Diumenge al matí, principis dels noranta. L'IVAM està en l'apogeu del seu prestigi internacional. No recorde bé si l’exposició és de Walker Evans o Lewis Hine, potser de cap dels dos. En tot cas, es tracta d'una d'aquestes mostres aparentment modestes que els que volen menystenir la labor del museu anomenen «de gabinet». Porte el meu fill de la mà, però estic més atent a les fotos que d'ell, que tot just té sis o set anys, potser menys. En un moment donat, em pregunta què veig d'especial en aquestes imatges que pengen de la paret i m'adone de la distància que s'està generant entre ambdós. El que responc no deu satisfer-lo molt, perquè torna a preguntar una vegada i una altra amb una vehemència malhumorada. El meu baveig davant d'aquestes fotos, xicotetes, en blanc i negre, li resulta incomprensible, pareix que deixa en evidència alguna carència intel·lectiva seua que el frustra profundament. «Què és això tan admirable que hi veus, que jo no ho pispe», sembla voler dir. I queda clar que les meues improvisades explicacions no aconsegueixen dissipar el seu malestar, més aviat al contrari. Entreveig en el seu comportament el d'aquell que se sent insultat enfront d'un quadro de Picasso o de Bacon perquè no entén la manera de retòrcer la realitat del pintor ni el pretensiós discurs del crític que suposadament hauria de fer llum sobre l’assumpte. Normalment, interpretem aquesta actitud com la manifestació d'una ignorància recalcitrant, reaccionària i agressiva. I, no obstant això, en el meu fill, les maneres del qual em remeten de manera inquietant a les d'aquell altre espectador, veig intactes la innocència i la genuïna curiositat amb què m'havia sorprés no feia molt quan, observant la lluna plena, em va preguntar com collons es mantenia surant allà dalt, per què no queia. Bé perquè llavors li vaig donar una explicació convincent, bé perquè la seua fe en la meua autoritat estava encara intacta, aquella vegada havia aconseguit deixar satisfeta la seua inquietud. Aquest diumenge, enfront d'aquestes fotografies de les quals no arriba a veure la rellevància, no.

M'afanye a dir que amb el temps el meu fill va copsar què agermanava les fotos que penjaven de les parets de l'IVAM, els quadros de Muñoz Degrain que el portaven a veure els del col·legi i els dibuixos de Tom i Jerry que veia en la tele. Va aprendre, amb prou esforç, segurament, que l'art naix d'una actitud conscientment estèsica, crítica i analítica, que dona lloc a distintes maneres de veure la realitat i permet als que saben fer-ho, volen i els deixen, mostrar-les als altres. Vull creure que, entre altres coses, va arribar a entendre-ho observant-me mentre jo, tractant d'imitar a aquells fotògrafs que tenien penjades obres en les parets dels museus, robava fotos pel carrer amb actitud d'entomòleg aficionat. Un dia em va dir: «Sé el que estàs fent», i em vaig adonar que, mentre jo anava prenent imatges dissimuladament amb el disparador, ell les prenia amb els ulls. Però, arran d'allò, sempre m'havia preguntat quants d'aquells que s'havien sentit perplexos davant de les exposicions de l'IVAM de l'època —i les dedicades a la fotografia no eren, ni de lluny, les que podien resultar més exòtiques i incomprensibles si les comparem amb les dedicades a les avantguardes russa i hongaresa, al cartell polonés o De Stijl— havien aconseguit fer aquell pas. Sempre m'havia inquietat la possibilitat que una majoria, que en aquell moment no s'atrevia a piular, no ho haguera aconseguit, s'haguera quedat amb la sospita de ser estafada per uns esnobs, a soles amb el seu pam de nassos. Molts ens sentíem a gust envoltats de tota aquella bromera, teníem accés a un cabal cultural amb què ni tan sols ens havíem atrevit a somiar uns pocs anys arrere. Però, què passava amb els que no percebien allí sinó una pedant i indesxifrable gesticulació?

El museu valencià, cal recordar, havia aconseguit en molt poc de temps convertir-se en un referent mundial i, durant uns anys, en el més prestigiós d'Espanya pel que fa a l’art modern, fins i tot després de la inauguració del Reina Sofía, el Guggenheim o el MACBA, que són lleugerament posteriors. I va ser gràcies, entre altres coses, a aquelles exposicions «xicotetes» que, acompanyades d'uns elaborats catàlegs que esdevindrien material per a estudiosos, descobrien al públic local els moviments artístics del segle XX abans d'iniciar una reeixida itinerància fora de València. Poc més d'un quart de segle després, tot això pren l'aspecte d'una anomalia, d'una al·lucinació de la qual formen part tots els auditoris i contenidors culturals que van començar a proliferar com a bolets al llarg del territori, i, sobretot, la gran quantitat de revistes pulcrament dissenyades, sorgides de tot arreu, amb les que Espanya, després del parèntesi franquista, pareixia voler recobrar el to intel·lectual de la II República. No era cap secret que moltes d'aquelles publicacions es beneficiaven de les ajudes a l'edició que les institucions autonòmiques o nacionals, directament o a través de les caixes d'estalvis i altres entitats públiques, atorgaven per a modernitzar la seua imatge. Hi havia una complicitat palpable entre la relativament nova classe dirigent, ansiosa de prestigi, i una classe intel·lectual esforçadament cosmopolita, llargament frustrada i desitjosa de protagonisme, que estava disposada a donar-li a la pàtria, fora aquesta la que fora, el llustre que necessitava. Cosa que, val a dir, acabà resultant per a alguns un profitós i gratificant modus vivendi.

Tot aquest empostissat va començar a esmorrellar-se amb el segle. Se sol culpar del declivi a Internet, però sospita un que l'arribada d'aquest cinqué genet de l'Apocalipsi no va fer sinó donar-li una nova dimensió al problema i, si de cas, ocultar-lo i contribuir al fet que cresquera emparat en la seua invisibilitat. Aquell abundant i eclèctic menú cultural a la gent cada vegada li la bufava més o li resultava més críptic, incloent-hi el seu suposat públic objectiu, que era molt minoritari al costat de tots els que pensaven que no se'ls havia perdut res dins d'un museu o entre les pàgines de qualsevol revista que no portara els resultats de la quiniela i la programació de la tele. Així que tant la demanda com l'oferta van evolucionar impulsades per una estratègia de màrqueting polític més eficaç i rendible en més d'un sentit. S’organitzaren amb gran èxit exposicions espectaculars de temàtica coneguda i contingut previsible (Velázquez, Goya, Dalí, Sorolla). A poc a poc es va anar deixant de subvencionar el pensament especulatiu i es van començar a finançar esdeveniments aparatosos i estrepitosos artefactes arquitectònics. Un dirigent obtenia més rèdit inaugurant un edifici esguitat de trencadís, com gotelé de nou-ric, que finançant una exposició sobre Kasimir Malevich que només veien quatre gats o mantenint viva una revista d'assajos filosòfics que llegien, com a màxim, tres o quatre mil pirats. Que tot fora més car no deixava de ser un avantatge. Es va anar consumant la rebel·lió contra l'autoritat del coneixement per part d'una població que, segons anava quedant manifest, per una raó o una altra havia trobat en la cultura oficial anterior un mecanisme d'humiliació. I com és ben sabut, la reacció defensiva de qui se sent inferior sol ser el rancor i el desdeny. «No ho entenc, ergo és una estafa, i qui se les dona d’entés, un farsant»: tota l'epistemologia populista està ací condensada. Ridiculitzar a aquell que s’identifica com a expert o va d’«intens» va esdevenir una qüestió d’higiene, una teràpia assequible i addictiva que l’alliberava a un de molestos complexos. La reivindicació de la ignorància permet a l'ignorant sentir-se «autèntic» i, a més, lliure de la necessitat d’aprendre. Les publicacions de culte van anar-se'n en orris en fila índia, i els museus van renunciar al seu paper prescriptor i es van bolcar en la nobilíssima missió d'acostar-se al poble. Ho van fer d'una manera literal, els d'una banda explotant la nostàlgia acrítica, organitzant mostres de caràcter costumista o obertament comercial, i els de l'altra inspirant-se en les més agosarades iniciatives inclusives. De manera que les exposicions van començar a encaixar en les molt variades expectatives de l'espectador majoritari, a generar una espècie de mainstream demagògic que uns practicaven en el seu assalt a les institucions culturals i altres en el seu intent de resistir darrere dels seus murs. Va quedar clar que, si bé havíem sigut alguna vegada moderns, si bé havia paregut que ho havíem tornat a ser, la nostra vocació, en termes generals, no era aquesta. Quan la mar salta per damunt dels espigons i arrasa platges i passejos planificats amb cura, se sol dir que la naturalesa sempre acaba reclamant el que és seu. Així passa també amb la ignorància ressentida quan s'emprenya i s’envalenteix. No se li poden posar dics, no hi ha voluntat neoregeneracionista o despotisme il·lustrat que la continga, s'apodera fins de l'últim racó de la vida pública, començant pel de la política, i obliga a replantejar-se la manera de combatre-la.

Domingo por la mañana, principios de los noventa. El IVAM está en el apogeo de su prestigio internacional. No recuerdo si la exposición es de Walker Evans o Lewis Hine, puede que de ninguno de los dos. En todo caso, se trata de una de esas muestras aparentemente modestas que los que quieren denostar la labor del museo llaman «de gabinete». Llevo a mi hijo de la mano, pero estoy más atento a las fotos que de él, que apenas tiene seis o siete años, quizá menos. En un momento dado, me pregunta qué veo de especial en esas imágenes que cuelgan de la pared y me doy cuenta de la distancia que se está generando entre ambos. Lo que respondo no debe de satisfacerle mucho, porque vuelve a preguntar una y otra vez con una vehemencia malhumorada. Mi babeo ante esas fotos, pequeñas, en blanco y negro, le resulta incomprensible, parece que deja en evidencia alguna carencia intelectiva suya que lo frustra profundamente. «Qué es eso tan admirable que ves ahí, que yo no lo pillo», parece decir. Y está claro que mis improvisadas explicaciones no consiguen disipar su malestar, más bien al contrario. Atisbo en su comportamiento el de aquel que se siente insultado frente a un cuadro de Picasso o de Bacon porque no entiende la manera de retorcer la realidad del pintor ni el pretencioso discurso del crítico que supuestamente tendría que dar luz sobre el asunto. Normalmente, interpretamos esa actitud como la manifestación de una ignorancia recalcitrante, reaccionaria y agresiva. Y, sin embargo, en mi hijo, cuyas maneras me remiten de manera inquietante a las de aquel otro espectador, veo intactas la inocencia y la genuina curiosidad con las que me había sorprendido no mucho tiempo atrás cuando, observando la luna llena, me preguntó cómo narices se mantenía flotando allá arriba, por qué no se caía. Bien porque entonces le hube dado una explicación convincente, bien porque su fe en mi autoridad estaba aún intacta, aquella vez había conseguido dejar satisfecha su inquietud. Este domingo, frente a estas fotografías cuya relevancia se le escapa, no.

Me apresuro a decir que con el tiempo mi hijo acabó comprendiendo qué hermanaba las fotos que colgaban de las paredes del IVAM, los cuadros de Muñoz Degrain que le llevaban a ver los del colegio y los dibujos de Tom y Jerry que veía en la tele. Aprendió, con bastante esfuerzo, seguramente, que el arte nace de una actitud conscientemente estésica, crítica y analítica, que da lugar a distintas maneras de ver la realidad y permite a quienes saben hacerlo, quieren y les dejan, mostrarlas a los demás. Quiero creer que, entre otras cosas, llegó a entenderlo observándome mientras yo, tratando de imitar a aquellos fotógrafos cuyas obras colgaban de las paredes de los museos, robaba fotos por la calle con actitud de entomólogo aficionado. Un día me dijo: «Sé lo que estás haciendo», y vi que, mientras yo iba tomando imágenes disimuladamente con el disparador, él las tomaba con los ojos. Pero, a raíz de aquello, siempre me había preguntado cuántos de aquellos que se habían sentido perplejos frente a las exposiciones del IVAM de la época —y las dedicadas a la fotografía no eran, ni de lejos, las que podían resultar más ajenas e incomprensibles si las comparamos con las dedicadas a las vanguardias rusa y húngara, al cartel polaco o De Stijl— habían conseguido dar ese paso. Siempre me había inquietado la posibilidad de que una mayoría, que por aquel entonces no se atrevía a chistar, no lo hubiera logrado, se hubiera quedado con la sospecha de estar siendo estafada por unos esnobs, a solas con su palmo de narices. Muchos nos sentíamos a gusto rodeados de toda aquella espuma, teníamos acceso a un caudal cultural con el que ni siquiera nos habíamos atrevido a soñar pocos años atrás. Pero, ¿qué pasaba con los que no percibían ahí sino una pedante e indescifrable alharaca?

El museo valenciano, cabe recordar, había conseguido en muy poco tiempo convertirse en un referente mundial y, durante unos años, en el más prestigioso de España en lo que a arte moderno se refiere, incluso tras la inauguración del Reina Sofía, el Guggenheim o el MACBA, que son ligeramente posteriores. Y fue gracias, entre otras cosas, a aquellas exposiciones «pequeñas» que, acompañadas de unos elaborados catálogos que se convertirían en material para estudiosos, descubrían al público local los movimientos artísticos del siglo XX antes de iniciar una exitosa itinerancia fuera de Valencia. Poco más de un cuarto de siglo después, todo eso adquiere el aspecto de una anomalía, de una alucinación de la que forman parte todos los auditorios y contenedores culturales que empezaron a proliferar como setas a lo largo del territorio, y, sobre todo, la gran cantidad de revistas primorosamente diseñadas, surgidas de todas partes, con las que España, tras el paréntesis franquista, parecía querer recobrar el tono intelectual de la II República. No era ningún secreto que muchas de aquellas publicaciones se beneficiaban de las ayudas a la edición que las instituciones autonómicas o nacionales, directamente o a través de las cajas de ahorros y otras entidades públicas, otorgaban para modernizar su imagen. Había una complicidad palpable entre la relativamente nueva clase dirigente, ansiosa de prestigio, y una clase intelectual esforzadamente cosmopolita, largamente frustrada y deseosa de protagonismo, que estaba dispuesta a darle a la patria, fuera esta la que fuera, el lustre que necesitaba. Algo que, todo hay que decirlo, acabó resultando para algunos un provechoso y gratificante modus vivendi.

Todo ese tinglado comenzó a desmoronarse con el siglo. Se suele culpar del declive a Internet, pero sospecha uno que la llegada de ese quinto jinete del Apocalipsis no hizo sino darle una nueva dimensión al problema y, si acaso, ocultarlo y contribuir a que creciera amparado en su invisibilidad. Aquel abundante y ecléctico menú cultural a la gente cada vez se la soplaba más o le resultaba más críptico, incluyendo a su supuesto público objetivo, que era muy minoritario al lado de todos los que pensaban que no se les había perdido nada dentro de un museo o entre las páginas de cualquier revista que no llevara los resultados de la quiniela y la programación de la tele. Así que tanto la demanda como la oferta evolucionaron impulsadas por una estrategia de marketing político más eficaz y rentable en más de un sentido. Se organizaron con gran éxito exposiciones espectaculares de temática conocida y contenido previsible (Velázquez, Goya, Dalí, Sorolla). Poco a poco se fue dejando de subvencionar el pensamiento especulativo y se empezaron a financiar aparatosos eventos y estrepitosos artefactos arquitectónicos. Un dirigente obtenía más rédito inaugurando un edificio salpicado de trencadís, cual gotelé de nuevo rico, que financiando una exposición sobre Kasimir Malevich que solo iban a ver cuatro gatos o manteniendo viva una revista de ensayos filosóficos que leían, a lo sumo, tres o cuatro mil pirados. Que todo fuera más caro no dejaba de ser una ventaja. Se fue consumando la rebelión contra la autoridad del conocimiento por parte de una población que, según iba quedando manifiesto, por lo que fuera había encontrado en la bienintencionada cultura oficial anterior un mecanismo de humillación. Y como es bien sabido, la reacción defensiva de quien se siente inferior suele ser el rencor y el desdén. «No lo entiendo, ergo es una estafa, y el que se las da de entendido, un farsante»: toda la epistemología populista está ahí condensada. Ridiculizar a aquel que se identifica como experto o va de «intenso» se convirtió en una cuestión de higiene, en una terapia asequible y adictiva que lo liberaba a uno de molestos complejos. La reivindicación de la ignorancia permite al ignorante sentirse «auténtico» y, además, libre de la necesidad de aprender. Las publicaciones de culto fueron yéndose al garete en fila india, y los museos renunciaron a su papel prescriptor y se volcaron en la nobilísima misión de acercarse al pueblo. Lo hicieron de un modo literal, los de un lado explotando la nostalgia acrítica, organizando muestras de carácter costumbrista o abiertamente comercial, y los del otro inspirándose en las más osadas iniciativas inclusivas. De manera que las exposiciones empezaron a encajar en las variopintas expectativas del espectador mayoritario, a generar una especie de mainstream demagógico que unos practicaban en su asalto a las instituciones culturales y otros en su intento de resistir tras sus muros. Quedó claro que, si bien habíamos sido alguna vez modernos, si bien había parecido que lo habíamos vuelto a ser, nuestra vocación, en términos generales, no era esa. Cuando el mar salta por encima de los espigones y se lleva por delante playas y paseos planificados con esmero, se suele decir que la naturaleza siempre acaba reclamando lo que es suyo. Así ocurre también con la ignorancia resentida cuando se cabrea y se crece. No se le pueden poner diques, no hay voluntad neoregeneracionista o despotismo ilustrado que la contenga, se apodera hasta del último rincón de la vida pública, comenzando por el de la política, y obliga a replantearse el modo de combatirla.

Sabíem que es pot arribar tard anant a 300 km/h i prompte anant amb bicicleta, perquè la puntualitat no té res a veure amb la velocitat. Sabíem que la pressa és mala consellera. Que si l'avió cau no et salva el fet d’anar en primera, que hi ha camins pels quals no es va enlloc o a cap lloc que siga bo. Sabíem que tots els oracles deien el que volíem sentir, que el fet que ens permeteren parlar no significava que ens donaren la paraula i que quan deien progrés nosaltres sentíem «millor», però ells volien dir «més». Sabíem que no havíem d’haver donat cap pas arrere si no pensàvem donar-ne dos avant, que no era bo acatxar tant el cap, que no era veritat que els pobres d'esperit, els que ploren, els que tenen fam i set de justícia o els que tenen el cor net heretaran res per això, i molt menys el regne del cel. Sabíem, havíem de saber-ho, que hi havia alguna cosa profundament equivocada en el fet que cada un haguera de guanyar-se una vida que deien que era seua, i també que la supervivència s'haguera convertit en un assumpte estrictament personal. Sabíem que no treballàvem per a viure, sinó que vivíem per a treballar, que no treballàvem per a nosaltres, sinó per al dimoni. Sabíem que qui vol la pau no es prepara per a la guerra, llevat que estiga mentint o haja perdut la raó. Sabíem que hi havia alguna cosa profundament antidemocràtica en el costum d'imposar la democràcia confiscant vaixells petroliers, imposant embargaments, desencadenant guerres o provocant colps d'estat, que no anàvem a l'Iraq o a l'Afganistan a portar la democràcia, que tampoc era aquest el motiu pel qual aquells altres havien anat a Corea, a Indoxina o Líbia. Sempre hem sabut que no és la falta de democràcia el que els preocupa o ens preocupa de Cuba, Veneçuela, Síria o Iran, com també sabem ara que l’únic estat «democràtic» de l’Orient Mitjà és un estat genocida.

Sabíem que la deslocalització de les empreses era un suïcidi, que era pa per a avui i fam per a demà, plusvàlua ara i deute després, però ho vam consentir. Sabíem que no tots ens podríem torcar el cul amb paper de tres capes, no n’hi hauria prou arbres en els boscos, i per això confiàvem que els xinesos i altres pelacanyes mai no ho feren, tot i que sabíem, estava escrit, que els fabricants de rotllos de paper higiènic ho intentarien, forma part de la seua idiosincràsia. Sabíem que era mala idea acceptar la sospitosa amabilitat dels bancs, que de servidors han passat a amos i estan ara mateix a punt d'executar el truc de màgia definitiu consistent a fer desaparéixer els diners en la fumarada digital, però vam alçar els muscles. Sabíem que era un error posar la nostra salut en mans de les asseguradores o l'educació dels xiquets en mans dels qui apel·len al cel per a dominar la terra, però ens va donar igual. Sabíem que no quedava clar cedir les nostres habilitats i la competència sobre els nostres assumptes a tota mena d'apoderats, mitjancers i comissionistes virtuals, però vam fer com qui no se n’adona i ara mateix comencem a delegar la funció mateixa de pensar en un mecanisme fantasmal anomenat IA. Sabíem que no era bo autoritzar l’accés a uns desconeguts als nostres records, als nostres documents, al nostre historial de navegació, a les nostres dades biomètriques, però per alguna raó ho vam fer de bon grat. Sabíem que amb la retòrica de la llibertat ens estaven col·locant un esquellot al coll, però vam celebrar la idea. Sabíem que la felicitat no és una cosa que excreta el cos més o menys a voluntat, que no és com la merda, però hem aconseguit que ambdues coses s'assemblen. Sabíem que els emojis mentien, que tant de polze amunt, tants corets, tanta careta somrient i tants aplaudiments era una impostura, però canviàrem dòcilment l'arquitectura complexa dels nostres sentiments per una emotivitat prefabricada que s'expressa a través d'un argot subnormal, substituírem la ira, l'entusiasme, el plor o la rialla per uns puerils glifs digitals que dispensem de manera expeditiva, funcionarial. I mentre donàvem el vistiplau a tot això mirant les pantalles amb el cap acatxat, consentírem que, entre moltes altres coses, ens privatitzaren l'espai, de manera que ara mateix estem units a través d'un cordó umbilical cibernètic als prop de 15 000 satèl·lits artificials que peguen voltes sobre nosaltres. D'ells, uns 9 600 pertanyen a un particular anomenat Elon Musk, molts més que la suma de tots els artefactes orbitals de propietat estatal; cal llegir bé la dada per a provar d’explicar-se com hem arribat a aquesta situació; ara el d'Amazon s'ha ficat també en el negoci.

Hem canviat la nostra intimitat per una suposada comoditat, la nostra capacitat de control per una falsa sensació de seguretat, el nostre sentit crític per un trist consens de corral. Hem sabut tot el temps que ens l'estaven estacant fins a la creu, però decidírem dissimular. I ara toca escenificar el desencant, la farsa culpable de l'adonar-se. El paisatge s'està omplint de gent a qui li acaba de caure la bena dels ulls. En especial, certs personatges de la república literària, de cotó fluix, que al final del seu recorregut professional s'adonen que el seu ideari conciliador, a banda d'un pedestal a on pujar-se'n sense massa esforç, no era més que un vademècum per a suportar —en els dos sentits, tolerar i mantindre— un sistema econòmic que s'alça sobre la virtut de la cobdícia, la desigualtat com a precepte, l'acumulació compulsiva de capital, la insolidaritat institucionalitzada, la rapinya de les nacions, l'apropiació descontrolada de recursos naturals o la necessitat irracional de créixer il·limitadament. Massa per a no ser vist. El romanç ens sona, sona a tòpic i no ens fa sentir ni fred ni calor, perquè ho sabíem, perquè ho sabem i ens és igual. Podem dissimular tant com vulguem, que el ben cert és que fem els desentesos perquè en el fons i en la pràctica hi som d’acord, som les víctimes complaents d'un sistema que no accepta que li posen brides i que en aquests moments està desbocat, va camps a través amb el príap empinat i a l’aire i no hi ha iniciativa reformista que el fique en la quadra. Ja ens ho diuen ells. «Pots parlar tot el que vulgues de subtileses internacionals i de tota la resta, però vivim en un món governat per la força, pel poder: aquestes són les lleis de ferro del món», deia fa poc en la CNN Stephen Miller,subcap de gabinet de la Casa Blanca. Els que tenen la paella pel mànec estan convençuts que poden prescindir de tota vestimenta teòrica, de tota coartada. Ni drets humans ni dret internacional ni hòsties. Sempre han pensat així, però ara mateix senten que ja poden dir-ho i fer-ho, ja poden oblidar-se del molest soft power, les martingales per a sotmetre voluntats a través de la cultura de masses, i anar directament al gra.

Força, no narratives. Com més tardem a adonar-nos que el món en què encara creiem viure ja no existeix, pitjor serà. L'Estat fa temps que va deixar de ser sobirà, i qualsevol intent per mantindre aquesta il·lusió és políticament enganyós. Els poders públics que queden en peu ja no són capaços de revertir ni controlar la situació encara que volgueren, el que porta a pensar que no n’hi haurà prou amb reconquistar-los, per molt necessari que semble. Caldrà canviar alguna cosa perquè tot canvie. Quasi totes les institucions i ferramentes tradicionals de l'acció política s'han tornat tan irrellevants i estan tan contaminades i intervingudes que costa de creure que mai puguen ser recuperades o que fer-ho siga suficient per a desviar la trajectòria suïcida del món. Són un producte històric, van nàixer de la conjuntura creada per les dues guerres mundials i la revolució i l’interludi feixista que van sacsar el segle XX, i, en definitiva, són les que ens han portat fins ací, fins a un escenari molt diferent d'aquell altre del qual van sorgir. Si la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta i entre nosaltres no canvia, res no canviarà. Imaginar el futur s'ha tornat molt difícil, i planejar una estratègia eficaç per a encarar-lo, molt més. No hi ha nuc gordià que siga fàcil de deslligar i estem enfront d'un especialment complicat. Farà falta molta habilitat i també molta força per a desfer-lo. Tanta, que espanta pensar-ho.

Sabíamos que se puede llegar tarde yendo a 300 km/h y pronto yendo en bicicleta, porque la puntualidad no tiene nada que ver con la velocidad. Sabíamos que la prisa es mala consejera. Que si el avión cae no te salva ir en primera, que hay caminos por los que no se va a ninguna parte, a ninguna que sea buena. Sabíamos que todos los oráculos decían lo que queríamos oír, que el hecho de que nos permitieran hablar no significaba que nos dieran la palabra y que cuando decían progreso nosotros oíamos «mejor», pero ellos querían decir «más». Sabíamos que no debimos dar ningún paso atrás si no pensábamos dar dos adelante, que no era bueno agachar tanto la cabeza, que no era verdad que los pobres de espíritu, los que lloran, los que tienen hambre y sed de justicia o los limpios de corazón heredaran nada por eso, y mucho menos el reino de los cielos. Sabíamos, teníamos que saberlo, que había algo profundamente equivocado en el hecho de que cada uno tuviera que ganarse una vida que decían que era suya, y también que la supervivencia se hubiera convertido en un asunto estrictamente personal. Sabíamos que no trabajábamos para vivir, sino que vivíamos para trabajar, que no trabajábamos para nosotros, sino para el demonio. Sabíamos que quien quiere la paz no se prepara para la guerra, a no ser que mienta o haya perdido la razón. Sabíamos que había algo profundamente antidemocrático en la costumbre de imponer la democracia confiscando buques petroleros, imponiendo embargos, desatando guerras o provocando golpes de estado, que no íbamos a Irak o a Afganistan a llevar la democracia, que tampoco era ese el motivo por el que aquellos otros habían ido a Corea, a Indochina o Libia. Siempre hemos sabido que no es la falta de democracia lo que les preocupa o nos preocupa de Cuba, Venezuela, Siria o Iran, como sabemos ahora que el único estado «democrático» de Medio Oriente es un estado genocida.

Sabíamos que la deslocalización de las empresas era un suicidio, que era pan para hoy y hambre para mañana, plusvalía ahora y deuda después, pero lo consentimos. Sabíamos que no todos nos podríamos limpiar el culo con papel de tres capas, no habría bastantes árboles en los bosques, y por eso confiábamos en que los chinos y otros pelagatos nunca lo hicieran, aunque sabíamos, estaba escrito, que los fabricantes de rollos de papel higiénico lo iban a intentar, está en su naturaleza. Sabíamos que era mala idea aceptar la sospechosa amabilidad de los bancos, que de sirvientes han pasado a dueños y están ahora mismo a punto de ejecutar el truco de magia definitivo consistente en hacer desaparecer el dinero en la humareda digital, pero nos encogimos de hombros. Sabíamos que era un error poner nuestra salud en manos de las aseguradoras o la educación de los niños en manos de quienes apelan a los cielos para dominar la tierra, pero nos dio igual. Sabíamos que no estaba claro ceder nuestras habilidades y la competencia sobre nuestros asuntos a todo tipo de apoderados, intermediaros y comisionistas virtuales, pero hicimos como quien no se da cuenta y ahora mismo estamos comenzando a delegar en un mecanismo fantasmal llamado IA la función misma de pensar. Sabíamos que no era bueno autorizar el acceso a unos desconocidos a nuestros recuerdos, a nuestros documentos, a nuestro historial de navegación, a nuestros datos biométricos, pero por alguna razón lo hicimos de buen grado. Sabíamos que con la retórica de la libertad nos estaban colocando un cencerro al cuello, pero celebramos la idea. Sabíamos que la felicidad no es algo que excreta el cuerpo más o menos a voluntad, que no es como la mierda, pero hemos conseguido que ambas cosas se parezcan. Sabíamos que los emojis mentían, que tanto pulgar arriba, tanto corazoncito, tanta carita sonriente y tanto aplauso era una impostura, pero cambiamos dócilmente la arquitectura compleja de nuestros sentimientos por una emotividad prefabricada que se expresa a través de una jerga subnormal, sustituimos la ira, el entusiasmo, el llanto o la risa por unos pueriles glifos digitales que dispensamos de manera expeditiva, funcionarial. Y mientras dábamos nuestra conformidad a todo eso mirando las pantallas con la cabeza gacha, consentimos que, entre otras muchas cosas, nos privatizaran el espacio, de modo que ahora mismo estamos unidos a través de un cordón umbilical cibernético a los cerca de 15 000 satélites artificiales que dan vueltas sobre nosotros. De ellos, unos 9 600 pertenecen a un particular llamado Elon Musk, muchos más que la suma de todos los artefactos orbitales de propiedad estatal; hay que leer bien el dato para intentar explicarse cómo hemos llegado a esta situación; ahora el de Amazon se ha metido también en el negocio.

Hemos canjeado nuestra intimidad por una supuesta comodidad, nuestra capacidad de control por una falsa sensación de seguridad, nuestro sentido crítico por un triste consenso de corral. Hemos sabido todo el tiempo que nos la estaban metiendo hasta la cruz, pero decidimos disimular. Y ahora toca escenificar el desencanto, la farsa culpable del darse cuenta. El paisaje se está llenando de gente a la que se le acaba de caer la venda de los ojos. En especial, ciertos tirillas de la república literaria que al final de su recorrido profesional se percatan de que su ideario conciliador, aparte de un pedestal al que subirse sin demasiado esfuerzo, no era más que un vademécum para soportar —en los dos sentidos, tolerar y mantener— un sistema económico que se levanta sobre la virtud de la codicia, la desigualdad como precepto, la acumulación compulsiva de capital, la insolidaridad institucionalizada, la rapiña de las naciones, la apropiación descontrolada de recursos naturales o la necesidad irracional de crecer ilimitadamente. Demasiado para no ser visto. La cantinela nos suena, suena a tópico y nos deja fríos porque lo sabíamos, porque lo sabemos y nos da igual. Podemos disimular todo lo que queramos, que lo cierto es que nos hacemos los suecos porque en el fondo y en la práctica estamos de acuerdo, somos las víctimas complacientes de un sistema que no acepta que le pongan bridas y que en estos momentos está desbocado, va campo a través con el príapo tieso y al aire y no hay iniciativa reformista que lo meta en la cuadra. Ya nos lo dicen ellos. «Puedes hablar todo lo que quieras de sutilezas internacionales y de todo lo demás, pero vivimos en un mundo gobernado por la fuerza, por el poder: estas son las leyes de hierro del mundo», decía hace poco en la CNN Stephen Miller, subjefe de gabinete de la Casa Blanca. Los que tienen la sartén por el mango están convencidos de que pueden prescindir de todo ropaje teórico, de toda coartada. Ni derechos humanos ni derecho internacional ni hostias. Siempre han pensado así, pero ahora mismo sienten que ya pueden decirlo y hacerlo, ya pueden olvidarse del engorroso soft power, las martingalas para someter voluntades a través de la cultura de masas, e ir directamente al grano.

Fuerza, no narrativas. Cuanto más tardemos en darnos cuenta de que el mundo en el que todavía creemos vivir ya no existe, peor será. El Estado hace tiempo que dejó de ser soberano, y cualquier intento por mantener esa ilusión es políticamente engañoso. Los poderes públicos que quedan en pie ya no son capaces de revertir ni controlar la situación aún en el caso de que quisieran, lo que lleva a pensar que no bastará con reconquistarlos, por muy necesario que parezca. Habrá que cambiar algo para que todo cambie. Casi todas las instituciones y herramientas tradicionales de la acción política se han vuelto tan irrelevantes y están tan contaminadas e intervenidas que cuesta creer que alguna vez puedan ser recuperadas o que hacerlo sea suficiente para desviar la trayectoria suicida del mundo. Son un producto histórico, nacieron de la coyuntura creada por las dos guerras mundiales y la revolución y el interludio fascista que sacudieron el siglo XX, y, en definitiva, son las que nos han traído hasta aquí, hasta un escenario muy diferente a aquel otro del que surgieron. Si nuestra manera de relacionarnos con el planeta y entre nosotros no cambia, nada cambiará. Imaginar el futuro se ha vuelto muy difícil, y planear una estrategia eficaz para encararlo, mucho más. No hay nudo gordiano que sea fácil de desatar y estamos frente a uno especialmente complicado. Hará falta mucha habilidad y también mucha fuerza para deshacerlo. Tanta, que asusta pensarlo.

A medida que uno va acumulando experiencia, se va dando cuenta de lo imperfecta que es la imagen del mundo. Sabemos que tales hechos no sucedieron como los narran, que tal lugar no es como generalmente se le describe o que tal persona no era como ha pasado a la historia, bien por habilidad propia o porque a algunos así les pareció conveniente. Lo sabes porque estabas allí, porque vivías allí, porque participaste en aquello, porque la conociste. Pero los matices que podrías introducir en esos relatos se perderán contigo. No puedes hacer nada para corregirlos y, si pudieras, tal vez no te molestarías en hacerlo, porque piensas que no vale la pena. Actuarías como el honesto James Stewart en El hombre que mató a Liberty Valance, cuando el periodista de su pueblo le aconseja que imprima la leyenda y no aquello que los dos saben que pasó realmente. Imprimamos la leyenda y dejemos que los ideales mantengan su prestigio y los mitos su reputación en nuestro frágil imaginario para que todo cuanto hacemos siga teniendo sentido. Ya hemos sufrido bastante al enterarnos de que la Tierra no es el centro del universo, el hombre es tan solo un mono infatuado, Dios no existe, e incluso la conciencia a la que tan firmemente nos agarramos es poco más que un fenómeno alucinatorio. Solo falta que alguien nos diga que ese pequeño universo mental nuestro está lleno de falsificaciones. Para qué desmitificar a un abuelo o destrozar el recuerdo de un paraíso perdido. A uno le asalta el temor de que si nos pasamos de rosca siendo sinceros, haciendo que prevalezca nuestra lucidez, la deriva del ser humano, huérfano de toda fuente de autoridad fiable, sea ya definitiva. Pero lo que a pequeña escala, lo que en el ámbito privado es un ejercicio de piedad o de indiferencia, a escala colectiva es un grave error.

Hace veintipocos años, durante la presentación a los medios de La muerte de nadie, el documental sobre el crimen de Estado cometido en 1974 en la persona de George Michael Welzel, a quien se había dado a conocer como Heinz Chez, una periodista preguntó al que esto escribe si, en tanto que guionista y director de la cosa, había sido «objetivo». En la sala de los cines Verdi de Madrid había bastante gente y yo estaba ofuscado por el pánico escénico que por entonces me invadía cada vez que tenía que hablar en público. Aquel día, además, había cámaras de televisión, el colmo del horror. El periódico para el que trabajaba aquella mujer no podía ser más reaccionario y la pregunta era retórica, una acusación implícita, así que sentí la urgencia de rebatirla. Sin embargo, tras dudar varios segundos, demasiados, contesté con un escueto y desafiante «no», sin más explicaciones. No pude darlas porque en aquellos momentos no las tenía. Por supuesto que no había sido imparcial. De un lado teníamos a un paria asesinado a sangre fría, y de otro al Estado totalitario que pretendía quedar impune ante la historia después de anonimizarlo y darle garrote de la manera más sádica. Mi juicio era neutral, pero yo no, y salí jodido del trance por no haber sabido matizar mi respuesta. Había querido ser objetivo, pero sobre todo había querido ser veraz, y por eso, precisamente, no me había limitado a exponer los hechos documentados, no solo. Cómo hacerlo, si precisamente uno de los más destacados era que habían manipulado y ocultado documentos, si había testimonios que no querían hablar o mentían abiertamente. A veces, para ser veraz no puede uno limitarse a contar la verdad, y más allá de restablecer la identidad de la víctima yo había intentado dirigir la atención del espectador hacia los agujeros del relato oficial, recurriendo a una esforzada contextualización, lanzando sospechas de manera puntual y dando algún que otro palo de ciego. Procurando, eso sí, que todos esos mecanismos quedaran bien a la vista del espectador.

Es algo a lo que cualquier historiador se enfrenta todos los días y tiene que resolver con rigor metodológico, sin valerse de algunos recursos narrativos que yo me pude permitir. Hace tiempo que la historia quiere ser una ciencia y asume la imposibilidad de ser plenamente objetiva, no quiere ser la creadora y guardiana de un relato oficial, sino una herramienta para generar espíritu crítico. Pero ahora que la mentira se ha convertido en una arma de destrucción masiva, la honestidad procedimental, en vez de ponerlo a salvo, se vuelve contra quien la practica. Cogida por el rabo, algunos marrulleros vinculan la desconfianza epistemológica con ese relativismo tan arraigado en la opinión pública, según el cual todo es opinable, la verdad es relativa y todos los relatos son interesados. Todo indica que en el futuro cualquier investigación de carácter histórico será mucho más complicada que hasta hace poco, y no solo por eso. A principios de siglo, la versión oficial de lo que sucedió con Chez circulaba intacta, tal como nos había llegado a lo largo de los años desde el tosco pero omnímodo centro de propaganda del poder político-militar franquista. El foco de las mentiras estaba entonces perfectamente localizado, mientras que ahora la desinformación está descentralizada y tiene un origen incierto y una apariencia democrática. La estrategia de la posverdad es la de robarles a los historiadores su materia prima, que es la fiabilidad del registro sobre el pasado, mientras nos roba a todos la fiabilidad del presente.

Nuestra deriva colectiva será definitiva si perdemos todo anclaje firme a los hechos, algo que no está tan lejos viendo hasta donde llega no ya el descrédito de la realidad —expresión que Joan Fuster acuñó para referirse al arte realista—, sino también el descrédito de cualquiera de sus representaciones, incluyendo las que hasta ahora se consideraban fidedignas, como la fotografía o cualquier otro tipo de registro documental directo. Ahora, en vez de ocultar la información, se la multiplica a través de una cadena infinita de espejos deformantes, de manera que el mundo se ha convertido en un enorme artefacto artístico, es decir, en lo que antes era un dispositivo que mediatizaba nuestra relación con el mundo factual y nos ayudaba a percibirlo mejor. Ese es un poder que el arte está perdiendo a la carrera. Los artificios que nos deberían dar las claves de una realidad perfectamente identificable son ahora autoreferenciales, se han convertido en la realidad misma. En una época en que la realidad todavía era creíble, a partir de la evidencia de que el arte modelaba nuestra percepción Oscar Wilde afirmó que «la vida imita al arte más que el arte a la vida», de ahí que cuando estábamos delante de una puesta de sol decíamos que parecía una postal. Ahora decimos que parece un vídeo de TikTok y, los más avispados, que está hecha con inteligencia artificial, como las falsas imágenes de ciudades sepultadas por la nieve que nos han colado durante las últimas tormentas en Kamchatka. Hemos llegado a un punto en que es imposible distinguir cualquier falsificación de lo que siempre hemos considerado verdadero. Ahora mismo, cualquier cosa dicha por Trump es indistinguible de lo que diga un parodiador suyo, cualquier bulo es indistinguible de una noticia verídica, cualquier previsión disparatada, indistinguible de lo que es realmente plausible. Nuestra habilidad para modelar la vieja realidad ha acabado con ella, la hemos agotado. Ahora toca lidiar con la nueva —a la que ya no tiene sentido llamar virtual en oposición a una real—, y nos encontramos como al principio de los tiempos, estupefactos ante lo que se presenta ante nuestros ojos, tratando de dibujarlo torpemente en las paredes de la cueva mientras las fieras rondan afuera, porque todavía no disponemos de un lenguaje apropiado para nombrarlo.

A mesura que vas acumulant experiència, t’adones de com és d'imperfecta la imatge del món. Sabem que tals fets no van succeir com els narren, que tal lloc no és com generalment se'l descriu o que tal persona no era com ha passat a la història, bé per habilitat pròpia o perquè a alguns així els va paréixer convenient. Ho saps perquè estaves allí, perquè vivies allí, perquè hi vas participar, perquè la vas conéixer. Però els matisos que podries introduir en aquests relats es perdran amb tu. No pots fer res per a corregir-los i, si pogueres, potser no et molestaries a fer-ho, perquè penses que no val la pena. Actuaries com l'honest James Stewart a L'home que va matar Liberty Valance, quan el periodista del seu poble li aconsella que imprimisca la llegenda i no allò que tots dos saben que passà realment. Imprimim la llegenda i deixem que els ideals mantinguen el seu prestigi i els mites la seua reputació en el nostre fràgil imaginari perquè tot el que fem continue tenint sentit. Ja hem patit prou en assabentar-nos que la Terra no és el centre de l'univers, l'home és tan sols un mico infatuat, Déu no existeix, i, fins i tot, la consciència a què tan fermament ens agarrem és poc més que un fenomen al·lucinatori. Només cal que algú ens diga que aquest xicotet univers mental nostre està ple de falsificacions. Per a què desmitificar un iaio o destrossar el record d'un paradís perdut. A un l'assalta el temor que si ens passem de rosca sent sincers, fent que prevalga la nostra lucidesa, la deriva de l’ésser humà, orfe de tota font d’autoritat fiable, siga ja definitiva. Però allò que a xicoteta escala, allò que en l'àmbit privat és un exercici de pietat o d'indiferència, a escala col·lectiva és un greu error.

Fa vint-i-pocs anys, durant la presentació als mitjans de La mort de ningú, el documental sobre el crim d'Estat comés el 1974 en la persona de George Michael Welzel, a qui s'havia donat a conéixer com Heinz Chez, una periodista va preguntar al que açò escriu si, en tant que guionista i director de la cosa, havia estat «objectiu». A la sala dels cines Verdi de Madrid hi havia manta gent i jo estava ofuscat pel pànic escènic que llavors m'envaïa cada vegada que havia de parlar en públic. Aquell dia, a més, hi havia càmeres de televisió, el súmmum de l'horror. El diari per al qual treballava aquella dona no podia ser més reaccionari i la pregunta era retòrica, una acusació implícita, així que vaig sentir la urgència de rebatre-la. No obstant això, després de dubtar uns quants segons, massa, vaig contestar amb un concís i desafiant «no», sense més explicacions. No vaig poder donar-les perquè en aquells moments no les tenia. Per descomptat que no havia sigut imparcial. D'un costat teníem un pària assassinat a sang freda, i d'un altre l'Estat totalitari que pretenia quedar impune davant de la història després d’anonimitzar-lo i donar-li garrot de la manera més sàdica. El meu judici era neutral, però jo no, i vaig eixir fotut del tràngol per no haver sabut matisar la meua resposta. Havia volgut ser objectiu, però sobretot havia volgut ser veraç, i per això, precisament, no m'havia limitat a exposar els fets documentats, no només. Com fer-ho, si precisament un dels més destacats era que havien manipulat i ocultat documents, si hi havia testimonis que no volien parlar o mentien obertament. De vegades, per a ser veraç un no pot limitar-se a contar la veritat, i més enllà de restablir la identitat de la víctima jo havia intentat dirigir l'atenció de l'espectador cap als forats del relat oficial, fent ús d’una esforçada contextualització, llançant sospites de manera puntual i donant algun pal de cec. Procurant, això sí, que tots aquests mecanismes quedaren ben a la vista de l’espectador.

Qualsevol historiador s'enfronta a això tots els dies i ho ha de resoldre amb rigor metodològic, sense emprar alguns recursos narratius que jo em vaig poder permetre. Fa temps que la història vol ser una ciència i assumeix la impossibilitat de ser plenament objectiva, no vol ser la creadora i guardiana d'un relat oficial, sinó una eina per a generar esperit crític. Però ara que la mentida ha esdevingut una arma de destrucció massiva, l'honestedat procedimental, en comptes de posar-lo a estalvi, sovint es gira contra qui la practica. Agafada per la cua, alguns tramposos vinculen la desconfiança epistemològica amb aquest relativisme tan arrelat en l'opinió pública, segons el qual tot és opinable, la veritat és relativa i tots els relats són interessats. Tot indica que en el futur qualsevol investigació de caràcter històric serà molt més complicada que fins fa poc, i no sols per això. A principis de segle, la versió oficial del que va succeir amb Chez circulava intacta, tal com ens havia arribat al llarg dels anys des del tosc però omnímode centre de propaganda del poder politicomilitar franquista. El focus de les mentides aleshores estava perfectament localitzat, mentre que ara la desinformació està descentralitzada i té un origen incert i una aparença democràtica. L'estratègia de la postveritat és la de robar-los als historiadors la seua matèria primera, que és la fiabilitat del registre sobre el passat, mentre ens roba a tots la fiabilitat del present.

La nostra deriva col·lectiva serà definitiva si perdem tot ancoratge ferm als fets, cosa que no està tan lluny veient fins on arriba no ja el descrèdit de la realitat —expressió que Joan Fuster va encunyar per a referir-se a l'art realista—, sinó també el descrèdit de qualsevol de les seues representacions, incloent-hi les que fins ara es consideraven fidedignes, com la fotografia o qualsevol altra classe de registre documental directe. Ara, en comptes d'ocultar la informació, se la multiplica a través d'una cadena infinita d'espills deformants, de manera que el món ha esdevingut un enorme artefacte artístic, és a dir, allò que abans era un dispositiu que mediatitzava la nostra relació amb el món factual i ens ajudava a percebre'l millor. Aquest és un poder que l'art està perdent a la carrera. Els artificis que ens haurien de donar les claus d'una realitat perfectament identificable són ara autoreferencials, s'han convertit en la realitat mateixa. En una època en què la realitat encara era creïble, a partir de l'evidència que l'art modelava la nostra percepció Oscar Wilde va afirmar que «la vida imita a l'art més que l'art a la vida», d'ací que quan estàvem davant d'una posta de sol déiem que pareixia una postal. Ara diem que pareix un vídeo de TikTok i, els més espavilats, que està feta amb intel·ligència artificial, com les falses imatges de ciutats sepultades per la neu que ens han colat durant les últimes tempestes en Kamchatka. Som en un punt en què és impossible distingir qualsevol falsificació del que sempre hem considerat vertader. Ara mateix, qualsevol cosa dita per Trump és indistingible del que diu un parodiador seu, qualsevol bola és indistingible d'una notícia verídica, qualsevol previsió absurda, indistingible del que és realment plausible. La nostra habilitat per a modelar la vella realitat ha acabat amb ella, l'hem esgotat. Ara toca torejar amb la nova —a la que ja no té sentit dir virtual en oposició a una real—, i ens trobem com al principi dels temps, estupefactes davant del que es presenta davant dels nostres ulls, tractant de dibuixar-ho matusserament en les parets de la cova mentre les feres ronden a fora, perquè encara no disposem d'un llenguatge apropiat per a anomenar-ho.

Con frecuencia nos quejamos de que lo urgente no nos deja tiempo para ocuparnos de lo importante. Pero, a poco que nos fijemos, veremos que, realmente, en lo que solemos estar ocupados es en resolver memeces, falsos dilemas o angustias identitarias, en protegernos de amenazas inexistentes, desenredar teorías conspirativas o tomar postura ante escándalos magnificados que nos son tan ajenos como intrascendentes. Nada que pueda ser considerado urgente. Y, curiosamente, todo implica un grado mayor o menor de enfrentamiento con aquellos con los que compartimos problemas reales, urgentes e importantes. Los dioses nos quieren fragmentados, enfrentados, belicosos y lo más alineados posible dentro de grupos bien definidos. Y la principal idea divisiva es la de que los avances de un determinado grupo causan perjuicios a aquel en el que creemos estar. Unos ponen en marcha los discursos emponzoñadores y otros los normalizan. Nos hacen creer que quienes nos saquean son los que, objetivamente, están en nuestro mismo bando. Nos peleamos por unos recursos escasos en lugar de exigir que se amplíen las inversiones y se gestionen equitativamente. Los medios de comunicación, cuando no escriben directamente al dictado, priorizan el conflicto que genera audiencia, y los algoritmos ahondan las fracturas existentes acuartelando a los grupos en sus respectivas cámaras de eco para que oigan y vean solo aquello que confirma sus prejuicios y aumenta su hostilidad. Nos quieren hacer creer que las élites también están divididas, pero nadie de los que pertenecen a ellas quiere que haya cambios sistémicos, se cuidan muy mucho de que nadie altere las reglas de un juego en el que ellos son siempre los ganadores, y para evitarlo fragmentan a la población en trozos cada vez más pequeños y distantes, excepto cuando toca pegarse.

Llegado el caso, se hacen concesiones a las políticas sociales; ya se encargarán de recuperar por otro lado los recursos que se ponen en juego. Pero los privilegios de las clases dominantes no los toca nadie. Todas las medidas que se toman son temporales o parciales; medidas estructurales, ni una. Si hay que hacer recortes de derechos, también se hacen, pero ninguno que mengüe el poder de la minoría elitista. Lo de «divide y vencerás» es de primero de estrategia guerrera desde Alejandro Magno por lo menos. Y también de estrategia política, por si alguien todavía cree que son cosas diferentes. Maquiavelo lo dejó dicho en el capítulo V de El Príncipe: «Quien se convierta en señor de una ciudad acostumbrada a vivir en libertad, y no la destruya, que espere ser destruido por ella […] si no divide ni dispersa a sus habitantes». En Valencia es bien conocido el mecanismo. Durante la Transición aplicaron aquí intensivamente ese principio para convertir el enfrentamiento histórico con el poder central en un enfrentamiento con «los catalanes», así, en abstracto. Todavía les funciona. Valencia fue un laboratorio muy fructífero para los intereses del establishment franquista, que consiguió sobrevivir a su caudillo. De lo que se trata es de transferir la máxima «divide y vencerás» a las propias víctimas de la operación, de manera que la perciban como un paranoide «dividíos y venceréis». Al menos, eso es en lo que está derivando en los últimos tiempos, tan implacables como los que le tocaron a Maquiavelo a pesar de una aparente sutileza proporcionada por una tecnologización que ha penetrado hasta en los ámbitos más miserables de la cotidianidad. Con ese mecanismo están consiguiendo llenar el mundo de racistas racializados, de pobres aporofobos y de pelanas que braman contra desgraciados que no tienen dónde caerse muertos. Y ahora también están consiguiendo que unos jóvenes que no tienen futuro vean al enemigo en unos viejos que no se lo podrían quitar ni aunque quisieran.

De un tiempo a esta parte, desde la pandemia sobre todo, durante la que se acabaron de freír muchos cerebros delante de las pantallas, en los foros de opinión se leen cosas como que los viejos «cobran una pensión superior al salario mínimo sin dar palo al agua», que «el estado de bienestar es pagar 1200 euros de alquiler a un viejo decrépito por un piso que compró por cuatro perras en 1972», o que «hoy día, los “abuelos” recién jubilados son los que más patrimonio tienen, lo han corrido todo, han copado los mejores puestos, y encima los mileuristas precarizados, cuarenta años más jóvenes, tienen que pagarles viajecitos (ahora también con sus mascotas) a todos los puebluchos de turismo de España». Son citas literales de internautas anónimos, comillas y paréntesis incluidos. Hay también quien empieza a quejarse en voz alta de que ahora los viejos no se mueren ni a tiros, y de que tanta longevidad es perjudicial para el conjunto de la sociedad, porque ellos no emprenden nada y porque así no hay manera de cobrar una herencia a una edad razonable. O sea, que hay demasiado capital acumulado en manos muertas (o moribundas). No se refieren a ociosos potentados, sino a los viejos que están siendo devorados por las escaras en las residencias, esas lujosas mansiones a las que van a hacer el calamar. Pero mantenerse al pie del cañón laboral tampoco redime a los yayos en edad de retirarse, porque empleo que no sueltan, dicen, es empleo que le quitan a algún joven (sin especificar escala social). Por no mencionar la cantidad de recursos que gasta la sanidad pública cronificando sus enfermedades de manera absurda, o lo mal que suelen votar los putos carcamales. Por todo eso hay quien habla ya de instaurar la eutanasia forzosa a una edad determinada. Si al lector no le ha llegado toda esa onda, que no se confunda: nadie está haciendo un monólogo pretendidamente jocoso; van en serio. 

Acabar con los viejos, reducir su número o sus expectativas de vida es para esos linces la solución a su precariedad. A ninguno se le ocurre decir que el problema no es demográfico, sino de reparto de la riqueza; nadie pone el foco en la injusta, por insuficiente, carga fiscal de las grandes fortunas, en los rescates bancarios, en la política de subvenciones a las grandes empresas, en la alta tasa de temporalidad del empleo o los salarios raquíticos. El argumento es que «los jóvenes» (de nuevo la generalización abusiva como premisa) son los que pagan las pensiones de los jubilados, mientras que ellos no podrán jubilarse porque se da por hecho que no hay alternativa a la financiación de las pensiones por la vía del pay-as-you-go, el sistema de contribución y reparto que tenemos en España. Nos podemos gastar 1700 millones en chatarra militar, de golpe y sin trámites, como se acaba de hacer recientemente, pero las pensiones dependen de si hay o no dinero en una hucha. Nos parece lógico, y señalarlo, demagógico. El mantra goebbelsiano «el sistema de pensiones no es sostenible» se ha convertido en una verdad incuestionable. Cualquiera que quiera discutir sobre el tema ha de saltar primero ese muro mental. En ciertos sectores de la población joven va calando el alarmismo que esparcen los bancos y fondos de inversión que impulsan sistemas eufemísticamente llamados «de capitalización individual», esos mismos buitres que los están dejando sin vivienda. Y no es que sean tan ingenuos (algunos sí) como para pensar que si les bajan las pensiones a los moribundos, ese dinero irá a incrementar automáticamente sus nóminas; es peor. En todos esos cerebros achicharrados se ha instalado la envidia ascendente, y eso hace que busquen el consiguiente alivio descendente en el hecho que otros, que no están en mucho mejor situación que ellos, empeoren. Están experimentando la perversa satisfacción que le produce al miserable el reparto de la miseria. Es el mismo mecanismo que activa la xenofobia, la aporofobia, la transfobia y, ahora, la gerontofobia. Se puede llegar a entender que alguien crea que nunca se levantará un día convertido en el moro Samsa, que acabará durmiendo entre cartones o se cambiará de sexo, pero arremeter contra los viejos que ellos mismos serán si tienen suerte es el colmo de la enajenación. Y mientras tanto, los que disfrutan del poder y la abundancia, sea cual sea su edad, se frotan las manos allá donde quiera que se rasquen los huevos. Cuando por una u otra razón deciden que sobramos, en lugar de matarnos hacen que nos matemos unos a otros. Y no porque sea más limpio, más barato o menos cansado, que lo es, sino porque les conviene que sea así. Por mucho que inviertan en IA, tardarán en poder discriminarnos tan bien como lo hacemos nosotros mismos, y saben que si nos matamos entre nosotros, quedarán los peores. De eso se trata.

Ben sovint ens queixem que l'urgent no ens deixa temps per a ocupar-nos de l'important. Però, per poc que ens hi fixem, veurem que, realment, en allò que solem estar ocupats és en resoldre idioteses, falsos dilemes o angoixes identitàries, en protegir-nos d'amenaces inexistents, desembolicar teories conspiratives o prendre postura davant d'escàndols magnificats que ens són tan aliens com intranscendents. Res que puga ser considerat urgent. I, curiosament, tot implica un grau major o menor d'enfrontament amb aquells amb qui compartim problemes reals, urgents i importants. Els déus ens volen fragmentats, enfrontats, bel·licosos i tan alineats com siga possible dins de grups ben definits. I la principal idea divisiva és que els avanços d'un determinat grup causen perjudicis a aquell al qual creiem pertànyer. Uns posen en marxa els discursos enverinadors i altres els normalitzen. Ens fan creure que els que ens saquegen són els que, objectivament, estan en el nostre mateix bàndol. Ens barallem per uns recursos escassos en compte d'exigir que s'amplien les inversions i es gestionen equitativament. Els mitjans de comunicació, quan no escriuen directament al dictat, prioritzen el conflicte que genera audiència, i els algoritmes aprofundeixen les fractures existents aquarterant els grups en les seues respectives cambres d'eco perquè senten i vegen només el contingut que confirma els seus prejudicis i augmenta la seua hostilitat. Ens volen fer creure que les elits també estan dividides, però ningú dels que hi pertanyen vol que hi haja canvis sistèmics, es cuiden prou que ningú altere les regles d'un joc en què ells són sempre els guanyadors, i per a evitar-ho fragmenten la població en trossos cada vegada més xicotets i distants, excepte quan toca estovar-se.

Arribat el cas, es fan concessions a les polítiques socials; ja s'encarregaran de recuperar per una altra banda els recursos que es posen en joc. Però els privilegis de les classes dominants no els toca ningú. Totes les mesures que es prenen són temporals o parcials; mesures estructurals, ni una. Si cal fer retallades de drets, també es fan, però cap que minve el poder de la minoria elitista. Això de «divideix i venceràs» és de primer d'estratègia guerrera des d'Alexandre el Gran si més no. I també d'estratègia política, per si algú encara creu que són coses diferents. Maquiavel ho va deixar dit en el capítol V d’El Príncep: «Qui es convertisca en senyor d'una ciutat acostumada a viure en llibertat, i no la destruïsca, que espere ser destruït per ella […] si no divideix ni dispersa als seus habitants». A València és ben conegut el mecanisme. Durant la Transició van aplicar ací intensivament aquest principi per a convertir l'enfrontament històric amb el poder central en un enfrontament amb «els catalans», així, en abstracte. Encara els funciona. València fou un laboratori molt fructífer per als interessos de l'establishment franquista, que va aconseguir sobreviure al seu cabdill. Del que es tracta és de transferir la màxima «divideix i venceràs» a les mateixes víctimes de l'operació, de manera que la perceben com un paranoide «dividiu-vos i vencereu». Almenys, en això està derivant en els últims temps, tan implacables com els que li van tocar Maquiavel a pesar d'una aparent subtilesa proporcionada per una tecnologització que ha penetrat fins en els àmbits més miserables de la quotidianitat. Amb aquest mecanisme estan aconseguint omplir el món de racistes racialitzats, de pobres aporòfobs i de pelacanyes que bramen contra desgraciats que no tenen on caure morts. I ara també estan aconseguint que uns joves que no tenen futur vegen l'enemic en uns vells que no els el podrien arrabassar ni encara que volgueren.

D'un quant temps ençà, des de la pandèmia sobretot, durant la que es van acabar de fregir molts cervells davant de les pantalles, en els fòrums d'opinió es lligen coses com que els vells «cobren una pensió superior al salari mínim sense fer brot», que «l'estat de benestar és pagar 1200 euros de lloguer a un vell decrèpit per un pis que va comprar per quatre xavos en 1972», o que «avui en dia, els “iaios” acabats de jubilar són els que més patrimoni tenen, ho han corregut tot, han copat els millors llocs, i damunt els mileuristes precaritzats, quaranta anys més joves, han de pagar-los viatgets (ara també amb les seues mascotes) a tots els poblatxos de turisme d'Espanya». Són citacions literals d'internautes anònims, comes i parèntesis inclosos. Hi ha també qui comença a queixar-se en veu alta del fet que ara els vells no es moren ni a tirs, i que tanta longevitat és perjudicial per al conjunt de la societat, perquè ells no emprenen res i perquè així no hi ha manera de cobrar una herència a una edat raonable. O siga, que hi ha massa capital acumulat en mans mortes (o moribundes). No es refereixen a ociosos potentats, sinó als vells que són devorats per les escares en les residències, aquestes luxoses mansions on van a fer el calamar. Però mantindre’s al peu del canó laboral tampoc redimeix els iaios en edat de retirar-se, perquè ocupació que no amollen, diuen, és ocupació que li lleven a algun jove (sense especificar escala social). Per no mencionar la quantitat de recursos que gasta la sanitat pública cronificant les seues malalties de manera absurda, o com solen votar de mal els putos carcamals. Per tot això hi ha qui parla ja d'instaurar l'eutanàsia forçosa a una edat determinada. Si al lector no li ha arribat tota aquesta ona, que no es confonga: ningú està fent un monòleg pretesament jocós; ho diuen seriosament. 

Acabar amb els vells, reduir el seu nombre o les seues expectatives de vida és per a aquests espavilats la solució a la seua precarietat. A cap d’ells se li ocorre dir que el problema no és demogràfic, sinó de repartiment de la riquesa; ningú posa el focus en la injusta, per insuficient, càrrega fiscal de les grans fortunes, en els rescats bancaris, en la política de subvencions a les grans empreses, en l'alta taxa de temporalitat de l'ocupació o els salaris esquifits. L'argument és que «els joves» (de nou la generalització abusiva com a premissa) són els que paguen les pensions dels jubilats, mentre que ells no podran jubilar-se perquè es dona per fet que no hi ha alternativa al finançament de les pensions per la via del pay-as-you-go, el sistema de contribució i repartiment que tenim a Espanya. Ens podem gastar 1700 milions en ferralla militar, de colp i sense tràmits, com s'acaba de fer recentment, però les pensions depenen de si hi ha o no diners en una lladriola. Ens pareix lògic, i assenyalar-ho, demagògic. El mantra goebbelsià «el sistema de pensions no és sostenible» ha esdevingut una veritat inqüestionable. Qualsevol que vulga discutir sobre el tema ha de saltar primer aquest mur mental. En certs sectors de la població jove va calant l'alarmisme que escampen els bancs i fons d'inversió que impulsen sistemes eufemísticament anomenats «de capitalització individual», aquests mateixos voltors que estan deixant-los sense casa. I no és que siguen tan ingenus (alguns sí) com per a pensar que si abaixen les pensions als moribunds, aquests diners aniran a incrementar automàticament les seues nòmines; és pitjor. En tots aquests cervells socarrats s'ha instal·lat l'enveja ascendent, i això fa que busquen el consegüent alleujament descendent en el fet que altres, que no estan en molt millor situació que ells, empitjoren. Estan experimentant la perversa satisfacció que li produeix al miserable el repartiment de la misèria. És el mateix mecanisme que activa la xenofòbia, l'aporofòbia, la transfòbia i, ara, la gerontofòbia. Es pot arribar a entendre que algú crega que mai s'alçarà un dia convertit en el moro Samsa, que acabarà dormint entre cartons o es canviarà de sexe, però arremetre contra els vells que ells mateixos seran si tenen sort és el súmmum de l'alienació. I mentrestant, els que gaudeixen del poder i l'abundància, siga quina siga la seua edat, es freguen les mans allà on es rasquen els collons. Quan per una raó o l'altra decideixen que sobrem, en compte de matar-nos fan que ens matem els uns als altres. I no perquè siga més net, més barat o menys cansat, que ho és, sinó perquè els convé que siga així. Per molt que invertisquen en IA, tardaran a poder discriminar-nos tan bé com ho fem nosaltres mateixos, i saben que si ens matem entre nosaltres, quedaran els pitjors. D'això es tracta.

Aparentemente, el mundo se mueve, que no necesariamente «avanza», gracias a las ideas que desafían la norma. Son a la cultura como las mutaciones a la biología. Pero una idea, por muy brillante que sea, será escuchada (no digo «triunfará») solo si encuentra suficientes seguidores que se sienten claramente beneficiados por ella a corto plazo. Si no es así, si su rentabilidad no se percibe como algo inmediato, será rechazada, será bloqueada, siguiendo con el símil biológico, por unos eficientes neutrófilos y macrófagos que velan por el buen funcionamiento del sistema. En el pasado eran instituciones, élites culturales y líderes de opinión; ahora, básicamente, algoritmos. La inteligencia se ha ido convirtiendo así en una convención, en un simulacro, en algo mucho menos dinámico y transformador de lo que parece. En el contexto de una sociedad basada en la producción, el consumo estandarizado y una masificación creciente, la inteligencia no estrictamente utilitarista solo ha podido prosperar y tener la posibilidad de expandirse dentro de pequeños grupos de individuos capaces de unir fuerzas y expandir su influencia. Es como surgieron los movimientos artísticos, sociales y políticos que caracterizaron el siglo XX. Según dicen, también lo propiciaba la Universidad hasta que llegó el Plan Bolonia. Pero a estas alturas, ese tipo de fenómenos colectivos se han vuelto inviables. El poder ha dado con la fórmula perfecta: grandes masas constituidas por especímenes perfectamente aislados y socialmente estériles, no importa cuánto potencial alberguen por separado. Este será usado a demanda, no al dictado de su propia iniciativa. El derroche es ingente. La inteligencia que se recluye en el individuo aislado sirve de bien poco, nace y muere sin que nadie lo advierta. Ese es uno de los triunfos más tristes del capitalismo. Andan por el mundo muchos genios encerrados en su botella que morirán allí dentro porque no hay quien la frote. Desde luego, no la frotarán otros genios recluidos en su frasco particular.

Si a alguien esto no le ha pillado por sorpresa es a ese personaje voluntariosamente antipático llamado librepensador. Él ha estado siempre, por definición, en tierra de nadie, incluso entre los suyos. Todos los espíritus independientes se sienten hijos de un padre y una madre diferentes, si acaso reconocen tenerlos, y se esfuerzan por hacerlo saber. En eso reside su carácter incómodo. Nadie se fía de ellos y nunca los verás ejerciendo un cargo público o dentro de una organización política. Ni dios ni amo ni tampoco correligionarios. Si alguien me secunda, piensan, es porque no me ha entendido. Los librepensadores no firman manifiestos conjuntos, no tienen capillitas ni posibilidad de acceder a una, entre otras cosas porque eso sería una paradoja. Su existencia misma es a veces difícil de constatar. Son un lujo de tiempos propicios para el intelecto ocioso, pero sumamente contraproducentes en los momentos álgidos de las luchas sociales. En medio de una batalla crucial por la supervivencia de los valores cívicos más elementales, que es en lo que estamos ahora, no puede uno venir aquí a hacer sus piruetas literarias como si asistiera al salón de Madame d’Épinay justo antes de que estallara la Revolución Francesa, o como si estuviera de palique en la acogedora Bodeguilla de la Moncloa, disfrutando de la autocomplaciente y algo obscena placidez de la España de los ochenta y noventa. En momentos como los actuales, lo que cotiza es el espíritu autocrítico, no el espíritu crítico. La diferencia es grande. La autocrítica se hace para afinar la estrategia con la que queremos alcanzar un objetivo bien establecido, para optimizar los mensajes y propinar golpes contundentes y efectivos a un enemigo bien identificado, mientras que la crítica indiscriminada no tiene otra finalidad que la de sacar a la luz los hallazgos de la razón desbridada, no se sabe muy bien si por imperativo moral o por puro placer, una extravagancia de gente exquisita que no pocas veces, sin querer, pero sin que a los implicados les importe demasiado, acaba haciéndole el juego a la reacción. La autocrítica pertenece al ámbito de los intelectuales orgánicos, o cuanto menos, comprometidos, esos que, bien sea porque creen firmemente en unas ideas o porque aspiran a un empleo fijo, ponen todo su talento al servicio de un proyecto económico, social o político, mientras que la crítica indiferenciada es más bien cosa de diletantes, de unos tipos muy poco realistas que no han sabido renunciar a ser ángeles y que, por eso, se ven impelidos a soltar cualquier cosa que les parezca cierta y tocar los cojones a quien sea en el momento más inoportuno, sin importarles si se los tocan a moros o a cristianos.

La autonomía intelectual no conviene a ningún plan que se pretenda serio, consista este en reafirmar el statu quo o en destruirlo, parar una revolución o hacerla. Solo la ortodoxia garantiza el éxito, tanto en un caso como en el otro. Por eso, ahora mismo, antes de decidir si sus películas son dignas de ser vistas, a los cineastas se les exige que salgan del armario, sexual e ideológico; a los autores literarios se les reprocha no dejar clara su postura frente a temas que se pretenden sellados, ya sea el carácter sagrado de la patria, de cualquier patria, o el derecho a la eutanasia; y al columnista se le reprocha hacer artículos demasiado espesos o no tocar en el de esta semana cierto tema candente, aunque lo haya tocado en los cinco anteriores. La oleada de esperanza humanista que se levantó después de la Segunda Guerra Mundial hace tiempo que se hizo pedazos contra las escolleras de un capitalismo desatado e imparable que se ha acabado apoderando de las palabras, y para recuperarlas, para rescatarlas del prostíbulo donde las han puesto a vender falso amor, parece que la estrategia pasa por militarizarlas. Estamos en guerra y hacen falta soldados y munición letal, no rapsodas de verbo inflamado, así que a divagar a la vía. En lo que respecta a la prensa, uno no vacila en suscribir la consigna. El día en que desaparezca el último periodista abiertamente progresista, razonablemente independiente, con voluntad de exponer públicamente los hechos de una manera veraz, clara y esclarecedora, dispuesto a informar y, cada vez más, a desmentir, estaremos jodidos. Más de lo que lo estamos ya, porque el problema no es tanto ese como el de que la masa estupidizada y vulnerable de la que formamos parte parece no saber qué hacer con esa herramienta llamada verdad, aunque hay episodios, como el que ha culminado con el derribo de Mazón, que parecen decir lo contrario. Ojalá sea algo más que una excepción o un espejismo. Pero, más allá de ese ámbito, parece que no cabe esperar nada que no sea un choque frontal, cada vez más ruidoso, entre mentiras que se repiten para convertirlas en verdades y obviedades que van perdiendo fuerza a medida que se repiten una y otra vez. Hasta que llegue un día en que los garrotazos verbales se corporeicen, y entonces habrá que pasar forzosamente a otra cosa. Puede que entonces nos demos cuenta de que aquello no eran discusiones, ni había intención de que las hubiera; simplemente unos ponían el cebo, o eran directamente el cebo, y otros picaban.

El dilema es si se puede hacer algo diferente en los tiempos que corren. De lo que no hay duda es de que escribir sin uniforme, divisa ni propósito, sin filtros y sin frenos, es un desatino que tarde o temprano te lleva al abismo. Y hacerlo con el freno puesto, una agonía. No son pocos los pensadores, de los que se pretenden autónomos, que se disuelven en su mediocridad porque su necesidad de transgredir está muy por encima de sus energías y de su capacidad para hacerlo. Muchos se convierten en bufones en su afán por seguir epatando a un público que hace ya tiempo que se ha percatado de que son inofensivos. Otros, incapaces de soportar la pasividad perruna de sus congéneres, caen en un nihilismo despechado y acaban mandando a la mierda a su menguante número de seguidores, lo que no es sino una declaración de derrota por su parte. La perspectiva es lamentable en todos los casos. No hay futuro para ellos, ni siquiera entre las páginas de The Objective, que se está convirtiendo para tantos en la balsa de la Medusa. Su única posibilidad es la de hacer mutis por el foro e intentar que la rendición parezca decorosa. No cuesta nada imaginarse a cualquiera de ellos sobre el pretil del puente, a la manera de James Stewart en ¡Qué bello es vivir!, como un suicida indeciso, horrorizado ante la perspectiva de perder el contacto con unos lectores de los que apenas tiene constancia, pero en los que necesita creer para creer que todavía existe un nosotros, dando vueltas a la eventualidad de dejarlo correr y pensando si hacerlo a la francesa y que nos den, o con un elaborado lamento, un epitafio autocompasivo que, como sospecha y teme descubrir, a nadie importará un pito. Si no aparece Clarence, el ángel de Capra, ahí le pillará el año nuevo, si no se tira antes.

Aparentment, el món es mou, que no necessàriament «avança», gràcies a les idees que desafien la norma. Són a la cultura com les mutacions a la biologia. Però una idea, per molt brillant que siga, serà escoltada (no dic «triomfarà») només si troba prou seguidors que s’hi senten clarament beneficiats a curt termini. Si no és així, si la seua rendibilitat no es percep com una cosa immediata, serà rebutjada, serà bloquejada, continuant amb el símil biològic, per uns eficients neutròfils i macròfags que vetlen pel bon funcionament del sistema. En el passat eren institucions, elits culturals i líders d'opinió; ara, bàsicament, algoritmes. La intel·ligència ha esdevingut així una convenció, un simulacre, una cosa molt menys dinàmica i transformadora del que sembla. En el context d'una societat basada en la producció, el consum estandarditzat i una massificació creixent, la intel·ligència no estrictament utilitarista només ha pogut prosperar i tindre la possibilitat d'expandir-se dins de xicotets grups d'individus capaços d'unir forces i expandir la seua influència. És com van nàixer els moviments artístics, socials i polítics que caracteritzaren el segle XX. Segons diuen, també ho propiciava la Universitat fins que va arribar el Pla Bolonya. Però a hores d’ara, aquesta mena de fenòmens col·lectius s'han fet inviables. El poder ha trobat la fórmula perfecta: grans masses constituïdes per espècimens perfectament aïllats i socialment estèrils, no importa quant de potencial alberguen per separat. Aquest serà usat a demanda, no al dictat de la seua pròpia iniciativa. El malbaratament és ingent. La intel·ligència que es reclou en l'individu aïllat serveix de ben poc, naix i mor sense que ningú se n’adone. Aquest és un dels triomfs més tristos del capitalisme. Deambulen pel món molts genis tancats en la seua botella que moriran allí dins perquè no hi ha qui la fregue. Per descomptat, no la fregaran altres genis reclosos en el seu flascó particular.

Si a algú açò no l’ha agafat per sorpresa és a aquest personatge voluntariosament antipàtic anomenat lliurepensador. Ell ha estat sempre, per definició, en terra de ningú, fins i tot entre els seus. Tots els esperits independents se senten fills d'un pare i una mare diferents, si és que reconeixen tindre’ls, i s'esforcen per fer-ho saber en tot moment. En això resideix el seu caràcter incòmode. Ningú se’n refia i mai els veuràs exercint un càrrec públic o dins d'una organització política. Ni déu ni amo ni tampoc correligionaris. Si algú em secunda, pensen, és perquè no m'ha entés. Els lliurepensadors no signen manifests conjunts, no tenen capelletes ni possibilitat d'accedir a una, entre altres coses perquè això seria una paradoxa. La seua existència mateixa és difícil de constatar. Són un luxe de temps propicis per a l'intel·lecte ociós, però summament contraproduents en els moments àlgids de les lluites socials. Enmig d'una batalla crucial per la supervivència dels valors cívics més elementals, que és en el que som ara, un no pot vindre ací a fer les seues cabrioles literàries com si assistira al saló de Madame d’Épinay just abans que esclatara la Revolució Francesa, o com si estiguera de xerrameca en l'acollidora Bodeguilla de la Moncloa, gaudint de l'autocomplaent i una mica obscena placidesa de l'Espanya dels vuitanta i noranta. En moments com els actuals, el que cotitza és l'esperit autocrític, no l'esperit crític. La diferència és gran. L'autocrítica es fa per a afinar l'estratègia amb què volem aconseguir un objectiu ben establit, per a optimitzar els missatges i propinar colps contundents i efectius a un enemic ben identificat, mentre que la crítica indiscriminada no té una altra finalitat que la de traure a la llum les troballes de la raó desbridada, no se sap molt bé si per imperatiu moral o per pur plaer, una extravagància de gent exquisida que no poques vegades, sense voler, però sense que als implicats els importe massa, acaba fent-li el joc a la reacció. L'autocrítica pertany a l'àmbit dels intel·lectuals orgànics o, si més no, compromesos, aquests que, bé siga perquè creuen fermament en unes idees o perquè aspiren a una ocupació fixa, posen tot el seu talent al servei d'un projecte econòmic, social o polític, mentre que la crítica indiferenciada és més aviat cosa de diletants, d'uns individus molt poc realistes que no han sabut renunciar a ser àngels i que, per això, es veuen impel·lits a soltar qualsevol cosa que els parega certa i tocar els collons a qui siga en el moment més inoportú, sense importar-los si els els toquen a moros o a cristians.

L'autonomia intel·lectual no convé a cap pla que es pretenga seriós, consistisca aquest a reafirmar l'statu quo o a destruir-lo, parar una revolució o fer-la. Només l'ortodòxia garanteix l'èxit, tant en un cas com en l'altre. Per això, ara mateix, abans de decidir si les seues pel·lícules són dignes de ser vistes, als cineastes se'ls exigeix que isquen de l'armari, sexual i ideològic; als autors literaris se'ls retrau no deixar clara la seua postura enfront de temes que es pretenen segellats, ja siga el caràcter sagrat de la pàtria —de qualsevol pàtria— o el dret a l'eutanàsia; i al columnista se li retrau fer articles massa espessos o no tocar en el d'aquesta setmana cert tema candent, encara que l'haja tocat en els cinc anteriors. L'onada d'esperança humanista que aparegué després de la Segona Guerra Mundial fa temps que es feu miquetes contra les esculleres d'un capitalisme desfermat i imparable que s'ha acabat apoderant de les paraules, i per a recuperar-les, per a rescatar-les del prostíbul on les han posades a vendre fals amor, pareix que l'estratègia demana militaritzar-les. Estem en guerra i calen soldats i munició letal, no rapsodes de verb inflamat, així que a divagar a la via. Pel que fa a la premsa, un no vacil·la a subscriure la consigna. El dia que desaparega l'últim periodista obertament progressista, raonablement independent, amb voluntat d'exposar públicament els fets d'una manera veraç, clara i aclaridora, disposat a informar i, cada vegada més, a desmentir, estarem fotuts. Més del que ho estem ja, perquè el problema no és tant aquest com que la massa estupiditzada i vulnerable de què formem part pareix no saber què fer amb aquesta ferramenta anomenada veritat, tot i que hi ha episodis, com el que ha culminat amb el derrocament de Mazón, que semblen dir el contrari. Tant de bo siga alguna cosa més que una excepció o un miratge. Però, més enllà d'aquest àmbit, un diria que no cal esperar res que no siga un xoc frontal, cada vegada més sorollós, entre mentides que es repeteixen per a convertir-les en veritats i obvietats que van perdent força a mesura que es repeteixen una vegada i una altra. Fins que arribe un dia en què les garrotades verbals es materialitzen, i llavors caldrà passar forçosament a una altra cosa. Potser llavors ens adonarem que allò no eren discussions, ni hi havia intenció que n’hi haguera; simplement uns posaven l'esquer, o eren directament l'esquer, i altres picaven.

El dilema és si es pot fer alguna cosa diferent en els temps que corren. Del que no hi ha dubte és que escriure sense uniforme, divisa ni propòsit, sense filtres i sense frens, és un disbarat que tard o d’hora et du a l'abisme. I fer-ho amb el fre posat, una agonia. No són pocs els pensadors, dels que es pretenen autònoms, que es dissolen en la seua mediocritat perquè la seua necessitat de transgredir està molt per sobre de les seues energies i de la seua capacitat per a fer-ho. Molts es converteixen en bufons en el seu afany per continuar sorprenent un públic que fa ja temps que s'ha adonat que són inofensius. Altres, incapaços de suportar la passivitat canina dels seus congèneres, cauen en un nihilisme despitat i acaben enviant a la merda al seu minvant nombre de seguidors, fet que no és sinó una declaració de derrota per la seua banda. La perspectiva és lamentable en tots els casos. No hi ha futur per a ells, ni tan sols entre les pàgines de The Objective, que s'està convertint per a tants en el rai de la Medusa. La seua única possibilitat és la de fer mutis i intentar que la rendició parega decorosa. No costa gens imaginar-se a qualsevol d’ells sobre l'ampit del pont, a la manera de James Stewart en Que bonic que és viure, com un suïcida indecís, horroritzat davant la perspectiva de perdre el contacte amb uns lectors dels qui a penes té constància, però en els que necessita creure per a creure que encara hi ha un nosaltres, donant voltes a l'eventualitat de deixar-ho córrer i pensant si fer-ho a la francesa i que ens foten, o amb un elaborat lament, un epitafi autocompassiu que, com sospita i tem descobrir, a ningú importarà un rave. Si no apareix Clarence, l'àngel de Capra, allí l'enxamparà l'any nou, si abans no es tira.

En los años cincuenta, en Estados Unidos, durante la caza de brujas de Joseph McCarthy, la mayoría de los que se negaban a declarar ante el comité de investigación presidido por él se acogían, inútilmente, o bien a la primera enmienda de la Constitución, que presuntamente les protegía contra la persecución ideológica, o bien a la quinta, que les permitía no autoincriminarse. Pero hubo al menos uno que no recurrió a esos subterfugios legales. Cuando le hicieron la famosa pregunta: «¿Es ahora o ha sido en el pasado miembro del Partido Comunista?», el guionista Ring Lardner Jr. dijo: «Podría contestar, pero si lo hiciera me odiaría cada mañana». Utilizó esa misma frase para titular sus memorias, y en ellas cuenta que mientras cumplía la condena que le impusieron por desacato, coincidió en la cárcel con el congresista que le había interrogado, un tal Parnell, a quien, mira por dónde, habían condenado por corrupción. Aquella respuesta de Lardner tiene un valor especialmente significativo que la sitúa por encima de la de los demás investigados, porque no apelaba a una autoridad externa que le permitía ejercer sus derechos, sino a su conciencia, que le impedía reconocer la legitimidad del tribunal que quería incriminarlo y a no delatar a quienes estaban siendo perseguidos por motivos ideológicos. Algo que otros muchos sí que hicieron «no para salvar sus principios, sino para salvar sus piscinas», como dicen que dijo Orson Welles, aunque lo más probable es que lo dijera Lillian Hellman, otra que se plantó ante aquel comité; se deduce fácilmente cuando uno lee Tiempo de canallas, que es como ella tituló sus recuerdos de aquella época. Cuando llegó el momento, a Lardner y a todos aquellos que fueron a parar a la lista negra los rehabilitaron, y fue precisamente entonces, cuando parecía que las cosas habían mejorado, cuando otro represaliado en aquel proceso, Dalton Trumbo, dijo a su biógrafo: «A veces, pienso en qué terrible situación estamos cuando un hombre puede ser considerado honorable simplemente porque no es un mierda». Es difícil sustraerse a la sensación de que este comentario es especialmente válido en los tiempos que corren. Así que, después de darle vueltas al tema de los disidentes éticos en un artículo anterior (el lector, si quiere, puede leerlo aquí), quizá para contrarrestar el optimismo que rezumaba, me dio por reflexionar sobre sus antítesis. Si aquellos, los denunciantes, los objetores, los rebeldes son los buenos, ¿quiénes son los malos? Si a unos los motiva su sentido ético, ¿qué mueve a los otros?, ¿cuál es la recompensa y el acicate de su maldad? Y como respuesta a esas preguntas, estos son algunos arquetipos que le vienen a uno a la mente.

En primer lugar, una clase de mamones que no tocan poder, pero quieren hacerlo o, por lo menos, gozar del plácet de los poderosos. Son los lameculos, los aduladores, los soplones, la milicia voluntaria del establishment. En este grupo destaca el pelota, el esclavo vocacional, aquel que se vacía de atributos para convertirse en espejo del poderoso. No reserva para sí mismo ni un ápice de dignidad, vive básicamente de salario mental, de terrones de azúcar y palmaditas en el hombro. Agazapado entre los miembros de esta subespecie está el falso mamón, el mamón estratégico que trabaja para sí mismo y chupa del prestigio de aquel que es objeto de sus falsos amores, su jefe, al que no dudará en poner la zancadilla y sustituirlo en cuanto se presente la ocasión; es la ambición personal disfrazada de lealtad. Por su parte, el confidente es un mamón especializado en la delación insidiosa, cauta, gradual y estratégica, un espécimen altamente tóxico que fomenta la paranoia entre sus iguales al tiempo que crea una sensación de deuda en el poderoso que empieza a depender de sus chivatazos. Este puede pagársela in aeternum o acabar cortándole el cuello en un momento de lucidez; el tipo trabaja sobre la cuerda floja de la ambición. Y, a la cola de este grupo, están los chivos expiatorios proactivos, unos mamones en los que se mezcla el miedo con el egocentrismo y, no pocas veces, el oportunismo. Son los que, para salvarse de algún peligro, empiezan a señalar a colegas, amigos y enemigos, yendo más allá de lo estrictamente necesario para salvar el pellejo y, ya puestos, pasarse al enemigo con armas y bagajes. Es difícil diferenciarlos de los mamones vocacionales y, desde luego, hacen más daño, porque a estos últimos se les ve venir de lejos, y a los mamones-sorpresa, no. En el ámbito político es fácil detectarlos en el trasvase de activos que se produce entre partidos, y en el del pensamiento, en los fichajes que hacen los medios, los lobbies y los think tanks.

Un segundo conjunto está formado por unos que tampoco son poder, pero están en su nómina, forman parte de su personal de tropa regular y no actúan tanto por ambición como por mantener un estatus que puede que no sea muy brillante, pero que les hace sentir seguros. Eso desarrolla en ellos un firme sentido del orden y de pertenencia; lo último que quieren es incomodar a los que mandan. Ahí reina un espécimen que recibe el nombre de lealista ciego, que vive la obediencia como la máxima virtud y es capaz de cometer la mayor de las bajezas, creyendo, además, que le ennoblece porque hace «lo debido». Para él, la legalidad está por encima de cualquier principio ético abstracto, ya sea el de la equidad, la imparcialidad o la interdependencia, aun en medio de los dilemas más extremos, obvios y comprometedores. La lealtad a la organización a la que pertenece, a una ideología, al partido o a la nación justifica cualquier inmoralidad. No tiene inconveniente en acatar órdenes manifiestamente criminales y le encanta perseguir whistleblowers, porque para él no son disidentes éticos, sino traidores. La máxima expresión de esta categoría de mamones son los sicarios administrativos, los burócratas cómplices. Ellos son los engranajes indispensables de cualquier maquinaria injusta o corrupta: el contable que maquilla las cuentas, el periodista que difunde la mentira, propaga la histeria o fomenta el maniqueísmo, el medio de comunicación que se convierte en instrumento de lobistas y secunda una estrategia política antisocial, el policía que amaña una investigación, el juez prevaricador que retuerce las leyes para favorecer a unos correligionarios que en teoría no debería tener, o el patriota de bandera dispuesto a justificar la razón de Estado y cualquier acción de los de su cuerda al margen de toda consideración moral.

Toda esta patulea no es que no tenga conciencia, sino que la externaliza, se la da a gestionar al moralista, al puritano, al censor, al guardián de las esencias, llámenlo como quieran, ese mamón de mamones que establece una fuerte simbiosis con todos los anteriores y se convierte en la piedra angular de cualquier sistema infame. Él es el mamporrero que los pone a punto, el mastín que los pastorea, el apóstol que los adoctrina, el sacerdote que les da aliento y confort espiritual. Su método consiste en secuestrar el lenguaje de la ética para vaciarlo de su auténtico sentido, que es la reflexión individual. Sustituye la conciencia por un código que establece lo que está bien y lo que está mal, y así despersonaliza tanto la culpa como la virtud y proporciona coartadas para cualquier desmán. Da explicaciones simples a problemas complejos, de modo que en política desaparece la necesidad de análisis elaborados: todo lo que sea atacar al «eje del mal» para defender «el mundo libre» está bien. Gracias a él, las corporaciones tienen a su disposición fórmulas como la del «capitalismo consciente» para seguir ganando dinero sin remordimientos, de manera virtuosa y, por supuesto, «sostenible». Y si se descubre que no es ni tan sostenible ni virtuosa porque las zapatillas que calzamos las ha cosido un niño en Bangladés, es fácil tomar alguno de los atajos que llevan a la indiferencia de los que él pone a nuestra disposición: «esa es la única manera de competir con el dumping de los malditos chinos comunistas», por ejemplo. Narrativas igualmente simplistas, como la de la defensa preventiva («los rusos nos quieren conquistar»), la del mal menor («hay que alargar la vida de las centrales nucleares si queremos garantizar la suficiencia energética») o la del daño colateral («los terroristas se esconden en los hospitales») nos permiten dormir tranquilos mientras nuestro televisor retransmite injusticias masivas y horrores sin fin, unos que parecen desencadenarse repentinamente, aunque la cosa venga de lejos, como una guerra o un genocidio, y otras que se desarrollan poco a poco, como la destrucción del tejido social de las ciudades, que se vende como progreso económico, o la precarización de generaciones enteras, meros desajustes del mercado laboral. Tiempo de canallas aquel en el que nos desvinculamos moralmente de lo que pasa y lo inaceptable se normaliza. Tiempo de canallas aquel en que, como dijo una vez Dalton Trumbo, alguien es considerado honorable simplemente porque no es un mierda.

En els anys cinquanta, als Estats Units, durant la caça de bruixes de Joseph McCarthy, la majoria dels qui es negaven a declarar davant del comité d'investigació presidit per ell s'acollien, inútilment, o bé a la primera esmena de la Constitució, que presumptament els protegia contra la persecució ideològica, o bé a la cinquena, que els permetia no autoincriminar-se. Però n’hi hagué almenys un que no va recórrer a aquests subterfugis legals. Quan li van fer la famosa pregunta: «És ara o ha sigut en el passat membre del Partit Comunista?», el guionista Ring Lardner Jr. va dir: «Podria contestar, però si ho fera m'odiaria cada matí». Utilitzà aquesta mateixa frase per a titular les seues memòries, i en elles conta que mentre complia la condemna que li imposaren per desacatament, va coincidir en la presó amb el congressista que l’havia interrogat, un tal Parnell, a qui, ves per on, havien condemnat per corrupció. Aquella resposta de Lardner té un valor especialment significatiu que la situa per damunt de la dels altres investigats, perquè no apel·lava a una autoritat externa que li permetia exercir els seus drets, sinó a la seua consciència, que li impedia reconéixer la legitimitat del tribunal que volia incriminar-lo i a no delatar als que eren perseguits per motius ideològics. Cosa que molts altres sí que van fer «no per a salvar els seus principis, sinó per a salvar les seues piscines», com diuen que va dir Orson Welles, encara que el més probable és que ho diguera Lillian Hellman, una altra que es plantà davant d’aquell comité; es dedueix fàcilment quan un llig Temps de canalles, que és com ella va titular els seus records d'aquella època. Quan va arribar el moment, a Lardner i a tots aquells que van anar a parar a la llista negra els van rehabilitar, i va ser precisament llavors, quan pareixia que les coses havien millorat, quan un altre represaliat en aquell procés, Dalton Trumbo, va dir al seu biògraf: «De vegades, pense en quina terrible situació estem quan un home pot ser considerat honorable simplement perquè no és un merda». És difícil sostraure's a la sensació que aquest comentari és especialment vàlid en els temps que corren. Així que, després de donar-li voltes al tema dels dissidents ètics en un article anterior (el lector, si vol, pot llegir-lo ací), potser per a contrarestar l'optimisme que traspuava, em va donar per reflexionar sobre les seues antítesis. Si aquells, els denunciants, els objectors, els rebels són els bons, quins són els roïns? Si a uns els motiva el seu sentit ètic, què mou als altres?, quina és la recompensa i l'esperó de la seua maldat? I com a resposta a aquestes preguntes, aquests són alguns arquetips que li venen a un a la ment.

En primer lloc, una classe de mamons que no toquen poder, però volen fer-ho o, almenys, gaudir del plàcet dels poderosos. Són els llepaculs, els turiferaris, els delators, la milícia voluntària de l'establishment. En aquest grup destaca el pilota, l’esclau vocacional, aquell que es buida d'atributs per a convertir-se en espill del poderós. No reserva per a si mateix ni una miqueta de dignitat, viu bàsicament de salari mental, de terrossos de sucre i palmadetes en el muscle. Arraulit entre els membres d'aquesta subespècie hi ha el fals mamó, el mamó estratègic que treballa per a si mateix i xucla del prestigi d'aquell que és objecte dels seus falsos amors, el seu patró, a qui no dubtarà a fer-li la cameta i substituir-lo si veu l’oportunitat; és l'ambició personal disfressada de lleialtat. Per la seua banda, el confident és un mamó especialitzat en la delació insidiosa, cauta, gradual i estratègica, un espècimen altament tòxic que fomenta la paranoia entre els seus iguals alhora que crea una sensació de deute en el poderós que comença a dependre de les seues delacions. Aquest pot pagar-li’l in aeternum o acabar tallant-li el coll en un moment de lucidesa; el tipus treballa sobre la corda fluixa de l'ambició. I, a la cua d'aquest grup, estan els bocs expiatoris proactius, uns mamons en els quals es barreja la por amb l'egocentrisme i, no poques vegades, l'oportunisme. Són els qui, per a salvar-se d'algun perill, comencen a assenyalar col·legues, amics i enemics, anant més enllà de l'estrictament necessari per a salvar la pell i, posats a fer, passar-se a l'enemic amb armes i bagatges. És difícil diferenciar-los dels mamons vocacionals i, per descomptat, fan més mal, perquè a aquests últims se'ls veu vindre de lluny, i als mamons-sorpresa, no. En l'àmbit polític és fàcil detectar-los en el transvasament d'actius que es produeix entre partits, i en el del pensament, en els fitxatges que fan els mitjans, els lobbies o els think tanks.

Un segon conjunt està format per uns que tampoc són poder, però estan en la seua nòmina, formen part del seu personal de tropa regular i no actuen tant per ambició com per mantindre un estatus que potser no és molt brillant, però que els fa sentir segurs. Això els dota d’un ferm sentit de l'ordre i de pertinença; l'últim que volen és incomodar als que manen. Ací reina un espècimen que rep el nom de lleialista cec, que viu l'obediència com la màxima virtut i és capaç de cometre la més gran de les baixeses, creient, a més, que això l'ennobleix perquè fa «el que deu». Per a ell, la legalitat està per damunt de qualsevol principi ètic abstracte, ja siga el de l'equitat, la imparcialitat o la interdependència, fins i tot enmig dels dilemes més extrems, obvis i comprometedors. La lleialtat a l'organització a la qual pertany, a una ideologia, al partit o a la nació justifica qualsevol immoralitat. No té inconvenient a acatar ordres manifestament criminals i li encanta perseguir whistleblowers, perquè per a ell no són dissidents ètics, sinó traïdors. La màxima expressió d'aquesta categoria de mamons són els sicaris administratius, els buròcrates còmplices. Ells són els engranatges indispensables de qualsevol maquinària injusta o corrupta: el comptable que maquilla els comptes, el periodista que difon la mentida, propaga la histèria o fomenta el maniqueisme, el mitjà de comunicació que esdevé instrument de lobbistes i secunda una estratègia política antisocial, el policia que manipula una investigació, el jutge prevaricador que retorç les lleis per a afavorir uns correligionaris que en teoria no hauria de tindre, o el patriota de bandera disposat a justificar la raó d'estat i qualsevol acció dels de la seua corda al marge de tota consideració moral.

Tota aquesta colla no és que no té consciència, sinó que l'externalitza, li la dona a gestionar al moralista, al purità, al censor, al guardià de les essències, anomeneu-lo com vulgueu, aquest mamó de mamons que estableix una forta simbiosi amb tots els anteriors i esdevé clau de volta de qualsevol sistema infame. Ell és el mamporrero que els posa a punt, el mastí que els pastura, l'apòstol que els adoctrina, el sacerdot que els dona alé i confort espiritual. El seu mètode consisteix a segrestar el llenguatge de l'ètica per a buidar-lo del seu autèntic sentit, que és la reflexió individual. Substitueix la consciència per un codi que estableix el que està bé i el que està malament, i així despersonalitza tant la culpa com la virtut i proporciona coartades per a qualsevol excés. Dona explicacions simples a problemes complexos, de manera que en política desapareix la necessitat d’anàlisis elaborades: tot el que és atacar l'«eix del mal» per a defendre «el món lliure» està bé. Gràcies a ell, les corporacions tenen a la seua disposició fórmules com la del «capitalisme conscient» per a continuar guanyant diners sense remordiments, de manera virtuosa i, per descomptat, «sostenible». I si es descobreix que no és ni tan sostenible ni virtuosa perquè les sabatilles que calcem les ha cosides un xiquet a Bangladesh, és fàcil prendre alguna de les dreceres cap a la indiferència que ell posa a la nostra disposició: «aquesta és l'única manera de competir amb el dúmping dels maleïts xinesos comunistes», per exemple. Narratives igualment simplistes, com la de la defensa preventiva («els russos ens volen conquistar»), la del mal menor («cal allargar la vida de les centrals nuclears si volem garantir la suficiència energètica») o la del dany col·lateral («els terroristes s'amaguen en els hospitals») ens permeten dormir tranquils mentre el nostre televisor retransmet injustícies massives i horrors sense fi, uns que pareixen desencadenar-se de sobte, encara que la cosa vinga de lluny, com una guerra o un genocidi, i altres que es desenvolupen a poc a poc, com la destrucció del teixit social de les ciutats, que es ven com a progrés econòmic, o la precarització de generacions senceres, simples desajustos del mercat laboral. Temps de canalles aquell en què ens desvinculem moralment del que passa i el que és inacceptable es normalitza. Temps de canalles aquell en què, com va dir una vegada Dalton Trumbo, algú és considerat honorable simplement perquè no és un merda.

En 2008, just quan les conseqüències de l’estafa financera global esclatava en les butxaques dels ciutadans com «busques» del Mossad, Hervé Falciani, un tècnic informàtic que treballava en la filial suïssa del banc llavors més gran del món, l’HSBC, va ser acusat d’haver robat dades que implicaven en el delicte d’evasió de capitals a més de cent trenta mil clients de diverses nacionalitats. Mentre es feien les investigacions preceptives per al seu arrest formal, Falciani pogué fugir a França, que es va negar a extradir-lo, i poc després recalà a Espanya, que tampoc va accedir a lliurar-lo a les autoritats helvètiques. Legalment, cap d’aquests dos països en tenien l’obligació, i la informació de què Falciani disposava era massa valuosa o perillosa, segons la perspectiva. A partir d’aleshores, mentre el llistat sostret servia de suport per a diverses operacions d’anticorrupció, els noms dels delinqüents fiscals anaven fent-se públics. L’efecte més important de tot l’assumpte és que va propiciar el qüestionament i l’inici de la fi del secret bancari absolut que des de 1934 garantia, a Suïssa, la impunitat per als evasors i per als que es dedicaven al rentament de capital procedent de tota mena d’activitats delictives, pràctica de la qual la banca d’aquell país era una baula especialment sòlida. Tot i les acusacions de què ha estat objecte, mai no s’ha demostrat que Falciani actuara per interessos personals, i ell, en les seues memòries, afirma que ho va fer perquè «no volia que la seua filla cresqués en un món en què els diners ho governen tot, i on l’abús de poder és la norma».

Falciani és un whistleblower, un alertador, un denunciant per motius d’interés públic i sense ànim de lucre, un dissident ètic com Edward Snowden, Julian Assange, Chelsea Manning i altres menys coneguts o recordats, com ara Daniel Ellsberg, l’analista militar que va destapar els Papers del Pentàgon, en què es posava al descobert les mentides del govern estatunidenc sobre la guerra del Vietnam; o Mordechai Vanunu, l’enginyer que va destapar el programa nuclear clandestí d’Israel; o la persona que sota el pseudònim John Doe va fer públics els anomenats Papers de Panamà, més d’onze milions de documents amb informació confidencial d’una societat pantalla (offshore) que polítics, estafadors, traficants i moltes celebritats utilitzaven per a evadir impostos i fer tripijocs propis de l’ofici; o Jeffrey Wigand , que va revelar com la indústria del ram maniobrava per a fer el tabac més addictiu; o, més a prop, Ana Garrido i José Luis Peñas, que denunciaren la trama Gürtel i, en fer-ho, es van jugar la pataqueta i qui sap si la pell. A tots els ho han fet pagar car, uns han anat a parar a l'exili, altres han patit una persecució a mort, a d’altres els han segat la trajectòria professional o s’han vist abocats a la ruïna. D’altra banda, les conseqüències per als denunciats mai van ser les que caldria esperar. Els primers evasors espanyols desemmascarats gràcies a la llista Falciani, per exemple, no van ser sancionats penalment, i bona part de la resta d’afectats van tindre l’oportunitat de beneficiar-se de l’amnistia fiscal oportunament dissenyada el 2012 pel ministre Cristóbal Montoro. Però no podem negar que l’acció d’aquells que han denunciat crims de guerra, atemptats contra la salut pública, delictes de vigilància massiva o corrupció política han propiciat millores, si més no sobre el paper, en els sistemes de control dels fons públics, la regulació alimentària i sanitària o el control de les comunicacions. I, sobretot, han tingut un impacte sobre la consciència que els ciutadans tenim de la nostra relació amb el poder. En què s’ha traduït aquesta consciència? Com s’apliquen aquestes millores legislatives? Això ja són figues d’un altre paner.

La figura del dissident ètic té un exponent peculiar en aquell que actua en temps de guerra o quan es tracta de militars. Referents famosos són el coronel Claus von Stauffenberg i els oficials que intentaren matar Hitler en 1944; el del matrimoni berlinés format per Otto i Elise Hampel, que durant els anys 40, per pròpia iniciativa, repartien per les bústies cartes postals instant la gent a no col·laborar amb els nazis; el del tinent Hugh Thompson Jr., que durant la massacre de Mỹ Lai, en plena guerra del Vietnam, es va enfrontar als seus col·legues per a impedir que assassinaren civils; el dels membres de la Unió Militar Democràtica, que s’oposaren a la dictadura franquista des de l’interior de les forces armades, o el de la ja citada Chelsea Manning, que desvelà crims de guerra comesos per l’exèrcit nord-americà a l'Iraq i Afganistan. Tots s’hi van jugar la vida, a tots els la van destrossar i en alguns casos la van perdre —els Hampel van ser decapitats—. Valgué la pena? Segurament cap d’aquestes persones es va plantejar el grau d’eficàcia de les seues accions. Aquestes no responien a cap pla de llarg abast, només a la necessitat d’actuar d’acord amb el seu criteri ètic. Les accions individuals tenen res a fer davant les forces històriques? Hi ha qui diu que no. Però considerem, per exemple, el cas del sergent Carlos Fabra Martín. Al llarg dels deu dies posteriors al colp militar de 1936, la major part de les forces militars de València estaven aquarterades en una tensa espera. De fet, estaven esperant el senyal per a unir-se als facciosos, i aquest senyal estava a punt de produir-se el 30 de juliol, quan els oficials del Batalló d'Enginyers de Paterna, unitat estratègica de la qual depenia el polvorí i la torre de telecomunicacions, tenien previst sumar-se a la sedició. Si ho hagueren aconseguit, l'anomenada Tercera División Orgánica (Albacete, Múrcia i les tres províncies valencianes), que va acabar sent un dels últims bastions de la Segona República, des del primer moment hauria combatut contra ella. Ho va impedir el sergent Fabra, a qui els seus superiors havien concedit un permís dies arrere sense cap raó aparent. La nit del 29 resolgué tornar sobtadament a la caserna, i amb l'ajuda d'uns pocs sotsoficials i personal de tropa de la seua confiança, emparat en la foscor, en silenci i enmig d'un gran xàfec, va anar prenent posicions dins del recinte fins a arribar, ja de matinada, al lloc on estaven concentrats els oficials sediciosos. Tal com Fabra havia intuït i es va confirmar després, aquests es preparaven per a sumar-se a la revolta. Acompanyat en aquells moments de tres soldats rasos, el sergent va irrompre en la sala de banderes empunyant la seua pistola i va comminar els presents a entregar-se «en nom del govern legítim de la República». Immediatament, es va produir un tiroteig que es va saldar amb la mort de dos capitans i un tinent. Els altres oficials colpistes van ser detinguts, i al matí el sergent posava el Batalló sota el control dels Guàrdies d'Assalt i les milícies populars. La seua iniciativa, que no responia a cap estratègia planificada, va canviar el curs de la Guerra Civil.

Tots aquests casos remeten a una vella disjuntiva entre determinisme i lliure albir. Pot l'acció d'un individu canviar la història, o aquesta avança inexorablement menada per forces que escapen a la potestat humana? Per als deterministes convençuts, els individus, com a molt, només poden accelerar o retardar processos que són inevitables. Per als que creuen que la capacitat humana de prendre decisions està per damunt de qualsevol circumstància, són els individus excepcionals, els líders, els messies, els qui canvien el rumb de la història. Passem per alt que, no poques vegades, aquests homes providencials no són altra cosa que la façana i el braç executor de forces que treballen a l’ombra i convinguem que ni una cosa ni l'altra. Ningú actua des de zero, però el futur, mentre n'hi ha, sempre està obert, entreobert, accessible a través d’un badallet si voleu. A llarg termini, segurament són les forces estructurals les que manen, però és evident que l'atzar i les decisions individuals no sols condicionen la manera com succeeix tot, sinó que poden arribar a determinar el que succeirà. Ho demostra la figura del dissident ètic, que té una prolongació i un correlat en els moviments col·lectius de desobediència civil que de vegades desemboquen en processos revolucionaris. Sense arribar a això últim, ni de bon tros, ho estem veient últimament amb el tema de Gaza. La contestació al genocidi perpetrat per Israel, que al principi semblaven exercir-la grups activistes minoritaris, uns pocs països amb un pes limitat en el panorama polític internacional i algunes veus aïllades, ha acabat adquirint unes dimensions prou grans per a capgirar tant l’opinió pública com el posicionament majoritari dels governs nacionals, tot i que, en la pràctica, el reconeixement de l’estat palestí només és un exercici de cinisme i el que s’hi perfila, en el millor dels casos, és la creació d’un nou protectorat d’allò que quede després de la massacre, i per a dirigir-lo es proposa Tony Blair, aquest sant home; ningú ha suggerit encara que els acords corresponents es firmen en les Açores, però tampoc es descarta. El pla «de pau» de Trump no és sinó la previsible segona part del que començà Netanyahu. S'arriba tard per a evitar l’extermini i l’espoli premeditats comesos pel sionisme amb l'ajuda més o menys manifesta dels països de l'òrbita estatunidenca (que no sols és occidental), però tot el que vaja en aquest sentit contribuirà al fet que els genocides i els seus còmplices, tots ells criminals en major o menor grau, no se n’isquen d'aquesta tan immaculats com imaginaven. Com tampoc acabaran impunes els que s’han llançat a traure rèdits avivant el contenciós rusoucraïnés, jugant amb la idea de la guerra i sacrificant en l’altar bel·licista el malparat projecte europeu, temps al temps i que els nostres ulls ho vegen. La voluntat humana, ni quan és individual ni quan és col·lectiva, crea les forces que dirigeixen la història (l'economia, la tecnologia, les inèrcies culturals, la geopolítica o la natura mateixa), com tampoc ho fa la sort, però totes dues són capaces de modificar-les i donar-les forma. Per davall d’aquestes forces històriques aparentment imparables, circula un corrent moral que té dificultats per a fer-se notar, però que de vegades, de manera inesperada, pren consciència del seu poder i planta cara al que semblava inexorable. En uns moments en què el fatalisme, un determinisme desesperançat, una espessa resignació s'està apoderant del planeta, no està de més recordar que, si bé la història no és una pissarra en blanc, sempre queda espai per a escriure en ella.

En 2008, justo cuando las consecuencias de la estafa financiera global estallaban en los bolsillos de los ciudadanos cual buscas del Mossad, Hervé Falciani, un técnico informático que trabajaba en la filial suiza del banco entonces más grande del mundo, el HSBC, fue acusado de haber robado datos que implicaban en el delito de evasión de capitales a más de ciento treinta mil clientes de varias nacionalidades. Mientras se hacían las investigaciones preceptivas para su arresto formal, Falciani pudo huir a Francia, que se negó a extraditarlo, y poco después recaló en España, que tampoco accedió a entregarlo a las autoridades helvéticas. Legalmente, ninguno de estos dos países tenían la obligación de hacerlo, y la información de que disponía Falciani era demasiada valiosa o peligrosa, según la perspectiva. A partir de entonces, mientras el listado sustraído servía de apoyo para varias operaciones de anticorrupción, los nombres de los delincuentes fiscales iban haciéndose públicos. El efecto más importante de todo el asunto es que propició el cuestionamiento y el inicio del fin del secreto bancario absoluto que desde 1934 garantizaba, en Suiza, la impunidad para los evasores y para aquellos que se dedicaban al lavado de capital procedente de todo tipo de actividades delictivas, práctica de la que la banca de aquel país era un eslabón especialmente sólido. A pesar de las acusaciones de que ha sido objeto, nunca se ha demostrado que Falciani actuara por intereses personales, y él, en sus memorias, afirma que lo hizo porque «no quería que su hija creciera en un mundo en el que el dinero lo gobierna todo, y donde el abuso de poder es la norma».

Falciani es un whistleblower, un alertador, un denunciante por motivos de interés público y sin ánimo de lucro, un disidente ético como Edward Snowden, Julian Assange, Chelsea Manning y otros menos conocidos o recordados, como por ejemplo Daniel Ellsberg, el analista militar que destapó los Papeles del Pentágono, que ponían al descubierto las mentiras del gobierno estadounidense sobre la guerra del Vietnam; o Mordechai Vanunu, el ingeniero que destapó el programa nuclear clandestino de Israel; o la persona que bajo el pseudónimo John Doe hizo públicos los llamados Papeles de Panamá, más de once millones de documentos con información confidencial de una sociedad pantalla (offshore) que políticos, estafadores, traficantes y muchas celebridades utilizaban para evadir impuestos y hacer trapicheos propios del oficio; o Jeffrey Wigand, que reveló cómo la industria del ramo maniobraba para hacer el tabaco más adictivo; o, más cerca, Ana Garrido i José Luis Peñas, que denunciaron la trama Gürtel y, al hacerlo, se jugaron el pan y quien sabe si la piel. A todos se lo han hecho pagar caro, unos han ido a parar al exilio, otros han sufrido una persecución a muerte, a otros les han segado la trayectoria profesional o se han visto abocados a la ruina. Por otro lado, las consecuencias para los denunciados nunca fueron las que cabía esperar. Los primeros evasores españoles desenmascarados gracias a la lista Falciani, por ejemplo, no fueron sancionados penalmente, y buena parte del resto de afectados tuvieron la oportunidad de beneficiarse de la amnistía fiscal oportunamente diseñada el 2012 por el ministro Cristóbal Montoro. Pero no se puede negar que la acción de aquellos que han denunciado crímenes de guerra, atentados contra la salud pública, delitos de vigilancia masiva o corrupción política, han propiciado mejoras, cuando menos sobre el papel, en los sistemas de control de los fondos públicos, la regulación alimentaria y sanitaria o el control de las comunicaciones. Y, sobre todo, han tenido un impacto sobre la conciencia que los ciudadanos tenemos de nuestra relación con el poder. ¿En qué se ha traducido esa conciencia? ¿Cómo se aplican estas mejoras legislativas? Esto ya es harina de otro costal.

La figura del disidente ético tiene un exponente peculiar en aquel que actúa en tiempo de guerra o cuando se trata de militares. Referentes famosos son el coronel Claus von Stauffenberg y los oficiales que intentaron matar a Hitler en 1944; el del matrimonio berlinés formado por Otto y Elise Hampel, que durante los años 40, por propia iniciativa, repartían por los buzones cartas postales instando a la gente a no colaborar con los nazis; el del teniente Hugh Thompson Jr., que durante la masacre de Mỹ Lai, en plena guerra del Vietnam, se enfrentó a sus colegas para impedir que asesinaran a civiles; el de los miembros de la Unión Militar Democrática, que se opusieron a la dictadura franquista desde el interior de las fuerzas armadas, o el de la ya citada Chelsea Manning, que desveló crímenes de guerra cometidos por el ejército norteamericano en Irak y Afganistán. Todos se jugaron la vida, a todos se la destrozaron y en algunos casos la perdieron —los Hampel fueron decapitados—. ¿Mereció la pena? Seguramente ninguna de estas personas se planteó el grado de eficacia de sus acciones. Estas no respondían a ningún plan de largo alcance, solo a la necesidad de actuar de acuerdo con su criterio ético. ¿Las acciones individuales tienen algo que hacer frente a las fuerzas históricas? Hay quien dice que no. Pero consideremos, por ejemplo, el caso del sargento Carlos Fabra Martín. A lo largo de los diez días posteriores al golpe militar de 1936, la mayoría de fuerzas militares de Valencia estaban acuarteladas en una tensa espera. De hecho, estaban esperando la señal para unirse a los facciosos, y esa señal estaba a punto de producirse el 30 de julio, cuando los oficiales del Batallón de Ingenieros de Paterna, unidad estratégica de la que dependía el polvorín y la torre de telecomunicaciones, tenían previsto sumarse a la sedición. Si lo hubieran conseguido, toda la llamada Tercera División Orgánica (Albacete, Murcia y las tres provincias valencianas), que acabó siendo uno de los últimos bastiones de la Segunda República, habría combatido desde el primer momento contra ella. Lo impidió el sargento Fabra, a quien sus superiores habían concedido un permiso días atrás sin ninguna razón aparente. La noche del 29 resolvió volver repentinamente al cuartel, y con la ayuda de unos pocos suboficiales y personal de tropa de su confianza, amparado en la oscuridad, en silencio y en medio de un gran aguacero, fue tomando posiciones dentro del recinto hasta llegar, ya de madrugada, al lugar donde estaban concentrados los oficiales sediciosos. Tal como Fabra había intuido y se confirmó después, estos se preparaban para sumarse a la sublevación. Acompañado en ese momento de tres soldados rasos, el sargento irrumpió en la sala de banderas empuñando su pistola y conminó a los presentes a entregarse «en nombre del gobierno legítimo de la República». Inmediatamente, se produjo un tiroteo que se saldó con la muerte de dos capitanes y un teniente. Los demás oficiales golpistas fueron detenidos, y por la mañana el sargento ponía el Batallón bajo el control de los Guardias de Asalto y las milicias populares. Su iniciativa, que no respondía a ninguna estrategia planificada, cambió el curso de la Guerra Civil.

Todos estos casos remiten a una vieja disyuntiva entre determinismo y libre albedrío. ¿Puede la acción de un individuo cambiar la historia, o esta avanza inexorablemente llevada por fuerzas que escapan a la potestad humana? Para los deterministas convencidos, los individuos, como mucho, solo pueden acelerar o retrasar procesos que son inevitables. Para los que creen que la capacidad humana de tomar decisiones está por encima de cualquier circunstancia, son los individuos excepcionales, los líderes, los mesías quienes cambian el rumbo de la historia. Pasemos por alto que no pocas veces esos hombres providenciales no son sino la fachada y el brazo ejecutor de fuerzas que trabajan en la sombra y convengamos en que ni una cosa ni la otra. Nadie actúa desde cero, pero el futuro, mientras lo hay, siempre está abierto, entreabierto, accesible a través d’una rendija si se quiere. A largo plazo, seguramente son las fuerzas estructurales las que mandan, pero es evidente que el azar y las decisiones individuales no solo condicionan la manera como sucede todo, sino que pueden llegar a determinar lo que sucederá. Lo demuestra la figura del disidente ético, que tiene una prolongación y un correlato en los movimientos colectivos de desobediencia civil que a veces desembocan en procesos revolucionarios. Sin llegar a esto último, ni mucho menos, lo estamos viendo últimamente con el tema de Gaza. La contestación al genocidio perpetrado por Israel, que al principio parecían ejercerla grupos activistas minoritarios, unos pocos países con un peso limitado en el panorama político internacional y algunas voces aisladas, ha acabado adquiriendo unas dimensiones suficientes para cambiar tanto la opinión pública como el posicionamiento mayoritario de los gobiernos nacionales, aunque, en la práctica, el reconocimiento del estado palestino solo es un ejercicio de cinismo y lo que se perfila, en el mejor de los casos, es la creación de un nuevo protectorado de lo que quede tras la masacre, para cuya dirección se postula Tony Blair, ese santo varón; nadie ha propuesto todavía que los acuerdos correspondientes se firmen en las Azores, pero no se descarta. El plan «de paz» de Trump no es sino la previsible segunda parte de lo que empezó Netanyahu. Se llega tarde para evitar el exterminio y el expolio premeditado cometidos por el sionismo con la ayuda más o menos manifiesta de los países de la órbita estadounidense (que no solo es occidental), pero todo lo que vaya en ese sentido contribuirá a que los genocidas y sus cómplices, todos ellos criminales en mayor o menor grado, no se salgan de esta tan inmaculados como imaginaban. Como tampoco acabarán impunes los que se han lanzado a sacar réditos avivando el contencioso rusoucraniano, jugando con la idea de la guerra y sacrificando en el altar belicista el maltrecho proyecto europeo, tiempo al tiempo y nosotros que lo veamos. La voluntad humana, ni cuando es individual ni cuando es colectiva, crea las fuerzas que dirigen la historia (la economía, la tecnología, las inercias culturales, la geopolítica o la naturaleza misma), como tampoco lo hace la suerte, pero ambas son capaces de modificarlas y darles forma. Por debajo de esas fuerzas históricas aparentemente imparables, circula una corriente moral que tiene dificultades para hacerse notar, pero que a veces, inesperadamente, adquiere conciencia de su poder y planta cara a lo que parecía inexorable. En unos momentos en que el fatalismo, un determinismo desesperanzado, una espesa resignación se está apoderando del planeta, no está de más recordar que, si bien la historia no es una pizarra en blanco, siempre queda espacio para escribir en ella.

Un es resisteix a responsabilitzar el ciutadà dels seus propis mals i s’esforça a posar el focus en els factors estructurals que condicionen els seus actes. Un sempre s'ha resistit a admetre allò tan celebrat de Joseph de Maistre, que «cada poble té el govern que es mereix». Ni tan sols li ha paregut mai digna de ser subscrita la variant atribuïda a André Malraux: «La gent té els governants que se li assemblen». I, sobretot, ha rebutjat l'odiosa falca amb què alguns celebren l’estupidesa del dany autoinfligit: «Que gaudisquen el que han votat». I no només perquè aquesta estupidesa afecta també l’estúpid que diu la frase, sinó perquè el vot no és lliure quan la ciutadania és una condició il·lusòria, i ara i ací ho és, si no del tot, en bona part. No caldria haver d’explicar-ho. La igualtat formal està soscavada per la desigualtat econòmica. El mite de la meritocràcia amaga la desigualtat sistèmica. Els drets socials (sanitat, educació, habitatge) s'estan convertint en mercaderia, i qualsevol cosa que esdevé mercaderia deixa de ser un dret, l’únic dret és el de comprar-la si pots. La participació cívica activa ha estat substituïda pel consumisme i per l'oci passiu induït. La pràctica política està infiltrada pels grans interessos econòmics… Tot açò es tradueix en un intens bombardeig ideològic que fa del votant un autòmat que s'alimenta dels seus components més irracionals. No sembla just responsabilitzar algú del seu patiment quan està tan alienat com per a autolesionar-se, com per a votar en contra dels seus interessos (i de pas contra els del veí). Però, a pesar de totes aquestes consideracions, arriba un moment en què la impotència l'obliga a un a qüestionar-se el seu voluntariós determinisme social i a preguntar-se si no seria més sensat abandonar qualsevol temptació redemptora.

Contribueix no poc a aquesta reconsideració l'estiu, amb les seues llargues sobretaules alcohòliques i suades en què els comensals, desproveïts de les seues màscares quotidianes, que més aviat són boços, acaben saltant-se a la jugular. En aquests encontres es fa evident que el mondongo encefàlic no té res a fer front al paquet intestinal, que la malla que alguns són capaços de teixir amb els seus budells és molt més dura i contundent que el vellutat teixit de la raó. En el moment més inesperat comencen a volar pels aires les desqualificacions axiomàtiques, les afirmacions basades en els sobreentesos i els malnoms suposadament enginyosos que pretenen sintetitzar qualsevol excurs explanatori. Una trampa en què cau fins i tot el més pintat: necionalismo, lazi, nyordo, izmierda, derechusma, fachosfera, fachapobre, perroflauta, votonto, putinejo, otanejo… Ací els extrems no sé si es toquen, però s'entenen. Més enllà de com són d’encertats aquests epítets, preval la creença que un bon insult substitueix i guanya a qualsevol raonament, i que un joc de paraules suposadament enginyós equival a una bona dosi d'ironia fina. En realitat, es tracta d'espasmes intestinals majorment provocats per la ingesta massiva de mentides macerades en odi, en lliça amb els pas a deux de l'intel·lecte empapussat de melindros i aficionat a sacsar una fullaraca doctrinària que només serveix per a alimentar les flames que ixen per la boca dels més sanguinis, aquests que a l'hora de la veritat solen ser els més submisos i experimenten un plaer pervers votant als mateixos que s’omplin les butxaques mentre els abandonen a la seua sort quan els ve al damunt una epidèmia, un diluvi, un incendi de setena generació o un fons voltor que cobeja sa casa. El món el controlen ara mateix uns alquimistes que transformen el malestar, la insatisfacció, la impotència, la consciència de ser un fracassat, un loser en l'argot a l'ús, l'autocompassió, al capdavall, en un desig incontenible de fer mal fins i tot a costa de fer-se'l a un mateix, un odi que només s'extingeix mitjançant l'autodestrucció, i per això és imparable. Gent danyada que busca rescabalar-se danyant, gent disposada a traure's un ull, o el pàncrees, amb tal de deixar l'altre cec. Alguns ho anomenen mal rotllo, però és més aviat mala bava en grau assassí i suïcida.

Açò s'està omplint de gent infeliç que només pareix trobar consol en el mal alié. I si algú o alguna cosa els ofereix l'oportunitat de causar-lo, cada vegada són més els que es posen mans a l'obra. Nia i creix en ells la predisposició a odiar, i el seu odi es desencadena quan els posen davant un boc expiatori prou convincent. L'odi els promet una falsa catarsi. No és difícil adonar-se que quan algú es deixa endur per ell, el que intenta és trencar l'espill en què veu reflectida la seua por. El moro esparracat és l'espill de la seua misèria, i el discurs liberal benintencionat que s'entesta a salvar-lo de si mateix és la veu interior que no vol sentir. Esglaia la manera com aquesta gent s'aferra als placebos ideològics, falses premisses i afirmacions sense fonament sobre les quals construeix els seus castells retòrics. No pots evitar la sospita que l'ingredient secret de l'embolic mental que alguns subjectes exhibeixen és algun problema personal que no troba la via adequada per a expressar-se. El cervell d'alguns pareix un cabdell de tripes mal enrotllades. La seua massa grisa és marró. Alguna cosaessencial s'ha trencat quan tants troben la seua zona de confort allí on pensar ha esdevingut innecessari. L'eco del «muirala intel·ligència» reverbera amb força creixent a tot arreu. La mentida grossera i descarada martelleja qualsevol forma de pensament complex, aquest que es dona quan és capaç d'argumentar fins i tot contra si mateix. Conversar és posar a prova les pròpies idees, i això quasi ningú ho fa ja. El que abans eren diàlegs és ara un desori d'opinions —consignes, frases fetes, sofismes, iteracions circulars— xocant entre si, soroll, confusió, l’enrenou que fan els que renuncien a la raó, però volen tindre-la a tot preu.

No sé. Igual no he tingut sort i he entropessat aquest estiu amb un nombre inusual de cretins, però no veig per què hauria de ser així. Les seccions de comentaris de les notícies i els fòrums d'opinió, les tertúlies radiofòniques o televisives, els trams més sòrdids del metabolisme mediàtic mostren un panorama semblant al domèstic, són una rèplica l’un de l’altre. L'opinió pública és ara mateix un albelló tòxic, una latrina on les aigües de brollador, cada vegada més escasses, i les negres, cada vegada més abundants, es mesclen a tal velocitat que no hi ha filtres que puguen evitar-ho ni depuradora que siga capaç de separar-les. No és una inundació que ve de fora, sinó de l'interior d'una societat a la qual li falla estrepitosament el sistema immune, supura per totes les ferides i té obstruïts els conductes de drenatge. L'allau de falsedats, simplificacions, sensacionalisme i linxaments mediàtics no hi ha periodisme independent, institucions pedagògiques o mecanismes de verificació que el frenen. I la pràctica política s'ha convertit en la principal font contaminant. Uns estimulen l'odi i el fan servir per a catalitzar ingents quantitats de brutalitat continguda. Altres, en comptes d'abordar de cara els problemes específics de la gent, actuen mediatitzats pel càlcul polític, dissimulen la seua inoperància promovent debats sense substància, dels quals es fan càrrec uns infal·libles i inefables animadors de sala, o s'apunten a la polarització tot fent ús de l’estratègia de la por. Tot va a parar al mateix pou cec, i entre els més avisats s'estén el trist convenciment que l’únic que un pot fer a hores d’ara és procurar que quan la bassa pudent col·lapse, l'esdeveniment els enxampe a cobert.

Uno se resiste a responsabilizar al ciudadano de sus propios males y se esfuerza en poner el foco en los factores estructurales que condicionan sus actos. Uno siempre se ha resistido a admitir aquello tan celebrado de Joseph de Maistre, que «cada pueblo tiene el gobierno que se merece». Ni siquiera le ha parecido nunca digna de ser suscrita la variante atribuida a André Malraux: «La gente tiene los gobernantes que se le parecen». Y, sobre todo, ha rechazado el odioso latiguillo con el que algunos celebran la estupidez del daño autoinfligido: «Que disfruten lo votado». Y no solo porque esa estupidez afecta también al estúpido que pronuncia la frase, sino porque el voto no es libre cuando la ciudadanía es una condición ilusoria, y aquí y ahora lo es, si no del todo, en buena medida. No haría falta tener que explicarlo. La igualdad formal está socavada por la desigualdad económica. El mito de la meritocracia esconde la desigualdad sistémica. Los derechos sociales (sanidad, educación, vivienda) se están convirtiendo en mercancía, y cualquier cosa que se convierte en mercancía deja de ser un derecho, el único derecho es el de comprarla si puedes. La participación cívica activa ha sido sustituida por el consumismo y por el ocio pasivo inducido. La práctica política está infiltrada por los grandes intereses económicos… Todo esto se traduce en un intenso bombardeo ideológico que hace del votante un autómata que se alimenta de sus componentes más irracionales. No parece justo responsabilizar a alguien de su sufrimiento cuando está tan alienado como para autolesionarse, como para votar en contra de sus intereses (y de paso contra los del vecino). Pero, pese a todas estas consideraciones, llega un momento en que la impotencia le obliga a uno a cuestionarse su voluntarioso determinismo social y a preguntarse si no sería más sensato abandonar cualquier tentación redentora.

Contribuye no poco a esta reconsideración el verano, con sus largas sobremesas alcohólicas y sudorosas en las que los comensales, desprovistos de sus máscaras cotidianas, que son más bien bozales, acaban saltándose a la yugular. En esos encuentros se hace evidente que el mondongo encefálico no tiene nada que hacer frente al paquete intestinal, que la malla que algunos son capaces de tejer con sus tripas es mucho más dura y contundente que el aterciopelado tejido de la razón. En el momento más inesperado empiezan a volar por los aires las descalificaciones axiomáticas, las afirmaciones basadas en el sobreentendido y los motes supuestamente ingeniosos que pretenden sintetizar cualquier excurso explanatorio. Una trampa en la que cae hasta el más pintado: necionalismo, lazi, ñordo, izmierda, derechusma, fachosfera, fachapobre, perroflauta, votonto, putinejo, otanejo… Aquí los extremos no sé si se tocan, pero se entienden. Más allá de lo certeros que puedan ser esos epítetos, prevalece la creencia de que un buen insulto sustituye y vence a cualquier razonamiento, y que un juego de palabras supuestamente ingenioso equivale a una buena dosis de ironía fina. En realidad, se trata de espasmos intestinales mayormente provocados por la ingesta masiva de patrañas maceradas en odio, en liza con los pas a deux del intelecto empapuzado de melindres y aficionado a agitar una hojarasca doctrinaria que solo sirve para alimentar las llamas que salen por la boca de los más sanguíneos, esos que a la hora de la verdad suelen ser los más sumisos y experimentan un placer perverso votando a los mismos que se llenan los bolsillos mientras los abandonan a su suerte cuando se les viene encima una epidemia, un diluvio, un incendio de séptima generación o un fondo buitre que codicia su casa. El mundo lo controlan ahora mismo unos alquimistas que transforman el malestar, la insatisfacción, la impotencia, la conciencia de ser un fracasado, un loser en la jerga al uso, la autocompasión, en definitiva, en un deseo incontenible de hacer daño aun a costa de hacérselo a uno mismo, un odio que solo se extingue mediante la autodestrucción, y por eso es imparable. Gente lastimada que busca resarcirse lastimando, gente dispuesta a sacarse un ojo, o el páncreas, con tal de dejar al otro ciego. Algunos lo llaman mal rollo, pero es más bien mala baba en grado asesino y suicida.

Esto se está llenando de gente infeliz que solo parece encontrar consuelo en el mal ajeno. Y si alguien o algo les ofrece la oportunidad de causarlo, cada vez son más los que se ponen manos a la obra. Anida y crece en ellos la predisposición a odiar, y su odio se desata cuando les ponen delante un chivo expiatorio suficientemente convincente. El odio les promete una falsa catarsis. No es difícil darse cuenta de que cuando alguien se deja llevar por él, lo que intenta es romper el espejo en el que ve reflejado su miedo. El moro desarrapado es el espejo de su miseria, y el discurso liberal bienintencionado que se empeña en salvarlo de sí mismo es la voz interior que no quiere oír. Sobrecoge el modo como esa gente se aferra a los placebos ideológicos, falsas premisas y afirmaciones sin fundamento sobre las que construye sus castillos retóricos. No puedes evitar la sospecha de que el ingrediente secreto de la empanada mental que algunos sujetos exhiben es algún problema personal que no encuentra la vía adecuada para expresarse. El cerebro de algunos parece un ovillo de tripas mal enrolladas. Su masa gris es marrón. Algo esencial se ha roto cuanto tantos encuentran su zona de confort allí donde pensar se ha vuelto innecesario. El eco del «muera la inteligencia» reverbera con fuerza creciente en todas partes. La mentira zafia y descarada martillea cualquier forma de pensamiento complejo, ese que se da cuando es capaz de argumentar incluso contra sí mismo. Conversar es poner a prueba las propias ideas, y eso casi nadie lo hace ya. Lo que antes eran diálogos es ahora un batiburrillo de opiniones —consignas, frases hechas, sofismas, iteraciones circulares— chocando entre sí, ruido, confusión, la bronca de quienes renuncian a la razón, pero quieren tenerla a toda costa.

No sé. Igual no he tenido suerte y he tropezado este verano con un número inusual de cretinos, pero no veo por qué habría de ser así. Las secciones de comentarios de las noticias y los foros de opinión, las tertulias radiofónicas o televisivas, los tramos más sórdidos del metabolismo mediático muestran un panorama similar al doméstico, son una réplica uno del otro. La opinión pública es ahora mismo un albañal tóxico, una letrina donde las aguas de manantial, cada vez más escasas, y las negras, cada vez más abundantes, se mezclan a tal velocidad que no hay filtros que puedan evitarlo ni depuradora que sea capaz de separarlas. No es una inundación que viene de fuera, sino del interior de una sociedad a la que le falla estrepitosamente el sistema inmune, supura por todas las heridas y tiene obstruidos los conductos de drenaje. El alud de falsedades, simplificaciones, sensacionalismo y linchamientos mediáticos no hay periodismo independiente, instituciones pedagógicas o mecanismos de verificación que lo frenen. Y la práctica política se ha convertido en la principal fuente contaminante. Unos estimulan el odio y lo usan para catalizar ingentes cantidades de brutalidad contenida. Otros, en lugar de abordar de frente los problemas específicos de la gente, actúan mediatizados por el cálculo político, disimulan su inoperancia promoviendo debates sin sustancia, de los que se hacen cargo unos infalibles e inefables animadores de sala, o se apuntan a la polarización recurriendo a la estrategia del miedo. Todo va a parar al mismo pozo ciego, y entre los más avisados se extiende el triste convencimiento de que lo único que se puede hacer a estas alturas es procurar que cuando la hedionda balsa colapse, el acontecimiento les pille a cubierto.

Tots coneixem a algú que mai demana perdó, siga en el nostre cercle d’amistats, en l’entorn laboral o en el familiar. És la mateixa persona que, generalment, també és incapaç de donar les gràcies. Aquest amic o parent, que no és el més feliç ni tampoc el més popular, és l'arquetip que, inexplicablement, ho té cada vegada més fàcil per a asseure's al cim del món. És un tipus especial d'estúpid reeixit. Éssers amb un evident desordre de la personalitat i forts trets antisocials, competeixen avui avantatjosament en la carrera pel poder. Potser és perquè només aquesta mena de gent s'apunta a aquesta carrera, però, atés que el poder, si més no el polític, aparentment s'obté ací per la via democràtica, cal preguntar-se per què una massa creixent de votants es mostra disposada a obrir-los el camí a aquests cretins. No els voldríem com a gendres, però els votem per a presidents. És un misteri que les característiques personals que en la vida quotidiana percebem com malsanes —done per fet que majoritàriament encara és així—, ens pareguen idònies per a governar una comunitat autònoma o una nació. Fa sospitar que els valors pels quals es regeix la vida quotidiana i la vida política són cada vegada més antitètics. En tot cas, posen en evidència que l'esfera domèstica i la comuna, la dels grans assumptes, més enllà de ser àmbits diferents, estan dissociats, tot i que un hauria de ser l'expressió col·lectiva de l'altre. Demanar perdó i mostrar-se agraït és una cosa positiva i fins i tot essencial en les relacions interpersonals. En l’entorn quotidià, qui sap reconéixer els seus errors i disculpar-se inspira confiança i afecte, mentre que l'orgull i la tossuderia converteixen qualsevol ésser humà en una caricatura i una amenaça, però a partir d'un cert punt la cosa canvia substancialment.

Ara mateix, el reconeixement de l'error, no importa quines siguen les evidències, té per a un governant conseqüències fatals, multiplica els efectes de l'equivocació en comptes de reparar-la. Tan sols cal recordar-se’n de tota la mofa que va suscitar el nostre entranyable rei emèrit quan va dir allò de «lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir» (abril del 2012). Ara sabem que en aquella època ja hauria pogut reconéixer gallardament que gaudia matant elefants i posant-li les banyes a la seua dona. Si avui fera això, veient tot el que hem vist, segur que obtenia un ampli suport popular. En algun temps, admetre la falta i fer gala d'humilitat l’hauria engrandit, però ara, quan un peix gros diu això és que està acabat. Fa tretze anys, un paio presumia que les dones, «quan ets una estrella, et deixen fer-les qualsevol cosa: agafar-les per la figa». Encara no l’havien investit president dels EUA, però faltava ben poc (és el que va dir Trump en 2005, segons va revelar el Washington Post en octubre del 2016). En aquella època, el savoir faire encara es considerava cosa de cavallers, no de marietes, almenys, insistisc, entre les altes esferes del poder. Als que es passaven de mentiders, o no se’n sortien en l’art de l’enganyifa, se'ls feria fora tot just arribaven eleccions, però ja començàvem a burlar-nos dels polítics que presumien de tarannà —de talante—, i començaven a molar les comtesses tavernàries, les xonis, els perdonavides, els embrolladors, els bocamolls… una galeria inquietant de personatges que se senten guanyadors, però actuen com ressentits, que no diuen mai em sap greu ni gràcies, perquè llavors estarien reconeixent implícitament que tenen un deute amb algú i ells mai deuen res a ningú. Potser alguns troben saludable aquest desvergonyiment perquè, certament, les bones maneres en la governança no poques vegades ha amagat les desraons de la raó d'estat o les accions il·lícites de la raó de govern, dissimulació que ara sembla ja innecessària, però no és només una qüestió de formes, sinó un assumpte medul·lar.

Tota època ha tingut els seus fantotxes, però en poques tants com ara han aconseguit tant de poder, el que suggereix l'existència d'un sòlid substrat ideològic que els serveix de plataforma. Al començament dels anys setanta, Ali MacGraw li deia a Ryan O'Neal, i a tots nosaltres per via interposada, que «l'amor és no haver mai de dir ho sent» (Love Story, 1970). Era precisament llavors quan el feixista Roy Cohn li ensenyava al seu deixeble Donald Trump que per a arribar a ser un predador reeixit era essencial no demanar mai disculpes. Heus ací l’ambició desmesurada i l’amor convenientment agermanats per un mateix lema, que en un cas es transmetia privadament en l’obscena intimitat de certs conciliàbuls, i en l'altre als cines, de forma massiva. Les fantasies romàntiques com a camuflatge del saqueig despietat. Temps a venir, a aquest últim no li caldrien embuts. En 1974 Nixon, obligat a dimitir, encara s’esforçava per no passar a la història com un canalla. Avui Trump ridiculitza sistemàticament els líders que demanen perdó. «Heu vist Trudeau disculpant-se una altra vegada? Patètic! Això és el que passa quan tens un líder dèbil», va dir en 2019 durant el transcurs d'un míting, després que el primer ministre canadenc s'haguera disculpat per pintar-se el rostre de negre en una festa en què havia participat quasi vint anys en arrere. «Els dèbils perden temps dient “ho sent”; jo mire cap endavant: els guanyadors guanyen, els perdedors es disculpen», va insistir el dues vegades electe president en una entrevista de 2020 amb la Fox. La pràctica ha validat la consigna i no sols pel que fa a ell. Els filtres que solen o solien segar la trajectòria ascendent de certa classe d'energúmens estan deixant de funcionar. Així que els que encara estem convençuts que tots ens devem alguna cosa mútuament pel sol fet de compartir els fils que ens entrellacen i el llegat cultural acumulat, tots els que sentim la necessitat de donar-nos les gràcies o demanar-nos disculpes de manera recurrent, val més que aprofitem les ocasions que se’ns hi presenten. No tardarà a estar tan mal vist com fer de cos en un carreró o el cante jondo i la blasfèmia en els bars.

A propòsit de bars, no deixa de ser significatiu que als Estats Units, meca de la meritocràcia, la propina haja passat, de ser reprovable en els seus inicis per classista, a convertir-se, en la pràctica, en un acte indiscriminat i una obligació. La seua raó de ser original ha desaparegut. Fa temps que deixà de constituir una recompensa que el client dispensa en funció de la seua satisfacció amb el servei rebut. Ja no és un acte d'agraïment, cap relació personal regula aquest gest, ja no hi ha allí cap interacció entre qui dona i qui rep, i aquest és un patró que s'estén. Les interaccions personals tendeixen a desaparéixer arreu, i amb elles, la necessitat agrair o disculpar-se. No és possible, ni té sentit, donar les gràcies a un assistent virtual per haver-te ajudat en una gestió, a l'aplicació del banc per felicitar-te automàticament pel teu aniversari o a un bot conversacional per haver-te tret d’un dubte. I ni de bon tros té trellat posar-se a discutir amb ells. Els caixers automàtics de qualsevol mena substitueixen l'atenció personal, i el teletreball o les compres per Internet restringeixen els nostres àmbits de convivència. Tot això ens va arrabassant l'empatia i la capacitat d'enteniment, i ens acosta perillosament a l'arquetip misantròpic reeixit. Aprofitar les situacions subjectes a una interacció amb altres, les que encara en queden, en què és possible demostrar que entre humans no només hi ha transaccions comercials, relacions de domini i submissió, loosers i winners, sinó també modestos afectes entrecreuats que es manifesten mitjançant uns gestos elementals i cordials, ha esdevingut una qüestió existencial. Entrenar-se en aquests menesters ajuda a percebre el substrat profundament antisocial dels grans depredadors humans, i encara que no els deté, mitiga un poc els efectes de la seua vesània… Com ha d'estar la cosa —o el cap de qui escriu— perquè l'amabilitat s'haja convertit en un dels últims reductes de la resistència… En qualsevol cas, gràcies i passeu bon estiu.

Todos conocemos a alguien que nunca pide perdón, ya sea en nuestro círculo de amistades, en el entorno laboral o en el familiar. Es la misma persona que, generalmente, también es incapaz de dar las gracias. Ese amigo o pariente, que no es el más feliz ni tampoco el más popular, es el arquetipo que, inexplicablemente, lo tiene cada vez más fácil para sentarse en la cima del mundo. Es un tipo especial de estúpido exitoso. Seres con un evidente desorden de la personalidad y fuertes rasgos antisociales, compiten hoy ventajosamente en la carrera por el poder. Quizá es porque solo ese tipo de gente se apunta a esa carrera, pero, dado que el poder, al menos el político, aparentemente se obtiene aquí por la vía democrática, cabe preguntarse por qué una masa creciente de votantes se muestra dispuesta a abrirles el camino a esos cretinos. No los querríamos como yernos, pero los votamos para presidentes. Es un misterio que las características personales que en la vida cotidiana percibimos como malsanas —doy por hecho que mayoritariamente todavía es así—, nos parezcan idóneas para gobernar una comunidad autónoma o una nación. Hace sospechar que los valores por los que se rige la vida cotidiana y la vida política son cada vez más antitéticos. En todo caso, ponen en evidencia que la esfera doméstica y la común, la de los grandes asuntos, más allá de ser ámbitos diferentes, están disociados, siendo que uno debería ser la expresión colectiva del otro. Pedir perdón y mostrarse agradecido es algo positivo e incluso esencial en las relaciones interpersonales. En el entorno cotidiano, quien sabe reconocer sus errores y disculparse inspira confianza y afecto, mientras que el orgullo y la cerrazón convierten a cualquier ser humano en una caricatura y una amenaza, pero a partir de un cierto punto la cosa cambia sustancialmente.

Ahora mismo, el reconocimiento del error, no importa cuáles sean las evidencias, tiene para un gobernante consecuencias fatales, multiplica los efectos de la equivocación en lugar de repararla. Tan solo hay que acordarse del choteo que suscitó nuestro entrañable rey emérito cuando dijo aquello de «lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir» (abril de 2012). Ahora sabemos que en aquella época ya habría podido reconocer gallardamente que disfrutaba matando elefantes y poniéndole los cuernos a su mujer. Si hoy hiciera eso, visto lo visto, seguro que obtenía un amplio apoyo popular. En algún tiempo, admitir la falta y hacer gala de humildad lo habría engrandecido, pero ahora, cuando un pez gordo dice eso es que está acabado. Hace trece años, un tipo presumía de que las mujeres, «cuando eres una estrella, te dejan hacerles cualquier cosa: agarrarlas por el coño». Todavía no lo habían investido presidente de EE. UU., pero faltaba bien poco (es lo que dijo Trump en 2005, según reveló el Washington Post en octubre de 2016). En aquella época, el savoir faire todavía se consideraba cosa de caballeros, no de mariquitas, al menos, insisto, entre las altas esferas del poder. A los que se pasaban de mentirosos, o a los que se les daba muy mal mentir, se les echaba en cuanto llegaban elecciones, pero ya empezábamos a chotearnos de los políticos que presumían de talante, y empezaban a molar las condesas barriobajeras, las chonijas, los sietemachos, los chanchulleros, los bocachanclas,… una galería inquietante de personajes que se sienten ganadores, pero actúan como resentidos, que no dicen nunca lo siento ni gracias, porque entonces estarían reconociendo implícitamente que tienen una deuda con alguien y ellos nunca deben nada a nadie. Puede que algunos encuentren saludable esta desfachatez porque, ciertamente, las buenas maneras en la gobernanza no pocas veces ha escondido las sinrazones de la razón de Estado o las acciones ilícitas de la razón de Gobierno, disimulo que ahora parece ya innecesario, pero no es solo una cuestión de formas, sino un asunto medular.

Toda época ha tenido sus fantoches, pero en pocas tantos como ahora han alcanzado tanto poder, lo que sugiere la existencia de un sólido sustrato ideológico que les sirve de plataforma. A comienzos de los años setenta, Ali MacGraw le decía a Ryan O'Neal, y a todos nosotros por vía interpuesta, que «el amor es no decir nunca lo siento» (Love Story, 1970). Era precisamente por entonces cuando el fascista Roy Cohn le enseñaba a su discípulo Donald Trump que para llegar a ser un predador exitoso era esencial no pedir nunca disculpas. Hete aquí la ambición desmedida y el amor convenientemente hermanados por un mismo lema, que en un caso se transmitía en la obscena intimidad de ciertos conciliábulos, y en el otro en los cines, de forma masiva. Las fantasías románticas como camuflaje del saqueo despiadado. Llegaría un tiempo en que a este último no le harían falta tapujos. En 1974 Nixon, obligado a dimitir, todavía se esforzaba por no pasar a la historia como un canalla. Hoy, Trump ridiculiza por sistema a los líderes que piden perdón. «¿Han visto a Trudeau disculpándose otra vez? ¡Patético! Eso es lo que pasa cuando tienes un líder débil», dijo en 2019 durante el transcurso de un mitin, después de que el primer ministro canadiense se hubiera disculpado por pintarse el rostro de negro para una fiesta en la que había participado casi veinte años atrás. «Los débiles pierden tiempo diciendo “lo siento”; yo miro hacia adelante: los ganadores ganan, los perdedores se disculpan», insistió el dos veces electo presidente en una entrevista de 2020 con la Fox. La práctica ha validado la consigna y no solo en lo que a él respecta. Los filtros que suelen o solían segar la trayectoria ascendente de cierta clase de energúmenos están dejando de funcionar. Así que los que todavía estamos convencidos de que todos nos debemos algo mutuamente por el mero hecho de compartir los hilos que nos tejen y el legado cultural acumulado, los que sentimos la necesidad de darnos las gracias o pedirnos disculpas de manera recurrente, más vale que aprovechemos el momento. No tardará en estar tan mal visto como hacer aguas mayores en un callejón o el cante jondo y la blasfemia en los bares.

A propósito de bares, no deja de ser significativo que en Estados Unidos, meca de la meritocracia, la propina haya pasado, de ser reprobable en sus inicios por clasista, a convertirse, en la práctica, en algo indiscriminado y obligatorio. Su razón de ser original ha desaparecido. Hace tiempo que dejó de constituir una recompensa que el cliente dispensa en función de su satisfacción con el servicio recibido. Ya no es un acto de agradecimiento, ninguna relación personal regula ese gesto, ya no hay allí interacción alguna entre quien da y quien recibe, y ese es un patrón que se extiende. Las interacciones personales tienden a desaparecer en todas partes, y con ellas, la necesidad de agradecer o disculparse. No es posible, ni tiene sentido, dar las gracias a un asistente virtual por haberte ayudado en una gestión, a la aplicación del banco por felicitarte automáticamente por tu cumpleaños o a un bot conversacional por haberte sacado de una duda. Y ni mucho menos tiene sentido ponerse a discutir con ellos. Los cajeros automáticos de todo tipo sustituyen a la atención personal, y el teletrabajo o las compras por Internet restringen nuestros ámbitos de convivencia. Todo eso nos va arrebatando la empatía y la capacidad de entendimiento, y nos acerca peligrosamente al arquetipo misantrópico exitoso. Aprovechar las situaciones sujetas a una interacción con otros, las que todavía quedan, en las que es posible demostrar que entre humanos no existen solo transacciones comerciales, relaciones de dominio y sumisión, loosers y winners, sino también modestos afectos entrecruzados que se manifiestan mediante unos elementales gestos cordiales, se ha convertido en una cuestión existencial. Entrenarse en esos menesteres ayuda a percibir el sustrato profundamente antisocial de los grandes depredadores humanos, y aunque no los detiene, mitiga un poco los efectos de su vesania.… Cómo debe estar la cosa —o la cabeza del que escribe— para que la amabilidad se haya convertido en uno de los últimos reductos de la resistencia… En todo caso, gracias y feliz verano.

En la habitación del gacetillero hay un enorme elefante que barrita de una manera ensordecedora y le impide entregarse a sus complacientes elucubraciones. No encuentra el modo de eludir su presencia ni de acallarlo. Cuando se pone ante el ordenador para tratar de escribir algo, no ve sino a estas personas famélicas que, acurrucadas entre los escombros de Gaza, esperan a que un obús fabricado en algún lugar cerca de Chicago, Hamburgo o Brescia las revienten de un momento a otro. Imagina su sufrimiento y su desesperación mientras, en un siniestro collage, ve a unos que celebran su propia maldad y a otros que sonríen jesuíticamente o tratan de colar obscenas milongas autoexculpatorias. Nada importa que hasta ahora él haya escrito mucho o poco sobre el asunto ni cuantos lo están haciendo en estos momentos. Es incapaz de escribir sobre cualquier otra cosa sin sentir una culpa insoportable. Solo le vienen a la mente exabruptos, insultos, epítetos toscos y precisos que le gustaría enhebrar como quien hace una soga verbal para ajusticiar a los culpables de tanto sufrimiento. Pero, como no puede limitarse a hacer eso, ahí lo tienes, dando vueltas a esa pila de sangre, de heces, de dolor, de perversidad, tratando de sacar de ese cenagal alguna idea que sirva para algo, esquivando la percepción de que no es sino otro miserable que intenta borrar con una parrafada inútil su connivencia con los canallas.

El canciller alemán Merz declaraba el 26 de mayo a la cadena WDR que “hacer sufrir de esta manera a la población civil es algo que ya —ya— no se puede justificar con la lucha contra el terrorismo de Hamás”. Lo decía tras la muerte documentada de más de cincuenta mil civiles asediados desde hace meses, el mismo día en que reiteraba su intención de seguir suministrando armas a Israel. Esas armas con las que estaban y están practicando el tiro al blanco con los hambrientos que hacen cola para conseguir algún mendrugo de los que utiliza como cebo la Fundación Humanitaria para Gaza, creada ad hoc por los Estados Unidos e Israel. Días antes, mientras otro medio alemán, Red Media, era obligado a cerrar por informar sobre la situación de Palestina y denunciar la complicidad europea con el genocidio, en otras publicaciones europeas comenzaba a despuntar la preocupación porque los crímenes de Israel y la putrefacción moral de su población puedan dificultar su futuro, como si eso fuera lo más importante. “Sobre Gaza ya —otra vez ya— no cabe el silencio”, decía un bienintencionado titular. ¿Y cuándo ha cabido el silencio? ¿Y por qué ha cabido? Empezáis a plantearos la posibilidad —solo la posibilidad— de tomar alguna iniciativa que frene a los genocidas cuando, además de los cincuenta y pico mil muertos, una cifra que aumenta día tras día, llevamos contabilizados más de ciento cincuenta mil heridos, cuando las tierras de cultivo, la pequeña flota pesquera y cualquier otro medio de subsistencia han sido arrasados, cuando han sido destruidos los hogares, los colegios y los hospitales, cuando la desnutrición y la enfermedad se ciernen sobre más de dos millones de personas cercadas y apelotonadas en apenas el veinte por cien del territorio que les pertenece, cuando el representante de Palestina en la ONU, con voz, pero sin voto, rompe a llorar en medio de su discurso al citar a las madres gazatíes que piden perdón a sus hijos por no poder protegerlos ni del hambre ni de los cañones… No os extrañéis si no ponemos mucho entusiasmo en aplaudiros. Os habéis hecho los sordos cuando convenía y ahora os exhibís practicando el noble arte de caerse del guindo. La victoria de Israel será también la vuestra, que nadie os arrebate la gloria.

Habéis esperado —seguís haciéndolo— a que la situación fuera irreversible, tanto, como para que los palestinos que sobrevivan acepten cualquier cosa con tal de salvar la vida, lo que les queda de ella. Nosotros, faltaba más, daremos por bueno lo que hagáis con tal de que hagáis algo, con tal de que el pobre elefante palestino deje de barritar desesperado. Pero muchos ya sentimos destruida nuestra humanidad. Cuando esta intenta rehacerse, se ve impelida a cuestionar lo humano, a renegar de sí misma: si eso es lo que somos, no queremos serlo. No serán solo las infraestructuras lo que habrá que reconstruir tras la catástrofe de Gaza. “Si quieres una imagen del futuro, imagina una bota aplastando un rostro humano… eternamente”, decía Orwell en 1949. Ese era el estado de ánimo tras la Segunda Guerra Mundial, un sentimiento disfórico del que nunca hemos conseguido salir del todo. “Desde Auschwitz sabemos de lo que es capaz el hombre, y desde Hiroshima sabemos lo que está en juego”, decía Viktor Frankl. El título de su libro, aparecido en 1946, El hombre en busca de sentido, parece una respuesta a esto otro que dijo Camus en 1942 bajo el impacto de la tragedia bélica: “Juzgar si la vida vale o no vale la pena de ser vivida es responder a la pregunta fundamental de la filosofía”. En esas seguimos. Ahora, como entonces, tan inevitable es el pesimismo como la necesidad de escapar de él. En aquella ocasión, las élites económicas, que todavía tenían un carácter nacional, se sirvieron de los fascismos patrióticos para librarse de su principal enemigo —que era, es y será cualquier forma de lucha organizada contra la explotación—, para posteriormente aparecer como garantes de unos valores democráticos devaluados y estrechamente vigilados. Los mismos que nos arrebataron la democracia nos la devolvieron debidamente afinada (en España cuarenta años más tarde). Había paz porque habían ganado ellos y habían hecho todos los cambios necesarios para asegurarse la victoria durante mucho tiempo.

Se viene insistiendo últimamente, a falta de una mejor explicación del auge de la ultraderecha, en que el poder económico, ahora de carácter global, está volviendo a azuzar el monstruo fascista en virtud de aquel viejo mecanismo, pero cada vez está menos claro que las intenciones sean exactamente las mismas. Por muy controlados que tengan los dispositivos a través de los cuales se abre paso la voluntad democrática, los que detentan hoy el poder no necesitan fingir que la aceptan, han decidido prescindir de la incómoda máscara liberal. ¿A santo de qué y para qué iban a someterse al dictado de un puñado de desarrapados, por mucho que sean estos los que, cuando todavía pueden votar, les sirven para aupar a sus testaferros? A los que lo están acumulando todo les molesta el estado democrático, por poco democrático que sea a estas alturas, y no se esconden en reconocerlo. El Estado y los organismos supranacionales no les pueden dar ya nada que no puedan tomar ellos mismos directamente. Ni tampoco quitarles nada. Y si todavía no es exactamente así, al paso que vamos lo será dentro de poco. No es casual que, justo ahora, la acostumbrada impunidad de Israel haya alcanzado los extremos que estamos viendo con la bendición de esa plutocracia. La masacre de los palestinos por parte de Israel, además de un hecho abominable que pone en evidencia nuestra degradación moral, es un síntoma del desastre que se cuece en el núcleo del sistema. Los amos del mundo no necesitan de la democracia ni de sus instrumentos; nosotros sí. Y estamos cometiendo el error de ayudarles a demolerla, unos por acción y otros por omisión, unos por maldad y otros por ignorancia. Las instituciones democráticas, esas que están tan corrompidas, desvirtuadas, prostituidas, postradas, tan hechas mierda, son la única arma que nos queda. Una vez perdamos definitivamente el control político, lo habremos perdido todo. Y tendrán que ser otros, esos hijos y nietos a los que tanto queremos, los que, cuando ya no tengan nada que perder, lo tendrán que recuperar a costa de mucho dolor y sufrimiento, como tantas veces ha ocurrido a lo largo de la historia.

En l'habitació del gasetiller hi ha un enorme elefant que bramula d’una manera ensordidora i li impedeix lliurar-se a les seues complaents elucubracions. No troba la manera d’eludir la seua presència ni de fer-lo callar. Quan es posa davant de l'ordinador per a tractar d'escriure alguna cosa, no veu sinó aquestes persones famèliques que, arrupides entre les runes de Gaza, esperen que un obús fabricat en algun lloc prop de Chicago, Hamburg o Brescia les rebenten d'un moment a un altre. Imagina el seu patiment i la seua desesperació mentre, en un sinistre collage, veu uns que celebren la seua pròpia maldat i d’altres que somriuen jesuíticament o tracten de colar indecents romanços autoexculpatoris. Gens importa que fins ara ell haja escrit poc o molt obre l'assumpte ni quants ho estan fent en aquests moments. És incapaç d’escriure sobre cap altra cosa sense sentir una culpa insuportable. Només li venen al cap exabruptes, insults, epítets toscos i precisos que li agradaria enfilar com qui fa una soga verbal per a ajusticiar els culpables de tant de sofriment. Però, com no pot limitar-se a fer això, ací el tens, pegant voltes a aquella pila de sang, d'excrements, de dolor, de perversitat, tractant de traure d'aquell fangar alguna idea profitosa, tot esquivant la percepció que no és sinó un altre miserable que intenta esborrar amb un discurset inútil la seua connivència amb els canalles.

El canceller alemany Merz declarava el 26 de maig a la cadena WDR que “fer patir d'aquesta manera a la població civil és una cosa que ja —ja— no es pot justificar amb la lluita contra el terrorisme de Hamás”. Ho deia després de la mort documentada de més de cinquanta mil civils assetjats des de fa mesos, el mateix dia que reiterava la seua intenció de continuar subministrant armes a Israel. Aquestes armes amb què estaven i estan practicant el tir al blanc amb els famolencs que fan cua per a aconseguir algun rosegó dels que utilitzen com a esquer la Fundació Humanitària per a Gaza, creada ad hoc pels Estats Units i Israel. Dies abans, mentre un altre mitjà alemany, Red Media, era obligat a tancar per informar sobre la situació de Palestina i denunciar la complicitat europea amb el genocidi, en altres publicacions europees començava a despuntar la preocupació perquè els crims d'Israel i la putrefacció moral de la seua població poden dificultar el seu futur, com si això fora el més important. “Sobre Gaza ja —una altra vegada ja— no cap el silenci”, deia un benintencionat titular. I, quan ha cabut el silenci? I per què ha cabut? Comenceu a plantejar-vos la possibilitat —només la possibilitat— de prendre alguna iniciativa que frene als genocides quan, a més dels cinquanta mil i escaig morts, una xifra que augmenta dia rere dia, portem comptabilitzats més de cent cinquanta mil ferits, quan les terres de cultiu, la xicoteta flota pesquera i qualsevol altre mitjà de subsistència han estat arrasats, quan han estat destruïdes les llars, els col·legis i els hospitals, quan la desnutrició i la malaltia s'estenen sobre més de dos milions de persones assetjades i amuntonades en a penes el 20 % del territori que els pertany, quan el representant de Palestina en l'ONU, amb veu, però sense vot, esclata a plorar enmig del seu discurs en citar les mares gazianes que demanen perdó als seus fills per no poder protegir-los ni de la fam ni dels canons… No us estranyeu si no posem molt d'entusiasme a aplaudir-vos. Us heu fet els sords quan convenia i ara us exhibiu practicant el noble art de caure de la figuera. La victòria d'Israel serà també la vostra, que ningú us n'arrabasse la glòria.

Heu esperat —seguiu fent-ho— que la situació fora irreversible, tant, com perquè els palestins que sobrevisquen accepten qualsevol cosa amb tal de salvar la vida, el que els en queda. Nosaltres, faltava més, donarem per bo el que feu sempre que feu alguna cosa, sempre que el pobre elefant palestí deixe de bramular desesperat. Però molts ja sentim destruïda la nostra humanitat. Quan aquesta intenta refer-se, es veu impel·lida a qüestionar l’humà, a renegar de si mateixa: si això és el que som, no volem ser-ho. No seran només les infraestructures el que caldrà reconstruir després de la catàstrofe de Gaza. “Si vols una imatge del futur, imagina una bota esclafant un rostre humà… eternament”, deia Orwell en 1949. Aquest era l'estat d'ànim després de la Segona Guerra Mundial, un sentiment disfòric del qual mai no hem aconseguit eixir del tot. “Des d'Auschwitz sabem de què és capaç l'home, i des d'Hiroshima sabem què està en joc”, deia Viktor Frankl. El títol del seu llibre, aparegut en 1946, L'home a la recerca de sentit, pareix una resposta a açò altre que va dir Camus en 1942 sota l'impacte de la tragèdia bèl·lica: “Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia”. En aquestes som encara. Ara, com llavors, tan inevitable és el pessimisme com la necessitat escapar-ne. En aquella ocasió, les elits econòmiques, que encara tenien un caràcter nacional, es van servir dels feixismes patriòtics per a alliberar-se del seu principal enemic —que era, és i serà qualsevol forma de lluita organitzada contra l'explotació—, per a aparéixer posteriorment com a garants d'uns valors democràtics devaluats i estretament vigilats. Els mateixos que ens van arrabassar la democràcia ens la van tornar degudament afinada (a Espanya quaranta anys més tard). Hi havia pau perquè havien guanyat ells i havien fet tots els canvis necessaris per a assegurar-se la victòria durant molt de temps.

S'insisteix últimament, a falta d'una millor explicació de l'auge de la ultradreta, que el poder econòmic, ara de caràcter global, està tornant a atiar el monstre feixista en virtut d'aquell vell mecanisme, però cada vegada està menys clar que les intencions siguen exactament les mateixes que aleshores. Per molt controlats que tinguen els dispositius a través dels quals s'obri pas la voluntat democràtica, els que tenen avui el poder no necessiten fingir que accepten aquesta voluntat, han decidit prescindir de la incòmoda màscara liberal. A quin sant i per a què anaven a sotmetre's al dictat d'un grapat de pelacanyes, per molt que siguen aquests els que, quan encara poden votar, els serveixen per a promoure els seus testaferros? Als que ho estan acumulant tot els molesta l'estat democràtic, per poc democràtic que siga a aquestes altures, i no s'amaguen per a reconéixer-ho. L'Estat i els organismes supranacionals no els poden donar ja res que no puguen prendre ells mateixos directament. Ni tampoc prendre’ls-hi res. I si encara no és exactament així, al pas que anem ho serà ben aviat. No és casual que, just ara, l'acostumada impunitat d'Israel haja arribat als extrems que estem veient amb la benedicció d’aquesta plutocràcia. La massacre dels palestins per part d'Israel, a més d’un fet abominable que posa en evidència la nostra degradació moral, és un símptoma del desastre que es cou en el nucli del sistema. Els amos del món no necessiten la democràcia ni els seus instruments; nosaltres sí. I estem cometent l'error d'ajudar-los a demolir-la, uns per acció i altres per omissió, uns per maldat i altres per ignorància. Les institucions democràtiques, aquestes que estan tan corrompudes, desvirtuades, prostituïdes, prostrades, tan fetes merda, són l'única arma que ens queda. Una volta perdem definitivament el control polític, ho haurem perdut tot. I hauran de ser altres, aquests fills i nets a qui tant estimem, els que, quan ja no tinguen res a perdre, ho hauran de recuperar a costa de molt de dolor i patiment, com tantes vegades ha passat al llarg de la història.