Vaya por delante que no comparto ni el vocabulario bélico ni las metáforas belicosas que se están extendiendo desde los púlpitos oficiales. Es evidente que no estamos ante una guerra sino ante una emergencia sanitaria que precisa para superarse del trabajo de nuestros profesionales sanitarios y de la colaboración cívica de la ciudadanía. Sobran, por tanto, algunas expresiones que se repiten en las ruedas de prensa y que a algunos nos provocan entre sonrojo y vergüenza ajena.

Ahora bien, también creo que se equivocan aquellos que piensan que este marco belicista irá necesariamente en contra de las reivindicaciones de una mayor inversión en los servicios públicos o en la sanidad universal en el futuro más inmediato. Si hay alguien en las esferas del poder que piense que instaurar este marco de orden y disciplina evitará las demandas de igualdad y redistribución cuando pase la crisis, tengo una mala noticia para él: no será así. O al menos, no lo ha sido a lo largo de la historia.

De hecho, una de las variables que ayudan a explicar la expansión de las políticas sociales o la propia consolidación del Estado del Bienestar en Europa es, sin duda, el impacto de las dos guerras mundiales que ha sufrido el continente.

Las clases populares pagaron un precio enorme en estos conflictos. A los millones de muertos y heridos en el frente se sumó la sistemática destrucción de ciudades y ataques indiscriminados contra civiles en la segunda guerra mundial. Amplios sectores sociales que a lo largo de la historia habían sido ignorados en sus reclamos eran llamados a defender su país. Acabada la guerra, estos sectores no pretendían volver a l’status quo anterior en el que sus reivindicaciones eran ignoradas sino participar activamente en la construcción de un nuevo país más justo para los que más se habían sacrificado.

Medidas como el reconocimiento de derechos sociales, la creación de nuevas prestaciones y la construcción de servicios públicos se vieron acompañadas por una ampliación de los derechos políticos que facilitaba la presencia de las reivindicaciones de la mayoría social en las instituciones. Así, en 1918 en el Reino Unido pasaron de tener derecho a voto menos de 8 millones de personas a más de 21. En la derrotada Alemania, la Constitución de Weimar estableció un sistema parlamentario sin la anterior tutela del Kaiser.

Otro de los efectos de la guerra es la caída de los dogmas del liberalismo económico. Durante los conflictos bélicos nadie confía en los mercados para asignar de la manera más eficiente los recursos. Es el Estado el que marca las directrices de la economía y planifica la producción, buscando movilizar todos los recursos del país para conseguir un objetivo común: ganar la guerra.

En este contexto se explica cómo en las elecciones del Reino Unido de 1945, los laboristas consiguieron una sorprendente victoria frente al entonces primer ministro Winston Churchill. Churchill representaba a esa clase dirigente que ansiaba volver a la normalidad. Abandonar el intervencionismo estatal y que el mercado recuperara el lugar que le correspondía. Pero los millones de británicos que volvían del frente, o aquellos y, sobre todo, aquellas que habían mantenido la retaguardia productiva no compartían ese deseo. No querían volver a sus vidas de desigualdad y pobreza.

La reflexión era clara, si un país era capaz de movilizar todos sus recursos para ganar una guerra, ¿por qué no hacerlo también para garantizar una vivienda digna, el derecho a la educación o una sanidad pública y universal? Y ante esa pregunta los laboristas ofrecieron una respuesta clara y le ganaron las elecciones al gran héroe de la guerra. En sólo cinco años desplegaron un programa de nacionalización de industrias, construcción de un amplio parque de vivienda pública o la creación del NHS, el Servicio Nacional de Salud, uno de los mayores orgullos de la sociedad británica.

Por tanto, la experiencia nos dice que tras las grandes guerras no se suele volver a la situación anterior, más bien lo contrario: se dan procesos de ampliación de derechos y de nuevas vías de participación popular. Podemos comprobarlo en esta ilustrativa gráfica del libro Capital e Ideología de Thomas Piketty (el autor ha liberado en su página web gráficas y otro material interesante para estudiar en estos días en casa.)

Podemos observar las distintas fases del estado social en Europa. Hasta la primera Guerra Mundial en un contexto de hegemonía liberal y represión del movimiento obrero, el gasto público se limitaba a aquellas funciones que la ideología imperante reservaban para el estado: el mantenimiento del orden, la defensa, la administración y la justicia. A partir de la Gran Guerra y con la ampliación del sufragio, empieza a incrementarse el gasto público en los distintos ámbitos de las políticas sociales. A partir de la segunda Guerra Mundial esta tendencia se acelera con la construcción del Estado del Bienestar que detiene su avance con la crisis del petróleo y la caída de la URSS.

Así, entre 1910 y 1980, y con el impulso de las dos experiencias bélicas que sacudieron el continente, la recaudación fiscal sobre la renta nacional se elevó de un escaso 10% a un 46% y su uso pasó de estar monopolizado por el gasto en policía, ejército y administración a ser dominado por políticas sociales para garantizar la educación, la sanidad, y el bienestar de la ciudadanía.

Las últimas semanas no estamos viviendo una guerra. Estamos viviendo una emergencia sanitaria en la que se abusa del vocabulario bélico. Pero este repaso histórico puede servir para que aquellos que banalizan con el significado de la destrucción bélica recuerden que después de las guerras nada vuelve a ser igual. La población no suele olvidar que los dogmas del mercado y los límites de la intervención estatal no son más que decisiones políticas y que, por tanto, existen alternativas.

Por eso, es previsible que cuando superemos esta emergencia sanitaria se abra un amplio debate sobre cuestiones tan diversas como el papel del Estado y los servicios públicos, el rol de la Unión Europea y sus políticas monetarias, las vulnerabilidades que genera la hiperglobalización o los distintos riesgos sociales a los que no vemos expuestos. Pero no está escrito en ningún sitio que tras esta crisis nos movamos hacia un mundo mejor o una sociedad más justa. Además de los defensores del status-quo anterior, habrá quien quiera aprovechar estos debates para impulsar una agenda autoritaria de retroceso democrático para blindar la desigualdad con la xenofobia y el racismo como estandartes.

Los que defendemos la necesidad de un avance democrático, del replanteamiento de la economía en clave ecológica así como un nuevo impulso a la redistribución de la riqueza, tendremos que formar parte del debate. Y deberemos ganar una mayoría social para que esta crisis nos permita avanzar en nuestras ideas. Para que después de esta “guerra” ganemos más democracia, más igualdad y más derechos. Para que la próxima emergencia sanitaria la afrontemos mejor preparados.

Estos dies el Partit Popular valencià està utilitzant novament l’anticatalanisme com a element discursiu. No és una novetat. Al llarg d’estes dècades de majories parlamentàries i creixent hegemonia social, el PP ha combinat amb mestria períodes d’utilització extrema del recurs anticatalanista amb etapes de pau lingüística i cultural per a evitar el sorgiment de noves opcions polítiques al calor d’un issue tan potent en certs segments de la societat valenciana. Anticatalanistes per estratègia, no per convicció. En dos paraules: Rafael Blasco.

I hui, en octubre de 2014, tornen a la càrrega. Però Fabra no té un Blasco per dibuixar estratègies guanyadores. El president popular ha heretat els manuals per a pilotar la nau però encara no se n’ha adonat que el seu partit no és la màquina imbatible d’altres èpoques i al societat valenciana no és aquell poble que avançava triomfalment cap a la plena ocupació. Lluny està la València pre-bombolla dels 90. O la València eufòrica dels 2000. Anunciar Lleis identitàries en la seu de Lo Rat Penat en 2014 no té el mateix efecte que en 1995.

La millor metàfora que se m’ocorre a este nou intent de reviscolament del discurs blaver per part del PP és la de l’abraçada del nàufrag.

El Partit Popular de 2014 és la viva imatge d’un règim que s’afona. Com un nàufrag a la deriva, s’agafa a qualsevol element que encara sura per l’ambient per intentar mantindre’s a la superfície. Però el recurs anticatalanista no té prou força per a evitar l’afonament d’un model que cada dia suma més pes a base d’escàndols de corrupció, baralles internes i malestar social.

En la meua ment, l’abraçada acaba amb el nàufrag i la seua taula de salvació afonant-se fins les profunditats de l’ostracisme social. Vincular una causa amb un partit com el PP és una aposta segura per a aconseguir el rebuig social.

El PP no és generós amb el blaverisme. No van tindre prou amb absorbir-los. Ara sembla que vullguen acabar amb les restes. Una nova oportunitat per a construir un país sense odis irracionals.

Els «ànecs coixos» es veuen en una situació política molt particular. Per una banda, pateixen l’aïllament de la resta d’actors polítics que no es mostren massa disposats a col·laborar amb qui té els dies de la seua vida política comptats. Per contra, també disposen d'un marge de maniobra més gran, ja que la seguretat de la fi de la seua carrera els permet assumir decisions que poden ser impopulars en el seu entorn, però igualment necessàries.

El lector ja deu haver endevinat, i no només pel títol d’este article, que Fabra encaixa prou bé en la descripció d’un «ànec coix» a l’estil americà. Les enquestes el situen amb un peu i mig fora de la Generalitat, i ni tan sols des del seu partit s’atreveixen a confirmar-lo com a candidat a revalidar en el càrrec. Però lluny d’haver aprofitat la seua situació de llibertat per a netejar el seu partit de corrupció i plantar-se davant Madrid, afronta l’aïllament que provoca la seua feblesa política des de la resignació i el sucursalisme accentuat fins a extrems humiliants.

La necessària lluita contra la corrupció i la reivindicació política davant el govern central es queda en mera retòrica buida, repetida davant un auditori de ciutadans que, des de la més profunda indiferència, badalla esperant que arribe la fi de legislatura.

Així vivim este nou dia nacional. Aniversari, diuen, del naixement del nostre país. Des de l’avorriment i la indiferència ciutadana, amb un president que ja ha sigut amortitzat pel seu propi partit. I mentre Fabra, l’ànec coix que regna una nau a la deriva, com és la Generalitat, espera sense èxit una reunió amb el ministre d’hisenda; el poble valencià espera, sense descans, que de les urnes i d'unes Corts renovades emanen nous lideratges, noves idees i nous horitzons col·lectius. O com a mínim, un president o presidenta, i no un ànec coix. ¿És massa esperar?

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació NexeFundació Nexe

L’estiu se’ns escapa de les mans i amb ell una època en que tradicionalment el govern és capaç de controlar l’agenda mediàtica, al calor de la manca de titulars i les vacances en mitjans de comunicació i organitzacions polítiques. Ja ho varem vore amb Gibraltar i enguany li ha tocat el torn a la reforma electoral.

En agost ens hem adonat que el Partit Popular està decidit a portar fins les últimes conseqüències la reforma electoral que ells nomenen “d’elecció directa de l’alcaldia”. Encara no existeix una proposta concreta, però sembla que la reforma aniria encaminada a garantir el govern municipal a la llista que obtinga més del 40% dels vots amb una distància de més de 5 punts sobre la segona opció. És a dir, que més que elecció directa d’alcalde el que estan plantejant és garantir la majoria absoluta dels regidors a una llista a través d’una prima al més votat que complisca els tres requisits: 1) ser primera força; 2) obtindré més del 40% dels vots vàlids; 3) superar en 5 punts a la segona opció.

Tot i que crec que finalment no n’hi haurà reforma, fem bé els demòcrates en oposar-nos a estes pretensions. Perquè trenca les regles del joc a pocs mesos de les eleccions, perquè vol fer les eleccions –encara- més desproporcionals i excloure a una majoria de la població (organitzada en diversos partits) del govern municipal.

Però n’hi haja o no reforma el que sembla evident és que el PP i el PSOE han marcat un gol comunicatiu a la resta de forces. Respondre a esta tupinada amb crides a la reedició del Front Popular o convocatòries unitàries vàries ens situa en un terreny de joc pintat pel PP i PSOE. Exactament el mateix que ha portat al bipartidisme a situar-se al voltant del 80%.

Uns mesos després del 25-M, el dia en que el bipartidisme va dir que no podien superar el 50% en unes eleccions europees, acceptem com a certa una premissa falsa i extraem conclusions errades.

La premissa que acceptem –quasi de forma inconscients- és que ja no estem davant un règim bipartidista que cau a troços sinó davant un Partit Popular que arriba amb facilitat al 40%. Assumim com a certa eixa premissa quan declarem que la reforma aconseguiria mantindre al Partit Popular al poder, quan amb les dades a la ma, no seria així.

D’esta premissa s’extrauen unes conclusions, al meu entendre, errònies. Per exemple, s’arriba a la conclusió que és que és imprescindible un gran Front Popular per a fer front electoralment a esta situació.

Evidentment, els sistemes electorals generen comportaments estratègics en els electors (amb el vot útil o estratègic) i en els partits (amb coalicions pre-electorals). Però el sistema electoral que teòricament volen imposar no fa necessari això sinó que només és imprescindible que cap opció arribe al 40%. Per a aconseguir-ho són més útils diverses candidatures que aconseguisquen mobilitzar el seu electoral, que un gran front que perda electorat per les incompatibilitats de discurs i trajectòria entre els seus components.

La segona conclusió, errònia al meu entendre, és que esta gran opció electoral ha ser un “front de les esquerres contra el PP”. No ens enganyem, el bipartidisme ha caigut per baix del 50% perquè s’ha visualitzat que, a banda de l’eix esquerra i dreta (on PSOE i PP tenen uns vots històrics molt consolidats) existeix una clara divisió entre partits que estan dins del sistema i aquells que estan fora. Això explica la irrupció de noves opcions com Compromís al 2011 o Podemos al 2014. Quan situem la partida només en l’eix esquerra-dreta trenquem estes dinàmiques, i li fem un gran favor al bipartidisme. El terreny marcat pel bipartidisme que tants bons resultats li ha donat en les últimes dècades.

El PSOE s’atreveix a rebutjar este gran front perquè la feina discursiva ja la tenen feta. Sí, el PSOE del 135, de la reforma laboral de Zapatero, i dels González i Salgados en consells d’administració de les grans multinacionals. Eixe PSOE en un front alternatiu? Gol estival del bipartidisme.

Crec, però, que el partit en setembre pinta malament per als dos partits –fins ara- majoritaris. El govern del PP ja no pot amagar que continuarà apostant per fer més retallades, a instàncies d’una Merkel que – a canvi- dóna suport a De Guindos com a president de l’eurogrup. Es trenca el relat de la recuperació, la baixada d’impostos i la fi dels ‘sacrificis’. I el PSOE veu com la primera enquesta del curs polític situa a l’Efecte Sánchez en empat tècnic amb Podemos. S’acaba el relat de la remuntada.

Siga com siga, el que hem de tindre clar és que el partit el guanyaran uns o altres depenent del terreny de joc en el qual es jugue. Els qui apostem per alternatives i no per alternances, també ho haurem de tindre en compte.

El que ha passat és que des d'alguns despatxos es van confondre desitjos amb realitats. Ha passat que la ciutadania no ha comprat el relat d'una suposada recuperació màgica, ni els debats artificials entre dos partits que s'han alternat en el poder sense canviar els ciments de la política econòmica.

Ja coneixeu els resultats: un gran resultat de forces com UPyD i IU, irrupció espectacular de Podemos,o l'entrada de noves forces com Ciutadans i Compromís al Parlament Europeu. I Catalunya, amb la seua pròpia dinàmica que en Madrid s'entesten en no entendre.

Fa temps que es parla de l'emergència d'un nou eix que vertebra la política per a amplis sectors de la societat. Un eix que no és ni el clàssic esquerra-dreta, ni el de caire identitari o territorial. Es tracta d'un eix més procedimental i discursiu, que separa aquelles formacions que agafen la bandera del canvi de les formes de fer política i aquelles que són percebudes com que mantenen les velles i tradicionals formes partidistes.

Un eix que explica el sorgiment d'UPyD/Ciutadans en el centre i el centre-dreta espanyol, que explica el creixement de forces com Compromís al País Valencià i que, evidentment, explica també la irrupció de Podemos en estes eleccions.

Fem un experiment. Si esquematitzem (amb ànims de visualitzar percepcions i sense basar-nos en dades de les quals no disposem) el posicionament de cada partit en estos dos eixos ens podria quedar una cosa així*:

Com és que fins ara ningú ocupava -a nivell estatal- un espai que emergia? Izquierda Unida, que és la força existent que millor posicionada estava per afrontar el repte, no va voler penetrar en aquest espai d'esquerra amb noves formes de fer política. Un espai que només s'havia ocupat en algunes eleccions (pense en Anova/Beiras, a Galícia; o Compromís al País Valencià). Per la seua banda, algunes opcions, com EQUO, ho van intentar a nivell estatal (sense èxit).

El que ha passat en els últims quatre mesos és que davant la incompareixença d'altres forces, ha sorgit una nova oferta per a donar resposta a un sector social que reclama una renovació en el missatge i en les formes. I eixa nova oferta ha sigut Podemos, que a més d'un missatge clar -que supera els llocs comuns utilitzats per l'esquerra tradicional- i una campanya molt ben dissenyada i executada de forma coherent amb el seu missatge, ha sabut aprofitar la visibilitat televisiva del seu lideratge. I diumenge, en les eleccions, es va resoldre l'interrogant de qui ocupava eixe espai.

El que se'ns planteja ara és una nova incògnita. Què passarà? Quin recorregut té Podemos?

A partir de les dades de diumenge ens podem plantejar escenaris. Però el que entenc que no és útil és caure en les extrapolacions directes entre unes eleccions europees i altres tipus d'eleccions. Les extrapolacions directes són més absurdes com més ens allunyem de les característiques d'unes eleccions europees a nivell estatal i s'apliquen els resultats a eleccions locals o autonòmiques.

Després de les eleccions europees de 1979, els politòlegs Karlheinz Reif i Hermann Schmitt van teoritzar les eleccions europees com unes eleccions de segon grau. Unes eleccions considerades com menys importants per l'electorat i que tenien unes característiques determinades: una menor participació, dinàmiques alienes a les institucions que s'elegeixen, càstig als governs i millors resultats de partits nous o minoritaris que arrepleguen el vot protesta.

Podemos ha aprofitat les característiques d'estes eleccions i s'ha adaptat perfectament a la seua dinàmica. Com es planteja el 2015 electoral? De moment, Pablo Iglesias ha deixat oberta la porta per a tornar a les eleccions generals, on pot aconseguir un bon resultat en aquells districtes on es reparteixen més escons. Per als districtes més xicotets i davant els efectes del sistema electoral, un acord amb IU guanyaria importància, però segons com es plantejara podria fer menys atractiva l'opció.

A nivell local i autonòmic ens trobem amb moltes diferències: són eleccions on es donen dinàmiques pròpies de cada territori, on té una major importància la implantació territorial i on el sistema electoral i la polarització davant possibles canvis a les institucions faran més atractives altres opcions. En definitiva, ja no es tractarà d'enviar un avís als partits de sempre, sinó de triar a qui governarà una Comunitat Autònoma o un Ajuntament. I és molt complicat que l'alta valoració i coneixement de Pablo Iglesias es trasllade a la resta de candidats locals i autonòmics.

Amb tot, el missatge que ens deixa estes eleccions és clar: el bipartidisme -i els seus mitjans- no ha pogut imposar el seu relat i s'obrin nous espais on els partits han de competir. I això genera moltes incògnites de cara a l'any que ve. Només el temps i els vots (no les extrapolacions) les podran resoldre.

Però, fins i tot en este context, he sentit algunes opinions que mantenen que allò de fer primàries és un viatge massa arriscat que sorgeix de l’ocurrència d’uns pocs més que d’una necessitat dels partits o una demanda social. Més encara, quan estes primàries són a la totalitat de la llista electoral i generen un esforç orgànic per a definir-les, aquest corrent d’opinió situa les primàries com un caprici que va en detriment de la política “real”.

Jo, com podreu imaginar, no estic d’acord amb estos arguments. Entenc les raons d’aquells que no veuen en les primàries la solució a alguns problemes de la selecció d’elits. Fins i tot podria estar parcialment d’acord, ja que segons com es dissenyen les primàries estes poden permetre la descentralització del poder polític i la selecció de polítics més pròxims i faeners, o tot el contrari (fa poc vaig escriure sobre això). El que no puc compartir és l’argument que manté que les primàries no paguen la pena, perquè realment ningú les vol ni són necessàries.

Intentaré explicar perquè no puc estar d’acord amb eixe argument, i perquè crec que l’elecció per primàries de totes les candidatures a totes les eleccions és un pas necessari, positiu i que paga la pena coste l’esforç orgànic que coste.

1) Els partits polítics no generen confiança i són vistos com un problema.

El primer argument el centraré en la percepció ciutadana sobre els partits polítics. Els partits, fonamentals en qualsevol sistema democràtic (fins que em demostren el contrari), no generen confiança en la ciutadania. Esta tendència s’ha vist accentuada en els últims anys, amb la constatació de que els partits que han governat no han pogut aportar solucions a les necessitats de la societat, i han permés que, entre les seues files i institucions, quallaren comportament poc ètics o –directament- corruptes.

Com es pot observar, actualment una gran majoria social desconfia dels partits polítics. En concret, un 73,80% de la ciutadania utilitza un 0, 1, 2 o 3 com a expressió numèrica de la seua confiança cap a les formacions polítiques, mentres que només un 2,10% ho fa amb els valors més alts de l'escala (7, 8, 9 i 10).

Potser algú diga que la culpa és de CIS per preguntar específicament per açò. Si ho preferiu, ens podem fixar en les preocupacions de la ciutadania. Reiteradament en els baròmetres del CIS, els polítics i els partits se situen com un dels principals problemes de forma constant, només superats per l’atur, la corrupció i problemes d’índole econòmica.

Per tant, alguna cosa passa amb els partits que allunya i preocupa a la ciutadania.

2) La ciutadania vol participar de la tria de candidatures.

Part d’eixa cosa que li passa als partits és que no trien els millors polítics per a les seues llistes. Els processos de selecció de càrrecs públics en els partits tradicionals són opacs a la vista de la ciutadania, i normalment no aconsegueixen atraure el talent sinó tot el contrari.

Per això quan es pregunta obertament a la ciutadania qui hauria de tindre la última paraula en la tria de candidats i candidates, la gran majoria aposta per un sistema de primàries on predomina l’opció de primàries obertes a la ciutadania.

Només un 14% de la ciutadania opinava en 2009 que han de ser els òrgans interns dels partits els que decidisquen sobre la selecció dels candidats i candidates. Podem intuir que aquesta xifra serà encara més minsa en l’actualitat, ja que és precisament des de 2009 que s’ha accentuat la desconfiança cap els partits polítics, com hem vist.

Per tant, la ciutadania demana majoritàriament que en la tria de candidatures intervinga i decidisca algú més que els òrgans de partits, que és la fórmula triada tradicionalment per les formacions polítiques. I majoritàriament volen que esta decisió siga oberta a la ciutadania, i no només a afiliats o simpatitzants.

Això no vol dir que després les primàries siguen un èxit de participació (això depèn de molts altres factors), però el que confirma és que certament existeix en la ciutadania la sensació que els partits han d’obrir les seues decisions a la societat.

Una vegada certificat que existeix una demanda ciutadana clara, caldria reflexionar sobre si les primàries són realment necessàries.

3) Necessitem uns representants més pròxims, faeners i decisius.

Una de les fonts d’ineficiència del sistema electoral espanyol és que este incentiva que els representants estiguen més pendents del seu partit que dels seus representats. Mantindre –o no- el lloc en les llistes no depèn de la faena realitzada sinó de la lleialtat al líder que en el seu moment determine qui va o no en llistes.

Només amb un sistema electoral tan tancat es pot explicar que, per exemple, més de la meitat dels diputats de Les Corts valencianes hagen presentat (únicament) una (sí, tan sols una) iniciativa parlamentària en vora 3 anys de legislatura (!!!).

Si la decisió depèn únicament de portar-se bé de cara al líder de torn, no només no s’incentiva un major nivell de treball sinó que s’allunya els representants de la ciutadania: els elegits no es preocupen per les necessitats de la ciutadania i responen únicament als interessos del seu partit. I estos interessos són els que decideix un nombre molt limitat de persones.

Però és que a més, si els representants són triats mitjançant un sistema de primàries, les decisions al sí dels grups institucionals tendeixen a ser més consensuades i deliberades (Llegiu l’interessant article de Còller i Cordero en El País).

Les primàries, per tant, són necessàries perquè ens poden permetre tindre representants més orientats a la ciutadania i més faeners, millorant les possibilitats de control per part de l’electorat i la deliberació en el procés de presa de decisions al sí dels grups parlamentaris.

Conclusió: Fins que canvie el sistema electoral, primàries!

Podríem comptar amb un sistema electoral més obert que ens estalviara la necessitat de fer primàries. Però no és el cas, i tenim un sistema electoral amb llistes tancades i bloquejades (a Europa, només Espanya i Portugal mantenen este sistema). A les diferentes Comunitats Autònomes ha triomfat la imitació i tampoc es veuen grans innovacions (i quan s’intenten, com en Astúries, el PP i el PSOE les impedeixen).

Els partits que defensen sistemes amb llistes obertes o desbloquejades serien poc coherents si no aposten, al seu sí, per obrir la tria de candidats i candidates.

Finalment no podem oblidar un últim argument. La ciutadania vol saber on es posiciona cada partit en els ànims regeneracionistes del sistema. Ja no només importa si un partit és més d’esquerres o de dretes (o si aposta per una major centralització o descentralització). Importa qui aposta per introduir reformes profundes en la democràcia per a fer-la més participativa, menys corrupta, i més propera a la ciutadania. N’hi ha partits que poden explicar el seu creixement gràcies a l’emergència d’este nou eix de competició electoral. Precisament ells són els primers obligats a donar el pas i innovar, sense conformismes.

Perquè, tot i que a algú li puga sorprendre, per este tipus de coses es van omplir les places en maig de 2011, contra una partitocràcia tancada i al·lèrgica al debat d’idees i la participació. I este tipus de coses poden ser un motiu important per a omplir les urnes en 2015. Les primàries responen a una demanda social i paguen la pena (si són obertes i globals). Potser a qui no li agraden hauria de buscar altres arguments per oposar-se.

Clar que temia este moment. Certament el temia, però també ―i curiosament― el necessitava. Després de mesos passant de puntetes per un tema de gran actualitat, com és la utilització de primàries per a triar candidats i candidates, arriba el moment d'escriure sobre el tema, i no és fàcil.

Mai he sigut un absolutista de les primàries. La qüestió, trobe, no és si primàries sí o primàries no. La qüestió és primàries com. És a dir, la gran decisió, no és la d'arribar a la conclusió que cal celebrar primàries, sinó que el gran debat gira al voltant de com es dissenya un sistema de primàries que potencie els seus avantatges i es minimitzen els seus desavantatges (que en té).

Actualment es parla tant de primàries perquè existeix una demanda clara per a aquest tipus de sistema. Una demanda que s'explica per la creixent personalització de la política. Quan un creixent nombre d'electors vota «persones», més que organitzacions o sigles, és comprensible que també vulga que la tria d'aquestes persones compte amb un major grau d'obertura i participació ciutadana i que no quede en mans d'organitzacions que semblen llunyanes i difícilment interpretables per a la ciutadania. Mentre no s'introduïsca un sistema electoral amb llistes desbloquejades, o fins i tot un sistema electoral mixt, el camí que duu a satisfer esta demanda és ben clar: primàries.

Però arribats a este punt que explica per què cada vegada més formacions opten per la realització de primàries, és ineludible deixar clar que no totes les primàries són iguals. Les diferents característiques del sistema de tria de candidats determinen, en bona mesura, no només qui serà el candidat o candidata a un determinat càrrec, sinó que modifica els equilibris de poder en les organitzacions així com l'estructura d'incentius dels càrrecs institucionals a l'hora de treballar (més o menys) al servei de la ciutadania.

En aquesta línia quatre politòlegs israelians han publicat recentment un article sobre la personalització de la política i els seus possibles efectes sobre la distribució del poder polític. Afirmen que el fenomen de la personalització pot o bé impulsar la descentralització d'aquest poder (amb una pluralitat de lideratges), o bé reforçar tendències de centralització i concentració del poder en unes poques mans (amb un únic lideratge). Les primàries es basen en la personalització i, per tant, també poden incidir en qualsevol de les dos direccions.

Parlem, per exemple, de les primàries del PSOE valencià. Primàries que es celebren únicament per al cap de llista de les eleccions autonòmiques, i que enfrontaran Ximo Puig, secretari general del partit que fa mesos que està en gira mediàtica contínua, i Toni Gaspar, alcalde d'un municipi de 3.600 habitants que va ser rellevat del seu càrrec de portaveu a la Diputació de València pel mateix Puig en accedir a Blanqueries. Siga Puig el guanyador (que ho serà) o Gaspar (que no ho serà), qui vença tindrà capacitat de conformar un equip a la seua mida, encara amb menys controls i equilibris interns que garantisquen la presència de diferents sensibilitats. La ciutadania l'haurà triat. No debades l'eslògan triat pel precandidat de Morella és «Suma't a l'equip del President». Qui no li done suport no serà part del seu equip, sembla donar a entendre. El clàssic «quien se mueve no sale en la foto», amb revestiment de primàries. Un plebiscit entre l'adhesió o càstig al líder. No cal dir que aquest tipus d'elecció de lideratges no comporta una descentralització del poder polític sinó més aviat al contrari: elimina els àmbits de decisió intermedis, i connecten directament el «líder» amb «l'electorat», generalment d'una manera unidireccional.

Curiosament estes primàries tan limitades no han patit els atacs i les crítiques que han tingut altres processos de primàries més ambiciosos, com ara el de Compromís. La tria de «totes les persones candidates» (a llista o capçalera; a europees, locals, estatals o autonòmiques) mitjançant un procediment de primàries introdueix moltes més variables que podrien permetre una descentralització del poder polític. I això vol dir canviar moltes coses. Vol dir canviar la manera en què un membre del partit pot ser càrrec institucional, o fins i tot, canviar la manera en què un càrrec institucional pot continuar sent-ho. Vol dir que la promesa de càrrecs per part de qui ostenta el poder orgànic es difumina, es fa més incerta. Vol dir ―esperem― que la tria de candidats es basa més en el treball i la tasca duts a terme que en l'adhesió o no a un determinat sector orgànic.

No tot és positiu, és clar. Els càrrecs institucionals existents (incumbents, en anglès) tenen més probabilitat de ser triats per la seua visibilitat, i pot arribar a ser més complicat conformar una candidatura amb una determinada combinació de perfils, etc.

En el disseny d'un sistema tan ambiciós, en la cerca d'un equilibri que potencie els seus efectes positius minimitzant els seus desavantatges dins d'una estructura complexa com la de Compromís, el que hauria sigut estrany és que no hi haguera hagut debat o divergències. I seria estrany que de cara al reglament definitiu no n'hi haguera de noves. Quan es propugna un sistema de descentralització i distribució del poder, és lògic i saludable que entren en joc postures i matisos diferents. L'acceptació incondicional a una negociació limitada no és ni saludable ni possible allà on existeix una pluralitat de sensibilitats.

A banda de les bondats del debat i la deliberació per a una decisió tan important cal tindre en compte que les diferents postures dels actors implicats en el disseny del sistema de primàries de Compromís es basen en previsions de comportaments encara incerts. Simplificant-ho molt: aquells que dibuixen un escenari de poca participació «ciutadana» i amb un vot concentrat per partits, preveuen un gran pes del Bloc, com a formació majoritària. Aquells que preveuen un èxit de participació ciutadana i un vot més transversal i dividit de la militància, dibuixen un escenari més equilibrat. Tampoc queden a banda qüestions com les preferències pel futur model organitzatiu de la coalició, que poden discórrer entre qui defensa una major integració (i per tant, no veu amb bons ulls un reforçament dels partits com a àmbits de decisió) i qui propugna, simplement, mecanismes de coordinació entre els partits integrants (i que per tant vol garanties no només de presència sinó de decisió i tria de les persones per part de les diferents organitzacions). Amb escenaris incerts i altres debats, les variables es multipliquen i l'acord es fa més complex.

Més enllà dels matisos, previsions, i model organitzatiu, al remat, el que està clar és que quan parlem primàries no totes són iguals ni tenen els mateixos efectes. I posats a triar, personalment preferisc aquell sistema que premie l'esforç, distribuïsca el poder i oriente els nostres representants cap a la ciutadania, i no aquell que fomente l'adhesió —o no— a un líder orgànic consolidat com a únic àmbit de participació per molt senzill que siga el seu disseny i per moltes pàgines a la premsa que s'estalvien. Ho sent PSOE, però per a eixe viatge, no calen primàries.

Este article ha estat originalment publicat per la Fundació Nexe. Fundació Nexe

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació Nexe. Fundació Nexe

Després d’un 2012 i un 2013 sense eleccions, els valencians tornarem a ser cridats a les urnes en este nou any que comença. I ho farem conjuntament amb la resta de ciutadans d’arreu d’Europa per a triar els 751 membres de l’Europarlament.

Tot i els esforços de la Unió Europea de vendre la dimensió europea de les eleccions, el que és ben cert és que la contesa electoral continua dirimint-se en l’arena estatal o regional; predominen les dinàmiques internes de cada sistema polític i amb les característiques bàsiques de les eleccions de segon ordre. És a dir, eleccions amb una alta abstenció i temes de campanya aliens a la institució elegible.

La baixa participació en estes eleccions és un factor que condiciona les estratègies dels diferents partits. Per a aconseguir uns bons resultats amb una participació baixa és fonamental la mobilització dels votants més fidels, abans que la conquesta de les fronteres entre espais ideològics.

En este sentit s’entenen alguns moviments polítics com l’ofensiva retrògrada del Partit Popular, amb la criminalització de la protesta social o l’eliminació del dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, tornant a una legislació més a prop dels postulats tardofranquistes que dels països més avançats d’Europa.

Si en novembre del 2011 Mariano Rajoy va conquerir la Moncloa amb la bandera de la recuperació econòmica, el 2014 no té massa resultats tangibles per a construir un relat d’èxit. Per això la campanya a les europees no pot girar al voltant del issue de la gestió econòmica i ha de centrar-se a mobilitzar l’electorat més dur i tradicional del Partit Popular.

Gràfica. Participació declarada en les eleccions europees del 2009 i les eleccions generals del 2011 per espais d’autoubicació ideològica (línies); i grau de rellevància política personal en el tema de l’avortament (barres). En la variable de rellevància de l’avortament l’encreuament amb l’escala d’esquerra a dreta no fa referència a una d’1 a 10 sinó de 0 a 10. Font: estudis 2807, 2860 i 2920 del CIS.Gràfica

Com es pot apreciar en la gràfica, la diferència entre la participació en les eleccions europees respecte a les generals és major en els segments de centre i d’esquerra que en els sectors de la dreta. Són precisament estos segments de la dreta espanyola els que, a banda de ser els més participatius en les eleccions europees, consideren que l’avortament és un tema de màxima importància. I cap a ells va orientada la política del Partit Popular.

Això no vol dir que la reforma de la llei de l’avortament siga únicament electoralista i no forme part d’un programa ideològic. El que vol dir és que aquesta reforma no va en contra dels interessos electorals del Partit Popular a curt termini, tot i que les enquestes semblen apuntar el contrari. Si el segment de votants del PP que dóna suport a la proposta de Gallardón és el que té més possibilitats de mobilitzar-se de cara a les eleccions europees, l’estratègia és clara: anar directament al vot més fàcilment mobilitzable i que només pot triar entre votar el PP o quedar-se a casa. De cara al 2015, quan el PP haja d’eixamplar la seua base electoral per mantindre el govern, tornarem a veure un Partit Popular centrat en l’eix ideològic venent els seus «èxits» econòmics.

Per això no és d’estranyar que siguen precisament els líders autonòmics del PP els que manifesten el seu rebuig a la reforma de Gallardón. Ells només tenen un horitzó: 2015. A excepció d'Alberto Fabra, que sorpenentment ha defensat la llei contra les crítiques d'altres barons populars.

Però deixem el Partit Popular i acostem-nos a l’estratègia del valencianisme de cara a les eleccions europees. ¿Què farà Compromís? Esta és la pregunta que molts s’estan fent hui, fent referència a quina coalició electoral serà la que triaran per a concórrer a les europees. I és que Compromís ha tingut diverses opcions al llarg d’estos mesos de negociació que van des de sumar-se a una candidatura de l’Aliança Lliure Europea, amb Esquerra i BNG com a principals forces; fins a apostar per una altra opció menys centrada en l’eix identitari i amb la possible presència d’Equo.

Ací trobem novament els dos elements que ja hem descrit: la necessitat de mobilitzar l’electorat més fidel de la cooperativa política, però sense perdre de vista l’estratègia de cara a les eleccions locals i autonòmiques de 2015.

En altres paraules: la formació valencianista ha d’aconseguir l’equilibri entre una opció atractiva per a portar a les urnes als segments enquadrats en l’esquerra amb un predomini de sentiment valencià, que, al mateix temps, no esdevinga una opció que «espante» l’electorat de centre-esquerra i amb una identitat dual (tant valencià com espanyol), que serà clau de cara al 2015 (com ara el nostre amic Juan, que dubta entre Compromís i UPyD!).

Davant de l’electorat potencial de Compromís, una campanya europea amb companys de viatge centrats a defendre la independència de Catalunya pot ser un argument definitiu per a decantar-se per altres opcions. Això amb la inestimable ajuda de la maquinària comunicativa del Partit Popular –i el PSOE– que no desaprofitarien una oportunitat semblant.

Per altra banda, sense un marcat discurs valencianista i de defensa de l’autogovern no podrà mobilitzar l’electorat clau per a aconseguir uns bons resultats en les europees. Els intents d’Equo per encapçalar una possible coalició amb Compromís i altres forces van, fins i tot, contra els propis interessos del partit verd d’aconseguir uns bons resultats perquè difícilment podran mobilitzar l’electorat del principal actiu polític de la coalició: Compromís.

I en mig d’este equilibri tan complex trobem algunes variables que poden suposar l’èxit o el fracàs de Compromís el 2014 i que només depenen de la voluntat i l’habilitat política dels seus dirigents. Em referisc, per exemple, a la forma de tria dels seus candidats, que hauria d’anar en la línia del que ha defensat la coalició de manera pública i que, sense anar més lluny, està sent aplicada amb èxit pels verds europeus i Equo. Em referisc, també, al paper que ha de jugar l’europarlamentari de Compromís a Europa. Un parlamentari que, encara que possiblement no puga estar la totalitat de la legislatura (cosa que és comuna en les coalicions europees), sí que ho ha d’estar el temps suficient per a esdevindre una mena de «Baldo» a Brussel·les, que faça d’altaveu tant de les necessitats valencianes com dels valors més globals que representa Compromís. És a dir, independentment de la coalició electoral on vaja (o fins i tot si es presenta en solitari), el que ha de fer Compromís és fer de Compromís i ser fidel als valors i a la forma d’entendre la política que pregona.

En definitiva, se’ns presenta un 2014 interessant i, per fi, electoral. I si cal, caurem en el tòpic: les europees són unes eleccions molt importants. Tot i que l’índex de participació semble indicar el contrari. I els valencians, com a poble europeu, hauríem d’estar-ne pendents.

És habitual que els partits polítics (sempre que compten amb recursos suficients) realitzen enquestes per orientar la seua estratègia política i conèixer l'escenari sociopolític. Tot i que normalment les xifres que capten l'atenció mediàtica i els titulars són les projeccions de vot, estes són realment les dades menys importants per a definir les estratègies i accions per a aconseguir uns bons resultats. També és habitual que els partits utilitzen estes enquestes per a situar un missatge en els mitjans de comunicació. De fet, durant molt de temps, el Partit Popular va utilitzar la publicació de les seues enquestes internes per accentuar la seua hegemonia electoral i afeblir els seus adversaris.

2- Quin missatge vol transmetre el PSOE?

El que sorprén de l'enquesta feta publica és que no deixa ben parat al partit que l'ha encarregat. El PSOE de Ximo Puig, segons les estimacions de l'enquesta, obtindria els pitjors resultats del PSOE valencià en unes eleccions autonòmiques amb una pérdua d'entre 2 i 4 escons respecte el resultat d'Alarte i una davallada en l'estimació del vot d'entre 3 i 5 punts. No és habitual que un partit polític faça públics els resultats d'un estudi que els situa en una situació tan perjudicial. Una possible explicació és que el PSOE ha decidit fer un exercici de transparència. Realment és d'aplaudir, i més quan les enquestes encarregades per la Generalitat -que paguem tots els valencians- són amagades de forma sistemàtica. Però més enllà de la posada en valor de la transparència, una altra explicació possible és que, d'acord amb les expectatives dels socialistes, el fet que continuen sent la primera força política de l'oposició ja és un èxit a vendre. Es tractaria d'un èxit molt relatiu ja que la suma de Compromís i EUPV superaria el PSOE en suport electoral. Per tant el missatge dels socialistes es centra en dos vessants: Som transparents, i no n'hi ha “sorpasso” a nivell de País. Això vol dir que l'han contemplat -o el contemplen- com a opció.

3 - Quin escenari dibuixa?

Anant a les dades, l'estudi mostra una situació d'afonament generalitzat d'expectatives de vot del Partit Popular que perd 20 punts en estimació de vot i que no podria arribar al govern ni comptant amb el suport d'UPyD (entre les dos opcions sumarien, en el 'millor' dels casos, 43 diputats de 99). El gran creixement de Compromís es produeix en la circumscripció de València, on es queda a entre 1 i 3 escons de superar al PSPV-PSOE. Estos resultats donen credibilitat als rumors que plantegen que, a dia de hui, la coalició encapçalada per Ribó superaria al PSOE de Joan Calabuig en la batalla per desbancar a Rita Barberá. Diferent és la situació als districtes d'Alacant i Castelló on Compromís compta amb pitjors perspectives i on es fonamenta l'avantatge del PSOE arribant a ser primera força en les comarques del nord. UPyD i EU es beneficien de la menor fortalesa de Compromís al sud. Sorprén, finalment, la projecció del 14% de vot en blanc, molt diferent a l'estimació del 4,2 que preveia l'enquesta d'El País d'octubre passat (esta dada pot amagar possibles abstencionistes).

En resum, no podem oblidar que es tracten d'estimacions i projeccions realitzades i publicades per un partit polític concret i que fan referència a un moment polític concret (Desembre de 2013). És cert, també, que es tracta d'un exercici de transparència parcial (trobem a faltar dades de valoració i coneixement de líders o encreuaments per segments poblacionals, que segurament anaven incloses en l'estudi i han quedat en la intimitat per decisió política). Però són, com a mínim, unes dades interessants a comentar dins de la sequera d'enquestes a la qual estem acostumats en la nostra terra.

Si en lloc d'haver nascut a Viena ho haguera fet a Dénia, València o Benicàssim ho hauria tingut una mica més complicat. Segurament estaria rentant plats en algun hotel de Londres, o lamentant la seua situació amb amics en una d'eixes converses que es repeteixen en el nostre entorn generacional més que l'all i oli. Però no seria ministre i no l'haurien votat, entre altres coses, perquè el tancament del sistema electoral espanyol no permet eixes “llibertats”.

I és que vist des de la nostra perspectiva la seua història ens sembla impensable. No debades el govern espanyol no compta amb cap membre menor de 40 anys. De fet, el 85% del govern de Rajoy té entre 50 i 70 anys. En el Consell valencià només Maria José Català, amb 32 anys, contradiu la norma general.

Si ens fixem en les cambres parlamentàries la història es repeteix. En Les Corts Valencianes un 82% dels membres són majors de 40 anys. En el Congrés dels Diputats la xifra és encara més exagerada: un 85%.

No és d'estranyar. Estem en un Estat dominat per la coneguda com a Generació T. Esta definició sorgida d'un blog s'ha fet famosa per la seua capacitat descriptiva, i la seua certesa. La Generació T identifica a aquells nascuts entre 1945 i 1965. Són la Generació Transició, perquè van ser els protagonistes d'esta etapa històrica en totes les dimensions (social, econòmica, cultural, política...) i són, també, Generació Tap, perquè, 40 anys després, continuen sent els protagonistes dels mateixos espais que van conquerir en el seu moment mentres taponen l'entrada de noves generacions en un relleu gradual i beneficiós per a tot el món.

Ja hem vist com s'ha donat la situació en l'àmbit de la política, però no és l'únic. Fixem-nos en la patronal o els sindicats. Generació T per totes bandes. Fixem-nos, també, en els mitjans de comunicació. Segons va apuntar un estudi de Media.Cat, dels 50 més opinadors més influents de Catalunya, només 2 són menors de 40 anys.

Govern, parlament, agents socials, mitjans de comunicació. En tots ells existeix una barrera invisible que barra el pas a la gent més jove. Per això ens sorprèn que en altres països siguen possibles ministres amb menys de 40 anys (i no cal dir-ho, amb 27!), i per això no ens ha de sorprendre que les decisions polítiques també responguen a esta situació de desigualtat. Si tota una generació és exclosa dels àmbits de poder i influència, és normal que es note en les polítiques públiques que s'implementen i en aquelles que es deixen d'implementar; i per tant, tampoc és casualitat que, en general, la crisi haja afectat amb major duresa i amplitud a esta generació.

No és casualitat que el govern permeta l'acomiadament lliure dels més joves, baix qualsevol figura “formativa” inventada. No és casualitat que en alguns casos els sindicats accepten la doble escala salarial (això és, que els joves, per fet de ser-ho, cobren molt menys que el seu company de feina). No és casualitat que es retallen abans les beques que qualsevol altra subvenció. Tampoc ho és que desaparega l'abonament de transport jove mentres es manté l'abonament per a la gent gran. No és casualitat que el 91% de llocs de treball destruïts durant la crisi corresponguen a menors de 35 anys, davant la passivitat del govern.

No cal dir que esta desigualtat se suma a d'altres. Per exemple, ser dona, jove i immigrant és tindre totes les paperetes per a ser ignorada pel sistema. És evident que dins de les generacions es donen molts matisos i no es pot generalitzar. Tot això és evident.

Però el que està clar també és que tenim una situació de desigualtat molt pronunciada que queda amagada darrere d'un discurs inofensiu sobre la mala sort que hem tingut de ser joves en un moment com el que estem vivint, com si l'exclusió de bona part de la població de les posicions d'influència i responsabilitat fora un manament diví, i no el resultat d'unes polítiques i d'uns equilibris de poder determinats en tots els àmbits.

Una vegada plantejat el problema caldria buscar solucions. Però més que saber el que s'ha de fer se m'ocurreix el que no s'ha de fer. No hem de comprar el paternalisme hipòcrita del discurs oficial (que no només està present en el govern, per cert). No hem de conformar-nos amb el lament i el pessimisme en el que moltes vegades caiguem, com a eixida fàcil cap el desànim. Però per sobre totes les coses, no hem de permetre que ens facen creure que tot és qüestió de temps i que ja arribarà el nostre moment. El temps ja ha passat. El nostre moment és ara.

El fútbol es la cosa més important de les coses menys importants. Arrigo Sacchi.

La coincidència en el calendari del tancament de Ràdio Televisió Valenciana amb l’inici del procés de venda del València CF (davant la negativa de Bankia de continuar refinançant el seu deute) ha fet que ambdós temes s’acaben barrejant tant en els discursos polítics com en les tertúlies de Bar.

Certament, tant RTVV com el València CF comparteixen algunes característiques, ja que al llarg de la seua existència han esdevingut elements identitaris de bona part de la societat valenciana. No cal dir que comparteixen altres aspectes menys positius: nefasta gestió per part dels seus responsables, contínua ingerència política del Partit Popular, instrumentalització sense escrúpols per a forjar l’hegemonia popular en les últimes dècades, i –en diferent mesura- balafiament dels diners públics.

Les diferències, però, són substancials i no podem obviar-les per a afrontar un debat rigorós sobre el paper que han de jugar els poders públics en la nova crisi financera del València. La principal diferència és que mentre RTVV constituïa un servei essencial per a la societat valenciana (amb funcions imprescindibles com el foment del valencià), el València CF (com qualsevol altre equip de futbol de la nostra terra que ha rebut ajudes públiques en els últims anys) no deixa de ser una Societat Anònima privada que respon a l’afició d’una part dels valencians i valencianes per un esport.

Abans de generar suspicàcies, estes paraules no naixen de l’animadversió d’un madridista, culé, groguet o granota (en eixe cas hauria de parlar d’eixos clubs, que també han comptat amb suport governamental). Estes paraules naixen d’un soci i xicotet accionista del València que com a ciutadà veu amb preocupació que els recursos tan limitats dels poders públics acaben malbaratats en avals i crèdits destinats a projectes de dubtosa utilitat social. O dit d’una altra manera: crec que en este cas, sí que podem confrontar l’educació o la sanitat, que són serveis essencials, amb un club de futbol, que no ho és.

Això no lleva que bona part dels responsables de l’actual crisi del València siguen precisament els que han ocupat la Generalitat, tan present en els moments més determinants de la ruïna del València com la venda d’accions de Paco Roig a Juan Soler, la construcció del Nou Mestalla o el “pelotazo” (Soler dixit) de Porxinos. Errades passades, però, no poden justificar-ne de noves.

Una altra qüestió és si una possible venda del València CF tindrà efectes electorals sobre el Partit Popular com la tindrà la desaparició de RTVV. Des del meu punt de vista, la venda, com a tal, no tindrà un efecte considerable. L’alternativa de continuar utilitzant recursos públics en el València és difícilment defensable.

A més, tinc la sensació (sense dades en la mà) que l’aficionat mitjà del València veu amb resignació estos moviments accionarials. Esta resignació pot esdevindré en il·lusió si els nous inversors plantegen un pla esportiu decent i els resultats acompanyen; o en ira, si els inversors no aconsegueixen una bona trajectòria de l’equip.

Tot i que el Partit Popular no compte amb una responsabilitat directa sobre la gestió esportiva del club, s’ha demostrat que les frustracions de la població poden afectar el rendiment electorat dels partits en el govern si existeix un relat social que apunte als governants com a culpables. Si n’hi ha estudis que han demostrat que fenòmens naturals com les sequeres, la grip o, fins i tot, els atacs de taurons afecten els resultats electorals: ¿Com no va afectar el rendiment esportiu d’un equip tan instrumentalitzat i tele-dirigit pel Partit Popular?

Recordem que, segons dades del CIS de 2007 (recollides per Vicent Baydal al seu blog) un 46% dels aficionats valencians al futbol són del València CF, qui, a més compta amb una extensa implantació territorial amb 403 penyes arreu de les comarques valencianes. La dada més significativa ens parla de la composició ideològica de l’afició valencianista amb un 59% de valencianistes que se situava en 2007 a la dreta de l’espectre ideològic front a només un 14,1% que se situava a l’esquerra.

Per tant, l’efecte electoral de la venda del València depén del rendiment esportiu que obtinguen els nous inversors. Si fracassen els ulls d’una considerable massa social, amb una gran incidència en la base social del Partit Popular, es giraran contra els responsables de la venda del València i serà una peça més de l’enfonsament d’una època.

Paradoxa: després de tant embolic accionarial, financer i polític tot el que te a veure amb el futbol acaba resumint-se en si la pilota entra o no entra en la porteria.

La multitudinària manifestació que va recórrer el centre de València fa poc més d'una setmana centrava les seues reivindicacions en la dimissió del president de la Generalitat i la celebració d'eleccions anticipades. ¿En quin escenari ens situen estes demandes?

Des del meu punt de vista la convocatòria d'eleccions anticipades és molt poc probable. Normalment, en les democràcies parlamentàries, les eleccions s'avancen per dos motius: perquè el govern perd la capacitat d'aprovar les seues propostes al parlament (cas de les eleccions generals de 1996, després que CiU retirara el seu suport a Felipe González i no aprovara els pressupostos), o perquè el partit en el govern compta amb millors expectatives de vot amb unes eleccions anticipades (que no vol dir, però, que finalment les expectatives es traduïsquen en un millor resultat, com ens recordaria Artur Mas rememorant les últimes eleccions catalanes).

Ni l'una ni l'altra situació es donen en el nostre panorama polític.

El Partit Popular disposa en l'actualitat d'una sòlida majoria absoluta i, malgrat tot, d'una forta cohesió interna en el seu grup parlamentari a les Corts. Més enllà de polèmiques (com la petició d'indult subscrita per un 80 % dels diputats populars) o conflictes de poder (amb el qüestionament de la figura de Bellver com a portaveu), la votació de les diverses mesures relacionades amb el tancament de RTVV han demostrat que el Consell pot confiar en la disciplina de vot de tot el grup parlamentari, fins i tot, quan l'oposició impulsa votacions secretes. Si Alberto Fabra no ha perdut el control en una decisió tan qüestionada com l'execució de RTVV, és d'esperar que continue tenint una gran facilitat per a aprovar qualsevol mesura o llei que envie a les Corts. No oblidem que el futur dels actuals diputats valencians, tant en llistes electorals com en altres possibles destinacions, no depén del vot de la ciutadania sinó del seu partit, i en gran mesura, de la lleialtat que mostren a Fabra. La màxima de la vella política: «Qui es mou, no ix en la foto».

Quant a les expectatives de vot, sembla evident que el Partit Popular no té les millors perspectives electorals hui en dia. Les últimes enquestes publicades ja apuntaven a la pèrdua de la majoria absoluta i d'un bon grapat d'escons que, amb el tancament de RTVV, podria ser encara més pronunciat. Si el que busquen és obtindre el millor resultat electoral, sembla que l'estratègia més convenient no seria cridar-nos a les urnes en plena crisi i en ple descontentament ciutadà, sinó esperar al 2015 i vendre com a eixida de la crisi la tímida recuperació dels indicadors macroeconòmics.

Però és que, a banda de la inexistència de les dues condicions que solen donar-se arreu del món, existeix una raó de pes per la qual pense que Fabra no avançarà eleccions. I és que un avançament electoral seria contrari al projecte polític que el PP de Fabra ha aplicat fins ara, caracteritzat pel desmantellament constant de l'autogovern valencià.

Cal recordar que la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions anticipades ―permesa des de la reforma estatutària del 2006― situaria el País Valencià fora del calendari d'eleccions locals i autonòmiques marcat per la LOREG, equiparant-nos a Andalusia, Euskadi, Galícia i Catalunya. La celebració d'unes eleccions fora d'este calendari tindria grans efectes sobre el perfil del votant ―deixant a casa l'electorat més influenciable per les dinàmiques de la política estatal― i facilitaria una agenda electoral centrada en els temes valencians.

Per tant, ni per manca de suport parlamentari, ni com a estratègia electoral, ni com a aposta política, sembla probable que Alberto Fabra decidisca convocar eleccions pròximament.

És a dir, que els que veuríem amb bons ulls la celebració d'eleccions només ens queda confiar que el president albire, en un moment de lucidesa política, la manca de rumb que governa la Generalitat i decidisca posar fi a esta lenta agonia. Trobe, però, que seria confiar massa.

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació NexeFundació Nexe

Te escribo en castellano, mi lengua materna, para que entiendas tu función imprescindible e irremplazable en un país con una lengua minorizada y excluida de tantos ámbitos, que muchos no habríamos aprendido sin tu ayuda. En mi caso, no podré olvidar aquellas tardes como joven valenciano que vivía a más de 10.000 km de su tierra oyendo por internet la Taula Esportiva, el Sambori o las retransmisiones de los partidos –en aquellos años, incluso victorias- del Valencia CF.

Podría retroceder mis recuerdos aún más, recordando las meriendas con los míticos dibujos animados de principios de los 90, o acercarme al presente con la indignación que me provocaba verte tan manipulada e indigna. Da igual. Desde la inocencia, la nostalgia o la rabia, has sido parte de nosotros.

Como te decía, son las primeras horas sin ti y aún es pronto para digerir el esperpento que hemos vivido. Qué podíamos esperar de un gobierno como el que padecemos, pensarás. Policías de la Generalitat sin orden judicial fracasando en su intento de apagarte, vallas cerradas que dejan fuera a los trabajadores de un turno y encierran a los de otro, permisos retribuidos enviados a las 3 de la madrugada o representantes sociales y políticos entrando por ventanas a los platós donde habían sido prohibidos en los últimos años.

Y después de tanto esperpento, uno se queda con la sensación de que te han cerrado por la obcecación de un presidente mediocre. Un presidente que cree, como ha afirmado horas después de tu cierre, que gobernar es tomar decisiones difíciles. Supongo que por “difíciles” querrá decir impopulares, o contrarias a la voluntad del pueblo al que debería representar. Alguien podría recordarle que gobernar no es tomar decisiones difíciles, sino encontrar soluciones a los problemas y necesidades de los ciudadanos. Y más cuando los problemas son, en gran medida, su responsabilidad, como presidente del partido que (mal)gobierna hegemónicamente desde hace décadas.

Estate tranquila porque, por más que intenten evadir su responsabilidad, recordaremos por siempre que tu deuda millonaria, la manipulación de tus informativos, o los contratos con tramas corruptas, no aparecieron por generación espontánea sino que fueron parte de una política planificada de saqueo al servicio de unos intereses inconfesables.

Aun así, déjame decirte que no eres la última víctima de una política basada en el esperpento y la mediocridad constante. Estudiantes de 16 años tratados como “enemigos”, aeropuertos peatonales, hospitales construidos y tapiados, cursos de coaching o amistosos de baloncesto a precio de oro son parte del panorama desolador que debemos soportar día a día.

No eres la única, es cierto, pero si la que marca un punto y aparte. En tu caso no nos han cocido a fuego lento, sino que nos han tirado al agua hirviendo. Y, como las ranas de la famosa parábola, hemos saltado. Porque entendemos que el negro en nuestras teles y el silencio en nuestras radios nos condena a la invisibilidad más absoluta.

Hemos saltado y lo hemos hecho de forma mayoritaria y transversal. Por eso en las últimas semanas te hemos intentado salvar. Pero no ha sido posible. Por eso un 29 de noviembre a las 12.19 has ido a negro. Y por eso te hemos llorado. Por eso, también, salimos a la calle el 30 por la tarde para exigir que los responsables de tu muerte nos den la posibilidad de echarlos.

Quizás pienses que somos ingenuos, pero creo que entenderás que llenemos de indignación el vacío que nos dejas.

Por último decirte que una cosa debes tener clara. Te necesitamos. Quizás la mediocridad gobernante no nos permita tenerte en los próximos días, semanas, meses o años. Quizás te intenten suplantar con un sucedáneo hecho a medida de los mediocres y sus amigos, deseosos de sacar tajada de tu muerte. Pero porque te necesitamos, libre, plural, valenciana y de calidad, no tengas ninguna duda que más pronto que tarde volveremos a tenerte entre nosotros.

Y no habrá ni esperpentos, ni corruptos, ni mediocres, que puedan evitarlo.

Descansa y toma fuerzas, porqué volverás.

Em referisc, més aviat, al significat de les adhesions que va despertar la convocatòria d'ahir. Des d'un primer moment va quedar clar que no responia a una manifestació a l'ús, de les tantes a les quals assistim un determinat sector de la població identificats amb els paràmetres de l'esquerra i el valencianisme. Sindicats, membres de comissions falleres, partits polítics, famílies senceres, joves i persones majors, senyeres coronades i preautonòmiques. Tot un ventall de perfils que van fer que en moltes converses, ahir i hui, isquera una mateixa paraula per a definir el que havíem viscut: transversalitat.

Com deia, els que no vàrem viure la il·lusió del desvetlament del sentiment autonomista mai havíem participat en un exercici de ciutadania tan plural i ampli com el que va recórrer els carrers de València dissabte. Mirat des del 2013, el projecte social, institucional, econòmic i polític dels valencians que es va començar a dibuixar en els anys 70 ha acabat en un gran fracàs. No debades, els carrers ahir no reclamaven unitat per l'Estatut, com en 1977, sinó unitat per a aturar l'atac al nostre autogovern. Si fa 36 anys es reclamava autonomia, ara hem d'eixir al carrer per a defensar la nostra visibilitat en un món en què els mitjans audiovisuals han guanyat en importància i han esdevingut una peça clau, tant en el vessant econòmic com en el cultural.

Però entre la tristor que produeix comprovar com eixim al carrer amb ànim de conservar el poc que hem aconseguit també trobem alguna nota per a l'optimisme. Els valencians, recuperant les ganes de reclamar allò que és just i de reclamar-ho junts, ens estem donant una segona oportunitat.

Molt s'ha parlat de la segona oportunitat que ha donat la societat valenciana a una RTVV que, fa unes setmanes, es trobava amb uns mínims històrics d'audiència i de credibilitat. Potser és agosarat, però podem interpretar els fets dels últims dies com una segona oportunitat que ens donem com a societat.

Perquè els 5 milions de valencians som les principals víctimes del fracàs d'un projecte en totes les seues dimensions. La desaparició de RTVV només és un pas més en un tortuós camí que inclou la desaparició del sistema financer valencià, una galopant taxa de desocupació —superior a l'estatal—, una renda per càpita sensiblement inferior a la mitjana espanyola, una degradació dels mínims democràtics fins a un nivell insuportable, una pèrdua de posicions en qualsevol indicador que tinga a veure amb el progrés econòmic, el benestar social o la salut democràtica del nostre país.

Per tant, per a evitar la depressió col·lectiva a què estem tan acostumats, més ens val pensar que no només estem assistint a la mort d'una època que ens ha situat en una situació molt complicada, sinó que al mateix temps estem començant a donar-nos eixa segona oportunitat. Ara, el que cal, és preparar les bases per a no desaprofitar-la, novament. Com deia la cançó, no em digueu il·lús perquè tinga una il·lusió.

Este article ha estat originalment publicat per la Fundació Nexela Fundació Nexe

Després de la decisió d'Alberto Fabra d'apagar RTVV i tancar qualsevol porta a la negociació, varem ser molts els que ens preguntàrem quina seria la resposta de la societat valenciana. 1800 acomiadats en un context amb més de 700.000 aturats podien tindre dificultats en generar una gran ona de solidaritat en defensa dels llocs de treball. Una televisió amb unes xifres d'audiència mínimes podia no haver despertat cap protesta massiva. Un instrument de manipulació i burda propaganda, com ho ha sigut Canal 9 en el passat, podia no haver generat cap tipus d'empatia entre una població castigada durament per la crisi econòmica i cansada de la corrupció. Tots eixos ingredients podien apuntar a la indiferència o la resignació davant la desaparició de la televisió i ràdios públiques.

Però no. Ni indiferència, ni resignació, ni -molt menys- suport a la decisió taxativa del govern popular de tancar-les. Però, per què va fallar el potent marc cognitiu que va intentar imposar Fabra amb la dicotomia sanitat o televisió? Segurament perquè mentres el Partit Popular només contemplava Canal 9 com una eina al seu servei, la societat ha considerat la televisió pública com una part de la seua identitat i un servei essencial en potència. Tant els qui veien Canal 9, com els qui somniaven poder gaudir d'una programació diferent en un futur proper han rebut la decisió de Fabra com un atac identitari. Gaudint-lo, patint-lo, o insultant-lo, Canal 9 era part de la seua vida. La desastrosa situació de l'Estat del Benestar a la nostra terra, possiblement, també ha restat credibilitat al discurs populista del Consell (a excepció de Pedro J. Ramírez, el primer en conèixer -i aplaudir- la decisió de Fabra).

Què s'amaga darrere del 73,9% dels valencians que rebutgen el tancament de RTVV? Passem a fer un repàs sobre algunes dades d'enquestes del CIS per buscar llum a la relació entre la societat valenciana i la seua televisió.

Sí, Canal 9 manipulava.

Sembla una evidència, però les dades ens ho confirmen. Els valencians consideràvem, de forma majoritària, que la nostra televisió autonòmica no era imparcial. A nivell comparat observem com la percepció de parcialitat de Canal 9 superava tant la mitjana estatal com la parcialitat percebuda de les televisions autonòmiques d'Euskadi, Andalusia i Catalunya.

Si creuem la percepció de parcialitat amb el record de vot de les eleccions autonòmiques de 2007, trobem com aquesta sensació de manca d'objectivitat era compartida tant pels votants del PSOE com del PP. És significatiu que només un 16,70% dels votants del Partit Popular consideraren que Canal 9 era 'Molt' o 'Prou' imparcial.

En 2009, pel que veiem en les dades, la credibilitat de Canal 9 ja estava per terra.

Sí, havia perdut influència

Una televisió sense credibilitat amb una evolució de l'audiència preocupant. En la gràfica es pot observar l'evolució entre 2010 i 2012 dels valencians que utilitzaven Canal 9 per tal d'informar-se de la situació política va passar del 16,80% al 12,60%, sent especialment simptomàtica la pèrdua de seguiment per part dels electors del Partit Popular.

També podem plantejar-nos estes dades des d'un altre punt de vista: tot i considerar que estava manipulada, els informatius continuaven sent triats com a mitjà d'informació política per més d'un 10% de la població. Si, com hem vist, la credibilitat no era precisament la seua bandera, potser era la proximitat la que atreia a milers de valencians a uns informatius parcials davant el Madrid-centrisme de la cobertura estatal.

I així i tot, volem RTVV.

Arribats a este punt segurament el lector es preguntarà com pot ser que una televisió parcial i poc utilitzada estiga sent defensada per una amplia majoria de la societat valenciana.

Potser la resposta estiga en que els valencians considerem necessària una televisió en valencià. Tan senzill com això.

Si tirem arrere en el temps trobem una interessant enquesta del CIS sobre l'ús de les llengües co-oficials. Davant diferents preguntes sobre la llengua preferida en diversos àmbits, trobem les següents dades:

Així és, mentres a les relacions personals la societat no contemplava una llengua preferida, i tant en la lectura com en els actes públics la preferència s'inclinava clarament pel castellà, en el cas de la televisió l'opció del valencià encapçalava les preferències. Es pot entendre perquè tractant-se d'una llengua que va començar a ser ensenyada a escola als anys 80, la presència oral en la televisió era demandada per un nombre important dels valencians que entenien el valencià.

Si busquem dades més actuals podem fixar-nos en les que ens proporciona l'Enquesta sobre la situació social del valencià realitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en 2004. Segons este estudi un 60,36% de la població considerava que el valencià hauria d'usar-se més en els mitjans de comunicació (i xifres semblants reclamaven un major ús del valencià en el 'bilingüe' Canal 9) .

El que és una evidència és que mentres la societat reclama més valencià en la televisió, el 'mercat' no ofereix un panorama audiovisual en valencià. En altres paraules, sense RTVV la graella televisiva seria exclusivament, en castellà, amb alguna contada excepció local o comarcal.

En conclusió, Volem (i necessitem) RTVV!

Comptar amb una televisió i ràdio pròpies, per tant, pot respondre a una demanda social de tindre informació de proximitat i en valencià.

Podríem parlar del paper que juga RTVV en la política lingüística de la Generalitat. Una política que, com a mínim, hauria d'aconseguir que el 100% dels valencians i valencianes entenguera el valencià per a permetre a aquell que ho desitge puga expressar-se en esta llengua sense ser discriminat per fer-ho.

Podríem parlar de les potencialitats que té RTVV com a eina per a informar a la ciutadania i esdevindre un àmbit plural per augmentar el rendiment de comptes dels polítics valencians (que, no ho oblidem, tenen en les seues mans competències tan importants com Educació, Sanitat o polítiques actives d'ocupació). Per no mencionar els beneficis de la vertebració i la cohesió social com a legitimadors de l'entramat institucional i democràtic autonòmic.

Tot això ho perdem si perdem RTVV. No perquè l'actual complisca totes eixes funcions. Sinó perquè les podria complir amb un cost perfectament assumible per a la ciutadania. Clar que, per als seus gestors de les últimes dècades, la funció de Canal 9 estava clara, i no precisament orientada cap al servei públic.

Potser per això els ha sorprés este 73,9%.

Pero vayamos por partes. En primer lugar, ¿Era una buena reforma?

Desde mi punto de vista, sí. El sistema electoral español (que es reproducido a grandes rasgos en los sistemas electorales de las comunidades autónomas) es desproporcional, lo que aleja la decisión expresada por la ciudadanía de la composición del parlamento, y muy centrado en los partidos políticos, lo que dificulta el control ciudadano de los representantes y fortalece los conocidos “aparatos” de las organizaciones. La desproporcionalidad ha primado al bipartidismo y penalizado a pequeñas o nuevas formaciones, mientras que la distancia entre representantes y representados no ha incentivado precisamente a contar con los mejores diputados y diputadas, sino en muchos casos, a los políticos más domesticables por las cúpulas y dóciles a sus decisiones. Aunque solemos apuntar a sus defectos, este sistema también tiene algunos puntos positivos, como que nos permite identificar posibles gobiernos antes de las elecciones y facilita la estabilidad de gobiernos. La reforma del sistema electoral, por tanto, debe centrarse en eliminar o reducir los defectos sin perder los puntos fuertes del sistema actual.

En esta línea, con la reforma asturiana se buscaba modificar el reparto de escaños entre distritos para conseguir un resultado más proporcional así como facilitar la rendición de cuentas de los representantes con un sistema de listas desbloqueadas y voto preferencial. Además, se establecía por ley la obligatoriedad de elegir los cabezas de lista mediante sistema de primarias y de celebrar debates electorales en la televisión pública, junto a otras novedades (Pablo Simón ha descrito de forma más detallada las principales innovaciones de la propuesta asturiana).

Se trataba, por tanto, de una propuesta positiva. Una propuesta que ha sido rechazada en el último momento por no sumar a los partidos de la oposición. Entramos, entonces, en el segundo debate ¿Realmente era necesario el voto de PP o Foro Asturias?

Vaya por delante que no era un requisito establecido en el Estatuto de Autonomía. Cierto es que el pacto con UPyD hacía referencia a una mayoría reforzada. Tan cierto como que si el PSOE hubiese estado de acuerdo en sacar adelante la propuesta, nada les impedía actualizar ese pacto ante después de intentar, sin éxito, el diálogo y acercamiento con la oposición.

Huyamos de ese debate etimológico sobre la mayoría reforzada, porque, en el fondo, realmente estamos hablando de una decisión política del PSOE. Una decisión política de mantener el statu-quo, es decir, el actual sistema electoral con su desproporcionalidad y la centralización de la selección de candidatos en las cúpulas partidistas, y no en los electores. La defensa de un statu-quo que beneficia a un PSOE que se excusa con una llamada al consenso.

Por eso me surge la pregunta que encabeza este artículo sobre si podemos extraer lecciones de la ruptura del pacto asturiano para un posible futuro acuerdo de cambio en Les Corts (sin entrar en la configuración de mayorías o quien podría liderarlo) .

Desde mi punto de vista sí que podemos aprender de lo que está pasando en Asturias. En 2015, presumiblemente, subirán con fuerza opciones que defienden cambios profundos en la manera de entender la política valenciana. Seguramente viviremos batallas entre la apuesta por el cambio y la defensa del statu-quo. En estas batallas, asumir que las grandes decisiones deben contar con el acuerdo de los partidos más votados en aras del consenso puede significar, paradójicamente, que en nombre de las mayorías reforzadas se mantengan políticas que cuentan con un apoyo ciudadano mínimo y otorgar capacidad de veto a la opción que ha gobernado de forma hegemónica durante décadas y que los ciudadanos, hipotéticamente, habrán mandado a la oposición. No será el caso de la ley electoral valenciana (ya que nuestro estatuto sí que fija para su reforma una amplia mayoría 2/3) pero se me ocurren decenas de políticas económicas, sociales, de defensa del autogobierno o de regeneración democrática en las que se pueden reproducir los mismos argumentos.

Por tanto nos encontramos ante una cuestión de base. Frente a la previsible pérdida de la mayoría absoluta del PP de 2015, el PSOE valenciano deberá decidir si actúa como un actor del cambio o si preferirá seguir la estela asturiana y defender el statu-quo junto al PP.Y seguramente las dudas sobre su futuro papel serán centrales cuanto más se acerquen las elecciones y crezcan las expectativas de acabar con la hegemonía popular. Lo que es innegable es que lo ocurrido en Asturias ya supone un golpe a la credibilidad del discurso del PSOE ante los escenarios de cambio que se abrirán en los próximos años.

Primer Acte: Calabuig i Lo Rat Penat.

La setmana passada, el portaveu del PSOE valencià al Cap i Casal va presentar el seu projecte en un entorn cridaner: Lo Rat Penat. Però si va ser cridaner l'entorn, més ho van ser les seues declaracions. En el torn de preguntes va ser qüestionat sobre si, amb un govern del PSOE, Lo Rat Penat tornaria a comptar amb la competència d'atorgar títols oficials de valencià. Recordem que Lo Rat Penat defensa unes extravagants normes ortogràfiques enfrontades a la normativa oficial que compta amb el consens acadèmic, social i polític. Quina va ser la resposta de Calabuig? Ni sí, ni no. Simplement, que no era una competència municipal.

El valencià, com qualsevol llengua normal, només té una normativa correcta que cal respectar. Eixe, afortunadament, és el posicionament oficial de totes les forces polítiques valencianes amb presència a Les Corts.

Potser Joan Calabuig no té clar això. O potser ho té clar però no considera una qüestió suficientment important com per a expressar en públic el posicionament del seu partit.

Segon Acte: El twitter i Bonig, en 140 caràcters.

En una sorprenent resposta parlamentària a Compromís, la consellera Isabel Bonig contesta a un ciutadà que el compte de MetroValència no respecta la co-oficialitat lingüística perquè “La limitació en el nombre de caràcters en Twitter dificulta la publicació dels missatges en castellà i valencià alhora”.

La seua manca d'interés pel valencià no els ha permés considerar l'opció de fer dos tuits (un en valencià i un en castellà) amb el mateix contingut. Vaja per davant que una empresa pública no hauria de necessitar que ningú li recordara que ha d'utilitzar les dos llengües pròpies. Però l'excusa que donen per a justificar el seu incompliment deixa ben clar la manca d'arguments davant d'una discriminació tan evident com fàcilment evitable.

Tercer Acte: Velasco i el pardal que vola

La nova cap d'informatius de NOU ha començat fort. I no ho dic precisament pels canvis a la nova televisió, sinó per les seues declaracions públiques. En una entrevista publicada per Levante i Información, va tocar temes tan polèmics com el tractament informatiu de l'accident del Metro o el Cas Gürtel. Però va ser l'última resposta la que vull destacar.

Davant la pregunta de si estava aprenent valencià, esta va ser la resposta

No, pero digo alguna cosa: Pardal que vola a la cassola, Anem a vore? [Ríe] Amo Valencia, vivo aquí con intervalos desde hace 22 años, cuando un valenciano me robó el corazón y lo dejé todo. Entiendo el valenciano y lo leo, pero hablarlo? no tengo más tiempo.

És a dir, no només Esmeralda Velasco no ha tingut interés en aprendre'l en 22 anys (que no seria important si no fora que cobra d'una empresa que té com a objectiu precisament la promoció del valencià). És que ara tampoc troba temps en aprendre'l, més enllà de dos frases soltes amb les que fer broma. A mi, sincerament, no em fa gràcia.

Un exercici.

Si vos costa entendre el que signifiquen estos tres exemples, traduïm-los a situacions equivalents amb una altra llengua de protagonista.

Imaginem un candidat a l'alcaldia de Madrid que no té clar si una entitat que no escriu bé el castellà ha de poder donar títols d'aptitud, en lloc del Cervantes.

Pensem en una ministra que excusa en els 140 caràcters de twitter que una empresa pública no utilitza el castellà.

Visualitzem una entrevista a la directora d'informatius de RTVE on afirma que no ha aprés castellà però que té accés al refranyer popular i sap articular alguna paraula solta “Siesta, sangría...!”.

Seria un escàndol. Ací també ho hauria de ser. Mentrestant, pardal que vola...

Pero más allá de las estimaciones electorales, tan reclamadas como inexactas a dos años de las elecciones, la encuesta nos dejó muchos datos interesantes. Uno de ellos fue el descalabro de Alberto Fabra y Rita Barberá en la valoración de líderes políticos. Ninguno de los dos fue capaz de superar el 4 de nota, y marcaron tan solo un 3,9. Nota muy pobre para unos posibles futuros candidatos que deberán hacer frente al desgaste de la propia marca del Partido Popular.

El caso del President es especialmente notorio porque, a diferencia de Barberá, se trata de un político que no cuenta con el 'lastre' de haber sido un referente del partido en la etapa de gestación de los grandes escándalos de la política valenciana. Por eso puede llegar a sorprender que cuente con una valoración tan baja. Incluso si lo comparamos con los peores momentos de su predecesor. En la encuesta del mismo periódico en 2010 la valoración de Francisco Camps fue de 4,4.

Pero ¿qué se esconde detrás de estas valoraciones? Gracias a los barómetros autonómicos del CIS podemos saber cómo valoran los valencianos los diferentes atributos de Camps y Fabra en sus respectivas épocas al frente del Consell y compararlos entre sí.

Gráfico 1: Suma de las respuestas “Mucho” o “Bastante” a la pregunta ¿Podría decirme en qué medida, mucho, bastante, poco o nada, posee el Presidente Francisco Camps/Alberto Fabra cada una de las siguientes cualidades? de los estudios del CIS 2956/10-0 y 2829/10-0

Como se puede observar, no existe un sólo atributo en el cual el Fabra de 2012 obtenga una mejor valoración que el Camps de 2010 (en plena crisis del caso Gürtel). Son más los valencianos que creen que el ex-presidente contaba con la cualidad de eficacia que los que opinan lo mismo de Alberto Fabra (38,3% frente a 19,5%). Lo mismo pasa con otras cualidades: prudencia (45,8% y 40,4%), simpatía (44,2% y 31%), experiencia (60,6% y 30,6%), honradez (27,3% y 23,5%) o inteligencia (65% frente al 39,7%).

¿Cómo se explica que los valencianos encuentren más eficaz, prudente, simpático, honrado e inteligente a Camps? Es cierto que a Fabra le han explotado los escándalos de corrupción gestados en la etapa anterior. Es cierto, también, que la situación económica es peor en la actualidad que en 2010. Como también lo es que el discurso del victimismo se ha quedado obsoleto ante una Moncloa gobernada por Mariano Rajoy. Todo eso es cierto, pero ni Fabra ni su entorno pueden utilizar el contexto como excusa.

Alberto Fabra, el tranquilo, fue recibido por buena parte del panorama mediático valenciano como un soplo de aire fresco tras los delirios de grandeza de Camps. Se esperaba de él que pusiese un punto y aparte en las formas y las políticas de su predecesor. Y se sigue esperando ese punto de inflexión en su carrera. Lo que los valencianistas futbolísticos podríamos denominar “el Montjuïc de Fabra”. Pero el President queda lejos de Rafa Benítez y la remontada parece imposible.

Podría haber buscado ese símbolo de cambio en la reapertura de la comisión de investigación del accidente del metro. Podría haber apostado por una mayor transparencia en su gestión facilitando la documentación solicitada por la oposición. Podría no haberse gastado más de 41 millones públicos en la compra de Valmor. Podría haber expulsado a Blasco sin ceder en una salida pactada. Podría haber ejercido su liderazgo amenazando a Génova con dimitir si no se atendían las justas reivindicaciones de un nuevo sistema de financiación autonómica y una inversión en los Presupuestos proporcional al peso económico y poblacional de nuestro país. Y un largo etcétera de oportunidades desaprovechadas. Incluso la supuesta catarsis de Canal 9 ha venido dictada más por exigencias del negocio ante la debacle del share que por una decisión política de gran calado de Fabra.

En definitiva, Alberto Fabra podría haberse separado de la oscura era de Camps y no lo hizo. Suya es la decisión y suyo es el 3,9 en valoración.