Algunes àrees de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa estan inoperatives i nombroses habitacions estan tancades. Aquest fet es produeix mentre es mantenen les llargues llistes d’espera a l’hospital i amb un servei d’urgències sovint proper al col·lapse, que, durant els propers mesos, es veurà agreujat per la incidència de la grip. El tancament de plantes per mitjà d'uns aparatosos cadenats que n’impedeixen l’accés deixa, a més, inoperatives les sortides, en cas d’emergència o evacuació.

El director territorial del Servei Català de la Salut, Albert Gómez, justifica que no estiguin operatius tots els llits amb l’argument que “no es tanquen, es gestionen”. Alhora assegura que els llits poden ser operatius en qualsevol moment, ja que les tomes d’oxigen, per exemple, poden ser activades si és necessari. La realitat és, però, que les habitacions tancades estan desproveïdes d’equipaments o no compten amb llits i d’altres materials.

La direcció del centre insisteix que a l’hospital “no s'hi tanca cap planta”, i que part dels llits no es poden fer servir perquè s’estan fent o es faran obres al recinte, un argument que, ha servit, en ocasions, per exemple a l'Hospital de Bellvitge, per no reobrir tots els que es van tancar durant l'estiu en anys anteriors.

A l’Hospital Verge de la Cinta hi va haver crítiques, com a molts altres hospitals catalans, pel tancament de llits l’estiu passat. Sindicats, treballadors i usuaris van denunciar que dels 237 llits de l’hospital se’n van tancar 76, un 32%, i que dels set quiròfans habituals només en van estar funcionant dos durant el mes d’agost. Això va provocar que alguns dels pacients que arribaven a urgències i havien de ser intervinguts de manera urgent, haguessin de romandre en lliteres als passadissos.

D’altra banda, la tendència a incrementar l’activitat de la cirurgia menor ambulatòria (intervencions que cursen alta sense ingrés hospitalari) fa que el retorn d’aquests pacients al seu domicili permeti estalviar diners a l’hospital, però incrementa les despeses i la càrrega sobre ells i els seus familiars. Aquest fet és especialment greu en els casos de persones d’edat avançada o amb mobilitat reduïda, on l’entorn domiciliari no és precisament el més idoni per tenir-ne cura.

Nombrosos pacients han denunciat que les hospitalitzacions domiciliàries són precipitades i que sovint han hagut de reingressar al centre sanitari a través del servei d’urgències per recuperar-se adequadament.

Obrir llits suposaria contractar més personal sanitari i l’administració de la Generalitat no aposta, precisament, per augmentar la despesa en aquest capítol, ni tan sols mantenir-la. De fet, la direcció de l’hospital presenta el tancament de llits com un èxit davant els nivells superiors d’administració de la Generalitat.

Les Terres de l’Ebre presenten, a més, una distribució territorial que agreuja les conseqüències del tancament de llits i la reducció de serveis. Es tracta d’un territori gran i dispers, amb moltes petites poblacions allunyades de les capitals comarcals on es troben els centres hospitalaris. La població de referència és d’unes 200.000 persones distribuïdes en un territori de 3.300 quilòmetres quadrats, que representa el deu per cent de Catalunya. A més, com recollia un article publicat per aquest diari, el nou model de gestió del transport sanitari a les terres de l'Ebre ha aixecat crítiques entre usuaris i treballadors ja que segons diuen el model ara vigent compta amb menys ambulàncies. 

Als usuaris de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa els costa d’entendre que hi hagi pacients en lliteres als passadissos del servei d’urgències, que no se’ls ingressi en una habitació del centre o se’ls derivi a un altre centre hospitalari quan hi ha equipaments i habitacions tancades al propi centre. Entre 2011 i 2014, l’Hospital Verge de la Cinta va rebre 1.142 reclamacions per part dels usuaris, només superat per l’Hospital de Bellvitge (2.693), Vall d’Hebron (2.514) i Joan XXIII (2.488). Una reclamació per cada 175 habitants, molt per sobre de la proporció corresponent a la resta dels grans hospitals més grans de l’Institut Català de la Salut (ICS).

Permetran el govern central, el Congrés, el poder judicial, els governs autonòmics, en definitiva, l'Estat, que els bancs es quedin allò que no és seu amb l'excusa que el sistema financer pugui estar en perill?

El 21 abril 2015 denunciàvem –Rebolcada als desnonaments?– que les entitats financeres que hagin 'titulitzat' una hipoteca, deixen de ser les creditores del préstec. Un any més tard, el 20 d'abril de 2016, el Col·legi d'Advocats de Barcelona emetia un comunicat en què afirmava: “La venda de paquets d’hipoteques titulitzades en el mercat financer ha comportat que alguns bancs i caixes no siguin els legítims creditors dels préstecs, ja que aquesta venda comporta un canvi de creditor. Aquesta situació implica que els bancs han passat a ser merament els ‘cobradors de les quotes’' de les hipoteques sense tenir el suport de garantia d'un bé immoble”.

I ara les dacions en pagament

El 7 de març explicàvem en aquest portal el cas de Mireia Álvarez Tàpia i el seu marit Manuel Martínez García. Tots dos van signar la dació en pagament del seu pis el 28 de juliol de 2014.

Després d'aconseguir la dació Mireia i Manuel van tenir coneixement de les titulitzacions hipotecàries i del problema que suposaven. El 16 de setembre de 2015 van sol·licitar a Bankia que els aclarís si la hipoteca havia estat titulitzada. El 2 novembre de 2015 van tenir la confirmació: la hipoteca va ser titulitzada per Bancaixa i cedida al “Fons Bancaixa 13 Fons de titulització d'actius”. Van decidir acudir a la justícia. El 3 de maig van obtenir satisfacció: el magistrat-jutge del Jutjat de Primera Instància número 54 de Barcelona reconeixia en la sentència 88/2016 que Bancaixa -avui Bankia- no era el creditor.

Ressorgeix llavors la pregunta clau que ens torba des de que vam publicar 'Rebolcada als desnonaments?' i que ara s'amplia a les dacions: Pot una entitat financera que ja no és la creditora, instar un llançament hipotecari o acordar una dació en pagament? La lògica i unes quantes sentències –consultar sentències– ens suggereixen que no. Llavors: Quantes persones, quantes famílies, han perdut la seva casa, han estat desposseïdes, per causa d'una acció il·legal? A quant ascendeix el possible frau?

Un moment greu en què va estar a punt de conèixer-se el frau

El període immediatament anterior a l'esclat de la crisi de 2008 va ser un dels moments greus que van passar les entitats financeres per causa de les hipoteques titulitzades. Tot anava bé aparentment i l'especulació amb els crèdits hipotecaris estava a l'ordre del dia. Els bancs i caixes les perseguien i els titulars de les hipoteques buscaven i/o rebien ofertes per subrogar-les i així obtenir condicions millors. No obstant això, en la rebotiga niava una preocupació: Si la hipoteca estava titulitzada no es podia subrogar perquè l'entitat financera ja no era la propietària del crèdit.

Segons ha pogut saber SICOM, als ordinadors de bancs i caixes saltava una alarma quan un client comunicava una millor oferta d'una altra entitat financera. Llavors els empleats bancaris rebien l'ordre de millorar les condicions de la hipoteca fins on fos necessari per evitar que l'engany que suposava la cessió de la titulització aparegués i se sabés que no eren els titulars del crèdit. Així es va fer i el dipositari aconseguí ocultar-ho.

Un problema d'Estat?

?És cert que des de començaments del 2015 el degoteig de sentències negant la legitimació activa a entitats bancàries que insten llançaments hipotecaris és constant encara que lent. Però també ho és que un problema d'una envergadura de centenars de milers de milions d'euros no es resol cas per cas sinó que s'ha de fer a través de la Política. I amb la participació dels tres poders.

Estem davant d'un problema d'Estat perquè segons les dades facilitades per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), el total de les titulacions ascendeix a 842.119.000 d'euros.

Davant aquestes xifres el problema de les titulitzacions, el possible frau, l'engany conscient, afecta a tots els espanyols. Qualsevol hipoteca pot haver estat titulizada. I qualsevol espanyol té dret a saber-ho i a decidir què fa amb la informació, ens agradi o no la seva decisió. Ara mateix molts despatxos d'advocats ofereixen els seus serveis a persones que, necessitades o no, volen saber si la seva hipoteca ha estat titulizada. I volen saber-ho per negociar. Negociar les condicions de la hipoteca o del compte bancari, dient-li al banc que ja no és el propietari i que o s'avé a millorar l'oferta o poden optar per deixar de pagar. La situació és similar a la que va succeir en dates anteriors a la crisi tot i que a l’inrevés: ara els dipositants tenen la iniciativa.

No pot ser que els que disposin de diners per contractar un bufet d'advocats puguin beneficiar-se d'aquesta mala actuació financera mentre que els més desafavorits depenguin de l'atzar de decisions judicials no sempre justes. Si bé és cert que les titulitzacions no eximeixen del deute, també ho és que fins ara no hi ha ningú per reclamar-la. Cal, per tant, legislar i governar per a tots desemmascarant aquesta més que possible estafa. I prendre decisions.

Es veu que fins ara els bancs s'han apoderat del que ja no era seu. Permetran el Govern central, el Congrés dels Diputats, el poder judicial, els governs autonòmics, la Generalitat, en definitiva l'Estat, que els bancs es quedin allò que no és seu amb l'excusa que el sistema financer pot estar en perill?

S'ha de resoldre el problema abans que el sistema bancari, el sistema financer i el propi Estat no perdin tota la seva credibilitat, si no l’ha perdut ja.

¿Van a permitir el gobierno central, el Congreso, el poder judicial, los gobiernos autonómicos, en definitiva, el Estado, que los bancos se queden aquello que no es suyo con la excusa que el sistema financiero pueda estar en peligro?

El 21 de abril de 2015 denunciábamos –¿Revolcón a los desahucios?– que las entidades financieras que hayan ‘titulizado’ una hipoteca, dejan de ser las acreedoras del préstamo. Un año más tarde, el 20 de abril de 2016, el Colegio de Abogados de Barcelona emitía un comunicado en el que afirmaba: “La venta de paquetes de hipotecas titulizadas en el mercado financiero ha comportado que algunos bancos y cajas no sean los legítimos acreedores de los préstamos, ya que dicha venta conlleva un cambio de acreedor. Esta situación implica que los bancos han pasado a ser meramente los ‘cobradores de las cuotas’ de las hipotecas sin tener el soporte de garantía de un bien inmueble”.

Y ahora las daciones en pago.

El pasado 7 de marzo explicábamos en Catalunya Plural el caso de Mireia Álvarez Tapia y su marido Manuel Martínez García. Ambos firmaron la dación en pago de su piso el 28 de julio de 2014.

Después de ‘conseguir’ la dación, Mireia y Manuel tuvieron conocimiento de las titulizaciones hipotecarias y del problema que suponían. El 16 de setiembre de 2015 solicitaron a Bankia que les aclarara si la hipoteca fue titulizada en su día. El 2 de noviembre de 2015 tuvieron la confirmación: la hipoteca fue titulizada por Bancaja y cedida al “Fondo Bancaja 13 Fondo de Titulización de Activos”. Decidieron acudir a la justicia. El pasado 3 de mayo obtuvieron satisfacción: el magistrado–juez del Juzgado de Primera Instancia número 54 de Barcelona reconocía en la sentencia 88/2016 que Bancaja –hoy Bankia– no era el acreedor.

Resurge entonces la pregunta clave que nos turba desde que publicamos ‘Revolcón a los Desahucios’ y que ahora se amplía a las daciones: ¿Puede una entidad financiera que ya no es la acreedora instar un lanzamiento hipotecario o acordar una dación en pago? La lógica y unas cuantas sentencias –consultar sentencias– nos sugieren que no. Entonces: ¿Cuántas personas, cuántas familias, han perdido su casa, han sido desposeídas por causa de una acción ilegal? ¿A cuanto asciende el posible fraude?

Un momento grave en el que estuvo a punto de conocerse el fraude

El período inmediatamente anterior al estallido de la crisis de 2008 fue uno de los momentos graves que pasaron las entidades financieras por causa de las hipotecas titulizadas. Todo iba bien aparentemente y la especulación con los créditos hipotecarios estaba en el orden del día. Los bancos y cajas las perseguían y los titulares de las hipotecas buscaban y/o recibían ofertas para subrogarlas y así obtener mejores condiciones. Sin embargo, en la trastienda anidaba una preocupación: Si la hipoteca estaba titulizada no podía subrogarse porque la entidad financiera ya no era la propietaria del crédito.

Según ha podido saber SICOM, en los ordenadores de bancos y cajas saltaba una alarma cuando un cliente comunicaba una mejor oferta de otra entidad financiera. Entonces los empleados bancarios recibían la orden de mejorar las condiciones de la hipoteca hasta dónde fuera necesario para evitar que el engaño que suponía la cesión de la titulización apareciese y se supiera que no eran los titulares del crédito. Así se hacía y el depositario consiguió ocultarlo.

¿Un problema de Estado?

Es cierto que desde comienzos del 2015 el goteo de sentencias negando la legitimación activa a entidades bancarias que instan lanzamientos hipotecarios es constante aunque lento. Pero también lo es que un problema de una envergadura de centenares de miles de millones de euros no se resuelve caso por caso sino que debe hacerse a través de la Política. Y con la participación de los tres poderes.

Estamos ante un problema de Estado porque según los datos facilitados por la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), el total de las titulaciones asciende a 842.119 millones de euros.

Ante estas cifras el problema de las titulizaciones, el posible fraude, el engaño a sabiendas, atañe a todos los españoles. Cualquier hipoteca puede haber sido titulizada. Y cualquier español tiene derecho a saberlo y a decidir qué hace con la información, nos guste o no su decisión. Sucede que ahora mismo muchos despachos de abogados ofrecen sus servicios a personas que, necesitadas o no, quieren saber si su hipoteca ha sido titulizada. Y quieren saberlo para negociar. Negociar las condiciones de la hipoteca o de la cuenta bancaria, diciéndole al banco que ya no es el propietario y que o se aviene a mejorar la oferta o pueden optar por dejar de pagar. La situación es similar a la que sucedió en fechas anteriores a la crisis aunque al revés: ahora los depositantes tienen la iniciativa.

No puede ser que quienes dispongan de dinero para contratar a un bufete de abogados puedan beneficiarse de esta mala actuación financiera mientras que los más desfavorecidos estén al albur de decisiones judiciales no siempre justas. Si bien es cierto que las titulizaciones no eximen de la deuda también lo es que hasta ahora no hay nadie para reclamarla. Es necesario, por tanto, legislar y gobernar para todos desenmascarando esta más que posible estafa. Y tomar decisiones.

Por lo visto hasta ahora los bancos se han apoderado de lo que ya no era suyo. ¿Van a permitir el gobierno central, el Congreso de los Diputados, el poder judicial, los gobiernos autonómicos, la Generalitat, en definitiva el Estado, que los bancos se queden aquello que no es suyo con la excusa que el sistema financiero pueda estar en peligro?

Se debe resolver el problema antes de que el sistema bancario, el sistema financiero y el propio Estado pierdan toda su credibilidad, si no es que la ha perdido ya.

Los juzgados paran desahucios por hipotecas que los bancos han vendido. ¿Hasta cuando el silencio de los políticos?

Mireia Álvarez Tapia y su marido Manuel Martínez García vivían un infierno en la primavera de 2014. Estaban a punto de perder el piso y el banco les exigía, además de la vivienda, que pagaran 30 mil €. Después de que, según declaran, el banco les denegara 7 veces la dación en pago, decidieron acampar ante la oficina de Bankia que les reclamaba el piso y el dinero. La hipoteca, sin embargo, la habían hecho el 16 de marzo con Bancaja, que con la 'crisis bancaria', se convirtió en Bankia.

A raíz de la acampada y superando las presiones que la entidad financiera ejercía sobre ellos y sobre los padres respectivos -avalistas de la hipoteca-, consiguieron finalmente rebajar la 'mochila' a 10 mil €, 5 mil para cada pareja de padres. No era lo que querían, pero resignados y convencidos de que la dación en pago era la mejor opción, firmaron. Era el 28 de julio de 2014.

Mireia y Manuel no se quedaron tranquilos. Tenían la sensación de que habían abusado de su debilidad. Para saber si podían hacer algo más, a pesar de haber firmado la dación, decidieron contactar con el abogado José Ángel Gallegos que hacía charlas denunciando las 'Titulizaciones hipotecarias'.

Tras una primera demanda, Gallegos les explica que según el 'Banco de España' si una entidad financiera tituliza una hipoteca deja de ser la acreedora del crédito (Ver el artículo '¿Revolcón a los desahucios?' Publicado en El Diario / Cataluña Plural el 04/21/15). Y presentan una diligencia preliminar el 16 de setiembre de 2015  pidiendo a Bankia que aclare si la hipoteca había sido titulizada. El 2 de noviembre de 2015 tienen confirmación de la sospecha: la hipoteca fue titulizada por Bancaja y cedida al “Fondo Bancaja 13 Fondo de Titulización de Activos”.

Y entonces surge la gran pregunta: ¿cómo es posible que una entidad financiera firme una dación en pago sobre una vivienda que, según el mismo Banco de España, ya no es suya? ¿Estamos ante una estafa?

Tendremos que esperar a la resolución del juzgado de primera instancia de Barcelona, a quien se le pide que reconozca que Bankia desde el momento de la titulización, deja de ser el acreedor.

Mientras, y dadas las sentencias que se han ido produciendo en las que diferentes juzgados aceptan que si una entidad financiera ha titulizado una hipoteca ha perdido la legitimación activa y por tanto no puede instar una ejecución hipotecaria (ver Titulizaciones y vencimientos anticipados), nos preguntamos: ¿Por qué la PAH no ha incorporado las Titulizaciones como una estrategia alternativa o complementaria a las daciones en pago?

Sabemos que la titulización no extingue la deuda pero también que no hay, por ahora, acreedor que la pueda reclamar. La PAH, que ha defendido con maestría, valentía, decisión, eficacia y acierto el derecho a la vivienda, no debería conformarse con saldar la deuda a cambio de entregar la casa y obtener la dación y un alquiler social, si se abre una vía alternativa que permitiría conservar la casa hasta que la Política resuelva el conflicto.

Debería pensar la PAH que para muchas personas que han optado por la dación en pago puede ser frustrante que no se les haya explicado - si no se ha hecho - que podían conservar la casa optando por saber si la hipoteca había sido titulizada y, en el caso de respuesta afirmativa, que podían efectuar la correspondiente demanda. Y hay que reflexionar que podían haber hecho una campaña de información/denuncia pública del conflicto. Todavía están a tiempo.

¿Por qué los partidos políticos no hacen nada para aflorar cuantas hipotecas han sido titulizadas? No pueden alegar desconocimiento dadas las sentencias publicadas, la batalla que desde 2014 lleva a cabo José Manuel Novoa desde el blog 'Ataque al Poder', la asociación 'Hipotecados Activos' y Solidaridad y Comunicación - SICOM -, las denuncias de la asociación '500 x 20', la lidia de abogados como José Ángel Gallegos y Óscar Viera, la lucha de las múltiples PAHC -Plataforma de Afectados por la Hipoteca y el Capitalismo/Crisis-, la PAH Girona Salt, o los artículos publicados en este diario.

¿Cuántos desahucios se han ejecutado, y aún se ejecutan, quedándose un banco o caja una vivienda que ya no era suya? ¿Cuántas daciones se han firmado y se firman por entidades financieras que no son las propietarias o fuentes de titulización sin personalidad jurídica para hacerlo?

Sin la Política es imposible hacer frente a un conflicto que se eterniza si se quiere resolver en los juzgados. Debería ser en las Cortes donde se preguntara qué está pasando, donde se instara al Gobierno a hacer públicos los registros con las hipotecas titulizadas de manera que cualquier persona pudiera saber qué se ha hecho con su hipoteca, donde se diera respuesta a la gran pregunta: ¿Estamos ante una estafa con miles y miles de damnificados? Y debería ser el lugar donde decidir cómo resolverlo, cómo darle solución.

Video: https://www.youtube.com/watch?v=C_huLykTBeA

Els jutjats aturen desnonaments per hipoteques que els bancs s’han venut. Fins quan el silenci dels polítics?

Mireia Álvarez Tapia i el seu marit Manuel Martínez Garcia vivien un infern la primavera de 2014. Estaven a punt de perdre el pis i el banc els exigia, a més a més de l’habitatge, que paguessin 30 mil €. Després que, segons declaren, el banc els denegués 7 vegades la dació en pagament, varen decidir acampar davant l’oficina de Bankia que els hi reclamava pis i diners. La hipoteca però, l’havien fet el 16 de març de 2007 amb Bancaja, que amb la ‘crisi bancària’ esdevingué Bankia.

De resultes de l’acampada i superant les pressions que l’entitat financera feia sobre ells mateixos i els pares respectius – els avaladors de la hipoteca - , aconseguiren finalment rebaixar la ‘motxilla’ a 10 mil €, 5 mil per cada parella de pares. No era el que volien però resignats i convençuts que la dació en pagament era la millor opció, van signar. Era el 28 de juliol de 2014.

Mireia i Manuel no varen quedar tranquils. Tenien la sensació que havien abusat de la seva debilitat. Per saber si podien fer alguna cosa més, tot i haver signat la dació, decidiren contactar amb l’advocat José Ángel Gallegos que feia xerrades denunciant les ‘Titulitzacions hipotecàries’.

Després d’una primera demanda, Gallegos els explica que segons el ‘Banco de España’ si una entitat financera titulitza una hipoteca deixa de ser la creditora del crèdit (Veure l’article ‘Rebolcada als desnonaments?’ publicat a El Diario/Catalunya Plural el 21/4/15). I presenten una diligència preliminar el 16 de setembre de 2015 demanant a Bankia que aclareixi si la hipoteca havia estat titulitzada. El 2 de novembre de 2015 tenen confirmació de la sospita: la hipoteca va ser titulitzada per Bancaja i cedida al “Fondo Bancaja 13 Fondo de Titulización de Activos”.

I aleshores sorgeix la gran pregunta: com és possible que una entitat financera signi una dació en pagament sobre un habitatge que, segons el mateix Banco de España, ja no és seu? Estem davant d’una estafa?

Haurem d’esperar a la resolució del jutjat de primera instància de Barcelona a qui se li demana que reconegui que Bankia, des del moment de la titulització, deixa de ser el creditor.

Mentrestant i donades les sentències que s’han anat produint, en les quals diferents jutjats accepten que si una entitat financera ha titulitzat una hipoteca, ha perdut la legitimació activa i per tant no pot instar una execució hipotecària – veure Titulitzacions i venciments anticipats –, ens preguntem: Per què la PAH no ha incorporat les Titulitzacions com una estratègia alternativa o complementària a les dacions en pagament?

Sabem que la titulització no extingeix el deute però també que no hi ha, ara com ara, creditor que el pugui reclamar. La PAH, que ha defensat amb mestratge, valentia, decisió, eficàcia i encert el dret a l’habitatge, no hauria de conformar-se en eixugar el deute a canvi de lliurar la casa i obtenir la dació i un lloguer social, si s’obre una via alternativa que permetria a totes aquelles famílies que hi optessin conservar la casa fins que la Política resolgui el conflicte.

Hauria de pensar la PAH que per a moltes persones que han optat per la dació en pagament pot ser frustrant que no se’ls hagi explicat – si no s’ha fet – que podien conservar la casa optant per saber si la hipoteca havia estat titulitzada i, cas de resposta afirmativa, que podien efectuar la corresponent demanda. I cal fer-los reflexionar que podien haver fet una campanya d'informació/denúncia pública del conflicte. Encara hi són a temps.

Per què els partits polítics no fan res per aflorar quantes hipoteques han estat titulitzades? No poden al·legar desconeixement donades les sentències publicades, la batalla que des de 2014 duu a terme José Manuel Novoa des del blog ’Ataque al Poder’, l’associació ‘Hipotecados Activos’ i Solidaritat i Comunicació – SICOM -, les denúncies de l’associació ‘500 x 20‘, la brega d’advocats com José Ángel Gallegos i Óscar Viera, la lluita de les múltiples PAHC -Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme/Crisi– , la PAH Girona Salt, o els articles publicats en aquest diari.

Quants desnonaments s’han executat i encara s’executen quedant-se un banc o caixa un habitatge que ja no era seu? Quantes dacions s’han signat i se signen per entitats financeres que no en són les propietàries o fonts de titulització sense personalitat jurídica per fer-ho?

Sense la Política és impossible fer front a un conflicte que s’eternitza si es vol resoldre als jutjats. Hauria de ser a les Corts on es preguntés què està passant, on s’instés el Govern a fer públics els registres amb les hipoteques titulitzades de manera que qualsevol persona pogués saber què s’ha fet amb la seva hipoteca, on es donés resposta a la gran pregunta: Estem davant una estafa amb milers i milers de damnificats? I hauria de ser el lloc on decidir com resoldre-ho, com donar-hi solució.

Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=C_huLykTBeA

Algunas áreas del Hospital Verge de la Cinta de Tortosa están inoperativas y numerosas habitaciones están cerradas. Este hecho se produce mientras se mantienen las largas listas de espera en el hospital y con un servicio de urgencias a menudo cercano al colapso, que, durante los próximos meses, se verá agravado por la incidencia de la gripe. El cierre de plantas por medio de unos aparatosos candados que impiden el acceso deja, además, inoperativas las salidas, en caso de emergencia o evacuación.

El director territorial del Servicio Catalán de la Salud, Albert Gómez, justifica que no estén operativas todas las camas con el argumento de que “no se cierran, se gestionan”. Asimismo asegura que las camas pueden ser operativas en cualquier momento, ya que las tomas de oxígeno, por ejemplo, pueden ser activadas si es necesario. La realidad es, sin embargo, que las habitaciones cerradas están desprovistas de equipamientos o no cuentan con camas y otros materiales.

La dirección del centro insiste en que en el hospital “no se cierra ninguna planta”, y que parte de las camas no se pueden utilizar porque se están haciendo o se harán obras en el recinto, un argumento que ha servido, en ocasiones, por ejemplo en el Hospital de Bellvitge, para no reabrir todos los que se cerraron durante el verano en años anteriores.

En el Hospital Virgen de la Cinta hubo críticas, como en muchos otros hospitales catalanes, por el cierre de camas en verano pasado. Sindicatos, trabajadores y usuarios denunciaron que los 237 camas del hospital se cerraron 76, un 32%, y que los siete quirófanos habituales sólo en estuvieron funcionando dos durante el mes de agosto. Esto provocó que algunos de los pacientes que llegaban a urgencias y debían ser intervenidos de manera urgente, debieran permanecer en camillas en los pasillos.

Por otra parte, la tendencia a incrementar la actividad de la cirugía menor ambulatoria (intervenciones que cursan alta sin ingreso hospitalario) hace que el retorno de estos pacientes en su domicilio permita ahorrar dinero en el hospital, pero incrementa los gastos y la carga sobre ellos y sus familiares. Este hecho es especialmente grave en los casos de personas de edad avanzada o con movilidad reducida, donde el entorno domiciliario no es precisamente el más idóneo para su cuidado.

Numerosos pacientes han denunciado que las hospitalizaciones domiciliarias son precipitadas y que a menudo han tenido que reingresar al centro sanitario a través del servicio de urgencias para recuperarse adecuadamente.

Abrir camas supondría contratar más personal sanitario y la administración de la Generalitat no apuesta, precisamente, por aumentar el gasto en este capítulo, ni siquiera mantenerlo. De hecho, la dirección del hospital presenta el cierre de camas como un éxito ante los niveles superiores de administración de la Generalitat.

Las Terres de l'Ebre presentan, además, una distribución territorial que agrava las consecuencias del cierre de camas y la reducción de servicios. Se trata de un territorio grande y disperso, con muchas pequeñas poblaciones alejadas de las capitales comarcales donde se encuentran los centros hospitalarios. La población de referencia es de unas 200.000 personas distribuidas en un territorio de 3.300 kilómetros cuadrados, que representa el diez por ciento de Catalunya. Además, como recogía un artículo publicado por este diario, el nuevo modelo de gestión del transporte sanitario en las Terres de l'Ebre ha levantado críticas entre usuarios y trabajadores ya que según dicen el modelo ahora vigente cuenta con menos ambulancias.

A los usuarios del Hospital Verge de la Cinta de Tortosa les cuesta entender que haya pacientes en camillas en los pasillos del servicio de urgencias, que no se les ingrese en una habitación del centro o se les derive a otro centro hospitalario cuando hay equipamientos y habitaciones cerradas en el propio centro. Entre 2011 y 2014, el Hospital Verge de la Cinta recibió 1.142 reclamaciones por parte de los usuarios, sólo superado por el Hospital de Bellvitge (2.693), Vall d'Hebron (2.514) y Joan XXIII (2.488). Una reclamación por cada 175 habitantes, muy por encima de la proporción correspondiente al resto de los grandes hospitales más grandes del Instituto Catalán de la Salud (ICS).

Una nueva sentencia corrobora que si una entidad financiera ‘tituliza’ un crédito hipotecario deja de ser la acreedora de dicho préstamo

El pasado 20 de enero de 2015 la Magistrada Isabel Maria Alvaz Menjibar, titular del Juzgado de Primera Instancia nº 8 de Málaga, notificó a las partes la estimación de la oposición a una ejecución hipotecaria al entender que la parte demandante, CREDIFIMO, no había acreditado el carácter o representación con que demandaba.

La magistrada expone: “Entendemos que la entidad ejecutante conservaría, salvo pacto en contrario, la facultad de realizar los actos de administración y gestión ordinarios, con el alcance que ambos términos son habitualmente considerados en la actividad bancaria, así como la iniciación y prosecución de los procedimientos judiciales y administrativos que sean necesarios para el recobro o defensa de los préstamos, créditos, bienes y derechos. Más, dando como cierto lo anteriormente transcrito, la entidad demandante no puede reclamar como lo hace como titular del crédito de la póliza, sino como administrador y gestor, al haberse cedido estos. (….) Estimando que conforme a lo dispuesto en el artículo 559.2 de la LEC, por la parte ejecutante no se ha acreditado el carácter o representación con que demanda. Procede el sobreseimiento y activo de las presentes actuaciones”.

En consecuencia cabe deducir que las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un Fondo de Titulización- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal.

La magistrada se refería además, a una sentencia precedente: “En este sentido en un supuesto similar se pronunció la Sección 9 de la Audiencia Provincial de Valencia en Sentencia de 14 de Junio de 2005, con cita de otras anteriores”.

Con posterioridad, el 6 de marzo, tuvo lugar la sentencia de Fuenlabrada contenida en: “Un juez declara que un banco no puede ejecutar una hipoteca si ha vendido toda su deuda”.

El 5 de octubre de 2015, nueva sentencia en Granollers

Vicenta y Antonio decidieron hacer frente a las amenazas de Catalunya Banc, que quería echarlos de casa mediante una ejecución hipotecaria.  A la demanda opusieron, frente al juzgado de Primera Instancia 7 de Granollers, por un lado que Catalunya Banc SA carecía de legitimación activa puesto que había cedido el crédito con fecha posterior a la demanda y por otro, y subsidiariamente, la abusividad de la cláusula de vencimiento anticipado.

La jueza, Asunción Gomis Rodrigo, estimó la abusividad de la cláusula de vencimiento anticipado en base a los criterios fijados por la sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea de 14 de marzo de 2013 dictada en el asunto C-415/11 (Mohamed Aziz vs. Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa (Catalunyacaixa). En consecuencia, acordó el sobreseimiento y archivo de las actuaciones con imposición de costas a la parte ejecutante, es decir a Catalunya Banc.

Y lo hizo dejando plasmado en la sentencia su contundente punto de vista: “Por ello, es evidente, a mi juicio, que la cláusula de vencimiento anticipado prevista en el crédito objeto de esta ejecución tiene la condición de cláusula abusiva. Resulta evidente que ningún deudor hubiese asentido una cláusula semejante con las consecuencias que conlleva: insolvencia y pérdida del hogar en una relación contractual entre iguales”.

La sentencia hace además una reflexión sobre las ‘titulizaciones’ que vale la pena explicar. Vicenta y Antonio argumentaron en el escrito de oposición que Catalunya Banc había perdido la legitimación activa adjuntando, para demostrarlo, la carta que en su momento les había remitido Catalunya Caixa en la que se dice: “les informamos de que en fecha 15/4/15 se han cedido los derechos de crédito de sus préstamos/créditos hipotecarios a un fondo denominado ‘FTA2015’, Fondo de Titulización de Activos”.

La juez examinó la documentación, escuchó a las partes durante la vista, estudió los hechos y sentenció: “Es cierto que la defensa de CATALUNYA BANC, SA impugnó el documento en el acto de la vista, pero dado que la impugnación se apreció meramente formal –en realidad no sabía si el crédito garantizado había podido ser cedido- y dado que a fecha actual no consta que se haya presentado ningún tipo de denuncia por la ejecutante en relación a lo afirmado en la carta en la que se ofrecen datos totalmente compatibles con la veracidad de la afirmación que se contiene hay que concluir que,  efectivamente, el crédito garantizado por la hipoteca que se ejecuta en este procedimiento fue cedido el 15 de abril de 2015.

En consecuencia, está claro, no nos encontramos ante un caso de falta de legitimación activa sino de pérdida sobrevenida de la misma como consecuencia de un negocio jurídico posterior –cesión del crédito garantizado- por lo que el supuesto es análogo al previsto en el art. 17.1 párrafo primero de la LEC donde se dispone “cuando se haya transmitido, pendiente un juicio, lo que sea objeto del mismo, el adquirente podrá solicitar, acreditando la transmisión, que se le tenga como parte en la posición que ocupaba el transmitente’, que en el ámbito de la ejecución hipotecaria debería adaptarse interesando acreditación de la inscripción a su favor de la garantía hipotecaria en el Registro de la Propiedad. En consecuencia, la situación expuesta no debe resolverse en este incidente de ejecución”.

Aunque la jueza no sentencia en base a la cesión del crédito a un Fondo de titulizaciones, sí afirma que el ejecutante ha perdido la legitimación en el proceso de cesión - “pérdida sobrevenida de legitimación”- tal y como afirmó en su momento el Banco de España y se recoge en el artículo “Revolcón a los desahucios” publicado en este mismo diario el 21 de abril de 2015. La jueza no resuelve en este incidente de ejecución porque reconoce los derechos del “adquiriente” que ocupa desde la cesión el papel del transmitente disponiendo de los mismos derechos.

Sucede sin embargo, que el nuevo adquiriente es, según se indica en la carta de CatalunyaCaixa/CatalunyaBanc, un fondo ‘FTA2015’ que por su condición de Fondo de Titulación no tiene personalidad jurídica.

Consultado el abogado Óscar Luís Viera sobre los Fondos de Titulización, considera que al no poseer personalidad jurídica, el fondo no tiene capacidad para ser parte en un juicio e iniciar acciones, ya sea por sí o por medio de un representante.

Estafa procesal

Estamos, continua Viera, ante una clara y típica estafa procesal ya que el banco engaña al juez mediante un contrato donde figura como parte pero silenciando que ya no es parte (eso es un engaño suficiente según los requisitos exigidos por la doctrina y la jurisprudencia para que se dé la estafa) y se logra (en este caso sería una tentativa) una transmisión patrimonial para sí o para tercero (resultado de la ejecución o en su caso de la subasta). Y en todo caso, el juez es el sujeto pasivo del delito ya que es el destinatario del engaño pero no el perjudicado por el delito

Queda pues por resolver quién conserva la facultad de interponer demanda de ejecución hipotecaria en el caso de cesión de préstamo/crédito a un fondo de ‘Titulización’ . ¡Si es que tiene solución, porque a las vista de los hechos el Banco ha perdido legitimación, el Fondo no tiene personalidad jurídica ni está autorizado, los Bonistas son dueños sólo de los Bonos, no del Fondo y la sociedad gestora es el representante pero no la dueña del Fondo!

La Asociación de Hipotecados Activos y el blog Ataque al Poder que encabezan la defensa de los derechos de la ciudadanía víctima de hipotecas titulizadas junto a 500x20, denuncian un ataque a sus servicios en internet al serles bloqueados los formularios de inscripción. Hasta tal punto llega la guerra sucia ante lo que sin duda es una gran estafa. Afortunadamente han podido resolver los problemas.

Acceso a las sentencias

Una nova sentència corrobora que si una entitat financera 'titulitza' un crèdit hipotecari deixa de ser la creditora d'aquest préstec

El passat 20 de gener de 2015 la Magistrada Isabel Maria Alvaz Menjibar, titular del Jutjat de Primera Instància nº 8 de Màlaga, va notificar a les parts l'estimació de l'oposició a una execució hipotecària en entendre que la part demandant, CREDIFIMO, no havia acreditat el caràcter o representació amb què demandava.

La magistrada exposa, en els ‘Fonaments de Dret’ que: “Entenem que l'entitat executant conservaria, llevat de pacte en contra, la facultat de realitzar els actes d'administració i gestió ordinaris, amb l'abast que els dos termes són habitualment considerats en l'activitat bancària, així com la iniciació i prossecució dels procediments judicials i administratius que siguin necessaris per al recobrament o defensa dels préstecs, crèdits, béns i drets. Més, donant com a cert el que s'ha transcrit, l'entitat demandant no pot reclamar com ho fa com a titular del crèdit de la pòlissa, sinó com a administrador i gestor, en haver-se cedit aquests. (....) Estimant que d'acord amb el que disposa l'article 559.2 de la LEC, per la part executant no s'ha acreditat el caràcter o representació amb què demanda. Procedeix el sobreseïment i actiu de les presents actuacions”.

En conseqüència cal deduir que les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un 'Fons de Titulització'- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal.

La magistrada es referia a més, a una sentència precedent: “En aquest sentit en un supòsit similar es va pronunciar la Secció 9 de l'Audiència Provincial de València en sentència de 14 de Juny de 2005, amb cita d'altres anteriors '.

Amb posterioritat, el 6 de març, va tenir lloc la sentència de Fuenlabrada continguda a: “Un jutge declara que un banc no pot executar una hipoteca si ha venut tot el seu deute”.

El 5 d'octubre de 2015, nova sentència a Granollers

Vicenta i Antonio van decidir fer front a les amenaces de Catalunya Banc, que volia fer-los fora de casa mitjançant una execució hipotecària. A la demanda van oposar, davant del jutjat de Primera Instància 7 de Granollers, d'una banda que Catalunya Banc SA no tenia legitimació activa donat que havia cedit el crèdit amb data posterior a la demanda i per un altre, i subsidiàriament, l’abús de la clàusula de venciment anticipat.

La jutgessa, Asunción Gomis Rodrigo, va estimar l’abusivitat de la clàusula de venciment anticipat sobre la base dels criteris fixats per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013 dictada en l'assumpte C-415/11 (Mohamed Aziz vs. Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa (Catalunyacaixa). En conseqüència, va acordar el sobreseïment i arxivament de les actuacions amb imposició de costes a la part executant, és a dir a Catalunya Banc.

I ho va fer deixant ben clar en la sentència el seu contundent punt de vista: “Per això, és evident, al meu parer, que la clàusula de venciment anticipat prevista en el crèdit objecte d'aquesta execució té la condició de clàusula abusiva. Resulta evident que cap deutor hagués assentit una clàusula semblant amb les conseqüències que comporta: insolvència i pèrdua de la llar en una relació contractual entre iguals”.

La sentència fa a més una reflexió sobre els 'titulitzacions' que val la pena explicar. Vicenta i Antonio van argumentar a l'escrit d'oposició que Catalunya Banc havia perdut la legitimació activa adjuntant, per demostrar-ho, la carta que en el seu els havia remès Catalunya Caixa a la qual és diu: “Els informem que en data 15/4/15 s'han els drets de Crèdit dels Seus Préstecs / crèdits hipotecaris a un fons denominat 'FTA2015', Fons de Titulització d'Actius”.

La jutgessa va examinar la documentació, va escoltar les parts durant la vista, va estudiar els fets i va sentenciar: “És cert que la defensa de CATALUNYA BANC, SA impugna el document en l'acte de la vista, però atès que la impugnació es va apreciar merament formal -en realitat no sabia si el crèdit garantit havia pogut ser cedit- i atès que a data actual no consta que s'hagi presentat cap tipus de denúncia per l'executant en relació al que s'ha afirmat en la carta en què s'ofereixen

dades totalment compatibles amb la veracitat de l'afirmació que es conté cal concloure que, efectivament, el crèdit garantit per la hipoteca que s'executa en aquest procediment va ser cedit el 15 abril 2015. En conseqüència, està clar, no ens trobem davant d'un cas de manca de legitimació activa sinó de pèrdua sobrevinguda de la mateixa com a conseqüència d'un

negoci jurídic posterior -cessió del crèdit garantit- pel que el supòsit és anàleg al previst en l'art. 17.1 paràgraf primer de la LEC on es disposa 'quan s'hagi transmès, pendent un judici, el que sigui objecte del mateix, l'adquirent podrà sol·licitar, acreditant la transmissió, que se li tingui com a part en la posició que ocupava el transmissor ', que en l'àmbit de l'execució hipotecària s'hauria d'adaptar interessant acreditació de la inscripció al seu favor de la garantia hipotecària en el

Registre de la Propietat. En conseqüència, la situació exposada no s'ha de resoldre en aquest incident d'execució“.

Encara que la jutgessa no sentencia sobre la base de la cessió del crèdit a un Fons de titulitzacions, sí que afirma que l'executant ha perdut la legitimació en el procés de cessió -“pèrdua sobrevinguda de legitimació”- tal com va afirmar al seu moment el Banc d'Espanya i es recull en l'article “Rebolcada als desnonaments” publicat en aquest mateix diari el 21 d'abril de 2015.

La jutgessa no resol en aquest incident d'execució perquè reconeix els drets de l’adquirent que ocupa des de la cessió el paper del transmitent disposant dels mateixos drets. Passa no obstant això, que el nou adquirent és, segons s'indica en la carta de CatalunyaCaixa/CatalunyaBanc, un fons ‘FTA2015’ que per la seva condició de ‘Fons de Titulació’ no té personalitat jurídica.

Consultat l'advocat Óscar Luís Viera sobre els Fons de Titulitzacions, considera que al no posseir personalitat jurídica, el fons no té capacitat per ser part en un judici i iniciar accions, ja sigui per si o per mitjà d'un representant.

Estafa processal

Estem, continua Viera, davant una clara i típica estafa processal ja que el banc enganya el jutge mitjançant un contracte on figura com a part però silenciant que ja no és part (això és un engany suficient segons els requisits exigits per la doctrina i la jurisprudència perquè es doni l'estafa) i s'aconsegueix (en aquest cas seria una temptativa) una transmissió patrimonial per a si o per a tercer (resultat de l'execució o si escau de la subhasta). I en tot cas, el jutge és el subjecte passiu del delicte ja que és el destinatari de l'engany però no el perjudicat pel delicte.

Queda doncs per resoldre qui conserva la facultat d'interposar demanda d'execució hipotecària en el cas de cessió de préstec/crèdit a un fons de titulització. Si és que té solució, perquè a la vista dels fets el Banc ha perdut legitimació, el Fons no té personalitat jurídica ni està autoritzat, els Bonistes són amos només dels Bons, no del Fons i la societat gestora és el representant però no la propietària del Fons!

Annexos:

L'Associació d'Hipotecats Actius i el blog Atac al Poder que encapçalen la defensa dels drets de la ciutadania víctima d'hipoteques titulitzades amb 500x20, denuncien un atac als seus serveis en Internet en ser-los bloquejats els formularis d'inscripció. Fins a tal punt arriba la guerra bruta davant el que sens dubte és una gran estafa. Sortosament ja ho han resolt.

Accés a les sentències

“Cal concloure, raonablement, que en supòsits en els quals la participació del partícip [el Fons, segons la resolució] en el préstec hipotecari és total, l’entitat emissora de la participació hipotecària no està legitimada per instar la seva execució”. Així de contundent es manifesta el magistrat Jesús Miguel Alemany Eguidazu, del jutjat 1 de Fuenlabrada, en la sentència en que nega a ‘Unión de Crédito para la Financiación Mobiliaria e Inmobiliaria Credifimo EFC’ el dret a executar les quantitats pendents de pagament d’una hipoteca. El jutge argumenta la seva negativa en què Credifimo EFC havia cedit l’adjudicació de la finca hipotecada al fons de titulització d’actius TDA25. I afegeix: “Com es tracta d’un defecte processal insoluble, procedeix dictar acte deixant sense efecte l’execució despatxada”. Això vol dir que una entitat financera no té dret a ordenar l’execució d’una hipoteca si aquesta hipoteca ha estat titulitzada al 100%.

La sentència, a la qual ha tingut accés ara CatalunyaPlural, està datada el passat 6 de març i deixa “sense efecte l’execució ordinària despatxada per la quantitat no coberta en l’execució hipotecària”, tal i com demanaven les persones afectades. En l’escrit d’oposició a l’execució s’al·lega, d’un costat, que “l’executant va cedir l’adjudicació de la finca hipotecada a TDA25” i, d’un altre, que aquest Fons hauria adquirit la finca a un preu inferior “per posteriorment vendre-la sense pagar impostos i com si es tractés d’un sola transmissió privant el deutor de la possibilitat de conèixer el benefici real obtingut per l’executant, que, a més, formalment, conserva l’acció executiva per reclamar el deute pendent”.

Aquesta sentència va en la línia de la comunicació del Banc d’Espanya, recollida en l’article Rebolcada als desnonaments? publicat per aquest mitjà el passat 21 d’abril, on es deia: El Banc d'Espanya, en resposta a una consulta realitzada per l'advocat Óscar Viera, ha emès una comunicació que assenyala que per al cas que un crèdit o préstec amb cobertura hipotecària hagi estat ‘titulitzat’ -convertir determinats actius, generalment préstecs, en valors negociables al mercat- l'entitat originària o sigui la que va concedir l'operació creditícia, deixa de ser la part creditora del vincle contractual referit: “De conformitat amb la Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d'inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària, la titulació d'un préstec suposa que l'entitat que va concedir-lo deixa de ser la creditora del préstec, encara que conservi per Llei la titularitat registral i segueixi mantenint, llevat de pacte contrari, la seva administració.”

Per tant, en un contracte de préstec on hi ha un creditor i un deutor, quan es produeix la cessió del 100% del préstec, segons diu el Banc d'Espanya i corrobora la resolució judicial, l'entitat bancària deixa de ser el creditor hipotecari. En conseqüència i de confirmar-se la sentència, les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un ‘Fons de Titulització’- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal. Aquesta és l’argumentació a la qual recorre el jutge Jesús Miguel Alemany per donar la raó als ciutadans de Fuenlabrada que es van negar a que Credifimo els executés una hipoteca de la qual ja no n’era propietària.

S’han produït moltes execucions hipotecàries per part d’entitats financeres i bancs tot i haver titulitzat el préstec? Es poden anular aquestes execucions o les que puguin estar en curs en aquests moments i es trobin en aquesta mateixa situació?

La sentència del jutge Alemany, n’obre la via.

Per més informació

Accés a la resolució judicial de la Jutjat de Primera Instància nº 1 de Fuenlabrada

Asociación de Hipotecados Activos - José Manuel Novoa.

Associació 500x20

Què són els Fons de Titulització – Banco de España.

“Hay que concluir, razonablemente, que en supuestos en los que la participación del partícipe [el Fondo, según la resolución] en el préstamo hipotecario es total, la entidad emisora de la participación hipotecaria no está legitimada para instar su ejecución”. Así de contundente se manifiesta el magistrado Jesús Miguel Alemany Eguidazu, del juzgado número 1 de Fuenlabrada, en la sentencia en que niega a ‘Unión de Crédito para la Financiación Mobiliaria e Inmobiliaria Credifimo EFC’ el derecho a ejecutar las cantidades pendientes de pago de una hipoteca. El juez argumenta su negativa en que Credifimo EFC había cedido la adjudicación de la finca hipotecada al fondo de titulización de activos TDA25. Y añade: “Como se trata de un defecto procesal insubsanable, procede dictar auto dejando sin efecto la ejecución despachada”. Esto significa que una entidad financiera no tiene derecho a ordenar la ejecución de una hipoteca si esta hipoteca ha sido titulizada al 100%

La sentencia, a la que ha tenido acceso ahora CatalunyaPlural, está fechada el pasado 6 de marzo y deja “sin efecto la ejecución ordinaria despachada por la cantidad no cubierta en la ejecución hipotecaria”, tal y como pedían las personas afectadas. En el escrito de oposición a la ejecución se alega, por una parte, que “el ejecutante cedió la adjudicación de la finca hipotecada a TDA25” y, de otro, que este Fondo habría adquirido la finca a un precio inferior “para posteriormente venderla sin pagar impuestos y como si se tratara de un sola transmisión privando al deudor de la posibilidad de conocer el beneficio real obtenido por el ejecutante, que, además, formalmente, conserva la acción ejecutiva para reclamar la deuda pendiente”.

Esta sentencia va en la línea de la comunicación del Banco de España, recogida en el artículo ¿Revolcón a los desahucios? publicado por este medio el pasado 21 de abril, donde se decía: El Banco de España, en respuesta a una consulta realizada por el abogado Óscar Viera, ha emitido una comunicación que señala que para el caso de que un crédito o préstamo con cobertura hipotecaria haya sido 'titulizado' - convertir determinados activos, generalmente préstamos, en valores negociables en el mercado- la entidad originaria o sea la que concedió la operación crediticia, deja de ser la parte acreedora del vínculo contractual referido: “De conformidad con la Ley 19/1992, sobre régimen de sociedades y fondos de Inversión Inmobiliaria y sobre Fondos de Titulización Hipotecaria, la titulación de un préstamo supone que la entidad que lo concedió deja de ser la acreedora del préstamo, aunque conserve por Ley la titularidad registral y siga manteniendo, salvo pacto contrario, su administración”.

Por tanto, en un contrato de préstamo donde hay un acreedor y un deudor, cuando se produce la cesión del 100% del préstamo, según dice el Banco de España y corrobora la resolución judicial, la entidad bancaria deja de ser el acreedor hipotecario. En consecuencia y de confirmarse la sentencia, las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un 'Fondo de titulización'- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal. Esta es la argumentación a la que recurre el juez Jesús Miguel Alemany para dar la razón a los ciudadanos de Fuenlabrada que se negaron a que Credifimo les ejecutara una hipoteca de la que ya no era propietaria.

¿Se han producido muchas ejecuciones hipotecarias por parte de entidades financieras y bancos a pesar de haber titulizado el préstamo? ¿Se pueden anular estas ejecuciones o las que puedan estar en curso en este momento y se encuentren en esta misma situación? La sentencia del juez Alemán abre la vía para hacerlo.

Para más información:

Acceso a la resolución judicial del Juzgado de Primera Instancia nº 1 de Fuenlabrada

Asociación de Hipotecados Activos – José Manuel Novoa.

Associació 500x20

¿Qué son los Fondos de Titulitzación? – Banco de España.

Una sanitaria del Hospital Virgen de la Cinta de Tortosa tuvo que luchar, el pasado mes de marzo, para que su contagio de gripe fuera reconocido como enfermedad profesional. Aunque era evidente que lo había sufrido en el ejercicio de su función laboral, tuvo que vencer la resistencia de MC Mutual que le negaba ese reconocimiento.

La profesional contagiada lo notificó a la unidad de salud laboral correspondiente y el médico de vigilancia de la salud le informó de que la mutua sólo aceptaba casos en los que quedara demostrado el contagio paciente / trabajador y únicamente en el caso de gripe A - H1N1. Y así lo hizo constar en el acta que firmó, en la que descartaba que se tratara de una enfermedad profesional.

La realidad es, sin embargo, que la legislación vigente determina que todas las variantes de la gripe A, B y C pueden ser enfermedad profesional en razón del trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se haya probado un riesgo de infección. En este caso era evidente que el contagio estaba vinculado al trabajo de la sanitaria con personas infectadas por el virus de la gripe.

La existencia del riesgo biológico en el lugar de trabajo viene determinada por la propia actividad del personal que trabaja en centros sanitarios en contacto con los pacientes, tanto en la atención directa como en el acompañamiento. Este riesgo también se da por la proximidad a materiales y superficies que han estado en contacto con los enfermos y a las maniobras sanitarias invasivas o no invasivas realizadas con ellos. Este riesgo está asociado también a la concentración de personas en un centro de trabajo sanitario con gran incidencia de pacientes contagiados.

Sin embargo, el médico de MCMutual no quiso reconocer el contagio de la sanitaria como enfermedad profesional y le recomendó que pidiera la incapacidad temporal a través de su médico de cabecera. La sanitaria, sin embargo, recopiló toda la información legal que justificaba su reclamación y la hizo llegar a la Dirección General de la Mutua que finalmente, aceptó la contingencia como “accidente de trabajo con baja”.

La sanitaria cree que hay que ir más allá y reconocer abiertamente que se trata de una enfermedad profesional y no buscar el subterfugio de “accidente de trabajo con baja” y se pregunta porque tuvo que ser ella y no el médico de empresa, quien defendiera un hecho tan incontestable como que el contagio de gripe de un sanitario se incluye en los casos que la ley determina como enfermedad profesional.

Ahora anima a todos los profesionales del sector sanitario que se hayan encontrado en una situación similar a que presenten la reclamación correspondiente ya que intuye que se puede estar ante una estrategia de empresa para ahorrar gastos de forma irregular, con la excusa injustificable de desconocimiento del ordenamiento legal que considera la gripe como causa de enfermedad profesional.

Una sanitària de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa va haver de lluitar, el passat mes de març, perquè el seu contagi de grip fos reconegut com a malaltia professional. Tot i que era evident que l’havia sofert en l’exercici de la seva funció laboral, va haver de vèncer la resistència de MC Mutual que li negava aquest reconeixement.

La professional contagiada va notificar-ho a la unitat de salut laboral corresponent i el metge de vigilància de la salut li va informar que la mútua només acceptava casos en els que quedés demostrat el contagi pacient/treballador i únicament en el cas de grip A - H1N1.  I així ho va fer constar en l’acta que va firmar, on descartava que es tractés d’una malaltia professional.

La realitat és, però, que la legislació vigent determina que totes les variants de la grip A, B i C poden ser malaltia professional en raó del treball de les persones que s’ocupen de la prevenció, assistència mèdica i activitats en les que s’hagi provat un risc d’infecció. En aquest cas era evident que el contagi estava vinculat al treball de la sanitària amb persones infectades pel virus de la grip.

L’existència del risc biològic en el lloc de treball ve determinada per la pròpia activitat del personal que treballa en centres sanitaris en contacte amb els pacients, tant en l’atenció directa com en l’acompanyament. Aquest risc també es dóna per la proximitat a materials i superfícies que han estat en contacte amb els malalts i a les maniobres sanitàries invasives o no invasives realitzades amb ells. Aquest risc està associat també a la concentració de persones en un centre de treball sanitari amb gran incidència de pacients contagiats.

Tot i això, el metge de MCMutual no va voler reconèixer el contagi de la sanitària com a malaltia professional i li va recomanar que demanés la incapacitat temporal a través del seu metge de capçalera. La sanitària, però, va recopilar tota la informació legal que justificava la seva reclamació i la va fer arribar a la Direcció General de la Mútua que finalment, va acceptar la contingència com a “accident de treball amb baixa”.

La sanitària creu que cal anar més enllà i reconèixer obertament que es tracta d’una malaltia professional i no buscar el subterfugi de “accident de treball amb baixa” i es pregunta perquè va haver de ser ella i no el metge d’empresa, qui defensés un fet tant incontestable com que el contagi de grip d’un sanitari s’inclou en els cassos que la llei determina com a malaltia professional. 

Ara anima a tots els professionals del sector sanitari que s’hagin trobat en una situació similar que presentin la reclamació corresponent ja que intueix que es pot tractar d’una estratègia d’empresa per estalviar despeses de forma irregular, amb l’excusa injustificable de desconeixement de l’ordenament legal que considera la grip com a causa de malaltia professional.

Si és correcta la interpretació del Banc d'Espanya, les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un ‘Fons de Titulització’- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal.

Aquest dimarts a les 12:30 L'Alternativa TV acull un debat en directe sobre la titulització i les hipoteques

Una comunicació del Banc d'Espanya pot capgirar els desnonaments: les entitats financeres que hagin 'titulitzat' una hipoteca, deixen de ser les creditores del préstec.

Pot instar una execució hipotecària, un llançament, causant el desnonament i el desallotjament dels ocupants, una entitat financera actuant en nom propi si no és la creditora? De no poder fer-ho, serien nuls els desnonaments que s'hagin dut a terme en aquestes circumstàncies?

El Banc d'Espanya, en resposta a una consulta realitzada per l'advocat Óscar Viera, ha emès una comunicació que assenyala que per al cas que un crèdit o préstec amb cobertura hipotecària hagi estat ‘titulitzat’ -convertir determinats actius, generalment préstecs, en valors negociables al mercat- l'entitat originària o sigui la que va concedir l'operació creditícia, deixa de ser la part creditora del vincle contractual referit: “De conformitat amb la Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d'inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària, la titulació d'un préstec suposa que l'entitat que va concedir-lo deixa de ser la creditora del préstec, encara que conservi per Llei la titularitat registral i segueixi mantenint, llevat de pacte contrari, la seva administració.”

Al “Portal del Client Bancari” de la pàgina web de l'esmentat Banc d'Espanya, referint-se a una sentència (que no s'identifica) es diu que les entitats financeres estan eximides de l'obligació genèrica de comunicar al deutor la cessió del seu préstec a un tercer: “La sentència declara la validesa d'aquestes clàusules ja que no comporten una minva de les garanties del consumidor, en no alterar les condicions pactades per a la concessió del préstec, encara que es produeixi la seva subrogació per part d'una altra entitat com a nova prestamista.”

El que és notable d'aquesta sentència, per al cas que ens ocupa, rau en el reconeixement de l'existència d'una altra entitat com a nova prestamista.

D'ambdues afirmacions del Banc d'Espanya es desprèn que les entitats financeres en ‘titulitzar’ els crèdits hipotecaris deixen de ser part del contracte. En un contracte de préstec on hi ha un creditor i un deutor, quan es produeix la cessió del préstec, segons diu el Banc d'Espanya, l'entitat bancària deixa de ser el creditor hipotecari.

Si és correcta la interpretació del Banc d'Espanya, les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un ‘Fons de Titulització’- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal.

Entenem que en la pràctica, una persona, sigui física o jurídica, no podria impulsar execucions hipotecàries al seu nom en base a crèdits/préstecs dels que hagi venut/cedit els seus drets. Situació agreujada pel fet que el nou creditor o sigui els Fons de Titulació no tenen personalitat jurídica.

Quedaria per dirimir llavors que és el que hauria passat de donar-se el cas que una entitat financera, sense posseir ja els drets crediticis, hagi instat execucions, subhastes i llançaments actuant en nom propi.

Serien nuls aquests procediments? Les subhastes? Els llançaments?

Quines hipoteques i quantes estan 'titulitzades'?

El problema rau en conèixer si un préstec està titulitzat o no. La Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d'inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària, eximeix als Fons d'inscriure els préstecs adquirits al Registre Mercantil: “Ni els fons ni els valors que s'emetin amb càrrec a ells seran objecte d'inscripció al Registre Mercantil”.

Quan es requereix a una entitat financera que demostri que té els drets sobre un préstec, aquesta no sol contestar i atès que el nou creditor va ser eximit de la inscripció al Registre Mercantil, tant en aquest com en el Registre de la Propietat s'exhibeixen com a vigents els drets de l'originador encara que això no sigui cert.

Si un particular es dirigeix a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per conèixer si una hipoteca està 'titulitzada', aquest organisme respon que la competència per respondre aquesta consulta la té el Banc d'Espanya.

Si se li consulta al Banc d’Espanya, respon: “La finalitat d'aquest Departament de Conducta de Mercat i Reclamacions és la d'atendre dubtes i consultes relatives a qüestions d'interès general sobre els drets dels usuaris de serveis financers en matèria de transparència i bones pràctiques bancàries”.

Aquesta resposta tanca el cercle de silenci que plana sobre els préstecs hipotecaris titulitzats. A la pràctica és gairebé impossible conèixer quins crèdits/préstecs estan titulitzats i en conseqüència determinar qui és el legítim posseïdor dels drets, en aquest cas, cedits.

En sentit contrari als principis que diuen defensar, es fa opac tot allò relacionat amb les titulitzacions, extremant al màxim les dificultats per conèixer si l'entitat financera que en un moment donat ha instat una demanda és en realitat o no, la titular dels drets exercits, encara que així consti al Registre Mercantil.

Ara sabem però i aquí rau la singularitat de la informació descrita, que el Banc d'Espanya -sempre segons la comunicació emesa a Óscar Viera i a la informació continguda al web- no reconeix les entitats financeres com a creditores d'un préstec en el cas d'haver cedit els seus drets a un tercer com és un Fons de Titulació.

I a tot això; ¿Quin comportament hauria d'adoptar la Fiscalia? Ja que l'advocat Viera ens assenyala que el delicte d'estafa és el que es consuma quan es realitza un engany suficient per tal d'obtenir una transmissió patrimonial, ¿seria un engany suficient aportar amb la demanda i exhibir al jutge un contracte de préstec en el qual el banc ja no és part? Converteix això al jutge en el subjecte passiu d'un delicte d'estafa processal? Les subhastes i la posterior apropiació dels béns o dels diners obtinguts conformen l'element típic del delicte i resulta la seva consumació?

En conseqüència i en nom de la transparència de la qual fa gala el Govern d'Espanya, hauria ordenar a la CNMV i/o al Banc d'Espanya, que facilitin la necessària informació als prenedors d'un crèdit/préstec hipotecari, perquè puguin procedir a la defensa dels seus legítims drets.

De ser correcta la interpretación del Banco de España, las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un ‘Fondo de Titulización’- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal

Una comunicación del Banco de España puede dar un vuelco a los desahucios: las entidades financieras que hayan ‘titulizado’ una hipoteca, dejan de ser las acreedoras del préstamo.

¿Puede instar una ejecución hipotecaria, un lanzamiento, causando el desahucio y el desalojo de los ocupantes, una entidad financiera actuando en nombre propio si no es la acreedora? De no poder hacerlo, ¿serían nulos los desahucios que se hubieren llevado a cabo en estas circunstancias?

El Banco de España, en respuesta a una consulta realizada por el abogado Óscar Viera, ha emitido una comunicación en donde señala que para el caso de que un crédito o préstamo con cobertura hipotecaria haya sido “’titulizado’ -convertir determinados activos, generalmente préstamos, en valores negociables en el mercado- la entidad originaria o sea la que concedió la operación crediticia, deja de ser la parte acreedora del vínculo contractual referido: ”De conformidad con la Ley 19/1992, sobre régimen de sociedades y fondos de inversión inmobiliaria y sobre fondos de titulización hipotecaria, la titulación de un préstamo supone que la entidad que concedió el mismo deja de ser la acreedora del préstamo, aunque conserve por Ley la titularidad registral y siga manteniendo, salvo pacto en contrario, su administración.“

En el “Portal del Cliente Bancario” de la página web del señalado Banco de España, refiriéndose a una sentencia (que no se identifica) se dice que las entidades financieras están eximidas de la obligación genérica de comunicar al deudor la cesión de su préstamo a un tercero:

“La sentencia declara la validez de esas cláusulas ya que no comportan una merma de las garantías del consumidor, al no alterar las condiciones pactadas para la concesión del préstamo, aunque se produzca la subrogación en el mismo de otra entidad como nueva prestamista.”

Lo notable de esta sentencia, para el caso que nos ocupa, radica en el reconocimiento de la existencia de otra entidad como nueva prestamista.

De ambas afirmaciones del Banco de España se desprende que las entidades financieras al ‘titulizar’ los créditos hipotecarios dejan de ser parte del contrato. En un contrato de préstamo donde hay un acreedor y un deudor, cuando se produce la cesión del préstamo, según dice el Banco de España, la entidad bancaria deja de ser el acreedor hipotecario.

De ser correcta la interpretación del Banco de España, las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un ‘Fondo de Titulización’- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal.

Entendemos que en la práctica, una persona, sea física o jurídica, no podría impulsar ejecuciones hipotecarias a su nombre en base a créditos/préstamos de los que hubiera vendido/cedido sus derechos. Situación agravada por el hecho que el nuevo acreedor o sea los Fondos de Titulación carecen de personalidad jurídica.

Quedaría por dirimir entonces que es lo que habría sucedido de darse el caso de que una entidad financiera, sin poseer ya los derechos crediticios, haya instado ejecuciones, subastas y lanzamientos actuando en nombre propio.

¿Serían nulos estos procedimientos? ¿Las subastas? ¿Los lanzamientos?

¿Qué hipotecas y cuantas están ‘titulizadas’?

El problema radica en conocer si un préstamo está titulizado o no. La Ley 19/1992, sobre régimen de sociedades y fondos de inversión inmobiliaria y sobre fondos de titulización hipotecaria, exime a los Fondos de inscribir los préstamos adquiridos en el Registro Mercantil: “Ni los Fondos ni los valores que se emitan con cargo a ellos serán objeto de inscripción en el Registro Mercantil”.

Cuando se requiere a una entidad financiera que demuestre que tiene los derechos sobre un préstamo, ésta no suele contestar y dado que el nuevo acreedor fue eximido de la inscripción en el Registro Mercantil, tanto en éste como en el Registro de la Propiedad se exhiben como vigentes los derechos del originador aunque ello no sea cierto.

Si un particular se dirige a la Comisión Nacional del Mercado de Valores para conocer si una hipoteca está ‘titulizada’, este organismo responde que la competencia para responder esa consulta la tiene el Banco de España.

Si se le consulta al Banco de España, responde: “La finalidad de este Departamento de Conducta de Mercado y Reclamaciones es la de atender dudas y consultas relativas a cuestiones de interés general sobre los derechos de los usuarios de servicios financieros en materia de transparencia y buenas prácticas bancarias”.

Dicha respuesta cierra el círculo de silencio que se cierne sobre los préstamos hipotecarios titulizados. En la práctica es casi imposible conocer que créditos/préstamos están titulizados y en consecuencia determinar quién es el legítimo poseedor de los derechos, en su caso, cedidos.

En sentido contrario a los principios que se dicen defender, se opaca todo lo relacionado con las titulizaciones, llevando a un extremo máximo las dificultades para conocer si la entidad financiera que en un momento dado ha instado una demanda es en realidad o no, la titular de los derechos ejercidos, aunque así conste en el Registro Mercantil.

Ahora sabemos sin embargo y aquí radica la singularidad de la información descrita, que el Banco de España – siempre según la comunicación emitida a Óscar Viera y a la información contenida en el web – no reconoce a las entidades financieras como acreedoras de un préstamo en el caso de haber cedido sus derechos a un tercero como es un Fondo de Titulación.

Y a todo esto; ¿qué comportamiento debería adoptar la Fiscalía? Ya que el abogado Viera nos señala que el delito de estafa es el que se consuma cuando se realiza un engaño suficiente con el fin de obtener una transmisión patrimonial, ¿sería un engaño suficiente aportar con la demanda y exhibirle al Juez un contrato de préstamo en el cual el banco ya no es parte? ¿Convierte ello al Juez en el sujeto pasivo de un delito de estafa procesal? ¿Las subastas y la posterior apropiación de los bienes o del dinero obtenido conforman el elemento típico del delito y resulta la consumación del mismo?

En consecuencia y en aras a la transparencia de que hace gala el Gobierno de España, debería ordenarse a la CNMV y/o al Banco de España, que faciliten la necesaria información a los tomadores de un crédito/préstamo hipotecario, para que puedan proceder a la defensa de sus legítimos derechos.

La policia municipal va instal·lar controls dilluns a l'entrada de l'habitatge

Vídeo elaborat per Sicom-How Audiovisual

La policia de Salt intenta impedir per la força i probablement de forma il•legal, la convivència al ‘Bloc Dignitat’ que havien acordat propietaris de pisos i membres de la PAH Girona Salt que, en no tenir casa, havien ocupat els pisos buits a mans d’entitats financeres.

La policia municipal de Salt va instal•lar dilluns controls a l’entrada de l’habitatge precintant i va tapiar portes de pisos ocupats. Fins i tot van deixar fora una dona i el seu fill recent nascut, contravenint les disposicions europees que no permeten desallotjar/desnonar una família amb menors d’edat sense haver assegurat prèviament que disposen d’habitatge. Finalment se’ls va permetre tornar després de la intervenció de membres de la PAH Girona Salt i dels Mossos d’Esquadra. No pas a dues de les famílies també amb fills menors, que eren fora de l’edifici quan va actuar la policia municipal. Van quedar al carrer.

Aquesta tarda els veïns han denunciat els fets al jutjat de guàrdia de Girona. Tot just tornar, s’han trobat que la policia havia retirat el control d’entrada a l’habitatge. Un dels pisos ocupats continua amb la porta tapiada.

Els veïns del bloc ‘Dignitat’ de Salt, situat a Plaça de Catalunya 3, estaven contents que famílies vinculades a la PAH Girona Salt decidissin obrir i entrar als pisos buits de l’habitatge. Amb l’ocupació s’evitava que l’edifici en general i els pisos buits en particular, continuessin degradant-se donat que els propietaris dels pisos desocupats – entitats financeres – no fan res per conservar-los.

Entenen els veïns del bloc ‘Dignitat’ que tots junts podien fer front amb millors garanties, al procés de gentrificació (deixar que es degradin zones urbanes amb interés especulatiu) a que està sotmès el barri i el mateix edifici.

Els veïns han decidit denunciar els fets perquè consideren que no es pot desallotjar un pis ocupat on hi viuen persones fins i tot amb menors d’edat, sense una ordre judicial i estudien presentar una querella criminal contra l’alcalde.

La policía municipal instaló controles lunes a la entrada de la vivienda

Vídeo elaborado por Sicom-How Audiovisual

La policía de Salt intenta impedir por la fuerza y probablemente de forma ilegal, la convivencia en el “Bloque Dignidad” que habían acordado propietarios de pisos y miembros de la PAH Girona Salt que, al no tener casa, habían ocupado los pisos vacíos en manos de entidades financieras.

La policía municipal de Salt instaló, este lunes, controles a la entrada de la vivienda precintando y tapiando puertas de pisos ocupados. Incluso dejaron fuera una mujer y su hijo recién nacido, contraviniendo las disposiciones europeas que no permiten desalojar / desahuciar a una familia con menores de edad sin haber asegurado previamente que disponen de vivienda. Finalmente se les permitió regresar después de la intervención de miembros de la PAH Girona Salt y los Mossos. No a dos de las familias también con hijos menores, que estaban fuera del edificio cuando actuó la policía municipal. Quedaron en la calle.

Esta tarde los vecinos han denunciado los hechos al juzgado de guardia de Girona. Al volver se han encontrado con que la policía había retirado el control de entrada a la vivienda. Uno de los pisos ocupados continúa con la puerta tapiada.

Los vecinos del bloque 'Dignidad' de Salt, situado en la Plaza de Cataluña 3, estaban contentos con el hecho de que familias vinculadas a la PAH Girona Salt decidieran abrir y entrar en los pisos vacíos de la vivienda. Con la ocupación se evitaba que el edificio en general y los pisos vacíos en particular, continuaran degradándose dado que los propietarios de los pisos desocupados - entidades financieras - no hacen nada para conservarlos.

Entienden los vecinos del bloque 'Dignidad' que todos juntos podían hacer frente con mejores garantías al proceso de gentrificación (dejar que se degraden zonas urbanas para especular con ellas) a que está sometido el barrio y el mismo edificio.

Los vecinos han decidido denunciar los hechos porque consideran que no se puede desalojar un piso ocupado donde viven personas incluso con menores de edad, sin una orden judicial y estudian presentar una querella criminal contra el alcalde.

Les privatitzacions són la principal arma de destrucció massiva que empren les elits i els seus executors –gran part dels polítics, no tots– contra la població i els seus drets socials.

“Quan els mecanismes de tutela dels drets han fallat, quan els mecanismes que haurien d’haver establert els poders públics han fallat, quan els mecanismes de resposta secundaris que haurien d’haver ofert tribunals i jutges han fallat, és la pròpia societat, són les afectades i els afectats, qui estableixen mecanismes d’autotutela de drets, acció fonamental de garantia de drets, especialment en un moment com aquest”. Marco Aparicio, professor de Dret Constitucional a 'La Plataforma', documental.

Drets fonamentals i drets constitucionals

Marco Aparicio es referia al dret a l’habitatge però no tenim cap dubte que la sentència és aplicable al dret a la salut, dret reconegut a la Constitució però que no es considera dret fonamental, com tampoc ho és l’habitatge. Han de ser o no un dret fonamental el treball, l’alimentació, el medi ambient, l’educació, la sanitat, l’habitatge? I què hem de dir de la informació, l’aigua, les necessitats bàsiques... Ara no ho són, de fonamentals, tan sols són drets reconeguts en la Constitució però considerats en la pràctica com a secundaris, no obligatoris.

L’actual sistema polític no té cap interès en legislar en favor d’aquests drets. El Poder aspira - i treballa sense pausa ni compassió -, a convertir els drets constitucionals no fonamentals, drets per altra banda inalienables, en un negoci. No l'importa el futur, ni el nostre individual, ni el de la societat, ni el del planeta. Tan sols acumular. Acumular per despossessió. Sí, ens estan desposseint, ens estan plomant.

L’Organització Mundial de la Salut defineix la salut com l’estat de complert benestar físic, mental i social. Vol dir que no és tan sols un dret a satisfer a través de la sanitat, sinó que la negació o l’absència per inacció dels drets socials per a tothom – respirar, nodrir, sanar, aixoplugar, educar, treballar -, malmet la salut del conjunt de la població.

I crea desigualtats, diferències en el dret a la salut que són innecessàries i evitables a més a més de ser injustes. I morts prematures a gran escala. La pitjor epidèmia.

La salut pública doncs, depèn de la Política i és la política qui està atemptant contra la salut de totes. Perquè quan parlem de la salut ho estem fent de les condicions en què la gent creix, viu, treballa, envelleix i dels factors polítics, socials i econòmics que modelen aquestes condicions: la classe social, la procedència, el sexe, el treball, l’alimentació, el medi ambient, l’educació, l’habitatge, la sanitat...

A la sanitat: ‘Pagar per Viure’

Les privatitzacions són la principal arma de destrucció massiva que empren les elits i els seus executors –gran part dels polítics, no tots– contra la població i els seus drets socials. Privatitzar vol dir mercantilitzar, posar en el mercat. Transformar drets en mercaderia. Comerciar amb les persones: si vols viure, paga. En definitiva, ‘Pagar per Viure’.

Els privatitzadors volen convertir la sanitat -el graó més evident per immediat en la lluita per la preservació de la vida-, en un negoci. I ho estan aconseguint!

Diu la Plataforma pel Dret a la Salut, la FAVVC i la CONFAVC en el seu darrer comunicat:

“Els responsables de Salut estan planejant tancar més llits d’hospitals, més quiròfans i més Centres d’Atenció Primària (CAP) i durant més temps que en anys precedents, amb l’excusa que a l’estiu baixa la demanda sanitària.

Diuen que ho fan per estalviar-se cèntims en el Sistema Públic, però, contràriament i com que les necessitats en salut continuen, passen més recursos públics als centres privats que fan negoci amb la salut. Aquest any 2014, formalment, el Servei Català de la Salut té el mateix pressupost que el 2013 però en realitat és menor, perquè s’hi ha de restar el dèficit generat que arrossega del 2013. Per si no fos prou dramàtic, es parla de noves retallades per abans de final d’any, de prop de 120 milions.

Aquesta situació se suma a la retallada sostinguda i repetitiva de pressupostos del Departament de Salut des del 2010. Recordem que al 2011 Salut tenia un pressupost de 9.874 milions d’euros i al 2013 en té un de 8.289 milions, és a dir, 1.585 milions menys, que representen un 16% de retallada en tres anys.

Hem de saber que mentre als hospitals públics propis de l’ICS i als concertats sense afany de lucre se’ls han retallat en aquests tres anys entre un 10% i un 15% els pressupostos, als hospitals concertats privats amb afany de lucre, com els tres de IDC/CAPIO (General de Catalunya, Sagrat Cor i Clínica de Sabadell), se’ls ha augmentat el concert de 71,1 milions a 127 milions, que suposa un augment del 78,6%.

Les llistes d’espera, en conseqüència, també s’agreujaran aquest estiu, cosa que comportarà més patiment, dolor, incapacitat i agreujament de les patologies. A la vegada que seguirà la derivació de pacients cap als centres privats amb afany de negoci, derivació finançada amb els pressupostos públics.

Els ciutadans, titulars del “Sistema Públic”, estem cada cop més preocupats i indignats per la seva degradació, el seu futur i les repercussions sobre la nostra salut“

I exigeixen:

El Negoci: ‘Draps Bruts’

A les nostres mans està, doncs, aconseguir que no es destrueixi la sanitat, evitar la seva privatització, defensar la titularitat ciutadana de tots els drets, impedir que se n’apoderi el Poder, que hi faci negoci, que corrompi, que ens menystingui. Ja no n’hi ha prou amb influir, ja no es tracta de convèncer el Poder de la maldat que suposa privatitzar la sanitat i privatitzar els drets. El Poder no atén les raons de la majoria, tan sols persegueix els seus objectius: assegurar-se el domini, perpetuar-se, tenir el món – humans i recursos - a disposició i servei per fer negoci. I no n’hi ha prou amb resistir. Al Poder tant li fa les víctimes que deixi pel camí: quants menys siguem menys boques a alimentar, pensen.

Cal establir mecanismes d’autotutela de drets i garantir-los amb l’acció com ha fet la PAH. I com ho fan una pluralitat d’associacions de defensa de la sanitat abocades a confluir. És el moment de la societat, de la ciutadania organitzada, atrevida, que supera la por i exigeix, lluita, recupera i exerceix els seus drets, que són seus, no del Poder. És el moment de l’acció i la insubmissió. Moment de desobediència civil.

La defensa dels drets socials, la lluita per la Salut, ha de ser responsabilitat, objectiu i compromís de Totes.

Las privatizaciones son la principal arma de destrucción masiva que utilizan las élites y sus ejecutores –gran parte de los políticos, no todos– contra la población y sus derechos sociales.

“Cuando los mecanismos de tutela de los derechos han fallado, cuando los mecanismos que los poderes públicos deberían haber establecido han fallado, cuando los mecanismos de respuesta secundarios que deberían haber ofrecido tribunales y jueces han fallado, es la propia sociedad, son las afectadas y afectados quienes establecen mecanismos de autotutela de derechos, acción fundamental de garantía de derechos, especialmente en un momento como el que vivimos”. Marco Aparicio, profesor de Derecho Constitucional en el documental ‘La Plataforma’.

Derechos fundamentales y derechos constitucionales

Marco Aparicio se refiere al derecho a la vivienda pero no tengamos ninguna duda que la sentencia es aplicable al derecho a la salud, derecho reconocido en la Constitución pero que no se considera derecho fundamental, como tampoco lo es la vivienda. ¿Deben ser o no un derecho fundamental el trabajo, la alimentación, el medio ambiente, la educación, la sanidad, la vivienda…? Y qué decir de la información, el agua, las necesidades básicas… Ahora mismo no lo son. Son tan solo derechos reconocidos en la Constitución pero considerados en la práctica como secundarios, no obligatorios.

El actual sistema político no tiene ninguna intención de legislar en favor de estos derechos. El Poder aspira –y trabaja sin pausa ni compasión– a convertir los derechos constitucionales, derechos inalienables, en un negocio. No importa el futuro, ni el individual, ni el de la sociedad, ni el del planeta. Tan solo acumular. Acumular por desposesión. Sí, nos están desposeyendo. Nos están desplumando.

La Organización Mundial de la Salud define la salud como el estado de completo bienestar físico, mental y social. Quiere decirse que no es tan solo un derecho a satisfacer a través de la sanidad, sino que la negación o la ausencia por inacción de los derechos sociales para todos –respirar, nutrir, sanar, guarecer, educar, trabajar...-, daña la salud del conjunto de la población. Y crea desigualdades, diferencias en el derecho a la salud que son innecesarias y evitables, además de ser injustas. Y muertes prematuras a gran escala. La peor epidemia.

La salud pública pues, depende de la Política y es la política quien atenta contra la salud de todas. Porque cuando hablamos de salud lo hacemos de las condiciones en que la gente crece, vive, trabaja, envejece y de los factores políticos, sociales y económicos que modelan estas condiciones: la clase social, la procedencia, el sexo, el trabajo, la alimentación, el medio ambiente, la educación, la vivienda, la sanidad...

En la sanidad: ‘Pagar por Vivir’

Las privatizaciones son la principal arma de destrucción masiva que utilizan las élites y sus ejecutores –gran parte de los políticos, no todos– contra la población y sus derechos sociales. Privatizar significa mercantilizar, poner en el mercado. Transformar derechos en mercancía. Comerciar con las personas: si quieres vivir, paga. En definitiva, ‘Pagar por Vivir’.

Los privatizadores quieren convertir la sanidad –el eslabón más evidente por inmediato en la lucha por la preservación de la vida– en un negocio. Y lo están consiguiendo.

Dicen la Plataforma por el Derecho a la Salud, la FAVVC y la CONFAVC, en su último comunicado:

“Los responsables de salud están planeando cerrar más camas de hospitales, más quirófanos y más Centros de Atención Primaria (CAP) y durante más tiempo que en años precedentes, con la excusa de que en verano baja la demanda sanitaria.

Afirman que lo hacen para ahorrar dinero del Sistema Público pero y por el contrario, como las necesidades del sistema público de salud continúan, aumentan las transferencias de dinero público a los centros privados que hacen negocio con lo salud. Este año 2014, formalmente, el Servei Català de la Salut tiene el mismo presupuesto que en 2013. En realidad es menor porque hay que restarle el déficit que arrastra del año anterior. Por si no fuera suficientemente grave, se anuncian nuevos recortes por un importe alrededor de los 120 millones, para antes de final de año.

Esta situación se añade al recorte sostenido de los presupuestos del Departament de Salut desde 2010. En 2011, Salud disponía un presupuesto de 9.874 millones de euros y en 2013 era de 8.289 millones, esto es, 1.585 millones menos, que significa un recorte del 16% en tres años.

Deberíamos saber que mientras que a los hospitales públicos propios del ICS y a los concertados sin ánimo de lucro, se les ha recortado entre un 10 y un 15% el presupuesto, a los concertados con ánimo de lucro, como los tres de IDC/CAPIO (General de Catalunya, Sagrado Corazón, y Clínica de Sabadell) se les ha aumentado el concierto de 71,1 millones a 127, esto es un incremento del 78,6%.

Las listas de espera, por tanto, crecerán este verano y aumentarán sus malas consecuencias, lo que agravará las patologías y comportará sufrimiento, dolor e incapacidad. Y continuará la derivación de pacientes hacia los centros privados que buscan el beneficio, derivación financiada con los presupuestos públicos.

Los ciudadanos, titulares del Sistema Público, estamos cada vez más preocupados e indignados por su degradación, su futuro y las repercusiones sobre nuestra salud“.

Y exigen:

El Negocio: ‘Draps Bruts’ (trapos sucios)

En nuestras manos está pues, conseguir que no se destruya la sanidad, evitar su privatización, defender la titularidad ciudadana de todos los derechos, impedir que el Poder se apodere de ellos, que hagan negocios, que corrompan, que nos menosprecie. Ya no es suficiente influir, ya no se trata de convencer al Poder de la maldad que supone privatizar la sanidad y privatizar los derechos. El Poder no atiende a razones aunque sean de la mayoría, tan solo persigue sus objetivos: asegurarse el dominio, perpetuarse, tener el mundo – humanos y recursos – a su disposición y servicio para llevar a cabo sus negocios. Al Poder no le importan las víctimas que queden en el camino: cuantos menos seamos menos bocas a alimentar, piensan.

Es necesario establecer mecanismos de autotutela de derechos y garantizarlos con la acción, como ha hecho la PAH. Como lo está haciendo una pluralidad de asociaciones de defensa de la sanidad pública que inevitablemente deberán confluir. Es el momento de la sociedad, de la ciudadanía organizada, atrevida, que supera el miedo y exige, lucha, recupera y ejerce sus derechos, que son suyos y no del Poder. Es el momento de la acción y la insumisión. Momento de desobediencia civil. La defensa de los derechos sociales, la lucha por la Salud, ha de ser responsabilidad, objetivo y compromiso de Todas.

Los grandes medios de comunicación, propiedad del poder, se han convertido en el aparato ideológico y propagandístico de las élites

Los grandes medios de comunicación son propiedad del Poder y no solo suministran noticias, sino que se han convertido en el aparato ideológico y propagandístico de las élites, que a través de la hegemonía social alcanzada, quieren perpetuar sus privilegios y dictar a su favor las normas por las que se debe regir la sociedad.

El origen

A mediados de los años 70 el Poder decidió romper el pacto social surgido de la crisis de los años 20 y formulado después de la Segunda Guerra Mundial, por el que se potenciaba el estado del bienestar y se efectuaba una “cierta” distribución de la riqueza. Desde entonces y crisis tras crisis, las diferencias sociales han aumentado y cada vez hay más pobres y excluidos.

Las élites sabían desde principio de los 70 que el capitalismo es insostenible en un planeta finito. Ahora se ha publicado la penúltima confirmación. El 14 de marzo de 2014 conocíamos un informe financiado por la NASA, en el que se habla de un cercano colapso de la sociedad capitalista por 5 causas: clima, agua, agricultura, población y energía.

El colapso sucederá cuando la demanda de recursos supere la capacidad de carga ecológica del planeta y es consecuencia del insostenible ritmo de explotación de recursos y de la desigual distribución de la riqueza. Conocedores de la situación y no dispuestos a compartir los privilegios que consideran suyos, las élites que ostentan el Poder desde siempre, prefieren encaminarse al desastre que evitarlo, porque esperan salir indemnes a través del control total y absoluto de los recursos.

Para ello están convirtiendo la democracia en un privilegio exclusivo de aquellos que aceptan las reglas del juego. Amparados en el control político y económico, están transformando los derechos económicos y sociales en un negocio que se desarrolla legalmente - cooptados como están los gobiernos - mediante las privatizaciones por decreto, la fabricación del dinero que solo pueden generar los bancos privados, la obligación constitucional de pagar la deuda (ilegítima) o la apropiación de todos los bienes de la ciudadanía, de todos los bienes comunes. Lo hacen en nombre de la defensa de la propiedad privada pero apoderándose de los bienes individuales y colectivos de la ciudadanía a través del empobrecimiento: control del trabajo, destrucción de las políticas sociales - sanidad y educación para todos -, restricción del acceso al dinero (crédito), negación del derecho al agua, a la vivienda, la energía, ningún respeto por el medio ambiente, por el planeta... Todo para ellos, ninguna propiedad pública. Y no quieren derechos, sólo obligaciones ligadas a la supervivencia: “si quieres sobrevivir, acepta mis - esclavas - condiciones”. La ciudadanía reducida a población sacrificable.

La apropiación de los Medios de Comunicación

Una de las herramientas utilizadas y más eficaces para lograr la hegemonía social, partidos políticos y la mayoría de economistas incluidos, es el control de los medios de comunicación, de sus contenidos y de las personas que en ellos se expresan. ¿Qué hacer? Lo primero era y es, destruir o reducir a la nada, el sistema inmunológico de la sociedad: el pensamiento crítico. Sin pensamiento crítico, concebido como un método para analizar la estructura y la consistencia de los hechos, los razonamientos o las proposiciones que en general se aceptan como verdaderas en la vida cotidiana, no hay debate democrático. Sin pensamiento crítico ni debate democrático las “verdades” se introducen en el pensamiento individual y colectivo conformando un pensamiento único, indiscutido. Sin el debate libre de las ideas, no hay democracia.

Lo primero fue controlar los grandes medios de comunicación y todos aquellos con “suficiente” capacidad de influencia. Se hizo y todavía se hace a través de tres procedimientos: 1. - Apropiación de los medios y control de los consejos de administración; 2. - El uso de la publicidad como medida de presión - si quieres el dinero de mis anuncios, inclínate ante mis condiciones - , y 3. - deudas y subvenciones condicionadas a la adscripción sin crítica al sistema. Los tres han servido para controlar los medios privados. La deuda ha supuesto el toque de gracia de los medios públicos. Los tres niveles de gobierno, municipal, autonómico y estatal, atrapados por la crisis y la falta de dinero, han tenido que admitir las condiciones de las entidades financieras si no querían quebrar. Y entre las condiciones, la de poner los medios públicos al servicio del Poder o cerrarlos (también vale adelgazarlos para hacerlos inoperantes).

Según el informe Anual de la Profesión Periodística, entre 2008 y 2013 se han cerrado en España 284 medios de comunicación. Más de 10 mil periodistas buscan trabajo. Y se han creado 380 nuevos medios, la mayoría en internet

La Información convertida en mercancía y los ciudadanos en consumidores

La información se ha convertido así en mercancía y los medios de comunicación, abandonado el pensamiento crítico y el fomento del debate democrático, guías de la opinión pública, responsables de la creación de una determinada cosmovisión. Con dos objetivos: pensar de una manera determinada, porque pensar de una manera específica supone actuar de una forma concreta, prefabricada; y sustituir el derecho a la información de la población por la facultad de consumirla, dejando de ser ciudadanos para convertirnos en consumidores.

Y no estamos diciendo que toda la información sea falsa, sino que la información sesgada o la información comprada, se publican en el mismo soporte sin diferenciarse de la Información (con mayúsculas). Además, los medios vinculados al Poder tratan de ocultar, o al menos disfrazar, toda aquella información que pone en cuestión al sistema. Y no hay peor censura que la información encubierta.

En el actual estadio de desarrollo del capitalismo es difícil pensar en recuperar el papel democratizador de los medios de comunicación hasta ahora de referencia. La política ha sido secuestrada por el dinero, la representación social absolutamente condicionada por la propiedad - si no tienes, no vales - y la democracia reducida a un pasivo proceso de delegación de poderes. En este contexto, los medios se encargan de distribuir el pensamiento único que necesita el sistema. Cuando leemos, vemos, escuchamos una información, preguntémonos si nos hace pensar o por el contrario nos dice qué pensar.

El Derecho a la Información

El derecho a la información, como la salud, la educación, el medio ambiente, el trabajo o la vivienda, por citar algunos, son derechos de la ciudadanía, derechos inalienables. La población no es la destinataria - consumidores - es la propietaria y tiene derecho a gestionarlos. Debemos hacer uso de estos derechos y, enfrentándonos al Poder y los gobiernos que lo representan, negarles el derecho de propiedad sobre ninguno de ellos, decir sin miedo que la ciudadanía es la legítima propietaria e impedirles que hagan, como están haciendo, un uso interesado y mezquino.

Ahora mismo se están malversando caudales públicos por no hablar de corrupción en todos los ámbitos relacionados con la ciudadanía y sus derechos. Y tenemos derecho a hablar de corrupción porque, tanto en el mundo de la información como en otros, es corrupción desviarte a propósito de los procedimientos morales y éticos que regulan nuestro comportamiento con la voluntad de engañar, atemorizar, culpabilizar, sacar ventaja, obtener beneficios desproporcionados o ilegítimos.

Es necesario un nuevo proyecto de Información. Un proyecto surgido de la ciudadanía, bajo el control de la ciudadanía, es decir, de todos y pensado para las necesidades de la ciudadanía. Un proyecto que deje en evidencia a las élites y les impida distribuir las “verdades” prefabricadas que tanto contribuyen a mantener la hegemonía social a su favor. Un proyecto que no solo conviva con iniciativas informativas no controladas por el Poder como este diario, sino que sea capaz de crear las sinergias imprescindibles para sumar información y no dispersarla.

A continuación, una primera propuesta para fomentar el debate en torno al Derecho a la Información y quién es su legítimo propietario (y administrador)

Las Plataformas de Información Ciudadana

En cada municipio deberían surgir plataformas de información ciudadana que ejerzan el derecho a la información. Las asambleas físicas y virtuales deben servir para asegurar que todo el mundo tiene derecho y puede participar del proceso informativo. El movimiento debe ser ciudadano y los periodistas, que primero son ciudadanos y después profesionales y consejeros experimentados, deben formar parte, impulsar y facilitar a la población la información que reclama y necesita para ejercer la democracia. La ciudadanía administra y elige la información y los periodistas la desarrollan.

La ciudadanía deberá dirigirse coordinadamente con otras plataformas de auditoría y fiscalización, a los gobiernos locales, supramunicipales, autonómicos, estatales, y exigirles que den a conocer cuánto dinero se gasta en publicidad, información dirigida, propaganda de la acción de gobierno, comunicación, subvenciones informativas, medios de comunicación. Ejemplos: subvenciones a medios de comunicación privados, compra de páginas de periódicos para hacer información interesada, pago a diarios para distribuir información interesada como si fuera verdadera, concesión de servicios públicos a medios privados...

Y exigir el uso de las instalaciones públicas que son de todos.

La ciudadanía, las PIC, deberán alcanzar el control de este dinero que es público y que no se puede administrar a beneficio de inventario.

Este dinero en manos de las Plataformas Locales de Comunicación, con un trabajo coordinado, permitiría crear herramientas de comunicación transmedia y empleos remunerados con dignidad. Y tanto o más importante, generar información, dejar de hacer propaganda, fomentar el pensamiento crítico y el debate democrático de las ideas. En definitiva, alimentar la democracia.

Nos va el futuro, nos va la vida. Y solo será una utopía si no nos lo creemos.

Els grans mitjans de comunicació s’han convertit en l’aparell ideològic i propagandístic de les elits

Els grans mitjans de comunicació son propietat del Poder i no només subministren notícies, sinó que s’han convertit en l’aparell ideològic i propagandístic de les elits, que a través de l’hegemonia social aconseguida, volen perpetuar els seus privilegis i dictar les normes (a favor seu) per les quals s’ha de regir la societat.

L’origen

A mitjans dels anys 70 el Poder va decidir trencar el pacte social sorgit de la crisi dels anys 20 i formulat després de la Segona Guerra Mundial, pel qual es potenciava l’estat del benestar i s’efectuava una “certa” distribució de la riquesa. Des d’ aleshores ençà i crisi rere crisi, les diferències socials han augmentat i cada cop hi ha més pobres i exclosos. Les elits sabien des de primers dels 70 que el capitalisme és insostenible en un planeta finit. Ara s’ha publicat la darrera confirmació. El 14 de març de 2014 coneixíem un informe de la NASA en el qual s’avisa que anem camí del col·lapse per 5 causes: clima, aigua, agricultura, població i energia.

El col·lapse esdevindrà quan la demanda de recursos superi la capacitat de càrrega ecològica del planeta i és conseqüència de l'insostenible ritme d’explotació de recursos i de la desigual distribució de la riquesa. Coneixedors de la situació i no disposats a compartir els privilegis que consideren seus, les elits que ostenten el Poder des de sempre, prefereixen encaminar-se al desastre perquè esperen sortir-ne indemnes a través del control total i absolut dels recursos.

Per aconseguir-ho estan convertint la democràcia en un privilegi exclusiu d’aquells que accepten les regles del joc. Emparats en el control polític i econòmic, estan transformant els drets econòmics i socials en un negoci que es desenvolupa legalment -cooptats com estan els governs- mitjançant les privatitzacions per decret, la fabricació dels diners que tan sols poden generar els bancs privats, l’obligació de pagar el deute (il·legítim) o l’apropiació de tots els béns de la ciutadania, de tots els béns comuns. Ho fan en nom de la defensa de la propietat privada però apoderant-se dels béns individuals i col·lectius de la ciutadania a través de l’empobriment: control de la feina, destrucció de les polítiques socials –sanitat i educació per tothom-, restricció de l’accés al diner (crèdit), negació del dret a l’aigua, a l’habitatge, l’energia, cap respecte pel medi ambient, pel planeta... Tot al seu sarró, cap propietat pública. I no volen drets, tan sols obligacions lligades a la supervivència: “si vols sobreviure, accepta les meves –esclaves– condicions”. La ciutadania reduïda a població sacrificable.

L’apropiació dels Mitjans de Comunicació

Una de les eines emprades i més eficaces per aconseguir l’hegemonia social, partits polítics i la majoria d’economistes inclosos, és el control dels mitjans de comunicació, dels seus continguts i de les persones que s’hi expressen. I la primera cosa que calia fer era i és, destruir o reduir al no res, el sistema immunològic de la societat: el pensament crític. Sense pensament crític, concebut com un mètode per analitzar l’estructura i la consistència dels fets, els raonaments o les proposicions que en general s’accepten com a vertaderes en la vida quotidiana, no hi ha debat democràtic. Sense pensament crític ni debat democràtic les “veritats” s’introdueixen en el pensament individual i col·lectiu conformant un pensament únic, indiscutit. Sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia.

La primera cosa a fer, doncs, fou controlar els grans mitjans de comunicació i tots aquells altres amb “suficient” capacitat de influència. S’ha fet i encara es fa, a través de tres procediments: 1.- apropiació dels mitjans i control dels consells d’administració; 2.- l’ús de la publicitat com a mesura de pressió – si vols els diners dels meus anuncis, doblega’t a les meves condicions- ; i 3.- deutes i subvencions condicionades a l’adscripció acrítica al sistema. Tots tres han servit per controlar els mitjans privats. El deute ha suposat el toc de gràcia dels mitjans públics. Els tres nivells de govern, municipal, autonòmic i estatal, atrapats per la crisi i la manca de diners, han hagut d’admetre les condicions de les entitats financeres si no volien fer fallida. I entre les condicions, la de posar els mitjans públics al servei del Poder o tancar-los (també val aprimar-los per fer-los inoperants).

Segons l’informe Anual de la Professió Periodística, entre 2008 i 2013 s’han tancat a Espanya 284 mitjans de comunicació. Més de 10 mil periodistes busquen feina. I s’han creat 380 nous mitjans, la majoria a internet: 9% estatals, 29% locals.

La Informació convertida en mercaderia i els ciutadans en consumidors

La informació ha esdevingut així mercaderia i els mitjans de comunicació, abandonat el pensament crític i el foment del debat democràtic, guies de l’opinió pública, responsables de la creació d’una determinada cosmovisió. Amb dos objectius: pensar d’una manera determinada, perquè pensar d’una manera específica suposa actuar d’una forma concreta, prefabricada; i substituir el dret a la informació de la població per la facultat de consumir-la, deixant de ser ciutadans per convertir-nos en consumidors. I no estem dient que tota la informació sigui falsa, sinó que la informació esbiaixada o la informació comprada, es publiquen en el mateix suport sense diferenciar-se de la Informació (amb majúscules). Encara més. Els mitjans vinculats al Poder tracten d’ocultar o com a mínim disfressar, tota aquella informació que posa en qüestió el sistema. I no hi ha pitjor censura que la informació amagada.

En l’actual estadi de desenvolupament del capitalisme es fa difícil pensar en recuperar el paper democratitzador dels mitjans de comunicació fins ara de referència. La política ha estat segrestada pels diners, la representació social absolutament condicionada per la propietat –si no tens, no vals– i la democràcia reduïda a un passiu procés de delegació de poders. En aquest context, els mitjans s’encarreguen de distribuir el pensament únic que necessita el sistema. Quan llegim, veiem, escoltem una informació, preguntem-nos si ens fa pensar o pel contrari ens diu què pensar.

El Dret a la Informació

Contràriament, el dret a la informació, com a la salut, a l’educació, al medi ambient, al treball o l’habitatge, per citar-ne alguns, són drets de la ciutadania, drets inalienables. La població no n’és la destinatària –consumidors - n’és la propietària i té dret a gestionar-los. Cal, doncs, fer ús d’aquests drets i, tot enfrontant-nos al Poder i als governs que el representen, negar-los el dret de propietat sobre cap d’ells, dir-los sense por que la ciutadania n’és la legítima propietària i impedir-los que en facin, com estan fent, un ús interessat, mesquí.

Ara mateix s’estan malversant cabals públics per no parlar de corrupció en tots els àmbits relacionats amb la ciutadania i els seus drets. I tenim dret a parlar de corrupció perquè en el món de la informació i els altres, ho és desviar-te a propòsit dels procediments morals i ètics que regulen el nostre comportament amb la voluntat d’enganyar, atemorir, culpabilitzar, treure’n avantatge.

Cal un projecte d’Informació nou. Un projecte sorgit de la ciutadania, sota el control de la ciutadania, és a dir, de tothom i pensat en les necessitats de la ciutadania. Un projecte que deixi en evidència els poders i els impedeixi distribuir les “veritats” prefabricades que tant contribueixen a mantenir l’hegemonia social a favor seu. Un projecte que no tan sols convisqui amb iniciatives informatives no controlades pel Poder com eldiario.es i Catalunya Plural, Cafè amb Llet, La Directa, l’Ariet, La Marea, Mitjans en Lluita i tantes altres, sinó que sigui capaç de crear les sinèrgies imprescindibles per sumar informació i no dispersar-la.

A continuació, una primera proposta per fomentar el debat al voltant del Dret a la Informació i qui n’és el seu legítim propietari (i administrador)

Les Plataformes de Informació Ciutadana

A cada municipi haurien de sorgir plataformes d’informació ciutadana que exerceixin el dret a la informació. Les assemblees físiques i virtuals han de servir per assegurar que tothom té dret i pot participar del procés informatiu. El moviment ha de ser ciutadà i els periodistes que primer són ciutadans i després professionals i consellers experimentats, han de formar-ne part, impulsar-lo i facilitar a la població la informació que reclama i necessita per exercir la democràcia. La ciutadania administra i tria la informació i els periodistes la desenvolupen per fer-la a mans.

La ciutadania haurà d’adreçar-se coordinadament amb altres plataformes d’auditoria i fiscalització, als governs locals, supramunicipals, autonòmics, estatals i exigir-los que donin a conèixer quants diners es gasten en publicitat, informació dirigida, propaganda de l’acció de govern, comunicació, subvencions informatives, mitjans de comunicació. Exemples: subvencions a mitjans de comunicació privats, compra de pàgines de diaris per fer informació interessada, pagament a diaris per distribuir informació interessada com si fos vertadera, concessió de serveis públics a mitjans privats... I exigir l’ús de les instal·lacions públiques que són de totes.

La ciutadania, les PIC hauran d’aconseguir el control d’aquests diners que són públics i que no es poden administrar a benefici d’ inventari. Aquests diners a mans de les Plataformes Locals de Comunicació, amb treball coordinat, permetrien crear eines de comunicació transmèdia i llocs de treball remunerats amb dignitat. I el que és més important, generar informació, deixar de fer propaganda, fomentar el pensament crític i el debat democràtic de les idees. En definitiva, alimentar la democràcia.

Ens hi va el futur, ens hi va la vida. I només serà una utopia si no hi creiem.