No la conocí personalmente, pero sí a través de su trayectoria profesional y de activista, y también por sus libros. Referente para mi y para muchas otras mujeres, como impulsora de los primeros centros de planificación familiar en una España que empezaba a sacudirse del oscurantismo de la dictadura; y pionera, por ello, de la educación sexual y reproductiva cuando todavía estaban prohibidos los métodos anticonceptivos. Fue la primera presidenta de la Asociación Española de Planificación Familiar, sentó las bases en nuestro país de la prevención del cáncer de mama mediante el diagnóstico precoz y fue socia fundadora de la Sociedad Española de Senología y Patología Mamaria.

 Desde su activismo participó también en iniciativas para fomentar la igualdad de las mujeres. Entre ellas, quiero destacar dos muy separadas en el tiempo, pero igualmente importantes para las mujeres españolas: la de integrante del grupo impulsor del Instituto de la Mujer en los ochenta, y la de asesora de la Ley Orgánica de Salud Sexual y Reproductiva y de la Interrupción voluntaria del embarazo aprobada en el año 2009.

 Como escritora publicó libros de referencia sobre la salud de las mujeres como El gran libro de la mujer un compendio de los mejores textos publicados a finales del los 90 por reconocidos especialistas en salud, psicología, nutrición, sexología y derecho para “enseñar a las mujeres a conocerse mejor, y con ello ayudarlas a ser más felices” en palabras de la propia Elena. Y también señalar la publicación en 2003 de La picadura del tábano, sobre la madurez de la mujer y en especial de la menopausia. En él reflexionaba desde el punto de vista médico y también psicológico y sociológico sobre el significado de ser mujer pasados los 50. Fue su libro más polémico porque se mostraba muy crítica ante la Terapia Hormonal Sustitutiva (THS) y apoyaba el uso de otras alternativas para superar las dificultades físicas y psicológicas en esta etapa de la vida de la mujer.

 Hace pocos días compañeras del PSOE, partido en el que militó desde joven, le rindieron un sentido homenaje y anunciaron la creación de la Escuela Feminista Elena Arnedo para transmitir su legado con sede en la Fundación Pablo Iglesias.

¡Gracias Elena*!

*Elena Arnedo Soriano

 No la vaig conèixer personalment, però sí a través de la seva trajectòria professional i d'activista, i també pels seus llibres. Referent per a mi i per a moltes altres dones, com a impulsora dels primers centres de planificació familiar en una Espanya que començava a treure's de sobre l'obscurantisme de la dictadura; i pionera, per això, de l'educació sexual i reproductiva quan encara estaven prohibits els mètodes anticonceptius. Va ser la primera presidenta de l'Associació Espanyola de Planificació Familiar, va establir les bases al nostre país de la prevenció del càncer de mama mitjançant el diagnòstic precoç i va ser sòcia fundadora de la Societat Espanyola de Senologia i Patologia Mamària.

 Des del seu activisme va participar també en iniciatives per fomentar la igualtat de les dones. Entre elles, vull destacar dues molt separades en el temps, però igualment importants per a les dones espanyoles: la d'integrant del grup impulsor de l'“Instituto de la Mujer” en els vuitanta, i la d'assessora de la Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció voluntària de l'embaràs aprovada l'any 2009.

 Com a escriptora va publicar llibres de referència sobre la salut de les dones com “El gran libro de la mujer” un compendi dels millors textos publicats a finals dels 90 per reconeguts especialistes en salut, psicologia, nutrició, sexologia i dret per “ensenyar a les dones a conèixer-se millor, i amb això ajudar-les a ser més felices ”en paraules de la pròpia Elena. I també assenyalar la publicació el 2003 de “La picadura del távano”, sobre la maduresa de la dona i especialment de la menopausa. En ell reflexionava des del punt de vista mèdic i també psicològic i sociològic sobre el significat de ser dona passats els 50. Va ser el seu llibre més polèmic perquè es mostrava molt crítica davant la Teràpia Hormonal Substitutiva (THS) i recolzava l'ús d'altres alternatives per superar les dificultats físiques i psicològiques en aquesta etapa de la vida de la dona.

 Fa pocs dies companyes del PSOE, partit en què va militar des de jove, li van retre un sentit homenatge i van anunciar la creació de l'Escola Feminista Elena Arnedo per transmetre el seu llegat amb seu a la Fundació Pablo Iglesias.

Gràcies Elena*!

*Elena Arnedo Soriano

Començo per aquí: “El Constitucional dóna la raó al farmacèutic que no va vendre la píndola postcoital per objecció de consciència”, és a dir, sota la premissa que segons ell “la píndola té un possible efecte abortiu”, afirmació que és incorrecta des del punt de vista científic i que ell com a llicenciat en Farmàcia hauria de saber. Però li pot més la seva postura moral antiavortista i pronatalitat ja que tampoc ven preservatius en la seva farmàcia. El problema és que aquest professional està vulnerant el dret de les dones, i també dels homes, a viure la seva sexualitat de manera lliure i responsable ja que nega la disponibilitat a la seva oficina de farmàcia de productes que la normativa aplicable exigeix, entre els quals hi ha els medicaments i productes anticonceptius i contraceptius. La meva pregunta bàsica: ¿està per sobre la seva objecció de consciència amb tints ideològics i que no recull la Llei de Salut Sexual i Reproductiva, que el dret de les dones que sí que està inclòs en aquesta Llei?

I segueixo pel Marroc: “La ciutadania marroquina es mobilitza contra el judici a dues dones per portar vestit”. Tot i que el titular és positiu, amaga una injustícia intolerable: dues dones van ser detingudes i jutjades en una població propera a Agadir per portar vestits curts. Tot el que ha passat ha propiciat que al Marroc s’obri un debat sobre les llibertats individuals, i les protestes i manifestacions s’han succeït en les principals ciutats del país, fins i tot les organitzacions de drets humans han constituït el dilluns 13 de juliol, data en la qual es va conèixer el veredicte d’absolució, com el “Dia nacional per defensar les nostres llibertats”. Espero, com Fouzia Assouli, presidenta de la Federació de la Lliga de Drets de les Dones (LDDF), que aquest procés sigui una ocasió per “revisar l’article 483 del codi penal ja que la roba és una llibertat individual” i “accelerar la adopció de la llei que castigui la violència contra la dona que no acaba de veure la llum ”.

I acabo a USA: “El Mundial Femení de Futbol arrasa als Estats Units enfront de la indiferència d’Europa”. Sembla ser que 26,7 milions de persones es van asseure davant de la petita pantalla per veure la final entre americanes i japoneses. Per comparar: l’any passat 26,5 milions de persones van seguir la final del Mundial de futbol del Brasil, que va enfrontar a l’Argentina i Alemanya; i els dos últims partits de la final de la lliga de bàsquet de la NBA van ser seguits per uns 23 milions d’espectadors. Espero que s’importi aviat aquesta “moda americana” i l’esport femení es reconegui a la fi també aquí, i no només en popularitat sinó en també en oportunitats i salaris, i en més disciplines que el futbol.

Y sigo por Marruecos: “La ciudadanía marroquí se moviliza contra el juicio a dos mujeres por llevar vestido”. Aunque el titular es positivo, esconde una injusticia intolerable: dos mujeres fueron detenidas y juzgadas en una población cercana a Agadir por llevar vestidos cortos. Todo lo ocurrido ha propiciado que en Marruecos se abra un debate sobre las libertades individuales, y las protestas y manifestaciones se han sucedido en las principales ciudades del país, incluso las organizaciones de derechos humanos han constituido el lunes 13 de julio, fecha en la que se conoció el veredicto de absolución, como el “Día nacional para defender nuestras libertades”. Espero, como Fouzia Assouli, presidenta de la Federación de la Liga de Derechos de las Mujeres (LDDF), que este proceso sea una ocasión para “revisar el artículo 483 del código penal ya que la ropa es una libertad individual” y “acelerar la adopción de la ley que castigue la violencia contra la mujer que no acaba de ver la luz”.

Y acabo en USA: “El Mundial Femenino de Fútbol arrasa en Estados Unidos frente a la indiferencia de Europa”. Parece ser que 26,7 millones de personas se sentaron frente a la pequeña pantalla para ver la final entre americanas y japonesas. Por comparar: el año pasado 26,5 millones de personas siguieron la final del Mundial de fútbol de Brasil, que enfrentó a Argentina y Alemania; y los dos últimos partidos de la final de la liga de baloncesto de la NBA fueron seguidos por unos 23 millones de espectadores. Espero que se importe pronto esta “moda americana” y el deporte femenino se reconozca al fin también aquí, y no solo en popularidad sino en también en oportunidades y salarios, y en más disciplinas que el fútbol.

Aquest projecte té com a objectiu principal afavorir la creació d’un espai de capacitació comú sobre les agendes internacionals relacionades amb els Drets Sexuals i Reproductius (DSiR) i està promogut i coordinat per les entitats Creación Positiva, Cooperacció i l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB). És un interessant projecte d’incidència per als agents claus, socials i governamentals, en l’àrea de la salut i DSiR per tal que s’incorporin a les agendes els elements fonamentals dels processos de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW) i Comissió sobre Població i Desenvolupament (CIPD) de Nacions Unides i, a la vegada, puguin participar en els debats internacionals. Amb aquest projecte es promou la participació dels diversos agents del territori als espais decisoris del sistema multilateral i europeu a través d’un procés continuat de formació i accions de sensibilització i comunicació a la ciutadania, campanyes d’incidència i de recerca.

La formació impartida m’ha ajudat, com a membre de Dones en Xarxa, a tenir més informació sobre el funcionament de les comissions de CSW i CIPD, a més d’augmentar la meva consciència crítica sobre el desenvolupament i els drets humans i les capacitats per millorar accions de sensibilització i incidència política i social.

Una de les primeres accions ha estat la Petició de posicionament al Parlament de Catalunya en favor dels Drets Sexuals i Reproductius al Marc de Desenvolupament Post 2015 per tal de fer-lo arribar a les Nacions Unides i que s’incloguin com a Objectius de Desenvolupament Sostenible en el Marc de Desenvolupament Post 2015 que es decidirà a nivell global en els propers mesos. Us animo a formalitzar la vostra adhesió enviant un correu-e amb el nom de la institució, servei, entitat, grup i/o xarxa que dóna el suport al correu administracion@creacionpositiva.net. Dones en Xarxa ja s’hi ha adherit.

També us recomano que visiteu periòdicament el bloc Agendes dels Drets Sexuals i Reproductius creat per les entitats coordinadores per realitzar el seguiment del projecte i els esdeveniments internacionals i locals que es duguin a terme en aquesta matèria, i també a participar-ne i fer aquest projecte una mica de totes i tots.

Este proyecto tiene como objetivo principal favorecer la creación de un espacio de capacitación común sobre las agendas internacionales relacionadas con los Derechos Sexuales y Reproductivos (DSIR) y está promovido y coordinado por las entidades Creación Positiva, Cooperacció y la Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB). Es un interesante proyecto de incidencia para los agentes claves, sociales y gubernamentales, en el área de la salud y DSIR para que se incorporen en las agendas los elementos fundamentales de los procesos de la Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer (CSW) y Comisión sobre Población y Desarrollo (CIPD) de Naciones Unidas y, a la vez, puedan participar en los debates internacionales. Con este proyecto se promueve la participación de los diversos agentes del territorio en los espacios decisorios del sistema multilateral y europeo a través de un proceso continuado de formación y acciones de sensibilización y comunicación a la ciudadanía, campañas de incidencia y de investigación.

La formación impartida me ha ayudado, como miembro de Dones en Xarxa, a tener más información sobre el funcionamiento de las comisiones de CSW y CIPD, además de aumentar mi conciencia crítica sobre el desarrollo y los derechos humanos y las capacidades para mejorar acciones de sensibilización e incidencia política y social.

Una de las primeras acciones ha sido la Petición de posicionamiento en el Parlamento de Cataluña en favor de los Derechos Sexuales y Reproductivos en el Marco de Desarrollo Post 2015 para hacerlo llegar a las Naciones Unidas y que se incluyan como Objetivos de Desarrollo Sostenible en el Marco de Desarrollo Post 2015 que se decidirá a nivel global en los próximos meses. Os animo a formalizar su adhesión enviando un correo electrónico con el nombre de la institución, servicio, entidad, grupo y/o red que da el apoyo al correo administracion@creacionpositiva.net. Dones en Xarxa ya se ha adherido.Dones en Xarxa

También os recomiendo que visite periódicamente el blog Agendes dels Drets Sexuals i Reproductius creado por las entidades coordinadoras para realizar el seguimiento del proyecto y los acontecimientos internacionales y locales que se lleven a cabo en esta materia, y también a participar de ella y hacer este proyecto un poco de todas y todos.

Des de fa unes dècades, les dones espanyoles gaudim d'una igualtat formal que ens hem atorgat mitjançant una legislació avançada. Però a cap observador ni observadora perspicaç se li escapa que encara estem lluny d'aconseguir una igualtat real. Només cal mirar les dades que periòdicament es publiquen sobre l'àmbit laboral, per exemple.

Aquestes dades són públiques i objectives, i encara així hi ha individus que les qüestionen i es pregunten de manera burleta si són necessaris determinats dies tenyits de reivindicació com el 8 de març o el 22 de febrer.

Per la meva professió, tinc accés a la vida de moltes persones i parelles, i constato gairebé diàriament la gran quantitat de situacions de desigualtat que es produeixen en l'àmbit privat i de parella, i que són molt més silenciades i fins i tot ignorades, per les dones que les pateixen. Desigualtats que moltes emmascaren sota una falta de desig sexual, un esgotament mental i físic, uns símptomes depressius, un insomni recurrent…

És habitual que darrera d'aquests símptomes descrits per les dones que acudeixen a la meva consulta, es trobin una gran repertori de comportaments que exerceixen les seves parelles homes per continuar mantenint els majors avantatges, comoditats i drets en l'àmbit privat que sempre se'ls ha adjudicat a ells. Des de la poca o nul·la implicació en les tasques domèstiques i de cura, fins a estratègies manipulatives com la utilització del mal humor i el menyspreu; l'abús del temps i l'espai comú, i la no responsabilització de les seves actituds injustes.

Situacions que les dones descriuen al moment terapèutic amb aparent “normalitat”, fins que se'ls apareix l’ insight de la desigualtat en la seva relació de parella: ells sí tenen temps per fer esport o jugar als videojocs, es permeten bromejar amb la seva nul·la perícia per a determinades qüestions casolanes per “escaquejar-se”, les menyspreen quan aconsegueixen algun assoliment professional o social, al·ludeixen a la seva poca paciència o experiència per no fer-se càrrec dels fills en situacions conflictives,…

És important que les dones, i per descomptat els homes, prenguin consciència d'aquest tipus de “privilegis de gènere” en les relacions de parella: elles identificant-los i desmuntant-los, i ells, amb una gran dosi d'autocrítica, disminuir-los, per aconseguir relacions de parella igualitàries reals.

Carme Sánchez Martín

Desde hace unas décadas, las mujeres españolas disfrutamos de una igualdad formal que nos hemos otorgado mediante una legislación avanzada. Pero a ningún observador ni observadora perspicaz se le escapa que aún estamos lejos de conseguir una igualdad real. Sólo hay que mirar los datos que periódicamente se publican sobre el ámbito laboral, por ejemplo.

Estos datos son públicos y objetivos, y aún así hay individuos que los cuestionan y se preguntan de manera burlona si son necesarios determinados días teñidos de reivindicación como el 8 de marzo o el 22 de febrero.

Por mi profesión, tengo acceso a la vida de muchas personas y parejas, y constato casi a diario la gran cantidad de situaciones de desigualdad que se producen en el ámbito privado y de pareja, y que son mucho más silenciadas e incluso ignoradas por las mujeres que las sufren. Desigualdades que muchas enmascaran bajo una falta de deseo sexual, un agotamiento mental y físico, unos síntomas depresivos, un insomnio recurrente ...

Es habitual que detrás de estos síntomas descritos por las mujeres que acuden a mi consulta, se encuentren un gran repertorio de comportamientos que ejercen sus parejas hombres para seguir manteniendo las mayores ventajas, comodidades y derechos en el ámbito privado que siempre se les ha adjudicado a ellos. Desde la poca o nula implicación en las tareas domésticas y de cuidado, hasta estrategias manipulativas como la utilización del mal humor y el desprecio; el abuso del tiempo y el espacio común, y la no responsabilización de sus actitudes injustas.

Situaciones que las mujeres describen en el momento terapéutico con aparente “normalidad”, hasta que se les aparece el insight de la desigualdad en su relación de pareja: ellos sí tienen tiempo para hacer deporte o jugar a los videojuegos, se permiten bromear con su nula pericia para determinadas cuestiones caseras para “escaquearse”, las desprecian cuando consiguen algún logro profesional o social, aluden a su poca paciencia o experiencia para no hacerse cargo de los hijos en situaciones conflictivas, ...

Es importante que las mujeres, y por supuesto los hombres, tomen conciencia de este tipo de “privilegios de género” en las relaciones de pareja: ellas identificándolos y desmontandolos, y ellos, con una gran dosis de autocrítica, disminuirlos, para lograr relaciones de pareja igualitarias reales.

Carme Sánchez Martín

Com en les altres categories de violència de gènere, també es fa

imprescindible la denúncia de tots aquests assetjadors cibernètics

, a més de penes més dures per aquests agressors.

Internet i les xarxes socials han aportat a la nostra vida professional i personal, i des de no fa gaire temps, avantatges que no cal posar en dubte. De fet, des de l’associació Dones en Xarxa els hem utilitzat com una eina per empoderar a moltes dones en àmbits associatius, polítics i laborals.

Ara bé, com qualsevol altre instrument antic i també modern, emprar-lo de la manera correcta depèn de cada persona. De la mateixa manera que el ganivet de sílex i després de metall, va suposar un avenç indubtable per a la supervivència de l’espècie humana, és també un arma per a causar danys i fins i tot la mort, d’una altra persona.

Tot això em venia al cap, quan escoltava les darreres dades que amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, han fet públiques els Mossos d’Esquadra: un increment del 56,5% de denúncies en el darrer any sobre “descobriment i revelació de secrets” que està relacionada amb la difusió d’imatges o informació compromesa i de caràcter confidencial entre la víctima i l’agressor relacionats sentimentalment, a través d’Internet i de les xarxes socials.

Aquest mal ús que alguns individus fan de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) tenen dues vessants importants. Per una banda, les relacionades amb el control que la parella o exparella pot exercir sobre la dona, núvia o amiga; y per una altra banda, el que s’ha anomenat en espais periodístics “el porno de la venjança (revenge porn)”.

Respecte a la difusió de vídeos o imatges sexuals compromeses com a venjança no és un fenomen nou, però l’ús de les TIC ha multiplicat els efectes. Sovint són fotos o filmacions amb component eròtic o sexual que s’han realitzat amb consentiment de la dona en una situació d’intimitat i de confidencialitat implícita o explícita. Per tant, no hi ha dubte: el responsable és sempre l’individu que comparteix la foto o el vídeo, ja que està traint la confiança de la parella, exparella o amiga.

La utilització d’aplicacions de comunicació o de xarxes socials s’ha convertit en un temps rècord, en la millor arma per part de l’agressor per controlar, insultar o amenaçar la seva parella. Cal destacar que aquest tipus de violència s’exerceix sobre tot en les dones més joves, però no hem d’oblidar que moltes d’aquestes aplicacions també les utilitzen persones adultes.

Com en les altres categories de violència de gènere, també es fa imprescindible la denúncia de tots aquests assetjadors cibernètics, a més de penes més dures per aquests agressors, l’assistència a les víctimes i la prevenció mitjançant la implantació curricular d’una educació afectivo-sexual i en tecnologies de la informació i la comunicació. Només d’aquesta manera podrem aconseguir viure en una societat presencial i virtual lliure de violència envers les dones.

Cómo en las otras categorías de violencia de género, también se hace

imprescindible la denuncia de todos estos acosadores cibernéticos

, además de penas más duras por estos agresores.

Internet y las redes sociales han aportado a nuestra vida profesional y personal, y desde no hace mucho tiempo, ventajas que no hay que poner en duda. De hecho, desde la asociación Dones en Xarxa los hemos utilizado como una herramienta por empoderar a muchas mujeres en ámbitos asociativos, políticos y laborales.

Ahora bien, como cualquier otro instrumento antiguo y también moderno, emplearlo de la manera correcta depende de cada persona. Del mismo modo que el cuchillo de sílex y después de metal, supuso un adelanto indudable para la supervivencia de la especie humana, es también un arma para causar daños e incluso la muerte, de otra persona.

Todo esto me venía a la cabeza, cuando escuchaba los últimos datos que con motivo del Día Internacional para la Eliminación de la Violencia contra la Mujer, han hecho públicas los Mossos d'Esquadra: un incremento del 56,5% de denuncias en el último año sobre “descubrimiento y revelación de secretos” que está relacionada con la difusión de imágenes o información comprometida y de carácter confidencial entre la víctima y el agresor relacionados sentimentalmente, a través de Internet y de las redes sociales.

Este mal uso que algunos individuos hacen de las Tecnologías de la Información y la Comunicación (TIC) tienen dos vertientes importantes. Por un lado, las relacionadas con el control que la pareja o expareja puede ejercer sobre la mujer, novia o amiga; y por otra banda, el que se ha denominado en espacios periodísticos “el porno de la venganza (revenge porn)”.

Respecto a la difusión de vídeos o imágenes sexuales comprometidas como venganza no es un fenómeno nuevo, pero el uso de las TIC ha multiplicado los efectos. A menudo son fotos o filmaciones con componente erótico o sexual que se han realizado con consentimiento de la mujer en una situación de intimidad y de confidencialidad implícita o explícita. Por lo tanto, no hay duda: el responsable es siempre el individuo que comparte la foto o el vídeo, puesto que está traicionando la confianza de la pareja, expareja o amiga.

La utilización de aplicaciones de comunicación o de redes sociales se ha convertido en un tiempo récord, en la mejor arma por parte del agresor para controlar, insultar o amenazar su pareja. Hay que destacar que este tipo de violencia se ejerce sobre todo en las mujeres más jóvenes, pero no tenemos que olvidar que muchas de estas aplicaciones también las utilizan persones adultas.

Cómo en las otras categorías de violencia de género, también se hace imprescindible la denuncia de todos estos acosadores cibernéticos, además de penas más duras por estos agresores, la asistencia a las víctimas y la prevención mediante la implantación curricular de una educación afectivo-sexual y en tecnologías de la información y la comunicación. Sólo de este modo podremos conseguir vivir en una sociedad presencial y virtual libre de violencia hacia las mujeres.

Me quedo un rato pensando cuál es la finalidad de piar esta conclusión extraída de la Encuesta de Salud de Catalunya 2012. Los datos son categóricos al respecto, no hay duda, pero eso me hace pensar compulsivamente porque debería piar sin más.

¿Mi tuit hará que los actuales gobernantes se tomen más en serio la educación y la enseñanza en este país? ¿Mi tuit provocará que las personas que me siguen en Twitter se den cuenta de la relación entre educación y salud? ¿Mi tuit desencadenará alguna acción más allá de las redes sociales?

Tal vez estoy pidiendo demasiado a un tuit, así que no pulso el recuadro del pajarito, pero comienzo a pensar en las causas y busco más información sobre la asociación entre educación, salud y obesidad.

Pues resulta que me sorprendo cuando leo un artículo de Patricia Garrido, en el que afirma que los hábitos alimentarios y la predisposición a la obesidad depende más de los factores económicos que la educación nutricional. Es decir, que quizás está mucho más relacionada con la falta de recursos económicos que tiene una mujer con estudios primarios o sin estudios, que no con la falta de educación en sí. No es que una mujer con menos estudios no sepa cómo debe comer, sino que lo importante es el precio de los alimentos y los presupuestos que tenga para hacer la compra.

Y como a veces parece que todo pase a la vez, escucho en la radio una entrevista a José Ignacio Pérez Infante que fue director general de empleo años atrás y hoy es miembro fundador de ‘Economistas frente a la Crisis’ que comenta, a propósito de las conclusiones sobre brecha salarial entre hombres y mujeres del informe anual de la Comisión sobre la igualdad de género: “Es cierto que hay discriminación salarial, pero lo más importante es la discriminación ocupacional”.

Es decir, que las mujeres cobramos menos por el mismo trabajo y también tenemos menos oportunidades de tener un empleo a tiempo completo, y esto no sólo repercute en el momento actual sino también en el momento de nuestra jubilación.

Porque en relación a la jubilación, encuentro un estudio publicado este mes de abril: “Impacto de las pensiones en la mujer. Jubilación y calidad de vida”, elaborado por IESE y CaixaVida y en el que los datos afirman que a partir de la jubilación el riesgo de pobreza de las mujeres es un 12% superior que el de los hombres.

Muchos datos, demasiados para un tuit... y todo ello mucho más complicado... Y lo que más me angustia: ¿se está haciendo algo efectivo desde los diferentes estamentos políticos y sociales para solucionarlo?

La piulada continúa dando vueltas por mi cerebro, mientras termino este artículo, pero el sabor es aún más amargo al leer “según el ritmo actual de progresión, se necesitarán casi 30 años para lograr el objetivo de tasa de empleo femenino de la UE del 75%, 70 años para hacer realidad la igualdad salarial y 20 años para conseguir la paridad en los parlamentos nacionales”, y pienso que quizás no lo veré...

Artículo publicado en Dones en xarxa

Em quedo una estona pensant quina és la finalitat de piular aquesta conclusió extreta de l’Enquesta de Salut de Catalunya 2012. Les dades són categòriques al respecte, no hi ha dubte, però això em fa rumiar compulsivament perquè hauria de piular-la sense més.

La meva piulada farà que els actuals governants es prenguin més seriosament l’educació i l’ensenyament en aquest país? La meva piulada provocarà que les persones que em segueixen a Twitter s’adonin de la relació entre educació i salut? La meva piulada desencadenarà alguna acció més enllà de les xarxes socials?

Potser estic demanant massa a un tuit, així que no pitjo el requadre de l’ocellet, però començo a pensar en les causes i busco més informació sobre l’associació entre educació, salut i obesitat.

Doncs resulta que em sorprenc quan llegeixo un article de Patricia Garrido, en el qual afirma que els hàbits alimentaris i la predisposició a l’obesitat depèn més dels factors econòmics que de l’educació nutricional. És a dir, que potser està molt més relacionada la manca de recursos econòmics que té una dona amb estudis primaris o sense estudis, que no la manca d’educació en sí. No és que una dona amb menys estudis no sàpiga com ha de menjar, sinó que allò important és el preu dels aliments i els pressupost que tingui per a fer la compra.

I com de vegades sembla que tot passi alhora, escolto en la ràdio una entrevista a José Ignacio Pérez Infante que va ser director general d'ocupació anys enrere i avui és membre fundador de 'Economistas frente a la Crisis'' que comenta, a propòsit de les conclusions sobre bretxa salarial entre homes i dones de l'informe anual de la Comissió sobre la igualtat de gènere: “És cert que hi ha discriminació salarial, però el més important és la discriminació ocupacional”.

És a dir, que les dones cobrem menys per la mateixa feina i també tenim menys oportunitats de tenir una feina a temps complert, i això no només repercuteix en el moment actual sinó també en el moment de la nostra jubilació.

Perquè en relació a la jubilació, trobo un estudi publicat aquest mes d’abril: “Impacto de las pensiones en la mujer. Jubilación y calidad de vida”, elaborat per IESE i CaixaVida, i en el qual les dades afirmen que a partir de la jubilació el risc de pobresa de les dones és un 12% superior que el dels homes.

Moltes dades, massa per una piulada... i tot plegat molt més complicat... I el que més m’angoixa: s’està fent res efectiu des dels diferents estaments polítics i socials per solucionar-ho?

La piulada continua donant voltes pel meu cervell, mentre acabo aquest article, però el regust és encara més amarg en llegir “segons el ritme actual de progressió, es necessitaran gairebé 30 anys per aconseguir l'objectiu de taxa d'ocupació femenina de la UE del 75 %, 70 anys per fer realitat la igualtat salarial i 20 anys per aconseguir la paritat als parlaments nacionals”, i penso que potser no ho veuré…

Article publicat a Dones en xarxa

Pero llevo una semana con unas cuantas bofetadas de realidad que me están dejando más K.O. que el catarro que arrastro desde hace días: el análisis sobre la situación de discriminación que vive la mujer en el mercado de trabajo en Catalunya realizada por la UGT, las cifras de la macroencuesta realizada en toda la Unión Europea sobre violencia contra las mujeres realizada por la FRA[1] y los datos de la feminización de la pobreza de Ayuda en Acción en la presentación de su campaña #MujeresInvisibles.

Lo único positivo que puede extraerse de todos estos estudios es que fundamentan con datos, y por lo tanto de manera objetiva, lo que muchas mujeres feministas venimos reivindicando desde hace décadas: el silencio ante la violencia de género, la discriminación salarial, la penalización de la maternidad, que la pobreza tiene rostro de mujer,… Y además estos diferentes estudios que apuntan a zonas de diferentes extensiones, ponen al final de manifiesto que estas desigualdades se producen en todo el mundo porque, en pleno siglo XXI, no existe ningún país en el que mujeres y hombres disfruten de los mismos derechos y oportunidades.

Todo lo demás es negativo, aunque el primer paso para solucionar cualquier problema es aceptar la realidad. Espero que estos estudios no acaben formando parte de la pila de documentos de la mesa o de alguna carpeta perdida del ordenador de trabajo de muchos mandatarios y alguna mandataria, y se invierta en solucionar los problemas de la mitad de la población.

Y pensar que en esta ocasión quería darle un aire optimista a mi artículo…, pero no ha podido ser porque la realidad es tozuda y no deja ni un momento de respiro en la lucha contra la desigualdad entre mujeres y hombres a nivel local y también global.

Articulo publicado en Dones en xarxa

[1] European Union Agency for Fundamental Rights

Però porto una setmana amb unes quantes bufetades de realitat que m'estan deixant més KO que el refredat que arrossego des de fa dies: l'anàlisi sobre la situació de discriminació que viu la dona en el mercat de treball a Catalunya realitzada per la UGT, les xifres de la macroenquesta realitzada a tota la Unió Europea sobre violència contra les dones, per la FRA(1) i les dades de la feminització de la pobresa d'Ajuda en Acció a la presentació de la seva campanya #MujeresInvisibles #Donesinvisibles.

L'única cosa positiva que es pot extreure de tots aquests estudis és que fonamenten amb dades, i per tant de manera objectiva, el que moltes dones feministes venim reivindicant des de fa dècades: el silenci davant la violència de gènere, la discriminació salarial, la penalització de la maternitat, que la pobresa té rostre de dona, ... I a més aquests diferents estudis que apunten a zones de diferents extensions, posen al final de manifest que aquestes desigualtats es produeixen a tot el món perquè, en ple segle XXI, no hi ha cap país en què dones i homes gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats.

Tota la resta és negatiu, encara que el primer pas per solucionar qualsevol problema és acceptar la realitat. Espero que aquests estudis no acabin formant part de la pila de documents de la taula o d'alguna carpeta perduda l'ordinador de treball de molts mandataris i d’alguna mandatària, i s'inverteixi en solucionar els problemes de la meitat de la població .

I pensar que en aquesta ocasió volia donar-li un aire optimista al meu article ... , però no ha pogut ser perquè la realitat és tossuda i no deixa ni un moment de respir en la lluita contra la desigualtat entre dones i homes a nivell local i també global.

(1) European Union Agency for Fundamental Rights

Article publicat a Dones en xarxa

I va ser el que fa uns dies va acudir amb un article que es va repetir en molts mitjans amb un títol semblant al següent: “Les dones amb més poder adquisitiu tenen millor sexe”. Cal reconèixer que crida l' atenció i que té un punt gairebé frívol que provoca una primera reacció superficial del tipus “a més de tenir més diners, s'ho passen millor”. Però l'interessant era trobar l'article original i llegir detingudament els encreuaments de variables que va realitzar i va interpretar l'equip de l'Agència de Salut Pública de Barcelona a partir dels resultats de la primera Enquesta Nacional de Salut Sexual realitzada el 2009 pel CIS.

La satisfacció sexual pot tenir un aspecte subjectiu rellevant, però si marca una pauta tenint en compte el gènere i la posició socioeconòmica, potser ens està donant algunes pistes del que passa en realitat i sobre les que es necessitarien estudis més concrets.

A la satisfacció sexual s'inclouen aspectes com la seguretat davant infeccions de transmissió sexual i embarassos no desitjats, la informació sobre les pròpies necessitats sexuals i de la parella, estratègies i recursos per fer front a malalties o disfuncions relacionades amb la sexualitat, i identificar relacions abusives sexuals i de parella i poder-los fer front. Les dades de l' estudi confirmen que les dones de menys posició socioeconòmica són més vulnerables a les relacions sexuals abusives, fan un menor ús d'anticonceptius fiables i tenen menys informació sobre els organismes o entitats on dirigir davant qualsevol dificultat relacionada amb la seva sexualitat. Per tant, tenen una vida sexual més deficient i també una pitjor salut en general.

Estic convençuda que si es repliqués aquesta anàlisi amb dades d'aquest últim any, la salut sexual de dones, i també la dels homes, hauria empitjorat, ja que s'ha incrementat el nombre de persones en situació de vulnerabilitat a causa de l' augment de l'atur ia les retallades en salut, educació i protecció social. Disminuir les partides en els programes d'ajuda a les víctimes i de prevenció de violència de gènere, en les campanyes per l'ús del preservatiu i aprovar lleis que limitin el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, provocarà a la curta ia la llarga, una pitjor salut de la població en general i de les més vulnerables en particular.

Sorprèn que davant dades tan objectius, les administracions públiques no actuïn... O potser és certa la percepció majoritària dels espanyols que s'està legislant per afavorir els més poderosos, com indica l'informe Oxfam que l'ONG va presentar aquesta setmana a Davos ...

Y fue lo que hace unos días me ocurrió con un artículo que se repitió en muchos medios con un título parecido al siguiente: “Las mujeres con mas poder adquisitivo tienen mejor sexo”. Hay que reconocer que llama la atención y que tiene un punto casi frívolo que provoca una primera reacción superficial del tipo “además de tener más dinero, se lo pasan mejor”. Pero lo interesante era encontrar el artículo original[1] y leer detenidamente los cruces de variables que realizó e interpretó el equipo de la Agencia de Salud Pública de Barcelona a partir de los resultados de la primera Encuesta Nacional de Salud Sexual realizada en 2009 por el CIS.

La satisfacción sexual puede tener un aspecto subjetivo relevante, pero si marca una pauta teniendo en cuenta el género y la posición socioeconómica, quizás nos está dando algunas pistas de lo que pasa en realidad y sobre las que se necesitarían estudios más concretos.

En la satisfacción sexual se incluyen aspectos como la seguridad ante infecciones de transmisión sexual y embarazos no deseados, la información sobre las propias necesidades sexuales y de la pareja, estrategias y recursos para hacer frente a enfermedades o disfunciones relacionadas con la sexualidad, e identificar relaciones abusivas sexuales y de pareja y poderles hacer frente. Los datos del estudio confirman que las mujeres de menor posición socioeconómica son más vulnerables a las relaciones sexuales abusivas, hacen un menor uso de anticonceptivos fiables y tienen menos información sobre los organismos o entidades donde dirigirse ante cualquier dificultad relacionada con su sexualidad. Por lo tanto, tienen una vida sexual más deficiente y también una peor salud en general.

Estoy convencida de que si se replicara este análisis con datos de este último año, la salud sexual de mujeres, y también la de los hombres, habría empeorado, ya que se ha incrementado el número de personas en situación de vulnerabilidad debido al aumento del paro y a los recortes en salud, educación y protección social. Disminuir las partidas en los programas de ayuda a las víctimas y de prevención de violencia de género, en las campañas por el uso del preservativo y aprobar leyes que limiten el derecho a decidir de las mujeres sobre su propio cuerpo, provocará a la corta y a la larga, una peor salud de la población en general y de las más vulnerables en particular.

Sorprende que ante datos tan objetivos, las administraciones públicas no actúen… O quizás es cierta la percepción mayoritaria de los españoles de que se está legislando para favorecer a los más poderosos, como indica el informe Oxfam que la ONG presentó esta semana en Davos…

[1] Ruíz-Muñoz, D. et al. Sexual health and socioeconomic-related factors in Spain. Annals of Epidemiology - October 2013 (Vol. 23, Issue 10, Pages 620-628, DOI: 10.1016/j.annepidem.2013.07.005)

Article publicat a Dones en xarxa

De esto hace justo 37 años, y la anécdota puede causar una cierta incredulidad e incluso una media sonrisa, pero ¿cuál es el estado de la educación sexual en nuestro país en pleno siglo XXI? Pues, desgraciadamente, y siendo del todo realista, no mucho mejor.

A pesar del esfuerzo de algunos maestros, educadores y otros profesionales, en Catalunya no hemos conseguido implementar un programa oficial de educación sexual y afectiva en los centros educativos en todos estos años de democracia, y esto tiene sus consecuencias en la corta y también a la larga. De hecho, cuando a muchas personas adultas se les pregunta cuál es la educación sexual recibida, la mayoría comentan que poca, y a menudo obtenida de manera troceada e informal.

El concepto de sexualidad es ignorado o parece que todavía da miedo, no sólo a los responsables de las políticas educativas sino también a los de políticas sanitarias, ya que en la Encuesta de Salud de Cataluña no hay ninguna pregunta sobre la salud sexual de los catalanes y catalanas.

Parece increíble que en 2013 todavía haya que aclarar que la educación sexual debe incluir algo más que la información sobre cómo se coloca un preservativo: es preparar y dar competencia a niños, niñas y jóvenes a través de información, habilidades y valores positivos para que comprendan, disfruten de su sexualidad y de sus relaciones de manera segura y satisfactoria, responsabilizándose de su propia salud sexual y bienestar y la de otras personas. Y añadiendo, porque es fundamental en este mundo globalizado , que la educación sexual debe basarse en los derechos humanos internacionalmente aceptados.

Muchos de los problemas que actualmente tenemos respecto a disfunciones sexuales, embarazos no deseados, infecciones de transmisión sexual, conflictos de pareja, violencia de género... se podrían prevenir o minimizar con una educación sexual con rigor científico, actitudes democráticas y fomento del respeto y la responsabilidad individual y colectiva. E incluso ir más allá, añadiendo, como manifiestan organismos internacionales que “todos los niños, niñas y jóvenes tienen derecho a acceder a una educación sexual adecuada a su edad”.

Sembla increïble que al 2013 encara s’hagi d’aclarir que l’educació sexual ha d’incloure quelcom més que la informació sobre com es col·loca un preservatiu: és preparar i donar competència infants i joves a través d'informació, habilitats i valors positius perquè comprenguin, gaudeixin de la seva sexualitat responsabilitzant-se'n

L’any 1976, en plena transició política, una mestra gironina va ser acomiadada d’una escola per “incitació a la llibertat sexual dels nens” i només per haver ensenyat el llibre “¿De dónde venimos?” de Peter Mayle al seu alumnat. Tot i que va comptar amb informes a favor del sexòleg Frederic Boix i també del teòleg Pere Torras, sobre la necessitat de l’educació sexual en infants basada en la veritat objectiva, el Tribunal Central de Treball, amb seu a Madrid, revocà la sentència de Magistratura de Girona i va qualificar de procedent l’acomiadament.

D’això fa just 37 anys, i l’anècdota pot causar una certa incredulitat i fins i tot un mig somriure, però quin és l’estat de l’educació sexual en el nostre país en ple segle XXI? Doncs, malauradament, i sent del tot realista, no gaire millor.

Malgrat l’esforç d’alguns mestres, educadors i altres professionals, a Catalunya no hem aconseguit implementar un programa oficial d’educació sexual i afectiva als centres educatius en tots aquests anys de democràcia, i això té les seves conseqüències a la curta i també a la llarga. De fet, quan a moltes persones adultes se’ls hi pregunta quina és l’educació sexual rebuda, la majoria comenten que poca, i sovint obtinguda de manera trossejada i informal.

El concepte sexualitat és ignorat o sembla que encara fa por, no tan sols als responsables de les polítiques educatives sinó també als de polítiques sanitàries, ja que en l’Enquesta de Salut de Catalunya no hi ha cap pregunta sobre la salut sexual dels catalans i catalanes.

Sembla increïble que al 2013 encara s’hagi d’aclarir que l’educació sexual ha d’incloure quelcom més que la informació sobre com es col·loca un preservatiu: és preparar i donar competència a nens, nenes i joves a través d'informació, habilitats i valors positius perquè comprenguin, gaudeixin de la seva sexualitat i de les seves relacions de manera segura i satisfactòria, responsabilitzant-se de la seva pròpia salut sexual i benestar i la d'altres persones. I afegint, perquè és cabdal en aquest món globalitzat, que l'educació sexual ha de basar-se en els drets humans internacionalment acceptats.

Molts dels problemes que actualment tenim respecte a disfuncions sexuals, embarassos no desitjats, infeccions de transmissió sexual, conflictes de parella, violència de gènere... es podrien prevenir o minimitzar amb una educació sexual amb rigor científic, actituds democràtiques i foment del respecte i la responsabilitat individual i col·lectiva. I fins i tot anar més enllà, afegint, com manifesten organismes internacionals que “tots els nens, nenes i joves tenen dret a accedir a una educació sexual adequada a la seva edat”.