“Aquest és un llegat d’aquesta generació de valencians als valencians del futur”. Les paraules van ser èpiques i triades per l’expresident valencià Francisco Camps. Era el 2008 i eixia en televisió envoltat de glamur, passes VIP, pilots, enginyers, el magnat Bernie Ecclestone, un macroconcert de Gloria Estefan i camions que transportaven cotxes de carreres al circuit urbà de Fórmula 1 de València, un esforç personal i del PP que seria a “cost zero”.

El llegat per als valencians del futur ha sigut diferent del que va dibuixar Camps: almenys 300 milions d’euros públics invertits en un viacrucis i una parcel·la abandonada on, entre el 2008 i el 2012, rugien els motors i hui malviuen prop d’un miler de persones sense aigua, electricitat ni gestió de residus. Tan greu és la situació i la incompareixença dels serveis públics municipals que el Síndic de Greuges, el defensor del poble valencià, ha obert una investigació.

“Els qui viuen ací ens demanen pales o poals per a netejar aquestes parcel·les perquè ací no ve ningú”, explica Ramón Pérez, veí del barri de Patraix i activista de València És Refugi, l’ONG que porta aigua a l’assentament de xaboles més gran i desconegut de la ciutat de moda per al turisme.

El 2022 van començar a proliferar casetes. Amb els desnonaments de persones sense llar a l’antic llit del riu —una de les exigències de Vox, que cogoverna amb el PP a la ciutat—, s’han multiplicat les construccions perquè ací, de moment, no els fan fora.

Les corbes que prenien les escuderies són hui cantonades de xaboles, cadires abandonades i portes velles lligades a reixes. “Només he vist una vegada la policia per ací. Ens van parar perquè pensaven que anàvem a tirar runa, que és una altra de les coses per a les quals s’utilitza el circuit. Els vam mostrar el maleter del cotxe i els vam convidar a ajudar aquesta gent, però no he tornat a veure ningú per ací”, explica Ramón després de portar botelles d’aigua el dia previ a una alerta roja per calor de la qual s’han desentés les autoritats locals. El poblat viu ocult i s’autoabasteix fora del sistema, a un carrer del món funcional.

Una parcel·la privilegiada

El traçat que va idear el PP valencià està en una de les zones més cotitzades hui de la ciutat: entre el port esportiu, la platja de la Malva-rosa i confrontant amb la Ciutat de les Arts i les Ciències. En aquest barri, el Grau —que era una zona degradada fa diverses dècades i on els lloguers estan hui en 1.400 euros—, es multipliquen cada any els apartaments turístics, al mateix ritme que les barraques improvisades amb fustes, reixes i plàstics en les quals viuen persones sahrauís, espanyoles, marroquines, algerianes o poloneses. Algunes tenen problemes de salut importants, com amputacions o necessitat de diàlisi.

L’Ajuntament de València acaba d’aprovar que es construïsca damunt del circuit un barri nou: 3.200 habitatges —708 amb protecció pública—, zones verdes i una torre de 42 pisos. Ho farà el fons d’inversió Atitlán, propietat de Roberto Centeno, gendre del propietari de Mercadona, i d’Aritza Rodero. Els informes immobiliaris situen aquest desenvolupament del Grau com un dels més cotitzats de la ciutat. Serà qüestió de temps que siguen desallotjats els actuals habitants, que han ressignificat, amb la seua supervivència als marges, la idea més costosa i ruïnosa de l’època de la corrupció valenciana del PP.

Però el forat de la Fórmula 1 continua sagnant i aquest nou i privilegiat urbanisme va vinculat a un deute arrossegat. Queden per pagar 42 milions d’euros a la Generalitat per les obres d’asfaltatge i canalitzacions que va fer en el seu dia per al traçat, uns diners pendents que l’Ajuntament de València no repercutirà íntegrament als constructors. Els valencians, a través de cessions de sòl, hauran d’abonar la meitat d’aquest deute antic, segons un acord recent entre l’Ajuntament i la Generalitat, tots dos governats pel PP, com a cirera final d’una fallida i un malbaratament de recursos públics.

Tot i que s’ha admés en informes i instruccions judicials que l’operació va ser lesiva per a les arques públiques —el traçat on ara hi ha barraques va costar 98,6 milions d’euros, més 111 milions en concepte de cànon a Ecclestone, altres 26 milions pels drets televisius o els 44 milions de deute de l’empresa Valmor que va assumir la Generalitat—, els processos judicials oberts pels elevats sobrecostos han acabat sense responsabilitats per a ningú. Camps també ha resultat absolt d’aquest i d’altres casos judicials.

Per a eixir del circuit cap a una de les zones que més ràpid s’estan gentrificant només cal caminar un minut. El temps que es tarda a travessar un parell de pistes on Ferrari derrapava i que hui estan decorades amb runa i flors silvestres que creixen als vorals, allà on ningú no entra i ningú no mira, mentre els turistes es banyen i mengen paella a pocs metres de distància. Enguany es va instal·lar al costat l’extraordinari Circ del Sol, que va aparcar oportunament els seus enormes camions davant de la vista del poblat.

Mentre al barri dels “sense nom” es preparen per a la calor amb teles i aigua, passen autocars carregats d’estrangers que van de la platja al centre i una família d’italians ix amb díptics a la mà d’unes naus industrials rehabilitades com a centre cultural. A l’altre costat del carrer, sense lavabos, ni endolls, ni aixetes, fan la seua vida més de mil persones, segons els càlculs de l’ONG València És Refugi.

Prenen te recolzats sobre catifes i a 40 graus. “Es diu que cal prendre tres gots”, expliquen alguns homes sahrauís que ofereixen aquest ritual d’acolliment als nouvinguts. Azman entra a la barraca, que està moblada i té diverses habitacions, i es descalça. Explica amb timidesa que ell ja havia estat abans a Espanya. Va ser un dels xiquets sahrauís acollits per famílies espanyoles: “Vaig estar a Toledo amb set anys”. Va pulcrament vestit i endreçat: “No tinc on anar, per això visc ací. Anem al cementeri a agafar aigua i ens dutxem ací”, explica aquest jove de 32 anys, sense família, considerat apàtrida, com tots els sahrauís, i, per tant, amb dificultats per a entrar en el procés de regularització del Govern, que no ha donat cap prioritat a la seua antiga colònia espanyola, però ha desempolsegat una llei de nacionalitat a la qual es poden acollir i que va ser aprovada al juliol.

Moha té 45 anys, té residència legal i viu de manera intermitent al circuit. Es va formar com a infermer al Sàhara i va ser cap d’Infermeria a l’hospital de Rabuni. A València, ha treballat diversos mesos als magatzems d’El Corte Inglés, un període que ha aprofitat per a llogar una habitació “i poder viure un temps una mica més còmode”. En un català perfecte i culte, explica que ha d’enviar uns 50 euros setmanals a la seua dona, sa mare i les seues dues filles perquè puguen menjar als campaments de Tinduf, sobretot des de la retallada de les ajudes públiques a aquestes poblacions.

“Quan puc treballar, llogue una habitació, però no és fàcil perquè és només per un parell de mesos i les habitacions estan a 400 euros”. Quan no hi ha sort, torna a viure “al circuit”. Els seus companys de faena no saben que sa casa és una xabola —“per a què respondre si ningú no pregunta?”—. Abans d’anar a treballar, arreplega garrafes d’aigua, es dutxa, carrega el mòbil amb unes bateries solars i ix cap al seu lloc de treball.

Més enllà d’aquests habitatges del “sector sahrauí” hi ha “els marroquins”, “els espanyols” i “els algerians”. El circuit i les seues corbes estan repartits per nacionalitats: “ningú es fica amb ningú”. Per a Ana Isabel Martínez, el cor de València És Refugi, són sectors “A, B o C” als quals van repartint aigua. Explica, mentre entren i ixen bicicletes i patinets carregats de trastos, que acaba de presentar un escrit judicial perquè, quan hi haja un desallotjament, es duga a terme respectant els drets humans i s’assegure l’atenció a les persones malaltes o a les famílies que ho necessiten. L’Ajuntament de València no ha contestat a les preguntes d’elDiario.es sobre el cens, l’atenció a aquestes persones ni els plans de desallotjament de l’antic circuit.

“Per a lluitar per la teua terra has d’estar orgullosa d’ella, i que estiga passant això als nostres carrers i que la gent tinga aquesta facilitat per a mirar cap a un altre costat... a mi em costa conviure-hi. Això és una salvatjada”, diu Ana Isabel, que acaba d’organitzar una actuació de Pallasos en Rebeldia per a visibilitzar el problema.

Cau la vesprada en el que va ser el somni més ruïnós d’una societat que ja ha oblidat fins i tot on són les pistes, encara que continua pagant-les. Moha pensa si tornar a Tinduf i eixir d’un cercle viciós que no li permet millorar: “Se me’n va la vida sobrevivint”. Es pregunta “si no és millor tindre menys diners però gastar-los amb la gent que estimes, en lloc d’estar ací sol”. Mohamed, l’infermer de Tinduf que parla tres idiomes, té papers i no beu ni fuma, és ací “un apàtrida, un immigrant que es diu Mohamed i que només per això segur que és perillós o es droga”, reflexiona. Un grup de persones d’uns quaranta anys passa per davant del circuit i mira un instant amb curiositat cap a les tendes i les xaboles mentre continua el seu camí corrent cap a la Malva-rosa.

“Este es un legado de esta generación de valencianos a los valencianos del futuro”. Las palabras fueron épicas y elegidas por el expresident valenciano Francisco Camps. Era 2008 y salía en la televisión rodeado de glamour, pases VIP, pilotos, ingenieros, el magnate Bernie Ecclestone, un macroconcierto de Gloria Stefan y camiones que transportaban coches de carreras en el circuito urbano de Fórmula 1 en Valéncia, un empeño personal y del PP que iba a ser a “coste cero”.

El legado para los valencianos del futuro ha sido distinto al que dibujó Camps: al menos 300 millones de euros públicos invertidos en un fiasco y una parcela abandonada donde, entre 2008 y 2012, rugían los motores y hoy malviven cerca de un millar de personas sin agua, electricidad o gestión de residuos. Tan grave es la situación y la incomparecencia de los servicios públicos municipales que el Síndic de Greuges (Defensor del Pueblo valenciano) ha abierto una investigación.

“Los que viven aquí nos piden palas o cubos para limpiar estas parcelas porque aquí no viene nadie”, cuenta Ramón Pérez, vecino del barrio de Patraix y activista en València És Refugi, la ONG que lleva agua al asentamiento chabolista más grande y desconocido en la ciudad de moda para el turismo.

En 2022 empezaron a proliferar casetas. Con los desalojos de personas sin hogar en el antiguo cauce del río –una de las exigencias de Vox, que cogobierna con el PP en la ciudad–, se han multiplicado las construcciones porque aquí, de momento, no los echan.

Las curvas que tomaban las escuderías son hoy esquinas de chabolas, sillas abandonadas, puertas viejas atadas a rejas. “Solo he visto una vez a la policía por aquí. Nos pararon porque pensaban que íbamos a tirar escombros, que es otra de las cosas para las que se usa el circuito. Les mostramos el maletero del coche y les invitamos a ayudar a esta gente, pero no he vuelto a ver a nadie por aquí”, cuenta Ramón después de traer botellas de agua en el día previo a una alerta roja de calor de la que se han desentendido las autoridades locales. El poblado vive oculto y se autoabastece fuera del sistema, a una calle del mundo funcional.

Una parcela privilegiada

El trazado que ideó el PP valenciano está en una de las zonas más cotizadas hoy de la ciudad: entre el puerto deportivo, la playa de la Malvarrosa y colindante con la Ciudad de las Artes y las Ciencias. En ese barrio, el Grao –que era una zona degradada hace varias décadas y donde los alquileres están hoy a 1.400 euros–, se multiplican cada año los apartamentos turísticos, al mismo ritmo que lo hacen las chabolas improvisadas con maderas, rejas y plásticos en las que viven personas saharauis, españolas, marroquíes, argelinas o polacas. Algunas de ellas tienen problemas de salud importantes, como amputaciones o necesidad de diálisis.

El Ayuntamiento de València acaba de aprobar que se construya encima del circuito un nuevo barrio: 3.200 viviendas –708 con protección pública–, zonas verdes y una torre de 42 pisos. Lo hará el fondo de inversión Atitlán, propiedad de Roberto Centeno, yerno del dueño de Mercadona, y de Aritza Rodero. Los informes inmobiliarios sitúan este desarrollo del Grao como uno de los más cotizados de la ciudad. Será cuestión de tiempo que se desaloje a los actuales habitantes, que han resignificado con su supervivencia en los márgenes la idea más costosa y ruinosa de la época de la corrupción valenciana del PP.

Pero el agujero de la Fórmula 1 sigue sangrando y esa nueva y privilegiada urbanización va vinculada a una deuda arrastrada. Quedan por pagar 42 millones de euros a la Generalitat por las obras de asfaltado y canalizaciones que hizo en su día para el trazado, un dinero pendiente que el Ayuntamiento de València no va a repercutir íntegramente a los constructores. Los valencianos, a través de cesiones de suelo, tendrán que abonar la mitad de esa deuda antigua, según un reciente acuerdo entre Ayuntamiento y Generalitat (ambos del PP), como guinda final a una quiebra y desperdicio de recursos públicos.

Aunque se ha admitido en informes e instrucciones judiciales que la operación fue lesiva para las arcas públicas–el trazado donde ahora hay chabolas costó 98,6 millones de euros, más 111 millones en concepto de canon a Ecclestone, otros 26 por los derechos televisivos o los 44 millones de deuda de la empresa Valmor que asumió la Generalitat– los procesos judiciales abiertos por los elevados sobrecostes han acabado sin responsabilidad de nadie. También Camps ha resultado absuelto de este y otros casos judiciales.

Para salir del circuito hacia una de las zonas que más rápido se están gentrificando basta con caminar un minuto. Lo que se tarda en cruzar un par de pistas donde Ferrari derrapaba y que hoy están decoradas con escombros y flores silvestres que crecen en los arcenes, allí donde nadie entra y nadie mira, mientras los turistas se bañan y toman paella a unos metros de distancia. Este año se instaló al lado el extraordinario Circo del Sol, que aparcó oportunamente sus enormes camiones frente a la vista del poblado.

Mientras en el barrio de los 'sin nombre' se preparan para el calor con telas y agua, pasan autobuses cargados de extranjeros que van de la playa al centro y una familia de italianos sale con dípticos en la mano de unas naves industriales rehabilitadas en centro cultural. Al otro lado de la calle, sin inodoros, ni enchufes, ni grifos, hacen su vida más de mil personas, según los cálculos de la ONG València És Refugi.

Toman té recostados en alfombras y a 40 grados. “Se dice que hay que tomar tres vasos”, cuentan algunos hombres saharauis que ofrecen este ritual de acogimiento a los recién llegados. Azman entra a la chabola, que está amueblada y tiene varias habitaciones, y se descalza. Cuenta con timidez que él estuvo antes en España. Fue uno de los niños saharauis acogidos por familias españolas: “Estuve en Toledo con siete años”. Va pulcramente vestido y aseado: “No tengo adonde ir, por eso vivo aquí. Vamos al cementerio a coger agua y nos duchamos aquí”, cuenta este joven de 32 años, sin familia, considerado apátrida, como todos los saharauis, y, por tanto, con dificultades para entrar en la regularización del Gobierno, que no ha dado ninguna prioridad a su antigua colonia española, pero ha desempolvado una ley de nacionalidad a la que puedan acogerse y que fue aprobada en julio.

Moha tiene 45 años, tiene residencia legal y vive de manera intermitente en el circuito. Se formó como enfermero en el Sáhara y fue jefe de Enfermería en el hospital de Rabuni. En València, ha trabajado varios meses en almacenes de El Corte Inglés, momento que ha aprovechado para alquilar una habitación “y poder vivir un tiempo un poco más cómodo”. En un perfecto y culto español, cuenta que debe mandar unos 50 euros semanales a su mujer, madre y dos hijas para que puedan comer en los campamentos de Tinduf, sobre todo desde el recorte de las ayudas públicas a esas poblaciones.

“Cuando puedo trabajar, alquilo, pero no es fácil porque es para un par de meses y las habitaciones están a 400 euros”. Cuando no hay suerte, vuelve a vivir “al circuito”. Sus compañeros de trabajo no saben que su casa es una chabola –“para qué responder si nadie pregunta”–. Antes de ir a trabajar recoge garrafas de agua, se ducha, carga el móvil con unas baterías solares y sale a su puesto de trabajo.

Más allá de estas viviendas del “sector saharaui” están “los marroquíes”, “los españoles”, “los argelinos”. El circuito y sus curvas están repartidas por nacionalidades, “nadie se mete con nadie”. Para Ana Isabel Martínez, el corazón de Valencia És Refugi, son sectores “A, B o C” a los que van repartiendo agua. Cuenta, mientras entran y salen bicicletas y patinetes cargados de trastos, que acaba de presentar un escrito judicial para que, cuando haya desalojo, se lleve a cabo respetando los derechos humanos y se asegure la atención a las personas enfermas o familias que lo necesiten. El Ayuntamiento de València no ha contestado a las preguntas de elDiario.es sobre el censo, la atención a estas personas ni los planes de desalojo en el antiguo circuito.

“Para luchar por tu tierra tienes que estar orgullosa de ella, y que esté pasando esto en nuestras calles y que la gente tenga esa facilidad para mirar a otro lado... a mí me cuesta de convivir. Esto es una salvajada”, dice Ana Isabel, que acaba de organizar una actuación de 'Pallasos en Rebeldia' para visibilizar el problema.

Cae la tarde en el que fue el sueño más ruinoso de una sociedad que ya ha olvidado incluso donde están las pistas aunque sigue pagando por ellas. Moha piensa si volver a Tinduf y salir de un círculo vicioso que no le permite mejorar: “Se me va la vida sobreviviendo”. Se pregunta “si no es mejor tener menos dinero, pero gastarlo con la gente a la que quieres, en lugar de estar aquí solo”. Mohamed, el enfermero de Tinduf que habla tres idiomas, tiene papeles y no bebe ni fuma, es aquí “un apátrida, un inmigrante que se llama Mohamed y que solo por eso seguro que es peligroso o se droga”, reflexiona. Un grupo de cuarentones pasan por delante del circuito y miran un instante con curiosidad hacia las tiendas y chabolas mientras siguen su camino haciendo jogging hacia la Malvarrosa.

Los apoyos políticos, sociales y legales al macrovertedero de Zarra van cayendo según pasan las semanas y hacen cada vez más inviable su construcción. Además, la contestación ciudadana es cada vez mayor, como quedó patente en la última concentración de la plataforma opositora al proyecto, que reunió a cientos de personas en el municipio del Valle de Ayora.

El exalcalde Juan José Rubio —del partido local AEPZ— impulsó la obra junto a la empresa privada Treco Gestión de Residuos en 2017, pero la actual corporación, liderada por el socialista Raúl Martínez, rechaza su construcción y deja el proyecto herido de muerte. Juan José Rubio argumentó en su día, según el acta del Ayuntamiento a la que ha tenido acceso elDiario.es, que los terrenos sobre los que se construiría la planta de residuos estaban “echados a perder” y que podría “reportar beneficios importantes al municipio”. “Se prevé la creación de unos treinta puestos de trabajo. Salvo el personal técnico, se va a procurar que se contrate a personal de Zarra. Se prevé la revisión del Convenio cada cinco años”, refleja el acta del pleno que aprobó el convenio.

El actual alcalde explica que, en el pleno extraordinario celebrado el pasado 9 de julio de 2026, el equipo de gobierno fijó claramente su posición respecto al proyecto: “Zarra rechaza la implantación del vertedero en los términos planteados, un posicionamiento que ya ha sido trasladado por los cauces institucionales correspondientes”, en referencia a la Conselleria de Medio Ambiente, que es la que está elaborando el informe de impacto ambiental. Fuentes de la conselleria explicaron a este periódico que, con la oposición del consistorio, era muy difícil que prosperara el proyecto. De hecho, el PP de la Comunitat Valenciana, que sostiene al Gobierno de Pérez Llorca, se pronunció esta misma semana contra el macrovertedero.

Raúl Martínez recuerda que el actual concejal Juan Carlos Escudero formaba parte de aquel ejecutivo local en 2017, como representante de AEPZ (Agrupación de Electores por Zarra), formación que actualmente corresponde a JPZ (Juntos por Zarra), de la que hoy es portavoz en la oposición. “Cabe destacar que en 2017 ninguno de los miembros del equipo de gobierno que hoy gestiona el municipio formaba parte de aquella corporación municipal que rubricó la aprobación de dicho convenio. Por tanto, mientras el gobierno municipal se ha encontrado con un procedimiento iniciado años atrás, quien hoy ejerce la oposición sí estuvo presente en la decisión que dio origen al expediente”, denuncia el alcalde.

Para el socialista Raúl Martínez, resulta “llamativo” que quien en 2017 participó en la aprobación de un convenio favorable a la instalación de este vertedero “pretenda ahora trasladar la responsabilidad al gobierno municipal, cuando los hechos demuestran que esta corporación ha tenido que afrontar un procedimiento iniciado con anterioridad y ha actuado defendiendo los intereses de Zarra, rechazando el proyecto en los términos planteados”. “El equipo de gobierno ha asumido la responsabilidad de gestionar esta situación heredada, actuando desde el primer momento con transparencia y trasladando su oposición al proyecto al considerar que no responde al modelo de municipio que se quiere construir para Zarra”, añade.

Según ha podido saber elDiario.es de fuentes conocedoras del procedimiento, si el Ayuntamiento de Zarra no concede una nueva licencia de obras, porque la actual no estaría en vigor, la empresa no podría impulsar el macrovertedero. Esa licencia estaría desactualizada, según las mismas fuentes, y necesitaría ser refrendada una vez más por el pleno del Ayuntamiento de Zarra, que ahora está en contra del proyecto. Esto dejaría a la promotora sin una de las autorizaciones necesarias incluso en el improbable caso de que la Conselleria de Medio Ambiente aprobara la declaración de impacto ambiental.

La madrugada del 30 de octubre de 2024 en las comarcas valencianas que estaban sufriendo la dana fue terrorífica. Sobre las 19 horas del día 29 cayeron las comunicaciones y se hizo de noche. Se fue la luz en las calles y en las viviendas, cayó la cobertura telefónica y móvil y tampoco funcionaba la televisión. Solo la radio quedó como fuente de información para miles de personas que, entre las doce de la noche y las siete de la mañana, cuando empezó a romper el alba, quedaron totalmente aisladas del mundo. Con las calles cubiertas por dos y tres metros de agua, fue un sálvese quien pueda. Vecinos ayudando o acogiendo a otras personas que salvaron la vida de milagro. Familiares y amigos buscando a las primeras víctimas cuando la corriente del agua empezó a cesar, sobre las cuatro de la madrugada.

Sobre las 00.15 horas del día 30 de octubre, el presidente de la Generalitat, Carlos Mazón, se dirigió a los valencianos para anunciar la peor de las noticias. Ya se estaban confirmando las primeras muertes —aunque había habido información de fallecidos muchas horas antes— y pedía a todo el mundo permanecer en sus casas y buscar lugares elevados. Tras esta intervención en la televisión pública y unas últimas instrucciones en la reunión del Centro de Coordinación Operativa Integrada (Cecopi), se dio por cerrado el gabinete político hasta las seis de la mañana. Los equipos de salvamento y rescate siguieron con su trabajo y el jefe del Consell se marchó a su casa.

De esas horas de la madrugada apenas se sabe nada, porque el expresidente de la Generalitat solo tiene registradas comunicaciones hasta las 23.29, cuando mantuvo una llamada con el lehendakari, según la información que el propio Carlos Mazón aportó al juzgado de Catarroja, que investiga la muerte por homicidio imprudente de las 231 víctimas. Nada más se sabe de su actuación después y solo la certeza de que regresó a primera hora de la mañana del día 30 para presidir la reunión del Cecopi. Según declaró el chófer del expresidente de la Generalitat, llevó a Carlos Mazón a su casa entre las 00.00 y la 1 de la madrugada.

Al contrario que el presidente, a tenor de las llamadas realizadas de madrugada, la delegada del Gobierno en la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, sí continuó con su trabajo al frente de los operativos del Estado y coordinando con Emergencias de la Generalitat Valenciana, que seguía con las labores de rescate mientras la catástrofe se complicaba con cada hora que pasaba. Según las comunicaciones de Bernabé durante la madrugada del 30 de octubre de 2024 a las que ha tenido acceso elDiario.es, la responsable del Ejecutivo mantuvo casi 40 llamadas entrantes y salientes durante las ocho horas que transcurrieron desde la medianoche hasta las siete de la mañana, cuando empezó a salir el sol y se reanudó el Cecopi con los responsables políticos.

A las 00.10, no habían pasado ni diez minutos desde que la delegada del Gobierno había colgado con el teniente coronel de la Unidad Militar de Emergencias (UME) y con un responsable de Presidencia del Gobierno cuando Bernabé mantuvo una comunicación con el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska. Marlaska se incorporó al Cecopi el mismo día 30 de octubre.

A las 00.12 y a las 00.39, la delegada del Gobierno habló con la alcaldesa de València, María José Català. Aunque tres pedanías de la capital quedaron totalmente arrasadas por la dana y murieron 18 personas, en la mayor parte de la ciudad prácticamente no hubo lluvia ni daños. Fue desde el consistorio desde donde se preparó el primer dispositivo para acoger a los miles de personas que se habían quedado a la intemperie tras perder sus coches o quedar atrapadas en medio de calles y caminos.

A las 00.57 y a la 1.13, Bernabé llamó al presidente de la Confederación Hidrográfica del Júcar, Miguel Polo. A la 1.16 hizo lo mismo con la entonces consellera de Justicia y Emergencias, Salomé Pradas, con quien habló durante cinco minutos. A la 1.44, la delegada del Gobierno recibió una llamada de siete minutos de la directora general de Protección Civil del Gobierno, Virginia Barcones. Poco más de una hora y media después —el único respiro de toda la noche, si nos atenemos a las comunicaciones telefónicas—, la delegada del Gobierno volvió a hablar con la alcaldesa de València. Fueron unos dos minutos.

A las 3.51, fue el teniente coronel de la UME quien llamó a Bernabé. A esas horas, las aguas empezaban a calmarse en l'Horta Sud y los equipos de emergencias podían acceder a la zona cero de la catástrofe. A las 5.25, Bernabé habló con un teléfono que no aparece identificado en la relación de llamadas y, a las 5.29, intentó hablar sin éxito con la jueza de guardia de Torrent, que fue la primera magistrada que, sobre el terreno, comenzó el levantamiento de los cadáveres que ya iban apareciendo por decenas.

A las 5.30, Bernabé habló con José Miguel Basset, jefe provincial de Bomberos y uno de los técnicos más importantes de la emergencia. Tres minutos después, la delegada del Gobierno llamó a Salomé Pradas, con quien conversó durante un minuto. A las 5.35, Bernabé volvió a llamar a la jueza de guardia de Torrent y consiguió hablar con ella durante dos minutos. En la siguiente media hora, mantuvo varias conversaciones breves con Carlos Gajero, jefe superior del Cuerpo Nacional de Policía en Valencia.

A las 6.31 recibió la primera llamada de un periodista y, a las 6.46, habló con la secretaria general de la Delegación del Gobierno. Minutos después volvió a llamar a la jueza de guardia de Torrent, quien había montado su despacho en una gasolinera donde había vuelto la luz y donde ya llevaba varias horas con la identificación y el levantamiento de cadáveres. A las 7.12, la delegada del Gobierno habló con Arturo Prieto, general de la Guardia Civil, y a las 7.21 volvió a conversar con la jueza de Torrent. Hablaron durante cinco minutos.

A esas horas empezó a volver la luz en las zonas más devastadas por la dana y todo el mundo empezó a ser consciente de la magnitud de la tragedia. A partir de ese momento, ya se ha contado todo con luz y taquígrafos.

La matinada del 30 d’octubre del 2024 a les comarques valencianes que patien la dana va ser terrorífica. Al voltant de les 19.00 hores del dia 29 van caure les comunicacions i es va fer de nit. Se’n va anar la llum als carrers i als habitatges, va caure la cobertura telefònica i mòbil i tampoc funcionava la televisió. Només la ràdio va quedar com a font d’informació per a milers de persones que, entre les dotze de la nit i les set del matí, quan va començar a trencar l’alba, van quedar totalment aïllades del món. Amb els carrers coberts per dos i tres metres d’aigua, va ser un campe qui puga. Veïns ajudant o acollint altres persones que van salvar la vida de miracle. Familiars i amics buscant les primeres víctimes quan el corrent d’aigua va començar a minvar, al voltant de les quatre de la matinada.

Al voltant de les 00.15 hores del dia 30 d’octubre, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, es va dirigir als valencians per a anunciar la pitjor de les notícies. Ja s’estaven confirmant les primeres morts —encara que hi havia hagut informació de persones mortes moltes hores abans— i demanava a tothom estar a casa i buscar llocs elevats. Després d’aquesta intervenció en la televisió pública i d’unes últimes instruccions en la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), es va donar per tancat el gabinet polític fins a les sis del matí. Els equips de salvament i rescat van continuar amb la seua faena i el cap del Consell se’n va anar a casa.

D’aquestes hores de la matinada a penes se sap res, perquè l’expresident de la Generalitat només té registrades comunicacions fins a les 23.29 hores, quan va mantindre una telefonada amb el lehendakari, segons la informació que el mateix Carlos Mazón va aportar al jutjat de Catarroja, que investiga la mort per homicidi imprudent de les 231 víctimes. Res més se sap de la seua actuació posterior i només hi ha la certesa que va tornar a primera hora del matí del dia 30 per a presidir la reunió del Cecopi. Segons va declarar el xòfer de l’expresident de la Generalitat, va portar Carlos Mazón a casa entre les 00.00 i la 1.00 de la matinada.

A diferència del president, segons les telefonades fetes durant la matinada, la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, sí que va continuar amb la seua feina al capdavant dels operatius de l’Estat i coordinant-se amb Emergències de la Generalitat Valenciana, que continuava amb les tasques de rescat mentre la catàstrofe es complicava amb cada hora que passava. Segons les comunicacions de Bernabé durant la matinada del 30 d’octubre del 2024 a les quals ha tingut accés elDiario.es, la responsable de l’Executiu va mantindre quasi 40 telefonades entrants i ixents durant les set hores que van transcórrer des de la mitjanit fins a les set del matí, quan va començar a eixir el sol i es va reprendre el Cecopi amb els responsables polítics.

A les 00.10 hores, no havien passat ni deu minuts des que la delegada del Govern havia penjat amb el tinent coronel de la Unitat Militar d’Emergències (UME) i amb un responsable de Presidència del Govern quan Bernabé va mantindre una comunicació amb el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Marlaska es va incorporar al Cecopi el mateix dia 30 d’octubre.

A les 00.12 i a les 00.39 hores, la delegada del Govern va parlar amb l’alcaldessa de València, María José Catalá. Encara que tres pedanies de la capital van quedar totalment arrasades per la dana i van morir 18 persones, en la major part de la ciutat pràcticament no hi va haver pluja ni danys. Va ser des del consistori des d’on es va preparar el primer dispositiu per a acollir els milers de persones que s’havien quedat a la intempèrie després de perdre els cotxes o quedar atrapades enmig de carrers i camins.

A les 00.57 i a les 1.13 hores, Bernabé va telefonar al president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo. A la 1.16 hores va fer el mateix amb l’aleshores consellera de Justícia i Emergències, Salomé Pradas, amb qui va parlar durant cinc minuts. A les 1.44 hores, la delegada del Govern va rebre una telefonada de set minuts de la directora general de Protecció Civil del Govern, Virginia Barcones. Poc més d’una hora i mitja després —l’únic respir de tota la nit, si ens atenim a les comunicacions telefòniques—, la delegada del Govern va tornar a parlar amb l’alcaldessa de València. Van ser uns dos minuts.

A les 3.51 hores, va ser el tinent coronel de l’UME qui va telefonar a Bernabé. A aquelles hores, les aigües començaven a calmar-se a l’Horta Sud i els equips d’emergències podien accedir a la zona zero de la catàstrofe. A les 5.25 hores, Bernabé va parlar amb un telèfon que no apareix identificat en la relació de telefonades i, a les 5.29, va intentar parlar sense èxit amb la jutgessa de guàrdia de Torrent, que va ser la primera magistrada que, sobre el terreny, va començar l’alçament dels cadàvers que ja anaven apareixent per desenes.

A les 5.30 hores, Bernabé va parlar amb José Miguel Basset, cap provincial de Bombers i un dels tècnics més importants de l’emergència. Tres minuts després, la delegada del Govern va telefonar a Salomé Pradas, amb qui va conversar durant un minut. A les 5.35 hores, Bernabé va tornar a telefonar a la jutgessa de guàrdia de Torrent i va aconseguir parlar amb ella durant dos minuts. En la mitja hora següent, va mantindre diverses converses breus amb Carlos Gajero, cap superior del Cos Nacional de Policia a València.

A les 6.31 hores va rebre la primera telefonada d’un periodista i, a les 6.46, va parlar amb la secretària general de la Delegació del Govern. Minuts després va tornar a telefonar a la jutgessa de guàrdia de Torrent, que havia instal·lat el seu despatx en una gasolinera on havia tornat la llum i on ja portava diverses hores amb la identificació i l’alçament de cadàvers. A les 7.12 hores, la delegada del Govern va parlar amb Arturo Prieto, general de la Guàrdia Civil, i a les 7.21 va tornar a conversar amb la jutgessa de Torrent. Van parlar durant cinc minuts.

A aquelles hores va començar a tornar la llum a les zones més devastades per la dana i tothom va començar a ser conscient de la magnitud de la tragèdia. A partir d’aquell moment, ja s’ha contat tot amb llum i taquígrafs.

Els suports polítics, socials i legals al macroabocador de Zarra van caient a mesura que passen les setmanes i fan cada vegada més inviable la seua construcció. A més, la contestació ciutadana és cada vegada més gran, com va quedar patent en l’última concentració de la plataforma opositora al projecte, que va reunir centenars de persones al municipi de la Vall d’Ayora.

L’exalcalde Juan José Rubio —del partit local AEPZ— va impulsar l’obra juntament amb l’empresa privada Treco Gestión de Residuos el 2017, però l’actual corporació, liderada pel socialista Raúl Martínez, rebutja la seua construcció i deixa el projecte ferit de mort. Juan José Rubio va argumentar en el seu dia, segons l’acta de l’Ajuntament a la qual ha tingut accés elDiario.es, que els terrenys sobre els quals es construiria la planta de residus estaven “llançats a perdre” i que podria reportar beneficis importants al municipi. “Es preveu la creació d’uns trenta llocs de treball. Tret del personal tècnic, es procurarà que es contracte personal de Zarra. Es preveu la revisió del conveni cada cinc anys”, reflecteix l’acta del ple que va aprovar el conveni.

L’actual alcalde explica que, en el ple extraordinari celebrat el passat 9 de juliol del 2026, l’equip de govern va fixar clarament la seua posició respecte del projecte: “Zarra rebutja la implantació de l’abocador en els termes plantejats, un posicionament que ja ha sigut traslladat pels canals institucionals corresponents”, en referència a la Conselleria de Medi Ambient, que és la que està elaborant l’informe d’impacte ambiental. Fonts de la Conselleria van explicar a aquest diari que, amb l’oposició del consistori, era molt difícil que prosperara el projecte. De fet, el PP de la Comunitat Valenciana, que sosté el Govern de Pérez Llorca, es va pronunciar aquesta mateixa setmana contra el macroabocador.

Raúl Martínez recorda que l’actual regidor Juan Carlos Escudero formava part d’aquell executiu local el 2017, com a representant d’AEPZ (Agrupació d’Electors per Zarra), formació que actualment correspon a JPZ (Junts per Zarra), de la qual hui és portaveu en l’oposició. “Cal destacar que el 2017 cap dels membres de l’equip de govern que hui gestiona el municipi formava part d’aquella corporació municipal que va rubricar l’aprovació d’aquest conveni. Per tant, mentre el govern municipal s’ha trobat amb un procediment iniciat anys arrere, qui hui exerceix l’oposició sí que va estar present en la decisió que va donar origen a l’expedient”, denuncia l’alcalde.

Per al socialista Raúl Martínez, resulta “cridaner” que qui el 2017 va participar en l’aprovació d’un conveni favorable a la instal·lació d’aquest abocador “pretenga ara traslladar la responsabilitat al govern municipal, quan els fets demostren que aquesta corporació ha hagut d’afrontar un procediment iniciat amb anterioritat i ha actuat defensant els interessos de Zarra, rebutjant el projecte en els termes plantejats”. “L’equip de govern ha assumit la responsabilitat de gestionar aquesta situació heretada, actuant des del primer moment amb transparència i traslladant la seua oposició al projecte en considerar que no respon al model de municipi que es vol construir per a Zarra”, afig.

Segons ha pogut saber elDiario.es de fonts coneixedores del procediment, si l’Ajuntament de Zarra no concedeix una nova llicència d’obres, perquè l’actual no estaria en vigor, l’empresa no podria impulsar el macroabocador. Aquesta llicència estaria desactualitzada, segons les mateixes fonts, i necessitaria ser referendada una vegada més pel ple de l’Ajuntament de Zarra, que ara està en contra del projecte. Això deixaria la promotora sense una de les autoritzacions necessàries fins i tot en l’improbable cas que la Conselleria de Medi Ambient aprove la declaració d’impacte ambiental.

El presidente de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, y el jugador de la selección española Ferran Torres han firmado este viernes el protocolo por el que el futbolista valenciano será imagen mundial de la Comunitat Valenciana. El jefe del Consell ha revelado que Torres, nacido en el municipio valenciano de Foios, no cobrará por esta colaboración con la Generalitat.

En su discurso de agradecimiento, el futbolista ha tenido un recuerdo para las víctimas de la dana de València del 29 de octubre de 2024. Ferran Torres, autor del gol que dio a España el Mundial de EEUU, Canadá y México, ha revelado que el convenio de colaboración contempla actividades vinculadas con “proyectos deportivos y con jóvenes”.

Pérez Llorca ha alabado el compromiso del jugador con su tierra. “Cuando Ferran se puso la señera en el cuello se nos puso la piel de gallina a todos los valencianos y valencianas. Cuando cogió la señera se le veía como una persona comprometida”, ha explicado el presidente de la Generalitat que fue testigo presencial del gol, puesto que estaba en la final con una entrada cortesía de la Federación Española de Fútbol.

Ferran Torres ha regalado al presidente de la Generalitat una camiseta de la selección con su número y nombre. Eso sí, todavía con una estrella en el escudo, lo que ha producido el comentario divertido del jefe del Consell.

Protocolo de colaboración

El protocolo, con una duración de dos años naturales, permitirá realizar un conjunto de actuaciones destinadas a reforzar la promoción y proyección exterior de la Comunitat Valenciana, poniendo en valor sus atractivos turísticos, culturales, gastronómicos y de ocio en mercados nacionales e internacionales.

Asimismo, incluye acciones de comunicación estratégica con la colaboración de Ferran Torres para consolidar la Marca Comunitat Valenciana como referente de calidad de vida, sostenibilidad y vanguardia, así como la participación en eventos, foros y encuentros de especial relevancia que contribuyan a visibilizar el talento y el posicionamiento estratégico del territorio.

Todo ello se complementará con la difusión de los valores y la identidad valenciana, destacando la cultura del esfuerzo, la resiliencia, la hospitalidad y el estilo de vida mediterráneo que caracterizan a la sociedad valenciana.

El acuerdo, que contempla la participación de Ferran Torres en tres actos por año, carece de contenido económico directo ni retribuciones para el deportista, más allá de los gastos derivados de transporte, alojamiento y desplazamientos vinculados a una actuación que asumirá la Generalitat.

Alta Distinción

Pérez Llorca también ha anunciado que va a proponer la concesión de la Alta Distinción de la Generalitat del 9 d’Octubre a los futbolistas Ferran Torres y Álex Grimaldo, campeones del mundo con la selección española de fútbol.

El jefe del Consell ha reconocido también la trayectoria de Álex Grimaldo, “otro valenciano que está llevando el nombre de nuestra Comunitat Valenciana por todo el mundo con su trabajo y su talento”.

Al respecto, ha señalado que “tanto Ferran Torres como Álex Grimaldo son un orgullo para todos los valencianos y, por ello, hemos propuesto que ambos reciban la Alta Distinción de la Generalitat el próximo 9 d'Octubre, como reconocimiento al ejemplo que representan dentro y fuera del terreno de juego”.

La instrucció de la causa sobre la dana i les comunicacions revelades per alguns dels protagonistes de la gestió institucional d’aquella jornada fatídica han evidenciat diferents maneres de fer política i d’assumir la responsabilitat del càrrec. La delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, va fer 207 telefonades entre les 8.07 hores del 29 d’octubre i les 7.21 hores del dia 30, segons la informació a la qual ha tingut accés elDiario.es. Per la seua banda, l’expresident de la Generalitat Carlos Mazón va fer o va rebre 26 telefonades entre les 17.37 i les 23.37 hores, d’acord amb la informació que va aportar voluntàriament al jutjat de Catarroja. L’exconsellera de Justícia i Emergències Salomé Pradas va registrar 110 comunicacions durant aquella jornada.

El volum de telefonades ja evidencia la diferent intensitat de l’activitat entre la representant del Govern a la Comunitat Valenciana i l’aleshores cap del Consell, de qui depenien les competències en emergències i protecció civil. No obstant això, la diferència resulta encara més cridanera en comparar les comunicacions de tots dos entre les 14.50 hores, quan comença el dinar del president amb la periodista Maribel Vilaplana a El Ventorro, i les 19.00 hores, quan conclou la trobada després de més de quatre hores. Aquest interval coincideix amb l’agreujament de la situació a Requena, on la Unitat Militar d’Emergències ja s’estava mobilitzant, i conclou amb el desbordament del barranc de Poio a l’altura de Chiva i l’Horta Sud, la zona on es va produir el nombre més gran de víctimes mortals.

L’expresident de la Generalitat va entregar a la jutgessa un registre de comunicacions que comença a les 17.37 hores, quan parla per primera vegada amb la consellera Salomé Pradas després de no haver atés dues telefonades prèvies d’aquesta. En aquesta relació no figuren, en cas que n’hi haguera, les comunicacions del matí ni les corresponents a la major part del dinar. Entre les 17.37 i les 19.00 hores, Mazón parla en tres ocasions amb Pradas; una vegada amb el president de la Diputació de València, Vicent Mompó; una altra amb l’alcalde de Cullera; una més amb un director general, i una altra amb el síndic del PP a les Corts, l’actual president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca. En total, deu comunicacions.

Per la seua banda, durant aquest mateix interval, Pilar Bernabé va fer 66 telefonades a representants de totes les administracions, des de membres del Govern fins a responsables de la Generalitat i alcaldes dels municipis més afectats per les inundacions. A les 14.53 hores parla amb la consellera Salomé Pradas. Un minut després telefona a Virginia Barcones, directora general de Protecció Civil del Govern d’Espanya. Poc abans de les 15.00 hores, la delegada del Govern intenta contactar fins a set vegades amb l’alcalde d’Utiel, Ricardo Gabaldón, amb qui finalment parla a les 15.00 hores durant dos minuts. En aquells moments, Gabaldón té l’aigua al coll i implora en la televisió pública À Punt l’enviament de més ajuda.

A les 15.02 hores, Bernabé parla amb Ángel Martínez, tinent coronel de l’UME; a les 15.08 hores, amb el subdelegat del Govern, i a les 15.13 hores torna a contactar amb l’alcalde d’Utiel. Quatre minuts després telefona a un general de la Guàrdia Civil. Durant els minuts següents manté converses amb regidors i càrrecs públics d’Utiel i de municipis de la Ribera, on a aquelles hores es concentrava l’episodi més intens de la dana. A les 15.56 hores, la comunicació és amb un alt càrrec d’Adif. Cal recordar que la circulació de l’AVE entre Madrid i València havia sigut suspesa a primera hora de la vesprada.

A les 16.08 hores, la delegada del Govern telefona a Rocío Cortés, alcaldessa de Requena en aquelles dates. Posteriorment, a les 16.17 i a les 16.37 hores, parla amb el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo. A les 16.39 hores torna a telefonar a la consellera Pradas i totes dues mantenen una conversa de huit minuts.

Pocs minuts després de les 17.00 hores comença la reunió clau del Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), a la qual Bernabé es connecta per videoconferència. Convé recordar que, entre l’inici de la reunió i les 19.00 hores, la Generalitat va desconnectar en diverses ocasions els representants del Govern i la resta d’assistents que participaven de manera telemàtica.

Bernabé parla durant un minut amb Miguel Polo abans que comence el Cecopi i torna a fer-ho durant deu minuts en la primera interrupció de la reunió, al voltant de les 17.50 hores. Durant aquest “fos a negre”, al qual Emergències els va sotmetre, la delegada del Govern conversa amb el secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán, i intenta contactar amb els alcaldes de Montroi, Catadau i l’Alcúdia. A les 18.20 hores parla durant dos minuts amb la ministra de Ciència, Innovació i Universitats i secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant.

Després d’aquesta conversa, la delegada del Govern contacta amb un representant d’Adif i amb el tinent coronel de l’UME, Ángel Martínez. Són les 18.46 hores i el dinar a El Ventorro està a punt d’acabar. En els minuts següents també parla amb l’alcaldessa de la Pobla Llarga, Neus Garrigues; amb l’alcalde de Llombai, i amb l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor, a les 18.34 hores, només uns minuts després que aquest haguera rebut una telefonada de Carlos Mazón en una de les comunicacions que l’expresident sí que va fer constar d’aquella jornada.

Mentrestant, durant els primers minuts posteriors a les 19.00 hores, la delegada del Govern parla fins a tres vegades amb Salomé Pradas per a reclamar que es reprenga el Cecopi i que tornen a connectar-se totes les institucions que participaven a distància.

Després de les 19.00 hores, Carlos Mazón encara va tardar prop d’una hora a arribar al Palau de la Generalitat i aproximadament una hora i mitja a incorporar-se al Cecopi.

La instrucción de la causa sobre la dana y las comunicaciones reveladas por algunos de los protagonistas de la gestión institucional de aquella fatídica jornada han evidenciado distintas maneras de hacer política y de asumir la responsabilidad del cargo. La delegada del Gobierno en la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, realizó 207 llamadas entre las 8.07 del 29 de octubre y las 7.21 del día 30, según la información a la que ha tenido acceso elDiario.es. Por su parte, el expresidente de la Generalitat Carlos Mazón hizo o recibió 26 llamadas entre las 17.37 y las 23.37 horas, de acuerdo con la información que aportó voluntariamente al juzgado de Catarroja. La exconsellera de Justicia y Emergencias, Salomé Pradas, registró 110 comunicaciones durante esa jornada.

El volumen de llamadas ya evidencia la distinta intensidad de actividad entre la representante del Gobierno en la Comunitat Valenciana y el entonces jefe del Consell, de cuya administración dependían las competencias en emergencias y protección civil. Sin embargo, la diferencia resulta todavía más llamativa al comparar las comunicaciones de ambos entre las 14.50, cuando comienza la comida del presidente con la periodista Maribel Vilaplana en El Ventorro, y las 19.00, cuando concluye el encuentro tras más de cuatro horas de almuerzo. Ese intervalo coincide con el agravamiento de la situación en Utiel, donde la Unidad Militar de Emergencias ya se estaba movilizando, y concluye con el desbordamiento del barranco del Poyo a su paso por Chiva y l'Horta Sud, la zona donde se produjo el mayor número de víctimas mortales.

El expresidente de la Generalitat entregó a la jueza un registro de comunicaciones que comienza a las 17.37 horas, cuando habla por primera vez con la consellera Salomé Pradas tras no haber atendido dos llamadas previas de esta. En esa relación no figuran, si las hubo, las comunicaciones de la mañana ni las correspondientes a la mayor parte de la comida. Entre las 17.37 y las 19.00 horas, Mazón habla en tres ocasiones con Pradas, una vez con el presidente de la Diputación de Valencia, Vicent Mompó; otra con el alcalde de Cullera; una más con un director general; y otra con el síndic del PP en Les Corts, el actual presidente de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca. En total, diez comunicaciones.

Por su parte, y durante ese mismo intervalo, Pilar Bernabé realizó 66 llamadas con representantes de todas las administraciones. Desde miembros del Gobierno hasta responsables de la Generalitat y alcaldes de los municipios más afectados por las inundaciones. A las 14.53 horas habla con la consellera Salomé Pradas. Un minuto después llama a Virginia Barcones, directora general de Protección Civil del Gobierno de España. Poco antes de las 15.00, la delegada del Gobierno intenta contactar hasta en siete ocasiones con el alcalde de Utiel, Ricardo Gabaldón, con quien finalmente habla a las 15.00 durante dos minutos. En esos momentos, Gabaldón tiene el agua al cuello e implora en la televisión pública À Punt el envío de más ayuda.

A las 15.02, Bernabé habla con Ángel Martínez, teniente coronel de la UME; a las 15.08, con el subdelegado del Gobierno; y, a las 15.13, vuelve a contactar con el alcalde de Utiel. Cuatro minutos después llama a un general de la Guardia Civil. Durante los minutos siguientes mantiene conversaciones con concejales y cargos públicos de Utiel y de municipios de la Ribera, donde a esas horas se concentraba el episodio más intenso de la dana. A las 15.56, la comunicación es con un alto cargo de Adif. Cabe recordar que la circulación del AVE entre Madrid y València había sido suspendida a primera hora de la tarde.

A las 16.08 horas, la delegada del Gobierno llama a Rocío Cortés, alcaldesa de Requena en aquellas fechas. Posteriormente, a las 16.17 y a las 16.37, habla con el presidente de la Confederación Hidrográfica del Júcar, Miguel Polo. A las 16.39 vuelve a llamar a la consellera Pradas y ambas mantienen una conversación de ocho minutos.

Pocos minutos después de las 17.00 comienza la reunión clave del Centro de Coordinación Operativo Integrado (Cecopi), a la que Bernabé se conecta por videoconferencia. Conviene recordar que, entre el inicio de la reunión y las 19.00 horas, la Generalitat desconectó en varias ocasiones a los representantes del Gobierno y al resto de asistentes que participaban de forma telemática.

Bernabé habla durante un minuto con Miguel Polo antes de iniciarse el Cecopi y vuelve a hacerlo durante diez minutos en la primera interrupción de la reunión, alrededor de las 17.50. Durante ese “fundido a negro”, al que les sometió Emergencias, la delegada del Gobierno conversa con el secretario de Estado de Medio Ambiente, Hugo Morán, e intenta contactar con los alcaldes de Montroi, Catadau y l'Alcúdia. A las 18.20 habla durante dos minutos con la ministra de Ciencia, Innovación y Universidades y secretaria general del PSPV-PSOE, Diana Morant.

Tras esa conversación, la delegada del Gobierno contacta con un representante de Adif y con el teniente coronel de la UME, Ángel Martínez. Son las 18.46 y la comida en El Ventorro está a punto de terminar. En los minutos siguientes también habla con la alcaldesa de la Pobla Llarga, Neus Garrigues; con el alcalde de Llombai; y con el alcalde de Cullera, Jordi Mayor, a las 18.34, apenas unos minutos después de que este hubiera recibido una llamada de Carlos Mazón en una de las comunicaciones que el expresidente sí hizo constar de aquella jornada.

Mientras tanto, en los primeros minutos posteriores a las 19.00 horas, la delegada del Gobierno habla hasta en tres ocasiones con Salomé Pradas para reclamar que se reanude el Cecopi y vuelvan a conectarse todas las instituciones que participaban a distancia.

Después de las 19.00 horas, Carlos Mazón todavía tardó cerca de una hora en llegar al Palau de la Generalitat y aproximadamente una hora y media en incorporarse al Cecopi.

El PSPV-PSOE vol deixar arrere la imatge de les conferències de partit plenes de discursos interminables, votacions de ponències i militants tancats durant tot un cap de setmana. L’equip de Diana Morant prepara per als dies 19 i 20 de setembre una convenció política inspirada en les grans trobades del Partit Demòcrata nord-americà: un esdeveniment concebut tant per a presentar un programa de govern com per a convertir el llançament de la líder socialista en un acte polític, cultural i mediàtic a la Universitat d’Alacant.

La música, els espais temàtics, la presència d’activistes i influenciadors de l’esquerra alternativa i una programació paral·lela oberta a persones alienes a l’organització compartiran protagonisme amb els debats interns. L’objectiu no és únicament aprovar un document polític, expliquen fonts del partit, sinó escenificar un temps nou per al PSPV i començar, de facto, la campanya cap a les eleccions autonòmiques del 2027.

Criden l’atenció algunes de les figures convidades, ja que en alguns casos són dones que han militat en espais situats a l’esquerra dels socialistes. És el cas de la jutgessa i exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, Cristina Almeida o Glòria Marcos, excoordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià. A més, també hi haurà cares conegudes de la televisió, com Sarah Santaolalla, o la influenciadora Elena Reinés.

Després d’aquesta posada en escena arribarà la conferència pròpiament dita. Els documents interns als quals ha tingut accés elDiario.es dibuixen una estructura molt allunyada de l’organització clàssica per àrees de gestió. La direcció ha optat per ordenar el debat al voltant de cinc grans preguntes que, segons planteja el partit, resumeixen les principals preocupacions de la ciutadania: si podrà accedir a la sanitat quan la necessite; si podrà continuar vivint al seu barri o al seu poble malgrat el preu de l’habitatge; si tindrà una faena digna; si les institucions respondran davant d’una nova emergència com la dana, i si la Comunitat Valenciana continuarà sent una societat oberta, plural i orgullosa de la seua identitat.

A partir d’aquestes qüestions s’articularan cinc grans blocs: “Viure bé”, dedicat a la sanitat i les cures; “Viure ací”, centrat en l’habitatge, la joventut i l’equilibri territorial; “Prosperar”, sobre ocupació i transformació econòmica; “Protegir la terra, protegir la vida”, que abordarà la gestió de la dana, el canvi climàtic i l’aigua, i “Educació, drets i orgull valencià”, concebut com l’espai per a debatre sobre educació, igualtat, cultura i autogovern.

La intenció de la direcció socialista és que cadascun d’aquests eixos tinga una doble utilitat. D’una banda, servirà per a elaborar un document polític breu que fixe el diagnòstic i les prioritats del programa amb què Diana Morant concorrerà a les eleccions del 2027. De l’altra, estructurarà els debats de la conferència, amb espais per a incorporar aportacions d’agrupacions locals, experts i organitzacions socials.

Però el canvi més visible estarà fora de les sales de debat. Davant del format habitual de les conferències polítiques del PSOE, el PSPV vol que la programació oficial convisca amb activitats paral·leles dirigides a persones que ni tan sols formen part de l’organització. La direcció pretén obrir el partit a perfils procedents del món de la cultura, l’activisme social, l’associacionisme i l’ecosistema digital progressista, amb l’objectiu de convertir la conferència en un espai de trobada amb una esquerra més àmplia que l’estrictament socialista.

El PSPV també mostrarà múscul de la seua presència en la direcció federal del partit i en el Govern. Així, participaran amb les seues pròpies ponències la secretària d’Organització del PSOE, Rebeca Torró; el ministre d’Hisenda, Arcadi España, i la delegada del Govern i candidata a l’Alcaldia de València, Pilar Bernabé.

El PSPV-PSOE quiere dejar atrás la imagen de las conferencias de partido repletas de discursos interminables, votaciones de ponencias y militantes encerrados durante un fin de semana. El equipo de Diana Morant prepara para los días 19 y 20 de septiembre una convención política inspirada en los grandes encuentros del Partido Demócrata estadounidense: un evento concebido tanto para presentar un programa de gobierno como para convertir el lanzamiento de la líder socialista en un acontecimiento político, cultural y mediático en la Universidad de Alicante.

La música, los espacios temáticos, la presencia de activistas e influencers de la izquierda alternativa y una programación paralela abierta a personas ajenas a la organización compartirán protagonismo con los debates internos. El objetivo no es únicamente aprobar un documento político, explican fuentes del partido, sino escenificar un nuevo tiempo para el PSPV y comenzar, de facto, la campaña hacia las elecciones autonómicas de 2027.

Llaman la atención algunas de las estrellas invitadas, puesto que en algunos casos son mujeres que han militado en espacios a la izquierda de los socialistas. Es el caso de la jueza y exalcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, Cristina Almeida o Gloria Marcos, ex coordinadora general de Esquerra Unida del País Valencià. Además, también habrá caras conocidas de la televisión, como Sarah Santaolalla, o la influencer Elena Reinés.

Tras esa puesta en escena llegará la conferencia propiamente dicha. Los documentos internos a los que ha tenido acceso elDiario.es dibujan una estructura muy alejada de la organización clásica por áreas de gestión. La dirección ha optado por ordenar el debate alrededor de cinco grandes preguntas que, según plantea el partido, resumen las principales preocupaciones de la ciudadanía: si podrá acceder a la sanidad cuando la necesite; si podrá seguir viviendo en su barrio o en su pueblo pese al precio de la vivienda; si tendrá un empleo digno; si las instituciones responderán ante una nueva emergencia como la dana; y si la Comunitat Valenciana seguirá siendo una sociedad abierta, plural y orgullosa de su identidad.

A partir de esas cuestiones se articularán cinco grandes bloques: 'Viure bé', dedicado a la sanidad y los cuidados; 'Viure ací', centrado en la vivienda, la juventud y el equilibrio territorial; 'Prosperar', sobre empleo y transformación económica; 'Protegir la terra, protegir la vida', que abordará la gestión de la DANA, el cambio climático y el agua; y 'Educació, drets i orgull valencià', concebido como el espacio para debatir sobre educación, igualdad, cultura y autogobierno.

La intención de la dirección socialista es que cada uno de esos ejes tenga una doble utilidad. Por un lado, servirá para elaborar un documento político breve que fije el diagnóstico y las prioridades del programa con el que Diana Morant concurrirá a las elecciones de 2027. Por otro, estructurará los debates de la conferencia, con espacios para incorporar aportaciones de agrupaciones locales, expertos y organizaciones sociales.

Pero el cambio más visible estará fuera de las salas de debate. Frente al formato habitual de las conferencias políticas del PSOE, el PSPV quiere que la programación oficial conviva con actividades paralelas dirigidas a personas que ni siquiera forman parte de la organización. La dirección pretende abrir el partido a perfiles procedentes del mundo de la cultura, el activismo social, el asociacionismo y el ecosistema digital progresista, buscando convertir la conferencia en un espacio de encuentro con una izquierda más amplia que la estrictamente socialista.

El PSPV también mostrará músculo de su presencia en la dirección federal del partido y en el Gobierno. Así, participarán con sus propias ponencias la secretaria de Organización del PSOE, Rebeca Torró; el ministro de Hacienda, Arcadi España, y la delegada del Gobierno y candidata a la alcaldía de València, Pilar Bernabé.

La cridanera relació entre la fundació de l’Ajuntament de València Las Naves, el seu director, Arturo Castelló, i la seua antiga empresa de videojocs suma un episodi nou i polèmic. L’Agència Valenciana Antifrau ha obert una investigació sobre un conveni signat entre l’entitat pública i la firma Encom Games SL quan Castelló n’era propietari, segons la resolució a la qual ha tingut accés elDiario.es. Antifrau considera que hi ha indicis de la comissió d’“infraccions administratives greus, responsabilitat penal o comptable” que l’obliguen a obrir diligències.

Arturo Castelló era president de la companyia Encom Games quan la fundació va decidir signar el conveni amb la seua empresa. La resolució respon a una denúncia presentada davant de l’AVAF en què es qüestiona la legalitat del conveni, en considerar que les prestacions assumides per l’empresa privada tindrien naturalesa contractual i, per tant, haurien d’haver-se adjudicat mitjançant un procediment de contractació pública i no a través d’un conveni de col·laboració. Un any després, Arturo Castelló va entrar en la fundació pública, primer com a tècnic i després com a gerent. Las Naves va continuar triant Encom Games SL com a empresa preferent per a tot allò que tinguera a veure amb Las Naves i la innovació en el sector dels videojocs.

Després d’analitzar la documentació disponible, Antifrau conclou que concorren “indicis suficients” per a continuar amb les actuacions d’investigació. L’Agència precisa que l’expedient encara es troba en una fase preliminar i que la decisió adoptada no suposa declarar l’existència de cap irregularitat, sinó únicament que hi ha elements que justifiquen aprofundir en l’anàlisi dels fets denunciats.

Segons l’informe d’Antifrau al qual ha tingut accés aquest diari, la Junta de Govern Local va aprovar el conveni per al desenvolupament del programa València Game City el passat 12 d’abril del 2024 i, per tant, “va ometre el procediment de licitació exigit legalment”, cosa que altera “la lliure concurrència” i “priva la resta d’operadors del sector del videojoc”.

Fonts de l’Ajuntament de València han explicat a elDiario.es que atendrà les peticions d’informació d’Antifrau, encara que ara com ara encara no li havien sigut comunicades. L’Ajuntament recorda que l’anterior equip de govern del PSPV-PSOE i Compromís va signar aquest conveni de col·laboració els anys 2019, 2020 i 2021 “per un total de 300.000 euros”. Així mateix, va ser l’anterior govern municipal el que va aprovar el juny del 2022 el mateix conveni de col·laboració per als anys 2022, 2023 i 2024. Un acord que l’actual equip de govern va complir, segons expliquen des de l’equip de la regidora Paula Llobet.

Entre les actuacions atribuïdes a Encom Games en el conveni figuren l’elaboració del pla de comunicació de València Game City, el disseny de la identitat corporativa, la creació i el manteniment de la pàgina web, la gestió de les xarxes socials, la coordinació del projecte mitjançant un project manager, com també l’organització d’activitats de dinamització, formació i esdeveniments a l’espai Harinera. Segons la denúncia, aquest conjunt de prestacions podria respondre a un contracte de serveis encobert.

La resolució també aborda la circumstància que s’haja superat el termini ordinari de tres mesos previst per a la fase de versemblança. Antifrau rebutja que aquest fet obligue a l’arxivament automàtic de l’expedient i sosté que el transcurs del termini no impedeix continuar les investigacions quan hi ha indicis suficients i preval l’interés general en l’esclariment dels fets. Per a això, invoca la Llei 39/2015, del procediment administratiu comú, i la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Amb aquesta decisió, l’Agència Valenciana Antifrau manté viu l’expedient i inicia una nova fase d’investigació destinada a determinar si el conveni subscrit entre la Fundació Las Naves i Encom Games es va ajustar a la legalitat o si, per contra, es va poder utilitzar per a eludir la normativa de contractació pública. La resolució deixa oberta la possibilitat que, en funció del resultat de les actuacions, puguen derivar-se responsabilitats administratives, comptables o penals.

L’Ajuntament de València no ha rebut a dia de hui cap petició de l’Agència Valenciana Antifrau.

La llamativa relación entre la fundación del Ayuntamiento de València Las Naves, su director, Arturo Castelló, y su antigua empresa de videojuegos suma un nuevo y polémico episodio. La Agencia Valenciana Antifraude ha abierto una investigación contra un convenio firmado entre la entidad pública y la firma Encom Games SL cuando Castelló era su propietario, según la resolución a la que ha tenido acceso elDiario.es.

Antifraude considera que existen indicios de la comisión de “infracciones administrativas graves, responsabilidad penal o contable” que le obligan abrir diligencias. Arturo Castelló era presidente de la compañía Encon Games cuando la fundación decidió firmar el convenio con su compañía.

La resolución responde a una denuncia presentada ante la AVAF en la que se cuestiona la legalidad del convenio al considerar que las prestaciones asumidas por la empresa privada tendrían naturaleza contractual y, por tanto, deberían haberse adjudicado mediante un procedimiento de contratación pública y no a través de un convenio de colaboración. Un año después, Arturo Castelló entró en la fundación pública primero como técnico y después como gerente. Las Naves continuó eligiendo a Encom Games SL como compañía favorita con todo lo que tuviera que ver con Las Naves y la innovación en el sector de los videojuegos.

Tras analizar la documentación disponible, Antifraude concluye que concurren “indicios suficientes” para continuar con las actuaciones de investigación. La Agencia precisa que el expediente se encuentra todavía en una fase preliminar y que la decisión adoptada no supone declarar la existencia de ninguna irregularidad, sino únicamente que existen elementos que justifican profundizar en el análisis de los hechos denunciados.

Según el informe de Antifraude, al que ha tenido acceso este periódico, la Junta de Gobierno Local aprobó el convenio para el desarrollo del Programa Valencia Game City el pasado 12 de abril de 2024 y, por lo tanto, “omitió el procedimiento de licitación exigido legalmente”, lo que altera “la libre concurrencia” y “priva al resto de operadores del sector del videojuego”.

Fuentes del Ayuntamiento de València han explicado a elDiarios.es que atenderá las peticiones de información de Antifraude, aunque a día de hoy todavía no le habían sido comunicadas. El Ayuntamiento recuerda que el anterior equipo de gobierno de PSOE y Compromís firmó dicho convenio de colaboración en el año 2019, 2020 y 2021 “por un total de 300.000 euros”. Asimismo, fue el anterior gobierno municipal quien aprobó, en junio de 2022, el mismo convenio de colaboración para los años 2022, 2023 y 2024. Un acuerdo que el actual equipo de gobierno dio cumplimiento, según explican desde el equipo de la concejal Paula Llobet.

Entre las actuaciones atribuidas a Encom Games en el convenio, figuran la elaboración del plan de comunicación de Valencia Game City, el diseño de la identidad corporativa, la creación y mantenimiento de la página web, la gestión de las redes sociales, la coordinación del proyecto mediante un project manager, así como la organización de actividades de dinamización, formación y eventos en el espacio Harinera. Según la denuncia, este conjunto de prestaciones podría responder a un contrato de servicios encubierto.

La resolución también aborda la circunstancia de que se haya superado el plazo ordinario de tres meses previsto para la fase de verosimilitud. Antifraude rechaza que ese hecho obligue al archivo automático del expediente y sostiene que el transcurso del plazo no impide continuar las investigaciones cuando existen indicios suficientes y prevalece el interés general en el esclarecimiento de los hechos. Para ello, invoca la Ley 39/2015 del Procedimiento Administrativo Común y la jurisprudencia del Tribunal Supremo.

Con esta decisión, la Agencia Valenciana Antifraude mantiene vivo el expediente e inicia una nueva fase de investigación destinada a determinar si el convenio suscrito entre la Fundación Las Naves y Encom Games se ajustó a la legalidad o, por el contrario, pudo utilizarse para eludir la normativa de contratación pública. La resolución deja abierta la posibilidad de que, en función del resultado de las actuaciones, puedan derivarse responsabilidades administrativas, contables o penales.

El Ayuntamiento de València no ha recibido a día de hoy ninguna petición de la Agencia Antifraude.

La fotografia feia anys que estava guardada en un calaix fins que l’actualitat la va rescatar. Hi apareix un jove Juan Antonio Sagredo, hui alcalde de Paterna, uniformat al costat d’un Land Rover de l’Exèrcit de Terra durant el servei militar a Ceuta. Corria l’any 1997 quan el Govern de José María Aznar va ordenar desplegar centenars de soldats de reemplaçament per a donar suport a la Guàrdia Civil en el control de la frontera ceutina davant l’augment dels fluxos migratoris.

L’alcalde socialista de Paterna va recuperar la instantània per a contextualitzar la crisi fronterera entre Espanya i el Marroc en el camp de batalla en què s’han convertit les xarxes socials. Segons explica en una conversa amb elDiario.es, la va difondre per a recordar que l’assumpte que ocupa els titulars i les tertúlies televisives des de divendres passat no és un fenomen inèdit. Fa quasi trenta anys, ell mateix, amb només 20 anys i mentre complia el servei militar, va ser enviat amb altres reclutes a custodiar una de les fronteres més sensibles de la Unió Europea. “Aquest problema fa quasi tres dècades que està enquistat, si no més. Ceuta i Melilla no són només un problema de fluxos migratoris; és una qüestió geopolítica molt més complexa del que es pot explicar en un vídeo de 20 o 30 segons”, resumeix.

Les cròniques periodístiques de l’època reflecteixen que la situació a la frontera de Ceuta —i també a Melilla— va ser especialment complicada per al Govern de José María Aznar. Aleshores, la Delegació del Govern a Ceuta estava reforçant la tanca que separa el Marroc d’Espanya, cosa que havia provocat altercats i, sobretot, un increment del nombre de persones migrants al campament de Calamocarro, majoritàriament algerianes. Davant la insistència dels mitjans de comunicació, l’Executiu va haver de justificar per què enviava reclutes a una missió tan delicada. Aquests homes, assegurava el Ministeri de Defensa, “mai intervenen de manera directa sobre els possibles immigrants il·legals” i es limiten a avisar els agents de la Guàrdia Civil “en els casos en què es produïsca qualsevol conducta anòmala”.

El 1997, Sagredo formava part del tercer reemplaçament de l’any i estava destinat al Regiment d’Artilleria de Campanya número 30 (RACA 30), integrat en la Comandància General de Ceuta. La seua faena habitual poc tenia a veure amb la vigilància fronterera. Era caporal instructor i ensenyava a conduir camions militars als nous reclutes per a les maniobres d’artilleria.

Fins que va arribar l’ordre del Ministeri de Defensa.

“De sobte ens diuen que hem d’anar a la frontera per a controlar tot el tema de la immigració i donar suport a la Guàrdia Civil”, recorda. Els diferents regiments de la comandància van ser desplegats al llarg del perímetre fronterer. “Cada certs metres estàvem per parelles, dins dels Land Rover que apareixen en la fotografia”.

L’escena, vista amb la perspectiva de quasi tres dècades, el continua impressionant. “Érem uns xavals de 20 anys amb un fusell cetme vigilant la frontera”, diu. Sagredo havia demanat una pròrroga del servei militar per a acabar els estudis i després va sol·licitar anar voluntari a Ceuta. Ho va fer atret per l’experiència militar, però mai es va imaginar que hauria de vigilar la frontera. “Una cosa és voler conéixer com és l’Exèrcit i una altra de molt diferent és que et posen en una frontera amb un cetme”, afirma.

L’arma formava part de l’equip amb què patrullaven, encara que el protocol era estricte. “La portàvem descarregada, però amb la munició al Land Rover. Si haguera sigut necessari utilitzar-la, hi havia un procediment molt clar”. Tot i això, reconeix que aquella va ser l’única etapa de la seua vida en què va tindre una arma i que mai ha deixat de preguntar-se com hauria reaccionat en una situació límit. “No sé com hauria respost si haguera hagut d’usar-la”, admet.

Malgrat això, guarda un bon record d’aquella etapa. “No tinc un mal record ni de la mili ni d’aquella missió. La convivència va ser bona i la situació es va anar estabilitzant amb el pas de les setmanes”. Perquè, segons explica, la crisi d’aleshores va seguir un patró semblant a l’actual. El moment de més tensió es va concentrar en els primers dies i després el flux migratori va anar descendint. “Al principi hi va haver molt d’escàndol i després la situació es va rebaixar prou. Ara sembla que tot és més gran perquè existeixen les xarxes socials i hi ha moltíssima més atenció mediàtica que fa trenta anys”, assenyala.

Precisament aquesta amplificació del debat públic va ser el que el va portar a compartir la fotografia en les seues xarxes socials. Considera que les xarxes socials i una part del debat polític presenten la situació com si fora un fenomen inèdit quan, des de la seua experiència, respon a una dinàmica que es repeteix des de fa dècades. “Quan jo vaig estar a la frontera hi havia un tal José María Aznar, que no era precisament un president socialcomunista”, ironitza. “Aquestes coses han passat sempre”.

Per a l’alcalde, reduir la situació a un debat exclusivament migratori suposa ignorar el rerefons diplomàtic que històricament ha acompanyat Ceuta i Melilla. “Aquest és un problema geopolític que altres estats utilitzen en determinats moments. Ceuta no és només una frontera espanyola, també és una frontera de la Unió Europea”, sosté. Per això, rebutja les anàlisis simplistes que proliferen cada vegada que augmenta la pressió sobre la frontera. “La sobirania espanyola no és una qüestió ideològica”, afirma. I afig que els qui opinen des de la distància haurien de tindre present la complexitat del que ocorre sobre el terreny.

La fotografía llevaba años guardada en un cajón hasta que la actualidad la rescató. En ella aparece un joven Juan Antonio Sagredo, hoy alcalde de Paterna, uniformado junto a un Land Rover del Ejército de Tierra durante el servicio militar en Ceuta. Corría 1997 cuando el Gobierno de José María Aznar ordenó desplegar a cientos de soldados de reemplazo para apoyar a la Guardia Civil en el control de la frontera ceutí ante el aumento de los flujos migratorios.

El alcalde socialista de Paterna recuperó la instantánea para contextualizar la crisis fronteriza entre España y Marruecos en el campo de batalla en que se han convertido las redes sociales. Según explica en una conversación con elDiario.es, la difundió para recordar que el asunto que ocupa los titulares y las tertulias televisivas desde el pasado viernes no es un fenómeno inédito. Hace casi treinta años, él mismo, con apenas 20 años y mientras cumplía el servicio militar, fue enviado junto a otros reclutas a custodiar una de las fronteras más sensibles de la Unión Europea. “Este problema lleva casi tres décadas enquistado, si no más. Ceuta y Melilla no son solo un problema de flujos migratorios; es una cuestión geopolítica mucho más compleja de lo que puede explicarse en un vídeo de 20 o 30 segundos”, resume.

Las crónicas periodísticas de la época reflejan que la situación en la frontera de Ceuta —y también en Melilla— fue especialmente complicada para el Gobierno de José María Aznar. Entonces, la Delegación del Gobierno en Ceuta estaba reforzando la valla que separa Marruecos de España, lo que había provocado altercados y, sobre todo, un incremento del número de personas migrantes en el campamento de Calamocarro, en su gran mayoría argelinas. Ante la insistencia de los medios de comunicación, el Ejecutivo tuvo que justificar por qué enviaba reclutas a una misión tan delicada. Estos hombres, aseguraba el Ministerio de Defensa, “nunca intervienen de forma directa sobre los posibles inmigrantes ilegales” y se limitan a avisar a los agentes de la Guardia Civil “en los casos en los que se produzca cualquier conducta anómala”.

En 1997, Sagredo formaba parte del tercer reemplazo del año y estaba destinado en el Regimiento de Artillería de Campaña número 30 (RACA 30), integrado en la Comandancia General de Ceuta. Su trabajo habitual poco tenía que ver con la vigilancia fronteriza. Era cabo instructor y enseñaba a conducir camiones militares a los nuevos reclutas para las maniobras de artillería.

Hasta que llegó la orden del Ministerio de Defensa.

“De repente nos dicen que tenemos que ir a la frontera para controlar todo el tema de la inmigración y dar apoyo a la Guardia Civil”, recuerda. Los distintos regimientos de la comandancia fueron desplegados a lo largo del perímetro fronterizo. “Cada ciertos metros estábamos por parejas, dentro de los Land Rover que aparecen en la fotografía”.

La escena, vista con la perspectiva de casi tres décadas, le sigue impresionando. “Éramos unos chavales de 20 años con un rifle cetme vigilando la frontera”, dice. Sagredo había pedido una prórroga del servicio militar para terminar sus estudios y después solicitó ir voluntario a Ceuta. Lo hizo atraído por la experiencia militar, pero nunca imaginó que tendría que vigilar la frontera. “Una cosa es querer conocer cómo es el Ejército y otra muy distinta es que te pongan en una frontera con un cetme”, afirma.

El arma formaba parte del equipo con el que patrullaban, aunque el protocolo era estricto. “La llevábamos descargada, pero con la munición en el Land Rover. Si hubiera sido necesario utilizarla había un procedimiento muy claro”. Aun así, reconoce que aquella fue la única etapa de su vida en la que tuvo un arma y que nunca ha dejado de preguntarse cómo habría reaccionado en una situación límite. “No sé cómo hubiera respondido si hubiera tenido que utilizarla”, admite.

Pese a ello, guarda un buen recuerdo de aquella etapa. “No tengo un mal recuerdo ni de la mili ni de aquella misión. La convivencia fue buena y la situación se fue estabilizando con el paso de las semanas”. Porque, según explica, la crisis de entonces siguió un patrón parecido al actual. El momento de mayor tensión se concentró en los primeros días y después el flujo migratorio fue descendiendo. “Al principio hubo mucho escándalo y luego la situación rebajó bastante. Ahora parece que todo es mayor porque existen las redes sociales y hay muchísima más atención mediática que hace treinta años”, señala.

Precisamente esa amplificación del debate público fue lo que le llevó a compartir la fotografía en sus redes sociales. Considera que las redes sociales y parte del debate político presentan la situación como si fuera un fenómeno inédito cuando, desde su experiencia, responde a una dinámica que se repite desde hace décadas. “Cuando yo estuve en la frontera había un tal José María Aznar, que no era precisamente un presidente socialcomunista”, ironiza. “Estas cosas han pasado siempre”.

Para el alcalde, reducir la situación a un debate exclusivamente migratorio supone ignorar el trasfondo diplomático que históricamente ha acompañado a Ceuta y Melilla. “Este es un problema geopolítico que otros Estados utilizan en determinados momentos. Ceuta no es solo una frontera española, también es una frontera de la Unión Europea”, sostiene. Por eso rechaza los análisis simplistas que proliferan cada vez que aumenta la presión sobre la frontera. “La soberanía española no es una cuestión ideológica”, afirma. Y añade que quienes opinan desde la distancia deberían tener presente la complejidad de lo que ocurre sobre el terreno.

Hay currículums espectaculares, carreras investigadoras de primer nivel, trayectorias políticas prometedoras e investigadores en universidades internacionales como Oxford o Heidelberg. La Universitat de València ha convocado tres plazas de profesor ayudante doctor para el grado de Ciencias Políticas y ha desatado una auténtica fiebre por conseguirlas. Hasta 24 aspirantes optan a alguno de estos puestos, que abren la puerta a consolidar una carrera académica en la histórica universidad pública durante los próximos seis años.

La pugna tiene cierto morbo porque, a las trayectorias investigadoras de primer nivel en todo tipo de ámbitos de la ciencia política y la sociología, se suman cargos públicos en activo de los principales partidos, como el jefe de gabinete de la presidenta de Les Corts, de Vox, Emilio Daniel Villarreal, o el portavoz del PSPV-PSOE en el Ayuntamiento de València, Borja Sanjuán, que recientemente obtuvo el doctorado. También concurren personas con una amplia experiencia en la gestión pública, como la exdirectora general de Relaciones con la Unión Europea en el Gobierno del Botànic por Compromís, Daría Terrádez, o el exjefe de gabinete del alcalde de Dénia entre 2015 y 2024, Juan Miguel Rafet.

Las tres plazas pertenecen al Departamento de Derecho Constitucional y Ciencia Política de la Facultad de Derecho, responsable del grado en Ciencias Políticas y de la Administración y de las dobles titulaciones vinculadas a esta disciplina. Fuentes conocedoras de este tipo de procesos en la universidad aseguran que una veintena de aspirantes por plaza es una cifra considerable, aunque en los últimos años la elevada competencia en este tipo de convocatorias ha dejado de ser una excepción. “Hay más personas que quieren dedicarse a la investigación y, además, han mejorado las condiciones laborales”, argumentan. El sueldo de un ayudante doctor supone unos 2.300 euros brutos al mes, con el derecho a dos pagas extra.

La comisión de selección estará presidida por Carlos García Rivero; actuará como secretaria la profesora Ástrid Barrio; y completarán el tribunal como vocales Juan Montabes Pereira, Carmen Navarro Gómez y José Manuel Trujillo Cerezo.

La mayoría del resto de los aspirantes a las tres plazas ya desarrollan una carrera académica consolidada. Buena parte está vinculada a la propia Universitat de València como profesores ayudantes doctores, profesores sustitutos o investigadores posdoctorales, con líneas de investigación que abarcan la economía política urbana, los movimientos sociales, las políticas de vivienda, el comportamiento electoral, los sistemas de partidos, la comunicación política, la transparencia institucional, la filosofía política, los derechos humanos, la sociología del trabajo, el feminismo o la calidad democrática.

Finalmente, también hay candidatos que proceden de universidades e instituciones de investigación españolas y europeas de prestigio, como Oxford, Heidelberg, Varsovia, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universidad de Salamanca, la Universidad de Murcia o el European University Institute de Florencia. Sus investigaciones se centran en ámbitos tan diversos como la economía política comparada, las migraciones, el islam en Europa, la polarización política, el cambio climático, el estado del bienestar, la gobernanza ambiental, la identidad nacional, la desinformación o los sistemas políticos del norte de África y Oriente Medio.

Los nuevos ayudantes doctores pasarán a enriquecer el potente departamento de Derecho Constitucional y Ciencia Política de la Universitat de València.

Hi ha currículums espectaculars, carreres investigadores de primer nivell, trajectòries polítiques prometedores i investigadors en universitats internacionals com Oxford o Heidelberg. La Universitat de València ha convocat tres places de professor ajudant doctor per al grau de Ciències Polítiques i ha deslligat una autèntica febre per aconseguir-les. Fins a 24 aspirants opten a algun d'aquests llocs, que obren la porta a consolidar una carrera acadèmica en la històrica universitat pública durant els pròxims sis anys.

La pugna té cert morbo perquè, a les trajectòries investigadores de primer nivell en tota mena d'àmbits de la ciència política i la sociologia, se sumen càrrecs públics en actiu dels principals partits, com el cap de gabinet de la presidenta de les Corts, de Vox, Emilio Daniel Villarreal, o el portaveu del PSPV-PSOE a l'Ajuntament de València, Borja Sanjuán, que recentment va obtenir el doctorat. També concorren persones amb una àmplia experiència en la gestió pública, com l'exdirectora general de Relacions amb la Unió Europea al Govern del Botànic per Compromís, Daría Terrádez, o l'excap de gabinet del batlle de Dénia entre 2015 i 2024, Juan Miguel Rafet.

Les tres places pertanyen al Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Facultat de Dret, responsable del grau en Ciències Polítiques i de l'Administració i de les dobles titulacions vinculades a aquesta disciplina. Fonts coneixedores d'aquest tipus de processos a la universitat asseguren que una vintena d'aspirants per plaça és una xifra considerable, encara que en els últims anys l'elevada competència en aquest tipus de convocatòries ha deixat de ser una excepció. “Hi ha més persones que volen dedicar-se a la investigació i, a més, han millorat les condicions laborals”, argumenten. El sou d'un ajudant doctor suposa uns 2.300 euros bruts al mes, amb el dret a dues pagues extres.

La comissió de selecció estarà presidida per Carlos García Rivero; actuarà com a secretària la professora Ástrid Barrio; i completaran el tribunal com a vocals Juan Montabes Pereira, Carmen Navarro Gómez i José Manuel Trujillo Cerezo.

La majoria de la resta d'aspirants a les tres places ja desenvolupen una carrera acadèmica consolidada. Bona part està vinculada a la pròpia Universitat de València com a professors ajudants doctors, professors substituts o investigadors postdoctorals, amb línies d'investigació que abasten l'economia política urbana, els moviments socials, les polítiques d'habitatge, el comportament electoral, els sistemes de partits, la comunicació política, la transparència institucional, la filosofia política, els drets humans, la sociologia del treball, el feminisme o la qualitat democràtica.

Finalment, també hi ha candidats que procedeixen d'universitats i institucions de recerca espanyoles i europees de prestigi, com Oxford, Heidelberg, Varsòvia, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Salamanca, la Universitat de Múrcia o l'European University Institute de Florència. Les seues investigacions se centren en àmbits tan diversos com l'economia política comparada, les migracions, l'islam a Europa, la polarització política, el canvi climàtic, l'estat del benestar, la governança ambiental, la identitat nacional, la desinformació o els sistemes polítics del nord d'Àfrica i Orient Mitjà.

Els nous ajudants doctors passaran a enriquir el potent departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de València.

El Tribunal Suprem ha confirmat l’anul·lació de l’ordenança de la taxa de recollida de residus aprovada per l’Ajuntament de Bétera, governat pel PP i el partit de les urbanitzacions Mas Camarena-Torre en Conill, en inadmetre el recurs de cassació presentat pel consistori contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV). La resolució converteix en ferma la sentència que va declarar nul·la l’ordenança per imposar la mateixa quota a tots els habitatges, amb independència de la grandària, el valor cadastral o el nombre de residents.

La Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Suprem considera que el recurs de l’Ajuntament incompleix els requisits exigits per a accedir a la cassació i conclou, a més, que manca d’interés cassacional per a la formació de jurisprudència. Per això, inadmet el recurs i condemna el consistori al pagament de les costes, amb un límit de 2.000 euros.

L’alt tribunal retreu a l’Ajuntament que presideix la conservadora Elia Verdevío haver construït el seu recurs sobre una qüestió diferent de la que realment va fonamentar la sentència del TSJCV. Segons explica la provisió, el consistori sostenia que el tribunal valencià havia interpretat que la Llei 7/2022 obligava, des de la seua entrada en vigor, a implantar una taxa de residus plenament individualitzada per a cada contribuent. No obstant això, el Suprem recorda que aquesta no va ser la raó per la qual el TSJCV va anul·lar l’ordenança.

La sentència del Tribunal Superior va basar la seua decisió, exclusivament, en “la motivació insuficient de l’informe tècnic de valoració” que sustentava l’ordenança fiscal. En concret, va considerar que l’Ajuntament de Bétera no va justificar adequadament els criteris utilitzats per a repartir la càrrega tributària ni va acreditar que respectaren els principis de capacitat econòmica, equivalència i proporcionalitat. El Suprem subratlla que hi ha un “desajust” entre aquests arguments i els motius invocats per l’Ajuntament en el recurs de cassació.

A més, la Sala recorda que el recurs també pretenia reobrir la valoració de la prova realitzada pel TSJCV sobre la falta de motivació de l’informe tècnic, una qüestió que queda fora de l’àmbit del recurs de cassació.

El Suprem també rebutja que concórrega l’interés cassacional al·legat per l’Ajuntament de Bétera pel simple fet que el litigi afectara una disposició general.

Amb aquesta decisió, la sentència del TSJCV adquireix fermesa. En aquella resolució, el tribunal va anul·lar la taxa i va concloure que l’Ajuntament de Bétera va aplicar una quota pràcticament uniforme per a tots els habitatges sense justificar per què aquest sistema respectava els principis tributaris de capacitat econòmica i proporcionalitat, malgrat les diferències existents entre immobles i contribuents. Cal remarcar també que el partit de Torre en Conill i Mas Camarena, que sustenta l’alcaldessa, defén els interessos de dues de les urbanitzacions amb les rendes més altes de la Comunitat Valenciana.

Després de conéixer la sentència, el regidor de Compromís per Bétera Joano Baudés ha xifrat en prop de cinc milions d’euros els diners recaptats que l’Ajuntament haurà de tornar després del revés judicial i ha lamentat que “el govern municipal prefereix gastar diners públics als tribunals abans que posar-se a treballar i refer la taxa perquè així les famílies de Bétera paguen d’acord amb el que reciclen”.

Baudés ha sostingut que, “injustament, com denunciem des de Compromís i ara ha reconegut el Tribunal Suprem en aquesta sentència”, la ciutadania “ha pagat dues vegades: per una taxa mal calculada i pel desig del govern de dilatar innecessàriament el procés judicial, segurament fins a les pròximes eleccions municipals”. A parer seu, aquesta estratègia “demostra poca valentia i poques ganes de treballar pel poble”.

Finalment, Compromís per Bétera ha lamentat que la “cabuderia” de l’alcaldessa de Bétera “li està costant temps i diners a totes les veïnes i els veïns en la defensa d’una taxa de residus mal concebuda”, que ja han rebutjat el TSJCV i ara el Tribunal Suprem, amb una condemna que obliga al pagament de les costes judicials.

El Tribunal Supremo ha confirmado la anulación de la ordenanza de la tasa de recogida de residuos aprobada por el Ayuntamiento de Bétera, del PP y el partido de urbanzaciones Mas Camarena-Torre en Conill, al inadmitir el recurso de casación presentado por el consistorio contra la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana (TSJCV). La resolución convierte en firme el fallo que declaró nula la ordenanza por imponer la misma cuota a todas las viviendas, con independencia de su tamaño, valor catastral o número de residentes.

La Sección Primera de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Supremo considera que el recurso del Ayuntamiento incumple los requisitos exigidos para acceder a la casación y concluye, además, que carece de interés casacional para la formación de jurisprudencia. Por ello, inadmite el recurso y condena al consistorio al pago de las costas, con un límite de 2.000 euros.

El alto tribunal reprocha al Ayuntamiento que preside la conservadora Elia Verdevío haber construido su recurso sobre una cuestión distinta de la que realmente fundamentó la sentencia del TSJ de la Comunitat Valenciana. Según explica la providencia, el consistorio sostenía que el tribunal valenciano había interpretado que la Ley 7/2022 obligaba desde su entrada en vigor a implantar una tasa de basura plenamente individualizada para cada contribuyente. Sin embargo, el Supremo recuerda que esa no fue la razón por la que el TSJ anuló la ordenanza.

La sentencia del Tribunal Superior basó su decisión, exclusivamente, en “la insuficiente motivación del informe técnico de valoración” que sustentaba la ordenanza fiscal. En concreto, consideró que el Ayuntamiento de Bétera no justificó adecuadamente los criterios utilizados para repartir la carga tributaria ni acreditó que respetaran los principios de capacidad económica, equivalencia y proporcionalidad. El Supremo subraya que existe un “desajuste” entre esos argumentos y los motivos invocados por el Ayuntamiento en su recurso de casación.

Además, la Sala recuerda que el recurso también pretendía reabrir la valoración de la prueba realizada por el TSJ sobre la falta de motivación del informe técnico, una cuestión que queda fuera del ámbito del recurso de casación.

El Supremo también rechaza que concurra el interés casacional alegado por el Ayuntamiento de Bétera por el mero hecho de que el litigio afectara a una disposición general.

Con esta decisión, el fallo del TSJCV adquiere firmeza. En aquella sentencia, el tribunal anuló la tasa al concluir que el Ayuntamiento de Bétera aplicó una cuota prácticamente uniforme para todas las viviendas sin justificar por qué ese sistema respetaba los principios tributarios de capacidad económica y proporcionalidad, pese a las diferencias existentes entre inmuebles y contribuyentes. Cabe remarcar también que el partido de Torre en Conill y Mas Camarena, que sustenta a la alcaldesa, defiende los intereses de dos de las urbanizaciones con rentas más altas de la Comunitat Valenciana.

Tras conocer la sentencia, el concejal de Compromís per Bétera Joano Baudés, ha cifrado en cerca de 5 millones de euros el dinero recaudado que deberá devolver el Ayuntamiento tras el revés judicial y ha lamentado que “el gobierno municipal prefiere gastar dinero público en los tribunales antes que ponerse a trabajar y rehacer la tasa para que así las familias de Bétera paguen conforme reciclan”.

Baudés ha sostenido que, “injustamente como denunciamos desde Compromís y ahora ha reconocido el Tribunal Supremo en esta sentencia”, la ciudadanía “ha pagado doble: por una tasa mal calculada y por el deseo del gobierno de dilatar innecesariamente el proceso judicial seguramente hasta las próximas elecciones municipales”. A su juicio, esta estrategia “demuestra poca valentía y pocas ganas de trabajar por el pueblo”.

Finalmente, Compromís per Bétera ha lamentado que la “cabezonería” de la alcaldesa de Bétera “le está costando tiempo y dinero a todas las vecinas y los vecinos en la defensa de una tasa de basuras mal ideada”, que ya han rechazado el TSJCV y ahora el Tribunal Supremo, con una condena que obliga al pago de costas judiciales“.

En política és fonamental envoltar-se del millor equip, anticipar-se a les crisis i no mentir mai. A més, per a sobreviure al camp de mines en què s’ha convertit l’actualitat, cal una mica de sort. Una sort que no va tindre l’ara expresident Carlos Mazón quan va decidir anar a un bon dinar de quatre hores amb una amiga mentre la dana del 29 d’octubre del 2024 arrasava desenes de municipis valencians, a 13 quilòmetres del seu despatx, i segava la vida de 231 persones. A l’excap del Consell se li va sumar que tenia un equip nefast, va banalitzar l’impacte del canvi climàtic i va mentir durant mesos sobre la seua gestió catastròfica de la tragèdia.

En els huit mesos de govern del president Juanfran Pérez Llorca sembla que l’actual cap del Consell i exalcalde de Finestrat ha tingut, almenys, una mica més de sort. Això és perquè el polèmic viatge del president de la Generalitat a la final del Mundial li podia haver eixit molt car. I no només pel regal de dues entrades per part de la Federació Espanyola de Futbol, que “qualsevol espanyol” no es podria pagar de la seua butxaca i que el president encara no ha explicat ni ha declarat en el Portal de Transparència.

En els cinc dies compresos entre el 17 i el 22 de juliol, durant els quals el president va estar anant i venint a Nova York per a assistir a l’Espanya-Argentina, la Comunitat Valenciana va estar en “risc extrem” per incendis forestals. Encara més, hi va haver més de mitja dotzena de focs que podrien haver-se descontrolat per la situació meteorològica. Què hauria passat si l’incendi de la Vall d’Uixó, en lloc de declarar-se el dissabte 25 de juliol a les 11.00 hores, s’haguera iniciat el 18 de juliol a la mateixa hora? En aquell moment, Pérez Llorca estaria dormint a l’hotel de “la Gran Poma” que es va pagar de la seua butxaca. Què hauria passat si, com va ocórrer a Almeria, el foc haguera causat alguna mort mentre el cap del Consell es trobava de viatge privat a 8.000 quilòmetres de distància?

El president de la Generalitat va agafar un vol amb destinació a Nova York al migdia del 17 de juliol des de l’aeroport d’Alacant, amb escala a Frankfurt. Sis hores abans, la Conselleria d’Emergències havia decretat el “risc extrem” per incendis a l’interior sud de la província de Castelló, a l’interior de la de València i a tota la província d’Alacant. A més, hi havia una alta probabilitat de tempestes seques. El dia 18, coincidint amb la seua arribada a Nova York, la situació va millorar lleugerament, encara que mitja Comunitat Valenciana continuava en risc extrem. En aquelles 48 hores es van extingir tres incendis menors a Vilafamés, Millares i Xàtiva i es va controlar un altre a Llutxent, que va calcinar més d’una hectàrea, una superfície equivalent a un camp i mig de futbol com aquell en què Espanya va disputar la final.

El dia de la final del Mundial, la Comunitat Valenciana va afrontar la jornada de més risc. Tot el territori estava en risc extrem, llevat del litoral de Castelló i del litoral nord de València. Aquell dia es van declarar incendis a Alacant i a Bicorp. En aquest últim va ser necessària la intervenció d’un avió, una unitat de bombers forestals i una brigada.

El dilluns 20 de juliol, jornada en què el president no va tindre agenda pública, la situació de risc extrem es va mantindre. Aquell dia es va extingir un incendi a Xert, a l’interior de Castelló, on va ser necessària l’actuació de quatre unitats de bombers forestals, una autobomba i una dotació de bombers de la Diputació de Castelló. A la vesprada es va declarar un altre foc a Catí, també a l’interior castellonenc, per a l’extinció del qual va caldre mobilitzar quatre mitjans aeris, sis unitats terrestres, dues unitats aerotransportades i dues dotacions de bombers.

El 21 de juliol, quan Pérez Llorca va reprendre la seua agenda, la Comunitat Valenciana continuava en risc extrem i es va produir un incendi a Benicolet, per a l’extinció del qual també va ser necessari mobilitzar dos mitjans aeris i tres dotacions de bombers.

Per fortuna, durant els dies en què el president va estar a Nova York en un viatge de caràcter privat, no es va produir cap incendi de la magnitud del que es va iniciar a la Vall d’Uixó i que ha arrasat una part de la Serra d’Espadà. Només una setmana abans del seu viatge transoceànic, 13 persones havien mort a Almeria en l’incendi que va calcinar una residència a Los Gallardos. Són dos indicis de la situació extrema en què es trobava Espanya, que aquesta setmana ha patit l’incendi més greu de la seua història per superfície cremada, entre Madrid i Castella i Lleó.

¿Ha d’absentar-se un president de la Generalitat del seu territori per un viatge particular quan aquest es troba en avís roig o en risc extrem per incendis? Hi ha literatura política per a sostindre posicions de tota mena.

És cert que hi ha un conseller d’Emergències per a gestionar aquest tipus de situacions, però també ho és que el president de la Generalitat ha estat present en la majoria de les reunions del Cecopi durant l’incendi de la Vall d’Uixó, com es pot comprovar en les nombroses imatges i vídeos distribuïts pel seu equip. A més, Pérez Llorca ha visitat les persones desallotjades pel foc a Segorbe i la residència evacuada de la Vall d’Uixó, i ha realitzat nombroses compareixences des de la zona zero de l’incendi, inclosa la jornada en què es va desplaçar fins allí el president del Govern, Pedro Sánchez.

És a dir, Juanfran Pérez Llorca ha decidit que el president de la Generalitat havia d’estar en primera línia durant l’incendi. I ben fet que ha fet. La presència del cap del Consell en moments crítics sempre és important, encara que només siga per a donar exemple i animar els qui es juguen la vida.

¿Això vol dir que el president no pot anar-se’n de vacances o fer viatges privats? No. Té tot el dret a descansar. Però, si hi ha un moment a la Comunitat Valenciana en què un cap del Consell ha d’estar especialment compromés amb la seguretat dels cinc milions i mig de valencians i valencianes, aquest és juliol i agost, quan el risc d’incendis arriba al punt culminant. Els altres dos mesos especialment delicats són octubre i novembre, sobretot el primer, quan, per recurrència històrica, els temporals de pluja i les inundacions s’acarnissen amb el territori. Que li ho pregunten a Mazón.

El viatge del president de la Generalitat a la final del Mundial no ha sigut la millor decisió que ha pres en els huit mesos que porta al capdavant del Palau de la Generalitat. Com a mínim, i a diferència del seu antecessor, l’actual cap del Consell ha donat la cara sense mentir. I ha tingut més sort.