Les pràctiques universitàries haurien de ser un dels espais més potents de transformació educativa. Però massa sovint s’han convertit en un tràmit burocràtic, una experiència poc rellevant o, en el pitjor dels casos, una forma barata de cobrir necessitats estructurals. No és una anècdota: és el reflex d’una universitat que, massa vegades, continua pensant-se al marge de la societat a la qual hauria de servir.

Seguim formant estudiants per a un món que ja no existeix. Ho va advertir fa temps el creador de l’informe PISA: el sistema educatiu prepara per al passat mentre la realitat canvia a una velocitat vertiginosa. Les pràctiques universitàries, tal com estan concebudes avui, són una prova clara d’aquesta desconnexió. Són pobres des del punt de vista formatiu, escasses en impacte social i excessivament orientades a una ocupabilitat immediata que sovint ni tan sols arriba.

El problema no és només de qualitat, sinó de model. Continuem pensant les pràctiques com una relació quasi exclusiva entre universitat i empresa, com si el coneixement, la innovació i l’aprenentatge pogueren construir-se en circuits tancats. Però els grans reptes del nostre temps —crisi climàtica, desigualtats socials, transformació digital, envelliment de les administracions públiques— no es resolen des d’un sol despatx ni des d’una sola institució.

Per això cal un nou paradigma en la relació entre universitat i societat: el model multihèlix. Un enfocament que entén les pràctiques universitàries com un espai compartit on universitats, empreses, administracions públiques, entitats socials, ciutadania i medi ambient col·laboren des del principi. No es tracta només de “col·locar” estudiants, sinó de codissenyar projectes amb impacte real, connectats amb les necessitats del territori i orientats al bé comú.

En aquest model, l’estudiantat deixa de ser mà d’obra en proves per convertir-se en agent actiu de canvi. I la universitat deixa de ser una fàbrica de títols per assumir plenament el seu paper com a institució pública clau, generadora de coneixement útil, crític i compromés. Especialment rellevant en un context d’envelliment de les plantilles públiques, on les pràctiques poden actuar com un pont entre la formació inicial i la formació permanent.

Aquest debat no és teòric ni ajornable. Al març, la universitat afronta l’elecció d’un nou equip rectoral. I amb això, una oportunitat —potser irrepetible— per decidir quin paper vol jugar en els pròxims anys. Continuar gestionant les pràctiques com un apèndix menor o apostar decididament per un model multihèlix que connecte universitat i societat.

Però aquest canvi no vindrà sol. Requereix lideratge, valentia institucional i decisions que incomoden. Cal revisar normes, repensar incentius i abandonar pràctiques que no formen ni transformen. També cal deixar d’avaluar l’èxit només en termes d’inserció laboral ràpida i començar a mesurar impacte social, responsabilitat pública i compromís amb el futur.

La pregunta que hauria de planar sobre aquesta elecció rectoral és clara: volem una universitat que administre el passat o una universitat capaç de construir futur? Perquè continuar formant per a un món que ja no existeix, avui, ja no és una opció.

La comparació entre l’actuació de l’ICE als Estats Units durant l'administració Trump i el model europeu de Policia del Diàleg, nascut a Suècia, ho exemplifica amb claredat. No és només una qüestió de mètodes policials. És una diferència de fons sobre com l’Estat es relaciona amb la ciutadania.

ICE: la lògica de la intimidació

En el govern de Trump, l'ICE ha assolit un paper central en la política de seguretat i immigració. Les seues intervencions estan marcades per una estratègia d’impacte: operatius massius, presència intimidatòria i una alta càrrega simbòlica orientada a dissuadir.

Entre les pràctiques més controvertides, destaquen:

El missatge és clar: la seguretat s’exerceix des de la força. Les conseqüències també. Comunitats senceres han passat a viure sota sospita permanent. La por substitueix la confiança, i la relació amb les institucions es deteriora enormement.

La Policia del Diàleg: gestionar el conflicte sense escalar-lo

A l'altra banda, el model suec de Policia del Diàleg proposa una estratègia radicalment diferent. Parteix d'una idea simple: el conflicte social no desapareix reprimint-lo, sinó gestionant-lo.

Aquest enfocament es basa en:

No és un model permissiu, sinó preventiu. Redueix la tensió, evita l’escalada i minimitza els incidents. I, sobretot, manté oberts els canals de comunicació entre l'Estat i la ciutadania.

Més que policía: un model de societat

La diferència entre ambdós enfocaments va més enllà de la pràctica policial. Reflecteix dues maneres d’entendre la democràcia.

D'una banda, un model que associa seguretat amb control i veu la dissidència com un risc. De l'altra, un model que entén la seguretat com un servei públic orientat a garantir drets i convivència.

Europa, amb contradiccions i límits evidents, ha anat incorporant aquest segon enfocament. No per idealisme, sinó per experiència: la repressió pot contenir a curt termini, però acostuma a generar més conflicte a mitjà i llarg termini.

El dilema és fals

Plantejar la seguretat com una alternativa a la democràcia és un fals dilema. Les polítiques basades en la intimidació poden oferir una sensació de control immediat, però erosionen la legitimitat institucional. Les que aposten pel diàleg tendeixen a ser menys visibles, però més sòlides.

La pregunta, en realitat, no és quina policia volem.

És quin tipus de relació volem entre l'Estat i la ciutadania.

Perquè la seguretat que perdura no és la que imposa silenci, sinó la que permet conviure sense por.

En aquest context, ACICOM projecta la pel·lícula Policia del Diàleg dins del seu cineclub, amb la participació en el col·loqui d’Enrique Asensi (CVONGD), Cristina Chirivella (Unió de Periodistes Valencians) i Javier García, criminòleg i especialista en seguretat pública. Entrada lliure.

El poc honorable president de la Generalitat, va tindre la “fachatez” d’utilitzar com excusa de la seua calamitosa absència davant l’emergència, el fet d’estar dinant amb una periodista per oferir-li la direcció d’À Punt. És inqualificable que li semblara acceptable aquesta excusa. I molt més greu si a més ho feia com a president del PP!!!

El procés per elegir la direcció general dels mitjans de comunicació públics, als països avançats, sol ser transparent, participatiu i dissenyat per garantir la independència editorial i la prestació d’un servei al bé comú. Tot i que cada país té el seu propi sistema, almenys podem destacar 4 elements comuns com:

1- Convocatòria pública i requisits: es publica una convocatòria pública per ocupar el càrrec de director general, on s’han de definir els requisits que han de complir els candidats, com ara experiència en gestió de mitjans, coneixements en comunicació, lideratge i compromís amb els valors del servei públic, etc. I cal presentar un projecte per al mitjà.

2- Selecció per un òrgan independent i plural: la selecció recau en un òrgan independent del mitjà de comunicació, format per representants de diferents sectors de la societat (polítics, acadèmics, professionals dels mitjans, etc.) per garantir així la pluralitat i la independència. Aquest òrgan avalua les candidatures i pot realitzar entrevistes o proves per seleccionar la més adequada.

El nostre Consell d’Administració està incapacitat per a ser un òrgan independent i plural. La proposició de llei del PP-VOX, ara llei de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana, no va acceptar cap esmena en el seu tràmit a Les Corts: ni dels grups de l’oposició, ni de les entitats compareixents, ni del Consell Valencià de Cultura, ni de les nostres aportacions com una associació especialitzada en ciutadania i comunicació -ACICOM-.

Tenim una llei que rebaixa la democràcia, la pluralitat i la participació en el Consell d’Administració. Així han desaparegut del mateix: el Consell de la Ciutadania, els membres nomenats pel Consell Audiovisual, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els representants dels treballadors i treballadores, etc.  Tot amb un procés d’elecció dels consellers en Les Corts, ara per majoria simple. Una falta de pluralitat agreujada per dos elements: la miopia dels grups parlamentaris de l’oposició (PSPV i Compromís) que es van negar a proposar candidatures, i l’abús del PP-VOX, que en vegada d’elegir el nombre de consellers que li correspondrien proporcionalment, per exemple 3 + 1 dels 7 a elegir, van ocupar tots els llocs 5 + 2. Deixant sense cap representació ni contrapés a una gran part de la ciutadania que va exercir el seu vot en les eleccions autonòmiques de 2023. Una actuació sense precedents que mai s’havien atrevit a fer, ni en l’època més fosca del PP.

3- Participació del parlament o govern: el govern o el parlament té un paper en el procés, siga nomenant directament el director general o aprovant la decisió del consell d'administració; però aquest pas sol ser objecte de debat per garantir que l’elecció no estiga influenciada per interessos partidistes.

4- Audiències públiques o consultes: en certs països, les candidatures han de passar per audiències públiques davant el parlament o un comité especialitzat. Aquestes audiències permeten als representants polítics i a la societat civil conèixer les propostes i valors de les candidatures.

El Consell d’Administració actual, sense cap signe de pluralitat, sense realitzar convocatòria pública, sense transparència sobre qui ha fet la proposta (un altre dinar en el Ventorro de Mazón?), quins mèrits han avaluat, quins altres perfils hi han rebutjat, etc. ha elegit. No sembla ser el mètode més adequat per triar a la millor persona per dirigir el nostre sistema de comunicació públic. Una elecció que, a més a més, es va produir per unanimitat, molt significativa de la falta de pluralitat i contrast de punts de vista. Per cert, la persona elegida ha generat gran polèmica ciutadana en cercles progressistes i en els defensors d’un model públic, en valencià i de qualitat. Mala posició de partida per aconseguir un mitjà al servei de tota la societat.

Si ens fixem ara en els països del nostre entorn, veurem un procés molt diferent al valencià:

- Regne Unit (BBC): La direcció general és nomenada pel consell d'administració de la BBC, que actua de manera independent del govern. El procés inclou una convocatòria pública i una selecció basada en mèrits.

- Alemanya (ARD/ZDF): Les direccions generals són elegides pels consells de radiodifusió, formats per representants de la societat civil i dels Länder (estats federats). El procés és altament descentralitzat i plural.

- França (France Télévisions): El president de França nomena el director general, però el procés inclou consultes amb autoritats independents i el Consell Superior de l'Audiovisual (CSA).

- Suècia (SVT): La direcció general és seleccionada pel consell d'administració de SVT, que actua de manera independent del govern. El procés és transparent i basat en mèrits.

A la vegada, els altres mitjans de comunicació públics autonòmics tenen un millor procés. Varia segons la normativa de cada comunitat autònoma, però destaquem alguns passos comuns que segueixen:

Així podem afermar que en una democràcia avançada, amb un bon govern, seria recomanable contemplar com a principis clau, per a una elecció tan important, els següents:

- Independència editorial: El procés ha d’estar dissenyat per evitar interferències polítiques o comercials.

- Transparència: Les decisions s’han de prendre de manera oberta i rendint comptes davant la societat.

- Pluralitat: Cal buscar que la direcció general represente els interessos de tota la ciutadania, no només d'un sector concret.

Un aspecte més que augmenta la nostra inquietud, és comprovar que el Consell de l’Audiovisual, el màxim òrgan regulador de l’audiovisual, contemplat al nostre Estatut d’Autonomia, ha estat mut en tot el procés de conformació de la CACVSA. Sent més palés, si cap, davant l’elecció dels màxims òrgans de decisió.

Exemples com el de França, on el Consell Superior de l’Audiovisual participa en els processos d’elecció, deixen en evidència la inoperància i la futilitat d’aquest Consell.

En definitiva el procés d'elecció de la direcció general dels nostres mitjans públics de comunicació, en consonància amb els països avançats, hauria de combinar elements de participació institucional, transparència i garanties d'independència.

Han fet tot el contrari. Una altra ocasió perduda per a fer efectiva la seua missió, la seua raó de ser: conformar un servei públic de comunicació.

PP-Vox contra la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i À Punt

PP-Vox han iniciat una contrareforma, amb 5 proposicions de llei, per via d’urgència i totes a la vegada, per modificar radicalment 6 lleis vigents.

Em centraré ara en la proposició de llei de la Corporació Audiovisual, que suposarà la despararició de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i d’À Punt. Tornant a models ja superats.

L’oportunitat d’aquesta nova llei és Injustificable, ni com està redactada, ni la seua urgència, ni la seua tramitació.

Ha existit una total falta de participació, tant de la societat valenciana com dels òrgans estatutaris valencians. No s’han demanat informes al Consell de l’Audiovisual, ni al Consell Valencià de Cultura, ni a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per exemple. Fan trampa tramitant una proposició de llei i no un projecte de llei, obvien així els passos habituals amb observacions del Consell Jurídic Consultiu, el Comité Econòmic i Social, etc.  Tampoc han atés els procediments establits en la Llei de participació i foment de l’associacionisme i la Llei de transparència i bon govern, ambdues vigents. No s’ha permés ni la consulta prèvia en el portal https://gvaparticipa.gva.es/

Han passat de l’actual Corporació Valenciana de Comunicació Audiovisual (CVMC), i els seus òrgans com el Consell Rector, la direcció general, el Consell de la Ciutadania, el Consell d’Informatius, o el Comité d’Empresa.

Les preses no són bones conselleres i menys quan s’ajunten amb el “tancredisme”. Han fet com els mals estudiants, després de 10 mesos des de la constitució de les Corts, no fer res i esperar a última hora per intentar aprovar l’examen; però no han estudiat bé la matèria, ni han deixat que els experts els assessoren.

La participació ha estat limitada a les compareixences, de 5 minuts, d’un grup reduït de persones expertes (entre les quals em trobe). Practiquen l’adamisme, en perjudici dels recursos públics que malbaraten. Menyspreen tota la feina feta per un ample ventall de persones: treballadores, representants en el Consell de la Ciutadania, Consell Rector, incloent-hi les nomenades pel PP. Tiren per la borda importants recursos i inversions realitzades. Fan taula rasa de tot el que s’ha fet els darrers anys, refent el servei públic de comunicació, després de la salvatge tancada unilateral de la RTVV, a càrrec d’un govern del PP. Sembla que no aprenen. Continuen dilapidant els recursos públics; per cert, encara estarem pagant durant anys el deute que van deixar per la seua mala gestió, quan no per la corrupció. Més de mil tres-cents milions de deute de la RTVV.

La CVMC i À Punt han fet un gran treball, millorable en molts aspectes; però són un bon punt de partida per avaluar el què està funcionant bé i com és possible millorar.

El preàmbul de la Llei vigent, que ara pretenen derogar, diu: “Amb caràcter previ a l’elaboració d’aquest text legal s’ha desenvolupat una intensa activitat d’escolta i diàleg amb experts i sectors directament afectats ( ...) ha incorporat també nombroses esmenes de participació ciutadana”.

Han presentat una Llei raquítica i amb falta de molta concreció, deixant en l’aire molts aspectes, amb greus defectes de previsió o perilloses llacunes.

Han imposat un procediment d’urgència, atrevint-se a dir, de manera demagògica,  que pretenen “reduir la hipertròfia legislativa” contemplada en la llei vigent. Obvien moltes coses, incloent-hi l’Estatut d’Autonomia i els seus òrgans, fins i tot el marc normatiu de la Llei General de l’Audiovisual Espanyola.

Algunes mostres d’allò que volen fer:

· Ataquen al valencià, amagant el que diu el nostre Estatut d’Autonomia, article 5: “la Generalitat -i, per extensió, el seu sector públic instrumental, atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. ”

· Proposen un article 2 sobre els principis del servei públic, raquític i feble, enfront de l’actual article 5, que estableix els Principis que cal observar en la prestació del servei públic. Obliden així (o censuren) aspectes cabdals. Com a mostra un botó: ha desaparegut “Promoure la cohesió territorial i la diversitat lingüística mitjançant la difusió en valencià, que serà la llengua vehicular dels mitjans públics que depenguen de Generalitat Valenciana”

· Realitzen una nefasta redacció. Un grandiloqüent article 3, dedicat a la cooperació, total per forçar un apartat on entre la FVMP, que es podria arreplegar en qualsevol altre apartat. Això sí, deixen de banda altres importants possibilitats. Com si tornarem a l’autarquia, es neguen a entendre que en un món global és important aconseguir sinergies amb altres mitjans de comunicació, especialment la signatura de convenis i col·laboracions amb altres serveis  públics, que emeten continguts en la llengua comuna valencià-català. Tampoc ni una paraula sobre el foment de la reciprocitat entre les emissions de Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana i estudiar les possibilitats de compartir també amb Andorra i el sud de França, la qual cosa ajudaria a aconseguir una major competitivitat per a les nostres productores i professionals audiovisuals, aplegant a una audiència de més de 16 milions de persones. Silencien el model incipient de Bon Dia TV https://www.bondiatv.org/  realitzat entre À punt, IB3 i TV3, que s’hauria de continuar impulsant. Cal dir que els convenis de coproducció amb el nostre entorn lingüístics, han estat exitosos, així com les vies de col·laboració amb La FORTA https://www.forta.es/.

· Plantegen una Corporació dependent de la Presidència de la Generalitat, la qual cosa va en contra d’un servei públic de qualitat i independent, tornant a posicions de la manipulació patida en Canal 9. I així es carreguen l’actual article 7 de la llei vigent.

· Volen suprimir els organismes de control com el Consell de la Ciutadania, el Consell d’Informatius, i la composició plural del Consell Rector. Tots junts són, fins ara, una garantia per a la qualitat del servei i la seua independència del govern.

· Volen reduir el Consell d’Administració a només 7 persones, totes elles elegides per les Corts, reduint així la pluralitat. Per contra, seria més adient un model més plural,  conformat per 9 persones, de les quals 5 serien elegides per les Corts i les altres 4, cadascuna a proposta del Consell de la Ciutadania, Consell de l’Audiovisual, pels Treballadors i treballadores de la Corporació i per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.

· Les persones triades per les Corts és bo que siguen elegides per majoria qualificada de tres cinquenes; però donat el clima de crispació, si no existira acord, no potser que quede bloquejat. Tampoc ens sembla bé la solució de l’elecció per majoria simple en segona votació. En canvi proposem i defensem una elecció amb vot ponderat. Cada diputat o diputada podrà votar fins a un 60% màxim dels candidats proposats, la qual cosa garanteix que tant les majories com les minories estaran representades. Així 3 serien avalats per la majoria i dos per les minories.

· Passen de puntetes i quasi, quasi obvien, el dret constitucional d’accés dels grups socials i polítics als mitjans de comunicació (20.3). https://bit.ly/Dret-Acc%C3%A9s-MCS-Asignatura-pendent Especialment pel que fa als grups socials. Quina poca concreció!.

Des del Consell de la Ciutadania i des d’ACICOM, hem treballat de valent per fer realitat aquest dret constitucional i per situar a la CVMC liderant un model inexistent encara en Espanya, després de 45 anys de Constitució. Després de crear una Comissió Mixta per al tema, l’aprovació d’un esborrany pel Consell Rector i amb les aportacions d’ACICOM, que han implicat a un ample ventall d’entitats i experts, hem utilitzat el Dret d’Audiència per forçar un procés de consulta i participació en el Portal GVA Participa https://gvaparticipa.gva.es/legislation/processes/249/proposals?filter=winners&page=1

· Han oblidat totalment fer qualsevol referència a l’Alfabetització Mediàtica i Informacional (AMI), arreplegada en la Llei General de l’Audiovisual i en les Directives Europees. De rabiosa actualitat i imprescindible front a les faules, “fakenews”, etc. en la societat actual. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=8603842&orden=0&info=link

· La disposició derogatòria única és una bestiesa. Volen derogar totalment la Llei actual; ignoren que està en marxa la CVMC. No han previst reaprofitar les coses i el seu funcionament actual i volen partir de 0. En vegada d’això caldria facultar al nou Consell d'Administració per anar revisant disposicions, reglaments i instruccions que desenvolupen la llei. Què passarà amb els treballadors i treballadores? Volen prescindir de tots els codis d’autoregulació? El Llibre d’Estil queda derogat? Els contractes vigents també?

Vergonya cavallers, vergonya!

El que haurien de fer és retirar la seua proposició de Llei. Si volen plantegen una reforma de la Llei actual, però amb un procés participatiu, incloent-hi la implicació de tota la societat i dels òrgans estatutaris.

*Documentació:

- Proposició de llei del PP-Vox: https://www.cortsvalencianes.es/sites/default/files/initiative/doc/Pplaudiovisual.pdf

- Llei vigent: https://dogv.gva.es/portal/ficha_disposicion_pc.jsp?sig=005370/2016

- Compareixença realitzada el dia 3-5-2024 https://www.youtube.com/watch?v=_lzjVyVNlYc

PP-VOX un mal govern; confonen discrecionalitat i arbitrarietat sobre el Consell Social de la Universitat

Dissabte passat, dia 10 de febrer, rebí amb incredulitat i tristor la notícia de la imminent destitució de Vicent Soler i Marco, com a president del Consell Social de la Universitat de València.

El mateix Vicent m’informà de la següent manera: “Benvolgut José Ignacio: el Conseller Rovira m'ha dit que el dimarts que ve proposarà al Consell el meu cessament com a President del Consell Social de la Universitat de València i, en conseqüència, també d'Adeit. Et demane, per favor, que totes les iniciatives que tingueres o pogueres pensar realitzar, tant amb el CS com amb Adeit, les tires endavant. Una forta abraçada.”

És a dir, una vegada més, Soler demostra ser un homenot, defensant l’interés general, inclús en un moment de dolor i tristor per no poder desenvolupar tots els projectes i les idees posades en marxa.

Cal dir que Vicent Soler ha presidit  el Consell Social de la Universitat de València només des de finals del passat d’abril i no va ser fins a meitat de maig que va presidir la Fundació Universitat Empresa: ADEIT

Tothom coincideix en (fins i tot el mateix conseller Rovira ho aplega a reconèixer) l’enorme potencial de Vicent Soler al capdavant del Consell Social i d’ADEIT.

La normativa referent als Consells Socials de les universitats valencianes (Llei 2/2003, de 28 de gener, de Consells Socials de les Universitats Públiques Valencianes.) estableix clarament que el mandat del president/a del Consell Social serà de 4 anys, i així ha estat el costum fins ara, garantint el funcionament de les universitats. “Art. 14. 3. El mandat del president o la presidenta del Consell Social serà de quatre anys, període que podrà ser novament designat per un altre període igual consecutiu, per una sola vegada”

La competència d’anomenar als presidents o a les presidentes dels Consells Socials de les universitats valencianes correspon a la Presidència de la Generalitat. En aquest sentit, és realment una decisió discrecional, pot decidir l’elecció sense haver d’estar sotmès a una regla específica, sinó segons el seu criteri. És una oportunitat per exercir la responsabilitat; però raonada. En canvi, la decisió ha sigut arbitrària, no ha seguit criteris raonables, justos o legals.  És una decisió contrària a la justícia i a la raó. La destitució ha sigut molt indigna, han hagut d’acudir a la revocació, fórmula no habitual (i menys encara sent arbitrària) per garantir l’autonomia dels Consells Socials.

El conseller s’ha vist obligat a inventar a posteriori un argumentari que pretén fonamentar aquesta arbitrària decisió. Ha insinuat inclús una fal·laç interpretació de les incompatibilitats,  intentant fer creure que Vicent Soler estava afectat per elles: quan és una persona que no manté des de fa temps altres responsabilitats en la universitat (“Art. 8 Incompatibilitats: 3. Cap dels membres del Consell Social nomenats en representació dels interessos socials podrà ser membre en actiu de la comunitat universitària corresponent, ni formar part de més d'un Consell Social de les universitats de la Comunitat Valenciana”). Un  altre argument ha estat el de cercar un perfil més empresarial, la qual cosa ja és una realitat assumida pels vocals del Consell Social i pels patrons de la Fundació ADEIT.

Quina funció té el Consell Social de la Universitat de València?: entre altres Fomentar i donar suport a la col·laboració entre la societat i la universitat, i en especial promoure les relacions entre la universitat i el seu entorn cultural, professional, econòmic i social, al servici de la qualitat de l'activitat universitària.

No és raonable que un president que fa menys de 9 mesos que ha estat nomenat, siga destituït. Quan el govern té moltes altres possibilitats de representació dels interessos socials de la Comunitat Valenciana. Per exemple mitjançant els vocals que es designen entre personalitats de la vida cultural, professional, econòmica, laboral i social, que no formen part de la pròpia comunitat universitària. Així els tres designats per la persona que ostente la titularitat de la conselleria competent en matèria d'universitats, un designat pel membre del Consell de la Generalitat competent en matèria d'investigació, desenvolupament i innovació tecnològica; tres designats per les organitzacions empresarials més representatives a la Comunitat Valenciana; un designat pel Consell de Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de la Comunitat Valenciana; un designat pels col·legis professionals de la Comunitat Valenciana a través de l'organització intercol·legial, etc. És a dir tenim la presència de persones empresàries en actiu en el seu sí. A la qual cosa cal afegir l’alta representació del sector empresarial i emprenedor en el patronat d’ADEIT: més de 22 empreses i un ample ventall de persones físiques i jurídiques.

El Govern PP-VOX no és un Bon Govern, tots els càrrecs estan obligats pel Codi de Bon Govern de la Generalitat que sembla que no coneixen i al qual no pareix que hagen signat la seua adhesió: Article 41. Adhesió individual. 1. Qualsevol nomenament de les persones que obligatòriament s’hagen d’adherir al Codi requerirà, per a la presa de possessió, l’adhesió prèvia i individualitzada al contingut íntegre d’aquest. Cap persona que exercisca alts càrrecs o càrrecs directius de l’Administració de la Generalitat o del sector públic instrumental podrà prendre possessió del seu càrrec sense haver subscrit prèviament l’adhesió individual al Codi de Bon Govern. Quan es tracte de càrrecs per als quals no existisca un tràmit de presa de possessió, l’adhesió individual haurà d’efectuar-se en el termini màxim de 10 dies des del nomenament.

Són un mal Govern. Així podem citar alguns apartats del citat codi:

Article 17. Interés general i imparcialitat.

2. Les decisions preses per les persones subjectes a aquest Codi s’adoptaran atenent a l’interés general, amb objectivitat cap a les persones i imparcialitat i neutralitat respecte als interessos privats afectats, motivant les seues decisions en el cas d’actuacions discrecionals. No podran afectar aquest principi consideracions personals, familiars, partidistes, corporatives, clientelars, d’amistat o qualssevol altres de naturalesa privada, personal o aliena al recte exercici de les seues funcions.

Article 20. Interessos partidistes

L’exercici de càrrecs en òrgans executius i de direcció dels partits polítics o d’altres càrrecs electius de caràcter representatiu no menyscabarà o comprometrà les responsabilitats que tinguen com a càrrecs afectats per aquest Codi.

Article 35. Dret a la bona administració

1. Les persones subjectes a aquest Codi actuaran en la seua gestió d’acord amb els principis d’eficàcia, economia i eficiència, i respectaran el dret a la bona administració en l’àmbit de les seues funcions

Un altre article d’aquest codi que de manera permanent incompleixen els responsables del govern: Article 12. Compromís amb la llengua pròpia

Necessitem un Bon Govern, que treballe de valent per l’interés general. Que pose en marxa els òrgans democràtics, molts d’ells amb un mandat caducat, com el Consell de Transparència, que inclús ha modificat la seua su estructura i composició per llei aprovades i no aplicades. A què està esperant Sr. Mazón?

No obstant tot aquest afer, i atenent a les paraules de Vicent Soler, que ens dona exemple, desitge que a la nova presidenta, Àngela Pérez Pérez puga afrontar el repte de liderar el Consell Social de la Universitat de València, pel bé de la Comunitat Valenciana, encara que hauria sigut molt més senzill que haguera entrat a formar part del Consell Social i haver aprofitat el coneixement explícit generat, pel gran savi que és Vicent Soler, ja des de “La via valenciana”

El que necessitem és un Bon Govern que done suport a un model d’innovació ecosistèmica, on les universitats juguen un important paper.

Un model d’innovació, ja clàssic és l’anomenat de Triple Hèlix formulat per Etzkowitz, Henry; Leydesdorff, Loet (1995); el qual encara no hem aconseguit un adequat desenvolupament en el nostre entorn.

Necessitem anar més enllà, amb models de Quàdruple Hèlix que incorporen a un quart actor clau: la ciutadania,. Així estableixen interaccions entre:

Universitats (U) com a fonts essencials de coneixement i recerca. La seva tasca és generar noves tecnologies i coneixements que poden beneficiar la indústria i la societat.

Indústria (E): Les empreses privades col·laboren amb les universitats per desenvolupar noves tecnologies i productes. Aquesta interacció pot conduir a la creació d’empreses de base tecnològica.

Administració Pública (AP): Els governs i institucions públiques juguen un paper fonamental en la creació d’un entorn propici per a la innovació. Proporcionen finançament, polítiques i infraestructures que afavoreixen la col·laboració entre universitats i indústria.

Ciutadania (C): El nou actor introduït en el model de la quàdruple hèlix. Representa la participació activa de la societat, les organitzacions no governamentals i els ciutadans individuals; tots ells participen activament en la cocreació, la retroalimentació i la implementació d’innovacions. A través de la seva implicació, es pot millorar la sostenibilitat i l’acceptació social dels projectes. 

Inclús caldrà tindre un enfocament encara més holístic i arrelat al nostre País, transitant cap a models anomenats “n”Hèlix, que incorporen a nous agents en l’ecosistema d’innovació del territori, com:

Hèlix Cinquena: Mitjans de Comunicació i Comunicació Pública (MC): que reconeix el paper dels mitjans de comunicació i la comunicació pública en la difusió del coneixement, la sensibilització i la creació d’una cultura d’innovació. La col·laboració amb periodistes, influencers i altres comunicadors pot ampliar l’impacte de les iniciatives d’innovació.

Hèlix Sisena: Organitzacions No Governamentals (ONG): que tenen gran influència en temes socials, mediambientals i de salut. La seua implicació i participació activa pot afavorir la implementació d’innovacions que aborden els reptes globals. La col·laboració amb ONG pot conduir a solucions més humanes i sostenibles.

Hèlix Setena: Art i Cultura (AC): L’art, la música, la literatura i altres expressions culturals poden inspirar la creativitat i la innovació. La col·laboració entre artistes, creadors i científics pot donar lloc a noves formes d’expressió i solucions inesperades.

Hèlix Vuitena: Emprenedors Socials (ES): impulsen canvis positius a través d’innovacions centrades en l’impacte social i ambiental. La seua participació pot enriquir els ecosistemes d’innovació i promoure la justícia social.

ADEIT ha estat impulsant sectors com l’Agroalimentari, el Turisme, L’energia, L’aigua, El medi Ambient, etc.

Finalitze defensant  que la quàdruple hèlix és un bon punt de partida, però hi ha moltes altres hèlixs que poden contribuir a un futur més brillant i col·lectiu.

La clau és la col·laboració i la diversitat d’actors que treballen junts per a un món millor.

Imprescindible comptar amb un BON GOVERN que no ens pose pals en les rodes.

En un moment que les notícies del col·lapse i crisi climàtica ens colpegen, no podem entendre aquest anunci, especialment pel seu fosc procés de presa d’una decisió cabdal per a la vida valenciana.

No puc deixar de fer palés i recordar, malauradament, la defensa que va fer de la ZAL el govern del PP de Rita Barberà, i el també aleshores portaveu del grup socialista municipal, Aurelio Martínez  (jo era assessor del citat grup).  Es prometia una gran oportunitat per al desenvolupament a la ciutat de València. S’ha demostrat a hores d’ara, com un enorme fracàs. Ha causat un impacte bestial de degradació sobre l’horta, la mort de La Punta i del seu veïnat quasi extingit,  com Carmen González, presidenta de l’associació. Una promesa i uns càlculs que després de  més de 25 anys l’únic que han generat és una zona totalment degradada. I per acabar-ho de rematar, el Tribunal Superior de Justícia la Comunitat Valenciana ha declarat il·legal la ZAL del Port de València. Per segona vegada, es deixa clar que el Pla Especial de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) és “nul de ple dret”.

El Port ha anat agredint a la ciutat, amb l’excusa de generar ocupació, economia, etc. Ens ha deixat a la ciutadania sense les platges de Natzaret i a poc a poc ens va deixant sense Pinedo, El Saler, Perellonet …,   aplegant a posar en perill l’Albufera i el tan defensat “el Saler per al Poble”. 

Ara una decisió unilateral ens sorprén. Mai ben explicada; sense cap deliberació pública, com ha de ser en una democràcia avançada, participada..., característiques del Bon Govern.

Per què no es vol realitzar un veritable informe, auditat i participat, d’impacte: ambiental, social, econòmic … ?

Ha estat paralitzada la decisió,  i “voilà”, de repent s’anuncia, sense cap altra informació que justifique per què?  Existeixen 6 informes oficials que com a mínim posen en qüestió la DIA (Declaració d’Impacte Ambiental) de 2007.

La decisió d’ampliar el Port utilitza un estudi d’impacte ambiental de fa 15 anys com si no passara el temps. Durant aquests annys s’han produit grans canvis de la legislació europea i espanyola sobre els estudis d’impacte ambiental, que fan que una DIA basada en els criteris dels anys 80 no serveix avui en dia; però a més a més cal tenir en compte la crisi  climàtica, la regressió de les platges del sud, els augments significatius de la contaminació de l’aire (per damunt de les taxes permeses per la normativa actual ambiental europea) com han avaluat València per l’Aire, el Projecte finançat per l’Ajuntament de València Climòmetre, que implica associacions com Mesura, Acicom, els investigadors de la UPV, etc.  Cal dir que és previsible un augment exponencial de la contaminació atmosfèrica per duplicar el transport de camions dels contenidors, el col·lapse del trànsit viari, l’amenaça a l’Albufera i el Saler ..., i tot disfressat de les paraules tòpiques i hipòcrites del “greenwashing”.  “nueva terminal, concebida bajo estrictos criterios de respeto medioambiental” en la NdP del Miteco.

De veres es pot intentar enganyar a la ciutadania sense dades, més enllà de declaracions grandiloqüents formulades per les consultores de comunicació?

Què celebrarem el 2024? Ser capital verda europea? O la mort del futur de la nostra ciutat?

On es troba, per poder-ho consultar, el quadre de comandament de les dades obertes sobre el tema? Quina rendició de comptes i avaluació de seguiment està prevista? Qui es fa càrrec de les possibles errades de càlcul? Qui signa els informes? Impunitat com en el desficaci de La ZAL? Hi ha un pla estratègic amb indicadors de seguiment que permeta veure si s’acompleixen les previsions? 

La Generalitat Valenciana forma part del Pla de Govern Obert d’Espanya que ha d’implementar la transparència i el govern obert, incloent-hi el Portal de Dades Obertes de la GVA

Com és possible que la ciutadania activa, sense mitjans, siga capaç d’aportar les raons que aconsellen no ampliar el Port  https://www.noampliacioport.org/ i en canvi, les administracions no garanteixen la transparència? Per què no un debat públic, garantint el dret constitucional d’accés dels grups socials als mitjans de comunicació públics? CRTVE, À Punt, mitjans locals ... L’Autoritat Portuària fa anys que injecta pàgines de publicitat i propaganda en els mitjans de comunicació, condicionant l’agenda mediàtica.

Cal recordar altres lluites ciutadanes en València: El Saler per al Poble, El llit del Túria és nostre i el Volem Verd, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal... Caracteritzades per haver aconseguit el triomf de la ciutadania organitzada en benefici general enfront de decisions unilaterals del govern de torn, presentades inicialment com a molt convenients per a la ciutat.

Com a ciutadà, com a socialista, quin dolor més gran em causa aquesta decisió governamental! Encara la preocupació és major, si a més a més pense en els meus fills, en els meus néts. 

M’agradaria molt estar enganyat, voldria estar convençut de la bondat de la decisió d’ampliar el Port. Que encara que tinga alguns aspectes negatius, puga ser adequada; però els governs no ens ofereixen arguments de pes, documentats, contrastats, transparents. Es nega una deliberació amb la ciutadania. Pena i tristor recordant que la ZAL era una gran oportunitat i encara no hem vist cap anàlisi o autocrítica sobre què va fallar de les previsions inicials. Tampoc ha sigut assumida cap responsabilitat per aquells que la varen impulsar, defensar o informar tècnicament, com una gran oportunitat.

No seria millor dedicar aquestes grans quantitats de fons públics, 660 milions, últim ajust reconegut, a una altra inversió per als interessos generals?  No per al negoci d’emprrses privades? 

No és la primera vegada. Ens van dir que la Fórmula 1, la visita del Papa, i altres negocis no ens anaven a costar res . Quantes altres inversions que han sigut perjudicials, quan no fonts de corrupció, “toma el dinero y corre”.

Però ara encara pot ser més greu, aquesta ampliació pot suposar hipotecar el nostre futur, la vida en la nostra estimada València, fent irreversible la decisió, si es demostra errada. 

Tenim unes altres possibles millors inversions per als interessos generals. Com a mostra un botó, tenim una gran estació de metro soterrada i llesta per a estrenar, sota les cinc plantes del pàrquing de la plaça de la Ciutat de Bruges. Un xicotet detall, es va construir sense vies (una estació sense vies? Sí, sí),  sense connexió amb la resta de la xarxa del metro. Una estació central connectada que podria ser una solució per a la mobilitat a València, aplegar al centre en transport públic i alliberar la superfície de vehicles, incloent-hi els busos de l’EMT.

En una democràcia avançada és imprescindible la total transparència en la presa de decisions, perquè un Port, sense la 'T' de la transparència, fa por.

I només així ens podrem llevar les pors d’un Port que pot amenaçar la nostra ciutat.