El cineasta Nanni Moretti destaca per fusionar comèdia i drama amb un estil agredolç. Combina les llums i les ombres de la vida amb cura i proximitat. Les seues pel·lícules sempre ofereixen moments gratificants: somriures, cançons i una visió entranyable de persones i coses. 

En El sol del futur, Moretti encarna un director de cinema que malda per rodar una pel·lícula sobre un circ hongarès que, de gira per Itàlia, és acollit a Roma per una secció local del Partit Comunista; tot això mentre els tancs soviètics entren a Budapest per a reprimir la revolució de 1956.

Moretti, doncs, torna a donar artísticament en el blanc: conjuga el particular i el general amb una destresa genial. Aconsegueix rodar un fet concret, un canvi de final de guió, per a retratar una modificació abstracta en la interpretació de les doctrines marxistes. És a dir, Moretti plasma el canvi de postura del Partit Comunista Italià davant de la barbàrie soviètica i palesa les dificultats de compartir l'adjectiu “comunista” amb el partit governant de l'URSS.

Paral·lelament a la invasió d'Hongria, la vida personal del director protagonista del film es derringla: dubtes, contradiccions, queixes constants i una relació matrimonial a punt de trencar-se per la seua egolatria i afany de dominació. Malgrat tot, Moretti no perd la fe en una esquerra racional, lliure de consignes, capaç de ser subversiva, encara que la subversió siga incòmoda i a voltes incoherent amb el passat proper.

La incomoditat major seria que el comunisme pràctic, o siga, l'abolició de la propietat privada, no és un fi en si mateix sinó un mitjà per a poder viure en llibertat, és a dir, per a tindre temps lliure. El film inclou moments de lleure magistrals: desplaçaments en patinet, xuts de pilota de futbol i, fins i tot, coreografies dervixes emocionants al so de “Voglio vederti danzare” de l'enyorat Battiato. 

Al final, el cinema de Moretti et deixa amb una sensació infreqüent: la de sortir contents. Contents d’haver canviat el final. Contents de gaudir de temps lliure. Contents d’interpretar el comunisme com un mitjà i no com un fi i satisfets amb la lectura socialdemòcrata dels textos de Marx (per a qui els vulga encara llegir):

“El reino de la libertad solo empieza allí donde termina el trabajo impuesto por la necesidad y por la coacción de los fines externos; queda, pues, (...) más allá de la órbita de la verdadera producción material. Así como el salvaje tiene que luchar con la naturaleza para satisfacer sus necesidades, para encontrar el sustento de su vida y reproducirla, el hombre civilizado tiene que hacer lo mismo, bajo todas las formas sociales y bajo todos los posibles sistemas de producción. A medida que se desarrolla, desarrollándose con él sus necesidades, se extiende este reino de la necesidad natural, pero al mismo tiempo se extienden también las fuerzas productivas que satisfacen aquellas necesidades. La libertad, en este terreno, solo puede consistir en que el hombre socializado, los productores asociados, regulen racionalmente este su intercambio de materias con la naturaleza, lo pongan bajo su control común en vez de dejarse dominar por él como por un poder ciego, y lo lleven a cabo con el menor gasto posible de fuerzas y en las condiciones más adecuadas y más dignas de su naturaleza humana. Pero, con todo ello, siempre seguirá siendo este un reino de la necesidad. Al otro lado de sus fronteras comienza el despliegue de las fuerzas humanas que se considera como fin en sí, el verdadero reino de la libertad, que, sin embargo, solo puede florecer tomando como base aquel reino de la necesidad. La condición fundamental para ello es la reducción de la jornada de trabajo.”

Karl Marx, El capital (volumen III, sección séptima, capítulo XLVIII).

(I també dels textos d’Engels):

“Con la toma de posesión de los medios de producción por la sociedad se elimina la producción mercantil y, con ella, el dominio del producto sobre el productor. La anarquía en el seno de la producción social se sustituye por la organización consciente y planeada. Termina la lucha por la existencia individual. Con esto el hombre se separa definitivamente, en cierto sentido, del reino animal, y pasa de las condiciones de existencia animales a otras realmente humanas. El cerco de las condiciones de existencia que hasta ahora dominó a los hombres cae ahora bajo el dominio y el control de éstos, los cuales se hacen por vez primera conscientes y reales dueños de la naturaleza, porque y en la medida en que se hacen dueños de su propia asociación. Los hombres aplican ahora y dominan así con pleno conocimiento real las leyes de su propio hacer social, que antes se les enfrentaban como leyes naturales extrañas a ellos y dominantes. La propia asociación de los hombres, que antes parecía impuesta y concedida por la naturaleza y la historia, se hace ahora acción libre y propia. Las potencias objetivas y extrañas que hasta ahora dominaron la historia pasan bajo el control de los hombres mismos. A partir de ese momento harán los hombres su historia con plena conciencia; a partir de ese momento irán teniendo predominantemente y cada vez más las causas sociales que ellos pongan en movimiento los efectos que ellos deseen. Es el salto de la humanidad desde el reino de la necesidad al reino de la libertad. ”

Friedrich Engels, Anti-Dühring, (sección tercera, capítulo II).

Diumenge abans de Sant Vicent, una pluja deserta a les 19.30 de la vesprada i una sala de concerts ben nodrida de ganes de viure: El petit de cal Eril torna a València per a presentar l'àlbum ERIL ERIL ERIL (2025). 

“No hi ha homes, no hi ha dones, només persones” és el lema de l'inici del concert amb Aigua fosca. Continuen fulgurants els temes ben engreixats de l'últim disc: Claus dins de casa i Riu avall. A partir d'esta arrancada frenètica, la paraula “pregunta” es repeteix periòdicament en moltes cançons convertides en un “mar de dubtes que es fa gran”. Preguntar i dubtar: sentir com se'ns escapa el temps sense haver aconseguit la resposta o l'èxit. Sense haver arribat on esperàvem de la vida.

Els engranatges del ritme, bateria i baix, s'acoblen amb un talent descomunal. Els seus silencis i contratemps precisos ens transformen en devots balladors que supliquem un descans entre cançó i cançó. Molts ja necessitem recuperar l'alè, quàdriceps i bessons abans de cantar el següent hit: Jo ja no soc qui era. Una cançó que sona a confessió i que toca un dels tòpics artístics que sempre fereixen les entranyes: com canviem amb el pas del temps!

Joan Pons palesa que tot canvia quan vol enumerar la quantitat de pobles del País Valencià que ha recorregut en els últims anys. Els noms titubejants dels pobles manifesten que la memòria escarransida fluixeja. Ja no som qui érem, volem dominar un paisatge sentimental que abans ens subjugava sense que ens importara el jou. Érem joves. Ara ens importa i les paraules de Pons regalimen els anys líquids de la resignació. Sembla una confessió col·lectiva en el moment oportú, just abans de tocar Tantes vegades. “Es fonen les neus en la primavera” i, també, els topònims com “País Valencià” en el cap i casal castellanitzat. Nostàlgia d'un altre paisatge sentimental amb uns topònims que tantes vegades repetim sense fervor!

I una altra repetició del Petit és la pregunta “per què ens governen tan malament?”. La proposta de Pons reivindica el lema “ni déu ni rei ni pàtria”, títol d'una cançó del 2025 que elimina els jous. Però, sembla que la pregunta no té resposta, sembla que governar és un problema irresoluble; així s'entrellaça en directe amb la cançó Cendres rescatada del disc Vol i Dol (2010).  Pons adverteix els polítics que “sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. Tot canvia excepte la mala governança: això és l'infern expressat en el díptic Cendres + Totes les lleis dels homes. 

Abans del díptic furiós contra els polítics, ha sonat la meravellosa guitarra à la Pixies de El misteri de la mort i la millor música de ball de diumenge: Sento de l'àlbum Energia fosca (2019). Entranyes enlairades ballant a València, Portbou o Gràcia: “coses tan útils com els teus ulls i cor, coses perfectes com tot el teu cos”. Sento fa perfecte un diumenge. I més si anticipa la seua hereva del nou disc: Ara no sé què dir-te.

Abans del bis, Pons recita un al·legat a favor de la tendresa materna enmig d'una actualitat roent dominada pels instints de mascles desconfiats: Si no fos tan fàcil. Emoció absoluta, receptacle matern, χώρα benaurada!

El bis segueix sense dissimular i sense tornar al camerino (Pons admet que “una cançoneta i mon'anem” és un càntic molt ben parit i “parir” és el verb més valuós del concert). El Petit conclou amb dos clàssics del disc La figura del buit (2013) corejats pel públic: Ei, sents com refila l'òliba? + Amb tot.

En fi, hui escriure i fer música a nivell professional es complica cada vegada més. Cal buscar-se la vida amb un altre treball assalariat. Tot i això, eleve una súplica al Petit, quan insinuen que no van a seguir tocant: que s’ho pensen bé, que no tinguen pressa, perquè els adeus fan mal a qui ha invertit part de la seua vida escoltant les seues cançons. Entenc que el dièsel fins València coste una pasta i que puguen estar cansats. Sé que tot té un final, però l’adeu és un lloc abrupte, un espai on s’acumula el rovell de les vivències que sols es reviuran, amb sort, en somnis.

Màlaga li ha guanyat terreny a la mar, fins a fer retrocedir la línia de la costa més enllà del que hui és l'extrem sud del carrer Larios; un carrer instagramat on el metre quadrat cotitza a preu d'or i que, paradoxalment, no té molt de sentit: uneix una plaça sense grans eixides amb una avinguda paral·lela a la mar que traça el record d’un litoral que ja no existeix. Els edificis que voregen el famós carrer pertanyien, en la seua totalitat, als Ducs de Larios. Passejar-hi és endinsar-se en l'Antic Règim convertit al capitalisme, un territori on ficar-se equival a participar d’un ritual de mirades: el privilegi de veure i ser vist.

El carrer Larios és també un escenari de desigs. Les marques amb logotips elegants hi exhibeixen la promesa de convertir-te en allò que vols ser. Però, en estos dies, l’espai profà dels negocis es transforma. Les actituds religioses s’enfonsen en una comunió espectacular al voltant dels últims episodis d’un cos mortal. A les entrades, vigilants controlen l’accés des dels carrerons perpendiculars amb un sistema de tanques metàl·liques que es repeteix, més endins, per a separar la vorera del pas de la processó. Els vigilants malaguenys, però, no són estrictes.

L’art de desfilar ofereix espectacles oposats. La majoria dels capirots i encaputxats avancen sense ordre, imprevisibles. El seu pas erràtic provoca el murmuri distret dels espectadors, apilats com anxoves en llauna. Les anxoves de Larios, però, emmudeixen quan, a la llunyania, s’albira l’arribada de l’ordre. Llavors, una taca verd pàl·lid –com el de l’atzavara– sedueix i acalla la multitud: és el comportament ordenat, la precisió que fascina. 

Aleshores, parelles de legionaris tanquen cada possible pas des de les cadires fins al recinte processional. L’espai es precinta amb la força dels seus cossos, i ningú no gosa moure’s. Tothom escolta, llavors ressona la mateixa cantilena que resa a cada cantonada:

Soy un hombre a quien la suerte

hirió con zarpa de fiera;

soy un novio de la muerte

que va a unirse en lazo fuerte

con tal leal compañera.

Cuando más rudo era el fuego

y la pelea más fiera

defendiendo su Bandera

el legionario avanzó.

Y sin temer al empuje

del enemigo exaltado,

supo morir como un bravo

y la enseña rescató.

Cinquanta legionaris basten per a crear un cànon, un model de moviment ordenat que captiva l’atenció dispersa per hores de desfilades caòtiques. El nostre cervell ansia percebre patrons ordenats; d’ací prové la tendència a buscar patrons on no els hi ha, a convertir coincidències en missatges que desxifrar, a comprendre l’incomprensible, a preveure l'imprevisible. Així, el cervell que no comprén seria com els espectadors distrets davant els capirots desordenats, mentre que el cervell previsor o provident s’assembla als ulls atents que segueixen l’ordre de la legió, amb els seus patrons previsibles musicats pel novio de la muerte.

Les processons del carrer Larios, en suma, sols integren la devoció, el respecte i la por quan passa la legió

Les processons del carrer Larios, en suma, sols integren la devoció, el respecte i la por quan passa la legió; una devoció perduda pels confrares profans, enfangats en el soroll i les vacances; una devoció enyorada per les imatges cristianes, ignorades sense la fascinació de l'ordre de la legió.

El carrer Larios és també un escenari de desigs. Les marques amb logotips elegants hi exhibeixen la promesa de convertir-te en allò que vols ser. Però, en estos dies, l’espai profà dels negocis es transforma. Les actituds religioses s’enfonsen en una comunió espectacular al voltant dels últims episodis d’un cos mortal. A les entrades, vigilants controlen l’accés des dels carrerons perpendiculars amb un sistema de tanques metàl·liques que es repeteix, més endins, per a separar la vorera del pas de la processó. Els vigilants malaguenys, però, no són estrictes.

L’art de desfilar ofereix espectacles oposats. La majoria dels capirots i encaputxats avancen sense ordre, imprevisibles. El seu pas erràtic provoca el murmuri distret dels espectadors, apilats com anxoves en llauna. Les anxoves de Larios, però, emmudeixen quan, a la llunyania, s’albira l’arribada de l’ordre. Llavors, una taca verd pàl·lid –com el de l’atzavara– sedueix i acalla la multitud: és el comportament ordenat, la precisió que fascina.

Aleshores, parelles de legionaris tanquen cada possible pas des de les cadires fins al recinte processional. L’espai es precinta amb la força dels seus cossos, i ningú no gosa moure’s. Tothom escolta, llavors ressona la mateixa cantilena que ressa a cada cantonada:

Soy un hombre a quien la suerte

hirió con zarpa de fiera;

soy un novio de la muerte

que va a unirse en lazo fuerte

con tal leal compañera.

Cuando más rudo era el fuego

y la pelea más fiera

defendiendo su Bandera

el legionario avanzó.

Y sin temer al empuje

del enemigo exaltado,

supo morir como un bravo

y la enseña rescató.

Cinquanta legionaris basten per a crear un cànon, un model de moviment ordenat que captiva l’atenció dispersa per hores de desfilades caòtiques. El nostre cervell ansia percebre patrons ordenats; d’ací prové la tendència a buscar patrons on no els hi ha, a convertir coincidències en missatges que desxifrar, a comprendre l’incomprensible, a preveure l'imprevisible. Així, el cervell que no comprén seria com els espectadors distrets davant els capirots desordenats, mentre que el cervell previsor o provident s’assembla als ulls atents que segueixen l’ordre de la legió, amb els seus patrons previsibles musicats pel novio de la muerte.

Les processons del carrer Larios, en suma, sols integren la devoció, el respecte i la por quan passa la legió; una devoció perduda pels confrares profans, enfangats en el soroll i les vacances; una devoció enyorada per les imatges cristianes, ignorades sense la fascinació de l'ordre de la legió.

Té mèrit omplir una sala a València per a ballar i escoltar música en llatí. Gregotechno, la proposta d'Alejandro Narés i Marc Vilajuana que hibrida música medieval i contemporània, ho va aconseguir la setmana passada a la Sala Jerusalem. Té mèrit entrar a l'escenari entonant a capella el salm XLl del Psalterium Romanum: “sicut cervus desiderat ad fontes aquarum, ita anima mea desiderat ad te, Deus”. El salm XLI acaba amb la pregunta que es projectava periòdicament en la pantalla de la sala: “ubi est Deus tuus?” On està el teu déu? 

Era arriscat formular eixa pregunta entre balls techno, gots de plàstic de cervesa i mòbils, molts mòbils gravant. Quin era el seu déu? L'auditori aguardava el final de les lletanies llatines de Vilajuana per a esclatar frenètic amb els ritmes techno de Narés. En eixos moments de canvi de tempo, la fraternitat rave unia els jovenets d'estètica fluïda i els jubilats de camises de quadres en un ritme binari universal. Un, dos; un, dos. Ritmes fàcils per a impulsar el balanceig simultani de les diverses edats humanes! Universitaris i pensionistes! Medievalistes i moderns! Tots units per un ritme binari que encorsetava la bellesa complexa dels melismes gregorians!

I mentrestant en la pantalla, la pregunta cíclica:  “ubi est Deus tuus?” 

On està? On? En els últims temps, s’han popularitzat cançons (Hey Kid+Merino), videoclips (Rosalia) i pel·lícules (Los Domingos) de temàtica religiosa; ço que s'ha interpretat com el retorn d’un fenomen que semblava superat. A la Sala Jerusalem les lletanies llatines i els melismes encorsetats semblaven símbols descontextualitzats entre gots de plàstic de cervesa. En una sala de ball el gregorià funcionava més com a element estètic aïllat que no com a revival de les èpoques en què el cristianisme integrava tots els aspectes de la vida en una cosmovisió. 

Per això, en les societats occidentals la religió no recupera el seu paper estructurador de la societat ni regula l’espai social en la seua totalitat. El que s’ha acabat no és la religió en si, sinó la seua funció homogeneïtzadora. (A pesar dels últims intents dels líders evangelistes pregant per Trump, estes fotos escenifiquen una unitat postissa —faltava l'actriu porno Stormy Daniels per a augmentar la credibilitat de la foto!)

Amb la secularització, la religió esdevé més lliure i personal. Per això, les últimes paraules de Vilajuana reivindicaven el valor de la identitat personal i alertaven del perill d'esborrar-la amb doctrines, modes o imposicions religioses. Després d'eixes paraules, encara Narés ens invitava a apropar-nos i a fer-nos signar samarretes de Gregotechno. I sempre gravant algú. Samarretes, signatures i mòbils: tot per a construir identitat.

Per això, el fenomen actual no és un retorn de la religió tradicional, sinó la circulació d’alguns dels seus elements per a propiciar el culte a la identitat resumida en el selfie constant. Selfie, ergo sum.

En les societats modernes, la religió té menys a veure amb la tradició que amb l’elecció individual. Ja no proporciona manuals de supervivència moral, sinó que cal que establim contínuament normes i pautes per a donar sentit a la vida. I hui una pauta de conducta fonamental és traure el mòbil per a tot. Per això, era meravellós contemplar en 2018 com un monjo benedictí de l'abadia de San Miniato, prop de Florència, ens prohibia l'ús del mòbil mentre cantaven vespres. Això era gregorià sense techno.

En les societats modernes, la religió té menys a veure amb la tradició que amb l’elecció individual i ja no proporciona manuals de supervivència moral, sinó que cal que establim contínuament normes i pautes per a donar sentit a la vida

Hui els cultivadors del selfie i els buscadors de continguts instagramables –— barrejar techno i gregorià semblava instagramable a la Sala Jerusalem— no experimenten el misteri. I expressar eixe “magnum mysterium” era una funció bàsica del cant gregorià. Si tornara a estar d'actualitat de veres, caldria cultivar allò que no podem pujar a les xarxes. Caldria deixar de fer-se selfies i gravar amb el mòbil, és a dir, caldria cultivar la relació amb el misteri (μυστήριον: secret).

Vint-i-tres anys després hem tornat a gaudir de la fase final de la copa de bàsquet a València. Hem canviat el pavelló de la Fonteta pel Roig Arena i ens hem pogut repantigar en seients reclinables, deixar les begudes als reposabraços i menjar coques de sobrassada i mel als descansos; tot envoltat malauradament d'un estrèpit innecessari. El sistema de so ens envolta i ens ensordeix, amortitza els càntics desenfrenats i els crits de les aficions.

Cridar és, al capdavall, una acció tan humana que permet classificar els diferents tipus d’aficionats entre els extrems de l'esperança i la desesperació. Per això, el luxe sonor del Roig Arena no s'avé amb la necessitat humana de cridar de goig i joia o de frustració i desesperança. S'adiu més bé amb la moda, no sé si passatgera o perdurable, de tindre “experiències”. I d'entre totes les experiències actuals la més potent i diuen que reconfortant és la del selfie. No sabeu la de gent que hi havia fent-se selfies en les luxoses instal·lacions! El món i la foto deixa de valdre la pena sense la imatge pròpia. Selfie ergo sum.

I ara ve un exercici de nostàlgia que no reivindica ingènuament el passat, sinó que constata simplement que els temps han canviat. Abans, la megafonia cascada de la Fonteta permetia el crit, possibilitava desplegar els matisos anímics interiors i aventar l'esperança o la desesperació més definitòria del caràcter de cada aficionat.

Hui diumenge els aficionats del València bàsquet tornem a definir la nostra cara amb el rictus de la desesperança. Vam celebrar massa un triple de Montero que posava el 106-101 a favor dels valencians, a vint segons abans de la conclusió de les semifinals contra la secció del Madrid C.F. Vam també festejar una deflecció que entorpia l'atac rival a 16 segons. Després, una cadena d’errors locals i de set punts seguits visitants, el resultat final ja el coneixeu: 106-108.

A pesar de la derrota, la música estrepitosa podia ajudar a tapar la desesperació; fins que Arlauckas entrevistà l'heroi rival Hezonja a peu de pista, amplificant les seues paraules amb el flamant sistema de so. Allí ja no hi havia escapatòria. L’estrèpit venia bé per a dissoldre la cara quan no estava en condicions per a un selfie.

Un últim apunt per a concloure el text amb esperança: els que hem aprés a gaudir del bàsquet ens congratulem d'haver admirat els esportistes negres que han marcat la història d'este esport. Ens alegrem que, guanye qui guanye, no hi ha haja polèmiques sobre racisme ni debats inhumans. Això no ha canviat i esperem que no canvie.

Per això, el debat estèril d'altres esports sembla xavalla: allò que et tornen després de comprar, allò que es perd en el fons dels butxaques o entre els coixins del sofà. De vegades, però, entre tota esta escòria, una moneda destaca per damunt de la resta. Així va passar amb les generalitzades acusacions de racisme a la ciutat de València per episodis d'un altre esport. Un estadi vell de la nostra ciutat es va convertir en un escenari per a projectar una potent imatge que va commocionar el món a través de les pantalles universals. Un estadi vell va esdevindre un símbol de consum efímer, però poderós: durant un temps, va aconseguir fer-nos sentir vergonya.

En el Roig Arena, en canvi, no sentim ni vergonya ni crits racistes. Cap de les huit aficions corejava eixos insults i cap jugador els provocava.

En suma, mentre païm la derrota a València, aprenem a jugar el joc difícil de valorar les individualitats en la justa mesura. És a dir, idolatrem les genialitats de Montero, però en els minuts que va estar en canxa el València bàsquet va perdre de huit. No és fàcil, en definitiva, aprendre a conjugar l'individual amb el general. I això també s'aplica al fet de valorar els insults a un individu i a tota una raça en general que protagonitzen els debats en altres esports. Malauradament és més ràpid generalitzar que jutjar els individus involucrats. I necessitem generalitzacions com els noms comuns per a parlar, cridar i escriure.

El bàsquet ens ensenya a combinar huit aficions en un mateix estadi, a coordinar el juí de l'individual amb el del general i a conjuntar el roig de l'eufòria amb el negre de la desesperació, perquè es passa de l'un a l'altre en setze segons.

Ja sabeu que els instruments utilitzats per l’Ajuntament de Benidorm per a protegir la Serra Gelada el situen a la vora de la fallida financera. Si no es negocia l’execució de la sentència condemnatòria de 333 milions, el consistori podria quedar-se sense recursos per a tindre cura no sols d’espais naturals sinó també de vestigis històrics. Un d’estos vestigis preservats per l’Ajuntament és la Torre de Morales, una edificació que formava part del sistema de cases-torre típiques de la costa alacantina, dissenyades per a defensar-se dels atacs dels corsaris. Originalment, la torre tenia una estructura defensiva amb murs de maçoneria, merlets i una escala de caragol que comunicava les seues tres plantes. 

El seu nom popular —Torre de Morales— ha prevalgut fins a hui a les plaques identificatives municipals, encara que una inscripció de pedra a la seua façana oest indica que va ser erigida el 1777 per un tal Soler. La substitució de “Soler” per “Morales” en la denominació no és un cas estrany: reflecteix tant la fragilitat de la memòria col·lectiva com la necessitat de donar un nom, fins i tot quan este nom no coincideix amb els vestigis històrics. Caldria potser anomenar-la Torre de Soler! 

La torre, declarada Bé d’Interès Cultural, va perdre la seua funció militar al segle XIX i hui serveix com a element decoratiu o identitari. El seu valor estètic és mínim, per la qual cosa destaca com a tòtem, un altar a la necessitat de conservar fragments del passat per a construir una identitat. El passat es converteix així en una Terra Mítica, una atracció retolada davall l’ombra dels gratacels.

Recordeu que, segons el mite de Cura explicat en la primera part de l'article, els dos components de la identitat humana són la cura (que vol que el nom reflectisca l’atenció i l’afecte del cuidador) i el temps (que imposa a l’homo un nom lligat a la matèria mortal: humus). Esta dualitat es fa palesa a la Torre de Morales/Soler: els seus materials resisteixen, però el nom “Soler”, inscrit en la façana oest, es desdibuixa entre l'erosió i la indiferència asfaltada d'una gran avinguda. És a dir, la inscripció de pedra de 1777, quasi il·legible, passa inadvertida darrere de la claredat del senyal metàl·lic instal·lat per l’Ajuntament amb el nom de “Torre de Morales”. La cura pel nom original cedeix el pas a la matèria metàl·lica de la senyalització vertical o a l'etiqueta virtual de la ubicació del Google Maps.     

Donar nom és, en definitiva, situar en la història, però també assumir que el temps distorsionarà esta identificació. Així, la Torre de Soler/Morales es converteix en un exemple perfecte de la no-coincidència entre el ser i el nom: un monument que sobreviu físicament, però la memòria del qual es dilueix entre les avingudes, l'especulació urbanística i els algoritmes de Google Maps.

Viure amb cura és patir esta preocupació per una identitat que el temps acabarà distorsionant (si no ho fan abans les aplicacions, les modes i les xarxes socials).

Conclourem reinterpretant el mite: el fet que el ser humà prospere amb l’afecte de la Cura però que porte un nom lligat a la matèria (humus) manifesta que el ser i el nom no coincideixen. La matèria reconfigura la nomenclatura. Viure amb cura és patir esta preocupació per una identitat que el temps acabarà distorsionant (si no ho fan abans les aplicacions, les modes i les xarxes socials). I per a distorsions toponímiques, Beniduerme! La torre, amb el seu nom fluctuant, és un recordatori que la identitat és un procés en constant construcció, però també destrucció.

La mitologia romana ens explica com Cura, mentre travessava un riu, va trobar fang i va modelar-hi la figura d’un home. Mentre reflexionava sobre què fer amb esta creació, va aparéixer Júpiter i li va insuflar vida. Després, quan Cura volia posar-li el seu nom, Júpiter es va oposar, reclamant el dret per haver-li donat l’ànima. En aquell moment, Tellus —la personificació de la terra— va intervindre, argumentant que el nom havia de ser el seu, ja que ella havia aportat la matèria. Per a resoldre el conflicte, van recórrer a Saturn —el Temps—, que va dictar una sentència justa: Júpiter acolliria l’ànima de l’home després de la mort; Tellus, el seu cos soterrat; i Cura, la disposició a persistir en l’ésser mentre visquera. Pel que fa al nom, va decidir anomenar-lo “homo”, perquè estava fet d’humus, de matèria terrosa. 

Cura representa allò que hui expressem amb el castellanisme “cuidao”, no com una preocupació —que designaríem amb el mot “cuita”—, sinó com una atenció essencial. L’home és una síntesi del cos (Tellus) i de l'energia vital (Júpiter), units pel temps que li atorga una existència finita i que li fa valorar allò que s'acaba. Però acabar-se és un verb polisèmic: pot significar exhaurir-se però també completar-se.

Així, el mite il·lustra la condició de l'homo: la Cura és la que defineix la seua essència i el seu lloc en el món. L’home és projecte fràgil i inacabat, modelat pel temps i necessitat d'atenció constant per a relacionar-se amb allò que l'envolta. La desatenció ens fa desaparèixer. L'atenció ens fa perseverar en l'ésser.

Fins fa poc pensava que la perseverança era un valor que guiava les bones persones, un senyal de la seua moral, tot i provisional com la cartesiana. Hui comence a percebre que molts condideren que l'espècie humana ja se n'ha eixit de mare: ja en som massa. Ja no cal la cura, sobretot dels desvalguts.

I això que d’holocausts ausades que n'hi ha hagut al llarg de la història! Però sempre l’homo perseverava en l'ésser i tornava a la cura dels altres, la terra i els noms.

Hui, passejant per davall dels gratacels de Benidorm i pels seus passejos marítims, he vist que probablement no podrem cuidar per sempre d’estes estructures gegantines; i que això potser no siga roí. Ja sabeu que el municipi de Benidorm s'enfronta a una crisi financera sense precedents després que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana haja ratificat una indemnització urbanística de 333 milions d'euros i que el Tribunal Constitucional haja denegat el recurs d'empar. La xifra, que caldrà abonar a dos mercantils de l'empresari Francisco Murcia Puchades, és més del doble del pressupost municipal per a 2026: 146 milions. L'Ajuntament no podrà tindre cura dels seus ciutadans i haurà de compensar els danys causats a un emprenedor amb nom i cognoms.

L'origen del conflicte es remuntaria als anys 60, quan els terrenys de la Serra Gelada van ser classificats com a sòl urbanitzable. No obstant això, la seua protecció ambiental va bloquejar-ne el desenvolupament urbanístic a partir dels primers anys del segle XXI, sense compensació al propietari. La cura pel dret a la propietat privada de la terra ensems amb la cura pel paisatge ha conduït al desenllaç que descura la salut financera de tot una col·lectivitat d'homes. 

Si no heu recorregut mai la Serra Gelada, aprofiteu i celebreu la sentència allí. Camineu des del far de l'Albir a la Creueta de Benidorm

En definitiva, la sentència consagra els drets urbanístics del propietari individual i invalida l'intent de l'Ajuntament d'anul·lar els convenis urbanístics del sector APR-7 de Serra Gelada. Si no heu recorregut mai la Serra Gelada, aprofiteu i celebreu la sentència allí. Camineu des del far de l'Albir a la Creueta de Benidorm. Qualsevol dia assolellat d'hivern pot servir d'excusa per a albirar l'horitzó des dels penya-segats de la Serra Gelada. Recordeu entre tanta bellesa i tants esbufecs, costera amunt, costera avall, que algú va idear la construcció d’un telefèric des de la capital turística alacantina. Valoreu, doncs, l'esforç que destineu a recórrer uns camins comunitaris quan podien haver sigut esborrats pels propietaris i pels fonaments d'un aberrant telefèric. Aberrant, clar, per als qui gaudim de les costeres, de la suor i les botes de muntanya. Molts altres, en canvi, defensarien la comoditat telefèrica i les vistes aèries.

Quan la terra valuosa i urbanitzable sembla acabar-se, quina cura mereix el paisatge i l’homo que no és propietari? Quan un municipi està a la vora del col·lapse, quina cura mereixen els seus ciutadans i aquells que encara creuen que val la pena que ensems perseverem? Saturn sentenciarà.

La Companyia Teatre Micalet commemora tres dècades de trajectòria artística recuperant Ballant Ballant, l’espectacle que transformà el teatre valencià als anys 90. Esta obra explica l'últim segle d'història de València a través de la música i la dansa, sense diàlegs. Per això, és impagable l'anècdota de dos castellanoparlants que, abans de començar la funció de dissabte passat, es confessaven l’un a l’altre que estaven preocupats per no entendre una obra que tenia un títol en valencià. Una vegada més no es pot jutjar una obra pel títol ni un llibre per la portada.

Les dificultats de comprensió, per tant, no provenen del codi lingüístic emprat sinó per la llunyania de les referències musicals, sobretot les de la primera part de l’obra, la que comença davall del regnat d’Alfons XIII –la representació està dividida en dues parts amb un necessari descans de quinze minuts–. Les pistes visuals escampades pel decorat, com ara les fotos penjades dels governants que s’alternen en l’exercici del poder, ajuden a enquadrar temporalment la música popular que ha amerat els nostres cent últims anys d’història. S’han succeït dictadures i democràcies, monarques i constitucions, dretes i esquerres, però sempre, sempre, hi ha hagut música de fons. El mèrit de Ballant Ballant és posar en primera fila allò que estava darrere, o siga, fer figura del fons.

La història de l’art ha negligit la importància de la música i del ball popular, en canvi, l’obra dirigida per Joan Peris ens obliga a dirigir l’atenció a la cultura del poble, als moviments rítmics de la gent comuna. Ballant Ballant, a més a més, té un altre mèrit: expressar sols amb el llenguatge del ritme els vincles i els conflictes de l’últim segle. Certament, l’obra silencia els relats historiogràfics que pugnen per transmetre el passat per a submergir-nos en la germanor oceànica del ball, sobretot en algunes etapes de la segona part: en la fraternitat del bakalao i de la Movida. Tot i això, els ballarins arriben a la immersió completa en el ritme frenètic gaudint –i ben bé que es nota el goig corporal– amb Bee Gees o Beyoncé. El mateix dia que els EE.UU. raptaven de sa casa al president d’un país sobirà, la música americana de Beyoncé raptava els cossos frenètics d’uns ballarins valencians.

Les figures de Carla Almería, Juan Benavent, Aitor Caballer, Carla Pascual, entre altres, formen part d’un elenc renovat que es contorsiona amb la música disco. Podem afegir que la música de ball, del bakalao a Beyoncé, ha aconseguit realitzar efímerament allò que Schiller i Beethoven havien imaginat en L’oda a l’alegria, a saber, que l’encís de la música unira allò que estava separat:

Deine Zauber binden wieder, / was die Mode streng geteilt, / alle Menschen werden Brüder, / wo Dein sanfter Flügel weilt.

Els teus encisos tornen a lligar / allò que la moda ha dividit severament: /tots els homes es fan germans / on la teua suau ala sojorna.

Tanmateix, el moment d’encís col·lectiu més emocionant no es va produir amb la música de ball sinó amb L’estaca i No, diguem no. En eixos moments, seure al Teatre Micalet era com estar davall d’una línia elèctrica d’alta tensió. Es notava el cri cri i s’eriçava la pell. No ens anem a enganyar: les caderes dels espectadors ja no estan preparades per a Single ladies però sí per a sentir de nou que Qualsevol nit pot sortir el sol. A més, els assistents necessitaven l’esperança de Sisa, després d’haver escoltat en la funció el Cara al sol –en un dia tan dens com el de l’agressió a Veneçuela, un dia en què tot semblava que aniria a pitjor, a pitjor de nou–.

En suma, escoltar gravacions en català després de mig segle Ballant Ballant semblava un alliberament. La paradoxa o el revés de la història és que hui molts dels que criden “llibertat” parlen castellà i reclamen l’autoritarisme sense haver-lo viscut.

La revisió musical és exhaustiva: arriba fins als hits de la pandèmia, de l’agonia del Solo tú d’un expresident i de l'homenatge als voluntaris de la dana. Per posar una pega, el marc extern que emmarca al principi i al final la successió de balls no està ben integrat. La resta, sobretot la segona part, molt recomanable per a totes les edats i llengües.

Sostenia Fuster que “els únics plaers que no defrauden són els imprevistos”. Este aforisme ens ajuda a classificar els plaers i els fraus d'estes últimes hores del 2025 i primeres del 2026.

Plaers fraudulents: empassar-se els dotze grans de raïm en els primers dotze segons de l'any, abraçar-se efusivament just després de les dotze campanades, felicitar l'any nou de manera previsible (sobretot en grups de WhatsApp), etc.

Plaers imprevistos: … (si els escric, esdevindrien previsibles i podrien defaudar)

Podeu imaginar que un plaer imprevist seria el d’aquells alacantins que col·locaren per primer colp els excedents de la seua producció de raïm en els mercats peninsulars, tot inaugurant en 1909 la tradició d'empassar-se els dotze grans de raïm en cap d'any.

La tradició, en general, sols proporcionaria plaers fraudulents o previsibles i motius per a encetar guerres culturals. Sols els inauguradors gaudeixen. Els altres repeteixen i llur experiència es devalua com un concepte desgastat per l'ús o com una moneda ja sense relleu. No hi ha, per tant, plaer en la repetició compulsiva. No hi ha plaers obligats. I empassar-se dotze grans de raïm sembla una obligació –tant abans amb pinyols, polpa dolça i pell groguenca, com ara sense pinyols, insípids i d'importació.

En estes hores de trànsit, l'aforisme fusterià es combina perfectament amb una escena de 2046 de Wong Kar-wai, pel·lícula de Hong Kong filmada a Shanghai i estrenada el 2004.

El personatge Chow Mo Wan és un escriptor de ciència-ficció que s'evadeix a una ciutat anomenada 2046, de la qual no es torna mai. La pel·lícula s'estructura al voltant de la transformació del temps en espai i viceversa: el lloc, una ciutat, esdevé un any, 2046.

Però en estos moments ens interessa més l'altra transformació, a saber, la del temps en espai. L'evasió es filma gràcies als viatges en tren. En eixe tren, la temporada festiva de nadal i cap d'any esdevé un lloc: un vagó de tren. Pel simple fet de xafar eixe vagó, tots els passatgers s'abracen efusivament i es feliciten de manera previsible.

L'impacte de l'escena filmada per Wong Kar-wai és brutal. Sembla monstruós felicitar-se per entrar en un lloc. En canvi, ens sembla normal felicitar-nos per entrar en un any nou. Ens sembla previsible. Tot molt conceptual. Almenys, des del punt de vista de la nostra conceptualització que privilegia el canvi de temps com a promesa de redempció, perquè, probablement, sabem que el canvi de lloc, és a dir, el viatge planificat, no ens transforma realment. I menys encara en l'era del turisme de masses. Podem viatjar a les destinacions més exòtiques, però no podem escapar de nosaltres mateixos. El canvi de destinació turística no canvia el nostre destí. I per això desitgem que el temps canvie allò que l'espai no pot.

Caldria tanmateix preguntar-se si realment ens dona plaer desitjar que el temps ens canvie, o si, com els propòsits de cap d'any, són enganyifes infantils contra l’obstinació d'un destí inalterat per temps especials o espais exòtics. Potser estos desitjos de transformació esdevenen tan previsibles que defrauden més que reconforten, que enganyen més que propulsen el canvi, que pronostiquen la repetició més que la solució innovativa.

Els plaers intensos són inesperats. Esperar a trobar-los en espais i temps especials sols condueix al frau. Tanmateix, l'experiència inaugural és un do rar del destí: dotze grans de raïm en 1909 o nadar sense saber-ho al sud de la Cala Llobella en cap d'any de 2026. Qui sap si en 2046 quedarà cala deserta, Mediterrània freda o encara plaer.

La formación original de Surfin’ Bichos volvió a València este pasado domingo. Fernando Alfaro, voz y guitarra, Joaquín Pascual, guitarra y sintetizador, José Manuel Mora, bajo, y Carlos Cuevas, batería, inyectaron la dosis de nostalgia adecuada a una sala tan abarrotada como necesitada de algo de verdad.

No es que las manifestaciones artísticas de 2025 nos resbalen a los cincuentones, es que los mensajes de Alfaro nos atraviesan tanto las vísceras que nos devuelven a una era de mayor interioridad. Tanta Lux en 2025 nos parece artificial, como si fuera el producto del marketing omnipotente, en cambio, La luz en tus entrañas –el álbum de 1989 que los Surfin’ Bichos tocaron de cabo a rabo este domingo– nos rodea de una naturaleza más modesta o familiar. Los Surfin’, impotentes ante la moderna religión de la plusvalía o del marketing musical, nos susurran experiencias de verdad forradas con referencias bíblicas. 

Alfaro recitó del tirón las letras de La luz en tus entrañas. La sala 16 Toneladas revivió este disco desigual con una presión constante: una energía libre para agradecer a los albaceteños haber puesto letra y música a nuestros desvelos desde la compleja adolescencia. La voz madura que aún suena tierna demostró que aquella obra inaugural puede seguir convocando nuestras emociones más definitorias 35 años después. 

¿Amas lo desconocido? fue la demanda introductoria ya desprovista de sentido tras tantas escuchas. Nos sacudió a continuación Aráñame con cariño. A la tercera, el epicentro del disco y de la generación: Gente abollada. La batería de Cuevas marcó un tempo distinto al del disco y, esperanzados, consumimos una primera estrofa que sabía a eternidad en el día más corto del año. La transformación del ritmo machacón de juventud en un swing elegante celebró el solsticio de invierno. A lo Berlin de Lou Reed, resumía Alfaro en entrevista reciente. El tiempo parecía regenerarse y la banda albaceteña proponía la fe en el cambio posible. Podemos convertirnos en algo mejor: podemos alisar los bollos. 

Sin embargo, esa fe en la conversión se fue diluyendo en la segunda estrofa, la de Juanma, en la sombría historia concluida en una cama de hospital como un altar sacrificial. En la tercera, la de Paco, el bajo machacón ya se había impuesto y nos resbalamos desgraciadamente hacia el ritmo habitual de Gente abollada desde hace más de tres décadas. Primitivos, inmutables: no se puede cambiar. Ni siquiera para mal o para mutar en animal, como propusieron posteriormente en el bis. Los bollos de la gente abollada son irreparables. Ni la cuidada reedición de La luz en tus entrañas puede repararlos. Hoy el día empieza a crecer, pero la gente abollada no: ni Pedro, ni Juanma, ni Paco pueden.

Después de tocar el disco entero, un descanso. Y después del descanso, La oración del desierto con una de las frases fundamentales de la religión occidental, resignificada en boca de Alfaro: “polvo eres y en polvo te convertirás”. Predestinación religiosa, capitalista y climática. El nihilismo desde un lugar de la Mancha.

Las cosas y las palabras se sienten o no, y hay oraciones cuyo poder solo hemos sentido cantando con Surfin’ Bichos: la nostalgia del excreyente rezumaba en el 16 Toneladas. Era la nostalgia adecuada para corear con mayor fervor que en muchas misas de ocho una jaculatoria: “Oye mi voz, esta oración. Santa María Madre de Dios, Madre de Dios, Madre de Dios, reza por mí, Madre de Dios”.

No en vano nos preparábamos para transitar la noche más larga del año. ¿Qué mejor preparación que La oración del desierto? ¿Qué mejor plegaria que reconocer que “la carne es débil, la vena es débil: sálvame”? Ayer, sentimos la debilidad en nuestro cuerpo, en nuestra sangre.

Cuando el sacerdote consagra la hostia y el vino, estas sustancias se transforman en el cuerpo y la sangre del fundador de nuestros desvelos (de Alfaro y de muchos de sus oyentes) ¿Pero quién siente tal transformación en una misa de ocho? Allí pueden creer sin sentir. En el 16 Toneladas los Surfin’ propusieron lo contrario: sentir sin creer.

En 2025 s’han complit trenta anys d'aquella conversió. S'acaba l'any i teníem un deute pendent amb Neus i Jota i, sobretot, amb el nostre passat. Tranquilo Niebla ha acompanyat musicalment el seguici de penitents que formem molts de nosaltres envers un concert esperat, envers una esperança profana.

La nostra conversió no va estar tan vigilada per sacerdots o polítics com per guitarres distorsionades (o això pensem). La nostra identitat no va ser batejada per credos d'una confessió o modelada per sigles d'un partit, sinó per les samarretes de grups anglosaxons. Una part de la generació que ara compleix dels 45 als 55 anys, aproximadament, es va formar amb una música etiquetada com “alternativa”.

Recordem. Jota va muntar el local Tranquilo Niebla i s'anà convertint en la meca per a una nova generació assedegada d’indie anglosaxó.

Trenta anys després, molts estem saturats de guitarres distorsionades i de ritmes massa simples que encapsulen un fraseig musical massa estret; però aquella estretor ens va marcar el període de formació sentimental amb les melodies de The Cure o Yo la Tengo i amb les distorsions de Superchunk o Dinosaur Jr. (Estretor o directament claustrofòbia com en un vídeo de The Cure!) Segur que hi trobeu mil exemples més adients a la vostra formació, depenent de la vostra cronologia.

Tranquilo Niebla donaria la llavor de la qual naixeria Tranquilo Música, la promotora de concerts que en 2025 compleix trenta anys d'activitat. Permeteu-me haver intercanviat els dos noms des del títol de l'article! La promotora debutà en el negoci nacional en 1995 amb el concert de Los Planetas, després d'haver allotjat en el local de Cánovas diverses actuacions de grups valencians. Poc després, el local va baixar la persiana i nosaltres ens vam quedar sense finestres en la cambra rància valenciana.

Hui cal que ens preguntem si de la “música alternativa” ens interessava més la música o l'alternativa. Veníem d'un món tancat i volíem obrir-nos a un altre món. Veníem de més d'un silenci (d'un en concret antic i molt llarg) i volíem soroll (corejàvem lletres incompreses desafinadament).

Veníem de més d'un silenci i el trencàrem gràcies a Neus i Jota. Trenta anys després ens adonem de la importància formativa de la nostra fraternitat musical, no sabem si postissa o impossible hui en temps de polarització iracunda. Gràcies, Tranquilo Niebla!

Vos enrecordeu de la kiss cam del concert de Coldplay l'estiu passat? Vos enrecordeu de la imatge dels amants pillats compartida arreu del món virtual per xarxes socials i eines de missatgeria mòbil? Ja s'ha esvaït aquell furor xafarder i no conec ni vull conéixer les conseqüències laborals i afectives d'aquella imatge furtiva en la kiss cam. El viva la vida de Coldplay és en el fons un viva la pantalla de tu vida! O simplement: viva el cotilleo! Viva el ver y que te vean! (Per això xocava tant veure en la kiss cam dos que no podien ser vists; era com fotre la festa perfecta del postureig…)

Aquella xafarderia universal hauria de plantejar-nos algunes qüestions ara que fa un any de la dana més letal: ¿hauríem de voler veure les imatges de la kiss cam de Mazón, si les hi haguera, durant aquella vesprada funesta?

Per una banda sí, perquè dubtem de les seues canviants explicacions sobre el que va fer des de les 14.30, quan va eixir del Palau de la Generalitat per a anar a dinar al Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana, fins a les 20.28 quan, segons una imatge capturada d'un vídeo, va arribar a la reunió del Cecopi. (La cam del Cecopi sembla ser l'única operativa en tota la vesprada o, millor dit, l’única càmera les imatges de la qual es poden difondre.)

A més, dubtem de la imatge de la cam del Cecopi, clar que en dubtem. I dubtem del relat del president, perquè d'estes sis hores no ha donat una única versió, ni tampoc ha entregat la factura del dinar ni l'itinerari del seu cotxe oficial, ni ha facilitat els vídeos de seguretat del Palau de la Generalitat per a provar a quina hora va arribar al seu despatx.

La manca de justificació horària del seu periple pels carrers de València fins a la Generalitat contrasta amb la perfecta memorització dels noms d'eixos mateixos carrers en les últimes entrevistes. Però sense imatges de les càmeres del Palau ni del pàrquing de la plaça de la Pau no ens creiem les seues explicacions. 

Sense imatges tampoc podem fer més que conjecturar la causa dels canvis de versió. No podem fer més, però tampoc menys! No podem deixar de conjecturar un nus que entrellace lògicament el inici i el tràgic desenllaç. Des d'Aristòtil sabem que una tragèdia ha de tindre un inici, un punt mig i un final (Poètica 1450b: ὅλον δέ ἐστιν τὸ ἔχον ἀρχὴν καὶ μέσον καὶ τελευτήν). Sabem l'inici a les 14.30 i el final a les 20.28. Ens falta el mig, perquè no tenim ni una imatge de la kiss cam de Mazón en el reservat del Ventorro ni en el seu pis compartit amb el seu assessor de confiança. I potser no hauríem de voler veure eixes imatges, perquè cauríem en el parany conservador que activa els mecanismes anímics més ancestrals: els mecanismes de la xafarderia i de la ira unànime del tots contra un. 

Des d'Aristòtil sabem que una tragèdia ha de tindre un inici, un punt mig i un final

No hauríem de voler convertir-nos en nous inquisidors ni en xafarders virtuals; ni construir sospites moralitzants ni ires unànimes des dels mitjans progressistes (com sí van fer amb Mónica Oltra molts periodistes conservadors i, fins i tot, alguna de elDiario.es. El seu presumpte encobriment de l'exparella sembla molt menys greu que l'encobriment de les activitats vespertines de Mazón per part de conselleries i mitjans de comunicació). 

En definitiva, no hauríem de voler veure la kiss cam de Mazón, però, com que tampoc hem vist la seua imatge entrant al Palau de la Generalitat abans d'eixir al Cecopi, no tenim el nus necessari. Ni el tindrem potser. 

Tot i això, coneixem el desenllaç i, malgrat la Poètica aristotèlica, no és tan necessari saber on estava abans, perquè l'important de veres és on no estava, i això ja ho sabem: no estava pendent de la gestió de l'emergència meteorològica. No estava on tocava.

Antonio Famoso, natural de Malagón (Ciudad Real), fou trobat mort al seu pis del carrer Luis Fenollet, al barri valencià de la Fontsanta, el 12 d’octubre. Tenia dos fills i 86 anys en l'hora de la seua defunció. El seu cos estava momificat i rodejat de restes de coloms i d’insectes apegades, tot en un avançat estat de descomposició. Les autoritats estimen que va morir cap al 2010. Portava, per tant, uns quinze anys mort, però al barri creien que podria seguir viu en una altra contrada. A ningú li preocupava la seua absència, ni tampoc, imaginem, la seua presència. 

La Seguretat Social va seguir abonant la pensió de jubilació d’Antonio Famoso durant els quinze anys, ja que no és obligatori presentar una “fe de vida” periòdica per a cobrar la pensió. Els rebuts domiciliats es pagaven automàticament des del seu compte bancari, cosa que va evitar que saltara cap alarma burocràtica. En suma, la fe en la seua vida provenia de la manca de morositat. 

L'alarma per la seua absència botà en l'última dana per un altre tràmit tediosament infernal: un part per filtracions a una assegurança. Quan el veí de baix va trucar a l’assegurança per unes filtracions del pis superior i no trobar resposta, ho comunicà a les autoritats, que enviaren els bombers a tirar avall la porta del pis d’Antonio Famoso. Ells foren els primers a contemplar-lo momificat.

Podeu imaginar que l'aigua filtrada al pis inferior contindria restes biològiques indiferenciades d’ovípars i mamífers: un compost ecològic d'una fraternitat animal inversemblant. Prou! Ja està bé! Ací detindria la narració Aristòtil i ens recomanaria (Poètica 1451a) que narràrem sols allò que és possible segons la versemblança o la necessitat lògica i no allò que és simplement real. Però Antonio Famoso és simplement real; tan real que, si volguérem convertir-lo en protagonista d'un relat, Aristòtil ens suggeriria un canvi de nom: “la fama pòstuma d'Antonio Famoso” és un títol massa bo. Un títol impossible, un personatge inversemblant.

Consegüentment, l'escriptor hauria de canviar-li el nom i presentar els fets impossibles de les filtracions amb restes biològiques de manera versemblant, perquè el públic general accepta millor allò que és creïble dins de la lògica interna de l’obra, encara que no siga estrictament real. 

Per tant, caldria triar: o redactar este article com si fóra la descripció d'un fet massa real per a presentar-lo narrativament, o contextualitzar-lo versemblantment com un exemple del fracàs modern per a establir vincles afectius a nivell familiar i veïnal. (O com un exemple del fracàs dels serveis socials, finançats amb els impostos de tots, per a ajudar a morir dignament a un contribuent).

Si optem per la contextualització versemblant, caldria narrar-la com un final lògic en una ciutat de solitaris, en una finca vella amb filtracions i sense més comunitat que la de veïns que paguen trimestralment. Això seria el final lògic d'una vida solitària en una societat sedentària: mirar cara a cara la mort sense companyia. Li podeu posar etiquetes: “sedentarisme neoliberal desarrelat”, “sedentarisme individualista no desitjat”, “sedentarisme en edificis deshumanitzats”; però les etiquetes resten versemblança.

Hem aprofitat la seua imatge momificada per a narrar l'inenarrable: morbo

Això no passava als pobles ni en les famílies tradicionals, podeu pensar. Això, tanmateix, ha passat i ens ha permès parlar i escriure durant una setmana sobre un nom massa real per a ser versemblant: Antonio Famoso. La seua fama, paradoxalment, ha arribat 15 anys després de la seua mort i ha durat una setmana. Hem aprofitat el seu nom massa real per a escriure articles versemblants i explicar l'inexplicable. Hem aprofitat la seua imatge momificada per a narrar l'inenarrable: morbo. Convertir-lo en matèria efímera de comentari és un últim escarni per als qui habitem en la seua mateixa ciutat.

Però, a poc a poc, el tornarem a condemnar a l'oblit i desapareixerà de les notícies i de les converses valencianes. El barri de la Fontsanta, en canvi, perdurarà com un escenari perfecte per a esperar noves filtracions de líquids de cossos mortals d'aus, insectes i humans.

Perdoneu la reiteració, ja m'heu llegit textos sobre les oposicions fonamentals que estructuren qualsevol cultura, però hi cal reincidir de cara al 9 d'octubre. “Vixca!”, el lema institucional triat per a celebrar el dia, ens pot motivar a reflexionar sobre unes oposicions més bàsiques encara: les lingüístiques. No debades el model d'anàlisi de les estructures culturals de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009) s'inspirà en l’estructuralisme del lingüista Roman Jakobson (1896-1982), un dels fundadors de la disciplina científica de la fonologia.

La primera oposició fonològica que captem els humans –i l'última que oblidem– és la diferència entre vocals i consonants. En canvi, les diferències entre consonants es van percebent i incorporant paulatinament al repertori de cadascun dels parlants. La diferència entre les consonants bilabials, és a dir, sons articulats pel contacte dels dos llavis,  és de les primeres a copsar-se: cal distingir entre “mamà” i “papà” de ben xicotet. 

Ara bé, les diferències entre sibilants alveolars i palatoalveolars sordes, és a dir, entre [s̠] i [ʃ], representades gràficament per “s” i “x” respectivament, és de les últimes a percebre's i integrar-se en la parla. Podem entendre que, davant d'una síl·laba com “ca” en el cas de “visca/vixca”, la diferència entre ambdues consonants no és significativa. No ens juguem la vida per endarrerir la punta de la llengua fins al paladar i pronunciar “vixca”. No és una diferència significativa, així i tot, no puc escriure que siga una diferència insignificant, perquè és precisament per això, per significants, pel que ens estem oposant i diferenciant.

Hi ha per a qui la “s” representa modernitat i unitat de la llengua catalana i hi ha per a qui la “x” implica tradició i identitat suposadament valenciana.

No patiu! No patiu cap dels dos col·lectius! Som tots humans! I quan aneu perdent la capacitat d'articular sons –déu, el destí o la fortuna no ho vulga!–, la diferència d'articulació entre “s” i “x” desapareixerà de les primeres. De fet, ja vos deu haver desaparegut alguna vegada, si heu begut massa alcohol de colp. Recordeu si alguna vegada heu deixat de pronunciar clarament les “s” i heu endarrerit, per efecte de l'embriaguesa, la posició de la llengua. Durant les melopees no sols es confonen gèneres, com el del “caloret”, sinó també punts d'articulació! 

En suma, la diferència entre “s” i “x” no és vital davant de la síl·laba “ca”. Així ho van percebre els copistes de molts manuscrits que les alternaven i així ho percebem nosaltres quan escoltem “pescar” o el dialectalisme “peixcar”. I ací “dialectalisme” no té cap ressonància pejorativa. En definitiva, la diferència entre “vixca” i “visca” no és  vital, en canvi, la que sí ho és és la distinció entre les funcions de l'escriptura de la llengua.

Qui escriu “vixca” recupera els usos dels copistes medievals i, en general, conserva la llengua com a folklore. La seua funció és l'ornamentació dels dies festius com el 9 d'octubre, per exemple, amb ubics cartells i lones enormes. Podem imaginar que esta és la funció assignada al valencià pel President de la Generalitat, que no usa la llengua habitualment i l’exhibeix com un cinturó de cuir en una fira medieval. Per cert, la fira medieval i el “vixca” exemplifiquen el simulacre en què convertim el passat col·lectiu: un parc temàtic per a dies festius que transforma la cara seriosa dels dies laborables. El desús condemna qualsevol ferramenta al folklore.

És més, el desús habitual del valencià escrit i normalitzat gràcies a les Normes de Castelló podria explicar la causa de l'elecció d'este lema. Vegem quin tipus de desig podria impulsar a triar “vixca!” a qui tracta el valencià com una llengua morta, com un residu medieval o com una andròmina folklòrica. Per a proveir una explicació almenys versemblant, recorrerem a les teories psicoanalítiques.

Les oposicions fonològiques de Jakobson també inspiraren les fórmules amb què el psicoanalista Jacques Lacan (1901-1981) resumia el funcionament del desig humà. Per a Lacan l’oposició representada per les lletres “A/a” era fonamental per a entendre l'estructura del desig. “A” fa referència al gran Altre, és a dir, a la matèria dels símbols i significants que donen sentit a les nostres relacions amb els altres sers humans, com una mena d'escenari teatral on aprenem a actuar. I per a actuar necessitem aprendre les estructures lingüístiques que s'expressen en les diverses llengües a través dels parlants. Cal reconéixer que hi ha molt de teatre en la tria del “vixca!”, perquè en el fons ningú de nosaltres ha triat que els sons representats per la “s” i la “x” tinguen punts d'articulació propers i un mateix mode d'articulació, a saber, el mode fricatiu. Ningú de nosaltres ha triat confondre estos sons quan va borratxo. Fins i tot, hi ha qui els confon habitualment i involuntàriament, com algun exresident en la Moncloa. Fins ací la gran A.

Per a actuar necessitem aprendre les estructures lingüístiques que s'expressen en les diverses llengües a través dels parlants

L’objecte de la petita “a”, per la seua banda, faria referència a la causa del desig, per exemple, remetria a la compulsió que quasi tots hem pogut sentir quan ens hem enganxat a una determinada activitat, substància o persona. Per tant, la petita “a” remetria a la mancança, a la falta com l'objecte propi del desig; i per això abocaria a una paradoxa: tindre allò que no es té. Si esteu enganxats a algun joc, penseu si, abans d'acabar una partida, ja esteu desitjant jugar la següent. El desig que teniu és del que no teniu. 

El lema “vixca!” també manifesta una petita “a”, una mancança fonamental, ja que desitja tindre el que no té: vida. És a dir, quan la Generalitat Valenciana proclama “vixca!” amb una forma medieval no normalitzada està desitjant condemnar el valencià a mort. 

A més, l’objecte de la petita “a” explicaria el buidatge d'energia que comporta la vida sotmesa al desig compulsiu. Si desitgeu compulsivament, la mancança esdevé una vivència habitual, sempre vos falta alguna cosa; una vivència al capdavall paradoxal, perquè vos impulsa cap a la mort, com exclamar compulsivament el lema “vixca!” exagerant la “x”. Hi haurà qui en la processó matinera del 9 d'octubre ho faça. I quan pronuncie la “x”, ja estarà desitjant exagerar la següent i una altra subsegüent i una altra i una altra fins que es quedarà sense aire o energia.

Així ens passa a quasi tots en cadascuna de les nostres addiccions. I això ens farà decréixer compulsivament fins a la massa inert. En resum, mentre cridem “visca!” o “vixca!” ens arrimem mil·limètricament a la mort. Ja ho va proclamar amb formes medievals el pare d'Ausiàs March: 

Al punt c’om naix comensa de morir,

e morin creix, e crexen mor tot dia,

c’un pauch momen no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ne dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tan c’axi vay al terme ordenat,

ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,

mas pus avan del terme null hom passa.

En l’obertura del curs escolar, el conseller José Antonio Rovira va anunciar una actualització curricular de l’assignatura d’Història en el batxillerat que recuperaria continguts que, suposadament, el Govern del Botànic hauria eliminat sense respectar el decret nacional i que n’ampliaria l’abast per a incloure l’estudi del terrorisme en general i d’ETA en particular. La intenció manifestada pel conseller Rovira era que “els joves en la Comunitat Valenciana pogueren conéixer tota la història d’Espanya fins a l’actualitat i no només una part”. L’actualització s’implementaria en el proper curs 2026-2027 per tal d’establir un currículum menys ideologitzat, segons s’ha publicat en diferents mitjans, en línia amb la repetida consigna del Partit Popular que converteix en ideologia totes aquelles idees contràries a les seues. Sembla que el conservadorisme ha aconseguit apropiar-se del dualisme marxista ciència/ideologia i reinterpretar-lo d’acord amb els seus interessos: la ciència la posaria el liberalisme econòmic i la ideologia seria tot allò que hi suposara un entrebanc.  

Ja ha disminuït l'estupor causat per les declaracions del conseller i, per tant, ja podem respondre serenament, explicitant des del principi, per si de cas, la nostra condemna als actes terroristes. Ja podem també reflexionar sobre el parany antropològic de la culpabilització constant i unànime d'un boc expiatori, encara que haja desaparegut fa més d'una dècada. És eixe conreu de l'acusació perpètua el que pot inspirar el conseller d’Educació a culpabilitzar el Botànic d’haver eliminat del currículum tot allò relacionat amb ETA i el terrorisme, encara que tal eliminació no s’haguera produït. Vegem per què.

La Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, més coneguda com LOMLOE, adaptada a la Comunitat Valenciana pel Decret 108 del Consell de 5 d’agost de 2022 pel qual s’estableix l’ordenació i el currículum del Batxillerat, no consta només dels blocs de continguts, com sembla deduir-se de les paraules del conseller, sinó també d’un ample conjunt d’objectius, competències, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació.  

Pel que fa a l’assignatura d’Història d’Espanya de segon de batxillerat, el tercer d’estos blocs de contingut fa referència al Compromís Cívic i explicita els seus dos objectius: (1) desenvolupar en l’alumnat l’exercici d’una ciutadania crítica d'aquells fets que són més propers a la seua realitat social i cultural i (2) fomentar un compromís ètic i responsable en la defensa dels drets humans que permeta afrontar els reptes del segle XXI.  

Per altra banda, tots els continguts i sabers bàsics de l’assignatura estan relacionats de manera transversal amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i els reptes del segle XXI. De manera que el bloc de Compromís Cívic estaria relacionat amb l’ODS número 16 que fa referència a la pau, justícia i la importància de tindre institucions sòlides i també amb el repte al que ens enfrontem en l’actualitat davant l’erosió de la convivència democràtica com a conseqüència de l’auge dels populismes i dels règims autoritaris. 

En este sentit, i baixant del terreny pedagògic i teòric al més pràctic del dia a dia en l’aula, el terrorisme d’ETA s’aborda des de diverses aproximacions. No només des del seu origen en la dictadura franquista, per ser un dels sabers bàsics de l’assignatura, a través de les competències específiques de la matèria (CE 3 i CE 5 ) sinó de manera transversal a través dels ODS i dels reptes del segle XXI. L’aproximació que des de les aules es fa al terrorisme s’emmarca dins de la consciència i cultura democràtica i en l‘exercici de valors i participació ciutadana i lluita contra la intolerància de manera pacífica. 

Així, en les aules d’Història de segon de batxillerat, iniciada la tercera avaluació, s’arriba al Franquisme on, entre d’altres continguts, es treballen la conflictivitat social i l’oposició política al règim on evidentment es tracta l’aparició i actuació del terrorisme d’ETA. En acabar la dictadura franquista es continua treballant cronològicament la Transició i la democràcia, on s’estudien també les amenaces a la construcció democràtica, tant les que fan referència a l’involucionisme del colpisme militar protagonitzat per l'extrema dreta nostàlgica del franquisme com el terrorisme d’extrema esquerra que buscava les seues víctimes entre les forces de seguretat i personalitats vinculades al franquisme. Per tant, el ventall d’enemics de la democràcia abasta des de les agrupacions de pistolers de Cristo Rey o la Triple A al terrorisme del GRAPO, el FRAP o ETA passant pels intents de colp d’estat de l’Operació Galàxia o el 23 F de 1981. 

Per tant, i ara ens voldríem adreçar directament al senyor conseller, els continguts de què vosté parla no s’han eliminat ni s’han deixat d’impartir amb la intenció d’ideologitzar l’alumnat. Per això, caldria que explicara quines són les seues veres intencions darrere del canvi que ha anunciat i que afecta sols a la selecció de continguts i no a la resta del currículum. 

Preveent que no ens donarà explicacions, podem comprendre les seues intencions si recorrem al pensament de l’antropòleg i teòric de la literatura René Girard. El teòric francés resumia el funcionament de les estructures bàsiques del desig humà amb la seua teoria de la rivalitat mimètica, nascuda d’un estudi sobre la novel·la del segle déneu i madurada per a explicar els engranatges violents del desig triangular; uns engranatges que involucren un subjecte, el seu model i l’objecte que es disputen ambdós. En suma, sols es desitja en competència: quan els altres tenen una cosa que nosaltres no tenim, esdevenen els nostres rivals. Així podem entendre que el conseller pugna amb altres models polítics conservadors per a aconseguir el vot de l’electorat que es disputen. Així funciona el desig humà: l’objecte no es desitja independentment dels altres subjectes, sinó que s'anhela des de la competència descarnada amb ells. Dit altrament, la intensitat del desig depén de la pugna amb els rivals que desitgen el mateix i que cal derrotar. Ara podem entendre la competició desbocada entre els polítics conservadors per vèncer els seus rivals i dir la més grossa: imiten els seus models als quals volen vèncer per a aconseguir uns vots desitjats.

Podríem afegir que els humans s’imiten però que no comprenen la causa de la imitació. A partir de la teoria del desig mimètic de René Girard podem comprendre-ho, perquè el seu concepte d’imitatio ja ha esdevingut categoria antropològica. 

En este context de pugna per un mateix electorat, la tàctica més eficient per assolir la victòria consisteix a assenyalar un enemic comú sobre el qual projectar la ira unànime. Des de la Transició, la unanimitat democràtica s’ha construït assenyalant a ETA. Ara que fa anys que s’ha dissolt, el factor fonamental d’unanimitat ha perdut la seua potència unificadora, tot i que hi ha diversos partits que intenten –o han intentat: Ciudadanos in memoriam– reviscolar-lo cíclicament amb el fi de mantindre viva la flama de la condemna absoluta, sense fissures, sense matisos. Esta condemna habitual ens obliga a commemorar que tota la responsabilitat del desordre social és únicament del boc expiatori. Al capdavall, reviscolar per a condemnar cíclicament l’espectre d’ETA és un efecte de la rivalitat mimètica.

A les 8.42 del matí del diumenge retrunyen entre els edificis de Benimaclet els ritmes de la rave de l'escombrera. El sinuós trajecte del so des dels bafles fins a l'oïda travessa horts i finques, nínxols del cementeri contigu i finestres obligatòriament tancades en setembre. Travessa finalment timpans. Tot molt emprenyador, però hui ho puc entendre gràcies a haver vist ahir la pel·lícula Sirât, ja que un dels personatges diu que la música rave és per a moure's, no per a escoltar. Si l'escoltem des de la llunyania, ens emprenyem amb els que estan dins del ritme.

Hui puc comprendre que els de la rave són ritmes per a ballar compulsivament tota la nit i saludar la falsedat del nou dia. No hi ha un nou dia. La convulsió dels moviments repetitius del tempo de la música de ball ens aboca a comparar-lo amb la divisió entre jornades laborals i caps de setmana festius. Ells ballen i nosaltres, els oients estàtics, treballem i, si podem, descansem. 

Tanmateix el ritme rave també revela el compàs del treball assalariat. Tots dos serveixen per a seguir movent una roda d’hàmster o altra. No són moviments que sostenen la percepció fins arribar a un clímax, sinó moviments quasi mecànics. En tot cas, el clímax seria la repetició o compulsió. Podríem adornar-ho i dir “el clímax és cada instant”, però no: seria maquillar una tragèdia i els personatges de Sirât no necessiten més maquillatge.

El mateix ritme emprenyador que encara se sent a Benimaclet a les 11.04 es pot sentir en el tren que travessa el desert magrebí de Sirât, pel·lícula premiada en el festival de Cannes i ara notícia per ser candidata als Oscar. Damunt del tren van unes cares desesperançades amb ulls inerts. Les seues galtes reboten pel sotragueig imparable dels travessers quasi ensorrats d'unes vies fèrries enmig del desert. Vies fèrries o despòtiques: el seu destí únic contrasta amb la infinitud de trajectòries possibles en el vast desert. 

Els protagonistes de Sirât –sols un d'ells és actor professional– volien triar les seues trajectòries entre les dunes i muntanyes del desert, però no podien… les vies els condueixen finalment a un destí o a una supervivència. Millor així. Els trajectes per lliure són massa perillosos i cal molta fe per a recórrer-los. 

Els trajectes per lliure són massa perillosos i cal molta fe per a recórrer-los

En un d'estos recorreguts, el director Oliver Laxe ha gravat la millor seqüència de pregària contemporània que recorde. En el 2025 continuem fent allò que hem fet majoritàriament els humans des que vam desenvolupar la capacitat de simbolitzar i pronosticar: pregar. 

I ací ho deixem per a evitar spoilers. Vegeu el batec dels bafles emmarcats en paisatges lliures, sentiu les entranyes desbotifarrades i pregueu. Jutgeu vosaltres mateixos si voleu escoltar o ballar. 

Les promeses concretes de Jahvè estan per damunt de les convencions i de les prohibicions del dret internacional

Jahvè és una transliteració de la paraula hebrea יהוה, continguda en els textos bíblics per a referir-se al déu d'Israel i Judà en l’Antic Testament. Així doncs, Jahvè era una divinitat nacional. Els orígens del seu culte es remunten almenys a la primera edat del ferro, i probablement al final de l'edat del bronze, és a dir, coincideixen amb el període de difusió de l’escriptura al Pròxim Orient. Els inicis del culte a Jahvè concomiten, per tant, amb els orígens de la Història escrita. En els textos bíblics més antics ja se li atorguen atributs de les deïtats protectores: dona fruit a la terra pròpia i condueix l'exèrcit celestial sobre l’enemiga. 

Mircea Eliade va afegir-hi un tercer atribut en “Dissort i Història”, tercer capítol de l'obra El mite de l'etern retorn: Jahvè dona sentit a les desgràcies que envolten recurrentment al poble d'Israel. Les dissorts històriques estan previstes per Jahvè per a orientar al seu poble envers el seu destí. Així la Història esdevé teofania. Sequeres, plagues o infertilitats adquireixen sentit de la mà de Jahvè. Una mà ferma que no sols castiga l’esgarriament, sinó que guia també durant els períodes d’èxode a Babilònia o Egipte amb l'anhel de tornar al seu clos particular, a la terra promesa.

Ara cal recordar l'herència d'aquell primer homínid abominable que, segons el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Rousseau, posava un clos i una porta al camp pronunciant: este tros de terra és meu. La força de Jahvè sostenia la supervivència de la fe del poble d'Israel durant els períodes de prova i èxode, prometent-li el retorn al sedentarisme en la seua terra.

Estos relats mítics són ben vius a Israel. No són folklore. Sols una minoria els entén de manera folklòrica. El 64% dels israelians creu que no hi ha innocents a Gaza segons una enquesta de maig. Este percentatge augmenta significativament entre els israelians jueus, aquells que creuen fermament que habiten un tros de terra promesa, però encara no tota la terra promesa. Jahvè així esdevé el déu que promet el descans sedentari en la terra pròpia i la fi dels èxodes. L'èxit de la promesa de Jahvè s'entén perquè, recordem, el nomadisme és massa dur. 

El 64% dels israelians creu que no hi ha innocents a Gaza segons una enquesta de maig

Eixos relats mítics de l'Antic Testament i no El diari d'Anne Frank, escrit mentre l'autora s'amagava amb la seua família i quatre amics, durant l'ocupació nazi d'Amsterdam a la Segona Guerra Mundial, són els que expliquen les creences majoritàries a Israel. La majoria no identifica o compara als palestins amb els jueus exterminats pel nazisme, no.

Si el poble elegit ha patit tants èxodes forçosos i ara ha aconseguit habitar la terra promesa, per què no poden ara traslladar forçosament una població palestina no elegida? Pel dret internacional? Mandangues! Les promeses concretes de Jahvè estan per damunt de les convencions i de les prohibicions del dret internacional. Sembla que els codis de la promesa divina i del respecte als drets humans són incompatibles. Sembla malauradament que pensem de manera distinta i que no hi ha persuasió racional o comunicació possible. Sembla dissortadament que s'imposa la força com a únic mecanisme de decisió possible.

Al cap i a la fi, el pensament mític està tan arrelat que les oposicions amb què estructurem la forma de veure el món semblen definitives. Com seria un món sense oposicions estructurals? Seria una nova terra promesa? Seria la terra de la ciència?

Dia dur per a molts!

Condemna al treball per a tants!

Inici d'un compte arrere fins a la redempció de les pròximes però llunyanes vacances. 1 de setembre, primer dia d'un mes que en té 30, i d'un any laboral que té 11 mesos per davant. En canvi, els aborígens de l'Austràlia central sols conten 1, 2 i 3; ja no tenen més numerals. Després del 3 diuen que en són molts: “tjuta” en transcripció a l'alfabet llatí. No els calen més numerals perquè s'enrecorden dels detalls diferencials de cada escena que veuen, de cada variació que escolten. No els cal l'abstracció dels 30 dies d'un mes, perquè perceben les particularitats de cada dia dins del ritme circular de les estacions. Tenen memòria fotogràfica. Ja hem esmentat en columnes anteriors les investigacions d'Émile Durkheim sobre el totemisme australià, publicades en Les formes elementals de la vida religiosa (1912).

Podem imaginar que en el món cíclic de l’etern retorn de les estacions no deu haver-hi tantes variacions com en les nostres societats, on concebem el temps linealment: 1 de setembre, 2, 3, 4, 5… Primera setmana laboral, segona, tercera, quarta, cinquena… La condemna del temps lineal!

Nosaltres, els sedentaris, ja no podem enrecordar-nos de cada variació dels avorrits dies laborables i ens hem avesat a apuntar dates i esdeveniments importants en agendes, recordatoris i alarmes al mòbil o imants de nevera. Per això, ens perdem quan no tenim el suport de l’escriptura: notes manuscrites o indicacions del google calendar o maps.

Fa set anys, com a bon sedentari, vaig entrar en pànic sense cobertura de mòbil, quan em vaig adonar que havia perdut la senda del Larapinta Trail (Northern Territory, Austràlia) i que estava caminant en cercles enmig d'un paisatge eixut i groguenc que semblava tot igual per a un occidental sense memòria fotogràfica. Ni adés ni ara m'enrecorde dels paisatges quasi iguals, per això necessite indicacions i punts kilomètrics: m’havia perdut entre el km. 6 i el 7 de l'etapa entre Simpsons Gap i Telegraph Station.

Enmig de la solitud del desert, vaig buscar un punt de referència entre les pedres rogenques, el quars fragmentat i les acàcies que no fan ombra. Pensava haver-lo trobat en una rampa que pujava fins a la Stuart Highway. Quan pujava la rampa, vaig veure que no era l’única carretera asfaltada de tot el territori sinó que eren les vies del Ghan train les que discorrien pel pas elevat: pànic!

La primera reacció era agafar el barranc que travessava per baix i seguir el seu curs sec, pensant que arribaria al pas elevat de la Stuart Highway que tenia com a referència, però no duia ni prou aigua ni funda de vivac per a les nits sota zero del desert. Vaig dedicir, per tant, tornar davall del pas elevat del tren i aprofitar-ne l'ombra per a situar els punts cardinals, situació difícil a l'hora de l'ombra més curta. Vaig trobar el nord i vaig resseguir les vies del tren cap al sud, on sabia que en algun punt kilomètric tornaria a reprendre el camí perdut. A la fi, vaig retrobar el camí i el punt on m’havia perdut i vaig travessar la Stuart Highway per on tocava i, en albirar la Telegraph Hill, vaig ajupir-me davall d’una escassa ombra i beure l'aigua que em quedava a la cantimplora. Després vaig arribar tranquil·lament fins a la Telegraph Station on hi havia subministre d'aigua potable. Els sedentaris necessitem recursos de sobra per a no entrar en pànic i per a obtindre eixos recursos extra, hem expulsat els nòmades de les terres que transitaven, no que posseïen.

Els occidentals en som més i necessitem molt més per a viure, hem dut la superabundància al desert australià: l'aigua potable, els supermercats i l'alcohol

Els aborígens podien sobreviure en grups petits, però tots curaven de tots i tots sabien on estava el nord. En canvi, els occidentals en som més i necessitem molt més per a viure, hem dut la superabundància al desert australià: l'aigua potable, els supermercats i l'alcohol. Hem imposat l'herència d'aquell primer home abominable que, segons el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Rousseau, posava un clos i una porta al camp pronunciant: este tros de terra és meu. Hem transmès la superabundància i el dret a la propietat als aborígens que no posseïen res i que consumien poc.

Els turistes també som fruit de la superabundància del treball assalariat i gaudim durant uns dies de fugir del sedentarisme triomfant des del Neolític. Els aborígens borratxos del desert central australià ens indiquen amb els seus fetges destrossats que han perdut la batalla, ni poden ser nòmades, ni sobreviure com vivien, ni viure com els sedentaris: potser encarnen la derrota definitiva del Paleolític

Els turistes som uns nòmades de pega, a la mínima que sentim la mancança de recursos entrem en pànic. És clar, preferim els supermercats, la nostra terreta i el tedi del treball assalariat al sobreviure nòmada. Visca l’u de setembre!

Considere una sort que el guia em duga a una família nòmada que em fa entrar a sa casa i seure al terra al voltant de la seua taula parada. M'ofereixen llet fermentada d'egua que acaba de traure la dona d'un cilindre de fusta d'un metre aproximadament després d'haver-la batut per enèsima vegada amb un pal de fusta anomenat bishkek, com el nom de la capital. Els nòmades sempre tenen menjar de més a taula per si arriba algú. En certa manera, els que passem per allí els traem de les tasques habituals de la ramaderia: som com les seues vacances. Els traem fora de l'etern retorn dels mateixos costums i activitats.

En suma, els sedentaris occidentals que podem busquem llocs exòtics per a distraure's en vacances, en canvi, els nòmades kirguisos, amb sort, troben hostes que els distraguen. La vida nòmada lligada a l'etern retorn de les estacions pot semblar avorrida des de fora. Però hi ha una diferència: el nostre avorriment de sedentaris i la nostra necessitat de vacances sorgeixen de tindre la supervivència assegurada. Ningú es mor de fam a les societats sedentàries del primer món. Ací és distint: els kirguisos han mort de fam i han protagonitzat èxodes de proporcions bíbliques. Els nòmades tenen ben present que no tenen la supervivència garantida i, potser per això, no s'avorreixen com nosaltres. Els sedentaris patim el tedi de la superabundància i, potser per això, no convidem els estrangers que passen a la taula nostra. En canvi, els nòmades kirguisos espanten la por a la fam amb una taula amb menjar abundant: sempre t'ofereixen més del que pots digerir.

A la inversa, com si Espanya fora un espill invertit, podem entendre la frase tan estesa de “si tanto te gustan los inmigrantes, mételos en tu casa”.

D'una altra banda, una de les sorpreses de les taules kirguises són els cacaus de collaret. Una tradició compartida amb els esmorzars dels valencians i en risc de desaparició per l'expansió dels cacaus runner i dels Virginia peanuts. Si desapareix, el cacau de collaret valencià es convertirà en folklore d'una forma de vida caduca o d'un ethos passat, com el tunduk de les tendes nòmades, que a la llarga només perviurà com a souvenir o record per a turistes i com a bandera per a nous kirguisos sedentaris. Els símbols, com el cacau de collaret dels mítics esmorzars valencians, que no es reviuen quotidianament s’esclerotitzen i acaben per convertir-se en folklore inert o mera representació gràfica: com el premi del cacau d'or o la bandera de Kirguizstan.

Podem concloure amb un altre espill invertit per a la societat valenciana: la llengua que no s'usa habitualment deixa de ser un símbol i es converteix en folklore. Igual que el bishkek deixa de ser important quan esdevé element de decoració de les cases sedentàries i el tunduk quan perviu sols com a souvenir o bandera. Els símbols, en suma, són importants si s'usen; si no, esdevenen folklore, com el valencià d'algunes falles, d'alguna exalcaldessa o d'alguns partits que proclamen defensar els nostres símbols identitaris però sense usar-los.