosofia, la política o la ciència.

Durant els dies 24, 25 i 26 d’octubre, la capital de la Marina Alta acollirà quinze sessions en total en què es posaran damunt la taula temàtiques com els drets humans, els límits ecològics del món, l’art i la literatura, els conflictes geopolítics actuals o les bases d’una empresa. Entre aquestes destaca la inauguració institucional que protagonitzarà Massimo Cacciari, filòsof, polític i professor emèrit de la Università Vita-Salute San Raffaele de Milà.

“Volem reflexionar especialment sobre el que passa al món. A hores d’ara presenciem esdeveniments que no haurien de passar en el segle XXI, en què no es respecten ni els drets fonamentals ni les resolucions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), en el cas dels atacs al poble palestí”, destaca Vicent Grimalt, alcalde de Dénia.

En una línia similar, el director acadèmic del festival, Josep Ramoneda, posa el focus en els canvis accelerats que presenciem i que desapareixen amb la immediatesa de la societat actual: “Parlar i pensar són dues coses que requereixen temps i distància. El sentit d’aquesta mena de jornades és qüestionar els progressos que ens desborden. Assistim a la pèrdua dels límits i a la idea suïcida que tot és possible”.

A més, el festival organitza també un programa d’activitats paral·leles dividides en tres categories: espais d’art/humanitats; d’educació emocional; i de sostenibilitat i humanitats. Es preveu que la primera sessió arranque el pròxim 12 de setembre.

Juan Miguel Rafet, membre de l’organització del festival, destaca que han creat sinergies amb les universitats públiques valencianes i la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), així com amb altres centres educatius de la comarca, amb la companyia Baleària o el cercle empresarial: “Les universitats valencianes tenen espais propis dins de l’esdeveniment. Volem convertir la ciutat, com en el segle XI, en el referent humanístic de la Mediterrània, però alhora també tenim com a propòsit fomentar la creativitat, ja que la ciutat forma part de la Xarxa de Ciutats Creatives de la Unesco, i crear un escenari de pensament que dure tot l’any, no sols durant les tres jornades”.

Preguntat per les expectatives d’enguany, Rafet assegura que el nombre de participants d’aquesta pròxima edició superarà les altres dues anteriors celebrades els anys 2022 i 2023: “En l’espai d’educació emocional, dirigit tant per a docents com alumnat, s’han esgotat les places”.

El Festival de les Humanitats ha sigut una iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Dénia i Baleària i organitzada per la Fundació Creativa Dénia del Pensament. Així mateix, compta amb la direcció acadèmica de Josep Ramoneda i Jordi Alberich (La Maleta de Portbou) i amb la col·laboració institucional del Ministeri de Cultura i la Generalitat Valenciana i l’impuls de Fundació “la Caixa”.

PROGRAMACIÓ DEL 24 AL 26 D’OCTUBRE

DIJOUS, 24 D’OCTUBRE

Sessió 1

10.00-11.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“LÍMITS I VINCLES ENTRE CREACIÓ LITERÀRIA I TERRITORI. L’EXEMPLE DE MARIA IBARS”

Verónica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Àngels Gregori, poeta, gestora cultural i directora del Festival de Poesia d’Oliva.

M. Àngels Francés, acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i professora titular de filologia catalana en la Universitat d’Alacant.

Sessió 2

12.00-13.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

CONFERÈNCIA

Joan Fontcuberta, fotògraf, artista conceptual, docent i assagista.

Sessió 3

17.00-18.00. L’ANDRONA, BALEÀRIA PORT

INAUGURACIÓ INSTITUCIONAL + DISCURS INAUGURAL

Massimo Cacciari, filòsof i polític, professor emèrit de la Università Vita-Salute San Raffaele de Milà, autor de Labirinto filosofico i El poder que frena (Amorrortu, 2015).

Sessió 4

18.30-20.00. L’ANDRONA, BALEÀRIA PORT

“ELS LÍMITS DE LA POLÍTICA”

Diàleg entre Josep Ramoneda, periodista i escriptor, director de continguts del Dénia Festival de les Humanitats i John Carlin, periodista i escriptor, autor d’El factor humano (Invictus) (Seix Barral, 2010).

 DIVENDRES, 25 D’OCTUBRE

Sessió 5

10.00-11.30. L’ANDRONA BALEÀRIA PORT

“LA FILOSOFIA DELS LÍMITS”

Remedios Zafra, escriptora i assagista, investigadora de l’Institut de Filosofia del CSIC, Premi Anagrama d’Assaig 2017 per El entusiasmo (Anagrama, 2017).

Santiago Alba Rico, assagista i escriptor, autor de Ser o no ser (un cuerpo) (Seix Barral, 2017).

Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política en la Universitat Autònoma de Barcelona, autor de De qué te ries. Beneficios i estragos de la broma (Herder Editorial, 2024).

Sessió 6

10.00-11.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“ELS LÍMITS DEL COS HUMÀ (MANIPULACIÓ GENÈTICA, SALUT, LONGEVITAT)”

Sonia Contera, catedràtica de física de la Universitat d’Oxford, autora de Nanotecnología viva (Arpa, 2023).

Carles Lalueza, biòleg, director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

Tomàs Marquès i Bonet, biòleg evolutiu, director de l’Institut de Biologia Evolutiva, Barcelona.

Sessió 7

12.30-13.30. L’ANDRONA, BALEÀRIA PORT

 “TROBADA D*NA FESTIVAL/DÉNIA FESTIVAL DE LES HUMANITATS”

Vermut/conversa amb Quique Dacosta, cuiner, i Javier Gomá Lanzón, escriptor i assagista, director de la Fundació Juan March, autor d’Universal concreto (Taurus, 2023).

Sessió 8

12.30-13.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“ELS LÍMITS DE L’ART I LA LITERATURA”

Carolina Ciuti, comissària d’art contemporani i directora de la revista exibart.es.

Puri Mascarell, escriptora, professora de literatura comparada i de teoria de la literatura en la Universitat de València, autora de Mireia (Dos Bigotes, 2023).

Antoni Colomina, professor del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València.

Sessió 9

16.00-17.30. L’ANDRONA BALEÀRIA *PORT

“ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA”

Ulises Cortés, catedràtic d’intel·ligència artificial en la UPC i director del Grup d’Intel·ligència Artificial d’Alt Rendiment del BSC.

María Blasco, biòloga, directora científica del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques.

Luis M. Martínez, director del Programa de Cognició Humana i el Laboratori d’Analogies Visuals en l’Institut de Neurociències d’Alacant.

Sessió 10

16.00-17.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“ELS LÍMITS ECOLÒGICS DEL MÓN”

Emilio Santiago Muíño, antropòleg, investigador i activista ecosocial, autor de Petróleo (Arcadia, 2018).

Anna Traveset, professora d’investigació en l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, IMEDEA (CSIC-UIB).

Cristina O’Callaghan, codirectora del màster interuniversitari en Salut Planetària de la UOC-UPF-ISGlobal

 Sessió 11

18.00-19.30. L’ANDRONA, BALEÀRIA PORT

“QUÈ ÉS UNA BONA EMPRESA?”

Adolf Utor, president de Baleària

Àngel Font, director executiu del CaixaResearch Institute i d’Investigació i Salut a Portugal de la Fundació “La Caixa”, president de Philea.

Araceli Ciscar, consellera executiva de Dacsa Group.

José-Félix Lozano, catedràtic de filosofia moral de la UPV, autor de Códigos éticos para el mundo empresarial (Trotta, 2004)

Sessió 12

18.00-19.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“CONFLICTES SENSE LÍMITS”

Pilar Bonet, periodista, excorresponsal del diari El Pais a la Unió Soviètica, autora de Náufragos del imperio (Galaxia Gutenberg, 2023).

Shlomo Ben-Ami, polític, diplomàtic i exministre d’Afers exteriors d’Israel, autor de Profetas sin honor (RBA, 2023).

Cristina Gallach, exsecretària general adjunta de les Nacions Unides, exsecretària d’estat d’Afers exteriors i membre de Global Women Leaders voices for change and equality (GWL-Voices).

DISSABTE, 26 D’OCTUBRE

Sessió 13

10.00-11.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“ELS LÍMITS DE LES ESTRUCTURES SOCIALS I LES RELACIONS PERSONALS”

Juan Arnau, filòsof i escriptor, autor de Materia que respira luz (Galaxia Gutenberg, 2023).

Lucía Lijtmaer, escriptora i crítica cultural, autora de Casi nada que ponerte i Ofendiditos (Anagrama, 2019).

Antonio Ariño, sociòleg, catedràtic de sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, Premi Nacional d’Investigació amb La ciudad ritual (Anthropos, 1992).

Sessió 14

12.00-13.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

“ELS LÍMITS DELS DRETS INDIVIDUALS I DE LA DEMOCRÀCIA”

Mariam Martínez-Bascuñán, politòloga, professora de ciència política de la UAM, autora de Populismos (Alianza Editorial, 2019).

Ivan Krastev, politòleg, president del Center for Liberal Strategies a Sofia, autor de ¿Ya es mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo (Debate, 2020).

Luis Ramiro, professor de ciència política en la UNED, autor de Radical Left Voters in Western Europe (Routledge, 2023).

Sessió 15

13.45-14.30. AUDITORI DEL CENTRE SOCIAL

CLAUSURA INSTITUCIONAL + DISCURS DE CLAUSURA

Nadia Muraveva, escriptora, poeta, periodista i traductora, autora de La Casa Grande

Amb motiu de l’exposició “Mujeres al borde de un ataque de viñetas”, la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València ha celebrat una conferència i taula redona sota el nom de “Activisme femení: rebels amb causa”, que girava al voltant del paper relegat de les dones en l’art, així com la trajectòria de les autores.

Mar Roca, professora del Departament d’Història de l’Art de la UV i especialista en col·leccionisme i gènere, ha sigut l’encarregada de conduir l’acte protagonitzat per les dues il·lustradores valencianes Silvia Ferrer i María Herreros. Durant la seua ponència, ha destacat que l’art sempre ha sigut un terreny dominat pels homes, els quals s’han encarregat d’exercir poder i invisibilitzar les dones, relegant-les a un segon pla.

L’experta en col·leccionisme i gènere ha subratllat la importància del còmic com una expressió artística contemporània en què conflueix la il·lustració i la narrativa amb un llenguatge “molt atractiu”. Amb això, ha afegit que l’artivisme (neologisme que combina art i activisme) exerceix com a mitjà de comunicació que pretén transformar actituds socials: “El còmic es tradueix com una forma d’artivisme. Es desplaça la creació artística, acadèmica o museística cap a espais públics”.

Seguint en la mateixa línia, Roca ha explicat que en la història de l’art no ha existit la paritat en la representació artística: “En la societat heteropatriarcal, les dones tenien un rol de muses. Eren meres espectadores del que es narrava. Exercien de satèl·lits”.

Les Guerrilla Girls, un grup anònim d’artistes feministes dels anys 80, van ser pioneres per lluitar contra el sexisme i el racisme. Roca, durant la seua intervenció, ha posat l’accent principalment en la manifestació de les activistes el 1984 contra l’exposició International Survey of Paintings and Sculpture del MoMa de Nova York elaborada per 169 artistes, de les quals només 13 eren dones. Aquest esdeveniment va exercir com a punt d’inflexió en diferents àmbits multidisciplinaris.

“Tradicionalment, les dones han estat silenciades i oblidades durant dècades, però actualment tenen un vertader protagonisme. Des dels 80, ha sigut un àmbit molt masculinitzat. Les artistes de l’exposició, premiades a escala nacional i internacional, són una generació jove que han sabut abordar diferents perspectives amb un llenguatge cridaner”, ha concretat Roca.

María Herreros ha revelat que les seues obres basades en gènere ho han sigut de manera inconscient: “Des de xiqueta he patit un conflicte de gènere i és la línia que he seguit com a artista. Em vaig adonar que incloïa aquesta perspectiva en els meus temes quan em feien entrevistes o m’incloïen en projectes de feminisme”.

En referència al seu llibre “Historia de una niña con pánico a ser mujer”, l’autora ha declarat que li ha costat molts anys usar la seua “pròpia persona” en el treball: “M’he projectat a través de personatges pop o del cinema per protegir-me. Ens sol passar a les dones, com a persones oprimides, que no atorguem importància a les nostres pròpies experiències”.

En el relat, va decidir eliminar els personatges ficticis i anteposar la seua pròpia veu, tenint en compte que els temes, com créixer sent xiqueta en els anys 90, tindre la primera regla o els rols de gènere binaris, i la seua vivència, podrien simbolitzar un espill per a les lectores. “És un privilegi com a autora estar en aquesta exposició i en l’artivisme. Somnie que un dia no hàgem d’estar encaixades en el gènere, però, per a això, cal continuar amb la lluita”, ha concretat.

En el torn de Silvia, l’autora ha explicat que va començar a dibuixar després d’inspirar-se en María i altres artistes de la dècada esmentada. Actualment, se cenyeix a la narrativa d’aquestes disciplines més que al còmic i la il·lustració. “Em passa com a María, jo tampoc m’he acostat de manera explícita al feminisme, però sí que contribueixes a la lluita quan parles sobre tu. Jo soc bastant autobiogràfica i crec que això permet que la gent es pot identificar. No per ser xica, sinó pel context que t’embolcalla, per l’edat, per veure les coses des d’una perspectiva particular…”, ha subratllat.

“Ens basem sempre en el fet que el feminisme només se centra en la igualtat i tindre els mateixos drets, però a vegades és important tindre en compte ser diferents del que generen i creen els homes, perquè és una cosa molt positiva”, ha conclòs Ferrer.

Pel que al finançament de les seues obres, cap de les dues ha rebut cap mena de subvenció pública. Herreros confessa que procedeix d’una família de classe treballadora i que sempre ha mantingut la mentalitat de “faena dura i constant”, però no nega la necessitat que els agents culturals tinguen un suport econòmic per a crear continguts.

Segons les seues paraules, el sector de la cultura està desacreditat: “Em crida l’atenció quan venc una obra a un comprador d’un altre país. Quasi has d’ocultar que és una creació artística, perquè t’imposen una taxa per traure un tresor nacional. És una doble moral, perquè, quan treballe en el teixit cultural del país, se’ns imposen multitud de barreres, com la incomprensió per part d’Hisenda sobre la teua activitat, la falta de regulació dels teus drets laborals o l’abandó en què et trobes quan decideixes ser mare i continuar amb el teu ofici”.

“Salvar la perspectiva de la condició humana” davant les grans mutacions que afecten el nostre temps, amb l’accent en “el diàleg amb la ciència perquè la singularitat humana no es perda”, i “aprendre dels errors, mirant el passat, per a poder avançar” són els plantejaments que Josep Ramoneda, director del Festival de les Humanitats de Dénia, destaca en la segona edició de la trobada, que s’esdevindrà en la capital de la Marina Alta els dies 26, 27 i 28 d’octubre la segona edició amb el títol “Mirar endarrere per a saber on anem”.

La cita, que reuneix intel·lectuals de diverses disciplines i orientacions, es consolida com una cita de referència que l’alcalde de Dénia, Vicent Grimalt, destaca per la seua “rellevància, no sols a la Comunitat Valenciana sinó en tot l’Estat espanyol”. Segons Ramoneda, el festival era l’any passat, quan es va estrenar fruit d’una iniciativa del president de la Generalitat Valenciana llavors, Ximo Puig, “una aventura”, però enguany s’ha convertit en “una responsabilitat”.

El Festival de les Humanitats, que compta amb el suport de l’empresa Baleària, que ha creat dins del programa, com explica el seu representant, Josep Vicent Mascarell, un Espai Lluís Vives centrat en el paper de les empreses “no sols en el progrés tecnològic, sinó també en el progrés humà”, involucra en la seua organització les cinc universitats públiques valencianes i la UNED, que té una seu a Dénia.

El Festival de les Humanitats, els continguts del qual dissenya l’equip de La Maleta de Portbou, la revista de pensament que dirigeix Ramoneda, preveu en aquesta segona edició sessions dedicades al passat i el futur de les ideologies; la salut i la tecnologia en un món global; la decadència d’Europa i els canvis en l’hegemonia mundial; l’autoritarisme postdemocràtic; la guerra i les guerres; la utopia, la distopia i el poder; el futur ecològic; el futur de la literatura; els humans més enllà de l’antropocé o la constitució de la humanitat enmig dels canvis que propicien els avanços científics.

Pels actes i les taules redones passaran figures com el compositor turc Zülfü *Livanelli, que protagonitzarà la sessió inaugural; la filòsofa i escriptora Chiara Bottici; l’escriptor i assagista, autor de Fanáticos insulsos,Panjak Mishra; la científica Nuria Oliver; la periodista Soledad Gallego-Díaz; la historiadora i autora de Sed de sangre Joanna Bourke; l’escriptora, autora de Persianas metálicas bajan de golpe, Marta Sanz; l’escriptor i autor d’El fill del xofer, Jordi Amat; el filòsof i investigador Víctor Gómez Pin; i la filòsofa i assagista, autora de Leonas y zorras, Clara Serra, entre altres.

Més enllà dels dies d’una trobada intel·lectual de primer nivell, el Festival de les Humanitats, com destaquen els seus promotors, s’ha convertit en una iniciativa que involucra la societat de Dénia amb activitats i propostes al llarg de tot l’any.

L'Ajuntament de Gandia realitzarà una rehabilitació integral de la Capella de l’Assumpció al centre de la ciutat, per a obrir-la com a Centre d’interpretació dels clàssics del Segle d’Or de les lletres valencianes, els gandians Ausias March, Joan Roís de Corella i Joanot Martorell. Aquest espai que es convertirà també en un Centre d’acollida del visitant a la nostra ciutat, des d’un punt de vista més personalitzat i per al qual es preveu una inversió de 350.000 euros.

Aquest projecte ha estat presentat per la regidora de Gestió del Territori i Patrimoni Històric Artístic i Cultural, Alícia Izquierdo, i l’edil de Turisme, Vicent Mascarell. D'aquesta forma es dotarà de contingut la capella que va ser adquirida per l'ajuntament l'any fa quasi un any i que data de l'any 1801, encara que els origens es remontarien a l'Edat Mitjana; el temple va estar actiu fens els anys 60 i des de llavors va passar a mans privades patint un recent deteriorament per falta de manteniment.

El Segle d’Or valencià comprén el període històric que abasta l’últim terç del segle XIV i la totalitat del XV, on realment va florir, tenint com a clars referents per a March, Martorell i Corella. El focus d’aquesta creativitat literària tindria lloc durant el Ducat Reial d'Alfons el Vell (1332-1412), i l’etapa Borja com a començament d’un mecenatge sòlid i fructífer.

Ausias March (1397-1459), nascut a la localitat de Beniarjó veïna de Gandia, va destacar per la seua poesia trovadoresca, i la seua obra consta de 128 poemes; Joanot Martorell (1410-1465) va nàixer a Gandia i és l'autor de l'obra cabdal de la literatura valenciana, la novel·la cavalleresca 'Tirant lo Blanc', publicada de forma pòstuma l'any 1490; finalment Joan Roís de Corella (1435-1497), nascut també a Gandia, és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista valencià, va cultivar tant la prosa com la poesia.

Fins a 62 peces, moltes de les quals es desprenen de l’amistat forjada entre el cantautor Raimon i altres artistes de renom com ara Andreu Alfaro, Joan Miró, Artur Heras, Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Rafael Armengol, Eduardo Chillida o Manuel Boix, es podran veure a Xàtiva en l’exposició ’60 anys d’Al vent’ que celebra l’aniversari de la cançó més emblemàtica del cantautor de Xàtiva.

Les peces són propietat del fons artístic de Raimon i Annalisa, que inauguren la mostra aquest dijous, al Museu de Belles Arts, prop del benvolgut carrer Blanc on va nàixer Raimon. Però aquestes obres són únicament una selecció de tot el conjunt que forma part de la donació que van signar fa uns anys per deixar-li a Xàtiva tot el seu llegat.

A més dels artistes anomenats també hi ha peces de Joan-Pere Viladecans, José Ortega, Josep Guinovart, Vicente Rojo, Julio González, Eduardo Arroyo, Ricard Vaccaro, Pere Alavedra, Antonio Saura, Josep Buyreu, Rafael Pérez Contel o l’escultora Madola.

“Han estat 60 anys en què, en paral·lel a la seua trajectòria musical, nombrosos artistes plàstics han volgut acostar-se, d’una forma o altra, a la figura de Raimon. Les relacions, més o menys profundes, han acabat conformant una col·lecció d’art composta per obres d’alguns dels noms més reconeguts del seu temps”, ha explicat el comissari de l’exposició, Pablo Camarasa, que ha destacat que “és una col·lecció que, a més, i precisament per estar conformada per obres d’artistes coetanis a Raimon, parla d’un moment concret de la història; parla del seu temps, de tot allò transcorregut des del sorgiment d’'Al Vent', fins als nostres dies”.

D'altra banda, l’alcalde de Xàtiva Roger Cerdà ha destacat: “És la primera vegada que la nostra ciutat acull una exposició d’aquesta envergadura. Raimon i Annalisa han decidit que siga Xàtiva la capital de la celebració del 60 aniversari de l’edició de ‘Al vent’ i comencem a mostrar a la ciutadania el que suposarà eixe futur Centre Raimon d’Activitats Culturals, on es podran veure aquestes obres junt amb molts altres documents i treballs al voltant de Raimon. Aquesta exposició és un xicotet tast de tot el que podrem veure al futur CRAC”. L’alcalde de Xàtiva ha remarcat que la mostra no pot deslligar-se “d’un fet importantíssim per a la nostra ciutat com és la creació de la Fundació Raimon i Annalisa, la qual naix de la voluntat de cedir tot el seu llegat a la ciutat de Xàtiva”.

Finalment, la regidora de Cultura, Raquel Caballero, ha indicat que “aquesta exposició és molt especial perquè s’ha preparat per commemorar ‘Al vent’, tot un símbol de resistència contra el franquisme i un referent per a moltes generacions. Per a nosaltres, que Raimon i Annalisa decidisquen fer aquesta celebració a la seua ciutat, a Xàtiva, ens ompli de felicitat i serà tot un reclam per a vindre a veure l’exposició”.

L’exposició, amb entrada gratuïta, es podrà visitar a partir d’aquest dijous 16 de febrer fins el 19 de març. La inauguració es podrà seguir en directe a través de la pàgina de Youtube de l’Ajuntament de Xàtiva.

La Capital Cultural Valenciana 2022, Aielo de Malferit, ha acollit la presentació oficial de la programació de la 37a Mostra Internacional de Titelles a la Vall d’Albaida. Un acte que va reunir a representants dels pobles participants i de les entitats col·laboradores, així com de l’equip que fa possible la Mostra, amb la directora artística Marisol Limiñana al seu capdavant, que no va poder assistir personalment per qüestió de salut, però que va estar molt ben representada pel seu amic actor i director Vicent Domingo, que assumirà el càrrec durant els dies de la Mostra com a adjunt a la direcció artística.

L’acte l’obria Fede Vidal, conseller de Cultura de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, agraint l’acollida de l’alcalde d’Aielo de Malferit, Juanra Espí, i felicitant “al poble d’Aielo i a totes les persones que han fet possible aquest any ple de propostes culturals que han posat a la Vall d’Albaida una vegada més com a referent en el món de la dinamització cultural”.

L’ajuntament d’Aielo de Malferit ha sigut un col·laborador i participant molt present a la Mostra Internacional de Titelles des dels seus inicis. El seu alcalde Juanra Espí va compartir “la necessitat de continuar apostant per la cultura i l’orgull que ha suposat representar al meu poble en aquest any tan assenyalat”.

A continuació, Vicent Domingo, com a adjunt a la direcció artística de Marisol Limiñana, va fer un repàs a la programació d’aquest any, on 19 companyies recorreran 20 pobles de la Vall d’Albaida del 13 al 16 d’octubre.

“Gaudirem d’espectacles tradicionals, de circ, on nous llenguatges s’han incorporat al món del titella i de l’objecte, així com d’espectacles personalíssims i, creacions singulars com la de Guillem Albà que estrena el seu nou espectacle «Mà solitud» a la Comunitat Valenciana”, destacava la direcció artística.

A més, l’espectacle ‘Prometeu’, una experiència pedagògica, però plenament teatral amb Olympus Kids, espectacles que han girat per tot arreu, com ‘Globe Story’ de la companyia de La Rioja El perro azul que ha participat en altres edicions i que enguany ha passat pel festival d’Avinyó i per l’Illa de Reunió. Espectacles premiats com per exemple ‘La Reina del Arga’ de la companyia navarra Quiero Teatro; ‘Almavera’ dels veterans granadins Títeres Etcétera (un espectacle creat durant el confinament i amb música en directe) o ‘Nube, Nube’ de Periferia Teatro. La 37a MIT també comptarà amb la companyia degana La Tartana, que ha fet possible inaugurar el ‘Centro del Títere’ a Alcorcón (Madrid), després de molt de treball i esforç.

En resum, es podrà gaudir de sis companyies valencianes (Begoña Tena, La Fàbrica de Paraules, La Fam, La República del Lápiz, La Gata Japonesa i Bambalina Teatre Practicable); dotze companyies vingudes d’altres comunitats autònomes, Periferia Teatro de Múrcia; Planeta Trampoli, Guillem Albà, Olympus Kids i‘Pengim-Penjam de Catalunya; La tartana i Töthem Company de Madrid; Títeres Etcétera i Búho Teatro d’Andalusia; Viridiana d’Aragó; El Perro Azul de La Rioja i Quiero Teatro de Navarra, així com la companyia italiana La Baracca Testoni Ragazzi amb l’espectacle ‘Una storia sottosopra/Una historia boca abajo’ premiada com a “ex aequo mejor espectáculo primera infancia” aquest 2022 en el festival referent FETEN de Gijón.

Tota la programació i espectacles es poden consultar a la pàgina web oficial d’aquesta edició: https://mostratitelles.com/mit37/

Aquest acte de presentació també va comptar amb la presència del nou secretari Autonòmic de Cultura i Esport, Joaquim Enric López Camps. “Amb tan sols uns mesos com a secretari autonòmic he visitat Aielo de Malferit en tres ocasions, cosa que demostra el gran compromís per la cultura del consistori d’Aielo de Malferit i la participació i implicació de la seua ciutadania”, valorava el secretari.

Per la seua part, Xavier Rius, diputat provincial de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, posava com a exemple a la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida “per la quantitat i qualitat de propostes culturals que duu endavant”.

Després de la projecció del vídeo promocional d’aquesta edició -creat novament pel dissenyador Álvaro Sanchis-, el president de la Mancomunitat, Vicent Gomar, va parlar de “la gran satisfacció de veure les reaccions del públic a cada actuació de la Mostra, tant xiquets i xiquetes com persones adultes, ja que el món dels titelles és tan ampli que igual ens pot fer riure com plorar i emocionar-nos”.

Tots els representants van desitjar una Mostra Internacional de Titelles molt exitosa i amb molt de públic, i van destacar la gran necessitat de portar cultura de qualitat per tal de fer d’aquest món un lloc amb més harmonia i pau.

Els pobles participants d’aquesta 37a edició són Agullent, Aielo de Malferit, Albaida, Alfarrasí, Atzeneta d’Albaida, Beniatjar, Benigànim, Bocairent, Castelló de Rugat, Fontanars dels Alforins, Montaverner, Montitxelvo, l’Olleria, Ontinyent, Otos, El Palomar, la Pobla del Duc, Quatretonda, el Ràfol de Salem i Salem.

Per a què serveix el disseny? Com impacta en la nostra vida quotidiana? En percebem l’empremta? La ciutat de València acull entre el 19 i el 25 de setembre un centenar d’activitats que busquen, de manera pedagògica, oferir algunes respostes. En el marc de la capitalitat mundial del disseny, l’inici de la tardor arranca conjuminant diverses cites anuals a la ciutat sota la marca del World Design Street Festival, una manera de traure aquesta disciplina al carrer.

El certamen busca “acostar el disseny a tots els públics” i mostrar alguns entrellats d’un procés creatiu que conjumina estètica i utilitat. Per fer-ho convertirà alguns carrers en escenaris didàctics, amb l’obertura de galeries i edificis amb valor arquitectònic, l’organització d’esdeveniments a l’aire lliure o la col·locació d’uns tamborets, a manera de mostra, en zones per als vianants.

El festival inclou la primera gran retrospectiva de Jaime Hayon a Espanya; el Fòrum Internacional de Disseny Interior, que abordarà la importància del disseny en l’àmbit de la salut, i un acostament a figures com Patricia Urquiola, Philippe Stark, Marco Sammicheli, Luis Arsuaga, Luis Rojas Marcos, Juli Capella, Juan José Millás, Ana Lluch, Benedetta Tagliabue, Vicent Martínez o Juan Carlos Baumgartner.

La setmana es nodreix de les activitats de la Fira Hàbitat València, València Disseny Week (ADCV), el Col·legi Oficial de Decoradors i Dissenyadors d’Interior de la Comunitat (CDICV), Miradors de l’Horta, Openhouse València, Obert València, l’Ensems de música contemporània i la Setmana de la Mobilitat de l’Ajuntament de València. L’itinerari d’activitats es complementa amb una guia oficial, s’acompanyarà de recorreguts oberts a tots els públics i set rutes ideades amb Visit València, a més de l’enregistrament del primer pòdcast nacional sobre la història del disseny.

En la presentació de les activitats, en l’Àgora efímera de la plaça de l’Ajuntament, l’alcalde, Joan Ribó, va destacar la naturalesa didàctica del certamen i la programació anual: “La nostra ciutat es converteix en un referent permanent del disseny mundial”. L’alcalde apunta que la capitalitat mundial del disseny per a València “consolidarà un futur prometedor en què el disseny serà l’eix i la marca” de la ciutat, com ho és “el benestar, la sostenibilitat i el compromís social”, també facetes del disseny.

Després de 40 anys, i recordant l’Aplec de Castelló del 1982, la ciutat serà l’epicentre de la jornada reivindicativa, popular, cultural i musical del 25 d’Abril. Així, Castelló commemorarà aquesta celebració que organitza Acció Cultural del País Valencià (ACPV), una de les entitats històriques i culturals més rellevants del territori valencià. La trobada recordarà una cita històrica on l’escriptor i assagista Joan Fuster va pronunciar un dels seus discursos més reconeguts en defensa de la llengua i la cultura valenciana. A més, aquesta celebració també servirà d’homenatge amb motiu de l’Any Joan Fuster, que commemora el centenari del naixement de l’escriptor valencià (Sueca, 1922 - 1992).

El regidor de Plurilingüisme i Foment del Valencià, Francesc Mezquita, ha ressenyat que “serà una jornada lúdica i festiva on commemorem els 40 anys d'aquella històrica locució de Joan Fuster i on defensarem eixe orgull identitatari que tenim els valencians i valencianes que ens fa únics”. L’edil també ha volgut animar a la ciutadania a participar d'aquesta gran trobada tant als concerts de matí com al de vesprada, així com a la cercavila i les muixerangues.

Programació

La jornada del 7 de maig començarà amb l’espectacle ‘Arrel’ de Noèlia Llorens ‘Titana’ i Miquel Gil, una iniciativa que busca la promoció de la música en valencià d’artistes reconeguts i d’altres més emergents. Aquesta activitat gratuïta i per a públic familiar es celebrarà al matí a la plaça Hort dels Corders. 

A la vesprada, ACPV convocarà la tradicional manifestació per la llengua que recorrerà els principals carrers de la ciutat amb eixida des de la Farola. A més, se celebrarà una Trobada de Muixerangues de tot arreu del País Valencià.

Com a cloenda, se celebrarà una gran festa de música i concerts a la Plaça de Bous. El cartell estarà format per la resta d’espectacles que conformen el Mural Sonor d’ACPV: “Pell”, amb Mireia Vives i Borja Penalba; “Veta” amb May Ibáñez i el Tardor; i “Carrer”, dirigit per la Banda No Falla, i a més a més, comptarà amb un munt de col·laboracions dalt l’escenari.

Un exemplar de La Codorniz del 1971 completa una composició de fotogrames de Plácido (1961). El rètol “extrapobres” de la revista satírica acompanya el cartell “un pobre en la vostra taula”, que es veu al fons d’un escenari. La suma de sàtires és un dels recursos que completen l’exposició Berlanguià. Luis García Berlanga (1921-2021), organitzada per l’Acadèmia de Cinema per al centenari del director, que obri les portes dimarts a València com a avantsala dels Goya.

El centre d’art Bombas Gens, gestionat per la Fundació Per Amor a l’Art, acollirà la mostra, que ja ha passat per Madrid i Barcelona fins al pròxim 12 de juny, aniversari del naixement del director. “L’obra de Berlanga és una enciclopèdia”, indicava el president de l’Acadèmia de Cinema, Mariano Barroso, en la presentació de les activitats que precedeixen la celebració de la gala.

L’exposició completa els fragments de la seua obra amb guions originals, cartells, plans de rodatge i aprofita el seu nou enclavament per a ampliar les projeccions audiovisuals d’entrevistes al director i fragments, entre altres pel·lícules, de La vaquilla, Patrimonio Nacional o Nacional III. La filmografia està acompanyada amb publicacions que l’emmarquen en el seu context. L’exposició adquireix tints etnològics amb la mirada de l’autor, un retratista social, acompanyada per les estampes de la quotidianitat espanyola que van fer fotògrafs com Basabe, Erwitt o García Rodero. Allò berlanguià, explicava Barroso, s’ha definit “com una manera de mirar la realitat, d’expressar o de contar la realitat” i ha impregnat “totes les generacions” de referències.

Barroso, que ha participat en la inauguració juntament amb Susana Lloret, responsable de la Fundació Per Amor a l’Art, i la comissària Esperanza García Claver, ha expressat que amb la seua arribada a la ciutat natal del cineasta es tanca el cercle de l’exposició i les activitats organitzades juntament amb l’Ajuntament de València i Visit València per l’Any Berlanga i la gala dels Goya. A parer seu, la mostra transmet “molt bé tot el que envoltava Berlanga, un cineasta de referència des que va començar a aficionar-se pel cinema i va ser professor fins a les seues primeres obres, les últimes pel·lícules i l’impuls a l’Acadèmia de Cinema”. Lloret, de la seua banda, ha celebrat que la galeria d’art modern puga atraure públic nou amb la mostra del cineasta: “Si es desperta sensibilitat, ja hem complit l’objectiu”.

Amb la 36 gala dels Goya, la ciutat de València s’ha convertit en un homenatge a un dels seus escultors més emblemàtics, autor del bust que representa el guardó. Reproduccions gegants de l’estatueta dels Premis Goya se situen des de divendres passat en 12 punts de la ciutat com a reclam i homenatge a les mans que van esculpir l’estatueta: les de l’escultor Marià Benlliure Gil.

Benlliure (València 1862- Madrid 1947) forma part d’una tríada emblemàtica de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX juntament amb l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez i el pintor Joaquim Sorolla. El 2013, l’Ajuntament de València va dedicar la mostra BSB Tres amics valencians (Benlliure, Sorolla i Blasco Ibáñez) a obres i correspondència dels tres artistes. Benlliure, el menys conegut, va ser el nexe d’unió entre tots dos, homenatjant-los en les seues composicions. Seu és el cenotafi de Blasco Ibáñez, que fins a abril de l’any passat romania en el Museu de Belles Arts, pensat per l’escultor per a coronar la seua cripta, i seu és el bust de Sorolla, encarregat per la Hispanic Society. Amb ells i altres artistes va fundar, el 1894 a València, el Cercle de Belles Arts, per fomentar les relacions professionals i el suport mutu en diverses disciplines. A l’ensems, en plena efervescència de la València intel·lectual, Blasco Ibáñez presentava el seu diari El Pueblo i Teodor Llorente, l’Exposició Nacional del 1895, on Sorolla va guanyar la primera medalla.

L’estudi de la correspondència de Benlliure i Sorolla de la historiadora Violeta Montoliu apunta les aspiracions de tots dos de construir una escola de Belles Arts a València. Montoliu ressenya “una reconeguda nissaga artística amb qui se senten compromesos i per la qual emprenen amb gran il·lusió un projecte que naix com un somni”, i apunta: “L’impuls inicial, nascut en el si d’una Associació d’Artistes Valencians que es manté al llarg de dues dècades sense cap suport institucional, ens fa replantejar de nou el concepte d’‘escola’ des del punt de vista sentimental dels seus membres entre els quals estan els dos artistes esmentats que, tot i viure i treballar a Madrid i a l’estranger, s’esforcen intrèpidament per dignificar la professió i el reconeixement de l’art valencià”.

Benlliure, fill i germà de pintors, es va iniciar en l’escultura de manera autodidacta treballant en diferents tallers fins que el 1881 se’n va anar a Roma per completar la seua formació. Al principi va treballar com a pintor aquarel·lista i amb els beneficis va poder dedicar-se més lliurement a l’escultura, ofici que li valdria el reconeixement. Des de la capital italiana enviava els seus treballs amb què va començar a col·leccionar guardons en els certàmens i nombroses medalles en exposicions nacionals i internacionals. El 1884 va obtindre la seua segona medalla amb Accidenti! (col·lecció particular), l’escultura que li va donar fama, i el 1887 la primera medalla amb l’Estàtua del pintor Josep de Ribera (plaça del Poeta Llorente, València), segons la biografia de l’artista en el Museu del Prado. La pinacoteca madrilenya i el Museu de Belles Arts Sant Pius V de València acullen gran part de la seua obra.

El bust de Goya es va fer al voltant del 1902 com a encàrrec de l’Ajuntament de Madrid per a celebrar la majoria d’edat d’Alfons XIII. L’obra que hui acull el Museu del Prado és una reducció del disseny preparat pel valencià per a l’escultura de cos sencer del pintor, projectada com a font monumental per a ser instal·lada en l’ermita de San Antonio de la Florida i que finalment es va situar en la façana nord de la pinacoteca. Benlliure va presentar el bust de Goya en escaiola en la VIII Exposició Biennal del Cercle de Belles Arts del 1902, abans de la inauguració del monument, que posteriorment va utilitzar com a referència per a les rèpliques en marbre i bronze. Després d’un estira-i-amolla burocràtic que va durar uns quants anys, al juny del 2019 l’Acadèmia de Cinema i la fundació de l’escultor van subscriure un acord per la qual aquesta, depositària dels drets de l’escultor, n’autoritza la reproducció.