La Gossa Sorda es prepara per a dir adeu. El grup de Pego tancarà aquest diumenge 11 d’octubre, al seu poble, una gira de retrobada que va nàixer amb la idea de fer només tres concerts i que finalment n’ha sumat 14 y 200.000 persones assistents. Després de quasi dues dècades de trajectòria i d’un parèntesi que semblava definitiu, Josep Nadal i la resta de la banda tornaran a pujar a l’escenari per última vegada —almenys de moment— davant de prop de 20.000 persones. “Ens quedarem amb ganes i ho trobarem moltíssim a faltar”, reconeix el cantant, que afronta el concert de Pego amb la sensació d’haver complit allò que es proposaven: una tornada “curta però intensa” per a acomiadar-se de la seua gent.

Aquest diumenge 11 d'octubre La Gossa Sorda farà a Pego l'últim concert de la gira de retrobada. Com estàs davant d'aquest moment?

Ara estic, pràcticament, com durant tota la gira, o fins i tot més com en els primers concerts: immers en la voràgine de muntar-ho tot, intentant que tot encaixe, treballant i concentrats en l'últim concert. Ahir vam fer l'últim assaig tots junts i ara cadascú, des de casa, està repassant-ho tot. També estem pendents del més important: l'últim concert. Si hi ha alguna cosa que s'ha de dir ara, intentem no deixar-nos res per dir. I després hi ha tota la logística de portar quasi 20.000 persones a un concert. Com que és una autoproducció, tots els maldecaps passen d'alguna manera per nosaltres. Aquesta és la primera sensació que tenim.

Més tard, evidentment, ahir, quan vam acabar d'assajar, parlàvem que tot això se'ns ha fet més curt del que esperàvem. La veritat és que ens quedarem amb ganes i ho trobarem moltíssim a faltar. Però això era una mica el que volíem al principi: que fora una cosa xicoteta, passar a saludar, que fora forta però intensa, curta però intensa. I estem molt contents, a pesar de tots els maldecaps que hem tingut, perquè portem pràcticament dos anys treballant en això. Però era el que volíem.

Per tant, tanqueu definitivament aquesta etapa? Encara que cadascú tinga els seus projectes musicals, La Gossa Sorda s'acaba?

Sí, sí, sí. Tanquem l'etapa. No sé si d'ací a deu o vint anys podrem tornar a fer una cosa d'aquestes, però ara sí que hem de tancar-la. I jo supose que, quan acabe el concert, estarem una temporada, més o menys llarga, sense veure'ns les cares (somriu).

Vos ha sorprés l'acollida que heu tingut durant aquesta gira?

Sí, ens ha sorprés. A vegades començaven a arribar entrades, entrades, entrades, i no t'ixen els números i dius: “Hòstia, tota aquesta gent?”. Però també és veritat que la faena que havíem fet abans era una faena de formigueta: anar de poble en poble, de concert en concert, fer milers de quilòmetres. Tota aquesta gent que ens ha vist durant molts anys s'ha concentrat en mig any i en uns pocs concerts. I, clar, l'emoció ha sigut molt més forta.

Mirant ara arrere, una de les errades que vam cometre va ser plantejar només tres concerts. No pensàvem que aniria tan bé. Vam posar els tres concerts alhora a la venda i no pensàvem que es vendrien totes les entrades en dues hores. I, clar, hi havia gent que volia anar al concert de València, gent que volia anar al de Mallorca... Després tornaves a traure'n un altre i hi havia gent que ja s'havia comprat l'entrada per a Mallorca. Era tot un embolic que nosaltres ni ens havíem plantejat que poguera passar.

Aquest èxit de públic demostra que existeix una escena musical valenciana potent, encara que no puguem parlar d'una indústria?

Jo crec que el que hi ha és una escena, més que una indústria. Als valencians ens falta encara una mica més d'indústria. Tenim la matèria primera: tenim les idees, tenim els artistes... Però indústria encara en falta.

Evidentment, per a tindre una indústria nacional necessites un Estat darrere o, com a mínim, una part d'un Estat, com pot ser una comunitat autònoma amb prou força, com Catalunya o el País Basc. I això continua sent molt feble ací. Hi ha intents i gent valenta que tira endavant en tots els àmbits, però, per desgràcia, sempre s'intenta que València, o el País Valencià, siguem unes províncies de Madrid. I això encara queda lluny de canviar. La gent que triomfa continua anant-se'n a Madrid o a Barcelona.

I aquest èxit de públic també significa que encara hi ha un país que vol continuar sent país?

Sí, jo crec que sí. A més, és una cosa que potser en algunes èpoques de la meua vida no m'he cregut, però després vas creient-ho. Més enllà dels governs i de les institucions, hi ha molta gent de la meua generació, de les generacions més joves i també de les més grans que continua ací.

A pesar de totes les mancances, són desenes de milers de persones que confien en aquest país. I això sí que ho veig. Una escena musical va acompanyada de tota una sèrie de realitats i, sobretot, de reivindicacions socials i nacionals. Això és un país.

Un dels concerts més simbòlics de la gira ha sigut el d'Alacant, un lloc especialment complicat per a la cultura en valencià. Per què vau decidir assumir aquest risc?

Crec que va ser el concert més complicat que vam fer. Vam tindre molt de debat intern sobre si féiem el concert d'Alacant o no perquè, quant als números i a les previsions, al principi no pintava gaire bé.

Si els primers concerts no hagueren anat tan bé, segurament ens hauria generat més dubtes. Potser no hauríem fet més concerts i, segurament, el d'Alacant no l'hauríem fet, o almenys no com el vam fer. Imagina't què significa muntar un concert així al port d'Alacant i arriscar-te en un lloc d'aquestes dimensions.

Però, com que les coses havien anat bé al principi, era el moment d'arriscar-se. I també per una qüestió política: nosaltres som de Pego, Alacant és important per a nosaltres i perquè ens creiem el país.

La Gossa Sorda també ha tingut una relació molt estreta amb Catalunya i les Illes. Manteniu aquesta idea de cultura compartida?

Nosaltres ho hem tingut clar des de sempre. Som de Pego, cantem en la llengua que parlem a Pego i arribem a tots els Països Catalans. I per a nosaltres això s'ha convertit en una realitat.

Jo sempre comptava, al final de cada any, totes les gires, i entre el 35% i el 45% dels concerts sempre han sigut a Catalunya. És una realitat. És una qüestió natural: som valencians i, com a valencians, toquem a Catalunya. És el normal.

Quan vam plantejar els concerts de tornada volíem, sobretot, pujar al mapa i fer-ho fàcil a la gent que sempre ens ha seguit perquè poguera vindre als concerts. Evidentment, també hi ha la reivindicació política de la cultura compartida, però nosaltres aquesta cultura compartida l'hem vista en la pràctica.

Però entrar en el mercat català no és fàcil per a un grup valencià.

No, és realment complicat. Allà hi ha una indústria musical i, més enllà del corrent majoritari, hi ha quinze o vint grups que són els que roden per tot arreu, pels mitjans, per les festes dels pobles, pels festivals... I entrar-hi no és fàcil.

A més, nosaltres no tenim una delegació allí. No tenim una productora catalana ni una productora germana, ni tan sols una discogràfica catalana. Nosaltres hem arribat a Catalunya, hem trencat allí i ja està. Així ha sorgit una mica el que ha passat.

Des que va començar La Gossa Sorda han passat pràcticament trenta anys. Com ha canviat el país en aquest temps? Estem millor o pitjor?

Si parlem de vint anys, jo miraria fins i tot trenta, perquè trenta anys és 1996, quan vam començar a parlar de fer un grup. I en aquell moment sí que pensàvem que la música era una manera d'arribar a la gent més fàcilment. Jo sí que crec que una part del país s'ha fet adulta. Moltes de les coses que per a nosaltres significaven estar en el costat fosc, ser una colla de punkis incompresos, ara haurien arribat a molta més gent. I en alguns moments, en algunes coses, fins i tot som majoria.

Això té molt de positiu, però també significa que, quan arribes a un punt en qualsevol lluita en què veus que fins i tot pots arribar a guanyar, és quan els altres també van a destrossar-te més. Jo crec que estem en aquest punt. El País Valencià ha demostrat que, per molt que diguen els feixistes que no existeix, el país existeix. I llavors hem rebut encara més hòsties de les que hem rebut històricament, perquè realment també li fem por al sistema. I això ho hem vist. I, bé, ens hem fet majors també.

Això ho veus també en les noves generacions?

Sí. Ara ho veig, per exemple, en els professors, en les manifestacions de docents. Utilitzen molt les nostres cançons, les nostres lletres i els nostres lemes. Clar, és que aquests són els nostres públics.

I quina visió de futur tens del país? Hi ha una tendència a pensar que abans tot era millor.

Jo no veig que el passat fora millor. El passat era molt bo perquè érem més joves. Bàsicament. Però no crec que, ni en l'àmbit polític, ni cultural ni musical, fora millor del que tenim ara. El que tenim ara és que, de la mateixa manera que avancen la democràcia, els moviments progressistes o la cultura, el capitalisme també avança i tendeix a destrossar-ho tot. I ells no tenen pietat i intenten destrossar-ho tot.

Estem sotmesos a la pressió constant de la crisi climàtica, la crisi mediambiental, la crisi migratòria, l'extrema dreta, la intel·ligència artificial, els tecnofeixistes... Són crisis que es van multiplicant.

Però també hem de pensar que, per un altre costat, cada vegada hi ha més gent que ha pres consciència de moltes coses. En això sí que crec. Fa vint anys em sentia més a soles en tot el que deia i en tot el que feia. Ara, encara que les hòsties puguen ser més fortes, veig una resposta més positiva en la societat.

Quan parles d'«hòsties», et refereixes també a la pressió de l'extrema dreta sobre els vostres concerts i sobre la cultura en valencià?

Sí. Nosaltres, per exemple, no vam viure directament la Batalla de València, evidentment, perquè som més joves, però sí que vam viure els vint anys del Partit Popular a la Generalitat i els 24 anys a l'Ajuntament de València. Érem com una espècie de “tu no existeixes”. Era com si això no existira. I fins i tot vam arribar a creure'ns-ho: “Nosaltres som tan minoritaris que no farem mai res”. És el que ens repetien sempre.

Arriba un punt en què, quan veuen que comences a fer por perquè ja has arribat a una certa proporció de la societat, els atacs són més cruents. I crec que vivim una mica això. En els nostres concerts sí que notàvem, sobretot a última hora, el típic partit feixista que anava denunciant-nos. Però hem tingut la sort de no patir atacs feixistes directes als nostres concerts. Són concerts on ve molta gent i crec que no s'atreveixen. Però la contra sempre ha estat ahí.

Nosaltres tenim clar que més de la meitat dels ajuntaments valencians no tenen les portes obertes. Això sempre ha sigut així i continua sent així. I, per desgràcia, si hi va haver uns anys en què semblava que una part del PP als pobles podia ser menys radical en aquest tema, ara, amb la pressió de Vox i de l'extrema dreta, les portes continuaran tancades durant molt de temps.

Després d'aquest parèntesi amb La Gossa Sorda, què faràs? Continuaràs amb el teu projecte, Pep de la Tona?

Sí, la meua idea és continuar amb el projecte. Per a mi, això ha sigut un parèntesi. Ha sigut molt interessant i també una de les coses que havíem de fer en la vida, perquè si esperàvem més temps no ho faríem. I això és una cosa que hem pensat tots els del grup. En el meu cas, arribe a un punt de la meua vida en què vull dedicar-me a fer cançons. Sense haver sigut músic, més enllà del poc que he sigut autodidacta, m'agrada fer cançons, m'agrada dedicar-hi temps i vull continuar fent cançons i mostrant-les a la gent. Durant tot aquest temps també he estat pensant què faré amb Pep de la Tona i espere que el 2027 puga traure cançons noves i continuar rodant.

En les teues cançons i en les de La Gossa Sorda sempre hi ha hagut molta dimensió social i política. Ara que la crisi de l'habitatge travessa totes les classes socials, t'imagines escrivint sobre això?

Sí. Al final t'adones que, d'alguna manera, els temes de la crítica social són semblants. L'altre dia, en la manifestació que van fer a Llíber contra el macroprojecte que volen fer allí, els organitzadors em van dir que intentàrem fer una mica de publicitat. Jo era a Brussel·les i em van ensenyar el lema. I vaig pensar: “L'agafaré llogat per a una cançó”. Era “La victòria és poder viure ací”.

I això serveix tant per a parlar de defensa del territori com per a parlar de l'habitatge, de Palestina o del canvi climàtic. Com em deia la xica de l'organització: «Mira que som desgraciats, que l'únic que demanem és poder continuar vivint ací i criar els nostres fills ací». D'alguna manera, veig que tot va per ahí, que els temes van sobre les persones i que la nostra única victòria és intentar viure amb una certa dignitat i una certa normalitat.

Pego n'és un bon exemple, d'aquesta transformació del territori. Primer es va vendre la costa, després la segona línia i ara la pressió immobiliària arriba a tot arreu. Ens podem quedar sense país?

Sí. La veritat és que, geogràficament, estem rebentant els llocs on vivim. I també políticament, perquè aquest tipus d'economia necessita com més desenvolupament, millor. Com més es desenvolupa la gent en l'àmbit polític, cultural i en tots els àmbits, millor per a rebentar els pobles i vendre'ls al millor postor.

A Pego veiem com ja han rebentat la primera línia de platja i després han anat per la segona. Nosaltres ja fa molts anys que denunciàvem que no volíem que feren cases, que rebentaren les muntanyes, que feren xalets i urbanitzacions. I dèiem: “És que dins del poble hi ha 400 cases buides”. Què passa ara? Que hi ha 400 cases buides i estan totes a la venda, però, al mateix temps, ja no es pot viure a Pego perquè els preus s'han disparat. Com més cases es posen a la venda, més cares són. Ja estem en una situació en què el mercat intern competeix amb els mercats internacionals. I això... Fa vint anys érem molt marcians denunciant aquestes coses, però ara crec que fins i tot la majoria de la societat hi està d'acord. Una altra cosa és que, en l'àmbit polític, cadascú...

Ara són lluites de majories.

Sí. I, al final, aquestes coses només es canvien pegant punyades fortes damunt de la taula.

I per acabar: com veus el pròxim any, amb les eleccions que hi haurà? Tu has sigut diputat durant huit anys i la política sempre ha estat molt present en les vostres lletres.

Independentment de les eleccions, que evidentment per a mi també són importants, crec que el més important és ressaltar que ara hem estat a la plaça de l'Ajuntament mirant tot el tema de l'acampada per l'habitatge. Nosaltres, amb La Gossa Sorda, hem tingut la sort de donar suport als sindicats de llogaters des del primer concert, de donar-los veu en els concerts, tant al País Valencià com a Catalunya. Per a nosaltres aquesta és una de les lluites més importants. I és positiu que, després de molts anys de pegar-se cabotades contra la paret, ara hagen aconseguit traure el tema a l'esfera pública i que es veja que la majoria de la societat està d'acord amb el que plantegen. És una victòria política de primera classe.

També els docents, encara que siga un tema que segurament no és tan general, estan fent una lluita molt forta per l'educació pública. El fet d'estar tants dies en vaga demostra que els canvis positius que puga haver-hi al nostre país han de començar per ahí. Més enllà de si les llistes electorals es confeccionen d'una manera o d'una altra, poden passar moltes coses. L'important és que hi haja una societat mobilitzada, que pose el dit en la nafra dels temes importants i que se'n parle entre els amics, als instituts, als bars i a les xarxes socials. Quan aconsegueixes això és quan vas pel bon camí. Si no, estem sempre parlant de si aquest ha fet això o l'altre ha fet allò, i això s'ha d'acabar. És complicat i, evidentment, necessitem les institucions per a poder viure tots millor i assegurar un mínim de vida digna. Però primer s'ha de començar per la base.

I, en aquest sentit, estic content perquè veig que, encara que més tard del que tots haurien desitjat, sí que hi ha una reacció social davant d'aquests temes.

La majoria absoluta del PP al Senat li ha permés, en la legislatura que s'ha tancat aquest dilluns, fer una tasca d'oposició al Govern que li ha donat grans resultats. Comissions d'investigació sobre tots els escàndols que afectaven el PSOE, una comissió partidista sobre la dana per a colpejar el Govern en contra del criteri de la jutgessa instructora i de la realitat dels fets, o tombar lleis clau que havien de tornar al Congrés. “Cal acabar amb el corró del PP al Senat”, recorda un històric alt càrrec socialista del Govern del Botànic.

I és en això en què treballen des de fa mesos importants excàrrecs del Govern del Botànic, la suma de les esquerres del PSPV-PSOE, Compromís i Podem que va governar la Comunitat Valenciana entre 2015 i 2023: intentar acabar amb aquesta hegemonia del PP en les tres províncies valencianes. El 2023, els populars van aconseguir huit escons a la Cambra Alta, mentre que els socialistes en van obtindre quatre. Amb poc més del 30% dels vots, els conservadors van aconseguir el 66% dels representants. Amb l'avançament electoral, els impulsors d'aquesta gran “entesa” hauran de córrer.

Una de les persones de Compromís i una altra dels socialistes que estan teixint aquest acord asseguren que una estratègia conjunta podria donar a l'esquerra nou senadors; tres serien per al PP i Vox es quedaria sense cap. Les llistes obertes permetrien incloure noms d'independents coneguts que podrien ajudar a facilitar l'acord i ampliar l'espai, afigen.

En les converses entre aquests veterans de la demoscòpia valenciana també han participat enviats de les direccions del PSPV-PSOE i Compromís, que no veuen malament la jugada perquè “el PP ha pervertit la institució”, però que també tenen algunes reticències. Per part dels socialistes, posen com a condició que aniran en una coalició amb la resta de partits si Ferraz ho proposa per a tot Espanya. L'any 2016, l'equip de Ximo Puig ja va intentar aquesta operació, però Pedro Sánchez s'hi va negar en redó.

Per la seua banda, des de la coalició també veuen amb bons ulls la proposta perquè el 2023 no van aconseguir cap senador per elecció directa, però consideren que associar-se a la marca PSOE els pot “desgastar”. “Són competidors nostres per al Congrés i ho seran encara més de cara a les eleccions autonòmiques de maig de l'any que ve”, argumenten.

De moment, els contactes d'aquests antics càrrecs, amb la supervisió de les direccions, han preparat el terreny. Però amb la convocatòria electoral ha arribat l'hora de la veritat. D'ací a 10 dies, el 16 d'octubre, s'han de presentar les coalicions electorals. Per a posar els noms dels possibles senadors i senadores hi hauria més temps, en concret, fins al 26 d'octubre.

La mayoría absoluta del PP en el Senado le ha permitido, en la legislatura que se ha cerrado este lunes, realizar una tarea de oposición al Gobierno que le ha dado grandes resultados. Comisiones de investigación de todos los escándalos que afectaban al PSOE, una partidista comisión sobre la dana para vapulear al Gobierno en contra del criterio de la jueza instructora y de la realidad de los hechos, o tumbar leyes clave que tenían que regresar al Congreso. “Hay que acabar con el rodillo del PP en el Senado”, recuerda un histórico alto cargo socialista del Gobierno del Botànic.

Y es en eso en lo que están desde hace meses importantes excargos del Gobierno del Botànic, la suma de las izquierdas de PSPV-PSOE, Compromís y Podemos que gobernó la Comunitat Valenciana entre 2015 y 2023: en intentar acabar con esa hegemonía del PP en las tres provincias valencianas. En 2023, los populares consiguieron ocho escaños en la Cámara Alta, mientras los socialistas tuvieron cuatro. Con poco más del 30% de los votos, los conservadores consiguieron el 66% de los representantes. Con el adelanto electoral, los impulsores de esta gran “entesa” tendrán que correr.

Una de las personas de Compromís y otra de los socialistas que están muñiendo este acuerdo aseguran que una estrategia conjunta podría reportar a la izquierda nueve senadores; tres serían para el PP y Vox se quedaría sin ninguno. Las listas abiertas permitirían incluir nombres de independientes conocidos que podrían ayudar a facilitar el acuerdo y ampliar el espacio, añaden.

En las conversaciones entre estos veteranos de la demoscopia valenciana también han participado enviados de las direcciones de PSPV-PSOE y Compromís, que no ven mal la jugada porque “el PP ha pervertido la institución”, pero que también tienen algunos reparos. Por parte de los socialistas, ponen como condición que irán en una coalición con los demás partidos si Ferraz lo propone para toda España. En el año 2016, el equipo de Ximo Puig ya intentó esta operación, pero Pedro Sánchez se negó en redondo.

Por su parte, desde la coalición ven también con buenos ojos la propuesta porque en 2023 no consiguieron ningún senador por elección directa, pero consideran que asociarse a la marca PSOE les puede “desgastar”. “Son competidores nuestros para el Congreso y lo van a ser aún más para las elecciones autonómicas de mayo del año que viene”, argumentan.

De momento, los contactos de estos antiguos cargos, con la supervisión de las direcciones, han preparado el terreno. Pero con la convocatoria electoral ha llegado la hora de la verdad. En 10 días, el 16 de octubre, se tienen que presentar las coaliciones electorales. Para poner los nombres de los posibles senadores y senadoras habría más tiempo, en concreto, hasta el 26 de octubre.

A nivel de todo el Estado, el grupo Senadores y Senadoras por la Democracia ha lanzado una página web para reunir apoyos y conseguir alianzas en la izquierda que consigan una mayoría progresista en la Cámara Alta. Entre los impulsores están Cristina Almeida, Santiago Alba Rico, Carlos Berzosa, María José Capellín, Enrique del Olmo, Gloria Elizo, Bruno Estrada, Gabriel Flores, Juan Antonio Gimeno, Pedro González de Molina, Javier Pérez Royo, María José Pintor, Fernando Magro, Elena Martín, Cristina Monge, Jesús Montero, Ignacio Muro, Marta Nebot, Inocencia Soria, Marina Subirats, Enrique Tordesillas y Juan Torres.

Vicent Marzà, eurodiputat de Compromís i coordinador dels Verds Europeus a la Comissió de Comerç Internacional, ha complit dos anys al Parlament Europeu. En aquest temps ha centrat bona part de la seua activitat en la defensa dels interessos dels sectors productius valencians, però també en qüestions com l’habitatge on és vicepresident de la comissió que aborda el tema, les relacions comercials amb tercers països o la dependència tecnològica europea. L’acord amb l’Índia, Mercosur, les relacions amb el Marroc, l’arròs o el sector ceràmic han sigut alguns dels seus fronts de treball.

Estàs a punt de complir dos anys com a eurodiputat. Quin balanç fas d’aquest període?

Hem treballat defensant tots els sectors valencians i intentant fer compatible aquesta defensa territorial amb la sostenibilitat, la reducció d’emissions i la generació de llocs de treball. En aquest sentit, hem estat molt centrats en sectors com el taulell, l’agricultura o el transport.

El taulell és un dels sectors que més està patint la transició energètica. Què demaneu a Europa?

El sector està preparat per fer un canvi tecnològic. Ja existeix una alternativa, que és l’electrificació, però no es pot aplicar immediatament perquè no hi ha prou xarxa elèctrica. I no és possible crear-la en dos, tres, quatre o cinc anys. Per tant, mentre no arribe aquesta solució tecnològica, no podem exigir un esforç que destruïsca llocs de treball. El sector necessita més temps i més ajudes directes per a l’electrificació i la reducció d’emissions. I, a més, hi ha una oportunitat industrial valenciana. Els primers que han fet un forn 100% elèctric per a la ceràmica són una empresa valenciana. Això podria generar també més llocs de treball en la fabricació d’aquests forns. Hem aconseguit alguns avanços perquè la modificació del mercat d’emissions no siga tan dura com estava plantejada inicialment. No és el 100% del que volem, però hem obert la porta perquè no siga el que s’havia plantejat fins ara.

En l’acord comercial amb l’Índia heu aconseguit que l’arròs quede fora. Per què era tan important?

Va ser una de les meues obsessions des del primer dia. Quan em vaig reunir amb el negociador de l’acord amb l’Índia, li vaig plantejar dues qüestions: la protecció de la indústria i de l’agricultura i, en concret, l’arròs. Vaig defensar que l’arròs quedara fora sí o sí de l’acord comercial i ho hem aconseguit. Per tant, no entrarà arròs de l’Índia que inunde encara més el mercat europeu i afone encara més l’arròs valencià.

També heu denunciat problemes amb l’etiquetatge de l’arròs.

Hi ha hagut un engany total i directe. La normativa europea regula aquesta qüestió i vam acompanyar els representants de la Unió de Llauradors perquè es reuniren amb els responsables de la Comissió. Ens van assegurar que, amb la normativa actual, és clarament il·legal el que s’està fent perquè porta a engany els consumidors. A partir d’això vam parlar amb el Ministeri de Consum, que ha obert expedient a la Generalitat Valenciana perquè investigue els casos en què s’està etiquetant l’arròs d’una manera que pot enganyar els consumidors.

En la normativa sobre els drets dels passatgers heu aconseguit també alguns avanços. Quins?

Hem aconseguit que ja no puguen enganyar-nos amb el preu. El preu que es mostre per defecte haurà d’incloure la maleta, de manera que es puguen comparar realment els preus. També hem aconseguit que les famílies puguen seure juntes. El model de negoci que consisteix a separar les famílies i cobrar per asseure’s juntes s’ha acabat. I les persones que necessiten acompanyant, com les persones amb mobilitat reduïda o les persones cegues, podran tindre’l gratuïtament. També hem avançat en les indemnitzacions. Crec que és una bona mostra de la capacitat de defensar els drets de la ciutadania per davant dels beneficis d’algunes aerolínies.

Mercosur és un dels grans assumptes pendents. Per què us oposeu a l’acord?

Nosaltres hem estat en contra de l’acord amb Mercosur des de l’inici, sobretot per l’afectació al camp valencià, però també a altres sectors. Cinc eurodiputats de diferents grups vam iniciar un procediment perquè la justícia es pronuncie sobre si aquest acord és legal i compleix els requisits que ha de complir. Hem aconseguit que la majoria done suport a portar-lo davant del Tribunal. Nosaltres pensem que no compleix la normativa i, a banda de les raons de contingut, com la falta de clàusules de reciprocitat o de mecanismes que obliguen al compliment en qüestions com la desforestació, els drets humans o la competència deslleial, pensem que també és il·legal. Ara la justícia s’ha de pronunciar.

Un altre dels teus fronts és el Sàhara i les relacions entre la Unió Europea i el Marroc. Què plantegeu?

Estem impulsant que se suspenga l’acord d’associació i l’acord comercial entre la Unió Europea i el Marroc perquè vulnera una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que assenyalava que s’estaven vulnerant els drets bàsics del poble sahrauí. I també perquè el Marroc no és un soci fiable. La política europea d’externalització de fronteres ens fa més dèbils perquè ens fa dependre de governs autoritaris. Cada vegada destinem més recursos a una política que no resol el problema.

Què hauria de fer Europa amb aquesta política migratòria?

Hem de buscar solucions perquè les persones que ja estan a Europa puguen tindre una integració adequada, un treball i puguen contribuir a l’economia europea. Estem destinant desenes de milers de milions d’euros a una política de fronteres que no té cap efecte, quan una part d’aquests recursos es podria utilitzar per integrar aquestes persones.

Ets també vicepresident de la Comissió d’Habitatge. Què pot fer la Unió Europea davant la crisi que hi ha a Espanya?

La Comissió Europea inicialment no volia que parlàrem d’habitatge perquè deia que no era competència seua. Nosaltres li vam insistir: si parleu de defensa, quan no teniu competències en defensa, per què no podem parlar del principal problema que té la ciutadania treballadora, que és l’habitatge? Hem comprovat que moltes de les mesures que ara es reclamen a Espanya ja s’estan aplicant en altres països de la Unió Europea. Per tant, no es pot dir que siguen il·legals o inviables. Cal acabar amb l’especulació financera sobre l’habitatge i evitar que es puguen comprar habitatges simplement per fer-ne un ús especulatiu. També cal impedir que es destinen habitatges a usos que no siguen residencials quan hi ha persones que no tenen habitatge en aquella zona. I hem de reforçar els drets dels inquilins. En altres llocs d’Europa els contractes són indefinits i no es poden apujar els lloguers d’un dia per l’altre.

I què hauria de fer Europa amb els recursos públics destinats a habitatge?

Hem de construir més habitatge, però habitatge assequible. No necessitem més habitatge de luxe, ni més habitatge per a ús turístic, ni més habitatge per fer negoci. Necessitem més habitatge assequible. Hi ha un pla de la Unió Europea amb més de 60.000 milions d’euros i nosaltres hem posat com a condició que només s’utilitze perquè siga habitatge assequible permanentment. No pot passar com a l’Estat espanyol, que es privatitza al cap de poc de temps.

Parles d’harmonitzar les legislacions europees a l’alça.

Exactament. Hem estudiat allà on funcionen polítiques d’èxit i es poden aplicar a tota Europa. El que exigim a la Comissió Europea és que les harmonitze a l’alça. Hem aconseguit un pas important: la Comissió Europea ha plantejat limitar la compra de segones residències i declarar zones tensionades per actuar sobre els preus del lloguer. No ens agrada com es planteja perquè és una fórmula complicada i serà difícil d’aplicar, però és un primer pas per començar a escoltar la realitat de la gent.

Parlem de la Xina. Quina relació ha de tindre Europa amb el gegant asiàtic, especialment ara que les empreses xineses estan guanyant pes industrial al País Valencià?

Ha de ser una relació directa, sense intermediaris i amb tota la diplomàcia del món, però arribant a acords. Ningú qüestiona que ens hem de desconnectar de Rússia i de la dependència gasística que teníem de Rússia, però poca gent s’està qüestionant que també hem de desconnectar de la dependència que tenim dels Estats Units. Si volem ser actors principals en el món, hem de ser actors propis, relacionar-nos amb tothom d’igual a igual i desenvolupar industrialment el nostre territori. Hem de recuperar les relacions amb la Xina de manera directa, però amb una mirada molt clara: hem de generar més llocs de treball industrials i de major qualitat al nostre territori. Els xinesos porten avantatge perquè fa molt de temps que inverteixen massivament en aquests sectors. Haurem de veure com marquem les condicions per no acabar sent dependents d’ells tampoc.

Per tant, quin és el model que proposes?

No volem dependre ni de la Xina, ni dels Estats Units, ni de Rússia. Hem de ser els europeus els qui decidim el nostre futur. Europa encara té capacitat de lideratge mundial en determinats sectors, però no estem invertint-hi. Necessitem mesures que incentiven la creació d’empreses europees d’alt nivell. Per exemple, soc el ponent de l’alta velocitat ferroviària i he plantejat que no deixem d’invertir en les rodalies, el transport convencional o la mitjana distància per invertir-ho tot en l’AVE. També en això hi ha competitivitat. Tenim una fàbrica molt important al País Valencià, com Stadler, que podria tindre encara més múscul si les institucions europees apostaren per una estratègia ferroviària adequada. Hem d’invertir en indústria ferroviària per no dependre de ningú.

I aquesta autonomia també passa per reduir la dependència tecnològica dels Estats Units?

Sí. El debat públic i l’opinió pública europea estan molt mediatitzats pels interessos tecnològics i comercials de les empreses nord-americanes. Hem d’acabar amb això. Hem de regular les xarxes per evitar que puguen dirigir-nos cap a una opinió o una altra i hem de desenvolupar tecnologia pròpia europea en tots els àmbits. També hem de deixar de dependre dels sistemes de pagament i d’altres infraestructures tecnològiques que estan en mans d’empreses americanes. Necessitem tecnologia europea en tots els àmbits per desconnectar-nos dels Estats Units i del negoci que fan amb les nostres vides. I, al mateix temps, hem de protegir els drets humans, amb els estàndards més alts en drets humans i llibertat d’expressió. Això és Europa: no continuar sotmesos ni als Estats Units ni a cap altra potència.

La negativa del Congrés dels Diputats, amb els vots del PP, Vox i Junts, a aprovar aquest passat divendres els dos decrets d'Habitatge presentats pel Govern té els carrers d'Espanya encesos i pot acabar amb la legislatura si Pedro Sánchez decideix aquest dilluns avançar les eleccions generals. Després de l'intent de desnonament de Mariacarmen, la crisi de l'habitatge ha mostrat la seua pitjor cara i ha mobilitzat centenars de milers de persones que ja assenyalen la política com a responsable de la seua fallida resolució. Qui legisla en els parlaments? Quins interessos representen els diputats i diputades que han de regular aquest dret? I els membres dels governs que executen les lleis?

Les comunitats autònomes i els ajuntaments tenen competències en matèria d'habitatge, encara que el Govern també té una responsabilitat important, com s'ha demostrat amb l'impuls dels decrets exprés. De fet, són els consistoris els que decideixen si les seues ciutats lluiten contra els apartaments turístics il·legals i les autonomies les que apliquen la Llei d'Habitatge. Així, quants habitatges tenen els diputats i alts càrrecs valencians? La política valenciana davant l'espill de la crisi de l'habitatge.

Segons dos investigacions realitzades per elDiario.es a partir dels portals de Transparència de la Generalitat i de les Corts, més de 50 diputats i alts càrrecs declaren entre tres i huit habitatges en propietat. És a dir, al voltant del 20% de les persones que formen part del Govern de Pérez Llorca —30 de 154— i aproximadament una quinta part dels legisladors de les Corts Valencianes —uns 20 diputats—.

Una quinta part de les Corts, amb tres o més habitatges

El parlament valencià compta amb una vintena de diputats que declaren almenys tres habitatges. El grup és transversal, encara que amb una presència majoritària de parlamentaris del PP: dotze dels 20 casos, el 60%. Compromís i Vox sumen tres casos cada un i el PSPV, dos. La distribució s'ha d'interpretar tenint en compte el pes de cada formació en la cambra, on el PP és el grup amb més diputats i el PSPV, el segon.

La declaració patrimonial tampoc equival necessàriament a tindre el 100% de cada habitatge. Hi ha parlamentaris que posseeixen immobles en règim de copropietat, altres que declaren percentatges de propietat i alguns que figuren com a titulars de la nua propietat, una situació jurídica que no implica disposar de l'ús de l'immoble.

Tot i això, hi ha declaracions especialment extenses. Manuel Pérez Fenoll, del PP, declara el 50% de set habitatges a Alacant, un dels quals amb un valor cadastral de 393.110,02 euros, a més d'altres nou béns davall diferents fórmules de titularitat. Javier Gutiérrez Martín, també del PP, declara nou immobles, entre aquests sis habitatges a Alacant.

La diputada socialista Laura Soler Azorín declara cinc habitatges a Alacant, tots en ple domini. Alejo Font de Mora, del PP, declara una desena d'immobles, entre aquests quatre habitatges dels quals posseeix el 100%, a més d'altres propietats amb participacions del 50% i el 25%.

El cas de María de los Ángeles Criado González, de Vox, mostra, a més, fins a quin punt aquestes fotografies poden canviar entre declaracions. El 2023 declarava set habitatges a la Comunitat Valenciana —sis d'aquests en propietat plena—, mentre que en la seua declaració més recent ja no apareix cap habitatge i hi figura una donació en metàl·lic. Les declaracions permeten constatar el canvi, però no n'expliquen per si mateixes els motius.

També apareixen casos de multipropietat en Compromís. Joan Baldoví declara quatre habitatges a València, tots compartits, mentre que Paula Espinosa declara tres habitatges a València i Albacete, en règim de nua propietat, a més d'altres immobles. En el PSPV, María Luisa Navarro declara tres habitatges a Alacant, tots amb una participació del 50%.

El mateix patró es repeteix en el Consell

La fotografia dels alts càrrecs de la Generalitat presenta una dimensió similar. Dels 154 membres de l'Executiu analitzats, 30 declaren tres o més habitatges, la qual cosa suposa prop d'un de cada cinc. Si s'incorporen garatges, locals, finques rústiques i altres immobles urbans, el volum patrimonial declarat augmenta considerablement.

En la part superior d'aquesta relació apareix la secretària autonòmica d'Igualtat, Asunción Quinzá, que declara la propietat del 100% de set habitatges i del 25% d'un octau. El director general de Tecnologies de la Informació, Javier Balfagón, declara participacions en huit habitatges repartits entre València, Conca i Terol, a més de dos immobles rústics.

El president de la Generalitat presenta una particularitat. Juanfran Pérez Llorca no declara habitatges a títol personal, però sí que participa en una empresa familiar que té huit pisos. Les participacions en aquesta societat apareixen en la seua declaració patrimonial. És a dir, la fotografia canvia quan es mira exclusivament la titularitat directa o quan s'incorporen les propietats de societats participades pels càrrecs.

També destaquen Inés Sánchez Lázaro, directora general de l'Advocacia, amb cinc habitatges en diferents percentatges, i Luis Gómez, director general de Medi Natural, amb cinc habitatges en propietat plena, a més de quatre garatges i sis immobles rústics. Bartolomé Pérez Gálvez, director general de Salut Mental, declara el 50% de cinc habitatges a València i Alacant. La secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, declara altres cinc habitatges davall diferents percentatges de titularitat.

Entre els set alts càrrecs que declaren quatre habitatges apareix el conseller d'Hisenda, José Antonio Rovira, amb tres immobles al 100% i un altre al 50%. La subsecretària d'Hisenda, Alida Consuelo Mas, declara quatre habitatges al 100% a València, mentre que la directora general de Tributs, Inmaculada Domínguez, declara quatre habitatges amb participacions del 50% i el 20%.

I entre els qui declaren tres habitatges apareixen també diversos membres del mateix Consell. El conseller d'Agricultura i portaveu, Miguel Barrachina, declara tres habitatges i, a més, 21 immobles rústics. El conseller de Sanitat, Marciano Gómez, posseeix el 50% de tres habitatges, mentre que Vicente Martínez Mus, responsable de Medi Ambient, declara tres habitatges amb diferents percentatges de titularitat. La consellera d'Educació, María del Carmen Ortí, també figura entre els alts càrrecs amb tres habitatges.

L'habitatge, entre el discurs polític i el patrimoni privat

La qüestió adquireix una rellevància especial perquè l'habitatge ocupa un lloc central en l'agenda política espanyola i valenciana. L'Executiu del PP ha defensat en els últims anys mesures fiscals relacionades amb la propietat i les transmissions patrimonials. Durant l'anterior Consell de PP i Vox es va aprovar una bonificació del 99% de l'impost de successions i donacions i, posteriorment, es va elevar el mínim exempt de l'impost sobre el patrimoni de 500.000 a un milió d'euros.

Els governs de Carlos Mazón i Pérez Llorca van decidir no aplicar els aspectes clau de la Llei d'Habitatge estatal, com la limitació dels preus del lloguer i la declaració de zones tensionades.

Vicent Marzà, eurodiputado de Compromís y coordinador de los Verdes Europeos en la Comisión de Comercio Internacional, ha cumplido dos años en el Parlamento Europeo. En este tiempo ha centrado buena parte de su actividad en la defensa de los intereses de los sectores productivos valencianos, pero también en cuestiones como la vivienda, donde es vicepresidente de la comisión que aborda esta materia, las relaciones comerciales con terceros países o la dependencia tecnológica europea. El acuerdo con India, Mercosur, las relaciones con Marruecos, el arroz o el sector cerámico han sido algunos de sus frentes de trabajo.

Estás a punto de cumplir dos años como eurodiputado. ¿Qué balance haces de este periodo?

Hemos trabajado defendiendo todos los sectores valencianos e intentando hacer compatible esta defensa territorial con la sostenibilidad, la reducción de emisiones y la generación de puestos de trabajo. En este sentido, hemos estado muy centrados en sectores como el azulejo, la agricultura o el transporte.

El azulejo es uno de los sectores que más está sufriendo la transición energética. ¿Qué pedís a Europa?

El sector está preparado para hacer un cambio tecnológico. Ya existe una alternativa, que es la electrificación, pero no se puede aplicar inmediatamente porque no hay suficiente red eléctrica. Y no es posible crearla en dos, tres, cuatro o cinco años. Por tanto, mientras no llegue esa solución tecnológica, no podemos exigir un esfuerzo que destruya puestos de trabajo. El sector necesita más tiempo y más ayudas directas para la electrificación y la reducción de emisiones.

Y, además, hay una oportunidad industrial valenciana. Los primeros que han fabricado un horno 100% eléctrico para la cerámica son una empresa valenciana. Eso podría generar también más puestos de trabajo en la fabricación de estos hornos. Hemos conseguido algunos avances para que la modificación del mercado de emisiones no sea tan dura como estaba planteada inicialmente. No es el 100% de lo que queremos, pero hemos abierto la puerta para que no sea lo que se había planteado hasta ahora.

En el acuerdo comercial con India habéis conseguido que el arroz quede fuera. ¿Por qué era tan importante?

Fue una de mis obsesiones desde el primer día. Cuando me reuní con el negociador del acuerdo con India, le planteé dos cuestiones: la protección de la industria y de la agricultura y, en concreto, el arroz. Defendí que el arroz quedara fuera sí o sí del acuerdo comercial y lo hemos conseguido. Por tanto, no entrará arroz de India que inunde todavía más el mercado europeo y hunda todavía más el arroz valenciano.

También habéis denunciado problemas con el etiquetado del arroz.

Ha habido un engaño total y directo. La normativa europea regula esta cuestión y acompañamos a los representantes de la Unió de Llauradors para que se reunieran con los responsables de la Comisión. Nos aseguraron que, con la normativa actual, es claramente ilegal lo que se está haciendo porque induce a engaño a los consumidores. A partir de ahí hablamos con el Ministerio de Consumo, que ha abierto expediente a la Generalitat Valenciana para que investigue los casos en los que se está etiquetando el arroz de una manera que puede engañar a los consumidores.

En la normativa sobre los derechos de los pasajeros también habéis conseguido algunos avances. ¿Cuáles?

Hemos conseguido que ya no puedan engañarnos con el precio. El precio que se muestre por defecto deberá incluir la maleta, de manera que se puedan comparar realmente los precios. También hemos conseguido que las familias puedan sentarse juntas. El modelo de negocio que consiste en separar a las familias y cobrar por sentarse juntas se ha acabado.

Y las personas que necesitan acompañante, como las personas con movilidad reducida o las personas ciegas, podrán tenerlo gratuitamente. También hemos avanzado en las indemnizaciones. Creo que es una buena muestra de la capacidad de defender los derechos de la ciudadanía por delante de los beneficios de algunas aerolíneas.

Mercosur es uno de los grandes asuntos pendientes. ¿Por qué os oponéis al acuerdo?

Nosotros hemos estado en contra del acuerdo con Mercosur desde el inicio, sobre todo por la afectación al campo valenciano, pero también a otros sectores. Cinco eurodiputados de diferentes grupos iniciamos un procedimiento para que la justicia se pronuncie sobre si este acuerdo es legal y cumple los requisitos que debe cumplir. Hemos conseguido que la mayoría apoye llevarlo ante el Tribunal.

Nosotros pensamos que no cumple la normativa y, aparte de las razones de contenido, como la falta de cláusulas de reciprocidad o de mecanismos que obliguen al cumplimiento en cuestiones como la deforestación, los derechos humanos o la competencia desleal, pensamos que también es ilegal. Ahora la justicia debe pronunciarse.

Otro de tus frentes es el Sáhara y las relaciones entre la Unión Europea y Marruecos. ¿Qué planteáis?

Estamos impulsando que se suspendan el acuerdo de asociación y el acuerdo comercial entre la Unión Europea y Marruecos porque vulneran una sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea que señalaba que se estaban vulnerando los derechos básicos del pueblo saharaui. Y también porque Marruecos no es un socio fiable.

La política europea de externalización de fronteras nos hace más débiles porque nos hace depender de gobiernos autoritarios. Cada vez destinamos más recursos a una política que no resuelve el problema.

¿Qué debería hacer Europa con esta política migratoria?

Tenemos que buscar soluciones para que las personas que ya están en Europa puedan tener una integración adecuada, un trabajo y puedan contribuir a la economía europea. Estamos destinando decenas de miles de millones de euros a una política de fronteras que no tiene ningún efecto, cuando una parte de estos recursos se podría utilizar para integrar a estas personas.

Eres también vicepresidente de la Comisión de Vivienda. ¿Qué puede hacer la Unión Europea ante la crisis que hay en España?

La Comisión Europea inicialmente no quería que habláramos de vivienda porque decía que no era competencia suya. Nosotros insistimos: si habláis de defensa, cuando no tenéis competencias en defensa, ¿por qué no podemos hablar del principal problema que tiene la ciudadanía trabajadora, que es la vivienda?

Hemos comprobado que muchas de las medidas que ahora se reclaman en España ya se están aplicando en otros países de la Unión Europea. Por tanto, no se puede decir que sean ilegales o inviables.

Hay que acabar con la especulación financiera sobre la vivienda y evitar que se puedan comprar viviendas simplemente para hacer un uso especulativo de ellas. También hay que impedir que se destinen viviendas a usos que no sean residenciales cuando hay personas que no tienen vivienda en esa zona. Y tenemos que reforzar los derechos de los inquilinos. En otros lugares de Europa los contratos son indefinidos y no se pueden subir los alquileres de un día para otro.

¿Y qué debería hacer Europa con los recursos públicos destinados a vivienda?

Tenemos que construir más vivienda, pero vivienda asequible. No necesitamos más vivienda de lujo, ni más vivienda para uso turístico, ni más vivienda para hacer negocio. Necesitamos más vivienda asequible.

Hay un plan de la Unión Europea con más de 60.000 millones de euros y nosotros hemos puesto como condición que solo se utilice para que sea vivienda asequible permanentemente. No puede pasar como en España, que se privatiza al cabo de poco tiempo.

Hablas de armonizar las legislaciones europeas al alza.

Exactamente. Hemos estudiado dónde funcionan políticas de éxito y se pueden aplicar a toda Europa. Lo que exigimos a la Comisión Europea es que las armonice al alza.

Hemos conseguido un paso importante: la Comisión Europea ha planteado limitar la compra de segundas residencias y declarar zonas tensionadas para actuar sobre los precios del alquiler. No nos gusta cómo se plantea porque es una fórmula complicada y será difícil de aplicar, pero es un primer paso para empezar a escuchar la realidad de la gente.

Hablemos de China. ¿Qué relación debe tener Europa con el gigante asiático, especialmente ahora que las empresas chinas están ganando peso industrial en el País Valenciano?

Debe ser una relación directa, sin intermediarios y con toda la diplomacia del mundo, pero llegando a acuerdos. Nadie cuestiona que tenemos que desconectarnos de Rusia y de la dependencia gasística que teníamos de Rusia, pero poca gente se está cuestionando que también tenemos que desconectarnos de la dependencia que tenemos de Estados Unidos.

Si queremos ser actores principales en el mundo, tenemos que ser actores propios, relacionarnos con todo el mundo de igual a igual y desarrollar industrialmente nuestro territorio.

Tenemos que recuperar las relaciones con China de manera directa, pero con una mirada muy clara: tenemos que generar más puestos de trabajo industriales y de mayor calidad en nuestro territorio. Los chinos llevan ventaja porque hace mucho tiempo que invierten masivamente en estos sectores. Tendremos que ver cómo marcamos las condiciones para no acabar siendo dependientes de ellos tampoco.

Por tanto, ¿cuál es el modelo que propones?

No queremos depender ni de China, ni de Estados Unidos, ni de Rusia. Tenemos que ser los europeos quienes decidamos nuestro futuro. Europa todavía tiene capacidad de liderazgo mundial en determinados sectores, pero no estamos invirtiendo en ellos.

Necesitamos medidas que incentiven la creación de empresas europeas de alto nivel. Por ejemplo, soy el ponente de la alta velocidad ferroviaria y he planteado que no dejemos de invertir en los trenes de cercanías, el transporte convencional o la media distancia para invertirlo todo en el AVE.

También en esto hay competitividad. Tenemos una fábrica muy importante en el País Valenciano, como Stadler, que podría tener todavía más músculo si las instituciones europeas apostaran por una estrategia ferroviaria adecuada. Tenemos que invertir en industria ferroviaria para no depender de nadie.

¿Y esta autonomía también pasa por reducir la dependencia tecnológica de Estados Unidos?

Sí. El debate público y la opinión pública europea están muy mediatizados por los intereses tecnológicos y comerciales de las empresas estadounidenses. Tenemos que acabar con esto.

Tenemos que regular las redes para evitar que puedan dirigirnos hacia una opinión u otra y tenemos que desarrollar tecnología propia europea en todos los ámbitos. También tenemos que dejar de depender de los sistemas de pago y de otras infraestructuras tecnológicas que están en manos de empresas estadounidenses.

Necesitamos tecnología europea en todos los ámbitos para desconectarnos de Estados Unidos y del negocio que hacen con nuestras vidas. Y, al mismo tiempo, tenemos que proteger los derechos humanos, con los estándares más altos en derechos humanos y libertad de expresión.

Eso es Europa: no continuar sometidos ni a Estados Unidos ni a ninguna otra potencia.

La negativa del Congreso de los Diputados, con los votos de PP, Vox y Junts, a aprobar este pasado viernes los dos decretos de Vivienda presentados por el Gobierno tiene las calles de España ardiendo y puede acabar con la legislatura si Pedro Sánchez decide este lunes adelantar las elecciones generales. Tras el intento de desahucio de Maricarmen, la crisis de la vivienda ha mostrado su peor cara y ha levantado a cientos de miles de personas que ya apuntan a la política como responsable de su fallida resolución. ¿Quiénes están legislando en los Parlamentos? ¿Qué intereses representan los diputados y diputadas que deben regular este derecho? ¿Y los miembros de los Gobiernos que ejecutan las leyes?

Las comunidades autónomas y los ayuntamientos tienen competencias en materia de vivienda, aunque el Gobierno también tiene una importante responsabilidad, como se ha demostrado con el impulso de los decretos exprés. De hecho, son los consistorios los que deciden si sus ciudades luchan contra los apartamentos turísticos ilegales y las autonomías las que aplican la Ley de Vivienda. Así, ¿cuántas viviendas tienen los diputados y altos cargos valencianos? La política valenciana ante el espejo de la crisis de la vivienda.

Según dos investigaciones realizadas por elDiario.es a partir de los portales de Transparencia de la Generalitat y de Les Corts, más de 50 diputados y altos cargos declaran entre tres y ocho viviendas en propiedad. Es decir, alrededor del 20% de las personas que forman parte del Gobierno de Pérez Llorca —30 de 154— y aproximadamente una quinta parte de los legisladores de las Corts Valencianes —unos 20 diputados—.

Una quinta parte de Les Corts, con tres o más viviendas

El Parlamento valenciano cuenta con una veintena de diputados que declaran al menos tres viviendas. El grupo es transversal, aunque con una presencia mayoritaria de parlamentarios del PP: doce de los 20 casos, el 60%. Compromís y Vox suman tres casos cada uno y el PSPV, dos. La distribución debe interpretarse teniendo en cuenta el peso de cada formación en la Cámara, donde el PP es el grupo con más diputados y el PSPV, el segundo.

La declaración patrimonial tampoco equivale necesariamente a tener el 100% de cada vivienda. Hay parlamentarios que poseen inmuebles en régimen de copropiedad, otros que declaran porcentajes de propiedad y algunos que figuran como titulares de la nuda propiedad, una situación jurídica que no implica disponer del uso del inmueble.

Aun así, hay declaraciones especialmente extensas. Manuel Pérez Fenoll, del PP, declara el 50% de siete viviendas en Alicante, una de ellas con un valor catastral de 393.110,02 euros, además de otros nueve bienes bajo distintas fórmulas de titularidad. Javier Gutiérrez Martín, también del PP, declara nueve inmuebles, entre ellos seis viviendas en Alicante.

La diputada socialista Laura Soler Azorín declara cinco viviendas en Alicante, todas en pleno dominio. Alejo Font de Mora, del PP, declara una decena de inmuebles, entre ellos cuatro viviendas de las que posee el 100%, además de otras propiedades con participaciones del 50% y el 25%.

El caso de María de los Ángeles Criado González, de Vox, muestra además hasta qué punto estas fotografías pueden cambiar entre declaraciones. En 2023 declaraba siete viviendas en la Comunitat Valenciana —seis de ellas en propiedad plena—, mientras que en su declaración más reciente ya no aparece ninguna vivienda y figura una donación en metálico. Las declaraciones permiten constatar el cambio, pero no explican por sí mismas sus motivos.

También aparecen casos de multipropiedad en Compromís. Joan Baldoví declara cuatro viviendas en Valencia, todas compartidas, mientras que Paula Espinosa declara tres viviendas en Valencia y Albacete, en régimen de nuda propiedad las tres. De ellas una es al 100% y las otras en participaciones menores compartidas con familiares. En el PSPV, María Luisa Navarro declara tres viviendas en Alicante, todas con una participación del 50%.

El mismo patrón se repite en el Consell

La fotografía de los altos cargos de la Generalitat presenta una dimensión similar. De los 154 miembros del Ejecutivo analizados, 30 declaran tres o más viviendas, lo que supone cerca de uno de cada cinco. Si se incorporan garajes, locales, fincas rústicas y otros inmuebles urbanos, el volumen patrimonial declarado aumenta considerablemente.

En la parte superior de esta relación aparece la secretaria autonómica de Igualdad, Asunción Quinzá, que declara la propiedad del 100% de siete viviendas y del 25% de una octava. El director general de Tecnologías de la Información, Javier Balfagón, declara cuatro viviendas (dos en Valencia, un en Cuenca y un en Teruel) y 3 garajes.

El presidente de la Generalitat presenta una particularidad. Juanfran Pérez Llorca no declara viviendas a título personal, pero sí participa en una empresa familiar que tiene ocho pisos. Las participaciones en esa sociedad aparecen en su declaración patrimonial. Es decir, la fotografía cambia cuando se mira exclusivamente la titularidad directa o cuando se incorporan las propiedades de sociedades participadas por los cargos.

También destacan Inés Sánchez Lázaro, directora general de la Abogacía, con cinco viviendas en distintos porcentajes, y Luis Gómez, director general de Medio Natural, con cinco viviendas en propiedad plena, además de cuatro garajes y seis inmuebles rústicos. Bartolomé Pérez Gálvez, director general de Salud Mental, declara el 50% de cinco viviendas en Valencia y Alicante. La secretaria autonómica de Cultura, Marta Alonso, declara otras cinco viviendas bajo diferentes porcentajes de titularidad.

Entre los siete altos cargos que declaran cuatro viviendas aparece el conseller de Hacienda, José Antonio Rovira, con tres inmuebles al 100% y otro al 50%. La subsecretaria de Hacienda, Alida Consuelo Mas, declara cuatro viviendas al 100% en València, mientras que la directora general de Tributos, Inmaculada Domínguez, declara cuatro viviendas con participaciones del 50% y el 20%.

Y entre quienes declaran tres viviendas aparecen también varios miembros del propio Consell. El conseller de Agricultura y portavoz, Miguel Barrachina, declara tres viviendas y, además, 21 inmuebles rústicos. El conseller de Sanidad, Marciano Gómez, posee el 50% de tres viviendas, mientras que Vicente Martínez Mus, responsable de Medio Ambiente, declara tres viviendas con diferentes porcentajes de titularidad. La consellera de Educación, María del Carmen Ortí, también figura entre los altos cargos con tres viviendas.

La vivienda, entre el discurso político y el patrimonio privado

La cuestión adquiere especial relevancia porque la vivienda ocupa un lugar central en la agenda política española y valenciana. El Ejecutivo del PP ha defendido en los últimos años medidas fiscales relacionadas con la propiedad y las transmisiones patrimoniales. Durante el anterior Consell de PP y Vox se aprobó una bonificación del 99% del impuesto de sucesiones y donaciones y, posteriormente, se elevó el mínimo exento del impuesto sobre el patrimonio de 500.000 a un millón de euros.

Los gobierno de Carlos Mazón y Pérez Llorca decidieron no aplicar los aspectos clave de la Ley de Vivienda estatal, como la limitación de los precios del alquiler y la declaración de zonas tensionadas.

El dossier contra Juan Francisco Pérez Llorca que ha circulat en el si del PP ha aprofundit en el fre de la direcció nacional d'Alberto Núñez Feijóo a la designació com a candidat del successor de Carlos Mazón a les pròximes eleccions autonòmiques. A més, el PSPV-PSOE va anunciar que portaria l'informe davant la Fiscalia Anticorrupció. I hi ha entitats vinculades a l'extrema dreta que anhelen aconseguir-lo per a plantar-se en un jutjat. Però, què acredita i què no aquest ja famós informe intern contra Pérez Llorca i per què obri una via d'aigua a la seua candidatura?

L'informe, elaborat per un investigador privat i revelat per elDiario.es, acredita que el president de la Generalitat i la seua família tenen un important patrimoni immobiliari, sobretot al municipi de Finestrat, on Juan Francisco Pérez Llorca va ser regidor d'Urbanisme i alcalde entre 2007 i 2025. És la part més ben travada i la que impacta directament en la gestió municipal del cap del Consell. La que més l'ha de preocupar, com ha anat desgranant aquesta setmana aquest diari.

Les indagacions orquestrades per a la guerra bruta contra Pérez Llorca vinculen el decret de consulta pública del document consultiu del Pla General Estructural (PGE) de Finestrat, firmat el 5 de novembre de 2025 per Juan Francisco Pérez Llorca poc abans de convertir-se en president de la Generalitat, amb les propietats familiars de l'aleshores alcalde de la localitat de la comarca de la Marina Baixa posades en el punt de mira.

No obstant això, tal com ha informat aquest diari, el PGE continua bloquejat, entre crítiques de l'oposició municipal socialista pel que consideren una tramitació opaca. Com que no està aprovat, el Pla General no ha consolidat drets per als propietaris de terrenys que passen de rústics a urbanitzables, però sí que erosionaria el president de la Generalitat si alguna de la vintena de propietats de Pérez Llorca i la seua família estigueren entre les que podrien aconseguir importants plusvàlues.

L'empresa de la qual és accionista el president de la Generalitat, Rancallosa I SL, va adquirir quatre immobles rústics entre 2013 i 2020 quan Pérez Llorca era regidor d'Urbanisme i alcalde. Alguna d'aquestes propietats es podria veure afectada pel nou PGE o per altres normes subsidiàries aprovades durant els mandats de Pérez Llorca a l'Ajuntament?

El dossier també sosté que Pérez Llorca va firmar l'adjudicació de les obres de reurbanització de l'avinguda de Benidorm de Finestrat, una de les principals artèries del municipi, tenint terrenys confrontants propietat de les societats familiars. Precisament l'habitatge situat en aquesta avinguda va ser adquirit per una empresa de la qual Pérez Llorca és copropietari i va ser objecte d'una reforma important.

El mateix Serra va reconéixer a aquest diari que s'havia reunit a la taverna La Raspa amb l'alt càrrec de l'Executiu autonòmic de Pérez Llorca, que forma part del cercle més pròxim al president. Però es desconeix el nom dels empresaris amb els quals suposadament s'haurien reunit Serra i Ivorra.

D'altra banda, l'informe també dedica a penes un paràgraf al contenciós que manté la família de Juan Francisco Pérez Llorca amb l'empresari hispanorús Konstantin Viktorovich Sokolov Medvedev arran de l'hotel Allon Mediterrània de la Vila Joiosa. El dossier suggereix que es tracta d'un apartat “útil per a ampliar el relat patrimonial, però exigeix prudència per a no semblar sensacionalista”.

Terminologia obertament ambigua

L'informe passa de puntetes pels contractes d'emergència de la dana adjudicats davall la batuta d'un altre alt càrrec pròxim al president, el secretari autonòmic d'Infraestructures, Javier Sendra. També afirma que Sendra hauria adjudicat, com a director gerent de l'empresa pública EPSAR, quasi 60 milions d'euros a “empreses vinculades a l'òrbita del PP” i insinua que Pérez Llorca “manté corresponsabilitat institucional per vocalia”, amb una terminologia obertament ambigua. No aporta proves.

A més, el document repassa les propietats del secretari autonòmic Javier Sendra i del seu germà, el degà del Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana (COACV), Luis Sendra, a Planes, localitat de la qual el primer va ser alcalde. I retreu, sense més ni més, que el COACV “ha desplegat activitat formativa al municipi governat pel subjecte sense que conste conveni publicat en el portal de transparència de l'Ajuntament de Planes” i al·ludeix a un suposat “patró sistèmic de nepotisme”.

En un altre apartat, l'autor del dossier retreu a Sendra que les subvencions de la Diputació d'Alacant, de la qual va ser diputat provincial, a l'Ajuntament de Planes, del qual era alcalde, es van aprovar amb el seu vot sense que “conste abstenció”. Una asseveració que evidencia un desconeixement total del funcionament de les diputacions.

No obstant això, el fragment menys encertat carrega amb males arts contra l'advocat David Serra i la seua dona, la vicepresidenta segona de les Corts Valencianes, Magdalena González La Red, dels quals afirma falsament que disposen de “patrimoni estranger opac”. Ho fa basant-se en els comptes anuals d'una de les mercantils que comparteixen, Delamain Tecnología SL, que va anotar un import suportat a l'estranger de només 447,47 euros al qual s'aplica la deducció per doble imposició internacional. És a dir, no es tracta de diners opacs. Malgrat això, l'informe deixa caure —“a títol indicatiu”— que el matrimoni podria tindre fons a Andorra, Luxemburg, els Països Baixos o el Regne Unit. Res d'això està acreditat.

Un dossier per a la desestabilització

Malgrat els errors de pes i les insinuacions malintencionades del dossier, la seua mera existència i el fet que haja sigut encarregat i haja passat de mà en mà en el si del PP ja compromet i desestabilitza enormement Pérez Llorca.

A més, ha aguditzat la guerra interna en la qual ja estaven immersos els populars valencians. En aquests moments, en el PP ningú es fia de ningú. L'entorn del cap del Consell assenyala una suposada entesa entre el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, i l'expresident Francisco Camps. Tots dos neguen haver instigat el dossier. També es queixen que l'eurodiputat Esteban González Pons o els diputats Fernando de Rosa i Macarena Montesinos —molt pròxima a Carlos Mazón— estiguen erosionant la imatge de Pérez Llorca davant la direcció nacional.

L'actual president, després de la dimissió de Carlos Mazón, ha aconseguit aprovar un pressupost amb el suport de Vox i ha rebaixat un poc la tensió social per la catastròfica gestió de la dana. No obstant això, no ha aconseguit fer el mateix en el PP valencià. El dossier ha obert una via d'aigua en el projecte de Pérez Llorca i podria convertir-se en un forat negre de dubtes si no es para ràpidament i ofereix explicacions convincents.

L'informe aporta vies d'investigació noves. I, per si no n'hi haguera prou, algunes fonts del PP asseguren que existeix un segon dossier sobre Pérez Llorca que ha arribat al carrer Gènova.

El dosier contra Juan Francisco Pérez Llorca que ha circulado en el seno del PP ha ahondado en el freno de la dirección nacional de Alberto Núñez Feijóo a la designación como candidato del sucesor de Carlos Mazón a las próximas elecciones autonómicas. Además, el PSPV-PSOE anunció que llevaría el informe ante la Fiscalía Anticorrupción. Y hay entidades vinculadas a la extrema derecha que anhelan conseguirlo para plantarse en un juzgado. Pero, ¿qué acredita y qué no este ya famoso informe interno contra Pérez Llorca y por qué le abre una vía de agua a su candidatura?

El informe, realizado por un investigador privado y desvelado por elDiario.es, acredita que el presidente de la Generalitat y su familia tienen un importante patrimonio inmobiliario, sobre todo en el municipio de Finestrat, donde Juan Francisco Pérez Llorca fue concejal de Urbanismo y alcalde entre 2007 y 2025. Es la parte más bien hilada y la que impacta directamente en la gestión municipal del jefe del Consell. La que más le debe preocupar, como ha venido desgranando esta semana este periódico.

Las pesquisas orquestadas para la guerra sucia contra Pérez Llorca vinculan el decreto de consulta pública del documento consultivo del Plan General Estructural (PGE) de Finestrat, firmado el 5 de noviembre de 2025 por Juan Francisco Pérez Llorca poco antes de convertirse en president de la Generalitat, con las propiedades familiares del entonces alcalde de la localidad de la comarca de la Marina Baixa en la picota.

Sin embargo, tal como ha informado este diario, el PGE permanece bloqueado, entre críticas de la oposición municipal socialista por lo que consideran una tramitación opaca. Al no estar aprobado, el Plan General no ha consolidado derechos para los propietarios de terrenos que pasen de rústico a urbanizable, pero sí erosionaría al president de la Generalitat si alguna de la veintena de propiedades de Pérez Llorca y su familia estuvieran entre las que podrían conseguir importantes plusvalías.

La empresa de la que es accionista el presidente de la Generalitat (Rancallosa I SL) adquirió cuatro inmuebles rústicos entre 2013 y 2020 siendo Pérez Llorca concejal de Urbanismo y alcalde. ¿Alguna de estas viviendas se podría ver afectada por el nuevo PGE o por otras normas subsidiarias aprobadas en los mandatos de Pérez Llorca en el ayuntamiento?

El dosier también sostiene que Pérez Llorca firmó la adjudicación de las obras de reurbanización de la avenida de Benidorm de Finestrat, una de las arterias principales del municipio, teniendo terrenos colindantes propiedad de las sociedades familiares. Justo la vivienda sita en esa avenida fue adquirida por una empresa de la que Pérez Llorca es copropietario y reformada de manera importante.

Por otro lado, el dosier alude a supuestos seguimientos a David Serra, el exdiputado autonómico del PP condenado en el 'caso Gürtel' y cuyo despacho fue adjudicatario de la asesoría jurídica del Ayuntamiento de Finestrat, en encuentros con el director general de Urbanismo, Paisaje y Evaluación Ambiental de la Generalitat, Miguel Ángel Ivorra. 

El propio Serra reconoció a este diario que se había visto en la taberna La Raspa con el alto cargo del Ejecutivo autonómico de Pérez Llorca, que forma parte del círculo más cercano al president. Pero se desconoce el nombre de los empresarios con los que supuestamente se habrían reunido Serra e Ivorra.

Por otro lado, el informe también dedica apenas un párrafo al contencioso que mantiene la familia de Juan Francisco Pérez Llorca con el empresario hispano-ruso Konstantin Viktorovich Sokolov Medvedev a cuenta del hotel Allon Mediterrània de la Vila Joiosa. El dosier sugiere que se trata de un apartado “útil para ampliar el relato patrimonial, pero exige prudencia para no parecer sensacionalista”.

Terminología abiertamente ambigua

El informe pasa de puntillas por los contratos de emergencia de la dana adjudicados bajo la batuta de otro alto cargo cercano al president, el secretario autonómico de Infraestructuras, Javier Sendra. También afirma que Sendra habría adjudicado, como director gerente de la empresa pública EPSAR, casi 60 millones de euros a “empresas vinculadas a la órbita PP” y insinúa que Pérez Llorca “mantiene corresponsabilidad institucional por vocalía”, usando una terminología abiertamente ambigua. No aporta pruebas.

Además, el documento repasa las propiedades del secretario autonómico Javier Sendra y de su hermano, el decano del Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunitat Valenciana (COACV), Luis Sendra, en Planes, localidad de la que el primero fue alcalde. Y reprocha, sin más, que el COACV “ha desplegado actividad formativa en el municipio gobernado por el sujeto sin que conste convenio publicado en el portal de transparencia del Ayuntamiento de Planes” y alude a un supuesto “patrón sistémico de nepotismo”.

En otro apartado, el autor del dosier reprocha a Sendra que las subvenciones de la Diputación de Alicante, de la que fue diputado provincial, al Ayuntamiento de Planes, del que era alcalde, se aprobaron con su voto sin que “conste abstención”. Una aseveración que indica el desconocimiento total del funcionamiento de las diputaciones.

Sin embargo, el fragmento que menos atina embiste con malas artes contra el abogado David Serra y su mujer, la vicepresidenta segunda de las Corts Valencianes, Magdalena González La Red, de quienes dice falsamente que cuentan con “patrimonio extranjero opaco”. Lo hace basándose en las cuentas anuales de una de las mercantiles que comparten (Delamain Tecnología SL), que anotó un importe soportado en el extranjero de apenas 447,47 euros al que se le aplica la Deducción por Doble Imposición Internacional. Es decir, que no se trata de dinero opaco. A pesar de ello, el informe desliza —“a título indicativo”— que el matrimonio podría tener fondos en Andorra, Luxemburgo, Países Bajos o Reino Unido. Nada de ello acreditado.

Un dosier para la desestabilización

A pesar de los errores de bulto y de las insinuaciones malintencionadas del dosier, su mera existencia y el hecho de que haya sido encargado y haya pasado de mano en mano en el seno del PP ya compromete y desestabiliza enormemente a Pérez Llorca.

Además, ha agudizado la guerra interna en la que ya estaban inmersos los populares valencianos. En estos momentos, en el PP nadie se fía de nadie. El entorno del jefe del Consell señala a una supuesta entente ente el presidente de la Diputación de Valencia, Vicente Mompó, y el expresident Francisco Camps. Ambos niegan haber instigado el dosier. También se quejan de que el eurodiputado Esteban González Pons o los diputados Fernando de Rosa y Macarena Montesinos (muy próxima a Carlos Mazón) estén erosionando la imagen de Pérez Llorca ante la dirección nacional.

El actual president, tras la dimisión de Carlos Mazón, ha logrado aprobar un presupuesto con el apoyo de Vox y ha rebajado algo la tensión social por la catastrófica gestión de la dana. Sin embargo, no ha conseguido hacer lo mismo en el PP valenciano. El dosier ha abierto una vía de agua en el proyecto de Juan Francisco Pérez Llorca y podía convertirse en un boquete si no ataja rápidamente las dudas y ofrece explicaciones convincentes.

El informe aporta vías de investigación novedosas. Y para colmo, algunas fuentes del PP aseguran que existe un segundo dosier sobre Pérez Llorca que ha aterrizado en la calle Génova.

Carlos Mazón va inaugurar, com a president de la Diputació d'Alacant, el projecte urbanístic de Finestrat assenyalat en el dossier intern elaborat contra Juan Francisco Pérez Llorca. L'informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, destaca que finques de propietat familiar de l'actual cap del Consell “són confrontants o immediates al perímetre de l'obra” d'una de les principals vies del municipi.

elDiario.es ha pogut confirmar que una finca adquirida el 2019 per l'empresa Rancallosa I SL, de la qual és apoderat el president de la Generalitat, està situada a l'avinguda de Benidorm, via que dona accés al municipi i que va ser transformada gràcies als fons públics del projecte.

Es tracta, segons les dades que consten en el Registre de la Propietat, d'una finca de 555 metres quadrats amb una “caseta de camp” construïda, composta de planta baixa, planta alta i corral cobert i descobert. Els terrenys rústics s'haurien revaloritzat gràcies a les obres, segons denuncia el dossier.

El 3 d'abril de 2023, mentre Mazón presidia la institució provincial i Pérez Llorca era alcalde de la localitat de la comarca de la Marina Baixa, es va inaugurar l'obra de reurbanització de l'avinguda de Benidorm. El primer edil popular va explicar que l'obra, subvencionada per la Diputació i adjudicada a l'empresa Construcciones y Movimientos Ovisa SL, havia servit per a “canviar-ho pràcticament tot” i per a “guanyar en imatge”, en “espai” i en “noves tecnologies”.

Per la seua banda, Carlos Mazón va elogiar Finestrat com a “exemple” de “poble que va per davant” i que “comença a ser referència”, en el qual “es fixen” altres municipis de la zona.

“Amb un alcalde i un equip de Govern que saben el que volen és molt més fàcil invertir, les coses ixen abans, està tot molt més clar, hi ha una línia, hi ha un treball, hi ha un projecte i això fa que hui estiguem celebrant una nova entrada al poble”, va manifestar Mazón.

El dossier, que ha aprofundit en el fre de la direcció nacional del PP d'Alberto Núñez Feijóo a la designació de Pérez Llorca com a candidat per a les pròximes eleccions autonòmiques, considera que l'exalcalde “no pot al·legar desconeixement” en constar la seua firma en el decret municipal d'adjudicació i figurar com a apoderat en l'empresa familiar propietària dels terrenys.

D'altra banda, l'informe vincula els més de 20.000 metres quadrats de Finestrat propietat de la família de Pérez Llorca amb el decret de consulta pública del document consultiu del Pla General Estructural (PGE) de Finestrat, firmat el 5 de novembre de 2025 per l'aleshores alcalde, dos dies després que Carlos Mazón dimitira com a president de la Generalitat i quan ja apuntava que seria el seu successor.

L'oposició va denunciar l'“obscurantisme” de Pérez Llorca

Aquell mateix dia, el portaveu del PSPV-PSOE a la localitat, Juan Algado, va denunciar que la consulta pública del PGE s'havia publicat “de manera silenciosa, sense avís previ i sense voluntat d'informar ni col·laborar amb l'oposició ni amb els veïns”.

“Una altra vegada, s'actua amb opacitat, ocultant informació essencial per al futur del municipi i evitant deliberadament el debat democràtic i la participació real”, va lamentar Algado.

El portaveu socialista va denunciar l'“obscurantisme” en la tramitació del PGE, el “document urbanístic més important dels pròxims anys”. “I, tot i això, s'ha fet sense informar, sense difondre, sense explicar i sense facilitar l'accés a la ciutadania”, va afegir Juan Algado.

Carlos Mazón inauguró como presidente de la Diputación de Alicante el proyecto urbanístico de Finestrat señalado en el dosier interno elaborado contra Juan Francisco Pérez Llorca. El informe, al que ha tenido acceso elDiario.es, destaca que fincas de propiedad familiar del actual jefe del Consell “son colindantes o inmediatas al perímetro de la obra” de una de las principales vías del municipio.

ElDiario.es ha podido confirmar que una finca adquirida en 2019 por la empresa Rancallosa I SL, de la que el president de la Generalitat posee participaciones, está sita en la avenida de Benidorm, vía que da acceso al municipio y que fue transformada gracias a los fondos públicos del proyecto.

Se trata, según los datos que constan en el Registro de la Propiedad, de una finca de 555 metros cuadrados con una “casita de campo” construida, compuesta de planta baja y de piso alto y corral cubierto y descubierto. Los terrenos rústicos se habrían supuestamente revalorizado gracias a las obras, según denuncia el dosier.

El 3 de abril de 2023, mientras Mazón presidía la institución provincial y Pérez Llorca era alcalde de la localidad de la comarca de la Marina Baixa, se inauguró la obra de reurbanización de la avenida de Benidorm. El primer edil popular explicó que la obra, subvencionada por la Diputación y adjudicada a la empresa Construcciones y Movimientos Ovisa SL, había servido para “cambiarlo prácticamente todo” y para “ganar en imagen”, en “espacio” y en “nuevas tecnologías”.

Por su parte, Carlos Mazón elogió a Finestrat como “ejemplo” de “pueblo que va por delante” y “empieza a ser referencia”, en el que “se fijan” otros municipios de la zona.

“Con un alcalde y un equipo de Gobierno que saben lo que quieren es mucho más fácil invertir, las cosas salen antes, está todo mucho más claro, hay una línea, hay un trabajo, hay un proyecto y eso hace que hoy estemos celebrando una nueva entrada en el pueblo”, manifestó Mazón.

El dosier, que ha ahondado en el freno de la dirección nacional del PP de Alberto Núñez Feijóo a la designación de Pérez Llorca como candidato para las próximas elecciones autonómicas, considera que el exalcalde “no puede alegar desconocimiento” al constar su firma en el decreto municipal de adjudicación y figurar como apoderado en la empresa familiar propietaria de los terrenos.

Por otro lado, el informe vincula los más de 20.000 metros cuadrados de Finestrat propiedad de la familia de Pérez Llorca con el decreto de consulta pública del documento consultivo del Plan General Estructural (PGE) de Finestrat, firmado el 5 de noviembre de 2025 por el entonces alcalde, dos días después de que dimitiera Carlos Mazón como president de la Generalitat y cuando ya apuntaba a que iba a ser su sucesor.

La oposición denunció el “oscurantismo” de Pérez Llorca

Aquel mismo día, el portavoz del PSPV-PSOE en la localidad, Juan Algado, denunció que la consulta pública del PGE se había publicado “de manera silenciosa, sin aviso previo y sin voluntad de informar ni colaborar con la oposición ni con los vecinos”.

“Otra vez, se actúa con opacidad, ocultando información esencial para el futuro del municipio y evitando deliberadamente el debate democrático y la participación real”, lamentó Algado.

El portavoz socialista el “oscurantismo” en la tramitación del PGE, el “documento urbanístico más importante de los próximos años”. “Y, aun así, se ha hecho sin informar, sin difundir, sin explicar y sin facilitar el acceso a la ciudadanía”, apostilló Juan Algado.

El darrer cap de setmana de setembre ja té una cita marcada en el calendari de la diàspora valenciana a Europa. El Festival Estellés ha convertit Brussel·les en punt de trobada per als valencians que viuen fora del seu territori i, al mateix temps, en una plataforma per a projectar la música en valencià més enllà de les seues fronteres. La cinquena edició, celebrada el 26 de setembre a la sala VK, ha reunit més de 500 persones amb un cartell que simbolitza dues generacions de la música valenciana: La Gossa Sorda i Abril.

Per a Pablo Garrigós, portaveu de l’Espai Valencià a Bèlgica, organitzador del festival, l’elecció dels dos noms resumeix bona part de l’evolució de l’escena musical valenciana. “Són dos bandes que representen pràcticament tota la història recent de la música valenciana”, explica. D’una banda, el retorn de La Gossa Sorda, en el penúltim concert de la seua trajectòria; de l’altra, Abril, “les noves generacions que venen apretant molt fort”.

La combinació té també un valor simbòlic. La Gossa Sorda pertany a una generació de grups que va obrir camí per a una escena musical en valencià que avui presenta una diversitat d’estils molt més gran. “Molta de la música actual en València té un deute amb totes aquestes grans bandes que van començar a obrir camí”, assenyala Garrigós. Al seu parer, l’aparició de nous registres i maneres de fer música ha contribuït a crear “un panorama musical molt, molt, molt ric”.

Una cita que ja travessa fronteres

El que va començar fa cinc anys com una aposta de l’Espai Valencià a Bèlgica s’ha convertit en una cita que ja supera el públic resident a Brussel·les. Garrigós explica que enguany han rebut missatges de valencians residents a Alemanya, els Països Baixos i França que han tornat al festival i que ja tenen fixat en el calendari l’últim cap de setmana de setembre.

“No és el seu primer any i ho tenen fixat com una data”, explica. El festival s’ha convertit també en una ocasió perquè valencians dispersos per diferents països europeus es retroben, coincidisquen a Brussel·les i compartisquen una nit de música en valencià.

Aquesta dimensió europea és precisament un dels trets diferencials de la iniciativa. L’Espai Valencià no concep el festival només com una programació musical per als valencians que viuen a Bèlgica, sinó com un espai de trobada per a una comunitat molt més àmplia.

“Hi ha una diàspora valenciana que fins avui no estava millor constituïda o visibilitzada”, apunta Garrigós. I aquesta comunitat, recorda, “també consumeix oci com a casa”.

La música en valencià com a carta de presentació

La trajectòria del festival ha estat possible, segons el seu organitzador, gràcies també a la implicació dels artistes. Garrigós recorda especialment el primer any, quan Zoo va actuar a Brussel·les sense conèixer encara l'organització. Aquell concert, amb unes 600 persones, va permetre posar en marxa una iniciativa que cinc anys després ja està consolidada.

Des d’aleshores, pel Festival Estellés han passat Zoo, La Fúmiga, JazzWoman i altres propostes de l’escena valenciana. El projecte ha anat creixent fins a convertir-se en una finestra de la música feta al País Valencià davant d’un públic europeu.

Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda, comparteix aquesta lectura. Per al músic, Brussel·les és “un puntet al mapa” dins del procés d’internacionalització de la música en valencià. “Com a cultura minoritzada que som”, explica, és important començar a portar aquesta música a altres territoris i donar suport, al mateix temps, als valencians que hi viuen.

Nadal considera que la capital belga té, a més, un valor afegit. “El fet de tindre una part de la matèria grisa valenciana estant a la capital d’Europa també és una cosa interessant”, apunta. El Festival Estellés funciona així com una via d’entrada de la cultura valenciana a un espai europeu i com una manera de reivindicar el valencià com una llengua de cultura més enllà del seu territori habitual.

“Mai em vaig plantejar cantar en castellà”

Abril representa l’altra cara del cartell. Amb una trajectòria encara curta però en plena expansió, la cantant ha trobat en el valencià la llengua natural per expressar la seua música. No ha estat una decisió de mercat ni una estratègia per diferenciar-se: simplement, és la llengua en què pensa i parla.

“Mai em vaig plantejar començar a cantar en castellà”, explica. “Era com si em preguntaren: per què no cantes en anglès? No parle anglès, jo parle en valencià”.

La cantant reconeix que podria expressar-se en castellà, però considera que les seues cançons perdrien part del seu significat. “La meua llengua no seria igual, no transmetria el mateix”, afirma.

Arribar a Brussel·les després d’un any i mig de gira té, per això, una significació especial. Abril admet fins i tot sentir una certa responsabilitat per estar compartint escenari amb La Gossa Sorda. “Estaré fent-ho prou bé per poder estar el segon any de gira a Brussel·les tocant i en La Gossa”, explica.

El festival com a pont

La música és només una part del projecte de l’Espai Valencià a Bèlgica. Al voltant del Festival Estellés s’han organitzat també altres activitats: la Nit Estellés, tastos de cervesa valenciano-belga, visites culturals i altres propostes que busquen reforçar la relació entre valencians i belgues.

Garrigós resumeix la filosofia de l’entitat en una doble funció. D’una banda, “internacionalitzar la cultura valenciana”: portar artistes i referents valencians a Brussel·les perquè puguen mostrar el seu treball davant d’una audiència internacional, europea i belga. De l’altra, oferir als valencians que viuen a l’exterior una programació cultural que sovint no tenen al seu abast.

Aquesta concepció converteix l’Espai Valencià en una mena de pont cultural. “Ser un pont perquè els artistes professionals en València puguen iniciar-se a l’exterior, puguen tindre una infraestructura que es pague correctament i que els done les eines per poder mostrar el seu art fora de les fronteres”, explica Garrigós.

Però el pont funciona en les dues direccions. L’entitat també organitza xarrades, cinema, esmorzars populars, presentacions de llibres i activitats gastronòmiques com el Dia dels Paelles. La idea és que la cultura valenciana circule i, al mateix temps, que els valencians que viuen fora puguen mantindre un espai propi de trobada.

De Brussel·les al món

La cinquena edició del Festival Estellés deixa una certesa per als seus organitzadors: el projecte ja no és només una festa anual. S’ha convertit en una cita que la comunitat valenciana resident a Europa reconeix i espera.

I l’organització ja pensa en la sisena edició. Garrigós avança que volen continuar creixent i donar al festival una dimensió cultural més àmplia: ampliar-lo a dos dies i incorporar-hi cinema, literatura o ràdio, més enllà del concert.

Abril, per la seua banda, prepara el seu segon disc, que publicarà el febrer de 2027, i una nova gira. És una artista encara en construcció que ja ha comprovat que la seua música pot arribar a Brussel·les sense renunciar a la llengua en què va començar a cantar.

I La Gossa Sorda ha tornat a una sala, a l’altra banda d’Europa, per recuperar durant una nit aquella sensació dels inicis. “En una sala, davant de menys gent, també és tota una experiència”, explica Nadal.

Entre els uns i els altres hi ha més que un relleu generacional. Hi ha una escena musical que ha deixat de mirar només cap a dins i una comunitat que, des de Brussel·les, Berlín, París o Amsterdam, està construint també una part de la seua identitat cultural fora del País Valencià. El Festival Estellés ha convertit aquesta connexió en una cita anual. I, cinc edicions després, ja no sembla una excepció.

Dues empreses familiars de Juan Francisco Pérez Llorca, en què figura com a apoderat, van comprar quatre parcel·les a Finestrat, amb un total de 7.161 metres quadrats, mentre el president era regidor d'Urbanisme i alcalde de la localitat de la comarca de la Marina Baixa. Es tracta d'uns terrenys ressenyats en el dossier intern elaborat contra Pérez Llorca que el PSPV-PSOE portarà a la Fiscalia Anticorrupció davant la “gravetat dels fets”, mentre la direcció nacional del PP d'Alberto Núñez Feijóo continua bloquejant la designació de l'exalcalde de Finestrat com a candidat dels populars valencians a les pròximes eleccions autonòmiques.

L'informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, vincula la consulta pública del Pla General Estructural (PGE), acordada per Pérez Llorca poc abans d'incorporar-se al Palau de la Generalitat, amb els 20.319 metres quadrats en finques a nom de societats o de familiars directes del cap del Consell. Gran part d'aquestes propietats van ser heretades. No obstant això, la família de Pérez Llorca també ha anat comprant terrenys.

Dos societats familiars —Rancallosa SL i Rancallosa I SL— van adquirir entre 2013 i 2020 quatre finques amb un total de 7.161 metres quadrats, segons les dades consultades per aquest periòdic en el Registre de la Propietat. Totes les finques es van escripturar davant el mateix notari. Rancallosa SL va comprar el 2013, mentre Juan Francisco Pérez Llorca era regidor d'Urbanisme de la localitat, una finca rústica a la partida El Molí de 997 metres quadrats.

D'altra banda, Rancallosa I SL —de la qual Pérez Llorca té 15 accions, segons la seua declaració de béns— va adquirir el 2019, quan ja era alcalde, una finca de 1.696 metres quadrats situada a la partida del Raval. Un any després, la mateixa societat familiar es va fer amb altres 3.913 metres quadrats a la partida del Raval de Finestrat.

A més, l'empresa Rancallosa I SL també posseeix una finca rústica de 555 metres quadrats a la mateixa partida, situada a l'avinguda de Benidorm de Finestrat. El dossier destaca que Pérez Llorca va adjudicar la reurbanització de l'avinguda de Benidorm.

També assegura que un total de tres finques pertanyents a les mercantils de la família “són confrontants o immediates al perímetre de l'obra”, adjudicada per més d'un milió d'euros a Construcciones y Movimientos Ovisa SL. Juan Francisco Pérez Llorca “va firmar personalment” com a alcalde el decret municipal d'adjudicació, per la qual cosa “no pot al·legar desconeixement”, recorda l'informe, que també ressenya seguiments al nucli dur del president.

Fonts de Presidència han explicat aquests dies a elDiario.es que el president de la Generalitat “està molt tranquil” i que no veuen cap problema en les propietats que la seua família i les empreses de les quals forma part tenen al municipi de Finestrat. A més, el mateix Pérez Llorca ha dit que, si tinguera el dossier, seria ell mateix qui el portaria al jutjat “perquè ho investiguen”.

Un “patró clàssic del conflicte d'interés”

“La concurrència de quatre elements sobre el mateix perímetre temporal i geogràfic”, argumenta l'informe, “configuren el patró clàssic del conflicte d'interés qualificat en contractació pública: acte firmat en persona, sense constància d'abstenció; millora d'una via confrontant amb les finques; titularitat i apoderament de l'investigat en la societat familiar propietària; revalorització objectiva de les finques després de l'obra”..

El dossier també adverteix: “Qualsevol defensa basada en el desconeixement o la delegació queda exclosa per la firma personal de l'investigat en el decret d'adjudicació i per la seua condició simultània d'apoderat de la societat familiar titular de les finques confrontants”.

L'informe “confidencial”, tal com ha informat aquest diari, vincula els 20.319 metres quadrats en finques a nom de societats o de familiars directes amb el decret de consulta pública del document consultiu del Pla General Estructural (PGE) de Finestrat, firmat el 5 de novembre de 2025 per Juan Francisco Pérez Llorca, dos dies després que Carlos Mazón dimitira com a president de la Generalitat i quan ja apuntava que seria el seu successor.

El pla d'ordenació urbanística, malgrat que el PP governa amb una amplíssima majoria a Finestrat, continua bloquejat 10 mesos després de la fase de consulta pública.

El 1974, Henry Ford II es va plantar a Almussafes, València, per a posar la primera pedra de la seua única factoria a Espanya i la més gran d'Europa, en el que seria el símbol del desembarcament de la multinacional automobilística nord-americana en una dictadura que agonitzava. Una prova, amb una inversió de milers de milions, que els nord-americans eren els amos del món capitalista i el premi a un règim que havia cooperat en la lluita contra el comunisme i que oferia mà d'obra més barata que la resta del continent. Des d'aquell dia, centenars de milers de valencians han format part de la història de la marca de l'oval.

El 2022, la multinacional alemanya Volkswagen designava Sagunt, a 30 quilòmetres d'Almussafes, com la primera pota de la seua cadena de subministrament en territori europeu per a la seua electrificació. Centenars de milions d'euros dels fons Next Generation per a esmorteir la crisi provocada per la COVID-19 i que havien de servir per a la reindustrialització del continent i crear uns 3.000 llocs de treball directes en la fabricació de cel·les de bateries. Una vegada més, València tornava a estar en els plans de futur de les potències occidentals per la seua potent i estratègica indústria automobilística.

Entre juliol i setembre de 2026, les multinacionals xineses Geely i Gotion han desembarcat a València per a rescatar, amb inversions milionàries i la meitat del pastís, els projectes de Ford i Volkswagen que els canvis geopolítics i aranzelaris dels últims tres anys havien posat en qüestió i amenaçaven de reduir les seues produccions previstes a xifres testimonials. En aquest nou entorn, batejat per les escoles de negocis com a PLUTO —polaritzat, líquid, unilateral, tens i omnirelacional—, la Xina comunista i les seues companyies globals han arribat per a salvar el que van ser les dos joies de la corona industrial de la província de València.

Però l'operació de desembarcament del capital xinés a València no ha arribat de la nit al dia. Com va passar amb grecs i cartaginesos fa tres mil·lennis, la influència del gegant asiàtic va entrar per mar. Pel Port de València, el primer enclavament en trànsit de contenidors d'Espanya i del Mediterrani. Primer, com a porta d'entrada dels productes importats per la indústria tradicional valenciana després de la deslocalització dels anys noranta del segle passat —calçat, joguet o tèxtil— i, després, comprant directament la infraestructura. Així, fins que la terminal nord del port, propietat de MSC i actualment en construcció, s'inaugure, la xinesa Costco gestiona la terminal de contenidors més gran i ja n'ha demanat una pròrroga fins al 2070. Una data gens menyspreable perquè, aleshores, si es compleixen les previsions del Partit Comunista Xinés (PCX), la Xina serà la primera potència mundial.

El Port de València ha sigut fonamental perquè Geely i Gotion desembarquen a Almussafes i Sagunt. És el port d'Espanya amb més connexions amb el gegant asiàtic i una peça clau en la cadena de subministrament global de les grans fàbriques d'automòbils europees repartides per tot Espanya. Però no és l'únic factor. La guerra aranzelària global iniciada pels EUA —va ser Trump, però Biden no la va parar— ha arrossegat la Unió Europea a protegir-se de la mateixa manera, responent als nord-americans, però també a la Xina, sobretot a la seua indústria automobilística i de bateries, que la Unió Europea considera dopada de manera deslleial amb ajudes públiques. La solució: aliar-se amb Ford i Volkswagen per a fabricar a València i poder així exportar cotxes i cel·les sense aranzels al sucós mercat comú.

La posició d'Espanya com a país «neutral» en la competició sense fi entre la Xina i els EUA i el baix cost de l'energia i de la força laboral, en comparació amb la majoria de països de la UE, també han convertit el Mediterrani en un enclavament més que atractiu per a aquestes inversions milionàries.

Gotion ha comprat per més de 1.000 milions d'euros el 49% de la gigafactoria de bateries de Volkswagen a Sagunt i permetrà que la indústria de fabricació de cel·les per a bateries arranque amb una potència de 30 GWh, quan la idea dels alemanys era començar a poc a poc amb 20 GWh. Els productes elaborats a la fàbrica valenciana, que necessiten una gran quantitat de matèries primeres que entraran pel port, es destinaran prioritàriament a satisfer la demanda de Volkswagen a Europa. Aquestes cel·les made in Europe, amb capital xinés, no suposaran cap recàrrec aranzelari per als vehicles finals.

A més, Gotion és el principal rival de CATL, el productor mundial més gran de bateries i la companyia xinesa que ja construeix una gigafactoria a mitges amb Stellantis a Figueruelas (Saragossa).

El passat 26 de juliol es va materialitzar l'acord entre Ford i Geely per a compartir la factoria d'Almussafes, una fàbrica que va arribar a superar els 450.000 vehicles el 2004 i que actualment només tenia assegurada la fabricació de dos models elèctrics. L'aliança sino-nord-americana pretén assemblar 300.000 cotxes el 2029. En l'aliança d'empreses forjada a Almussafes, Ford posseirà el 66% i Geely el 34%. L'acord garanteix els llocs de treball i les condicions laborals dels seus 4.296 operaris i, alhora, mantindrà viva la indústria auxiliar, que supera els 15.000. El mateix Trump s'ha queixat d'aquest acord entre la multinacional nord-americana i el seu principal rival geopolític.

El món està canviant i València n'és un exemple. La Xina ha arribat per a quedar-se.

En 1974, Henry Ford II se plantó en Almussafes, València, para poner la primera piedra de su única factoría en España y la mayor de Europa, en lo que sería el símbolo del desembarco de la multinacional automovilística estadounidense en una dictadura que agonizaba. Una prueba con una inversión milmillonaria de que los norteamericanos eran los amos del mundo capitalista y el premio a un régimen que había cooperado en la lucha contra el comunismo y que ofrecía mano de obra más barata que el resto del continente. Desde ese día, cientos de miles de valencianos han formado parte de la historia de la marca del óvalo.

En 2022, la multinacional alemana Volkswagen designaba Sagunt, a 30 kilómetros de Almussafes, como la primera pata de su cadena de suministro en territorio europeo para su electrificación. Cientos de millones de euros de los fondos Next Generation para amortiguar la crisis provocada por la COVID-19 y que debían servir para la reindustrialización del continente y crear unos 3.000 empleos directos en la fabricación de celdas de baterías. Una vez más, València volvía a estar en los planes de futuro de las potencias occidentales para su potente y estratégica industria automovilística.

Entre julio y septiembre de 2026, las multinacionales chinas Geely y Gotion han desembarcado en València para rescatar, con inversiones millonarias y la mitad del pastel, los proyectos de Ford y Volkswagen que los cambios geopolíticos y arancelarios de los últimos tres años habían puesto en la picota y amenazaban con reducir sus producciones previstas a cifras testimoniales. En este nuevo entorno, bautizado por las escuelas de negocios como PLUTO (polarizado, líquido, unilateral, tenso y omnirrelacional), la China comunista y sus compañías globales han llegado para salvar lo que fueron las dos joyas de la corona industrial de la provincia de València.

Pero la operación de desembarco del capital chino en València no ha llegado de la noche a la mañana. Como pasara con griegos y cartagineses hace tres milenios, la influencia del gigante asiático entró por mar. Por el Puerto de València, el primer enclave en tráfico de contenedores de España y del Mediterráneo. Primero, como puerta de entrada de los productos importados por la industria tradicional valenciana tras la deslocalización de los años noventa del siglo pasado —calzado, juguete o textil— y, después, comprándose directamente la infraestructura. Así, hasta que la ampliación norte del puerto, propiedad de MSC y actualmente en construcción, se inaugure, la china Cosco gestiona la mayor terminal de contenedores y ya ha pedido una prórroga de la misma hasta 2070. Una fecha nada desdeñable porque, para entonces, si se cumplen las previsiones del Partido Comunista Chino (PCCh), China será la primera potencia mundial.

El Puerto de València ha sido fundamental para que Geely y Gotion desembarquen en Almussafes y Sagunt. Es el puerto de España con más conexiones con el gigante asiático y clave en la cadena de suministro global de las grandes fábricas de automóviles europeas repartidas por toda España. Pero no el único. La guerra arancelaria global iniciada por EEUU —fue Trump, pero Biden no la paró— ha arrastrado a la Unión Europea a protegerse de igual manera, respondiendo a los estadounidenses, pero también a China, sobre todo a su industria automovilística y de baterías, a la que la Unión Europea considera dopada de manera desleal con ayudas públicas. Solución: aliarse con Ford y Volkswagen para fabricar en València y poder así exportar coches y celdas sin aranceles en el suculento mercado común.

La posición de España como país «neutral» en la competición sin fin entre China y EEUU y el bajo coste de la energía y de la fuerza laboral, en comparación con la mayoría de países de la UE, también han convertido el Mediterráneo en un enclave más que atractivo para esas inversiones millonarias.

Gotion ha comprado por más de 1.000 millones el 49% de la gigafactoría de baterías de Volkswagen en Sagunt y permitirá que la industria de fabricación de celdas para baterías arranque con una potencia de 30 GWh, cuando la idea de los alemanes era empezar poco a poco con 20 GWh. Los productos elaborados en la fábrica valenciana, que necesitan de gran cantidad de materias primas que entrarán por el puerto, se destinarán prioritariamente a satisfacer la demanda de Volkswagen en Europa. Estas celdas made in Europe, con capital chino, no supondrán ningún recargo arancelario para los vehículos finales.

Además, Gotion es el principal rival de CATL, mayor productor mundial de baterías y la compañía china que ya construye una gigafactoría a medias con Stellantis en Figueruelas (Zaragoza).

El pasado 26 de julio se materializó el acuerdo entre Ford y Geely para compartir la factoría de Almussafes, una fábrica que llegó a superar los 450.000 vehículos en 2004 y que en la actualidad solo tenía asegurada la fabricación de dos modelos eléctricos. La alianza sino-estadounidense pretende ensamblar 300.000 coches en 2029. En la joint venture forjada en Almussafes, Ford poseerá el 66% y Geely el 34%. El acuerdo garantiza los puestos de trabajo y las condiciones laborales de sus 4.296 operarios y, a su vez, mantendrá viva la industria auxiliar, que supera los 15.000. El propio Trump se ha quejado por este acuerdo entre la multinacional estadounidense y su mayor enemigo geopolítico.

El mundo está cambiando y València es un ejemplo. China ha llegado para quedarse.

Dos empresas familiares de Juan Francisco Pérez Llorca, en las que figura como apoderado, compraron cuatro parcelas en Finestrat, con un total de 7.161 metros cuadrados, mientras el president era concejal de Urbanismo y alcalde de la localidad de la comarca de la Marina Baixa. Se trata de unos terrenos reseñados en el dosier interno elaborado contra Pérez Llorca que el PSPV-PSOE llevará a la Fiscalía Anticorrupción ante la “gravedad de los hechos”, mientras la dirección nacional del PP de Alberto Núñez Feijóo sigue bloqueando la designación del exalcalde de Finestrat como candidato de los populares valencianos a las próximas elecciones autonómicas.

El informe, al que ha tenido acceso elDiario.es, vincula la consulta pública del Plan General Estructural (PGE), acordada por Pérez Llorca poco antes de incorporarse al Palau de la Generalitat, con los 20.319 metros cuadrados en fincas a nombre de sociedades o de parientes directos del jefe del Consell. Gran parte de esas propiedades fueron heredadas. Sin embargo, la familia de Pérez Llorca también ha ido comprando terrenos.

Dos sociedades familiares (Rancallosa SL y Rancallosa I SL) adquirieron entre 2013 y 2020 cuatro fincas con un total de 7.161 metros cuadrados, según los datos consultados por este periódico en el Registro de la Propiedad. Todas las fincas fueron escrituradas ante el mismo notario. Rancallosa SL compró en 2013, mientras Juan Francisco Pérez Llorca era edil de Urbanismo de la localidad, una finca rústica en la partida El Molí de 997 metros cuadrados.

Por otro lado, Rancallosa I SL (de la que Pérez Llorca ostenta 15 acciones, según su declaración de bienes) adquirió en 2019, siendo ya alcalde, una finca de 1.696 metros cuadrados situada en la partida del Raval. Un año después, la misma sociedad familiar se hizo con otros 3.913 metros cuadrados en la partida del Raval de Finestrat.

Además, la empresa Rancallosa I SL también posee una finca rústica de 555 metros cuadrados en la misma partida, situada en la avenida de Benidorm de Finestrat. El dosier destaca que Pérez Llorca adjudicó la reurbanización de la avenida de Benidorm.

También asegura que un total de tres fincas pertenecientes a las mercantiles de la familia “son colindantes o inmediatas al perímetro de la obra”, adjudicada por más de un millón de euros a Construcciones y Movimientos Ovisa SL. Juan Francisco Pérez Llorca “firmó personalmente” como alcalde el decreto municipal de adjudicación, por lo que “no puede alegar desconocimiento”, recuerda el informe, que también reseña seguimientos al núcleo duro del president.

Fuentes de Presidencia han venido explicando estos días a elDiario.es que el presidente de la Generalitat “está muy tranquilo” y no ven ningún problema en las propiedades que su familia y las empresas de las que forma parte tienen en el municipio de Finestrat. Además, el propio Pérez Llorca ha dicho que si tuviera el dosier, sería él mismo el que lo llevara al juzgado “para que lo investiguen”.

Un “patrón clásico del conflicto de interés”

“La concurrencia de cuatro elementos sobre el mismo perímetro temporal y geográfico”, argumenta el informe, “configuran el patrón clásico del conflicto de interés cualificado en contratación pública: acto firmado en persona, sin constancia de abstención; mejora de una vía colindante a las fincas; titularidad y apoderamiento del investigado en la sociedad familiar propietaria; revalorización objetiva de las fincas tras la obra”.

El dosier también advierte: “Cualquier defensa basada en desconocimiento o delegación queda excluida por la firma personal de investigado sobre el decreto de adjudicación y por su condición simultánea de apoderado de la sociedad familiar titular de las fincas colindantes”.  

El informe “confidencial”, tal como ha informado este diario, vincula los 20.319 metros cuadrados en fincas a nombre de sociedades o de parientes directos con el decreto de consulta pública del documento consultivo del Plan General Estructural (PGE) de Finestrat, firmado el 5 de noviembre de 2025 por Juan Francisco Pérez Llorca, dos días después de que dimitiera Carlos Mazón como president de la Generalitat y cuando ya apuntaba a que iba a ser su sucesor.

El plan de ordenación urbanística, a pesar de que el PP gobierna con una amplísima mayoría en Finestrat, sigue bloqueado 10 meses después de la fase de consulta pública.

David Serra, exdiputat autonòmic, exvicesecretari del PP de Francisco Camps i advocat de la família del president Juanfran Pérez Llorca, és un dels objectius principals del dossier encarregat a un professional per a descavalcar el cap del Consell de la candidatura dels conservadors valencians a la presidència de la Generalitat. L'informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, furga en les dues empreses que comparteix amb la seua esposa, María Magdalena González la Red, vicepresidenta segona de les Corts Valencianes pel PP.

González la Red és una de les persones de màxima confiança de Pérez Llorca al Parlament autonòmic i una de les primeres diputades de la bancada popular que el va felicitar després de ser investit president. A més, també és vicesecretària del grup parlamentari popular, una figura fonamental en la gestió dels fons del grup polític i en tot el que es cou entre bastidors en el si del poder legislatiu, ja que forma part de la Mesa de les Corts. Els ulls i les orelles del president de la Generalitat a la cambra autonòmica.

Per la seua banda, el bufet del qual Serra és soci va obtindre l'adjudicació de l'Ajuntament de Finestrat per a l'assessoria jurídica del consistori, quan Pérez Llorca era alcalde de la localitat de la comarca de la Marina Baixa.

L'informe repassa detalladament els comptes de les dues empreses vinculades a Serra i a González La Red i insinua que podrien tindre diners “opacs” a l'estranger. Tanmateix, aquest diari ha comprovat que es tracta de fons declarats davant Hisenda mitjançant un instrument financer —accions, fons o similar— que reparteix dividends des d'un país amb conveni i al qual s'aplica a Espanya la deducció per doble imposició internacional.

La dada ressenyada en l'informe prové dels comptes anuals dipositats en el Registre Mercantil per l'empresa Delamain Tecnología SL, una firma dedicada a la compravenda de béns immobiliaris per compte propi en la qual Serra figura com a administrador únic i González La Red com a apoderada. El balanç anual corresponent a l'exercici 2024 anota un import suportat a l'estranger de només 447,47 euros.

La mercantil, amb uns actius superiors al mig milió d'euros, va disparar els seus beneficis dels 22.144 euros declarats el 2023 als 108.366 euros de l'any següent.

Una empresa del viver de Ramón Cerdá

Delamain Tecnología SL, segons les dades del Registre Mercantil, va ser constituïda el 2007 per Ramón Cerdá Sanjuan, un advocat d'Ontinyent dedicat a proporcionar empreses del seu viver —comptava amb milers de societats limitades— que ha aparegut en nombrosos casos de corrupció i que va ser condemnat per frau fiscal a l'Audiència Nacional.

La firma va ser constituïda per Ramón Cerdá el 30 d'octubre de 2007. No obstant això, l'1 de febrer de 2008, Cerdá va cessar com a administrador i va ser substituït per González La Red, que va traslladar el domicili de l'empresa a València i va modificar, de passada, el seu objecte social per dedicar-lo al disseny, la construcció i l'explotació de parcs productors d'energia.

Poc abans d'aquesta data, el 10 de gener de 2008, Marina Global Proyects SL —firma en la qual Magdalena González La Red figura com a apoderada i Serra com a administrador únic— va ampliar el seu objecte social a la producció, distribució, instal·lació i venda de sistemes per a la captació d'energia solar.

L'empresa va modificar el 2020 el seu objecte social per a incloure la prestació de serveis jurídics i l'assessorament i gestió estratègica de conflictes a través de serveis jurídics, mediació i arbitratge —àrea professional de González La Red—, com també la compravenda i l'arrendament de finques rústiques i urbanes —a més de l'adquisició, urbanització, parcel·lació i construcció—.

Marina Global Proyects SL va declarar el 2024 uns beneficis de 8.109 euros, que contrasten amb les pèrdues de 23.039 euros de l'exercici anterior.

Dividends de 4.965 euros

En la declaració de béns presentada davant les Corts a l'inici d'aquesta legislatura, la vicepresidenta segona de la cambra va anotar una participació del 50% en una societat mercantil —el reglament de la cambra no obliga a identificar l'empresa—, per un import de 3.761 euros.

D'altra banda, en l'última declaració anual de rendes, la diputada popular va anotar uns dividends obtinguts de 4.965 euros.

Ni David Serra ni Magdalena González La Red han contestat les telefonades ni els missatges d'aquest diari.

David Serra, exdiputado autonómico, ex vicesecretario del PP de Francisco Camps y abogado de la familia del president Juanfran Pérez Llorca, es uno de los objetivos principales del dosier encargado a un profesional para descabalgar al jefe del Consell de la candidatura de los conservadores valencianos a la presidencia de la Generalitat. El informe, al que ha tenido acceso elDiario.es, escarba en las dos empresas que comparte con su esposa, María Magdalena González la Red, vicepresidenta segunda de las Corts Valencianes por el PP.

González la Red es una de las personas de máxima confianza de Pérez Llorca en el Parlamento autonómico y una de las primeras diputadas de la bancada popular que le felicitó tras ser investido presidente. Además, también es vicesecretaria del grupo parlamentario popular, una figura fundamental en la gestión de los fondos del grupo político y en todo lo que se cuece entre bambalinas en el seno del poder legislativo al formar parte de la Mesa de les Corts. Los ojos y oídos del president de la Generalitat en la cámara autonómica.

Por su parte, el bufete del que Serra es socio obtuvo la adjudicación del Ayuntamiento de Finestrat para la asesoría jurídica del consistorio, siendo Pérez Llorca alcalde de la localidad de la comarca de la Marina Baixa.

El informe repasa detalladamente las cuentas de las dos empresas vinculadas a Serra y a González La Red e insinúa que podrían tener dinero “opaco” en el extranjero. Sin embargo, este diario ha comprobado que se trata de fondos declarados ante Hacienda mediante un instrumento financiero (acciones, fondo o similar) que reparte dividendos desde un país con convenio y al que en España se le aplica la Deducción por Doble Imposición Internacional.

El dato reseñado en el informe proviene de las cuentas anuales depositadas en el Registro Mercantil por la empresa Delamain Tecnología SL, una firma dedicada a la compraventa de bienes inmobiliarios por cuenta propia en la que Serra figura como administrador único y González La Red como apoderada. El balance anual correspondiente al ejercicio 2024 anota un importe soportado en el extranjero de apenas 447,47 euros.

La mercantil, con unos activos superiores al medio millón de euros, disparó sus beneficios de los 22.144 euros declarados en 2023 a los 108.366 euros del año siguiente.

Una empresa del vivero de Ramón Cerdá

Delamain Tecnología SL, según los datos del Registro Mercantil, fue constituida en 2007 por Ramón Cerdá Sanjuan, un abogado de Ontinyent dedicado a proporcionar empresas de su vivero —contaba con miles de sociedades limitadas— que ha aflorado en numerosos casos de corrupción y que fue condenado por fraude fiscal en la Audiencia Nacional.

La firma fue constituida por Ramón Cerdá el 30 de octubre de 2007. Sin embargo, el 1 de febrero de 2008, Cerdá cesó como administrador y fue sustituido por González La Red, trasladando su domicilio a València y modificando de paso su objeto social al del diseño, la construcción y la explotación de parques productores de energía.

Poco antes de esa fecha, el 10 de enero de 2008, Marina Global Proyects SL (firma en la que Magdalena González La Red figura como apoderada y Serra como administrador único) amplió su objeto social a la producción, distribución, instalación y venta de sistemas para la captación de energía solar.

La empresa modificó en 2020 su objeto social a la prestación de servicios jurídicos y el asesoramiento y gestión estratégica de conflictos a través de servicios jurídicos, mediación y arbitraje —área profesional de González La Red—, así como a la compraventa y arrendamiento de fincas rústicas y urbanas (además de la adquisición, urbanización, parcelación y construcción).

Marina Global Proyects SL declaró en 2024 unos beneficios de 8.109 euros, que contrastan con las pérdidas de 23.039 euros del ejercicio anterior.

Dividendos de 4.965 euros

En la declaración de bienes presentada ante las Corts al inicio de esta legislatura, la vicepresidenta segunda de la cámara anotó una participación del 50% en una sociedad mercantil (el reglamento de la cámara no obliga a identificar la empresa), por un importe de 3.761 euros.

Por otro lado, en la última declaración anual de rentas, la diputada popular anotó unos dividendos obtenidos de 4.965 euros.

Ni David Serra ni Magdalena González La Red han contestado las llamadas y mensajes de este diario.

El dossier sobre l'entorn del president Juan Francisco Pérez Llorca que ha circulat en el si del PP acredita les reunions d'empresaris amb Miguel Ángel Ivorra, director general d'Urbanisme, Paisatge i Avaluació Ambiental de la Generalitat, i l'advocat David Serra, l'exdiputat autonòmic del PP condemnat en el 'cas Gürtel' que exerceix com una mena de conseller en l'ombra del cap del Consell, encara que ell ho nega rotundament. El bufet del qual va obtindre l'adjudicació de l'assessoria jurídica de l'Ajuntament de Finestrat, tal com va informar aquest diari.

“Es té constància, a partir de seguiments realitzats per l'operatiu de camp, de la presència documentada de D. David Francisco Serra Cervera i de D. Miguel Ángel Ivorra Devesa al bar La Raspa de València, reunits en dates diferents amb diferents empresaris”, afirma l'informe.

A preguntes d'elDiario.es, David Serra ha reduït els dinars a trobades amb persones amb les quals manté amistat. La raó és que tant Serra com Ivorra són vells coneguts de la política a les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa i tots dos formen part del grup d'amistats del president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca. Miguel Ángel Ivorra és també regidor de l'Ajuntament de la Nucia, l'alcalde del qual és Bernabé Cano, totpoderós primer edil i pare d'Ángela Cano, directora general d'Anàlisi i Estudis de la Conselleria de Presidència. Bernabé Cano i Pérez Llorca van coincidir en la final del Mundial de Futbol, tots dos convidats per motius diferents per la Federació Espanyola de Futbol.

El dossier al·ludeix a un suposat “seguiment” per part de l'investigador privat autor de l'informe a Serra, qui reconeix les trobades amb Ivorra en l'establiment esmentat, situat a tocar del Mercat de Colón. Encara que també explica que és un lloc que freqüenta habitualment i que no és estrany que l'hagen vist allí. Sobre la seua relació amb Ivorra, també defensa que tampoc és estrany que els hagen vist junts. Sobre la identitat dels empresaris als quals al·ludeix l'informe no va voler fer comentaris.

Sobre una trobada al Roig Arena amb un important empresari valencià al qual al·ludeix l'informe, Serra explica que va ser fortuïta, ja que tots dos van anar al concert de Los 40 Principales. L'advocat, que assegura estar “fora de la política”, critica les males arts dels qui han elaborat l'informe contra Pérez Llorca i del qual és un dels protagonistes.

Miguel Ángel Ivorra és regidor d'Urbanisme de la Nucia, sota el paraigua de l'alcalde Bernabé Cano, en una etapa en la qual també va exercir de conseller delegat de l'actuació urbanitzadora assumida per gestió directa per l'Ajuntament de la Nucia relativa al Programa d'Actuació Integrada (PAI) de la Unitat d'Execució 1 del Sector Serreta —corresponent a la Ciutat Esportiva Camilo Cano—. En el seu currículum oficial, també indica que va ser cap d'explotació del servei de gestió integral de l'aigua a Aqualia. Ivorra no ha contestat a l'oferiment d'aquest diari per a comentar les trobades amb Serra a La Raspa.

En el seu càrrec com a director general, Miguel Ángel Ivorra és una peça clau de l'engranatge econòmic de la Generalitat. És el responsable de les avaluacions d'impacte ambiental, que obrin o tanquen la porta als projectes industrials i d'energia solar, però també té la clau dels planejaments urbanístics, en concret de l'elaboració, aprovació i gestió de plans d'ordenació del territori i dels instruments de planejament supramunicipals. És una de les persones amb més informació sobre el que està passant en l'economia valenciana en la qual influeix la regulació de la Generalitat.

En aquest sentit, com ha anat contant elDiario.es, el maig de 2025 Ivorra va apartar del seu càrrec Rafael Soriano, cap del servei d'Avaluació Ambiental Estratègica, a penes cinc mesos després d'accedir a aquest lloc de confiança. La destitució li la va comunicar verbalment.

El detonant de la decisió va ser la negativa del cap de servei a prorrogar la vigència de la memòria ambiental —ja caducada— del Pla General de la Vall d'Alba i d'altres instruments urbanístics, tal com s'exigia en la instrucció de 25 de febrer de 2025, dictada pel mateix director general. “No havia acatat la instrucció i havia actuat deslleialment en les funcions del seu càrrec com a cap de servei”, va esgrimir Miguel Ángel Ivorra.

El dossier també té un capítol important dedicat a Ivorra. Presidència de la Generalitat ha declinat fer comentaris sobre l'informe.

El dossier “confidencial” i d'“ús intern i reservat” sobre el president Juan Francisco Pérez Llorca ha circulat en el si del PP. Aquest dossier qüestiona la conveniència de la seua eventual candidatura a les pròximes eleccions autonòmiques, a més, posa en el punt de mira l'ordenació de Finestrat, el municipi del qual va ser regidor d'Urbanisme i alcalde abans de convertir-se en cap del Consell.

L'informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, xifra el patrimoni familiar de Pérez Llorca en 20.319 metres quadrats en finques a nom de societats o de familiars directes.

També detalla que tres finques a nom de la societat familiar Rancallosa I SL serien “confrontants o immediates al perímetre” d'unes obres de reurbanització a l'avinguda de Benidorm de Finestrat, l'adjudicació de les quals va firmar Pérez Llorca com a alcalde, segons la documentació que consta en la Plataforma de Contractació del Sector Públic.

L'informe adjudica un suposat risc “molt alt” al patrimoni familiar —en el marc d'una avaluació de la idoneïtat de l'eventual candidat— davant de filtracions a la premsa o possibles denúncies.

El dossier vincula les parcel·les familiars amb el decret de consulta pública del document consultiu del Pla General Estructural (PGE) de Finestrat, firmat el 5 de novembre de 2025 per Juan Francisco Pérez Llorca com a alcalde de la localitat de la comarca de la Marina Baixa, dos dies després que Carlos Mazón dimitira com a president de la Generalitat i quan ja apuntava que seria el seu successor.

L'esborrany del PGE va ser adjudicat a EA Estudio de Arquitectura SL i, després de l'informe favorable de l'arquitecte cap del servei d'Urbanisme del consistori, sotmés a consulta pública.

Un pla urbanístic bloquejat

El mateix document reconeix que Finestrat alberga “actuacions irregulars en sòl no urbanitzable i sol·licituds puntuals que dificulten una organització racional del terme municipal”, amb un “patró d'ocupació discontínua del territori, amb buits intersticials entre sectors, urbanitzacions perifèriques mancades de dotacions i creixements dispersos entorn del nucli urbà i la franja litoral”.

La raó és que el caòtic urbanisme de Finestrat —el mateix Pérez Llorca es va fer una piscina il·legal al seu habitatge— s'ha ordenat en funció de les normes subsidiàries de 1989 —una figura creada el 1956 per a municipis menuts que complementa un pla general—.

L'esborrany del PGE exposat per l'alcalde popular just abans d'abandonar el càrrec de primer edil per a convertir-se en el principal inquilí del Palau de la Generalitat continua bloquejat en un calaix, segons indiquen fonts municipals a aquest diari.

L'Ajuntament de Finestrat, on el PP governa amb una àmplia majoria absoluta, no ha contestat les preguntes d'aquesta redacció i un portaveu oficial de Presidència de la Generalitat declina comentar el dossier.

El conseller en l'ombra

L'informe també destaca el paper en l'entorn de confiança de Pérez Llorca de l'advocat David Serra, l'exdiputat autonòmic del PP condemnat en el 'cas Gürtel' que exerceix com una mena de conseller en l'ombra del president i el bufet del qual va obtindre l'adjudicació de l'assessoria jurídica de l'Ajuntament de Finestrat, tal com va informar aquest diari.

Serra, casat amb la vicepresidenta segona de les Corts Valencianes, Magdalena González La Red, també ha representat la família de Pérez Llorca en la batalla empresarial per l'hotel Allon Mediterrània de la Vila Joiosa, del qual el clan del president posseeix la meitat de la propietat.

El lletrat, segons es desprén del dossier, va ser sotmés a seguiments en el marc d'un suposat “operatiu de camp” realitzat per l'investigador o detectiu privat autor de l'informe. David Serra va ser espiat en una trobada amb el director general d'Urbanisme, Paisatge i Avaluació Ambiental de la Generalitat, Miguel Ángel Ivorra.