Era l’abril de 2020 quan, enmig d’una pandèmia, tres amics, companys de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, vam decidir posar en marxa un projecte que feia anys que ens rondava pel cap: crear un espai d’anàlisi política i social a les Illes Balears. Davant la manca d’una comunitat acadèmica activa focalitzada en les ciències socials i, de fet, enfront de l’absència d’una facultat transversal en aquest àmbit d’estudi, la nostra fita era aparentment senzilla: obrir un blog per contribuir al debat públic amb una visió més detallada, científica  –si ho volem dir així– i divulgativa que explicàs què succeeix política i sociològicament al nostre territori. També amb la voluntat d’analitzar temes sovint exclosos dels informatius i dels articles d’opinió.

Passats ja quatre anys, pensam que, d’una manera o altra, ho hem aconseguit. Mai no hauríem imaginat arribar a tenir més de 1.600 seguidors al nostre compte de Twitter, ni haver escrit més de 130 articles d’anàlisi política. A més, hem realitzat una quinzena d’entrevistes amb actors polítics i acadèmics de diverses disciplines i hem participat activament en nombroses intervencions a la Radiotelevisió Pública de les Illes Balears (IB3) i altres mitjans illencs per explicar l’actualitat política de ca nostra.

Durant aquests quatre anys, hem cobert totes les eleccions autonòmiques, estatals i europees, i hem intentat explicar reformes, polítiques públiques i processos parlamentaris amb la màxima claredat i rigor. Arribat a aquest punt, només esperam haver estat a l’altura i haver fet una feina valuosa i responsable. 

Però, com tot en aquesta vida, Passes Perdudes també té un final. Un cúmul de circumstàncies –compromisos acadèmics i professionals, manca de temps i recursos– i el desgast propi d’un projecte com aquest ens obliguen a abaixar la persiana després d'un 2024 en el que hem hagut de mantenir la nostra activitat sota mínims. Aquesta entrada no és més que un sincer agraïment a tothom que ha fet que Passes Perdudes es convertís en –i es mantingués com– un punt de referència per entendre la política a les illes. 

En primer lloc, gràcies als nostres lectors i seguidors. El nombre total de lectures acumulades al llarg dels anys ha superat, sens dubte, totes les nostres expectatives. En segon lloc, gràcies als nostres col·laboradors, tant aquells que van participar puntualment com els qui van dedicar temps i esforç de manera continuada. Un agraïment especial a Toni Fornés, Guillermo Bezzina, Víctor Picó, Aina Roca, Toni Barber i Irene Sánchez. Finalment, gràcies a elDiario.es i, especialment, a n’Angy Galvín, qui ens va donar l’oportunitat i els mitjans per fer una gran passa endavant a partir del febrer de 2023, el que ens ha permès oferir contingut de més qualitat durant el nostre darrer any i mig d’activitat.

I acabarem dient-vos allò que se sol dir en aquests moments: que esperam que no sigui un adeu definitiu. Estam segurs de què, durant els pròxims anys, Passes Perdudes tornarà a trobar el temps, els recursos i els espais necessaris per continuar explicant i interpretant la política illenca amb una perspectiva autocentrada.

Gràcies per tot. 

Les enquestes han encertat: el centre de gravetat del Parlament Europeu vira cap a la dreta. El bloc de progressista, format per socialdemòcrates, verds, l’esquerra i nacionalistes obté el seu mínim històric (31% dels vots). En canvi, el bloc de la dreta obté un 44% . A aquest percentatge, s'hi han d'afegir els vots de partits d’extrema dreta importants que no estan adscrits a cap grup europeu, com ara la dreta radical hongaresa Fidesz.

I per què ens importa, tot això? Els resultats de les eleccions europees tenen implicacions molt rellevants, atès que marcaran la direcció i les prioritats de la Unió Europea durant els pròxims cinc anys. A més, ens permeten fer una primera lectura preliminar i avaluar l'equilibri de forces a les Illes Balears després d'un any de govern de Prohens amb el suport de Vox. En aquest article tractarem de fer ambdues coses: oferim una breu anàlisi dels resultats a escala europea i les implicacions pràctiques que poden tenir. En segon lloc, realitzam una lectura autocentrada i esbossam les possibles tendències electorals en el nostre territori.

Implicacions del gir europeu cap a (l’extrema) dreta

Les enquestes donaven per fet l’increment en percentatge de vot i escons de les formacions d’extrema dreta. Tot i que les previsions han encertat la tendència, els resultats finals no han estat tan dramàtics com s’esperava. Això significa que el Partit Popular Europeu (conservadors, on es troba el PP), els socialdemòcrates (PSOE) i els liberals (on anteriorment es trobava Ciutadans i ara només el PNB) podran formar la denominada “gran coalició”. De fet, la coalició podria ampliar-se amb el suport extern dels verds, els quals comparteixen programa socioeconòmic amb els socialdemòcrates i alguns punts sobre llibertats civils amb els liberals.

No obstant això, la victòria del Partit Popular ha estat doble. D'una banda, podran repetir la gran coalició, la qual cosa els garanteix estabilitat durant els pròxims cinc anys, així com la Presidència de la Comissió. D'altra banda, l'augment de l'extrema dreta i el manteniment dels liberals ofereix als conservadors la possibilitat de comptar amb una majoria alternativa al Parlament Europeu quan ho considerin necessari. Per tant, podrem veure majories parlamentàries en suport d’una major llibertat econòmica, fiscal i normativa pels estats membres, així com retrocessos en política climàtica, on l’esquerra ha tendit a guanyar per petits marges fins ara. Per exemple, és probable que es posi en risc l’aplicació de polítiques comunes per assolir els objectius de zero emissions per a l'any 2050, o es puguin esperar moviments més restrictius en termes de política migratòria.

Un altre àmbit important que pot patir canvis és el de la política social i laboral. Durant els últims cinc anys, s’han aprovat, entre altres, directives per adequar els salaris mínims, millorar la negociació col·lectiva, garantir baixes per paternitat remunerades o regular l'estatus dels treballadors desprotegits de les plataformes digitals, com els repartidors de Glovo. En aquest sentit, les prioritats segurament seran diferents.

Una participació a la baixa: tendència i raons

La participació electoral a les Balears ha estat baixa. No importa quan llegeixis la frase anterior, sempre serà correcte. I és que, com ja hem tractat a Passes Perdudes en repetides ocasions, a les nostres illes votam poc en comparació amb el nostre redol. Ho fem a les eleccions generals, a les autonòmiques i com no podria ser d'una altra manera a les europees, que són les menys populars en general.

Entendre quins són els motius que ens porten a ser uns dels territoris amb més abstenció dona per un sol article, que de fet vàrem escriure fa 4 anys. La composició social de les nostres illes, condicionada per la nostra estructura productiva centrada en el sector serveis, en podria ser un factor rellevant. Però l’única cosa que sabem amb certesa és que és un fet que es repeteix elecció rere elecció.

Les eleccions de diumenge no han estat cap excepció. Només un 38% d'aquells cridats a les urnes han participat. Mirant aquesta dada en perspectiva, veurem que tampoc hem de ser alarmistes. La caiguda respecte a les anteriors ha estat molt gran, val recordar que va coincidir amb municipals i autonòmiques, però cal recordar que veníem de les dades més altes de la darrera etapa. Al gràfic 1 s'observa com amb el canvi de segle, trobar participacions per sota del 50% és el més comú quan es vota al Parlament Europeu.

Ens trobem davant la segona dada de participació més alta per a les eleccions europees si partim dels darrers vint anys, quan el debat sobre la integració a la UE va deixar d’estar present a l’agenda política. Una xifra que no hauria de deixar de portar a la reflexió sobre la gran desafecció política que hi ha entre els illencs. De mitjana, acostumam a participar 10 punts percentuals menys que la mitjana estatal. Institucions de tots els nivells, haurien de plantejar-se com activar a una ciutadania balear que no es mobilitza per triar els seus representants, independentment de les eleccions que es duguin a terme.

Les europees per a la dreta de les Illes Balears: un nou competidor inesperat?

El Partit Popular balear va concórrer el passat diumenge a les primeres eleccions després que el Govern de Prohens comencés a caminar just fa un any. Així, en el PP no semblen tenir motius per estar preocupats amb els resultats de les europees a la mà. Mantenen una proporció de vot pràcticament igual a les autonòmiques i són la primera força a l'arxipèlag. Segurament, en els plans dels populars estava incrementar la diferència de vot amb els socialistes, que han quedat a 20.000 sufragis de distància.

No sembla tampoc que el pacte de Govern amb VOX pugui moure's. Una de les possibles conseqüències d'aquestes eleccions era que, si VOX perdia molts suports, els ultres podrien entendre que havien de modificar la seva relació amb el PP i haurien pogut endurir la seva posició davant del segon any de legislatura. Descartat això, cal destacar que elecció rere elecció, la formació d'Abascal es manté forta i estable a les Balears, sense patir un gran desgast tot i no estar a l'oposició d’un govern progressista – que és quan l’extrema dreta tendeix a créixer.

La irrupció d'un tercer partit a l'eix dretà de la política balear, després de la desaparició de Ciutadans, genera motius de preocupació. La formació d'electors “Se Acabó la Fiesta” (SAF) del periodista Alvise s'ha posicionat com a quarta força. Pels qui no el coneguin, SAF és un una plataforma populista que ha aconseguit perpetrar dins la societat a través de les xarxes socials. Pel que fa a la seva ideologia, SAF combina propostes en contra de les regles del sistema democràtic actual així com ideals d’extrema dreta – com per exemple la deportació massiva d’immigrants, treballs forçats en els centres penitenciaris o polítiques proteccionistes.

L'arribada d'aquesta nova opció pot suposar un avís per al PP i VOX, atès que ha obtingut un percentatge de vot que li permetria entrar en el repartiment d’escons si demà hi hagués eleccions autonòmiques. Aquest nou competidor per l'espai electoral illenc ha aconseguit mobilitzar especialment els homes joves, expandint el bloc de la dreta fins al 51% de les opcions de vot. Cal recordar que la presència d’aquesta formació incrementa la fragmentació del nostre sistema de partits, però per la dreta. Aquesta divisió pot penalitzar quan alguna de les parts no aconsegueix superar la barrera electoral i es perden els seus vots. De moment, però, aquest risc per al bloc de dretes no sembla massa clar.

A falta de les primeres enquestes postelectorals, que ens aportaran llum sobre l'origen dels votants de “Se Acabó la Fiesta”, podem fer unes hipòtesis inicials d'acord amb la distribució geogràfica del seu vot. Sembla evident que el seu suport electoral correlaciona amb el mapa de suports de VOX. . La formació d'Alvise, que ha aconseguit un 5,4% en el global, supera el 6% a Palma i als municipis més propers, com Llucmajor (7,1%), Calvià (6,4%) i Andratx (6,8%). En canvi, a la resta de l'illa de Mallorca no entra amb tanta força. On aconsegueix recavar més suports és a Eivissa, especialment a Sant Josep de sa Talaia, on ha obtingut un 7,3%. A Menorca, en canvi, no supera el 4,5% a cap municipi.

Com queda el pati de l’esquerra? Anàlisi i reflexions

El bloc de l'esquerra resisteix si el comparem amb molts dels seus equivalents a escala europea, però sembla que, de moment, rendibilitza molt poc les mobilitzacions socials per la llengua o en contra de la massificació turística que s'han donat al territori. El PSIB-PSOE incrementa una mica el seu percentatge de vot (2%), però cal tenir en compte que ho fa amb una menor participació. La realitat és que perden quasi 30.000 vots en unes eleccions que s'han jugat en clau nacional. La manca de lideratge dins del PSIB després que Francina Armengol acceptés la Presidència del Congreso, conjuntament amb una oposició poc articulada i un PP comunicativament molt fort, poden ser algunes de les raons del seu estancament.

Sumar (que inclou EU) i Podemos no aconsegueixen passar la barrera del 5% per separat (amb 13.000 i 10.000 vots respectivament). Si bé per maig de 2023 Unides Podem obtenia 20.000 vots a les eleccions autonòmiques – un 50% menys que les anteriors–, el mateix espai polític obté ara 24.000 vots a les europees. Aquesta dada agregada denota una millora que contrasta amb la davallada de la participació per les europees. De fet, sumant els percentatges de vot de les dues opcions, serien la quarta força amb un 9%. Nogensmenys, també cal remarcar que entre Sumar i Podemos sumen els mateixos vots que va sumar Esquerra Unida Illes Balears a les eleccions europees de 2014 (prop de 24.000 vots).

Aquest fet anecdòtic indica, d’alguna manera, que probablement cap dels projectes està sumant més del que ja sumava l'esquerra tradicional espanyola abans de la seva arribada. Tanmateix, aquest exercici comparat hauria de permetre a aquestes forces polítiques reflexionar conjuntament sobre la seva estratègia coalicional, atès que segueix existint una bossa important de votants que s'identifica amb aquest espai. Al mateix temps mostra la manca de viabilitat, ara mateix, que tenen els dos projectes per separat. Si demà hi hagués eleccions i hi anassin per separat, correrien el risc de quedar fora del Parlament de les Illes Balears i restar prop de 25.000 vots al bloc progressista.

Pel que fa a l'esquerra sobiranista, ARA Repúbliques resisteix malgrat veure reduït el seu nombre total de vots, passant de 37.200 a 16.450. Cal remarcar, però, que aquestes baixades s'han de contextualitzar en unes eleccions “de segon ordre”, on la participació sempre és menor, particularment en el bloc progressista. Tal com mostraven les dades del CIS, la dreta potser s’ha mobilitzat més perquè l’electorat conservador ha participat en clau nacional, mentre que l’electorat progressista ho ha fet en clau europea. Això pot haver obert un “gap” de participació entre ambdós blocs. Igualment, l’espai polític de MÉS per Mallorca sembla mostrar certes garanties d’estabilitat en un context de competició electoral difícil. No obstant això, és evident que el partit no ha estat capaç, de moment, de rendibilitzar electoralment les mobilitzacions socials a favor de la llengua i en contra de la massificació turística. Aquestes són demandes pròpies d’aquest espai polític, que hauria de canalitzar de manera més eficient de cara al següent cicle polític.

Avui s'obre un període de 3 anys, com a màxim, per a les pròximes eleccions. Els resultats de les eleccions europees han de servir a totes les formacions per a reflexionar sobre quin és el camí a seguir i l’estratègia política i coalicional més adequada. Les lectures polítiques que es facin d’aquest moment electoral seran claus de cara a 2027. 

El Parlament de les Illes Balears convalidà el passat mes d’agost el decret llei per garantir la gratuïtat en el primer cicle d'educació infantil (0-3 anys). Així, el Govern de Marga Prohens ha estat un dels primers governs autonòmics de l’Estat espanyol en assumir la gratuïtat de l’etapa sencera. L’ampliació del 0-3 no és nova, i segueix la direcció marcada per l’anterior Executiu, que el 2022 ja implementà la gratuïtat en la franja d’edat de 2-3 i anuncià la gradual extensió de la gratuïtat fins a cobrir tota l’etapa del 0-3. En primera instància, aquesta reforma del PP ens hauria de sorprendre. Ampliar els serveis d’educació infantil suposa més intervenció, més despesa pública i assumir el concepte de justícia social com un eix vertebrador de l’acció de govern, quelcom impropi d’un Govern liberal-conservador que té el suport de l’extrema dreta. És precisament per això que ens han sorgit algunes preguntes: Fins a quin punt el model 0-3 actual cobreix les necessitats de les famílies illenques? Qui es beneficia i qui queda fora de la gratuïtat en l’etapa 0-3?

En aquest article tractam de respondre aquestes i altres preguntes. Així, doncs, dividim l’article en dues parts. En primer lloc, revisam les dades disponibles existents sobre (1) el nombre total de places 0-3 i (2) el nombre total d’infants entre 0 i 3 anys, per tal de conèixer la cobertura pública. En aquest sentit, indicam que ampliar la gratuïtat de tot el cicle d’educació infantil no implica que tots els infants hi tenguin accés, com veurem més endavant. En segon lloc, duim a terme una anàlisi de les característiques del model 0-3 illenc, revisant el grau de “progressivitat” dels criteris d’accés. D’aquesta manera, ens podrem fer una idea dels tipus de famílies que queden excloses d’aquesta cobertura. Finalment, discutim els punts anteriors i el fet de si la reforma del Govern hauria d’anar acompanyada d’un increment de la despesa pública que no tots els municipis semblen disposats a assumir.

El grau de cobertura 0-3 a les Illes Balears

El model d’educació infantil 0-3 illenc es divideix en una xarxa de centres públics i una xarxa complementària de centres privats autoritzats que reben fons públics (els quals podem anomenar concertats). També hi ha una xarxa privada no autoritzada que queda al marge de la competència institucional i que, en molts casos, també és fora de l’abast econòmic de moltes famílies. En aquest context, la nostra primera pregunta és: quin és l'abast de la cobertura de l’escola infantil, incloent-hi la xarxa pública i la complementària (concertada), per a tots els infants residents a les Illes d'edats compreses entre 0 i 3 anys pel curs 2023-2024?

Davant la manca de dades que proporcionen les institucions illenques, hem utilitzat les projeccions de població de l’INE per a l’1 de gener de 2024 i hem calculat el grau de cobertura de l’oferta actual. Tal com s’indica a la figura 1, l’ampliació de places actual és clarament insuficient: encara hi ha més de 28.000 infants sense accés a l’oferta pública. El resultat directe d’aquesta escassetat de places públiques és que moltes famílies hagin de fer ús de l’oferta privada (en el cas que s’ho puguin permetre) o acudir a xarxes de cura infantil informals, com ara família o amics. 

Nota: Les places no cobertes són aquelles que no cobreix la xarxa pública i/o complementària, i que, per tant, pot cobrir (parcialment) la privada.

A més, tal com podem observar en el mapa interactiu (figura 2), les desigualtats territorials són pronunciades quan disgregam l’oferta pública i complementària per municipis. Les dades fan referència a la cobertura prevista el 2021 per al 2024, incloent-hi les noves places projectades.

Nota: Estimacions dels autors d’acord amb les previsions 2024 de la gràfica de la pàgina 7. Les places comptades inclouen tant les que hi havia el 2021 com les projectades per reconversió o nova creació, que no sabem si s'han fet. L’informe elaborat per l’Institut de la Primera Infància l’any 2021 no establí previsions per l’illa de Menorca, atès que no hi havia previsió de l'increment de places.

Quin és el grau de cobertura del teu municipi?

D’acord amb el mapa, diferenciam entre quatre tipus de cobertura: limitada, adequada, alta i completa. El primer grup (cobertura limitada) el formen aquells municipis amb una cobertura d’entre el 20 i el 50%. Curiosament, hi trobam alguns dels municipis més poblats: Palma, Llucmajor, Marratxí, Felanitx, Manacor o Inca. També hi formen part altres municipis del nord de Mallorca com Muro, Sa Pobla i Alcúdia, així com tots els municipis eivissencs. El segon grup (cobertura adequada) el formen aquells municipis amb una cobertura d’entre el 50 i el 70%: Maó, Andratx, Calvià, Valldemossa, Pollença, Consell, Capdepera, Porreres, Sant Joan i Santanyí. 

El grup de cobertura alta (entre el 70 i el 95%) està format per  un ‘mix municipal’: hi ha municipis del Raiguer (Mancor de la Vall, Selva, Binissalem), del Pla de Mallorca (Maria de la Salut, Santa Margalida, Santa Eugènia, Sineu, Petra, Llubí), del sud (Ses Salines i Campos), Esporles, Bunyola, Artà i els municipis menorquins d’Alaior, Es Mercadal, Sant Lluís i Ciutadella. Per acabar, el grup de cobertura completa està format per un gruix de municipis de la Serra de Tramuntana (Puigpunyent, Estellencs, Banyalbufar, Deià, Fornalutx), Santa Maria del Camí, Sencelles, Campanet, Ferreries i Es Migjorn Gran.

Qui en queda fora? 

L’oferta de places disponibles que pertanyen a la xarxa pública i complementària no és suficient per a tots els infants d’entre 0 i 3 anys. Així, molts de municipis arreu de les Illes estan enfora d’aconseguir una cobertura adequada i encara més enfora d’obtenir-la de manera completa. Per tant, malgrat que el Govern de Prohens hagi aprovat la gratuïtat de l’etapa 0-3, hi ha moltes famílies que no la podran aprofitar, quedant-hi sense accés durant el procés de sol·licitud. En aquest context, creiem convenient fer-nos dues preguntes clau: Quins són els criteris de barem per accedir a l’educació infantil 0-3? A quins tipus de famílies afavoreixen els criteris en qüestió?

Hi ha un únic procés d’admissió per a les escoletes públiques i concertades. El que compta primer és el rànquing de preferència de cada família. Després, d’entre els sol·licitants que indiquen cada centre com a preferent, les places s’adjudiquen per criteris de barem tant geogràfics com socioeconòmics. Es té en compte, per exemple: la ubicació del domicili familiar i del centre de feina dels pares o tutors legals; la renda per càpita familiar; si la família és monoparental o nombrosa; o si un membre de la família té una discapacitat, entre altres criteris. En primera instància pot semblar un sistema d’admissió amb cert grau de progressivitat. No obstant això, cal demanar-se si tots aquests criteris tenen el mateix pes. És en aquest exercici on podrem generar una intuïció general del grau de progressivitat del model 0-3 illenc, fent evident que les famílies amb més dificultats socioeconòmiques no tenen ni molt menys l’accés garantit.

Quins criteris tenen més importància a l’hora d’accedir al 0-3? 

La pedra angular del model illenc és la priorització de (1) la ubicació del domicili familiar (es concedeixen 5 punts i mig si l’alumne està a centres d’acolliment residencial, que poden incrementar fins a 9 i mig a través de criteris d’antiguitat) i (2) la presència de germans/es al centre en qüestió (es concedeixen 5 punts i mig pel primer i 4 punts per cadascun dels següents). En canvi, en termes comparats, els criteris relatius a qüestions socioeconòmiques queden en excés relegats en un segon pla.

En aquest sentit, els criteris de renda hi tenen un pes mínim, el que neda a contracorrent de les comunitats autònomes més innovadores (Navarra i Catalunya): 1 punt i mig si els ingressos familiars són inferiors a 5.343 euros anuals, 1 punt si són inferiors a 10.687 i 0.5 punts si són inferiors a 16.030. Per altra banda, el fet de ser família monoparental implica només 1 punt extra. En aquest sentit, tenint en consideració les dificultats a les quals s'enfronten les famílies monomarentals en termes de conciliació laboral-familiar, el pes d’aquest criteri és del tot insuficient. En la mateixa línia, tenir un infant amb discapacitat major o igual del 33% et concedeix només un punt, i haver estat víctima de violència de gènere, 3 punts (menys que el criteri del domicili o el de la presència de germans a l’escola).

Un altre factor que afecta l’equitat en l’accés, especialment en els primers dos anys d’educació infantil (0-2), és la rigidesa en els terminis d’inscripció. Hi ha un sol procés d’admissió ordinari cada any, que es produeix el mes de març per començar per setembre. Els infants nascuts passat el mes de març o les famílies que per qualsevol motiu no arriben a temps de fer la sol·licitud, han d’esperar un any a poder escolaritzar els infants per la via pública o concertada. Algunes famílies opten en aquests casos pels centres privats, que ofereixen més flexibilitat respecte a l’accés, però aquesta opció és fora de l’abast econòmic de moltes famílies illenques. 

Conclusions: la gratuïtat no és per tothom

Si haguéssim de recapitular, ho podríem fer de la manera següent: en l’actualitat, hi ha més de 28.000 infants que no estan coberts per la xarxa pública i complementària 0-3. Els criteris d’accés, a més, no afavoreixen suficientment les famílies amb menys recursos. Per tant, moltes de les famílies (i generalment mares) que queden fora de la xarxa pública han de recórrer a xarxes informals, reduir la seva jornada laboral o deixar la seva feina per poder conciliar.

En qualsevol cas, l'accés a les dades sociodemogràfiques dels infants i de les seves famílies, juntament amb les dades actualitzades de cobertura, possibilitaria la realització d'una anàlisi empírica més rigorosa i l'extracció de conclusions més precises. De moment, el que podem expressar amb nitidesa és que el grau de cobertura de l’educació infantil de 0-3 pública o concertada a les Illes (28%) està (molt) lluny de la xifra establerta com a objectiu per la comissió tècnica del Parlament el 2019 per cobrir les necessitats d’aquesta població, que era el 72%. Irònicament, un 72% és el percentatge d’infants illencs que no tenen garantit l’accés a una escola infantil pública o concertada. 

Cal apuntar, també, que el suport econòmic a l’escolarització dels infants de 0 a 3 anys de famílies més vulnerables queda a càrrec dels municipis, i són molt pocs —potser ni un 20%— els ajuntaments que decideixen sumar els costos econòmics del suport a les famílies més vulnerables (per exemple, amb ajudes de menjador, escola matinera i d’horabaixa o escola d’estiu) als costos de finançament de l’escoleta. Per tant, la gratuïtat del 0-3, aprovada recentment pel Govern de Prohens, podria resultar en una reforma inefectiva si aquesta gratuïtat no està acompanyada d’un increment en la despesa pública del 0-3 (quelcom que aparentment no s’està donant).

Per acabar, cal remarcar que el model 0-3 a les Illes té altres deficiències que caldria ajustar una vegada s’aconsegueixi incrementar la cobertura. Per exemple, la gratuïtat es garanteix per a quatre hores diàries i deu mesos a l’any. Per tant, les famílies que volen un servei de més de quatre hores han d’assumir les despeses addicionals, excepte a alguns municipis, com Palma, on la gratuïtat cobreix la jornada de 8:30 a 15:00 (però només a les escoletes públiques i no les concertades). L’evidència internacional ens indica que oferir educació 0-3 només a mitja jornada implica que moltes mares no puguin treballar a jornada completa, sinó que ho facin a jornada parcial. Per tant, cobrir només mitja jornada podria estar ajudant a reproduir les desigualtats de gènere que es donen en el repartiment del treball de cures actual.  

El espacio de SUMAR ha seguido el patrón que en su momento inició Unidas Podemos y ha llegado a acuerdos con partidos de ámbito no estatal en diferentes circunscripciones. Muchos de estos partidos seguro que son conocidos por los lectores: Catalunya en Comú, Compromís o Más Madrid. Otros, como el caso que nos ocupa, no tanto. En las Illes Balears, SUMAR presenta una candidatura liderada por MÉS per Mallorca -aunque también participan MÉS per Menorca, Izquierda Unida y Podemos- bajo el nombre “SUMAR MÉS”. Pero, ¿quiénes son MÉS per Mallorca? ¿Cuál es su ideología y trayectoria? ¿Su perfil es más cercano a Compromís o ERC? Demos respuesta a estas preguntas.

Sobre MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca  

MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca tienen representación en los respectivos Consells Insulars y, hasta las pasadas elecciones, formaban parte del gobierno de estos. En el Parlament de las Illes Balears han conseguido recientemente un 10,3% de apoyo MÉS per Mallorca y un 16,6% MÉS per Menorca en sus respectivas islas. El primero formaba parte del gobierno de coalición a nivel balear y el segundo le dio apoyo externo durante la pasada legislatura.  

Cabe decir que, con excepción de las elecciones estatales, estos dos partidos concurren separadamente a las elecciones. Ideológicamente son muy parecidos. La denominación más común en los medios es de “ecosoberanistas”, pero este término se podría desglosar en unas cuantas etiquetas más clarificadoras para los lectores: socialdemócratas, ecologistas, feministas, republicanos, catalanistas, insularistas y soberanistas. Como se verá en detalle más adelante, la autoubicación en el eje socioeconómico es de izquierda-ecologista y en el nacional es insularista-catalanista. 

La inexistencia de un partido ecosoberanista único para todas las Illes Balears se debe, a grandes rasgos, a dos motivos: uno teórico y otro práctico. A nivel teórico estos partidos son insularistas, defienden la soberanía de su isla en dos frentes: respecto al estado español y respecto a la comunidad autónoma de las Illes Balears. Lo cierto es que, en general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo para Menorca, Eivissa y Formentera. A nivel práctico cabe decir que, con excepción de las  elecciones al Congreso de los Diputados, cada isla es una circunscripción electoral diferente,  cosa que, como mínimo, no desincentiva que se cree un partido de este tipo en cada isla, sin perjuicio de posibles alianzas postelectorales. 

En general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo

¿En qué se diferencia de ERC, Compromís, Bildu o BNG? 

MÉS per Mallorca forma parte del bloque político que la ciencia política denomina partidos de ámbito no estatal (PANE). MÉS, al igual que ERC, BNG o la Chunta Aragonesista, forma parte del partido político europeo Alianza Libre Europea (ALE) –que a su vez forma grupo parlamentario en el Parlamento Europeo con el Partido Verde-. ALE es un partido progresista y proeuropeo, cuyos principios son la defensa del derecho a la autodeterminación, los derechos humanos, civiles y políticos, así como la defensa de la diversidad cultural y lingüística.  

En particular, MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa. En este contexto, la ejecutiva decidió abrir un debate para definir los principios ideológicos del partido. Este proceso, que denominaron “Cartografiant el futur”, estableció el soberanismo insularista -aunque defendiendo un proyecto confederal para el conjunto de las Illes Balears-, el feminismo, el ecologismo y el socialismo como pilares fundamentales del proyecto. Más allá de sus principios, que a veces pueden sonar algo generales para el electorado si no profundizan en la ponencia política del partido, la finalidad de este apartado es situar a la formación ecosoberanista en el mapa estatal. En concreto, realizamos un análisis comparativo entre MÉS y el resto de PANE equivalentes en el resto de territorios periféricos del estado español.  

MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa

Utilizamos para ello el Regional Manifestos Project, una base de datos que recoge las preferencias políticas de los partidos regionales en varios países europeos. La metodología que utilizan es el análisis cualitativo de los programas electorales. Resumidamente, el gráfico 1 lo podemos interpretar de la siguiente manera. En el eje X (ideología), -100 supondría que el programa del partido está vinculado totalmente a propuestas de izquierda, mientras que +100  supondría lo contrario. La variable Y (descentralización) representa en cambio el porcentaje de frases asignadas a demandas identitarias o competenciales propias de las Illes Balears. 

Tal y como podemos observar, MÉS se sitúa en la media del eje ideológico de los PANE. Efectivamente, forma parte del grupo de los partidos nacionalistas progresistas, que se sitúan mucho más a la izquierda que partidos como Junts per Catalunya, Coalición Canaria o el propio Partido Nacionalista Vasco. En cuanto al eje centralización vs descentralización, MÉS se sitúa entre Compromís y la Chunta Aragonesista, siendo así el segundo partido con menos demandas identitarias y competenciales de este grupo. Hay que remarcar, sin embargo, que un programa electoral no dice más que lo que puede decir, por ejemplo, una ponencia política. En este sentido, la posición de MÉS en el mapa no implica que “sea menos nacionalista” que el Bloque Nacionalista Galego, por ejemplo, sino que hace menos énfasis en este punto en su programa electoral de 2019. Por lo tanto, el presente ejercicio nos sirve para situar a MÉS en el mapa, pero no para encuadrarlo ideológicamente de una manera contundente.  

Por último, y dada la fuerza con la que la cuestión de género se ha introducido en la agenda política y mediática en las últimas semanas, consideramos conveniente revisar también la posición de los PANE en este sentido. El gráfico 2 representa el porcentaje de cuasi-frases asignadas a los códigos positivos del dominio de género por partido. En resumen, MÉS per Mallorca es el partido que más importancia otorga a las políticas de igualdad de género en su programa político de 2019, por encima de partidos como Compromís, Chunta y Esquerra Republicana, y también de su equivalente en la isla vecina, Més per Menorca. 

La importancia de MÉS per Mallorca

La responsabilidad de la alianza con SUMAR y el número uno de la candidatura es para MÉS per Mallorca, por lo que ahora nos centraremos en ellos. Esta formación ha tenido una importancia clave en la arena autonómica de las islas, participando en todos los gobiernos progresistas y llegando a ostentar una vicepresidencia en 2015, cuando consiguió sus mejores resultados históricos con 60.000 votos. 

El espacio de MÉS, antaño PSM, siempre ha sido competitivo y estable a nivel balear. Exceptuando su techo, en 2015, se ha movido alrededor de los 40.000 votos desde 1995. Una cifra que le ha aportado estabilidad en momentos complejos para la izquierda y que le ha permitido ostentar poder en tiempos favorables. El mejor ejemplo de esta constancia, a escala autonómica, la encontramos en las últimas elecciones, en donde la formación ha mantenido sus 40.000 sufragios.  

Nota: IU no aparece en 2007 porque se presentó integrada cómo Alternativa Esquerra Unida-Els Verds en la coalición preelectoral Bloc per Mallorca, junto al PSM. 

Como muchos partidos regionales, MÉS per Mallorca se enfrenta al voto dual en las elecciones generales. Esto es que su electorado, o buena parte de este, vota por otras opciones en las generales. Pese a la falta de datos que lo confirmen, la intuición nos dice que su votante se desplaza o bien al PSOE o a Izquierda Unida/Podemos/Unidas Podemos. 

Este voto dual ha alejado a la formación de uno de sus objetivos históricos más importantes: la obtención de un diputado en el Congreso. Las fórmulas intentadas para conseguirlo han sido diversas, con alianzas con otros partidos de las islas o con partidos progresistas, pero nunca se ha conseguido. La coyuntura actual, después de las elecciones autonómicas y el mal resultado de Unidas Podemos, ha dejado a MÉS per Mallorca ante una oportunidad única. Al ostentar la cabeza de lista, es más que probable que este julio se consiga el anhelado diputado.  

¿Quién es Vicenç Vidal? 

Ha quedado claro que el espacio de MÉS per Mallorca se encuentra ante una ventana de oportunidad histórica. ¿Pero quién es el candidato que asume este gran salto? La respuesta es Vicenç Vidal, que a lo largo de esta pasada legislatura ha ocupado el cargo de senador autonómico.  

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción, o como mínimo un paso incómodo, ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas. Dentro de la formación es un perfil que genera consenso. Su experiencia como consejero de Medio Ambiente y Agricultura, en la legislatura 2015-2019, le granjeó reconocimiento y buena valoración. 

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vicenç Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas

La designación como senador y su tarea a lo largo de estos cuatro años ha sido la mejor carta de presentación para posicionarse como diputado. Quien haya seguido la actualidad de la cámara alta, sabrá que ha mantenido una doble estrategia. Esta ha consistido en reivindicar mejores condiciones para las islas, pero al mismo tiempo dejando un tejido de alianzas con fuerzas de izquierdas a nivel estatal. Ha sido esta tarea, tan bien valorada dentro de su espacio político, la que le hace un candidato de consenso para MÉS. 

El reto, por tanto, no se encuentra en el electorado clásico del ecosoberanismo, sino en aquellos que a lo largo de los últimos años han votado a Unidas Podemos. En este campo, Vidal se enfrenta a un terreno desconocido para él y su partido. Para qué SUMAR MÉS obtenga un buen resultado en el archipiélago necesita activar a esa bolsa de votantes progresistas, seguramente la más grande a la que aspira, que vota solo en las elecciones generales. Parte de este electorado rechaza las posiciones clásicas de MÉS. La clave, para Vidal, será seducir a esta parte, o como mínimo no asustarla. Siempre manteniendo activado el electorado soberanista. Un equilibrio complicado.  

¿Qué debemos esperar de la acción de Vicenç Vidal en el Congreso? La mejor referencia es su paso por el Senado y los acuerdos firmados con SUMAR. En estos se contempla la libertad de voto para cuestiones que afecten a las islas. Será en estos temas, más específicos, donde Vidal puede hacer notar una personalidad política diferente a la de SUMAR, condicionando negociaciones. Pero sus alianzas, su tono en la precampaña y su carácter personal invitan a pensar que no será un verso libre y se acoplará sin demasiadas dificultades a la dinámica del grupo parlamentario.

Els nirvis estan a flor de pell. Partits, electors i periodistes analitzen i parlen cada dia sobre com estan les enquestes, sobre què fan i què deixen de fer els líders polítics de les diferents formacions, i sobre quins són els possibles escenaris electorals de diumenge.

En aquest article pretenem, doncs, portar a terme un estat de la qüestió que travessi totes aquestes inquietuds. Així, parlam sobre les enquestes que s’han realitzat fins el dia d’avui, els problemes que presenten i n’analitzam la mitjana. Per altra banda, analitzam l’electorat illenc: quina és la seva ideologia a dia d’avui? Ha canviat? Què pensen sobre els diferents líders? Els coneixen? Com els valoren? Esperam que, tot plegat, us aporti el context necessari per encarar les eleccions del 28 de maig.

Primera part: revisam les enquestes i els problemes que presenten

Durant els darrers mesos s’han anat publicant nombroses enquestes que proven de mesurar com es repartirien els escons en cas que se celebressin eleccions en aquell moment. Per això, de tant en tant, cal recordar que no totes compten amb la mateixa fiabilitat. En qualcuns casos ni tan sols s’inclou una nota metodològica on s’expliqui com s’han tret les dades, ni quantes persones han entrevistat, ni on s’han fet les entrevistes. Era una enquesta online? Telefònica? És una enquesta pròpiament? Un panell? O el més important, tenen una mostra representativa per cada circumscripció?

Tots aquests aspectes s’escapen de la lectura de molts analistes, però són imprescindibles per poder considerar rellevant un determinat sondeig. El que fa bona una predicció no és en quin diari es publica, o quina empresa el fa, sinó els doblers invertits en, bàsicament, tenir una bona mostra per circumscripció electoral i una bona metodologia de recollida de dades.

Però amb les prediccions electorals això no queda aquí, hi ha un element més: la cuina. Com ja és sabut, les empreses o institucions demoscòpiques fan servir diferents fórmules per anticipar el resultat electoral amb més o menys èxit. Consisteix a agafar la intenció de vot declarada a les entrevistes (“què votarà vostè a les properes eleccions?”) i deformar-la en base a altres variables recollides en aquella mateixa enquesta (valoració de candidats, simpatia de partits, etc.) i/o a partir d’altres ponderacions que recullin la diferència entre el que es va declarar i el que es va votar en anteriors comicis.

La premissa bàsica és que la gent menteix. No només perquè diguin que votaran a partits que finalment no votaran, sinó perquè és habitual que es declari més participació electoral de la que finalment té lloc. Si bé la cuina és necessària, les empreses privades que publiquen als diaris no informen de com la calculen, contribuint que moltes persones desconfiïn d’obscurs interessos o, en cas d’encert, els vegin com a bruixots amb un coneixement màgic.

Els sondejos públics

Fa poc el CIS va publicar l’estudi preelectoral per les eleccions autonòmiques i municipals del 2023. A les Illes Balears varen fer 418 entrevistes. Per posar-ho en perspectiva, les Balears és la comunitat on es té un nivell d’error més elevat, un 4,9%. Aquest baix nombre d’enquestes suposa vàries coses, totes elles dolentes. La més important és que no s’ha tingut en compte que, tot i ser una única província, hi ha quatre circumscripcions electorals. Com no hi ha una mostra representativa per illa, no es pot saber com es repartirien els escons que té assignats cadascuna. Sabem que les 418 entrevistes s’han fet de forma aleatòria a tot Balears i és probable que es distribueixin de manera proporcional a la distribució de població per illes. En tots els casos seria un nombre d’enquestes insuficients, que fa que totes les illes tinguin un alt marge d’error i que no permet fer estimacions sèries de resultats electorals.

Perquè ens entenguem, per tenir enquestes a les Balears on cadascuna de les illes tengui un marge d’error mínimament acceptable (un 4%) s'haurien de fer unes 2.000 enquestes. Això permetria no només fer previsions decents de quants escons trauria cada illa, sinó conèixer millor el tipus de votant illenc: la seva renda, la seva ideologia, les seves preocupacions, la seva opinió sobre temes específics, etc.

Què diuen les enquestes publicades?

Els resultats d’enquestes publicades fins a hores d’ara, mostren que el percentatge de vot del PP serà superior al del PSIB. Tot i que el PP tenia una tendència a l’alça, sembla que cap a mitjan 2022, tot i fluctuar, es manté entorn del 30%. El contrari amb el PSIB, que tenia una tendència a la baixa i des de principi del 2023 es troba entorn del 23%, amb una lleugera pujada cap al final.

Amb la resta de partits veim resultats molt més estables durant el darrer any, amb enquestes que mostren poques variacions durant el darrer any. Aquests estudis preveuen que VOX tengui al voltant d’un 13% del suport de l’electorat, MÉS per Mallorca entorn a un 10% i Unidas Podemos un 8%.

Com l’enquesta es fa a nivell de tot Balears, el percentatge de vot es calcula sobre el total d’electors de la CAIB, però recordem que la circumscripció és l'illa, per tant, VOX trauria un 13% de suport a tot Balears i MÉS per Mallorca un 10% a Mallorca, la qual cosa no té per què significar un nombre proporcional d’escons, dependrà de la concentració de vot dels partits.

El mateix passa amb el Pi i MÉS per Menorca. Les enquestes donen al PI al voltant d’un 5,5% de vot i MÉS per Menorca entorn d’un 1,5% del vot, ambdós sobre tot el cos electoral de les Balears.

Però com s’ha comentat, el percentatge de vots sobre les Balears no és el que compta, ja que tot i ser una única província, el repartiment d’escons es fa a cada illa. A més, la barrera electoral mínima del 5% per tenir representació és també per cada illa. Per exemple, MÉS per Menorca el 2019 va treure un 1,4% del vot a nivell de les Illes Balears, però a Menorca va ser del 15,4%, la qual cosa va resultar en dos escons. PACMA, amb 1,4% de vots a Balears no va treure cap diputat.

De les empreses que han fet mostres representatives per illes comentarem les dues darreres, la de l’IBES i la de Gadeso.

L’escenari Gadeso (15/05/2023) és el que mostra un quasi empat entre blocs: uns 28 escons per la dreta (PP i VOX) i uns 29 escons per l’esquerra (PSIB, MÉS per Mallorca, Unides Podem i MÉS per Menorca). La clau per formar govern dependria d’un PI que bastaria s’abstingués per reeditar el Govern d’esquerres i que votés a favor per formar un Govern de dretes.

Segons l’enquesta d’IBES (18/05/2023), el bloc PP i VOX sí que sumaria els 30 diputats que donen la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears. Això dibuixaria un escenari on molt probablement s’acabaria formant un govern de coalició entre aquests dos partits.

En casos de resultats tan ajustats per la conformació de majories, i amb un marge d’error d’un 3% en aquest cas, la lectura més cauta és parlar d’una situació de blocs molt igualats. Pensem que unes dècimes més al PI, que segons aquesta enquesta no arriba al 5% dels vots a Mallorca, podrien girar totalment aquests resultats, ja que dos o tres escons per aquest partit suposarien dos o tres escons menys per altres partits. En tots dos casos, Ciutadans queda enfora de tenir representació.

El bloc de l'esquerra i el de la dreta estan molt igualats. Unes dècimes de vot més al PI podrien girar totalment els resultats. Ciutadans queda enfora de tenir representació al Parlament

Segona part: coneixent l’electorat illenc

Conèixer com és i què pensa l’electorat illenc també ens pot ajudar a dibuixar, encara que tímidament, l’escenari electoral de diumenge. En aquesta segona secció de l’article indagarem en tres punts que hem considerat rellevants. Primer, analitzem la ideologia del votant illenc, comparant amb l’any 2015, per veure què ha passat després de 8 anys de govern progressista. En segon lloc, parlam de la participació que s’espera el diumenge i sobre quines són les possibles implicacions d’una participació més o menys alta. Finalment, realitzem una pinzellada sobre el grau de coneixement dels illencs envers els líders polítics dels diferents partits, i sobre quina valoració en fan del seu lideratge.

Illes Balears: som més de dreta o més d’esquerres?

Tradicionalment, sempre s’ha dit que les Illes Balears són un territori conservador. Però això és així? Segurament, l’època daurada del Cañellisme (1983-1995), que s’allarga amb Jaume Matas fins el 1999, sumada al segon Govern de Matas (2003-2007) i a la polèmica legislatura de José Ramón Bauzá (2011-2015), no ajuden a pensar allò contrari. No obstant això, les dades del CIS ens plantegen un escenari ben diferent des de 2015. L’enquesta pre-electoral de 2015 indicava que el 34% dels illencs es consideraven d’esquerres (entre l’1 i el 4 a l’escala d’autoubicació ideològica); el 27.3% de centre (5); i el 25.2% de dretes (6-10). L’última enquesta electoral, la de 2023, ens mostra com l’electorat illenc continua essent més progressista que conservador. Sembla que moltes persones han deixat d’ubicar-se al “centre”, que ara representa un 19% dels illencs (vs el 27% de 2015); mentre que una quasi-majoria (42.4%) es declara d’esquerres i un 38.8% de dretes.

L’última enquesta electoral, la de 2023, ens mostra com l’electorat illenc continua essent més progressista que conservador

L’escenari electoral illenc, doncs, s’hauria pogut polaritzar cap als dos vessants ideològics per aquestes eleccions. Això pot suposar que els partits han tractat de competir menys cap el centre, i hagin centrat esforços en “activar els seus” durant aquesta campanya electoral.

Quina participació esperam?

Un altre aspecte clau és saber si els votants estan o no “animats” per aquestes eleccions en termes de participació. Segons el CIS, l’animòmetre electoral estaria més o manco activat, i no s’esperaria una participació gaire baixa. Però això té matisos. La participació, el 2019, va ser d’un 55,7%, quasi 3 punts manco que el 2015. En canvi, l’enquesta del CIS indica que un 69,7% dels electors “votaran amb tota seguretat”. Com s’explica aquesta diferència? O, millor dit, com s’explica que hi hagi persones que afirmin que votaran segur quan, en realitat, sabem que no ho faran?

Segons la literatura acadèmica, la clau està en el rol que hi juga la pressió social. Estudis demostren que els individus som més propensos a complir les normes socials si sabem que el nostre comportament està exposat a l’escrutini públic. Per tant, és comú que la participació declarada sempre sigui més alta que la participació real, i pot rondar els 10 punts de diferència (Piedras de Papel, 2015). És per això que no hauríem d’esperar una participació massa alta en aquests comicis, especialment quan som un dels territoris amb participació més baixa. Per exemple, als darrers comicis (2019), la participació fou del 55%, la més baixa d’entre les comunitats on va haver-hi eleccions.

No hauríem d’esperar una participació massa alta en aquests comicis, especialment quan som un dels territoris amb participació més baixa

En tot cas, cal remarcar que no hi ha cap mecanisme automàtic que faci que una participació més alta sigui beneficiosa per l’esquerra (ni tampoc a la dreta), com se sol pensar. Per exemple, el 2021, una altíssima participació a la Comunitat de Madrid (76%) va beneficiar el Partit Popular. El mateix va ocórrer a Catalunya a les polèmiques eleccions de 2017, quan una participació del 79% va resultar en una victòria de Ciudadanos amb un 25% dels vots. A les Illes, per exemple, percentatges de participació idèntics el 2011 i el 2015 (58%) va resultar en dos resultats electorals completament diversos (majoria absoluta del PP vs govern de progrés).

Com de coneguts són els líders dels diferents partits?

Finalment, pot resultar rellevant conèixer què pensam els electors sobre els nostres líders polítics. En aquest punt hi ha dos factors a considerar: en quina mesura són coneguts (1) i quina valoració se’n fa del seu lideratge (2). Respecte al primer punt, la presidenta Armengol parteix amb avantatge: només un 3,6% dels enquestats diuen no conèixer-la. Els líders més coneguts rere Francina Armengol són els del bloc de la dreta (PP, Cs i El Pi) i extrema dreta (Vox). Així, la segona líder més coneguda és Marga Prohens (18,6%), seguida de Jorge Campos (28,7%), Patrícia Guasp (32%) i Josep Melià (35,3%).

Els líders menys coneguts són els candidats d’Unides Podem i MÉS per Mallorca. Un 41% dels enquestats diu no conèixer Antònia Jover (UP), mentre que un 43% diu el mateix de Lluís Apesteguia (MÉS per Mallorca). No obstant això, com veurem a continuació, els líders del bloc de l’esquerra estan una mica millor valorats que els de la dreta, el que ens pot fer intuir que, encara que siguin menys coneguts entre la població, sí que ho són entre els seus i poden mobilitzar de manera eficient el seu potencial electoral.

La més coneguda és Armengol, seguida dels candidats de la dreta (PP, Cs i El Pi). Els menys coneguts són els candidats d’Unides Podem i MÉS per Mallorca

Quina valoració fem de les candidates i els candidats?

Si comencem per la presidenta, la valoració és certament positiva. Encara que la nota final sigui un suspens (4,94), Francina Armengol és la candidata millor valorada. A més, si comparam amb la valoració que hi fèiem els illencs el 2015, quan va començar a governar, el resultat és un increment de 0.44 punts. La seva gestió està ben valorada en termes generals, encara que potser s’hi esperaven dades més positives en aquest sentit. Un 5,7% de la població considera que Francina ha fet una molt bona gestió els últims 4 anys. El 38% la considera bona, metre que el 6,4% la considera regular. El 25,9% i el 20,5% la consideren dolenta o molt dolenta, respectivament. En aquest sentit, si creuéssim aquestes dades amb intenció de vot, els biaixos entre blocs serien bastant clars.

És curiós que, si comparam aquestes dades amb la valoració que fèiem els illencs de la gestió de Bauzá entre 2011 i 2015, puguem dir que la presidenta actual arriba en molt bones condicions: l’enquesta pre-electoral de 2015, en el preludi de la major caiguda electoral d’un partit a les Illes, el 0,8% de la població valorava de “molta bona” la gestió de Bauzá, i només un 13,8% la considerava bona. El següent líder millor valorat és Lluís Apesteguia (4,27), lleugerament per sobre de Biel Barceló el 2015. Marga Prohens és la tercera amb un 4,2 (millorant 0,5 punts a Bauzá); Josep Melià la segueix amb un 4,18; Antònia Jover amb un 4.15; Patricia Guasp amb un 3,7 i, finalment, Jorge Campos amb un 3,2.

Si comparam les dades d'Armengol amb la valoració que fèiem els illencs de la gestió de Bauzá entre 2011 i 2015, podem dir que la presidenta actual arriba en molt bones condicions

Conclusió

Les enquestes publicades mostren que els resultats estan molt ajustats. Els sondejos més recents semblen indicar que part de la incògnita serà si El PI sobrepassa el 5% de vots a Mallorca, ja que això podria determinar si l’esquerra reedita un tercer Pacte de Progrés o la dreta forma el primer Govern de coalició a Balears entre PP i Vox.

El que sembla segur és que el PP serà primera força, molt segurament absorbint els vots que abans anaven a Ciutadans. El PSIB passarà a ser la segona força més votada, perdent uns 4 punts de suport respecte al seu resultat al 2019. Vox passaria a ser tercera força duplicant la seva presència al Parlament. MÉS per Mallorca mantindria els seus 4 escons, Unides Podem en perdria un, passant a tenir-ne 5. I MÉS per Menorca podria augmentar els seus a 3 o 4.

Pel que fa a l’escenari que afecta l’electorat sembla que, per la mínima, existeix una bossa de votants major a l’esquerra que a la dreta. Cal dir, tanmateix, que els que se situen al centre polític són un gruix considerable (19%), i que poden decantar la balança cap a qualsevol dels dos vessants. En tot cas, aquest grup segurament tendirà a votar a les opcions que considera més centrades, que poden ser el PSIB-PSOE, el PP o El Pi, depenent de l’escenari –o també es pot abstenir en una campanya electoral que no ha competit de manera molt intensa al centre polític–.

Per acabar, cal destacar que Francina Armengol és la candidata més coneguda pels illencs, i també la millor valorada. Els líders de la dreta són els més coneguts per darrere de l’actual presidenta: Marga Prohens, Patrícia Guasp i Josep Melià, en aquest ordre. Lluís Apesteguia, encara que menys conegut, és el segon millor valorat.

Finalment, volem emfasitzar que si bé les enquestes poden esperar una participació més o menys alta, això no té per què beneficiar més o menys als partits d’esquerra (o dreta), sinó que és el context electoral el que juga un paper primordial en determinar a qui beneficia una alta participació.

La taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) a les Illes Balears és del 22%, mentre que la població que viu en situació de carència material severa és del 8,1%. Si bé Balears se situa lleugerament per sota de la mitjana de l'estat, alguns territoris com Navarra o el País Basc ens queden encara molt lluny. Per exemple, la taxa AROPE a Navarra és d'un 14,5%. Les dades relatives al nostre mercat de treball sí que són emperò pitjors, especialment en perspectiva comparada. Per l'any 2020, la mitjana salarial a Balears era de 23.881 euros, uns 1500 euros per sota que la mitjana estatal, 2000 per sota de Navarra i quasi 3000 per sota del País Basc (INE). Aquestes situacions de pobresa i vulnerabilitat laboral, sumada a l'increment exagerat en els preus del lloguer i els problemes d'accés de l'habitatge que pateixen les famílies illenques, han situat la política d'habitatge en el punt de mira en aquestes eleccions.

En aquest context, el present article té per objectiu recollir i analitzar comparativament les principals propostes dels diferents partits en aquest àmbit de política pública. Aquest és el primer de 4 articles on des de Passes Perdudes compararem diferents polítiques públiques dels programes electorals. Cal puntualitzar, tanmateix, que davant la infinitat de punts i propostes existents en els programes, aquí s'ha fet una selecció de les que hem considerat més rellevants, o que es troben de manera transversal entre formacions. En general, ens centram en propostes de regulació de lloguer (de preus i turístic), habitatge públic (i lloguer social) i reformes fiscals.

Regulació dels preus de lloguer i del lloguer turístic

El model regulador de l'esquerra vs la no regulació de la dreta

Tant MÉS per Mallorca com Més per Menorca proposen limitar els increments dels preus del lloguer o establir un lloguer màxim, dotant els municipis de capacitat de delimitar zones tensades amb rendes abusives. El primer també suggereix que els preus del lloguer en els habitatges públics no superin el 30% dels ingressos. Ambdós partits aposten també per la regulació el lloguer turístic.

MÉS per Mallorca proposa regular la durada de les llicències de lloguer vacacional per, una vegada expirades, hagin de sortir del mercat per via venda o via lloguer de llarga estada. MÉS per Menorca pretén treballar contra l'oferta il·legal, reforçar el servei d'inspecció per fer complir la zonificació i prohibir comercialitzar estades turístiques als nuclis urbans. Per això, proposen ampliar la plantilla d'inspectors turístics i posar en el mercat de lloguer aquests habitatges per als residents.

Gent x Formentera pretén implementar un Servei d'Inspecció més potent per garantir l'equilibri entre lloguers turístics i habitatge per tot l'any.

Podemos pretén declarar totes les Illes zona tensada per així limitar el preu del lloguer, així com agilitzar els processos de sanció al lloguer turístic il·legal i millorar la seva eficàcia.

Per la seva banda, el PSIB-PSOE estableix el foment de la baixada de preus al mercat de lloguer, però només menciona la fixació d'un preu màxim per lloguers nous. Pel que fa al lloguer turístic il·legal, aquesta formació indica que continuarà reclamant a Europa una modificació de la normativa comunitària per poder sancionar a les plataformes digitals intermediàries quan no compleixin amb la llei.

El model d'El Pi és diferent. El partit en qüestió no proposa regular el preu del lloguer, però, en canvi, sí que proposa defensar el lloguer turístic legal i reglat, controlant l'oferta il·legal, i argumentant que aquest tipus de turisme beneficia a molts illencs econòmicament. També defensen que estigui permès el lloguer turístic a sòl rústic protegit.

El Partit Popular no proposa cap regulació del lloguer, tampoc del turístic. El que vol implementar és un programa anomenat “Lloguer Segur” basat en la interacció entre propietaris, persones que cerquen lloguer i Govern. La finalitat del programa és assegurar preus assequibles, garanties de cobrament, rehabilitació de l'habitatge i recuperació d'aquest en bon estat per part dels propietaris.

Ciudadanos no té cap proposta de regulació de lloguer, ni sobre els preus ni sobre l'oferta de lloguer turístic il·legal.

Habitatge públic i lloguer social

Increment de recursos per l'habitatge públic de l'esquerra vs l'aposta de més habitatge públic amb més pes a la iniciativa privada de la dreta

En aquest àmbit de la política d'habitatge les propostes són múltiples per part dels partits illencs. MÉS per Mallorca ha proposat incrementar el percentatge obligatori a dedicar a habitatges de protecció oficial en nous creixements urbanístics, del 30% a un mínim del 70%. Per altra banda, també proposen programes específics per adquirir i rehabilitar habitatges buits per convertir-los en habitatge públic per lloguer social, així com augmentar el parc públic mitjançant de la compra pública d'habitatges. Finalment, pretenen garantir l'habitatge a dones que afrontin violències masclistes.

MÉS per Menorca promet exigir al Govern l'increment del pressupost anual dedicat a parc públic d'habitatge de protecció oficial, amb l'objectiu d'assolir dos-cents habitatges de protecció oficial cada any durant els pròxims deu anys a Menorca. Pel que fa a habitatge públic, suggereixen fomentar la seva rehabilitació amb criteris d'accés que prioritzin l'estat de vulnerabilitat econòmica de les famílies o les persones, amb atenció especial a l'allotjament de persones joves, famílies monoparentals i persones grans.

Gent x Formentera proposa la signatura d'un conveni amb el Govern balear per dotar econòmicament l'illa i que el Consell pugui crear un Servei d'Acompanyament a l'Habitatge i una borsa d'habitatge per a tot l'any. També vetllaran per la construcció d'una nova promoció d'Habitatges de Protecció Oficial en règim de lloguer –un cop cedit a l'IBAVI un terreny a Sant Ferran–. Proposen també noves mesures per facilitar l'accés a l'habitatge pels col·lectius més vulnerables i a les dones víctimes de violència de gènere. Per acabar, volen reclamar que el Govern Balear mantengui i incrementi els ajuts al lloguer social per a la gent jove.

Podemos proposa ampliar el parc d'habitatge públic destinat als i les menors de 35 anys i crear-ne un per dones víctimes de violència masclista. Per altra banda, proposa obligar a la SAREB a dedicar els seus 381 habitatges i el sòl urbanitzable que té en propietat al lloguer social. En últim lloc, pretenen garantir que els municipis tinguin un mínim d'un 15% de parc d'habitatge social i públic l'any 2030, dotant-los de suport financer a través d'un nou fons específic.

El PSIB-PSOE proposa un pacte social amb partits, actors socials i resta d'administracions durant els primers tres meses de legislatura per generar sòl i recursos financers perquè el 30% del parc residencial siguin habitatges a preu limitat i assequible –habitatge protegit o a preu taxat, tant públic com privat–. També proposen duplicar el pressupost autonòmic dedicat a habitatge per incrementar parc públic i incentivar construcció privada a preu taxat, així com la creació d'una nova empresa de gestió d'habitatge, que involucri el sector privat, per tal d'habilitar l'actuació en sòl vacant en àrees urbanes en mans de grans tenidors. Finalment, es proposen cooperatives i projectes públics i privats d'habitatge col·lectiu per fomentar el “cohousing” i el “coliving”.

La proposta més ambiciosa d'El Pi en termes d'habitatge públic és la promoció d'una borsa d'habitatges destinats a joves amb condicions específiques per tal de promoure la seva emancipació, així com reclamar a l'estat quarters i residències militars per habitatge de protecció pública, i fer el mateix amb hotels obsolets i Son Busquets. Per acabar, proposen un canvi de normativa enfocada al turisme per poder edificar als solars vacants edificis en coliving, especialment a les ciutats i nuclis de costa, per poder allotjar a treballadors de temporada.

El Partit Popular fa èmfasi en tres punts. Primer, impulsar el programa “Build to rent”, dedicat a cedir sòl públic a la iniciativa privada per a la promoció d'habitatge de lloguer a preu taxat. Segon, impulsar el “coliving” i el “cohousing” per treballadors de temporada i estudiants. Per últim, construir noves promocions públiques de lloguer social per famílies i persones vulnerables, sense especificar col·lectius o percentatges mínims d'habitatge públic.

Ciudadanos, per la seva banda, proposa incrementar l'oferta d'habitatge –sense especificar si és públic o no– simplificant processos administratius i agilitzant concessions de llicències per nous habitatges, a través d'un pacte de col·laboració público privada. També proposen incrementar l'oferta d'habitatge de lloguer social i potenciar la VPO el lloguer de finançament públic i promoció privada. En últim lloc, exposen la flexibilització dels contractes de lloguer, sense desenvolupar detalls sobre aquest punt.

Rebaixes fiscals i impostos

Rebaixes i incentius fiscals com a proposta quasi transversal per facilitar l'accés a l'habitatge, eliminació d'impostos per part de la dreta

Les propostes de modificació de la normativa tributària, les rebaixes fiscals o què es fa amb l'impost de successions o amb l'impost de transmissions patrimonials són punts essencials de la política d'habitatge. Especialment en aquest àmbit, les propostes entre els dos blocs son immenses, fins al punt de poder parlar d'una nova clivella: la de la propietat.

MÉS per Mallorca pretén implementar rebaixes fiscals per a les propietats si es lloguen a menors de 30 anys –amb l'excepció dels grans tenidors o persones jurídiques. També proposen que els impostos per la compravenda d'habitatge siguin progressius per trams, en funció del patrimoni, beneficiant així a les rendes mitjanes i baixes.

MÉS per Menorca proposa en canvi la reducció de l'impost de transmissions patrimonials per a l'adquisició d'immobles de baix import, gravant amb un tipus “molt més alt” l'adquisició d'habitatges de luxe. De manera similar, indiquen que implementaran incentius fiscals, bonificacions i exempcions als propietaris que ofereixin els seus immobles a l'Administració o els posin a disposició de borses socials d'habitatge.

Podem proposa per la seva banda la creació d'un nou impost, en particular sobre els habitatges buits.

Mentrestant, el PSIB-PSOE vol reforçar a nova llei estatal posant la deducció estatal al màxim permès (90%) i treballar amb la resta d'institucions illenques per implementar nous avantatges fiscals, sense especificar quines. També expliquen que portaran a terme l'aplicació de fortes pujades a l'IBI dels habitatges buits de grans tenidors.

La proposta de política d'habitatge en aquest subàmbit és bastant àmplia en el bloc liberal-conservador.

El Pi, per exemple, proposa la modificació de la normativa tributària per a què l'adquisició del primer habitatge, deixant exempta la tributació per ciutadans illencs. En segon lloc, també proposen modificar la legislació oportuna per garantir la recuperació per part del propietari en un termini màxim d'un mes de l'habitatge llogat en cas d'impagaments de rendes o altres incompliments contractuals. A més, estableixen que les transmissions per herència d'habitatges, entre familiars de primer, segon, tercer i quart grau no tributaran a l'impost de successions.

El Partit Popular proposa una nova deducció d'un 15% sobre els rendiments pels propietaris que posin un habitatge al mercat de lloguer –de llarga durada–, així com ampliar la deducció per lloguer d'habitatge, amb una quota especial per menors de 30 anys, famílies nombroses, monoparentals o amb discapacitat. Una de les grans propostes, emperò, és la supressió de l'Impost de Transmissions Patrimonials per a la compra del primer habitatge habitual per persones per sota els 30 anys i persones amb discapacitat, per habitatges de fins 270.000 euros, amb possibilitat d'ampliació fins a 350.000 a zones tensades. També proposen una reducció del 50% d'aquest impost per la compra de primer habitatge usual per aquells sota 35 anys, famílies nombroses o monoparentals per habitatges –en els habitatges del mateix valor–.

Finalment, les propostes principals de Ciudadanos són tres. La primera, la dotació de “major seguretat jurídica” als propietaris través de garanties i incentius fiscals per desgravar els lloguers de llarga duració i “facilitant la resolució de conflictes” amb els llogaters, gràcies a l'arbitratge. La segona, la bonificació del 80% de l'IRPF pel lloguer a joves menors de 35 anys. La tercera i última, l'eliminació de I'Impost de Transmissions Patrimonials per a la compra del primer habitatge.

La compra d'habitatge de no residents i el visat daurat

Aposta decidida de l'esquerra de limitar la compra d'habitatge a no residents. El Pi com a “outsider” al centredreta

Molts són els debats sobre política d'habitatge que aquest article no pot abordar per qüestió d'espai –com les ajudes de lloguer específiques, per exemple–. Sí que voldria tancar l'anàlisi comparada, però, fent un cop d'ull a un tema que ha entrat a l'agenda política durant els darrers mesos: la prohibició o la limitació de compra d'habitatge als no residents, així com el tema del visat d'or. En aquest sentit:

Conclusions: dos blocs evidents i una nova clivella, la de la propietat

Si res és evident una vegada analitzats els programes electorals de cada partit és que l'esquerra i la dreta tenen dos models d'habitatge molt distints.

En aquest sentit, el bloc liberal-conservador (PP, Ciudadanos i El Pi) no proposa cap regulació dels preus del lloguer –és a dir, establir preus màxims–, ni tampoc de l'oferta turística il·legal. Per contra, El Pi considera el lloguer turístic una font de promoció econòmica per a les Balears, encara que suggerint cert control. Per contra, el PP i Ciudadanos no parlen del tema i proposen “blindar” els propietaris. El bloc de l'esquerra i centreesquerra (Podemos, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i Gent x Formentera) sí que parla de limitar els preus i regular el lloguer turístic i inclús de recuperar aquests habitatges dedicats al lloguer turístic per al lloguer residencial de llarg termini.

L'èmfasi que fan els dos blocs en termes d'habitatge públic i lloguer social també és diferent, atès que el PP, Ciudadanos i El Pi proposen un model on la iniciativa privada hi té més pes. Cal mencionar, tanmateix, les propostes de “coliving” i “cohousing” han estat proposades només pel PP, PSIB-PSOE i El Pi.

Les rebaixes fiscals o què es fa amb l'impost de successions o amb l'impost de transmissions patrimonials han estat múltiples i variades. La limitació de compra d'habitatge a no residents i la supressió del visat daurat també han estat dos punts de conflicte entre blocs (esquerra-dreta), amb l'excepció d'El Pi, que també proposa estudiar el primer punt.

Hi ha un ampli consens acadèmic en que una de les característiques principals dels Estats de benestar del sud d’Europa és el limitat desenvolupament de les polítiques de família. Alguns exemples d’aquest tipus de polítiques són les baixes per maternitat i paternitat o la magnitud i la qualitat de l'oferta dels serveis públics d’educació 0-3 anys. Històricament, davant aquesta mancança, han estat les famílies -i en particular les dones- les que han cobert una necessitat que la política social no ha cobert durant moltes dècades: les cures.

En aquest sentit, el rol que han exercit les dones ha permès, entre tantes altres coses, que els homes puguin treballar a jornada completa. En última instància, tot això ha suposat que les dones participin menys en el mercat laboral o que, quan ho fan, ho facin en molts de casos a través de la jornada parcial, amb les conseqüències que això comporta.

Les implicacions de la jornada laboral parcial i l'escletxa salarial

Si bé és cert que la presència de les dones en el mercat de treball ha millorat molt durant les últimes dues dècades, hi ha molts estudis els quals ens demostren que, encara avui, el repartiment el treball domèstic i de cures és molt desigual. En aquells casos en els que les dones poden treballar a jornada completa, ens trobem amb la problemàtica de la “doble jornada” -tal com l’anomena la sociòloga Arlie R. Hochschild-: les dones assumeixen la seva jornada al mercat laboral, però també aquella jornada no reconeguda ni social ni econòmicament, dedicada a les tasques de la llar i a les cures. Una altra disjuntiva en la mateixa línia és que, en general, les dones treballen menys hores que els homes en el mercat laboral i la seva taxa de jornada parcial és major, sense que aquest fet sigui una decisió voluntària. 

En aquest sentit, el treball a temps parcial és una forma d’ocupació essencialment femenina. S'erigeix com una forma d’ocupació precària - especialment al sud d’Europa- que les dones es veuen obligades a acceptar en un mercat fortament segregat sexualment, i en un context sociopolític que no passa -encara- per reconèixer l’absència masculina dins la llar com una part fonamental del problema. Aquesta involuntarietat, encara que no es doni sempre, resulta molt preocupant. I ve acompanyada d’altres dimensions que reprodueixen aquesta precarietat: major temporalitat, les pitjors condicions de treball lligades a la variabilitat de la jornada, la relegació a les categories professionals més baixes i la seva menor protecció social. Per altra banda, no només treballen més a jornada parcial, sinó que també guanyen menys: entre les activitats laborals associades tradicionalment a homes i a dones, les dones es concentren en determinades ocupacions que estan pitjor remunerades.

Aquests dos fenòmens -jornada laboral i escletxa salarial- es poden accentuar en contextos concrets, com el nostre, on el sector turístic té un pes relatiu major. Per què? Si hi ha més turisme, el sector serveis -generalment molt feminitzat- és major, i també el seu grau de temporalitat i precarietat. En aquest sector del mercat laboral són els homes que solen ocupar els llocs de gestió i direcció, mentre que les dones ocupen aquells llocs de treball destinats a la producció. A més, els horaris són més irregulars i es compta amb un calendari asincrònic amb el calendari escolar, característiques específiques que comporten una problemàtica afegida en relació a la conciliació familiar, laboral i personal.

Radiografiant el mercat de treball illenc entre 2008 i 2022

En un context de creixement i de suposada millora del mercat laboral illenc -Balears va ser la comunitat que més ocupació va generar el 2022, un 10,7% envers el 3,9% de mitjana estatal-, aquest article vol emfasitzar les dues variables que més afecten a les dones treballadores illenques: el tipus de jornada i l’escletxa salarial. A partir d’una anàlisi descriptiva de les dades de l’INE, exploram aquestes dues variables des de l’any 2008 fins el 2020. La finalitat principal d’explotar aquestes dades és, bàsicament, comprovar en línies generals si la millora puntual en l’economia i les taxes d’ocupació que s’han donat els darrers trimestres a Balears venen acompanyades d’una tendència de reducció de l’escletxa salarial i de reducció en les desigualtats en el tipus de jornada laboral. Més enllà de tendències generals, ens centrarem també en les treballadores més precàries -amb menys ingressos- de les Illes.

Pel que fa a la nostra primera variable, l’escletxa salarial, observem que les desigualtats tant pel que fa a la mitjana com pel que fa al quartil salarial inferior són persistents en el temps. Si bé els salaris han incrementat des de 2008 tant per homes com per dones, les diferències quasi no s’han reduït. La diferència anual l’any 2008 era de 4.094 euros (18.159 vs 22.253) mentre que per l’any 2020 -abans de la pandèmia!- era de 3.701. Per les dones treballadores amb ingressos menors (del quartil inferior), les notícies són més greus: no només han vist com la seva mitjana salarial creix en menor mesura entre 2008 i 2020 (1.569 euros, pràcticament 2.500 euros menys que la mitjana salarial de les dones), sinó que entre 2019 i 2020 la seva mitjana salarial va patir un retrocés de 600 euros, que es va poder agreujar amb la pandèmia. Tanmateix, l'escletxa salarial també és desigual en els quartils superiors -aproximadament, 7000 euros de diferència-.

El percentatge de persones treballant a jornada parcial s’ha reduït una mica amb el temps, encara que no sabem si això també ha succeït en termes absoluts. Un altre cop, però, l’escletxa ha persistit. L’any 2010, un 17,9% de les dones treballaven a jornada parcial a les Illes. Dotze anys després, l’any 2022, aquesta xifra s’ha reduït només 2 punts (15,6%). Pels homes, en canvi, les xifres són molt més baixes i es troben 10 punts per sota en els dos anys respectius: 7,8% el 2010 i 5,6% el 2022. Per tant, l’escletxa en el tipus de jornada entre homes i dones a les Illes no s’ha vist reduïda durant l’última dècada. 

Les bones dades econòmiques no expliquen les desigualtats

La conclusió principal que vol dibuixar l’article és que, tot i que s’observen millores objectives en les taxes d’ocupació i del creixement econòmic -el PIB va créixer un 14% interanual-, la situació de la dona treballadora illenca al mercat laboral dista de ser igual a la dels homes. En particular, amb relació al tipus de jornada i a la percepció salarial. Les dades analitzades assenyalen que, tot i haver experimentat un augment dels sous generalitzat, l’escletxa salarial persisteix, i precisament és en la intersecció de les variables de gènere i classe social on trobem les situacions de major vulnerabilitat. 

En aquest sentit, les dones, que en gran mesura es dediquen al sector serveis, experimenten una doble precarietat: per una banda, el fet de ser dones les empeny a optar a pitjors condicions salarials i, a més, les dones que perceben una retribució salarial més baixa pateixen una discriminació encara major vers les condicions salarials dels homes. Per altra banda, les dones són les protagonistes de les jornades a temps parcial, atès que suporten el pes del treball de cures i que constitueixen la “població diana” de les estratègies que utilitzen les empreses per flexibilitzar la seva força de treball. Així, estan condemnades en moltes ocasions a acceptar aquest tipus de jornada per poder fer front a les cures i al treball domèstic.

Per aconseguir una major igualtat, doncs, alguns dels reptes són reduir la segregació ocupacional i, no menys important, rompre amb l’assumpció de que siguin les dones les que han de reduir el seu compromís laboral quan hi ha necessitat de cures a la llar: cal pensar les polítiques públiques des del dret (que no deure!) de la dona treballadora a la jornada completa. Un exemple d’això és reforçar de manera compromesa l’oferta l’educació universal entre els 0 i 3 anys i la qualitat d’aquests serveis. Les dones constitueixen gairebé la meitat de la força productiva del mercat laboral de les Illes Balears i, donada l’evidència, les persones responsables d’elaborar polítiques públiques i socials a Balears han de partir des de totes aquestes assumpcions. L’escletxa salarial i les desigualtats a l’hora d’escollir el tipus de jornada laboral són només dues variables dins un esquema molt més complex.

El Govern de les Illes Balears ha donat aquesta legislatura algunes passes endavant dins aquest debat, tot i que no són suficients. El nou conveni d’hostaleria implica una pujada salarial del 5% per 2023 i del 3,3% per 2024, que juntament amb els dos convenis anteriors, suposa una pujada salarial del 25,5% en els últims 7 anys. Cal tenir en compte, però, que si bé l’hostaleria és una part enorme del sector serveis, no ho és tot, i per tant cal treballar també en les pujades salarials de sub-sectors més residuals. 

Una altra nota positiva fou el desplegament del Pla de Conciliació 2021-2024, sobre el que esperem poder tenir novetats a partir de la informació que pugui proporcionar la Comissió de Seguiment. Igualment important ha estat l’aposta del Govern per la gratuïtat de l’escolarització dels infants de 2-3 anys a partir del curs 2022-2023, però que necessita d'una consolidació en l'etapa 0-3. En aquest context, les escletxes encara són grosses. I Balears encara no és un país per a dones. 

Els partits illencs han engegat els motors envers les eleccions municipals i autonòmiques que tindran lloc el proper mes de maig. En aquest sentit, les diferents formacions han iniciat processos de negociació i discussió que giren al voltant de dos temes: les llistes i els programes electorals. Aquests processos, que en la majoria de casos són interns, són de gran importància per dos motius. En primer lloc, perquè és ara quan els partits decideixen els noms dels líders i representants polítics que posteriorment apareixen a les llistes electorals, i que votaran els ciutadans. Més tard, aquestes persones ocuparan els càrrecs més importants de les nostres institucions públiques, des del Consell al Govern, passant pel Parlament. En segon lloc, i no menys important, els partits polítics illencs estan definint ara els seus programes electorals, a partir dels quals naixeran les polítiques públiques que s'implementaran durant la pròxima legislatura: des de polítiques lingüístiques fins a polítiques econòmiques i socials, entre tantes altres.

Les polítiques en qüestió, això sí, hauran de passar per un procés de negociació entre els socis de govern i els partits de l’oposició. Per tant, el futur disseny d’aquestes polítiques pot variar de les propostes inicials que apareixen en els programes electorals. Aquests, però, són sens dubte el punt de partida dels esdeveniments polítics futurs més importants a les Illes Balears. Sembla rellevant, per tant, conèixer quina ha estat la tendència històrica que han recorregut els programes electorals dels diferents partits illencs al voltant dels dos temes principals que solen articular el debat polític: el conflicte ideològic (esquerra - dreta) i el conflicte territorial (és a dir, més o menys demandes identitàries i de competències a favor de les Illes). Entendre quin pes han donat els diferents espais polítics (PSIB, PP, MÉS-PSM, El Pi-UM, Ciudadanos i Unidas Podemos) a aquests dos eixos ens servirà per conèixer quina és la trajectòria de cada partit i, en conseqüència, dibuixar possibles escenaris de cara a les eleccions de maig. 

Per tal de conèixer la trajectòria dels programes electorals dels partits illencs utilitzarem la base de dades Regional Manifestos Project, la qual recull les preferències polítiques dels partits que competeixen a eleccions regionals arreu d’Europa. La metodologia que fan servir és l’anàlisi de contingut qualitatiu dels programes electorals. Com interpretem els gràfics? En resum: per (1) ideologia ('-100’ significa que el programa electoral està vinculat a propostes d’esquerra i ‘+100’ a propostes de dreta) i (2) identitat nacional, que representa, en canvi, el percentatge de quasi-frases assignades a demandes identitàries i competencials pròpies de les Illes Balears. Per a més detalls, que per qüestió d’espai no podem desenvolupar, podeu consultar el llibre de codis. 

La figura 1 mostra quins partits han presentat històricament programes més esquerranosos i més conservadors, així com l’evolució dels programes en aquest sentit durant els últims 40 anys. 

En general, s’observa una tendència a la moderació per part dels dos espais polítics, amb alguns matisos. El PSIB-PSOE es va moderar de manera extraordinària en l’eix ideològic de 1983 a 1991 (-17,7; Félix Pons vs -1,14; Francesc Alomar). Posteriorment, però, ha introduït progressivament ítems relacionats amb l’esquerra política (-8,4 a 2019), encara que sense emfatitzar-hi mai tant com ho feien durant la primera dècada democràtica. La història del PP en aquest eix és, en canvi, una història de contrastos. Els seus programes electorals seguiren una línia coherent durant les legislatures de Gabriel Cañellas: des de la dreta més conservadora d’Alianza Popular (-17,7 a 1983) fins a un dels PP més moderats de la història en aquest eix (1,14 el 1991). 

En aquest context, la irrupció de la figura de José Ramón Bauzá a 2011 suposà un cop de timó que retornava el programa electoral del PP a una dreta més conservadora (10,66 a 2011). Cal recordar, però, que és amb aquell programa que J. R. Bauzá va guanyar les eleccions autonòmiques obtenint un 47% dels vots. El PP va decidir l’any 2015 seguir el seu procés de radicalització (31,2) en un context polític polaritzat. El programa electoral més conservador de la seva història - que tanmateix estava en línia amb la seva actuació política durant la legislatura anterior, amb el TIL com a política més emblemàtica- va coincidir amb, segurament, el fracàs electoral més gran que un partit ha patit a les Illes: una pèrdua d’un 20% dels vots i l’inici del govern progressista format pel PSOE, MÉS per Mallorca i Més per Menorca, amb el suport de Podem i Gent per Formentera. 

El PP va decidir l’any 2015 seguir el seu procés de radicalització. El programa electoral més conservador de la seva història va coincidir amb, segurament, el fracàs electoral més gran que un partit ha patit a les Illes: una pèrdua d’un 20% dels vots

La història de MÉS per Mallorca es podria definir en l’eix esquerra-dreta com un procés de moderació entre 1983 i 1991. A posteriori, en canvi, aquest espai polític va créixer progressivament cap a l’esquerra un altre cop. El PSM de Sebastià Serra (1983) va presentar el programa electoral més esquerranós de la història del partit (-14,7), però el PSM-Entesa de Mateu Morro presentà un programa molt més moderat (-1,5). En les eleccions posteriors, el partit va presentar programes que tornarien a virar cap a l’esquerra, amb Pere Sampol al capdavant el 1999 i Biel Barceló el 2007 -aquest sota la marca de Bloc per Mallorca, que aglutinava el PSM-Entesa Nacionalista, Iniciativa Verds i Esquerra Republicana de Catalunya-. 

Si bé la coalició PSM-IV-Mallorca es va tornar a moderar una mica el 2011, el programa electoral de MÉS per Mallorca a 2019 va tornar a ‘progressar’ en aquest sentit, passant a l’esquerra del PSOE -malauradament, hi ha un buit de dades pel programa de MÉS de 2015 -. Per altra banda, UM va iniciar el seu camí a la política illenca de manera molt conservadora, de la mà de Jeroní Albertí el 1983 (16,1). Com el PP, va moderar el seu programa polític, i a les eleccions de 1999, la UM de Maria Antònia Munar presentava -sorprenentment- un programa polític més a prop de l’esquerra que de la dreta, d’acord amb el Manifesto Regional Project. No obstant això, la seva línia estratègica envers els programes electorals tornaria a virar cap a la dreta el 2007, moderant-se de nou a 2019 a través del nou espai polític que representa El Pi. 

L’anàlisi per Podem i Ciudadanos és limitada des d’una perspectiva històrica, atès que els dos partits emergeixen en el sistema polític l’any 2015. Per una banda, Podem es va presentar a les eleccions de 2015 amb un programa molt ambiciós en l’eix ideològic (-15,4). La passada la legislatura (2019), però, va moderar el seu programa (-11,9). Encara així, Podem va ser el partit que se situava més a l’esquerra en els darrers comicis, encara que només dos punts per sobre de MÉS, que fou el segon. Ciudadanos ha perseguit una lògica diferent. Si bé Podem es va moderar per competir una mica més cap al centre, Ciudadanos va dirigir el seu programa electoral cap a la dreta durant l’última campanya (de -2,4 a 2,1).

Pèrdua de la identitat pròpia

La primera part de l’article s’ha centrat en analitzar el contingut qualitatiu que fa referència a l’eix clàssic esquerra-dreta. En aquesta segona part, però, ens centrarem en analitzar en quina mesura el conflicte territorial ha estat present en els programes electorals dels principals partits illencs i, també, quina ha estat l’evolució d’aquest conflicte entre 1983 i 2019. La tendència general, compartida per la majoria de partits, és una moderació envers la reivindicació d’una identitat pròpia i de les competències associades. MÉS per Mallorca, per exemple, ha reduït de manera constant -amb l'excepció de 2011- el contingut relatiu a identitat pròpia i les demandes competencials: del 21.9 el 1983 al 6.26 el 2019. L’espai d’UM també s’ha moderat, especialment en comparació a les eleccions de 1983, on va presentar un programa electoral de caràcter molt nacionalista (38,7). El 1999 i el 2007 va presentar programes amb propostes identitàries i a favor de competències pròpies (al voltant dels 7 punts), però lluny de les demandes presentades el 1983. Aquesta línia ha estat recuperada per El Pi, que presenta valors similars a la UM de 2007. 

En aquest context són també interessants els resultats que presenten els partits estatals. El PSIB-PSOE ha reduït en gran mesura les demandes identitàries i de descentralització en comparació amb l’any 1983, fins al punt de presentar valors molt baixos a les últimes eleccions (1.8). No obstant això, el partit va incrementar les demandes progressivament entre 1999 i 2015. El fet que a 2019 el PSOE acabés amb aquesta tendència podria tenir a veure amb la presència del Govern PSOE-UP a nivell estatal i el conflicte a Catalunya, entre altres factors. 

Una història similar és la del PP, que si bé presentava nivells similars als del PSOE durant els anys 90, des de les primeres eleccions amb José Ramón Bauzá com a líder (2011) ha abandonat completament les demandes pròpies en els seus programes electorals. La irrupció del partit d’extrema dreta Vox i la competició política que això genera als conservadors no els facilita, segurament, recuperar el PP més canyellista. En el cas del partit morat (Podem) i Ciudadanos, els dos han moderat en petita mesura les seves postures entre 2015 i 2019: de 2.8 a 0.7 en el cas de Ciudadanos i de 4.8 a 2 en el cas de Podem, apropant-se ambdós al centre polític.

Més esquerra i menys identitat? Reflexions finals 

Si haguéssim de resumir tot aquest caramull de dades, podríem treure dues conclusions principals -i amb molta cura-. La primera seria que, en línies generals, els partits autodenominats d’esquerra s’han mogut progressivament cap al seu espai original des dels anys 90’, després d’una dècada de moderació absoluta vers el centre polític durant els 80’. La competència de Podem en aquest espai podria reproduir aquesta tendència a les pròximes generals, allunyant a l’esquerra política de la competició pel centre polític. El PP, en canvi, és -històricament- una caixa de sorpreses. Serà l’equip de Marga Prohens i la mateixa líder els qui decidiran si disputar un espai més cèntric i donar continuïtat a la ‘moderació’ de 2019 o, per contra, disputar la bossa de votants més pròxima a Vox? Un debat obert. 

La segona conclusió general és la tendència a una reducció de les propostes relatives a la identitat pròpia de les Illes i a la reivindicació de competències en els diferents àmbits de política pública. La dreta regionalista mai ha tornat a ser tan ‘nacionalista’ com ho va ser entre els anys 80’ i finals dels 90’, o així ho demostren els seus programes electorals. El mateix podem afirmar pel PSOE i, curiosament, per MÉS per Mallorca -amb l’excepció de 2011-. 

Una última línia m’agradaria dedicar-la a clarificar que els canvis en el contingut dels programes electorals no suposen l’evolució de la ideologia dels partits de forma intrínseca. Si bé és cert que pot haver-hi certa correlació, aquests canvis poden respondre també a modificacions de l'estratègia o situacions conjunturals, com per exemple la formació de coalicions pre-electorals -el que fa que un partit deixi d’emfasitzar en certs temes-, crisis econòmiques o esdeveniments polítics i socials concrets. 

Dades extretes de: 

Alonso, Sonia; Gómez, Braulio y Cabeza, Laura (2013). “Measuring Centre–Periphery Preferences: The Regional Manifestos Project”. Regional and Federal Studies, 23(2): 189-211. DOI: 10.1080/13597566.2012.754351

Gómez, Braulio; Alonso, Sonia y Cabeza, Laura (2022). Regional Manifestos Project Dataset. Disponible en www.regionalmanifestosproject.com

Nota final

MÉS per Menorca i Gent per Formentera queden, malauradament, exclosos de l’anàlisi. La base de dades que explotarem, la Regional Manifestos Project, els inclou només per a l’any 2019.

Era el mes d’abril de 2020 i patiem una pandèmia que va trasbalsar el món. Aquella crisi -amb els seus confinaments i interrupcions de responsabilitats acadèmiques i laborals- suposaria el moment idoni per tirar endavant una iniciativa que ens rondava al cap d’ençà que érem companys de carrera. Així va néixer Passes Perdudes, que es va estrenar amb la publicació de 'Qui som?' a Medium.com. L'article donava el sus al que fins ara han estat quasi tres anys de publicacions setmanals, cent vint-i-un articles i entrevistes, i quasi trenta col·laboradors, els quals han fet de Passes Perdudes el que avui dia és.

En aquella primera entrada explicàvem que ens havíem adonat de la manca d’un espai dedicat a l’anàlisi política des d’una perspectiva de les ciències socials a les Illes Balears. Sense dir-ho explícitament, ens emmirallàvem en projectes com Piedras de Papel, el qual era la referència dels qui, en aquell temps, estudiàvem a la facultat de ciències polítiques.

El que ens va motivar (i ens motiva) era contribuir a la discussió pública d'una manera detallada i rigorosa, analitzant aspectes que queden exclosos del discurs polític i dels articles d'opinió, i així aportar coneixement contrastat des d’un punt de vista acadèmic -però també divulgatiu-, per tal de pensar conjuntament sobre les coses que ens toquen ben de prop. Estam convençuts que augmentar el nombre de participants parlant d’allò comú descentralitza el poder de creació de narratives i millora la rendició de comptes dels nostres representants públics. La qual cosa és especialment rellevant a una comunitat que compta amb una de les taxes de participació política i electoral més baixes de tot l’Estat. 

És per això que ens fa molta il·lusió anunciar la col·laboració entre elDiario.es i Passes Perdudes. En endavant, podreu llegir tots els articles de Passes Perdudes a la nostra secció d’elDiario.es. Pensam que aquesta nova etapa suposarà un guanyar-guanyar per ambdues parts. Aportarem a un projecte, com és la delegació d’elDiario.es a les Illes, que aposta pel producte de proximitat i que té com a objectiu contribuir sobretot amb articles que fugen de la immediatesa i que tenen un alt contingut analític. Nosaltres continuarem publicant com sempre hem fet des de fa quasi tres anys, però dins el seu web: amb vocació d’aportar al debat públic, exigint rigor pel que fa a l’ús i accessibilitat de les dades, i en català.