La consulta popular sobre la Feria de Abril es la primera, y se entiende como una prueba piloto

La participación ciudadana ha sido tan mal utilizada tantas veces que no goza de demasiada buena prensa, eso ya lo sabíamos. Se ha instalado la sensación de que participar no es una buena inversión, sino un gasto inútil que resta recursos para ejecutar las medidas que sí importan. Con este caldo de cultivo, plantearse hacer uso en un contexto como la Feria de Abril de Sevilla era la receta perfecta para el desastre. La convocatoria de un referéndum en la capital andaluza era un cebo demasiado goloso y la iniciativa se ha acabado convirtiendo en noticia de primer orden a los medios de comunicación y ha desatado una ola de críticas en las redes sociales. Pero la iniciativa merece, cuando menos, una reflexión pausada: desde la distancia y rehuyendo de las reacciones en caliente, el análisis de la consulta sevillana nos presenta una de cal y algunas de arena.

Alrededor de medio millón de sevillanos y sevillanas, empadronados en la ciudad y mayores de 16 años, han participado durante esta semana en el primer referéndum popular promovido por el ayuntamiento de la capital andaluza. La consulta servirá para decidir si se adelanta el inicio de la Feria de Abril de 2017. Los ciudadanos llamados a las urnas podían escoger votar telemáticamente o presencialmente en cualquiera de los centros cívicos de la ciudad. El gobierno local ha decidido que el resultado será vinculante, sea cual sea el porcentaje de participación (el primer día de votaciones, 6.000 personas ya habían votado).

A los promotores del referéndum no les debería sorprender el interés mediático que ha generado su decisión, ni los tuits irónicos en la red del estilo “Ya es Feria de Abril en el Corte Inglés” o “Un referéndum para alargar la Feria de Abril y ninguna para prohibir la piña en la pizza #injuticia”. Es evidente, el problema está en el objeto de debate, en el que se pregunta, que además alimenta tópicos interesados y muy arraigados que desmerecen el debate.

A pesar de la relevancia de una fiesta icónica para Sevilla, en términos de impacto económico y de cohesión social, la aparición de críticas era previsible al reducir la participación en la decisión de alargar o no la fiesta. En tiempos de recortes en enseñanza y sanidad, y de precariedad laboral y paro desbocado parece poco acertado llamar a la ciudadanía a las urnas para decidir si se quiere una Feria de Abril más larga. Y, en todo caso, si el gobierno considera imprescindible implicar a la ciudadanía en la posible modificación de la fiesta probablemente fuera más oportuno utilizar el referéndum para culminar un debate ciudadano profundo sobre cuál debe ser el modelo de Feria de Abril para los próximos años. Esta es la cal.

Y ahora, las calientes, porque el error no es sólo del Ayuntamiento de Sevilla. También se equivocan los que valoran y critican sin piedad la iniciativa, sin tener en cuenta diferentes aspectos que también deberían ser noticia. Nos debería parecer bastante relevante que la cuarta ciudad española con más población tome la decisión de aplicar un instrumento de democracia directa. Es más, el gobierno sevillano tiene previsto seguir convocando referéndums sobre temas de interés público a través de la creación y consolidación de la plataforma “Decide Sevilla”. La consulta popular sobre la Feria de Abril es la primera, y se entiende como una prueba piloto (y por ello ha sido necesario hacer ajustes técnicos a lo largo de la semana). Damos margen al consistorio para demostrar que, efectivamente, apuestan por abrir una nueva vía de participación ciudadana.

Tampoco nos pueden pasar por alto las características de la herramienta participativa y como se ha planteado la votación. Hay que poner en valor tanto la oportunidad de ofrecer la posibilidad de votar de forma virtual (¿quién no ha reclamado un uso más efectivo de la tecnología por parte de las administraciones públicas?) O bien de forma presencial, mediante urnas habilitadas equipamientos de proximidad. No desmerecer, pues, la apuesta del ayuntamiento por un instrumento de participación potente, bien pensado y que se tiene la intención de mantener.

En definitiva: ¿A quién se le ocurre preguntar sólo para ampliar la Feria de Abril? Es un error de cálculo imperdonable, ya que la crítica era del todo previsible. Pero, ¿a quién se le ocurre desautorizar toda una política de participación de una gran ciudad por un error como este? Es de una imprudencia inaudita (o de una mala fe nada inocente).

En el ámbito de la participación, donde hay mucho camino por recorrer y aprender, debemos ser más constructivos y valorar el avance que supone promover instrumentos de democracia directa en el mundo local que ni nos pasaban por la cabeza no hace demasiado tiempo. Por supuesto, debemos ser críticos con quien los promueve, exigiendo la necesidad de ser más cuidadosos con los temas que ponemos a debate. Combinar la crítica con la vertiente más constructiva ayudará a no caer en la trampa de desprestigiar los referéndums locales antes de empezar, y mejorar la calidad de nuestra democracia. Y esto vale tanto para promotores como para participantes, porque los unos sin los otros (que en el fondo es el conjunto de la ciudadanía) no saldrán.

La consulta popular sobre la Feria de Abril és la primera, i s’entén com una prova pilot

És evident: el problema està en l'objecte del debat, en el que es pregunta

A qui se li acut desautoritzar tota una política de participació d'una gran ciutat per una errada com aquesta? És d'una imprudència inaudita

La participació ciutadana ha estat tan mal utilitzada tantes vegades que no gaudeix de massa bona premsa, això ja ho sabíem. S'ha instal·lat la sensació que participar no és una bona inversió, sinó una despesa inútil que resta recursos per executar les mesures que sí que importen. Amb aquest caldo de cultiu, plantejar-se fer-ne ús en un context com la Feria de Abril de Sevilla era la recepta perfecta per al desastre. La convocatòria d'un referèndum a la capital andalusa era un esquer massa llaminer i la iniciativa s'ha acabat convertint en notícia de primer ordre als mitjans de comunicació i ha desfermat una onada de crítiques a les xarxes socials. Però la iniciativa mereix, si més no, una reflexió pausada: des de la distància i defugint de les reaccions a cop calent, l’anàlisi de la consulta sevillana ens en presenta una de freda i algunes de calentes.

Al voltant de mig milió de sevillans i sevillanes, empadronats a la ciutat i majors de 16 anys, han participat durant aquesta setmana en el primer referèndum popular promogut per l’ajuntament de la capital andalusa. La consulta servirà per decidir si s’avança l’inici de la Feria de Abril del 2017. Els ciutadans cridats a les urnes podien escollir votar telemàticament o presencialment a qualsevol dels centres cívics de la ciutat. El govern local ha decidit que el resultat serà vinculant, sigui quin sigui el percentatge de participació (el primer dia de votacions, 6000 persones ja havien votat).

Als promotors del referèndum no els hauria de sorprendre l’interès mediàtic que ha generat la seva decisió, ni els tuits irònics a la xarxa de l’estil “Ya es Feria de Abril en el Corte Inglés” o “Un referéndum para alargar la Feria de Abril y ninguna para prohibir la piña en la pizza #injuticia”. És evident, el problema està en l’objecte de debat, en el que es pregunta, que a més alimenta tòpics interessats i molt arrelats que desmereixen el debat.

Malgrat la rellevància d’una festa icònica per a Sevilla, en termes d’impacte econòmic i de cohesió social, l’aparició de crítiques era previsible pel fet de reduir la participació a la decisió d’allargar o no la festa. En temps de retallades a ensenyament i sanitat, i de precarietat laboral i atur desbocat sembla poc encertat cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si es vol una Feria de Abril més llarga. I, en tot cas, si el govern considera imprescindible implicar la ciutadania en la possible modificació de la festa probablement fora més oportú utilitzar el referèndum per culminar un debat ciutadà profund sobre quin ha de ser el model de Feria de Abril per als propers anys. Aquesta és la freda.

I ara, les calentes, perquè l’error no és només l’Ajunament de Sevilla. També s’equivoquen els que valoren i critiquen sense pietat la iniciativa, sense tenir en compte diferents aspectes que també haurien de ser notícia. Ens hauria de semblar prou rellevant que la quarta ciutat espanyola amb més població prengui la decisió d’aplicar un instrument de democràcia directa. És més, el govern sevillà té previst seguir convocant referèndums sobre temes d’interès públic a través de la creació i consolidació de la plataforma “Decide Sevilla”. La consulta popular sobre la Feria de Abril és la primera, i s’entén com una prova pilot (i per això ha calgut fer ajustaments tècnics al llarg de la setmana). Donem marge al consistori per demostrar que, efectivament, aposten per obrir una nova via de participació ciutadana.

Tampoc ens poden passar per alt les característiques de l’eina participativa i com s’ha plantejat la votació. S'ha de posar en valor tant l'oportunitat d'oferir la possibilitat de votar de forma virtual (qui no ha reclamat un ús més efectiu de la tecnologia per part de les administracions públiques?) o bé de forma presencial, mitjançant urnes habilitades a equipaments de proximitat. No desmereixem, doncs, l’aposta de l’ajuntament per un instrument de participació potent, ben pensat i que es té la intenció de mantenir.

En definitiva: a qui se li acut preguntar només per ampliar la Feria de Abril? És un error de càlcul imperdonable, ja que la crítica era del tot previsible. Però a qui se li acut desautoritzar tota una política de participació d'una gran ciutat per una errada com aquesta? És d'una imprudència inaudita (o d'una mala fe gens innocent).

En l’àmbit de la participació, on hi ha molt de camí per recórrer i aprendre, hem de ser més constructius i valorar l’avanç que suposa promoure instruments de democràcia directa al món local que ni ens passaven pel cap no fa massa temps. Per descomptat, hem de ser crítics amb qui els promou, exigint la necessitat de ser més curosos amb els temes que posem a debat. Combinar la crítica amb el vessant més constructiu ajudarà a no caure en el parany de desprestigiar els referèndums locals abans de començar, i a millorar la qualitat de la nostra democràcia. I això val tant per a promotors com per a participants, perquè els uns sense els altres (que en el fons és el conjunt de la ciutadania) no se'n sortiran.

Entristece ver como la opinión publicada acostumbra a banalizar el lenguaje político. Nos estamos habituando a leer y escuchar (demasiado a menudo y de forma frívola) palabras como gobernanza, buen gobierno o transparencia

La política está de moda. Los politólogos sustituyen en las tertulias a unos economistas castigados por no haber previsto la crisis. Los debates políticos compiten en prime time con los últimos chismes de la prensa rosa. Y series como Borgen, House of Cardos o Boss tienen audiencias más propias de Lost. Tan de moda está la política que antiguos activistas antisistema como Ada Colau o Antonio Baños han dado el paso a la política institucional.

Esto no viene de hoy. Ya hace más de un año que, tomando un café, dos profesores de Ciencias Políticas de la Universitat de Girona nos hicieron notar, con cierta sorpresa, que las matriculaciones a su carrera estaban creciendo. No era sólo una sensación suya: desde el curso 2009/2010, el número de estudiantes del conjunto del estado español matriculados en Ciencias Políticas ha aumentado un 41%, a pesar de que las universidades han perdido un 2% de alumnos en el mismo periodo de tiempo.

A primera vista parece que el escenario de pasividad y desafección ciudadana de hace pocos años se está transformando. El incremento generalizado de los niveles de interés hacia la política es incuestionable. De la indiferencia de antes se ha pasado a la indignación militante. Y, en consecuencia, a considerar la política como el principal instrumento que debería permitir transformar una realidad social injusta y desigual. Pero esta renovada vitalidad política también tiene un reverso oscuro que demasiado a menudo se pasa por alto.

Nos ponía en estado de alerta Quim Brugué: ¿Y si este protagonismo repentino de la política no es sólo hecho a base de ejercicios de teatralización y sensacionalismo? El riesgo de banalización está presente de forma cotidiana a televisiones, radios y diarios de nuestro país. Tertulianos profesionales, y opinadores mediáticos de procedencias y adscripciones políticas de todos colores se han convertido en el ingrediente morboso que los medios utilizan para hacer lavable la política y dirigirla al gran público. Con la connivencia de unos políticos que han pervertido el arte de la persuasión y se dedican a mercadear con eslóganes llamativos para hacer ondear su bandera y, sobre todo, embrutecer la de los otros.

¿Era esto la nueva política? El problema es el de siempre, nos olvidamos de los grises, y así es imposible generar ningún tipo de acuerdo o consenso. La gestión del bien común hace imposible encontrar soluciones en problemas complejos con estas lógicas simplificadoras donde la sustancia está en el impacto y la repercusión del propio mensaje, y no en el contenido del mismo.

Desgraciadamente, estamos desgastando por adelantado algunas de las herramientas que nos permitirían salir de este callejón sin salida y avanzar en la dirección correcta. Entristece ver como la opinión publicada acostumbra a banalizar el lenguaje político. Nos estamos habituando a leer y escuchar (demasiado a menudo y de forma frívola) palabras como gobernanza, buen gobierno o transparencia. El concepto participación ciudadana tampoco se escapa. Más allá de las elecciones, nuestra trayectoria en instrumentos de participación ciudadana es escasa y nos queda mucho camino para recorrer y aprender, como cuando nos referimos a la profundización de la dimensión directa de la democracia, es decir, a los referéndums. Una herramienta que se ha convertido, por puro interés ideológico y partidista, en el objetivo de todos los ataques.

El último ejemplo de esta tendencia a banalizar los instrumentos de democracia directa se hizo evidente al artículo de Joaquim Coll, “El referéndum de los egoístas”, en el que compara el referéndum para la independencia de Catalunya con la consulta ciudadana en Bellaterra para constituirse como municipio independiente de Cerdanyola del Vallès. Más allá del debate sobre la incongruencia que supone que los partidos que están a favor de un referéndum en Catalunya estén en contra en el caso de Bellaterra (y a la inversa), en el artículo aparecen expresiones como “decisionismo de moda” o “artefactos como el derecho a decidir”. De hecho, el título del artículo vincula un instrumento de democracia directa como los referéndums con el adjetivo “egoísta” de manera frívola, desacreditando los promotores de estos y otros que puedan convocarse en un futuro.

Llegados a este punto se imponen dos reflexiones rápidas a propósito de los referéndums como herramienta para intentar alejarlos de una batalla política en que sólo pueden acontecer víctimas colaterales:

Primero, los referéndums los convocan, legítimamente, gobiernos que consideran clave conocer la opinión de la ciudadanía a la hora de tomar decisiones de importancia para el futuro de la comunidad llamada a votar. Por lo tanto, ni se tienen que convocar para tomar cualquier decisión, ni se tienen que deslegitimar de entrada por el solo hecho de haberse organizado.

Y segundo, los referéndums son instrumentos de democracia directa (una persona, un voto) que sólo tienen utilidad pública si respetan ciertas garantías básicas: neutralidad por parte de la institución que los convoca, derecho de las organizaciones interesadas a defender su posicionamiento, constitución de un órgano de control para asegurar la transparencia del proceso y la definición de alternativas claras y entendedoras.

El uso de instrumentos de participación como los referéndums tendría que acontecer una oportunidad para madurar democráticamente entre todos, y no una excusa para tirarnos los platos por la cabeza. Vivimos tiempos de incertidumbre, y no nos podemos permitir el lujo de quedarnos en teatralizaciones que, a buen seguro, sólo contribuirán a la banalización de la política, y no a su recuperación.

Entristeix veure com l’opinió publicada acostuma a banalitzar el llenguatge polític. Ens estem habituant a llegir i escoltar (massa sovint i de forma frívola i recorrent) paraules com governança, bon govern o transparència

La política està de moda. Els politòlegs substitueixen a les tertúlies a uns economistes castigats per no haver previst la crisi. Els debats polítics competeixen en el prime time amb les últimes xafarderies roses. I sèries com Borgen, House of Cards o Boss tenen audiències més pròpies de Lost. Tan de moda està la política, que antics activistes antisistema com Ada Colau o Antonio Baños han fet el pas a la política institucional.

I això no ve d'avui. Ja fa més d'un any que, fent un cafè, dos professors de Ciències Polítiques de la Universitat de Girona ens van fer notar, amb certa sorpresa, que les matriculacions a la seva carrera estaven creixent força. No era només una sensació seva: des del curs 2009/2010, el nombre d’estudiants del conjunt de l’estat espanyol matriculats en Ciències Polítiques ha augmentat un 41%, malgrat que les universitats han perdut un 2% d’alumnes en el mateix període de temps.

A primera vista sembla que l’escenari de passivitat i desafecció ciutadana de fa pocs anys s’està transformant. L'increment generalitzat dels nivells d’interès cap a la política és inqüestionable. De la indiferència d’abans s’ha passat a la indignació militant. I, en conseqüència, a considerar la política com el principal instrument que hauria de permetre transformar una realitat social injusta i desigual. Però aquesta renovada vitalitat política també té un revers fosc que massa sovint es passa per alt.

Ens posava en estat d'alerta Quim Brugué: i si aquest protagonisme sobtat de la política ho fos, només, en base a exercicis de teatralització i sensacionalisme? El risc de banalització és present de forma quotidiana a televisions, ràdios i diaris del nostre país. Tertulians professionals, i opinadors mediàtics de procedències i adscripcions polítiques de tots colors han esdevingut l’ ingredient morbós que els mitjans de comunicació utilitzen per fer rentable la política i adreçar-la al gran públic. Amb la connivencia d’uns polítics que han pervertit l’art de la persuasió i es dediquen a mercadejar amb eslògans cridaners per fer onejar la seva bandera i, sobretot, embrutir la dels altres.

Era això, la nova política? El problema és el de sempre, ens oblidem dels grisos, i així és impossible generar cap tipus d’acord o consens. La gestió del bé comú fa impossible trobar solucions a problemes complexos amb aquestes lògiques simplificadores on la substància està en l’impacte i la repercusió del propi missatge, i no pas en el contingut del mateix.

Malauradament, estem desgastant per endavant algunes de les eines que ens permetrien sortir d'aquest atzucac i avançar en la direcció correcta. Entristeix veure com l’opinió publicada acostuma a banalitzar el llenguatge polític. Ens estem habituant a llegir i escoltar (massa sovint i de forma frívola i recorrent) paraules com governança, bon govern o transparència. El concepte participació ciutadana tampoc se’n escapa. Més enllà de les eleccions, la nostra trajectòria en instruments de participació ciutadana és escassa i ens queda molt camí per recórrer i aprendre, com quan ens referim a l’aprofundiment de la dimensió directa de la democràcia, és a dir, als referèndums. Una eina que s'ha convertit, per pur interès ideològic i partidista, en l'ase dels cops.

L'últim exemple d’aquesta tendència a banalizar els instruments de democràcia directa es va fer evident a l’article de Joaquim Coll “El referèndum dels egoistes”, en què compara el referèndum per a la independència de Catalunya amb la consulta ciutadana a Bellaterra per constituir-se com a municipi independent de Cerdanyola del Vallès. Més enllà del debat sobre la incongruència que suposa que els partits que estan a favor d’un referèndum a Catalunya hi estiguin en contra en el cas de Bellaterra (i a la inversa), a l’article hi apareixen expressions com “decisionisme de moda” o “artefactes com el dret a decidir”. De fet, el títol de l’article vincula un instrument de democràcia directa com els referèndums amb l’adjectiu “egoista” de manera frívola, desacreditant els promotors d'aquests i altres que puguin convocar-se en un futur.

S'imposa, arribats a aquest punt, dues reflexions ràpides a propòsit dels referéndums com a eina per a intentar allunyar-los d'una batalla política en què només poden esdevenir víctimes col·laterals:

Primer, els referèndums els convoquen, legítimament, governs que consideren clau conèixer l’opinió de la ciutadania a l’hora de prendre decisions d'importància per al futur de la comunitat cridada a votar. Per tant, ni s’han de convocar per prendre qualsevol decisió, ni s’han de deslegitimar d’entrada pel sol fet d’haver-se organitzat.

I segon, els referèndums són instruments de democràcia directa (una persona, un vot) que només tenen utilitat pública si respecten certes garanties bàsiques: neutralitat per part de la institució que els convoca, dret de les organitzacions interessades a defensar el seu posicionament, constitució d’un òrgan de control per assegurar la transparència del procés i la definició d’alternatives clares i entenedores.

Al cap del carrer, l’ús d’instruments de participació com els referèndums hauria d’esdevenir una oportunitat per madurar democràticament entre tots, i no una excusa per llençar-nos els plats pel cap. Vivim temps d’incertesa, i no ens podem permetre el luxe de quedar-nos en teatralitzacions que, de ben segur, només contribuiran a la banalització de la política, i no a la seva recuperació.

Cuando hablamos de participación no estamos poniendo en duda quién gobierna -cosa que decidimos en las elecciones- sino cómo gobierna quien gobierna

La participación ciudadana está en boga. O por lo menos, discutir sobre ella. En la política, como en el deporte, hay quien cree que lo importante es participar. Para otros, esta aproximación es, cuanto menos, pueril. A nuestro juicio, y no va a sorprender a nadie, es imprescindible complementar la democracia representativa con la deliberativa. Sin embargo, hay quien, como Jorge Bustos, sostiene que incorporar criterios ciudadanos en las políticas públicas más allá de los periodos electorales es una moda adolescente. ¿Quién tiene razón, si es que alguien la tiene? Vamos a hacer algunas concesiones a los detractores de la participación ciudadana.

Los que creen que la participación ciudadana en política es algo pasajero tienden a usar un abanico de argumentos bastante limitado, pero aparentemente muy convincentes: es innecesaria, es inútil, participan pocos y son siempre los mismos. Al fin y al cabo, los ciudadanos -dicen los detractores de la participación- ya votamos a unos representantes para que gestionen y decidan por nosotros, no para que nos devuelvan la pelota cuando no saben qué hacer. Es una visión muy estrecha de la democracia que no exige confianza de los ciudadanos hacia sus representantes, sino algo muy distinto: fe ciega.

¿Debe la participación sustituir a la iniciativa política?

Es cierto que los procesos de participación ciudadana no deben servir en ningún caso para decir a los gobernantes qué decisiones deben tomar cuando no saben qué hacer. Cuando un gobierno pierde el rumbo, no debe traspasar su responsabilidad a los ciudadanos a través de la participación, sino que debe reconocer su incapacidad y convocar elecciones. Cuando hablamos de participación no estamos poniendo en duda quién gobierna -cosa que decidimos en las elecciones- sino cómo gobierna quien gobierna. Las decisiones siempre las va a tomar el gobierno. De lo que se trata es de que antes de tomarlas se informe e implique al mayor número de ciudadanos en un diálogo colectivo con el objetivo de dotar dichas decisiones de una mayor inteligencia y calidad.

Es cierto, también, que ya escogemos a nuestros representantes en virtud de un contrato -los programas electorales- con el que nos anticipan qué quieren hacer mientras gocen de nuestra confianza. Pero no lo es menos que los programas electorales tienen algunos problemas: apenas nadie los lee, cada vez son menos precisos, su cumplimiento decae y -el mayor problema de todos- no pueden anticipar su choque con la realidad y a los pocos meses corren el riesgo de convertirse en papel mojado. Así pues ¿qué información nos da la propaganda electoral sobre lo que quieren y lo que realmente van a hacer los diferentes partidos que se presentan en unas elecciones cuando accedan al poder? La respuesta es clara: muy poca. Pero sí la suficiente como para conocer las líneas maestras de su acción política y, con ellas, delimitar los ámbitos de la participación.

A veces se usa la caricatura, para desacreditarla, que la participación acabará convirtiendo la democracia en una asamblea permanente e ingobernable. Pero eso podría ser cierto si, y sólo si, se convocara a la ciudadanía a tomar cualquier decisión en cualquier momento. Pero todo proceso de participación tiene sus líneas rojas. Los representantes políticos deben ser extremadamente honestos y dejar muy claro sobre qué se va a convocar a la ciudadanía, sobre qué aspectos del proceso se podrá deliberar y sobre cuáles la decisión ya está tomada -explicando, por supuesto, los motivos-. La experiencia práctica prueba que la participación no se usa al tuntún, sino para generar sabiduría colectiva en cuestiones estratégicas o aspectos verdaderamente relevantes para la comunidad. Y para muestra, unos cuantos botones: el futuro de la plaza España de Madrid, el de las Tres Chimeneas de Sant Adrià del Besos, el Plan de Acción Municipal de Barcelona, los presupuestos de la ciudad de Badalona, el plan de estrategias urbanas del barrio Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès, el Plan Local de Inclusión social de Castelldefels, entre muchos otros.

¿Mucha participación o de mejor calidad?

Y por último, también es cierto que en muchos procesos de participación ciudadana se participa poco (y de ello se han quejado Carles Cols en Esplugues o Víctor Vargas en Sant Adrià) y que tienden a participar los mismos. Pero no es menos cierto que este argumento tendría cierta solidez si se aplicara con el mismo rigor a todas las formas de participación política. Cada vez las convocatorias electorales atraen a menos gente (más de las mitad de la gente convocada a las urnas en las europeas de 2014 no acudió), las mayorías absolutas son poco menos que una quimera y los sesgos de participación se hacen más evidentes.

Pero a los detractores de la participación ciudadana, sordos al grito masivo de “No nos representan” que cambió la cara de la política española, jamás se les ocurriría poner el grito en el cielo por ello y descalificar por completo la democracia representativa como sistema. El problema es que estamos demasiado acostumbrados a fijarnos en la cantidad de participantes y no en la calidad de la participación, y por el camino hemos perdido todos los matices. No se trata tanto de cuánta gente participa sino de cuántos discursos distintos están representados. De participar más, sí, pero también mejor.

Más participación es más democracia

El error de fondo, a nuestro entender, es plantear el debate como un enfrentamiento entre democracia representativa y democracia deliberativa en el que sólo puede quedar una. La democracia deliberativa no ha venido a liquidar la política institucional como la hemos conocido hasta ahora, sino a perfeccionarla y a hacerla viable a largo plazo. Menos participación ciudadana no es más democracia representativa, sino que sin participación la democracia representativa tiene los días contados.

Sin duda, participar es importante. Y lo es por un muy buen motivo: porque ya sabemos qué pasa cuando no lo hacemos. Que hoy en día se participe menos y peor de lo que sería deseable no debe ser un motivo para descalificar a los mecanismos de la democracia deliberativa. Sino un incentivo para seguir mejorando estos procesos participativos.

Quan parlem de participació no estem posant en dubte qui governa -cosa que es decideix amb les eleccions- sinó com governa qui governa

La participació ciutadana està en voga. O almenys, discutir-la. En la política, com en l'esport, hi ha qui creu que l'important és participar. Per a altres, aquesta aproximació és, com mínim, pueril. Al nostre parer, i no sorprendrà a ningú, és imprescindible complementar la democràcia representativa amb la deliberativa. No obstant això, hi ha qui, com Jorge Bustos, sosté que incorporar criteris ciutadans en les polítiques públiques més enllà dels períodes electorals és una moda adolescent. Qui té raó, si és que algú la té? Anem a fer algunes concessions als detractors de la participació ciutadana.

Els que creuen que la participació ciutadana en política és una cosa passatgera tendeixen a utilitzar un ventall d'arguments bastant limitat, però aparentment molt convincents: és innecessària, és inútil, participen pocs i són sempre els mateixos. Al cap i a la fi, els ciutadans -diuen els detractors de la participació- ja vam votar a uns representants perquè gestionin i decideixin per nosaltres, no perquè ens tornin la pilota quan no saben què fer. És una visió molt estreta de la democràcia que no exigeix confiança dels ciutadans cap als seus representants, sinó una cosa molt diferent: fe cega.

La participació ha de substituir la iniciativa política?

És cert que els processos de participació ciutadana no han de servir en cap cas per dir als governants quines decisions han de prendre quan no saben què fer. Quan un govern perd el rumb, no ha de traspassar la seva responsabilitat als ciutadans a través de la participació, sinó que ha de reconèixer la seva incapacitat i convocar eleccions. Quan parlem de participació no estem posant en dubte qui governa -cosa que es decideix amb les eleccions- sinó com governa qui governa. Les decisions sempre les prendrà el govern. Del que es tracta és que abans de prendre-les s'informi i impliqui al major nombre de ciutadans en un diàleg col·lectiu amb l'objectiu de dotar aquestes decisions d'una major intel·ligència i qualitat.

És cert, també, que ja escollim els nostres representants en virtut d'un contracte -els programes electorals- amb el qual ens anticipen què volen fer mentre gaudeixin de la nostra confiança. Però no ho és menys que els programes electorals tenen alguns problemes: gairebé ningú els llegeix, cada vegada són menys precisos, el seu compliment decau i -el major problema de tots- no poden anticipar el seu xoc amb la realitat i als pocs mesos corren el risc de convertir-se en paper mullat. Així doncs, quina informació ens dóna la propaganda electoral sobre el que volen i el que realment faran els diferents partits que es presenten a unes eleccions quan accedeixin al poder? La resposta és clara: molt poca. Però sí la suficient com per conèixer les línies mestres de la seva acció política i, amb elles, delimitar els àmbits de la participació.

De vegades es fa servir la caricatura, per desacreditar, que la participació acabarà convertint la democràcia en una assemblea permanent i ingovernable. Però això podria ser cert si, i només si, es convoqués a la ciutadania a prendre qualsevol decisió en qualsevol moment. Però tot procés de participació té les seves línies vermelles. Els representants polítics han de ser extremadament honestos i deixar molt clar per a què es convoca a la ciutadania, sobre quins aspectes del procés es podrà deliberar i sobre quins la decisió ja està presa -explicant, per descomptat, els motius-. L'experiència pràctica prova que la participació no s’utiltza a la babalà, sinó per generar saviesa col·lectiva en qüestions estratègiques o aspectes veritablement rellevants per a la comunitat. I per a mostra, uns quants botons: el futur de la plaça Espanya de Madrid, el de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, el Pla d'Acció Municipal de Barcelona, els pressupostos de la ciutat de Badalona, el pla d'estratègies urbanes del barri Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès, el Pla Local d'Inclusió social de Castelldefels, entre molts altres.

Molta participació o de millor qualitat?

I finalment, també és cert que en molts processos de participació ciutadana es participa poc (i d'això s'han queixat Carles Cols a Esplugues o Víctor Vargas a Sant Adrià) i que tendeixen a participar els mateixos. Però no és menys cert que aquest argument tindria més solidesa si s'apliqués amb el mateix rigor a totes les formes de participació política. Al marge d’alguns casos excepcionals, cada vegada les convocatòries electorals atrauen menys gent (més de les meitat de la gent convocada a les urnes en les europees de 2014 no va votar), les majories absolutes són poc menys que una entelèquia i els biaixos de participació es fan més evidents.

Però als detractors de la participació ciutadana, sords al crit massiu de “No ens representen” que va canviar la cara de la política espanyola, mai se'ls acudiria posar el crit al cel per això i desqualificar completament la democràcia representativa com a sistema. El problema és que estem massa acostumats a fixar-nos en la quantitat de participants i no en la qualitat de la participació, i pel camí hem perdut tots els matisos. No es tracta tant de quanta gent hi participa sinó de quants discursos diferents estan representats. De participar més, sí, però també millor.

Més participació és més democràcia

L'error de fons, al nostre entendre, és plantejar el debat com un enfrontament entre democràcia representativa i democràcia deliberativa en el qual només pot quedar-ne una. La democràcia deliberativa no ha vingut a liquidar la política institucional com l'hem coneguda fins ara, sinó a perfeccionar-la i a fer-la viable a llarg termini. Menys participació ciutadana no és més democràcia representativa, sinó que sense participació la democràcia representativa té els dies comptats.

Sens dubte, participar és important. I ho és per un molt bon motiu: perquè ja sabem què passa quan no ho fem. Que avui en dia es participi menys i pitjor del que seria desitjable no ha de ser un motiu per desqualificar els mecanismes de la democràcia deliberativa. Sinó un incentiu per seguir millorant aquests processos participatius.

Sería más razonable preguntarse si la velocidad es un criterio relevante a la hora de evaluar los distintos tipos de democracia y las políticas públicas que éstas desarrollan

Hace unos días, un artículo de eldiario.es lamentaba que “el sueño de la participación ciudadana avanza lento en los ayuntamientos del cambio”. Ocho meses después de las elecciones municipales, la bandera participativa con la que Ada Colau o Manuela Carmena irrumpieron en las instituciones ondea, a primera vista, a media asta. Sin embargo, no está claro a quién hay que culpar de esta situación: ¿a los ayuntamientos del cambio? ¿a la misma participación ciudadana? ¿O a ninguno de ellos porque no hay culpa alguna  a repartir? Quizá nos encontremos sólo delante de un problema de gestión de las expectativas y estemos exigiendo -a los ayuntamientos y a la democracia participativa- más de lo que nos pueden dar… y más deprisa de la cuenta.lamentaba

Democratizar la democracia

Con una crisis de legitimidad galopante, la democracia representativa tal y como la habíamos conocido hasta ahora estaba soportando una presión inaudita por parte de grupos de ciudadanos organizados cada vez más amplios. Una crisis tan profunda que la propia política y el funcionamiento de nuestras instituciones democráticas han dejado de ser la solución para convertirse en parte del problema. El lado bueno de este escenario dantesco es que parecería que, por fin, se podrían estar dando las condiciones objetivas para que las herramientas de la democracia participativa arraiguen.

Sin embargo, con los primeros pasos en esta dirección de aquellos que han abanderado el cambio, afloran argumentos diversos que cuestionan la tan necesaria democratización de nuestra democracia*. Unas críticas que hacen extraños compañeros de cama, ya que se encuentran por igual entre democratizadores y democratizados, entre los partidarios de cambiarlo todo y entre los de que todo siga igual.

La democracia participativa no es un freno; es un acelerador

Y en este memorial de agravios, la supuesta lentitud de la democracia deliberativa está siempre a la cabeza. A saber, la participación ciudadana es lenta porque retrasa la toma de decisiones y acaba convirtiendo la democracia en algo todavía más ineficaz.

La perspectiva del artículo es sintomática, por mayoritaria, y no merece ser objeto de crítica. Porque es cierto: puede que la democracia representativa, en su forma actual, no sea todo lo eficaz y eficiente que debería, pero por lo menos es más rápida. Atenazados por la impaciencia, exigimos respuestas inmediatas a las instituciones, casi por acto reflejo. ¿La introducción de mecanismos de deliberación ralentiza la democracia? Puede que, planteado así, sea cierto. Pero quizá sería más razonable preguntarse si la velocidad es un criterio relevante a la hora de evaluar los distintos tipos de democracia y las políticas públicas que éstas desarrollan.

A diferencia de la democracia representativa, la gestión participada de la cosa pública prioriza la inteligencia a la rapidez. Y para generar inteligencia colectiva es necesario introducir criterios ciudadanos en la definición de las políticas públicas. Lo que requiere invertir tiempo. Y el uso de este concepto -el de la inversión- no es gratuito ni caprichoso, ya que el acierto, la eficacia y la eficiencia de las decisiones dependen de su inteligencia, no de su rapidez. Podría haber, al hilo de lo anterior, una crítica en apariencia más sensata que la de la velocidad en sí: ¿qué tipo de inteligencia estamos obteniendo a cambio de nuestro tiempo? Y todavía más, ¿por qué debería considerarse superior esta supuesta inteligencia, muchas veces fruto de unas pocas voces, a las preferencias individuales agregadas en forma de participación electoral masiva?

La inteligencia colectiva permite escuchar, a través del diálogo, voces de actores sociales diversos, lo cual enriquece, y mucho, el contenido de las decisiones de los poderes públicos. No es lo mismo tomar una decisión contando con una única opinión, por válida y competente que sea, que deliberar el contenido de una política pública con un amplio espectro de ciudadanos y entidades. Una manera participada de entender la gestión que conlleva una idea de transparencia real que va mucho más allá de la aplicación cosmética de un cúmulo de indicadores cuantitativos que pocos consultan y nadie entiende (con los que el Ayuntamiento de Valencia consiguió unos sorprendentes 81,3 puntos sobre 100 en 2014).

Este diálogo social aparejado a la democracia deliberativa recupera un componente fundacional de la política, aunque a menudo olvidado: su capacidad pedagógica. La democracia deliberativa tiene la capacidad de crear capital social, incrementar la calidad de las actuaciones y, sobre todo, facilitar su implementación posterior, cuestionando el sambenito de la lentitud con la que se le asocia habitualmente. Los mecanismos de participación son, en realidad, aceleradores ya que no superan los conflictos por la vía de la imposición de las mayorías -como la democracia representativa- sino por la vía del consenso, creando espacios de acuerdo amplios que vencen las resistencias a la puesta en marcha de determinadas políticas públicas. Tomen un ejemplo inapelable: hace diez días en Amposta la gente del Delta se manifestó de nuevo, 15 años después, contra el Plan Hidrológico Nacional. Sin duda, el diseño técnico pudo ser muy rápido, y la iniciativa política para aplicarlo, inmediata. Pero su implementación no es que haya sido lenta, es que parece imposible al no contar con la complicidad sino con la oposición frontal del resto de actores afectados… pero nunca implicados.

La introducción de métodos deliberativos permite limitar, simultáneamente, los espacios a un falso unanimismo y al particularismo, ambos igualmente peligrosos para la gestión de lo común. A la vez que favorece la puesta en marcha de políticas públicas de mayor calidad y es una escuela de ciudadanía. ¿No merecen estos objetivos tan ambiciosos un poco de paciencia?

Un avance lento ¿pero seguro?

Estamos, pues, ante una doble limitación de velocidad: la que imponen las herramientas participativas y la de la adopción de estas herramientas. Y ambas, combinadas, pueden trasladar al ciudadano una sensación de lentitud exasperante.

No es una disculpa, pero sí una explicación plausible: asumiendo que los ayuntamientos de los comunes quieren realmente impulsar la participación ciudadana como manera de entender la cosa pública, deberán emprender antes tareas de desescombro de unos cimientos heredados sobre los que difícilmente se podría construir nada sólido. Y lo segundo impedirá que se vean, de manera inmediata, los frutos de lo primero.

Aunque cabe decir que no siempre es así. Otros grandes ayuntamientos de los llamados “del cambio” -como Badalona- se han puesto en marcha antes, con mayor convencimiento y mejores resultados. Se entiende, pero, que lo que pase en Barcelona y en Madrid va a condicionar las posibilidades de éxito de otras iniciativas que se vayan a poner en marcha o, incluso, de muchas otras que llevan décadas de recorrido.

La cultura política de instituciones mastodónticas como los ayuntamientos de Barcelona y Madrid no se cambia de hoy para mañana y sólo con buenas intenciones. Lo admitía Joan Subirats: “falta cultura de la participación”. Nadie nace enseñado, y se puede y se debe aprender tanto a mandar como a ser mandado. Estamos asistiendo todavía a los primeros pasos de este proceso de alfabetización. Pero si la convicción de sus promotores no desfallece ante la impaciencia de los propios y la presión de los extraños, veremos cómo la curva de aprendizaje crece exponencialmente y las instituciones -ya abiertas, ya coparticipadas por una ciudadanía formada- cogen velocidad de crucero. Todos los indicios apuntan en esta dirección: Barcelona ya ha anunciado más de 1000 talleres participativos para diseñar su Plan de Acción Municipal, y Madrid no le andará a la zaga con la remodelación de Plaza España.

Volviendo al inicio, sí, puede que el sueño de la participación ciudadana avance lentamente. Pero lo noticioso -e importante- no debería ser su lentitud. Sino su avance. Que no es poco.

*Este artículo es el primero de la serie mensual “Los mitos de la participación ciudadana”, que intentará desmontar los distintos argumentos de uso habitual contrarios a la adopción de mecanismos deliberativos.

Seria més raonable preguntar-se si la velocitat és un criteri rellevant a l'hora d'avaluar els diferents tipus de democràcia i les polítiques públiques que aquestes desenvolupen

La setmana passada un article de eldiario.es es lamentava que “el somni de la participació ciutadana avança lent als ajuntaments del canvi”. Vuit mesos després de les eleccions municipals, la bandera participativa amb què Ada Colau o Manuela Carmena van irrompre en les institucions oneja, a primera vista, a mig pal. No obstant això, no queda gens clar a qui cal culpar d'aquesta situació: als ajuntaments del canvi? A la mateixa participació ciutadana? O a cap d'ells, perquè no hi ha cap culpa a repartir? Potser ens trobem només davant d'un problema de gestió de les expectatives i estiguem exigint -als ajuntaments i a la democràcia participativa- més del que ens poden donar… i més de pressa del compte. lamentava

Democratitzar la democràcia

Amb una crisi de legitimitat galopant, la democràcia representativa tal com l'havíem conegut fins ara estava suportant una pressió inaudita per part de grups de ciutadans organitzats cada vegada més amplis. Una crisi tan profunda que la pròpia política i el funcionament de les nostres institucions democràtiques han deixat de ser la solució per convertir-se en part del problema. La part positiva d'aquest escenari dantesc és que semblaria que, per fi, es podrien estar donant les condicions objectives per a que les eines de la democràcia participativa arrelin.

No obstant això, amb els primers passos en aquesta direcció d'aquells que han abanderat el canvi, apareixen arguments diversos que qüestionen la tan necessària democratització de la nostra democràcia. Unes crítiques que fan estranys companys de llit, ja que es troben per igual entre democratizadors i democratitzats, entre els partidaris de canviar-ho tot i entre els que volen que tot segueixi igual.

La democràcia participativa no és un fre; és un accelerador

En aquest memorial de greuges, la suposada lentitud de la democràcia deliberativa està sempre al capdamunt. A saber, la participació ciutadana és lenta perquè retarda la presa de decisions i acaba convertint la democràcia en alguna cosa encara més ineficaç.

El punt de vista de l’article és simptomàtic, per majoritari, i no mereix ser objecte de crítica. Perquè és cert: pot ser que la democràcia representativa, en la seva forma actual, no sigui tot l'eficaç i eficient que hauria de ser, però almenys és més ràpida. Paralitzats per la impaciència, exigim respostes immediates a les institucions, gairebé per acte reflex. La introducció de mecanismes de deliberació ralenteix la democràcia? Pot ser que, plantejat així, sigui cert. Però potser seria més raonable preguntar-se si la velocitat és un criteri rellevant a l'hora d'avaluar els diferents tipus de democràcia i les polítiques públiques que aquestes desenvolupen.

A diferència de la democràcia representativa, la gestió participada de la cosa pública prioritza la intel·ligència a la rapidesa. I per a generar intel·ligència col·lectiva és necessari introduir criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques. El que requereix invertir temps. I l'ús d'aquest concepte -el de la inversió- no és gratuït ni capritxós, ja que l'encert, l'eficàcia i l'eficiència de les decisions depenen de la seva intel·ligència, no de la seva rapidesa. Podria haver-hi, al fil d'això, una crítica en aparença més assenyada que la de la velocitat en si: quin tipus d'intel·ligència estem obtenint a canvi del nostre temps? I encara més, per què hauria de considerar-se superior aquesta suposada intel·ligència, moltes vegades fruit d'unes poques veus, a les preferències individuals agregades en forma de participació electoral massiva?

La intel·ligència col·lectiva permet escoltar, a través del diàleg, veus d'actors socials diversos, cosa que enriqueix, i molt, el contingut de les decisions dels poders públics. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que sigui, que deliberar el contingut d'una política pública amb un ampli espectre de ciutadans i entitats. Una manera participada d'entendre la gestió que comporta una idea de transparència real que va molt més allà de l'aplicació cosmètica d'un cúmul d'indicadors quantitatius que pocs consulten i ningú no entén (amb els quals l'Ajuntament de València va aconseguir uns sorprenents 81,3 punts sobre 100 el 2014).

Aquest diàleg social que comporta la democràcia deliberativa recupera un component fundacional de la política, encara que sovint oblidat: la seva capacitat pedagògica. La democràcia deliberativa té la capacitat de crear capital social, incrementar la qualitat de les actuacions i, sobretot, facilitar la seva implementació posterior, qüestionant aquesta lentitud amb la qual se l’associa habitualment. Els mecanismes de participació són, en realitat, acceleradors, ja que no superen els conflictes per la via de la imposició de les majories -com la democràcia representativa- sinó per la via del consens, creant espais d'acord amplis que vencen les resistències a la posada en marxa de determinades polítiques públiques. Agafin un exemple inapel·lable: ara fa deu dies a Amposta la gent del Delta es va manifestar de nou, 15 anys després, contra el Pla Hidrològic Nacional. Sens dubte, el disseny tècnic va poder ser molt ràpid, i la iniciativa política per aplicar-lo, immediata. Però la seva implementació no és que hagi estat lenta, és que sembla impossible al no comptar amb la complicitat sinó amb l'oposició frontal de la resta d'actors afectats… però mai implicats.

La introducció de mètodes deliberatius permet limitar, simultàniament, els espais a un fals unanimisme i al particularisme, tots dos igualment perillosos per a la gestió del bé comú. Alhora afavoreix l'engegada de polítiques públiques de major qualitat i és una escola de ciutadania. No mereixen una mica de paciència aquests objectius tan ambiciosos?

Un avanç lent, ¿però segur?

Estem, doncs, davant una doble limitació de velocitat: la que imposen les eines participatives i la de l'adopció d'aquestes eines. I ambdues, combinades, poden traslladar al ciutadà una sensació de lentitud desesperant.

No és una disculpa, però sí una explicació plausible: assumint que els ajuntaments dels comuns realment volen impulsar la participació ciutadana com a manera d'entendre la cosa pública, hauran d'emprendre abans tasques de desenrunament d'uns fonaments heretats sobre els quals difícilment es podria construir res sòlid.

Encara que cal dir que no sempre és així. Altres grans ajuntaments dels anomenats “del canvi” -com Badalona- s'hi han posat abans, amb major convenciment i millors resultats. S'entén, però, que el que passi a Barcelona i a Madrid condicionarà les possibilitats d'èxit d'altres iniciatives que vulguin engegar o, fins i tot, de moltes altres que porten dècades de recorregut.

La cultura política d'institucions mastodòntiques com els ajuntaments de Barcelona i Madrid no es canvia d'avui per demà i només amb bones intencions. Ho admet Joan Subirats: “manca cultura de la participació”. Ningú neix ensenyat, i es pot i cal aprendre tant a manar com a ser manat. Estem assistint encara als primers passos d'aquest procés d'alfabetització. Però si la convicció dels seus promotors no defalleix davant la impaciència dels propis i a la pressió dels estranys, veurem com la corba d'aprenentatge creix exponencialment i les institucions -ja obertes i coparticipades per una ciutadania formada- agafen velocitat de creuer. Tots els indicis apunten cap a aquesta direcció: Barcelona ja ha anunciat més de 1.000 tallers participatius per dissenyar el seu Pla d'Acció Municipal, i Madrid no es queda enrera amb la remodelació de Plaza España.

Tornant al començament, sí, pot ser que el somni de la participació ciutadana avanci lentament. Però el que és destacable -i important- no hauria de ser la seva lentitud. Sinó el seu avanç. Que no és poc.

*Aquest article és el primer de la sèrie mensual “Els mites de la participació ciutadana”, que intentarà desmuntar els diferents arguments d'ús habitual contraris a l'adopció de mecanismes deliberatius.