En 2008, just quan les conseqüències de l’estafa financera global esclatava en les butxaques dels ciutadans com «busques» del Mossad, Hervé Falciani, un tècnic informàtic que treballava en la filial suïssa del banc llavors més gran del món, l’HSBC, va ser acusat d’haver robat dades que implicaven en el delicte d’evasió de capitals a més de cent trenta mil clients de diverses nacionalitats. Mentre es feien les investigacions preceptives per al seu arrest formal, Falciani pogué fugir a França, que es va negar a extradir-lo, i poc després recalà a Espanya, que tampoc va accedir a lliurar-lo a les autoritats helvètiques. Legalment, cap d’aquests dos països en tenien l’obligació, i la informació de què Falciani disposava era massa valuosa o perillosa, segons la perspectiva. A partir d’aleshores, mentre el llistat sostret servia de suport per a diverses operacions d’anticorrupció, els noms dels delinqüents fiscals anaven fent-se públics. L’efecte més important de tot l’assumpte és que va propiciar el qüestionament i l’inici de la fi del secret bancari absolut que des de 1934 garantia, a Suïssa, la impunitat per als evasors i per als que es dedicaven al rentament de capital procedent de tota mena d’activitats delictives, pràctica de la qual la banca d’aquell país era una baula especialment sòlida. Tot i les acusacions de què ha estat objecte, mai no s’ha demostrat que Falciani actuara per interessos personals, i ell, en les seues memòries, afirma que ho va fer perquè «no volia que la seua filla cresqués en un món en què els diners ho governen tot, i on l’abús de poder és la norma».
Falciani és un whistleblower, un alertador, un denunciant per motius d’interés públic i sense ànim de lucre, un dissident ètic com Edward Snowden, Julian Assange, Chelsea Manning i altres menys coneguts o recordats, com ara Daniel Ellsberg, l’analista militar que va destapar els Papers del Pentàgon, en què es posava al descobert les mentides del govern estatunidenc sobre la guerra del Vietnam; o Mordechai Vanunu, l’enginyer que va destapar el programa nuclear clandestí d’Israel; o la persona que sota el pseudònim John Doe va fer públics els anomenats Papers de Panamà, més d’onze milions de documents amb informació confidencial d’una societat pantalla (offshore) que polítics, estafadors, traficants i moltes celebritats utilitzaven per a evadir impostos i fer tripijocs propis de l’ofici; o Jeffrey Wigand , que va revelar com la indústria del ram maniobrava per a fer el tabac més addictiu; o, més a prop, Ana Garrido i José Luis Peñas, que denunciaren la trama Gürtel i, en fer-ho, es van jugar la pataqueta i qui sap si la pell. A tots els ho han fet pagar car, uns han anat a parar a l'exili, altres han patit una persecució a mort, a d’altres els han segat la trajectòria professional o s’han vist abocats a la ruïna. D’altra banda, les conseqüències per als denunciats mai van ser les que caldria esperar. Els primers evasors espanyols desemmascarats gràcies a la llista Falciani, per exemple, no van ser sancionats penalment, i bona part de la resta d’afectats van tindre l’oportunitat de beneficiar-se de l’amnistia fiscal oportunament dissenyada el 2012 pel ministre Cristóbal Montoro. Però no podem negar que l’acció d’aquells que han denunciat crims de guerra, atemptats contra la salut pública, delictes de vigilància massiva o corrupció política han propiciat millores, si més no sobre el paper, en els sistemes de control dels fons públics, la regulació alimentària i sanitària o el control de les comunicacions. I, sobretot, han tingut un impacte sobre la consciència que els ciutadans tenim de la nostra relació amb el poder. En què s’ha traduït aquesta consciència? Com s’apliquen aquestes millores legislatives? Això ja són figues d’un altre paner.
La figura del dissident ètic té un exponent peculiar en aquell que actua en temps de guerra o quan es tracta de militars. Referents famosos són el coronel Claus von Stauffenberg i els oficials que intentaren matar Hitler en 1944; el del matrimoni berlinés format per Otto i Elise Hampel, que durant els anys 40, per pròpia iniciativa, repartien per les bústies cartes postals instant la gent a no col·laborar amb els nazis; el del tinent Hugh Thompson Jr., que durant la massacre de Mỹ Lai, en plena guerra del Vietnam, es va enfrontar als seus col·legues per a impedir que assassinaren civils; el dels membres de la Unió Militar Democràtica, que s’oposaren a la dictadura franquista des de l’interior de les forces armades, o el de la ja citada Chelsea Manning, que desvelà crims de guerra comesos per l’exèrcit nord-americà a l'Iraq i Afganistan. Tots s’hi van jugar la vida, a tots els la van destrossar i en alguns casos la van perdre —els Hampel van ser decapitats—. Valgué la pena? Segurament cap d’aquestes persones es va plantejar el grau d’eficàcia de les seues accions. Aquestes no responien a cap pla de llarg abast, només a la necessitat d’actuar d’acord amb el seu criteri ètic. Les accions individuals tenen res a fer davant les forces històriques? Hi ha qui diu que no. Però considerem, per exemple, el cas del sergent Carlos Fabra Martín. Al llarg dels deu dies posteriors al colp militar de 1936, la major part de les forces militars de València estaven aquarterades en una tensa espera. De fet, estaven esperant el senyal per a unir-se als facciosos, i aquest senyal estava a punt de produir-se el 30 de juliol, quan els oficials del Batalló d'Enginyers de Paterna, unitat estratègica de la qual depenia el polvorí i la torre de telecomunicacions, tenien previst sumar-se a la sedició. Si ho hagueren aconseguit, l'anomenada Tercera División Orgánica (Albacete, Múrcia i les tres províncies valencianes), que va acabar sent un dels últims bastions de la Segona República, des del primer moment hauria combatut contra ella. Ho va impedir el sergent Fabra, a qui els seus superiors havien concedit un permís dies arrere sense cap raó aparent. La nit del 29 resolgué tornar sobtadament a la caserna, i amb l'ajuda d'uns pocs sotsoficials i personal de tropa de la seua confiança, emparat en la foscor, en silenci i enmig d'un gran xàfec, va anar prenent posicions dins del recinte fins a arribar, ja de matinada, al lloc on estaven concentrats els oficials sediciosos. Tal com Fabra havia intuït i es va confirmar després, aquests es preparaven per a sumar-se a la revolta. Acompanyat en aquells moments de tres soldats rasos, el sergent va irrompre en la sala de banderes empunyant la seua pistola i va comminar els presents a entregar-se «en nom del govern legítim de la República». Immediatament, es va produir un tiroteig que es va saldar amb la mort de dos capitans i un tinent. Els altres oficials colpistes van ser detinguts, i al matí el sergent posava el Batalló sota el control dels Guàrdies d'Assalt i les milícies populars. La seua iniciativa, que no responia a cap estratègia planificada, va canviar el curs de la Guerra Civil.
Tots aquests casos remeten a una vella disjuntiva entre determinisme i lliure albir. Pot l'acció d'un individu canviar la història, o aquesta avança inexorablement menada per forces que escapen a la potestat humana? Per als deterministes convençuts, els individus, com a molt, només poden accelerar o retardar processos que són inevitables. Per als que creuen que la capacitat humana de prendre decisions està per damunt de qualsevol circumstància, són els individus excepcionals, els líders, els messies, els qui canvien el rumb de la història. Passem per alt que, no poques vegades, aquests homes providencials no són altra cosa que la façana i el braç executor de forces que treballen a l’ombra i convinguem que ni una cosa ni l'altra. Ningú actua des de zero, però el futur, mentre n'hi ha, sempre està obert, entreobert, accessible a través d’un badallet si voleu. A llarg termini, segurament són les forces estructurals les que manen, però és evident que l'atzar i les decisions individuals no sols condicionen la manera com succeeix tot, sinó que poden arribar a determinar el que succeirà. Ho demostra la figura del dissident ètic, que té una prolongació i un correlat en els moviments col·lectius de desobediència civil que de vegades desemboquen en processos revolucionaris. Sense arribar a això últim, ni de bon tros, ho estem veient últimament amb el tema de Gaza. La contestació al genocidi perpetrat per Israel, que al principi semblaven exercir-la grups activistes minoritaris, uns pocs països amb un pes limitat en el panorama polític internacional i algunes veus aïllades, ha acabat adquirint unes dimensions prou grans per a capgirar tant l’opinió pública com el posicionament majoritari dels governs nacionals, tot i que, en la pràctica, el reconeixement de l’estat palestí només és un exercici de cinisme i el que s’hi perfila, en el millor dels casos, és la creació d’un nou protectorat d’allò que quede després de la massacre, i per a dirigir-lo es proposa Tony Blair, aquest sant home; ningú ha suggerit encara que els acords corresponents es firmen en les Açores, però tampoc es descarta. El pla «de pau» de Trump no és sinó la previsible segona part del que començà Netanyahu. S'arriba tard per a evitar l’extermini i l’espoli premeditats comesos pel sionisme amb l'ajuda més o menys manifesta dels països de l'òrbita estatunidenca (que no sols és occidental), però tot el que vaja en aquest sentit contribuirà al fet que els genocides i els seus còmplices, tots ells criminals en major o menor grau, no se n’isquen d'aquesta tan immaculats com imaginaven. Com tampoc acabaran impunes els que s’han llançat a traure rèdits avivant el contenciós rusoucraïnés, jugant amb la idea de la guerra i sacrificant en l’altar bel·licista el malparat projecte europeu, temps al temps i que els nostres ulls ho vegen. La voluntat humana, ni quan és individual ni quan és col·lectiva, crea les forces que dirigeixen la història (l'economia, la tecnologia, les inèrcies culturals, la geopolítica o la natura mateixa), com tampoc ho fa la sort, però totes dues són capaces de modificar-les i donar-les forma. Per davall d’aquestes forces històriques aparentment imparables, circula un corrent moral que té dificultats per a fer-se notar, però que de vegades, de manera inesperada, pren consciència del seu poder i planta cara al que semblava inexorable. En uns moments en què el fatalisme, un determinisme desesperançat, una espessa resignació s'està apoderant del planeta, no està de més recordar que, si bé la història no és una pissarra en blanc, sempre queda espai per a escriure en ella.
1